Ell passaría á dormir á la cambra en que havia mort la seua germana, pensant molt atinadament que la feyna y tragi que aixó portaría, fora un gran recurs si no pera distréurela, pera ocupar á la desconsolada orfa.
La Montserrat comprengué la idea del seu oncle y s’esforsá en ferli veure lo molt que li agrahía aquella delicadesa, que en altre temps hauría tan complascut sos gustos aristocrátichs, pero que allavoras per més que ella se guardava prou de dirho, pareixía que més l’apeserava.
Lo bon sacerdot feu tot quan estigué en la seua má, pera apartar de la Montserrat totas las malas impressions inherents á una mort; més com á mestressa que havia passat á ésser de la rectoria, foren pocas las que pogueren evitárseli.
Lo cambi de quarto de Mossen Jaume, feu necessaria la traslació de las robas d’aquest, á la antiga papelera de donya Teresa.
Feya dias que la noya Gil passava del matí á la tarde y de la tarde al següent dematí, pera obrir aquell moble que apareixía á sos ulls com un arca de sagradas reliquias, y quan no fou possible retardarho més, se trobá ab que de las duas claus, sols hi havia la dels panys dels calaixos, sens que en cap lloch de la casa se trobés la que corresponía á la tapa de dalt.
La Montserrat se disposava á enviar per lo manyá, quan á la Munda se li acudí la sospita de si tal volta la clau que’s buscava fora en la butxaca de la bata de tartans, que portava donya Teresa la nit que vetllantla ella, havia obert la calaixera. La criada estigué en lo cert: la clau se trobá ahont ella sospitava y la Montserrat ab una agitació que ella mateixa no sabia esplicarse, la prengué de las mans de la Munda, entrá en lo quarto de la seua mare, tancá la porta y una volta convensuda de que estava sola, se disposá á obrirla. Per duas vegadas obrí’l pany, sense determinarse á pujar la tapa. Fins á aquell instant la Montserrat no havia fet esment de que esceptuant algunas joyas de familia, ella may havia vist lo que la seua mare guardava en aquella part de moble. Si alguna volta donya Teresa l’havia obert devant seu, sens deixar la tapa de la má, havia tornat á tancarla.
Tot aixó no enclohía en si res de particular y no obstant semblava que en aquell moment la Montserrat se sentia cor-presa y se li acudian com escrúpuls de fer lo que per altra part estava convensuda que no podia ésser més natural. ¿Per ventura no era ella la seua única y llegítima hereva? ¿Alguna volta la seua mare, li havia fet alguna prohibició, li havia indicat alguna petita cosa relativa á aquell moble, per la que ella pogués deduhir, que allá s’amagava quelcóm, que donya Teresa no volia que ella vejés? Follia era pensarho, ja que la seua mare no havia may tingut secrets per ella: pero ¿y aquella nit que la sorprengué ab la clau á la má y que verament va semblar que se’n amagava al véurela? La Montserrat, estigué temptada d’esplicar al seu oncle los escrúpols que la soptavan; pero si era cert que hi havia allí alguna cosa que la seua mare tenia ab tanta reserva que ni á la seua filla havia dit, ¿no era natural que quants menos fossen los enterats, més cumplerts quedarian los desitjos de la morta?… La Montserrat acudí allavors al recurs de sempre que’s trobava atribulada; se senyá, resá un parenostre per l’ánima de la seua mare y obrí resoltament la papelera. Com tots los mobles d’aquesta classe, al aixecarse la tapa, quedá al descubert lo centre, vuydat en forma de pont, ab dos petits calaixos á dreta y esquerra ab sa corresponent anella de llautó pera estirarlos. Al fixar los ulls en los calaixos, la Montserrat notá que’l segon de la part esquerra, no sols no era tan ben tancat com los altres, si no que per un de sos ánguls eixia mitj doblegada la punta d’un paper blanch. No hi havia dubte, aquell era lo calaix que la seua mare tancá al véurela entrar aquella nit y de consegüent, allí hi havia alguna cosa, que ella ignorava. Sens saber per qué la Montserrat, en lloch d’obrir aquell calaixet, comensá per lo primer de la part dreta, en lo que hi trobá diferents objectes de quan ella era nina: una cadena y bergancí de plata, alguns rinxets de sos cabells tallats en diferentas épocas, una capsa ab las dentetas caygudas als set anys, un plech lligat ab una cinteta de color de rosa, ab varias felicitacions escritas per ella en la diada de Nadal y de Santa Teresa, y una altra ab los premis y diplomas obtinguts en lo col·legi del Sagrat Cor. La Montserrat sentí que’ls ulls se li omplian de llágrimas y besant aquells plechs y aquellas capsas tan gelosament acondicionadas per las mans de la seua mare, passá á obrir lo segon calaix. Lo que hi havia en aquest, no li era desconegut, ja que’s tractava de recorts de la familia Villadó: joyas que per sa poca importancia se havian lliurat de vendres quan la ruina de la casa, com eran antiguas monturas ab camafeos, topacis, corals y alguna amatista, amen de duas ó tres capsas ab cabell y cartas dels avis Villadó.
La seua neta tancá’l calaix ab lo mateix piadós respecte que ho havia fet ab lo primer y passá als dos de la part esquerra. Apesar de que’l cor se’n hi anava á obrir lo de baix, la Montserrat, tal volta per las mateixas ganas que’n tenía, no volgué alterar l’ordre del seu registre y comensá per lo de dalt que obrí penosament, tal era lo curullat que estava per diferents plechs de cartas, cópias d’escripturas y diversos documents que á la primera ullada, convencentse del molt temps que’s necessitava per enterarsen, lo torná á tancar passant per fí á obrir lo que de tan llarga estona, sens saber perqué, la tenía ab completa inquietut. També aquest costá d’obrir, no per estar plé, puig sols contenía un plech ab cinch ó sis cartas, sinó per duas d’ellas que separadas de las altras y ab los fulls arrugats de modo que deixavan veure lo nerviosament que havian estat reclosos dins del puny, sens dupte al tancar soptadament lo calaix, s’havian enclós per una punta en l’ángul del mateix. La Montserrat no tocá’l plech, prengué resoltament las duas cartas arrugadas en forma de pilota, las posá sobre’l plá de la tapa y aguantant lo paper ab los dits de la má esquerra, passá en totas direccions la palma de la dreta fins á deixarla en estat de poguerse llegir, y ab un bategament de cor que per sobre de son ajustat cos de casimir negre, feya més visible lo moviment de son pit, emprengué la lectura de las duas cartas. En breus moments estigué enterada de son contingut: la una era un anónim fetxat á Madrit setze anys enrera, curt, sech y contundent dirigit á la seua mare, indicantli la manera de cerciorarse per sos propis ulls de las relacions criminals del seu marit, ab la viuda de un militar que havia estat vehina seua. L’ altra estava fetxada tres anys després á Buenos Ayres y portava la firma de un vell amich de la familia Villadó, secretari del representant d’Espanya en aquell país. Aquesta tenía casi plenas las quatre caras, hi havia filosofías y consells y carinyosas frases de consol, pero la noya Gil se fixá tant sols en un párrafo que deya:suficientemente enterado, tengo el sentimiento de afirmarle que no la han engañado al darle noticias de su marido; este vive en Buenos Ayres con una señora que dice ser su esposa y de la que tiene dos hijos…
La Montserrat sentí que l’esmortuhit dolor de las seuas decepcions, se li revivia ab tota sa primitiva forsa y sens acabar lo full que estava llegint, arrugá més estretament de lo que ho havian estat, aquellas duas cartas que li semblavan en aquell moment, duas espasas que com las que la Mare de Deu dels Dolors porta clavadas al pit, havian traspassat durant tants anys lo de la seua infelís mare, y tirantlas á terra y apicotantlas ab lo peu com ho hauria fet ab lo més verinós reptil, esclamá en alta veu tot aixecant sas afiladas mans envers una hermosa imatje de Jesús crucificat:
—Pero Deu meu ¿de qué está compost lo cor d’aquest ser que s’anomena home?
La fonda y restaurant anomenat d’en Marsal, ab espayosa entrada pe’l carrer de la Neu y finestras y balcons á la carretera de Fransa, no havia sigut un edifici aixecat de planta pera fonda de luxo. Modest hostal pe’ls voltants del any cinquanta, aná engrandintse á mida que Larrua aná posantse de moda y la concurrencia de forasters exigí major número de habitacions pera la temporada d’istiu, per lo que sempre més se ressentí d’un cert desgabellament en la distribució dels aposentos interiors y fins en son mobiliari: ja que en tant que en la part nova eran espayosos y casi podriam dir elegantment amoblats, en la vella quedavan constituhits en quartets d’estudiant, tal era la pobresa de sos mobles y las pocas comoditats que oferian. Mes apesar de sas dolentas condicions, en Marsal no’s decidia á reconstruirlos, ja que aixís com aixís, al arribar al mes d’Agost se li omplian com los nous, donantli proporcionalment més ganancias pe’l major número de gent que hi encabía. Be es veritat, que tots se li queixavan; pero com los prometia cambiarlos de dormitori, tan bon punt se’n desocupés un de bó, y per altra part, com tothom disfrutava per igual del esmerat servey del establiment, solía succehir casi sempre, que esperant mellor habitació, las familias que sols hi estavan quinze ó vint dias, se’n anavan, sens haver alcansat lo cambi, pero persuadidas de que avisant ab temps, lo vinent any las obtindrian mellors.
En aquest cas s’hi trobava la Clarita, que apesar del disgust que aixó li donava y de las queixas del seu marit, no tingué més remey que conformarse ab duas petitas habitacions del segon pis amobladas ab llit de ferro, calaixera de caoba y mitja dotzena de cadiras de igual classe.
La Clarita havia apurat tots sos recursos pera ferse pujar un lavabo al seu quarto, pero apesar de las promesas del amo de la fonda y de las protestas del cambré, en la tarde en que aném á entrar á son aposento sols comptava pera sa toilette ab una taula de fusta ab un mirall, y uns modestíssims peus de ferro ab sa corresponenta gibrella de pisa blanca.
Acabavan de tocar dos quarts de quatre en lo rellotje de la parroquia, quan la Clarita, descalsada de sas polacas de badana rossa, cuberts unicament sos peus y camas ab unas finas mitjas de fil d’Escossia blau fosch, vestida ab un refajo de seda d’igual color y mitj descordada la negra cotilla de satí ab brodats color de foch, dessobre sa fina camisa de batista, lligada ab enflocat nú damunt de sa tornejada espatlla, lliscá suaument del llit en que acabava de fer la mitjdiada, deixanthi roncant ab la fruició d’un cansat carreter, á son adormit espós.
La Clarita, ja en terra, se calsá unas sapatillas en forma de xinelas y caminant casi de puntetas, obrí la porta que comunicava ab lo quarto del costat, en lo que la seua cambrera, abocada al esquifit balcó de ferro, s’ocupava en aquell instant, en respallar una faldilla de voal color de cendra ab brodats blanchs.
—Ja li asseguro, senyoreta, —féu la minyona tan bon punt vejé á la seua mestressa— que si tarda dos dias més á enviarme á cercar, hauria hagut d’entornarsen á Barcelona, puig s’hauria quedat sense roba disponible pera sortir. Tots los baixos s’han d’enribetar; la meytat dels farbalans los te esborejats; los cossos n’hi ha dos ó tres que…
—bueno, bueno. Dónam lo pentinador de batista, y arregla la taula pera rentarme… Avuy mira lo que s’ha d’arreglar y demá al matí ves á comprar lo que ’t falti… Aquí hi trobarás de tot —respongué la Clarita ajustant lo balcó que á causa de la excessiva llum la feya estar ab la má devant dels ulls, mitg enlluhernats encara per haver sortit soptadament de la foscor del seu dormitori.
La cambrera col·locá l’improvisat lavabo, d’espatllas al balcó á fí de que la claror fos més favorable al entelat mirall, posá damunt la taula un hermós necesser de tocador de la senyora, hi atansá una cadira y posant lo gerro ple d’aygua al costat de la gibrella colocada en un ángul de la habitació, esclamá ab ayre de mofa:
—Vaja, que aquesta sala, si fá ó no fá, sembla’l quarto de lavabo que tenim á Barcelona; ¡ay! no sé pas com li agrada estar en aquest poble, ab aquesta calor y ab tan pocas comoditats. ¿També eran aixís los quartos de Fransa?
—¿Ahont es la nena? —preguntá la Clarita, sens respondre á las batxillerías de la cambrera.
—Es al jardí, que juga ab los noys dels americanos que van arribar ahir vespre. Jo ja no sabia com ferho per entretenirla un minut més; y per por que no’ls despertés… Ja he encomanat á la negra que la tingués compte.
—Valia més que t’haguesses quedat ab ella. Ja hi pots baixar desseguida, y d’aquí una estona pújala, que la vestirás, perque á las cinch anirém á la ermita del Remey. Tu posat lo vestit de llana de color de canyella y estrena un dels devantals de mussolina que t’he portat de Fransa.
—¿Jo també haig de venir? ¿Me pensava que ara ja no’m necessitava per la nena? Com tot aquest temps se l’han emportada tota sola…
—Donchs ara’m sembla que necessita companyía ¿m’entens? Y si á tu no ’t apar bé, no hi ha més que dirho y demá mateix t’envio á Barcelona. ¡Ja n’estich massa cansada de las teuas respostas y creu que de casas que ’t donguin set duros y ’t vesteixin, me sembla que no’n trobarás gayres! —saltá la Clarita un bon xich encesa de galtas.
—¡Ay! senyoreta ¿com s’enfila vosté? ¡Ves qui li ha parlat d’anarsen! Es veritat que’m dona bona mesada,… pero tampoch de minyonas que la serveixin com jo, no’n trobaria moltas… ¡Jo si, que mentres me passejo, no faig res més!… Jo sols ho deya per repassarli los vestits; per…
—bueno, bueno. Ves á baix y fes lo que t’he dit… Si no tinguesses llenga, se ’t podria donar doble la mesada —afegí la Clarita tancant ab clau, la porta del quarto.
Una volta sola la jove senyora, entrá en l’arcoba ahont hi havia lo llit de ferro de la nena, lo catre de la cambrera y un llarch penja-robas plé de vestits de tota mena, dels que després d’un detingut examen, ne triá un de tela de Vichy de un tó rosa clar, ab amples brodats de color crème. Resseguit del devant, del darrera y dels costats, la Clarita l’estengué dessobre’l llit de la seua filla, pera col·locarhi de diferentas maneras los brodats que adornavan lo devant del túnich: una volta los posá rectes en forma de fixú, un’altra á la manera de berta y al fí després de algunas altras probaturas, los deixá graciosament nuats á la part esquerra, probanthi damunt de la vaga duas ó tres flors de una Vara de Jessé que hi havia en una copa de crestall col·locada dessobre de la vella calaixera. Tornadas á posar las flors en aygua, obrí un calaix del que’n tragué un petit mocador de batista fistonejat de punsó; un senzill bano xino; uns guants de fil d’Escossia de color de cendra clar, un brassalet d’or mate en forma de mitja canya; un xal de pelfons negres y un elegant refajo de moaré color de terra ab farbalans brodats ab sedas de color; y una volta posats aquestos accessoris al costat del trajo y segura de que ni’l més petit detall desentonava, comensá á preocuparse del arreglo de la seua persona.
Fent una petita contracció se tragué de la boca una dentadura postissa, irreprotxable, hermosa, igual, extraordinariament blanca. Sens dupte que’l dentista l’havia servida bé; ni la més petita taca, ni la més insignificant imperfecció se deixava veure en aquella renglera de dents primorosament treballadas. La Clarita se la posá damunt de la má esquerra y la rentá municiosament ab un respallet impregnat ab pasta d’Atkinson esbandintla en una tasseta de porcelana. Acabada la operació, se rentá la boca ab un glop d’aygua, barrejada ab licor de menta y ab la mateixa lleugeresa que se l’havia treta, torná á posar en sas genivas aquella preciosa dentadura, admiració de tots quants entre mitj de sos llabis roigs, li veyan apareixer aquellas duas rengleras de blanquíssimas dents. Finida á gust seu la tasca de la boca, passá per la cara, pit y espatllas, una esponja ab sabóPompadour, qu’esbandí immediatament ab una flonja toballola russa empapada ab aygua, sentantse tot seguit devant de la taula pera comensar la tasca del rostre. Allavoras tragué de la capsa-necesser un mirall dels que desplegats ne forman tres y succesivament aná col·locant devant d’ella una ampolleta deLait d’Aspassie, una altra d’ayguaCircassieneab un pinzellet pera aplicarla, un pot de crestall deCrème Imperatrice, un altre de polvos deVeloutiney un petit canó ab pomada deBaume á la Rose. Una volta los cosmétichs posats en filera, la Clarita passá per la cara y coll una fina esponjeta sucada ab laLait d’Aspassieque ab gran cuydado aná aixugant ab una toballola de batista, pera esténdrehi dessobre laCrème Imperatrice, qual brillantor apagá ab la bronja empapada abVeloutine. Després ab un respallet, se tragué los polvos de las ceyas y pestanyas, que ab un pinsell resseguí ab l’ayguaCircassieney passat pels llabis lo canonet delBaume á la Rosepassá á pentinar sa negra cabellera, que no era ni molt abundant, ni molt escassa, pero que una volta ondejada ab los ferros, feu l’efecte d’una fornida mata de cabell, que ab innegable habilitat, la Clarita repartí y col·locá dessobre de son cap, y una volta desfet sobre’l front l’últim rinxet, s’atansá més al mirall, en lo que s’hi doná una mirada de íntima complacencia.
Verament la Clarita havia tret tot lo partit possible de sa cara vulgar. Sa pell havia prés una finor y una transparencia d’infant; sos ulls pareixían més grossos y brillavan ab major forsa devall de sas pestanyas envellutadas; la vermellor de sos llabis, feya més ressaltar la blancor de sas dents y sos cabells graciosament pentinats feyan de son cap un busto, que sens esser una bellesa ho semblava. La dona de carn havia fet habilment sa adornadora tasca, ara era precís que alguna cosa de dins prengués també sa part en l’hermosejament de la materia y la Clarita, á la faysó de la estudiosa comedianta, probá en lo mirall diferentas maneras de mirar y de somriure. Quan després de un rato de diferentas probaturas, se cregué haver trobat lo que cercava, cuydadosament torná dins de la capsa-necesser los cosmétichs que havia empleat, torná á posarse lo matiné que havia deixat dessobre d’una cadira, mirá en son petit relotje de butxaca l’hora qu’era y veyent que marcava dos quarts de cinch obrí la porta de son dormitori y atansantse al seu marit y passantli amanyagadorament la má per la cara, lo despertá tot recordantli que li quedava poch temps pera esser puntual al Balneari, ahont tots los dias anava á jugar sa quotidiana partida de billar.
Mentres lo seu espós se vestía, la Clarita torná al quarto en que havia fet la seua toilette y dirigintse á la calaixera, dessobre de la que s’hi veyan algunas novelas d’autors francesos, prengué quatre ó cinch números de un munt de periódichs de Modas y enretirant la taula que li havia servit de lavabo, obrí’l balcó, descorregué un xich la cortina y prenent una cadira que apoyá en los ferros de la barana, comensá tot gronxanse á regirar las planas de figurins. Una vegada vistos los dibuixos, la Clarita doná una mirada al text, detenintse en la crónica de París, que amenament escrita y salpicada de noticias interessants de las senyoras més en boga en lo gran mon francés, hi apareixian municiosament relatadas las innovacions en los usos y costums de una societat, que al véurela descrita en sas espléndidas festas per los revisters de salons, ab l’aditament de trajos y mobiliaris, apareixían als ulls de la llegidora com lo Non plus ultra de la felicitat femenina. La Clarita se detingué en la lectura dels següents párrafos:
La vida del campo sigue siendo la que durante el actual verano hacen con gran satisfacción las familias mas distinguidas y por tanto lo que preocupa é interesa á la “Crónica.”
Todos los atractivos, todas las diversiones que entretienen el tiempo de los afortunados seres cuya misión es gozar, todos los encantos de la vida de los salones, transportados al espléndido escenario de la Naturaleza, amenizan las horas que se pasan en los castillos, en los parques, en los bosques, donde, como ya he dicho, la caza parece ser este año el “sport” predilecto de las señoras.
Por las noches se opera en los espléndidos comedores y en los mágicos salones una transformación completa. A los trajes de caza y de amazona suceden las “toilettes” de comida de ceremonia, de baile, y después de haber disfrutado de las bellezas de la naturaleza durante el dia, se goza por la noche de los más brillantes atractivos de la vida social en las ciudades, y esto sin abandonar el campo.
Casi todas las damas más ilustres de la “high-life” parisiense habitan antiguos y magníficos castillos, en los que las fiestas se suceden con rapidez vertiginosa.
La vizcondesa de Tresdern ha organizado séries de cien convidados, y cada série pasa diez dias en sus vastos dominios.
El dia se dedica á cacerías, excursiones, almuerzos campestres, juegos de jardin. Por las noches, despues de la comida, baile, concierto ó representación teatral, etc., etc..
La Clarita, continuá llegint ab extraordinari interés la descripció de totas eixas maravellas del luxo, tan detingudament esplicadas en aquellas páginas, y passant per alt la secció d’economía doméstica, de receptes de guisos, y demés utilitats per l’istil, cercá en un altre número, la crónica de París, principal objecte de sa atenció y en la que continuant en lo tema de la anterior revista, deya lo narrador:
Los célebres castillos de Chaumont y Dampierre, el primero residencia de la princesa de Broglie y el segundo de la duquesa de Uzés, rivalizan este año en espléndidas fiestas. Conciertos, representaciones de operetas y de óperas, magníficos banquetes, cacerías, que sé yo. Las diversiones se suceden sin interrupción, los convidados se renuevan de semana en semana, y todos los dias llevan los trenes en grandes cajas á las interesantes huéspedes de la Princesa y la Duquesa las últimas novedades, los más inéditos primores de la Moda.
Cada señora de las que toman parte en estas solemnidades necesita cambiar de traje y de prendido tres ó cuatro veces lo menos cada dia. Gracias á esta prodigalidad, los que trabajan no notan, bajo el punto de vista de su remuneración y su ganancia, la ausencia de los astros de los salones parisienses.
En Inglaterra se va al campo para economizar, en Francia para ofrecer nuevo escenario al lujo y á la esplendidez. En una de las últimas recepciones del castillo de Chaumont, la magnificencia de los trajes llegó á su mayor grado. Entre ellos se admiraron: uno de lampas gris perla guarnecido de plumas blancas, otro malva velado con soberbios encajes y adornado con preciosas orquídeas, otro de crespón azul Leman salpicado de perlas y adornado con baldaquines de encaje, otro de piel de seda color paja y por adorno una bellísima combinación de plumas y encajes, otro de terciopelo blanco cincelado con adorno de perlas… En fin, seria el cuento de nunca acabar; por supuesto, cuento de las “Mil y una noches.”
La Clarita no passá avant. La imaginació se li enclavá en la descripció del darrer trajo que acabava de llegir. ¡Qué be li escauria á n’ella un vestit de vellut blanch adornat ab perlas, confeccionat per los hábils modistos de París! ¡Lo blanch li anava tan admirablement á la cara y las perlas eran tan hermosas! ¡Qué felissas eran totas aquellas damas, que possehían sumptuosos castells, ahont hi podian lluhir las seuas riquesas, la seua magnificencia de trajos y de joyas; ahont hi rebian tandas d’amichs y coneguts que las omplian d’atencions, que las admiraban en lo seu modo de vestir, de presentarse, de fer los honors de la casa, de disposar aquellas festas que no s’interrumpian may! ¡Alló sí que era disfrutar de la vida y lluhir y hermosejar la seua figura! ¡Quins prodigis d’ingeni faria ella, si podia trobarse en lo lloch d’aquellas damas! Ella que li agradava tant de vestirse, de ser guapa, d’atreures las miradas de la gent… Per millorar la seua figura, la seua cara, cap sacrifici l’espantava: ella apesar de repetits desmays, als vuyt dias d’haber nascut la nena, s’havia fet cordar per la cambrera la cotilla de quan era noya y ab ella hi dormí un mes seguit, fins que’l cos li quedá á la mateixa mida de soltera; ella tenint las dents negrosas y mal posadas no vacilá en sufrir la dolorosa operació de ferse arrancar de la boca lo bó y lo dolent pera poguer ostentar aquella hermosa filera de dents que tant y tant l’embellia, que tantas llohansas li proporcionava!… ¡Oh si ella pogués ésser com aquellas damas de que parlava la crónica de París, com lograria que tot Barcelona parlés de la seua bellesa, del seu tren, dels seus vestits!…
La remor de la porta del dormitori, que s’obria pera donar pas al seu espós, que eixia del quarto ab mánegas de camisa y ab los elástichs á las mans, feu baixar d’un sol colp á la Clarita de las altas regions del mon francés, al humildíssim quarto de la fonda d’en Marsal.
—¿Ahont es la nena? —preguntá’l marit tot estirant los elástichs, pera ferlos arribar als botons de la trinxa del ventre.
—Es abaix ab la Carmeta, respongué secament la Clarita aixecantse y tornant á deixar dessobre de la calaixera los números del periódich que acabava de llegir. Mes com si aquell sol minut, li hagués estat prou pera posarse en situació, tot seguit s’atansá al seu espós dihentli carinyosament. —¿Qué la vols veure á la nena avans d’anarten? Si ’t sembla la faré cridar.
—¿No has dit que era abaix? Ja la veuré quan anirém al Balneari. ¡Vaja! ¡Vaja! ¡vesteixte!
—No; no; jo no hi vull anar avuy… Anirém á passejar un xich aquesta tarde… Ni la nena ni jo, no fem gens d’exercici en aquesta terra: d’aquí al Balneari, del Balneari aquí… Si’s projecta alguna escursió se fa en cotxe y un no camina gens… Jo crech que al fí m’hi posaria malalta…
—¡Oh, ara si que ja está acabat aixó… perque’m sembla que haurém de pensar en tornárnosen á Barcelona!
—¿Y ara Casals? ¿En plé Agost, tornariam la nena á Barcelona? ¡Se t’acudeixen unas cosas de tant en tant!
—¡Oh, noya, noya! tu no pensas ab que gastantlos, gastantlos, los quartos s’acaban y creu, que de lo d’aquest any, nos costará de posarnos á tó. Ha sigut una bojería lo que hem fet tot aquest istiu! No he volgut veure la cartera per no posarme de mal humor, pero ja ’t dich jo que som á las escurriallas y que nos n’haurém de tornar á casa més que depressa.
—Be, home —feu la Clarita fixant los ulls en l’enrajolat del quarto— esperém tres ó quatre dias més y jo entretant escriuré á la mamá pera veure si pot enviarnos algun diner.
En Casals deixá anar de sa boca una d’aquellas esclamacions, que no es possible estampar en lo paper y digué ab marcada energía:
—¡Ja ’t dich que no ho vull que demanis res més! ¿Qué dirá la teua mare, que á la fí no es cap millonaria, ni molt menos, que á cada moment li envies á cercar diners? Quan te vaig demanar, la bona senyora m’explaná sa situació y encara que tu dius que es molt millor de lo que’m digué, jo no vull que per enviarnos diners, que á la fí no’ls tením de menester per cap malaltía, hagi de fer un sacrifici: Als teus germans no’ls hi pot semblar be que tot lo dia t’estigui donant… Lo mes passat t’enviá dos cents duros y ara ¿n’hi tornarias á demanar?
La Clarita, passá manyosament son bras esquerra per la grossa cintura del seu marit y acaronantli ab la má dreta los punxaguts pels de sa barba negra, li digué acentuant ab cert to convincent sas paraulas:
—Mira, Casals, las cosas de casa, jo las sé més be que tu. A Tarragona s’hi viu ab molt poca cosa y quan jo demano ja sé que m’ho poden donar. La mamá es molt lliure de fer lo que millor li sembli y’ls noys no hi tenen res que veure ab si m’envia ó no m’envia…
—¿Que no hi tenen que veure, ab lo que es de casa seua? —interrumpí en Casals deixantse portar de son esperit justicier.
—¡Aixó sí que fora bó —esclamá la Clarita— que per anar á favor d’ells, me fessis la contra á mí! Fins á primers de Setembre crech que es una imprudencia portar la nostra filla á Barcelona, quan més que’l mar está be y á la nena los banys li proban admirablement; per un centenar de duros més ó menos no vindrá d’aquí la cosa, y més que ja ’t dich que la mamá me’ls enviará tan prompte jo li diga que la nena ho necessita… Quan me vaig casar, com no’m doná dot, ja’m digué que li enviés á cercar lo que’m fes falta… Ja saps que al hivern jo no t’en gasto gayres de diners, ni tampoch n’envio á cercar á la mamá, perque un colp posada á casa meua, d’estalviar ne sé tant com la primera y com gracias á Deu, no’m falta gust, ni trassa, y avans no’m compro un vestit ho regiro tot, lluheixo jo més ab una friolera que altras que disposan de molts cents duros; y á fé que jo si m’hi enfondo tant en lo vestir, es per tú… Per ferte goig… perque la gent digan: ¡Mira quína dona més elegant que té en Casals! Ja sé que aixó també porta las seuas envejas y que potser hi ha algú que’m retalla… pero jo també sé que al meu maridet no li agradaria que jo fos d’aquestas donas que al cap de quatre anys de casadas ja no’s preocupan d’agradar al seu espós, y jo sí; perque vull que m’estimi sempre, ¡molt, molt! —feu afalagadorament la Clarita abrassant al seu espós, qui la besá carinyosament en la galta impregnada d’olorosos cosmétichs.
Una hora més tart la Clarita ab la seua filla y la Carmeta pujavan pe’l camí dels arsos á la ermita del Remey. Tan bell punt estigueren á la plasseta d’ahont partian lo caminal dels garrofers que anava á la masia de ca’n Busqueta y lo caminet que portava á la capella, la Clarita digué á la nena:
—Me sembla que estás cansada, Victorina, ¿vols anar ab la Carmeta á jugar ab los nens d’aquella casa de pagés, que l’altra tarde me digueres que t’hi havias divertit tant?
—No, no, mamá, jo vull anar ab tu: vull anar ahont tu vagis! —repetí la nena, interposantse al pas de la seua mare y agafantse ab sas petitas mans, als plechs de son vestit de color de rosa.
La Clarita, desfeu suaument las manetas que s’aferravan á sos genolls y abaixantse pera besarla, li digué trayentse de la butxaca un grapat de caramelos de menta:
—¡Mira! ¡mira! quants te’n donará la mamá perque sias bona minyona! Vaja la Carmeta te’ls guardará pera donartels després… quan hages berenat… Pero has d’anar á casa en Busqueta… La mamá tornará desseguida, desseguida… pero no vull que pujis aquesta costa… y després que á la ermita no hi tindrías aygua pera berenar y allá’n trobarás… Té; dona aquestos quartos als noys de ca’n Busqueta y aquestos per tu; per comprarte confits quan tornarém á Larrua —afegí la Clarita donant algunas monedas á la nena, en tant que deya á la Carmeta:
—Mentres jo pujo á la ermita, tu vesten ab la Victorina á aquesta casa de pagés que’s veu al cap devall dels garrofers… Ja la coneixen á la nena… que cada dia nos guardan los ous frescos… Mentres m’esperas, que ’t recullin los d’avuy; jo ja’ls pagaré quan torni… ¡Vigila á la Victorina que no s’aboqui al safreig!
—¿Y vosté se’n vá tota sola?
—Tota sola, ¿que ’t pensas que hi ha llops per aquestos camins? Per aquí si que no s’hi troba may ningú —feu ab gran seguritat la Clarita petonejant á la nena, que continuava fent lo ploricó, en tant que la cambrera deya ab un petit moviment de llabis molt parescut á un maliciós somriure:
—Vagi descansada… Ja m’encarrego jo de la nena… No s’apressi…
La Clarita no havia estat en lo cert al afirmar que no’s veya gent pera aquells voltants, donchs si be era veritat que usualment aquell turó era un dels llochs menos concorreguts á la temporada d’istiu, en que tota la animació dels forasters era per la gent á la moda, á la via del ferrocarril, y pe’ls altres als camins que portavan á la mina, aixó no podia sentarse en absolut; y tan era aixís, que aquella tarde un quart d’hora avans, á la mateixa plasseta en que ella acabava de deturarse, s’hi havia parat una hermosa noya vestida de negre y una dona de mitja edat, que per son port se coneixia esser criada de servey. La noya era la nevoda de Mossen Jaume, qui essent vigilia de la Assumpta, havia volgut anar á cambiar lo vestit de la Mare de Deu del Remey; la dona era la Munda, qui portava en una má un farcell ab la roba de la Verge y en l’altra las claus de la capella, que durant tot l’any estavan depositadas á la rectoria, ja que la ermita sols en senyaladas festas estava oberta al públich.
Al arribar á la partició dels dos camins, la Montserrat s’adoná de que deixava bon tros enrrera á la Munda que, atacada d’aufech, li pantejava’l pit per l’esfors de voler seguir lo rápit caminar de sa jove mestressa, qui retrocedint unas quantas passas, li digué carinyosament:
—¡Pobre Munda! May me recordo de que tu no pots seguir lo meu pas… Per aixó, jo havia dit de venir ab en Biel, pero com ha passat tot lo sant dematí per escombrar y espolsar la ermita, he tingut por de que aquesta tarde, faria falta á la parroquia… Pero ja veurás: tu te’n pots anar á esperarme á ca’n Busqueta y jo com no tinch que fer més que vestir á la Mare de Deu, ab mitja horeta torno á baixar…
—¿Y are? ¿ves si te’n anirias sola?… Desseguida ’t pensas que no ’t puch seguir; y encara ’t voldria guanyar á pujar montanyas… Vos penseu que perque una se posa vermella y sua una mica ja no es bona per res… —exclamá la Munda aixugant sa cara amarada de suhor y fent un violent esfors per calmar l’esbofegament de son pit que semblava una manxa.
—No, dona, no… Ja sé que fas més tu ab un giravol de faldillas, que jo en tot un dia… Pero aixó es á casa… A peu plá… No ab aquesta costa que á mí també’m fa suar… ¡Oy! ¡y ab la calor d’avuy! ¡Vaja! ¡Vaja! ves á veure un rato á la teua cosina, que de segur que fa dias que no l’has vista y digas que deixi venir á la teua fillola á dinar á la rectoria demá que es la diada de la Mare de Deu… Encara no haureu comensat á enrahonar que jo ja estaré llesta… ¡Vaja dónam lo farcell y las claus! —feu ab certa autoritat la noya. Y com vegés que la Munda s’hi resistia, li prengué’l mocadó dihent:— ¡No sias tan tossuda!… Y si tantas ganas tens de cansarte, quan hajes reposat un rato á ca’n Busqueta, ¡puja! ¡Ja saps ahont soch!
Y apretant lo pas, la Montserrat se dirigí resoltament cap al camí de la ermita, mentres que tot rondinant la Munda emprenia lo de la casa de pagés.
La noya Gil, estava feta á pujar montanyas coneixia’l camí y en deu minuts se trobá á la petita esplanada de l’esglesieta.
Una volta en ella, deixá’l farcell y las claus dessobre del padrís adossat en lo llindar de la porta, y tirant enrera los petits rinxets, que mitj tapavan son espayós front, aixugá ab son mocadoret de butxaca, la suhor que casi, casi, en aquells moments, hi corria tan abundosament com poca estona avans per la cara de la Munda. Després feu un fort respir que aixamplá sos pulmons fadigats per la rapidesa de la ascenció y girantse d’espatllas á la fatxada de la capella s’atansá al rónech y ennegrit muralló que la voltava pera espargir los ulls envers aquellas vessants de montanyas cobertas d’exuberant vejetació, entre las que sobressurtian las clapas de las masias y de algun que altre molí que anava escalonantse fins á topar en l’ample faixa de las casas de Larrua, semblant desde’l mirador de la ermita, una estensa pinzellada blanca, trencada en son centre pe’l perfil del campanar de la parroquia y en son límit pe’l blau moradench del mar, que llepant las columnas de ferro del Balneari se perdia fins á confondres en la línea del cel.
La Montserrat contemplá per breus moments lo panorama que’s desplegava devant de sos ulls y al girarse envers al ponent, per ahont s’aixecavan las magestuosas serras del Montnegre, l’espigat turó de Burriach y las montanyas de las Tres puntas, besada en aquell instant per los enlluhernadors raigs del sol que pausadament descendia á la posta, la sobtá la idea de que no tenia temps que perdre y apartantse del mur, se dirigí á la capella qual porta obrí y torná á tancar al esser dintre. En aquell moment, á la noya Gil li sapigué greu de haver deixat á la Munda: aquell silenci per cap remor interromput, la capella fosca, puig que tancada la porta, sols rebia llum pe’l esquifit rossetó col·locat dessobre del portal de entrada, la sorprengueren al trobarse sola; més passada la primera impressió y un colp los ulls acostumats á aquella mitja claror, que sobradament bastava pera deixarli veure aquellas parets y altars d’ella tant coneguts, la Montserrat animosa de mena, se somrigué d’ella mateixa y avansant cap al presbiteri, s’agenollá pera saludar á la Verge del Remey á la que desde nina havia tingut sempre especial devoció. Com gran part de las Mares de Deu trobadas, aquesta imatje era casi negra, tenia uns dos pams y mitj d’alsada y sostenia á son Fillet ab la má esquerra, mentres que en la dreta hi ostentava un pom daurat. Vestia un trajo de domás vermellisch en forma de paperina y un mantell de color de café resseguit de una puntilla de plata penjava de sas espatllas. Alguns gerros ab flors de paper, y gran munió de presentallas de cera y quadrets ab lo retol de Exvoto, en los que s’hi veyan pintats portentosos miracles deguts á la valiosa intercessió de tan divina Senyora, manifestavan lo fervor del poble de Larrua envers á aquella santa Imatje, á la que’ls antepassats del sigle XI per haverla trovada en aquell lloch, hi aixecaren la modesta, pero macissa capella románica, en que sempre més hi havia estat venerada.
Acabadas sas oracions, la Montserrat prengué la roba destinada á la Imatge y pujant los dos grahons del presbiteri, obrí la portella situada á la part dreta del retaule del altar ahont s’hi trobava la petita sacristia, ab sa corresponent calaixera, contenint los ornaments més necessaris pera la celebració de la Missa y un tram d’escapsats esgrahons de pedra, per ahont se pujava al reduhit camaril de la Verge, debilment il·luminat per duas estretas llencas que en forma de sageteras, estavan obertas en la paret del absís y per las que atansanthi’l cap, se veya lo muralló que circuhia la plasseta de la capella, per aquella part casi tocant ab la paret de la ermita, lo qual tenia per fondo las accidentadas vessants de las altas serraladas de la costa.
La Montserrat posá desobre de un petit banch de fusta lo farcell que portava y besant la má de la Verge y las duas del Jesuset comensá á despullarlos, en lo moment que li semblá sentir remor de passos y de veus, á prop seu. Un bon xich esparverada y altra volta un tros arrepentida de haver deixat á la Munda, la nevoda del rector de Larrua, doná una mirada á son entorn y una altra al baix de l’esglesia, sens que sos ulls descubrissen lo més insignificant motiu pera son sobressalt. La porta continuava tancada; la capella deserta; las presentallas immóvils en las parets; los raigs de claror del sol ponent que entravan pe’l rossetó del chor, seguian marcant petitas clapas de llum, en las dauradas esculpturas del altar, que repercutian dessobre las deterioradas llosas del paviment; sols esforsant l’ohido, s’apercibia lo roséch dels córchs, endinsantse en lo vell fustám de la ermita…
Estava sola, més eix mateix pensament, li semblá que contribuhia á aumentar son esglay y desitjosa de acabar mes promptament la seua tasca, s’apressá en ella y ja á punt de nuar al bon Jesús lo cordonet de sa tuniqueta de domás blanch, brodada ab canyutillo d’or, torná á sentir clara y sense lloch á duptes, la remor del trapitx y veus que feya poca estona l’havian atemorisada, encara que en aquell moment bon xich més clar que ho havia sentit avans. Passaren alguns moments y la remor la sentí casi al costat seu… Instintivament la Montserrat s’abrassá ab la imatge de la Verge que tambalejá dessobre de son pedestal de fusta, y bategantli apressuradament lo cor feu un esfors violent pera girar lo cap envers ahont se sentia’l soroll.
La esporuguida noya se refeu tot seguit. La remor que l’havia esglayada venia de la part de fora y atravessant per las escletxas obertas á la paret, lo ressó penetrava clar y vibrant dins l’absís de la capella. Sens dupte era gent que tot passejant havia pujat fins á la plataforma de la ermita. No tenia perque sobressaltarse d’aquella manera; Larrua y sos entorns eran pacífichs y jamay havia sentit parlar de cap malifeta que pogués atemorisarla. La Montserrat, més tranquilisada, se desprengué de la Imatge que fins aquell moment havia tingut fortament abrassada, y’s preparava á desenmatxucar las arrugas fetas per sos brassos al trajo de la Verge quan barrejada ab la veu que feya alguns minuts tornava á sentir, n’apercebí una altra que tot d’una feu afluhir á son cor tota la sanch de sas venas, imprimint en sa cara la grogor de un cadavre. Per un moment, la noya Gil tingué por que anava á cáure en terra, que los grahons de fusta dessobre dels qu’estava enfilada, s’ensorravan sota sos peus; pero la veu torná per segona volta á ressonar en l’absís y la Montserrat sens casi alé per respirar, baixá los dos grahons de la tarima y atansantse á la paret del fondo, passá sos ulls esbarats per las duas escletxas que donavan al camp. Son ohido no la havia enganyada: la veu que al mateix temps que en sas orellas l’havia sentida ressonar al bell mitg de son cor, era la del amich de sa infantesa, la del home que ella havia estimat ab una fé inquebrantable, la d’aquell Felip que feya tres anys no havia vist y esperava que no havia de tornar á veure may més; al menys tan aprop com lo veya en aquell instant y molt menos al costat de una altra dona, retenint sas mans entre las seuas; parlantli á tret de galta, paraulas que arribavan fins á ella, claras, vibrants, fibladoras com los colps de un látigo, que á un mateix temps li fuetejava lo cor y la cara.
La Montserrat pensá en apartarse d’aquell lloch; pero pareixia que sos peus se li havian clavat en terra; volgué cridar y la llengua se li paralisá dins de sa boca sens saliva; per un moment cregué que una má de ferro, la subjectava en aquella paret ab una forsa sobrehumana; més de sobte, ab sas duas mans geladas cubrí esveradament sos ulls fixats en la forana parella; los nirvis de sos polsos bategaren violentament devall de la pell que’ls subjectava; sas camas tremolaren; un segament estrany doblegá sos genolls y sens apartar las mans de sos ulls, se deixá cáure mitj asseguda sobre’l primer grahó de la tarima que sostenia lo pedestal de la Verge.
Llarga estona passá la Montserrat en la mateixa posició: las camas arronsadas, lo cos inclinat, lo cap caygut, las mans nerviosament apretadas sobre’ls ulls… Son pensament lluytava en vá pera donar un nou curs á sas ideas; volia pensar en sa casa; en aquella Imatge de la Verge que acabava de vestir; en la seua mare; en lo convent ahont havia passat los venturosos anys de sa infantesa, en las casas de Larrua… Més tot era inútil; sa pensa com tancada dins d’un circol de ferro, no li representava més que la parella que sos ulls tancats, fotografiava més directament en lo clixé de son cervell. Los recorts, las personas que son cor angustiat evocava, obehint al esfors de sa voluntat, se presentavan en son magí, pero no hi prenian cos; quedavan en segon terme, pera esfumarse y desapareixer, deixant sempre en primera línea inundats per los últims raigs del sol ponent, lo grupo d’en Felip y d’aquella dona, á qui ella no coneixia; á qui no havia vist may y que no obstant, semblava que ab caragols de cer, la tenia clavada en sa imaginació…
Més com no es possible que’l temps passi en vá, ni que las sensacions per violentas que sian, deixin de tenir las seuas intermitencias, transcorregut lo primer período, lo convenciment de que era precís tornar á Larrua y la temensa de que la fosca no la sorprengués entre aquellas parets, la mogué á aixecarse y la obligá á obrir los ulls que durant tant llarga estona havia tingut fortament tancats. Allavoras al passar la mirada per son entorn, al trobarse als peus d’aquella imatje de María que ab sa mirada dolsa y reposada pareixia inundar á aquell lloch ab una atmósfera de pau y serenitat; al fixar sos ulls en l’infant Jesús, qui ab sa maneta estesa pareixia que li donava sa benedicció, com los dos ángels que aguantavan los ciris del altar, semblava que estavan ab los brassos oberts á punt de protegirla; la austeritat de la nau de pedra que s’aixecava dessobre de son cap; la quietut que la voltava, tan sols interrumpuda per l’aleteig de las orenetas y moixons qu’entrant tranquilament pe’l rosetó de damunt de la porta, cercavan en lo trespol del chor, lo niu de sos petits, feu pensar á la Montserrat, que tal volta havia estat víctima de un horrorós somni, de una estravagant alucinació de sos sentits, que ella no sabia esplicarse, pero que havia passat per son magí… Tal volta degut al dejuni d’aquell dia y que ella havia extremat per ésser consagrat á la Verge… tal volta pe’l cansament de la pujada… per la impresió de trobarse sola… potser per un ram de bojeria que li havia pujat al cervell…
Ningú li havia innovat que en Felip fos á Larrua… Per forsa havia d’ésser una visió de sa pensa exaltada, desgraciadament massa plena del recort d’aquell home al qui tant havia estimat… al qui estimava encara…
Aclaparada per la horrible impresió que havia rebut, la Montserrat s’apressá á donar un parell d’estiradas al vestit que havia posat á la imatge de la Verge y sens detenirse á recullir, ni plegar lo que li havia tret, mormolá maquinalment un Ave María y encara bategantli lo cor, baixá dos trams de grahons de la sacristia y los dos del presbiteri y dirigintse envers la porta, la obrí de bat á bat, desitjosa de trobarse fora d’aquellas parets, frissosa de que la llum y l’ayre espargissen son cap enterbolit…
Més la pobra noya, no havia acabat encara: en Felip, qui, abocat á la llenca del mur de devant de la porta de la capella, acabava de donar lo darrer adeu á la Clarita, que baixava á reunirse ab la seua filla y la cambrera á la masia de ca’n Busqueta, al sentir lo ruido que feren al obrirse las rovelladas frontissas de la macissa porta de la ermita, se girá en rodó y al veure apareixer en son llindar, la esbelta y hermosa figura de la Montserrat, sobtat per la sorpresa, atret per aquella bellesa esculptural, desarrollada en los tres anys que no l’havia vist, tan hermosa per la forma, com per las virtuts que atresorava, més resplandeixent en aquell instant, per lo contrast ab la dona venal que acabava de deixar, l’hereu Bach, sens temps de reflexionar en la indignitat de sa conducta, ni sols pensar que la Montserrat pogués haverla vista ni sentida, deixantse portar tant sols per l’amor que per una d’eixas estranyas anomalias que sovintejavan més de lo que sembla en lo cor del home, hi era en lo seu més adormit que acabat, corregué envers la noya y agafantli avans de que ella hagués pogut prevenirho abduas mans entre las seuas, li digué ab veritable apassionament:
—¡Montserrat! ¡Montserrat meua! Tens dret á dirmho tot. ¡He sigut un ingrat! ¡un infame ab lo meu procedir! pero ab tot lo meu miserable comportament t’he estimat y ¡t’estimo! Sí; may ho havia reconegut com ara. Ni los plahers, ni las distraccions, ni las donas que he vist en altres pahissos, m’han fet oblidar de tu, ni deixar d’estimarte un sol instant. Per culpa meua ’t vaig perdre… jo era massa jove pera resistir á la autoritat del meu pare, pero avuy…
La Montserrat no’l deixá acabar. Refeta de la sorpresa, convensuda de que la vissió, havia estat realitat palpable, fuetejada en los seus sentiments purs, immaculats com los de un ángel del cel, pero altius y dignes; ab més glóbulos en sas venas de la sanch del seu avi, valent lluytador de un ideal polítich, que de la seua mare pacienta sufridora de sas penas; la neta dels Villadó, lluytant ab tota la forsa de son amor trahit y de sa dignitat ofesa, per desferse de las mans d’en Felip, li digué apoch apoch, contrastant la calmosa dicció de sas paraulas, ab la agitació nerviosa de tot son cos y la visible alteració de sa veu:
—Mira, Felip, la creencia ferma, indestructible que la meua mare desde nina, arrelá fondament en mí, de una vida eterna, ahont hi tinch que trobar al Deu qu’estimo sobre totas las cosas, me feu soportar lo trossejament del meu cor per la teua traydoria, com més tart me feu conformar ab la pérdua de la mellor de las mares. Donchs mira, —feu la Montserrat exaltantse per moments y clavant á n’en Felip sos ulls il·luminats per la indignació,— si are’m diguessen, que per heure aquest cel que ha estat la esperansa y conhort de la meua vida, m’era precís casarme ab tú, ¡fins hi renunciaria per no véuret un moment més al meu costat!
Al sentir dels llabis de la neboda de Mossen Jaume, las darreras paraulas que acabava de proferir, l’hereu Bach que fondament la coneixia, endeviná tot seguit lo que havia passat, y sentint que la rojor de la vergonya envermellia sas galtas, afluixá instantáneament las mans ab que la subjectava y sens trobar una sola paraula de disculpa, baixá los ulls en terra y feu dos passos enrera, entant que la Montserrat, espantada de que la gelosía y la indignació haguessen pogut fer passar per sa cristiana y fervorosa pensa los conceptes que acabava de pronunciar, se dirigí resoltament envers al camí de la masía, per ahont semblantli la corda de salvació que’s tira al náufrech entre las onas de la tempestat, hi vegé pujar penosament á la Munda…
En Felip restá per uns moments abatut, anorreat. En lo fons d’aquell ser d’argila, com un brillant entre’l llot, hi estava soterrada la imatge de la Montserrat, á punt de que’l més petit frech la fes apareixer il·luminant ab sos reflexos lo fanch que la empresonava; mes la casualitat acabava d’aixecar entre’ls dos una infranquejable resclosa… en Felip coneixia sobradament á la enamorada de sa infantesa pera abrigar la més petita esperansa de reconciliació…
Per llarga estona fixá sos ulls emboyrats per una llágrima envers la baixada per ahont la Montserrat desaparegué envolta entre las primeras ombras de la nit. Sa vista la segui perfidiosament fins que son trajo negre restá confós entre las foscas siluetas dels arbres y entre’ls arsos y pedras del camí, esvahintse en mitj de la immensa taca negre que las tenebras estenian dessobre la llarga restallera de las casas de Larrua. Allavors, com si la Montserrat s’hagués endut ab ella l’imán que per alguns moments havia avivat las adormidas fibras d’aquell cor, un sarcástich somriure contragué sos llabis febrosenchs, y aixecant lo cap exclamá nerviosament:
—Tots s’empenyan en que rodi… ¡donchs rodaré!
Passada la festa de la Nativitat de la Mare de Deu, de la crème dels forasters, tan sols quedavan á Larrua los que hi tenian propietats: una vintena de familias, que las unas pera esperar á fer lo vi y altres per la desanimació que habitualment regna á Barcelona al més de Setembre, hi feyan temps esperanthi las festas de la Mercé, en lo seu fort per l’any 1879, época de la nostra narració. La gran sala del Balneari, no era, donchs, lo saló animat y bulliciós que havém vist á mitjans de Juliol. Hasta á ben entrada la vetlla, no’s donava forsa al gas, puig fins allavoras no comensava á anarhi alguna que altra familia, que arrebossada ab abrichs més ó menos lleugers pera resguardarse de la humitat, anava á esperarhi l’hora de ficarse al llit, enrahonant una estona quan la reunió era sols de senyoras, y acudint als passatemps de la época de Carlos IV, ó sía jugant á jochs de prendas, quan á algun dels pochs joves que encara s’hi esqueya ó algun cap de familia, deixant lo billar, los escachs, lo tresillo ó la tassa de café barrejada de política, li plahia alguna vetlla engruixir lo rotllo de las senyoras. L’ exemple es lo discurs més persuassiu y quan aixó succehia, fácilment s’hi atansavan los demés, logrant animar un tros d’aquell saló, que pareixia s’havia engrandit, al véurehi sols una trentena de noyas y senyoras, assegudas al voltant del piano y una dotzena d’homes escampats en las tres ó cuatre taulas de joch ó de pendre café, que’l vent y humitat de las vetlladas de las darrerias de Setembre havia fet entrar desde las galerias á un dels ánguls del saló. Allí lo vespre en que hi torném á portar als nostres llegidors, s’hi trobavan reunits, al voltant d’una de las taulas de marbre, ab peus de ferro, lo propietari senyor Llansás, l’advocat don Joan Puigvernat, l’antich corredor de lletras, senyor Campins, lo negociant de farinas senyor Gori y’l engenyer del Estat don Esteve Torressants, los quals tot prenent sa tassa de café, comentavan los darrers partes de las edicions del matí deEl Diluvioy deLa Crónica de Cataluña, relativament á la presentació de insurrectes á la Isla de Cuba y de las satisfaccions que’l gobern exigia ab motiu dels successos de Santo Domingo; y de la conducta que’s creya seguiria respecte á en Cánovas, lo allavors jove ex-ministre senyor Romero Robledo.
—Be, be; ¿ahont los han llegit vostés aquestos partes? —preguntava lo senyor Llansás, qui feya pochs moments acabava de arribar al rotllo— jo vull véurels confirmats per loBrusi: perque jo no’n faig gayre cas de lo que diuhen tots los altres diaris…
—Pero home, si’ls partes en tots los periódichs son iguals. Que uns se digan deLa Prensa Asociada, que’ls altres se donguin lo tó de telegramas particulars, en lo fons tots diuhen lo mateix —feu lo senyor Campins.
—Be, be; vosté vagi creyentho aixís; pero jo li asseguro que hi ha moltas noticias que’lBrusilas té de més bona tinta. Jo, lo que no llegeixo en lo Diari de Barcelona com si no ho hagués vist en cap periódich, encara que ho hagi llegit en tots los demés.
—Ja li dich jo —interposá somrihent lo senyor Gori— que si per un atzar loBrusideixés de sortir un dia qualsevulla, mitj Barcelona se quedaria sens esma. Tots haurian d’esperar á que tornés á reapareixer, pera sapiguer que es lo que haurian de pensar, ja qu’en Manyé s’encarrega de discorre per la major part dels seus abonats.
—Donchs; ni que se’n rigui, que mitj Barcelona se quedaria sens esma! Perque en havent llegit loBrusi, jo ja no m’hi amohino en fer conjecturas: lo mateix si’s tracta d’Espanya, que del extranger, perque no hi ha un criteri més clar, ni més just, ni més…
—Vaja donchs, Llansás, —interrumpí’l senyor Puigvernat— vosté ja pot donar per segur los partes sobre la presentació d’insurrectes y sobre las satisfaccions de Santo Domingo, perque jo ja fá dos ó tres dias que’ls hi vaig llegir en loBrusi, y á lo que’s veu, á vosté ó li van passar desapercebuts ó no se’n recorda. Y vegi, jo apesar de haverho llegit en lo Diari de Barcelona, y en loDiluvio, y en loCorreo Catalány en tots los altres; encara no la veig ben clara aquesta qüestió!…
—Donchs no hi té que posar distingos, Puigvernat —interposá’l senyor Gori donant una xuclada á son cigarro-puro y un altra á la seua tassa de café.— Santo Domingo donará las satisfaccions que’l gobern li ha exigit, perque á més de no convenirli la resistencia, ha vist massa ab lo garbo que se las ha arregladas á Cuba en Martínez Campos.
—Tant garbo tingués per ésser ministre, com per manejar lo sabre, ja aniriam bé! —saltá’l senyor Campins— pero d’aixó ¡si que n’está desmanegat! Per lo menos hi ensopega deu vegadas cada dia, posant en evidencia la seua nulitat per gobernar al país…
—Vostés volen que’ls homes públichs, sian universals en perfeccions; y aixó no pot ser! —exclamá ab aire declamatori’l senyor Llansás,— los aconteixements portan los homes y avuy per avuy, l’estat d’Espanya reclamava á en Martínez Campos en lo poder, com induptablement dins de quatre dias hi reclamará á en Cánovas, quals dots de gobern son innegables. Ja varen veure lo que diumenge’n deya en Manyé…
—Sí, sí; es fácil que pugi, perque nosaltres, avuy per avuy, ¡no’l volém lo poder! —saltá vivament lo senyor Campins, tirant damunt de la taula lo número de laCrónica de Cataluña, com si hagués sigut la cartera d’Estat— y no’l volém perque no hi há qui puga fer res de bó, ab la manera com en Martínez Campos, ha posat la administració espanyola…
—Home, ¡parli ab més propietat! —saltá acalorantse lo senyor Llansás— y digui com l’han posada los desacerts dels republicans, las algaradas dels cantonals de Cartagena y las dels carlins á la montanya. Vostés los sagastins, no’s preocupan més que de fer veure lo blanch negre… de predicar en la oposició una moral, que oblidan completament lo dia que tenen en la má los medis de posarla en planta. Ben clar los hi deya en Manyé l’altre diumenge, es més fácil criticar que fer ¡y si no fos més que criticar! lo pitjor es calumniar. ¡Y vostés ho fan! ¡si senyor! En materia de fer mal al gobern tot los hi apar legal… Totas las armas las hi semblan bonas, encara que obrin feridas d’aquellas que no las curan ni’ls pastels d’en Serrano, ni las xarramecas d’en Sagasta… Créguim, lo dolent es dolent sempre; y la calumnia es y será una arma de mala lley per totas las personas de bon sentit.
—Pero que vostés també saben usarla quan los hi pot convenir y sobre tot quan están en l’oposició —interrompé’l senyor Torressants.
—¡Protesto, de que may los diaris conservadors hagin estampat en sas páginas las calumnias dels diaris lliberals!
—Home, las mateixas, mateixas… no… ¡pero serán unas altras! —feu irónicament lo senyor Puigvernat.
—Vosté es un escéptich en politica, y á tots los partits posa en lo mateix nivell y, créguim Puigvernat, lo seu ecepticisme, es tant injust y tan apassionat, com las nostres exaltacions. ¡Vostés son los que més mal fan á Espanya!
—Dispensi, dispensi Llansás —feu calmosament lo senyor Puigvernat— vosté no ha dit be lo que acava de sentar. Protesto del dictat d’escéptich ab que acaba de afavorirme ab lo seu acalorament. Jo no soch un escéptich en política: soch senzillament un home que te’l cap blanch y que per lo mateix, ha vist moltas cosas, ha assistit á molts daltabaixos polítichs y sap lo que’s pot esperar de tota aquesta gent famolenca del pressupost de la nació, que fan de la politica lo seu modo de viure, anteposant lo seu profit, la seua vanitat y las mesquinas petitesas de partit, als interessos de la Espanya, y sobre tot als de las provincias, y en particular Catalunya que éssent la qui més contribuheix á las cargas del Estat, es la que per fas ó per nefas, paga sempre los plats trencats, sens trobar may un sol gobern, que’s preocupi de lo que verdaderament nos es útil y necessari pera’l desarrollo de nostras produccions, de las que sols per aumentar los impostos, nos hi saben trobar los mérits. ¡Escéptich jo! Aquest calificatiu se’l poden molt mellor aplicar á vostés y á tots los que més gallejan de polítichs lo dia d’avuy. ¿Qué’n saben vostés d’entussiasmarse y sobre tot de sacrificarse per la patria? Los qui com jo de jovenets havém presenciat l’any trenta tres, los entussiasmes per la jura de la reyna Isabel, los qui havém vist los deliris per María Cristina y las bojerias per Espartero, tots los entussiasmes d’avuy, nos semblan parodias fetas ab veus de falset, per inconsciens ninots de cartró! Demani avuy lluminarias per lo que vosté més cregui que ha de plaure al poble: (ja veu las que s’han fet per la tornada del rey, y lo mateix pera las del seu casament) y pregunti á algú dels meus anys, las que’s feren per la jura de la reyna, ahont fins á las finestretas dels quints pisos s’hi veya lo seu grasolet d’oli cremant. ¡Alló eran entussiasmes! Y que no eran sols per fer pacíficas lluminarias! Miri, jo encara no tenia vint anys, quan á las ordres del general Mina, varem pujar á Sant Llorens dels Piteus. Lo fret era horrorós, la boyra no’ns hi deixava veure á quatre passas de distancia y ab tres ó quatre pams de neu, pujavam per uns camins inaccessibles ¡ab uns canons, que lo que menos sabiam era de manejarlos! ¡Y com rediantre los haviam de pujar per aquells espadats de cabras! Més en Mina nos sapigué tocar l’amor propi, dihentnos:
—¡No es en la Rambla de Barcelona luciendo el traje de miliciano, donde se defiende la libertad! ¡Aquí! ¡Aquí! delante el peligro, ante las dificultades, es donde se honra el uniforme que se viste! Aquí es donde se defiende la constitución!. Y’ls canons rodaren y’ls milicianos y las tropas, pujarem amunt, y fentnos matar com á gats, traguerem á en Miralles ab tota la seua partida ¡que’ls hi asseguro que també sapigueren fershi á mossegadas! Alló era lluytar y sacrificarse per una idea!
—Home, ¡si aixó s’ha fet y’s fará sempre! —interrumpiren á l’hora’l senyor Campins y’l senyor Gori— ¿Creu vosté, que ara mateix á las Vascongadas y á Alcolea, no hi han hagut rasgos com lo que vosté acaba de relatar?
—Si, ¡per l’exércit! ¡los hi concedeixo! pero no per homes com jo, que en aquella época voluntariament abandonavam las comoditats de una posició desahogada, per los perills y calamitats de la guerra. Parli, párlili á la joventut d’avuy, de deixar las comoditats de casa seua y de exposarse la vida pera defensar á tals ó quals institucions y veurán com mirántsel com si no estigués bó del cap, se’n entornarán pacificament á fer l’ensa á la cantonada de casa en Llibre ó á menjar un beefteach á ca’n Justin. Aixó relativament á la joventut, que en quant á nosaltres, fa ja molts anys que mentres no’ns toquin lo qu’es del nostre interés personal, no se’ns endona un grá d’anís de tot lo mal dels demés, valdament deixin al vehí sense camisa! Vosté, refregantse las mans devant d’una filípica d’en Manyé; vosté d’un discurs d’en Sagasta y vosté d’un refilet d’en Castelar —feu lo senyor Puigvernat senyalant alternativament als senyors Llansás, Campins y Gori— se quedan tant satisfets com si verament haguessin fet alguna cosa de profit. Aquest indiferentisme, ha de portarnos á mals irremediables, particularment pe’ls catalans, que com no hem de viure de la política, nos interessa pensar y obrar de molt distinta manera que la gent de Madrid…
—¡Clach! ¡Clach! ¡Clach! —prorromperen á l’hora los quatre polítichs de la taula, entant que don Esteve Torressants deya en tó mofeta.— Ja’s veu prou que apesar dels seus cabells blanchs s’ha deixat embuhir de las ideas catalanistas del seu fill, amich Puigvernat. Una moda com un’altra… Quatre poetas, quatre caps calents que somnian al só de l’arpa, del fluviol y de la tenora, portarnos als temps dels concellers, dels gremis, dels…
—Mirin, senyors —interrompé sériament lo senyor Puigvernat— jo no sé ahont poden portarnos las ideas que sustenta’l meu fill; pero lo que si’ls hi diré, es que quan en mitj de l’atmósfera ó indiferent ó pestilenta, en que hi veig vegetar á una grandíssima part de la joventut barcelonina, sento al meu noy y als seus amichs parlar plens d’entussiasme, de las reivindicacions de Catalunya, y no solsament parlar, que aixó no costa gayre, si no gastarse’ls seus estalvis y cremarse’ls ulls y emplear las horas del seu esbarjo, fundant periódichs y revistas, y escorcollant arxius y encontradas de la nostra terra, me sembla que torno á ser jove, que encara ha quedat viu quelcóm d’aquells folls entussiasmes que feren heroismes en los penyals del Bruch y en los espadats de Sant Llorens dels Piteus. Qué volen que’ls hi digui? Vostés m’han acusat d’escéptich, y jo crech una desgracia l’esperit analítich y matemátich del nostre sigle: jo vell, prefereixo somniar ab los poetas, que endinzarme en lo que’n diuhen ciencia dels racionalistas. Jo rendeixo cult als ideals de bona mena per exagerats que sían, perque en lo cor humá, la extremositat del sentiment es lo que ha fet als héroes, desde’ls mártirs en la religió als mártirs de la pátria. Jo tinch la seguretat de que será més profitosa á Catalunya, tota aquesta jovenalla dels Jochs Florals que té per divisaPatria Fides Amor, que tota aquesta altra fornada de joves-vells que á vint anys fan gala de no créure en Deu y d’estar desenganyats de la patria, dels amichs y de las donas! Creguin que se’n pot esperar molt poch d’aquesta joventut á la moda francesa… Bon exemple es lo que li ha passat al pobre don Joaquim ab lo tarambana d’en Felip.
—Lo fill d’en Bach? —feu ab estranyesa lo senyor Gori.
—Te rahó que vostés han arrivat avuy de pendre’ls banys de las Escaldas francesas… Preguntiu, preguntiu al senyor Torressants que com á vehí n’está enterat, fil per randa, de tot aquest negoci…
—Pero ¿qué vosté avans d’anársen no sabia que’l noy de’n Bach, era l’amich íntim ab la dona d’en Casals? —preguntá lo senyor Llansás.
—Veurá, d’aixó quan nosaltres nos en anarem á mitjans d’Agost, se’n deya alguna cosa… es á dir, se’n parlava molt… pero en concret… També podia ésser enrahonaments… xismografías… apreciacions…
—Ba, ba; ja veig que vé dels llims amich Gori —feu lo senyor Campins fregantse las mans ab la satisfacció que acostuma á donar á molta gent lo poguer treure á relluhir alguna cosa desgradable del próxim.— Ja veig que está á las foscas y’l vaig á orientar ab duas paraulas. Donchs figuris, que sembla que la Clarita, ¿sap? li convingué anar á Mataró, y á en Felip també n’hi vingueren ganas… Res, la cosa més natural… pero algú que no li trobá tant (que may falta un bon amich) se cuydá d’avisarho á en Casals, que aquell dia havia anat á Barcelona… Y que succehí alló dels dramas… que’l marit los trobá en una conversa que no fou del seu agrado… que l’home se sortí de tino y com apar que té tan bons punys com bonas carns… ne va fer feyna. Res de pistolas, ni de desafíos… sembla que en Casals aixó delslances de honorlos deixa per las comedias… Que li agradá més fershi á colps de bastó… Y que ho feu á lo salvatje y que del devassell de bastonadas n’ha sortit la Clarita ab un ull mitj perdut y en Felip tan estomacat que de primer moment diu que fins cregueren que agonitzava… Figuris que aixó va ésser á las derrerías d’Agost y ha estat malalt, fins fá pochs dias que’l seu pare se l’ha emportat á no sé quinas ayguas ó banys de Fransa. Y á fé que segons los metjes apar que’n tindrá per temps d’aquí á que torni á ésser lo que era… ¡Vaja que aixó del ofici de Tenorio també’s veu que te’ls seus quebrantos!…
Mentres los companys del senyor Gori afegían nous aditaments á la relació del senyor Campins, duas taulas més avall los tres únichs joves que aquella nit havian concorregut al Balneari, sens atendre á las miradas que desde’l rotllo del piano los hi dirigían las mamás y senyoretas obligadas de tant en tant á obrir lo vano pera amagar algun que altre inoportú badall, sostenian animada conversació tot apurant las curulladas copas d’alemanya cervesa.
—Si tardan gayre á venir me’n vaig á buscarlos… No’m sé esplicar ¡qué hi poden fer en aqueixa casa desde las vuyt fins á dos quarts de deu! —deya ab tó d’enuig un dels tres joves de la taula, baix, rebassut, moreno, ab ulls negres y espressius que no paravan de recorre de l’una á l’altre las tres portas del saló.
—Calma! home, calma! No’ns mullem pas. Potser los han convidat á sopar —feu ab ayre de mofa’l que estava al seu costat.
—¡Vaja no bromejes de cosas tan sérias! Ja saps en lo concepte que jo tinch á las donas… Encara que’s fonguessin totas d’un colp. ¡Malviatge lo que las trobaria á faltar!… ¡Valentas comediantas! Ab un ull ploran y ab l’altre miran de rehull l’efecte que ’t fan las seuas llágrimas!… Pero vaja, no vull creure que s’hagin entretingut en convidarlos á sopar… Mes per altra part ¡voldría sapiguer qué hi fan tanta estona!
—¡Oh! ¡oh! ¡qué ’t pensas que es arribar y moldre! Potser no eran á casa… Y de tots modos no’ls ho podian pas dir, com qui tira una escopetada… Aixó exigeix la seua preparació… Ja saps que en Canyada portava tot un discurs aprés de memoria… Si no hi arriba á anar ab en Puigvernat, crech que fins los hi fá en castellá…
—Vaja, sembla impossible que ni ab una cosa com aquesta pugas deixar de ferhi la teua brometa… En Canyada está tan afectat com jo mateix y t’asseguro que no haurá estat per adornos… Ja haveu fet bé de no deixarmhi anar á mí, perque crech que n’hauria dit quatre de frescas…
—¿Y ab quín dret? —preguntá desde l’altra part de la taula lo que semblava més reposat dels tres— ¿Quína culpa hi té ella?
—¿Qué no hi té culpa? ¡Ho sapiguesses ab tants pormenors com jo!… ¡Ell m’hagués cregut á mí! ¡Un xicot que valía un imperi! ¡Un cor d’ángel! Un romántich, un enamorat á lo Valter, á lo Dante, á lo Romeo. ¡Y encara diuhen que estém en plé positivisme! ¡Llástima de somniadors que encara quedan! Ell y jo, éram los dos polos; no estavam dos moments junts sense fernos la quantra; sense discutir desesperadament y no sabíam passar un dia sense véurens. Teníam la visualitat completament distinta… ell en véureho tot de color de rosa, jo negre com un carbó. ¡Pobre Arenas! ¡Y quants esforsos de elocuencia per arrencarme de l’ánima lo que ell ne deya lo corch del escepticisme!… Es clar, com que sempre mirava enlayre, li ha mancat la terra y ha desaparescut… Jo no puch pensarhi sens agafarme una sensació de rábia, que m’apar que donaria cops de puny á dreta y esquerra.
Y com lo jove, ab lo calor de sa peroració donás un colp á la taula que feu trontollar las copas y ampollas, lo qui semblava més reflecsiu digué subjectantli’l bras:
—Vaja, noy; pensa que no som al Suis… Aquí tothom nos mira. Per esser que sempre te las donas de filosoph, sembla que aquesta t’ha entrat molt endintre: y apar que á tú, quan te cou de veras també saps fer extrems…
—¡Es que ara que no’l tinch, —respongué’l jove rabassut ab veu fondament commosa— ara que no’m pot fer la quantra, es quan desgraciadament las circunstancias m’han vingut á donar la rahó! ¡Y ell no ho pot veure! ¡Y ha mort, creyent que jo li portava la contraria, sistemáticament! ¡Per ódi á la rassa! ¡Y era ell, ell qui me las feya aborrir á las donas, ab la bojeria que li havia agafat per aquesta Adela, que l’hi havia trastocat lo cervell! ¡Perque jo ni n’he vist ni n’he tractat de donas! Per mi en lo mon no hi han més que homes y dispeseras; es lo únich que he conegut… Sens dubte debia ésser per aixó que jo no he sapigut veurelas may ab los ulls que ell las veya… Encara que ho haig de confessar francament tres anys enrera, algunas voltas á forsa de sentirli los seus entussiasmes poétichs y religiosos, apesar de que esteriorment me’n hi burlava, allá en lo fons de mon esperit, me feya bó d’escoltarlo; me semblava com si’m sentís inundar l’aspresa de mon ésser ab una rosada que m’omplía de dolsor, de benestar… Allavoras jo no’ls hi tenia ódi á las donas; l’Arenas me las havia fet mirar com á uns sers superiors, als que mon carácter barroher, me privava d’atansar… Pero quan li agafá la bojería per aquesta noya, quan ja no tingué més que ulls per ella y paraulas per ella, y cor per ella y vaig comensar á veurel patir y desesperarse y engelosirse…
—Tú per no ésser menos que ell —interrumpí lo més mofeta de sos companys de taula— te’n vares engelosir també…
—Mira, creu que més de duas vegadas m’ha assaltat aquest pensament; pero després quan vaig llegir en los diaris la primera nova de la pérdua del Santiago y quan vingué confirmada la seua mort, allavors, vaig convéncem de que l’ódi, la rábia que jo sentia per aquesta xicota, era’l pressentiment de que ella havia de ser la seua mort, la seua desgracia —feu lo jove fregantse nerviosament las mans;— per aixó quan la pobre de la mare del Arenas me doná l’encárrech de cumplir ab l’Adela las disposicions que, tal volta pressentint lo fí que l’esperava, li encomaná’l seu fill, vaig dirli ¡Deu me’n reguart! si la visita pogués ésser per dirli que ha estat una ambiciosa, una dona sense ánima que ha sacrificat á un grapat d’or la vida d’un home, no m’ho hauría de dir duas vegadas ¡ja’m sembla que m’hi trovo! ¡Pero are! No, no; aixó es exprés per en Canyada, que sap fer á la perfecció lo seu paper en aquestas comedias que’n diuhen debers de societat; no per mí, que no sé més que dir al pá, pá y al ví, ví… Pero noys! tocan las deu y aquestos xicots no venen! —exclamá lo desconsolat amich del Arenas, aixecantse soptadament, en tant que’l relotje del saló tocava pausadament las deu batalladas.
—Be ¿y qué pensas fer? —digueren á l’hora sos dos companys, aixecantse també.
—Anarlo á trovar: á veure qu’es aixó… Es á dir, jo no hi entraré. ¡Deu me’n guard de tornarla á veure! Pero vosaltres ja es un’altra cosa… Estich nerviós y no tinch prou paciencia pera passar la nit assegut en aquesta taula…
En lo moment que’ls tres joves anavan á sortir per la porta central del saló, hagueren de detenirse un moment per obrir pas á un senyor de cabells blanchs, baixet, de simpátich aspecte y espressiu mirar, qui donant una rápida mirada per tots los indrets de la sala, se dirigí directament al rotllo que las senyoras formavan al costat del piano. Un moviment de simpatia, de respectuosa deferencia, s’iniciá entre mamás y senyoretas fent esclamar á duas ó tres á un mateix temps:
—¡Y quín miracle, que’l doctor s’haja recordat de nosaltres!
—Sense necessitat de miracles, jo’m recordo sempre de totas vostés —feu cortesment lo senyor que acabava de arribar, sens pendre la cadira que la senyora Puigvernat li allargava— pero avuy, no’m puch tampoch donar lo plaher de gosar de la seua amable companyia. Vinch solzament per donya Antonieta…