L'endemà, cap a les nou, Fritz Kobus, assegut al caire del llit, amb aire melangiós, es posava lentament les botes i s'alliçonava a si mateix:
-Vam beure massa cervesa, ahir al vespre- digué gratant-se darrera les orelles: -es una beguda que us fa malbé la salut. Hauria obrat millor bevent una botella més i deixant de banda quatre o cinc xops.
Després, alçant la veu:
-Katel! Katel! -exclamà.
La vella serventa aparegué al llindar, i, veien-lo com badallava, amb els ulls rogencs i la crinera avalotada:
-Eh, eh, eh!- féu. -Teniu mal als cabells, senyor Kobus.
-Sí, és aquesta cervesa qui en te la culpa; no m'hi tornaran a atrapar!
-Ah! sempre dieu la mateixa cosa:- féu la vella tot rient.
-Què podries donar-me, que em refés?- continuà Fritz.
-Voleu te?
-Te! Parla'm d'una bona sopa de cebes: això és cosa enraonada. I, en acabat, espera…
-Una orella de vedella a la vinagreta?
-Sí, això és: una orella a la vinagreta. ¡Quina mala pensada va ser, de beure tanta cervesa! En fi, ja que és cosa feta, no en parlem més. De pressa, Katel: vindré tot seguit.
Katel, rient, va tornar a entrar a la cuina; i Kobus, passat un quart d'hora, acabava de rentar-se, de pentinar-se i de vestir-se. Amb prou feines podia alçar els braços i les cames. Finalment es posà el capot i entrà a la sala a asseure's davant una bona sopa de cebes, que el va retornar. Menjà l'orella a la vinagreta, i begué, a més a més, una bella glopada deforstheimer, que li va donar coratge. Tenia encara, però, el cap una mica feixuc, i esguardava la bella solellada que s'estenia damunt els vidres.
-Quina beguda tan perniciosa és la cervesa!- deia. -Hauria calgut tòrcer-li el coll a aquest Gambrinus, quan se li acudí de fer bullir l'ordi amb el llúpol. Es una cosa contrària a la naturalesa, la barreja del dolç i l'amarg: els homes són ximples, d'empassar-se una metzina com aquesta. Però el fum és qui té la culpa de tot: si hom pogués renunciar a la pipa, se'n riuria d!el xop. En fi, és allò… -Katel!
-Què mana, senyor?
-Surto; me'n vaig a pendre l'aire: cal que faci una bella caminada.
- Però… tornareu a migdia?
-Em penso que sí. En tot cas, si a la una no he tornat, despara la taula: serà que m'hauré arrivat a algun poblet de la rodalia.
Tot dient això, Fritz va posar-se son feltre; prengué el bastó que tenia al cim una bola de vori i estava al recó de la xemeneia, i davallà al vestíbul.
Katel tragué les estovalles tot rient i dient-se: -Demà, la seva primera visita, havent dinat, serà per al Gran Cérvol. Vet aquí com són els homes: no saben esmenar-se mai.
Un cop va ésser fora, Kobus pujà greument pel carrer de Hildebrant.El temps era magnífic: totes les finestres s'obrien a la primavera.
-Ah! bon dia, senyor Kobus! Veu's aquí el bon temps!- li cridaven les comares.
-Sí, Bérbel… sí, Catarina… això promet- deia ell.
Els infants dansaven, saltaven i cridaven a totes les portes: no es podia veure cosa més platxeriosa.
Fritz, després d'haver eixit de la vila per l'antiga porta de Hildebrandt, on les dones ja estenien llur blancatge i les robes vermelles al sol, al llarg de les antigues fortificacions, Fritz pujà al talús de l'Avançada. Les neus darreres es fonien a l'ombra dels camins coberts, i a tot el voltant de la vila tan lluny com arribava l'esguard, no es veien sinó brotades noves d'un verd tendre damunt les tanques, damunt els arbres dels vergers i les pollancredes afilerades al llarg del riu Lauter. Lluny, ben lluny, les muntanyes blaves dels Vosgues conservaven al cim algunes taques blanques gairebé imperceptibles, i pel damunt s'estenia el cel immens, on vagaven núvols lleugers.
Kobus, veient aquestes coses, fou veritablement feliç, i, portant l'esguard lluny, pensà:
-Si fos allà baix, damunt la costa de les ginestes, no em restaria sinó mitja llegua per a trobar-me a la meva masia de Meisenthal: podria conversar amb el vell Christel de mos afers, i veuria la sembra i la vedella blanca que ahir al vespre em deia Súzel.
Mentre així mirava, tot somniós, un esbart de tudons passava ben alt, damunt la costa llunyana, adreçant-se cap a la gran boscúria de faigs.
Fritz, amb els ulls plens de claredat, els seguia amb la mirada, fins que hagueren desaparegut en les fondàries il·limitades; i, tot seguit, resolgué d'anar a Meisenthal.
El vell jardiner Bosser passava, justament, per l'Avançada, amb l'aixada a l'espatlla.
-Ei! mestre Bosser!- li cridà.
L'altre aixecà el nas.
-Feu-me el plaer, ja que aneu a a vila, d'avisar a Katel que vaig aMeisenthal i que no tornaré abans de les sis o 1es set.
-Està bé, senyor Kobus, està bé, jo me n'encarrego.
-Sí, em fareu servei.
Bosser s'allunyà, i Fritz prengué, a mà esquerra, el tirany que baixa cap a la vall de les Ablettes, darera el Postthal, i que torna a pujar al davant, per la costa de les Ginestes.
Aquest tirany ja era eixut, però milers de rajolins d'aigua de neu s'entrecreuaven més avall, a la gran prada del Greselthal, i brillaven al sol com a venes d'argent.
Kobus, en pujar la costa de davant, llucà dues o tres parelles de tórtores boscanes, que anaven de dues en dues, al llarg de les roques grises de la Houpe, i es bequejaven damunt els reflexos, amb la cua en forma de ventall. Era un plaer de veure-les lliscar per l'aire, sense fressa. Hom hauria dit que no els calia d'agitar les ales: l'amor les portava. No es deixaven mai, i feien torterols, tan aviat a l'ombra de les roques com en plena llum: semblaven ramells de flors que caiguessin del cel tot estremint-se. Hauria calgut no tenir cor per no amar aquella ocellada gentil. Fritz, amb l'esquena recalcada en el bastó, les mirà qui-sap-lo temps: mai no les havia vist tan bé mentre es bequejaven, perquè les tórtores boscanes són molt esquerpes. Elles acabaren per reparar-ho, i s'allunyaren. Ateshores continuà de caminar, tot pensívol, i cap a les onze era a la costa de les Ginestes.
D'allà estant, Huneburg, amb els vells carrers tortuosos, l'església, la font de Sant Arbogast, la caserna de cavalleria, les tres portes decrèpites per on penjaven l'eura i la molsa, semblava pintada de blau, a la carena del davant, i totes les finestretes i les obertures de les teulades llançaven raigs lluminosos. La trompeta dels hússars, fent la crida, se sentia com la bonior d'una vespa. Per la porta d'Hildebrandt avançava una mena de filera de formigues. Kobus es recordà que a la vetlla havia mort la llevadora Lehuel: era el seu enterrament.
Després d'haver vist aquestes coses, es posà a travessar el ras a belles passes. El senderó sorrenc començava a davallar, quan, de cop i volta, la gran teulada de teules grises de la masia, amb les altres dues teulades més petites del cobert i del colomar, aparegueren al seu dessota, dins la clota de la vall de Meisenthal, al peu mateix de la costa.
Era una vella masia, bastida a l'amiga moda, amb una gran eixida quadrada, voltada d'una paret baixa de pedra seca, amb la font al mig de l'eixida, amb la pica davant l'abeurador tot verdós, les estables i les quadres a mà dreta, les sitges i el colomar, que tenia al cim una torreta punxeguda, a mà esquerra, i l'edifici cabdal al mig. Darrera hi havia la destil·leria, el safaretx, el cup, el corral i l'estatge dels porcs: tot això d'una velledat de cent cinquanta anys, perquè era l'avi Nicolau Kobus qui ho havia bastit; però més de tres hectàrees de prats naturals, vuit de terres de conreu, tot el tomb de la costa cobert d'arbres fruiters, i, en un recó assolellat, una hectàrea de vinyes de rèdit abundós, donaven al mas gran valor i belles rendes.
Tot davallant pel tirany en forma de zig-zag, Fritz esguardava la petita Súzel, que feia la bugada vora la font, els coloms que volaven en esbarts de deu o dotze al voltant del colomar, i el vell Christel, amb sa grancougieal puny, fent tornar els bous de l'abeurador. Aquest conjunt camperol l'alegrava. Escoltava amb vera satisfacció la veu del ca Mopsel, que ressonava, amb els cops de picador, dins la vall silenciosa, i els bruels de l'arment, prolongant-se fins a la boscúria de faigs del davant, on encara romanien algunes taques de neu groguenca al peu dels arbres.
Però el que més gust li dava era la petita Súzel, decantada sobre la posteta ensabonant el blancatge, picant-lo i retorcent-lo, d'un tomb de braç, com una bona mestresseta de casa. Cada vegada que aixecava el picador, tot lluent d'aigua ensabonada, el sol, que brillava al damunt, trametia un raig fins al cim de la costa.
Fritz, donant per atzar una llambregada al fons de la clota, on el Lauter serpeja en mig de les prades, veié a la punta d'una vella alzina un busart que observava els coloms que feien torterols al volt de la masia. Va apuntar-lo amb un bastó: tot seguit l'ocell se n'anà, fent un grinyol salvatge dins la vall; i tots els coloms, en oir el crit de guerra, es replegaren, en forma de ventall, fins a l'interior del colomar.
Aleshores, Kobus, rient dintre seu, començà de nou el trot pel senderó, fins que una veueta clara es posà a cridar:
-Senyor Kobus!… Aquí està el senyor Kobus!
Era Súzel, que acabava de reparar-lo i que es llançava sota el cobert per cridar son pare.
Fritz arribava tot just al camí de carruatge, al peu de la costa, quan el vell masover anabaptista, amb son ample tomb de barba, son capell prim i sa camisola de llana grisa decorada amb fermalls de llautó, venia ja a son encontre, amb la cara expandida i exclamant en to joiós:
-Benvingut, senyor Kobus, benvingut! Ens feu molt de plaer, en aquest dia. No esperàvem de veure-us tan d'hora. Lloat sigui el Cel, per haver-vos decidit avui.
-Si, Christel, aquí em veieu- digué Fritz donant una encaixada a aquell home excel·lent: -la idea de venir se m'ha acudit tot de sobte, i veu's-me aqui. Eh! eh! eh! Em plau de veure que aneu fent bona cara, Christel.
-Si, el Cel ens ha conservat la salut, senyor Kobus. Es el bé més gran que puguem desitjar, beneït sigui! Però, teniu, veu's aqui la meva dona que la petita havia anat a cercar.
En efecte, la bona Orchel, grossa i grassa, amb la còfia de tafetà negre, el davantal blanc i els braçassos rodons, que li eixien de les mànegues de camisa, corria també cap a ell, amb la petita Súzel al darrera.
-Ah! Déu meu! ¿Sóu vós, senyor Kobus?- deia la dona, tota riallera -tan aviat? Ah! quina bella sorpresa ens doneu!
-Si, Orchel. Tot el que veig m'alegra, He dat un cop d'ull als vergers: tot brota a cor què vols cor què desitges; i he vist ara mateix l'arment que tornava de l'abeurador i que m'ha semblat ufanós.
-Sí, sí, tot reïx!- digué la grossa masovera.
Hom veia que tenia ganes d'abraçar Kobus; i la petita Súzel semblava igualment feliç.
Tots els mossos de la casa, de brusa, eixien aleshores amb l'arada enganxada. Tiraren en l'aire el barret, tot cridant:
-Bon dia, senyor Kobus!
-Bon dia, Johann! Bon dia Kasper!- digué tot joiós.
S'havia acostat a la vella masia, que tenia tota la façana coberta d'una obra de llates, per on s'enfilaven fins al peu de la teulada mitja dotzena de ceps gruixuts i nuosos; però els brots amb prou feines treien el cap.
A mà dreta de la porteta rodona hi havia un banc de pedra. Més lluny, sota la teulada del cobert, que avançava fent ràfec fins a dotze peus de terra, hi estaven amuntegats en desorde els rasclets, les arades, els coltells d'herba, les serres i les escales. Hom veia també, contra la porta de la sitja, una gran nansa ; i al damunt, entre les bigues del cobert, penjaven gabelles de palla on niarades de pardals havien parat casa. El gos Mopsel, canet de pastor de pèl gris acer, gros mostatxo i cua arrossegadissa, vingué a fregar-se contra la cama de Fritz, que li passà la mà pel cap.
Aixi es com, entre les riallades i les dites joioses que a tots inspirava l'arribada del bon Kobus, entraren plegats a la sendera, plantada d'arbres, i després a la cambra gran de la masia, una gran sala emblanquinada, de vuit a nou peus d'alçada i amb el sostre ratllat per bigues brunes. Tres finestres de vidres octògons donaven a la vall; una altra de petita, al darrera, s'obria damunt la costa. Al llarg de les finestres s'estenia una llarga taula de faig, de peus en forma de X, amb un banc a cada costat; darrera la porta, a mà esquerra, es dreçava el fornell de fosa, de forma piramidal; i damunt la taula hi havia cinc o sis vasos i el canti de gres, amb flors blaves. Imatges antigues de sants, polides amb vermelló i enquadrades de negre, completaven el parament de la cambra.
-Senyor- digué Christel: -dinareu aquí?
-No cal dir-ho.
-Bé, ¿ja saps, Orchel, què cosa plau al senyor Kobus?
-Sí, estigues tranquil: justament hem enfornat aquest mati.
-Aleshores seguem. ¿Esteu afadigat, senyor Kobus? Voleu canviar de calçat? posar-vos els meus esclops?
-No sigueu plaga, Christel: he fet les dues llegües curtes sense adonar-me'n.
-Vaja, val més així. Però ¿no dius res al senyor Kobus, Súzel?
-Què vols que li digui? Ja em veu aquí, i veu el gust que tots passem, rebent-lo a casa.
-Té raó, Christel. Vam parlar a bastament ahir, tots dos: em va contar tot el que passa per aquí. N'estic content: és una bona minyona. Però, ara que hi som posats i que Orchel ens prepara uns quantsnoudels, sabeu què podríem fer, mentrestant? Eixim una mica a veure els camps, el verger, el jardí. Fa tant de temps que no havia sortit, que la caminadeta no ha fet sinó treure'm la son de les cames.
-Amb plaer, senyor Kobus. Súzel, pots ajudar a la mare: tornarem d'aquí a una hora.
Aleshores Fritz i Christel sortiren; i, quan reprenien el camí de l'eixida, Kobus, passant, veié el reflex de la flama al capdavall de la cuina. La masovera passava vora l'aigüera.
D'aquí una hora, senyor Kobus!- va cridar-li.
-Sí, Orchel, sí: d'aquí una hora.
I eixiren.
-Hem premsat una pila de fruita, aquest hivern.- digué Christel: -n'hem tret, si més no, dues mesures de sidra de pomes i vint de sidra de peres, que és una beguda més refrescant que el vi al temps de la sega.
-Més sana que la cervesa- afegí Kobus. -No cal fortificar-la ni afegir-hi aigua: és una beguda natural.
Passaven aleshores al llarg de la paret de la destil·leria: Fritz adreçà l'esguard cap a dins per una finestreta.
-I de patates, Christel, que n'heu destil·lades?
-No, senyor. Ja sabeu que antany no han llevat gaire: cal esperar una collita abundosa, perquè valgui la pena.
-Es veritat. Oh! i em sembla que teniu més gallines que l'any passat, i més boniques!
-Ah! aquestes, senyor Kobus, són de la Cotxin-Xina. De dos anys a aquesta part n'hi ha qui-sap-les a la contrada. N'havia vistes a casa de Daniel Stenger, a la masia de Lauterbach, i n'he volgudes tenir. Es una mena magnífica, però caldrà veure si les cotxin-xineses són bones ponedores.
Eren davant la tanca del corral, i una mala fi de gallines grans i petites, unes amb plomalls, d'altres amb plomes a les potes, i un gall superb, d'ulls vermellencs, en mig de totes elles, romanien a l'ombra, esguardant, escoltant i pentinant-se amb el bec. També hi havia alguns ànecs, a la colla.
-Súzel! Súzel!- cridà el masover.
La petita comparegué tot seguit.
-Què hi ha, pare?
-Obre a les gallines, que vagin a pendre l'aire; i els ànecs que vagin a l'aigua. Ja serà temps de tancar-los quan hi hagi herba i vagin a descolgar-ho tot.
Súzel s'acuità a obrir, i Christel començà a davallar per la prada, amb Fritz al darrera. A cent passes del riu, fent-se humida la terra, l'anabaptista es deturà i digué:
-Veieu, senyor Kobus? Feia deu anys que aquest pendís no donava sinó vímets i tiges d'aigua: amb prou feines hi havia verd per a pasturar-hi una vaca. Doncs bé: aquest hivern he començat a nivellar, i ara tota l'aigua va decantant-se cap al riu. Quan el sol duri quinze dies, s'eixugarà, i hi sembrarem el que ens plagui: trèvol, trepadella, alfals! Us responc que el forratge serà bo.
-D'això en dic una gran pensada!- respongué Fritz.
-Sí, senyor. Però cal que us parli d'una altra cosa: quan tornem a la masia i siguem a l'indret on el riu fa recolzada, us ho explicaré i ho compendreu més millor.
Continuaren passejant-se, dant el tomb a la vall fins a migdia.Christel exposava a Fritz les seves intencions.
-Aquí- deia -plantaré patates; allà sembrarem blat: després del trèvol és una bona muda.
Fritz no hi entenia res, però ho feia veure, que hi era capaç; i el vell masover se sentia feliç parlant de les coses que l'interessaven més.
La calor es feia forta a força de caminar per aquelles terres grasses, llaurades pregonament i que a cada pas us deixaven un terròs al taló. Kobus havia acabat per adonar-se que la suor li lliscava esquena avall. I, mentre eren al cim de la costa a rependre l'alè, la immensa munió dels insectes que ixen de terra als primers dies del bon temps es féu sentir per primera vegada a llurs oïdes.
-Escolteu, Christel- digué, -quina música, eh? Tanmateix és admirable, aquesta vida que ix de terra en forma d'erugues, pregadéus de rostoll, mosques, que omplen l'aire d'un dia a l'endemà!… És una cosa gran!
-Sí, fins i tot massa gran- digué l'anabaptista. -Si no tinguéssim la sort de tenir pardals, pinsans, orenetes, i altres ocells decents, com les caderneres i les curruques, per a exterminar totes aquestes bestioles, estaríem perduts, senyor Kobus: els pregadéus de rostoll, les erugues i les llagostes se'ns ho menjarien tot! Per ventura Nostre Senyor ens dóna ajut. Caldria prohibir la caça dels ocellets. Jo no he volgut mai que desniessin els pardals de la masia: ens prenen molta de grana, però encara ens en salven més.
-Sí- continuà Fritz. -Vet aquí com tot marxa, en aquest món: els insectes mengen les plantes, els ocells mengen els insectes, i nosaltres ens mengem els ocells i les altres coses. D'ençà del començament, les coses han estat ordenades perquè ens ho mengem tot. Per això tenim trenta dues dents: les unes punyents, les altres talladores, i les altres, les peces grosses, per a esclafar. Això demostra que som els reis de la terra. Però… escolteu, Christel… Què és, això?
-Això és la campana major d'Huneburg, que toca a migdia: el so entra per allà baix dins la vall, a vora la roca de les Tórtores.
Començaren la davallada; i al marge del riu, a cent passes de la masia, l'anabaptista, aturant-se de bell nou, digué:
-Senyor Kobus, veu's aquí la idea de la qual us parlava suara. Ja veieu si n'és, de baix, el riu, en aquest indret. Cada any, quan es fonen les neus o cau un gran xàfec a l'istiu, el riu surt de mare aquí. I avança almenys unes cent passes. Si haguéssiu arribat la setmana passada, ho hauríeu vist tot ple d'escuma: ara encara la terra és molt humida. Doncs bé! he pensat que, si cavéssim de cinc a sis peus en aquest tombant, això ens daria, de primer antuvi, de dues a tres centes carretades de terra grassa, que serien un bon engreix per a la costa, perquè no hi ha cosa millor que barrejar l'argila amb la terra de calç. Després, bastint una paredeta ben sòlida al costat del riu, tindríem el millor dipòsit que hom pugui desitjar per a servar-hi truites, barbs, tenques, i totes les menes que es crien en el Lauter. L'aigua entraria per una tanca reixada i sortiria per un reixat ben espès, per l'altra banda: el peix estaria dins l'aigua viva, a casa, i no caldria sinó tirar la xarxa per agafar-ne tant com es volgués. Mentre que ara, sobretot d'ençà que el rellotger d'Huneburg i sos dos fills venen a pescar tot el sant dia, i s'emporten cada vespre el sac ple de truites, no hi ha manera d'haver-ne. ¿Què en penseu, d'això, senyor Kobus, vós que esteu tan agradat del peix d'aigua corrent? Cada setmana Súzel us en portaria amb la mantega, els ous i les altres coses.
-Això- digué Fritz, amb la boca plena d'admiració -és una idea magnífica. Christel, sóu un home ple de seny. Fa temps que hauria hagut de pensar en aquest dipòsit, perquè em daleixo per les truites. Sí, teniu raó. És clar és clar, és justíssim! Demà mateix començarem: sentiu Christel? Aquest vespre me'n vaig a Huneburg a cercar obrers, carros i carretons. Cal que vingui l'arquitecte Lang, perquè la cosa sigui feta amb tots els ets i uts. I, un cop estiguem llestos, ho sembrarem de truites, persegues i barbs, com es sembren cols, raves i pastanagues al jardí.
Kobus esclatà aleshores en una riallada, i el vell anabaptista semblà feliç de veure-li aprovar son projecte.
Tot arribant a la masia, Fritz deia:
-M'establiré a casa vostra, Christel, vuit, deu, quinze dies, per vigilar i empènyer aquest treball: ho vull veure tot amb els meus mateixes ulls. Caldrà, al costat del riu, una paret sòlida, de bona calç i bons fonaments. També necessitarem sorra i palets per al fons del dipòsit: perquè els peixos d'aigua corrent volen palets. En fi, ho muntarem de manera que sigui de durada.
Entraven aleshores dins la gran eixida de davant el cobert. Súzel era a la porta.
-Que ens espera, ta mare?- li digué el vell anabaptista.
-No encara: està parant la taula, tot just.
-Bé, tenim el temps de veure les estables.
Travessà l'eixida i obrí la finestreta. Kobus esguardà l'establa emblanquinada de calç i empedrada amb palets, amb un regueró al mig, de pendís suau, i els bous i les vaques fent renglera, a l'ombra. Mentre aquelles bones bèsties giraven el cap envers la llum, Christel digué:
-Aquests dos bouassos del davant s'engreixen fa tres mesos. El carnisser jueu, Isaac Schmoule, els cobeja: ja ha vingut dues o tres vegades. Amb els altres sis en tindrem prou, aquesta anyada, per al treball. Però mireu aquest petit, tot negre, senyor: és magnífic, i és una llàstima que no en tinguem un altre d'igual. He corregut tota la contrada per trobar-lo. Quant a les vaques, són les mateixes d'antany. Roesel té llet de fresc: vull deixar-li criar la seva vedelleta blanca.
-Està bé- va fer Kobus: -veig que tot marxa. Ara anem a dinar: tinc una mica de cori-mori.
La idea del dipòsit de peixos havia entusiasmat Fritz. A penes el dinar hagué finit, cap a la una, va empendre la via cap a Huneburg. I l'endemà va tornar amb un carruatge d'aixades, pales i carretons, alguns obers de la pedrera de les Tres Fonts i l'arquitecte Lang, que havia de traçar el pla.
Hom davallà tot seguit al riu; hom examinà l'indret. Lang, amb el metre al puny, prengué les mesures; discutí l'empresa amb Christel, i el mateix Kobus plantà les estaques. Finalment, quan es posaren d'acord sobre la cosa i el preu, els obrers començaren la tasca.
Lang tenia, aquell any, la seva gran empresa del pont de pedra damunt el Lauter, entre Huneburg i Biewerkirch: no pogué, doncs, vigilar els treballs; però Fritz, instal·lat a casa de l'anabaptista, en la bella cambra del primer pis, s'encarregà d'aquest esment.
Ses dues finestres s'obrien damunt la teulada del cobert: no tenia ni necessitat de llevar-se per a veure què feia l'obra, perquè del llit estant descobria d'una ullada el riu, el verger del davant i la costa al damunt. Era com si diguéssim fet exprés.
A trenc de dia, quan el gall feia son esgarip dins la vall, que era encara tota cendrosa, de lluny, ben lluny, els ecos del Bichelberg li responien en el silenci; quan Mopsel es remenava dins son aixopluc, després d'haver lladrat una o dues vegades; quan l'alta griva deixava sentir sa primera nota en els boscos sonors; quan, després, tot callava altra vegada per alguns segons, i les fulles es posaven a tremolar (sense que mai s'hagi sabut per què, i com si fos per saludar, elles també, el Pare de la llum i de la vida) i una mena de pal·lidesa s'expandia pel cel; aleshores Kobus es desvetllava: havia sentit aquelles coses abans d'obrir els ulls, i mirava.
Tot era encara ombrívol a son voltant; però a baix, dins el camí vorejat d'arbres, el mosso conreador marxava amb pas feixuc: entrava dins la sitja, i obria la finestreta de la pallissa del fenàs, damunt la quadra, per donar el farratge a les bèsties; les cadenes es bellugaven, els bous braolaven tot baixet, com adormissats, i els esclops anaven i venien.
Tot seguit Orchel davallava a la cuina. Fritz, tot escoltant la bona dona com encenia el foc i remenava les cassoles, apartava les cortines i veia les finestretes grises perfilant-se en negre damunt el pàl·lid horitzó.
De vegades, un núvol, lleuger com un manyoc de púrpura, indicava que el sol apareixeria entre les dues costes del davant al cap de deu minuts, d'un quart d'hora.
Però ja la masia era plena de renou: en el corral, el gall, les gallines, el ca, tot anava i venia, escatainava, lladrava. Dins la cuina, les cassoles dringaven, el foc espetegava, les portes s'obrien i es tancaven. Una llanterna passava per fora, sota el cobert. Hom sentia com trotaven al lluny els obrers, arribant del Bichelberg.
Després, de cop i volta, tot esdevenia blanc: era ell, el sol que a la fi acabava de mostrar-se. Allí estava, roig, fulgurant com l'or. Fritz, veient-lo pujar entre les dues carenes, pensava: -Déu és gran!
I en veu més baixa, veient com els obrers cavaven i estiraven el carretó, deia:
-La cosa marxa!
Sentia també la petita Súzel com pujava i davallava per l'escala, trescant com una perdiu, i li posava les sabates enllustrades a la porta, i es manegava dolçament per no despertar-lo. Somreia dintre seu, sobretot quan el gos Mopsel es posava a lladrar a l'eixida i sentia que la petita li cridava, amb veu ofegada: -Xsst! xsst! Ah! el bergant! Arribarà a despertar el senyor Kobus!
-És admirable, pensava, com aquesta petita té esment de mi! Endevina tot el que pot dar-me gust. A força de menjar damfnoudels, ja en tenia prou: hauria volgut ous passats per aigua; i me n'ha fet sense que jo digués cap paraula. Després m'he cansat dels ous, i ha fet costelletes amb herbes fines… És una noia plena de seny: aquesta petita Súzel m'espalma!
I, pensant en aquestes coses, es vestia i davallava. La gent de la masia havien acabat llur àpat del matí: enganxaven l'arada i emprenien llur via.
L'estovalleta blanca era posada al cap de la taula; el vi i la garrafa d'aigua fresca, tota fulgurant de gotetes, eren allí damunt. Les finestres de la sala, que donaven a la vall, deixaven entrar a rauxades la forta flaire dels boscos.
En aquell moment Christel ja arribava, de vegades, de la costa, amb la brusa amarada de rou i les sabates carregades de terra groga.
-I bé, senyor Kobus- exclamava l'excel·lent home: -com anem, aquest mati?
-Oh! molt bé, Christel. Cada dia hi visc més a plaer aquí. Hi estic a cor què vols cor què desitges: vostre petita Súzel no consent que em manqui res.
Quan Súzel era allí, s'enrojolava tot seguit i fugia a corre-cuita, i el vell anabaptista deia:
-L'alabeu massa aquesta noia, senyor Kobus: la fareu tornar orgullosa.
-Bah! bah! Tanmateix cal encoratjar-la, què dimoni! Es una mestresseta de casa com no en corren: farà l'alegria de la vostra vellesa, Christel.
-Déu ho vulgui, senyor Kobus, Déu ho vulgui, per la seva felicitat i la nostra!
Aleshores es desdejunaven plegats, i després anaven a veure els treballs, que marxaven molt bé i prenien un bell caient. Després d'això, el masover tornava als camps, i Fritz entrava de bell nou a la seva cambra, a fumar-hi una bona pipa, amb els dos colzes al marge de la finestra, sota el ràfec, mirant com els obrers treballaven i la gent del mas anava i venia, conduint el bestiar al riu i cavant el jardí. Orchel sembrava mongetes, i Súzel entrava a l'establa amb un cossi d'avet ben polit, per a munyir les vaques; cosa que feia cap allà a les set del matí i cap allà a les vuit del vespre, després de sopar.
Moltes vegades baixava, aleshores, per gaudir aquell espectacle; perquè havia acabat agafant afició al bestiar, i era un veritable gust per a ell de veure aquelles bones vaques, tranquiles i pacífiques, que es giraven en acostar-s'hi la petita Súzel, alçant els morros blavencs o rosats, i posant-se a bruelar a chor per saludar-la.
-Hala, Schwarz!… hala, Horni!… gireu-vos… deixeu-me passar!- els cridava Súzel, empenyent-los amb la maneta rodanxona.
No li treien l'ull de sobre, de tant que l'estimaven; i quan asseguda damunt son tamboret de tres peus es posava a munyir, la gran Blanca o la petita Roesel es giraven sens treva per donar-li un cop de llengua, i això l'enutjava una cosa de no dir.
-Mai no en sortiré! està vist!- exclamava.
I Fritz, mirant-s'ho per la finestreta, reia de tot cor.
De vegades, havent dinat, desfermava la barqueta i davallava fins al penyalar gris del bosc de bedolls. Tirava la xarxa damunt aquell fons sorrenc, però clares vegades rapissava alguna cosa; i tot remant per remuntar el corrent fins a la masia, pensava:
-Ah! quina bona idea hem tingut de fer cavar un dipòsit. Amb un cop de xarxa tindré més peix que no n'arreplegaria al riu en una quinzena.
Així s'escolava el temps a la masia i Kobus s'estranyava d'enyorar tan poc el seu celler, la seva cuina, la seva Katel i la cervesa del Gran Cérvol, convertida en costum de quinze anys ençà.
-En totes aquestes coses, no hi penso gaire més- es deia de vegades, al vespre, -que si mai haguessin existit. Passaria gust de veure el vell rabí, Frederic Schoultz, el recaptador Hâan… és veritat; de bon grat faria, al vespre, una partida deyoukeramb ells; però me'n sé passar, i fins em sembla que em trobo millor, que tinc les cames més eixerides i més gana… Això ve de l'aire lliure. Quan retornaré allà baix faré cara de canonge, fresca, rosada, grassona: no se m'arribaran a veure els ulls, de tant que m'engreixo. Ah, ah, ah!
Un dia, havent tingut Súzel la idea de cercar a la vila un pit de vedell ben gras, de farcir-lo de cebetes trinxades i de rovells d'ou, i d'afegir a aquest dinar bunyols d'una mena especial empolsinats de canyella i de sucre, Fritz trobà la cosa de tan bon gust, que, havent sabut que Súzel tota sola havia preparat aquells requisits, no pogué menys de dir, després de l'apat, a l'anabaptista:
-Escolteu, Christel: teniu una filla d'un seny i una vivor extraordinària! ¿On diables pot haver après Súzel tantes de coses? Deu venir-li de natural.
-Sí, senyor Kobus- digué el vell masover: -li ve de natural. Els uns neixen tenint virtuts, i els altres no en tenen, dissortadament per a ells. Veieu? Mon gos Mopsel, per exemple, és molt bo per a lladrar quan hi ha gent; però, si algú volia fer-ne un gos de caça, ja no seria bo per a res. La nostra filla, senyor Kobus, ha nat per a portar una casa: sap embassar el cànem, filar, rentar, batre la mantega, pastar el formatge i cuinar tan bé com la meva dona. Mai no ha calgut dir-li: «-Súzel, això ha de fer-se aixís i aixàs»: hi ha vingut sol. I d'això en dic una vera mestressa de casa: d'aquí dos o tres anys, naturalment, perquè ara encara no és prou forta per a les tasques feixuges; però serà una vera mestressa de casa. Nostre Senyor n'hi ha fet do, i ella hi troba mil gustos. «-Quan hom ha de traginar el gos a la cacera- deia el vell guàrdia Froelig, -mal va la cosa. Els veritables gossos de caça hi van sols: no cal dir-losaixò és un pardal, això és una guatlla o una perdiui no s'aturen mai davant un terròs com si fos una llebre.» Mopsel no hi veuria la diferència. Però, pel que fa a Súzel, goso dir que ha nat per a tot allò que té una relació amb la casa.
-Es positiu- digué Fritz. -Però el do de la cuina, veieu? és una veritable benedicció. Hom pot embassar el cànem, filar, rentar, i tot el que voldreu només que amb braços i cames i bona voluntat; però destriar una salsa d'una altra, i saber-les aplicar quan cal, és una cosa que s'estila ben poc. Així és que jo m'estimo més aquests bunyols que tota la resta; i sostinc que, per a fer-los tan bons, es necessita mil vegades més talent que per filar i blanquejar cinquanta metres de tela.
-Es possible, senyor Kobus: en aquest ram hi sou més capaç que jo.
-Sí, Christel; i estic tan content d'aquests bunyols, que voldria saber com s'ho ha manegat, per a fer-los.
-Oh! no cal sinó cridar-la- digué el vell masover -ella ens ho explicarà. Súzel, Súzel!
Súzel, justament, estava batent la mantega, a la cuina, duent el seu davantal blanc, amb pitera, aferrat al cos, fermat sobre la nuca i pujant des dels baixos de les faldilletes de llana blava fins a son bonic mentó rosat. Taquetes blanques, a centes, titllaven sos braços rodanxons i ses galtes i n'hi havia fins i tot en sos cabells: tant de delit posava en la seva tasca. Així, doncs, entrà tota animada, demanant:
-Què mana, pare?
I Fritz, veient-la gerda i somrient, amb els ullassos blaus ingènuament badats i la boqueta entreoberta que mostrava les boniques dents esclatants, no pogué menys de reflexionar que Súzel era apetitosa com un plat de maduixes amb natilla.
-Què mana, pare?- féu amb sa alegre veueta. -M'heu cridat?
-Sí: el senyor Kobus troba tan bons els bunyols que tu fas, que voldria saber-ne la recepta.
Súzel va enrojolar-se tota de plaer.
-Oh! el senyor Kobus vol riure's de mi!
-No, Súzel! aquests bunyols són deliciosos. ¿Com els has fet?Vejam.
-Oh! senyor Kobus! No és cosa difícil. He posat… Però, si voleu, us ho escriuré: podríeu oblidar-ho.
-Com! Sap escriure, Christel?
-Porta tots els comptes de la masia de dos anys ençà- digué el vell anabaptista.
-Diable, diable! Ara veieu!… És una veritable mestressa de casa!… Aviat no gosaré tractar-la de tu!… Bé, doncs, Súzel: m'escriuràs la recepta.
Aleshores, Súzel, sortosa com una petita reina, tornà a entrar a la cuina, i Kobus encengué la pipa, tot esperant el cafè.
Els treballs del dipòsit acabaren l'endemà cap a les cinc. Tenia trenta metres de llargada per vint d'amplada; una sòlida paret el voltava. Però abans de posar les reixes, encarregades al Kligenthal, calia esperar que l'obra estigués ben seca.
Els obrers partiren, doncs, amb l'aixada i la pala a l'espatlla; i Fritz, aquell mateix vespre, a l'hora de sopar, declarà que l'endemà se'n tornaria a Huneburg. Aquest determini va entristir a tothom.
-Us n'aneu al moment més bonic de l'any- digué l'anabaptista. -D'aquí dos o tres dies les avellanes tindran llur cresta, els viburns i els lilàs llurs flors arraïmades, totes les ginesteres de la costa seran florides, i no hi haurà altra cosa que violetes a l'ombra dels closos.
-I Súzel que pensava- digué Orchel -servir-vos ravenets un d'aquests dies!
-Què voleu fer-hi!- respongué Fritz. -No demanaria altra cosa que romandre; però he de cobrar diners, he de fer rebuts; hi ha potser correspondència que m'espera. I després, d'aquí a una quinzena, tornaré per posar les reixes, i aleshores veuré tot això que em dieu.
-En fi, si us cal, no en parlem més- digué el masover; -però tanmateix és cosa enutjosa.
-Sens dubte, Christel: també em reca a mi.
La petita Súzel no digué res, però semblava tota trista; i aquell vespre, Kobus, tot fumant com tenia per costum, la pipa a la finestra, abans de colgar-se, no la va sentir cantar, amb sa bonica veu de curruca, mentre rentava plats. El cel, a la dreta, envers Huneburg, estava encès com una brasa, mentre que els turons de davant, a l'altre cap de l'horitzó, passaven de les tintes d'atzur al moradenc ombrívol, i acabaven per desaparèixer dins l'abisme.
El riu, al fons de la vall, estava ple de polseguera d'or: i els salzes amb les llargues fulles suspeses, els joncs amb llurs sagetes agudes, els vímets i els trèmols parpellejant sota l'oratge, es dibuixaven, com a trets negres dilatats, damunt aquell fons joguinós. Un ocell dels aiguamolls, algun bernat pescaire sens dubte, interrompia el silenci, de segon en segon, amb el seu crit estrany. Després tot callà, i Fritz va colgar-se.
L'endemà, a les vuit, s'havia desdejunat; i dret, amb el bastó a la mà davant la masia, al costat del vell anabaptista i Orchel, estava a punt de partir.
-Però on és, Súzel?- exclamà. -Aquest matí encara no l'he vista.
-Deu ser a l'estable o a l'eixida- digué la masovera.
-Bé, doncs, aneu a cercar-la: no puc deixar el Meisenthal sense dir-li adéu.
Orchel entrà a la casa, i al cap d'alguns instants Súzel aparegué, tota vermella.
-Eh, Súzel! vina!- li cridà Kobus. -Cal que et regraciï. Estic molt content de tu: m'has tractat molt bé. I, per demostrar-te la meva satisfacció, té, aquí tens un goulden, i en faràs el que voldràs.
Però Súzel, en lloc de gaubar-se'n, del present, semblà tota confosa.
-Gràcies, senyor Kobus- va fer.
Fritz insistí, dient: -Pren-ho, Súzel: t'ho has ben guanyat.
Ella, girant el cap, va posar-se a plorar.
-Què vol dir, això?- digué Christel. -Per què plores?
-No ho sé, pare- feia ella, entre sanglots.
I Kobus pensà, per la seva part:
-Aquesta petita és altívola: es pensa que la tracto com una serventa, i això li fa pena.
Per això tornant-se a posar el goulden a la butxaca, digué:
-Escolta, Súzel: jo mateix et compraré alguna cosa: valdrà més. Cal, però, que em donis la mà: sense això, em creuria que estàs enutjada contra mi.
Aleshores, Súzel, amb la cara gentil amagada dins el davantal, i el cap decantat endarrera, damunt l'espatlla, li estengué la mà; i, quan Fritz l'hagué estreta, tornà a l'eixida tot corrent.
-Les criatures tenen unes idees ben estranyes!- digué l'anabaptista. -Ara vegeu! Ha cregut que volíeu pagar-li les coses que ella feia de tot cor.
-Sí- digué Kobus. -Em sap força greu d'haver-li fet pena.
-Ah!- exclamà Orchel; -tanmateix és massa orgullosa! Aquesta petita ens donarà grans disgustos.
-Vaja, calmeu-vos, Orchel- digué Fritz, tot rient. -Val més ésser una mica massa altívol que no massa poc, creieu-me: sobretot quan es tracta de noies. I ara, a reveure!
Es posà en camí amb Christel, que l'acompanyà fins a la carena; es separaren vora les roques, i Kobus continuà tot sol, a bon pas, la caminada cap a Huneburg.
A desgrat de tot el plaer que Fritz havia passat a la masia, no fou sens viva satisfacció que descobrí Huneburg a la carena de davant. Així com tot era humit, a la vall, el dia de la seva partida, era tot, aleshores, eixut i clar. La gran prada de Finckmach s'estenia, com una immensa catifa de verdor, de les fortificacions fins al torrentell de les Ablettes; i, al cim de tot, els grans femers de la cavalleria del Postthal, els jardinets dels veterans, voltats de tanques de rama, i les velles fortificacions molsoses feien un efecte superb.
Veia també, darrera les acàcies de bola de la placeta, vora la casa de la vila, la façana blanca de la seva casa; i la distància no li impedia de reconèixer que les finestres eren obertes per a l'aireig.
Tot caminant, es representava la cerveseria del Gran Cérvol amb l'eixida al fons, voltada de plàtans, i les tauletes a sota, atapeïdes de gent, amb els xops vessant escuma. Tornava a veure's dins la seva cambra, en mànegues de camisa, els pantalons apretats a les anques, els peus dins les sabatilles, i es deia, tot joiós:
-Mai s'està millor que a caseta, amb els vestits vells i les velles usances. He passat quinze dies agradables al Meisenthal, és veritat; però, si encara hagués calgut restar-hi, hauria trobat l'estona llarga. Tornarem, doncs, a començar les nostres discussions, el vell David Sichel i jo; tornarem a empendre les nostres bones partides deyoukeramb Frederic Schoultz, el recaptador Hâan, Speck i els altres. En això hi trobo la millor conveniència. Quan estic assegut davant la meva taula, per dinar o per ajustar un compte, tot el món sembla ben endegat. A qualsevol altra banda puc tenir bastant satisfacció, però mai tan tranquila, tan pacífica, com en el meu bon Huneburg de tota la vida.
Al cap de mitja hora, tot somiejant d'aquesta manera, havia recorregut el senderó del Finckmach, i passava darrera els femers de Postthal per entrar dins la vila.
-Què em dirà, la vella Katel?- pensava. -Començarà de passar-me el rosari; em farà retrets d'una tan llarga absència…
I, tot allargant el pas sota la porta de Hildebrandt, somreia i mirava, tot passant, les portes i les finestres obertes en el gran carrer tortuós; el llauner Schwartz tallant la seva llauna, amb les antiparres sobre el nasset camús i els ulls badats; el torner Sporte fent xiular la roda i debanant els seus encenalls en cintes interminables; el teixidor Koffel, tot petit i groguenc, a la seva feina, engegant la llançadora amb una interminable fressa de ferralla; el ferrer Nickel ferrant el cavall del gendarme Hierthès a la porta de la seva forja; i el boter Schweyer enfonsant les dogues de les bótes, a grans cops de maça, al fons de la volta ressonant.
Tots aquells renous, aquell moviment, aquella llum blanca damunt les teulades, aquella ombra pel carrer, el trànsit de tota aquella gent que el saludaven amb un aire particular, com si li diguessin: -Veu's aqui el senyor Kobus de retorn: cal que m'acuiti a portar aquesta nova a la meva dona-; els infants cridant a chor dins l'escola: -B-A, BA; B-E, BE-; i les comares reunides en grups de cinc o de sis davant la porta, fent mitja, xerrant com a garses, pelant patates, i cridant-li mentre s'entaforaven l'agulla darrera l'orella: -Ah! sóu vós, senyor Kobus? Fa qui-sap-lo temps que no us veiem!-; tot això l'alegrava i tornava a encarrilar-lo en son lloc escaient.
-Em canviaré, en arribar- es deia, -i després aniré a pendre un xop a la cerveseria del Gran Cérvol.
Amb aquests agradables pensaments, tombava la cantonada de la Casa de la Vila i travessava la plaça de les Acàcies, on es passejaven greument els vells capitans retirats, escalfant-se els reumatismes al sol, i set o vuit oficials d'hússars, testos dins llurs uniformes, com si fossin soldats de fusta.
Però encara no havia muntat els cinc o sis graons, a guisa de perístil, de casa seva, que la vella Katel ja cridava, en el vestíbul:
-Aquí està el senyor Kobus!
-Sí… sí… só jo- va fer, pujant de quatre en quatre els esglaons.
-Ah, senyor Kobus!- exclamà la vella, junyint les mans; -quines inquietuds m'heu fet passar!
-Com s'entén, Katel! ¿No t'havia avisat, quan vaig venir a cercar els obrers, que romandria a fora alguns dies?
-Sí, senyor; però és igual… Estar-se sola a casa… fer la cuina per una sola persona…
-Sens dubte, sens dubte… Ja ho comprenc… he sortit de test. Però, una vegada cada quinze anys, no és massa. Vaja, aquí em tens de retorn: cuinaràs per a tots dos. I ara, Katel, deixa'm. M'he de canviar: estic tot amarat.
-Sí, senyor, enllestiu: un cop d'aire aviat és atrapat.
Fritz entrà dins la seva cambra, i tancant la porta, va exclamar:
-Ja hi som!
No era el mateix home. Tot estirant les cortines, tot rentant-se, tot canviant de roba blanca i de vestit, reia i es deia:
-Eh! eh! eh! Podré criar bona sang altra vegada, tornaré a riure un altre cop! Aquells bous, aquelles vaques, aquelles gallines de la masia, m'havien fet tornar melangiós.
I el gran Schoultz, el recaptador Hâan, el vell rabí David, la cerveseria del Gran Cérvol, el vell pati de la sinagoga, el mercat, la plaça, tota la vila, tornaven a passar-li davant els ulls com a imatges de llanterna màgica.
Finalment, al cap de vint minuts, fresc, deixondit, joiós, tornà a eixir amb el gran feltre damunt l'orella, amb la cara expandida, i digué a Katel, tot passant:
-Surto: vaig a dar un tomb per la vila.
-Sí, senyor. Però… tornareu?
-Estigues tranquila, estigues tranquila: al punt de migdia seré a taula.
I davallà al carrer tot demanant-se:
-On aniré? A la cerveseria? No hi ha ningú abans de les dotze. Anem a veure el vell David: sí, anem a casa del vell rabí. És particular! només que de pensar-hi, se'm sacseja el ventre. Cal que l'enfurismi; cal que li digui alguna cosa per a arborar-lo: això em bellugarà la melsa, i dinaré millor.
Amb aquesta agradable perspectiva, davallà pel carrer dels Caputxins fins al pati de la sinagoga, on hom entrava per una antiga portalada. Tothom travessava aleshores aquell pati per davallar per l'escaleta de davant, que duia al carrer dels Jueus. Allò era tan antic com Huneburg. No es veien, allà dins, sinó grans ombres cendroses, altes construccions decrèpites, solcades de canals rovellades; i tota la Judea estenia a les finestretes dels voltants, fins al cim de l'aire, les mitges foradades, les velles faldilles greixoses, les calces apedaçades, el blancatge esfilegassat. A totes les obertures hi apareixien caps vacil·lants, boques desdentegades, nassos i mentons de carnaval. Hom hauria dit que aquella gent arribava de Nínive, de Babilònia, o que havien tornat a escapar-se del captiveri d'Egipte: tan xarucs semblaven.
Les aigües grasses de les feines domèstiques traspuaven al llarg de les parets; i, si cal dir la veritat, la flaire no era bona.
A la porta del pati hi havia un captaire cristià assegut damunt les cames encreuades. Tenia la barba llarga de tres setmanes, tota grisa; els cabells aplanats, i el bigoti com un canó de pistola. Era un antic soldat de l'Imperi: li deien elFrancès.
El vell David vivia al fons de tot amb la seva muller, la vella Sourlé, tota rodona i grassa, però d'un greix groguenc, amb les galtes voltades de grosses arrugues que feien arc; son nas era camús, sos ulls bruníssims, i sa boca adornada d'arruguetes en forma d'estel, com un forat.
Portava una bena al front, segons la llei de Moisès, per amagar sos cabells, a fi de no seduir els estrangers. Altrament tenia bon cor, i per al vell David era un plaer de proclamar-la perfecte model de son sexe.
Fritz posà un groschen dins el plat delFrancès. Havia encès la pipa, i fumava a grosses pipades per travessar la claveguera. Davant l'escaleta, on cada graó és baumat com la pedra d'una canal, s'aturà, es decantà a un costat, fins a una finestreta rodona arran de terra, i veié el rabí al fons d'una gran cambra fumada, assegut davant una taula de vella alzina, amb els dos colzes sobre un llibre vell, de cantell roig, amb el front arrugat entre les mans.
La figura del vell David, en aquella actitud reflexiva i sota aquella llum grisa, no estava mancada d'un gran caràcter. Hi havia en el conjunt de sos trets quelcom de l'esperit somniós i contemplatiu del dromedari, cosa que tanmateix es troba en totes les races orientals.
-Llegeix el Talmud- es digué Fritz.
Després, davallant dos graons, obrí la porta, tot exclamant:
-¿Segueixes capbussat dins la Llei i els Profetes, vell jueu de mala mena?
-Ah! ets tu, calavera!- féu el vell rabí, el posat del qual prengué tot seguit una expressió de joia interior, al mateix temps que d'ironia fina, baldament plena de bonhomia. -¿No has pogut passar-te de mi per més estona? t'ensopies i m'has vingut a veure?
-Sí, és sempre amb un nou plaer que torno a veure't- féu Kobus, tot rient; -és un gran plaer per a mi de trobar-me davant un veritable creient, un nét del virtuós Jacob, que va robar son germà…
-Prou!- exclamà el rabí -prou! Les teves facècies en aquest ram no poden anar ni amb rodes. Ets un epicuri sense fe ni llei. M'estimaria més de sostenir una discussió en regla contra dos cents capellans, cinquanta bisbes i el mateix Papa, que no pas contra tu. Almenys aquesta gent no tenen mes remei que admetre els textos i reconèixer que Abraham, Jacob, David i tots els Profetes eren gent honrada; però tu, maleït calavera, ho negues tot, ho rebutges tot, dius que tots els nostres patriarques eren uns canalles! Ets pitjor que la pesta: no hi ha fre a posar-te; i per això, Kobus, t'ho prego, deixem'ho de banda. És molt dolent, de part teva, que m'ataquis en indrets on tindria una mena de vergonya de defensar-me… Val més que em facis venir el rector.
Aleshores Fritz deixà anar una immensa riallada; i, havent-se assegut, exclamà:
-Rabí, et porto voluntat: ets l'home millor i més divertit que jo conegui. Ja que t'avergonyeixes de defensar Abraham, parlem d'una altra cosa.
-No necessita que el defensin- exclamà David -prou es defensa ell mateix.
-Sí, seria difícil, ara, de fer-li mal- digué Fritz. -Però, bah!, deixem-ho córrer. I escolta, David: em convido a pendre un vas dekirschenwassera casa teva. Sé que en tens de molt bo.
Aquesta proposició desarrugà totalment el vell rabí, a qui, de bo de bo, no plaïa de discutir amb Kobus sobre coses religioses. S'aixecà somrient, obrí la porta de la cuina, i digué a la bona vella Sourlé, que manegava, justament, la pasta d'unschaled:
-Sourlé, dona'm les claus de l'armari. Aquí hi ha un amic, Kobus, que vol pendre un vas dekirschenwasser.
-Bon dia, senyor Kobus!- exclamà la bona dona. -No puc venir: estic amb la pasta fins al colze.
Fritz s'havia aixecat: esguardava, dins la petita cuina tota ombrívola, que rebia llum per una vidriera de plom, la bona vella que pastava, mentre David li estirava les claus de la butxaca.
-No us molesteu, Sourlé- digué; -no us molesteu.
David tornà, tancà la cuina i obrí la porta d'un tinellet on es trobava elkirschenwasseri tres vasets, i els portà damunt la taula, feliç de poder oferir alguna cosa a Kobus. Aquest, reparant-li el sentiment, exclamà que el kirsch era deliciós.
-En tens de millor- féu el vell rabí, tastant-lo.
-No, no, David: potser d'igualment bo, però no de millor.
-En vols un altre vas?
-Gràcies. Cal no abusar de les bones coses, com deia mon pare. Ja tornaré.
Aleshores estaven reconciliats. EI vell rabí va rependre l'enraonia, arrugant els ulls amb malícia:
-I què hi has fet, allà baix, cap calent? M'han contat que havies fet grosses despeses per a obrir un dipòsit de peixos. Es veritat?
-És veritat, David.
-Ah!- exclamà el vell rabí. -No m'estranya: quan es tracta de menjar i de beure no mires prim.
I, bellugant el cap, digué amb caient nasal:
-Sempre seràs el mateix!
Fritz somreia.
-Escolta David- va fer: -d'aquí a sis o set mesos, quan el peix sigui rar, i tu hagis donat el tomb pel mercat, amb un nas de pam, sense trobar res de bo… (perquè, vell, a tu també et plauen els bons bocins, i, per més que moguis el cap, ets de la nissaga dels gats i el peix t'agrada)…
-Però… Kobus, Kobus!- exclamà David; -em faràs pasar ara per un epicuri de ta mena? Sens dubte, m'estimo més un lluç de riu, ben bonic, damunt el plat, que no pas una cua de vaca: no cal dir-ho (no seria home si pensés d'altra manera); però no hi penso anticipadament: Sourlé se n'ocupa d'això.
-Bah! bah! bah!- féu Kobus. -Quan d'aquí a sis mesos et faci portar plats de truites amb botelles deforstheimer, per la festa deSimres-Thora, ja veurem, ja veurem si me'n faràs retret, del meu dipòsit.
David somrigué.
-El Senyor- digué: -ha fet totes les coses ben fetes: als uns dóna la prudència, als altres la sobrietat. Tu ets prudent (no et faig retret de la teva prudència: és un do de Déu); i, quan les truites vindran, seran ben vingudes.
-Amén!- exclamà Fritz.
I tots dos es posar a riure amb molt de grat.
No obstant, Kobus volia fer enfurismar el vell rabí.
De cop i volta va dir-li:
-I les dones, David? i les dones? ¿No me n'has trobat una? La vint-i-quatrena! Deus portar pressa, de guanyar la meva vinya del Sonneberg. Tindria curiositat de conèixer-la, la vint-i-quatrena.
Abans de respondre-li, David Sichel prengué un aire greu:
-Kobus- digué: -em recordo d'una vella història on cadascú pot cercar el seu profit. Abans d'ésser ases (deia aquesta història) els ases eren cavalls: tenien la sofraja sòlida, el cap petit, les orelles curtes, i crin a la cua en lloc d'una tofa de pèls. Doncs bé: va esdevenir-se que un d'aquests cavalls, el besavi de tots els ases, trobant-se un dia dins l'herba fins al ventre, es digué a sí mateix: «-Aquesta herba és massa grollera per a mi: el que necessito és la flor més fina, tan delicada que cap altre cavall n'hagi tastada de semblant.
Eixí d'aquell pasturatge a la recerca de la flor més fina. Trobà herbes que eren més grolleres que no pas les que acabava de deixar. Va indignar-se'n prou. Més lluny, a la vora d'un aiguamoll, hi trobà sagetes d'aigua, i les va trepitjar. Després donà el tomb a l'aiguamoll: entrà dins una terra àrida, sempre a la recerca de la flor més fina; però no trobà ni molsa. Tingué fam: mirà a totes bandes, veié cards en un sot… i els menjà amb bella gana. Aleshores ses orelles cresqueren, tingué un top de pèls a la cua, volgué fer un renill i es posà a bramar: era el primer ase!
Fritz, en lloc de riure's d'aquesta història, va sentir-se'n vexat sense saber per què.
-I si no n'hagués menjat, de cards?- digué.
-Aleshores hauria estat menys que un ase fet i passat: hauria estat un ase mort.
-Tot això no vol dir res, David.
-No; però val més casar-se jove que no pas pendre la criada per muller, com fan tots els concos. Creu-me…
-Vés-te'n al dimoni!- cridà Kobus tot aixecant-se. -Cauen les dotze batallades: no tinc temps de respondre.
David l'acompanyà fins a la llinda, rient dintre seu.
I, quan se separaven,
-Escolta, Kobus- digué amb un aire subtil: -no has volgut cap de les dones que jo t'he presentat (potser sense que t'equivoquessis); però aviat te'n cercaràs una tu mateix.
-Vell jueu de mala mena!- respongué Kobus. -Vell jueu de mala mena!
Aixecà les espatlles, junyí les mans amb posat compassiu, i se n'anà.
-David!- cridava Sourlé, a la cuina. -El dinar està a punt: para la taula.
Però el vell rabí, plegant els ulls astuts d'una manera irònica, segui a Fritz amb l'esguard fins que va haver passat la portalada; i després tornà a entrar, rient, per sota el nas, d'allò que acabava d'esdevenir-se.
Havent dinat, Kobus se n'anà a la cerveseria del Gran Cérvol i hi retrobà sos vells camarades Frederic Schoultz, Hâan i els altres, que feien llur partida deyouker, com cada dia, d'una a dues, des del primer de gener fins al dia de Sant Silvestre.
Naturalment, tots es posaren a cridar: -Eh! en Kobus!… Heu's aquíEn Kobus!
I tothom s'acuità a fer-li lloc. Ell, tot rient i tot gaudiós, distribuïa encaixades a mà dreta i a mà esquerra. Acabà per asseure's al cap de la taula, davant les finestres. La petita Lotchen, amb son davantal blanc posat en forma de ventall damunt les faldilles roges, vingué a deixar-li un xop al davant. Ell el prengué, l'aixecà greument entre sos ulls i la claror per admirar-ne la vella color d'ambre groc, bufà l'escuma de la vora, i begué amb recolliment, mig cluques les parpelles. Després de la qual cosa digué: -És bona!- i es decantà, damunt l'espatlla del gran Frederic per veure les cartes que acabava d'aixecar.
Així fou com tornà a entrar, senzillament, en ses habituds.
-Trèvol! Quadrat! Escapceu l'as!- cridava Schoultz.
-Sóc jo qui juga- feia Hâan arreplegant les cartes.
Els vidres dringaven, els canets topaven, i Fritz, aleshores, no pensava més en la vall de Meisenthal que en el Gran Turc, i li semblava de no haver deixat mai Huneburg.
A les dues entrà el senyor professor Speck, amb les grans sabates quadrades al capdavall de ses cames llargues i magres, sa llarga levita bruna i son nas sensual. Es descobrí amb aire solemnial, i digué:
-Tinc l'honor d'anunciar a la colla que han arribat les cigonyes.
Tot seguit els ecos de la cerveseria repetiren per tots els recons:-Les cigonyes han arribat! Les cigonyes han arribat!
Es féu gran avalot: cadascú deixava el xop a mig buidar per anar a veure les cigonyes. En menys d'un minut hi havia més de cent persones, amb el nas en l'aire, davant el Gran Cérvol.
Al cim de tot de l'església, una cigonya, dreta damunt la xarranca, amb les ales negres replegades al damunt de sa cua blanca, el becàs mig inclinat amb un aire melangiós, causava l'admiració de tota la vila. El mascle feia torterols a son voltant, i intentava de posar-se damunt el ròdol, on encara penjaven alguns brins de palla.
El rabí David acabava d'arribar, també; i tot esguardant, amb son vell capell decantat damunt la nuca exclamà:
-Arriben de Jerusalem!… Han reposat damunt les piràmides d'Egipte!… Han passat les mars!…
A tota la llargada del carrer, davant el mercat, hom no veia sinó comares, vells papàs i infants amb el coll tort en una mena d'èxtasi. Algunes velles deien, tot eixugant-se els ulls: -Encara hem tornat a veure-les altra vegada.
Kobus, contemplant tota aquella bona gent, llurs cares enternides i llurs actituds meravellades, pensava: -És curios!… que poca cosa es necessita, per a divertir la gent!
I la figura commosa del vell rabí, sobretot, el posava de bon humor.
-Vaja, rabí, vaja!- li digué. -Et sembla cosa molt bella, això, doncs!
Aleshores, l'altre, baixant els ulls i veient-lo riure, exclamà:
-Que no tens entranyes? ¿No veus enlloc sinó temes de mofa? No tens gens ni mica de sentiment!
-No cridis tan fort, cap calent: tot el món ens esguarda.
-I si m'agradés de cridar fort?… si m'agradés de cantar-te les veritats? si m'agradés…
Sortosament, les cigonyes, després d'un instant de repòs, acabaven de tornar a empendre la ruta per dar el tomb a la vila i pendre possessió dels núvols d'Huneburg, i tota la plaça, transportada d'entusiasme, feia una cridòria admirativa.
Els dos ocells, com per respondre a aquest salut, tot surant per l'aire feien petar llur bec, i una trepa de criatures els seguien pel carrer dels Caputxins tot cridant: -Tra, la, la! l'istiu que torna! Eh, eh! l'istiu que ve!
Kobus, aleshores, entrà de bell nou dins la cerveseria amb els altres, i fins a les set no es parlà més que del retorn de les cigonyes, i de la protecció que estenen damunt les viles on nien; sense parlar d'una pila pila d'altres serveis especials d'Huneburg, com exterminar els gripaus, les serpetes i els llangardaixos, que, sens elles, infestarien els sots (i no solament els sots sinó també les dues vores del Lauter, on no es veurien sinó rèptils), si aquests ocells no fossin tramesos pel cel per destruir les bestioletes dels camps.
Havent també entrat David Sichel, Fritz, per burlar-se d'ell, començà de sostenir que els jueus tenien el costum de matar les cigonyes i de menjar-se-les per Pasqua amb l'anyell pasqual, i que aquest costum havia causat temps enrera la gran plaga d'Egipte, on hi havia granotes tan a desdir que entraven per les finestres i queien fins i tot per les xemeneies; de manera que els Faraons no tingueren més remei, per a desempallegar-se d'aquest flagell, que foragitar del país els fills d'Abraham.
Aquesta explicació exasperà en tanta de manera el vell rabí, que declarà que Kobus mereixeria que el pengessin.
Aleshores Fritz restà venjat de l'apòleg de l'ase i els cards: dolces llàgrimes li lliscaren per les galtes, i va curullar son triomf el fet que el gran Frederic Schoultz, Hâan i el professor Speck exclamessin que calia restablir la pau i que dos vells amics com David i Kobus no podien quedar enutjats amb motiu de les cigonyes.
Proposaren a Fritz de retractar la seva explicació, mitjançant la qual cosa David no tindria més remei que abraçar-lo. Hi consentí; i David i ell s'abraçaren amb enterniment, i el vell rabí plorava i deia que, sense el defecte que tenia de riure a tort i a dret, Kobus seria el millor home del món.
Ja us podeu pensar el gust que passava l'amic Fritz amb tota aquesta història: no parà de riure fins la mitja nit; i, fins i tot més endavant, es despertava adés i adés per a riure'n encara.
-Caldria anar ben lluny- pensava -per a trobar tan bella gent com a Huneburg. Aquest pobre rabí, que n'és d'honrat dins la seva creença! I el gran Frederic, quina bona testa de cavall! I Hâan que bé cloqueja! Quina felicitat de viure en un indret així!
L'endemà a les vuit dormia encara com un benaventurat, quan una mena de grinyol estrany el va despertar. Parà l'oïda, i reconegué que l'esmolet Higuebic havia vingut a establir-se, com tots els divendres, a la cantonada de casa seva, per repassar els coltells i les estisores de la vila; cosa que li féu molt d'enuig, perquè encara tenia son.
A cada instant el xerroteig de les comares venia a interrompre el xiulet de la roda; després el gosset rondinava; després l'ase es posava a bramar; després venia una discussió sobre el preu de l'esmolada; després una altra cosa…
-Que el dimoni se t'endugui!- pensava Kobus. -¿No les hauria de prohibir, el burgmestre, aquestes coses? El darrer dels pagesos pot dormir a cor què vols cor què desitges, i als bons burgesos se'ls desperta a les vuit per la negligència de l'autoritat.
De cop i volta Higuebic es posà a cridar, amb veu de nas:-Ganivets, estisores a repassar!
Aleshores no pogué contenir-se més i s'aixecà enfurit.
-Caldrà que en parli, d'això- es digué: -portaré la cosa davant el jutge de pau. Aquest Higuebic acabaria creient que la cantonada de casa meva li pertany. Fa quaranta cinc anys que enutja a tots: a mon avi, a mon pare i a mi. Ja n'hi ha prou: és hora d'acabar-ho!
Així cavil·lava Kobus tot llevant-se: l'hàbit de dormir a la masia, sense altra fressa que el murmuri del fullam, l'havia viciat. Però després del desdejuni, no pensà més en aquella misèria. Li vingué la pensada d'embotellar dues bótes de vi del Rin que havia comprat la tardor passada. Féu anar a Katel a la recerca del boter, i es revestí d'una grossa camisola de llana grisa que es posava per a consagrar-se als esments del celler.
Mestre Schweyer arribà, amb son davantal de cuiro als genolls, la maça a la cintura, la barrina sota el braç, i la carassa tota expandida.
-Bé, doncs, senyor Kobus!- va dir. -Avui començarem: oi?
-Sí, mestre Schweyer. Ja és hora: elmarkobrunnerés a la bóta fa quinze mesos, i fa sis anys que fou omplerta la delsteinberg.
-Bé… i les botelles?
-Estan netejades i escorregudes de fa tres setmanes.
-Oh! Pel que fa a les cures del vi noble,- digué Schweyer -elsKobus hi entenen de pares a fills: no cal, doncs, sinó davallar.
-Sí, anem cap avall.
Fritz encengué una candela a la cuina, i prengué una nansa del cistell de botelles; Schweyer empunyà l'altra, i davallaren al celler. Quan foren a baix, el vell boter va exclamar: