En Xalet, sol. Desseguida l’Ursula, en Joan i en Valeri
XALET (després d’un curt silenci)
Ai, ai! Quina sogra tindràs, fill meu! Quina sogra! (Fa un altre cigarret. Se senten enraonaments en l’interior). Si jo no vigilés!…(Encén el cigarret. Tornen a sentir-se enraonaments, compareixent per a primera porta de l’esquerra en Joan i en Valeri, acompanyats de l’Ursula. Els dos primers vénen molt tristos i aclaparats. Porten tapaboques. Va vesprejant.)
En Xalet, l’Ursula, en Joan i en Valeri
URSULA (desde dins)
Entreu, entreu aquí a la sala, que hi ha’l pare de l’Agustinet.
JOAN
Ah! Sí?
URSULA
Estones ha que s’espera. Veniu, que us escalfareu.
JOAN (entrant, moll trist)
Hola, Xalet.
XALET
Hola, nois! Ja hem plegat?
JOAN
Sí: ara…
XALET
Vosaltres rai, que n’heu tocat de calents!
URSULA (amb ironia)
També’n tocareu vós!
XALET (comprenent l’intenció)
Vaia! (An en Joan i an en Valeri.) Que tal? Porteu gaire fred?
VALERI (concentrat)
Jo’n sento molt!
XALET (oferint-li la seva cadira)
Doncs, apa, home: escalfeu-vos!
VALERI
No; gràcies.
XALET
Mireu que hi ha un bon braser…
URSULA
Sí, escalfa-t, Valeri.
VALERI
No, no vui acostar-m’hi al foc.
XALET
Si aneu tot arraulit i am les ales caigudes!
JOAN
Oh! Es que estem cansats. Oi, Valeri?
VALERI (maquinalment)
Sí.
XALET
Justament avui que es dissabte i no heu treballat tant com els altres dies?
JOAN
Portem el cansament de tota la setmana.
XALET
Ah! També es cert.
URSULA
Que us penseu que fan com vós?
XALET
Jo porto’l tràngol d’una família. Els tinguessiu, els meus tràfecs.
URSULA
Vós?… Prou heu trobat la posició!
XALET
I l’equilibrí.
JOAN (treient-se’l tapaboques)
Si, sí, Xalet.
XALET
No ho sé, pobra gent! Bé: ens en anirem a sopar.
URSULA
Aneu, aneu.
XALET
Recordeu-vos d’aquella carta.
URSULA
No passeu ansia.
XALET
Vaja, nois, que us hi conserveu.
JOAN
Am salut.
VALERI
Bona nit.
URSULA
Anem, que jo encara tinc el sopar per fer.
XALET
Apa, doncs, doneu-vos brasa.
URSULA
Passeu, passeu!
(L’Ursula ien Xalet desapareixen per la primera porta de l’esquerra.)
En Joan i en Valeri
(Se queden com petrificats, mirant-se l’un a l’altre. Llarc silenci.)
JOAN
(anant a seure al volt del braser)
Ara sí que tinc fred! (En Valeri no’s mou del mateix lloc, brandant el cap.) Valeri.
VALERI
Què vols?
JOAN
Vine aquí, que t’escalfaràs!
VALERI (anat-se’n)
No. Deixa-m!
JOAN (am sentiment)
No te’n vagis, home!
VALERI
Aquella deu esperar-me.
JOAN
Vine, una estona. Ja te n’aniras desseguida. (Suplicant.) Vine!…
VALERI (am gran dolor)
Com m’ho faig? Com li dic?… D’on trec les paraules dolces pera aconsolar-la?
JOAN
I jo? Vine!… Ajudem-nos l’un a l’altre. Pensem, rumiem! Vine aquí, al costat meu!…
VALERI
Quin esglai tindrà la dòna quan sàpiga… (L’escena va enfosquint-se.)
JOAN
I l’Ursula? Despatxats! Tots dos despatxats!
VALERI
Pobres de nosaltres!
JOAN
Calla, calla!…
(Compareix Ursula, amb un quinqué, encès.)
Els mateixos, més l’Ursula
URSULA
Estaveu a les fosques…
JOAN
No hi fa res.
(L’Ursula deixa’l llum damunt de la calaixera i se n’entorna per la primera porta de l’esquerra.)
Els mateixos, menys l’Ursula
JOAN (en veu baixa)
Despatxats! Quin mal cor! No tenen consideració!
VALERi (plorant)
Jo, jo, que’m quedo a la miseria! Tant vell!
JOAN (am ràbia concentrada)
Això està mal fet! Uns treballadors com nosaltres! Ah! Aquest hereu! Mai m’havia agradat! Son pare no era tant dolent!
VALERI
No, que no ho era tant!
JOAN
I quina escombrada, el murri! Ni’ns ha donat una setmana de temps!
VALERI
No cridis!
JOAN
Quants som els despatxats?
VALERI
Tots els filadors més antics de la casa.
JOAN
Tots! D’un plegat!… Tants anys que hi treballava!
VALERI
I jo!
JOAN
Quin mal cor!
VALERI
Am tants milions d’estrelles que hi ha al cel…
JOAN (interrompent-lo)
Deixa-t d’estrelles!
VALERI
… ja hi pots mirar, que no hi trobaràs la meva!
JOAN
Per què?
VALERI (am gravetat)
La meva es morta!
JOAN
Sí: vés pensant en el cel!
(Curt silenci.)
VALERI
Jo me’n vaig, que aquella deu estar amb ansia.
JOAN (aixecant-se)
No. Espera-t. (Agafant-lo pel braç.) Espera-t, home!
VALERI
Què vols?
JOAN
Ajuda-m a dir-ho a l’Ursula!
VALERI
Vine a ajudar-me tu, també… i baixo desseguida.
JOAN
No: ara ja ets aquí. Després jo vindré am tu. Apa, pensa paraules dolces!
VALERI
No’n trobo cap!
JOAN
Rumiem!
VALERI
Pobra Susagna!
JOAN
Quin trastorn hi haurà avui en aquesta casa! Tant feliç que anava a ser, ara que la noia…
VALERI
I nosaltres, que no tenim ningú?
JOAN
Ont anem! On vaig a demanar feina?
VALERI
Això! On anem?
JOAN
Valdria més…
VALERI
Valdria més que’ns matessin!
JOAN
No! No parlis de morir! Jo vui viure! No’m dono, encara!
(Se sent la campaneta interior.)
VALERI
Sents? Hi deu haver la dòna.
JOAN (en ven molt baixa)
Apa, doncs, rumia! Cuita, rumia, tu que tens més conformació que jo!
VALERI
No’n trobo avui, de paraules dolces.
JOAN
Ajuda-m! Apa!
VALERI
No puc!…
(Entren l’Ursula i la Susagna.)
Els mateixos, més l’Ursula i la Susagna
URSULA (entrant)
Sí, entra, que es aquí.
SUSAGNA (al veure an en Valeri)
Vaja, home!
VALERI
Ja vinc. Comença a passar.
SUSAGNA
Com es que has trigat tant?
VALERI (amb esforç)
M’he entretingut amb aquest.
SUSAGNA
Jo estava amb ànsia.
JOAN
Vés, vés, Susagna, que ja puja desseguida en Valeri.
YALERI
Si, passa endavant, que ja vinc.
SUSAGNA
Ja tornaràs… Anem, que’l sopar es a taula.
URSULA
Que has enllestit depressa!
JOAN
Vine, Valeri, que acabarem de parlar d’allò.
VALERI
Deixem-ho pera després.
JOAN
Vine, home!
SUSAGNA
Però si desseguida torna! Apa, que la vianda’s refreda.
VALERI
Vine tu am nosaltres, que’n tractarem a casa tot sopant.
SUSAGNA
Sembleu carn i ungla. No us deixarien mai. (Agafant-lo pel braç.) Apa, apa, Valeri.
VALERI
No’m toquis!…
SUSAGNA
I ara! Com tremoles!
VALERI (anant-se’n)
Tinc fred!
SUSAGNA
Correu, que glaça! Vaja: bona nit, i bon profit.
URSULA
Bona nit. Si’n voleu del nostre, no haureu de pujar escales.
SUSAGNA
Gràcies.
(La Susagna i en Valeri desapareixen per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula’s queda mirant-los com se’n van.)
L’Ursula i en Joan
URSULA (desprès d’un curt silenci)
Què té en Valeri?
JOAN
Res… Es molt fredolic.
URSULA
Sembla que n’hi passa alguna.
JOAN (anant a seure al volt del braser)
No.
URSULA
I, doncs, per què li deies que no se n’anés tant aviat?
JOAN (jugant am la paleta)
Oh!… Perquè teniem una discussió… per sóbres lo de la feina… per sóbres…
URSULA (interrompent-lo)
Sí, sí: coses vostres.
JOAN
I ell toçut am la seva…
URSULA
Bé es prou tractable en Valeri.
JOAN
Ah, si, perxò! Però devegades un se fixa malament, saps?, i s’enlaira que no se n’adona.
URSULA
Quin parell n’hi ha de vosaltres dos!
JOAN
Ens avenim molt, no’t pensis…
URSULA
Més que la gana i el pa. (Camhiant de to,) Vaja, porta, porta la setmanada.
JOAN (sentint-se cor -ferit)
La setmanada?
URSULA
No me l’has donada, no.
JOAN
Ja ho sé…
(Curt silenci.)
URSULA
Apa, que tinc feina. (En Joan queda com entontit, coordinant idees, no gosant dir res. Curt silenci.) Vaja, home, enllesteix.
JOAN (maquinalment)
La setmanada?
URSULA
I ara! Que’t sol venir?
JOAN
(després d’un gran esforç, donant-li cinc duros en peça)
Té. (L’Ursula desa els diners a la calaixera.) La darrera!
URSULA (girant-se impulsivament)
Eh ?… Què dius! La darrera?
JOAN
(asseient-se, adolorit, i quedant amb el cap baix entre les mans)
Si! Sí!
URSULA
(am veu glaçada i tremolosa)
Però, Joan!… Aquesta es la darrera setmanada?
JOAN (sanglotant)
La darrera!
URSULA
Que pot-ser t’han despatxat ?
JOAN (plorant)
Si! Sí!
URSULA (cor-presa)
Per què?… Què has fet? Que t’has disputat amb el contramestre?
JOAN (barbotejant)
No! No!
URSULA
Que has tingut una hora tonta en el treball? Que no hi ha feina?
JOAN
Tampoc! Tampoc!
URSULA (amorosint-lo)
I, doncs? Digues!… Per què t’han despatxat? Respon-me!…
JOAN
(mirant-la fit a fit i posant-se a plorar convulsivament)
Que no ho veus? Que no ho veus per què? (Senyalant-se’l cap i tol el cos.) Mira!
URSULA (aturdida)
Sí!
JOAN
Guaita aquests cabells, i aquest cos.
URSULA (esglaiada)
Déu meu!
JOAN (am desesperació)
Sóc vell! Sóc vell, Ursula!
URSULA
Pobres de nosaltres!
JOAN
Per què’ns hi deixen arribar a la nostra edat!
(L’Ursula, amb el cap baix i les mans a la cara, tota arraulida, se posa a plorar silenciosament. En Joan, del tot aclaparat, s’aixeca i va, pantejant, a plorar de cara a la paret del fons. Llarc silenci.)
URSULA (cambiant de to)
I en Valeri?
JOAN
També!
URSULA
No més a vosaltres dos us han despedit?
JOAN
(girant-se, tot aixugant-se’ls ulls)
No… Tots els filadors més antics de la casa.
URSULA
Tots?
JOAN (desesperat)
No n’ha quedat ni un! Ja ha arribat pera nosaltres l’hivern!
URSULA
Joan!…
JOAN
Ja hem fet la nostra servitut! Som el rebuig de la vida!
URSULA (acostant-s’hi)
No!
JOAN
Trenta cinc anys fets que hi treballava en aquesta fàbrica!
URSULA (am veu melosa)
No’t desesperis am tanta de manera! En una altra casa te’n donaran, de feina. Quan Déu tanca una porta, n’obre una altra.
JOAN
Tot està tancat i barrat pera nosaltres!
URSULA
No hi fa res! Se truca, se demana!
JOAN
No hi senten!
IIRSULA
Se truca més fort!
JOAN
No hi volen sentir! Ningú’n vol de vells!
URSULA
Si tu no ho ets encara! Ni jo…
JOAN (interrompent-la)
No que no’n sóc! Jo no m’he castigat la salut en calaverades. Sempre he portat una bona vida; he sigut el més bo dels homes i el mellor dels pares. He fet una joventut reposada, estimant-te a tu, solament a tu!
URSULA
Raó de més!
JOAN
Però tinc els cabells blancs i la cara plena d’arrugues! Porto les set creus al damunt!
URSULA (abraçant-lo i amorosint-lo)
Vaja, home, no t’ho prenguis aixis!
JOAN
Amb el cor sóc jove, més jove que ningú!
URSULA
I, doncs?…
JOAN (interrompent-la)
No’m valdrà: enlloc m’escoltaran quan me vegin!… Com l’anyoraré’l treball!
URSULA
Sí, home, sí, que t’escoltaran!
JOAN
Tant feliços que anàvem a ser am l’Engracieta i l’Agustinet! Pobrets! Quan sàpiguen la meva desgracia!
URSULA
I per què no n’hem de ser, de feliços?
JOAN
Quan ells s’enterin de lo que’m passa!…
URSULA
Que aviat t’espantes!
JOAN
A mi mai m’havia fet por l’hivern; però ara sí que me’n fa!
URSULA
No hi pensis.
JOAN (abraçant-la, tremolant)
Quin fred! Quina mena de fred! Estima-m, Ursula, estima-m!
URSULA
Sí, que t’estimo!
JOAN
(estrenyent-la fort contra’l seu pit)
Com en la joventut! Estima-m com allavores!
URSULA
Més i tot que allavores!
JOAN
I no’ns espantem! Que l’Engracieta no’ns vegi mai apesarats ni desvalguts.
URSULA
I l’Agustinet tampoc.
JOAN
Tampoc. Però no’ls diguem res, per ara. Esperem demà.
URSULA
No: diguem-los-ho desseguida.
JOAN
Espera, espera…
URSULA (somrient)
Si també hauran de saber-bo!
JOAN
Ja’ls ho direm demà. Preparem-los, de primer.
URSULA
Sí, sí.
JOAN (am gran prec)
Guia-m, Ursula!
URSULA (am veu plorosa)
Joan!
JOAN
Guia-m!
(Queden abraçats una bona estona. Seguidament se sent en l’interior la veu dolça i frescal de l’Engracieta, que ve cantant.)
Els mateixos, més l’Engracieta
(Ve abrigada amb un mocador de llana, de color de cendra. Entra joiosament per la primera porta de l’esquerra.)
ENGRACIETA
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc,
que ésser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(Al sentir-la, l’Ursula i en Joan se deslliguen dels braços, dissimulant llur desconsol.)
JOAN (somrient)
Engracieta!…
ENGRACIETA (sorpresa)
Ai, ai! Què tenieu? Que ploràveu?
JOAN (mirant-la encisat)
No, no. Parlàvem de tu.
ENGRACIETA
I jo us faig plorar?
JOAN (fent una rialleta)
No, filla meva.
ENGRACIETA
Alegria! Visca l’alegria, pare!
JOAN (completament embadalit)
Canta, canta aquella cançó tant bonica I
ENGRACIETA
No la sé tota.
JOAN
Aquell troç d’ara mateix… Canta-l!… Que m’agrada sentir-te!
ENGRACIETA
Ui, que esteu de broma! I jo’m pensava que ploràveu!
JOAN
Era d’alegria.
ENGRACIETA
De debò?
JOAN
Sí, Engracieta maca!
ENGRACIETA
Doncs, visca l’alegría!
JOAN
Canta, canta aquella cançó!
ENGRACIETA
No la refilo bé, encara.
JOAN
Sí que la refiles…
ENGRACIETA (interrompent-lo, rient)
Ja us-e la cantaré una altra hora.
JOAN
Canta!…
ENGRACIETA
Teniu, mare. (Entregant-li dotze pessetes.)
URSULA
Bona minyona.
(Desa les monedes a la calaixera.)
ENGRACIETA
(tocant-la sota l’aixella mentres obre’l calaix)
Ui, la meva mareta!
URSULA (girant-se vivament)
Està, bojota, que’m fas pessigolles!
JOAN
(mirant, encantat, a l’Engracieta)
Canta, canta…
ENGRACIETA
Ai, renoi del pare! Que està de gresca!
JOAN
Si… si…
ENGRACIETA (anant-se’n)
Alegria!… Alegria!…
URSULA
On vas?
ENGRACIETA
A mudar-me la roba.
URSULA
Vés, vés.
ENGRACIETA
(desapareix, tot cantant, per la porta de la dreta del costat de l’arcova:)
“No voldria altra riquesa,
tot i essent pobra com sóc,
que esser jove, sempre jove,
am salut i bon humor.”
(En Joan queda embadalit i am la cara tràgicament enriallada.)
L’Ursula i en Joan
JOAN (després d’un llarc silenci)
Que es alegroia!
URSULA
Que es feliça!
JOAN
Quina cançó més bonica canta!
URSULA
Ditxosa d’ella!
(Compareix l’Agustí per la primera porta de l’esquerra.)
Els mateixos, més l’Agustí
AGUSTÍ (entrant)
On sou? Que no hi ha ningú?
URSULA
Ah! Tu, Agustinet?
AGUSTÍ
Bona nit.
JOAN
Bona nit i bona hora.
AGUSTÍ
Us heu deixat la porta de l’escala oberta.
URSULA
Ai! Té raó.
AGUSTÍ
Que tal, Joan? Ja hem plegat, per avui?
JOAN
Sí… I tu també, eh?
AGUSTÍ
Ara mateix. Ni tampoc he tingut temps d’anar a la barberia. Bé: ja hi aniré demà dematí.
URSULA
(donant-li la carta que ha deixat en Xalet)
Té, Agustinet: ton pare ha deixat aquesta carta pera tu.
AGUSTÍ (mirant el sobre-escrit)
Ah! Deu ser d’en Pepet de Manlleu! El pare mateix l’ha portada?
URSULA
Sí. No fa gaire que se n’ha anat.
AGUSTÍ
Bé ha sigut prou diligent. Veiam.
(Desclou la carta i la llegeix a la claror del quinqué.)
JOAN (signant a l’Ursula que calli)
Eh?
URSULA
(en veu baixa, indicant silenci)
Sí.
JOAN (després d’una estona)
Apa, vés pel sopar.
URSULA
Desseguida.
AGUSTÍ
(deixant de llegir i posant-se la carta a la butxaca)
Està bé. Ah! Mireu: expressions d’en Pepet.
URSULA
Gràcies. Torna-les-hi.
JOAN
Quan li escriguis.
AGUSTÍ
Sereu servits.
JOAN
Què diu, què diu, si’s pot saber, aquell noi? Estan bons ells i els de casa seva?
AGUSTÍ
M’escriu que segueixen bé… i que són un més a la colla.
URSULA
Un altre fill?
AGUSTÍ
Sí. Un nen. Me convida a bateig.
JOAN
Que hi aniràs?
AGUSTÍ (rient)
No caldria sinó!
URSULA (cambiant de to)
Bé: que tens molta gana?
AGUSTÍ
Sí, que’n porto avui. Com que a dinar no he menjat gaire…
URSULA (interrompent-lo)
I que tens de menjar, tu també! Jo no sé com es fet el teu pare.
AGUSTÍ
Que es culpa seva que jo…
URSULA (interrompent-lo)
Què sap ell de guisar!
AGUSTÍ
Sí que’n sap. Volgués mirar-s’hi!
URSULA
Com vols que s’hi miri si tot el dia’l passa jugant a cartes? Es clar: s’entreté tant en aquella tavernota, que després tot són presses. I tu ho pagues. No entenc per què no us en heu anat a dispesa.
AGUSTÍ
Ell no ho ha volgut mai.
URSULA
Am mi no manaria.
AGUSTÍ
Què voleu fer-hi? Ja s’acabarà aviat.
URSULA (prudentment)
No pas si te l’escoltes massa.
AGUSTÍ
Per què ho dieu?
URSULA
Oh! Perquè… Ja’n parlarem una altra hora.
AGUSTÍ
Expliqueu-vos.
URSULA (no gosant-ho dir)
Es que ton pare…
AGUSTÍ (interrompent-la)
Dispenseu-li tot. Es molt bo: creieu-me.
JOAN (am convicció)
Sí, que es un bon home.
AGUSTÍ
La gent anys ha que li té mania perquè veu que no va a la fàbrica, i es que ell no pot treballar. Deixeu que diguin els altres.
JOAN
Jo sempre he estat en que ton parc no es resistent.
AGUSTÍ
No, que no ho es.
URSULA
Sí, però vès qui les fa callar les males llengües!…
AGUSTÍ (amablement)
Vaja, no’n parlem més. I l’Engracieta?
URSULA
Ja ve: es a mudar-se una mica. Apa: vaig a enllestir cl sopar.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
En Joan i l’Agustí
JOAN
(anant a seure a la vora del braser)
Vine, vine, Agustinet, aquí a la vora del braser.
AGUSTÍ
(s’hí acosta i s’asseu d’esquena a la dreta)
Se comença a deixar sentir, l’hivern; no trobeu?
JOAN
Avui rai, encara!
AGUSTÍ
Doncs jo he tingut fred!
(Esbarria’l caliu del braser. Curt silenci i cambi de to.)
JOAN
Sí que has plegat tard!
AGUSTÍ
Als ajustadors no’ns fixen les hores… M’han fet cambiar eltorriód’una màquina.
JOAN
No hi ha com nosaltres els de la filatura.
AGUSTÍ
Pitjor air, que, quan ja plegava, vaig haver de mudar una roda de cadell! I com que pera fer aquesta operació s’ha de desmontar tota la llanterna, no us dic res de lo que us entreté!
JOAN (sospirant)
Es un matament!
AGUSTÍ
I diumenge passat, que ni vaig fer un quart de festa?
JOAN
Tens raó. No vas dir que havies tingut de nivellar els cavallets d’una altra màquina?
AGUSTÍ
Això mateix. Els que som setmanals, ja se sap.
JOAN
Heu d’estar sempre a disposició del treball.
AGUSTÍ
Vaia! (Cambi de to.) I què tal: hi ha feina seguida a la vostra fàbrica?
JOAN (amb esforç)
S’aguanta, per ara.
AGUSTÍ
A la nostra no massa. Me sembla, segons veus, que dissabte que ve s’afluixaran de gent.
JOAN (aclaparat)
De debò?
AGUSTÍ
Aixís he sentit que ho deien. I es llàstima, perquè hi ha filador que, vaja, encara que les mudades avui no’s paguen gaire…
JOAN (interrompent-lo)
Que es trista la vida de l’obrer!
AGUSTÍ
Molt!
JOAN
Sempre s’ha d’estar am l’ai al cor!
AGUSTÍ
Sempre!
JOAN (amb intenció)
Si jo tingués el teu saber…
AGUSTÍ
Què voleu dir?
JOAN
Si jo sabia de lletra i hagués llegit tants llibres com tu…
AGUSTÍ
Què farieu?
JOAN (amb esforç)
No ho sé… Si un pogués tornar a ser jove!…
AGUSTÍ
No sou pas tant vell com això!…
JOAN (am vivesa)
No, que no ho sóc!
URSULA (desde dins)
Joan!
JOAN
Me sembla que aquella’m crida.
AGUSTÍ
Sí, que us demana.
JOAN (sentenciós)
No més s’hi pot ser una vegada al món.
URSULA (desde dins)
Joan!
JOAN
Veiam què deu volguer.
(Desapareix per la primera porta de l’esquerra.)