Al següent matí el navili entrà al port de la ciutat magnífica del rei veí. Sonaren les campanes de l'església, i les trompetes de cada torre altívola, mentre els soldats feien parada amb banderes voleiadisses i baionetes resplendents. Hi hagué un festival cada dia, hi hagué un seguit de balls, i les recepcions vingueren l'una darrera l'altra; però la princesa no era encara present, havia de ésser portada de molt lluny (d'un temple sant, deien), on estava aprenent totes les virtuts reials.
A la fi arribà. La donzelleta de la mar estava dalerosa de veure la seva bellesa, i hagué de confessar que mai no havia contemplat més gentil criatura. Sa pell era exquisidament pura i delicada; i sos ulls confiats, del blau més pregon, resplendien en mig de les llargues pestanyes.
-Sóu vós- digué el príncep -qui em salvàreu quan jeia a la platja gairebé sens vida?- I prengué la seva enrojolada núvia contra el seu cor. -Oh! Quína excessiva felicitat!- exclamà adreçant-se a la donzelleta de la mar. -Una joia tan gran, que no havia gosat esperar-la, s'ha complert. Vós gaudireu amb la meva joia, perquè m'estimeu com ningú.
Aleshores la donzelleta de la mar besà la seva mà, i sentí com si ja fos romput el seu cor.
El matí de l'endemà de les noces li portaria la mort i la trasmudaria en escuma.
Totes les campanes de església repicaren, i els heralds anaren per tota la ciutat pregonant les noces. Damunt cada altar, en tota la contrada, fou cremat oli flairós en costoses llànties d'argent. Entre la gronxadissa d'encensers que feien els sacerdots, els nuvis junyiren les mans i reberen la benedicció del bisbe. La donzelleta de la mar, amb un vestit de seda i or, sostenia el ròssec de la núvia; però ses oïdes eren sordes a les melodies de la festa, sos ulls no en veien res, de la sagrada cerimònia: pensava en la seva mort, que s'atansava, i en tot allò que havia perdut en aquest món.
Aquell mateix vespre els nuvis s'embarcaren entre el braolar del canó i els voleiaments de banderes. Un regi tendal de púrpura i or, blanament encoixinat, fou bastit al mig del navili perquè la nuvial parella hi reposés en la nit tranquila i freda.
El vent inflà les veles, i el navili passà llisquent, i gairebé sense balandreig, damunt la mar translúcida.
En caure la fosca, llanternes de moltes colors foren enceses, i els mariners dansaren alegrement sobre coberta. La donzelleta de la mar no pogué menys de recordar-se de la primera vegada que pujà a flor d'aigua i veié la mateixa pompa i alegratge; i aquesta vegada es llançà entre els que dansaven, arremolinada, i així com l'oreneta, quan és perseguida, llisca per l'aire. Els espectadors la aclamaren, astorats: mai no havia dansat tan divinament. Sos peus delicats li feien mal com si els hi tallessin amb ganivets, però ella no ho sentia, perquè la pena del seu cor era molt més aguda. Coneixia que aquella era la darrera nit que respiraria el mateix aire que ell, i volgué contemplar la potent fondària i el blau cel estelat: l'esperava una nit interminable, sense pensament i sense somnis, ja que mai no havia tingut ànima ni havia pogut guanyar-se'n. L'alegria i revetlla dins el navili duraren fins molt més tard de la mitja nit; i ella anà rient i dansant, amb el pensament de la seva fi, tota l'estona, dins el seu cor. El príncep amanyagava la seva núvia, i ella li esbullava els rulls, negres com l'ala del corb; i amb els braços entortolligats es retiraren al tendal sumptuós. Tot esdevingué clos i callat a bord del navili: només el timoner s'estava al timó. La donzelleta de la mar posà sos braços blancs damunt una post del navili, i mirà cap a llevant en cerca de l'auba de color de rosa: sabia que el primer raig de sol li portaria la mort. Després veié que ses germanes s'alçaven del aigua, tan esblaimades com ella. Llurs formoses i llargues cabelleres ja no voleiaven al grat de l'oratjol, perquè havien estat tallades.
-Les donàrem a la bruixa per assolir el seu ajut perquè no hagueu de morir aquesta nit! Ens ha donat un ganivet. Veu's-lo aquí. Mireu si n'es, d'agut! Abans que surti el sol heu d'enfonsar-lo al cor del príncep; i quan la seva sang calenta esquitxi els vostres peus, ells s'ajuntaran de bell nou i creixeran fins a convertir-se en cua; sereu altre cop donzella de la mar: podreu davallar per l'aigua fins a nosaltres, i viure tres cents anys abans que sigueu trasmudada en escuma marina, morta i salabrosa. De pressa! Cal que vós o ell moriu abans que surti el sol. Nostra àvia,velleta, està tan dolorida que tot son cabell blanc li ha caigut, així com el nostre caigué sota les estisores de la bruixa. Mateu al príncep i torneu amb nosaltres! De pressa! De pressa! No veieu la llenca rosada en el cel? D'aquí a pocs moments sortirà el sol, i aleshores us caldrà morir!- I, tot dient això, feren un sospir meravellosament pregon i s'enfonsaren entre les ones.
La donzelleta de la mar retirà la cortina de púrpura del tendal, i mirà la bella núvia adormida, amb son cap damunt el sí del príncep; es decantà davant ell i besà son bell front; mirà el cel, on l'alba anava estenent-se cuitosament; mirà el ganivet punxegut; i de bell nou clavà sos ulls en el príncep, el qual, tot somniant, anomenava la seva núvia: sí, només ella era en sos pensaments. Per un moment el ganivet s'estremí en la mà que l'oprimia; després el llançà ben lluny entre les ones que ara feia rosades la llum del matí; i, allà on caigué, l'aigua borbollejà com de gotes de sang.
Un cop més mirà el príncep, amb sos ulls ja entelats per la mort; saltà per la borda i caigué, i son cos es dissolgué en escuma.
I vet aquí que el sol sortí del mar, i amb sos raigs benignes escalfà l'escuma mortalment freda: de manera que la donzelleta de la mar no sentí la fredor de la mort. Ella veié el sol brillant i damunt ella voleiaven bells éssers eteris, a cents, a través dels quals pogué veure el blanc navili i el cel rosat. Llurs veus eren melodioses, però tan fantàstiques que cap orella humana no les podia oir, com tampoc cap esguard humà no podia veure llurs figures. Lleugeres com a bombolles, voleiaven per l'aire sense ajut d'ales. La donzelleta de la mar se adonà que tenia una figura com la llur, que gradualment anava formant-se de l'escuma.
-Cap aquí me'n vaig?- va dir. I la seva veu sonà com la dels altres éssers, tan sobrenatural en sa bellesa que no cap música nostra pot reproduir-la.
-Cap a les filles de l'aire!- respongueren les altres. -Una donzella de la mar no té ànima immortal, i mai no pot aconseguir-ne sense guanyar l'amor d'un ésser humà. La seva vida eternal ha de comptar amb un poder inconegut. Tampoc no tenen les filles del aire una ànima immortal, però llurs belles accions poden crear-los-en una. Nosaltres volem envers els tròpics, on els homes són víctimes de vents xafogosos i pestilents, i hi portem oratges retornadors. Escampem arreu arreu la flaire de les flors, i duem com a ròssec la frescor i el guariment. Quan per espai de tres cents anys hem treballat a fer tot el bé que era al nostre abast, ens guanyem una ànima immortal, i prenem part en les joies eternes de la humanitat. Vós, pobra donzelleta de la mar, heu lluitat amb tot el vostre cor per allò mateix que a nosaltres ens fa lluitar. Heu sofert i patit, us heu enlairat al món dels esperits de l'aire i ara, per vostres belles accions, podeu, per espai de tres cents anys, crear-vos una ànima vencedora de la mort.
Aleshores la donzelleta de la mar alçà sos braços transparents envers el sol de Nostre Senyor, i per primera vegada trencà el plor.
Dins el navili tot era, de bell nou, vida i fressa. Ella veié còm el príncep i sa bella núvia la cercaven: miraven tristament l'escuma borbolladora, com si sabessin que s'havia llançat a les ones. Invisible, ella besà la núvia damunt el front, somrigué al príncep i s'aixecà en l'aire amb els altres esperits, cap als núvols rosats que voleiaven més amunt.
-D'aquí a tres cents anys voleiarem així cap al Paradís.
-Podríem arribar-hi més d'hora- murmurà un d'ells, -Invisibles, voltegem cap endins de les cases dels homes on hi ha infants, i, cada dia que trobem un bon infant que dóna goig a sos pares i en mereix l'amor, Déu escurça el nostre temps de prova. L'infant no sap quan volem en mig de la cambra; però quan li somriem amb plaer, un any dels tres cents és deixat de banda. Però si trobem un infant dolent o mal dispost, no podem fer altra cosa que vessar llàgrimes de dol, i cada llàgrima afegeix un dia al temps de la nostra prova.
End of Project Gutenberg's Contes D'Andersen, by Hans Christian Andersen