XXXII. «... y en todo trance y en toda ocasion los acometemos sin mirar en niñerías, ni en las leyes de los desafíos, si lleva o no lleva mas corta la lanza o la espada, si trae sobre si reliquias o algun engaño encubierto...»—II. «... no solo de vn reino.» (Don Quijote,II, 6.)I.—En aquella saborosa conversa que té D. Quixot amb sa neboda i la seva majordona, el primer assenyala que hi han d’haver dues classes de cavallers: cortisans els uns i errants els altres, comodaticis els primers i soferts els segons, i queaquests, demés de soferts, en trobar-se en cas apurat, embesteixen sense mirar si les armes són iguals, si són encantades, ni si tenen superioritats els contraris, etc., etc.Aquest passatge fa recordar a Clemencín (IV, 101) les armes amb què lluitaren Tirant lo Blanch i D. Kirielayson de Muntalva, armes iguals les de ambdós cavallers com les detalla el de Rocasalada en el cap. 79; però hem de dir que en fer la nota referent a aquest passatge en l’edició de Cortejón (IV, 109), esmentàrem una altra cita delTiranton la lluita es fa amb armes desiguals, ço és: «Lo Rey Hermita portaua una lança ab lo ferro ben smolat, e vna pauesina en lo braç, l espasa e un punyal; lo Rey Moro portaua un arch de flexa, spasa, e al cap una ceruellera ab moltes toualloles embolicades» (cap. 19).El desafiament acostumava a fer-se gairebé sempre amb armes iguals, car aquestes generalment es detallaven en el cartell; vegeu les que figuren en l’encontre entre Tirant i el Senyor de Viles-Ermes (cap. 65) i les que se citen en els albaràs que els quatre cavallers germans d’armes presentaren al rei d’Anglaterra (caps. 70-71 bis). Però es compendrà fàcilment que en els tornejos i camps closos, com hi havien reis d’armes que dirigien la lluita, estipulaven abans les armes que havien d’usar cada cavaller i altres condicions; però en ple camp, en trobar-se dos cavallers i voler pendre l’un a l’altre la donzella que duien per companyia, o privar-li el pas, o bé un acte molt fútil que es veu que únicament era per a lluitar, aleshores no miraven si les armes eren iguals o no, o si eren «falses o disimulades». Vegeu, si no, a cada pas els encontres que té Curial anant a la ventura amb la formosa Larta, com sovintegen les lluites que té amb altres cavallers i en especial amb el senyor de Monbrú, que li vol pendre la companya (Curial,II, 24).També es tracta, en l’epígraf d’aquesta nota, de l’ús que hi havia en què els cavallers portessin relíquies, penyores de llurs estimades, etc. En Clemencín recorda que en elTirantes diu que l’heroi portava «un fragmento de la verdadera cruz en un relicario», i en l’edició de Cortejón nosaltres transcriguérem aquest passatge delTirant: «... e encara per major seguritat sua, pres un reliquiari que ab si portaua en que hauia delLignum Crucis hon lo fill de la casta donzella hauia posades les sues precioses spatles. E feu li posar les mans a la Princessa» (cap. 272).Aquest costum de portar relíquies era cosa abundosa en els cavallers. Vegeu els exemples de l’Amadís de Gaula,Amadís de Grecia,Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V,Lisuarte de Grecia,Lepolemo, iBelianis de Greciaesmentats per Bowle, Clemencín i Cortejón. La superstició feia molt en l’ànim dels lluitadors; recordi’s que en elTirantes llegeix com el famós paladí es presenta davant de l’emperador portant sobre la cota una camisa de dona, dient: «que si aquest sabés la virtut que te la dita pessa de roba, en quedaria admirat» (cap. 132).II.—En l’entusiasme de la conversació, diu D. Quixot, que cavaller hi ha que ha salvat la vida no a una persona, sinó a tot un regne; i Clemencín (IV, p. 106) esmenta, entre altres cavallers, a Tirant, que salvà a Rodes i l’imperi de Constantinoble.
XXXII. «... y en todo trance y en toda ocasion los acometemos sin mirar en niñerías, ni en las leyes de los desafíos, si lleva o no lleva mas corta la lanza o la espada, si trae sobre si reliquias o algun engaño encubierto...»—II. «... no solo de vn reino.» (Don Quijote,II, 6.)I.—En aquella saborosa conversa que té D. Quixot amb sa neboda i la seva majordona, el primer assenyala que hi han d’haver dues classes de cavallers: cortisans els uns i errants els altres, comodaticis els primers i soferts els segons, i queaquests, demés de soferts, en trobar-se en cas apurat, embesteixen sense mirar si les armes són iguals, si són encantades, ni si tenen superioritats els contraris, etc., etc.Aquest passatge fa recordar a Clemencín (IV, 101) les armes amb què lluitaren Tirant lo Blanch i D. Kirielayson de Muntalva, armes iguals les de ambdós cavallers com les detalla el de Rocasalada en el cap. 79; però hem de dir que en fer la nota referent a aquest passatge en l’edició de Cortejón (IV, 109), esmentàrem una altra cita delTiranton la lluita es fa amb armes desiguals, ço és: «Lo Rey Hermita portaua una lança ab lo ferro ben smolat, e vna pauesina en lo braç, l espasa e un punyal; lo Rey Moro portaua un arch de flexa, spasa, e al cap una ceruellera ab moltes toualloles embolicades» (cap. 19).El desafiament acostumava a fer-se gairebé sempre amb armes iguals, car aquestes generalment es detallaven en el cartell; vegeu les que figuren en l’encontre entre Tirant i el Senyor de Viles-Ermes (cap. 65) i les que se citen en els albaràs que els quatre cavallers germans d’armes presentaren al rei d’Anglaterra (caps. 70-71 bis). Però es compendrà fàcilment que en els tornejos i camps closos, com hi havien reis d’armes que dirigien la lluita, estipulaven abans les armes que havien d’usar cada cavaller i altres condicions; però en ple camp, en trobar-se dos cavallers i voler pendre l’un a l’altre la donzella que duien per companyia, o privar-li el pas, o bé un acte molt fútil que es veu que únicament era per a lluitar, aleshores no miraven si les armes eren iguals o no, o si eren «falses o disimulades». Vegeu, si no, a cada pas els encontres que té Curial anant a la ventura amb la formosa Larta, com sovintegen les lluites que té amb altres cavallers i en especial amb el senyor de Monbrú, que li vol pendre la companya (Curial,II, 24).També es tracta, en l’epígraf d’aquesta nota, de l’ús que hi havia en què els cavallers portessin relíquies, penyores de llurs estimades, etc. En Clemencín recorda que en elTirantes diu que l’heroi portava «un fragmento de la verdadera cruz en un relicario», i en l’edició de Cortejón nosaltres transcriguérem aquest passatge delTirant: «... e encara per major seguritat sua, pres un reliquiari que ab si portaua en que hauia delLignum Crucis hon lo fill de la casta donzella hauia posades les sues precioses spatles. E feu li posar les mans a la Princessa» (cap. 272).Aquest costum de portar relíquies era cosa abundosa en els cavallers. Vegeu els exemples de l’Amadís de Gaula,Amadís de Grecia,Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V,Lisuarte de Grecia,Lepolemo, iBelianis de Greciaesmentats per Bowle, Clemencín i Cortejón. La superstició feia molt en l’ànim dels lluitadors; recordi’s que en elTirantes llegeix com el famós paladí es presenta davant de l’emperador portant sobre la cota una camisa de dona, dient: «que si aquest sabés la virtut que te la dita pessa de roba, en quedaria admirat» (cap. 132).II.—En l’entusiasme de la conversació, diu D. Quixot, que cavaller hi ha que ha salvat la vida no a una persona, sinó a tot un regne; i Clemencín (IV, p. 106) esmenta, entre altres cavallers, a Tirant, que salvà a Rodes i l’imperi de Constantinoble.
I. «... y en todo trance y en toda ocasion los acometemos sin mirar en niñerías, ni en las leyes de los desafíos, si lleva o no lleva mas corta la lanza o la espada, si trae sobre si reliquias o algun engaño encubierto...»—II. «... no solo de vn reino.» (Don Quijote,II, 6.)
I. «... y en todo trance y en toda ocasion los acometemos sin mirar en niñerías, ni en las leyes de los desafíos, si lleva o no lleva mas corta la lanza o la espada, si trae sobre si reliquias o algun engaño encubierto...»—II. «... no solo de vn reino.» (Don Quijote,II, 6.)
I.—En aquella saborosa conversa que té D. Quixot amb sa neboda i la seva majordona, el primer assenyala que hi han d’haver dues classes de cavallers: cortisans els uns i errants els altres, comodaticis els primers i soferts els segons, i queaquests, demés de soferts, en trobar-se en cas apurat, embesteixen sense mirar si les armes són iguals, si són encantades, ni si tenen superioritats els contraris, etc., etc.
Aquest passatge fa recordar a Clemencín (IV, 101) les armes amb què lluitaren Tirant lo Blanch i D. Kirielayson de Muntalva, armes iguals les de ambdós cavallers com les detalla el de Rocasalada en el cap. 79; però hem de dir que en fer la nota referent a aquest passatge en l’edició de Cortejón (IV, 109), esmentàrem una altra cita delTiranton la lluita es fa amb armes desiguals, ço és: «Lo Rey Hermita portaua una lança ab lo ferro ben smolat, e vna pauesina en lo braç, l espasa e un punyal; lo Rey Moro portaua un arch de flexa, spasa, e al cap una ceruellera ab moltes toualloles embolicades» (cap. 19).
El desafiament acostumava a fer-se gairebé sempre amb armes iguals, car aquestes generalment es detallaven en el cartell; vegeu les que figuren en l’encontre entre Tirant i el Senyor de Viles-Ermes (cap. 65) i les que se citen en els albaràs que els quatre cavallers germans d’armes presentaren al rei d’Anglaterra (caps. 70-71 bis). Però es compendrà fàcilment que en els tornejos i camps closos, com hi havien reis d’armes que dirigien la lluita, estipulaven abans les armes que havien d’usar cada cavaller i altres condicions; però en ple camp, en trobar-se dos cavallers i voler pendre l’un a l’altre la donzella que duien per companyia, o privar-li el pas, o bé un acte molt fútil que es veu que únicament era per a lluitar, aleshores no miraven si les armes eren iguals o no, o si eren «falses o disimulades». Vegeu, si no, a cada pas els encontres que té Curial anant a la ventura amb la formosa Larta, com sovintegen les lluites que té amb altres cavallers i en especial amb el senyor de Monbrú, que li vol pendre la companya (Curial,II, 24).
També es tracta, en l’epígraf d’aquesta nota, de l’ús que hi havia en què els cavallers portessin relíquies, penyores de llurs estimades, etc. En Clemencín recorda que en elTirantes diu que l’heroi portava «un fragmento de la verdadera cruz en un relicario», i en l’edició de Cortejón nosaltres transcriguérem aquest passatge delTirant: «... e encara per major seguritat sua, pres un reliquiari que ab si portaua en que hauia delLignum Crucis hon lo fill de la casta donzella hauia posades les sues precioses spatles. E feu li posar les mans a la Princessa» (cap. 272).
Aquest costum de portar relíquies era cosa abundosa en els cavallers. Vegeu els exemples de l’Amadís de Gaula,Amadís de Grecia,Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V,Lisuarte de Grecia,Lepolemo, iBelianis de Greciaesmentats per Bowle, Clemencín i Cortejón. La superstició feia molt en l’ànim dels lluitadors; recordi’s que en elTirantes llegeix com el famós paladí es presenta davant de l’emperador portant sobre la cota una camisa de dona, dient: «que si aquest sabés la virtut que te la dita pessa de roba, en quedaria admirat» (cap. 132).
II.—En l’entusiasme de la conversació, diu D. Quixot, que cavaller hi ha que ha salvat la vida no a una persona, sinó a tot un regne; i Clemencín (IV, p. 106) esmenta, entre altres cavallers, a Tirant, que salvà a Rodes i l’imperi de Constantinoble.