Els mateixos, més l’Ursula I l’Engracieta
URSULA (amb ansietat)
Què vols?
JOAN
La noia! Ont es la noia?
ENGRACIETA
Aquí.
JOAN
Vine!
ENGRACIETA(acostant-s’hi)
Maneu.
JOAN
(pregant amb els ulls plens de llàgrimes)
Agustí: casa-t am la meva filla!… No esperis que jo i l’Ursula siguem morts!
AGUSTÍ (am dignitat)
Oh! No!…
JOAN
No’t serà gens feixuga la nostra carga!
AGUSTÍ
La soportaré!
JOAN
No! No ho consento! Uniu-vos i aneu-vos-en lluny de nosaltres, que no’ns pogueu veure ni hagueu d’ajudar-nos!
ENGRACIETA
No, pare, no!
JOAN
No vui que sigui dit que jo he mort les il·lusions de la vostra joventut!
VALERI (acostant-s’hi)
Joan!
AGUSTÍ
No podem acceptar-lo’1 vostre sacrifici!
JOAN
Vosaltres no us estimeu ni us heu estimat mai!
AGUSTÍ
Sí, que’ns estimem!
JOAN
No pas com jo i l’Ursula! Avui dia no n’hi ha d’amor!
AGUSTÍ (amb un esclat de vida)
En nosaltres, sí, doncs!
JOAN
I el deixeu morir!
AGUSTÍ
No! Ara neix!
JOAN
No’n sabeu, d’estimar! En sabem més nosaltres, els vells, els que’ns en anem del món!
AGUSTÍ (am molt sentiment)
Engracieta!
ENGRACIETA
(an en Joan, referint-se a l’Agustí)
Que no ho veieu que’ls ulls li vessen pietat?
JOAN (a l’Agustí)
Sostens lo que acabes de dir ara mateix an els meus companys?
AGUSTÍ (enèrgicament)
Sí, que ho sostinc!
JOAN
A costa de tot?
AGUSTÍ
De tot! Fins de la meva existència! El meu amor no pot morir!
JOAN (triomfant)
Estima, doncs…
AGUSTÍ (interrompent-lo)
Ja estimo!
JOAN
… a l’Engracieta!
AGUSTÍ
An ella i a vosaltres; a tots els germans de desgracia i als fills dels meus somnis que han de venir. (En Joan riu joiosament, Il·luminant-se-li la cara d’alegria.) Engracieta! Engracieta! (Abraçant-la.) T’estimo! (An en Joan.) Mireu! La vui! Es meva! Vós sou el seu pare: jo’l seu amor!
JOAN (am crit ferestec)
Així, estimeu-vos! Enlaire, cor!
AGUSTÍ
Primer es la vida que tot!
JOAN (tambalejant)
A viure!
AGUSTÍ
Lluitant sempre!
JOAN
Alegria! Visca l’alegria! (Am crit agonic.) Torneu-me la joventut! Vui tornar a ser jove!
(Cau mort, quedant de cara enlaire.)
ENGRACIETA (amb esglai)
Pare!…
URSULA (també amb esglai)
Joan!
VALERI (aterrat)
Què!
AGUSTÍ
No ha pogut més!
ENGRACIETA
(agenollant-se pera palpar el cos del seu pare i fent-li petons an els llavis)
Pare! Pare de la meva vida!
URSULA (també agenollant-se)
Joan! Joan meu!
AGUSTÍ (en ven baixa)
Es mort!
(Llarc silenci. En Valeri, un cop s’ha convençut de que en Joan es mort, se’n va, aterroritzat, a un recó de l’esquerra. L’Ursula s’aixeca impulsivament, i am veu ofegada, dirigint-se a l’Agustí, diu:)
URSULA
Agustí!
AGUSTÍ
Ursula!
(L’Engracieta segueix besant a son pare, tot cridant-lo am deliri. En. Valeri, fent sanglots, se contempla’l cadavre d’en Joan desde’l mateix lloc. Compareix la Susagna per la porta de l’escala.)
Els mateixos, més la Susagna
(Aixis que va pera entrar la Susagna i s’adona del cadavre d’en Joan, s’atura horroritzada; després, i mentres l’Engracieta segueix plorant i fent petons a son pare, avança poc a poc, aturant-se una bona estona a mirar an en Joan, i tot- d’una, sentint-se esperonada per l’instint de conservació, s’acosta an en Valeri, dient-li en veu llagrimosa i grave.)
SUSAGNA
No t’espantis! No t’espantis!
(S’abraça an en Valeri, posant-se a plorar tots dos, amb un plor ofegat, sortit del fons de l’ànima. L’Agustí segueix aconsolant a l’Ursula. l’Engracieta, deliranta, fa petons i crida a son pare.)
Cau el teló pausadament
cançó de l'Engracieta