-Ah!- va fer el vell caçador furtiu, -si t'encarreguessin d'anar a pendre-li aquest òs, què diries?
-Diable! seria una missió delicada.
Aleshores ens vam posar a riure de tot cor. I Sperver, estès en la cadira de braços de cuiro rogenc, amb el braç esquerre penjat damunt el respatller, amb una cama damunt un escambell i l'altra davant un tió que plorava dins les flames, llençà grans espirals de fum blavís cap a la volta.
Jo, mirant-me encara el gos, vaig recordar-me de cop i volta de la nostra conversa interrompuda:
-Escolta, Sperver- vaig rependre, -no m'ho has dit tot. Si has deixat la muntanya pel castell, això ho ha fet la mort de Gertrudis, la teva digna i excel·lent muller.
Gedeon arrufà les celles, i una llàgrima entelà el seu esguard; va redreçar-se i, tot sacsejant la cendra de la seva pipa damunt l'ungla del polze va dir:
-Bé doncs, sí, és veritat, la meva dona ha mort!… i això m'ha tret dels boscos. No podia pas tornar a veure la vall de la Roca-Baumada sense petar de dents. He alçat la volada cap enfora d'aquell indret; no caço tant per les brosses, però hi veig de més enlaire; i quan per atzar, la gossada dóna el tomb cap allí baix ho deixo anar tot al diable, i desfaig el meu camí… miro de pensar en altres coses.
Sperver havia esdevingut ombrívol. Amb la testa decantada envers les grans lloses, restava tot endolat; jo em penedia d'haver deixondit dins ell tristes recordances. Després, tot pensant en la Pesta Negra aclofada dins la neu, sentia una esgarrifor.
Quina impressió tan estranya! Una paraula, una sola paraula, ens havia llençat en una rastellera de reflexions melangioses. Per atzar, resultava evocat tot un món de memòries.
No sé pas quan de temps feia que durava el nostre silenci, quan un rondinament sord, terrible, com el renou llunyà d'una tempesta, ens va fer estremir.
Vam mirar el gos. Seguia tenint el seu òs mig rosegat entre les potes del devant; però amb la testa alta, l'orella redreçada, els ulls guspirejant, escoltava… escoltava entre el silenci i l'esgarrifança de la ira corria de cap a cap del seu llom.
Sperver i jo, vam mirar-nos tots esblaimats: no es sentia cap fressa, ni un sospir; al defora, el vent s'havia calmat; no res, llevat d'aquell rondinament sord, continuat, que s'escapava de la pitrera del gos.
De cop i volta, va aixecar-se i va botar contra la paret amb un esclat de veu, sec, ronc, esfereïdor; les voltes en ressonaren com si el llamp hagués esclatat contra el vidratge.
Lieverlé amb el cap baix semblava mirar a través del granit, i sos llavis arremangats fins a llur arrel, deixaven veure dues fileres de dents blanques com la neu. Rondinava, encara. Adés i ara s'aturava bruscament, acostava el morro a l'angle inferior de la pared i bufava abrivadament; després, s'aixecava enfurismat i les seves urpes de davant assejaven d'encetar el granit.
Nosaltres observàvem sense capir gens ni mica la seva irritació.
Un segon crit rabiós, més formidable que no pas el primer ens va fer saltar de les cadires.
-Lieverlé!- exclamà Sperver tot llençant-se cap a ell, -què diable tens? T'has tornat boig?
Va agafar una estella i es va posar a sondar la pared, plena i pregona com tota l'espessedat de la roca. Cap buid no responia, i tantmateix el gos romania amatent.
-Fet i fet, Lieverlé- digué el picador, -tens algún pesombre. Vaja, jeu i no em burxis més els nervis.
Al mateix instant, una fressa exterior va colpir les nostres orelles. La porta es va obrir i el gros i honrat Tobias Offenloch, amb la llinterna de ronda en una mà, i el bastó a l'altra, el tricorni damunt la nuca i la cara tota riolera, tota espandida, aparegué sota el brancal.
-Salut, honorable companyia!- digué. -Però ¿què hi feu aquí?
-És aquest animal de Lieverlé,- digué Sperver; -estava fent un aldarull… Imagineu-vos que s'ha enfurit contra aquesta paret. Ara digueu-me perquè!
-En nom de Déu! haurà sentit el tic-tac de la meva cama de fusta a l'escala de la torre,- féu l'excel·lent subjecte, tot rient.
I afegí, tot deixant la llinterna damunt la taula:
-Això us ensenyarà, mestre Gedeon, a fer fermar els vostres gossos. Hi teniu una flaca pels vostres gossos, una flaca! Aquests maleits animals acabaran treient-nos de casa. Suara mateix, altra vegada, a la galeria gran, trobo el vostre Blitz: m'ha saltat a la cama, mireu: encora hi ha les dents marcades! una cama que era nova! Brètol d'animal!
-Fermar els meus gossos! Gentil negoci!- digué el picador. -Els gossos fermats no valen res, es tornen massa esquerps. I després, ¿que no n'estava de fermat, Lieverlé? La pobra bèstia encara té la corda al coll.
-Ep! això que dic, poc és per mí mateix: quan s'acosten sempre tinc el bastó enlaire i la cama de fusta endavant. És per la disciplina: els gossos han de ser al gossal, els gats a la teulada, i la gent al castell.
Tobies es va asseure tot pronunciant aquestes darreres paraules i, amb els dos colzes damunt la taula i els ulls esbadocats de felicitat, va dir-nos en veu baixa, en to de confidència:
-Sabreu, senyors, que sóc solter aquesta nit.
-Fugiu d'aquí!
-Sí, Maria Anna vetlla amb Gertrudis a l'avantcambra de missenyor.
-Aleshores, no dueu gens de pressa?
-Gens! Absolutament gens!
-Quina llàstima que hagueu arribat tan tard!- digué Sperver; -totes les botelles són buides!
La cara llarga del bon home em va enternir. Li hauria plagut tant d'aprofitar-se de la seva viduesa! Però, a desgrat dels meus esforços, un llarc badall separà les meves barres.
-Serà una altra vegada- va dir tot alçant-se. -Cosa adïada, no és pas deixada.
-Bona nit, senyors.
-Ei! Espereu!- exlamà Gedeon, -veig que Fritz té son, devallarem plegats.
-Amb molt de gust, Sperver, amb molt de gust; de passada, anirem a dir quatre mots a mestre Trumpf el cellerer; és a baix amb els altres. Knapwurst els conta històries.
-Això és. Bona nit, Fritz.
-Bona nit, Gedeon; no t'oblidessis pas de fer-me cridar, si el comte pitjorés.
-Estigues tranquil… Lieverlé!… tast!
Eixiren. Mentre ells travessaven la plataforma vaig sentir com el rellotge de Nideck sonava les onze hores.
Jo estava mort de fadiga.
El dia començava d'emblavir la única finestra de la torre, quan vaig ésser despertat dins el meu ninxo de granit pels sons llunyans d'una trompa de caça. No hi ha cosa tan trista, tan melangiosa, com les vibracions d'aquest instrument al crepuscle, quan tot calla, quan ni un alè ni un sospir no venen a destorbar el silenci de la solitud. Sobretot la darrera nota, aquella nota estiragassada, que s'estén damunt la plana inmensa, tot deixondint lluny, ben lluny, els ecos de la muntanya, té quelcom de la poesia més alta que garfeix el cor.
Amb el colze damunt la meva pell d'ós, jo escoltava aquesta veu planyívola, que evocava les recordances de les edats feudals. La vista de la meva cambra; d'aquella volta baixa, ombrívola, esclafada, antic catau del Llop del Nideck, i més lluny aquella finestreta de vidratges de plom, de mig punt, més ampla que no pas alta i profundament penetradora de la pared, augmentaren encara la severitat de les meves reflexions.
Vaig alçar-me bruscament i vaig córrer a obrir la finestra de bat a bat.
Allí m'esperava Un d'aquells espectacles que cap paraula humana no sabria descriure, l'espectacle que l'àguila fera dels Alps més encimbellats veu cada matí en aixecar-se la cortina de púrpura de l'horitzó: muntanyes!… muntanyes!… i encara més muntanyes! Ones immòbils que s'aplanen i s'esborren dins les bromes llunyanes dels Vosgues; boscúries immenses, llacs, carenes enlluernadores, dibuixant llurs línies alteroses damunt les fondàries blavenques de les valls curulles de neu. Al capdavall de tot això, l'infinit.
Quin entusiasme podria arrivar a atényer l'elevació d'un espectacle com aquell!
Jo estava tot confús d'admiració. A cada esguard es mu1tiplicaven els detalls: casals, masies, poblets, semblaven brollar encara de terra; amb mirar n'hi havia prou, per a trobar-los!
Feia un quart d'hora que hi era, quan una mà va posar-se lentament damunt la meva espatlla; vaig girar-me, i la cara tranquila i el somriure silenciós de Gedeon em saludaren amb un:
-Guten tag, Fritz!
Després va recolzar-se vora meu, damunt la pedra, tot fumant la seva pipa. Estenia la mà per l'infinit i em deia:
-Mira, Fritz, mira… Això et deu plaure, fill del Schwartz-Wald!Mira allà baix… allà baix de tot… la Roca Baumada… La veus?Te'n recordes, de la Gertrudis? Oh! què lluny que són totes aquestescoses!
Sperver s'eixugava una llàgrima; jo, què li podia respondre?
Vam romandre contemplatius per una bella estona, commosos de tanta de grandesa. De vegades el vell caçador furtiu, en veure que jo aturava els ulls en un punt de l'horitzó, em deia:
-Això, és el Wald-Horn! Allò, el Tiefenthal! Repara, Fritz el torrent del Steinbach; s'ha hagut d'aturar, està penjat fent serrells de glaç, damunt l'espatlla del Harberg: un mantell ben fred per a l'hivern! I aquell caminal d'allí baix, mena cap a Friburg; abans de quinze dies tindrem penes i treballs per destriar-lo.
Així va passar més d'una hora.
No podia despendre'm d'aquell espectacle. Alguns ocells de presa, amb les ales esbiaixades, la cua en forma de ventall, planaven al voltant de la torre; agrons coronats fugien cap amunt, tot esquivant les urpes amb l'alçada de llur vol.
Altrament no hi havia ni un núvol: tota la neu era a terra. La trompa saludava per darrera vegada la muntanya.
-És el meu amic Sebalt que és allà baix- digué Sperver; -és dels més entesos en gossos i cavalls, i, a més a més, la primera trompa d'Alemanya. Escolta'm això Fritz, quin amorosiment!… Pobre Sebalt! És consum d'ençà de la malaltia de missenyor; ja no pot caçar com en altre temps. Veu's aquí el seu únic conhortament: cada matí, a trenc de dia, puja damunt l'Altemberg i sona les tonades favorites del comte. Es pensa que això el podrà guarir!
Sperver, amb aquell tacte de l'home que sap admirar, no havia interromput la meva contemplació; però quan, enlluernat de tanta de llum, vaig mirar dins l'ombra de la torre em digué:
-Fritz, tot va bé, el comte no ha tingut pas atac.
Aquestes paraules em portaren al sentiment de la realitat.
-Ah! millor… millor!
-És a tu, Fritz, que ho devem.
-Com s'entén? a mi? Si no li he prescrit res!
-Eh! tan se val! ets aquí!
-Estàs de verba, Gedeon; ¿què hi fa aquí la meva presència, no havent prescrit res al malalt?
-És que li portes sort.
Vaig mirar-lo de fit a fit, i no reia pas.
-Sí- continuà ell seriosament; -portes la sort, Fritz; els altres anys el nostre senyor tenia un segon atac a l'endemà del primer, i després un terç atac, i un de quart. Tu destorbes tot això, atures el mal. És ben clar!
-No pas massa, Sperver; jo trobo, al contrari, que és molt obscur.
-Un hom aprèn a totes les edats- insistí el brau subjecte. -Sàpigues, Fritz, que en aquest món hi ha gent que porta sort i també gent que porta desgràcia. Per exemple, aquest brètol de Knapwurst és qui em porta desgràcia a mi. Cada vegada que el trobo en eixir a caçar, estic segur que em succeirà una cosa o altra: el fusell em fa figa, em malmeno el peu, un dels meus gossos reb… ¿Què sé jo? Així és que, sabent la cosa, tinc esment d'eixir a trenc de dia, abans que el bergant, que dorm com un toixò no hagi obert l'ull, o bé m'escapoleixo per un portell, comprens?
-Ho comprenc molt bé; però les teves idees em semblen ben estranyes,Gedeon.
-Tu, Fritz- continuà, sense escoltar-me, -ets un digne, un brau minyò; el Cel t'ha posat damunt la testa innombrables benediccions; no cal sinó veure la teva bona cara, la teva mirada franca, el teu somriure ple de bona jeia, per estar alegre… En una paraula portes sort a la gent, és positiu… Sempre ho he dit, i la prova sé… ¿La vols saber, la prova?
-Sí, per ma fe! No em recaria pas de reconèixer tantes de virtuts amagades en la meva persona.
-Doncs bé!- féu ell, tot agafant-me el puny. -Mira allà baix!
I em senyalava una muntanyola a un doble tret de carrabina del castell.
-Aquest penyal enfonzat entre la neu, amb brosta a la vora, el veus?
-Perfectament.
-Mira al seu voltant; ¿què veus res?
-No.
-Oh, en nom de Déu, és d'allò més senzill! Has foragitat la Pesta Negra. Cada any, al segon atac, un hom la veia allà, amb els peus entre les mans. A la nit encenia foc, s'escalfava i feia bullir arrels. Era una maledicció. Aquest matí, la primera cosa que he fet ha estat enfilar-me aquí. He pujat a la torrella de senyals; jo que miro: la vella berganta se n'és anada! Endebades m'he posat la mà davant els ulls, he mirat a mà dreta, a mà esquerra, a dalt, a baix, per la plana, per les muntanyes, res! T'havia flairat, ben segur.
I el brau subjecte, tot abraçant-me amb entusiasme, va exclamar en commosa entonació:
-Oh! Fritz… Fritz… Quina sort d'haver-te menat aquí! La vella sí que en deu estar d'enfurismada. Ah! ah! ah!
Ho confessaré. N'estava una mica avergonyit de trobar-me que jo tenia tant de mèrit, sense que mai ho hagués reparat fins aleshores.
-Així és, Sperver- vaig continuar. -que el comte ha passat bé la nit?
-Molt bé!
-Vaja, força millor; devallem.
Vam atravessar de bell nou la cortina de muralla, i vaig poder observar millor aquella passera, els baluards de la qual eren d'una alçària prodigiosa. Els espadats es prolongaven, amb el penyal, fins al fons de la vall. Era una escala de precipicis, superposats els uns als altres.
Tot capbussant-hi la mirada, vaig sentir-me colpit de rodaments de cap, i reculant temorenc a mitja plataforma, vaig entrar ràpidament en el passadís que mena al castell.
Ja Sperver i jo haviem recorregut vastos corredors, quan una gran porta oberta es mostrà a les nostres passes; vaig parar-hi l'esguard, i vaig veure, al capdamunt d'una escala doble, el petit gnom Knapwurst, la fesomia grotesca del qual m'havia cridat l'atenció el dia abans.
La sala mateixa va atreure la meva atenció pel seu caient poderós: era la sala dels Arxius del Nideck, peça alta, ombrívola, polsosa, de grans finestres ogivals que començaven al cim de la volta i devallaven fent corba fins a dos metres del paviment.
Allí estaven endegats, damunt esbarjosos prestatges, per bona cura dels antics clergues, no solament tots els documents, títols i arbres genealògics dels Nideck, establint llurs drets, aliances i lligams històrics amb les més il·lustres famílies de l'Alemanya, sinó àdhuc totes les cròniques del Schwartz-Wald, els aplecs dels antics Minnesinger, i les grans obres in-fòlio eixides de les premses de Gutemberg i de Faust, tant venerables per llur origen com per la monumental solidesa de llur relligat. Les grans ombres de la volta, drapant les pareds fredes amb llurs tintes cendroses, retreien la memòria dels vells claustres de l'Edat Mitjana, i aquest gnom, assegut al capdamunt de la seva escala, amb un enorme volum de cantell roig damunt la contorsió dels genolls, amb el cap enfonzat dins el casquet de pell, els ulls grisos, el nas esclaflat, els llavis contrets per la reflexió, les espatlles grans, els membres frèvols i l'esquena arrodonida semblava ben bé l'hoste natural, elfamulus, la rata com l'anomenava Sperver, d'aquell últim refugi de la ciència en el Nideck.
Però el que donava a la sala dels Arxius una importància verament històrica, eren els retrats de família, que ocupaven tot un costat de l'antiga Biblioteca; hi eren tots, homes i dones, d'Huc el Llop fins a Yeri-Hans, el senyor actual, des de l'esboç groller dels temps bàrbars fins a l'obra perfecta dels mestres més eximis de la nostra època.
Els meus esguards, se n'anaren, naturalment, cap a aquella banda.
Huc I, de testa calva, semblava mirar-me així com us mira un llop a la recolzada d'un bosc. Sos ulls grisos injectats de sang, sa barba rogenca i ses orelles llargues i peludes li donaven un aire de ferotgia que m'esborronà.
Vora d'ell, com l'anyell vora la fera salvatgina, una dona jove d'ulls suaus i tristos, front alt, mans creuades sobre el pit sostenint un llibre d'hores, cabellera rossa, sedosa, abundant, voltant sa pàl·lida figura d un nimbe d'or, m'atregué per una gran tirada a la semblança amb Odila de Nideck.
Cap cosa tan dolça i encisera com aquella antiga pintura damunt la fusta, una mica testa i eixuta de contorns, però d'una adorable ingenuitat.
Feia alguns instants que la mirava quan un altre retrat de dona, penjat al costat d'aquell, atragué la meva atenció. Imagineu-vos el tipus visigòtic en la seva veritat primitiva: front ample i baix, ulls grocs, pòmuls sortints, cabells rojos, nas d'àguila.
-Com li devia escaure aquesta dona, a Huc!- vaig dir-me dintre meu.
I vaig posar-me a reparar-ne el vestit; responia a l'energia del cap: la mà dreta reposava damunt un glavi. Un cossellet de ferro li apretava el cos.
Em seria difícil d'expressar les idees que m'agitaren davant aquelles tres fesomies; mos ulls anaven de l'una a l'altra amb una singular curiositat. No me'n sabia destriar.
Sperver, tot aturant-se al llindar de la biblioteca, havia disparat un agudíssim xiulet. Knapwurst el mirava ded de tota l'alçària de la seva escala, sense bellugar-se.
-És a mi a qui xiules com a un ca?- digué el gnom.
-Sí, mala rata, és per fer-te honrament.
-Escolta- afegí Knapwurst amb un to de menyspreu sobirà, -tira endavant Sperver, no pots escupir a l'altura de la meva sabata: t'hi desafio!
I presentava la sola.
-I si pujo?
-T'esclafo amb aquest llibre.
Gedeon esclatà a riure i continuà:
-No t'avalotis, geperut, no t'avalotis. No et vui cap mal, al contrari, et tinc consideració per la teva ciència; però ¿què diable fas aquí dalt, tan matiner vora el teu llum? Sembla que hi hagis passat la nit.
-És veritat, l'he passada tot llegint.
-No són prou llargs els dies per a tu?
-No, estic en ple escorcoll d'una qüestió greu; poc dormiré, abans d'haver-la resolta.
-Diable!… I aquesta qüestió…?
-És de conèixer per quina circumstància Ludwig de Nideck trobà el meu avantpassat, Ot el Nan, a les boscúries de la Turíngia. Cal que sàpigues, Sperver, que el meu avi Ot no tenia sinó una colzada d'altura: això fa, no pas ben just, un peu i mig. Encantava a tothom amb la seva saviesa, i figurà d'una manera ben honorable a la coronació del duc Rodolf. El comte Ludwig l'havia fet tancar dins un paó guarnit amb totes les seves plomes: era un dels plats més estimats d'aquell temps, al costat dels porcellets mig daurats i mig argentats. Al cor del festí, Ot obrí la cua del paó, i tots els senyors, cortesans i grans dames es meravellaren d'aquest enginyós mecanisme. Al capdavall Ot va eixir, amb l'espasa al puny, i cridà amb veu ressonant: -¡Visca el duc Rodolf!- cosa que fou repetida per tota la sala. Bernat Hertzog esmenta aquesta circumstància; però no diu d'on venia aquest nan, si era d'alta nissaga o de baixa extracció, cosa, altrament poc probable: la gent vulgar no té tant de talent.
Jo n'estava astorat de l'orgull d'una tan menuda criatura; una curiositat extraordinària, però, m'impel·lia a estar-hi bé; ell sol podria proporcionar-me algunes clarícies sobre el primer i segon retrats a mà dreta d'Huc.
-Senyor Knapwurst- vaig dir-li amb to respectuós, -tindrieu l'amabilitat d'esclarir-me un dubte?
El ninotet, afalagat de les meves paraules, respongué:
-Parleu, senyor; si és cosa de cròniques, estic disposat a satisfer-vos. Ara, de les altres coses no me'n encaparro.
-Doncs, precisament, es tractaria de saber quins personatges representen els retrats segon i terç de la vostra galeria.
-Ah! ah!- féu Knapwurst, els trets del qual s'animaren: -Parleu d'Edvígia i de Huldina, les dues mullers d'Huc!
I deixant de banda el seu volum, va baixar l'escala per a conversar més còmodament amb mí. Sos ulls fulguraven, hom veia que els plaers de la vanitat dominaven l'homenic; n'estava tot gloriós de fer obiradora la seva sapiència.
Arribat a la meva vora, va saludar-me greument. Sperver estava darrera nostre, molt satisfet de fer-me admirar el nan del Nideck. A desgrat de la mala sort lligada, segons ell, a la seva persona, n'estimava i glorificava els vastos coneixements.
-Senyor- digué Knapwurst, tot estenent la seva mà llarga, esgrogueïda, envers els retrats, -Huc von Nideck, primer de la seva raça, es va casar l'any 832 amb Edvigia de Lutzburg, la qual li va portar com a dot els comtats de Giromani de l'Alt-Barr, els castells del Geroldseck, del Teufels-Horn i encara d'altres. Huc el Llop no va tenir-ne fills d'aquesta primera muller, que va morir a la flor de la jovenesa, l'any 837 del Senyor. Aleshores Huc, senyor i posseïdor del dot, no va voler tornar-lo. Va haver-hi terribles batalles entre sos cunyats i ell. Però aquesta altra dona, que veieu amb son cossellet de ferro, Huldina, va ajudar-lo amb sos consells. Era una persona de gran ardidesa. No se sap ni d'on venia ni a quina família hagués pertangut; però això no impedí que salvés Huc, al qual havia fet presoner Frantz de Lutzburg. L'havien de penjar aquell mateix dia, i ja havien parat la barra de ferro als marlets, quan Huldina, al cap dels vasalls del comte que ella havia fet seguir amb son abrivament, s'apoderà d'un portell, salvà Huc i va fer penjar Franz en son lloc. Huc el Llop va casar-se amb aquesta segona muller l'any 842; i va tenir-ne tres fills.
-De manera- vaig rependre jo tot somniós, -que la primera d'aquestes dones s'anomenava Edvigia, i els descendents del Nideck no hi tenen res que veure?
-Res.
-N'esteu ben segur?
-Puc mostrar-vos el nostre arbre genealògic. Edvigia no ha tingut fills; Huldina, la segona muller, n'ha tinguts tres.
-És sorprenent!
-Per què?
-M'havia semblat de reparar algunes semblances…
-Eh! les semblances, les semblances!…- va fer Knapwurst amb un esclat de riure estrident. -Vaja… ¿Veieu aquesta tabaquera de boix antic? Al costat d'aquest gran llebrer, us mostra Hans-Wurst, el meu besavi. Té un nas com un apagallum i un mentó com un esclop; jo só de nas camús i de boca agradable: vol dir això que no li sigui nét?
-No, sens dubte.
-Doncs bé! igual els passa als Nideck. Poden tenir trets d'Edvigia, no dic el contrari, però és Huldina qui n'és la soca-mare. Veieu l'arbre genealògic, veieu-lo, senyor.
En separar-nos, Knapwurst i jo, érem els millors amics d'aquest món.
-Tanmateix- em deia jo, -la semblança existeix… Cal atribuir-la a l'atzar… i, al capdavall, ¿què és l'atzar?.. una ximplesa… allò que l'home no es pot explicar. Deu haver-hi altra cosa.
Jo seguia, tot somniós, al meu amic Sperver que reprenia la seva ruta pel corredor. El retrat d'Edvígia, aquella imatge tan senzilla, tan ingènua, es confonia en el meu esperit amb el de la jove comtessa.
De cop i volta, Gedeon s'aturà; vaig aixecar els ulls; érem davant de les cambres del comte.
-Entra, Fritz- em va dir, -jo me'n vaig a donar la pastada als gossos; quan el senyor no és davant, els criats s'afluixen; ja et vindré a cercar tot seguit.
Vaig entrar, més curiós de tornar a veure la senyoreta Odila que no pas el comte; massa me'n feia retret, però l'atenció és una cosa que hom no governa. ¡No em vaig sorprendre poc ni gaire en destriar dins la penombra de l'alcova el senyor de Nideck, aixecat sobre el colze, contemplant-me amb una atenció profunda! M'esperava tan poc aquesta mirada, que en vaig romandre tot astorat.
-Acosteu-vos, senyor doctor- va dir-me amb una veu feble, però ferma, tot allargant-me la mà. -Mon brau Sperver m'havia parlat de vós tot sovint; n'estava desitjós de conèixer-vos.
-Esperem, monsenyor- li vaig respondre, -que aquesta coneixença continuarà sota millors auspicis. Una mica més de paciència, i acabarem per vèncer aquest atac.
-No me'n manca- va fer. -Conec que la meva hora s'acosta.
-És una error, senyor comte.
-No, la naturalesa ens atorga, com a darrera gràcia, el pressentiment de la nostra fi.
-¡Què pressentiments d'aquests he vist quedar malament!- vaig dir amb un somriure.
Em mirava amb una fixesa singular, com passa a tots els malalts que expressen el dubte sobre llur estat. És un moment difícil pel metge; de la seva actitud en depèn la força moral de la persona malalta; l'esguard d'aquesta va fins al fons de la seva conciència; si descobreix la sospita de la seva fi pròxima, tot és perdut; l'aclaparament comença, els ressorts de l'ànima s'afebleixen, i el mal pren senyoria.
Jo vaig mantenir-me ferm sota aquella mirada; el comte va semblar que es tranquilitzés; em va estrényer la mà de bell nou, i es va deixar anar dolçament, més tranquil, més confiat.
Només aleshores vaig destriar la senyoreta Odila i una senyora d'edat, la seva institutriu sens dubte, assegudes al fons de l'alcova, a l'altra banda de llit.
Elles em saludaren amb una inclinació de cap.
El retrat de la biblioteca tornà de sobte al meu esperit.
-És ella- vaig dir-me, -ella… la primera muller d'Huc!… És ben bé aquell front alt, aquelles celles tan llargues, aquell somriure d'una tristesa indefinible. Oh! si n'hi ha de coses en el somriure d'una dona! No hi cerqueu pas la joia, la felicitat. El somriure de la dona vela tants de sofriments íntims, tantes d'inquietuds, tantes d'angúnies punyents! Noia, esposa, mare, cal que somrigui sempre, fins i tot quan el cor s'oprimeix i el sanglot ofega… És el teu paper, o dona! en aquesta gran lluita que hom anomena existència humana…
En tot això pensava, quan el senyor del Nideck començà de dir:
-Si Odila, la meva filla benvolguda, volgués fer el que li demano; si consentís només que a dar-me l'esperança de retre's a la meva aspiració, jo crec que rependria forces.
Vaig mirar la jove comtessa; baixava els ulls i semblava que pregués.
-Sí- va seguir el malalt, -reneixeria a la vida; la perspectiva de veure'm voltat d'una nova família, d'estrényer els néts sobre el meu cor, la continuació de la nostra raça, em reviscolaria.
Davant l'accent tendre, suau d'aquell home, em vaig sentir commòs.
La damisel·la no responia.
Al cap d'un o dos minuts, el comte, que la mirava amb ulls suplicants, continuà:
-Odila, no vols fer la felicitat del teu pare? Déu meu! no et demano sinó una esperança, no t'assenyalo cap època precisa. No vui posar cap destorb a la teva elecció. Anirem a la Cort; allà es presentaran cent partits honorables. ¿Quin no en fóra benaventurat d'assolir la mà de la meva filla? Podràs decidir-te lliurement.
Ell va callar.
No hi ha cosa tan penosa per un estrany com aquestes discussions de família; tants d'interessos diversos, de sentiments íntims s'hi troben compromesos, que ja el sol instint púdic sembla imposar-nos com a deure d'esquivar semblants confidències. Jo sofria, hauria volgut fugir; però les circumstàncies no m'ho permetien.
-Pare- digué Odila, com per a eludir les instàncies del malalt, -guarireu; el Cel no voldrà pas arrabassar-vos al nostre afecte. Si sapiguéssiu amb quina fervor que prego!
-No em respon- digué el comte amb un to sec. -Què pots objectar-hi al meu propòsit? ¿No és cosa justa, natural? ¿Caldrà que em vegi privat de conhorts concedits als més miserables? ¿He malmenat els teus sentiments? ¿He obrat de cap manera violent o astuciosa?
-No, pare.
-Doncs perquè et negues a les meves pregàries?
-El meu determini és pres… és a Déu a qui em consagro!
Tanta de fermesa en un ésser tan feble em va travessar el cor d'una esgarrifança. Odila, com la Mare de Déu esculpida a la torre d'Huc romania fràgil, tranquila, impassible.
Els ulls del comte prengueren un esclat febrosenc. Vaig fer un senyal a la jove comtessa per ço que li donés al menys una esperança per a calmar la seva agitació creixent; no va semblar que ella em reparés.
-Així és- afegí ell amb veu escanyada d'emoció, -que veuràs finar el teu pare: amb una paraula en tindries prou per a tornar-li la vida, ¿i no la pronunciaràs aquesta paraula?
-La vida no pertany a l'home, és de Déu- digué Odila, -una paraula meva no hi pot fer res.
-Això són belles màximes piadoses,- féu el comte amargament, -per a dispensar-se de tot deure. Però Déu, de qui parles sens treva, ha dit: «Honra ton pare i ta mare!».
-Us faig honrament, pare- respongué ella amb dolcesa, -però el meu deure no és pas de casar-me.
Vaig sentir com topaven les dents del comte. Romangué tranquil en apariència; després va girar-se bruscament.
-Veste'n- va fer, -la teva presència em fa mal!…
I, tot adreçant-se a mi, esblaimadíssim d'aquella escena, va exclamar amb un fer somriure:
-Doctor, ¿no tindrieu pas una metzina violent?… ¿una d'aqueixes metzines que llampen com el llamp?… Oh! fóra gran humanitat de dar-me'n una mica… Si sabéssiu el que pateixo!…
Tots els seus trets es decompongueren, va esdevenir lívid.
Odila s'havia aixecat i s'acostava a la porta.
-Queda't!- udolà el comte, -vui maleir-te!…
Fins aleshores jo m'havia mantingut dins la reserva, no gosant d'intervenir entre el pare i la filla; però, ja era impossible de seguir-hi:
-Monsenyor- vaig exclamar, -en nom de la vostra salut, i retent-vos a la justícia, calmeu-vos. La vostra vida en depèn.
-Ah! què se me'n dóna la vida? ¿Què em fa l'esdevenidor? ¡Jo tingués un coltell per acabar d'una vegada! Deu-me la mort!
La seva emoció creixia de minut en minut. Ja veia el moment en el qual, amb fúria absolutament desfermada, es precipitaria a anorrear la seva filla. Aquesta, tranquil·la, pàl·lida, va agenollar-se damunt el llindar. La porta estava oberta, i vaig destriar, darrera la donzella, Sperver, amb les galtes contretes, el posat esmaperdut. Va acostar-se de puntetes, i féu, decantant-se envers Odila:
-Oh! senyoreta, senyoreta… el comte és tan bo! Només que diguéssiu: «potser… veurem… més tard!…»
Ella no va respondre i conservà la seva actitud.
En aquell moment, vaig fer pendre al senyor de Nideck algunes gotes d'opi; va esfondrar-se, bo i exhalant un llarg suspir, i ben aviat el somni pregon, feixuc, regulà la seva respiració panteixant.
Odila va alçar-se, i la seva vella institutriu, que no havia dit cap paraula, va eixir amb ella. Sperver i jo vam mirar com s'allunyaven a pleret. Les passes de la comtessa, traïen una mena de grandesa serena; hom hauria dit que era la viva imatge del deure complert.
Quan va haver desaparegut a les fondàries del corredor, Gedeon va tirar-se cap a mi:
-Bé, doncs, Fritz -va dir-me amb un aire greu, -¿què en penses d'això?
Jo vaig ajupir el cap sense respondre: la fermesa de la damisel·la m'espantava.
Sperver estava indignat.
-Veu's aquí el que hom anomena felicitat dels grans!- va exclamar, en eixir de la cambra del comte. -Sigueu senyor del Nideck, tingueu castells, boscúries, estanys, les terres més belles del Schwartz-Wald, perquè una noia us vingui a dir amb la seva veueta dolça: «Tu ho vols? Doncs bé, jo no ho vui! Tu em pregues? Doncs jo responc: És impossible!» Oh, Déu meu!… quina misèria!… ¿No valdria cent mil vegades més d'haver vingut al món, fill d'una llenyataire, i viure tranquilament del seu treball? Vaja, Fritz, anem-nos-en,… això m'ofega… estic freturós de respirar l'aire sens fites!
I el brau subjecte tot agafant-me pel braç, va endur-se'm pel corredor.
Aviat serien les nou. El temps, tan bell al matí, a l'eixida del sol, s'havia cobert de núvols; un vent fred fuetejava la neu contra els vidres, i jo amb prou feines destriava el cim de les muntanyes de la rodalia.
Anàvem a davallar l'escala que mena al pati d'honor, quan a la recolzada del corredor vam trobar-nos nas a nas amb Tobias Offenloch.
El digne majordom esbufegava d'allò més.
-Ah!- va fer, tot interceptant-nos el camí amb el seu bastó, -on diable correu, tan de préssa? ¿I el desdejuni?
-El desdejuni!… quin desdejuni?- demanà Sperver.
-Com s'entén quin desdejuni? ¿No havem convingut de desdejunar-nos plegats aquest mati amb el doctor Fritz?
-Home, és just, ja no hi pensava.
Offenloch va enjegar-se d'un esclat de riure que li va badar la bocassa fins a les orelles.
-Ah! ah! ah!- va exclamar, -quin divertiment! I jo que em temia d'ésser l'últim d'arribar! Anem, anem, cuiteu! Kasper és a dalt, i us espera. Li he dit que posés el cobert a la vostra cambra; així estarem amb més comoditat. A reveure, senyor doctor.
Va allargar-me la mà.
-Què no pugeu amb nosaltres?- va dir Sperver.
-No, vaig a avisar a la senyora comtessa que el baró de Zimmer-Bluderic sol·licita la honor de presentar-li sos homenatges abans d'anar-se'n del castell.
-El baró de Zimmer?
-Sí, aquest foraster que ahir va arribar-nos a mitja nit.
-Ah! bé, enllestiu.
-Estigueu tranquil… espereu-me només el temps de destapar les ampolles, i ens veurem de seguida.
Va allunyar-se tot coixejant.
La paraula «desdejuni» devia canviar completament les idees deSperver.
-En nom de Déu!- va dir, tot fent-me girar cua, -el mitjà més senzill de foragitar els pensaments ombrívols és, tanmateix, una bella glopada. Estic content que hagin parat el cobert a la meva cambra; sota les voltes immenses de la sala d'armes, al voltant d'una tauleta, la gent semblen ratolins que roseguen una avellana en un recó d'església. Té, Fritz, ja hi som; para una mica de compte al vent que xiula, per les espitlleres. Abans de mitja hora tindrem una ventada feréstega.
Va empènyer la porta, i el petit Kasper, que feia sonar els dits contra els vidres, va semblar tot sortós de veure'ns. Aquest homenet tenia els cabells d'un ros esllangueït, el cos magristó i el nas arremangat. Sperver n'havia fet el seu factòtum; ell era qui li desmontava i li netejava les armes, qui li adobava les brides i les cingles de sos cavalls, qui donava la pastada als gossos en la seva absència i qui vigilava a la cuina la confecció de sos plats predilectes. En casos assenyalats, es captenia també del servei del picador, absolutament com Tobies vetllava pel del comte. Tenia el tovalló sota el braç i destapava amb gravetat els llargs flascons de vi del Rin.
-Kasper- digué Sperver tot entrant, -n'estic content, de tu. Ahir tot va ésser ben mengivol: el cabirol, les gallines boscanes i el llussó. Jo sóc un home just; quan el deure és ben complert, em plau de pregonar-ho. Avui passa el mateix: aquest cap de senglar cuinat amb vi blanc fe bellíssima cara, i aquesta sopa de crancs escampa un delitós perfum. Veritat, Fritz?
-Ben cert.
-Doncs bé!- va continuar Sperver, -ja que això és així, ara ompliràs els nostres vasos. Vui enlairar-te cada vegada més, perquè t'ho mereixes!
Kasper baixava els ulls amb un aire modest; s'enrojolava, i semblava assaborir els compliments del seu senyor.
Vam pendre seient, i vaig mirar com el vell caçador furtiu que abans es tenia per prou pagat de conjuminar ell mateix la seva sopa de trumfes, dins la seva cabana, es feia tractar aleshores de gran senyor. Si fos nat comte del Nideck no hauria pogut servar un posat més noble i més digne a la taula fent senyal a Kasper que avancés aquell plat o destapés aquella ampolla.
Anàvem a escometre el cap de senglar, quan mestre Tobies comparegué; però no estava sol i vam restar ben astorats de veure, drets al seu darrera, el baró de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor.
Vam aixecar-nos. El jove baró vingué al nostre encontre amb el front descobert: tenia una bella testa esblaimada i altívola, enquadrada de llargs cabells negres. Va aturar-se davant Sperver.
-Senyor- va dir amb aquell pur accent de la Saxònia que cap altre dialecte no sabria imitar, -vinc a demanar ajut al vostre coneixement de la contrada. La senyora comtesa de Nideck m'assegura que no hi ha persona com vós per a dar-me clarícies de la muntanya.
-Ho crec, monsenyor- respongué Sperver tot inclinant-se, -i estic a les vostres ordres.
-Circumstàncies imperioses m'obliguen a partir al mig de la maltempsada- respongué el baró tot indicant als vidres atacats pel borrallons; -voldria arribar al Wald-Horn, a sis llegües d'aquí.
-Serà difícil, monsenyor, la neu ha empantenegat tots els camins.
-Ho sé… però no hi ha més remei!
-Us fora indispensable un guia. Jo, si voleu, o bé Sebalt Krast el primer monter del Nideck; coneix la muntanya de cap a cap.
-Us regracio pels vostres oferiments, senyor, i us els agraeixo; però no els puc acceptar. Amb les vostres clarícies en tindré prou.
Sperver va inclinar-se, i després, acostant-se a una finestra, va obrir-la de bat a bat. Una rauxada de vent impetuosa enjegà la neu fins al mateix corredor, i tornà a tancar la porta amb estrèpit.
Jo romania encara en el meu lloc, dret, amb la mà damunt el respatller de la meva cadira de braços; el petit Kasper s'havia esborrat en son recó. El baró i el seu seguidor s'acostaren a la finestra.
-Senyors- cridà Sperver, alçant la veu a dominar la xiuladissa de vent, i amb el braç enlaire, -veu's aquí el mapa del país. Si el temps fos clar, us invitaria a pujar a la torre de senyals, i descobririem el Schwartz-Wald a pèrdua d'albir… però què hi guanyaríem? D'aquí estant veiem la punta de l'Altenberg, i més enllà, darrera d'aquest cim blanc, el Wald-Horn on el temporal de vent es regira! Doncs bé, cal caminar directament cap al Wald-Horn. Si la neu us ho permet, del cim estant d'aquest penyal en forma de mitra, que hom anomena la Roca-Fesa, destriareu tres cresteries: Behrenkopf, Geierstein i Trielfels. Cap aquest darrer punt, el que està més a la dreta, caldrà que us adreceu. Un torrent trenca la vall de Reethal, però deu estar cobert de glaç. En tot cas, si us és impossible d'anar més enllà, trobareu a mà esquerra, riu amunt, una caverna a mitja costa: la Roca-Baumada. Hi passareu la nit, i demà, segons totes les probabilitats, quan el vent caigui, tindreu davant els ulls el Wald-Horn.
-Us regracio, senyor.
-Si tinguéssiu la sort de trobar algun carboner,- afegí Sperver, -ell podria ensenyar-vos el gual del torrent; però dubto molt que n'hi hagi a l'alta muntanya amb un temps així. D'aquí estant, seria massa difícil. No més cal dir que aneu amb compte a dar el tomb a la base del Behrenkopf, perquè, a l'altra banda, la davallada no és possible: el rocam és espadat.
Durant aquestes observacions, jo em fixava en Sperver, la veu clara i breu del qual accentuava cada circumstància amb precisió, i en el jove baró, que l'escoltava amb singular esment. Cap obstacle no semblava estemordir-lo. El vell seguidor no semblava menys resolt.
Al moment de deixar la finestra, hi hagué una claredat, una netejada a l'espai, un d'aquests moviments ràpids en els quals la ventada agafa masses de neu i les capgira com si fossin una draperia flotant. Els ulls anaren més enllà: hom destrià les tres cresteries darrera l'Altemberg. Els detalls que Sperver acabava de donar es precisaren; després l'aire va entenebrir-se de bell nou.
-Bé està- digué el baró; -he vist els termenals, i, gracies a les vostres explicacions, espero d'assolir-los.
Sperver va inclinar-se sense respondre. El jove senyor i el seu sirvent, havent-nos saludat, eixiren a pleret.
Gedeon tornà a tancar la finestra, i féu somrient, tot adreçant-se a mestre Tobies i a mi:
-Cal estar posseït del diable per a eixir un dia com aquest! Em remordiria la conciència de posar un llop a la porta. Altrament, això és cosa llur! La cara del jove l'he vista no sé on; la del vell també. Ba, ba! bevem! mestre Tobies, a la vostra salut!
Jo m'havia acostat a la finestra, i mentre el baró de Zimmer i el seu seguidor pujaven a cavall, al mig del pati d'honor, vaig veure a mà esquerra, a desgrat de la neu escampada per l'aire, com s'entrobria, en una torrella d'altes finestres, una cortina, i com la senyoreta Odila, tota esblaimada, deixava lliscar una llarga mirada envers el jove.
-Au! Fritz què hi fas aqui?- va exclamar Sperver.
-No res, miro els cavalls d'aquests forasters.
-Ah! sí, són valacs; els he vistos aquest matí a les estables: uns bells animals.
Els genets partiren a bella passa. La cortina va tornar a cloure's.
Mant dia va passar així sense portar cap cosa nova. La meva existència al Nideck era molt monòtona; cada matí se sentia aquell aire melancòlic de la trompa de Sebalt, després venia una visita al comte, després el desdejuni, després les reflexions interminables de Sperver, sobre la Pesta Negra, els parloteigs sens treva de Maria Lagoutte, de mestre Tobies i de tota aquella nierada de servents, sense més distraccions que beure, jugar, fumar i dormir. Knapwurst era l'únic que menava una vida suportable; es capbuçava dins les seves cròniques i amb el nas rogenc, i tremolant de fred al fons de la Biblioteca, no el fadigaven els curiosos escorcolls.
Hom pot figurar-se el meu tedi. Sperver m'havia fet veure deu vegades les estables i el gossal; els gossos començaven de familiaritzar-se amb mi. Sabia de memòria totes les plasenteries groixudes del majordom després de beure, i les respostes de Maria Lagoutte. La melangia de Sebalt anava apoderant-se de mi de dia en dia; de bon grat hauria sonat el seu corn per a queixar-me a les muntanyes, i girava a tota hora els ulls cap a Friburg.
Mentrestant la malaltia del senyor Yeri-Hans seguí el seu curs. Era la meva única ocupació seriosa. Tot allò que m'havia dit Sperver es complia; de vegades el comte, tot despertant-se sobresaltat, es mig aixecava, i amb el coll estirat, els ulls errívols, murmurava en veu baixa:
-Ve! ve ella!
Aleshores Gedeon movia el cap i pujava a la torre de senyals; però endebades mirava a mà dreta i a mà esquerra: la Pesta Negra romania invisible.
A força de cavil·lar sobre aquesta estranya malaltia, jo havia acabat per convencer-me'n que el senyor del Nideck era boig, l'estranya influència que la vella exercia damunt son esperit, les seves alternatives d'esgarriament i de lucidesa tot em confirmava en aquest parer.
Els metges que s'han ocupat de l'alienació mental saben que les bogeries periòdiques no són pas rares; que les unes es manifesten manta vegada durant l'any: en primavera, a la tardor, a l'hivern, i que les altres no es mostren sinó una sola vegada. Conec a Friburg una senyora d'edat que fa trenta anys que ella mateixa pressent el retorn del seu deliri: va i es presenta al manicomi. La tanquen. Allà, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa: tremola sota la mà del borreu, l'amara la sang de les víctimes, fa uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d'algunes setmanes, els accesos esdevenen menys freqüents. Al capdavall li retornen la seva llibertat, segurs de veure-la tornar l'any següent.
-El comte de Nideck es troba en una situació anàlega- em deia; -lligams inconeguts de tot-hom l'uneixen evidentment a la Pesta Negre. Qui sab? Aquesta dona ha estat jove… devia haver estat bella.
I la meva imaginació, un cop aventurada per aquest camí, conjuminava tota una novel·la, però tenia esment de no dir-ne res a ningú. Sperver no m'hauria mai perdonat que hagués cregut al seu senyor capaç d'haver tingut relacions amb la vella; i pel que feia a la senyoreta Odila, la sola paraula de bogeria hauria bastat per a dar-li un cop terrible.
La pobre donzella era ben desgraciada. La seva negativa de casar-se havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava difícilment la presència d'ella; li feia retret, amargament, de la seva desobediència i parlava qui-sab-lo de la ingratitud dels fills. Devegades crisis violents i tot seguien a les visites d'Odila. Les coses van aribar a tal extrem, que vaig creure'm obligat a intervenir. Vaig esperar un dia la comtessa a l'avantcambra i vaig suplicar-li que renunciés a vetllar el comte, però en això presentà, contra la meva esperança, una inexplicable resistència. A desgrat de totes les meves observacions, volgué continuar vetllant el seu pare així com ho havia fet fins a aquell dia.
-És el meu deure- va dir amb veu ferma, -i no hi hauria cosa al món que me'n dispensés.
-Senyora- vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del malalt, -la professió mèdica també n'imposa, de deures, i, per cruels que puguin ésser, un hom com cal no té més remei que complir-los: la vostra presència mata el comte.
Tota la vida em recordaré de com s'alteraren sobtadament el trets d'Odila.
En dir jo aquelles paraules, va semblar que tota la seva sang refluïa envers el cor; va esdevenir blanca com un marbre, i sos ulls blaus, tan grans, mirant els meus de fit a fit, hom diria que volien llegir en el fons de la meva ànima.
-És possible?…- barbotejà. -Me'n responeu amb la vostra honor… ¿és veritat, senyor?…
-Sí, senyora, amb la meva honor…
Va haver-hi un breu silenci. Després, amb veu ofegada, va dir:
-Està bé, que es compleixi la voluntat de Déu!
I decantant el cap es va retirar.
A l'endemà d'aquesta escena, cap a les vuit del matí, em passejava per la torre d'Huc, tot pensant en la malaltia del comte, el terme de la qual no prevèia, i en la meva clientela de Friburg, que estava en perill de perdre per la meva absència massa llarga, quan tres cops discrets, tustats a la porta, vingueren a arrencar-me d'aquests tristos pensaments.
-Entreu.
La porta es va obrir i Maria Lagoutte aparegué al llinder tot fent-me una profunda reverència.
L'arribada de la bona dona em contrariava molt; anava a pregar-li que em deixés tot sol, però l'expressió consirosa de la seva fesomia em va sorpendre. S'havia tirat damunt l'espatlla un gran xal vermell i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va estranyar més és que un cop entrada va obrir de bell nou la porta per a assegurar-se que ningú no l'havia seguida.
-¿Què voldrà?- pensava dintre meu. -¿Què cosa signifiquen aquestes precaucions?
Jo estava intrigat.
-Senyor doctor- digué al capdevall la bona dona tot avançant cap a mi, -us demano perdó de molestar-vos tant de matí, però tinc quelcom de seriós a fer-vos saber.
-Parleu, senyora, ¿què cosa és?
-És cosa del comte.
-Ah!
-Sí senyor. Sabeu, sens dubte que sóc jo qui l'he vetllat la nit darrera.
-Talment. Preneu-vos la pena de seure.
Ella va asseure's al meu davant, dins una gran cadira de braços de cuiro, i jo vaig reparar amb astorament el caràcter enèrgic d'aquella testa, que m'havia semblat grotesca el vespre de la meva arribada al castell.
-Senyor doctor.- afegí ella, després d'un instant de silenci, tot clavant en mi sos ullassos negres, -cal que us digui primer que tot, que no sóc pas dona temorenca; he vist tantes de coses a la meva vida, i tan esglaioses que ja no hi ha res que m'espalmi; quan hom ha passat per Marengo, Austerlitz i Moscou, per a arribar a Nideck, hom ha deixat la por pel camí.
-Us crec, senyora.
-No ho dic pas per cap gloriejament, sinó per fer-vos compendre ben bé que no sóc una llunàtica i que hom pot refiar-se de mi quan dic: «he vist tal cosa».
-Què diable m'innovarà?- vaig demanar-me.
-Doncs bé!- continuà la bona dona, -ahir vespre, entre les nou i les deu, quan anava a colgar-me al llit. Offenloch va entrar i em va dir: -Maria, cal vetllar el comte.- De cop i volta, la cosa em va estranyar. -I ara! vetllar el comte? No el vetlla la senyoreta mateixa? -No, la senyoreta està malalta. Cal que tu la substitueixis. -Malalta!… pobrissona criatura! N'estava segura que aquest trasbals acabaria així!- Li he dit a centes de vegades, senyor, però què hi voleu fer-hi? Quan hom és jove, hom no dubta mai de res, i després, ell és el seu pare! En fi jo que prenc la meva mitja, dic bona nit a Tobies i me'n vaig cap a la cambra de missenyor. Sperver, que m'hi esperava va colgar-se al llit. Bé! ja estic sola.
Aquí la bona dona va fer una pausa, després va aspirar lentament un pessic de tabac i va semblar que es recollís. Jo m'havia posat d'allò més atent.
-Era per allà a dos quarts d'onze- va continuar ella; -jo treballava a prop del llit, i de tant en tant aixecava la cortina per a veure què feia el comte: no es bellugava; tenia el son dolç com una criatura. Tot va anar bé fins a les onze. Aleshores, vaig sentir-me fatigada. Quan hom és a la vellesa, senyor doctor, per més que hom faci, hom cau a desgrat seu, i, altrament, no em malfiava de res; em deia: -Dormirà d'una tirada fins al dia.- Cap a mitja nit, el vent es va aturar; els finestratges que s'estremien van emmudir. Jo que m'aixeco per veure una mica el que passava a la part de fora. La nit era negre com una ampolla de tinta. Finalment, vaig tornar a instal·lar-me a la meva cadira de braços; miro altra vegada al malalt, i veig que no ha canviat de posició, i agafo de bell nou la mitja; però al cap d'alguns instants m'adormo… m'adormo… però allò que se'n diu ben dormida! La meva cadira de braços era tendra com un plomissol; la cambra era calenta… Què hi voleu fer?… Dormia feia gairebé una hora, quan una rauxada d'aire va despertar-me tota sobresaltada. Obro els ulls, i ¿quina en veig? La gran finestra del mig oberta, els cortinatges retirats i el comte en camisa, dret damunt aquella finestra!
-El comte!
-Sí.
-És impossible… amb prou feines es pot moure!
-No dic pas que no, però l'he vist així com us veig: tenia un atxa a la mà; la nit era ombrívola i l'aire tan tranquil que la flama de l'atxa romania tota dreta.
Vaig mirar María Anna amb un aire tot astorat.
-A les primeries- reprengué ella després d'un instant de silenci, -això de veure aquell home, amb les cames nues, en una posició com aquella, va causar-me un trontoll… un trontoll! Vui cridar… però tot seguit em dic: Potser és somnàmbul! Si crides… es desperta,… cau… està perdut…- Bé, jo que callo i miro, amb uns ulls!… Ja us ho podeu pensar!… I veu's aquí que ell aixeca l'atxa lentament, després la baixa… torna a aixecar-la i a baixar-la, en fi, ho repeteix tres vegades com un home que fa un senyal; tot seguit tira l'atxa als baluards, tanca la finestra, estira els cortinatges, passa davant meu sense veure'm i es colga barbotejant Déu sab què.
-N'esteu ben segura d'haver vist això, senyora?
-Si n'estic segura!…
-És estrany!
-Sí, massa que ho sé; però ¿què voleu que us digui? És com us dic! Ah! En nom de Deu! en el primer moment la cosa em va regirar…, després, en tornar-lo a veure colgat en el seu llit, amb les mans sobre el pit, com si res no hagués passat, jo que m'he dit: -Maria Anna, suara has tingut un pesombre, altra cosa no és possible,- i m'he acostat a la finestra, però l'atxa encara cremava, havia caigut dins un clap de brossa, una mica a l'esquerra de la tercera portella: hom la veia resplandir com una guspira, no hi havia manera de negar-ho.
Maria Lagoutte em va mirar alguns segons en silenci.
-Ja podeu pensar, senyor, que d'aquell moment endavant ja no he tingut més son en tota la nit. L'alarma em feia estar amatent, a cada punt creia sentir alguna cosa darrera la meva cadira de braços. No era pas l'esglai, però ¿què voleu fer-hi? estava inquieta, allò m'enguniava! Aquest matí, a trenc de dia, he corregut a despertar Offenloch i l'he fet anar vora el comte. Tot passant pel corredor, he vist que la primera atxa a mà dreta no era a la seva anella: he davallat i l'he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu, és aquesta.
I la bona dona es va treure de sota el devantal un cap d'atxa que va dipositar damunt la taula.
Jo estava com a llampat.
¿De quina manera aquell home, que jo havia vist el dia abans tan feble, tan extenuat, havia pogut alçar-se, caminar, obrir i tornar a tancar una finestra feixuga? ¿Què volia dir aquell senyal en el cor de la nit?
Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me d'aquesta contemplació interior, i vaig veure que Maria Lagoutte s'havia aixecat i es disposava a eixir.
-Senyora,- vaig dir-li tot acompanyant-la, -heu fet molt bé d'avisarme i us en regracio. ¿No n'heu dit pas res a ningú d'aquesta aventura?
-A ningú, senyor. Aquestes coses no es diuen sinó al capellà i al metge.
-Vaja, veig que sou una persona ardida.
Aquestes paraules es bescanviaven en el llindar de la torre. En aquell moment Sperver aparegué el fons de la galeria seguit de son amic Sebalt.
-Ei! Fritz!- va cridar, tot travessant la cortina de muralla, -galants coses t'innovaré!
-Vaja… bé!- vaig dir-me, -encara més coses… Decididament el diable es fica en els nostres afers!
Maria Lagoutte havia desaparegut. El picador i el seu camarada entraren torre endins.
La cara de Sperver expressava una irritació continguda, la de Sebalt una amarga ironia. Aquell digne monter, que havia colpit la meva atenció el vespre de la meva arribada al Nideck amb la seva actitud melangiosa, era magre i sec, com un brocat vell; portava el gec de caça, apretat damunt les anques pel cinyell, d'on penjava el coltell de mànec de banya, altes polaines de cuiro li pujaven al damunt dels genolls, duia la trompa creuada a l'espatlla, i la conca sota el braç. Anava cofat d'un feltre d'amples ales, amb la ploma d'agró coronat fermada amb son coronet; i son perfil, que acabava en una barbeta rogenca, recordava el del cabirol.
-Sí- afegí Sperver, -t'innovaré galants coses.
Va tirar-se damunt una cadira tot agafant-se el cap entre les mans, amb un aire desesperat, mentres que Sebalt es passava tranquilament la trompa per damunt del cap, i la deixava damunt la taula.
-Bé doncs, Sebalt,- exclamà Gedeon -parla d'una vegada.
Després, tot mirant-me, va afegir:
-La bruixa roda pels voltants del castell.
Aquesta nova m'hauria estat perfectament indiferent abans de la confidència de Maria Lagoutte, però aleshores, em va colpir. Hi havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i la vella; i d'aquests lligams, jo n'ignorava la naturalesa. Em calia, a qualsevol preu, de conèixer-los.
-Un instant, senyors, un instant- vaig dir a Sperver i al monter amic seu; -abans que tot, voldria saber d'on ve la Pesta Negra.
Sperver em va mirar, tot esverat.
-Oh!- va fer, -Déu ho sab!
-Bé! ¿a quina època precisa arriba a l'envista del Nideck?
-Ja t'ho he dit: vuit dies abans de Nadal, cada any.
-I quan de temps hi roman?
-De quinze dies a tres setmanes.
-I abans un hom no la veu, ni que sigui de pas, ni en acabat tampoc?
-No.
-Aleshores, cal absolutament apoderar-se'n!- vaig exclamar; -això no és natural. Cal saber que cosa vol, què cosa és, d'on vé.
-Apoderar-se'n!- va fer el monter amb un estrany somriure -apoderar-se'n!
I va moure el cap amb aire melangiós.
-Mon pobre Fritz- digué Sperver, -el teu consell és bo, ben segur, però és més fàcil de dir que de complir. Si hom gosés de trametre-li una bala, aleshores, prou, hom podria acostar-s'hi de tant en tant, i prou a la vora, però el comte s'hi oposa; i pel que fa a agafar-la altrament…; com si volguessis agafar un cabirol per la cua! Escolta el que dirà Sebalt, i ja veuràs!
El monter assegut al caire de la taula, amb les llargues cames creuades, va mirar-me i va dir:
-Aquest matí, tot davallant de l'Altenberg, seguia el camí ensotat del Nideck. La neu hi era espadada damunt les vores… Jo caminava sense pensar en res quan un rastre va atreure mos ulls: era pregon, i agafava el camí de baix; havia calgut de baixar el talús, i després tornar a pujar a l'esquerra. No era ni el respallet de la llebre, que no s'enfonza, ni la forquilla del senglar, ni el trèvol del llop: era un clot pregon, un forat de bo de bo. Jo que m'aturo… trec noses per a veure el fons de la pista, i topo amb el rastre de la Pesta Negra!
-N'esteu ben segur?
-¿Cóm s'entén, si n'estic segur? Conec el peu de la vella millor que la seva cara, perquè jo, senyor, tinc sempre els ulls a terra, i reconec la gent, pel rastre que deixen… I després, que fins i tot una criatura no s'hi enganyaria.
-Doncs ¿què cosa té aquest peu que el fa tan especialment assenyalat?
-És tan petit que cabria dins una mà, ben fet, amb el taló una mica llarg, el contorn precís, el dit gros molt acostat als altres dits, que estan apretats com en un tapí. ¡És un peu verament admirable! Jo senyor, fa vint anys que me n'hauria enamorat d'aquell peu. Cada vegada que el trobo, em fa una impressió!… ¡Déu meu, és possible que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!
I el brau minyó, tot junyint les mans, es posà a mirar les lloses amb un aire melancòlic.
-I bé! ¿què més, Sebalt?- digué Sperver amb una mica d'impaciència.
-Ah! és veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit en camí per a seguir-lo. Tenia l'esperança d'atrapar la vella al cau, però ja veureu el camí que m'ha fet fer. Jo que m'enfilo damunt el talús del camí, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la costa, tot tenint sempre la pista a mà dreta: ella passava ran de la vorera del Rheethal. De cop i volta, la pista salta la fossa del bosc. Bé, jo que l'he seguit; però vet-aquí que mirant per atzar una mica a mà esquerra, jo que destrio un altre rastre, que havia seguit la Pesta Negra. Jo que m'aturo… ¿Havia estat Sperver, o bé Kasper Trumpf… o bé un altre? Jo que m'acosto, i figureu-vos la meva estranyesa; no era de ningú de la contrada! Conec tots els peus del Schwartz-Wald, de Friburg al Nideck. Aquell peu no s'assemblava pas als nostres. Devia venir de lluny. La bota,—perquè era una mena de bota elàstica i fina, amb esperons que deixaven una ratlleta al darrera,—la bota en lloc d'ésser rodona a l'extrem era quadrada; la sola, estreta i sense claus es doblegava a cada passa. La passa, ràpida i curta, només podia ésser que la d'un home de vint a vinticinc anys. Vaig reparar les costures de la canya d'una llambregada; mai n'he vist de tan ben feta.
-Qui podia ésser?
Sebalt aixecà les espatlles, separà les mans i callà.
-¿Qui pot tenir interès a seguir la vella?- vaig demanar tot adreçant-me a Sperver.
-Ah!- va fer amb un aire desesperat, -només el diable podria dir-ho.
Vam romandre consirosos per alguns instants.
-Jo que torno a agafar la pista- continuà finalment Sebalt; -tornava a pujar per l'altra banda, per l'alterositat del avets; després feia una torta al volt de la Roca-Fesa. Jo em deia dintre meu: -Oh, Pesta xaruga, si hi hagués gaire caça de la teva mena, l'ofici de caçador no seria pas comportable: valdria més treballar com un negre!- Vet aquí que arribem, les dues pistes i jo al cim de tot del Schneeberg. En aquest indret, el vent hi havia bufat de valent; la neu em pujava fins a les cuixes. És igual, calia que jo passés! Jo que arribo damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap més rastre de la Pesta! Jo que m'aturo i veig que després de trepitjar a mà dreta i a mà esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se'n envers Tiefenbach: mal senyal. Jo que miro a l'altra banda del torrent: no res! La vella berganta havia pujat o baixat pel riu, passant per l'aigua per no deixar pista. ¿A on calia anar? A mà dreta o mà esquerra? Per ma fe! en la incertesa, me n'he tornat al Nideck.
-T'has oblidat de parlar del seu desdejuni- digué Sperver.
-Ah! és veritat, senyor. Al peu de la Roca-Fesa, he vist que hi havia foc… l'indret era tot negre. Hi he posat la mà al damunt pensant que fóra calent encara, la qual cosa m'hauria provat que la Pesta no havia fet gaire camí. Però era fred com el glaç. He reparat molt a la vora d'allí un llaç rapisser parat entre la brossa.
-Un llaç rapisser?
-Sí, sembla que la vella en sap de posar paranys. Una llebra s'hi havia agafat; hom encara en veia l'empremta damunt la neu, tota estirada. La bruixa havia encès foc per a coure-la: n'havia fet bella festa!
-Quan penso- exclamà Sperver furiós, dant un cop de puny a la taula, -quan penso que aquesta vella brètola menja vianda, mentre que en els nostres poblets, tanta de gent honrada es nodreix de trumfes! Això és el que em regira, Fritz… Ah! si jo l'atrapés!…
Pero no va tenir temps d'expressar el seu pensament; va esblaimar-se i tots tres romanguérem immòvils, mirant-nos l'un a l'altre bocabadats.
Un crit, aquell crit del llop, tan llòbreg en les diades fredes de l'hivern, aquell crit que cal sentir per a compendre tot ço que el plany de les bèsties salvatgines té de colpidor i de sinistre, ressonava prop de nosaltres! Pujava l'espiral de la nostra escala, com si aquella bèstia hagués estat al llindar,de la torre!
Hom ha parlat tot sovint dels braolaments del lleó que rondina, de nit, en la immensitat del desert; però si l'Africa roent, calcinada, plena de pedreny, té la seva veuassa tremolenca com la distant rodolada del llamp, les vastes planes nevades del Nord tenen també llur veu estranya, escaient a aquest fatídic escenari de l'hivern, on tot s'endormisca, on ni una fulla no brunz: i aquesta veu, és l'udolar del llop!