IXI. «...Pues en tiempo de este buen rey, fué instituyda aquella famosa orden de cauallería de los caualleros de la Tabla Redonda...»—II. «...el nunca como se deue alabado Tirante el Blanco...»—III. «...tan estrecha bien podrá ser, respondió nuestro D. Quijote; pero tan necessaria en el mundo, no estoy en dos dedos de ponello en duda...»—IV. «...si algunos subieron a ser emperadores por el valor de su braço, a fe que les costó buen porqué de su sangre y de su sudor...»—V. «...antes se encomiendan a sus damas con tanta gana y deuoción como si ellas fueran su Dios: cosa que me parece que huele algo a gentilidad... que ya está en vso y costumbre en la cauallería andantesca... Y no se ha de entender por esto, que han de dejar de encomendarse a Dios...»—VI. «...y las partes que a la vista humana encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo, que solo la discreta consideración puede encarecerla y no compararlas...» (Don Quijote,I, 13.)I.—El diàleg entre Vivaldo, l’amic del desventurat Grisòstom, i l’heroi de la Manxa és xispejant. Aquell coneix tot seguit la monomania de D. Quixot i sols apunta la més mínima idea per a donar peu a què l’enamorat de Dulcinea parli de ço que és el seu fort: els llibres, lleis i costums cavalleresques.Ens diu D. Quixot, que en temps del rei Artus fou creada l’ordre de cavalleria de la Taula Rodona, i Bowle (I, p. 48), comentant aquest passatge, esmenta tot seguit dos llocs delTiranton es parla d’aquesta Institució: El primer, diu així: «Apres lo sopar dire a la senyoria vostra l’ordre de fraternitat que lo senyor rey d’Anglaterra ha stablit: quasi es resemblant a l’ordre de la Taula Rodona que lo bon rey Artus en aquell temps compli de fer...» (cap. 84). En el segon, s’hi llegeix: «... segons se lix de aquell famos rey Artus, senyor que fou de la petita e gran Bretanya, lo qual dona fi e compliment a la prospera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cauallers en ella segueren...» (cap. 114).Referent a la Taula Rodona, taula de tal manera formada on no hi havia lloc preferent, s’ha escrit molt, i en els més dels llibres de cavalleries es veu esmentada. Però hem de dir que si en el cicle arturià es parla de la Taula Rodona feta en temps del rei Uter Padragon, en el carolingi ens trobem amb una altra taula, feta pel mateix estil. En la primera hi prenien seient: Lançalot, Tristany, Boors, Parceval, Galeas i altres herois descrits en les cròniques bretones, i en l’altra taula hi tenien lloc Roldà, Olivier, Renault, i demés paladins de Carlemany.Qui desitgi tenir notícies detallades de la Taula esmentada en elTirantiDon Quijote, vegi elBaladro del sabio Merlín, capítols 86-93.II.—Després d’haver parlat Cervantes per boca de Pero Pérez del celebrat llibre de cavalleries imprès per Spindaler, ara torna a esmentar-lo, per quant posa el novel·lista en boca de D. Quixot les següents paraules: «...fueron famosos y conocidos por sus fechos, el valiente Amadís de Gaula, con todos sus hijos y nietos hasta la quinta generación, y el valeroso Felixmarte de Hircania, y el nunca como se debe alabado Tirante el Blanco...».Podrà dir-se que aquest elogi va adreçat al cavaller i no al llibre. Aquest exaltament de D. Quixot pel nostre cavaller, el trobem just, per quant, si ofici de cavaller és defensar als desvalguts, això fa Tirant sortint en auxili de reis que es veuen assetjats per altres més poderosos, així com anant sempre en defensa de la religió catòlica.L’elogi al llibre el posa Cervantes en boca d’En Pero Pérez; a l’heroi en la de D. Quixot, qui sabia quelcom de les obligacions i costums que atanyen al cavaller.III.—Seguint el diàleg, diu Vivaldo a D. Quixot que creu que ha emprès una de les professions més severes del món, a la qual cosa contesta l’heroi que potser tindrà raó en dir això, però que alhora la creu una de les més necessàries, i referent a això «no estoy en dos dedos de ponello en duda».A aquest punt, Clemencín diu (I, p. 267) que sobra la partículaen, i opina que, si figura en dit passatge és per descuit de l’impressor; Rodríguez Marín, en la seva edició crítica (I, p. 389)fa a saber que Hartzenbusch suprimeixenen les dues edicions d’Argamasilla d’Alba publicades en 1863, la qual cosa ja havia observat en Cortejón (I, p. 269), però també hem de fer observar, amb tot i dir-nos el avui dia primer cervantista que «Cervantes no solía decir:estar a dos dedos de, sinoestar dos dedos de». Però l’esmentat crític cervantista ens posa un exemple deLa Gitanilla, on es llegeix: «Noestuvo en dos dedos decaerse muerta».Junt amb l’observació referent a què s’hauria de suprimir de la dita frase la preposicióen, escriu Clemencín que la professió de cavaller errant és cosa tan pesada que li fa recordar el passatge delTirantquan el comte de Varoych explica al jove paladí «com es forta cosa rebre l’ordre de cavalleria» i quina la missió dels cavallers; descripció que es llegeix en el cap. 36 i que, com hem dit, està treta del llibre d’En Llull.IV.—Seguint la mateixa començada conversa, diu D. Quixot que els cavallers passats, amb tot i haver-se trobat moltes vegades vivint de manera miserable i roí, alguns d’ells «subieron a ser Emperadores por el valor de su brazo...». Bowle, que, com es veu en les sevesAnotaciones(I, p. 49), coneixia molt bé elTirant, esmenta tot seguit que l’amant de Carmesina «por su alta cavallería alcanzó a ser Príncipe y César del Imperio de Grecia», cosa aquesta que es llegeix en la portada del llibre de la traducció castellana,[33]i per l’estil en el colofó del text imprès per Spindaler.[34]Nosaltres trobem que el famós manxec, amb tot i el seu exaltament diu una cosa que desfà l’adagi aquell de «nos amb nos», ço és, reis amb reines, i prínceps amb princeses. En elTirantes dóna el cas que l’heroi, que no és fill de reis, es casa amb la princesa de l’Imperi, i el cosí del famós paladí, l’escuder Ipòlit arriba a ésser emperador consort.V.—Continuant el camí que havia de portar-los al lloc on havia d’ésser enterrat Grisòstom, anava la comitiva de l’acompanyament,formada per D. Quixot, Vivaldo, pastors amics del malaurat enamorat de Marcela, i Sanxo; anaven discutint els dos primers, referents a certs costums cavalleresques, essent una de les tals aquella en la qual un cavaller, en trobar-se en un pas perillós, s’encomana a la seva dama, com si aquesta fos el seu déu, la qual cosa, segons Vivaldo «huele algo a gentilidad». En sentir això D. Quixot, li replica que faria un tort el cavaller «que otra cosa hiciese; que ya está en uso y costumbre en la caballeria andantesca» que en fer un fet d’armes es recordi de la seva dama «y no se han de entender por esto que han de dejar de encomendarse a Dios».Per ço que ens diu Vivaldo, es veu que el seu fort no eren els llibres de cavalleries, cosa aquesta que ja demostrà Bowle (I, p. 49) i Clemencín (I, p. 275), copiant textos on hi ha cavallers que invoquen el nom de Déu abans que el de la dama, com per exemple l’infant Roserín, enEspejo de Caballerias(II, 27 iIII, 22), l’heroi Amadís en la seva crònica (cap. 44) i altres; D. Quixot, tan aviat invocava el nom de Dulcinea com el de Déu; però ambdós comentaristes citen elTirant, qui, en dir dels novel·listes Martorell i Galba sols invocava el nom de Carmesina o el de Déu, i feia bé, car com ell afirmava: «aquell qui a molts serveix, no serveix a ningú» (cap. 138), si bé hem de dir que invocava més sovint el nom de Déu.Això de dedicar un record a la seva dama, es troba ja en lesPartidas(2, tít. 21, llei 22), en dir: «Et aun porque se esforzasen mas, tenien por cosa guisada que los que hoviessen amigas, que las mentassen en las lides, porque les cresciessen mas los coraçones et hobiessen mayor vergüenza de errar».Escriu Clemencín, referent a això de «encomendarse a Dios», que aqueix conglomerat de pietat i de galanteria fou un dels segells característics de la cavalleria. I té raó. Si es llegeixen les Cròniques del cicle greco-asiàtic, es veurà que el cavaller cristià confessa i combrega molt sovint, que sap quelcom de Teologia, i fins de vegades parla com a consumat teòleg; hem de dir que en elLibre de l’Orde de Cavaileria, de Llull, es diu que: «usança de cavayler deu esser oyr missa e sermo, e adorar e pregar e tembre Deu» (VI, 17). I si passem els ullspels llibres del cicle carolingi, hi veurem moltes vegades llargues discussions teològiques, acabant les més d’elles convertint-se al catolicisme els que pertanyien a la secta mahometana.Clemencín, recordant aquest tema, escriu: «Pero donde se leen incidentes muy singulares en esta materia, es en la historia deTirante el Blanco», i esmenta la confessió de Thomas de Muntalva i de l’heroi, per dos frares de l’Ordre de Sant Francesc (capítol 81), com Diafebus besa tres vegades a la seva estimada a honra de la Santíssima Trinitat (cap. 146), i quan la vídua Reposada féu saber a Tirant que perquè li fos retornada la salut a ell havia fet moltes pregàries a Déu, així com almoines, abstinències i maceracions (cap. 286).VI.—Anant seguint amb la dita conversa, ço és, el diàleg entre Vivaldo i D. Quixot, recau la conversació en què tots els cavallers deuen pertànyer al gremi dels enamorats. Aleshores el famós fill de la Manxa és quan declara la madona dels seus pensaments, i ens la descriu d’aquella manera tan ideal que res té d’envejar a les moltes descripcions de dames d’insuperable bellesa, que es veuen en els llibres de cavalleries.Com no podia mancar, Clemencín fa (I, p. 282) galania de la seva erudició, i ens diu que «estas expresiones me recuerdan las del libro deTirante el Blanco» en descriure les faccions de la reina d’Anglaterra llavors que diu el novel·lista: «Deu se contemplar que en lo agraciat gest que mostraua femenil, totes les amagades coses no podien esser sino mes estimades de les donzelles sposades que ab ella venien» (cap. 44).Fa bé l’esmentat crític en assenyalar aquest passatge delTirant, per quant el «totes les amagades coses» recorda vagament el «encubrió la honestidad»; però si solament hagués volgut demostrar les belles faccions d’una persona agraciada, hauria pogut descriure el tipus de la filla de l’emperador grec, la gentil Carmesina, aquella «que era de strema blancor de roses ab liris mesclada» (cap. 119).
IXI. «...Pues en tiempo de este buen rey, fué instituyda aquella famosa orden de cauallería de los caualleros de la Tabla Redonda...»—II. «...el nunca como se deue alabado Tirante el Blanco...»—III. «...tan estrecha bien podrá ser, respondió nuestro D. Quijote; pero tan necessaria en el mundo, no estoy en dos dedos de ponello en duda...»—IV. «...si algunos subieron a ser emperadores por el valor de su braço, a fe que les costó buen porqué de su sangre y de su sudor...»—V. «...antes se encomiendan a sus damas con tanta gana y deuoción como si ellas fueran su Dios: cosa que me parece que huele algo a gentilidad... que ya está en vso y costumbre en la cauallería andantesca... Y no se ha de entender por esto, que han de dejar de encomendarse a Dios...»—VI. «...y las partes que a la vista humana encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo, que solo la discreta consideración puede encarecerla y no compararlas...» (Don Quijote,I, 13.)I.—El diàleg entre Vivaldo, l’amic del desventurat Grisòstom, i l’heroi de la Manxa és xispejant. Aquell coneix tot seguit la monomania de D. Quixot i sols apunta la més mínima idea per a donar peu a què l’enamorat de Dulcinea parli de ço que és el seu fort: els llibres, lleis i costums cavalleresques.Ens diu D. Quixot, que en temps del rei Artus fou creada l’ordre de cavalleria de la Taula Rodona, i Bowle (I, p. 48), comentant aquest passatge, esmenta tot seguit dos llocs delTiranton es parla d’aquesta Institució: El primer, diu així: «Apres lo sopar dire a la senyoria vostra l’ordre de fraternitat que lo senyor rey d’Anglaterra ha stablit: quasi es resemblant a l’ordre de la Taula Rodona que lo bon rey Artus en aquell temps compli de fer...» (cap. 84). En el segon, s’hi llegeix: «... segons se lix de aquell famos rey Artus, senyor que fou de la petita e gran Bretanya, lo qual dona fi e compliment a la prospera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cauallers en ella segueren...» (cap. 114).Referent a la Taula Rodona, taula de tal manera formada on no hi havia lloc preferent, s’ha escrit molt, i en els més dels llibres de cavalleries es veu esmentada. Però hem de dir que si en el cicle arturià es parla de la Taula Rodona feta en temps del rei Uter Padragon, en el carolingi ens trobem amb una altra taula, feta pel mateix estil. En la primera hi prenien seient: Lançalot, Tristany, Boors, Parceval, Galeas i altres herois descrits en les cròniques bretones, i en l’altra taula hi tenien lloc Roldà, Olivier, Renault, i demés paladins de Carlemany.Qui desitgi tenir notícies detallades de la Taula esmentada en elTirantiDon Quijote, vegi elBaladro del sabio Merlín, capítols 86-93.II.—Després d’haver parlat Cervantes per boca de Pero Pérez del celebrat llibre de cavalleries imprès per Spindaler, ara torna a esmentar-lo, per quant posa el novel·lista en boca de D. Quixot les següents paraules: «...fueron famosos y conocidos por sus fechos, el valiente Amadís de Gaula, con todos sus hijos y nietos hasta la quinta generación, y el valeroso Felixmarte de Hircania, y el nunca como se debe alabado Tirante el Blanco...».Podrà dir-se que aquest elogi va adreçat al cavaller i no al llibre. Aquest exaltament de D. Quixot pel nostre cavaller, el trobem just, per quant, si ofici de cavaller és defensar als desvalguts, això fa Tirant sortint en auxili de reis que es veuen assetjats per altres més poderosos, així com anant sempre en defensa de la religió catòlica.L’elogi al llibre el posa Cervantes en boca d’En Pero Pérez; a l’heroi en la de D. Quixot, qui sabia quelcom de les obligacions i costums que atanyen al cavaller.III.—Seguint el diàleg, diu Vivaldo a D. Quixot que creu que ha emprès una de les professions més severes del món, a la qual cosa contesta l’heroi que potser tindrà raó en dir això, però que alhora la creu una de les més necessàries, i referent a això «no estoy en dos dedos de ponello en duda».A aquest punt, Clemencín diu (I, p. 267) que sobra la partículaen, i opina que, si figura en dit passatge és per descuit de l’impressor; Rodríguez Marín, en la seva edició crítica (I, p. 389)fa a saber que Hartzenbusch suprimeixenen les dues edicions d’Argamasilla d’Alba publicades en 1863, la qual cosa ja havia observat en Cortejón (I, p. 269), però també hem de fer observar, amb tot i dir-nos el avui dia primer cervantista que «Cervantes no solía decir:estar a dos dedos de, sinoestar dos dedos de». Però l’esmentat crític cervantista ens posa un exemple deLa Gitanilla, on es llegeix: «Noestuvo en dos dedos decaerse muerta».Junt amb l’observació referent a què s’hauria de suprimir de la dita frase la preposicióen, escriu Clemencín que la professió de cavaller errant és cosa tan pesada que li fa recordar el passatge delTirantquan el comte de Varoych explica al jove paladí «com es forta cosa rebre l’ordre de cavalleria» i quina la missió dels cavallers; descripció que es llegeix en el cap. 36 i que, com hem dit, està treta del llibre d’En Llull.IV.—Seguint la mateixa començada conversa, diu D. Quixot que els cavallers passats, amb tot i haver-se trobat moltes vegades vivint de manera miserable i roí, alguns d’ells «subieron a ser Emperadores por el valor de su brazo...». Bowle, que, com es veu en les sevesAnotaciones(I, p. 49), coneixia molt bé elTirant, esmenta tot seguit que l’amant de Carmesina «por su alta cavallería alcanzó a ser Príncipe y César del Imperio de Grecia», cosa aquesta que es llegeix en la portada del llibre de la traducció castellana,[33]i per l’estil en el colofó del text imprès per Spindaler.[34]Nosaltres trobem que el famós manxec, amb tot i el seu exaltament diu una cosa que desfà l’adagi aquell de «nos amb nos», ço és, reis amb reines, i prínceps amb princeses. En elTirantes dóna el cas que l’heroi, que no és fill de reis, es casa amb la princesa de l’Imperi, i el cosí del famós paladí, l’escuder Ipòlit arriba a ésser emperador consort.V.—Continuant el camí que havia de portar-los al lloc on havia d’ésser enterrat Grisòstom, anava la comitiva de l’acompanyament,formada per D. Quixot, Vivaldo, pastors amics del malaurat enamorat de Marcela, i Sanxo; anaven discutint els dos primers, referents a certs costums cavalleresques, essent una de les tals aquella en la qual un cavaller, en trobar-se en un pas perillós, s’encomana a la seva dama, com si aquesta fos el seu déu, la qual cosa, segons Vivaldo «huele algo a gentilidad». En sentir això D. Quixot, li replica que faria un tort el cavaller «que otra cosa hiciese; que ya está en uso y costumbre en la caballeria andantesca» que en fer un fet d’armes es recordi de la seva dama «y no se han de entender por esto que han de dejar de encomendarse a Dios».Per ço que ens diu Vivaldo, es veu que el seu fort no eren els llibres de cavalleries, cosa aquesta que ja demostrà Bowle (I, p. 49) i Clemencín (I, p. 275), copiant textos on hi ha cavallers que invoquen el nom de Déu abans que el de la dama, com per exemple l’infant Roserín, enEspejo de Caballerias(II, 27 iIII, 22), l’heroi Amadís en la seva crònica (cap. 44) i altres; D. Quixot, tan aviat invocava el nom de Dulcinea com el de Déu; però ambdós comentaristes citen elTirant, qui, en dir dels novel·listes Martorell i Galba sols invocava el nom de Carmesina o el de Déu, i feia bé, car com ell afirmava: «aquell qui a molts serveix, no serveix a ningú» (cap. 138), si bé hem de dir que invocava més sovint el nom de Déu.Això de dedicar un record a la seva dama, es troba ja en lesPartidas(2, tít. 21, llei 22), en dir: «Et aun porque se esforzasen mas, tenien por cosa guisada que los que hoviessen amigas, que las mentassen en las lides, porque les cresciessen mas los coraçones et hobiessen mayor vergüenza de errar».Escriu Clemencín, referent a això de «encomendarse a Dios», que aqueix conglomerat de pietat i de galanteria fou un dels segells característics de la cavalleria. I té raó. Si es llegeixen les Cròniques del cicle greco-asiàtic, es veurà que el cavaller cristià confessa i combrega molt sovint, que sap quelcom de Teologia, i fins de vegades parla com a consumat teòleg; hem de dir que en elLibre de l’Orde de Cavaileria, de Llull, es diu que: «usança de cavayler deu esser oyr missa e sermo, e adorar e pregar e tembre Deu» (VI, 17). I si passem els ullspels llibres del cicle carolingi, hi veurem moltes vegades llargues discussions teològiques, acabant les més d’elles convertint-se al catolicisme els que pertanyien a la secta mahometana.Clemencín, recordant aquest tema, escriu: «Pero donde se leen incidentes muy singulares en esta materia, es en la historia deTirante el Blanco», i esmenta la confessió de Thomas de Muntalva i de l’heroi, per dos frares de l’Ordre de Sant Francesc (capítol 81), com Diafebus besa tres vegades a la seva estimada a honra de la Santíssima Trinitat (cap. 146), i quan la vídua Reposada féu saber a Tirant que perquè li fos retornada la salut a ell havia fet moltes pregàries a Déu, així com almoines, abstinències i maceracions (cap. 286).VI.—Anant seguint amb la dita conversa, ço és, el diàleg entre Vivaldo i D. Quixot, recau la conversació en què tots els cavallers deuen pertànyer al gremi dels enamorats. Aleshores el famós fill de la Manxa és quan declara la madona dels seus pensaments, i ens la descriu d’aquella manera tan ideal que res té d’envejar a les moltes descripcions de dames d’insuperable bellesa, que es veuen en els llibres de cavalleries.Com no podia mancar, Clemencín fa (I, p. 282) galania de la seva erudició, i ens diu que «estas expresiones me recuerdan las del libro deTirante el Blanco» en descriure les faccions de la reina d’Anglaterra llavors que diu el novel·lista: «Deu se contemplar que en lo agraciat gest que mostraua femenil, totes les amagades coses no podien esser sino mes estimades de les donzelles sposades que ab ella venien» (cap. 44).Fa bé l’esmentat crític en assenyalar aquest passatge delTirant, per quant el «totes les amagades coses» recorda vagament el «encubrió la honestidad»; però si solament hagués volgut demostrar les belles faccions d’una persona agraciada, hauria pogut descriure el tipus de la filla de l’emperador grec, la gentil Carmesina, aquella «que era de strema blancor de roses ab liris mesclada» (cap. 119).
I. «...Pues en tiempo de este buen rey, fué instituyda aquella famosa orden de cauallería de los caualleros de la Tabla Redonda...»—II. «...el nunca como se deue alabado Tirante el Blanco...»—III. «...tan estrecha bien podrá ser, respondió nuestro D. Quijote; pero tan necessaria en el mundo, no estoy en dos dedos de ponello en duda...»—IV. «...si algunos subieron a ser emperadores por el valor de su braço, a fe que les costó buen porqué de su sangre y de su sudor...»—V. «...antes se encomiendan a sus damas con tanta gana y deuoción como si ellas fueran su Dios: cosa que me parece que huele algo a gentilidad... que ya está en vso y costumbre en la cauallería andantesca... Y no se ha de entender por esto, que han de dejar de encomendarse a Dios...»—VI. «...y las partes que a la vista humana encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo, que solo la discreta consideración puede encarecerla y no compararlas...» (Don Quijote,I, 13.)
I. «...Pues en tiempo de este buen rey, fué instituyda aquella famosa orden de cauallería de los caualleros de la Tabla Redonda...»—II. «...el nunca como se deue alabado Tirante el Blanco...»—III. «...tan estrecha bien podrá ser, respondió nuestro D. Quijote; pero tan necessaria en el mundo, no estoy en dos dedos de ponello en duda...»—IV. «...si algunos subieron a ser emperadores por el valor de su braço, a fe que les costó buen porqué de su sangre y de su sudor...»—V. «...antes se encomiendan a sus damas con tanta gana y deuoción como si ellas fueran su Dios: cosa que me parece que huele algo a gentilidad... que ya está en vso y costumbre en la cauallería andantesca... Y no se ha de entender por esto, que han de dejar de encomendarse a Dios...»—VI. «...y las partes que a la vista humana encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo, que solo la discreta consideración puede encarecerla y no compararlas...» (Don Quijote,I, 13.)
I.—El diàleg entre Vivaldo, l’amic del desventurat Grisòstom, i l’heroi de la Manxa és xispejant. Aquell coneix tot seguit la monomania de D. Quixot i sols apunta la més mínima idea per a donar peu a què l’enamorat de Dulcinea parli de ço que és el seu fort: els llibres, lleis i costums cavalleresques.
Ens diu D. Quixot, que en temps del rei Artus fou creada l’ordre de cavalleria de la Taula Rodona, i Bowle (I, p. 48), comentant aquest passatge, esmenta tot seguit dos llocs delTiranton es parla d’aquesta Institució: El primer, diu així: «Apres lo sopar dire a la senyoria vostra l’ordre de fraternitat que lo senyor rey d’Anglaterra ha stablit: quasi es resemblant a l’ordre de la Taula Rodona que lo bon rey Artus en aquell temps compli de fer...» (cap. 84). En el segon, s’hi llegeix: «... segons se lix de aquell famos rey Artus, senyor que fou de la petita e gran Bretanya, lo qual dona fi e compliment a la prospera e pomposa Taula Redona, hon tants nobles e virtuosos cauallers en ella segueren...» (cap. 114).
Referent a la Taula Rodona, taula de tal manera formada on no hi havia lloc preferent, s’ha escrit molt, i en els més dels llibres de cavalleries es veu esmentada. Però hem de dir que si en el cicle arturià es parla de la Taula Rodona feta en temps del rei Uter Padragon, en el carolingi ens trobem amb una altra taula, feta pel mateix estil. En la primera hi prenien seient: Lançalot, Tristany, Boors, Parceval, Galeas i altres herois descrits en les cròniques bretones, i en l’altra taula hi tenien lloc Roldà, Olivier, Renault, i demés paladins de Carlemany.
Qui desitgi tenir notícies detallades de la Taula esmentada en elTirantiDon Quijote, vegi elBaladro del sabio Merlín, capítols 86-93.
II.—Després d’haver parlat Cervantes per boca de Pero Pérez del celebrat llibre de cavalleries imprès per Spindaler, ara torna a esmentar-lo, per quant posa el novel·lista en boca de D. Quixot les següents paraules: «...fueron famosos y conocidos por sus fechos, el valiente Amadís de Gaula, con todos sus hijos y nietos hasta la quinta generación, y el valeroso Felixmarte de Hircania, y el nunca como se debe alabado Tirante el Blanco...».
Podrà dir-se que aquest elogi va adreçat al cavaller i no al llibre. Aquest exaltament de D. Quixot pel nostre cavaller, el trobem just, per quant, si ofici de cavaller és defensar als desvalguts, això fa Tirant sortint en auxili de reis que es veuen assetjats per altres més poderosos, així com anant sempre en defensa de la religió catòlica.
L’elogi al llibre el posa Cervantes en boca d’En Pero Pérez; a l’heroi en la de D. Quixot, qui sabia quelcom de les obligacions i costums que atanyen al cavaller.
III.—Seguint el diàleg, diu Vivaldo a D. Quixot que creu que ha emprès una de les professions més severes del món, a la qual cosa contesta l’heroi que potser tindrà raó en dir això, però que alhora la creu una de les més necessàries, i referent a això «no estoy en dos dedos de ponello en duda».
A aquest punt, Clemencín diu (I, p. 267) que sobra la partículaen, i opina que, si figura en dit passatge és per descuit de l’impressor; Rodríguez Marín, en la seva edició crítica (I, p. 389)fa a saber que Hartzenbusch suprimeixenen les dues edicions d’Argamasilla d’Alba publicades en 1863, la qual cosa ja havia observat en Cortejón (I, p. 269), però també hem de fer observar, amb tot i dir-nos el avui dia primer cervantista que «Cervantes no solía decir:estar a dos dedos de, sinoestar dos dedos de». Però l’esmentat crític cervantista ens posa un exemple deLa Gitanilla, on es llegeix: «Noestuvo en dos dedos decaerse muerta».
Junt amb l’observació referent a què s’hauria de suprimir de la dita frase la preposicióen, escriu Clemencín que la professió de cavaller errant és cosa tan pesada que li fa recordar el passatge delTirantquan el comte de Varoych explica al jove paladí «com es forta cosa rebre l’ordre de cavalleria» i quina la missió dels cavallers; descripció que es llegeix en el cap. 36 i que, com hem dit, està treta del llibre d’En Llull.
IV.—Seguint la mateixa començada conversa, diu D. Quixot que els cavallers passats, amb tot i haver-se trobat moltes vegades vivint de manera miserable i roí, alguns d’ells «subieron a ser Emperadores por el valor de su brazo...». Bowle, que, com es veu en les sevesAnotaciones(I, p. 49), coneixia molt bé elTirant, esmenta tot seguit que l’amant de Carmesina «por su alta cavallería alcanzó a ser Príncipe y César del Imperio de Grecia», cosa aquesta que es llegeix en la portada del llibre de la traducció castellana,[33]i per l’estil en el colofó del text imprès per Spindaler.[34]
Nosaltres trobem que el famós manxec, amb tot i el seu exaltament diu una cosa que desfà l’adagi aquell de «nos amb nos», ço és, reis amb reines, i prínceps amb princeses. En elTirantes dóna el cas que l’heroi, que no és fill de reis, es casa amb la princesa de l’Imperi, i el cosí del famós paladí, l’escuder Ipòlit arriba a ésser emperador consort.
V.—Continuant el camí que havia de portar-los al lloc on havia d’ésser enterrat Grisòstom, anava la comitiva de l’acompanyament,formada per D. Quixot, Vivaldo, pastors amics del malaurat enamorat de Marcela, i Sanxo; anaven discutint els dos primers, referents a certs costums cavalleresques, essent una de les tals aquella en la qual un cavaller, en trobar-se en un pas perillós, s’encomana a la seva dama, com si aquesta fos el seu déu, la qual cosa, segons Vivaldo «huele algo a gentilidad». En sentir això D. Quixot, li replica que faria un tort el cavaller «que otra cosa hiciese; que ya está en uso y costumbre en la caballeria andantesca» que en fer un fet d’armes es recordi de la seva dama «y no se han de entender por esto que han de dejar de encomendarse a Dios».
Per ço que ens diu Vivaldo, es veu que el seu fort no eren els llibres de cavalleries, cosa aquesta que ja demostrà Bowle (I, p. 49) i Clemencín (I, p. 275), copiant textos on hi ha cavallers que invoquen el nom de Déu abans que el de la dama, com per exemple l’infant Roserín, enEspejo de Caballerias(II, 27 iIII, 22), l’heroi Amadís en la seva crònica (cap. 44) i altres; D. Quixot, tan aviat invocava el nom de Dulcinea com el de Déu; però ambdós comentaristes citen elTirant, qui, en dir dels novel·listes Martorell i Galba sols invocava el nom de Carmesina o el de Déu, i feia bé, car com ell afirmava: «aquell qui a molts serveix, no serveix a ningú» (cap. 138), si bé hem de dir que invocava més sovint el nom de Déu.
Això de dedicar un record a la seva dama, es troba ja en lesPartidas(2, tít. 21, llei 22), en dir: «Et aun porque se esforzasen mas, tenien por cosa guisada que los que hoviessen amigas, que las mentassen en las lides, porque les cresciessen mas los coraçones et hobiessen mayor vergüenza de errar».
Escriu Clemencín, referent a això de «encomendarse a Dios», que aqueix conglomerat de pietat i de galanteria fou un dels segells característics de la cavalleria. I té raó. Si es llegeixen les Cròniques del cicle greco-asiàtic, es veurà que el cavaller cristià confessa i combrega molt sovint, que sap quelcom de Teologia, i fins de vegades parla com a consumat teòleg; hem de dir que en elLibre de l’Orde de Cavaileria, de Llull, es diu que: «usança de cavayler deu esser oyr missa e sermo, e adorar e pregar e tembre Deu» (VI, 17). I si passem els ullspels llibres del cicle carolingi, hi veurem moltes vegades llargues discussions teològiques, acabant les més d’elles convertint-se al catolicisme els que pertanyien a la secta mahometana.
Clemencín, recordant aquest tema, escriu: «Pero donde se leen incidentes muy singulares en esta materia, es en la historia deTirante el Blanco», i esmenta la confessió de Thomas de Muntalva i de l’heroi, per dos frares de l’Ordre de Sant Francesc (capítol 81), com Diafebus besa tres vegades a la seva estimada a honra de la Santíssima Trinitat (cap. 146), i quan la vídua Reposada féu saber a Tirant que perquè li fos retornada la salut a ell havia fet moltes pregàries a Déu, així com almoines, abstinències i maceracions (cap. 286).
VI.—Anant seguint amb la dita conversa, ço és, el diàleg entre Vivaldo i D. Quixot, recau la conversació en què tots els cavallers deuen pertànyer al gremi dels enamorats. Aleshores el famós fill de la Manxa és quan declara la madona dels seus pensaments, i ens la descriu d’aquella manera tan ideal que res té d’envejar a les moltes descripcions de dames d’insuperable bellesa, que es veuen en els llibres de cavalleries.
Com no podia mancar, Clemencín fa (I, p. 282) galania de la seva erudició, i ens diu que «estas expresiones me recuerdan las del libro deTirante el Blanco» en descriure les faccions de la reina d’Anglaterra llavors que diu el novel·lista: «Deu se contemplar que en lo agraciat gest que mostraua femenil, totes les amagades coses no podien esser sino mes estimades de les donzelles sposades que ab ella venien» (cap. 44).
Fa bé l’esmentat crític en assenyalar aquest passatge delTirant, per quant el «totes les amagades coses» recorda vagament el «encubrió la honestidad»; però si solament hagués volgut demostrar les belles faccions d’una persona agraciada, hauria pogut descriure el tipus de la filla de l’emperador grec, la gentil Carmesina, aquella «que era de strema blancor de roses ab liris mesclada» (cap. 119).