Aquella bestiola tenia un secret. El tenia fondo, molt fondo: bastava mirar-li aquells ullassos negres per a compendre-ho… I devia ser una cosa molt trista, un sofriment enorme… d'aquells que omplen tota una vida. En el modo de mirar, en la caiguda de les orelles, en el posat amb que rebia les garrotades, en tot ell, se li veia. I si mai per mai, al sentir la cort de retorn del treball, es permetia la francesilla de trotar un xic, amb un trot curt i picalet, record llunyà d'alegres energies, aviat aquella pena el rendia, i llençant un gran sospir, tornava a deixar caure les orelles, acotava el coll, apretava la cua, i, hala, passa darrera passa, tornava a fer camí, sempre meditant.
No era pas una bèstia orgullosa; semblava que tingués consciència de que era al món per a rebre i treballar… i resignadament s'ho prenia mentre tenia delit; quan l'acabava, abaixava el coll, flairava a terra fortament, fins a aixecar-ne pols, amb molt compte vinclava primer un braç després l'altre flns a agenollar-se, avançava un xic les potes i es deixava anar sobre un costat, amb un gran esbufec. Cert és que encara no l'havia acabat, l'esbufec de satisfacció amb que la voluntat del descans l'envaïa, que ja tenia a sobre un parell de garrotades; però tant se val, alçant-se un xic, primer estirava un braç, el posava en ferm, després estirava l'altre, enarcava el llom, feia un gran esforç i upa!… ja hi tornava a ser, com si res hagués estat. I tornava a fer el seu fet, sempre amb aquelles orelles caigudes, sempre amb aquella mirada tant fonda, que mai mirava enlloc!…
De la seva història sols se sabia que el varen portar al poble uns gitanos que feia anys que varen passar-hi. Allavors encara li llustrejava un xic aquell pel gris; encara no li costava gaire de doblegar les frontices del seu cos… i fins quan el moliner se'n va emprendar, al fer les proves per a la venda, va galopar amb tal aire de despreocupació, que bitllo, bitllo, el bon home va pagar el que li demanaven i se'l va emmenar, ben segur d'haver fet una bona adquisició.
I va semblar que s'ho hagués gastat tot el borriquet, amb aquella galopada de trenta passes. Va quedar tant abatut!… El seguia de tant mala gana al moliner, camí del poble, que l'un estirant endavant i l'altre endarrera, el ronsal tivava més que una corda de guitarra.
I heu's aquí una cosa que ningú sabrà mai: -en queden moltes de coses ignorades en la vida,- si aquella resistència provenia del cansament de la galopada, o si provenia de més fondo. Dugues vegades va girar el cap, per a mirar a l'aulet on els gitanos acampaven; a l'últim es va parar… I llavors va veure el moliner que, sortint de l'ombra del bosc, la caravana dels gitanos s'allunyava carretera enllà com si no més haguessin esperat desfer-se d'aquella bestiola, per entornar-se'n pel món.
Allí mateix li va perdre el respecte el moliner:
-Oixque!- li cridà estirant el ronsal.
Ell, res. Sempre amb el coll tombat, mirava al lluny amb aquella mirada de tristesa, flairant a ple pulmó, com si en aquell aire hi flairés la darrera alenada dels gitanos, que allà baix de tot s'anaven allunyant darrera un nuvolet de pols.
-Arri, t'he dit!… Llamp que et…!
-……
-Ah, sí?… doncs ja veuràs qui mana a can Ribot!…
I amb un parell de cops de vara varen quedar entesos. El borriquet, apretant la cua a la gropa per a parar els cops, va donar tres o quatre passes d'aquell trotet vergonyant, després tornà al pas, i ja no es va parar més fins que arribaren al molí.
Allí va costar poblet i santes creus de fer-lo entrar a la cort. No hi havia forma de lograr-ho… semblava que hi tingués repugnància a enquibir-se sota teula; i quan moliner i molinera, suant com a negres, ja quasi el tenien a dins, tombava el cap, amb aquella mirada trista guaitava fondament la fresca verdor dels arbres que ombrejaven la bassa, guaitava més enllà l'ampla estesa dels camps que partia la llenca enrampada i blanquinosa de la carretera, guaitava el boirós horitzó on negrejava la clapa de l'aulet dels gitanos, pegava estrevada i molinera i moliner anaven en orris.
I l'endemà, quan a punta de dia el varen treure de la cort, amb quina delícia es va espolsar!… amb quin delit va aspirar l'aire fresquet de la matinada!… Per un moment va passar pels seus ulls un llampec d'alegria que es va anar fonent, fonent, fins a tornar-hi a deixar aquell fondo de tristesa on s'emmirallaven confosament trossos de cel, esquinços d'arbres i llenques boiroses de paisatge estés…
Mai més se li tornà a veure aquella ratxa d'alegria. Des d'allavors va anar fent el seu fet, sempre amb aquell aire de tristesa resignada, sempre amb aquell posat enigmàtic, rebent cada dos per tres les garrotades del moliner amb una mena de dignitat que s'imposava… I portant blat de cinc hores a la rodona al molí i farina del molí a cinc hores a la rodona, la pobre bèstia es va anar gastant, gastant… les orelles li penjaven més cada dia, les potes se li tornaven com de fusta… al cap d'uns quants anys, a les pujades el panteig el rendia, a les baixades les potes li tremolaven, la vista li minvava tant que encara el sol no es ponia ja no veia el lloc on petjava… I ell els anava sofrint tots aquests inconvenients del viure massa, sempre tant resignat, com segur d'on anava sense pors ni vacil·lacions.
Però vingué un dia d'estiu en que el sol estobellava i justament aquell dia havia d'anar a un poble de l'altra vessant de la serra a dur-hi sis saques de farina. A la molinera no li vingué bé sortir fins a ben entrat el dia, per mor d'haver de buidar la bassa… Al començar la costa, devien ser les onze del dematí; l'aire bullia, als arbres ni una fulla hi tremolava i el cant de les cigales s'esbandia per tots indrets, omplint de modorra els innombrables recons d'aquelles soledats. Devia fer dugues hores que el pobre borriquet pujava animat per les garrotades amb que de tant en tant l'ajudava la molinera, quan de sobte es parà… per sos ulls hi passà quelcom d'estrany, com una ombra d'horror… un suor copiosíssim l'inundà de cap a peus i va donar dugues passes de gairell, com si anés a caure… No va ser res… un cobriment de cor… Però la molinera ho va veure i aquell vespre, tot sopant, va dir-li al moliner:
-Creu-me, desfeste'n!… si en pots treure tres, sempre et valdran més que no els ossos; desfeste'n, creu-me. Té mala peça al teler…
I per sí o per no, el moliner la va creure.
D'allavors començà l'últim pas del martiri del pobre borriquet. D'Herodes a Pilat, de ceca en meca, va anar passant de mà en mà, rodolant per tot el poble i llaurant, rasclant, treginant llenya, no hi hagué a l'últim un pam de conreu on ell no hi hagués deixat un trosset de la seva vida, un viarany del bosc on no hi hagués donat una relliscada… I com més n'anava esmerçant d'aquella deixalla de força que li quedava, més rebia; com més l'edat l'atropellava, més hi ajudaven les garrotades; i com si no n'hi hagués prou, començà a fer-se-li una nafra al llom, després una altra al costat… i es varen anar estenent, fins que quedà un llàtzer fet. I no obstant de tot aquell esfondrament miserable, els ulls del borriquet se'n alçaven triomfants, aquella cosa, aquella mena d'intenció resignada que sempre havia boirejat al fons de les seves nines, s'anava fent més serena, més ample, més fonda… semblava content d'anar fent la seva via, per més aspre que fos…
Un dematí, al veure entrar la claror del dia per les escletxes de la porta de la cort, el borriquet va provar d'alçar-se… i no va poder. El ferrer, que feia de manescal, a la primera ullada que li va donar va fer el seu pronòstic -Ja ha begut oli!- I sol es va anar morint dintre d'aquella cort estreta, lluny de tot, tranquil i resignat…
-El borriquet s'és mort!…
-Doncs que l'enterrin!…
I -en queden moltes de coses ignorades en la vida- ningú va pensar mai què hi havia haver al fons dels seus ullassos negres i bondadosos, què devia ser aquella cosa tant trista que hi boirejava sempre i que un cop mort, s'esvaí, deixant-hi una altra cosa glaçada, seca, vidriosa, que repugnava de mirar…
Una matinada d'octubre, en Pau Delclòs va sortir de casa seva amb l'escopeta a l'espatlla i el gos al davant. A l'obrir la porta va dubtar si tirar endavant, o entornar-se'n a dintre: hi havia una boirada tant espessa, que a la escassa claror de la celistia quasi no s'afiguraven ni les cases del davant -i això que el carrer no tenia pas res d'ample. L'hora, doncs, no era gens ni mica a propòsit per anar al darrera d'aquella condemnada guatllota, que semblava que tingués pacte fet amb en banyeta: cinc trets li costava ja… i tant campanta, que deia ell. Però d'altra banda, pensar en entornar-se'n al llit, li feia posar pell de gallina a n'en Pau… Justament s'havia llevat tant d'hora, per a veure si se li calmava el mal de caixal, aquell rosec somort que tota la nit l'havia fet voltar d'un cantó a l'altre de llit, sense trobar repòs enlloc!… De més a més, el gos clapia frenèticament, saltant-li al damunt, fregant-se-li per les cames, arrencant carrer avall lladrant i tot encarcarat, parant-lo després de lluny, tornant-li al costat… Tant que en Pau, a l'últim, sentint-se encomanar la temptació, va dir-li:
-Ja ho sé Xalat… tu hi tens l'honra compromesa;… jo també!…
I en un cop de resolució i dient:
-Som-hi!- tancà la porta i va tirar carrer avall.
Se'l va veure quatre o cinc passes entre la boira, tot petit i grofollut, les cames molt tortes, i eixint per sobre d'ell, l'escopeta, una mena d'espingarda per lo llarga, brandant com entena de barco al moviment del pas. Després la boira es tornà a cloure al fons del carrer; darrera d'ella es varen fondre les petjades d'en Pau i els lladrucs del gos, i tot tornà a quedar silenciós, pensívol, en aquella claror d'ensomni, dolçament peresosa.
A l'arribar al pla, en Pau fins es va espantar… Cristo, quina boirada!… Semblava que aquella nit, mentre tothom dormia, una força colossal ho hagués trasbalsat tot, se'n hagués emportat muntanya i masos i conreus, i en son lloc hi hagués abocat una mar immensa, sense platxes, ni remors. Era l'impressió que li feia aquella espessor grisa, que mentre anava caminant el voltava arreu, sense deixar-li veure més que la silueta esblaimada del gos trotant al davant seu, i a banda i banda uns quants troncs de blat-de-moro, negats de boira, desdibuixats i sense color…
-Tu l'hats feta bona! s'anava dient -què hi vols anar a buscar amb aquesta broma!… I de sobte s'adonà d'un cercle petit i blanc; més blanc que la boira, però sense cap lluentor, que anava pujant entre ella, pel cantó de llevant, en mig d'un gran silenci.
-Telo- es digué -el sol!Manyamsi la podia rompre!…
Després, a deu o dotze passes, li va aparèixer entre la lletosa espessor, una massa grisenca, que poc a poc, acostant-s'hi ell, anava prenent tons foscos i dibuixant vagament la forma d'un arbre… al seu detràs altres ombres formaven un petit bosc.
-La Rovira!- va pensar mig d'esma en Pau, i va seguir son camí, sense fixar-se que entre els arbres i ell hi passaven furients, però en gran silenci, una munió de petites gotes, de ruixims imperceptibles… Al ser un tros lluny es va girar, i el bosc s'havia tornat a amagar fantàsticament en el si de la boirada…
Després, el sol ja un xic alt, s'inicià un moviment en la gran buidor; la boira s'anava agombolant poc a poc, formant masses grisenques que un ventet suau escombrava lentament, portant-les d'un cantó a l'altre, i de sobte les bromes s'esquinçaren com un vel, i per la clariana en Pau va veure el poble, al lluny, tot petit, però clar, assoleiat, eixint d'aquell bany de tristesa, fresc i alegre com una rosa. En tant les boires en solemnes moviments, anaven voltant i allunyant-se, fins a arreconar-se al peu de les muntanyes de l'horitzó… I el pla s'anava estenent, tornant a ser el de sempre, però tot xop, ple d'un ambient pesat, d'una calor enganxosa…
Llavores en Pau s'adonà de que tot ell regalava.
-Valga el sol- pensà tot aixugant el canó de l'escopeta -que aviat em secarà!- I tornà a caminar; però als pocs passos suava de valent, i fos aquella calor sobtada, fos la humitat, el mal de caixal li va tornar i no com a la nit, en forma de rosec somort, sinó amb un parell de punxades d'aquelles que cuiden a enfonsar el cervell. Tant valentes varen ser, que en Pau quedà tot encorbat, amb una cama enlaire el puny apretat a la galta.
Una rialla que va esclatar al seu darrera, el tornà a la posició natural:
-I doncs, Pau… que t'ha picat una vespa?…
-Ah, ets tu, Pere?… aquest dimontri de caixal que no m'ha deixat dormir en tota la nit i ara hi torna… Vet aquí la vespa que m'ha pessigat!
-Mes, sembla que no t'hi enfundes gaire tu… perquè ja et veig amb l'escopeta!…
-Jo et diré: és per mort d'un punt el que vagi tant d'hora amb l'arma a coll… un punt que tinc amb una guatlla que hi ha a la vinya d'en Nandu… Cinc trets li he cascat ja… i tant campanta!…
-Guatlles a aquest temps?…
-És la darrera… ja no se'n troba cap més enlloc! Per a això li tinc més ideia… i com Pau que em dic, que no se'n burlarà!
-Vaja, doncs, que el sisè li fassi els comptes!
-Veies que et dic… que no se'n burlarà!…
L'altre, amb l'aixada a coll, tombà cap a l'esquerra i en Pau va seguir camí avall amb un passet tot nerviós, que feia treballar de valent les seves cames, d'ordinari calmoses i cançoneres, movent-se balbament, com tentàculs de cap-per-vall.
Bona estona abans d'arribar a la vinya d'en Nandu, el gos li quedà parat al marge del camí.
-Tèlo!- es digué en Pau, i corre-cuita armà la escopeta. Però encara atacava el tret que ja la guatlla es botava i fugia al lluny, les ales esteses, esflorant amb son ventre rodó el verd tendre d'un camp d'alfals… En Pau se la mirava amb tota l'ànima als ulls, mig encorbat, amb cert aire de gat flairant la rata… El gos semblava de pedra, esperant l'espetec del tret, amb les orelles dretes, la cua caiguda i una pota del davant plegada…
-Passa!- li digué en Pau, i el gos va pegar una arrencada.
-Poc a poc, que ja sé on és!- tornà en Pau.
I el gos es va parar, movent frenèticament la cua i mirant-lo, com preguntant-li: i doncs, què s'ha de fer!…
La guatlla s'havia posat al marge de la vinya d'en Nandu. Va passar una ratxa de vent fresc, que feu tremolar els pàmpols ja rojencs de la vinya, espolsant-los-hi les gotetes d'aigua que la rosada hi havia deixat. En Pau no se'n va adonar, com tampoc s'adonava de la boira, que després d'enfilar-se tota esfilagarsada muntanyes amunt, s'anava estenent per la blavor del cel, deixant-hi una trenyinosa blancor que neulia els raigs del sol. Prou feines tenia per mirar on posava els peus… Alçant molt les cames, per a no enredar-se amb els sarments, anava seguint les tires de ceps, darrera el gos, que apletat a terra, furejava d'un cantó a l'altre, movent molt la cua… De sobte el gos quedà plantat, el nas enlaire, el coll molt estirat, com si tota la vida li afluís al cap… i va avançar a passos curts de dret cap al marge de la vinya. A en Pau el cor li va fer un salt… el va seguir a grans gambades, sense fer soroll, arrupit, amb l'escopeta mig engaltada… i el gos abaixà el cap, guaitant de fit darrera un tou de pàmpols, alçà una pota i quedà parat. En Pau a poc a poc, sempre sense fer fressa, s'hi va acostar un xic més, apuntant ja al lloc on el gos li senyalava la guatlla, prenent-hi totes les precaucions… Era un cas d'honra, llampus! i després de tot, no calia pas esmerçar un altre tret!… '
-Passa!- digué a l'últim, tocant-lo amb un peu… El gos pegà bursada i la guatlla va rajar de darrera els pàmpols, llençant un flonjo xisclet…
-Ara sí que hi ets!- digué en Pau, aplanant-li l'escopeta… -Ara sí que hi ets!…
I la guatlla fugia d'un vol llis, plena de vida, dibuixant son ventre rodó i molsut, penjant de les ales curtes i corbes, a flor del blanc virginal d'un camp de fajol…
-Una, dugues!- es feia en Pau… i disfrutava de encanonar-la tant còmodament… de tenir-la tant segura… -Una… dugues… tres!…
El tret va petar; la guatlla, allà baix, plegà les ales en una dolorosa extremitud i va caure com una fulla seca en la blancor del fajol.
En Pau se sentí triomfant… però un moment tant sol!… Va mirar entorn i hi va trobar una soledat tristíssima; el sol s'havia fos enterament; en tot el pla no es veia ningú; tot llis… tot igual sense tons ni colors… La mort d'aquella bestiola hi havia deixat una buidor estranya; l'espetec del tret, un silenci anguniós… El gos, després de portar-li, s'havia ajegut pantejant als seus peus, un pam de llengua a fora; i ell, dret entre sarments secs i pàmpols rojos, anyoradís record d'un any més que pasava, feia voltar entre sos dits la guatlla morta, mirant-la atentament.
Era tota sencera… Les ales closes, el caparró penjant i les potes grogues molt estirades, semblava que no tingués cap ferida; sols una goteta de sang vermella tremolava en son bec entreobert.
Mestre Quissu es va despertar i, no sense disgust, va veure que havia fet el miracle de Mahoma -s'havia adormit a l'ombra i es despertava al sol. Mestre Quissu, bon filòsof, com solen ser els gossos a certa edat, va pendre paciència, s'incorporà una mica i començà a gratar-se l'orella esquerra, de cara a la gran claror que li feia mig cloure les parpelles. Després se va alçar, va fer una bona estirada que acabà amb un badall descomunal, i xano, xano, tot estirant les potes, se'n anà a l'altre cantó de l'era, on l'ombra de la casa marcava una llenca cendrosa, sobre el roig dels rajols. I allí es tornà a ajeure, llençant un gran sospir i tot llepant-se el morro.
Mestre Quissu s'endormiscava altra vegada, quan el sobtà un xisclet estrident que passà damunt d'ell com una bala rasa, fent brunzir l'aire. S'esparvillà tot alarmat -i va veure un falziot, fugint al lluny, a flor dels camps de blat que començaven a rossejar.
-Hola, ja els tenim aquí!- va semblar que digués Mestre Quissu, amb un expressiu moviment d'orelles. -Ben vingut lo falziot, tu que portes el bon temps!… tornà a llepar-se els bigotis, tot passejant la seva mirada pels camps solitaris, que s'estenien del peu mateix de l'era fins a pèrdua de vista.
El va interrompre una pussa, corrent-li cua avall -una de les coses que més l'inquietaven. Hi donà cobro de seguida, i tornà a filosofar.
-Oidà, oidà!… i va de bo que hi som al bon temps!- semblava que digués passejant la punta del seu morro per tota l'amplària dels camps, els ulls mig closos, aspirant a petites alenades l'aire tebió.
-Té, els camps ja rossejen, no corra un núvol… i aquest ventet que fa… tant dolç… tant de bon ésser!… Fins ha donar gust de rabejar-s'hi…
I es va alçar mandrosament, s'estirà primer endarrera, després endavant, badallà, s'estirà altra vegada, després es va espolsar, i xano, xano s'en va anar cap al carrer.
Un moment, a l'eixir de l'ombra de la casa, es va tenir de parar, per mor d'una altra pussa que li feia pessigolles a la ditxosa cua…
Quin xivarri pel carrer!… Les dones eren als portals, quina cusint roba, quina fent espardenya, quina trencant nous… igual que si fos festa!… I hi feia una alegria!… Mestre Quissu se la sentia entrar endins, endins, junt amb aquell aire tant tebió, ple d'olor un xic aspre del blat, que el feia acostar sovint a les parets i aixecar-hi la pota.
I trota que trotaràs carrer avall, quan en sent al passar per davant de câl Agutzil -una botiga d'adroguer, amb una cortina llistada de blau, que onejava suaument a l'aire,- s'encerta a sortir-ne la Linda -una gosseta perdiguera, fina i elegant, tota blanca i amb unes clapes color de xocolata, que per si soles valien més que el pelatge de tots els quissus dels voltants. De primer entuvi, la Linda començà a corre-li al davant, s'atura, parant-lo de lluny… després se li tira a sobre, li fa quatre galindaines a flor de nas i se'n torna corrents cap a dins.
Mestre Quissu va rebre una sotragada!… El llom enarcat, el coll dret, i el cap endarrera amb uns ulls plens d'admiració, quedà un moment parat. Però de sobte pegà nassada i com si ella fos un iman i ell un tros de ferro, arrencà galop estés cap a dintre de câl Agutzil.
Entrar-hi i rebre una puntada de peu en plena carcanada, va ser tot u.
El resultat un pànic immens, que el féu sortir carrer avall, més llest que no hi havia entrat, amb la cua estampida entre les cames i llençant esgarrifosos udols de dolor, mentre de tots indrets n'eixien gossos lladrant i quitxalla esvalotada.
Els gossos al veure que era ell, callaven i s'entornaven; la quitxalla, al veure'l corre, cridava més i l'apedregava.
No va parar fins a camp obert. Quan eixint del carrer es trobà sol en mig dels camps, s'aturà i aspirà amb tots sos pulmons una ratxada d'aire. En son mirar esverat es veia que encara no es donava compte del que havia sigut allò, però que es trobava en un estat lamentable. Humiliat, befat, escarnit, semblava que sentís tota la negror de l'existència, mentre sos ulls plorosos contemplaven el món amb mirada de fonda tristesa… Dubtà un moment i va rompre a caminar a l'atzar -el cap acotat, la cua caiguda.
Als seus voltants els blats es bressolaven flonjament; una munió d'orenetes suara arribades, hi volaven a flor, omplint l'espai d'una dolça remor de ploma, al lluny dugues guatlles es cridaven, i l'aire, aquell aire tant tebi, tant olorós, passava a suaus ratxades, refent-se pels blats, que s'inclinaven a son bes… I ell s'ho mirava tot, amb sos ullassos fondament tristos; semblava que sentís la pròpia misèria més aterrada per l'alegria que el voltava; i anava passant… com una llapissada fosca entre la glòria dels camps en primavera -esclafant amb ses potes brutes la florida dels marges, on una munió d'insectes, formigues i marietes, papallones i escarbatons fruïen de la vida i s'estimaven en plena llibertat.
El sol començava a picar; la terra cremava; al lluny va rompre a cantar una cigala. Mestre Quissu estava tant cansat, tant abatut, que a la primera ombra que va trobar al pas, s'hi va ajeure, deixant-s'hi anar, sense donar ni menys una volta. S'hi deixà anar com un sac, tot estès, pensant en el gran consol dels gossos afligits: la son. Però inútil: aquesta vegada la son no venia. Mestre Quissu es va tombar de l'altre cantó… encara menys; cada vegada que els ulls se li començaven a aclucar, la imatge de la Linda li feia babarotes al lluny; el record de la Linda li portava el de la desfeta, el de la humiliació… i Mestre Quissu s'arborava… al fons de tota la seva malestrugància, hi sentia la tirania de l'Home, amo i senyor dels gossos i de tot… i una quimera sorda, un desig d'enfonsar els seus uials en les primeres cames que passessin, l'envaïa a poc a poc.
I mentre tant s'anava fent un gran silenci… el vent havia parat, el blat estava immòbil… en l'ampla rodona dels camps no es veia una ànima i Mestre Quissu, amb els ulls fixos al blat, començà a sentir una cosa estranya… una por vaga, com la que fa la Terra quan vol parlar… com la que el feia udolar, a la nit, quan sense saber per on, sentia els passos apagats de la Mort que s'acostava… De sobte Mestre Quissu tremolà… una mena de cobriment de cor li féu perdre el món de vista… però al fondre-se-li la noció de les coses, li va semblar que el blat s'animava, que es movia… primer onejant suaument, després reinflant-se, esclatant a l'últim en una onada immensa d'or que tapava cel i terra… I va rompre un cant immens de claror i d'alegria… I l'onada voltava, voltava emportant-se-ho tot, barrejant-ho tot, homes i gossos, capgirant les coses alegrement, fent i desfent… amb una calma serena que ho envaïa tot… I l'Home al veure's pres de l'onada, feia la cara trista. I Mestre Quissu n'estava tot content.
Fou obra d'un segon… Mestre Quissu tornà en si… el sol batia sobre els camps, el vent els bressava dolçament… al lluny s'hi fonia un vol de pardals estès en vano…
El primer impuls de Mestre Quissu va ser corre cap al blat; però encara no es va alçar que ja es va asseure de seguida. Ell sabia que el blat no era pels gossos, que l'Home el vetllava nit i dia, fent-lo presoner de ses tristeses… més d'un cop de roc li havia costat a ell… encara sobre la cuixa dreta hi portava la marca d'un, que li va costar quinze dies de caminar amb tres potes… però aquell dia Mestre Quissu sentia aires de fronda… i per això, per això mateix, perquè l'Home no ho volia, Mestre Quissu es ficà dintre el blat.
Hi feia de bon estar, tant fresquet i tant tou… però d'allò d'aquella onada, de totes aquelles coses, res. Devia haver estat una visió, potser pròpia de la debilitat, perquè en aquelles terres, l'Home vestia i calçava al gos; però el gos s'havia de mantenir. I Mestre Quissu va sentir una tristesa enorme, una tristesa sense forces… tota ensopida… i amb la resignació tornà la benfactora son el gran consol dels gossos afligits… Mestre Quissu s'anà adormint tot pensant coses fondes… el què el món era… el què el món havia de ser…
Quan es va despertar Mestre Quissu es trobà tot un altre: el dormir li era un bon aliment. Tot badallant i estirant-se pensà en les aventures d'aquell dia i quasi va somriure… ficar-se ell en cabòries!… L'Home era l'Home… i qui se li posava al davant!…No fóra pas ell a bon segur, que de tota la seva vida mai ningú n'havia tingut res que dir!…
I tornant cap al poble, la cua cargolada en espiral, Mestre Quissu s'anava dient: després de tot, si l'Home té més lluc i més força… quin altre remei hi ha!… Que et maltracta… paciència!… Que et fa festes… pren-les… No, no… d'aquí endavant paciència… paciència… i paciència… La Linda que se les campi per un altre costat!…
De sobte Mestre Quissu va rebre un surt. Un roc furient petà al seu costat i una parella de gossos eixí dels blats a cames ajudeu-me, mentre un pagès al lluny s'ajupia per agafar un altre roc i etzivar-lo… cridant desaforadament:
-Ja us hi atraparé, ja!… Llamp que us arbori!…
I els rocs petaven pels seus cantons…
-Jo tingués l'arma aquí!- tornava el pagès… -mireu quin modo de malmetre el blat!…
Mestre Quissu, de primer impuls, n'hauria protestat d'aquella agressió tant sense solta ni volta… un lladruc li vingué a la gola sense ni adonar-se'n… però de seguida es reprimí el gènit… va mirar el blat, tot galopant per posar-se fora de tret, i va pensar que el pagès tenia raó… aquella parella que qui sap ja on parava, l'havia deixat com nou aquell camp: per tot on havia passat, les espigues eren ajegudes i es digué: cert que jo no hi tinc cap culpa… però qui perd l'un, perd el seny!… Té raó aquesta vegada l'Home…
I content de sentir-se bon minyó, arribà a l'era; se'n va anar al recó de l'ombra, donà tres voltes, se va ajeure i s'adormí com un beneit.
Mestre Quissu vetllava aquella nit, ajegut a l'era. Vetllava mirant la lluna plena com anava passant silenciosament per les fosques soledats del cel, quan va sentir un trepig lleuger al seu darrera. Se girà i a la claror de la lluna, va veure la Linda, plantada al seu costat. Mestre Quissu va fer un bot, com si l'hagués pessigat una vespa. En un moment, en un obrir i tancar d'ulls, tots sos propòsits se'n anaren al botavant… Ella se li va acostar, tota manyaga… No venia ajogassada com al dematí… estava sèria, molt sèria, i en les lleugeres extremitats que la sacsejaven de cap a peus, es veia el sofriment que l'atormentava. Amb un moviment d'orelles li digué anem! Mestre Quissu, sense pensar, sentint-se assossegat li contestà anem! amb un remenament de cua.
I tots dos començaren a caminar, silenciosament. El carrer era tot fosc; sols a la banda dreta, la lluna il·luminava les altures de les cases amb una claror desmaiada… a mig carrer, la Linda, que anava al davant, es va parar sobtadament… Al lluny va passar una ombra… Mestre Quissu va reconèixer a l'Home que l'havia apedregat… portava un arma… Però la Linda tornava a caminar i ell també…
Després varen sentir caure'ls-hi al damunt la freda claror de la lluna; les cases quedaven endarrera -estaven a camp obert. I allí l'aire hi passava en un silenci ple d'harmonies, els blats s'hi bressolaven llargament i aprop i lluny, arreu, arreu, una munió de grills ritmava un cant metàl·lic, com acompanyament d'un himne que es presentia… La Linda es ficà al blat, Mestre Quissu també… I aviat se sentiren arrollats per les melodies d'aquell himne; aviat se sentiren vibrar com una nota més del gran cant de la Naturalesa, exhalant-se en la soledat… I Mestre Quissu tornà a veure el blat animant-se i redressant-se, però no lluny d'ell sinó als seus costats mateixos, damunt d'ell, arreu, arreu… el veia alt que el traspassava, espès que l'ofegava, i al mateix temps se sentia cobricelat per l'etern onejar de les espigues que anava i venia, passava i tornava, amb un dolç remoreig, mentre algunes, trencades, queien damunt d'ells, com una pluja d'or.
I Mestre Quissu no pensava en l'Home, ni en el món, ni en el temps… Sentia el goig de ser a la vida, i maleint les hores dormides a l'era, anava passant, passant darrera la Linda, veient-la en la rossor del blat, tantost llunyana i esbarzerada darrera les espigues, tantost a son costat mateix, incitant i fina… I les espigues es gronxaven amb aquell brugit silenciós, ple de complicitat i de misteri, sota el clar de la lluna, que anava a la posta, i entre el vent passant en llibertat.
De sobte una llenca d'ombra, llarga i estreta, vacil·là entre el blat… la Linda xisclà i fugi… Mestre Quissu quedà parat. La Vida se suspengué un moment i Mestre Quissu, ple d'horror, va veure redressar-se a quatre passes d'ell la silueta de l'Home -tota negra… La seva ombra, gegantina, s'estenia tristament sobre el blat… Mestre Quissu va voler fugir… però l'Home estengué son braç inflexible i una llargandaixada de foc ratllà el clar de lluna… Veure-la, sentir un clam immens de cel i terra i trobar-se capdellat enlaire un remolí de vent, va ser tot u… Al tornar a terra, l'ombra, s'estenia per tot… Mestre Quissu provà d'alçar-se, però no va poder… tenia les potes segades… tornà a provar-ho, i un dolor viu i penetrant li féu llençar un lleuger gemec… la sang li brollava per cent ferides…
I aquell gemec anà creixent, després apaivagant-se, fins que es fongué en la fosca que atuïa el món…
I l'endemà Mestre Quissu, per haver oblidat les lleis de l'Home, jeia mort en mig de la carretera, i els carros li passaven pel damunt.
Els vailets de Torre-guillera, en Pere i l'Antonet, baixaven cada tarda a Vilavella, cosa de portar la llet a l'estació per a embarcar-la cap a Barcelona, en l'últim tren: carregaven després les llaunes buides que hi havien arribat al de quarts de cinc, i se n'entornaven cap amunt. Era el passament de la masia el negoci de la llet, en aquell temps en que, perduda la vinya i el bosc delmat, la misèria s'estenia per aquells varals, cada dia més negra i trista.
Com que de la casa a Penya-blanca, on començava el pla, hi havia ben bé una hora i mitja i de Penya-blanca a l'estació de Vilavella dugues hores ben bones, per dejorn que surtissin, sempre tornaven a nit tancada. Tant se val: els camins hi eren segurs en aquelles terres on per sa mateixa soledat una cara nova s'hi veia de seguida, i de més a més, la Roja -una euga de cria, ventruda i pesada de tant posar poltres al món- els sabia tant bé, que si en sent les dugues de la tarda l'haguessin treta de la cort, li haguessin posat el bast i li haguessin dit ¡apa!, ella sola se n'hauria anat xano-xano cap a l'estació, ventant-se les mosques hauria esperat el tren, i al perdre's allà baix la fumerola de la màquina, xano-xano se n'hauria entornat cap amunt sense fer dugues passes de marrada. Com que, fora la cria de consuetud no feia altra cosa en tot l'any!…
Altrement, els vailets els sabia a glòria aquell viatge diari; sobre tot al Pere, el gran… Trobar-se amo del petit convoi, rostos avall, l'envania d'allò més… li feia creure que era ja un home, i un home amb responsabilitats de les grosses. I, cama ací cama allà de les sàrries, amb un bastó més llarg que ell sota l'aixella, una regna a cada mà i les mans ben separades, manava i disposava sobre la terra estesa, com un cap-de-casa al seu servei. Fins quan venia un mal pas i volia avisar a l'Antonet, que tot arrupit anava a la gropa, ho feia amb mals modos, llençant-li per sobre l'espatlla ferotges mirades de reull.
-Arrapa't fort, que som al rierot!- cridava empunyant al mateix temps les regnes. I bursa d'un cantó, estreba de l'altre, es feia l'il·lusió de que manava l'euga. La il·lusió només, perquè la pobra bèstia anava fent el seu fet, posant les potes ni un milímetre més ençà, ni un milímetre més enllà del lloc precís on tenia de posar-les: i sols quan les estrebades de boig del petit autòcrata l'atormentaven massa, abans de donar un pas en fals, es parava mansament, tombava el coll cap al costat que li estrebaven, esperant que passés la rauixa, i quan en Pere, cansat de cridar i de renegar la deixava estar tranquil·la, ella reprenia el camí, brandant suaument, amb la santa paciència dels vells acostumats a tractar amb la quitxalla.
I així anaven passant migrades tires de bosc, pinedes quasi tot d'un verd tendre, plenes per dins d'una rossa claror d'ensomni, que s'alçaven entre interminables erms, grisos i tristos. En ells de tard en tard, un cap negre i revellit alçava sos sarments nuosos, com clamant misericòrdia en aquella desolació. I el camí s'anava enfonsant, serpejant ràpidament, ple d'un pedruscall negrós i tenint sempre a un costat el marge roig, a l'altre la costa pelada i al fons el pla, tot llis, tot clar, sense una remor ni un moviment. A cada revolta veien la Torre-guillera més petita i més llunyana, més emboirada en la blavor del cim, mentre ells s'enfonsaven fins a arribar a un indret on més negres i rúfols es tornaven els boscos, que s'abraçaven d'un cantó a l'altre per sobre del camí, les fondalades més sobtades, tota la terra més atormentada. Eren els Boscassos.
Si val a dir veritat, mai hi havien passat els vailets sense llançar una mirada recelosa cap al fons d'aquella espessor, on, sota un tou de fullam espessíssim, les soques dels arbres restaven totes retorçades, en postures violentes, com si patissin de segles endarrera, sense poder moure's ni cridar. Valga que durava poc: de sobte, com si una força colossal l'hagués tallada d'un tom de destral, la muntanya queia en una timba; el bosc desapareixia, la terra tornava blanca i els vailets respiraven llargament a l'aire i a la claror. Allí, invariablement, l'euga allargava el coll a banda i banda, com si flairés l'aire del pla, i estirant amb molt compte les potes, tombava solemnement sobre la roca blanca que tallava el camí, i s'endinsava per la pendent d'un baixador. Un moment, sa gropa molsuda, en mig de les dues sàrries, sotraquejava encaixonada entre les parets cendroses del desmont, després desapareixia, enfonsant-s'hi ràpidament com engolida per un gorg, i al cap d'una estona tornava a sortir al lluny d'entre un grup d'albes, desembocant amb un petit trotet al pla.
De Penya-blanca a Vilavella ja era diferent; en Pere no hi passava penes, semblava que es sentís alleugerit de ses greus responsabilitats, i fins es dignava conversar amb l'Antonet, tot passejant la vista per aquells camps planers, on, com ones de la riuada del temps, cada any hi veia passar les alegries del blat, cobrint les tristeses dels rostolls. I poc a poc tot s'anava canviant, a mida que s'acostaven a Sant Antoni de la Vall, un poble que hi havia a mig pla. De l'estesa dels camps se n'alçava la verdor de les hortes, plenes de pardals tritllejant en l'aire de la tarda; de l'una a l'altra, l'aigua -la primera que trobaven!- s'estenia remorejant suaument pels reguerots; les masies sovintejaven, voltades de feixucs pallers que semblava que dormissin un son profund, i arreu colles d'homes treballant pels camps, donaven als vailets, acostumats als erms i a les soledats de Torre-guillera, l'impressió d'una gran gentada, vivint tranquila i feliç en mig d'una gran riquesa.
Passat Sant Antoni de la Vall, prenien per la carretera i altra vegada es tornaven a trobar en mig de la naturalesa, però una naturalesa d'una faisó també diferent. La petja de la carretera, la pulcritut de son traçat, on s'hi veia aquell esperit llunyà, que més enllà d'aquells horitzons bastia les meravelles de les ciutats, qual ressò de tard en tard arribava a Torre-guillera, que havia passat per Vilavella, deixant-hi estesa la via del tren, que fins allí arribava, estrebant arreu la salvatge llibertat de la terra, els feia pensar que ja no eren a casa seva, i amb l'encantament del foraster, anaven mirant els plàtans migrats, blancs de pols i desnarits de set, que en interminable filera, hi rumbejaven a cada banda, per tota copa, mitja dotzena de fulles, torrades del sol. A voltes, entre ells, omplint tot l'ample de la carretera, trobaven enormes carros, carregats de llenya, que trontollaven feixugament; i els cavalls que brandaven arrossegant-los, les orelles caigudes, amb l'aplanament de les grans caminades, al flairar l'euga, tombaven el coll, i llençaven un llarg renill, que sonava tristament i es perdia enllà dels camps endormiscats.
L'últim tros de carretera, era tot un panorama; després d'un revolt, venia una baixada, i allà baix al fons hi eixia Vilavella, amb ses casetes blanques i afilerades, envolta en l'ombra d'un castell quadrat. A tret de fusell del poble, començava l'altra muntanya, la muntanya de baix, que en deien de Sant Antoni per amunt, i entre la muntanya i el poble, s'hi estenia una vall verdejant, plena d'hortes i arbredes, per on s'esmunyia, costat per costat d'una riera, la línia del ferrocarril.
A l'entrar a Vilavella, en Pere entrava al bo de les seves glòries; més tivat que mai sobre les sàrries, cobria d'una mirada desdenyosa els vailets com ell, que jugaven a bales pel carrer, guaitava indiferent a les dones que al sentir les petjades de l'euga eixien pels portals, i sols al trobar grups d'homes, conversant amb l'aire d'impertorbable somnolència que eternament envaïa el poble, els donava el Déu vos guard! somrient molt amigable.
I el que disfrutava un cop a l'estació, facturant les llaunes, carregant les buides, conversant de tu a tu amb els mossos i fins amb el quefe -un senyor tot afeitat de cara, vestit de blau i amb gorra galonada, que era com si diguéssim, l'amo deltrenc. I quan, després d'un repic de campana, se sentia al lluny el xiulet de la màquina, corrien amb l'Antonet cap al reixat de fustes que tancava l'anden, i allí amorrats, veien al lluny una ratlla negra que creixia, creixia ràpidament com en un somni, fins que, sense ni donar-se'n compte, se sentien envoltats en una revolada de fum, d'aire calent, de sorolls i grinyols -i el tren passava: al davant la màquina, orgullosa, i gonflada de força, roncant feréstegament; després el furgó amb un mosso dret a la porta, un peu a l'estrep, a punt de saltar; al darrera, els cotxes amb ses finestretes que anaven passant, llises i iguals, parant-se a poc a poc… I un cop parades, tot sovint per aquelles finestretes els vailets hi espiaven somniosament quelcom d'aquell món desconegut, que cada dia veien passar, sempre diferent i sempre el mateix. Un dia era una ploma blanca que es balancejava adornant els moviments d'un cap al conversar, i en Pere feia:
-Goita quin senyoriu, avui!…
I l'Antonet per a contestar-li, resumia tota la seva admiració en una sola paraula:
-Déu!…
Altres vegades era una mà enguantada, que els senyalava eixint de la penombra del cotxe, mentre arribava a n'ells el ressó llunyà d'una rialla… Altres dies era gent com ells, gent de pagès, entafurada en cotxes pobres…
La màquina xiulava, els cotxes arrencaven, i tot aquell món desapareixia com una visió, sense deixar rastre del seu pas.
I duent encara en ses orelles el ressó del pas del tren, amb una estranya depressió de l'esperit, els vailets se'n tornaven cap a Torre-guillera, pels camps vistos de sempre, pensant en terres llunyanes, en el país d'aquella gent que veien passar cada dia, i que devia ser tan diferent del país d'ells -d'aquells erms interminables perduts en la soledat d'un cim.
Un dia de primavera, al parar-se el tren, els vailets de Torre-guillera varen veure que s'obria la portella d'un cotxe… cuita-corrents s'hi varen posar al davant. El quefe -l'amo deltrenc- s'hi va acostar de seguida i fent grans reverències, quedà dret al costat de la portella, aguantant-la pel tancador de metall lluent. Va baixar-ne primer una senyora vella, alta i esprimatxada, amb un posat que als vailets els va semblar tot escaient. Elsombreronegre que portava, feia ressaltar la blancor dels seus cabells. Un cop a terra, es va girar de seguida, alçant els braços com per a ajudar a baixar a algú… Un home va sortir a la porta del cotxe i li va donar un saquet de mà: semblava jove, però tenia posat de vell, el pit enfonsat, tot encorbat d'esquena… El quefe hi va córrer per ajudar-lo, però ell, tot somrient per donar-li les gràcies, apuntalà el bastó a l'estrep, s'agafà amb l'altra mà al passador del cotxe, i fent un gran esforç, baixà tot sol. De seguida s'agafà del braç de la senyora i féu dues passes endavant per allunyar-se del tren. Mentrestant, el quefe tancava la portella de cop, i corria a tocar la campana.
La nova devia haver corregut per Vilavella, perquè en un moment mig poble s'agombolà entorn dels vailets:
-Ai, pobre minyó!…- deia una dona.
-Sí que n'està d'atropellat!- saltava un altre.
-Tu, Mieta, que ja són aqui?- cridava una veu estrident, del lluny i estant.
-Sí, que enganxi de seguida en Pau!
La màquina xiulà i el tren va arrencar… Els forasters es quedaren a l'anden, conversant amb el quefe. En mig de la conversa la senyora tragué un mocador negre del sac-de-mà, i el posà al coll del malalt, qui amb ulls molt tristos, mirava el paisatge a l'entorn.
Mentrestant en Pere, sense perdre detall, tafaneja. Va saber aviat que eren uns estrangers molt rics que anaven a câl Boscàs, després de corre mig món, per mor del jove que es gastava del pit… Que el dematí havia arribat el servei, molts criats amb molt de fato i fins mobles i tot!…
-Tira que els toc, câl Boscàs! Enguany si que faran bona anyada!…- va fer en Pere.
-Ja ho pots ben dir, fill meu!- va contestar una dona; -quina sort per ells!…
-I per vosaltres!- saltà l'Antonet, amb posat d'home vell que cavila coses fondes.
El drinc d'uns picarols va trencar la conversa. Era la tartana d'en Pau que arribava al galop de la mula; donà mitja volta i quedà aculada a la porta del reixat. Llavors els forasters es despediren amb molta cerimònia del quefe i sortiren de l'anden. La gent els hi féu pas en mig d'un gran silenci, s'aconduïren a la tartana, en Pau saltà d'un bot a la banqueta i empunyant les regnes amb la mà dreta mentre amb l'esquerra feia voltar ràpidament la trava, va dir la frase sagramental;
-Amb permís,senyores!
I la tartana començà a sotraquejar. D'un tros lluny la senyora féu adéu amb la mà al quefe, qui traient-se la gorra, es curbà en una reverència monumental.
Després la gent se'n va entornar poc a poc, tot fent comentaris, la placeta de la estació quedà solitària, i fermada a una acàcia l'euga de Torre-guillera, remugava en son morralet, tot esquivant-se les mosques, indiferent a tot el que passava, trist o alegre, nou o vell.
Els vailets tot el camí no varen parlar de res més que dels forasters… de lo rics que devien ser… de si el malalt es curaria… de la sort de câl Boscàs… I a casa seva en varen parlar, i l'endemà el mateix rostos avall, anant cap a l'estació…
Al cap d'un parell de dies, a mitja carretera hi varen trobar un home que semblava pagès, per la cara afeitada, però senyor pel modo d'anar vestit…
-Goita, aquest! deu ser de câl malalt!- va fer en Pere.
I tot murmurant Déu vos gordi! li passaren pel costat. D'un tros lluny tots tres varen girar-se i al trobar-se sobtats, els vailets, vermells com bitxos, desviaren els ulls dessimuladament.
Poc a poc s'hi varen fer a veure'l aquell home a mitja carretera.Després varen saber que era un criat gabaig que cada tarda baixava aVilavella a buscar cartes i diaris que hi arribaven al tren de quartsde cinc, passava per les tendes esmerçant moneda que era un bé deDéu, i xano, xano se'n tornava a câl Boscàs.
Era l'únic que en sabien dels forasters. Sols de tant en tant els arribaven veus esmortuïdes de que si el malalt anava per bé, de que si aquella gent era una gent estranya, amb un urc que ni el Rei els era bon mosso… Mes els vailets no en feien ja cabal, i de Torre-guillera a Vilavella i amunt altra vegada, anaven seguint la seva vida llisa, un dia darrera l'altre i tots iguals.
Devia fer una mesada que havien arribat els forasters, quan una tarda, a l'entrar als Boscassos, en Pere va dir a l'Antonet:
-Goita'ls, el malalt i la senyora!
L'Antonet guaità endavant, decantant-se una mica sobre l'euga, i, en efecte, al cap-de-vall de l'ombrívol ull que feien els arbres, abraçant-se per sobre el camí, s'hi veien plenes de sol dugues figures petites retallades sobre el fondo blau. El jove, el malalt, seia a la punta de Penya-blanca; la senyora, sa mare, s'estava dreta al seu costat, recolçada en una sombrilla… la mica de vent que passava li movia dolçament les faldilles. Tots dos miraven cap al lluny del pla.
Al passar, els vailets els hi varen donar les bones tardes! tots rojos de sofocats; ells els hi varen contestar amb paraules que no entengueren, acompanyades d'un somrís mig burleta, mig carinyós, que els hi féu pensar en l'alenada d'aquell món enguantat que reia dintre els cotxes al passar el tren.
I els vailets de Torre-guillera anaven després conversant:
-Oi, que fa la cara molt afable?…
-Bastua dir-te que no sembla pas el mateix!…
-Peròhatsvist quin modo té de mirar-te?… sembla que tingui una pena!…
-Poc que me'n sóc ataleiat, jo… de la veia, sí… i que en té cara de plorar, la veia.
-Tira que els toc!… i tan rics com són! …
-Diu que ploren sovint, per xo, les senyores!…
-Psé… deu ésser com per aquí dalt, allà baix, si fa no fa!… Hi ha qui plora i hi ha qui riu!…
D'aquell dia endavant, tot sovint varen trobar-los-hi als forasters allà dalt… es veia que en havent dinat, sortien de câl Boscàs, que queia a una hora lluny en una recolçada de la muntanya, i tot passejant, s'arribaven als Boscassos. Tots dos s'estaven quiets a la punta de Penya-blanca, mirant al lluny.
Un dia, després de trobar-los-hi, l'Antonet va fer:
-Diu que els en ha passada alguna a n'aquesta gent!… diu queeiés desterrat de la seva terra!…
-Oidà!- va saltar en Pere -i com ho saps tu, això?…
-Ahir, quan vaig anar a cercar tabac pel pare, en parlaven a l'estanc de Vilavella… diu que aquest home que hi va cada tarda n'ha dit alguna cosa!…
En Pere quedà pensatiu bella estona; després va dir sentenciosament:
-Qui sap!… Peròbastua dir-te que fins m'ho creuria que té alguna cosa,ei!… Te mira d'una manera!… Mes pas res d'ésser mal home… m'hi jugo el coll, jo!…
Des de llavors no passaven vuit dies que els vailets no sabessin alguna cosa dels forasters… sobretot l'Antonet que era el que corria pel poble, mentre en Pere facturava la llet, un dia per vendre ous o aviram, un altre per comprar tabac, fer esmolar les eines i per comprar el que a Torre-guillera s'havia de menester. I al tornar cap amunt ho explicava a n'en Pere, qui, com a més entenimentat, hi donava son parer.
-Sabasqui hi havia avui a câ l'adroguera?- va dir l'Antonet un vespre -Aquei home que trobem cada dia per la carretera…
-Oidà!… Diu que té un parlar tant estrany, oi?… Que l'hats sentit, tu?…
-Ui, si ha dit més coses!… ja s'entén ja… només que a vegades li costa de parlar… fa com aquei que s'ennuega!…
-I que ha dit quelcom d'eis?…
-Ha dit que era casat el malalt i que té una mossa… unvra bijú, estic que l'ha anomenada!… I tot seguit aqueia dona grossa que s'està a la cantonada de la carretera,sabas?… al davant de câ la Vila, doncs aqueia li ha saltat: I per què no ve a fer-li companyia la seva dona!…
-És net! per què no ve!…
-Oh, és que diu que tampoc gasta salut,eia…
-Doncs, per això mateix: sieino en gasta i ve aquí per a refer-se, per què no ha de venireia?…
Hi hagué un silenci. L'euga anava fent camí…
-Ja ho ha dit, ja, aqueia dona- tornà al cap d'una estoneta l'Antonet, -quaneiha estat fora!… per mi, deia, és que no filen bé!…
-Poca pena que deu sereia!… Vet-ho aquí…
I seguiren tots dos en silenci.
Un altre dia, tot just havien arrencat de l'estació, en Pere va dir, senyalant a un home que s'aturava a un portal, d'esquena al carrer:
-No és l'Andreu de câl Boscàs, aquest?…
-Sí que l'és- digué l'Antonet, -el só trobat a câl ferrer, i en só quedat tot astorat del que deia!…
-I això!…
-Deia que ja voldria que fossin al botavant el malalt i la senyora i tots el forasters…
-T'ho creguis pas!… la sap molt llarga, l'Andreu!…
-És que diu que sembla un cementiri, a casa seva, des de que hi sóneis!… que ningú diu una paraula, que el malalt i la senyora s'estan tot el dia tancats i queeia vegades plora i crida, que semblalocu!…
-Post-hi a jugar que no el sap dir el que diu el malalt quan crida…
-Oh, és que diu que també parla gabaig!… Idesprensesdeia que un dia que el seu hereu es ficà a la cuina per fer tabola amb una minyona, la veia el va atrapar i noi! hi va haver-hi un sagramental… que l'endemà la varen emmenar cap a Barcelona a la minyona!… Vaja, diu que no són pas gent com cal aqueia gent!…
-Poc que en fasses cas, de l'Andreu… és molt manefla!… Post-hi a jugar que amb tant com diu, pel cap baix els en canarà quatre unces de deixa'ls estar a casa seva?…
-Quatre unces?… i més i tot!…
I seguiren conversant sobre la sort de câl Boscàs i el manefla que era l'Andreu…
Havien passat dos mesos, quan una tarda a l'arribar a l'estació, els vailets de Torre-guillera hi varen trobar al malalt i a la senyora. Ella parlava molt afable amb la dona del quefe, que tota vergonyosa treia el cap per una finestra de la planta baixa… ell, el quefe, que aquell dia s'havia posat el vestit de les festes, amb uns botons lluents com a sols, es passejava andén amunt i avall, amb el malalt. Cada vegada que passaven per davant del rellotge, el malalt hi clavava els ulls, mirava després a la senyora i en la mirada que es creuaven, hi vibrava un llampec d'ansietat. A la placeta de l'estació la tartana d'en Pau estava aculada al reixat; amb una branca de bruc, en Pau esquivava les mosques a la mula, tot rondinant una cançó. Feia una tarda calma i serena, sols un xic fresca de la humitat de la tardor.
Tot just es veia el tren, que de la finestra d'un cotxe n'eixí un mocador blanc, voleiant al vent de la marxa… El malalt va fer acció de corre-hi, però la senyora l'agafà pel braç… Tots dos estaven afinats, els ulls els hi espurnejaven…
Encara el tren no havia entrat a l'estació, que en lloc del mocador eixí a aquella finestra una carona tendra, blanca, d'ulls blaus, voltada d'una cabellera rossa que el vent feia estarrufar… un llacet blau en subjectava una mota sobre el mig del front.
-Goita- digué en Pere a l'Antonet, -deu ésser la mossa, aqueia!… oi, que esgopa!…
-Déu!- va fer l'Antonet, com en les grans ocasions.
I en tant, la nena amb els braços estesos cap al malalt, tot passant, cridava:
-Papà, papà!… papà.!…
Darrera d'ella els vailets hi varen veure una ombra negra…
-Poc que ve pas tampoc la de casa seva!- va dir en Pere, -és un home allò, oi?…
El malalt i la senyora corrien cap al cotxe, que passava de llarc, tot aturant-se. Després, obrir-se la portella i caure la nena als braços del malalt, va ésser tot un… Ell s'hi abraonà masegant-li les galtones, omplint-la de petons -d'aquells petons plens, que tenen ànima… A la dona del quefe li vingueren les llàgrimes als ulls.
En tant, del cotxe en baixava un senyor vell, vestit de negre, amb grans bigotis blancs. Tot baixant, mirà de fixo a la senyora, senyalant amb un ràpid moviment al malalt. La senyora va moure el cap amb gran tristesa… Després s'abraçaren, mentre el malalt s'hi acostava portant la nena al braç.
Cinc dies després, a l'arribar a l'estació els vailets de Torre-guillera, amb greu sorpresa hi varen trobar al senyor vell i a la nena… el quefe, prou els donava conversa, però ells li contestaven poc… La nena estava trista, el senyor malhumorat.
Vingué el tren, s'hi embarcaren i se'n anaren, deixant l'andén llis i pelat, ple d'una vaga tristesa. En un recó el quefe, amb les mans al detràs, aguantant una banderola mig verda i mig vermella, conversava amb un mosso. Els vailets s'hi varen anar acostant…
-Ara ho entenc menys- deia tot preocupat: -diu que ell volia la criatura, que ara que la té no la vol… que hi ha recaigut i tot… Oh, i diu que és la mateixa cara de sa mare, la nena…
-I on para, ara, ella?- va fer el mosso.
-Vols que t'ho digui clar? Doncs no ho sé… cada vegada l'entenc menys aquest embull…
-Ai, Déu ens dongui un passament petit, però amb pau i harmonia- saltà la dona del quefe, que s'havia anat acostant poc a poc…
I callaren tots… sense moure's, amb posat de fonda preocupació…
En tant, a la placeta, fermada a l'acàcia, l'euga de Torre-guillera remugava son tou de palla, tot esquivant-se les mosques amb son aire indiferent…
* * *
Aquell dia, en Pere i l'Antonet, a cavall de l'egua, varen sortir de Vilavella a sol ben post. Bon tros abans d'arribar a Sant Antoni de la Vall, era ja nit tancada.
-Que farà lluna, avui?- digué l'Antonet, quan l'ombra s'espesseïa.
-Conto que sí- va respondre en Pere, mirant en la intensa blavor que tot ho esbarzerava. I varen callar tots dos… la sobtada marxa del senyor vell i la nena els havia capficat… la conversa del quefe amb el mosso havia estat per en Pere com una revelació de que no s'equivocava, de que aquella pena que havia endevinat en la mirada del malalt era certa… Totes les veus que fins allavors havien corregut formaven en son magí com un fons sobre del quin els fets d'aquella tarda es destacaven, i ara sí, ara n'estava segur de que tot allò del manefla de l'Andreu no eren cabòries… de que allí hi havia alguna cosa molt fonda i molt trista.
I anaven fent camí; les petjades de l'euga sonaven acompassadament en la immensa quietud que arreu s'esbandia; de tant en tant, els vailets sentien el xerricar de dents de les rates-pinyades que eixint de l'ombra es capbussaven en ràpids giravolts al seu davant i es fonien al lluny, voltant d'un vol llis… I semblava que l'ombra devingués més espessa. El cel era ple d'estrelles i els vailets sentien en son front un ventet fi i humitós que s'esbandia d'ample a ample per l'estesa dels camps endormiscats.
Essent dalt de Penya-blanca, va sortir la lluna.
-Tela!- digué en Pere, senyalant-la amb el braç estès… i tornà a callar. No se'n sabia avenir: tanta alegria per l'arribada i que hagués acabat d'aquella manera! Quantes angúnies devia tancar aquella nit tant calma!… i per una banda veia el tren allunyant-se corrent sempre, emportant-se'n en son alè de foc al senyor vell, malhumorat, a la nena, vestida de blanc, amb aquell llacet blau, tota trista, i per altra banda veia allà a l'esquerra seva el pa d'ombra que feia la fondalada de câl Boscàs, i li semblava que entre el tren que fugia i l'ombra immòbil, s'hi alçava quelcom fatal i terrible que vagava com una ànima en pena, per la calma de la nit.
En tant, per sobre de la muntanya de baix, que s'endevinava més que es veia, com una faixa negra al capdevall del pla, la lluna s'aixecava, rodona, plena, vermella com una colossal gota de sang. Hi havia una quietud grandiosa. L'euga, dreta sobre la Penya-blanca, va tombar solemnement, seguint el camí, i els vailets varen veure de llisquentes la seva ombra sobre la terra -una ombra indecisa i esblanqueïda creuant la neulida claror que la lluna començava a fer. I varen seguir camí amunt: la claror creixia ràpidament, la seva ombra s'anava retallant, partida entre la terra i el marge, a cada instant més forta, mentre al fons del sot s'hi posava una boira blanquinosa. Entre ella, al lluny, s'hi veia un llumet vermell.
I els vailets anaven passant per la nit, sentint com el pensament se'ls encondormia ple de la gran calma de la serena, quan de sobte varen rebre una sotragada: la euga s'havia parat i amb el coll apletat, flairava a banda i banda del camí… Arribaven als Boscassos.
-Què té?- féu l'Antonet tot sobressaltat; -mai aquella bèstia havia fet semblant maniobra.
-Poc que ho sé!- respongué en Pere, mirant recelosament cap endavant… Enlloc es veia res… El camí era net, amb son pedruscall que al clar de la lluna prenia tons blavencs, amb ses roderes molt fondes… deu passes endavant la massa enorme dels Boscassos es destacava negra i rúfola, sense una remor ni un moviment. En Pere mirava, mirava, sense veure res enlloc… L'Antonet començà a somicar.
-Calla o et tusto!- digué en Pere en una foguerada d'ira per aquell ploricó, que vagament sentia que augmentava el perill… l'Antonet va callar, tot arrupit a la gropa… L'euga tornà a caminar, però les seves orelles no paraven, tant aviat les posava dretes i juntes, com les apuntava aplanades endavant… i els vailets sentien sota seu les pitrades d'aire que s'empassava com per flairar ben bé… Ja no pensaven en el malalt, ni en la nena… la por de lo desconegut en plena soledat, els esparverava… pensaven en casos de llops i de lladres que havien sentit contar, fets d'anys endarrera, que ara sentien reviure com si els hi haguessin passat a ells, i com més miraven i escoltaven, sos sentits, oberts com mai més sentien en el silenci palpitar-hi la veu de la terra, aquella veu que se sent rares vegades, escoltant molt, com un plany llunyà… I al seu entorn veien el clar de la lluna, estrafent el món i pensaven quasi embascats, que els Boscassos eren molt foscos, plens de recons d'ombra… que els faltava molt per arribar a casa, i que quan vingués allò, per més que cridessin no els sentirien d'enlloc…
I l'ombra dels Boscassos els va caure al damunt, com engolint-se'ls. L'euga donà un pas més i va quedar parada en sec; els quatre rems apuntalats a terra, el coll molt alt, les orelles juntes. Els vailets sentiren passar sota d'ells el tremolor de la bèstia i els cabells se'ls varen eriçar. Però tampoc es veia res enlloc, que fins el cel tapava. Sols de lluny en lluny, la lluna hi entrava de llisquentes i sos raigs polsosos, es trencaven en aquelles soques vinclades en positures violentes en aquelles branques nuoses que semblaven braços retorçant-se desesperats. I aquells raigs de lluna, esbandien arreu una claror malalta de conte de bruixes… hi obria recons que els vailets no hi sabien, profunditats que semblaven fora del seu món… i tot hi era quiet, molt quiet, com lluny del temps i la vida…
-Arri!- cridà en Pere, ventant garrotada a l'euga… L'Antonet tornà a somicar…
L'euga féu un bot endavant i els vailets quedaren glaçats. A dues passes del camí hi havia un home penjat… un raig de lluna li pega en plena faç. Era el malalt. En Pere sols va veure la horrible ganyota de la seva cara negra… L'Antonet sols es fixà en lo estirats que tenia els peus.
Cap d'ells féu un sol moviment… com en somnis varen sentir que l'euga se'ls enduia en un gran salt… que galopava… galopava com si se'ls emportés per l'aire…
Quan varen tornar en si, pels seus costats els erms de Torre-guillera s'esllanguien avall en suau pendent…
-Tu… que l'hatsvist?… Oi que eraei?…- va dir en Pere amb veu molt baixa.
-Encara tinc un nus a la gola!- contestà l'Antonet, més baix encara. I tots dos alhora murmuraren amb veu tant baixa que se'ls va fondre pels llavis:
-Què era negre!-
-Què era llarg!…
L'euga tornava, a anar al pas… semblava tota abatuda, les orelles caigudes, el coll baix i brandant… La seva ombra, monstruosament estrafeta, lliscava tota estesa a flor dels erms, resseguint-ne dolçament les ondulacions. La lluna plena volava per les fondàries del cel tota rodona i molt petita… Sa claror queia sobre la terra i es congriava al sot, allunyant-ne els horitzons… De tant en tant se sentia al lluny el cant trist, però dolç dels mussols… passava a ratxades… en cantava un… en responien cent… després un altre en contestava més lluny… i callava tot. I en mig d'aquell silenci, els vailets anaven passant, aclaparats de por, sentint una vaga grandesa que no podien esbrinar; la grandesa de la tragèdia complerta, dels grans mals que no tenen remei… I pensaven que aquella mossa tangopaque el tren s'enduia sempre, no ho sabia… que la senyora vella tampoc ho sabia encara… i que el mort s'estava tot sol, penjat d'una branca, allà baix, sota seu… I sentien que eren ells els únics que el vetllaven -perquè l'hi sabien,- caminant esmaperduts per les soledats del món…
End of Project Gutenberg's En Pere i altres contes, by Claudi Planas i Font