Encara l’onso no hagué davallat de l’arbre, quan aparegué en mig de la placeta, furiós i vermell, amb un garrot de mida, el turc, amo de la fera.
En Salem-Ya-Ziz comença a flestomar en turc, barreja de roncos i gàrgueres, en que lesjjjballaven un galop infernal.
L’onso, musclejant i pegant brandades, s’acostà poc a poc an el seu domador, i aquest el subjectà per l’anella del nas i li fermà una corda que duia aparellada.
I sense més cerimonies se l’endugué cap a l’Hostal, mentres l’atlotea del barri movia l gran avalot de siulos, crits i mans-balletes. El senyor Mandilego, qui encara no s donava per convençut de que hagués passat el perill, seguia donant ordres, desde l balcó, an el turc, a la gent i an el municipal:
—García, —li deia;—me responde usted del orden con sus charreteras… Caerá sobre su cabeza la sangre de las víctimas…
Una vegada dins l’Hostal, hi va haver necessitat de tancar les portes, perquè l public que s’havia arreplegat anava a pendre per assalt l’establiment. Els rotllos de gent se desferen mica a mica, i mitja hora després ningú hauria cregut que aquell dia hagués estat a punt d’ocórrer una catástrofe, com deia l senyor Mandilego.
Mentrestant, a dins el patió, se les havien fort ferm en Beppo, l’esculptor italià, i l’amo de l’onso, qui havia donat tants disgusts:
—Per Dio,sant homo!Questa brutta marmotam’ha tot esclafat un barrobellissimo!… Vedete comeha deixatBaco e Ceresqueioestava fent per un jardino de Son Rapinya! Uncapolavoro, veramente!…
I n’Olindo, l’actor desgraciat, l’aconsolava dient:
—Se queja V· con sobrada razón, amigo Beppo… Pero ¿qué diría V· de mi ferreruelo de “Traidor, Inconfeso y Mártir”, que me lo ha dejado hecho una lástima con sus patas inmundas?… ¡Ah! ¡Tener que vivir entre gente soez!
Amb aquestes i altres raons va fer-se hora de sopar i anaren arribant els estadants de costum. Tornà n’Egalité, remugant contra l principi d’autoritat; comparegué l Quimet, qui era arribat el mateix dia de Barcelona amb un gran assortit de pilotes mericanes i últimes novedats, tals com canaris amb una goma elastica i papellones de llauna que obrien les ales; comparegué l dentista; comparegué, per ultim, Don Nemesio, l’executor d’apremis, i la seva aparició va causar sorpresa.
No sabeu per què? Començaren per davallar-lo, entre dos homes, d’un carro de carboner que venia de Buge, tot ple de sarries. El pobre Don Nemesio estava com baldat, que no s podia valer de cames ni braços, i, ademés, duia l cap tot enrevoltat de benes, i per entre la mica de gelosia que formaven les benes mostrava un parell d’esgarrinxades i un ull de vellut.
—Que hi ha res de nou? Que han trebucat? —preguntaren a la una tots els presents.
—Trebucat? —contestà un dels carboners bujarrons.— Trebucat?… Ell es estada més feresta, aquest pic. Don Nemesio no s’agua i ja està en edat de tenir coneixement. Se pensa que no hi ha més que anar-sen a Buge perquè le hi envien de s’Economica, amb els documentos ben estirats, a fer de plantó!… No coneix es nostre Batle, l’amo en Pere Barrufet. Ell mos digué, antany: “Atlots, es gremial no se paga!” I, missa sagrada, es gremial no se pagarà encara que venguin cinquanta Dons Nemesios cada dia. Vat-aquí lo que hi ha hagut… Comença per presentar-se a sa Casa de la Vila, i es Batle no compareix i no li pot notificar les ordres; cerca posada i enlloc ne troba, tenguent que passar sa nit davall una figuera; ve s dematí i es Batle li diu que ja sen pot tornar per allà ont ha vingut, i que s documento l se posi damunt sa boca des ventrei; quatre capsverjos, s’hora baixa, el sen duen a passetjar, i quan són a fòra-vila, devora sa Creu, diuen: “Que l’apedregam?” “Apedreguem-lo, com es vel·la-misa!” I l’apedregaren, deixant-lo més blau que una figa flor; i allà l’hem trobat i l’hem recullit.
—Però ses ferides són graves, tant mateix? —digué l’hostaler.
—Cah! Es menescal de Consei, aon mos hem aturat per ferrar sa bistia, també ha embenat a Don Nemesio i ha dit que no tenia més que cops i debilitat… Ara, convé donar-li qualque cosa, si pot roegar, i dur-lo a dormir.
N’Hermes digué:
—En efecto, le convendría conciliar un sueño reparador…
I en Quimet, el català, qui no tenia mal cor, a pesar de les seves bregues amb el foraster, se presentà, al cap d’una estona, amb una botella embolicada.
—Vaja, Don Nemesio, no s’amoïni…
—¿Qué quieres, majadero?
—¡Alanta! Tome esa ampolla para donarse unas fricciones, que no se arrepentirá pas…
—Pero, ¿qué es lo que traes?
—Qué ha de ser?Arnica!… No hi ha com arnicacontra los golpes… Ja ho veu quines són les conseqüencies de descobrir lariqueza oculta.
—No me exasperes recordando lo de Buger. ¡Insensatos! Han querido declarar la guerra al Fisco y á sus sagrados derechos. Sea. Pero mañana el Fisco se enterará de lo ocurrido, y del bárbaro poblachón no quedará piedra sobre piedra…
—No ns faci por, Don Nemesio. ¿Vol dir que l Fisco ho prendrà tant a les dents?
—¡Ah, sí! Esos ultrajes villanos inferidos á funcionarios respetables, piden sangre y exterminio…
—¿Vol dir que no aniria millor ara una plata d’estofat i un poc de vi?… Noi, noi: porta vi a Don Nemesio.
Don Nemesio anà curant-se poc a poc dels cops, blaus i pedrades que duia entre cap i coll i entre coll i esquena, i reprengué la seva vida acostumada desde l’Hacienda a l’Hostal i desde l’Hostal a l’Hacienda, fent qualque passada, d’en tant en tant, pera petxucar un o altre contribuient moroso.
N’Hermes continuava, el vespre, anant al cafè, reunint-se am la colla acostumada, sense que hi faltessin en Dinamita l’escriptor, n’Armando ni cap d els parroquians de costum.
Les discussions que allà se sostenien eren de lo més cientific i instructiu que pogueu figurar-vos. Se parlava del vapor, de l’electricitat, dels magnetismes, dels eclipses, de la rotació de la terra i d’altres i altres descobriments prodigiosos, nous i antics, que era cosa d’estar am la boca badada, sempre seguit, escoltant aquell bé de Déu de sabiduria.
Com ja hem dit en altra part, no hi havia assumpte que cridés tant l’atenció com el darvinisme, que s discutia a totes les capitals de tercera classe:Qué hay de verdad en el darvinismo?
Un vespre que n’Hermes havia explicat els fonaments de la teoria i havia parlat a voler degorilasichimpancés, se llegí el diari que donava compte d’un barco inglès que era arribat auna isla desierta, cuyos habitantes son de una raza tan inferior, que representan como el cruce ó tipo intermedio entre el hombre y el mono.
—I això, que pot esser? —preguntà n’Amadeu, el lampista, celles afegides, pentinat am tufos, de boca pinyolenca com si tingués una glopada de dents pera escupir.
—No ha de poder esser, hombre! —contestà en Cuanito de câ sa Patrona, un nostramo llevent, qui havia corregut molt de món i ara estava a l’escampavies.— No ha de poder! Figura-t que jo som estat per Mèrica, més avall de Bons Aires i doblegat s’estret de Gagallamfos, i som vist moneiassos… com tu, què te penses?
—Tant mateix?
—Tant mateix… N’hi ha de molt homonets.
—Però, vaja: això de que facin cruce am ses persones, no pot esser.
—I per què, troç d’endiot?
—Perquè sa moneia es un animal.
—I tu que no ho ets, un animal?
—Però som irracional! Què t’has figurat?
N’Armando, qui ja estava més instruit i se considerava, per lo tant, a més altura cientifica, quan sentia aquests disbarats se contentava amb aixecar els ulls de damunt el diari que llegia, pera dir filosoficament:
—Arri!
I n’Hermes, que no li agradava enutjar a ningú i era partidari de conciliar les coses, prenia la paraula, dient:
–El patrón está en lo cierto, amigo Amadeo. La evolución de las especies se impone y se impondrá más de cada día: no lo dude V. Está llamada á causar una revolución en el mundo científico. ¿Quién sabe si esos seres que consideramos ahora como inferiores tendrán que participar algún día de nuestros derechos y de las conquistas de la libertad? ¿Quién sabe si cuando desaparezca el sufragio restringido depositarán su papeleta en la urna? ¿Lo saben ustedes acaso?
—No, —digué l patró.— Lo unic que sé es que votarien millor que moltes persones de carn i òs. Moltes persones voten com a moneies i se deixen enganar; però ses moneies pot esser que votassen com a homos de bon-de-veres. Els discursos, ses proclames, els manifests, no hi poden res amb aquella tropa peluda alloure per dins pletes d’eterna sombra; allà no se donen micos, perquè tots ho són; allà no s’engana am paraules, perquè no les entenen. Es més fort comanda perquè sí, perquè es més fort, però sense retoriques ni engans de mitges. Lo que allà se necessita no són romansos, sinó cocos per escloveiar i menjar-los-se aviat i tirar ses cloveies an els qui fan nosa o donen oi i avorriment. Digau-los animals ara! Què m’heu de contar? Que no tenen estudis? N’hi ha que si se posassen amb això de sa prensa i los donàs per escriure comunicats damunt es diari, ho farien millor que en Dinamita!
D’aquesta manera seguia la parroquia de l’Hostal la seva vida ordinaria i arribava l’establiment an el seu punt culminant. Hi va haver temporades d’aquelles en que era impossible trobar-hi hostatge: tal era la generació qui hi prenia cobro.
El menjador, les taules de la botelleria, els quartets i fotumbos estaven de gom a gom. No hi podien aficar una agulla. El vapor, cada dissabte, duia parroquians nous pera renovar la Cosmòpolis que allà s reunia.
La fama de l’Hostal s’anava extenent per tot arreu. S’havia donat el cas de venir passatgers de Marsella, de Napols i fins i tot de Constantinople, sabent-ne ja les fites nètes.
S’hauria trobat enredat ferm el qui, a una hora precisa, hagués volgut fer empadronament de tots els hostes que allà s’abrigaven i dur compte exacte de les industries i maneres de viure que hi prenien cobro.
La guardia civil i la policia hi sabien de cor, perquè moltes vegades hi havien anat a agafar qualquepájaro de cuentao a fer embarcar gitanos, dels que venien sovint, sovint.
L’imaginació popular havia arribat a forjar més de dues llegendes i s’havia parlat de desaparicions de nins, robats per titereros o per qualque metge foraster qui ne volia fer oli.
Altres vegades, al vespre, s’havia sentit renou de cadenes i com a ramor de batre moneda, i se deia que ls moneiots falsos eren sortits a senallades per una porta dels tapials. Qualque pic, en Dinamita, qui s dedicavaal sacerdocio de la prensa, havia anat esgarriat, fugint dels guindilles, disfreçat de pagès, i s’hi havia fet dur una caixa de lletra i una premsa, i desde allà tirava fulles revolucionaries que començaven, com de costum:Canallas i ladrones…
Què us he de dir? Aquella casa començava ja a tenir fama d’encantaments, i no hi havia embolic a ciutat, ni personatge misteriós que no l’haguessin d’anar a cercar per l’Hostal de la Bolla, mare-magnum de tota casta de gent i de tota casta de tramoies.
N’Armando, de damunt el seu portal, contemplava horabaixet la gran fatxada de l’establiment. Les velzies passaven, xisclant, per damunt les teulades. Una boira de tristesa li havia caigut damunt desde les seves darreres sortides, i l’episodi d’Inca l deixà falló i cop-piu.
Les il·lusions havien anat caient, com a flors musties, del seu esperit. No veia davant d’ell més que un pla gris, d’arbres sense fulles, i un cel de plom, interminable. Era com una visió profetica de la seva vida futura, sempre igual, sempre freda i prosaica.
No hi havia res més: ni sorpreses ni terres noves, ni món a córrer. Allà, dins un test, s’havia de podrir fins que la mort fos servida de cridar-lo. No tenia prou atreviment pera fer-se home i deixar l’esclavitut de la feina diaria i maquinal!
Quan aquestes idees li entraven, mirava aquell casot de davant câ-seva, am mirada d’avorriment fondo i de tristesa més fonda encara.
I es que d’allà havia aplegat la febre d’il·lusions que l consumia i l’anyorança de lo nou i desconegut que l’havia emmetzinat pera sempre… Moltes vegades pensà en el guarda-agulles, perdut, devora una garita de fusta, en mig de la soletat del camp, mentres els trens atapaits de viatgers corren d’una banda a l’altra, deixant-lo astorat i tot sol, sempre desplegant la mateixa bandera.
Quan li agafava aquesta fal·lera, unes ganes de plorar li pujaven poc a poc, inexplicables. I agafava llavors l’acordeón, i ensejava de recordar les antigues peces, i se temia de que fins i tot la digitació havia perdut!
De res li servia aquell entreteniment, i tornava a les seves cavil·lacions, cada vegada més negres. Li rondejava pel cap una resolució: mudar d’aires, deixar la botiga que sempre havia tingut i mudar-se a la vila d’avall, on, per ventura, lluny d’aquell món que l’havia contagiat, acabaria per recobrar la calma que havia perduda entre ls bohemis i aucells de passada de l’Hostal.
Anava madurant aquesta idea poc a poc, i com més hi pensava més clar veia la necessitat de rompre totes les cordetes i cordons qui l lligaven an aquell barri.
Sols que no arribava l dia de dur-ho a terme. I quan més resolt se creia, una veu, eco de les veus d’altre temps, li cridava de molt endins: —Demà.
Men record com si fos avui. Quin vespre aquell!… ¿Com ha de fugir de la memoria de ningú aquell espectacle ferest i que mai per mai he de tornar a veure?
A devers les nou i mitja En Figuera comença a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué compendre tot-hom que s tractava de qualque cosa seria. Els rotllets de curiosos reunits a cort i davant els portals de les botigues encara obertes en aquella hora, se pogueren treure aviat el gat del sac.
Se tractava d’un incendi en un dels punts més perillosos de la ciutat vella, ont els carrerons estrets, les voltes i arcades, els llenyams corcats i la falta d’aigua havien de fer molt dificil apagar el foc.
Quan vaig sebre que s tractava de l’Hostal de la Bolla, l’ànima m va caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que no n’havia de quedar pedra sobre pedra d’aquell edifici babilonic.
En efecte: encara no era arribat a la placeta, i ja m’havia fet carrec de que la cosa no tenia adob. L’Hostal cremava pels quatre costats, se pot dir, i anavem, per lo tant, a presenciar una cosa ben trista i que no s’assembla a res nat del món: un incendi a Palma.
Segur que n’heu vist molts; però si no heu vist aquell, no tindreu una idea prou clara de lo que es un incendi a ciutat.
Figureu-vos, idò, una gentada feresta d’homes, atlots i donetes, que omplien plaça i carrer i que no deixaven passar a ningú, com no fos a força de colzades i empentes; figureu-vos el trafec de l’amo de l’Hostal, dels moços, dels mercaders que hi tenien aviram, dels traginers que treien els seus muls am les guarnicions mal posades, que arrossegaven els carros pera posar-los en salvament.
Figureu-vos que les flames sortien ja per les finestres dels porxos plens de gavies i caixotes velles; que estaven enceses les sotilades i que la claror de l’incendi resplendia am vermell de taronja per totes les obertures, clivells i retxilleres de la casa.
Una ramor de mar grossa muntava d’aquella generació, que per instants anava en augment: ara arribaven guardes civils, ara soldats de cavall, ara la bomba de la goleta, més tard la de cân Maneu i de la fàbrica de les flaçades.
Dues centes veus en una vegada donaven ordres que ningú obeïa; dos cents homes amb un pic corrien d’una banda a l’altra sense sebre ont anaven, ni per què s movien, i am tot això l’alcalde del barri, el senyor Mandilego, del balcó de câ-seva, manava, am gran serietat, an els dependents del municipi:
–Gutiérrez, haga usted despekar… Baco pena de presidio, cuide que los muchachos no interpreten la vía púbblica!…
Alcalde, governador, autoritats i majors de tropa de tota casta anaren venint. La cosa ja no tenia remei. Com més temps passava, el foc prenia més força. Ja s’anaven coneixent els detalls de la desgracia: se tractava d’uns focs artificials per una festa de Santa Eugenia, que l’endemà se n’havia de dur la diligencia. Fumant i xerrant, distrets, un parell de pagesos deixaren caure damunt els sacs plens de bengales, bombes volants icascadas de oro, una punta de cigarro, i sen anaren tot-d’una a la funció del Circ.
Primer se foradà la tela del sac, i quan arribà socarrim a la metxa de qualcun d’aquells artificis, començà un foc granejat terrible, que omplí de llum, d’espires i de fumera tot l’Hostal. Oh! Si no hagués estat una cosa tant llastimosa, quin esclat de riure s’haurien fet els que ho presenciaren!
Les peces de més empenyo estaven tirades per allà en terra i qualcuna penjada del sostre; i ara una, ara l’altra, totes anaven prenent. Primer esclatàel paraguas giratorio con doble lluvia de topacio;llavors s’encenguéel ramillete tirolés con pájaro de movimiento;i, així, anaren seguintla farándola amarilla, elscohetes silbantes, i unaalegoria de la Libertad iluminando al mundo, que havia de servir com a remat de la festa de Santa Eugenia am motiu de la visita d’un diputat cunero, qui ara està a les Hermanites de Burgos, dit sia entre nosaltres.
L’incendi feia la seva via. Grans flamarades, empeses per un ventet malehit d’Octubre, anaven d’una biga a una porta, i de la porta a un munt de coves, i del munt de coves a les menjadores de l’estable. I com tot ho trobaren esponjós i fet esca, tot anava prenent com si estigués untat d’esperit de vi.
¡Am quin esglai, desde la mica de buid que en el carrer havien obert els guardes civils, se mirava aquella immensa desfeta l’amo de l’Hostal! ¡Com s’ho mirava, també n’Armando, qui, sense perdre perxò les seves aficions, era anat an el governador a oferir-li la seva botigapara hospital de sangrei els seus serveis pera qualsevol cas decirugía de urgencia!
Tres quarts bons feia que en Figuera tocava, i, lluny de mancabar el foc, anava prenent furia. Am gran estrepit se desplomà dins el patiet una mitjanada de la torreta. Un saragall d’espires dins una mànega de fum fugí pel cel tenebrós, al mateix temps que ls coloms del colomer de la torreta volaren espantats, pegant a les teulades de més aprop.
Just quan acabava de caure la paret, arribaren els bombers amb una bomba, i el public els rebé amb grans siulos que regiraren els coloms molt més de lo que ho estaven. Desde aquell instant la confusió va anar en augment. Tocs de corneta, tocs de siulet, crits, paraules groixudes, de tot se sentia, menos concert i direcció. Uns dirigien pel militar, altres pel civil, altres per l’eclesiastic. No hi havia aigua a les tronetes. La font de la plaça estava seca feia tres dies. En el pou de câl senyor Mandilego no hi arribava la manguera de la brigada. Pera alimentar les bombes va esser necessari l recurs suprem: se donà una ordre a la tropa, i ben prest quedaven embarriolats gran part dels concurrents pera fer la cadena; i els poals de lona passaven mig buids de mà en mà, am gran gust dels atlots de barca cataliners, qui remullaven els senyoretxos que hi havien agafats.
Aquella aigua, més que pera apagar el foc, servia pera donar-li coratge. Prenia am més força, espantós, bramulant, treient per les teulades verdaderes corrents de flames i espires. De tots els quartos, cambres i dependencies de l’establiment s’anava davallant lo que s podia.
Els hostes més antics de la casa, consternats i asseguts damunt els mobles que havien tret, provaven d’aconsolar l’amo. En Dinamita anava d’un lloc a l’altreen busca de impresionespera l’article de l’endemà, assegurant per tot arreu que no s tractava d’una desgracia casual, sinóde un hecho preparado alevosamente, on per ventura, si s cavés fondo, se trobariala mano oculta del clericalismo. El senyor Mandilego li sostenia que no, que segurament se tractava dela mano oculta de la masonería. I no més quedaven conformes en un punt: en que hi haviamano oculta.
Mentrestant, com que la flamada immensa no donava temps pera davallar les coses amb esment, bombers i mariners anaven tirant per les finestres tot quant podien arreplegar. Els veinats del carrer, que coneixien l’Hostal com câ-seva mateix, comentaven am grans crits i gatzara, sobre tot els atlots, aquells trists episodis.
Ara queien matelaços, ara un catre, ara un mirall, ara un quadro de litografia, part de l’historia de Judith i Holofernes. Amb això, volà per l’aire una guitarra encesa.
—La guiterra den Bibiano es cego! —cridaren una partida d’alarbes.
—Viva! —contestaren altres atlots, fent mans-balletes.
N’Olindo, esfereit, amb els cabells drets, sortí a una finestra, cridant:
—Señores, por piedad, recojan mi pobre patrimonio… Ahí va: es la ropilla de Don Mendo.
—¡Que baile!Oh! Huep!
D’aquesta manera aquella patuleia d’atlots se divertia am les desgracies del proxim, sense pietat, sense compassió per la miseria d’aquells pobres, que anaven a quedar materialment en mig del carrer. D’aquesta manera l’incendi prenia més fort, desfent-se en grans llengües que s revinclaven furioses pels llenyams de les sotilades.
Allà defòra, arrenglerats en mig de la placeta, entre ls reguerons de les bombes i el fanquim de carbó, s’hi veien els mobles i objectes que anaven treient; calaixos de canterano, bauls i maletes mig obertes, cadires socarrades… Exclamacions de compassió o esclafits de rialles anaven saludant aquelles pobres porgueres de l’incendi.
Ara era en Beppo —infelice Italia!— qui treia un Faune mig torrat i una Minerva esmorrellada; ara l senyor Hermes sortia, am la xistera al clatell, duent l’aparador dels queixals i el pot del cuc solitari.
Un gran crit de sorpresa s’aixecà de tota la plaça. Tot-hom alçà l cap. Ai, fills meus! Haurieu vist damunt la teulada, corrent d’un lloc a l’altre, l’onso del turc, que havia romput la cadena; l’onso del turc, amb el pèl tot encès, fet una brasa, com un drac infernal.
Aquell animalot era un perill més, i va esser necessari matar-lo: quatre soldats i un cabo pujaren al balcó del senyor Mandilego, que l’havia ofertcomo el punto más estratégico del barrio.
—¡Apunten! ¡Fuego!…
L’onso caigué en terra com una odre plena. Els atlots s’hi volgueren acostar; però la cavalleria va fer rotllo perquè s temia que caigués part de la fatxada. L’edifici ja no era més que un gran buc, tot esponjat, convertit en caliu.
Enginyers i mestres d’obres eren de parer d’abandonar-lo pera evitar desgracies i dirigir els esforços a tallar la comunicació del foc a les cases veinades. La tropa féu recular la gent cap a les voltes de l’enfront i anaren davallant bombers i mariners. I s’anava a complir l’ordre que s’havia donada, quan una veu preguntà:
—Queda ningú més?
Els estadants de l’Hostal se comptaren, allà, asseguts d’avall les arcades, darrera l seu pellet.
—Sí: n’hi falta un! —contestà no sé qui.
—A la tercera finestra, allà dalt, —afegiren altres persones.
Com una exhalació hi pujaren dos bombers. A destralades romperen la porta; subjectaren cordes, entraren dedins, i per medi d’una cadireta de salvament tragueren un home que allà roncava, sense haver-se adonat de res.
Era n’Egalité, l’esmolador, que escorxava una de les moneies més grosses de la seva vida.
Quan el public el va conèixer, a la resplendor de la gran flamada, sospès, com un equilibrista, a dèu metres de terra, va rompre en mans-balletes i crits, fent una aluleia espantosa. L’home, enlluernat per la gran fogatera, deixondit per la cridadiça general, alçurat encara pel bull de l’aiguardent, se tragué la gorra i, voltant-la am gest gloriós, cridà com un dimoni:
—Allons, enfants de la patrie! Vive la Commune!
A la matinada no n quedava de l’Hostal més que un munt de pedreny calcinat, de claus flamejants i de troncs mig encesos. Aquella gent de totes les terres va dispersar-se silenciosament, i mai més la veureu reunida.
Si ara hi passeu, per aquell indret, hi trobareu uns casals nous, espaiosos, am grans magatzems de farina.