Ja ’us debeu figurar l’alegríssima sorpresa, axís del pare del Enrich com de tota la comitiva. Fou tan natural, com natural va ésser que llebra y merlot fossen menjats, ab altras pessas de cassa que ’s mataren, en una fontada á la que varen assistir, convidats y de molt bon humor, la senyoreta y son oncle.
Lo demés que succehí, al cap d’alguns mesos de la fontada y un cop graduat l’Enrich, nos ho dirían… á certa Parroquia y á cert Registre civil. ¿M’ entenéu, eh? Lo que importa es consignar que l’Enrich es avuy un cassador de primera classe, y que, cumplintse ’l seu ideal, per tots los voltants del Mas se ’l retrau com á cassador de cap d’ala.
En cambi, la sèva senyora no cassa ja, ni sóls aucells, desde que va cassar… al sèu cassador.
Era un home que possehía moltas riquesas, las quals, com vingudas li fossen per heretament –que vol dir travall dels passats,– no conduhía com aquells qu’ ab llur suor se las han afanyadas.
Sia com se vulla, lo fet es que ‘n Joan Sot tenía un cor dòls y carinyós, com solen poch los afalegats per bona sort. No hi havía ningú per Figueras, y, si massa dir me feu, per l’Ampurdá, que no posés als núvols la bon’ ánima de ‘n Joan, y més qu’ altres, los amichs, ab qui mostrávas tothora generós á tot esserho.
Contarvos vull, donchs, l’historia de ’n Joan Sot, perque ab los amichs, com ab las flors, no ’us hi requi la prudencia, puix las espinas solen ésser amagadas.
veus aquí que lo de ’n Sot, ab divertiments y tabolas, se ’n aná d’en mica en mica riu avall.
Que tenía lo cor bondadós, com ’us sò dit ho prova ben bè la malencolía de la pobressalla, veyent que son protector ab tan poch seny tot s’ho malversava.
–¡Pobre senyor! ¡tan carinyós que ’s mostrá ab mon pare quan patí las febras!… –deya l’un.
–¡Dèu meu, Dèu de pietat! –clamava l’altre;– tant que nos afavorí quan me malmená lo bras aquell malehit brancám!…
–Nostre Senyor l’encamini! –feya una pobra mare, á qui donat li havía en Joan tantost tot un parament de casa.
Y ab aquexos y altres consemblants mots, recordava cadahú una ó altra mercé, y planyías del mal indret per que ’n Sot caminava. Y tot axó no tant per la recansa de que la font de las bondats s’anés axugant, com per ver y natural sentiment de l’ánima: cosa que no semblará gens estranya á qui no menysprea ’l tracte ab la gent pobra.
D’ en xich en xich, segons contantvos anava, s’axugaren las doblas, y ab la bossa las bonas caras y las alabansas, fins que alabansas, bonas caras y bossa alhora quedaren axutas.
Bè recordava als amichs lo malaventurat Joan las bondats y lo desprendiment de quan era rich: un suspir, que ni del cor exía, y un axecament d’espatllas, eran totas las contestas que ’n rebía.
“¡Amichs, falsos é ingrats amichs! –s’esclamava ‘l pobr’ home;– quí coneguts vos hagués quan podía aprofitármen!… Qué hi farém: –anava dihent y aconhortantse, com podía, ab sa mala fortuna;– més val tart que may: quí sab si un jorn ó altre podrá servirme l’esment que prench de vostras traydorías! Dèu m’ aydará.”
Y veuréu cóm succehí, que Dèu, encara que sovint nostres pobres ulls no ‘u vejan afavoreix al desventurat qu’ ab bon cor l’invoca.
La pobresa es mare de la llestesa, y ’n Sot tinguéla en procurar pèl devallador, quan gens ni mica li restá de son patrimoni.
Travallant, gastant poch y estalviant més, adquirí lo que, desde que comensá á venir á ménos, arbitrat havía pera quan arrivés á góta.
Ajustá, donchs, com pogué, unas quantas pessetonas, se comprá un guitarró, se ’l penjá a l’esquena, y sortí á córrer mon pera viure com los aucells als qui Dèu Nostre Senyor serva la vida pera que alegrin la terra ab llurs canturias.
Un jorn, dematinet, –perque la vergonya fa pahor á tothom– y á la fresca –perque lo benestar del cos poch ó molt distrau las penas de l’ánima;– dematinet y á la fresca, dich, exí nostre desgraciat Joan, del poble, y tot alo, alo, se n’ aná per mont enllá, sens girar cap enrera, pera estalviarse llágrimas que hauría prou menester, segons lo cor li deya y á tots nos diría en cas semblant. Mes no pogué abstenirse de tombarlo, quan fou al bell cim d’un serrat, (bonich com somni de noy, que vá d’assí d’allá entre objectes alegres), aprés del qual no tornaría á veure ‘l lloch hont fou bressolat. Y dihém assó, perque si á nosaltres nos es vinguda la pensa del bressol, imaginantnos lo pobr’ home, més debía acudírseli á n’ ell que patía la recansa. Agenollat, donchs, y mirant sa patria, com contempla una mare al fillet que se li mor en brassos, digué:
“¡Adéu, regalada terra, més regalada pera mí, que ’t perdo de mal grat! Adéu siau, amichs… amichs d’altres temps, en que jo tenía l’esqué de las doblas pera que me ’n fosseu!… Dèu vos ho pach, com jo ’us ho perdono.”
Anys y anys feu ‘n Joan Sot, cantant sas grans desventuras; empero eran tan bons lo cor y la veu ab que ho feya, y tanta trassa tenía en traure gemechs del guitarró (que ja es tan trist de sí, y que, tenint per amo ’n Sot, se n’ havía tornat encara més) que, com d’en mica en mica s’ompla la pica, á la fí guanyá una galant picassada, ab la qual retornar pogué lleument á sa terra, hont, aprés de trobats los amichs d’aquell temps, qu’ est perdonats havía, y dadas grans mercés per l’esperiencia que avinenta li feren, acensá un petit mas ab sa bonicoya caseta, en qual porta s’hi feu esculpir los següents mots:
quí vulla esserme amich provarme deu que no tè tants vicis com jo.
Al vessarse l’auba pèl cel; quan sembla anyorar la Naturalesa prou alegría pera celebrar las glorias de Qui la manté, –com manca al esperit dels homes prou sentit per’ entendrho,– solía obrir en Joan Sot la finestra de sa cambra, y cantar, acompanyantse ab lo seu guitarró, únich y fidel amich, moltas follías ó corrandas tretas durant son pelegrinatje per los camps de la miseria.
Jo no las retrauré avuy, com temps enrera vaig ferho en altre lloch, perque aquí no venen gayre al cas; peró sí diré que la vida del combatut ampurdanés ha quedat, entre la gent del poble, com una de las més eczemplars. Per çó son á dotzenas de dotzenas los pares y mares que, al veure en perill d’amistat á llurs fills, los hi recordan aquella eczistencia, si bè afegint:
–¡Y pensa, noy, que tu no sabrías, ben segur, fer sonar guitarra ni guitarró ab tanta maravella com en Joan Sot!
Fi de las Escenas