Cosa estranya; d'ençà de la nostra eixida no haviem trobat ni llenyataires ni carboners nisegars. En aquella estació, la solitud del Schwartz-Wald és tan pregona com la de les estepes de l'Amèrica del Nord.
A les cinc, la nit havia arribat; Sperver va fer parada i em va dir:
-Pobre Fritz, hem eixit dues hores massa tard. La Lloba ens va massa al davant. Abans de deu minuts sota els arbres hi haurà una fosca com a de foradada. El més senzill és arribar a la Roca-Baumada, a vint minuts d'aquí, encendre un bon foc, menjar les nostres provisions i buidar la nostra pell de boc. Tot seguit que la lluna s'aixecarà rependrem la pista, i si la vella no és el diable en persona, hom pot jugar deu contra un que la trobarem morta de fred al peu d'un arbre; perquè és impossible que una criatura humana pugui suportar fadigues com aquesta en un temps aixís; el mateix Sebalt, que és el primer caminador del Schwartz-Wald, no ho resistiria!… Vejam, Fritz, ¿què trobes?
-Trobo que caldria ésser boig per obrar altrament; i sobretot no em puc tenir de gana.
-Bé doncs, fem via!
Va posar-se'm al davant i es va ficar per un congost, entre dues rengleres de penyals espadats. Els avets creuaven llurs branques per damunt de nostres caps. Sota els nostres peus rajava un torrent gairebé eixut; i, de tard en tard, algún raig esgarriat en aquelles fondàries feia mirallejar l'aigua tèrbola com a plom.
La obscuritat es va fer tan densa que vaig haver d'abandonar la brida de Reppel. Les passes de nostres cavalls sobre els palets llisquívols produïen ressons estranys, com esclats de riure sinistres. Els ecos del rocam repetien els sons sense interrupció, i, al llunyedar, un punt blau semblava engrandir-se a mesura que ens hi acostavem: era la eixida del congost.
-Fritz- em va dir Sperver, -som al llit del torrent del Tunkelbach. És la gorja més salvatge de tot el Schwartz-Wald; acaba en una mena de cassola, que hom anomena laMarmita del gran Renouer. A la primavera, al temps de la fosa de les neus, el Tunkelbach vomita aquí dins totes les seves entranyes, d'una alçària estant de doscents peus. Fa una fressa esparveradora. Les aigues s'enjeguen i tornen a caure en plugim, àdhuc damunt les muntanyes del volt. De vegades arriben a emplenar la gran caverna de la Roca-Baumada; però en aquesta hora deu estar seca com una mala cosa, i podrem fer-hi un bon foc.
Tot escoltant Gedeon, considerava aquell congost ombrívol i em deia que l'instint de les feres, en cercar aquells caus, lluny del cel, lluny de tot allò que alegra l'ànima, té alguna cosa de remordiment. En efecte, els éssers que viuen a ple sol: la cabra dreta damunt el penyal punxagut, el cavall menat per la plana, el gos que es belluga a prop del seu senyor, l'ocell que es banya en plena llum, tots respiren la joia, la felicitat; saluden el dia amb llurs danses i amb llurs crits d'entusiasme. I el cabirol, que brama a l'ombra de les grans arbredes, en els seus jaços verdejants, té quelcom de poètic com l'asil que prefereix; el senglar, quelcom de brusc, d'esquerp, com la brossa impenetrable on s'enfonza; l'àguila, de fer, d'altívol com els seus penyals espadats; el lleó, de majestuós com les voltes grandioses de la seva caverna; però el llop, la guineu, la mustela recerquen les tenebres, la por els acompanya; això s'assembla al remordiment!
Somniejava encara aquestes coses, i sentia ja l'aire viu que em feria el rostre—perquè ens acostàvem a l'eixida de la gorja,—quan de cop i volta un reflex rogenc passà damunt la roca a cent peus al damunt nostre, empurpurant el verd ombrívol dels avets i fent guspirejar les garlandes de gebre.
-Ah!- va fer Sperver amb veu ofegada, -ja tenim la vella.
El meu cor va botar; ens estàvem apretats l'un contra l'altre.
El gos rondinava sordament.
-¿No es pot escapar?- vaig demanar tot baixet.
-No; està agafada com una rata a la ratera, laMarmita del gran Renouerno té altra eixida que aquesta, i a tot el seu voltant els penyals tenen doscents peus d'altura. Ah! ah! ja et tinc, vellarda brètola!
Va descavalcar en l'aigua glaçada, tot donant-me la brida de són cavall a tenir, i una tremolor em va escometre. Vaig sentir en el silenci el tic-tac ràpid d'una carrabina que hom carrega. Aquest sorollet estrident em va recorre tots els nervis.
-Sperver, que vols fer?
-No temis gens ni mica, és per a espantar-la.
-Això prou! però res de sang. Recorda't del que t'he dit: la bala que colpiria la Pesta mataria igualment al comte!
-Estigues tranquil.
Va allunyar-se sense escoltar-me més. Vaig sentir el clapoteig de sos peus dins l'aigua, després vaig veure la seva alta còrpora dreta a l'eixida del congost negre, damunt el fons blavenc. Va restar més de cinc minuts immòbil. Jo, embadalit, atent, mirava, acostant-me amb molt de compte. Quan ell es va girar, ja no n'estava sinó a tres passes.
-Xsst!- va fer amb un aire misteriós. -Mira, mira!
Al fons de la corba, oberta espadadament com una pedrera a la muntanya, vaig veure-hi un bell foc que descabdellava sos torterols d'or sota la volta d'una caverna, i davant el foc un home aclofat, que pel seu vestit vaig reconèixer: era el baró de Zimmer-Bluderic.
Estava immòbil amb el front entre les mans. Al seu darrera, una forma negra jeia estesa damunt la terra, i, més enllà el seu cavall, mig perdut en l'ombra, ens mirava amb l'ull fix, l'orella dreta, els badius oberts d'allò més.
Vaig restar-ne palplantat.
Com era que el baró de Zimmer es trobés a aquella hora en aquella solitud?… Què hi venia a fer?… S'havia esgarriat?…
Les suposicions més contradictòries s'entretopaven en el meu esperit i no sabia a quina aturar-me, quan el cavall del baró es posà a renillar.
En sentir aquell soroll el seu senyor aixecà el cap.
-Què tens, Donner?- va dir.
Després, a son torn, va mirar en direcció de nosaltres, amb els ulls badats.
Aquella testa pàl·lida d'arestes sortints, de llavis estrets, de celles grans, negres, contretes i obrint al mig del front una llarga arruga perpendicular, m'hauria colpit d'admiració en qualsevol altra circumstància; però aleshores un sentiment d'impressió indefinida s'havia apoderat de la meva ànima, i estava ple d'inquietud.
De sobte el jove va fer un crit:
-Qui hi ha?
-Jo, monsenyor,- va dir totseguit Gedeon avançant cap ell. -Jo,Sperver, el picador del comte de Nideck!…
Un llampec travessà l'esguard del baró, però ni un muscle de la seva cara no es va estremir. Ell es va alçar, tot endegant d'un gest la seva pellissa damunt les seves espatlles. Jo vaig atreure els cavalls i el gos, el qual es posà de cop i volta a udolar d'una manera planyívola.
¿Qui no n'està de sotmès a temences supersticioses? Davant els planys de Lieverlé, vaig tenir por. Una esgarrifança geliua em va resseguir tot el cos.
Sperver i el baró es trobaven a cinquanta passes l'un de l'altre: el primer, inmòbil al mig de la corba, amb la carrabina damunt l'espatlla; el segon, dret damunt la plataforma exterior de la caverna, amb el cap redreçat, els ulls altívols i dominant-nos amb l'esguard.
-Què voleu?- digué el jove amb un accent agressiu.
-Cerquem una dona- respongué el que havia estat caçador en terra d'altri, -una dona que ve cada any a rodar al volt del Nideck, i tenim l'ordre de detenir-la!
-Ha robat?
-No.
-Ha fet alguna mort?
-No, missenyor.
-Doncs què li voleu? I amb quin dret la perseguiu?
Sperver es va redreçar i tot fixant els seus ulls grisos en el baró, va fer amb un estrany somriure:
-I vós amb quin dret l'heu presa? Perquè és allí… la veig al fons de la caverna? Amb quin dret interveniu en els nostres afers? ¿No sabeu que aquí som a terres del Nideck i que tenim dret d'alta i baixa justicia?
El jove es va esblaimar, i digué en to violent:
-No tinc comptes a retre-us.
-Aneu amb compte- continuà Sperver, -vinc amb paraules de pau, de conciliació. Obro en nom del senyor Yeri-Hans, estic en el seu dret, i vós em responeu malament.
-El vostre dret?…- va fer el jove amb un somriure amarg, -no en parleu del vostre dret, m'obligarieu a dir-vos el meu!…
-Doncs bé, digueu-lo!- exclamà el vell caçador furtiu, mentre el seu nas tan llarg es corbava de cólera.
-No- respongué el baró, -no us en diré res i no entrareu pas!
-Això ho veurem!- va fer Sperver, tot avançant cap a la caverna.
El jove es tragué el seu coltell de caça. Aleshores jo, en veure-ho, vaig voler tirar-me entre ells. Dissortadament el gos que jo tenia fermat se'm va escapar d'una estrabada i m'estengué a terra. Vaig creure perdut al baró; però al mateix instant, un crit salvatge eixí del fons de la caverna i, en alçar-me, vaig veure la vella dreta davant la flamarada: esparracats els vestits, el cap tirat enrera, els cabells voleiant damunt l'espatlla; alçava al cel sos braços llargs, magres i feia bròfecs udols, així com el plany del llop en les nits fredes d'hivern, quan la fam li retorç les entranyes.
En ma vida no he vist cosa tan feresta. Sperver, immòbil, amb els ulls fixos, la boca entroberta, semblava petrificat. El mateix ca, davant aquella aparició inesperada s'havia aturat alguns segons; però corbant de cop i volta l'esquena eriçada de còlera, reprengué la seva correguda amb un rondinament d'impaciència que em féu estremir. La plataforma de la caverna es trobava a vuit o deu peus de terra; no fos estat això, l'hauria assolida del primer bot. El sento encara passar la brossa coberta de gebre, veig el baró tirar-se davant la vella, tot cridant amb veu garfidora:
-Mare!
Després, el gos, reprèn una darrera escomesa, i Sperver ràpid com el llampec, apunta i el llampa sense pietat als peus del jove.
Això havia passat en un segon. La timba s'havia il·luminat i els ecos llunyans es trametien l'explosió dins llurs fondàries infinites. Després va semblar que cresqués el silenci, com les tenebres després del llampec.
Quan el fum de la pólvora es va haver dissipat, vaig veure Lieverlé jeient a la base de la roca, i la vella sense sentits en els braços del jove. Sperver, pàl·lid, tot mirant el baró amb ulls ombrívols, deixava caure en terra la culata de la seva carrabina, amb la cara contreta i les parpelles mig closes d'indignació.
-Senyor de Bluderic- va dir, amb la mà estesa envers la caverna, -acabo de matar el meu millor amic, per a salvar aquesta dona… la vostra mare!… Deu gràcies a Déu que el seu destí sigui lligat al del comte… Endueu-vos-la… Endueu-vos-la!… I que no torni més… Perquè no en respondria, del vell Sperver!
Després, dant una llambregada al gos, féu en accents corprenedors:
-Pobre Lieverlé meu!… Ah! veu's aquí el que m'hi esperava ací!…Vina, Fritz… anem… fugim… Seria capaç de fer una malvestat!…
I tot prenent Fox per la crinera, volgué muntar a la sella, però sobtadament, son cor esclatà, i deixant caure la testa damunt l'espatlla del seu cavall, es posà a sanglotar com una criatura.
Sperver acabava d'anarse'n, enduent-se Lieverlé dins el seu mantell. Jo havia refusat de seguir-lo; per la meva part, el meu deure em retenia prop de la vella: no podia abandonar la dissortada sense fer mancament a la meva conciència.
A més a més, bé cal dir-ho, tenia curiositat de veure de la vora aquest ésser estrany; així és que a penes el picador havia desaparegut en la tenebror del congost, jo ja m'enfilava pel senderó de la caverna.
Allí m'esperava un rar espectacle.
Damunt un gran mantell de pells blanques hi era estesa la vella amb son llarg vestit de púrpura, amb les mans crispades sobre el pit, i la sageta d'or entre els cabells grisos.
Mil anys que visqués, l'imatge d'aquella dona no s'esborraria pas del meu esperit; aquella testa de voltor agitada pels darrers estremiments de la vida, els ulls fixos i la boca mig desclosa era d'aspecte formidable. Així devia ésser a l'hora de la seva fi la terrible reina Fredegunda.
El baró, agenollat prop d'ella, assajava de revifar-la; però al primer cop d'ull vaig veure que la dissortada estava perduda i vaig decantar-me, no pas sense un sentiment de pietat pregona, per agafar-li el braç.
-No toqueu la senyora- exclamà el jove amb veu irritada; -us ho prohibeixo!
-Sóc metge, monsenyor.
Va observar-me alguns segons en silenci, i féu, en veu baixa:
-Perdoneu-me, senyor, perdoneu-me!
Havia esdevingut tot pàl·lid, sos llavis tremolaven. Al cap d'un instant afegí:
-Què en penseu?
-S'ha acabat… Morta!
Aleshores, sense respondre cap paraula, s'assegué damunt una pedra ben gran, amb el front dins la mà, el colze damunt el genoll i els ulls fixos, com a anorreat.
Jo vaig aclofar-me vora el foc, tot mirant la flama que s'enfilava fins la volta de la caverna i projectava clarors d'aram damunt la cara rígida de la vella.
Erem allí feia una hora, immòbils com a dues estàtues, quan, alçant el cap tot d'una, el baró em va dir:
-Senyor, tot això em confón… Veu's aqui la meva mare… de vintisis anys ençà em creia conèixer-la… i ara tot un món de misteris i d'horror s'obre davant mos ulls!… Sou metge… heu vist mai una cosa tan espaordidora?
—Missenyor- li vaig respondre, -el comte de Nideck pateix una malaltia que té una estranya semblança amb la de la vostra senyora mare. Si teniu prou confiança amb mi per a comunicar-me els fets que haureu presenciat, us confiaré de bell grat els que jo conec, perquè aquest canvi podria potser oferir-me un mitjà de salvar el meu malalt.
-De bell grat, senyor- va fer ell.
I sense cap transició em contà que la baronesa de Bluderic, pertanyent a una de les més altes famílies de Saxònia, feia cada any, cap a la tardor, un viatge a Itàlia, acompanyada d'un vell servent, únic que en posseia tota la confiança; que aquest home, ran de la mort, havia desitjat de veure en tota privadesa el fill de son antic senyor, i que en aquella hora suprema, tormentat sens dubte per, alguns remordiments, havia dit al jove que el viatge de la seva mare a Itàlia no era sinó un pretext per a lliurar-se a excursions en el Schwartz-Wald, de les quals ignorava la fi, però que devien tenir quelcom de paorós, perquè la baronesa en tornava extenuada, esparracada, gairebé morent, i li calia manta setmana de repòs per a refer-se de les horribles fadigues d'aquells quants dies.
Veu's aquí el que, senzillament, el vell criat havia referit al jove baró, cregut de complir en això son deure.
El fill, volent a tot preu saber què n'hi havia, havia comprovat el mateix any aquest fet incomprensible, tot seguint la seva mare, de primer fins a Baden, després veient com s'endinzava per les afraus del Schwartz-Wald i seguint-la, si val a dir-ho, passa per passa. Aquells rastres que Sebalt havia reparat a la muntanya, eren seus.
Quan el baró va haver-me fet aquesta confidència, vaig creure que no li podia amagar l'influència estranya que l'aparició de la vella exercia en l'estat de salut del comte, ni les altres circumstàncies d'aquest drama.
Romanguérem tots dos confusos de les coincidències d'aquests fets, de l'atracció misteriosa que aquests éssers exercien l'un damunt l'altre tot i no coneixent-se, de l'acció tràgica que inconscientment representaven, de la coneixença que la vella tenia del castell i de ses eixides més secretes, sense mai haver-lo vist abans, del vestit que havia descobert per a aqueixa representació, i que no podia haver pres sinó al fons d'algun racer misteriós, que sols una magnètica lucidesa li havia revelat. Finalment, convinguérem que tot és astorament en la nostra existència, i que el misteri de la mort és potser el menor dels secrets que Déu ens reserva, baldament ens sembli el més important.
Mentrestant la nit començava d'esblaimar-se. Lluny, ben lluny un mussol feia el seu toc de retirada de les tenebres, amb aquella veu estranya que sembla eixir d un coll d'ampolla. Aviat va sentir-se un renill a les fondàries del congost. Després, sota les primeres clarors del dia, veiérem aparéixer un trineu conduit pel criat del baró. Estava cobert de palla i de paraments de llit. Hom hi carregà la vella.
Jo vaig tornar a muntar al meu cavall, que no semblava pas malcontent de deixondir-se les cames, havent romàs la meitat de la nit amb els peus damunt el gel. Vaig acompanyar el trineu fins a l'eixida del congost, i tot havent-nos saludat greument, així com se fa entre senyors i burgesos, ells giraren a mà esquerra cap a Hirschland i jo vaig adreçar-me cap a les torres del Nideck.
A les nou, ja era en presència de la senyoreta Odila i l'assabentava dels esdeveniments que acabaven de complir-se.
Havent-me'n anat tot seguit vora el comte, vaig trobar-lo en estat molt satisfactori. Sentia una gran feblesa, ben natural després de les crisis terribles que acabava de travessar però havia tornat a guanyar possessió de si mateix i la febre havia desaparegut completament el passat vespre.
Tot avançava envers un pròxim guariment.
Alguns dies més tard, veient el vell senyor en plena conval·lescència, vaig voler tornar a Friburg, però ell em pregà amb tanta d'insistència que fixés el meu domicili al Nideck i em féu condicions tan belles en tots sentits, que em fou impossible de refusar-me al seu desig.
Em recordaré qui sap-lo temps de la primera cacera de senglar que vaig tenir l'honor de fer amb el comte, i sobretot de la magnífica tornada amb atxes, després d'haver batut les neus del Schwartz-Wald dotze hores seguides sense deixar l'estrep.
Acabava de sopar i pujava a la torre d'Huc mort de fadiga, quan passant davant la cambra de Sperver, la porta de la qual era entroberta, crits joiosos colpiren mes oïdes. Vaig aturar-me, i el més plaent espectacle s'ofert a les meves mirades espandides. Dues làmpares de ferro, penjant de la volta, il·luminaven totes aquelles cares dilatades, plenes, sanitoses.
Els vasos dringaven, uns contra altres!…
Allà era Sperver amb el seu cos ossós, el seu bigoti brunyit, els seus ulls guspirejants i els seus cabells grisos embarbesclats; tenia a la dreta Maria Lagoutte, a sa esquerra Knapwurst; un tint rosat colorava ses galtes embrunides per l'aire lliure; aixecava el vell anap d'argent cisellat, ennegrit pels segles. I damunt son pit brillava la placa del cintal, per ço com, segons el seu costum, duia el vestit de caça.
Era un bell posat, senzill i alegre.
Les galtes de Maria Lagoutte tenien flametes roges, i la seva gran còfia de tul semblava pendre volada; Maria reia tan aviat amb l'un com amb l'altre.
Pel que fa a Knapwurst, aclofat en la seva cadira de braços, amb el cap a l'altura del colze de Sperver, us hauria semblat una carbassa de pelegrí.
Després venia Tobies Offenloch, igual que empastifat de mares de vi, tan vermell estava; tenia la perruca en un dels pals de la cadira i la cama de fusta a l'aguait, sota la taula. Més lluny, hi havia la llarga cara melangiosa de Sebalt que reia tot baixet i mirava el fons del seu vas.
També hi havia la gent del servei, els criats i les criades, en fi, tot aquell petit món que viu i prospera al voltant de les grans famílies, com la molsa, l'eura i la corretjola al peu de l'alzina.
Velaven els ulls dolces llàgrimes; la vinya del senyor plorava d'enterniment!
Damunt la taula, un enorme pernil, de cercles concèntrics de púrpura, atreia primerament els esguards. Després venien les llargues ampolles del vi del Rin, espargides entre dels plats floronants, i les pipes d'Ulm amb cadeneta d'argent i els grans coltells de fulla resplendent.
La llum de les làmpares difonia damunt tot això son vell tint de color d'ambre i deixava en foscor les velles parets grises on s'enrotllaven en cercles d'or les trompes, els corns i les cornetes de caça del picador.
Res de més original que aquella escena.
La volta cantava.
Sperver, així com he dit, alçava l'anap; entonava la tonada del burgrave Hatte-el-Negre:
Jo en sóc el rei d'aquestes muntanyes!
Mentrestant la rosada vermella de l'Affenthal tremolejava en cada pel de son bigoti. En veure'm, es va interrompre, i féu, tot estenent la mà:
-Fritz, la teva presència ens mancava. Fa molt de temps que no m'he sentit tan feliç com aquest vespre. Sigues benvingut.
I bo i mirant-lo jo amb astorament, perquè d'ençà de la mort de Lieverlé no em recordava d'haver-lo vist somriure, ell afegí amb un aire greu:
-Celebrem el restabliment de monseyor, i Knapwurst ens conta històries.
Tothom s'havia girat.
Les més joioses aclamacione em saludaren.
Sebalt va arrossegar-me, m'instal·là prop de Maria Lagoutte i em posà en possessió d'un gran vas de Bohèmia, abans que m'hagués refet del meu caient badoc.
La vella sala tota brunzia de rialles, i Sperver, tot voltant-me el coll amb el seu braç esquerre, alta la copa, sever el rostre, com tot noble cor que ha begut una mica massa, exclamava:
-Veu's aquí el meu fill!… Ell i jo… jo i ell… fins a la mort!… A la salut del doctor Fritz.
Knapwurst, tot dret damunt el barrot travesser la seva cadira, com un rave migpartit es decantava cap a mí i m'allargava el seu vas. Maria Lagoutte feia volar les alasses de la seva còfia, i Sebalt, dret davant la seva cadira, alt i magre com l'ombra del Wildjaeger tota dreta entre les altes brugueres, repetia: -A la salut del doctor Fritz!- I mentrestant borrallons d'escuma regalaven de la seva copa i s'esparpillaven damunt les lloses.
Va haver-hi un moment de silenci. Tothom bevia, i després hom feia un sol topament: tots els vasos tocaven la taula a l'ensems.
-Molt bé!- exclamà Sperver.
I féu després, girant-se cap a mí:
-Fritz, ja hem begut a la salut del comte i de la senyoreta Odila.Tu faràs igual!
Em va caldre buidar dues vegades l'anap, sota els esguards de la sala atenta. Aleshores, jo, al meu torn, vaig esdevenir greu, i vaig trobar lluminosos tots els objectes; les figures eixien de l'ombra per a esguardar-me de més prop: n'hi havia de joves i de velles, de belles i de lletges, però totes em semblaren bones, benvolents i tendres. A les més joves, però, mos ulls les atreien del cap estant de la taula i canviàvem plegats llargues mirades totes plenes de simpatia.
Sperver cantussejava i reia sense treva. De cop i volta, va dir, tot posant la mà damunt el gep del nan:
-Silenci! Veu's aquí Knapwurst, el nostre arxiver, que parlarà!…Aquest gep, compreneu, és l'eco de l'antic casal del Nideck!
El geperut, ben lluny d'enutjar-se'n, de semblant compliment, va mirar el picador tot enternit i va dir:
-I tú, Sperver, ets un d'aquells vells soldats dels quals us he contat la història!… Sí, tens el braç, el bigoti i el cor d'un vell soldat! Si aquesta finestra s'obrís, i un d'ells tot allargant el braç al mig de les ombres t'oferís la mà, què diries?
-Li estrenyeria la mà i li diria: «Companyó, vina a seure amb nosaltres. El vi és tan bo i les noies tan boniques com en els dies d'Huc. Mira!»
I Sperver mostrava la brillant jovenesa que reia al volt de la taula.
Eren ben boniques, les noies del Nideck: les unes s'enrojolaven d'alegria; d'altres aixecaven lentament llurs celles rosses que velaven una mirada d'atzur i jo m'estranyava de no haver encara reparat aquestes roses blanques, espellides sota les torrelles de l'antic casal.
-Silenci!…- exclamà Sperver per segona vegada. -El nostre amicKnapwurst ens repetirà la llegenda que ens ha contat suara.
-I per què no una de diferent?- digué el geperut.
-Aquesta em plau!
-En sé de més belles.
-Knapwurst!- va fer el picador tot alçant el vi amb un aire greu, -tinc les meves raons per a sentir la mateixa; escurça-la si vols. Diu qui sab les coses. I tu Fritz, escolta-la!
El nan mig embriagat, posà sos dos colzes damunt la taula i amb les galtes enfilades sobre els punys, els ulls a flor de testa, exclamà amb veu estrident:
«Bé doncs! Bernat Hertzog reporta que el burgrave Huc, de motiu el Llop, havent esdevingut vell, es va posar el capmall: era un capell de malles que estojava tot l'elm quan el cavaller combatia. Quan volia pendre l'aire es llevava el capell de ferre i es cobria amb el capmall. Aleshores els llambrequins queien damunt les seves espatlles.
»Fins vuitanta dos anys, Huc no s'havia tret mai l'armadura, però, a aquella edat, respirava amb pena.
»Va fer venir Ot de Burlack, el seu capellà, Huc, el seu fill gran, el seu segon fill Berthold, i la seva filla, Berta la Roja, muller d'un cap saxó nomenat Bluderic, i els digué:
»-A la vostra mare, la Lloba, he fet manlleu de la seva urpa… la seva sang s'ha mesclat a la meva… ella renaixerà en vosaltres de segle en segle, i plorarà entre les neus del Schwartz-Wald! Els uns diran: és el vent que plora! Els altres: és un ocell de nit! Però serà la vostra sang, la meva, la sang de la Lloba, que m'ha fet escanyar Edvigia, la meva primera muller davant de Déu i la santa Església… Sí, va morir a les meves mans… Que la Lloba sigui maleïda! Perquè és escrit: Perseguiré el crim del pare en els seus descendents, fins que Justícia serà complerta!
»I el vell Huc finà.
»D'ençà d'aquell temps, doncs, el vent plora, el vent de nit crida, i els viatgers errívols en la nit no saben que és la sang de la Lloba que plora… la qual reneix, diu Hertzog, i renaixerà de segle en segle, fins al dia que la primera muller d'Huc, Edvigia la Rossa, es mostrarà en forma d'àngel al Nideck, per aconhortar perdonar!…»
Aleshores Sperver, tot aixecant-se, prengué un dels llums de l'atxera, i demanà les claus de la Biblioteca a Knapwurst, estupefacte.
Em va fer senyal de seguir-lo.
Travessàrem ràpidament la gran galeria ombrívola, després la sala d'armes, i bentost aparegué la sala dels arxius al capdavall de l'immens corredor.
Tota fressa era extingida, hom hauria dit que allò era un castell desert.
De vegades girava el cap, i veia aleshores les nostres dues ombres, prolongant-se fins a l'infinit, que lliscaven com a fantasmes damunt les altes draperies, i es torçaven en estranyes contorsions.
Això em conmovia, tenia por!
Sperver obrí bruscament la vella porta d'alzina, i, aixecant l'atxa amb els cabells embarbesclats, la cara pàl·lida, fou el primer d'entrar. Arribant enfront del retrat d'Edvigia, la semblança del qual amb la jove comtessa m'havia colpit en la meva primera visita a la Biblioteca, va aturar-se i va dir-me amb posat solemnial:
-Veu's aquí la que havia de tornar per al conhort i el perdò!… Bé doncs! ha tornat!… En aquest moment, és a baix, vora del vell. Mira, Fritz, la reconeixes? és Odila!
Després, tot girant-se envers el retrat de la segona muller d'Huc, va afegir:
-Aquesta, és Huldina la Lloba. Per espai de mil anys ha plorat a les afraus del Schwartz-Wald, i ella és qui ha estat causa de la mort del meu pobre Lieverlé; però d'ara endavant els comtes del Nideck poden dormir tranquils, perquèJustícia s'ha complert, iel bon àngel de la família ha tornat!