XXVII. «... yo hallo por mi cuenta que son perjudiciales en la republica, estos que llaman libros de cauallerias...»—II. «... que diremos de la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conuuce en los braços de un andante y no conocido cauallero...»—III. «todos los de Don Quijote...» (Don Quijote,I, 47.)I.—Una bona part d’aquest capítol cervantí és una forta crítica a la novel·la medieval. Cert que en les obres cavalleresqueshi ha quelcom de monstruós i que la fantasia hi exerceix un gran paper, que hi ha un fons un xic massa exagerat de sensualisme; però aquest goig era el premi que percebia l’heroi després d’haver posat en perill la seva vida en defensa dels més grans ideals d’aquell temps. Foren anatematitzats per homs de saber, però el gros públic seguia llegint-los; foren titllats de «sermonarios de Satanás», i la impremta els multiplicava; es legislà que no anessin a les Índies, i fraudulentament es llegien a Amèrica. Potser si que eren perjudicials, però ha de recordar-se que Castella tenia la guerra amb els alarbs i que a les Índies es conquistaven regnes, i els que aquí i allí lluitaven necessitaven quelcom que els esperonés a fer grans fets d’armes, menyspreant la vida.En Cortejón (III, 291) escriu que «si á los pasajes lascivos en que tanto abundan, si á las irreverencias de que no se eximen algunos (Tirante el Blanco, por ejemplo), se añade la profanación del arte, puesto que el principal intento de semejantes obras se cifra en el deleite del alma; vese, por todo lo expuesto, el fundamento que tuvo el príncipe de la novela para decir que son perjudiciales en la república estos que llaman libros de caballerías». Potser el meu mestre en cervantisme ho fa un xic massa fort; jo crec que eren de necessitat els tals llibres, com ho eren les narracions dels herois carolingis en l’època de les Creuades; recordi’s que Cervantes posa en boca de l’hostaler que uns pocs llibres de cavalleries que té, li han donat la vida, i que quan sent recitar «aquellos furibundos y terribles golpes que los caballeros pegan, que me toma gana de hacer otro tanto» (I, 32), i la filla de l’hostaler i Maritornes celebren aquelles escenes d’amor que es llegeixen en aitals llibres.En l’última part del nostreEstudio crítico(pp. 162-170), ja demostràrem que les crueses de llenguatge que es llegeixen en elTirantés un segell característic de l’època, i els fets sensuals que es relaten en la dita novel·la tenen parions en altres obres de la literatura francesa i castellana.II.—Torna aquí el meu mestre a censurar «la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conduce en brazos de vn andante y no conocido cauallero», i esmenta Oriana amb Amadís, Tirant amb Carmesina, l’emperadriu amb Ipòlit i Melioramb Partinoples. Però, a excepció de l’emperadriu, quin fet adulterí pertany al cicle artúric o bretó, i diem això, recordant a Tristany i la muller del rei Marc i a la reina Ginebra i Lançalot, tots els altres són fets característics del cicle greco-asiàtic, car de tothom és sabut que Elisena entrega sa virginitat a Perió de Gaula, tenint un fill que fou Amadís, reparant més tard la falta comesa; cosa per l’estil fan Amadís i Oriana, pares d’Esplandià; l’emperadriu Melior i el comte Partinoples, i Carmesina i Tirant.Aquests fets eren descrits en demostració que els cavallers paladins complien quant prometien, recordant sempre i a tothora el compromís contret i l’estima endreçada vers la dama dels seus pensaments.III.—En dir el capellà Pero Pereç al canonge de Toledo els llibres que havia cremat i els que havia deixat d’executar, diu Clemencín (III, p. 389) que no està bé el dir «todos los de D. Quijote», car havien estat lliurats de les flamesAmadís de Gaula,Palmerín de Inglaterra,Belianis de GreciaiTirant lo Blanchen quant a llibres de cavalleries, i té raó el crític, demostrant això l’alta estima que Cervantes sentia per la novel·la de Martorell i Galba.
XXVII. «... yo hallo por mi cuenta que son perjudiciales en la republica, estos que llaman libros de cauallerias...»—II. «... que diremos de la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conuuce en los braços de un andante y no conocido cauallero...»—III. «todos los de Don Quijote...» (Don Quijote,I, 47.)I.—Una bona part d’aquest capítol cervantí és una forta crítica a la novel·la medieval. Cert que en les obres cavalleresqueshi ha quelcom de monstruós i que la fantasia hi exerceix un gran paper, que hi ha un fons un xic massa exagerat de sensualisme; però aquest goig era el premi que percebia l’heroi després d’haver posat en perill la seva vida en defensa dels més grans ideals d’aquell temps. Foren anatematitzats per homs de saber, però el gros públic seguia llegint-los; foren titllats de «sermonarios de Satanás», i la impremta els multiplicava; es legislà que no anessin a les Índies, i fraudulentament es llegien a Amèrica. Potser si que eren perjudicials, però ha de recordar-se que Castella tenia la guerra amb els alarbs i que a les Índies es conquistaven regnes, i els que aquí i allí lluitaven necessitaven quelcom que els esperonés a fer grans fets d’armes, menyspreant la vida.En Cortejón (III, 291) escriu que «si á los pasajes lascivos en que tanto abundan, si á las irreverencias de que no se eximen algunos (Tirante el Blanco, por ejemplo), se añade la profanación del arte, puesto que el principal intento de semejantes obras se cifra en el deleite del alma; vese, por todo lo expuesto, el fundamento que tuvo el príncipe de la novela para decir que son perjudiciales en la república estos que llaman libros de caballerías». Potser el meu mestre en cervantisme ho fa un xic massa fort; jo crec que eren de necessitat els tals llibres, com ho eren les narracions dels herois carolingis en l’època de les Creuades; recordi’s que Cervantes posa en boca de l’hostaler que uns pocs llibres de cavalleries que té, li han donat la vida, i que quan sent recitar «aquellos furibundos y terribles golpes que los caballeros pegan, que me toma gana de hacer otro tanto» (I, 32), i la filla de l’hostaler i Maritornes celebren aquelles escenes d’amor que es llegeixen en aitals llibres.En l’última part del nostreEstudio crítico(pp. 162-170), ja demostràrem que les crueses de llenguatge que es llegeixen en elTirantés un segell característic de l’època, i els fets sensuals que es relaten en la dita novel·la tenen parions en altres obres de la literatura francesa i castellana.II.—Torna aquí el meu mestre a censurar «la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conduce en brazos de vn andante y no conocido cauallero», i esmenta Oriana amb Amadís, Tirant amb Carmesina, l’emperadriu amb Ipòlit i Melioramb Partinoples. Però, a excepció de l’emperadriu, quin fet adulterí pertany al cicle artúric o bretó, i diem això, recordant a Tristany i la muller del rei Marc i a la reina Ginebra i Lançalot, tots els altres són fets característics del cicle greco-asiàtic, car de tothom és sabut que Elisena entrega sa virginitat a Perió de Gaula, tenint un fill que fou Amadís, reparant més tard la falta comesa; cosa per l’estil fan Amadís i Oriana, pares d’Esplandià; l’emperadriu Melior i el comte Partinoples, i Carmesina i Tirant.Aquests fets eren descrits en demostració que els cavallers paladins complien quant prometien, recordant sempre i a tothora el compromís contret i l’estima endreçada vers la dama dels seus pensaments.III.—En dir el capellà Pero Pereç al canonge de Toledo els llibres que havia cremat i els que havia deixat d’executar, diu Clemencín (III, p. 389) que no està bé el dir «todos los de D. Quijote», car havien estat lliurats de les flamesAmadís de Gaula,Palmerín de Inglaterra,Belianis de GreciaiTirant lo Blanchen quant a llibres de cavalleries, i té raó el crític, demostrant això l’alta estima que Cervantes sentia per la novel·la de Martorell i Galba.
I. «... yo hallo por mi cuenta que son perjudiciales en la republica, estos que llaman libros de cauallerias...»—II. «... que diremos de la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conuuce en los braços de un andante y no conocido cauallero...»—III. «todos los de Don Quijote...» (Don Quijote,I, 47.)
I. «... yo hallo por mi cuenta que son perjudiciales en la republica, estos que llaman libros de cauallerias...»—II. «... que diremos de la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conuuce en los braços de un andante y no conocido cauallero...»—III. «todos los de Don Quijote...» (Don Quijote,I, 47.)
I.—Una bona part d’aquest capítol cervantí és una forta crítica a la novel·la medieval. Cert que en les obres cavalleresqueshi ha quelcom de monstruós i que la fantasia hi exerceix un gran paper, que hi ha un fons un xic massa exagerat de sensualisme; però aquest goig era el premi que percebia l’heroi després d’haver posat en perill la seva vida en defensa dels més grans ideals d’aquell temps. Foren anatematitzats per homs de saber, però el gros públic seguia llegint-los; foren titllats de «sermonarios de Satanás», i la impremta els multiplicava; es legislà que no anessin a les Índies, i fraudulentament es llegien a Amèrica. Potser si que eren perjudicials, però ha de recordar-se que Castella tenia la guerra amb els alarbs i que a les Índies es conquistaven regnes, i els que aquí i allí lluitaven necessitaven quelcom que els esperonés a fer grans fets d’armes, menyspreant la vida.
En Cortejón (III, 291) escriu que «si á los pasajes lascivos en que tanto abundan, si á las irreverencias de que no se eximen algunos (Tirante el Blanco, por ejemplo), se añade la profanación del arte, puesto que el principal intento de semejantes obras se cifra en el deleite del alma; vese, por todo lo expuesto, el fundamento que tuvo el príncipe de la novela para decir que son perjudiciales en la república estos que llaman libros de caballerías». Potser el meu mestre en cervantisme ho fa un xic massa fort; jo crec que eren de necessitat els tals llibres, com ho eren les narracions dels herois carolingis en l’època de les Creuades; recordi’s que Cervantes posa en boca de l’hostaler que uns pocs llibres de cavalleries que té, li han donat la vida, i que quan sent recitar «aquellos furibundos y terribles golpes que los caballeros pegan, que me toma gana de hacer otro tanto» (I, 32), i la filla de l’hostaler i Maritornes celebren aquelles escenes d’amor que es llegeixen en aitals llibres.
En l’última part del nostreEstudio crítico(pp. 162-170), ja demostràrem que les crueses de llenguatge que es llegeixen en elTirantés un segell característic de l’època, i els fets sensuals que es relaten en la dita novel·la tenen parions en altres obres de la literatura francesa i castellana.
II.—Torna aquí el meu mestre a censurar «la facilidad con que vna Reina o Emperatriz heredera se conduce en brazos de vn andante y no conocido cauallero», i esmenta Oriana amb Amadís, Tirant amb Carmesina, l’emperadriu amb Ipòlit i Melioramb Partinoples. Però, a excepció de l’emperadriu, quin fet adulterí pertany al cicle artúric o bretó, i diem això, recordant a Tristany i la muller del rei Marc i a la reina Ginebra i Lançalot, tots els altres són fets característics del cicle greco-asiàtic, car de tothom és sabut que Elisena entrega sa virginitat a Perió de Gaula, tenint un fill que fou Amadís, reparant més tard la falta comesa; cosa per l’estil fan Amadís i Oriana, pares d’Esplandià; l’emperadriu Melior i el comte Partinoples, i Carmesina i Tirant.
Aquests fets eren descrits en demostració que els cavallers paladins complien quant prometien, recordant sempre i a tothora el compromís contret i l’estima endreçada vers la dama dels seus pensaments.
III.—En dir el capellà Pero Pereç al canonge de Toledo els llibres que havia cremat i els que havia deixat d’executar, diu Clemencín (III, p. 389) que no està bé el dir «todos los de D. Quijote», car havien estat lliurats de les flamesAmadís de Gaula,Palmerín de Inglaterra,Belianis de GreciaiTirant lo Blanchen quant a llibres de cavalleries, i té raó el crític, demostrant això l’alta estima que Cervantes sentia per la novel·la de Martorell i Galba.