Jeu en un sofà, a la galeria, Totes les persianes són abaixades, i sent com el sol les bat brutalment, Hom respira una olor infame de persiana nova, de pintura verda.
Quatre fàmules (totes quatre aragoneses) renten plats alhora en els pisos superiors de la casa. El celobert de les cuines trontolla de llurs cants.
«Duerme, duerme, mi amito; duerme, duerme, queridito…»
La intenció soporífera de la lletra és superada per la vehemència del crit.
En Llucià és infinitament malaurat.
En Llucià dinava sol, sopava sol, dormia sol. Sentia amb tot els sentits aquella absència formidable. Si de primer antuvi restà aclaparat, sense esma per a bellugar-se, el buit físic que constatava tothora engendrà en sos dintres un corrent de meditació. La seva consciència es desvetllava a salts.
Ara és al menjador esguardant la minyona, que despara la taula amb una vivacitat joiosa, gairebé ocellívola. I pensa interiorment:
-Pobreta! Tu tambéla paties.
Recordava moltes coses i n'endevinava d'altres. L'Adelaida havia estat ben cruel, amb aquesta infeliç Genoveva. Mai li ha donat una orde, o li ha explicat una comissió, amb paraules simples i estrictes: sempre ha conjuminat sarcasmes verinosos. Per exemple: si, en parar la taula, la Genoveva s'havia oblidat de posar-li cullera, no ha dit:
-Genoveva: porti'm una cullera, que no me'n ha posat;- sinó: -Genoveva: vosté deu somniar que encara és al poble i que jo estic disposada a menjar la sopa amb els dits.
La taxa dels aliments que la senyora destinava al servei era exigua. Tot, àdhuc el pa, era clos en armaris; la sal era tramesa a la cuina a dosis setmanals invariables. Del cinyell de la mestressa penjava un portaclaus on es reunien totes les de la casa. Així s'esdevenia que el seu pas per cambres i passadissos era acompanyat d'un dringueig metàl·lic com d'esperons.
La cuinera haurà tingut mals de cap per a deseixir-se mitjanament del seu ofici. Els blasmes constants de la senyora acabaven d'atabalar-la.
Per què romania a la casa? Ella, que era lliure de fugir, per què no havia fugit cent vegades? En Llucià s'ho demana fa estona. A la fi creu endevinar que aquesta noia és feta de la més pura pasta d'agnus.
És probable que en trobar-se sola amb el senyor, amb un treball mes feixuc, però infinitament menys fiscalitzat, ha fet un sospir de deslliurança i ha mormolat: -Ai! quin pes m'he tret de sobre!- convençuda, però, que el goig d'ara com l'infortuni d'abans eren efectes d'una mecànica superior que debades voldríem modificar.
En Llucià com mes hi pensa, mes admira aquesta criatura angèlica. És petitona, de físic insignificant, de cabells negres i d'ulls clars, candorosos. Aquests ulls mostren una felicitat absoluta, a hores d'ara.
Haurà comprès que En Llucià ha sopat de gust. Pensa que en vint minuts podrà rentar plats, deixar la cuina endreçada i colgar-se al llit.
En Llucià voldria dir-li alguna cosa que establís entre tots dos una implícita relació de companyonatge, una callada intel·ligència de víctimes.
-Genoveva…- fa suaument.
-Mani, senyoret- respon ella amb amable eixoriviment.
-Que em faràs, demà, per dinar?
-Ai! el que vostè vulgui, senyoret.
-El que jo vulgui… el que jo vulgui!…- mormola de baix en baix En Llucià. I aquests mots li caminen cor endins amb un aire diví de novetat, li causen una sensació tan forta, que resta amb la mirada fixa, sense veure res, oblidat del lloc, de l'hora i de la Genoveva.
-El que jo vulgui… Déu meu!… el que jo vulgui!…
La minyona, mentre dura aquest monòleg, s'està plantada en mig del menjador amb una safata a les mans. Guaita el senyor amb una mica d'esverament. Què pot tenir? Li fa por que no demani plats massa difícils, després de rumiar tant. Dues vegades ha estat a punt de dir-li alguna cosa per retornar-lo del seu encaparrament. No gosa. A la fi (la safata plena de vaixella li pesa d'una faisó intolerable) es decideix. Diu, amb humilitat:
-Ja ha pensat el que vol, per dinar, senyoret?
En Llucià fa com si es deixondís, i respon, amb una dolcesa infinita:
-Fes el que vulguis, Genoveva.
En Llucià seu davant d'una tauleta de l'Orxateria Valenciana. L'altíssima volta dels arbres projecta una ombra majestuosa. Corre un aire fresquívol gairebé. Els tramvies d'imperial passen plens de persones gaudint el lleure ben guanyat. Una música ambulant escampa les notes d'un vals vienès. L'orxata és saborosa i gelada. Cau la tarda.
En Llucià xucla àvidament totes aquestes benaurances efímeres. I medita. Es troba, tanmateix, en un oasi de la seva existència conjugal. Però res més que en un oasi. Altre temps, aquesta hora tindria per a ell una beutat perfecta. Ara no, definitivament no: la delícia que començava de sentir llangueix de pressa dessota el pes d'una temor o d'una recordança. Avui és divendres: demà a la tarda hom ha de pendre el tren i presentar-se a Viladrau, davant de l'Adelaida.
Per centèsima volta pretén explicar-se com és possible que un home caut i madur arribi a cometre una bestiesa irreparable. La seva exaltació de tífic convalescent li sembla una tragèdia horrible. No renega pas del somni de felicitat que hi concebé, sinó de l'acudit (imbècil!) de creure'l personificat en l'Adelaida.
Vet aquí la dona que havia de fer-li tastar tot el deliri de la passió amorosa; vet aquí la muller posseint, com sa germana Angelina, totes les virtuts domèstiques i, de més a més, l'encís que embriaga i el foc que arravata!
Li escapa una interjecció potent.
D'aquí estant veu amb una exactitud fotogràfica l'època del seu prometatge. Es veu i es sent ell mateix, a Vallvidrera. Es veu i es sent tan bé que s'apunyegaria. Parla amb vehemència, i escolta sempre la resposta que desitja; mira amb il·lusió, i no veu altra cosa que un paradís imminent. Era boig.
Mentre En Llucià s'abandonava alternativament a la còlera o l'enyorança, el temps ha fet un canvi: l'oratge pacífic s'ha convertit en huracà furiós. Les taules resten desertes en pocs segons. En Llucià paga i fuig. La ventada continua amb força creixent i porta gotes de pluja. Els llocs de venda ambulant (plàtans, taronges, gelats) s'han plegat sobre ells mateixos amb un prudent instint de caragols. Un quiosc de periòdics ha retirat cuita corrents el seu cinyell de paperam voleiadís. Un senyor persegueix el barret, que li fuig veloçment i hàbilment, com si fos una bestiola plena de malícia. Baten portes i finestres. En algun lloc hi ha trencadissa de vidres. Els dependents mercantils, vibrants d'entusiasme mariner, fan giravoltar el torn en el qual la vela s'embolica. Els arbres es bressen amb una mena de desesperació dramàtica. Eltrolleyd'un tramvia branda a l'entorn del cable, produint un espurneig sinistre.
Les senyores, sota les robes lleugeres, han posat pell de gallina, i experimenten una vaga terror que gairebé les fa córrer.
En Llucià també s'apressa: li fa pena de veure's en mig de la tempesta amb el seu impecable pantalon de franel·la blanca i les seves càndides sabates de lona.
El dissabte. En Llucià puja a Viladrau per passar-hi el diumenge i el dilluns.
És nit fosca quan hi arriba. Els reflectors de l'automòbil enlluernen la gent que espera a la plaça—fi del viatge. Hi ha cridadissa, salutacions, besades, estretes de mà. Al capdavall d'una estona de recerca es troba davant de l'Adelaida i de la seva cunyada. La primera absència es finida: l'unitat matrimonial es refà en aquell moment. En Llucià creu obligat fer alguna demostració afectuosa. Esforça la veu per a donar-li un to enjogaçat i s'atansa a l'Adelaida per abraçar-la. Ella no està per a abraçades. -Vés, home, vés.
Amb tot, En Llucià és convençut de no haver intentat cometre cap bestiesa: a quatre passes d'ell, un marit que arriba ha besat discretament la muller que l'esperava.
No entén aquesta esquerperia de l'Adelaida: creia afalagar-la i resulta que la molesta.
-Aquesta dona resulta horrorosament complicada.
No tant: l'Adelaida no és cap jeroglífic. Si refusa tota manyagueria, és que té pressa per esdevenir una senyora burgesa, en folgada possessió del seu paper. Li sabria greu que la gent recordés que sols fa sis mesos que és casada; li sabria greu, sobretot, fer-la-en recordar amb puerilitats idíl·liques.
Havent sopat, la senyora Montoriol ha dit al seu espòs:
-No facis compliments; si vols anar a fer una partida de billar, vés-hi. No m'esperis: aniré al casino amb l'Eulàlia.
En Llucià obeeix. Estaria content d'aquesta combinació si no fos que augmenta el desconcert de les seves idees. Tanmateix en eixir de casa i sentir-se tot sol en la nit muntanyana, fa un sospir voluptuós.
Ella, mentrestant, s'ha rentat la boca i ha restaurat un xic la sevatoilette. No ho necessitava: es mou tot el dia amb un encarcarament especial que no desplaça un sol cabell ni entela l'esmalt de les ungles.
L'Eulàlia ha tingut més feina que sa germana gran: tota la tarda ha estat d'excursió, i ara s'ha de canviar tota la roba. Al cap de deu minuts ha descendit corrents de la seva cambra, roja i pantejant.
Han eixit al carrer. Fa una nit meravellosa. El cel límpid de muntanya brilla esplèndidament i amb una dolcesa!… Davall seu hom diria que no pot existir ni una pedra insensible.
Colpida per aquesta impressió, l'Eulàlia mormola:
-La carena de Matagalls sembla el llom d'un monstre endormiscat: oi?
L'Adelaida no ha respost paraula. Ha mirat un moment la seva germana amb un esguard que volia dir: -Que n'ets de ximple!
A la porta del saló, l'Eulàlia ha sospirat de nou: -Ja fa pena de tancar-se aquí dins, amb aquesta nit tan formosa!
Ara l'Adelaida ni l'ha mirada: està completament alliberada de romanticismes, ella. És tota satisfeta d'anar al saló. Mentre s'hi encamina es sent una senyora respectable que té el marit als billars i que acompanya la germana soltera perquè es diverteixi honestament. Aquesta funció que ara comença d'exercir l'encanta: hi gaudeix una de les delícies més estimades del matrimoni.
El saló és gairebé ple. Les dues germanes troben aviat dues colles, que els ofereixen seient. L'Adelaida, com és de llei, resta instal·lada entre les senyores casades; l'Eulàlia entre cinc amigues que no arriben a disset anys: cadascuna al seu lloc.
El pianista, jovencell ros que s'engreixa a mesura que avança l'estiu, es posa a tocar el preludi d'una cançoneta francesa. Ix una infeliçcoupletistei canta:
«Ce soir, quand il fera noir, je m'en irai chercher fortune; ce soir, quand il fera noir, je m'en irai au clair de lune…"»
La cançó és molt més tendra que maliciosa; però l'Adelaida comença de creure ofesa la seva virtut, i sobretot la de la seva germana. Es va capficant ràpidament: cada cop la cançó li sembla més plena de perversitats, i la roba de la cantant més escotada. No pot més: s'aixeca. El seu bust sobreïx entre els caps de l'auditori. Està roja de preocupació. -Anem, Eulàlia: aquestes coses no es poden veure ni sentir.- L'Eulàlia la mira un moment, esbalaïda, sense acabar d'entendre; i, quan veu que comença de caminar cap a la sortida, la segueix d'esma.
Murmuri general. L'assemblea comenta el cop. La veu de lachanteuse à voixgairebé no se sent.
Algunes mares, professionals dels escrúpols, han restat fortament inquietes: no saben quin partit pendrien. Ni el gest ni el vestuari de la cantant els semblen cap cosa impúdica, però la cançoneta les posa en un compromís feréstec: si de debò és indecent, passen per cíniques o per ignorar el francès.
La inèrcia resol aquests dubtes: ningú no segueix l'Adelaida. De fet, doncs, la seva retirada comença a convertir-se en tema satíric.
Un amic es presenta als billars i conta el fet. En Llucià, cuita-corrents, abandona el joc i surt al defora.
Per bé que En Llucià sortí apressadament del Casino, quan fou al mig del carrer hagué de preguntar-se on anava i quina cosa feia. Havia fugit dels volts del billar comprenent que estava servint de resclosa a una allau de comentaris impacients. Altrament no tenia cap ànsia de dormir, perquè es sentia neguitós i capficat. Tampoc volia, a cop calent, trobar-se davant de la protagonista: la conversa que tal vegada hi hauria de sostenir li feia basarda.
A la fi prengué partit: passejaria sota la llum dels estels.
La casa que tenien llogada els seus sogres per a passar l'estiu s'esqueia a deu minuts de la vila, en el camí de Sant Marçal. Aquest camí seguia En Llucià, amb la intenció d'endinsar-se un poc en a boscúria. Però, en ésser en front de la casa, irreflexivament, adreçà els ulls a la finestra de la seva cambra: els porticons eren closos i, a través de les clivelles traspuaven llum.
L'Adelaida, segurament, devia estar apariant la seva persona per dormir. Latoilettenocturna, científicament complexa, no devia pas ésser acabada: tot just devia haver tingut temps de llevar-se el vestit i de restar en roba de cambra. L'aigua de les ablucions devia escalfar-se en un fogonet d'alcohol. A estones creia oir un trepig mesurat, i veia talment, l'Adelaida anant del tocador al lavabo, descloent estris i ampolletes, fent-se friccions i untaments. Coneixia de memòria totes les incidències d'aquesta hora íntima: feia sis mesos que la presenciava del seu llit estant. Li causava més pena que goig. L'Adelaida tenia el do lamentable de convertir en feixuga litúrgia els seus actes més frívols: la sal i la mel li eren estranys.
Una veu, voluntàriament apagada, tragué En Llucià d'aquella evocació consirosa.
-Pst!… Pst!…
Era l'Eulàlia, recolzada en l'ampit de la seva finestra: en la foscor, blanquejava suaument el seu rostre, els seus braços i la clara brusa que duia.
-Què fas, aquí, a aqueixes hores?- li digué En Llucià de baix en baix.
-Prenc la fresca per llevar-me la sofocació. Ja ho saps: oi?
En Llucià cuidava de fingir una ignorància absoluta, amb l'objecte de sentir una nova versió de l'esdeveniment que l'encaparrava; pero es repensà de seguida i declarà la veritat.
-Sí: Ja m'ho han dit en els billars.
-Ha estat un cop de teatre. Ai! et juro que hauria dat un any de vida per no haver-m'hi trobat embolicada. Fins que hem estat al carrer no he entès ben bé el que fèiem. De seguida m'ha agafat una angúnia i una vergonya!
L'accent ingenu de la donzella, que semblava absolutament segura d'ésser compresa, commogué En Llucià fins al punt d'encomanar-li un gran desig de confidència. A la fi parlaria amb algú a cor obert!… Els llavis se descloïen… Però aquelles escletxes resplendint en la finestra de l'Adelaida li imposaren reserva: s'acovardí. Només tingué coratge per a sospirar.
-M'ha sorprès molt!… M'ha sorprès molt!…
-I a mi. L'Adelaida no era pas d'aquesta manera!: al revés. Pensa que mentre ha estat soltera s'ha divertit esgarrifant la tieta Lluïsa amb mostres de despreocupació. No ho diguis a ningú. Aquest couplet que ha provocat la nostra retirada l'ha cantat ella mateixa cent vegades. El tenim a casa en un número deParis qui chante.
-Sí que és paradoxal, això!- mormolava ell.
Restaren callats uns moments, sense mirar-se.
-Haurem de plegar: si algú passés pensaria que estem conspirant.Bona nit, Llucià.
La clara silueta s'esvaí de sobte: el marc de la finestra restà tot fosc, i En Llucià es sentí més abandonat que mai.
D'esma continuà pujant entre faigs i castanyers, que entenebrien progressivament la seva ruta. La funció del Casino ja es devia haver acabat, puix que no en venia cap remor de música ni de parloteig: la nit muntanyana resplendia tota pura i deserta.
-Què diferents són les dues germanes!- pensava el malavirat, tot assaborint la negligència graciosa i la fresca vivacitat de la seva cunyada. Per molt que la castiguessin els anys i s'amargués el seu esperit en l'espectativa d'un matrimoni aventatjós, mai no esdevindria una dona eixuta i encarcarada com l'Adelaida: n'estava segur.
-Deus haver badat molt!- deia parlant amb ell mateix. -Quan tenies divuit o vint anys, al teu entorn bé hi devia haver una minyona de disset, com ara l'Eulàlia.
Un record el sobtà. El seu passat no era un erm: una amor hi floria en la llinda mateixa de la joventut. D'això feia vint anys. Els episodis li revenien a la memòria, il·luminats per una claror novella.
El pis primer de la seva casa acabava d'ésser llogat a una nombrosa família estrangera. Els uns deien que era belga; els altres que era italiana. Els dos parers eren mig certs: el cap era belga; la seva muller italiana. En Llucià encara no en coneixia ningú. Però cada vespre, quan ell era al llit i començava a ensopir-se, sentia unes passes ràpides damunt del sostre, enrenou de cadires que es movien, de calaixos que es tancaven. Després, quietud. Finalment dos cops secs separats per un interval breu. Silenci definitiu.
Aviat deduí que els cops secs eren originats per la caiguda d'un parell de sabates. La trepidació del sostre feia suposar que es tractava d'un greu calçat baronívol.
Contra aquesta suposança, En Llucià sabé aviat que la persona ocupant la cambra superior de la seva era una noia de setze o disset anys, de peu exquisidament mesurat. El seu interès fou despert tot seguit. Es colgava al llit puntualment per esperar la irrupció de la veïneta. Els seus somnis d'adolescència, amb l'auxili d'aquella fressa, adquirien una mena de precisió que els feia més saborosos. Damunt del sostre, que sos ulls no cessaven de mirar, una donzella es desvestia.
Naturalment, volgué conèixer-la aviat. Les diverses maniobres que realitzava per topar-la a l'escala, per atrapar-la al balcó o a la galeria, finalment reeixiren: la veié. Era una criatura deliciosa. Bruna, esvelta, en son rostre d'or mat resplendien els ulls, d'una verdor i una suggestió plenament marítimes. La lleugeresa dels seus gestos indicava prou que era ella la veïna de les corredisses nocturnes.
Després de veure-la, En Llucià volgué parlar-li. Però la seva timidesa exigia, per a fer-ho, una ocasió voltada de secret o cenyida de parences irreprotxables: escometre-la a l'escala, sense motiu justificat, quan tota sola entrava o sortia de casa, li semblava massa comprometedor: la idea d'atansar-se-li al carrer el trasbalsava.
Un diumenge al matí, el seu carrer s'omplí d'un rebombori inusitat. Un tramvia acabava d'agafar una velleta. En Llucià s'abocà a la barana tot just en l'instant que, a pes de braços, l'entraven a la farmàcia. Algun vianant sensible i impulsiu interpel·lava el cotxer amb paraules iracundes. Al voltant del tramvia s'era congriat un aplec de badocs i de comentaristes. L'esguard d'En Llucià resseguí els balcons. En alçar els ulls al balcó de sobre, el seu esguard xocà amb el de la veïneta, que era ple d'interrogacions: segurament acabava d'abocar-se i no havia vist res.
-Què ha estat?- demanà amb una naturalitat angèlica, i amb un deix d'estrangeria en l'accent.
Ell li ho contà amb vehemència excessiva: àdhuc s'atreví a fer unes vulgars reflexions sobre els tramvies i llurs perills.
Tant se val: des d'aquell dia parlaren sovint, adés en l'escala, adés en el balcó. Ell estudiava la manera de multiplicar les avinenteses de conversa; però el seu superàvit de seny i de temor li desfeia de dies els projectes que havia combinat de nits.
Tanmateix tingué pit per a confessar a la seva veïna que les habitacions llurs s'esqueien precisament l'una damunt de l'altra. Ella no se n'estranyà gens: probablement ja ho sabia. Encoratjat, li comunicà que cada vespre, sentia distintament el cop de les seves sabatetes quan queien en terra. Ella rigué de grat, i prometé que les llançaria amb més força que mai. Tal confidència introduí en la seva fantasia un element dolcíssim i torbador. D'aquella hora en avant, qualsevol soroll que es produís en el sostre de la seva cambra, li semblava un missatge clandestí. Al vespre, sobretot, escoltava ansiosament: a estones contenia la respiració, i els polsos li bategaven amb violència.
Estava enamorat: era evident. I ella no es mostrava pas impassible. Arribaren a escriure's. Malgrat de les precaucions que ell no deixava de pendre per tal de no ésser descobert, el veïnat coneixia fins a quin punt l'interessaven les accions i pensaments de la noia del primer pis. L'Angelina també. Un dia féu a En Llucià una colla d'advertiments, més aviat germanívols que autoritaris. Berta (la noia del primer pis) semblava una excel·lent minyona: contra la seva família no hi havia res a dir; però, es tractava de gent estrangera, d'educació un poc diversa de la seva. Havien viscut a Bèlgica, a Itàlia: demà qui sap vers quin punt partirien. No li deia pas que renunciés a parlar-li, sinó que obrés amb prudència a fi de no trobar-se obligat a pendre un determini prematur. Almenys convindria que esperés la major edat per a contraure un compromís formal.
Aquesta prèdica, amb tot i la mesura amb què fou feta, trastocà el curs de les seves idees. Malfiances que eren gairebé condormides, a l'encís de la passió creixent, tingueren una revifalla.
Era nit alta i ell no podia cloure els ulls. En la tenebra, els seus pensaments es deformaven d'una faisó fantàstica. A moments es veia convertit en una joguina: tota la família del primer pis es devia haver confabulat per suggestionar-lo enganyosament. Berta representava una comèdia infame. Llavors, en el gran silenci, sentí clarament el soroll d'un balcó que s'obria… Un soroll molt pròxim. Potser era el balcó de Berta. Saltà del llit, es mig vestí i tragué el cap al defora.
Era ella, era Berta, serenament recolzada en la barana.
-On vas?- li digué. -Tampoc vols dormir?
-No. No puc. He sentit com obries el balcó, i he vingut a veure què et passava.
-No res. Gairebé cada vespre surto una estona a orejar-me.M'agrada.
Els dubtes d'En Llucià tan aviat creixien com minvaven. Contemplar la veïneta en aquella hora, en mig de la solitud del carrer, el commovia; pero el seu magí no cessava de barrinar a propòsit d'aquesta aparició extraordinària. Semblava un truc de dona maligna. Potser formava part d'un pla tenebrós!
Inhàbil per a ocultar les fluctuacions del seu esperit, a mitges paraules confessà a Berta el que li passava. Ella, amb una gravetat quasi pueril, li respongué que la seva germana tenia raó: calia que tots dos reprimissin la fuga de llurs sentiments. Per sa banda era resolta a fer-ho: des d'ara suspenia la correspondència i defugiria les entrevistes. Si anys a venir, quan fossin un home i una dona, seguien estimant-se, llavors seria temps de relligar les relacions.
En Llucià l'escoltava amb una pena pregoníssima, però no trobava pas el crit apassionat que podia aturar aquell torrent de projectes austers. Estava atuït, com davant d'una força fatídica. A penes tenia esma per a mormolar:
-Vols dir, Berta? Vols dir que tot això és necessari?
Aquella entrevista fou, efectivament, la darrera. Ell partí pocs dies després cap a la masia. Quan en tornà, la família belgo-italiana s'havia mudat de pis.
* * *
L'evocació d'aquests episodis el feia enrogir. Els sentia a una distància desesperant i enternidora. Com en un pesombre, la ment li suggeria accions que no podia fer i paraules que no podia dir.
* * *
Era casat. Tenia quaranta anys. La joventut, per primera volta, li aparegué com una festa llunyana i interdita.
Dos mesos després de tornar de fora, l'Adelaida es declarà víctima d'una malaltia gastrointestinal.
El Dr. Gay la visità repetidament i la subjectà a un règim estret. Ella el seguí amb una fidelitat aferrissada. No s'ajupia mai, volent evitar tota compressió de les vísceres malaltisses. Menjava una llista exigua d'aliments, cuits d'una manera invariable. Bevia aigua d'Evian. Després de cada àpat jeia dues hores, sense rebaixar ni un minut.
Malgrat d'aquest rigorisme, el guariment no venia. Decebuda delDr. Gay, consultà el Dr. Roure.
Aquest famós especialista, format a Alemanya, creia que els estómacs malalts havien d'ésser reeducats. El tractament que els convenia era més aviat de lluita, d'oposició, que no pas de complaença. Després d'analitzar tots els sucs i secrecions del seu organisme prescrigué a l'Adelaida un formidable pla de sobrealimentació: mantega, il·limitadament; cacau amb malt totes les tardes; farines copioses en cada àpat; ous a desdir, rosbif.
Al cap de tres mesos l'Adelaida abandonà el Dr. Roure amb una irritació general de totes les mucoses.
Les experiències fallides la posaven de mal humor, però no li llevaven la fe. Insensiblement, es submergia en una mena de misticisme mèdic, en les pràctiques del qual consumia una aspra fervor teresiana. Entre les amistats i les coneixences descobrí aviat un veritable museu de persones amb malalties parelles de la seva. Foren els seus correligionaris. No cessava d'interrogar-los i fer-los confidències minucioses. Les persones gaudint bona salut no l'interessaven gens: en fugia. El seu marit precisament es trobava en un període de benanança física. Això vol dir que no coincidien en res. S'asseien a la taula plegats, però no compartien ni el pa. Ell, en front d'ella, engolia les menges ordinàries amb una mena de vergonya, com volent dissimular la seva gormanderia. Ella el mirava menjar amb un posat de fàstic o de displicència. Llurs àpats eren tristos com una litúrgia funeral.
* * *
Un dia l'Adelaida ha sentit contar els miracles del Dr. Maristany. Els hi ha reportats la seva amiga Ferrer, dona grassa, propaganda vivent. Un any endarrera no assimilava res: era magra i s'aflaquia encara; tothom la dava per morta. El Dr. Maristany l'ha salvada: ara ho paeix tot amb una energia d'estruç i és robusta com una torre.
-Toqui, toqui- diu, tot invitant l'Adelaida a una sèrie de comprovacions tàctils.
-Pegui, pegui- insisteix amb orgull.
I, verament, els cops sonaven a carn magnífica, a plenitud atapeïda.
L'Adelaida sentia com la seva fe es concretava de bell nou a l'entorn d'un nom il·lustre. La senyora Ferrer reia de tot cor, lluint dos rengles de dents lluminoses: semblava un anunci de dentífric.
A tots els malalts de l'estómac i el ventre el Dr. Maristany, invariablement, els ordena que romanguin al llit durant quatre, cinc o sis setmanes, els imposa una dieta làctica i els fa massatge cada dia.
Tota la celebrada ciència del Dr. Maristany consisteix a aquest massatge que hom s'inclina a creure originari del Japó—pàtria, per altra banda, deljiu-jitsu.
El Dr. Maristany és un dels metges més lacònics de Barcelona; a penes diu quatre mots en tota la visita. En arribant mormola un Déu-vos-guard: dies, ni això.
-Déu lo guard, doctor- fa l'Adelaida amb una veu fatigada. Prou es deleix per a fer-li innombrables preguntes: no gosa. La severitat d'aquest metge l'inspira un respecte supersticiós.
-Com anem- diu ell, tot llevant-se l'abric.
-Bé, molt bé; però tinc la llengua molt blanca.
-Prengui xacolata i la tindrà negra.
Silenci.
El Dr. Maristany s'atansa al llit de la pacient i amb un moviment segur fa córrer avall les flassades. El ventre immaternal de la senyora Montoriol brilla més blanc que el lli de les robes. Al seu damunt hi escampen una polsina lleu. El doctor, en mànegues de camisa, comença el massatge. Ella migclou els ulls. En tota la cambra impera una calma greu. Només s'hi sent un frec tènue suavíssim, com de sedes.
* * *
El Dr. Maristany, després de quaranta cinc sessions de massatge, comunica a l'Adelaida que és finit el tractament i que pot llevar-se quan li plagui. Malgrat de la seva impassibilitat, l'Adelaida frisava per rependre la vida activa. No esperà, doncs, que li tornessin a dir: l'endemà era llevada.
Hom ha de creure en el Dr. Maristany i en la seva terapèutica, tan eficient com simple.
El ventre no sembla pas el mateix: abans era aplanat i flàccid; ara és turgent. La senyora Montoriol passa belles estones contemplant el prodigi davant del mirall de tres llunes.
El seu marit, excepcionalment admès a una d'aquestes contemplacions, resta bocabadat. No ho hauria dit mai. En el seu magí s'opera una rara associació d'imatges. La confessa? No la confessa? Vol i dol. Sospita que, en el fons del fons, el seu pensament no és gaire lògic. Però què hi fa? Un hom no és segur de res: la vida és plena de misteri. Parla.
-Escolta, Adelaida: ja saps del cert que tot això és efecte del massatge?
-Què vols dir?- respon ella redreçant-se enèrgicament, com qui rebutja una suposança avorrible. -Potser sí que et plauria de veure'm sortir d'un tripijoc per a entrar en un altre de més greu!… Ets un tranquil. No penses més que en tu: la meva salut, el meu repòs, davant de qualsevol il·lusió teva, no són res. La paternitat!… Ves a quina hora es desvetllen, al cor del senyor Montoriol, els sentiments de paternitat!… una vocació sobtada: oi? Sents alguna veu interior potser?
L'Adelaida finí la seva rèplica amb una rialleta nerviosa. En Llucià no respongue un mot. Era la segona vegada que en una conversa conjugal feia explosió el tema de la descendència: calia abandonar-lo.
Els somnis de l'Adelaida, a hores d'ara, seguien una via sobiranament personal. Durant els interminables ocis que li ha imposat el tractament, ha elaborat tot un projecte de vida nova. Vol reingressar en la societat d'una faisó una mica solemne. Resoltament arranjarà la casa, fent-hi reformes radicals. Després procurarà crear un saló. Seria estúpid que una dona com ella renunciés a tenir un relleu propi dins la societat barcelonina. En Llucià (qui ho dubta?) és un esperit mansuet. Ella no ha cessat de punxar-lo per tal de desvetllar-li ambicions, anhels de grandesa… Tot ha estat endebades.
Com a conseqüència d'aquestes reflexions l'Adelaida sol·licita del seu marit l'atorgament d'un crèdit extraordinari. Li fou conceditipso facto, sense regateig de cap mena, gairebé amb una joia íntima.
-Fes, fes… Tot em sembla molt bé- anava dient En Llucià. Imaginar l'Adelaida enderiada en restauracions i compres li semblava una garantia de repós; sospitar que s'encaminava a la creació d'un món particular, una promesa d'oblit. La seva divisa actual és aquesta: «Vegetar en la penombra».
Llavors que l'Adelaida contempla el crèdit en les seves mans, el seu coratge defalleix un poc. Havia pensat anar molt de pressa a complir el programa de reformes: ara creu que val més no precipitar-se. Set mil pessetes ben repartides basten per a fer moltes coses.
Passa tres setmanes visitant botigues de mobles i de tapisseria. Apunta preus i fa pressupostos. Pren mesures sense repós: el seu cinyell habitual, estant per casa, és una cinta mètrica.
Al capdavall d'aquesta febre de càlculs, els seus anhels d'innovació han esdevingut considerablement modestos. Hi ha moltes coses que poden passar. S'acontenta de fer empaperar de nou quatre habitacions; canvia l'entapissat de la sala; escampa arreu una dotzena de coixins virolats i una col·lecció de bibelots, que suren, inconfusibles sobre el to vetust del moblatge.
La major part del crèdit, tanmateix, resta intacte. L'Adelaida resol esmerçar-la en valors. D'aquesta manera pot realitzar tan lentament com li plagui el seu pla de millores. I, si al capdavall no el realitza, tindrà sempre un petit capital a la seva disposició.
Tanmateix, aquesta victòria del seu tarannà avariciós, li deixa una frisança inguarible. Es llança a fer visites. Les persones l'interessen mediocrement: la seva passió se'n va vers les coses.
Gairebé mai esguarda els ulls de la interlocutora: més aviat li observa els peus per valorar el calçat que hi porta, o bé les mans per mor dels anells o bé el pentinat per tal de descobrir secrets de perruqueria. En sortir d'una visita pot fer l'inventari de tots els mobles que hi ha vist, descrivint-los i taxant-los amb una minuciositat absolutament tècnica.
Aquest esport li causava goigs i dolors intensíssims: era la seva raó d'existència.
En Llucià, mentrestant, feia la viu-viu dins d'uns límits que no li havia assenyalat ningú, però que ell coneixia meravellosament.
Les òrbites de marit i muller eren sòlidament establertes.
Tal com vivien ara podien continuar vivint indefiniblement.
De cop l'Adelaida s'enllità. Dues hores després la febre l'arborava. Era el tifus. Al cap de vuit dies el deliri que s'havia apoderat d'ella cedí algunes estones. Una tia seva s'acostà al llit i digué si no li plauria la visita de Mn. Ramir, el seu confessor. -Vull combregar- respongué. I, amb lúcida vigoria, començà a donar ordes a tothom.
-En Llucià que vagi a cercar un cotxe. La cambrera que avisi tots els veïns i compri una dotzena de candeles. Obriu l'armari, i en el calaix segon, a mà dreta, trobareu una tovallola brodada per a posar-la damunt la gira del llençol. Enceneu tots els llums de la casa i deixeu oberta la porta del saló. Tots vosaltres arrangeu-vos una mica. Tu, Eulàlia, treu-te el davantal.
Confessà i combregà.
-Pel que pugui venir, doni'm l'extremaunció, Mn. Ramir.
Li feren les creus.
Quan tornaren a restar sols els de la casa, ella els preguntava:
-Qui hi havia, per aquí fora?
Li varen fer la llista.
-Ah, vaja! Veig que ha complert tothom. Els veïns han respost. Àdhuc la senyora del primer pis, que pateix tant per a pujar l'escala…
De seguida s'ensopí. Tres dies després, tocant les cinc de la matinada, traspassava.
Llavors que envaí la casa l'onada de les amistats i de les coneixences, ja tot era posat en orde. El cadàver, vestit amb un hàbit carmelità, jeia al despatx, convertit en capella ardent.
Una senyora vídua havia pres,motu proprio, una missió ascètica. Escometia a tots els visitants dient-los:
-Vingui, vingui: ja la veurà. Ha restat molt bé: sembla que dormi.
De seguida els prenia per la mà, i, vulgues no vulgues, els conduïa davant del cadàver i els obligava a mirar-lo d'aprop.
La mateixa senyora tractava, periòdicament, aconsolar En Llucià.
-Fill meu, no t'ho prenguis així. Ell te l'ha donat: Ell te la pren.
En Llucià no plorava gens, en aquell instant: meditava amb serenitat el caprici d'aquesta afrosa malaltia que feia i desfeia el seu matrimoni.
* * *
A un quart de cinc arribava el seguici al Cementiri Nou. Les operacions del sepeli no foren tan breus com desitjava tothom. La sepultura de la família Montoriol era gairebé curullada: calgué que els enterramorts recollissin les despulles en un recó de l'ossera i deixessin en terra un munt de fustes lamentables.
Gairebé tots els acompanyants decantaren els ulls de la fúnebre maniobra. Alguns els adreçaven al paisatge, cercant-hi una distracció o un encoratjament. No assolien una cosa ni l'altra. Vesprejava, i el fred esdevenia agressiu. Les planures del Prat i del Llobregat, que s'obiraven d'allí estant, eren plenes d'ombra i de malenconia. Una boira grisenca assenyalava el curs ondulant del riu.
Closa la sepultura, En Llucià i el seu seguici davallaren amb pas accelerat fins a l'esplanada on esperaven els cotxes.
Era fosc quan entraven a ciutat. La gentada que omplia els carrers, la lluminària de les botigues, la gran remor dels vehicles, l'arrecerament dels edificis, causaren a En Llucià una mena de confort inesperat.
No gens menys, en arribant a casa abraçà la seva germana amb una emoció profunda. No deia res: sanglotava i les llàgrimes li corrien rostre avall. Potser en tota la vida no s'havien abraçat d'aquella manera, amb tot i haver-se estimat sempre entranyablement.
Els parents i els íntims que encara romanien a la casa, guaitaven l'escena amb el cor commogut, però no en capien la significança. Només l'Angelina, a través d'aquell silenci sanglotant, oïa el confús penediment del germà que torna a la llar després de dos anys de viatge innecessari i ple de riscos.
Sentia una tendresa! I renunciava de grat a la satisfacció d'esperar que ell l'invités amb paraules explícites a rependre el govern de la casa.
* * *
Des d'aquella hora l'Angelina romangué al costat del seu germà. De bell antuvi es trobà un poc cohibida. Mentre vivia la seva cunyada, havia vingut sovint a visitar-la, però no s'havia posat en contacte amb l'orde interior de la casa. Déu la'n guard! Ara que ho registrava tot, fil per randa, descobria una mala fi de canvis i de novetats.
Consultà, abans de fer-les, algunes modificacions. Un cop hagué comprès que En Llucià no tenia cap afecció especial envers l'estat de coses que creà la seva difunta muller, l'Angelina reinstaurà la tradició íntegrament.
En pocs dies, sense fressa ni ostentació, aconseguí que la casa tomés a ésser la d'abans, la de sempre. Llençols i estovalles eren plegats segons la pauta antiga. Desaparegueren gran nombre de coixins llampants que envaïen tots els sofàs i cadires. Es suprimí la rigorosa clausura d'algunes cambres, com era la de música i el saló, que l'Adelaida obria únicament els dies de rebre.
Eren els sabons que feia usar l'Angelina? O el sistema de passar bugada? O els ingredients que s'esmerçaven en la neteja domèstica? Àdhuc la flaire peculiar de la casa tornava a ésser la d'abans, la de sempre.
Aquesta restauració de l'ambient afalagava els sentits d'En Llucià. A estones hauria dit que acabava de sortir d'una atmosfera especiosa, com de dormitori tancat o de farmàcia vilatana, per a tornar a una claror benolent i salutífera.
Tanmateix les exigències del dol atuïen o retardaven els efectes d'aquesta trasmudança.
Li hauria plagut de tornar a oir una mica de música. No era possible: el veïnat hauria pres la cosa com a irreverència greu. I ell era incapaç de cercar a gratcient un blasme d'aquesta mena. S'acontentà, doncs, amb sospirar prop de l'Angelina i amb comunicar-li el seu irrealitzable desig. Era ben ridícula, aquesta interdicció social de fer música durant el dol! Fóra lleig que, pocs dies després d'esdevenir una mort, la casa mortuòria s'abrandés de rapsòdies joioses o de vils tonadetes de carrer; però… Déu meu!… un esperit fi i honrat bé sabria trobar una música noblement consirosa que acompanyés la dolor en lloc d'escarnir-la!…
* * *
Dos dies després dels funerals, havent sopat, l'Angelina digué al seu germà:
-Per què no surts o te'n vas a passar una estona a l'Ateneu?
Estava ben pensat, això: abans de casar-se hi anava cada vespre. Es posà l'abric. L'Angelina li raspallava el capell. Quan foren al vestíbul, davant de la porta, En Llucià prengué la claueta del pis i la col·locà a poc a poc en el seu portaclaus.
L'Angelina (capint tota significança d'aquell acte) mirava el seu germà i somreia amb una angèlica ironia.
En Genís estava de pastor a un mas que s'escau més amunt de Sant Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, àdhuc per a ell mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspués aquella bonhomia que és frec a frec de la imbecil·litat.
Quan es llogà ja va advertir-ho a l'amo: un cop cada mes havia de donar-li permís per a anar a Granollers. No era pas una exigència exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussió.
L'amo del mas, En Tià, era un home sorrudament lacònic. No tingué esma de preguntar-li què hi havia d'anar a fer, a Granollers. Pensà que hi tenia parents. De fet, tant se li'n donava que fos això com una altra cosa. La qüestió era que complís.
Complia a meravella: ni un cap de bestiar se li esgarriava, ni li prenia mal. Dins la casa no feia mai nosa: hi vivia calladament i humil com una bèstia de més. Amb prou feines, al pic de l'hivern, gosava atansar-se a la llar i seure en l'escambell que hi tenia assenyalat.
Sortia amb la ramada a punt d'alba; tornava a entrada de fosc. Dormia a la cort mateixa, en un jaç de palla. Hom no li coneixia cap vici. L'amo n'estava content de debò. Havia arribat a lloar-lo.
La mestressa, la Rosa, tan bon punt s'adonà de les mensuals escapatòries del pastor, sentí una incipient tafaneria: què hi anava a fer, a Granollers? Sis hores de camí (tres per a anar i tres per a tornar) no es fan per qualsevol futesa. Comunicà les seves cavil·lacions a la filla gran, l'Anneta.
La filla gran va dir: -Sembla mig tocat. No sé què hi pot anar a fer. Preguntem-li-ho.
-Fuig, dona!- respongué la mare.- No ens ho diria pas. Inventaria qualsevol història i començaria a malfiar-se de nosaltres. Val més que l'espiem. Vejam si descobrim el seu secret.
L'Anneta no trigà mols dies a tenir una conversa amb la pubilla de can Pinells: li contà l'extraordinari costum del pastor. Totes dues es posaren a rumiar. Què hi devia anar a fer, a Granollers?
La pubilla, noia maliciosa, al capdavall insinuà una hipòtesi:
-Qui sap! Potser hi té un embolic… alguna donota…
-Vols dir?- féu l'Anneta badant la boca al compàs d'un astorament progressiu. -Tan lleig com és!
-Ui! Hi ha dones que no miren prim.
* * *
La mestressa del mas, tot anant a mercat a Sant Feliu, trobà una masovera dels encontorns. Parlaren de les collites, del bestiar, dels fills. Finalment la Rosa va retreure el fet inexplicable. La masovera hi digué la seva.
-Jo no estaria pas tranquila. Això em fa olor de cosa dolenta. Vols-t'hi jugar que fa contraban? L'altra setmana em varen dir que a una masia, cap a la banda de Riells, hi ha un amagatall de contrabandistes. Diu que hi entren unes dones primes, i en surten d'allò més farcides. Ves qui et pot assegurar que el vostre pastor no sigui de la colla! Parla-n'hi, al teu home.
La Rosa restà vivament inquieta.
En tornant a casa, cercà el seu marit. Era al camp, a fangar. Mentre l'esperava, confià el seu neguit a l'Anneta. Totes dues, tan bon punt aparegué en Tià, l'empenyeren cap a un recó de la cuina. Amb gran misteri li contaren llurs temences. Semblava que posseïssin algun indici vehement.
-Ja et fum!- s'exclamà l'home. -Una vegada que ensopego el pastor em sortiu amb aquests romansos! Sempre us deixeu entabanar.
Se les tragué del davant dient quatre sentències ofensives per a la mare, per a la filla i per a la generalitat de llur sexe.
Tanmateix l'home no romangué tan indiferent com feia veure. Les inquietuds de la muller i de la filla l'assetjaven estretament: no les podia esquivar. La visible excel·lència del pastor podia, fet i fet, no ésser altra cosa que una estratagema per a despistar sospites. Que tingués unallocaa Granollers, tant se li'n donava; pero la idea del contraban, diastre!, no l'assossegava pas. Podia agafar-s'hi els dits sense com va ni com costa. Sol·licità parer del secretari de l'Ajuntament, que tenia fama de persona honrada i saberuda.
-Quins dies sol anar a Granollers?- li preguntà.
-Crec que sempre s'escau a primer de mes.
-Doncs, si hi va sempre el mateix dia, pot ésser una cosa diferent de les que penseu vosaltres. Qui sap si aquest minyó ha comès un delicte i, mentre li segueixen causa, ha de presentar-se al Jutjat un cop cada mes!… No fóra res d'estrany. Mireu, fem una cosa: jo, per la meva banda, escriuré al secretari del Jutjat, que és amic, i, si hi ha res, m'ho dirà; vos, mentrestant, feu-lo seguir: això us costarà poc.
Dit i fet. Precisament el dia 30 de setembre el pastor anuncià que l'endemà aniria a Granollers. En Tià, al vespre, va conjuminar l'espionatge. El faria seguir pel seu fill petit, un marrec de tretze anys, llest com la guineu i caminador com cap n'hi hagi.
-Amaga't bé, Joan. Mira de no perdre'l de vista, però no t'hi acostis massa. La fariem bona, si t'atrapava! Aquesta nit pots dormir tranquil: jo vetllaré. Tira't sobre el jaç amb espardenyes i tot.
En el vell rellotge de la casa havien tocat les tres de la matinada. En Tià va sentir com llevaven la barra d'una porta forana. Era la de la cort: no calia que ho mirés. Cridà en Joan, qui, d'un bot, va plantar-se a l'aguait vora el portal del barri. Quan el pastor havia desaparegut drecera avall, eixiren pare i fill amb una cautela considerablement exagerada. Parlaven en veu molt baixa.
-Apa, Joan. Ull viu! Ja portes l'esmorzar? No tindràs pas por?
-Fugiu, home!
El vailet havia rebut amb passió aquella comanda extraordinària. Les ànsies d'aventura que flotaven, imprecises, en el seu imaginar d'adolescent, ara es congriaven al volt d'una actuació concreta. Hi havia un principi de perill, un fons de sorpresa, la nit, la presència d'un crim inesbrinable…
-Ja hi som - mormolà el marrec en començar la persecució. I una tènue esgarrifança li seguí tot el cos.
En l'enorme silenci sentia els còdols que s'esllavissaven sota les passes del pastor. Ell curava de posar els peus en les vores, damunt la pols o damunt les clapes d'herbei, per tal d'esmorteir el seu trepig. De tant en tant aixecava els ulls. Els ombrívols brancatges s'estenien i aprimaven sobre el firmament: hom veia els estels entre les fulles, com uns fruits bategants.
Travessà un fondal on creixien pollancres i falgueres; una alenada humida li besà el rostre.
Algun cop s'aturava per escoltar les passes del pastor. El cor li anava de pressa: semblava que li glatís a la gorja.
Llavors que l'alba aclaria el camí, les emocions d'En Joan se simplificaven força. La rara embriaguesa que li havia encomanat la tenebra, s'esvaïa sobtadament. L'espionatge esdevenia més fàcil. Caminava amb una joiosa descurança. S'ajupia per beure en les fonts, gosava llançar rocs a unes granotes cantants en un safaretx.
A quarts de set entraven a la vila de Granollers. El vailet sentí una impensada angúnia: la gent no descobriria la seva missió persecutòria? Tot i això, la seguia complint sense defalliments. Voltaren una colla de carrers. El pastor s'aturà un moment en una fleca: en sortí de seguida amb mitja lliura de pa. Després comprà a casa l'adroguer alguna cosa que, de lluny, hom no podia endevinar. Encara féu parada en una taverna. A peu dret esmorzà i begué deu cèntims de vi. El vailet, del carrer estant, no el deixava d'ull.
Finit l'àpat, el pastor adreçà les seves passes vers una barberia. En Joan arribà a temps d'arrimar-se a la porta i sentir com el saludaven. Hom comprenia que era client antic. L'afaitaren i li tallaren els cabells. En acabat li passaren pel cap un d'aquells enormes raspalls cilíndrics que el barber fa girar amb totes dues mans. El pastor exhalà un profund sospir que arribà clarament a oïdes d'En Joan. Latoiletteera enllestida. El pastor pagava la despesa feta. El vailet apretà a córrer fins a la cantonada més propera. Pensà que s'acostaven els moments tenebrosos. El presumpte criminal faria adés alguna cosa reveladora.
Estava tip, afaitat i clenxinat de fresc. La precoç intel·ligència del minyó s'inclinava a témer una amor clandestina.
La seva expectació fou successivament burlada. El pastor prengué el camí de retorn. Al cap de tres hores i mitja eren a la masia.
Tan bon punt el vailet s'esquitllà dins la casa, tots els seus l'enrotllaren.
-Què has vist?
-Què ha fet?
-On s'ha deturat?
El noi contà la història amb nombre de detalls ociosos.
-Res més? Vols dir, que no has badat? Vols dir?
Les dones no ho podien creure. Havien viscut massa dies amb l'esperança d'esbrinar un misteri esborronador. Els simples esdeveniments que els reportava En Joan les indignaven gairebé.
En Tià es decantava de nou vers l'optimisme. Sabia ja per confidència del secretari, que al Jutjat de Granollers no coneixien ningú amb les entresenyes del pastor. Estava frisós per a sortir de dubtes.
Cridà el pastor i entrà vigorosament en matèria.
-Genís, estic content de vós; però, vatua Judes! si no m'expliqueu pel clar el que us porta a Granollers, us ben juro que a casa no hi fareu gaires dies!…
-Vaig a tallar-me els cabells- respongué el pastor amb un poc d'esporuguiment.
-I ara! Per a tallar-vos els cabells, heu de fer sis o set hores de camí? Que no hi ha barber, a sant Feliu i a sant Quirse i a Castelltersol?
-És clar, que n'hi ha… però no es igual… no és igual…- deia el pastor, somrient amb una vergonya pueril, -A Granollers, quan acaben, em passen pel cap aquell raspall que sembla un corró… Em fa un plaer, una delícia!… M'hi fonc.
En Tià no era un psicòleg massa fi; però els trets d'aquell rostre expressaven una recordança tan indiscutiblement dolça, tan palesament voluptuosa, que els dubtes li fugiren tot d'una. Rondinà encara, amb sornegueria:
-Vaja! Alabat siga Déu!
I se n'anà a l'encontre de les dones, alegrat per la selecta idea «d'esbroncar-les».
La Isabel era una dona dolcíssima i poruga. El seu marit, l'Ignasi, era comissionista, i viatjava gairebé tot l'any. Ordinàriament mostrava un gènit aspriu i malagradós. Trobava invariablement detestable la cuina dels hotels; els llits, incòmodes; els criats, negligents. Dins del vagó, es barallava amb els revisors i ofenia les opinions polítiques de tots els seus companys de viatge.
La llar, en canvi, l'enternia qui-sap-lo. Les curtes temporades que hi passava eren una treva d'optimisme. Tot li plaïa. La seva boca no cessava de lloar les gràcies i providències de la muller. Plegats anaven al teatre i a tota llei d'espectacles; xisclaven a chor en elwater-schuti en les muntanyes russes; si n'era temps, es banyaven a la Barceloneta. Dins de casa, jugaven a fet.
En el veïnat hi havia persones que envejaven la fortuna d'aquesta muller, qui servava, a despit del temps, un marit amorós i enjogassat. D'altres, en canvi, se n'apiadaven sospitant que l'Ignasi, per aquests mons de Déu, no era víctima de cap enyorança irremeiable.
La Isabel i l'Ignasi tenien una filla. L'havien batejada Eulàlia, però tothom li deia Lalí. Aquest nom, vaga onomatopeia de trompeta militar, li esqueia força: suggeria una idea prou exacta del seu tarannà abrivadíssim i desconcertant. La bonesa permanent de la mare i la manyagueria periòdica del pare eren una atmosfera gens a propòsit per a esmenar-la. Lalí, a set anys, era una criatura insuportable.
La seva mare, entre planys abundosos, retreia, vingués o no vingués a tomb, dues malifetes perpetrades precisament en aquesta edat, aurora de la raó.
Una d'elles esdevingué en una botiga de la Tapineria. Mare i filla hi eren per a comprar unes sabatetes a Lalí. El dependent s'entossudia en fer-li acceptar un calçat evidentment desmesurat. -Ha d'ésser un parell més petit- li advertia la mare. A la fi, bo-i-rondinant, el dependent abastà un parell de sabates d'un número inferior, intentà emprovar-lo a Lalí, i, de seguida, amb certa pedanteria professional, digué:
-Ho veu, senyora? No li entra. Ha de pendre el parell que jo li oferia.
Amb una gran amabilitat, la Isabel pregà que li deixés fer una temptativa a ella. Estirà ben estirat el mitjó, aconseguí que la nena posés el peu com calia, i la sabata lliscà suaument, sense violència. El sabater insinuà un somrís de compliment: s'endevinava, però, que estava una mica vexat. Lalí, que havia romàs tota encongida, es redreçà llavors, i, mirant de fit a fit el sabater, exclamà, amb una veu d'espinguet immensament sarcàstica:
-Ho veus, que n'ets, de ruc?
Un altre dia la Isabel gosà presentar-se amb Lalí a casa de la seva cosina Mercè, que celebrava el seu sant. Hi havia molta de gent. La conversa, però, no resultava tan intensa i joiosa com calia: un ensopiment enutjós s'emparava a poc a poc de l'assemblea. Lalí, doncs, fou acollida per tothom amb un interès exagerat: tothom la prenia com a pretext per a eixir d'un mutisme que cuidava esdevenir absolut. Lalí responia amb llenguatge desimbolt totes les interpel·lacions que se li adreçaven.
-I que és eixerida!- deia l'un.
-Quin temps li té?- demanava l'altre.
-Només set anys! Ara, vegi! Qui ho diria!
Un chor de lloances percudia l'ambient de la saleta. Es retreien dites i acudits d'altres infants; es feien comparances. La conversa prenia volada. Un jove que havia romàs en col·loqui a part amb una senyoreta molt il·lustrada (mecanògrafa, precisament), s'adonà que la seva actitud començava a desvetllar una atenció excessiva.
Abandonà polidament la seva interlocutora, i, girant-se vers Lalí, digué quatre frases sense solta. Era papissot. En sentir-lo, la boca de Lalí inicià un somriure burleta, que ràpidament va difondre's a tots els trets del seu rostre vivacíssim. La seva mare, que no cessava de vigilar-la, li adreçà unes mirades que volien dir: -Per l'amor de Déu, Lalí, calla! Calla! No em comprometis.- Tota la força expressiva i implorant d'aquelles mirades fou inútil. El jove continuava dient coses a Lalí i maldant per fer-la enraonar. Al capdavall ho aconseguí. La nena digué, signant-lo amb el dit per esvair tota llei de dubte: -Ai! Aquest jove parla aviciat!
Encara que aquestes dues fossin les entremaliadures que la Isabel contava amb preferència, no eren les pitjors, ni menys les úniques: cada dia en feia alguna de grossa. La Isabel es desesperava, gemegava, sospirava: -Aquesta filla serà la meva mort!- Però no tenia coratge per a pendre cap determini seriós. El marit, quan llegia les afligides cartes de la muller, no en feia gaire cabal, coneixent com coneixia el seu natural impressionable i poqueta cosa. Creia tenir una filla una mica eixelebrada; però aquesta circumstància més aviat l'afalagava que el captenia. Déu l'en reguard, d'haver tingut una noia bleda!
Un dia, tanmateix, veient les coses de prop, canvià de parer. Les festes de Nadal que havia de passar alegrement al costat dels seus, foren emmetzinades per la visita del director d'un col·legi de nens.
El director li presentava un veritable memorial de greuges. Sembla que Lalí, de la galeria estant, pertorbava els jocs dels nois que es desenrotllaven a un pati proper. La seva dèria consistia a dominar tots els alumnes, fent-los fer les evolucions que ella comandava a crits. Algun cop el seu imperi era reconegut, i les coses marxaven passablement; però llavors que els infants no la volien creure, s'enfurismava de tal manera que encontinent començava a insultar-los i a llançar-los terra dels testos, provocant un rebombori indescriptible.
L'Ignasi, irritat, cridà la seva filla per renyar-la davant del director mateix. Lalí comparegué amb l'esguard serenament desvergonyit. Quan el seu pare es disposava a obrir la boca, el director li posà la mà damunt del braç.
-Permeti'm. La meva professió consisteix precisament a educar, a corregir, a esmenar les naturaleses puerils.
Amb veu profunda i amb entonació pedagògica, adreçà a Lalí una exhortació una mica barroca: hi blasmava llargament els excessos de paraula i d'obra; atorgava al sexe femení una missió de tendresa, de pau i de concòrdia; retreia, finalment, l'immortal exemple de santa Teresa.
Lalí havia resistit el sermó a peu dret, sense bellugar-se. El director l'esguardava amb esguard sol·lícit i investigador. Què en pensava, d'aquesta lliçó moral? Tanmateix havia colpit el seu cor infantívol? No sentia un intern floriment de propòsits d'esmena?
Cal creure que no. Lalí recordava una sessió del Senat la ressenya de la qual fou llegida anit, en veu alta, pel seu pare. Digué:
-No me ha convencido su señoría.
I, corrents, va fer-se fonedissa.
El director s'alçà automàticament de la cadira. L'Ignasi l'acompanyà vers la porta mormolant excuses i projectes de càstig. Va anar de poc que no li escapés el riure: el cop de Lalí feia gràcia.
Feia gràcia, però revelava un desvergonyiment perillós. Resolgué de tancar la seva filla en un pensionat.
La Isabel, un cop sola, romangué trista, però assossegada. La resignació trigà poc de temps a visitar-la. Al seu volt hi havia una quietud, un desenfeinament!… Hauria dit que tornava a ésser en els primers anys de matrimoni, abans de la maternitat: la seva única raó de viure consistia altre cop a esperar les irrupcions, efímeres i arravatadores, de l'Ignasi.
L'hivern s'escolà pacíficament. L'estiu suscità un problema. Calia treure Lalí del pensionat. Marit i muller acordaren que la millor cosa fóra trametre-la a l'avi patern, que vivia en un mas, a mitja hora de Reus. L'isolament i la solitud camperoles tal vegada ablanirien el seu gènit. De més a més, els perills del camp els semblaven menys paorosos que els de la ciutat.
Fins que Lalí féu disset anys, aquest règim mixt (hivern al pensionat, estiu a la masia) reeixí mediocrement. Les monges del col·legi no arribaven a reprimir les rauxes de Lalí, però se'n defensaven amb astúcia i energia. L'avi era talment seduït per la seva néta, que tolerava benignament totes les malvestats que comportava la seva trepidant presència. Les gallines mortes a cops de roc, els ous esclafats contra les parets, els gossos nafrats, les hortes devastades, al capdavall li apareixia com l'hecatombe deguda al divinal eixoriviment de la noia.
Un estiu aquesta mena de normalitat fou alterada per un succés absolutament nou. La Isabel rebé un telegrama del seu pare que deia:
«Lalí desapareguda. Temo sigui Barcelona amb jove de can Rosell.Estic desesperat. Obre enquesta.»
La mare, després de sanglotar a bastament, sortí al carrer sense saber on anava. D'esma es dirigí a l'estació de França: passejà pels molls; interrogà els empleats. Un d'ells li assegurà que aquest matí havia vist una noieta d'uns quinze anys, rossa, prima, enravenxinada, amb dues trenes penjants damunt l'esquena i un canotier de palla verda. En escoltar l'evocació del canotier, la mare hagué d'arrambar-se a un vagó per no caure esblaimada: la seva filla era a Barcelona.
Així que fou retornada sortí de l'estació i se n'anà a casa per tal de madurar un determini. Pel camí va deturar-la un gran amic de l'Ignasi. Després de demanar-li noves del seu espòs, afegí: -Per la seva filla no li'n demano, perquè acabo de veure-la al Pla de la Boqueria.
La Isabel hagué de vèncer un tremolor que amenaçava tirar-la a terra, i mormolà d'esma, gairebé afònica:
-Ah! sí… És fàcil…
Cuidava preguntar-li: -Sola o acompanyada?- Però capí a temps la delatadora transcendència d'aquesta pregunta, i tractà de pendre comiat immediatament.
Al cap d'una hora d'ésser a casa pregant la intercessió de tots els sants i santes per a la reconquesta de Lalí, Lalí comparegué. No venia amb el cap cot, ni amb els ulls entelats de llàgrimes; tampoc reté el cos amb defalliments de culpable, ni abraçà els genolls maternals amb un anhel de perdó: el seu posat era d'assegurança. Quan la mare, tota trontollant i gemegant, anà per abraçar-la, va dir:
-Mamà, estalviem escenes. Sé que acabo de fer un disbarat; però no es capfiqui: abans d'una hora vindran a demanar-me.
Ajudà la seva mare a seure en un sofà, i cridà la minyona perquè li fes una tassa de til·la. De seguida va tancar-se a la seva cambra amb pany i clau.
La pronòstiga de Lalí no trigà a complir-se. Un senyor d'aspecte honorable va presentar-se a la Isabel sota el nom de Jaume Rosell. Li contà que tenia un germà de nom Jordi, que feia dos mesos que vivia en una masia prop de Reus. No hi vivia per gust, sinó a desgrat per guarir d'una colla de malalties indiscutiblement engendrades per la disbauxa i el desori. Adés, que tot just s'iniciava la seva convalescència, conegué Lalí. S'engrescaren… i avui, en el primer tren han vingut plegats a Barcelona. El seu germà li ha pregat que anés a demanar la mà de Lalí; però ell no es veu amb cor de complir semblant comesa. El seu germà Jordi és un tarambana, un tabalot, un tros de carn abjecta. No té salvació física ni moral. Val més, infinitament més, que, de comú acord, tractin de separar-los que no pas que consentin una unió monstruosa. La seva honradesa no li ha permès d'usar un altre llenguatge.
En Jaume Rosell ha estat digne i patètic. La Isabel li estreny la mà amb gratitud i una emoció que, encara que fossin expressables, ella no les podria pas expressar.
Una porta s'esbatana i apareix Lalí. Diu: -Aquesta noia de la qual vostè parlava suara sóc jo. Jo sóc Lalí, i desitjo dir-li a soles quatre paraules.
La mare, es retira com si acabés de rebre un manament inexorable.Al cap de dos minuts li diuen que ja pot entrar. Aleshores EnJaume Rosell fa aquest raonament:
-El que m'acaba de comunicar la seva filla és tan greu, que em veig obligat a canviar de parer. Fóra convenient casar-los. Sí, fóra convenient. Però no de seguida. No: cal que prèviament fem un assaig: cal que provem fins a quin punt el meu germà sent vocació d'home honrat. Li aconsello que tanqui la seva filla en un pensionat. Mentrestant jo exhortaré En Jordi perquè reprengui el bon camí. Si d'aquí a un any la seva conducta és honesta i la seva salut és satisfactòria, els casarem. Aprova aquest pla, senyora?
-Sí… vostè mateix…- gemegà la Isabel.
El visitant es retirà parsimoniosament. Era un home d'uns trenta cinc anys, ben rasurat, ben vestit, traspuant en tot una visible aspiració vers l'estil britànic. Era, innegablement, un home honrat. Tanmateix, en les seves paraules i en els seus gestos hi havia un xic d'afectació. Sentia amb claredat les suggestions de la consciència, però així mateix escoltava una veueta interior que li deia: -Manoi, que ho interpretes bé!
No hi fa res: la Isabel, que no té prou serenitat per a esbrinar aquests matisos, l'ha judicat favorablement: resta un poc alleujada. Almenys té una norma de conducta, un programa. Surt amb la noia, lloga un cotxe i es presenta al col·legi. La noia hi roman, i ella torna a casa. Entre dos degotissos de llàgrimes, escriu al seu marit, que precisament a hores d'ara viatja per la república de Colòmbia.
Jaume Rosell tenia cura d'enviar mensualment a la Isabel una mena de report policíac relatiu a la vida que menava el raptor de Lalí.
El del primer mes deia: «Excel·lent conducta. Es colga a les deu de la nit; es lleva a les set del matí. No pren cafè ni alcohols. Treballa al meu despatx. Li he encarregat la secció de correspondència».
El del segon mes, deia: «Confirmo el precedent.»
El del mes tercer contenia aquests mots: «L'he atrapat bevent una copa de cognac. Començo a malfiar-me. M'ha promès de no tornar-hi. Veurem».
El quart report era així: «Hi tornem a ser. Ha fet fonedís l'import de dues lletres. He descobert un amagatall d'ampolles de cognac al seu armari. Passa la nit fora de casa. Deixem tota esperança. Negoci perdut».
L'altra notícia que va rebre la Isabel era insuperablement nefasta: Jordi Rosell havia mort. L'esquela mortuòria era en les seves mans, sota els seus ulls. -Quan Lalí ho sàpiga!- Ella no es veia amb cor d'assabentar-la personalment d'aquest malastre: temia una escena aclaparadora.
Li escriuria… No: tampoc. El seu estil epistolar era incapaç de graduacions preparatòries: si agafava la ploma li ho diria tot d'una.
A la fi, la seva imaginació, torturada, ensopegà amb un procediment subtilíssim: embolicà bombons amb l'esquela mortuòria.
-Quima! Vesteixi's i vagi a dur aquest paquet a la senyoreta.Pregunti-li com està i si vol alguna cosa.
L'ominós paquet va produir instantàniament el seu efecte: Lalí, sense temps de tastar un sol bombó, sabé la mort del seu possible marit.
No es trasbalsà gens ni mica. Esguardant la nova des d'un punt de vista estrictament pràctic, va dir a la minyona: