El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el camí de la vila. Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l'esmorzar al Zidro, la perolada als garrins, un braçat de meuca a les vaques i una untura d'oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s'imaginava tenir una pulmonia. A més s'és clenxinada. Asseguda en una cadira mitjana, amb un tros d'espill que no espilla afermat a un esvoranc de la paret, un platic de llauna curull d'aigua a terra, i un pam de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha començat a passar-se l'escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de seguida. A força d'aigua i estrebades s'és fet un monyo com el puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mostela.
Ara li manca agafar un parell de pollastres. Surt al pas de la porta bo i netejant l'escarpidor. Del cabell arrabassat en fa una troca que una alenada de migjorn li pren dels dits, enduent-se-la cap a l'era. El gat l'obira, s'agemoleix i l'aborda joganer, com si l'embull fos un ratolí.
L'aviram és a pasturar les cols del quintanot que enfronta la masia. La Francisca treu d'un sac una embostada d'ordi i comença a apel·lar l'aviram. Li ha fallat la primera envestida, i tot l'estol escapa catasquejant i batent les ales. Comença aleshores una persecució furient. Un dels pollastres, acorralat contra el llenyer, ha caigut de bell antuvi a mans de la Francisca; l'altre gamba feixes avall com un mal esperit. Un cadellot que dormitava en el paller, entusiasmat d'aquella peripècia, empaita el fugitiu; mes la seva mestressa, desagraïda, li arruella un boscall. Per fi, el pollastre, sense bleix, amb el bec esbalellat d'acalorament, s'ajoca en una rasa, entre el fullam d'una carabassera. La Francisca els porta, un a cada mà, dient-los improperis; i ja dins de la masia, els encreua de potes, agarrotant-los amb la trinxa d'uns faldillots esparracats, una pura filagarsa que arrabassa amb les dents. Es muda el gipó, es posa unes mitges blaves, i es calça unes espardenyes, les gracioses espardenyes de vetes negres, que ella encreua i nua en la fermesa de son turmell d'heroïna rural.
Oh! la masovera és ben formada! Ha deixat entreveure, per l'escot de la seva camisa gruixuda de lli, un poc de morbidesa aristocràtica d'una impensada blancor, i el que emplena la mitja de cotó és pla bé d'una opulència formidable.
* * *
La Francisca emprèn pel camí dreturer. Gamba gentilment amb les faldilles arrebossades a la cintura, sostingudes darrera els malucs amb una agulla de cap, el cistell dels pollastres en el plec del braç esquerre, i un cabàs, amb dues dotzenes d'ous, pendiculant de l'altre. El vent de la marxa li encasta els enagos, ratllats de blanc i de vermell, a les cames musculades. Davalla un tros d'obac i bóta pels xaragalls com una daina. Després travessa un gatosar eixarreït. El sol l'amara. Ella el mira amb inquietud cloent les parpelles i enganyotejant les fesomies. Va perfilada de llum, la masovera; i és, aquella llum, una aurèola en la testa, on el capell, eixugant-se, esdevé rinxolat; és en la lleu pelussera de la galta, un endaurament; és, en les virolaines del mocador del coll, un llampegueix feréstec; és, en les crestes dels gallarrots, un espurnejar de porpra i uns besllums tornassolats en els plomatges. Voreja uns camps on les patateres, abrusades, comencen a mustigar-se, i els blats de moro a plegar les mans. Sota una figuera esponerosa hi ha un barracó de ginesteres, entre les clarianes del qual s'endevina una forma humana. La masovera acota el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla. Sap pla bé de què riu, la masovera. Allí aguaita els oriols el fill de l'amo, un hereu que es refà de la vida crapulosa de ciutat, que sojorna en la masoveria gran i qui coneix una mica massa. El recorda assegut en l'herbei de la riera, barbotegant-li grolleries, mentre ella, espitregada, nua de brassos i de cames, agenollada en el rentador, flectida de cintura, esbandia la robeta del menut.
Dins les ginesteres ha sonat una mena de rumflet d'enzelament, i el jove, mostrant el bust, ha fet acció d'escometre-la. Ella ha aconseguit dissimular, i, un cop d'esquena a l'aguait, ha rigut de bona gana. -Tira peixet! ¡bona la faria, la cacera, el poca pena!- L'idea de restar en aquella ombra en companyia del senyoret emmelador, en lloc d'anarse'n a passar camí amb aquella calda, no ha pas deixat de fer-li gràcia. Per un breu instant ha estat temptada (horrible cosa!) de fer son mercat sota la figuera, adinerar allí mateix aquelles dues dotzenes d'ous i aquell parell de pollastres, i no passar més endavant. La imatge del Zidro regalimant de suor al bell cim de la serra, arrabassant artigues a cops de magall, l'ha emplenada de remordiments i li ha trencat els alegrois.
Més en l'aire ha creuat una vinya, ha muntat per uns sacosteigs i ha fet via per un planell alterós. Pel corriol, onejant entre un negre estepar ensementat de pinetells, no hi transitava ànima viventa. Era ella la més tardana. Això li havia fet oblidar el caçaire d'oriols, i es donà a pensar en els diners que tornaria a casa, deduint-ne el valor de les compres: una quarta d'oli, una penca de bacallà per als batedors, una llonza de moltó per al sogre empiocat i una rosquilla per a l'infant.
El que pujaria més diners seria l'oli. Pensant en l'oli fa un ensurt i resta aturada en el viarany. Maleït-siga la seva memòria! ¡Havia oblidat el setrill! I bé, i alguna bona ànima li faria fermança d'una ampolla!
El sol cau aplomat i munta del bosc una vibració de fornal. La Francisca agafa un brot de romeguera tendra i se'l posa a la boca. Per fer això ha hagut de deixar el cabàs dels ous a terra, arran de bosc, i ja (valgan's Déu!; no vindrà pas d'un minut!) tant se valia que es descarregués dels pollastres.
Ça com llà, els braços se li havien enrampat i duia una espardenya desfermada. S'és encabida a l'ombra d'un suro, i allí es revé, mentre deslliga el mocador del coll i se'l posa al cap molt fluix i ben endavant dels ulls, a la faisó d'una tenda de carro. Un delitós oratge de mar la refresca; el suor se li enfredoreix a la nuca i a la pitrera. Els pollastres estiren el coll per heure les formigues del terrer. Cal tornar-hí: resta una curta estricada per a arribar a les envistes de la vila. Abans, la masovera ha pegat una ullada a l'entorn, i, segura que no s'atansa ningú, s'aclofa dins les mates abombant els enagos. En les branques del suro una cigala canta, i, en la brosta, un pregadéu de rostolls se li és encarat, contemplant-la immòbil, amb una devoció absurda, avergonyidora: talment l'hereu de l'amo.
* * *
La marinada ratxeja encoratjadora per aquell cimal. S'obiren pobles, rierals, selves i conreus, i el cor s'eixampla. En els ulls fulgurants dels pollastres hi ha l'èxtasi dels viatgers d'unsleeping-car, i el paisatge roda lentament a l'entorn de la pagesa, que s'els emmena vers un nou món, atzarós.
De sobte han davallat una cinglera de gresa lliscosa. Al fons s'ou el remoreig de l'aigua i el repipiejar dels merlots, que esvoleteguen en els llentiscles. La masovera traspassa gentilment un tauló de vern llançat sobre un aiguamoll. Innombrables granotes salten de l'herbei a les aigüerulles amb un violent xipollejar de pedregada, mentre la fusta branda fent esquitxar el llot en un flexible vaivé de trampolí. S'és acabat el penar. Les parets blanques de la vila i els teulats de majòlica lluen a través de les clarianes del rieral frondós. Traspua la joia viva i fressosa del mercat en la reverberació de la llum i en la polsina del camí ral, d'on arriba el sotraqueig de tartanes, carros i carretes. Abans d'arribar als horts, la Francisca, ha desarrebossat ses faldilles, desenvilordat les espardenyes i sacsejat els enagos. Passa molt digna i molt tivada davant dels pollaires, que criden endebades. Saluda el ferrer, qui trempa una rella en el llindar de la ferreria, i es fica a cal notari. Dintre el cancell, així que ha engrapat el picador, es repensa, titubeja: és molt regatera, la senyora. Segueix carrer avall.
Força pagesos retornen del firal: qui duent un cabrit a braç, com una criatura de bolquers; qui estirant la ferma d'un vedell, que s'emperna en la pols i branda la testa, desesperat de la seva orfanesa; qui tocant un escamot de xais entontits, divagadors i magres; qui fent dringar les glans als nassos d'una truja; qui empaitant un nodrís esquerp, estúpid, que fuig per fugir, sense saber a on, i es fica pels portals i escaletes, i s'esmuny per sota les rodes, fins que es topa amb qualsevulla benefactor que l'engrapa ferm per una orella, i el subjecta, mentre ell en protesta amb una estridència de grinyols agudíssims, que us esquerden les orelles.
Passen també vaques tristes, gambant de mala gana, mugint l'enyor de llurs vedells; homes atuïts sota un sac de tres quartans; dones carregades de cistells buits; mulats que tiren guitzes; sagals amb unes morralles escadusseres a les mans; vells amb una fanga, llossada de bell nou, al muscle; bosquerols amb els sarrons proveïts a l'esquena; vailets pinturers que apallissen el bestiar, i donzelles que riuen menjant pa blanc.
La masovera va fruint d'aquesta animació i bullici amb la cara de pasqües. S'és introduïda en una portalada senyorial. Ha empès una mampara que ostenta una placa del Sagrat Cor i un lletreret d'esmalt, i s'és trobada en un rebedor penombrós on mandrejava un perdiguer. El propi doctor Massa, home infal·lible sempre que pronostica una defunció, ha fet la compra, li ha ditguapai li ha posat tretze pessetes cabals en el palmell de la mà. Després la Francisca ha vagat la estoneta pels carrers de la vila, optimista i encantada. Ha vist unpapadineruque venia un te contra l'estrenyiment i l'espatlladura; un soldat dequotaamb el casquet de gairell i les polaines molt cenyides; la dida del diputat i una senyoreta de la colònia. Del vestit de les dues n'ha passat inventari per descriure'l al Zidro i riure'n junts.
A la plaça gairebé no hi restaven pagesos. Molta palla per terra i els bancs en desordre. Una vella escardalenca romania amb una oca a la falda, un hortolà es recolzava en una rima de planter de cols tardanes; una matrona grassa, enorme, peixava uns aneguets amb fulles d'ensiam; i sota una vela, escampats arreu, uns quants revenedors de fruita i d'esquivamosques de paper esperaven els qui no venien.
Eren dotze hores quan la masovera s'ha deixat caure a l'hostal a menjar un platet d'escudella. El menjador de l'hostal bullia de parroquians. Les marxandes d'aviram deien coses escandaloses a bells crits, i els negociants de bestiar les pessigaven per sota la taula. Els camperols intentaven ficar-se en la bullanga amb molt poc èxit, i demanaven borreguets i ametlles torrades amb vociferacions autoritàries. El vi tacava les estovalles, ensementades de desferres, de sucs i de cendra de les cigarretes i les pipes.
La Francisca s'és encabida a la cuina, i en un dient de parenostre, asseguda en un escambell, s'ha menjat la seva racció d'escudella, xarrupant el brou. Ha posat quinze cèntims a la butxaca de l'hostalera, qui ni lleure ha tingut de pendre'ls; ha begut una tirada de vi, oferiment d'un carboner amic del Zidro, i ha partit.
* * *
De retorn, els viaranys eren animats per corrues de bosquerols. La masovera ha caminat una mitja hora acomboiada amb la cosina del Zidro, casada a Castanyet, i dues altres dones. Tot fent camí, han parlat del mal de melsa de les ovelles, del xarampió de les criatures, de la puja del petroli, del plaga del moliner que intentava emmelar una pubilla, i del sermó del vicari.
Després, la Francisca ha marxat sola. Sentia, però, la garola dels qui li anaven endavant i dels qui li anaven al darrera. Una gran boirada tapava el sol, i una bavor humida feia més penosa l'ascensió de la cinglera. La Francisca ha sentit defalliment: l'escudella de l'hostal devia ser aigua beneita. Preveient una cosa tal, ella havia encabit en el cabàs dels ous un crostó de pa negre; mes el mitjorn i la soleiada l'havien ressecat el mateix que una pedra tosca, i no es deixava pas esbocinar. Perdent una mica de camí, la masovera ha fet cap a la font de can Montràs. Era aquell un tocom plasent cobert de castanyers, rodejat de falgueres, on llauraven els llimacs, dansaven els espiadimonis i brunzien les moscardes. Una impressió desagradable de solitud l'ha corpresa en aquell paratge.
En l'aigua de l'escorrall, en el bassiot sota el rajolí del tarut de canya, el pa de la Francisca es remullava a pleret a pleret, quan, sobtadament, s'és presentat en Merla. En Merla era una mena de filisteu, d'ofici serrador, tarambana i enamoradís. De bella arribada, assedegat com un ca, s'és abocat al viot, babejant el crostó de la masovera. Ella, en adonar-se'n, l'empeny indignada, però costa tant de moure aquell tros de bèstia com de moure la roca de Montcorb. Amb el pa a les mans i engolint-se'l entre queixalades i xarrups, la Francisca ha reprès el camí. En Merla l'ha seguida. En Merla, en el pujants, flectint la cintura, quasi de quatre grapes, procurava llucar com més millor d'aquell garrot de cames, cadenciosament àgils, botides per l'esforç del peu arrapat a la gresa dels viaranys, dins l'afrodisíac campaneig dels enagos. Mostrava les dents fortes i blanquíssimes, aixecant el llavi superior a la faisó d'un ase enzelat absorvint l'efluvi d'una egua. Intentava conversar, dir platxèries, per justificar el seu riure obscè; mes la pagesa sols parava ment a apressar-se. La imaginació li volava enllà, cap al seu menut, deixat en l'orfanesa de la marona tantes hores.
El sol descendia entre parracs de boires, feixuc i roig, amarant el bosc d'una llum infernal. No es movia una fulla, no piulava un ocell, no sonava una veu en l'estepar. Les mates exhalaven una fetor agrosa, i l'ambient oprimia els pulmons com el d'una alcova inoratjada.
-Xica! o Xica!… Jo em moro!
Què redimoni devia tenir, aquell animalàs! rumiava la Francisca. Però la veu refermava al seu darrera rogallosa, insistent, amb un ofec d'agonia:
-Xica! o Xica!… Jo m'abruso!
I, a penes ha fet intenció de girar-se, s'ha sentit profanada per una manassa folla, brutal, cobejosa.
La Francisca, amb tota l'embranzida del seu bras, ha aixecat el cistell dels pollastres: ben alt i ben empunyegat, l'ha rebotit contra la cara del serrador, restant enclavada al mig del cami amb un panteix agressiu de lleona. Els caires vius de les canyes han esvorancat el pòmul del filisteu. Transpua una sang negrosa, espessa, bovina i roent, que goteja en la sorra del viarany i forma uns grumolls com unes maduixes.
L'aventura ha finit. En Merla rauta en les arrels d'un suro, en la cavorca d'un banyarricard, i es cobreix la nafra de serradures enteranyinades. Encara riu.
* * *
La masovera arriba a la masia ben amarada i lassa. Porta el mocador del cap desfermat, amb els becs penjant i la cabellera esbullada, el giponet desclòs i una mitja al garró. Es fica amatent dins, pressentint no sap què, i troba el Zidro ombrívol.
-Reïra, quina estada!
Ella pregunta pelnaparró. Elnaparróha caigut a la bassa pescant capgrossos. És al bressol, pàl·lid com un lliri, inert i sòpit. L'avi asmàtic el bressa sorrut i cellajunt. La masovera tracta de deixondir el seu fillet. L'acarona, el cobreix de besades, mostrant-li la rosquilla, que ella duia del mercat amb tanta il·lusió, imaginant-se que la rebria amb alegrois i ballmanetes. El nen esguarda la llaminadura un instant, de rellisquentes; la pren sense delit i la reté amb indiferència.
S'ofega la masovera. Surt a fora. Dalt d'un penyalar ingent es perfila, contra claror, la miraculosa ermita, ajut i consol de tota aquella rodalia. Dubta: pensa que ha pecat d'intenció i ha fet pecar de paraula i obra. Recorda el fantasial adúlter amb el caçaire d'oriols, la discreta i poruga deshonestitat del doctor, la bestiota agressiva d'En Merla…
I si aquella mala encontrada del petit fos un càstig!… Ajunta les mans i clava pietosament els ulls en el santuari del penyalar.
-Reina Santa d'Argimont! ¡volgueu ser clement! goriu-me el fillet!¡Jo us faig ofrena d'un ciri de nou pessetes i tres sous!
Eren els guanys de la diada: just la resta del mercat.
Tot estava a punt: la canana, plena de municions; el sarró proveït; les sabates de campanya greixades; l'escopeta, desenfundada; i les polaines, terra enllà, esperant les meves incansables pantorrilles.
Mancava una hora i mitja per a partir el tren: un segle i mig d'impaciència. El dia era brúfol, tristíssim: un d'aquests dies d'hivern en que vos sembla que el sol s'hagi encallat darrera les muntanyes, i que faci anys que no l'heu vist, i que trigareu anys a tornar-lo a veure.
En això trucaren a la porta. Arribà un missatger amb la nova que calia suspendre la cacera projectada: «allà dalt hi nevava des de la nit abans».
El missatger duia un gran paraigua encara moll de la neu fosa, i en la revinguda sola dels esclops diverses capes de terra: terra roja del camp, argila groga dels sacosteis, llecor grisa de les fondalades, i arena encastada dels rierals. Demés, analitzant detingudament la rebava d'aquell pa de fang enganxadís, hi hauríeu trobat brins de pinassa, fulles de roure i alguna grana de ginebró.
Podia seguir, per aquelles mostres, tots els passos del bosquerol des que va eixir de casa seva fins a encabir-se en l'hòrrid vagó de tercera: endevinava els paratges per on havia trascamat, els veia i els anomenava interiorment, i feien bullir la meva sang de caçador de vint anys, prometent-me gaudis i sorpreses a dojo. La neu! ¡la neu il·lusòria! la neu pròdiga en ocells transhumants! neu verge, on tots els rastres són seguidors! ¡la pintoresca, que tot ho perfila d'ensomni, i fa amar el foc de la llar i la intimitat de les cabanes, i aviva el delit i desperta la gana!
Anem, anem a fruir d'aventures i contalles «allà dalt», on neva des de la nit abans.
En deu minuts vaig estar equipat, i els ulls devien brillar-me com carboncles. La cara del missatger en veure el meu engrescament esdevingué elegíaca.
Era el masover de la casa petita, i es neguitejava per estatjar-me amb dignitat. La masoveria gran, on nosaltres teníem unes habitacions reservades, estava llavors sense masover. Hi havia mitja hora de camí de l'una a l'altre, i, per consegüent, no era pas possible, arribant de fosc i a impensada, enviar-hi ningú per disposar la cambra. Ens encabiríem com podríem: bona voluntat i bona cara hi hagi.
Oh, quin viatge, aquell! Vaig saturar-me de la infinita melangia de la naturalesa arraulida i sòpita, abrigada pel gebre. Els boscos i els alzinars semblaven més llòbrecs; els verns i els saules, més fantàstics i desolats en mig de les planúries blanques; i les velles rouredes, esfumant-se en els horitzons color de cendra, amb grans tofes de neu en els forcats de les branques i en els bonys de les soques enormes, adquirien un esfereïdor encís de decoració tràgica. I els aiguamolls eren com nafres en el pelatge d'un ós polar; els bassiots i les llacunes reflectien la trista celístia sobre un to blavís, de líquid verinós, embruixat i espès, on es dissolien els grumolls margeners i l'escata que descendia dels núvols. I dels grans pinars n'arribava una geliua aroma de molsa i reïna, i, sota l'obagor de les capçades, mustines i atuïdes per la pesantor de la neu, els matolls de les brugueres verdejaven amb pregoneses d'esmaragda.
Trescàrem per caminets esborrats; esfloràrem dreceres relliscoses; seguírem arran d'embardissaments on la fullaraca i els herbeis interiors respiraven encara l'escalf acumulat en les jornades de sol; creuàrem suredes obsessionants; pujàrem turonets escombrats per un ventijol subtil; barranquejàrem entre la indecisió de la llum morent, i, negra nit, arribàrem a la masoveria xica. Era poca cosa més que una cabana situada en un collet, a revés d'un turó pedregós i eixorc.
Us dono paraula que estava tip d'oir cruixir la neu sota les meves soles de dos dits de gruix; però, així mateix, us he d'afirmar que les visions recollides durant el camí encisaran la meva vida mentre servi memòria i enteniment.
* * *
Dins la casota, en l'escó de la llar, vaig fer coneixença amb el Cerdà. Havia oït parlar ben sovint del tal Cerdà. Feia molts anys que a tongades, carbonejava els suros vells del nostre bosc, i havia esdevingut amic del pare.
En aquell temps, els carboners, quasi tots eren cerdans, homes corpulents i feréstecs, amb grans mostatxos, molt cantadors i d'una frugalitat que atordia. Per tota vitualla solien dur un sac de faves seques i un gros quarter de cansalada rància, que els durava tot l'hivern. Així que la grana se'ls afetgegava al païdor, baixaven a la riera o al córrec més proper, s'amorraven al corrent, i xarrupaven l'aigua de les neus.
El que estalviaven en vi ho gastaven en tabac: una escafarlata pestilent que anava embolicada amb paper d'estrassa. Mai de Déu es treien la pipa dels llavis. I aquelles pipes descomunals, de broc corbat i tapador de llautó emboiraven el bosc tant o més que les mateixes carboneres amb llur fumerola eterna.
El nostre Cerdà, però, no tenia res de bàrbar. Era un home educat, mig burgès, que, ultra coure el carbó, hi trafiquejava. De bell antuvi se'n dugué tota la meva simpatia. A l'ombra d'unes celles dures i esbullades, hi trobàveu la dolcesa d'unes nines color castany jaspiades de verd, pregones i tristes. I encara tenia les pestanyes llargues d'infant somniador. Duia un gros bigoti, ros dels extrems, sota la clenxa del qual apareixia una resquícia del llavi inferior i el clotet del mentó ben pronunciat i palpitant, com solen tenir-lo els homes sensibles i bondadosos.
Parlava en un to de veu sonor i las, coralment.
Aquell hivern s'era redossat a la masoveria abandonada; i això vaig saber-ho amb alegria, després de sopar, quan el brau Patllari, el meu hoste a la força, es disposava a cedir-me el seu llit de matrimoni en un rampell de generositat que l'hauria conduït a la pallissa, i a la seua dona en el marfegó de la mainada.
El Cerdà digué que no hi havia cap necessitat d'estar estrets podent estar ben amples. S'oferí com un home traçut en paraments domèstics, i em féu sabedor que m'havia portat a coll moltes vegades. La protecció que em dispensava el carboner, i el somriure un poc amarg que em dirigia de tant en tant després de cada gentilesa familiar, m'atreien irresistiblement. Començava a estimarlo i a sentir-me estimat.
Ben abrigats amb els tapaboques, davallàrem vers la casa abandonada. Ell brandava son fanal de carboner, assenyant-me els mals passos, advertint-me els còdols, sondant amb el gaiato la gruixa de la neu. Feia una tempura dolça; i els xaragalls del bosc sorollaven la nit estimbant l'aigua del desglaç.
En una giragonsa del camí atalaiàrem de sobte la masoveria ran un marge de romagueres i lladoners. Presentava el seu flanc de pedra bruna, adusta i misteriosa. Les portes i finestres barrades i els maons ensutjats de la xemeneia alzinant-se en la incertesa del cel plomós, sense fumera ni guspireig, feien pressentir la buidor, el desmantellament i les tenebres del dintre.
Aquestes traspuaven pels carrats finestrons de les corts i per la gran boca de la pallissa, d'on eixia un cabiró aguantant una forma imprecisa que a mi va semblar-me un ocellàs noctàmbul.
El Cerdà, indiferent a tota suggestió, familiaritzat amb les ombres i amb els averanys, va empènyer la porta forana, només ajustada. S'oí el gemec agut de les frontisses rovellades, i, amb l'embranzida, l'anella del picador reboté contra la fusta amb un timbalejar metàl·lic i somort. Alhora, damunt dels nostres caps, es desplegaren unes alasses silencioses i feixuges, i una au espectral va enlairar-se un moment, planant més enllà. I la silueta del cabiró va seguir l'altra, i ambdues partiren, volant amb sordina, com dos parracs de sotana conduits per l'oratge.
Eren ducs de la rodalia que venien a percaçar les rates. Això va afirmar-ho el Cerdà mentre apuntalava interiorment la porta, afegint que en treia un cert consol, d'aquella companyia.
* * *
Encenguérem un gran foc en la cuina immensa. Darrera meu, però, sentia el trepeig dels escarabats removent les fulles seques despeses de la llenya, i tambe (val a dir-ho) l'amenaça esborronadora de les corts desertes, dels cellers enteranyinats, dels dalts i baixos en quietud, atapeïts de foscor i d'incertesa, prou espaiosos per a encabir-s'hi reguitzells de follets, de monstres incorporis i de bèsties apocalíptiques. El record de la porta ajustada em produïa una inquietud absurda.
Certament la precaució de barrar-la era cosa del tot inútil en aquell casal, on per tot arreu hi havia obertures, forats i lluernes en franquícia. Mes… bon Déu! ¡un hom sempre ha cregut que les ànimes, els mals averanys, els facinerosos i les salvatgines agressives no poden entrar si no és per la porta d'honor! I bé: ¿hi havia passat algú, abans que nosaltres?
Al costat d'aquesta aprehensió insana, jo experimentava la positiva gràcia del que acaba de trobar un cor lleial, un germà de més anys, serenitat i experiència, entre la solitud d'un enderroc. El Cerdà havia agafat les meves sabates i les greixava a consciència, no planyent-hi la cansalada del seu patifell.
Els meus mitjons de llana fumejaven la mullena arreplegada en tantes hores de caminar per la neu. Ell m'aconsellà que me'ls llevés, car el foc endinsava la humitat fins al moll dels ossos. Intentà escalfar-me un ansadic de vi; i, en dir-li que no m'agradava el vi calent, es neguitejà per no poder-me oferir altra beguda.
Era una actitud afectuosa, previsora, paternal, la que esmerçava aquell home amb mi.
En ocasions jo sorprenia els seus ulls lubrificats d'entendriment, rectes com un dard, cercant-me l'ànima.
Va eixir de la cuina un instant, mentre jo, perplex, restava en el banc escó torrant-me els peus, rumiant les peripècies de la jornada i la tètrica vida del Cerdà en aquella gran casa solitària. Respecte a la seva conducta, jo me'n sentia ben agraït, però alhora la considerava rara, desavinent, ultranatural.
Ben aviat haguí una nova mostra del seu zel.
El Cerdà retornat a la cuina, sempre amb el seu mig riure amarg, em digué les sagramentals paraules:
-Quan se'n vulgui anar a descansar…
Sobtadament se m'acudí que les nostres habitacions estaven barrades i que ens havíem oblidat de demanar la clau al masover petit, que n'era el depositari.
La mena d'indiferència del carboner després del meu ensurt, va desconcertar-me un poc. Ell pla s'havia basquejat a recollir-la. Res li passava per alt del que pogués contribuir al meu benestar.
Amb una evident satisfacció va introduir-me a la meva cambra. El llit estava fet, els rajols escombrats, les cadires en ordre; sota el rentamans hi havia un canti ple d'aigua, en el portabugia un tros de ciri beneït, a l'espona una panna de suro; i àdhuc el meu gos, el brauAlí, hi tenia una saca per a jeure.
No vaig trobar paraules per a remerciar tanta cura i diligència.
-Santa nit!
-Santa nit!
* * *
Dins les flassades, emborrassat cap i tot, les meves orelles percebien el solemnial repòs de l'afrau nevada. El silenci, un silenci que participava de molts silencis (silenci de palau encantat, de ruines dins el bosc, de nit freda, d'espai, de boirines, de mort i d'enigma), brunzia en el meu cervell, mantenint-me desvetllat.
Bona estona vaig romandre amb l'atenció fixa, aguditzant els meus sentits, per veure de trobar una remor, un so lleu, quelcom, en fi, que em soporitzés amb la seva monotonia. Per últim, la respiració profunda, sospirosa, del meu gos, es deixà sentir.
Uns quants minuts encara vaig estar torturant-me l'enteniment tractant d'esbrinar el que podria fer el Cerdà en aquells instants. Era versemblant que s'hagués estenallat a l'escó: altrament els meus ulls haurien vist rastres de jaç en algun tocom. Les idees començaren a oscil·lar dintre el crani: s'esvaïen i tornaven, i eren acompanyades d'imatges inconsistents, absurdes i grotesques.
A mig trencar el son, una fressa insòlita va esparvillar-me. La clau girava dintre el pany. S'oí l'escarritx de les dents que relliscaven en el mecanisme roí i anquilosat; després el greu funcionar dels ressorts, el cop sec de la falleba encaixant-se, i, de seguida, altra volta el primitiu rapapieig de ferralla baldera. La mà que executava aquella operació feia els possibles per no sorollar gaire; mes, com sol succeir en semblants casos, el que suprimia en intensitat ho augmentava en durada. El cas és que la clau havia sigut treta del pany, i jo restava barrat, presoner en la meva cambra. La nova peripècia exasperà els meus nervis.
Estava ben segur que no podia ésser ningú més que el Cerdà el qui acabava de maldar en el pany; també ho estava que allò es reduïa a un excés de mirament per la meva seguretat personal. Llavors, m'amenaçava algun perill? ¿què temia el meu guarda? ¿quins eren els seus propòsits en endur-se'n la clau? en cas de sorgir quelcom desagradable, la meva reclusió absoluta ¿seria un aventatge o un inconvenient?
Recordava que la única finestra que s'obria al camp, de les habitacions nostres (que per cert coresponia a la meva cambra), estava protegida per una reixa ferma i revinguda, i no aconseguia sostreure'm a l'angoixa de sentir-me engabiat, en una situació incomprensible i falsa.
Cal tenir ben present que em trobava dintre una gran casa vella suspecta d'embruixaments, al cor d'una afrau boscosa i despoblada, sobreexcitat d'imaginació, amb afany de viure aventures extraordinàries i amb grans disposicions de narrador transcendental.
El fidelíssimAlítambé estava alerta. Havia parat de roncar, i l'endevinava sota el llit amb les orelles dretes, ensumant les tenebres.
Fatalment s'imposava una revisió de la conducta del Cerdà durant aquella vetlla. Hi entreveia, més clarament que suara, quelcom d'inexplicable, un no sé què misteriós com si obrés suggestionat. Semblava que la meva presència i la meva amabilitat l'afectessin en el més viu del cor, però tristament; i que el servir-me i afalagar-me provenia d'un impuls irresistible, d'una habitud perduda i recobrada, el mateix que si, a través de mi, obsequiés un altre ésser més íntim, més car a la seva ànima.
Recordava altra volta el seu esguard una mica extàtic, humit d'entendriment, perforador, curiós del que podia haver-hi dintre el meu jo. En definitiva vaig concloure que res de mal podria arribar-me d'aquell home.
En això, de bell nou sonà la grinyoladissa dels perns rovellats de la porta forana, i repercutí l'anella exactament com en entrar. I just finida aquesta remor, es deixaren sentir, de part de fora, ran de la meva finestra, uns passos lents i feixucs, però determinats, que es perderen camí enllà. A desgrat deI coixí de la neu, vaig aconseguir percebre llur retruny fins que el caminant hagué tombat la recolzada del marge, on s'esfumaren del tot. El Cerdà se n'anava!
Confesso que, com un nin, en sentir-me abandonat pel meu company, en considerar-me sol entre tantes solituds, vaig passar uns instants de basarda. De seguida, però, poguí sobreposar-me a tal ridiculesa.
De tota manera, ¿per què se n'havia anat, el Cerdà? Per ventura tenia les piles enceses? No, no les hi tenia. De les paraules que jo havia pogut collir d'una conversa entre ell i en Patllari, deduí que la campanya del Cerdà havia finit alguns dies abans. Ni gens de mercaderia restava al bosc.
Llavors?… M'agullonava una imperiosa cuiositat de saber on s'encaminava aquell home en aquella hora i en aquella nit. El bosc era intransitable, i intransitables els viaranys. Per a afrontar el fred, la fosca, el desglaç i tota mena d'inclemències, calia segurament un motiu poderós, un interès desmesurat, una dèria abassegadora, un impuls delirant…
Vaig aturar en sec les meves cabòries i conjectures, espantat i atordit. Bon Déu! ja no era el veïnatge dels ducs i de les rates el que més em repugnava: era l'ignot, l'abisme d'això que en diemseny, d'això que en diemànima racional…
Vaig encendre el tros de ciri beneït, i, per fer quelcom, vaig carregar l'escopeta i mirar el rellotge. Eren les dotze i vint-i-tres minuts. De bon grat, car la petita flama del ciri resultava més sinistra que les tenebres, vaig apagar-la, acotxant-me, altra vegada, cap i tot. I no diríeu mai el bon consol que pot trobar un home, desvetllat durant una nit atzarosa, en oir caure una gota acompassadament, hores i hores, damunt la teulada que el sopluja.
* * *
Per a saber el que cercava el malanat Cerdà mentre jo era el seu presoner i conjecturava absurds, es precís que us transmeti la narració que va fer-me en Patllari.
Després d'un any i mig d'absència i de no tenir-ne noves, quan ja el meu pare estava decidit a donar la feina a un altre carboner, va presentar-se de bell nou el Cerdà a sol·licitar una campanya. Havia enviudat, i tornava de la seva terra en companyia del seu fill únic, un galant minyó en plena adolescència. Havia reunit un capitalet i podia molt ben estar-se de treballar; però el buit horrible que deixà la morta, i l'ociositat en què vivia, acabaren per fer-li insoportable la casa i el poble. Demés, aquell fill, massa contemplat, regit dèbilment per la seva mare, demostrava predisposicions vicioses. El Cerdà cregué que la muntanya seria una bona escola d'austeritat per al noi i un gran consol per a ell.
Lluny de la pàtria i en terra amiga, es feia la il·lusió que les coses seguien igual que abans. La dèria del feinejar i la pau del bosc, segurament els guaririen tots dos.
Les condicions del tracte aviat foren escatides entre el Cerdà i el meu pare.
El Cerdà havia construït la seva barraca en un planell sota una margenada de suros revinguts.
Un d'ells s'allargassava fugint de l'obagor dels altres. Tenia un gruix, una altura i una inclinació convenient per a servir de biga a la rústega cabana d'un bosquerol. El Cerdà no va fer altra cosa que apuntalar aquella soca, arran de branques, amb un forcat; després hi recolzà uns quants torells formant dues pendents, els atapeí de feixines, i cobrí el conjunt de gleves. La joliua barraca estava llesta. El ramatge del suro s'avançava a manera de cobert ideal, protegint la fatxada de les pluges i dels gebres.
A un tret de bala, darrera un turó hi havia el mas Patllari.
Entre els cerdans i la família d'en Patllari (pare i mare i quatre fills, el més espigat de set anys) s'establí una bella franquesa. El masover ajudava el Cerdà a apilar boscalls, i el Cerdà, un poc curandero, li guaria els menuts quan s'empiocaven, i, en tornant de vila, els duia carquinyolis i pa blanc.
* * *
La vetlla de Nadal, a entrada de fosc, el carboner traspassà davant la porta de can Patllari. Anava sol, abrigat amb el seu tapaboques, i punyia la mangala com si tornés de viatge.
La Tereseta, la dona d'en Patllari, trencava rama per als bous al fons de l'entrada. En atalaiar-lo el convidà a fer una estona de xerinola amb ells.
-¡Us enlleireu, sant cristià, entaforat en la vostra barraca!- Ells celebrarien la festa del tió per als infants, courien unes quantes pomes al caliu, menjarien unes quantes figues ensucrades i uns quants turrons de neu, i encetarien una botellola de garnatxa. En Patllari s'ho pendria a desaire, si el Cerdà no hi anava amb el seu noi. Fins la mainadota li'n sentiria grat, car els enriolaria amb els seus acudits i amb la seva vèrbola de gavatx. Era de cor que desitjaven la companyia dels carboners i volien compartir amb ells llurs pobreses. Refúmera! ¡era nit de germanor i de joia, aquella nit! Que no la fes pertenir, que no fos gusarapa.
El brau Cerdà rodava el cap, i un núvol d'entendriment obscuria el jaspi dels seus ulls manyacs. La regraciava tartamudejant:
-Pas possible, miona; pas possible.
El noi li havia arreplegat la marfuga, aquella passa de mal de coll que assotava el comarc. I mostrà a la Tereseta una ampolla d'aixarop i un manadiç d'herbotes; i féu, distretament i amb la punta de la mangala, unes ratlles cabalístiques en el calçobre de la paret, tornà a regraciar l'oferta de la masovera, i emprengué la pujada del turó amb el seu aire las i resignat.
* * *
L'absència dels carboners fou sentida talment com la d'uns familiars, en la llar d'en Patllari. El foc de gatoses no tenia aquella resplandor tan gaia ni aquell repetellejar de festa que esperaven. La soca d'olivera amorrada al foc, el tionàs fart de blat de moro, expel·lia, del seu ventre màgic, ara això, ara allò; mes la mainadeta no hi trobaren pas un fort engrescament. Els més xics s'adormiren aviat; els més grans preguntaven per l'home de la pipa, que sabia imitar la veu del gamarús, el flauteig dels tòtils, i cantava cançons estrambòtiques estarrufant els bigotis i fent anar la nou del coll amb un sacseig infinitament còmic.
Acabaren tots per emmustigar-se. Tocats sant Sunyer, d'un a un la masovera els anà pujant a les cambres. Quan els tingué tots ben acotxats sota teulada, la Tereseta davallà, situant-se a l'escó, on el seu marit romania capjup, mirant el guspireig del sutge amb les mans creuades sobre els genolls. Tastaren els torrons i begueren garnatxa en el mateix got, amb una serietat de congregants.
Semblava que complissin un deure i no pas que fessin una eixera nadalenca.
El foc s'apagava, i determinaren anarse'n a dormir.
En Patllari, com cada vetlla, obrí la porta forana i desaparegué. Retornà tot seguit ajustant-se la faixa. Estava núvol i feia un temps dolç, un temps de neu. Expressà a la seva muller la recança de no tenir la barraca del Cerdà més a la vora. Aniria a donar-hi un cop d'ull. ¡Pobra gent!
* * *
Seria mitja nit, seria la una… Déu sabés quina hora seria, quan la Tereseta es desvetllà. El pregon silenci de la muntanya semblava poblat d'una vaga remor vellutada, com d'aleteigs misteriosos. Les orelles de la masovera ho destriaven clarament. Va aixecar-se i mig obrí el finestronet de la cambra. Per l'escletxa passà un hàlit de gebre i una llum somorta més blanca que la de la celístia, més corprenedora també. Cel i terra es confonien en una mateixa mortalla grisenca, lleument atzurada, i espessos borrallons de neu davallaven remolinats, a penes obiradors, com flocs de cendra, en aquella resquícia de besllums estel·lars transparentant-se en la llisor dels núvols.
-Patllari! o Patllari!… El sacsejava el mateix que si hagués de socórrer, un cop despert, una gran necessitat.
Ell es desvetllà de mal humor, i ella no sabé pas explicar-li el perquè del seu esverament il·lògíc.
Nevava, nevava, i seguia nevant; però fins aquí no succeïa pas res de l'altre món.
* * *
Cap a la matinada la Tereseta tornà a esparvillar el seu marit: tenia l'aprehensió d'oir una mena d'ahuc llunyà. A vegades li semblava un crit ronc de persona demanant auxili.
Discutiren el que podia ser: si provenia d'això o d'allò, i si els cornaven les orelles o cornava el vent per la sureda. Cornava el vent! De sobte una ratxa furiosa lliscà per la teulada.
Un traüt enorme, muntava dels fondals. Entre els bruels de l'oratge i el gemegar de la selva, ben definits, es percibia un rumor sord, de catàstrofe, compost de crepitacions, xocs i retrunys inexplicables.
Era el cruixir de milers i milers de branques esqueixant-se alhora; era que els grans arbres embalumats de neu, vinclats per l'huracà, es rompien en sec a mitja soca; era que, estimbant la tofa de llurs ramatges, en feien seguir d'altres, i junts esmicolaven els més xics, i per les valls i per les serres el desastre repercutia horríson.
La caseta d'en Patllari, pataquejada pels bufaruts, semblava alçapremada per una força sobrenatural. Ell recorria els llocs de perill, apuntalant fustatges i tapant forats; ella arrupida al llit, recordant-se del Cerdà, resava parenostres.
El suro gros de l'era va caure estrepitosament. Les criatures, desvetllades i esporuguides, en mig de grans plors, cridaven la mare llur.
Mes, quan semblava que havia arribat la fi del món, el vent amainà. La calma sobrevingué quasi de cop. S'oïa, encara, com un gran chor de xantres que psalmodiaven muntanya amunt.
Els porticons de la cambra de la Tereseta traspuaven claror diürna.Un gall cantava en la pallissa.
* * *
El Cerdà havia fet una untura a la gorja del seu fill, li havia fet beure una cullerada d'aixarop, l'havia emborrassat amb la manta; acabant per estenallar-se al seu costat en la jaça. Mal carés presentava la malaltia del bordegàs; però el Cerdà era un home dur, avesat a tot i va adormir-se profundament.
Transcorregueren algunes hores. De sobte el malalt començà a remoure's i a gemegar, deixondint el seu pare.
S'arborava de febre i respirava dificultosament. El Cerdà encengué el fanal, traient la capsa de mistos d'entre la juntura de dos torells. Havia deixat un poc de caliu a la llar, i començà a maldar a fi d'avivar-lo. Prengué un ansadic ple de tisana, i, en acostar- lo al braser, va sorpendre'l una fressa especial que venia del sostre del barracó. Tant bon punt hagué servit uns glops d'aigua entebiada al desficiós empiocat, es lliurà a una inspecció detinguda. Descobrí tot seguit que era la soca del suro que cruixia. Semblava el cruixir d'una bastida massa carregada. Aplicant l'orella a la biga mestra es notava perfectament el crepitar de les fibres llenyoses subjectades a una flexió violenta. El cor li botà endevinant una amenaça greu; un perill inconegut però horrible. Què passava? Va empènyer la feixina que obstruïa la sortida del barracó, i la fetxina resistí. Fou debades que esmercés tota la seva força. Com si de part de fora una gran roca apuntalés aquella porta, el desgraciat troglodita no pogué obrir-se pas. Llavors va treure el cap per l'espirall que feia la servitud de xemeneia: estaven aparedats per la neu! El ramatge del suro n'havia arreplegat tanta i tanta, que la seva pesantor descomunal feia vinclar la soca, que tendia a aplanar-se. Sense el pilar del frontispici de la barraca, que li aguantava la pressió, pare i fill haurien sigut esclafats com uns pollets.
El Cerdà no es féu pas il·lusions: mentre la gravitació es mantingués en sentit vertical, l'alzinot, que apuntalava la soca, resistiria: altrament, si es decantava aquella, el veurien mig partir-se com un lluquet. Pensà en treure el noi.
S'esgarrifava, però, d'haver-lo de deixar sobre la neu encès de febre, amb la gola llagada. Per altra part havia caigut en una semiinconsciència.
Calia treure'l a la força, endur-se'l a pes de braços. A on? A can Patllari: no hi havia un altra refugi més a prop. El Cerdà reflexionava el que era caminar amb la neu fins a genoll duent una persona inerta. Si el bordegàs hagués tingut habilior d'arrapar-se-li al coll, el cerdà l'hauria transportat en vint minuts a la masoveria.
Entretant la neu davallava del cel a pleret a pleret, espessa, feixuga, inclement. Començà a bufar una ventolera de mal presagi, unas ratxes de ponentada intermitents. La capçada de l'arbre oscillà. Els torells que formaven el costellam de la barraca es desconjuntaren, i tota ella grunyí com una barca vella assotada per les ones. L'alzinot va decantar-se poc o molt. L'home, en notar-ho, es tornà pàl·lid d'espant, i s'hi abraonà amb tota la seva desesperació. Per si es rompia, apuntalà la seva espatlla a la biga, contragué els seus muscles esdevenint rígid com un soc. Ell no desdiria, no!
Féu la provatura d'esperonar el seu fill. L'escridassà que fugís, que esventrés la barraca per qualsevol indret; i obtingué de resposta un barboteig de malalt exasperat, una recrudescència de sospirs, de moviments desficiosos i de raneres asfíctiques.
Llavors, el Cerdà, horripilant-se amb l'ànima escruixida, sempre aferrant l'espatlla a la biga mestra, començà a demanar auxili. Eren crits instintius, irracionals, que li esqueixaven els pulmons, que eixien de l'espirall de la barraca com d'una sepultura, udolants de primer, roncs després, estridents, el mateix que de guineu, més tard.
Els suros del marge foren sacsejats per la ventada, esqueixats, esmicolats. Damunt la barraca del Cerdà, les branques i els massissos de neu hi rebotien amb patacs somorts i retrunys formidables. L'esquena d'ase formada pels torells arrimats a la soca s'anava aixafant. El tronc del suro, però, reaccionava com una ballesta. La mateixa empenta irresistible de l'huracà escombrava sovint la teulada d'aquellinpace, alleugerint-lo. Els seus habitants ja no eren persones d'aquest món ni vides d'aquesta vida.
Quan en Patllari, de bon matí, ajudat d'altres pagesos, aconseguí perforar aquell pilot de llenya i neu que cobria la trista barraca, veié el Cerdà apuntalant encara la biga mestra. Feia cinc hores que romania en la mateixa positura, sense afluixar els muscles, sense flectar les articulacions, sense desdir ni poc ni molt. L'arrabassaren a la faisó de qui arrabassa una cariàtide de sota una coronisa. Estava groc, no podia dir paraula, i mirava fit com si tingués per ulls dues bales de vidre.
El noi desvariejava. La marmanya seca de l'interior del barracó el cobria del tot i, per un atzar providencial, cap dels torells despresos li havia aixafat el cap.
Els conduïren a can Patllari amb tots els miraments. El Cerdà romangué tota una novena en el mateix estat d'idiotisme de quan el tragueren de sota la biga: continuava test, insensible, mut: seguia sent un puntal de fusta revessa. Quan va recobrar els sentits i l'enteniment, el noi era mort i soterrat. L'home no s'ho volia creure: no admetia la possibilitat que el seu heroisme de pare hagués sigut inútil. Començà a cercar el bordegàs per tots els paratges on havien treballat junts, apilant socs i destralejant branques. El cridava a grans crits, i així que esdevenia afònic li agafaven unes terribles rauxes de desesperació i es colpejava furiosament el cap amb els punys, fins a ensangonar-se.
Una matinada el sorprengueren regirant amb el magall la terra del cementiri: volia cerciorar-se de si mentien els que asseguraven que el seu fill era allí, sota una petita creu de llates.
A poc a poc anà entrant en raó. Una tristesa enorme substituí la primitiva follia. Va anar a Cerdanya a vendre's tot el que era d'ell, i retornà al bosc de casa. I no se n'havia mogut mai més.
* * *
-Fa anys que fustigueja sol i vern- digué en Patllari. -A nosaltres ens porta llei. S'arramba a la nostra llar quan se sent atrapat per la migranya. És el bosquerol de més bon faire que jo sóc conegut. L'hem fet padrí d'un mainatge nostre, i em pensi que li hem donat una alegria. De tota manera, no està pas bo. Rara és la nit que no vaga pel bosc fins que clareja. No l'hi esmenti pas que se n'avergonyeix. El no dormir i el no menjar l'acaben. És possible que algú l'hagi entabanat amb facècies de l'altre món, i (no haig pas de dir-li una cosa. que no sigui), ell creu de bona fe que se li apareix el bordegàs o, almenys, li enraona escondit en la foscor dels clotarals. Ara tindria l'edat de vostè. I estic cert (Déu me perdoni), que el nostre Cerdà fou ben ditxós, ahir, d'emmenar-se-l'en a vostè a la masia, i de servir-lo í vetllar-li el son. ¿No va notar de quina manera liclavava els ulls?