La tarde havia passat rápidament. Lo berenar s’havia fet ab gran animació, ja que l’acte de menjar reunidas diversas personas, casi sempre predisposa als esplays de la confiança. La confortació material anima’l rostre, los ulls brillan ab major forsa, las galtas se colorejan de carmí y las riallas se encomanan dels uns als altres, sens donarse compte de la corrent de intimitat, que s’estableix entre las personas reunidas.
Posats damunt de l’herba los blanchs toballons, cada familia hi havia escampat las seuas provisions entre las que ocupavan preferent lloch los pollastres rostits, lo peix fregit, las truytas d’ous, la llangonissa y las fruytas de tota mena. Ab cordial espansió s’havian fet oferiments de una á altra familia. Uns havian fet probar lo seu Jerez de llegítima procedencia; altres préssechs cullits en sas propietats; altres moscatell de sas vinyas; altres llangonissa, enviada directament de Vich; produhintse un aplech d’esquisitats que las minyonas de servey portavan de una banda á l’altra y molt especialment á D. Francisco, al qui gran part de la reunió tenia empenyo en oferirli los mellors presents.
La familia Bach que havia portat una grossa galantina de capó, guisada pe’l seu cuyner, l’havia repartida espléndidament entre la concurrencia. Li era precís agrahir las atencions que’s prodigavan á son hoste, y que aquest, vejés que se’l tractava com si ja fos part de la familia, prenent com dirigits á ells los obsequis que se li feyan. En tant, en Cuberta, á qui ja no passavan desapercebudas las atencions de que era objecte, havia estat amable y deferent ab tothom, oferint magnífichs cigarros habanos als homes y essent lo primer en donar la má á las senyoras, que incómoda y penosament assegudas en terra ó demunt de punxosas pedras, no sabian com bellugar sas prou cruixidas camas.
Entretant lo sol havia anat descendint rápidament darrera de las serras; en l’espay s’hi sentia eixa mena de calma precursora de las calladas horas de la nit; l’ayre no movia ni tan sols las fullas que besava; las papallonas plegavan sas ensatinadas alas, preparantse pera passar la nit damunt los perfumats estams d’alguna oberta flor, y pe’ls estrets camins oberts en las vessants de la montanya, baixavan saltironant de pedra, en pedra, los remats, que’ls baylets, fent qualque refilet de fluviol, acompanyavan á las llunyanas masias. Eix aspecte de la naturalesa avisá als escursionistas que era precís retornar á Larrua. Allavors se resseguí per darrera vegada los voltants de la font, enriquits ab un veritable bosch de alsinas, per ahont serpentejavan á cada pas, petits reguerons d’aygua, pera cullir bonicas brancas de ridolta, y ramells de flors boscanas; los joves ab lo desitj de oferirlas á las noyas, ellas pera engalanar son cap y sa cintura, per ballar al voltant del llarch pedrís que enrotlla la mitj rompuda portella de la mina, la bulliciosa sardana, indispensable pera tota la comitiva nombrosa, que surt á fer un dia de camp.
Quan los excursionistas emprengueren lo camí en busca dels carruatjes deixats á la riera, en Félix Arenas, que al fer la rodona havia lograt posarse al costat de l’Adela, li havia dit ab emoció que no havia passat desapercebuda per ella:
—Fassi tots los esforsos possibles, pera que jo puga anar al seu costat al tornar á Larrua. Tinch necessitat de parlarli.
—Lo papá no ho vol… Tindré renys al arribar á casa… —havia respost tímidament la noya.
—Li demano aquest sacrifici… Li asseguro que’m precisa…
L’ Adela vejé en lo semblant del Arenas, quelcóm d’estraordinari y digué:
—Afegiré un nou sermó als ja rebuts… Quan sia hora d’anársen, vosté passi endavant… jo seré també de las primeras…
Un quart d’hora després l’Arenas caminava per primera volta en aquell estiu, al costat de l’Adela.
Feya un any, que la filla petita de en Bach, al sortir del colegi l’havia conegut á Larrua, ahont lo jove havia anat pera acompanyar á la sua mamá, á referse de una malaltia que l’havia posada á las portas de mort. Lo carinyo y atencions que mostrava per la sua mare, son bon físich y sa distingida educació, impresionaren á l’Adela, que’l distingí entre tots los que aquell estiu li rendian sos obsequis.
Los pares Bach, tan prompte se’n adonaren hi feren marcada oposició. L’ Arenas era fill segón de un fabricant de estampats, quals capitals no’s jutjavan més enllá de uns vinticinch á trenta mil duros. Los dos fills seguian lo negoci de la casa, estant lo major al cap de la fabricació y en Félix en las ventas y escriptori, puig que son carácter amable y atractiu lo feya aposta pe’l despaig dels géneros. Mes, com se pot suposar, aquestas condicions no entravan de molt en los cálculs que en Bach havia format pera las suas fillas, y prohibí terminanment á l’Adela que acceptés sos obsequis.
La pobre noya, tingué un grós disgust. Acabava de sortir del convent y recordá que las monjas li havian molt ensenyat la obediencia que devia als seus pares y que’l mancar á aquesta, era incorre en falta del quart manament de la lley de Deu, lo que era un pecat en tota regla y, no volent cométrel, y per altra part no volent tampoch que un jove que tant l’estimava y que tant fí havia estat ab ella, la tingués per una senyoreta mal educada, resolgué esplicarli la veritat y dirli ab la ingénua espressió de sos pochs anys que, si li feya l’indiferenta y’s negava á ballar ab ell y li prohivia que en las escursions se posés al seu costat, no era perque ella no tingués una satisfacció en rebre las seuas atencions, sino pera obehir als seus pares, que no volian que acceptés los obsequis de un jove que no tenia posició pera casarse ab ella.
L’ Arenas acabava d’eixir al mon; no havia tingut més que dos ó tres amichs, triats per la seua familia; havia estat educat per una mare, qual esperit, ple de idealitats, li havia comunicat ab totas sas filigranas; tenia vint y dos anys, y estimava per la primera vegada. Per lo tant, lo jove digué á l’Adela, que’l primer deber dels fills, era obehir als pares: que als d’ella, los hi sobrava la rahó; que ella mereixia un príncep, un rey, que la pogués posar en un trono: que ho comprenia y que acatava la prohibició: pero que tots los pares del mon, no podrian treure de son cor la passió que li tenia; ni privarli de mirar la casa hont ella habitava; ni de ohir la missa que ella ohiria; ni de seguirla en lo passeig, de lluny; ni de passar los vespres en que ella anés al Liceo, mirántsela desde un reconet del passadís. No volia esser un estorb á la sua felicitat; ella podia casarse y ser ditxosa; éll s’acontentaria alsantli un altar en lo seu cor y adorantla en ell fins que Deu li fés la mercé d’endúrsel á un mon mellor. Y tot aixó ho deya l’Arenas ab vehemencia estraordinaria; ab los ulls que li espurnejavan y ab la veu nuada pe’l sentiment. L’ Adela se sentí impresionada en lo més fons de son cor de colegiala, davant d’aquell rosari d’abnegacions; y recordá tot seguit que, si be era cert que en un dels manaments de la lley de Deu, se prescriu creure als pares, en altre se recomana estimar al próxim com á sí mateix, y aixó li feu observar qu’ella queya igualment en falta, essent causa del sufriment que mirava retratat en lo rostre del Arenas, que á la fí era també un próxim seu.
Si’ls seus papás lo sentissen espressarse d’aquella manera, acatant tan humilment la seua voluntad, de segur que no serian tan crudels. Y, ja posada en eix terreno, l’Adela no pará en suposicions. ¿No podria esser que ab los anys mudessen de pensar? ¿No podria succehir, que l’Arenas, que la seua mamá assegurava que tenia tanta disposició pe’l negoci, fes ab pochs anys un capital pe’l seu compte? Si hi havia un sol raig d’esperansa, l’horitzó no era tan negre y élla havia estat molt lleugera y molt poch caritativa, donantli’l gros disgust en que’l veya sumit.
Als disset y als vintidós anys es casi imposible veure fosca la vida; la esperança que’s mostra alegre fins á la vellesa, no era possible que deixés de presentarse somrisenta y afalagadora en aquella tan primerenca joventut y la conversa que havia comensat per part de l’Adela, per a desfer un afecte, que casi alborejava, acabá nuant ab estret llás un veritable sentiment d’amor.
Los enamorats no precisaren cap plán. Tan sols determinaren, que si possible fos s’estimarian més que avans; pero que procurarian amagarho. Aprendrian á dissimular. L’ Adela obehiria als seus pares, no ballant ab ell y evitant totas las exterioritats que puguessen fer fixar l’atenció y donarlos motius de disgust… y esperarian… De moment, no podian precisar qué; pero esperar era no rompre, era no esfullar las il·lusions que abdós tenian com l’ideal de tota la seua felicitat. Deu veya la bondad de son cor y tal volta los obriria un camí…
Com aquestos plans se formavan á primers d’Octubre, época de retornar á Barcelona, no fou del tot difícil posarlos en planta. L’Adela deixá de parlar ab entussiasme de l’Arenas en lo sí de sa familia, com ignocentament ho havia fet fins allavoras; y com aquest se concretá durant tot l’hivern á seguirla de lluny, de manera que sols la noya reparés en ell, los pares cregueren de bona fé, que la cosa sols havia estat il·lusió seua; molt més quan veyan l’afany que la seua filla mostrava per teatros y passeigs. Per altra part D. Joaquím, per lo que pugués esser, no havia perdut ocasió de predicar continuadament á las seuas fillas, que en lo mon era tot possible menos la felicitat sense diners y que aquesta aumentava ó disminuhia, segons lo capital baixava ó pujava y que si aquesta regla era comú á tothom, era principalíssima en lo matrimoni, en lo qual segons sas teorias, s’hi constituhia árbitra y sobirana. Y com en Bach, sentia fins al fanatisme lo convenciment de lo que deya, parlant d’aquesta materia, se tornava persuassiu y elocuent y’n treya exemples y conclusions contundents, que, ditas ab son apassionament per la cosa y ab sa autoritat y amor de pare, penetravan com acte de fé en los joves cors de sas tendras fillas, com ja avans havian penetrat en lo del seu fill.
En aquest estat estavan las cosas, quan trobém á en Félix Arenas emprenent al costat de l’Adela lo caminet que debia portarlos á la riera de Larrua.
Mesos y mesos havia passat l’enamorat donzell, esperant la felicitat que en aquell instant assaboria. Al fí podia parlar ab sa estimada, de éll á ella, sens que orellas indiscretas poguessen escoltar lo devassall de cosas y cosas, de ideas y projectes, que durant tant temps, de dia entre’l fatich del negoci y de nit en la quietut de sa cambra, havia anat apilonant en son cervell, afegintnhi de novas, cada volta que las repassava en sa memoria, ó que algun aconteixement li pareixia que li obria una esperansa ó una decepció: mes ¡ay! ara que s’hi trobava, ara que las hi podia dir, sentia que totas al plegat, bullian dins de sa pensa y, empenyentse unas ab altras, li formavan una barrera inquebrantable, que las impedia baixar á sos llavis, que s’obrian sense que cap sonido prengués vida fora d’ells… Y á sas espatllas, sentia las riallas y las alegres y continuadas conversas, que sos amichs sostenian ab sas companyas d’escursió, y cada pas que avansavan en lo camí era un tresor perdut que Deu sap si may més tornarian á recobrar. La situació embarassosa en son principi, li semblá que anava fentse ridícula. ¿Qué pensaria d’ell l’Adela, al veure que després de haberli demanat ab tanta insistencia, anar al seu costat pera parlarli, quan ella havia accedit exposantse als renys de sa familia, éll perdia tan tontament lo poch temps que’ls hi quedava?
L’ Arenas estava visiblement frisós, quan de sobte, al xurriacar ab son bastó un lligall de pámpols que vorejava’l camí, un moixonet que tal volta cercava entre ells qualque brossa pera dur al niu, volá esporuguit, perdentse de vista dins la immensitat del espay.
—¡Ditxós d’ell! —pogué exclamar per fí l’Arenas, rompent ja aquell enutjós silenci!— ditxós d’ell, que un grá de blat y quatre pallas, li son prou pera poguer ésser felís!
—¡Ay! sí, sí; —contestá l’Adela que, frisant també pera obrir conversa, no se li acudiren més que dos pobres monosíl·labos, pera comensarla.
Mes l’Arenas, havia ja romput lo foch y digué resoltament:
—Nos es precís parlar de cosas importants. ¡Tant de bó que pogués passar lo camí, repetintli que l’estimo! parlant del meu amor, fent projectes pera’l porvenir… pero m’es precís tornar á la realitat, per dolorosa que sía… Aquesta situació es insostenible pera mí. L’ any passat m’aconhortá l’idea de que vosté’m corresponia; avuy, li soch franch, ni m’aconsola, ni’m basta. Espero la nit per véurela en lo Balneari y cada vetlla es un infern. Vosté enrahona… vosté balla…
—¿Y que hi puch fer, pobre de mí?
—Res; pero jo no’m veig ab ánimo de continuar d’aquesta manera. Avans de venir á Larrua, váreig tenir una llarga conversa ab la meva mare. M’ era del tot punt necessari saber á qué atenirme y exposarho á vosté lleal y categóricament… y saber dels seus llavis si’m puch atrevir á parlar á la seua familia. Lo meu pare, fent casi un sacrifici, no pot fer més que donarme tres mil duros pera casa y joyas y senyalarme vuytanta duros mensuals, que la pobre mamá, veyent lo neguit ab que visch, m’ha dit que dels seus estalvis particulars, trobaria manera d’allargar fins á noranta… Es tot quant de moment poden fer per mí… ¿Qué li apar, Adela?… ¿Qué no hi ha esperansa?… ¿Qué’ls seus pares dirían que aixó es una miseria?… ¿Veritat? —preguntá penosament l’Arenas, fixant una anguniosa mirada en lo rostre de la noya.
L’ Adela, tenia’l cap caygut sobre’l pit y ab sas afiladas mans, esfullava nerviosament lo pom de campanetas y ridoltas que adornavan sa ayrosa cintura. ¡Noranta duros al mes! ¡Quína rialla que esclafiría’l seu pare, si sentia que á una filla seua se li feya semblant oferiment! ¡Mil voltas havia dit davant d’ellas, que ab noranta duros, no n’hi havia ni pera pendre xacolata! Casi totas las amigas que s’havian casat, desde que ella era fora del col·legi, ocupavan pisos de trenta y quaranta duros de lloguer. ¿Y’l servey? ¿Y’l cotxe? ¿Y’l teatro? ¿Y vestirse? ¡Y mil y mil gastos extraordinaris, que’l seu papá li havia fet notar escrupulosament!… ¿Qué li quedaria pera viure? ja que en Bach havia dit mil vegadas que á las seuas fillas los hi donaria un gran dot si feyan un casament conforme al seu gust; pero rés, ni un xavo, ni un céntim, si feyan una bojería, una barbaritat com ell anomenava al matrimoni, ab un home que no nadés en la abundancia.
L’ Adela volia contestar al Arenas, volia dirli alguna cosa que no l’ofengués, pero que li fes veure la follía de la seua proposició; pero en son cervell no hi trobava més que’l ressó que en aquells moments li semblava sentir més viu que may, de las mil prédicas que sobre aquesta qüestió havia sentit fer al seu pare y ab més vivesa, las moltas en que li assegurava que eran los marits los qui primer sentian y s’adonavan de las privacions de la fortuna, portantlos al desvío de la esposa y de la casa, ja que la alegría y’l benestar, segons ell opinava, eran incompatibles ab las angunias de la escassetat. Com foch ruhent bullian eixas ideas en sa imaginació, quan l’Arenas li digué per segona volta, ab veu en que clarament s’hi traslluhía la ansietat ab que ho preguntava:
—¿No hi ha esperansa? ¿¡Veritat!?
—No —contestá l’Adela, ab veu tan baixa, que á ella mateixa, li semblá que la paraula no havia sortit encare de sa gola.
L’ Arenas, la endeviná més que la sentí y digué ab penosa amargor:
—Ja m’ho temía y no devia haverli preguntat… Pero ¿qué hi vol fer si’l cor me domina’l cap? ¿Qué’s creu que no ho penso moltas voltas que soch un infame en interposarme en lo seu camí, privantli tal vegada, de fer un casament com los seus pares ambicionan? ¡Si sabia lo que pateixo quan aquest pensament se’m aferra al cervell y’m sento sens valor, ni voluntat, pera deixar de véurela!…
—¡Vaya unas cosas de dir! ¡Y quinas ganas que té de atormentarme! ¿No várem quedar l’any passat en que esperaríam?…
—Adela, sobre’l cap me domina’l cor, pero per sobre del cor y’l cap, en mi hi domina la conciencia. He passat un any, deixantme afalagar com vosté mateixa per la il·lusió forjada solament pe’ls nostres desitjos, pero ni desitjos ni il·lusions son realitats, y aquestas per dolorosas que sían, es que jo no puch esperar més de lo que tinch y que si aixó no ha de satisfer als seus pares es precís pendre una altre determinació. ¿Quína? No ho sé. Pero ja li he dit, jo no’m sento ab forsas pera seguir com fins ara… ¡Diners, posició, fortuna! ¿Y qué amarga es la vida? ¡Y pensar que fins que la vaig coneixer á vosté jo estava contentíssim de la meva sort, de la meva posició! Si, Adela, si; á vosté tal volta li sembli impossible, pero sense’ls caudals que’l seu papá creu únichs depositaris de la felicitat, jo era completament ditjós, com ho son moltas personas que viuhen en la mateixa esfera en que jo visch; com ho es la meua mare, á la qui jamay he sentit queixarse de la seua sort, ni ambicionar la de ningú. Durant aquest any de verdadera lluyta pera mi, crech que hauría arrivat á falsejar lo meu criteri, á dubtar de tot, si no hagués mirat entorn meu, si no hagués fet un esfors pera evocar los recorts de la meua infantesa… Pero jo feya memoria y recordava á la meua mare, jove y hermosa com vosté; alegre y somrisent al costat nostre, compartint ab lo meu pare l’alegria dels nostres jochs, de las nostras impressions…
Jo recordava haver vist tots los anys celebrar á casa nostra lo dotze d’Abril, fetxa del casament dels meus pares, no ab los esplendors del luxo, pero ab una missa que ohim tots al camaril de l’esglesia ahont se casaren; ab una modesta caritat feta á una familia necessitada; ab un dinar que la meua mare dirigeix y una taula que omplena de flors y una alegria que resplandeix en tots los rostres y una satisfacció que sobreix per los ámbits de la casa; sens que per eixa felicitat, ni per la pau y goig de cada dia, nos sian necessaris las faustuositats del luxo, ni la possessió de quantiosos caudals…
Era la primera volta que l’Adela sentía aquest llenguatje; la primera volta que sa imaginació acostumada á esplayarse ab los esplendors de la riquesa, entreveya altres celistias que no tenian per única base’l diner; los horitzons que en Félix li descubria, li eran completament nous; era un pais verge, que jamay havia somniat que existis. Mes, en un moment no s’enderrocan las obras aixecadas ab l’escarpra del temps, y més quan aquestas sostenen ab més ó menos forsa un fondo de rahó; per lo que la pobra noya, entremitj del nou oassis que acabava de descubrir, hi sentia ressonar la veu del seu pare, dientli:
¡Il·lusions de poeta! ¡Cuentos de color de rosa! ¡Flors que s’esfullan al cullirlas! ¡Papallonas que perden sas alas al agafarlas! La veritat certa, positiva, única, son diners, diners y diners…
L’ Adela era bon tros criatura y estava massa enamorada, pera resistir impunement la lluyta comensada entre’l cor y’l cap. Lo nú, que feya estona li oprimia la gola, esclatá en un mitj comprimit sanglot é incapacitada de parlar, deixá que dos enfilalls de llágrimas rodolessen per sobre las esgroguehidas rosas de sas galtas.
—¿Plora? —esclamá fora de sí l’Arenas. ¿Llavors es que m’estima, com jo l’estimo, ab la diferencia de que jo soch un infame, un salvatje, un egoista, que sols penso ab la meua felicitat, sens atendre á la de vosté, que está acostumada á lo que jo, infelis de mí, no puch oferirli? Pero jo faré lo que dech: jo aniré á cercarli lo que no tinch y es indispensable per la seua manera de ser. A Cienfuegos hi ha uns germans de la mamá, que tractan ab los géneros de casa y cent vegadas m’han proposat d’anarhi, assegurantme ferhi un capital en pochs anys: prometim que vosté m’esperará, y jo aniré á ferlo.
Es impossible imaginar l’efecte que aquestas paraulas causaren á l’Adela. Si trobantse en mitj de las més espantosas tenebras, hagués vist baixar un ángel del cel, que, trencant la pahorosa negror, li mostrés ab tot son esclat los resplandors de la gloria, no li hauria pogut causar ni més bell, ni més rialler efecte que’l que ab sas paraulas acabava de obrar l’Arenas en aquell cor tan inespert, com enamorat.
L’ Adela, no pensá en enfermetats ni perills, ni tan sols en la facilitat del oblit, sols comprengué que per un miracle inesperat, per un prodigi del que no sabia donarse compte, se li trencava la argolla de ferro que l’empresonava y oprimia. Aquell horitzont tancat, negre, del cel de sos contrariats amors, se li obria en un moment, mostrantli lo que fins allavors ho havia cregut impossible. ¡Realisar los somnis de son cor enamorat, á gust del seu pare, que tant l’estimava; que per véurela felissa, desitjava per ella un marit ab los dots de la fortuna… Y l’Arenas podia esser rich… molt rich… tal volta tan com en Cuberta, qual matrimoni ab la Teresina, tan joyosos feya als seus pares!…
Ab mágica rapidesa invadiren aquestos pensaments l’imaginació de la noya, que, girantse de sopte envers l’Arenas y agafant inconscienment entre sas duas mans, la que aquest portava cayguda al seu costat, esclamá ab indescriptible alegria:
—¡Vagi! ¡vagi! y torni rich pera casarse ab mí y jo li prometo —afegí redressantse, ab una solemnitat que contrastava ab l’infantil alegria ab que pronunciá sas primeras paraulas— que jo l’esperaré soltera cinch anys, deu, vint, tota ma vida, fins que vosté torni pera portarme á l’altar, á cumplir lo jurament que d’esperarlo y casarme ab vosté li faig en aquest moment.
L’ Arenas sentí, tan com la promesa de l’Adela, lo contacte d’aquellas mans finas, delicadas, ardorosas, que apassionadament estrenyian la seua gelada per la emoció, y un estremiment eléctrich recorregué tots los seus nervis, refluhint al mitj de son cor, quals bategadas aixecavan per dessobre de son pit la brunyida petxera de piqué que ab sa blancor feya més resaltar lo brill de sos ulls negres que, clavantse en los de la Adela, foren per abdós com lo xoch d’una corrent magnética.
L’ Arenas, perdé de vista tot lo que’l rodejava: sas orellas s’aislaren dels remors de las conversas y riallas, que’s sentian devora seu, y pareixentli los escassos pams de terra que en aquells moments trepitxava las dilatadas boscurias del paradís, ahont Adam, sol ab sa enamorada Eva, gosá las delitansas dels primers amors que niaren á l’univers, aixecá fins á sos llavis una de las blancas mans de la Adela é imprimí un bés foll, apassionat, en lo que semblá que hi depositava tota la seua ánima. Las ombras del capvespre, que s’estenian melangiosament per serras y clotadas, aparegueren en aquell moment á sos ulls ab més espléndits colors que’ls virolats celatjes de la aubada: tan sols en mitj d’aquell esclat d’enlluhernadoras tintas, li semblá divisar en lo cim d’un núvol negre, la bella fesomia de sa tendra mare, trista, trista com la d’una Dolorosa de Paul Delaroche…
Era ja fosca nit quan los escursionistas arribaren á Larrua. L’ animació distava molt de tenir l’aspecte bulliciós de la surtida; los més venian cansats, desitjosos de treures la pols, de trobarse á casa seua, y sobre tot, de véures sols ab los de sa familia pera cambiar impresions y comentar alguna excentricitat descoberta en algun amich ó amiga entre las francas espansions de la berenada. Eran pocas las noyas á las que la realitat de la diversió, hagués fet gosar lo que al anarhi havian presumit, y més d’una tornava ab una decepció amorosa ó ab una renyina, deguda á qualque galanteria, que’ls gelos presentavan á sos ulls ab los negres colors de una infidelitat. Los joves, esceptuant los qui en la comitiva hi tenian á la dama de sos pensaments, venian també desitjosos de trobarse deslligats de las trabas y cumpliments, que la presencia de las senyoras imposa.
En Cuberta que, acostumat á América á fer vida de negoci, poch ó casi cap tracte havia conreuat ab senyoras y senyoretas, aquella tarde, en que havia tingut de esforsarse en ésser amable ab tothom, y en trobar una frase adecuada á cada mamá y á cada filla, que més ó menos afectuosament li havian dedicat sos obsequis, tenia majors desitjos de trobarse ab completa llibertat; per lo que al invitarlo D. Joaquim, pera que’s quedés á sopar ab la familia, D. Francisco s’escusá, demanantli com especial mercé que’l deixés anar á son allotjament, ahont se feya compte de pendre una sopa y anarsen á descansar. En Cuberta esplayá tant manifestament la seua resolució que, contra la costum que’s venia seguint ab ell, D. Joaquim se resigná á no acompanyarlo á la fonda aquella nit, y á D. Francisco li paregué que’s treya un pes de sobre, quan després d’haver sentit tancar darrera seu lo macís reixat de ferro del luxós chalet de la familia Bach, se trobá sol y completament á las foscas, á l’estret carrer dels Avellaners.
Com lo calendari marcava que era época de lluna, apesar de que aquesta no fos aquella nit visible fins á las deu, los fanals no s’havian encés, lo que entussiasmá al bon senyor, pensant que la falta de llum lo lliuraria de que’l vejés algun dels moltíssims forasters que en lo poch temps de estar á Larrua se disputavan pera brindarli la seua amistat y trobantlo sol, s’empenyessen en ferli companyia. Gosant, donchs, de la dolsa satisfacció de sa llibertat, acabá lo carrer dels Avellaners y entrá en la espayosa plassa de la Esglesia, que apesar de no tenir major il·luminació que la dels carrers que á ella desembocavan, tenia la vesllum que li feyan los raigs dels encesos quinqués de petroli, de las botigas del barber, de la revenderia, del sastre, de la fleca, del apotecari y del sabater, encara obertas. En alguna, s’hi veya en lo llindar homes ó donas que gronxantse ab la cadira apoyada en la paret, prenian la fresca tot conversant; en altres la soletat en que estavan, feya presumir que á la rebotiga s’hi feya la quotidiana feyna del sopar. En Cuberta, atravessá la plassa á la esbiaxada y se detingué en mitj d’ella al sentir tocar tres quarts de vuyt en lo relotje de la Parroquia. Lo só de la campana li feu aixecar lo cap y fixar la vista en la alterosa y ennegrida fatxada de l’esglesia, per quina xica portella entravan en aquell instant una dona del poble y una noya d’uns deu ó dotze anys. Sens saber per qué, en Cuberta sentí com desitjos de veure’l temple parroquial, al que no havia entrat encara, y en lloch de seguir envers lo carrer de Sant Antoni, s’encaminá de dret, cap á la portella que acabava de tancarse darrera de las duas donas.
L’ esglesia estava poch més il·luminada que’ls carrers que la voltavan. A palpentas tenia de buscarse la pica de l’aygua beneyta, situada en la part esquerra de la entrada; puig sols després de haverse internat fins á una quarta part de la nau, no donavan un xich de llum los dos ciris que cremavan enfront d’una Verge del Roser, posada en un petit altaret que seguia al de Sant Joan, col·locat á la part del evangeli.
Devant del encés altar, l’escolá major resava las últimas denas del Rosari, ab lo reduhit acompanyament de deu ó dotze donas, alguna criatura y un sol home, que per sas encorvadas espatllas, se veya clarament lo feix d’anys que havia fer torce sa espina dorsal. Al esser aprop del altar major, se deixava veure que al temple hi havia més il·luminació de la que de primer moment se descubria, com era la de una llántia que cremava devant d’un alt Sant Crist, col·locat devora de la porta xica de l’esglesia, y la de una altra que, espeternegant per falta d’oli, donava sas darreras guspiras, penjada á la esquerra del altar del Santíssim, enclavat en la part de la nau, que sustentava la esbelta y esculpturada trona de noguera, que acusava la má d’obra de las darrerias del sigle XVII.
Don Francisco arribá fins al peu del presbiteri ab lo barret á la má; passejá indiferentment la vista per l’hermós retaule del altar major d’estil gótich, dividit en diferents quadros, que la falta de llum, impedia veure los assumptos que representavan; doná una segona mirada als altars de las parets laterals, mostruari de diversas épocas y més diferents estils; y ja satisfeta sa curiositat, puig que no eran las aficions artísticas y arquitectónicas, las que més predominavan en éll, se dirigí envers la porta, per la que feya pochs moments acabava d’entrar. Mes al ésser á la pica de l’aygua beneyta, una estranya impressió lo feu detenir en ella.
Acabat lo Rosari, l’escolá major havia comensat lo res de la Lletanía Lauretana, á la que las pocas personas congregadas al peu del altar, contestavan ab l’obligada repetició de¡Ora pro nobis! ¡Ora pro nobis!
Lo ritme monótono y precipitat d’eixa pregaria, que D. Francisco no havia tornat á sentir desde que, noy encara, havia sortit del port de Rosas, portá en un moment á sa imaginació un mon de recorts.
Aquella esglesia fosca, casi solitaria, tenia molts punts de semblansa ab la que la sua mare’l portava de petit en las vetllas d’hivern, pera fer los resos que en aquell instant arribavan á sas orellas, ab lo mateix llenguatje, ab la mateixa cantarella y forma de trenta anys enrera. Fins las veus li semblavan las mateixas; fins l’escolá tenia la veu enrrogullada y la dicció ininteligible del escolá que resava’l Rosari á l’esglesia del seu poble.
Don Francisco sentí que una mena d’agredols invadia son cor de trenta vuyt anys, y desitjós de conservarli per una estona més, torná enrera y se dirigí envers un banch de fusta, col·locat entre dos altars de la paret de la dreta, ahont s’assentá y clogué’ls ulls pera que la il·lusió fos més acabada. Allavors, entre’l ritme delOra pro nobis, li semblá veure las vellas parets de la casa, ahont havia nascut; lo llit al que’l seu avi l’havia acompanyat pera besar la má al cadavre del seu pare; la fesomia trista de sa bona mare vestida de negre; més tart las taulas de la escola; las caras rodonas, vermellas y alegres dels companys de la seua edat; las berenadas á la vinya; los cups plens de rahim; las revolcadas y tomballons á la sorra de la platja, cremosa de l’escalfor del sol; los capbussons dins las onadas, los crits dels pescadors al treure las xarxas; després un barco de vela mar endins; després… després en Cuberta, no pogué continuar la peregrinació de sos recorts: lo sonido d’una improvisació d’acorts arpegiats en un armonium, li feu obrir los ulls y tornar a la realitat de sa existencia actual. En lo breu temps que sa imaginació havia navegat per los mars dels recorts de sa infantesa, los resos havian finit y l’esglesia havia quedat completament deserta. Sols en lo chor s’hi veya un llum y se sentian acompanyadas per l’armonium las primeras notas del Ave María de Gounod, cantadas á mitja forsa per una veu de mezzo soprano poch voluminosa, pero agradablement timbrada y d’una dolsor y ductilitat incomparables. Als pochs moments D. Francisco pogué convencers que la persona que cantava en lo chor, hi era sols per ensajar, ja que al ésser al mi delGratia plena, allargant la nota, trencava la frase, per mancarli fiatto pe’l la, si, la, del compás segon. La veu repetí per tres ó quatre voltas l’ensaig y ja segura de la correcció, seguí ab facilitat fins al re, si, delSancta, quinas notas no li sortian prou lligadas; corretjit altra volta’l defecte, seguí sens interrupció, fins al si delOra mortis, que repetí també duas ó tres vegadas, per semblarli, sens dubte, que li eixia massa oberta la nota. Després altre colp ressonaren per una estona los acorts arpegiats y tot seguit se sentí lo soroll de la tapa cayent sobre’l teclat, lo remor d’una cadira al rascar demunt dels rajols y’s vejé la claror de la llum passant desde’l centre del chor á la part esquerra, y després d’un instant de desapareixer, tornar á reeixir, dalt del tram de grahons d’una escala, que la foscor de la esglesia no li havia deixat veure fins aquell instant, al costat de la capella, que s’esqueya devant per devant del lloch ahont estava assegut en Cuberta.
Ab tota facilitat pogué, donchs, en aquell moment contemplar á la persona, que durant la mitja hora que havia durat l’ensaig, havia lluytat per distingir entre’ls reixats de pedra de la barana del chor. Lo tros de ciri encés que en un candeler de llautó ennegrit pel temps portava á la má dreta y qual flama cubria ab l’esquerra pera privar de que’l vent li apagués, deixava en la fosca á la part inferior de la figura, il·luminant de plé, un cap de noya d’una bellesa ideal, extraordinaria, com no recordava en Cuberta haver vist igual en cap dels pahissos que havia recorregut en sos viatjes; tal era la perfecció de líneas de sa cara, la brillantor que eixia de sos ulls grossos y espressius y lo magnífich cabell ros que, graciosament ondejat, queya en petits rinxets dessobre de son nevat front.
Quan baixat lo darrer grahó de la escala, tragué d’enfront del ciri, la má que’l preservava de l’ayre, los raigs de llum, estenentse per son entorn, deixaren veure la figura vestida de negre, alta, esbelta y agraciada, de una joveneta d’uns vint á vint y dos anys que, caminant ab la magestat d’una reyna, atravessá l’esglesia, s’ajonollá un moment devant del Sant Crist del costat de la porta xica y, retrocedint altre volta fins á ésser davant del presbiteri, pujá los tres esgrahons de pedra, y fent una reverent inclinació enfront del altar major, sortí per la porta de la sagristia.
Don Francisco la vejé desapareixer com una visió sobrenatural, sense sapiguer donarse compte de la impressió que acabava de soptarlo. Home rich y espléndit, si era la primera volta que tornava al seu pais, no ho era de sa tornada á Europa: dos hiverns seguits havia estat á París y á Londres, ahont hi havia sentit los refilets de la Nilson y las passadas de rossinyol de la Patti, y no obstant, las veus d’aquellas notabilitats artísticas emesas entremitg de las coloraynas de las bambalinas, dels raigs potents de la llum artificial, dels reflexos enlluernadors de perlas y brillants escampats arreu en palcos y butacas, si be l’havian deleytat, no li havian arrivat al cor, com las notas d’aquell ensaig á mitja veu, sentit entre las foscors d’una esglesia de poble.
En Cuberta no havia tornat en sí de la seua impressió y estava encara preguntantse com era possible que en los dias que feya de sa estada á Larrua ni l’hagués vista en cap part ni hagués sentit parlar d’aquella noya, quan vejé que la porta per la qual havia desaparescut tornava á obrirse; sols que en lloch de la hermosa donzella, n’eixia mitg fregantse’ls ulls, que sens dubte fins á aquell moment havian estat tancats baix la dolsa pressió de la son, un bordegás de catorse ó quinse anys, que ab un feix de claus á la má tancá l’altar del Santíssim, doná de correguda una mirada als recons de l’esglesia y, dirigintse á en Cuberta que permaneixia encara dret en mitj del temple, li digué sacsejant las claus, ab malhumorada expresió:
—¡Vaja, que ja es hora de tancar!
Don Francisco, tot seguint al xicot, que s’havia posat á caminar devant d’ell, se tragué de sa bossa de malla de plata una pesseta isabelina y, posantla á la má del bordegás, que ja aguantava oberta la portella de la entrada de la plassa, li digué:
—Escolta: ¿Quí es aquesta noya, que cantava en lo chor y que s’ha ficat á la sagristia?
Lo xicot tot estrenyent en sa má la moneda que acabava de rebre, entre ensomniat y sorprés, mirá de dalt á baix la sapada figura del americá de Rosas y empenyentlo suaument cap en fora, exclamá tot tancantli la porta:
—¿Qui es?… ¡Ay ay! ¡La Montserrat!
La fatxada principal de l’esglesia de Larrua tenia per un costat lo carrer dels Trinitaris, compost de la llarga paret de la Parroquia y de set ó vuyt casas ab sas corresponents botigas destinadas á la venda de robas y objectes de quincalla, y per l’altra part un antiquíssim edifici de baixos y primer pis, ab duas reixas corresponents á la planta baixa y un hort enmurallat d’uns xeixanta pams de longitut, que s’escorría al llarch del carrer de las Rosas, tenint son acabament en lo del Avellaners. Aquest edifici que no perteneixía á cap estil determinat, ja que cada obertura acusava la construcció d’una época distinta, vejentse al costat d’una finestra que despertava recorts del sigle XVI, un balcó obert dos pams més amunt ab barana de ferros caragolats y macissos poms de llautó, que transportavan á la decayguda época de Carlos IV, anomalía que també’s deixava veure entre’ls esculturals finestrals que donavan á la plassa y las mesquinas reixas del carrer de las Rosas, estava destinat pera casa rectoral y era indubtable que, segons los diners y las necessitats de cada rector s’havia anat aixamplant y recomponent, sens atendre més que al desembrás y comoditat de la part interna. Per dos grahons de pedra se pujava al macís cancell, que s’obría pera donar pas á una ampla sala de rebre, sens altre adorno que un deteriorat quadro de la Anunciació y un banch de fusta que, per lo molt escarbotat del respatller y brassos, se deixava veure lo tranquilament que’ls corchs hi feyan sa niuhada.
A la dreta y enfront d’una escala de pedra, per la que’s pujava á las cambras del pis primer, hi havia lo quarto del despaig de espedients parroquials, habitualment ocupat per lo vicari. La part de darrera se componía d’un espayós menjador ab finestra y sortida al hort, cuyna á la dreta y dos quartos á la esquerra. Lo més inmediat á la porta d’entrada, a més de servir pera los de la casa de passadís pera comunicar ab la sagristía, feya també de depósit de fustas, de banchs, candeleros y dossers mitj romputs, que espolsats y arregladets, resistían encara en peu algunas horas en dias de grans solemnitats religiosas.
Lo del costat era lo despaig particular ó mellor dit, sala d’estudi y de rebre de Mossen Jaume Villadó, rector feya divuyt anys, del poble de Larrua. Aquesta cambra, que abundosament rebia la llum per un gran finestral ab reixa, per quins barrots de ferro s’enfilava fent primors d’esbeltesa una fornida passionera del hort, era de parets emblanquinadas, trespol ab revoltons y enrajolat de llosas, sens més adornos que un gran quadro d’estil gótich de Jesús crucificat, del que’l temps acabava d’esborrar las figuras de la Verge, de Sant Joan y de la Magdalena; una llibrería de moderna construcció y altra que portava sa honorable vellesa escrita en sos prestatjes sense vidres y en las moltas recomposicions fetas en sos muntants de fusta de cirerer. Un sofá de boga, colocat dessota del quadro, quatre cadiras de igual classe, una taula escriptori y un antich silló de baqueta clavetejat, era lo mobiliari del quarto en que habitualment passava Mossen Jaume las horas que sos debers y l’afició al conreu del seu hort lo deixavan en llibertat.
Lo rector de Larrua era lo primogénit d’una distingida familia de Barcelona, á la que la guerra carlista havia deixat ab més deutes que diners pera sostenir los pergamins de sos antepassats. Tal volta si, com era voluntat de la familia, hagués seguit la carrera d’advocat al ésser mort lo seu pare que havia passat la vida ficat dins la política activa, hauría pogut ab mellors condicions restablir algun xich l’hipotecat patrimoni; pero Mossen Jaume, que desde criatura havia mostrat decidida vocació pera la carrera eclesiástica, l’abrassá definitivament als divuyt anys, sens preocuparse poch ni molt del mellor profit dels seus interessos, recullint á la mort de la seua mare una migrada herencia que voluntariament partí ab sa germana Teresa, puig que aquesta havia ja al casarse cobrat lo seu dot.
Per altra part Mossen Jaume, apesar d’haver nascut de una familia rica y poguér firmar de Villadó, de Llinás y de Mascorp, era senzill com un modest menestral; la seua vocació religiosa y un decidit entussiasme per l’estudi d’humanitats y escorcollament de las obras dels autors clássichs llatins, l’havia fet mirar ab certa indiferencia tot lo que’s relacionava ab los bens materials. Son luxo, en sa jovenesa havia estat en la seua biblioteca, ahont entre diversas edicions de la Biblia, de la Summa de Sant Tomás y de las obras de Sant Agustí, s’hi veyan escampadas, ab verdadera profusió, las creacions d’Horaci y de Virgili, las obras filosóficas de Aristóteles, las del sever Tito Livi, las del retórich Quintiliá; y en fí, tot lo brillant estol de las lletras llatinas, en tota la riquesa de sas diversas manifestacions. Mes feya deu ó dotze anys que eixas obras, delectansa de sa pensa jovenil, no s’havian tret del prestatje de sa vella llibrería; la obra del immortal Pare Kempis, las meditacions del Pare Lapuente y’l Croisset, escampadas sobre sa taula d’escriure, eran las únicas que gosavan lo privilegi d’ésser llegidas per Mossen Jaume; las primeras, pera confortació de son esperit, las altras pera revivar son zel, que en sa delicada susceptibilitat, creya sempre esmortuhit, en pró de las ovellas á sa custodia encomanadas ó pera cercar material pera amenisar ab la historia dels Sants, que l’esglesia conmemora durant la setmana, la plática que endressava als fidels los dias festius. A las obras dels sabis seglars, es á dir, las purament literarias ó filosóficas, feya alguns anys que’l bon rector de Larrua’ls havia declarat poch menos que la guerra; y si no havia resolt ferne un foch era perque apesar seu las estimava; cada una li enclohía’l recort d’una diferenta época de sa existencia; totas havian estat sas amigas; ab totas havia disfrutat y viscut; li semblava que á cada una li debia un tros de son pensament y fins un bossí de son cor, per aixó no havia determinat sa exterminació, pero deixava indiferentment que’ls corchs y la pols las roseguessin. ¿Qué n’havia tret de la ciencia, de las máximas, de la sabiduría ab ellas adquirida, si no havia sapigut trobar paraulas y rahons de prou virtut, de prou eficacia pera dissuadir á duas dotzenas de visionaris de Larrua que se’ls havian pujat al cervell las doctrinas de Allan Kardech, creyentse com article de fé los falsos prodigis atribuhits al mon dels esperits? Mossen Jaume comprenía ab més ó menos pena de son cor cristiá, que hi haguessen esperitistas en la vella Alemania, en la Inglaterra, en los Estats-Units, fins en sa estimada patria Barcelona; pero ¡que n’hi haguessin á Larrua, y que hagués brotat aquesta filoxera d’ánimas essenthi ell de Pastor, y que no sols anás aumentant lo número, si no que’l error invadís lo camp femení arrivant fins á las mares de familia!… Pera’l bon rector aixó era’l máxim de la desesperació; los ateos, los lliure-pensadors, que de tot desgraciadament hi havia en aquell reconet de costa catalana, li inspiravan la pena que causa al metje la vista del malalt incurable; pero aquestos, á més d’ésser pochs eran pera las donas objecte de repulsió sas doctrinas materialistas despossehidas de tota idea d’ultra tomba; la negació desapiadada de las hermosas y consoladoras veritats del cristianisme, distava molt de fer adeptes entre ellas; pero l’esperitisme, ab sos punts de maravellós, ab sas máximas de caritat y amor al próxim, que tantas y tantas voltas havian sentit en la mateixa doctrina cristiana, no’ls inspirava recels; l’huracá seguia sa devastadora carrera y l’apesarat rector devant de la inutilitat de las seuas tentativas y de lo poch ó gens profitosa que havia estat per ell l’estudi de la ciencia terrena, fondament descoratjat de las forsas de la seua inteligencia, ab pany y clau tancá per sempre més los llibres d’aquells ingenis que tantas cosas sabian, que tan gran coneixement entranyavan de la humanitat, que tantas reglas de conducta donavan als pobles y ab tants concells il·lustravan als Céssars; y que á ell no havian sapigut donarli de sa ciencia de la vida humana una llum, un camí, un remey, pera acabar ab aquella pérdua d’ovellas que tan fondament l’aclaparava.
Sa resolució estava presa: desde aquell moment fins procuraría oblidar lo que ab ells havia aprés. Jesús havia dit: Fins que vos tornareu com aquest infant, no entrareu en lo regne del cel; donchs ell aprofitaría la llissó; la inutilitat de sos afanys li havia fet veure la seua insuficiencia, tal volta la seua superbia: s’humiliaría més, abrassaría sa creu y resignadament la portaría. Y ab l’ajuda de Deu, que tot ho pot, lo temps que tot ho acaba y lo decahiment produhit per una anémia nerviosa, complicada ab los comensaments d’una enfermetat de cor, Mossen Jaume lográ per fi deixar de atormentarse com ho havia fet fins allavoras, y sens desistir en la tasca de retornar á la llum evangélica á aquellas ánimas esgarriadas, se conformá ab la voluntat del Senyor que á aytals probas lo sometia y com en los primers anys del exercici de son ministeri, cercá esbarjo á son esperit en ésser conhort dels pobres, de sos feligresos y de las duas únicas brancas que li restavan de tota sa familia: la seua germana y sa nevoda Montserrat, á la qui estimava com á un pare; y tal volta ab més tendresa desde que per la mort de la seua mare la veya sens més amparo que’l de un pobre sacerdot sense salut.
Tal era la personalitat moral, plena de zel, de bondat y senzillesa cristiana del rector de Larrua, en qual despaig aném á introduhir als nostres llegidors quinze dias després de la vetlla en que D. Francisco Cuberta havia conegut en l’esglesia parroquial, á la seua nevoda.
Feya llarga estona que Mossen Jaume havia enviat á la criada á cercar en las habitacions del pis primer á la Montserrat, quan aquesta entrá en lo quarto. La llum del sol, passant ab tota sa forsa per la oberta finestra, no disminuhía en res la esculptural bellesa que havia tant sorprés al pretengut americano. Ab l’esclat de la claror brillava ab major forsa lo blau fosch, com lo d’una nit estrellada, de sos ulls, moventse plens de vida, devall de sas parpellas vorejadas de llarguíssimas pestanyas; com adquiría major reals la puresa de sas líneas de estátua grega y la esplendent bellesa de sa cabellera, ondejada y rossa, com la d’un infant de las fredas terras del Nort. Sa figura de vestal y una distinció de princesa, que pareixía que s’exhalava de son caminar, de sos moviments y fins de son senzillíssim trajo de dol, haurían fet de la Montserrat la personificació á la terra de la hermosura ab que’ns pintan al arcángel Sant Gabriel, si un xich de tinta carminosa hagués envermellit sas galtas completament esgroguehidas, y hagués estat possible arrebassar de tota sa persona cert ayre de desdenyosa altivesa, que en determinats moments enduria la espressió de son rostre.
Mes en honra á la veritat devém dir que las faccions de la noya perderen sa estirada regidés, al dir afectuosament á Mossen Jaume:
—L’ he fet esperar sense volguer… Tenia á dalt á Da. Rosalía que no acabava may de despedirse… Per fí ja n’estich lliure. ¿Qué’m vol?
Feya un bon rato que Mossen Jaume tenia devant dels ulls una carta que ja no llegía y que deixá demunt la taula pera dir á la seua nevoda ab certa solemnitat que no passá desapercebuda á la noya:
—Mira, acóstat aquella cadira baixeta y vina aquí… aprop meu… Tením de parlar llarga estona y de cosas bon xich importants… molt… molt…
—Casi m’espantaría ab aquesta serietat…
Mossen Jaume endolsí encara més son accent y agafant entre’ls seus dits ossosos la aristocrática má de la Montserrat, digué colpejantli carinyosament:
—Alguna volta ¿t’has detingut á pensar en la soletat en que restarás, lo jorn que jo mori?
—Vaja, vaja, oncle, ¡quínas cosas de dir! Potser me moriré jo primer que vosté…
Lo rector de Larrua deixá la má de la noya y aixecant las seuas á l’alsada de sos ulls, aixamplá los dits, posant de manifest l’encreuament de venas y nervis, que’s deixava veure per dessota de sa pell groga y enmorenida y que per sa trasparencia pareixía feta aposta per un estudi anatómich, y digué:
—No hi ha que ferse il·lusions filla; jo tinch la mateixa malaltía que matá á la teua mare, que jovenets se’n endugué á los dos altres germans meus… que los darrers anys de la vida de la teua pobre avia, m’obligá á deixarla sola en sa vellesa, pera portar pels mars aquesta feble naturalesa meua, que no ha pogut enrobustirse may… Puch viure dos anys, quatre, potser arrivi á sis ó set… pero l’enemich lo porto á dins y ab més motius que’ls que están sans, tinch d’estar ab la llántia encesa com las donzellas de que’ns parlan las sagradas escripturas… ¡Vaja, no posis aquesta cara tan fosca! Si no vull entristirte… ¡Al contrari! Vull parlarte d’una gran mercé que Deu te vol fer… Res, lo que jo ’t deya, que Nostre Senyor nos estima molt més de lo que nosaltres ab lo nostre pobre enteniment podém compendre; y vetaquí que quan jo tant m’amohinava pensant ab la soletat en que quedarías lo jorn que jo ’t faltés, la Providencia ha volgut que vingués á Larrua un ricatxo d’América, una mena de nabab que tothom se disputa… Mira; fá deu dias que jo ni sabia que fos al poble, pero apenas m’he volgut enterar, prou me n’han contat de cosas… ¡Més ne sabessen!… Donchs es lo cás que aquest senyor, que diuhen que es molt bona persona y no sols la gent d’aquí; jo no t’he volgut parlar que no sapigués lo terreno que trepitjo… Quan t’he cridat acabava de rebre aquesta carta del rector de Rosas, la població d’hont ell es fill y ahont hi té encara familia… Los informes no poden ésser mellors… Aixó no vol dir que jo no cerqui també la manera de tenir bonas referencias d’América… ¡Oh, devegadas passan unas cosas ab la gent que vé de lluny!… Y es precís mirarho molt… Los diners no es pas lo primer que s’ha de cercar en un home…
—Pero oncle —va interrompre la noya admirada de la animació de Mossen Jaume— á nosaltres…
—¡Déixam parlar, dona! Després ja hi dirás tú lo teu parer! Per ço t’ho consulto; t’ho parlo. Jo no vull ferte pressió de cap mena… ¡Deu me’n guard! Pero la cosa es massa gran perque no m’hagi omplert d’agrahiment á Deu, al veure la consolació que m’envia de poguerte deixar colocada ¡y de quina manera! També ho he escrit á Barcelona, á en Valls, lo teu tutor, que també, li apar, una gran sort pera tú…
—Pero’s pot sapiguer…
—Ja veurás, ja veurás; es que aquest bon senyor que, segons m’han contat, tots los pares de la colonia forastera se’l disputan per las seuas fillas, los ha donat mitja volta á l’esquerra y ha vingut á cercarte á tú. A tú, la més pobreta de totas; ¡á tú que ningú ’t veu en forat ni en finestra! Res ¡com lo del qüento de la Cendrereta! ó mellor dit, quan Nostre Senyor té una cosa destinada…
—Pero oncle, si jo…
—Si sabesses —prosseguí Mossen Jaume sens fer esment de las interrupcions de la noya— quantas voltas després de lo d’en Felip ¡que Deu lo fassa bó! m’ha preocupat lo teu pervindre!… Perque’ls casaments cada dia son més difícils… y á tú, jo ’t conech prou pera sapiguer que no t’hauría satisfet un qualsevulla! ¡Y ab lo teu modo de pensar! ¡Y ab los teus gustos tan en desproporció ab lo teu dot!… Bé, ja sé lo que’m vols dir —feu Mossen Jaume, que en mitj de sa entussiasta exaltació, interpretava com mellor li pareixía la expressió del rostre de la seua nevoda— vols dir que apesar de ta manera de ser, los diners no son lo que més te preocupa, ni lo que ’t fassa balancejar per una cosa ni per altra… á mi tampoch. Pero quan se pot trobar tot reunit no es del cas lo llensarho per la finestra! Y vaja que á tú Nostre Senyor t’ho dona tot, perque aquest senyor, aquest americano, fa ja cinch dias que m’ha fet parlar per tú; y avuy mateix tinch de tornarli la resposta. Jo no te’n he parlat avans perque primer que tot he volgut enterarme, y fins á sapiguer que era una bona persona m’he aguantat sens dirten res. Ara á tú ’t toca conéixel y decidirte. Jo per la meua part n’estich contentíssim: crech que la teua mare desde’l cel ha pregat per tú.
Més de duas voltas, durant la llarga esplicació de Mossen Jaume, la Montserrat havia volgut parlar y més de duas vegadas, sos ulls ordinariament apacibles, havian brillat ab expressió difícil de compendre, donat l’assumpto que’s tractava; mes en la darrera part del parlament del seu oncle, semblá com si tot d’un colp hagués trobat una solució per llarga estona desitjada; sa fesomía s’amorosí visiblement y, agafant entre las suas mans la de Mossen Jaume, com avans havia fet aquest ab la seua, li digué ab un tó entre dols y ferm:
—¡Vaja, oncle; estich resolta; no’m vull casar! ¿Quí’l cuydaría á vosté? ¿Qué faría tot sol en aquesta casa gran y destartalada, quan vindrían aquellas nits d’hivern, tan tristas y tan llargas? Y ademés, encara que Deu fará que no sía lo que vosté ha dit, es lo cert que está bon xich delicat de salut… y ¡vaja, que no’l vull deixar!
—¡Si jo ho he dit sempre que eras un angelet! —exclamá’l bon rector, tan cofoy com agrahit de las paraulas de la seua nevoda— pero mira, noya, aixó está molt bé perque tú m’ho digas y perque jo no ho accepte. ¡Deu me’n reguart de que per mi deixessis una sort com aquesta! ¡Y tú que ets tan bona y que ab tas riquesas tan de bé podrás fer als pobres! ¡Por tindría de que Deu no me’n demanés compte! ¡Ah poch enteniment! ¿qué ho saps lo que dius? Mira, filla, jo no t’he parlat may del teu pervindre per no entristirte. ¡Bé prou que quan cau la pedregada s’ha de rebre! no hi ha perque encaparrársen avans: pero ara vull que sápigas á que atenirte. ¡Vaja! jo no obraría pas bé, no fente veure la veritat de las cosas…
Tu ja saps que la teua mare no pogué deixarte més que’ls tres mil duros que á la mort de la teua ávia, que al cel sía, li vaig donar de l’herencia de casa; y altres tres mil que jo’n posseheixo y que si tú ’t casas y fas un bon partit los deixaré als meus pobres, pero que te’n faré usufructuaria mentres viscas, si ’t quedas soltera. Total ¡sis mil duros! Y ¿qué es la renda que aixó ’t pot donar? ¿Y si’ls valors baixan? ¿Y si tenías la desgracia de quedarte imposibilitada? ¿Y si m’hi quedava jo y tenia de gastar pera mi d’aquesta pobresa? Y sobre tot, filla, alguna volta ¿hi has pensat detingudament en la horrorosa situació d’una persona sola?
Mira, jo vaig abrassar ab tot entussiasme la carrera religiosa, y mentres la teua ávia va viure y vaig estar ab ella jo era l’home més felís de la terra, pero quan vaig quedar sol, quan vaig venir sense ningú dels meus á aquesta rectoría, com has dit tú molt bé, gran y destartalada, jo no hauría volgut que s’haguessin acabat may las funcions de l’esglesia. Allá m’hi trobava á pleret, confortat, ditxós; pero en entrant aquí pareixía que tot me queya á sobre. Quan la teua mare me demaná per venir, me semblá que’l cel se m’havia obert… Y si no hagués sigut per la pena que ella passava, lo que es per mi, després de ma primera Missa, no hauria pas tingut en ma vida una alegria més gran. ¡Y jo era capellá! ¡Y jo era un home! No, filla, no; lo que deyan los antichs, las noyas ó casadas ó monjas, ¡Al convent no s’hi está sol!
—Mes fá algun temps que vosté no pensava d’aquesta manera: recordis que en aquest mateix quarto ¡jo li vaig demanar plorant que’m deixés entrar en un convent! —exclamá ab visible acritut la Montserrat, que feya estona lluytava ab un tremolor nerviós que, no poguent deixar més grogas sas galtas, anava posant sos llavis del color de la neu.
—Allavors m’hi vaig oposar, perque jo no autorisaré jamay un perjuri; perque al convent no t’hi portava com á primer fí l’amor á Deu, l’entussiasme y vocació religiosa; t’hi portava un sentiment, una descepció; tal volta’l despit… feridas que’s curan quan las reixas son ja tancadas per sempre més!
—Y ¿qué creu vosté que’m portaria ara al matrimoni? ¿Qué es lo que juraria al peu del altar, jo que al veure aprop meu un home que’m pot parlar d’amor, sento que per cent costats, s’obra sanguejant dins de mon cor la ferida que á un mateix temps ha anoreat en mi goigs, desitjos, esperansas, il·lusions y fins apar que vida y sentiments y joventut? —exclamá la Montserrat ab amargor impossible de descriure.
Mossen Jaume se deixá caure consternat en sa cadira de brassos, de la que feya un instant acabava d’aixecarse, y, dirigint á la noya una mirada trista, desconhortada, exclamá com pera sí mateix ab tó de penosa reconvenció:
—¡Pobreta! ¡Y jo que ja no’n feya esment! ¡Y jo que la creya curada!
En los començaments de sa carrera eglesiástica Mossen Jaume regentava la rectoría de Larrua, quan ab lo nombrament de rector definitiu rebé una carta de moltas planas de la sua germana Teresa, casada feya sis anys ab un corredor real de Cambis, anomenat Maurici Gil, establert á Madrit, ahont lo matrimoni havia viscut desde son casament.
La carta, com hem dit, era llarga, molt llarga, y Mossen Jaume la llegí repetidas vegadas ab los ulls negats de llágrimas y ab alguns colps de puny donats sobre la taula, al arribar á sa darrera plana. Més sense aixecarse de la cadira en que l’havia llegida, prengué la ploma, y depressa, sense vacilacions ni correccions de cap mena, n’escrigué una de molt curteta, que ell en persona aná á tirar al correu. A la tornada, se’n pujá á las habitacions del primer pis, las hi doná una mirada inquisitorial y, cridant á la majordona, li innová en pocas paraulas, que dins de pochs dias li arrivaria de Madrit la seua germana, ab una nevodeta de quatre anys y que per lo tant, disposava que’s desembrasés la cambra ahont ell dormia, més gran, més alegre y més ben acondicionada que las restants de la casa, pera arreglarla per las novas forasteras. Envá la majordona li objectá que l’habitació que donava era bon tros mellor que la qu’éll tindria, á la que s’hi havia de pujar per dos esgrahons, á més d’esser bon xich més petita y ferhi més fret á l’hivern y més calor á l’estíu; pero’l rector persistí en sa idea y ab fort neguit de la majordona, per no sapiguer, si la estada d’aquesta germana á la que pareixia que Mossen Jaume volia tan obsequiar, seria definitiva ó transitoria, lo quarto quedá arreglat ab un llit de matrimoni, una calaixera y cónsola de caoba, ab bonichs adornos daurats, perfidiosament ennegrits pels anys y mitja dotzena de cadiras encoixinadas de domás vermell igual á las cortinas del balcó y de l’alcova, lo que ab dos grossos sillons, dos tamborets y un gran cuadro pintat al oli, representant á la Verge dels Dolors, ab lo seu Fill als brassos, completava aquest antich mobiliari, que per anys enrera havia estat l’ornament de la cambra nupcial dels pares de Mossen Jaume Villadó.
Quinze dias després, un vespre envers als entorns de Totsants, arrivá de Madrit Da. Teresa ab sa filleta Montserrat, sens més equipatje que dos mundos y un gros bagul.
Venia senzillament vestida ab un trajo de cassimir color tabaco, un saquet d’abrich del mateix color y un sombrero de forma petita, cubert ab un vel de un tó més fosch que’l trajo. Son port era modest, pero en la distinguida manera de vestir sa esbelta figura, s’endevinava á una dama que portava son senyorio, adquirit desde’l bressol.
La nena, ab una tuniqueta de color blau fosch, brodat de trenzillas vermellas y un barret de castor de amplas alas, devall del que’s descapdellavan com una madeixa d’or los abundosos rulls de sa cabellera rossa, pareixia arrancada d’una página d’una Ilustració inglesa ó alemanya. La Sra. Gil portava en son rostre, de faccions finas y simpáticas, la expresió d’una pena concentrada y de la salut perduda; la nena, mirava esporuguida á la sua mare que plorava, á son oncle que la prenia en sos brassos, y á las foscas parets del menjador de la casa rectoral, tristament il·luminada per un quinqué de petroli.
Quan hagueren pres una tassa de caldo y una copeta de ví ranci, Mossen Jaume que tenia verdaders desitjos de trovarse á solas ab la seua germana, prengué ab recansa de la criada, la grossa palmatoria de llautó, pera ensenyar á las seuas hostes la cambra que’ls hi havia destinada.
—Ja ho veus —digué á Da. Teresa, aixecant enlayre lo llum á fi d’iluminar d’un colp tot lo quarto— ets á casa teua: lo llit, es lo dels nostres pares; los mobles, los de sa cambra, nupcial: lo nostre estatje de nins, ahont apar que hi aleteja encara aquella tendra mare nostra, que tant nos recomenava que fossim sempre dos cors en un!… Pensa que tornas á set anys enrera… res ha passat, més que’l plaher pera mí de trovarme ab una familia que tant anyorava… que…
Los sanglots de la jove senyora, aumentant ab més forsa á cada nova paraula del seu germá, interromperen á aquest, qui li digué aixugant las llágrimas que apesar seu s’escorrian també per sas enmorenidas galtas:
—¡Vaja, com més parlariam, pitjor! No vull que ’t trastornis, ni que’m contis res. Ja m’ho has dit tot ab la teua carta… Sosségat; pósat ab comoditat y arregla aquesta pobre criatura, que sense compassió l’estém esverant. Mira sovint á aquest cuadro que tens dessobre la calaixera y que representa á la Verge dels Dolors; Ella, que’ls va sufrir tots, que alentá á la nostra mare á sobre-portarne tants, t’ajudará també á aconhortarte dels teus… Vaja, ja has plorat próu. Al costat del llit, hi tens una campana pera trucar á la minyona… Dorm, y ja veurás com ab l’ajuda de Déu te resignas; y com ab la claror del sol, te semblarán aquestas parets menos tristas…
Donya Teresa volgué parlar; pero verament los plors ofegaren sa veu y Mossen Jaume, convençut que de moment la soletat fora mellor baume que las paraulas, l’abrassá com ho hauria fet lo pare més carinyós, besá á la nena y sortí.
Lo temps era’l més trist del any: los dias curts, ploviscosos, lo cel cendrós, las fullas grogas y caygudas, empaytantse dessobre’l fanch; los camps herms, las serras cubertas d’una capa violada, la mar com un ondat mantell d’un vert plomisch, rodolant y batent damunt la platja, ab una remor sorda, trista, igual, acompassada; l’hort de la rectoria ple d’arbres sense fullas, mostrant al descobert son enfilall de brancas secas y nuhosas; las salas de la casa, plenas d’una claror blanca, que las inundava de melangia, las campanas tocant sovint á morts per algun vell ó xacrós, qual fí havia apressat la cayguda de la fulla: pareixia que tot s’aplegava pera vessar sa tristesa, que’s reflectia ab tota sa negra amargor en la cara d’aquella pobre forastera, que en vá s’esforsava en mostrarse animada al menys devant del seu germá, qui, al revés d’aquesta, no sabia com amagarli lo pler que li donava tenirla al seu costat y veure revolotejar á son entorn, com un papalló de dauradas alas, ó com un raig de sol que tot ho alegra, á la petita Montserrat, qui als tres dias de ésser a la rectoria sabia un per un tots los recons de la casa y tots los arbres del hort que guardavan encara alguna pèra verda ó madura per cullir.
A las criaturas los passa tot devant dels ulls com las vistas d’una llanterna mágica, fixant sols s’atenció en lo darrer que veuhen: la nena se trobava donchs á son pler en la sua nova casa y ab aquell oncle, que ab sa picardia d’infant conegué desseguida, que se’l havia fet tot seu. Viva com una centella, parlava ab bonich accent lo castellá que habia sentit al seu pare y al poble en que havia nascut, y’l catalá en quina llengua li havia enrahonat sempre la seua mare y que als quinze dias d’ésser á Larrua, intercalava ja, ab gran fruició del seu oncle ab mots peculiars dels pobles de la costa.
—¿Fa que si la mamá plora sempre, se posará malalta?
—¿Oy, que si vosté vá á Barcelona, per un parey de dias, se m’hi endurá? ¿Fa que ja ho som vist tot lo d’aquest poble?
Mossen Jaume esclafia una grossa rialla y la Montserrat parava l’orella ab més atenció, per veure si recullia una nova paraula, pera posar en lo seu forá repertori.
Un vespre, á l’hora en que Da. Teresa ficava á la noya al llit, Mossen Jaume s’ensopegá á passar per la sala del costat y sentint á la nena que resava, s’aturá fins á la porta del quarto en lo moment en que aquesta deya:
—Ara’l parenostre per l’ánima del papá…
—¡Li has dit qu’era mort! —exclamá Mossen Jaume, que sobtat per lo que acabava de sentir, no repará de moment en lo conflicte en que posava á la seua germana, á la qui una flamarada de carmí li pujá fins al blanch dels ulls, fentli repetir ab exaltada energia:
—¡Mort! ¡Mort! ¡Mort! per sempre més.
—Es clar, dona, —feu Mossen Jaume, que en un instant se posá en situació— es clar, que ho es per sempre més! Perque’ls morts, filleta —digué dirigintse á la Montserrat que l’escoltava bon xich estranyada— no tornarán fins al dia del Judici, en que Nostre Senyor vindrá pera judicar als vius y als morts. Per aixó tu has de procurar ésser sempre ben bona minyona; perque’l bon Jesús te trobi aquell dia ab lo vestidet blanch de que l’esglesia revestí á la teua ánima ab lo baptisme. ¡Vaja! resa; resa; que las oracions dels nins, son las que més plauhen á la Verge y al seu santíssim Fill.
La tardor passá molt llarga per Da. Teresa; los dias y las vetllas no se li acabavan may en aquella quietut y ab aquells quefers sempre iguals: més l’hivern apesar de sos dias tristos y son rossegall de neus, li pareixé menos llarch, puig Mossen Jaume sense compassió á sa tristesa y fins á sa poca salut, li aná apilotant una ocupació sobre un’altra; la feu sagristana del Santíssim, dels Dolors, de Sant Joseph y del altar de las ánimas; li feu revisar un xafé de comptes, que, segons ell tenia molta necesitat d’aclarir; li demaná qu’arreglés y posés en órdre los calaixos d’ornaments de la sacristia y per fí, fins li encarregá que li tragués apuntes que ell molt necessitava delCriteriode Balmes, d’algunas obras de Santa Teresa de Jesús, de Fray Luis de Leon y d’una infinitat d’autors, qu’ella no coneixia, que de primer moment apenas li semblava compendre, pero que á forsa de llegir, anava entenent y que sens que ella se’n donás compte, ab molta més facilitat li feyan arribar á l’hora de ficarse al llit.
Quan á la vinguda de la primavera, Mossen Jaume la sentí donar al jardiner diferentas órdres per arreglar l’hort de la casa, se digué á si mateix:
—La pobra Teresa no s’aconsola de sa pena, pero s’hi acostuma…
Las primeras calors del Juliol feren desganar á la petita Montserrat é inundaren ab un aixám de forasters lo poble de Larrua. Molts dels que hi tenian casa de propietat y que per lo tant hi anavan á la temporada d’estiu, acostumavan á fer una visita al senyor rector. L’ any que per primera volta hi hagué donya Teresa, ella junt ab lo seu germá, rebé las visitas que’ls feren, pero fóu sols Mossen Jaume, qui las torná, alegant que la salut verament delicada de la seua germana que durant l’hivern havia hagut de fer llit per atachs de reuma al cor, la impedia de tornarlas.
La senyora Gil, no vegé donchs als forasters que estiuhejavan á Larrua, més que la vegada que anaren á visitarla á la rectoria y en la Missa baixa que’s celebrava á los dias de festa á la parroquia; á escepció de la familia Bach, que per ésser tan vehins, que’ls horts de abduas casas sols estavan separats per una prima paret de mahons d’un metro d’alçada, tenian ab lo rector majors graus d’intimitat que’ls demés forasters.
Per aquella época en Bach, que treballava ab tot son vigor en sa botiga de mantegayre, no tenia cap tracte ab los forasters que anavan á Larrua: precisat per lo desganament de las criaturas, á tréurelas á fora á l’estíu y per ordre del metje, á férlas péndre banys de mar, comprá la torreta del carrer dels Avellaners, á la que’ls primers dias de Juliol, pujava donya Francisqueta ab los petits, y á la que’l marit, sols anava los dissaptes al vespre, pera entornárse’n ab lo primer tren del dilluns.
Com los Bachs sols eran considerats per los forasters, com uns botiguers acomodats, donya Francisqueta, que apesar de no possehir una gran penetració tenia lo convenciment de que la Crème que anava al Balneari no intimaria ab ella, se concretá á viure completament aislada de la gent, ja que uns no li acomodavan per massa senyors, ni los altres per massa menestrals. Y tal volta per aixó mateix la senyora Bach estava extraordinariament cofoya de la coneixensa del rector, ab la que s’enorgullia molt més que per las virtuts del sacerdot, per los antiquissims pergamins de la seua noblesa, que apesar de que l’interesat fins pareixia que ho amagava com un defecte, era coneguda de tothom, lo que estufava á la mantegayre y li feya aumentar sos esforsos pera conreuar una amistat que relativament á Mossen Jaume, era sols com á titol d’agrahiment á las atencions de que era objecte per part d’eixa familia, que no descuydava ocasió d’obsequiarlo, un dia ab una plata de crema feta per donya Francisqueta, que segons ella mateixa deya hi tenia una má de monja; un altre, ab un flam, que ni fet de confiteria; un altre, ab un gran tros de tortell del Forn de San Jaume, que en Bach havia portat de Barcelona y que no era pas possible que menjés la familia, sens que la primera part deixés d’enviarse á la rectoria. Mossen Jaume agrahia los obsequis que li feya aquella bona gent, com ell los deya, y si be pera no diferenciarse de la conducta que observava ab tothom, no haventhi malalts, no’ls visitava més qu’una sola volta durant la temporada, los rebia en sa casa ab afectuosa franquesa, y al ésser á l’hivern, tenia bon cuydado de enviarlos, en paga de sos obsequis, un bon present del tossino que matava.
En aquest estat de cosas, pot suposarse ab la pressa que donya Francisqueta, passá á la rectoria tan bon punt sapigué en ella la presencia de donya Teresa, una senyora de debó, y los oferiments de tota mena, que com amiga y com á vehina li feu y los petons y agasajos de que fou objecte la petita Montserrat. Mes la germana de Mossen Jaume era extremadament poch enrahonadora y si be la vá rebre ab l’atenció d’una persona educada, la conversa no s’animá, fins á parlarse del desmenjament de la nena y de lo molt que’l metje li havia recomenat que la fes sortir á passeig. La cosa no podia ser més felis pera donya Francisqueta, que sabía receptas de sobras pera fer tornar la gana; remeys, que los mateixos metjes ignoravan; pero que á ella y al seu marit y als seus fills, y á quantas personas los havian probat, los hi havian reeixit ab resultats admirables.
Donya Teresa li doná las gracias: no pensava probar més que l’aygua d’una font que’l metje li havia indicat que hi portés la nena; y que ella, tenia temensa fos lluny ó tingués costas massa pesadas pera son estat de salut.
La senyora Bach, no la deixá acabar ella coneixia de sobres aquesta font, á la que durant tot lo passat estíu hi havia portat totas las tardes als nens; un lloch deliciós, plé de vejetació, ab una aygua de ferro capás de fer menjar á un mort, y, sobre tot, á un paratje ahont casi may s’hi trobava ningú; ahont no anavan tots aquells mitjos senyors del Balneari, sachs de vanitat y molts d’élls, ab més deutes que diners. Ja estava arreglat; y aquest gust no li havian pas de quitar; totas las tardes, quan ella aniria á la font á berenar ab los seus nens, entraria a buscar á donya Teresa y á la Montserrat; si la senyora Gil, per no trobarse bé ó per altre motiu, no hi podia anar, ella se n’hi enduria la nena, que cuydaria més qu’als seus propis fills.
Donya Teresa ho consultá ab lo seu germá.
—Ja li pots deixar —digué ab senzillés Mossen Jaume— son una bona gent, honradota y franca. Ella es una infelissa. Lo que te al cor, te á la boca. ¡Y no n’estará poch de cofoya de poguer dir que se’n porta á la nevoda del rector… y d’un rector que es noble! —afegí Mossen Jaume ab un somriure de compassió.
A las cinch d’aquella mateixa tarde donya Francisqueta, aná ab los seus tres fills, un noy de set anys y duas nenas més petitas, la Teresina y l’Adela, á cercar á la Montserrat, que després d’haver passat tot un hivern sens apenas eixir de la casa y sens haver jugat ab cap criatura de la seua edat, paresqué que verament se tornava folla d’alegria, tal era sa animació y goig al corre per camps y boscos ab gent de la seua mida.
Donya Teresa hi aná molt pocas vegadas. Son pit delicat, no podia ab las costas que era precís pujar per anar á la font; y després la conversa d’aquella bona senyora que sols sabia parlar dels mils que tenian y de lo molt més que podria portar sombrero élla que moltas de las senyoras que’l rumbejavan pel Balneari, li pesava y l’aburria. Per altra banda, com donya Francisqueta, tret d’aquestas dérias, se menjava á petons á la Montserrat, y, com als seus mateixos fills, no li donava l’aygua que no estés desassuada, y li posava un mocadoret al coll la tarde qu’al retornar de la font fresquejava, y, sobre tot, la nena havia recobrat los colors y la gana, donya Teresa, encara que s’hauria estimat més déure aquestos obsequis á personas de altres condicions, los hi agrahia y apesar del seu carácter un xich sech y no despossehit de certa natural altivesa, s’esforsava en manifestarli lo molt fondament que li estimava, l’interés que per la seua filleta se prenia.
Las primeras frescas del Octubre, despullaren de forasters lo poble de Larrua. Moltas familias anaren á despedirse á la rectoria, planyentse de que una senyora jove y de las condicions de Da. Teresa, no hagués volgut ni una sola vegada assistir á las moltas festas, concerts y reunions qu’havia donat la colonia forastera, la que no s’havia oblidat may de ferli la corresponent invitació. La senyora Gil s’escusá ab sa salut delicada, que sols li permetia assistir á las funcions d’esglesia; y li semblá que’s treya un pés de sobre quan s’acabaren las visitas de despido, en que havia hagut d’usar de tota la diplomacia d’un ministre de negocis extrangers pera evadir las moltas preguntas que á ella no li semblá bé de satisfer. Y tal volta per aquest motiu, havian sovintejat las personas que al trobar per los carrers del poble á la nena acompanyada de la majordona, no havian reparat en aturarla, preguntantli entre petó y petó: