-És una gran veritat, senyor Hâan- digué aleshores el professor Speck; -val més beure dues botelles de bon vi, que un sol xop de cervesa; no tenen tanta d'aigua, i, per això no favoreixen tant el mal de pedra; l'aigua diposita arenes a la bufeta, tothom ho sap; i, d'altra banda, el greix ve igualment de l'aigua. L'home que no beu sinó vi té, doncs, la sort de restar magre una pila de temps, i la magror no és tan difícil de portar com l'obesitat.
-Certament, senyor Speck, certament- respongué Hâan; -quan volen engreixar el bestiar li fan beure aigua amb segó; si li fessin beure vi no s'engreixaria mai. Però, a més d'això, el que cal a l'home, és moviment; el moviment manté les nostres articulacions en bon estat, de manera que hom no s'assembli a aqueixes carretes que grinyolen cada vegada que les rodes donen el tomb, cosa molt desplaent. Els nostres vells, dotats d'una gran previsió, tenien per a evitar aquest inconvenient el joc de bitlles, els pals de cucanya, les corregudes de sacs, les partides de patins i de relliscades, sense comptar la dansa, les caceres i les pesqueres; ara, els jocs de carta de totes menes han passat al davant; vet aquí perquè l'espècie degenera.
-Sí, és deplorable- exclamà Fritz, tot buidant el seu vas, -deplorable! Em recordo que, a la meva infantesa, tots els bons burgesos anaven a les festes dels poblets, amb llurs dones i llurs infants; ara un hom s'arrauleix a casa seva, i és un gran esdeveniment el sortir de la vila. A les festes de poblet, un hom cantava, dansava, tirava a la rodella, canviava d'aires; així és com els nostres vells vivien cent anys; tenien les orelles roges i no coneixien les xacres de la vellesa. Quina llàstima que totes aquestes festes hagin estat abandonades!
-Ah, això- exclamà Hâan, molt ben assabentat dels vells costums, -això, Kobus, ve de l'extensió de les vies de comunicació. Abans, quan els camins eren clars, quan no existien camins veïnals, hom no veia circular tants de viatjants per a oferir a cada poble els uns pebre i canyella, els altres estrijols i raspalls, els altres robes de totes menes. No teníeu a la vostra porta l'adroguer, el quincallaire, el comerciant de teles. En cada família esperaven una festa senyalada per a fer els proveïments de la casa. Així les festes eren més riques i més belles; els marxants, tenint la venda assegurada, arribaven de molt lluny. Era el bon temps de les fires de Francfort, de Leipzig, d'Hamburg, a Alemanya; de Lieja i de Gand, a Flandes; de Beaucaire, a França. Avui la fira és perpètua, i fins en els poblets més menuts, hom troba de tot el que pugui pagar. Cada cosa té el seu bon caire i el seu mal caire; podem enyorar les corregudes de sacs i el tir del moltó, sense condemnar els progressos naturals del comerç.
-Tot això no vol dir que no siguem uns rucs d'aclofar-nos al mateix indret- replicà Fritz, -quan podríem divertir-nos, beure bon vi, dansar, riure i xalar-nos de tota manera. Si calgués anar a Beaucaire o a Flandes, hom podria trobar que és una mica lluny; però tenint ben a la vora d'un hom festes agradívoles, i ben amarades dels vells costums, em sembla que fóra encertat d'anar-hi.
-On és això?- exclamà Hâan.
-Ves, a Hartzwiller, a Rorbarch, a Klingenthal. I, veieu, sense moure'ns gaire, em recordo que mon pare em portava cada any a la festa de Bischem, i que allà hi servien pastells deliciosos… deliciosos!
Es besava el cap dels dits; Hâan el mirava com a meravellat.
-I que s'hi menjava uns crancs de la gruixària del puny- prosseguí, -crancs força millors que no pas els del Losser, i s'hi bevia un vinet blanc molt… molt passador; no era unjohannisbergni unsteinberg, sens dubte, però tanmateix, us alegrava el cor!
-Ah!- exclamà Hâan: -per què no ens ho has dit fa temps? Hi hauríem anat. Diastre, tens raó, tota la raó.
-Què voleu fer-hi? No hi havia pensat.
-I quan és aquesta festa?- demanà Schoultz.
-Calla, calla, és el dia de Sant Pere.
-Però si és demà!- va exclamar Hâan.
-Ves, em sembla que sí- digué Fritz. -Quina casualitat! Vejam: ¿esteu decidits a anar a Bischem?
-No cal dir-ho! no cal dir-ho!- exclamaren Hâan i Schoultz.
-I aquests senyors?
Speck i Hitzig s'excusaren per les seves ocupacions.
-Doncs bé, hi anirem nosaltres tres- va dir Fritz, aixecant-se. -Sí; sempre he servat la millor recordança dels crancs, del pastell i del vinet blanc de Bischem.
-Ens cal un carruatge- féu observar Hâan.
-Està bé, està bé- respongué Kobus, tot pagant el compte, -jo m'encarrego de tot.
Al cap d'alguns instants, aquella bona gent vividora feien via cap a Huneburg, i hom podia sentir-los a mitja llegua de distància com celebraven els pastells de poblet, elskougelhofiküchlen, que ells deien que els recordaven el vell temps de llur infantesa. L'un parlava de sa tia, l'altre de l'àvia; hom hauria dit que havien de tornar-les a veure i fer-les ressuscitar, tot bevent el vinet de la festa de Bischem.
Aixi és com l'amic Flritz va tenir la satisfacció de poder anar a l'encontre de Súzel, sense posar en guàrdia a ningú.
Podeu figurar-vos si n'estava de content, Kobus. Idees de magnificència i de grandesa es debatien aleshores en son cap; volia veure Súzel, i mostrar-se-li amb una esplendor inavesada; volia, en certa manera, enlluernar-la; no trobava cap cosa prou bella per a colpir-la d'admiració.
Per a les avinenteses ordinàries, hauria llogat el carruatge i l'egua arrossinada d'un Hans Nickel per a fer el viatge; però, aleshores, això li semblà indigne de Kobus. Immediatament després del dinar, prengué el seu bastó de darrera la porta i se n'anà a la Posta de cavalls, en el camí de Kaiserslautern, a casa de mestre Johann Fanen, que tenia deu cadires de posta sota els seus coberts, i vuitanta cavalls a les seves estables.
Fanen era un home de seixanta anys, propietari de les grans prades que s'allarguen a la vora del Losser, un home ric i no obstant senzill en els seus costums; gros, baix, vestit d'una samarreta de drap, cofat amb un llarg capell de crin, amb la barba larga de vuit dies, tota grisenca, i les galtes rodones i grogues, solcades de grosses arrugues que feien cercles.
Així va trobar-lo Fritz, tot estrijolant els cavalls al pati de laPosta.
Fanen, coneixent-lo de lluny, anà a son encontre fins a la portalada i llevant-se el capell, el saludà dient:
-Oh! bon dia, senyor Kobus; ¿què em proporciona el goig i la honor de la vostra visita?
-Senyor Fanen- respongué Fritz, tot somrient: -he resolt de fer una excursió de plaer a la festa de Bischem, amb mos amics Hâan i Schoultz. Tots els carruatges de la vila són pels camins, perquè és l'hora del fenc; no hi ha manera de trobar un faeton. En nom de Déu, m'he dit, anem a veure al senyor Fanen, i prenguem un carruatge de posta; vint o trenta florins no acaben la vida d'un home, i quan un hom vol divertir-se ha de fer les coses en gran. Aquest és el meu tarannà.
El mestre de postes trobà aquest raonament molt just.
-Senyor Kobus- digué, -feu bé, i us ho aprovo; quan jo era jove em plaïa que em traginessin desembarassadament i amb comoditat; ara só vell, però encara só del mateix parer: el parer és bo quan hi ha manera de sostenir-lo, com us passa a vós i a mi.
Conduí a Fritz sota el seu cobert. Allà hi havia caleses segons la nova moda de París, lleugeres com a plomes, adornades d'escuts i tan belles, tan gracioses que hom hauria pogut posar-les en un saló, com a mobles assenyalats per llur elegància.
Kobus les trobava boniques; però, a desgrat d'això un gust natural per la sumptuositat abundosa li féu triar una gran berlina atapeïda interiorment de seda, una mica feixuga, és veritat, però que Fanen li va dir que era el carruatge de les personalitats distingides.
L'escollí, doncs, i aleshores el mestre de postes l'introduí dins les seves estables esbarjoses.
Sota d'un sostre emblanquinat, d'una llargada de cent vint passes i una amplada de seixanta, i sostingut per dotze pilars de cor d'alzina, hi estaven, afilerats en dos rengles, i separats l'un de l'altre, seixanta cavalls, grisos, negres, bruns, clapats, de gropa rodona i lluent, de cua anusada fent una onda, de sofraja sòlida, de testa enlairada; els uns renillant i tustant amb la pota, els altres estirant el farratge de la menjadora, els altres mig tombant-se per a veure. La llum, arribant del fons, per dues finestres enlairades, il·luminava l'estable amb llargs rossegalls d'or. Les grans ombres dels pilars s'allargaven sobre l'enllosat, net com un paviment, sonor com la pedra. El conjunt tenia quelcom de verament bell i àdhuc de gran. Els establers vigilaven i raspallaven; un postilló, amb un gequet blau brodat d'argent, i el capell de tela encerada damunt el clatell, conduí un cavall cap a la porta; anava a fer, sens dubte, un viatge d'estafeta.
Fanen i Fritz passaren lentament darrera els cavalls.
-Us en calen dos- digué el mestre de postes. -trieu.
Kobus, després d'haver fet la seva inspecció, trià dos vigorosos rossins grisos clapats, que devien anar com el vent. Després va entrar al despatx, seguit del senyor Fanen; i traient-se de la butxaca una llarga bossa de seda verda amb borles d'or saldà tot seguit el compte, dient que volia tenir el carruatge a la seva porta, l'endemà, cap a les nou, i demanant com a postilló el vell Zimmer, que en altre temps havia portat l'emperador Napoleon I.
Un cop això va ésser fet, oït i convingut, Fanen va acompanyar-lo fins a fora del pati. S'estrenyeren la mà, i Fritz, satisfet, reprengué el camí de la vila.
Tot caminant, es figurava la sorpresa de Súzel, del vell Christel i de tot Bischem, quan els veurien arribar fent petar el fuet i sonant el corn. Això li produí una mena d'enterniment estrany, sobretot pensant en l'admiració de la petita Súzel.
El temps s'escolava de pressa. Mentre s'atansava així a Huneburg, tot somniós, el vell rabí David, revestit de son vell capot de color de tabac, i Sourlé, cofada amb sa magnífica còfia de tul amb llargues cintes grogues, atraieren sos esguards pel senderó que voreja els jardins, al peu dels glacis. Tenien el costum de donar un tomb fora vila tots els dies desàbbat; es passejaven de bracet, com a joves enamorats, i cada vegada David deia a la seva dona:
-Sourlé, quan veig aquesta verdor, els blats que es gronxen i el riu que llisca a pleret, això em rejoveneix; em sembla encara que et trec a passejar, fa vint anys, i alabo al Senyor donant-li gràcies.
Aleshores la bona vella es sentia tota benaurada, perquè David parlava sincerament i sense falagueria.
El rabí també havia vist a Fritz per damunt la tanca de rama. I quan va ésser a l'entrada dels camins coberts, li va cridar:
-Kobus!… Kobus!… vina!
Però Fritz, tement que el vell rabí no volgués burlar-se de son discurs a la cerveseria del Gran Cérvol, prosseguí el seu camí, tot baixant el cap.
-Una altra vegada, David, una altra vegada- digué. -Porto pressa.
I el rabí, somrient amb sornagueria dins la seva barbeta, va pensar:
-Pots ben escapar-te; tanmateix, ja et tornaré a trobar.
Finalment Kobus tornà a casa seva per allà a les quatre. Encara que les finestres estessin obertes, feia molta de calor, i va desempallegar-se del capot, no sense una veritable felicitat.
-Ara, anem a triar els vestits i el blancatge- es deia tot joiós, estirant les claus del secreter. -Cal que Súzel en resti meravellada, cal que jo faci oblidar la més galant jovenalla de Bischem, i que ella em porti al magí. Déu del cel, vina en mon ajut, perquè jo enlluerni tot el món!
Obrí els tres grans armaris que davallaven del sostre fins el paviment. La senyora Kobus, mare de Fritz, i la seva àvia Nicklausse havien tingut l'amor del blancatge, com el pare i l'avi havien tingut l'amor del bon vi. Hom pot figurar-se tenint-ne compte, quina quantitat d'estovalles adamascades, de tovallons de filet vermell, de mocadors, de camises i de peces de tela hi havia amuntegades allà dins: era increïble. La vella Katel passava la meitat del temps plegant i desplegant tot allò per a renovar l'aire, esquitxant-ho de reseda, d'espígol i de mil altres olors per allunyar-ne les arnes. Fins i tot hi havia a la part de dalt, penjats pel bec, dos martins pescaires de ploma verda i daurada, dissecats: aquests ocells tenen la reputació d'apartar els insectes.
Un dels armaris era ple de velles despulles, de tricornis amb cocarda, de perruques, vestits de pelux amb botons d'argent grans com a platerets, bastons que tenien per mànec boles d'or i de vori, capsetes de pólvors amb llurs grossos pinzells de cigne; allò era del temps de l'avi Nicklausse; res n'havia estat canviat; aquella bona gent haurien pogut tornar i vestir-se de bell nou a la moda del darrer segle, sense haver reparat la llargada de llur son.
En l'altre compartiment hi havia els vestits de Fritz. Cada any es feia pendre mesures d'un vestit complet, pel sastre Hèrcul Schneider, de Landau; no se'ls posava mai aquests vestits, però li era una satisfacció, de dir-se: -Aniria a la moda com el gros Hâan, si volia: sortosament prefereixo mon vell capot; cadascú per allà on l'enfila.
Fritz es posà, doncs, a contemplar tot allò amb un gran embadaliment. Li vingué la idea que Súzel podria tenir l'amor del vell blancatge com la seva mare i la seva àvia; que en aquest cas augmentaria els tresors de la casa, que tindria el manyoc de claus, i que s'extasiaria al matí i al vespre davant aquells armaris.
Aquesta idea va enternir-lo; i desitjà que les coses anessin per aquest carrerany, perquè l'amor del bon vi i del blancatge fa felices les parelles.
Però, de moment, es tractava de trobar la més bella camisa, el més bell mocador, el més bell parell de mitjons i el més bell vestit. Aquí estava la dificultat.
Després d'haver mirat qui-sap-lo temps, Kobus, molt empantanegat, va cridar: -Katel! Katel!
La vella serventa, que feia mitja a la cuina, obrí una porta.
-Entra, Katel- li digué Fritz, -tinc un gran encaparrament: Hâan i Schoultz volen de totes passades que vagi amb ells a la festa de Bischem; tant m'ho han pregat, que he acabat per acceptar. Però a aquella festa hi van prussians a cents, jutges, oficials, una pila de gent d'upa, ufanosa, vestits a la darrera moda de França, i que ens miren amb menyspreu a nosaltres, els bavaresos. Com em vestiré? No entenc en aquestes coses, no es per mi.
Els ullets de Katel s'encongiren; la feia feliça, de veure que es passava fretura d'ella en una circumstància tan greu; i deixant la mitja sobre la taula, va dir:
-Heu tingut força raó de cridar-me, senyor. Gràcies a Déu, no serà la primera vegada que hauré donat consells per a vestir com cal, segons el temps i les persones. El senyor jutge de pau, el vostre pare, tenia el costum d'avisar-me quan anava a fer visites de cerimònia; era jo qui li deia: -Amb permís, senyor jutge, encara us manca això o allò.- I sempre era allò mateix que jo deia; tothom de la vila havia de reconèixer que, pel que feia a la bona i vella presentació, no hi havia com el senyor Kobus.
-Bé, bé, et crec- digué Fritz, -i estic content de saber-ho, encara que les modes hagm canviat molt, d'aleshores ençà.
-Les modes poden canviar tant com se vulgui- respongué Katel, tot acostant l'escala a l'armari; -el bon sentit no canvia mai. Primer de tot us cercarem una camisa. Es llàstima que no es porti calça curta, perquè us hauria escaigut d'allò més una bella perruca empolvada a la francesa; era magnífic! Però avui en dia la gent assenyalada i els pagesos, tots són iguals. Caldrà, però, que tornin les modes antigues, un dia o altre; hom no s'hi entén, avui!
Katel estava aleshores damunt l'escala; i triava una camisa amb tot esment. Fritz, a baix, esperava en silenci. Finalment, Katel davallà portant una camisa i un mocador damunt les seves mans, esteses amb aire de veneració; i deixant-ho damunt la taula, va dir:
-Veu's aquí, per començar, el principal; ja veurem si aquests prussians tenen camises i mocadors que s'hi puguin comparar. Així, senyor Kobus, eren les camises i els mocadors de gran cerimònia del senyor jutge de pau. Mireu-me la finor d'aquesta tela, i la magnificència d'aquesta pitera, amb sis rengles de randes, i aquests punys, els més bells que mai s'hagin vist a Huneburg; mireu aquests ocells de cua llarga i aquestes fulles brodades en els traus; quin treball, Déu meu, quin treball!
Fritz, que en sa vida s'havia ocupat més d'aquelles coses que dels habitants de la lluna, passava els dits damunt les randes, i les contemplava amb un posat d'èxtasi mentre la vella criada, amb les mans creuades damunt son davantal, expressava en alta veu son entusiasme.
-¿Es pot creure, senyor, que mans de dona hagin fet una cosa com aquesta?- deia, -¿no és una meravella?
-Sí, és bonic!- responia Kobus, tot pensant en l'efecte que ell produiria a la petita Súzel amb aquella superba pitera estesa sobre el païdor i aquells punys, vorejant-li el naixement de la mà; -¿penses, Katel, que moltes de persones siguin capaces d'apreciar aquestes coses?
-Moltes de persones! En primer lloc totes les dones, senyor, totes; baldament haguessin guardat oques fins a cinquanta anys, totes saben el que és ric, i bell, i escaient. Un home amb una camisa com aquesta, àdhuc essent l'home més beneit del món, tindria el lloc d'honor en llur esperit; i és cosa justa, perquè, si ell curtejava de seny, sos pares n'haurien tingut per compte d'ell.
Fritz va fer una riallada.
-Ah, ah, ah! tens unes idees ben salades, Katel- va fer; -però és igual, em sembla que no l'erres del tot. Ara ens caldrien mitjons.
-Tingueu, aquí estan, senyor; mitjons de seda; mireu quina cosa tan flexible, tan amorosa; la mateixa senyora Kobus les va fer, amb agulles fines com a cabells: era un gran treball. Ara tot això és cosa d'ofici; quins mitjons es veuen! Ja fan bé d'amagar-los sota els pantalons.
Així s'expressà la vella serventa, i Kobus, cada vegada més joiós, exclamà:
-Vaja, vaja, això agafa bastant bon caient; i si tenim un vestit una mica passable, començo de veure que els prussians no tindran manera de fer riota de nosaltres.
-Però, en nom de Déu!- digué Katel; -no em vingueu amb els vostres prussians! pobres diables que no porten deu thalers, i que s'ho posen tot al damunt, per a semblar alguna cosa, Nosaltres, som altra gent, sabem on ajeure el cap, de nit, i no és damunt d'un còdol, gràcies a Déu! I també sabem on cal trobar una botella de bon vi, quan ens plau de beure'n una. Som gent coneguda, ben establerta; quan hom parla del senyor Kobus, hom sap que la seva masia és a Meisenthal, son bosc de faigs a Michelsberg…
-Sens dubte, sens dubte; però són gent que fa goig, aquests oficials prussians, amb llurs grans mostatxos, i més d una noia, en veure'ls…
-No us penseu que les noies siguin tan ximpletes- interrompé Katel, que aleshores treia de l'armari diversos vestits, i els estenia damunt la calaixera; -les noies també saben distingir entre un ocell passavolant i un altre que és bo per a l'ast; el major nombre s'estimen més de romandre a l'escalf de la llar, i les que miren els prussians, no valen la pena que hom se n'ocupi. Però teniu, veu's aqui els nostres vestits, no us en manquen pas.
Fritz es posà a contemplar el seu guardarroba, i al cap d'un instant, digué:
-Aquest capot amb coll de vellut negre no em sembla malament,Katel.
-Què voleu dir, senyor?- exclamà la vella, tot junyint les mans -un capot per anar amb una camisa brodada!
-I per què no? la tela és magnífica.
-Voleu anar mudat, senyor?
-Ja ho crec!
-Doncs bé, preneu aquest vestit blau cel, que encara està per a estrenar. Mireu!
I descobria els botons daurats, encara guarnits de llur paper de seda.
-No hi entenc en les modes noves, però aquest vestit em sembla bell; és senzill, ben tallat; és, altrament, lleuger com pertoca a l'estació, i després el blau cel els escau, als rossos. Em sembla, senyor, que aquest vestit us aniria de primera.
-Vejam,- digué Kobus.
Es posà el vestit.
-És magnífic. Mireu-vos una mica.
-I del darrera, Katel?
-De darrera és admirable, senyor; us fa un cos de jovenet.
Fritz, que es mirava al mirall, s'enrojolà de plaer.
-De debò?
-Seguríssim, senyor, no ho hauria cregut mai; són els vostres capots feixucs, els que us donen deu anys més; és astorador.
Ella, li va passar la mà per l'esquena:
-Ni un plec!
Kobus, gambadejant aleshores sobre els talons, va exclamar:
-Pendré aquest vestit. Ara, una armilla; però el que se'n diu una armilla, comprens; quelcom d'extraordinari, de la mena d'aquesta, però més roja.
Katel no pogué impedir una rialla:
-Sóu com els pagesos del Kokesberg, que es posen rojor des de la barbeta fins a les cuixes! Roig amb un vestit blau cel! Se'n riurien fins a l'altre cap de la Prússia, i aquesta vegada els prussians tindrien raó.
-Què cal posar-se?- demanà Fritz, rient ell mateix de la seva primera idea.
-Una armilla blanca, senyor, una corbata blanca brodada i vostres bells pantalons de color d'avellana. Tingueu, mireu-vos vós mateix.
Katel ho ordenava tot, al recó de la calaixera:
-Totes aquestes colors són fetes l'una per a l'altra, s'ajusten bé; tindreu lleugeresa, podreu ballar, si això us plau; us traureu deu anys del damunt. Ves! no us n'adonàveu? Cal que una pobra vella com jo us digui el que convé.
Es posà a riure, i Kobus, mirant-la amb sorpresa, va dir:
-És veritat. Penso tan clares vegades en els vestits…
-I això és una errada, senyor; el vestit fa l'home. Encara caldrà que us enllustri les botes fines, i estareu d'allò més galant; totes les noies s'enamoraran de vós.
-Oh!- exclamà Fritz; -estàs plaguejant!
-No, d'ençà que he vist el vostre cos veritable, he canviat de parer, eh, eh, eh! Però caldrà que us apreteu bé el cinyell. I digueu, senyor: si trobéssiu en aquesta festa una noia bonica que us agradés força i que finalment… eh, eh, eh!
Reia amb sa boca desdentegada tot mirant-lo, i ell, tot vermell, no sabia què respondre.
-I tu- digué al capdavall, -què diries tu?
-N'estaria contenta.
-Però ja no series la mestressa.
-Oh Déu meu, mestressa de fer-ho tot, de vigilar-ho tot, de conservar-ho tot! Ah, tant de bó, tant de bó que ens vingui una mestressa jove, bona i treballadora, que m'alleugi de tot això, i seré ben feliça, mentre em deixin gronxar les criaturetes.
-De manera que no te n'enutjaries, de bo de bo?
-Al contrari! Com voleu?… Cada dia em sento més èrtiga, les cames ja no em van, això no és per durar sempre. Tinc seixanta quatre anys, senyor, seixanta quatre anys ben complerts…
-Bah, et fas més vella del que ets- digué Fritz, interiorment satisfet d'aquest desig que concordava tan bé amb el seu; -mai no t'he vist tan viva, tan eixerida.
-Oh, poc ho mireu d'a la vora.
-En fi- digué rient, -el principal és que tot estigui a punt per a demà.
Examinà altra vegada el bell vestit, l'armilla blanca, la corbata d'angles brodats, els pantalons avellana i la camisa de randes. Després, tot mirant Katel que l'esperava:
-Hi és tot?- digué.
-Sí, senyor.
-Doncs ara me n'aniré a beure un bon xop.
-I jo a preparar el sopar.
Despenjà la grossa pipa d'escuma de la paret, i sortí xiulant com una merla.
Katel entrà de bell nou a la cuina.
A l'endemà, a dos quarts de nou, Schoultz, tot elegantot, vestit de nankin, de cap a peus, amb el bastonet de balena a la mà i el casquet de caça (de cuiro bollit) resoltament plantat damunt sa llarga cara bruna una mica vinosa, pujava l'escala de Kobus, de quatre en quatre esglaons. Hâan, amb una leviteta verda, armilla de vellut negre amb flors grogues tota carregada de penjolls, i cofat amb un magnífic capell blanc de castor, de pèl llarg, el seguia lentament, amb la mà rodanxona damunt la barana i fent cruixir sos escarpins a cada pas. Semblaven tots joiosos, i esperaven sens dubte de trobar llur vell amic Kobus amb capot gris i pantalons de color de rovell, com de costum.
-Bé, Katel- exclamà Schoultz, mirant a dins la cuina mig oberta, -bé, ¿que està a punt?
-Entreu, senyors, entreu- digué la vella serventa tot somrient.
Travessaren el corredor i restaren astorats al llindar de la gran sala; Fritz era allí, davant el mirall, vestit com un xitxarel·lo; tenia el cos arquejat dins son vestit blau cel, la cama estirada i com dibuixant-se en rúbrica dins sos pantalons avellana, el mentó rosat, fresc, lluent, l'orella roja, els cabells arrodonits damunt el bescoll i els guants de color de mantega fresca, cordats amb esment sota uns punys amb tres rengles de randes. En fi, era un veritable Cupidó llançador de sagetes.
-Oh, oh, oh!- exclamà Hâan, -oh, oh, oh! Kobus… Kobus!…
I sa veu es reinflava, més i més astorada.
Schoultz no deia res; romania amb el coll estirat, les mans recalcades damunt son bastonet. Finalment, ell també parlà:
-Això és una traïdoria, Fritz; vols fer-nos passar per criats teus… no m'hi avinc.
Aleshores Kobus, girant-se, amb els ulls enterbolits de tendresa, perquè pensava en la petita Súzel, demanà:
-Trobeu que em va bé, doncs?
-I de manera- exclamà Hâan -que ens esclafes, que ens anorrees!Voldria saber per què ens has posat aquest parany.
-Eh!- féu Kobus tot rient: -és per causa dels prussians.
-Com s'entén, per causa dels prussians?
-És clar; ¿no sabeu que els prussians, a cents, van a la fira de Bischem? Gent ufanosa, vestida a la darrera moda que ens miren amb menyspreu a nosaltres, els bavaresos.
-En bona refè, no; no en sabia res,- digué Hâan.
-I jo- exclamà Schoultz, -si ho hagués sabut m'hauria posat mon vestit delandwehr; això m'hauria donat millor aire que no pas una samarreta de nankin; hom hauria vist nostre esperit nacional… en un representant de l'exèrcit!
-Bah, no estàs malament així,- va dir Fritz.
Es miraven tots tres al mirall, i es trobaven molt bé, cadascú pel seu cantó, de manera que Hâan exclamà:
-Ben mirat Kobus té raó: si ens ho hagués fet saber, estaríem millor; però això no ens impedirà de fer prou galant figura.
Schoultz afegí:
-Veieu, jo vaig a la bona de Déu; aniré a Bischem sense pretensions, per a veure, per a distreure'm…
-Com nosaltres!- digué Hâan.
-Sí, però jo estic més en el tarannà de la cosa; un vestit de nankin sempre és més senzill, més natural per una Festa Major que les piteres brodades i les randes.
Girant-se, aleshores, veieren damunt la taula una botella deforstheimer, tres vasos i un plat de bescuits.
Fritz donava un últim esguard a la corbata, l'onda de la qual havia estat elaborada amb art per Katel, i trobava que tot reeixia.
-Bevem!- digué; -el carruatge no pot trigar a venir.
S'assegueren, i Schoultz, bevent un vas de vi, digué assenyadament:
-Tot això estaria molt bé; però arribar allà baix en un bell faeton amb feixos de palla, reconeixereu que no és gens distingit; una cosa desdiu de l'altra, i fins i tot és una mica vulgar.
-Eh!- exclamà el gros recaptador, -si miréssim tan prim, aniríem de brusa a dalt d'un ase. Ja és prou sabut que els senyors camperols no tenen sempre llurs grans vehicles a la mà. Se'n van a la festa, tot dant un tomb; ¿cal empallegar-se gaire per anar a riure?
Conversaven així feia vint minuts; i Fritz, veient en el rellotge que l'hora s'acostava, parava l'oïda de tant en tant. Sobtadament, va dir:
-Veu's aquí el carruatge!- Els altres dos escoltaren, i no oïren, al cap d'alguns segons, sinó un ressò llunyà, acompanyat de grans cops de fuet.
-No és això- digué Hâan; -és un carruatge de posta que va per la carretera.
Però el renou s'acostava, i Kobus somreia. Finalment, el carruatge desembocà al carrer, i els cops de fuet ressonaren com a petards a la Plaça de les Acàcies, amb les peuades dels cavalls i l'estremiment de l'empedrat.
Aleshores s'aixecaren tots tres, i, decantant-se a la finestra, veieren la berlina que Fritz havia llogat, acostant-se al trot, i el vell postilló Zimmer, amb sa grossa perruca de cànem, trenada al volt de les orelles, l'armilla blanca, el gec brodat d'argent, sos pantalons de daina i les grosses botes que li pujaven més amunt dels genolls, com mirava en l'aire fent petar el fuet amb giravolts de braç.
-En camí!- exclamà Kobus.
Es posà son feltre, mentre que els altres dos es miraven espalmats; no podien creure que la berlina fos per a ells; i només quan s'aturà davant la porta, Hâan desfermà una immensa riallada, i es posà a cridar:
-Esplèndid, esplèndid! Kobus fa les coses en gran; ah, ah, ah! quina bona facècia!
Davallaren, seguits de la vella serventa que somreia; i Zimmer, veient-los que s'acostaven, dins el vestíbul, es giraren damunt son cavall, tot dient:
-A l'hora justa, senyor Kobus, ja ho veieu; a l'hora justa.
-Sí, està bé, Zimmer- respongué Fritz, tot obrint la berlina.-Vaja, pugeu vosaltres. No es pot baixar la capota?
-Dispenseu-me, senyor Kobus, no heu de fer més que apretar el botó, i baixarà tota sola.
Muntaren, doncs, feliços com a prínceps. Fritz s'assegué i baixà la capota. Anava a la dreta, Hâan a l'esquerra, Schoultz al mig.
Més de cent persones els miraven de les portes estant i al llarg de les finestres, perquè els carruatges de posta no solen passar pel carrer de les Acàcies, sinó que segueixen la carretera; era quelcom de nou de veure'n un a la plaça.
Ja us podeu pensar la satisfacció de Schoultz i de Hâan.
-Ah!- exclamà Shoultz, tot palpant-se les butxaques, -m'he deixat la pipa damunt la taula.
-Tenim cigars- digué Fritz, passant-los-en; ells els hi calaren foc tot seguit i es posaren a fumar-los, repapats damunt llur seient, amb les cames creuades, el nas en l'aire i el braç fent arc darrera la testa.
Katel semblava tan contenta com ells.
-¿Estem, senyor Kobus?- demanà Zimmer.
-Sí, marxem, i a pleret- digué; -a pleret fins a la porta deHildebrandt.
Zimmer, aleshores, fent petar el fuet, estirà les regnes; i els cavalls partiren amb un petit trot, mentre el vell postilló es posava el corn a la boca i feia ressonar pels aires les seves sonades.
Katel, al llindar, els seguí amb els ulls fins a la cantonada. Així travessaren Huneburg d'un cap a l'altre; l'empedrat ressonava al lluny, les finestres s'omplien de cares astorades, i ells, indolentment repapats com a grans senyors, fumaven sense girar el cap, i semblaven no haver fet altra cosa en tota llur vida que anar en carruatge de posta.
Finalment, a la tremor de l'empedrat seguí la fressa menys forta de la carretera; passaren sota la porta de Hildebrandt, i Zimmer, tornant a posar el corn en creu, reprengué el fuet. Dos minuts després, corrien com el vent pel camí de Bischem; els cavalls botaven, amb la cua voleiant. El cric-crac del fuet se sentia al lluny, pels camps; els pollancs, els camps, els prats, els matolls, tot corria al llarg del camí.
Fritz, amb la cara esbadocada i els ulls adreçats al cel, pensava en Súzel. La veia anticipadament, i a aquesta sola idea sos ulls s'omplien de llàgrimes.
-Com s'estranyarà de veure'm!- pensava. -Es tem d'alguna cosa? No, però aviat, aviat ho sabrà tot. Cal que tot se sàpiga.
El gros Hâan fumava greument, i Schoultz havia posat el seu casquet al seu darrera, dins els plecs, per bandejar-se els llargs cabells cendrosos, on passava l'oratge.
-Jo- deia Hâan, -és així com comprenc els viatges! No em parleu d'aquelles velles baluernes, d'aquells coves antics que us capolen: n'estic cuit i recuit. Però anar així és altra cosa. Pots creure-ho si vols, Kobus; no em caldrien quinze dies per avesar-me a aquesta mena de carruatges.
-Ah! ah! ah!- exclamava Schoultz, -ja ho crec, no ets de mal contentar.
Fritz cavilava.
-Quant de temps hi esmerçarem?- demanava a Zimmer.
-Dues hores, senyor.
Aleshores pensava:
-Mentre hi sigui, allà baix! mentre el vell Christel no hagi canviat de parer!
Aquesta temença l'ensombria; però, al cap d'un instant; la confiança li retornava; una onada de sang li encenia les galtes.
-Hi és- pensava; -n'estic segur. Altra cosa fóra impossible.
I mentre Hâan i Schoultz es deixaven gronxar, i s'estiraven, tot rient a dintre seu, i deixaven escapar el fum pels llavis, per a millor assaborir-lo, ell es redreçava a cada segon, mirant a totes bandes, i trobant que els cavalls no anaven prou depressa.
Dos o tres poblets passaren en una hora, després dos més, i finalment la berlina baixà a la vall d'Altenbruck. Kobus es recordà tot seguit que Bischem era a l'altra vessant de la costa. L'estona de pujar al pas li va semblar ben llarga, però finalment avançaren damunt el planiol, i Zimmer, fent petar el fuet, va exclamar:
-Veu's aquí Bischem!
En efecte, descobriren gairebé al mateix instant l'antic llogarret, al volt de la vall del davant; son carrer major tortuós, ses façanes decrèpites solcades de biguetes esculpides, ses galeries de posts, ses escales exteriors, ses portalades, on hom encasta mussols plomats; ses teulades de teules, de pissarra i bancades, recordant les guerres dels margraves, dels landgraves, delsArmléders, dels suecs, dels republicans; tot això construït, cremat, reconstruït vint vegades en els segles: una casa, a mà dreta, del temps de Hoche, un altra a mà esquerra, del temps de Melac, un altra, més enllà, del temps de Barba Roja. I els grans tricornis, les còfies de dues peces, les armilles roges, les cotilles de tirants anaven, venien, es giraven i miraven; els cans compareixien cuitosos, les oques i les gallines es dispersaven amb una cridòria que no acabava mai. Vet aquí el que veieren, mentre la berlina davallava amb tripe galop pel carrer Major, i Zimmer, amb el colze fent angle, engegava una sonada que hauria despertat als morts.
Hâan i Schoultz observaven aquestes coses i gaudien de l'admiració universal. Veieren al tombar d'un carrer, a la plaça dels Dos Bocs, l'antiga font, laMadame-Hüttede taulons d'avet, les barraques dels marxants, i la multitud arremolinada; tot això passà com el llampec. Més lluny, destriaren la vella església de Sant Ulric i sos dos alts campanars quadrats, amb llurs casquets al cim, de pissarra, amb llurs ulls considerables, en plena volta, del temps de Carlomany. Les campanes sonaven a tota volada. Havia acabat l'ofici; la multitud davallava els graons del peristil, mirant embadalida: tot això desaparegué igualment en un trontoll.
Fritz no tenia sinó una idea: -On és ella?
A cada casa, es decantava, com si la petita Súzel hagués hagut de mostrar-se al mateix segon. A cada balcó, a cada escala, a cada finestra, a cada torre, que fos rodona o quadrada, voltada d'un cep o tota nua, aturava una mirada, tot pensant:
-Si ella hi fos!
I si alguna figura de noia es dibuixava dins l'ombra d'un camí, darrera un vidre, al fons d'una cambra, tot seguit la veia! Hauria reconegut una cinta de Súzel al vol. Però no la veié en lloc, i finalment la berlina desembocà a la Plaça de les Carnisseries Velles, davant el Moltó d'Or.
Fritz es recordà tot seguit del vell hostal; era allí on parava el seu pare feia vint-i-cinc anys. Reconegué la gran portalada oberta que donava al pati, d'un empedrat fet a miques, i la galeria de fusta, de pilans massissos i les dotze finestres de persianes verdes, i la porteta sota la volta, i sos graons gastats.
Alguns minuts abans aquella vista hauria despertat mil records enternidors dins la seva ànima, però en aquell moment temia de no veure la petita Súzel, i això el desolava.
L'hostal devia ésser curull de gent; perquè tot just el carruatge hagué arribat a la plaça, un gran nombre de cares es decantaren a les finestres, cares prussianes, de gorres aplanades i també altes. Dos cavalls estaven fermats a les anelles de la porta i llurs senyors miraven, del corredor estant.
Un cop la berlina s'hagué aturat, el vell hostaler Loerich, alt, tranquil i dignitós, la testa blanca coberta per un casquet de cotó, vingué a abatre el marxapeu, amb un aire marcial, i digué:
-Si missenyors volguessin pendre's la pena de davallar…
Aleshores Fritz exclamà:
-I ara, Loerich! no em reconeixeu?
I el vell va posar-se a mirar-lo, tot sorprès.
-Ah, benvolgut senyor Kobus!- digué al cap d'un instant: -com us assembleu al vostre pare! Perdoneu-me, us hauria hagut de reconèixer.
Fritz davallà tot rient i respongué:
-Loerich, això no és cap malvestat; vint anys canvien una persona. Us presento mon feldmariscal Schoultz i mon primer ministre Hâan; viatgem d'incògnit.
Els de les finestres no pogueren estar-se de somriure, sobretot els prussians, cosa què féu que Schoultz s'arborés.
-De Feldmariscal- digué -en seria, tan capaç com molts d'altres: ordenaria l'assalt o la batalla, i m'ho miraria de lluny estant, amb calma.
Hâan estava de massa bon humor per a enutjar-se.
-A quina hora és el dinar?
-A migdia, senyor.
Entraren al vestíbul, mentre Zimmer desenganxava els cavalls i els portava a l'establa. El vestíbul s'obria, al fons, sobre un jardí; a l'esquerra hi havia la cuina; hom sentia el tic-tac que feia l'ast, l'espetegament del foc, l'aldarull de les cassoles. Les criades travessaven el corredor totes cuitoses, portant l'una plats, l'altra vasos; el cellerer pujava del celler amb una panera de vins.
-Ens cal una cambra- digué Fritz a l'hostaler; -voldria la deHoche.
-Impossible, senyor Kobus, els prussians se l'han quedada.
-Bé, doncs doneu-nos la del costat.
Loerich els precedí cap a l'escala gran. Schoultz, havent sentit parlar de la cambra del general Hoche, volgué saber què era.
-Veu's-la aquí, senyor- digué l'hostaler, tot obrint una gran sala del primer pis. -Allí tingueren llur consell els generals republicans el 23 de desembre de 1793, tres dies abans de l'escomesa a les línies de Wissemburg. Veieu, Hoche estava allí.
I mostrava el gran fornell de fosa en un nínxol oval, a mà dreta.
-L'heu vist?
-Sí, senyor, me'n recordo com si fos ahir; jo tenia quinze anys. Els francesos acampaven al volt del poblet, els generals no dormien de dia ni de nit. Mon pare, un vespre, em va fer pujar, tot dient-me: -Mira bé!- Els generals francesos amb llur eixarpa tricolor a la cintura, llurs grans tricornis al cap, i els sabres arrossegant, es passejaven per la cambra.
»A cada instant, oficials, tots coberts de neu, venien a rebre llurs ordes. Com que tothom parlava de Hoche, m'hauria plagut molt de coneixe'l, i vaig lliscar contra la paret, tot mirant, amb el nas en l'aire, aquells homenassos que feien tant de renou a casa.
»Aleshores el meu pare, que també acabava d'entrar, m'estirà la mànega, tot esblaimat, i em digué a l'orella: -És a vora teu!- Vaig girar-me, i vaig veure Hoche, dret davant l'estufa, amb les mans a l'esquena i la testa decantada cap endavant. Semblava no ésser ningú, al costat dels altres generals, amb son vestit blau de coll ample i caigut, i les seves botes amb esperons de ferro. Em sembla que encara el veig: era un home de mitja alçada, bru, de cara bastant llarga; els cabells llargs, partits damunt el front, li penjaven per les galtes; cavilava en mig d'aquell avalot, res no el podia distreure. Aquella mateixa nit, a les onze, els francesos eixiren del poble; no se n'hi va veure cap, a l'endemà següent, ni per la rodalia. Cinc o sis dies després, s'escampà la fressa que s'havia esdevingut la batalla i que els imperials havien estat derrotats. Potser és aquí on Hoche va rumiar el seu cop.
El vell Loerich contava això senzillament, i els altres escoltaven meravellats. Els conduï tot seguit a la cambra veïna, bo i demanant-los si volien ésser-hi servits; però ells preferiren de menjar a la taula llarga.
Així és que davallaren.
La sala gran estava tota plena de gent; tres o quatre viatgers, amb les maletes deixades damunt cadires, esperaven el vaixell-correu per a anar a Landau; oficials prussians es passejaven de dos en dos, amunt d'avall; alguns marxants menjaven en una peça veïna; hi havia burgesos, asseguts a la taula llarga, ja parada, amb sos gerros resplendents i sos plats ben afilerats.
A cada instant, compareixien nouvinguts al llindar. Daven un cop d'ull a la sala, i després se n'anaven o bé entraven.
Fritz va fer portar una botella derudesheim, tot esperant el dinar. Mirava amb aire enutjat la magnífica tapisseria blau-índic i ocre, representant la Suïssa i les seves congestes, Guillem Tell apuntant a la poma damunt el cap del seu fill, i després empenyent amb el peu, en el llac, la barca de Gessler. Pensava encara en Súzel.
Hâan i Schoultz trobaven bo aquell vi.
En aquell moment va pujar un cant al defora, i gairebé immediatament els vidres foren obscurits per l'ombra d'un gran carruatge, i després d'un altre que el seguia.
Tothom va posar-se a les finestres.
Eren pagesos que partien cap a Amèrica. Llurs carruatges estaven carregats de vells armaris, de fustatges de llit, de matalassos, de cadires, de calaixeres. Teles esbarjoses, esteses damunt arcs, ho cobrien tot. Damunt aquestes teles, criaturetes assegudes damunt els feixos de palla, i pobres velles totes xarugues, amb els cabells blancs com el lli, esguardaven amb aire tranquil, mentre que cinc o sis bèsties arrossinades, amb la gropa coberta de pells de ca, arrossegaven lentament les baluernes. Darrera venien els homes, les dones i tres vells, amb l'esquena acotada i la testa nua, repenjant-se en llurs bastons. Cantaven a chor:
Quina és la pàtria alemanya? Quina és la pàtria alemanya?
I els vells responien:
Amèrica! Amèrica!
Els oficials prussians es deien entre ells: -Caldria agafar-la, aquesta gent!
Hâan, escoltant aquestes paraules, no pogué estar-se de respondre en to irònic:
-Diuen que la Prússia és la pàtria alemanya; se'ls hauria de tòrcer el coll!
Els oficials prussians l'esguardaven de biaix, però ell no tenia por, i el mateix Schoultz aixecava el front amb un aire digne.
Kobus acabava d'alçar-se tranquilament, i de sortir, com per a informar-se d'algun detall a la cuina.
Al cap d'un quart, Hâan i Schoultz, no veient-lo tornar, se n'estranyaren molt: més que més perquè ja compareixien les soperes i tothom s'entaulava.
Fritz s'havia recordat que el fons del carreró de les Oques, part darrera de Bischem, vivien dues o tres famílies d'anabaptistes, i que son pare tenia el costum d'aturar-se a llur porta per a carregar un sac de prunes seques, tot tornant a Huneburg. I, pensant que Súzel podia ésser a casa d'ells, va baixar sense dir cap paraula al jardí del Moltó d'Or, i del jardí al camí dels Grèvols que voreja la vila.
Corria per aquest camí com una llebre, de tant que el dominava el furor de veure Súzel. Ell s'hauria astorat, tres mesos abans, si hagués pogut veure's en aquell tarannà!
Finalment, reparà en la gran teulada de teules grises dels anabaptistes per damunt els vergers; lliscà tot dolçament closos enllà fins a prop del pati, i allí, per gran ventura, descobrí entre el gran femer quadrat i la façana decrèpita tapissada d'eura, el carruatge de Christel, cosa que li esponjà el cor de satisfacció.
-Hi és!- va dir-se, -està bé… està bé! La tornaré a veure, ara, costi el que costi; baldament calgués romandre quinze dies, em fóra igual!
No podia saciar-se els ulls de veure aquell carruatge. De cop i volta, Mopsel saltà a la sendera, lladrant com els gossos tenen per costum quan troben una vella coneixença. Aleshores li calgué escapar-se pel carreró, amb l'esquena corbada darrera els closos, com un lladre; perquè, a desgrat de la seva joia, tenia una mena de vergonya de donar aquells passos: se'n sentia, a la vegada, feliç i tot confós.
-Si et veiessin- es deia, -si sabessin el que fas, Déu del cel! com es riurien de tu, Fritz! Però és igual, tot reïx; pots gloriar-te de tenir sort.
Va donar la mateixa volta que havia fet tot venint, per a tornar alMoltó d'Or. Estaven al segon plat quan ell entrà a la sala. Hâan iSchoultz havien tingut esment de reservar-li un seient entre ellsdos.
-On diable has anat?- li demanà Hâan.
-He volgut veure el doctor Rubeck, un amic del meu pare- digué, tot posant-se el tovalló al coll; -però acaben de dir-me que fa dos anys que és mort.
Començà tot seguit a menjar amb bella gana; i com que acabaven de servir una superba anguila amb mostassa, el gros Hâan no trobà escaient de fer altres preguntes.
Durant tot el dinar, Fritz, amb la cara expandida, no feia sinó dir-se interiorment: -És aquí, ella!
Sos ullassos, a flor de testa, es plegaven de vegades amb un aire tendre i després s'obrien de bat a bat, com els d'un gat que cavil·la tot mirant un mosquit que fa torterols en la llum.
Bevia i menjava amb entusiasme, sense ni adonar-se n.
A fora, el temps era superb; el carrer Major zumzejava al lluny amb tot de cants joiosos i d'accents més alts de trompetes de fusta i de riallades; la gent mudada, amb el capell guarnit de flors i les còfies que enlluernaven de tantes cintes, pujaven de bracet cap a la plaça dels Dos Bocs. I ara l'un, ara l'altre dels comensals, s'aixecava, tirava el tovalló al respatller de la cadira i eixia a barrejar-se amb la multitud.
A les dues, Hâan, Schoultz, Kobus i dos o tres oficials prussians, romanien sols a la taula, davant les postres i les botelles buides.
En aquell moment, Fritz fou desvetllat de son somieig pels sons esclatants de la trompeta i el corn, que anunciaven que la dansa era engegada.
-Tal vegada Súzel ja hi sigui- pensà.
I tustant la taula amb el mànec de son ganivet, exclamà amb veu ressonant:
-Loerich! Loerich!
El vell hostaler comparegué.
Aleshores Fritz, somrient amb sornagueria demanà:
-Potser encara teniu d'aquell vinet blanc, sabeu, aquell vinet que espetega i que plaïa al senryor Kobus, jutge de pau.
-Sí, encara en tenim -respongué l'hostaler, amb el mateix to joiós.
-Doncs bé! porteu-ne dues botelles- va dir, fent-li l'ullet. -Aquell vi em solia plaure, i no em disgustaria de fer-lo tastar als meus amics.
Loerich va eixir, i al cap d'alguns instants va tornar a entrar, tenint sota cada braç una botella sòlidament encaputxada i lligada amb filferro. Portava també unes pinces per a obrir el filferro, i tres vasos prims, resplendents, en forma de paperina, sobre una safata.
Hâan i Schoultz, comprengueren aleshores quin era aquell vinet i es miraren l'un i l'altre tot rient.
-Eh, eh, eh!- va fer Hâan, -aquest Kobus fa unes facècies, de vegades! en diu vinet, d'això!-
I Schoultz, observant els prussians de cua d'ull, afegí:
-Sí, vinet de França; no és la primera vegada que en bevem; però allà baix, a la Xampanya fèiem saltar el coll de les botelles amb el sabre.
Tot dient aquestes coses s'arremangava l'extrem del petit mostatxo cendrós, i es posava la gorra sobre l'orella.
El tap s'engegà cap al sostre, com un tret de pistola; els vasos s'ompliren de la celestial rosada.
-A la salut de l'amic Fritz!- exclamà Schoultz, tot aixecant el vas.
I la celestial rosada desaparegué d'un glop dins son llarg collàs de cigonya.
Hâan i Fritz havien imitat el seu gest; tres vegades seguides es feren el mateix moviment, extasiant-se amb el perfum del vinet.
Els prussians s'aixecaren aleshores, amb un posat digne, i eixiren.
Kobus, forçant la segona botella, digué:
-Schoultz, tu, tanmateix, et glorieges de vegades d'una manera indecorosa; em plauria força de saber si ton batalló delandwehrva passar de la petita fortalesa de Falsburg, a la Lorena, i si hi begéreu altra cosa que vi blanc d'Alsàcia.
-Bah! deixa-ho córrer- exclamà Schoultz -amb aquests prussians, no cal mirar prim. Represento aquí l'exèrcit bavarès, i si haguéssim trobat xampany pel camí, n'hauria begut una bella part; no et puc dir més. ¿És que se'm pot fer retret, a mi, d'haver anat a raure a un país estèril? ¿No és la culpa del feldmariscal Schwartzenberg, que ens sacrificava a nosaltres, per a engreixar els seus austríacs? No me'n parlis, d'això, Kobus. Només de pensar-hi, encara en tinc esgarrifor. Per espai de dues etapes no vam trobar sinó avets i finalment una colla de brètols que ens malmenaven a cops de pedra des del cim dels penyalars, gent descalça, veritables salvatges. Era més agradable d'empassar-se bon vi a la Xampanya que no pas de batre's contra aquells enfurits a la carena dels Vosgues!
-Vaja, calma't- digué Hâan tot rient; -som del teu parer, encara que milers d'austríacs i de prussians hagin deixat llurs ossos a la Xampanya.
-Qui sap? Potser bevem en aquest moment la quintaessència d'un caporalschlague!- exclamà Fritz.
Tots tres es posaren a riure com a benaventurats; estaven a mig camí de l'embriaguesa.
-Ah, ah, ah! ara cap al ball!- digué Kobus alçant-se.
-Al ball!- repetiren els altres.
Buidaren, drets, llurs vasos i eixiren a la fi, vacil·lant una mica i rient tan fortament que tothom es girava pel carrer Major per a veure'ls.
Schoultz aixecava ses grans cames de llagost fins al mentó, i exclamava amb els braços en l'aire, i en to de putxinel·li:
-Desafio la Prússia, desafio tots els prussians, des del caporalschlaguefins al feldmariscal!
I Hâan, amb el nas vermell com una rosella, les galtes vermelles, i els ullassos plens de dolces llàgrimes, feia, tot tartamudejant:
-Schoultz! Schoultz! en nom del cel, modera la teva xardor bel·licosa. No atreguis contra nosaltres l'exèrcit de Frederic Wilhelm; som gent de pau, homes d'orde, respectem la concòrdia de la nostra vella Alemanya.
-No! no! els desafio tots- exclamava Schoultz -que es presentin; ja veuran el que val un antic sergent de l'exèrcit bavarès: visca la pàtria!
Més d'un prussià reia sota els llargs mostatxos en veure'ls passar. Fritz, pensant que tornaria a veure la petita Súzel, gaudia un estat de beatitud inexpressable.
-Totes les noies són a laMadame-Hütte- es deia, -sobretot el primer dia de la festa: Súzel hi és.
Aquest pensament l'enlairava al setè cel, es delectava interiorment i saludava la gent amb posat enternit. Però tantost fou a la plaça dels Dos Bocs, on veié la bandera que flotava damunt l'envelat i reconegué, a les darreres notes d'unhopser, el cop d'arquet de son amic Iòsef, sentí l'embriaguesa de la joia i arrosegant sos companyons, es posà a cridar:
-És la colla de Iòsef! És la colla de Iòsef!… Ara, cal reconèixer que Nostre Senyor ens favoreix!
Quan arribaren a la porta de la Hütte, acabava elhopser; la gent eixia; el trombó, el clarinet i la flauta, es concertaven per una altra dansa; el gros timbal feia l'últim remugament dins el tendal sonor.
Entraren, i les estrades tapissades de noies, de vells papàs, d'àvies, les garlandes d'alzina, de faig i de molsa suspeses al voltant dels pilars, s'oferiren a llurs mirades.
L'animació era gran; els balladors acompanyaven les balladores a llur seient. Fritz, destriant de lluny la grossa crinera de son amic Iòsef en mig de l'orquestra de tons olivencs, no podia contenir-se d'entusiasme, i amb les dues mans en l'aire, agitant el feltre, cridava:
-Iòsef, Iòsef!
I la multitud es redreçava a mà dreta i a mà esquerra, i es decantava, per a veure quin tranquil era capaç de fer aquella cridòria. Però quan veieren Hâan, Schoultz i Kobus, que avançaven rient, gaudiosos, amb la cara empurpurada, i gronxant-se l'un al braç de l'altre, com passa després de beure, una immensa rialla resonà dins l'envelat, perquè tothom pensava: -Veu's aquí una minyonia cepada i que acaba de fer un bon dinar.
Mentrestant, Iòsef havia girat el cap, i reconeixent de lluny Kobus, estenia els braços en creu, l'arquet en una mà i el violí a l'altra. Així davallà de l'estrada, mentre Fritz hi pujava; s'abraçaren a mig camí, i tothom se'n va meravellar.
-Qui diable pot ser?- deia la gent. -Un home tan magnífic que es deixa abraçar per l'hongarès!
I Bockel, Andrés, tota l'orquestra decantada damunt la barana, aplaudia aquest espectacle.
Finalment Iòsef, redreçant-se, va aixecar l'arquet i va dir:
-Escolteu! Veu's aquí el senyor Kobus, d'Huneburg, amic meu, que ballarà untreieleinsamb sos companyons. Hi ha algú que s'hi oposi?
-No, no, que ballin- van cridar per tots cantons.
-Aleshores- digué Iòsef, -tocaré un vals, el vals de Iòsef Almania, compost tot pensant en qui l'havia socorregut un dia de gran misèria. Aquest vals, Kobus, ningú l'ha sentit fins ara, llevat de Bockel, Andrés i els arbres del Tannewald; tria, doncs, una balladora gentil, a ton grat; i vosaltres, Hâan i Schoultz, trieu igualment les vostres! només vosaltres ballareu el vals d'Almania.
Fritz, havent-se girat damunt els graons de l'estrada, passejà sos esguards al volt de la sala, i, per un instant, tingué por de no trobar Súzel. Les noies boniques no mancaven; negres i brunes, rosses i roges, totes es redreçaven, mirant envers Kobus, i enrojolant-se quan ell hi deturava la vista, perquè era una gran ventura d'ésser escollida per un home tan galant, sobretot per a ballar eltreieleins. Però Fritz no les veia com s'enrojolaven, no les veia com es redreçaven igual que els hússars de Frederic Wilhelm a la parada, esborrant llurs espatlles i posant-se la boca en forma de cor; no veia aquella brillant florida de jovenesa expandida sota els seus esguards; el que cercava era una miosotis petiteta, la floreta blava dels records d'amor.
Molt de temps la cercà, cada vegada més inquiet; finalment la descobrí al lluny, amagada darrera una garlanda d'alzina que queia del pilar que hi havia a la dreta de la porta. Súzel, mig esborrada darrera d'aquella garlanda, inclinava el cap sota les fullasses verdes, i mirava tímidament, a la vegada poruga i desitjosa d'ésser vista.
No tenia sinó sos bells cabells rossos caient en llargues trenes damunt la seva espatlla, per tot ornament; un mocadoret de seda blava velava son si primicer; una cotilleta de vellut, amb tirants blancs, dibuixava son cos graciós, i vora d'ella, dreta com una I, estava l'àvia Anna, amb els cabells grisos ficats sota la còfia negra, i els braços penjants. Aquella gent no havia vingut per a ballar, havia vingut per a veure, i romanien a l'última fila de la multitud.
Les galtes de Fritz s'animaren. Davallà de l'estrada i travessà l'envelat en mig de l'admiració general. Súzel, veient-lo venir, esdevingué tota pàl·lida, i hagué de recalcar-se sobre el pilar; ja ni gosava mirar-lo. Ell pujà quatre graons, apartà la garlanda, i li prengué la mà dient-li tot baixet:
-Súzel, vols ballar amb mi eltreieleins?
Ella aleshores, alçant sos ullassos blaus, com una fantasma de pàl·lida que estava, esdevingué tota vermella.
-Oh! sí, senyor Kobus- féu, tot mirant la seva àvia.
La vella inclinà la testa al cap d'un segon, i digué: -Està bé.Pots ballar.- Perquè coneixia Fritz, per haver-lo vist venir aBischem, temps era temps, amb el seu pare.
Davallaren, doncs, a la sala. Els servents de la dansa, amb el capell de palla cobert de banderoles, daven el tomb de l'envelat, al peu de la barana, agitant amb un aire joiós llurs cintes, per a fer recular la gent. Hâan i Schoultz es passejaven encara, tot cercant llurs balladores. Iòsef dret davant son faristol, esperava. Bockel, amb el contrabaix contra la cama estirada, i Andrés, amb el violí sota el braç, romanien a sos costats; ells sols havien d'acompanyar-lo.
La petita Súzel, del braç de Fritz, en mig d'aquella gentada, dava mirades furtives, plenes de gaubança interior i de torbació; tothom admirava les llargues trenes de son cabell, que li queien per darrera, fins al capdavall de sa faldilleta blau clar vorejada de vellut; i ses sabatetes rodones, les cintes de seda negra de les quals pujaven tot creuant-se al volt de ses mitges d'una blancor enlluernadora; i sos llavis roses, son mentó arrodonit, son coll flexible i graciós.
Més d'una bella noia l'observava amb ulls severs, cercant quelcom a rependre, mentre que son braç gentil, nu fins al colze, a la moda del país, reposava damunt el de Fritz amb una gràcia ingènua; però dues o tres velles, d'ulls arrugats, somreien entre llurs arrugues, i deien sense empallegar-se: -Ha triat bé!
Kobus, en sentint això, es girava envers elles, tot satisfet. Hauria volgut dir, així mateix, alguna galanteria a Súzel, però no li venia cap cosa al magí: era massa feliç.
Finalment Hâan tragué del terç banc a mà esquerra una dona de sis peus d'alçària, de cabells negres, amb un nas com el bec d'àguila i ulls penetrants, que s'aixecà tota estirada i eixí amb un aire majestuós. Li plaïa aquesta mena de dones. Era la filla del burgmestre. Hâan semblava tot gloriós de la seva tria. Es redreçava, tot ajustant la seva pitera, i l'alta donzella, que el passava de mig cap, tenia el posat de conduir-lo.
Al mateix instant, Schoultz portava una doneta rodanxona, de la més bella cabellera saura que hom pugui veure, però alegre, somrient i que li saltà bruscament al colze, com per a evitar que ell s'escapés.
Prengueren, doncs, llurs distàncies, per a passejar-se al volt de la sala, com és costum de fer. Tot just havien acabat el primer tomb, quan Iòsef exclamà:
-Kobus, som-hi?
Per tota resposta, Fritz prengué la cintura de Súzel amb el braç esquerre i tenint-li la mà en l'aire, a l'antiga moda galana del segle XVIII, l'arrabassà com una ploma. Iòsef començà el vals amb tres cops d'arquet. Hom comprengué tot seguit que seria quelcom de singular; el vals dels esperits de l'aire, al vespre, quan ja no es veu al lluny, damunt la plana, ni una ratlla d'or, i les fulles emmudeixen, i els insectes davallen i el cantaire de la nit preludia amb tres notes: la primera greu, la segona tendra, i la tercera tan plena d'entusiasme, que al lluny i tot es fa silenci per a oir.
Així començà Iòsef, havent qui-sap-les vegades, en sa vida errant, pres lliçons del cantaire de la nit, amb el colze dins la molsa, l'orella dins la mà i els ulls closos, perdut en els raptes celestials. I animant-se tot seguit, com el gran mestre d'ales frements, que deixa caure cada vespre al voltant del niu on reposa la seva benamada més notes melodioses que no deixa caure perles la rosada al damunt l'herba de les valls. Son vals començà ràpid, fulgurant; els esperits de l'aire es posaren en camí, arrossegant Fritz i Súzel, Hâan i la filla del burgmestre, Schoultz i sa balladora en torterols sense fi. Bockel deia en sospirs la veu llunyana i profunda dels torrents, i l'alt Andrés marcava el compàs amb trets ràpids i vigorosos així com les orenetes fendeixen l'aire; perquè si la inspiració ve del cel i no coneix més que sa pròpia fantasia, l'orde i la mesura han de regnar damunt la terra!
I ara, representeu-vos els cercles amorosos del vals que s'enllacen, els peus que volategen, les robes que floten i s'arrodoneixen a guisa de ventall; Fritz que té la petita Súzel en sos braços, que li aixeca la mà amb gràcia, que l'esguarda embriagat, giravoltant com el vent unes vegades i altres gronxant-se a compàs, somrient, somiejant, contemplant-la altra vegada, i després reprenent, amb nova ardor, l'embranzida, mentre que, a son torn, amb el dors enarcat, les dues llargues trenes flotant-li com ales, i el caparró enciser tirat enrera, ella el mira amb èxtasi i sos peuets toquen amb prou feines el sòl.
El gros Hâan, amb les dues mans sobre les espatlles de sa balladorassa, tot galopant, balancejant-se i tustant amb el taló, la contemplava de dalt a baix amb un posat d'admiració pregona; ella, amb el seu gran nas, giravoltava com un panell.
Schoultz, mig acotat, amb les grans cames doblegades, tenia la balladora saura sota el braç, i tombava, tombava, sense interrupció, amb una regularitat meravellosa, com un cabdell a la debanadora; seguia amb tanta justesa el compàs, que tot el món n'era encisat.
Però eren Fritz i la petita Súzel els que desvetllaven l'admiració universal, per llur gràcia i llur posat de benaurança. No eren d'aquest món, es gronxaven en el cel; aquella música que cantava, que reia, que celebrava la felicitat, l'entusiasme i l'amor semblava feta per a ells: tota la sala els contemplava, i ells no es veien més que a si mateixos. Hom els trobava tan bells, que de vegades un murmuri d'admiració corria per la Madame-Hütte; hom hauria dit que allò anava a esclatar; però la felicitat d'oir el vals obligava la gent al silenci. Fins al moment que Hâan, esdevingut com a foll d'entusiasme tot contemplant l'alta filla del burgmestre, es redreçà damunt la punta del peu i la féu gambadejar dues vegades tot cridant amb veu ressonant: -Up!- i tornà a caure aplanat després d'aquest va-i-tot mentre que, aleshores mateix, Schoultz, alçant la cama dreta, la féu passar, sense mancament al compàs, pel damunt la testa de la balladoreta saura i amb veu ronca, giravoltant com un veritable posseït, es posà a cridar: -Up! up! up! up! up! up!- fins a aquest moment no esclatà l'admiració amb cops de peus i cridòries que feren tremolar l'envelat.
Mai, mai no s'havia vist ballar tan perfectament; l'entusiasme durà més de cinc minuts; i quan acabà per apaivagar-se, hom sentí amb satisfacció el vals dels esperits de l'aire, que reprenia el seu domini, com el cant del rossinyol després que una ventada ha travessat el bosc.
Aleshores, Schoultz i Hâan no podien més; la suor els rajava galtes avall; es passejaven, l'un amb la mà a l'espatlla de la seva balladora i l'altre portant la seva en certa manera penjada del braç.
Súzel i Fritz giravoltaven encara: els crits, els picaments de peus de la gentada no els havien dit res; i quan Iòsef, exhaurit també, arrencà a son violí el darrer sospir amorós, s'aturaren davant mateix de Christel i d'un altre vell anabaptista que acabaven d'entrar a la sala, i els miraven com a embaladits.
-Ah! sóu vós, Christel- exclamà Fritz tot joiós; -ja ho veieu:Súzel i jo ballem plegats.
-És molta d'honor per a nosaltres, senyor Kobus- respongué el masover tot somrient, -molta d'honor, però ¿en sap la petita? Em creia que mai no havia donat un tomb de vals.