Sr. Pepet: Ai!
Sr. Batista: Però qu’és aquêt gemegar?
Sr. Pepet: Estava pensant amb un assiento pel dia que moriré, i’m sembla que no es gaire lluny.Caja a Pepet… i a la caixa.Pepet a caja… i a dintre, i d’allí al llibre inventari del cementiri de l’Oeste. (Se’n va cap al despatx.)
Sr. Batista: Però, aon va? Aon va tan depreça?
Sr. Pepet: A despedir-me dels llibres i a passar balanç de la vida.
(El senyor Pepet entra al despatx. El senyor Batista el mira marxar, fent anar les espatlles, com qui diu: “És un infeliç!”)
(Sr. Batista, Mariagna i Caterina)
Mariagna: Qui hi havía, padrí?
Sr. Batista: Ningú. El senyor Pepet, que n’hi passa una de grossa. Ha heredat quinze mil duros.
Mariagna: De debò?… De qui?… Quina alegria!
Caterina: Aquêt si que se’ls mereix!
Mariagna: (cridant) Senyor Pepet!… Senyor Pepet!
Sr. Batista: No’l cridis, que no està gaire content.
Mariagna: No està gaire content d’haver heredat?
Sr. Batista: D’això tot-hom n’està, siga’l qui siga el que’s mori. No ho està de que jo, en vista de que ja té per viure, l’he tret de tenedor de llibres.
Mariagna: Vostè l’ha tret?
Caterina: Pobre home!
Sr. Batista: Té per viure!
Mariagna: I se’n anirà de vora nostre!
Sr. Batista: No s’hi ha pas de confitar aqui a casa! Que havem de tenir vells en conserva?
Mariagna: No’l tregui, padrí!
Sr. Batista: Si no l’he tret. L’he… retirat.
Mariagna: Això ja sé que vol dir treurel; (acariciant-lo.) No’l tregui!… Li demano jo!… La seva estimada. (El senyor Batista somriu.) Li demana la seva filla!
Sr. Batista: (cambiant d’expressió i apartant-la) No pot ser!
Mariagna: Tants anys qu’és aqui!… Que li ha fet mai cap traidoria!… (agafant-li la cara.) I vostè li faria an ell?… No’l tregui. No ho vui!
Sr. Batista: (rient) Mira que n’ets de temptadora.
Mariagna: Que no m’estima, senyor Batistet?
Sr. Batista: Me sembla que te’n dono provas.
Mariagna: Doncs donguim aquesta, no’l tregui, i li faré un bon petó. (li fa.)
Sr. Batista: bueno, doncs, ho arreglarem.
Mariagna: Si, si!
Caterina: I si, home; això no’t costa res.
Sr. Batista: (cambiant de tó) Què vols dir que no’m costa res?
Caterina: Que no’t vé d’aqui, si no’l vols treure.
Sr. Batista: I què saps tu, si’m vé d’aqui!
Caterina: Perdóna-m, m’ho penso.
Sr. Batista: (sec) Tu no tens de pensar res!
Mariagna: Però, padrí…
Sr. Batista: Res, dic. La dòna no s’hi fica an el negoci.
Caterina: Però, si jo…
Sr. Batista: Ara’l trauré més que mai.
Caterina: Batista!…
Sr. Batista: Ja ho he dit. Ja saps quin lloc ocupas a la casa i, si no t’agrada, alli hi ha la porta. (a Mariagna) No ho dic per tu… Ho dic… L’home s’hauria de casar als setanta anys, per no tenir temps d’arrepentir-sen!
Caterina: Però, què t’he dit?
Sr. Batista: Res!… El teu parlar me desespera… Que m’he disgustat!… i no’m convé!… Pórta-m una taça de tila! (Dóna una mirada d’odi a Caterina i entra al despatx.)
(Mariagna, Caterina i aviat Rafel)
Mariagna: Però, què té’l padrí?
Caterina: Ai!… No sé què té am mi!… Sempre m’havia tractat com si fos un-enza, un no res, una nosa, un destorp!… Però fa un quant temps, que encara no’m veu, ja’m maltracta. No més am la mirada’m mataria!
Mariagna: Mare…
Caterina: No’m pot veure, filla meva. Abans, al menos, me tenia com un gos; però ara’m vol mal, te dic que’m vol mal!… Me té inquina!
Mariagna: Pot ser és vostè que s’ho pensa.
Caterina: No m’ho penso, no; ho sé ben bé!… I què li he fet, pobre de mi!… Que no he estat sempre una criada per ell?… Que no m’he deixat trepitjar sempre?… Què li dec fer, perquè’m maltracti! (plora.)
Mariagna: Mare, no plori!… Jo li demanaré per vosté. Ja sap que m’estima’l padrí.
Caterina: A tu, si, i sòrt ne tinc que tu hagis vingut; però a mi no. Jo crec que fins me llançaria!… Pobre de mi, desgraciada!
Rafel: Bonas tardes a tot-hom. Què tenen?… Què passa?
Caterina: El teu oncle!… El teu oncle m’ha maltractat!
Rafel: Però per què?
Caterina: Que no’m pot sofrir. Que m’odia. (anant-sen a les habitacions.) No’l vui veure més!… No’m veurà mai més!… No’l vui veure!
Rafel: Però escolti, aon va?… Aon va?
Caterina: (plorant) A durli la taça de tila.
(Rafel i Mariagna)
Rafel: Però què ha estat això?… No’s pot venir an aquesta casa que no’s vegi plorar a algú… Això aviat semblarà una academia de llanto!
Mariagna: Ha estat que’l padrí no pot sentir a la mare. Li té com un avorriment!
Rafel: I això li vé de nou?… Fa vint anys que li fa menjar pà del dia abans, perquè diu que allarga més; que li fa beure aigua, perquè diu que refresca i engreixa; que la fa anar al llit ab sopar… lleuger, perquè diu que’l menjar de nits, carrega; i encare no hi està aveçada?
Mariagna: No te’n riguis, pobra dòna!
Rafel: Si és la veritat… Si no n’hauria trovat cap de dòna que la fes viure am rosegons del modo que la fa viure an ella.
Mariagna: Ell menja’l mateix.
Rafel: Ell prou!… Però ell menja bitllets de banc per postres.
Mariagna: No es això, Rafel. És que d’un quant temps ensà li té odi!
Rafel: I a tu no?
Mariagna: A mi, al revés. Tot lo que dic li fa gracia. Tot lo que faig ho trova bé, i si li demano que’m compri lo que sigui…
Rafel: Sua!
Mariagna: Sua, però acaba per comprar-m’ho.
Rafel: (rient) No li has donat pas cap beguda?
Mariagna: Qu’ets tonto!… I quina beguda li puch donar?
Rafel: Beguda de joventut!
Mariagna: Ja! Ja! Ja!
Rafel: No te’n riguis, beguda de joventut!… Quan se té una noia jove a la vora, els ulls beuen més de gust.
Mariagna: Vaja, no siguis benèit.
Rafel: És que ha cambiat de linies… Tenia tres arrugues al front, que no les té; tenia el llabi de baix, estret, i ara’l té molçut i inflat; tenia els ulls prims i llargaruts, i ara’ls té rodons i embotornats… Què vol dir aquêt cambi de linies?
Mariagna: Què sé jo!
Rafel: Però a tu, què’t sembla?… Aveiam!
Mariagna: A mi no més me sembla una cosa… Me sembla qu’és el meu pare.
Rafel: I desde quan és?
Mariagna: Desde’l dia que’m va escullir.
Rafel: Ah, dispensa!… Me creia que’ls fills no s’escullien!… Que’s prenien tal com eren!… Doncs, per què no li dius pare?
Mariagna: Què’t diré jo? perquè no goso.
Rafel: Ja! Ja!… Perquè, sense saber de dibuix, també li troves cambi de linies.
Mariagna: No t’entenc.
Rafel: Millor per tu!… Ni mai que m’arribis a entendre!
Mariagna: Lo que sé és que’s porta bé am mi; que a la seva manera, m’estima, i qu’estic molt contenta a la casa.
Rafel: Ja ho sé… i fins hi tens qui es vol casar am tu!
Mariagna: Vols dir en Batistet?
Rafel: I doncs qui?… És l’unic que’s pot casar, aquella prenda, an aquêt temple economic!… És un noi travallador, aquell noiet!… Estalvia, sap guanyar-se la vida, am modos; i té uns pares que, allò no son pares, és una parella d’amors!
Mariagna: Doncs ara se’m porten molt bé.
Rafel: Ja! Ja!… També’t deuen volguer escullir!… Bé t’hauràn escullit sovint!… El dia que vinguis al taller, faré posar una gazetilla:Ayer visitó el estudio del joven y ya esperanzado artista la sociedad más escogida.
Mariagna: És que poden trovar millor!
Rafel: I què han de trovar millor que tu, aquell parell de gall-d’indis, amb un noi que’ls ha sortit indiot!… Que no ho veus que allò no és una familia, qu’és una trinitat numérica, una regla de tres; tres fraccions decimals de cero?
Mariagna: Rafel!
Rafel: Ja! Ja! Vaia un regalo de noi! Tornejat, llustrós, i endreçat com un balustre d’escriptori! Un noi de paper-xupó! Si fos meu, saps què’n faria? El vestiria de ferro, amb unes lletres de nikel al ventre, que diguessin lo qu’és: “Caja”.
Mariagna: Mira que’t pot escoltar, Rafel.
Rafel: Millor que sàpiga’l meu parer. M’indigna… els sentiments estètics, que una noia com tu, qu’ets guapa, qu’ets bona com el pa, però del dia, qu’ets… vaja, no’m vui declarar! qu’ets lo qu’ets! pogués arribar a tenir un home, que ni és un home ni ho sembla. Un suro, un pisa-papeles. Què vol dir un pisa-papeles? Un pisa-pagarés d’infeliços.
Mariagna: Rafel, et suplico que no te’n burlis.
Rafel: Vaja, ja ho sé que t’agrada.
Mariagna: No t’ho he dit mai que m’agradés.
Rafel: Doncs, pitjor, perquè t’hi casaries per cumplir, i això no tindria… dibuix!
Mariagna: T’equivocas. Seria una prova d’obediencia, d’agrahiment, fins de respecte an aquells que m’han fet dòna, traient-me d’allí ôn me varen treure.
Rafel: Si no t’hi valdrà am mi la retòrica! T’haurien tret d’alli ôn tu dius per portar-te en un lloc pitjor! Alli al menos tenies madres, i amb aquêt minyó, tindries sogres!
Mariagna: Rafel, tu no’t recordes que no tinc pares.
Rafel: Pitjor ell, que té els que té! Tampoc en tinc jo de pares!
Mariagna: Però tu n’has tingut. I tu…
Rafel: I jo no sóc un partit, vols dir… veritat? bueno, doncs, seré un senser. Jo no sóc un home classificat a la vida; molt bé dius! No tinc casilla social, ni prestatge celular, ni res jo. La gent d’ordre no saben aon colocar-me a mi. “És dibuixant!” “És artista!” i és que no gosen dir “És gandul!” i moltes vegades els que ho diuen, ho diuen gronxant-se a l’ombra, mentres n’hi ha que’ls fan la feina!
Mariagna: Rafel, jo no sóc de las que ho diuen això.
Rafel: I què has de ser tu, criatura! Mira: ara’m vaig a declarar. Si’t pensessis que ho dic per tu, em faria un nus a la llengua. Això si: un nus escorredor per poguer-la deslligar quan fos hora.
Mariagna: Ho deia… perquè’m sembla que tu no estimaràs mai.
Rafel: Ben pensat, perquè el dia que jo ho fes, em vols creure? en faria massa. N’hi han que pensan: tinc tant cada mes, doncs ja puc estimar a tant cada mes. Dels vinticinc fins als trenta, amor de cinquanta duros; dels trenta als trenta cinc, de vuitanta; i el dia que morin els pares… amor triomfal d’herencia. Jo necessito moltes més coses per fer feliç una dòna, que fos la meva sola dòna!
Mariagna: Aveiam, digues, què necessites?
Rafel: Conta: Necessito… ja havem quedat, que diners, d’això’n tindré, perquè n’hi han! Necessito saber ben bé del cert qu’estimo, perquè amb un cop d’estimar em sembla que ja’n tindré prou; vull dir que l’estimaré sempre! Necessito tenir talent, perquè quan ella passi pel carrer ja sàpiguen la dòna de qui és, i no la prenguin per atri; i, més tart, necessitaré… aguanta-m qu’ara va la bona! Necessitaré un bordagaçot, d’aquells molçuts, riallers, de color de criatura; d’aquells que no més am la cara ja animen, i que jira-ls pel cap que vulguis, tot són sacsons d’alegria.
Mariagna: És massa hermós per poguer ser!
Rafel: I després sebes… Una bona grillada de sebes!
Mariagna: Què vols dir?
Rafel: No’n dic ideals, primer perquè fa carrincló, i després perquè un mestre de Llotja ho deia. Com més sebes i més grillades, més depreça’s passa la vida, i Coronela! aqui, i arri! i oixque! i arriba! la qüestió és arribar al cap-de-vall, però no tallant el cupó dels anys, com faria aquell ninot, sino flairant-ne l’aroma. Creu-me a mi. Sigues carrinclona. Tingues un bon floret d’ideals, que tot lo demés… és carga!
Mariagna: I poguer?
Rafel: Tot-hom en pot tenir d’això! No veus que no’ls volen al empenyo!
Mariagna: Vaja, que tot t’ho prens en broma.
Rafel: No, tot no! Hi ha dos coses que mai m’en burlo: l’Amor, am lletra majúscula, i la Belleça, am remajúscula. Tot lo demés d’aquêt món, és ja per força, o per farsa.
Mariagna: Ho veus?
Rafel: Que no t’agrada que t’alegri?
Mariagna: Si i no. Et voldria com ets, però diferent.
Rafel: Doncs, me’n vaig.
Mariagna: Que t’has enfadat?
Rafel: Me’n vaig a travallar! A fer fortuna! A ser home! Dispensa-m, però ha estat com un ai! Com una mena de repente de tornar-me laborioso. També vull ser hijo de Maria!
Mariagna: Que no tornaràs avui?
Rafel: Fins deixaré’l travall per tornar! i fins vindré a dinar! esborrona-t! Avans no hi venia ni a tiros, per no menjar pa del dia antes, i ara vindria’l dia antes, per menjar-ne de l’endemà.
Mariagna: I cóm és?
Rafel: Ja! Ja! Ja! Planetes! Es que’m dec anar acostumant an els aliments de familia.
(Va per sortir.)
(Mariagna, Rafel i Batistet)
Batistet: Ja te’n vas?
Rafel: Em sembla que no’t deu saber gaire greu. No estigues trist! Ja tornaré!
Batistet: Tan me fa si te’n vas, com si’t quedes.
Rafel: I doncs, perquè m’ho preguntes?
Batistet: Per res. Per parlar!
Rafel: Es veu que parles de franc que malgastes.
Batistet: Que tens ganes de raons?
Rafel: No, home, no; que no saps que jo sóc de la broma!
Batistet: Un xic massa!
Rafel: Fill meu, no tot-hom pot ser serio com tu. Tu estàs vacunat de Patum.
Batistet: I tu, de què?
Rafel: Jo, de pobre! però honrado! (Se’n va.)
(Mariagna i Batistet)
Batistet: No’n faig cas, perquè ja veig que tot això són els celos.
Mariagna: De què?
Batistet: De tu. Sap que tenim relacions…
Mariagna: Am mi?
Batistet: Em penso que m’has donat paraula…
Mariagna: Mai!
Batistet: M’has donat esperances.
Mariagna: Esperances no es lo meteix.
Batistet: Qué’t sap greu d’haver-men donades?
Mariagna: An aquêt moment no estic per res!
Batistet: Que’n té la culpa ell?
Mariagna: Deixa-ho corra.
Batistet: Ja està deixat. Però recorda-t de lo que m’has promes.
Mariagna: T’he promes que m’hi pensaria. No he pas perdut el pensament.
Batistet: Però te’l podrien fer perdre, i… (anant per agafar la mà a Mariagna.) I jo ja saps que t’estimo.
(Els meteixos, Sr. Farnell i Dª Tulia)
Dª Tulia: Déu vos guard. Què tal, Mariagneta… Com anem?
Sr. Farnell: Com va això, pubilleta maca?
Dª Tulia: Aixis m’agrada. Trovar-vos juntets. Els joves han d’anar ben units.
Batistet: No està gaire de bon humor.
Dª Tulia: Què tens?
Mariagna: No res. Ja torno desseguida.
Dª Tulia: Però escolta. Que no saps que tots t’estimem?
Mariagna: Dispensin, que ja tornaré. M’ha cridat…
Dª Tulia: Qui, filla meva?
Mariagna: La mare. (Se’n va.)
Dª Tulia: Què haveu tingut?… Què vol dir això?
Batistet: Per mi, res. Però se’n acaba d’anar en Rafel, i sempre que ve, ja se sap.
Dª Tulia: Altra vegada aquêt ximple?
Batistet: És clar: com qu’és… artista, i tot li escau, ompla de cap a la Mariagna:, i després la trovo cambiada.
Sr. Farnell: Però, si no’s pot casar aquell benéit.
Batistet: Però pot destorbar que’s casin els altres.
Dª Tulia: Justament per això havem vingut, perquè havem quedat amb el teu pare que lo millor és anar de dret!… Parla amb el tío Batista, i sortim-ne!
Sr. Farnell: I si no li vol donar?
Dª Tulia: I que desitja més ell que donarli!… Si fos filla, pot ser nó que no la voldria donar, sabent la nostra situació, i aquêt cop seria ab fraudulencia! Però, no sent-ne, a mans besades se la treurà del devant!
Sr. Farnell: Mira que la té d’estimar molt, per donar-li vint mil duros!
Dª Tulia: Vint mil de moment, i després lo que sobrevindrà el dia que Déu se l’emporti!
Batistet: No creguin que siga un sacrifici el casar-me am la Mariagna.
Sr. Farnell: Si que ho és!… Ja ho sé que ho és!… Però tu creus que, si poguessim, te’n parlariem d’una noia, qu’és bona, qu’és guapa, qu’és afable, però que tots sabem lo qu’és?… Si nosaltres fossim rics, i què t’haviem de deixar casar!… Si fecis un disbarat aixis, tots dos saltariau de casa!
Dª Tulia: I depreça que hi saltariau!
Batistet: Siga com siga, vull que consti que m’hi casaré perquè m’agrada.
Dª Tulia: I l’estimas i tot, no es aixis?
Batistet: L’estimaré.
Dª Tulia: I tots t’hi ajudarem, quan sia hora, però ara no perdis el temps, parla amb el tío i resolguem. Ja que teniu de ser feliços, com més aviat tu ho seràs, més aviat ho serém nosaltres.
(Els meteixos i el Sr. Batista)
Sr. Batista: (malhumorat) Vosaltres per aqui?
Dª Tulia: Si, veniem a veure la teva dòna.
Sr. Batista: (sec) La dòna?… I per què?
Sr. Farnell: Per res. Perquè an ella fa temps que no l’havem vista.
Sr. Batista: Quina sort!
Dª Tulia: I tu com estàs?
Sr. Batista: Malament. Ella és alli dintre.
Dª Tulia: Que no’t trovas bé?
Sr. Batista: Me trovo bé, però malament. No dieu que voleu veure la dòna? Doncs ja vos ho he dit: és alli dintre. (El Sr. Farnell i Dª Tulia entren al quarto.) Dònes!… No sé per què n’hi té d’haver de dònes!… No son més que un destorp les dònes!… I casa-t’hi, i manten-les, i guarda-les tant si vols com no!… Si un negoci no’t va bé, el deixes; si la roba se’t fa vella, la deixes; i si la dòna se’t fa vella, l’has d’aguantar i mantenir-la, i per saldo que s’hagi tornat, tens de rosegar-ne els òssos!
Batistet: Hi ha de tot, tío. Aqui té la Mariagna.
Sr. Batista: Aquesta és una escepció… D’aquesta se’n va perdre’l motllo.
Batistet: Doncs, d’ella voldria parlar-li.
Sr. Batista: També li vols mal?
Batistet: Al reves. Li vui tant bé i l’estimo tant, que vaig a demanar-li una cosa, que pot ser el sorpendrà de moment, però com que vostè es un home enraonat i m’aprecia, i l’aprecia an ella, crec que aviat se’n farà carrec.
Sr. Batista: Al gra. Què vols de mi i d’ella?
Batistet: Casar-m’hi.
Sr. Batista: Què has dit?
Batistet: Dic, casar-m’hi; i’m penso que no’m contrariarà.
Sr. Batista: Doncs vas tan equivocat, que no sols te contrariaré, sino que no’t permetré que t’hi casis.
Batistet: Què diu ara!… Ni si ella’m vol?
Sr. Batista: Ella no’t voldrà.
Batistet: Però per què?
Sr. Batista: Perquè no! Perquè jo no vui que’t vulgui!
Batistet: Però vostè, quins motius té?
Sr. Batista: Perquè aqui casa no més mano jo, i basta!
Batistet: Al menos podria dir-me…
Sr. Batista: Ja he dit tot lo que tenia que dir!… Que a mi no’m ve bé que’s casi. Que no vui que’s mogui. Ho entens? Vols que t’ho diga més clar? Que’t penses que me l’he posada a casa per ensenyar-la, per vestir-la, per montar-la com un pom de flors, perquè vinga un qualsevol, tu; i la demani, i se l’emporti?
Batistet: Però, tío, jo no ho soc un qualsevol.
Sr. Batista: És com si ho fossis. Dic que no ho vui, i s’ha acabat.
Batistet: Però un dia o altre té de casar-la. Pensi que vostè li fa de pare.
Sr. Batista: N’hi faig, o no n’hi faig. És cosa meva, i la casaré… quan siga hora, am qui l’hagi de casar… Jo la vaig anar a buscar… doncs és meva.
Batistet: No crec que jo siga un mal partit per ella…
Sr. Batista: Tu?… I qui ets tu, per casar-te?… Què tens?… Quant vals?… Am què contes pera fer feliç a la Mariagna?
Batistet: Vostè ho sap, lo meteix que jo. Tinc el meu sou. Tinc el dels papás… Lo que vostè dóna a la noia.
(Pausa.)
Sr. Batista: I qui t’ha dit que li dono res a la noia?
Batistet: Vostè ho havia indicat.
Sr. Batista: Ho devies somniar. Ensenya-m aont ho he firmat.
Batistet: I la paraula?
Sr. Batista: Si fins se pot rascar una firma, com no’s pot perdre una paraula?… ja veig que això’t fa mal efecte…
Batistet: Ni me’n fa, ni me’n deixa de fer… Ja estic aveçat a tot!… Però, consti que no dotar-la, és abandonar a la Mariagna.
Sr. Batista: Benèit!… Perquè no vui abandonar-la, no la doto!… Ja! Ja!… No vui donar-li lo dels… nebots!… No diuen que n’hi ha de generosos?… Doncs vui veure qui se l’endú de franc… Me sembla que no’t convé, veritat?
Batistet: Lo que fa vostè amb ella és una infamia.
Sr. Batista: An ella… o a tu?
Batistet: És lo meteix.
(Entra d’una revolada al despatx.)
Sr. Batista: No n’hi ha poca de diferencia!
(El Sr. Batista el mira sortir, somrient. Després obra la caixa, i’s mira’ls bitllets extasiat.)
(Sr. Batista, Caterina i Mariagna)
Caterina: Batista, aqui tens la tila.
Sr. Batista: (tancant la caixa de cop) No la vui!
Caterina: Però no me l’havies demanada?
Sr. Batista: No’n vui, te dic… Ja saps que’t tinc donada ordre que quan me vegis a la caixa, te’n vagis!… Primer és la caixa que tu.
Mariagna: (prenent la taça) Vol que jo li deixi aqui sobre, padrí?
Sr. Batista: Si, Mariagna!… Tu, si!
Caterina: Que Nostre Senyor m’ajudi! (se’n va.)
(El Sr. Batista s’apropa a Mariagna.)
Mariagna: Padrí!… Què té?… Què té am la pobra mare?… Per què la maltracta d’aquêt modo?
Sr. Batista: Deixa-ho estar!
Mariagna: No, perquè jo tinc fam de veure carinyo aprop meu!… Conti els anys que vaig passar entre aquelles parets tan fredes, sense que ningú s’abracés, que’s besés, que’m dongués aquell caliu de bondat que dóna’l veure la gent que s’estimen!… Jo’n tinc necessitat, creguim, de veure algú que s’abraça!
Sr. Batista: (tancant la porta de les habitacions) Que no t’estimo jo?
Mariagna: Si, però no m’ha entès.
Sr. Batista: Prou que t’he entès, però d’ella no me’n parlis. T’ho mano!
Mariagna: Perdoni!
Sr. Batista: (apropant-se-li) No la puc veure!… No hi puc fer més!. Me fa nosa!… La voldria treure de casa!
Mariagna: Què diu?
Sr. Batista: Si, la voldria treure de casa!… I com que no sé com treure-la, com més bona és, mes me desespera!
Mariagna: Jesus del cel!
Sr. Batista: Te vui a tu, jo.
Mariagna: Però si’ns pot estimar a totes dugues.
Sr. Batista: No! No pot ser. Te vui a tu sola. Entens? A tu sola!
Mariagna: (amb energia) Padrí: si jo sapigués que’l meu carinyo, li té de pendre’l qu’és ben seu, ja sap que li estic agraïda, però me’n tornaria allà ont era!
Sr. Batista: (espantat) No!… Això no ho facis!… Això no més ho dius per dir, veritat?
Mariagna: No ho faré, perquè’m fa pena!… Que me’n vol fer vostè de pena?
Sr. Batista: Que no saps que no, tontota?… Té, vols diners?
Mariagna: Vui tranquilitat!
Sr. Batista: A mi’m diuen mesquí, però no ho soc!… Que no és veritat que no ho soc?… Que has obert mai la boca per demanar-me alguna cosa que no hagi obert el portamonedes?… Que no ho veus qu’estic encegat per tu?
Mariagna: I jo també l’estimo a vostè!
Sr. Batista: Però d’un modo diferent. Jo’m perdria per tu, i tu no’t perdries per mi!
Mariagna: Però i per què’ns tenim de perdre?… (acariciant-lo.) Jo lo que vui és que vostè cambii, padrí meu!… I cambiarà, veritat?… Veritat que d’aqui endevant serà un altre, i la tractarà bé a la mare, i que no la renyarà més?
Sr. Batista: Lo que vulguis. Per tu, fins d’això soc capàç!
Mariagna: No per mi. Per ella. Per totes dugues. Veritat, padrí?
Sr. Batista: Per totes dugues, però per tu… Escolta-m. Escolta-m, Mariagna Jo no havia estimat mai a ningú. Tal com te dic, ningú!… No més pensava en fer diners, en fer diners, en enriquir-me. Quan seràs ric, sempre’m deia, podràs estimar a la que triis. Tot-hom te voldrà, tot serà teu; podràs anar an el mercat del món aon se ven l’estimació, i pendre la que t’agradi. Ara ho soc de ric, ho soc molt, molt més de lo que tot-hom se pensa; però la joventut me passa i soc avaro del temps, perquè’m dic a mi meteix: “Si no cuites, ja serà tart, i no’t valdrà’l ser ric”, i quan penso qu’és la meva dòna la que’m priva d’escullir, m’empenyaria l’ànima an el diable i an ella la trinxaria!
Mariagna: Déu meu!… Me fa por!
Sr. Batista: Si ane tu no te’n tinc de fer!
Mariagna: No’n té prou de la meva estimació de filla?
Sr. Batista: No; perquè no me’n ets de filla!
Mariagna: Què vol dir?… Que no és lo meteix que si ho fos?
Sr. Batista: Però no ho ets!
Mariagna: Que m’aborreix?
Sr. Batista: Al contrari! Si t’estimo més que mai! Si’t vui més que mai! Si aquêts quaranta anys de fer diners els donaria tots, tots per tu!
Mariagna: Déu meu! I que no’n té prou, digui, de tot el meu agraiment?
Sr. Batista: No. L’agraiment que tu vols dir, l’estimen els pares. Ells si, però jo no ho sóc el teu pare!
Mariagna: (cridant i fugint) Mare! Mare!
Sr. Batista: Calla, et dic, i vina. Vina aqui! (agafant-la per la ma i fent-la seguir.) Vina i no tinguis por. Vina (obra la caixa) i mira! (traient paquets.) Veus això? és or! Mira-l bé qu’és or! i tot serà per tu quan me mori, si m’escoltes i’m segueixes!
Mariagna: Padrí! fa estona que sospito, i fujo de la sospita com si’m perseguis una serp! Encare hi és a temps! No acabi de dir lo que vol dir-me!
Sr. Batista: Mira-l, et dic. Això que llueix són vestits, són cotxes, són joies, són teatres, són enveja dels que no’n tenen, són celos de les altres dònes, és la consideració del món! Amb aquesta lluentor podràs tenir lo que vulguis!
Mariagna: Podré tenir lo que vulgui, i vostè no pot tenir-me a mi!
Sr. Batista: Et portaré fòra de casa… Ens en anirém!… Ens quedarém… Lo que’t sembli! Faré tot lo que’m demanis. Què hi dius? Contesta-m!
Mariagna: Que’m fa horror! Que’m fa repugnancia! i que més que res… em fa tristesa! (plorant.) Cóm me podré estar aqui, d’aqui endevant, després de tanta maldat?
Sr. Batista: Això són preocupacions.
Mariagna: Calli!
Sr. Batista: Que no veus que tens de ser meva!
Mariagna: Mai!
Sr. Batista: Tinc molt poder perquè ho sigues…
Mariagna: Jo no tinc el que vostè diu, pero tinc una força més gran!
Sr. Batista: Quina, infeliç!
Mariagna: Tinc la virtut!
Sr. Batista: Llamp del infern! I am què’s compra la virtut?
Mariagna: Amb amor pur!… No amb aquêt seu!
Sr. Batista: Però si jo no’n puc tenir d’altre! Si estic lligat per tenir-ne d’altre! Si faria un crim per deslligar-me! Escolta-m! Escolta-m, Mariagna! (va per agafar-li la mà.)
Mariagna: Aparti-s de mi, li dic. Desde ara ja no té dret a tocar-me-la mai més la mà! La seva pell em repugna!
Sr. Batista: Seràs meva! Ho seràs! De què m’hauria servit escanyar tants pobres miserables i espremer tantes fortunes, si no t’hagués de tenir? Tirar-te un munt de victimes als peus perquè tu les trepitjessis?
Mariagna: Quin horror!
Sr. Batista: Ets esclava! ets dòna, ets meva, i tindràs que cedir! No trobaràs qui’t defensi!
Mariagna: Que no, diu? Batistet! Batistet!
Sr. Batista: A qui crides, desgraciada!
Mariagna: A qui’m defensi! A qui’m deslliuri!
Sr. Batista: Ja! Ja! Ja! Aquêt si que ni per virtut. Que no veus qu’és el meu deixeble?
(Els meteixos, Batistet, Dª Tulia, Sr. Farnell, i després Rafel i Sr. Pepet)
Batistet: Qui’m crida?
Mariagna: Jo!
Batistet: Què hi ha?
Mariagna: Hi ha que’t crido, perquè t’havia promès una resposta.
Batistet: És veritat.
Mariagna: He dit… que pensaria… i he pensat… i aquella paraula que’m demanes, te la dono… ens prometerem quan vulguis.
Batistet: Que ja saps lo que ha dit el tio?
Mariagna: Ell… volguent-ho tu, i volguent-ho jo…
Batistet: Doncs, el tio no hi ve bé.
Sr. Batista: Jo o tu?…
Batistet: Vostè m’ha dit fa un moment…
Sr. Batista: T’he dit que no li dava dot.
Batistet: Però vostè…
Mariagna: Prou! prou, per Déu! Infames! Tots! Tots són uns infames!
Batistet: Però, a què ve això?
Mariagna: Mateu-me, Déu meu! Mateu-me tots d’una vegada, qu’al menos em tindreu compassió!
(Plora.)
Batistet: A què venen aquêts plors?
Mariagna: Què puc fer més que plorar? Què pot fer una infeliç com jo, si no tinc res més que llàgrimes! Em vui morir!
Sr. Batista: Vaia, prou!
Mariagna: (cridant am desespero) Em vui morir!
Dª Tulia: (sortint) Què són aquêts crits?
Sr. Farnell: (sortint) Què passa?
Mariagna: Una infamia! Que’l seu fill és un malvat! I’l senyor Batista un malvat! i tots! tots són uns malvats!
Dª Tulia: I què t’ha fet el meu fill, perduda?
Mariagna: Què m’ha fet? Ni’s pot dir lo que m’ha fet. És tan horrorós lo que m’han fet, que taca’ls llabis no més de dir-ho!
Sr. Farnell: La que deu tacar aqui, és ella!
Sr. Batista: Deixeu-la!
Dª Tulia: Totes! Totes surten de mala índole!
Mariagna: Si, totes sortim de mala índole! perquè’ns hi tracten am mala índole! O ens guarden per pietat, o volen enlluernar-nos amb or!
Dª Tulia: Quin descaro!
Mariagna: Amb or! I jo no’n vui d’or! Vui carinyo! Vui això que no he trobat mai! Això que no’m varen deixar an el torn, al llençarm-hi com una nosa!
Dª Tulia: Perquè tu no’n saps d’estimar!
Mariagna: I a qui he d’estimar si no puc! Si encare no vaig per abraçar, em trobo que abraço a cossos morts! Això és pitjor que l’inclusa! Alli s’és un farcell que’s deixa. Aqui un farcell que s’aprofita!
Sr. Batista: Vaia, prou!
Mariagna: (prenent una resolució) Me’n vaig!
Sr. Batista: Aôn?
Mariagna: Me’n vaig!
Sr. Batista: Calma-t, et dic. Tot passa! (als parents) I vosaltres, a callar!
Dª Tulia: Encare gosas defensar-la?
Sr. Batista: I què tinc de defensar! però ont anirà la criatura?
Mariagna: A casa! A la Misericordia! A no esperar res, a resar! A acostar-nos les unes a les altres, com els aucells a la gavia!
Sr. Batista: No tens dret!
Sr. Farnell: No n’ha de tenir!
Mariagna: Alli sempre’s té dret d’anar-hi. Alli és com el fossar de la vida!
Dª Tulia: Deixeu-la, si és el seu gust. Si vol ser esclava, ella és ben lliure!
Mariagna: Traidors! (Al ser a mitja sala entra’n Rafel.)
Rafel: Qu’és això? On vas?
Sr. Batista: Vol anarse-n!
Rafel: Tu, Mariagna, vols anar-te’n?
Mariagna: No ho sé!
Rafel: I gosaries deixar-nos?
Mariagna: (mirant fixo an en Rafel i arrancant un gran plor) No! No! Ja no goso! Em quedo! (se’n va poc a poc cap al quarto, dient:) Em quedo! Em quedo!
Teló
(Una sala-despatx, amoblada am cert luxo, però de mal gust. Al fons la porta d’entrar i una finestra; la de les habitacions a un costat, i a l’altre la de l’escriptori. Un piano, dos candelabres am varies espelmes, sobre un tocador, i al mig del pany de paret, la caixa.)
(Sr. Batista i Batistet)
(El Sr. Batista’s passeja amunt i avall. En Batistet està dret al devant de la porta de l’escriptori.)
Sr. Batista: (donant ordres) Cridar junta d’accionistes.
Batistet: Molt bé diu.
Sr. Batista: Escriure un volant a la societat de “seguros sobre la paternitat” dient que avui no podré presidir. Renovar aquells pagarés… i dir-me els cambis d’aquesta tarde.
Batistet: I res més?
Sr. Batista: Ah! Cobrar de la viuda aquells vint duros del difunt.
Batistet: Me’n puc anar?
Sr. Batista: Escolta. Escolta. Me sembla que no podràn pas criticar-me els teus pares, després de lo que he fet per ells!
Batistet: Estàn molt contents.
Sr. Batista: Comprar els credits, al trenta per cent!… Que n’hi hauria gaires que ho haguessen fet, i això que’m feu passar per tacany!
Batistet: Ja sap que no hi perdrà res!
Sr. Batista: Però mentrestant jo’ls he obert crédit, i en comptes d’anar a la presó, com hauria hagut d’anar, ara serà ben rebut per tot arreu, i si li hagues donat per la política, podria ser concejal, tot lo que volgués. Que’l que vol ser home públic, am tal de no tenir acreedors, pot ser tan públic com vulgui. La vida privada no conta.
Batistet: Té molta raô!
Sr. Batista: A mi també’m volien fer diputat. Diputat lliberal.
Batistet: No podia ser més indicat.
Sr. Batista: bueno. Els seguros. Els accionistes, i aquells vint duros de la viuda.
(En Batistet entra al despatx. El senyor Batista continua passejant-se.)
(Sr. Batista i Sr. Pepet)
Sr. Pepet: Se pot entrar?
Sr. Batista: Es vostè, senyor Pepet?
Sr. Pepet: Jo meteix. Jo, que encara no soc mort per descuit; però no es que no tingui merits per morir-me!
Sr. Batista: Què té? Què li passa? Algun pago sospès, alguna quiebra?
Sr. Pepet: No s’alarmi, que no es res d’això!… Puc seure, senyor Batista?
Sr. Batista: Segui. No’n fem pagar res.
Sr. Pepet: Doncs tinc, lo que ja’m temia. Tinc que tinc massa anys per estar en vaga; que la meva edat vol trevall; que per tot-arreu aon vaig a cercar-ne, diuen que no’m volen pel meu bé, i que de tant volguer-me bé, ’m mataràn pel meu bé, si vostè no’m compadeix, i no’m deixa tornar al trevall.
Sr. Batista: Altre cop sortim amb això?
Sr. Pepet: Esperis, que ja li agradaràn els tractes. Ho he provat tot per no fer res, tot!… Però’n soc tant de tenedor, que fins quan sóc en un passeig, per exercir de vagancia, d’instint, el braç me va sol, i am la punta del bastó, faig teneduria a la sorra! Tot ho he provat inutilment. Els bancs dels passeigs els trovarà grocs de rapè, del que hi he anat escampant, seient-hi. Dels claustres de la Catedral ja me’n treuen. Ja semblo un sant corcat de la casa; i en quant a això de veure pujar obres públiques, las he anat veient pujar totes com si’m pujessen una casa. Aprop d’allà on visc feien un pont i fins m’hi portava una cadira. En fi, que’m migro, que’m consumeixo, i com que no tinc res que fer, tot el dia penso en la mort i encara que la vulgui… la temo!
Sr. Batista: (qu’ha anat tapant-se taques de la levita, am tinta) bueno, què vol dir am tot això?
Sr. Pepet: Vui dir, que li demano un favor. Que’m deixi portar els llibres de franc. Encara que no més sigui el Major!… Aquell Major!… I li portaré amb igual voluntat que si fos el meu fill major, com si fos el meu hereu!… I trevallaré com avans fins que caigui de vellesa a sota les planes del llibre!
Sr. Batista: Calmi-s, home, calmi-s, i quedi-s. Qui és capàç de negar-li res am la forma que ho demana.
Sr. Pepet: Oh, gracies!
Sr. Batista: Sobre tot… que no ho serà de franc. Pensaré am vostè an el testament.
Sr. Pepet: Encara que se’n descuidi, gracies!
Sr. Batista: Vostè és home de confiança, i ja que se’m presenta tan… noble, li confiaré el llibre-inventari. Ja veu, el llibre-inventari, que no l’he confiat mai a ningú! (am veu baixa.) Veurà que la casa ha pujat, ha pujat més de lo que vostè’s pensa!… Jo estimo els diners, veritat? Doncs encara més ells ane mi!
Sr. Pepet: No fan més que correspondre-l.
Sr. Batista: Al principi els tenia d’arrencar de les entranyes d’alli on fossin. Doncs ara… ara venen sols!… Sembla que’ls altres els reclamin, i van venint, venint al parany, i que quan hi son, ah, quan hi son!… Li juro que no se’n escapen!
Sr. Pepet: Torçada de coll, á dinero!
Sr. Batista: Torçada de secret, i a la fosca!… Però, això si, anant modestament com vaig, soc president de cent caixes, conceller de molts ferrocarrils, de tot, de tot lo que vulgui ja soc! Me volen la firma, senyor Pepet. Si els hi enviés a mi meteix, pot-ser me farien mala cara; però si els hi envio la firma, la guarden a l’escaparata comercial, com qui guarda una reliquia.
Sr. Pepet: I digui-m, senyor Batista, és felíç?
Sr. Batista: No encara, però ho seré.
Sr. Pepet: Encara vol més?
Sr. Batista: Vui… vui lo que no puc tenir, però que tindré un dia o altre.
Sr. Pepet: Si vostè’s queixa, ai, senyor! què tindria de fer jo, pobre tenedor de mi! Vell, am tots els fills escampats, també per això de fer fortuna!… Pobre!… Viudo!
Sr. Batista: Viudo i es plany?… Que no sap lo que vol dir ser viudo?
Sr. Pepet: Si, senyor.
Sr. Batista: Vol dir ser lliure, senyor Pepet!… Vol dir treure-s els destorbs! Aquells destorbs que hi ha a la vida, que tiren tots els plans per terra!
Sr. Pepet: Els plans diu?
Sr. Batista: Si; la meva dòna encara és viva. No és que conti per res a la meva vida, però ja ho sap que’m destorba, i jo, no soc capàç de fer-li cap mal, però voldria…
Sr. Pepet: Jesús!
Sr. Batista: Voldria… que ja qu’està malalta… no ho sé lo que voldria; però’l cas és que’m destorba! Que no puc obtenir, mentres visca, lo que voldria obtenir, i que vui, costi lo que costi, an ella!
Sr. Pepet: A la Mariagna?… Encara, senyor Batista?
Sr. Batista: La vui!… No s’ho pot figurar com la vui!… La vol el meu cos, la meva ambició; la meva sang; els ulls que se me’n van derrera d’ella, els llavis que se m’hi apropen, tot jo! Tota la joventut qu’he estalviat, que se m’encen com una flama!
Sr. Pepet: Però vostè està fòra de sí!
Sr. Batista: I la tindré!… I serà meva!… I no li valdrà la virtut, aquella virtut que’ls hi prediquen an aquestes cases de miseria!… La tinc setiada per soletat, per despreci, pels parents!… Fins per fam la setiaré, si convé!… I comparant la seva pobreça am lo que podria tenir!… Caurà, vaia si caurà! L’or seria una cosa inutil, si no fes aquêt miracle! i l’or els fa tots els miracles!
Sr. Pepet: I li donaria la fortuna?
Sr. Batista: Tot li donaria!… De moment, tot!… Després, estàn serè… pot-ser li tornaria a pendre. (se sent parlar an el corredor.) Però ara… el secret!
Sr. Pepet: No tingui por, senyor Batista. Li anava a dir que soc un panteon, però és massa per mi. Soc un ninxo.
(El Sr. Pepet, veient entrar gent, saluda i entra al despatx.)
(Sr. Batista, Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya)
Sr. Juliá: Hola, Batista!
Sr. Batista: Déu vos guard!
Lola: Venim a dar-li una sorpresa. Una sorpresa que no li haviem volgut dir, perquè encara no era cosa certa.
Sr. Juliá: Perquè encara no era oficial.
Sr. Batista: Què hi ha?
Lola: Soc promesa, i venim a presentar-li el novio. Ai, tío, estic molt contenta! Juan! Juan! Aqui li presento en Juan de Penya!… El meu tío!
Penya: (que s’havia quedat al fons, distret) Ja! Ja!… Si és aquell!
Sr. Batista: Aquêt jove és el promès?
Lola: Si senyor que ho és… Perquè ho pregunta d’aquêt modo?
Sr. Batista: Per… res. Però quan l’he vist entrar, vos ho confesso, em creia que venia… per negoci.
Lola: Ai, ai!… Que’l coneix, tío Batista?
Sr. Batista: Molt!
Penya: Molt!
Lola: Quina sòrt!
Sr. Batista: Sòrt, per qui?
Sr. Juliá: Sòrt per tots. Perquè no sent un desconegut, el podras guiar i protegir!
Sr. Batista: L’he… protegit moltes vegades!
Lola: (ignocentment) No pot ser!
Penya: Si, dòna. Sempre m’ha tingut molt interès. Un interès molt crescut. Que no es aixis, senyor Batista?
Sr. Batista: No crech que vostè hi hagi perdut res!
Penya: Jo, no!… Jo mai puc perdre!… D’aquells tractes n’han vingut els altres, i si no arriven a ser… els seus concells, no’m caso!
Lola: No’ls entenc!
Sr. Juliá: Nosaltres no hi entenem am comerç, però ells am mitges paraules s’entenen!
Penya: I tal si ens entenem!… I de temps!
Sr. Batista: I ara, ja no’n fa d’aquells… tractes?
Penya: Ara ja he fet la joventut!… Ara’l papá ’m fa fabricant. M’ha donat una de les fàbriques i m’ha dit: “Té, noi, aqui la tens!… Que trevalli!”
Sr. Batista: I vostè trevallarà?
Penya: No li he dit jo. Li he dit la fàbrica.
Sr. Batista: Però vostè hi tindrà d’estar al frente!
Penya: I cah, home. Li donaré corda i que marxi.
Lola: Ja! Ja! Qu’és graciós!
Penya: Jo, a fer de casat; l’automovil, el cassino, el cavall i distreure-m tot lo que pugui. Me penso que’m portaré bé.
Lola: I jo també m’hi portaré bé, si Déu ho vol! Havem pensat arreglar-me pis!… Quin pis!… Un quarto blau, un de groc, un de morat!
Sr. Batista: Una bandera!
Lola: El menjador, modern estil; cadires, taula, bufets, tot una cargolamenta. Després bany, banyera de matrimoni, i tindrem un criat a la porta que no farà més que obrir i tancar.
Sr. Batista: Pobre casa!
Lola: I els vestits! Jo ja voldria ser casada no més que per posar-me’ls vestits.
Sr. Batista: I qui ho paga tot això?
Penya: Qui ho té de pagar, nosaltres…
Sr. Batista: Calleu, que fins me fa engunia de sentir-vos!
Penya: Per què?… Perquè’ns gastem els diners?… El que’n té, bé té de gastar-los. Que no trova que tinc raô, papá?
Lola: Ai!… papá!… Ja li diu papá!
Sr. Juliá: Segons.
Sr. Batista: No!
Penya: Ja sé que no és d’aquêt parer, però es aixis.
Sr. Batista: Que no, dic. Me poseu nerviós de sentir-vos!
Penya: Perdoni, senyor Batista; però no veu que si no’ls gasta vostè, els hi gastaran els hereus?
Lola: Qu’és graciós!
Sr. Juliá: Alto, Juan, alto. Segons els hereus que trovi.
Penya: Els que siguin!… Tots son iguals!… Si fos jo, els hi juro que’n faria feina.
Sr. Batista: Ho tindré present… nevot!
Penya: Ja li pot tenir de present. A mi tots els diners que’m deixessin, si fos, no poguent-los gastar, els tornaria al difunt.
Sr. Batista: Doncs, sàpiga, jove, que’l difunt, que també podria ser jo, no pensa del meteix modo!
Penya: Són parers, senyor Batista!
Sr. Juliá: Vaja, parlem d’una altre cosa!
Sr. Batista: Ja havem parlat prou, i fins massa. Trevallar tota la vida perquè després els escampin! Això, que’ls escampin! qu’és lo que’m fa més fredat! Si al menos els llensessin d’un cop, tots d’un cop, hi hauria algú que’ls reculliria i podria montar un’altre casa! Però tirar-los per aqui i per allà, i repartir-los per tot-hom. Vaja, aneu! Aneu-vos-en del meu devant, que fins em fa horror de pensar-ho!
Lola: Pero, tio!
Sr. Batista: Si voleu veure la tia, és dintre. Jo me’n vaig perquè’m feriria.
(Se’n va al despatx.)
(Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya, i després Mariagna)
Penya: Ja! Ja! Quin home més estrany! Quin tipo!
Sr. Juliá: I que m’haveu fet patir, criatures! Que no veieu qu’és un egoista, i que sentint les vostres idees ens tirarà a tots al carrer!
Penya: Que’s pensa qu’he fet una planxa! Si’l conec més que vostè, perquè’l conec per experiencia! però m’agrada fer-lo rabiar. Ja! Ja! Avui cambiarà’l testament!
Lola: Quines sortides!
Sr. Juliá: I nosaltres hi perdrem…
Penya: No hi fa res. Si encare viurà cinquanta anys aquêt tio. Amb els homes d’aquesta mena, un fa lo que vol tota la vida, i aixis que veu que van a morir, però de serio, un s’arrepenteix amb un quart. Ell firma’l derrer, i ja està. El derrer és sempre’l que conta!
Lola: Si qu’és veritat!
Penya: No ho ha de ser! Si jo he nascut per fill de familia! D’això d’heredar en sé la prima! Veu qu’és l’unica feina que tinc!
Lola: Ademés, papà, a qui vol que ho deixi? Al principi ens vam alarmar am la Mariagna… però ara, ja ho veu: fins la fa servir de cambrera!
Penya: I qui és la Mariagna?
Lola: Tens raô que no t’ho haviem dit! No és ningú! la pobre! Una infeliç de l’Hospici que va adoptar… perquè si. Per acontentar la seva dòna.
Penya: I què li tinc de dir jo, cosina?
Lola: I ara! Jo no li he dit mai! Déu me’n guard! Si li pogués dir no més a soles, encare, però no veus que m’ho diria ella a mi, i m’ho diria devant de la gent! I quina vergonya que’m daria!
Sr. Juliá: Ja ho tinc. Diga-li cosina… adoptiva.
Penya: Es massa llarc.
Lola: Doncs, tracta-la de tu… que per això ets noble.
(Mariagna surt amb un plomero, vestida de minyona.)
Sr. Juliá: Mira, aqui la tenim.
Penya: No és mala.
Lola: Que la vols coneixe?
Penya: Si; presenta-m-hi.
Lola: I ara! presentar? Una noia aixis es coneix, però no’s presenta!
(Els meteixos i Mariagna)
Lola: Mariagna! Escolta. Vina aqui!
Mariagna: Què volen?
Lola: Veus aquêt jove? És el meu promès.
Mariagna: Me’n alegro! Que per molts anys!
Sr. Juliá: No, molts anys promès, que no ho siga.
Mariagna: Si és promès, suposo qu’és per casar-se!
Penya: Molt ben dit!
Lola: (amb aire de protecció mofeta) Si és molt aixerida la Mariagna! Tal com la veus, sap tocar el piano, sap de dibuix, i si convé sap espolsar els mobles. Que’t penses qu’és poc instruida? Si hagués pogut anar en bons col·legis, aixis com ha hagut d’anar aont ha anat, avui com avui, ben vestida, s’hauria pogut fer am lo mellor!
Mariagna: Que vol dir que’m faig am lo pitjor?
Lola: No, dòna. Volem dir el gran món!
Penya: Jo l’hauria presentada als amichs.
Lola: I jo a totes les meves amigues! Perquè jo l’estimo molt! Molt l’estimo!
Mariagna: Molt!
Lola: Es qu’és veritat que l’estimo. Encare que una no volgués, acaba per encarinyar-se!
Mariagna: Perquè faig pena, veritat!
Lola: No ho sé perquè.
Sr. Juliá: Per filantropia.
Lola: Mira. Si l’haguessis vista vestida de senyoreta, semblava d’una bona casa.
Mariagna: Bueno. Ja m’han ensenyat prou? Si’m volen tenir compassió, tinguin-me: estàn en el seu dret! però tinguin la delicadesa, al menos, de no demostrar-ho!
Lola: Aném, que no he vist mai criatura més esquerpa. Si no la tracto am mimo… l’aborreixo; i si la tracto am carinyo, s’enfada. No sé cóm s’han de tractar certes noies.
Mariagna: No protegint-les am desprecis.
Lola: Però, si jo…
Sr. Juliá: Vaja, passa i no’t rebaixis am discussions de cert género…
(El Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya entren a les habitacions. La Mariagna continua arreglant la sala.)
(Mariagna, Batistet, i aviat Dª Tulia i senyor Farnell)
Batistet: Mariagna, diu el tio cóm té’l brenar.
Mariagna: Pregunta-ho!
Batistet: Aixó és cosa teva.
Mariagna: Això és cosa de la minyona.
Batistet: La minyona ets tu.
Mariagna: En faig, però no’n sóc.
Batistet: És lo meteix.
Mariagna: Ja ho saps tu que no és lo meteix. Mala ànima.
Batistet: Ah! ja l’aplacaràs aquêt orgull!
Mariagna: Si me’l tens de fer aplacar tu…
Batistet: Tots te’l farem aplacar! Que no veus que amb el teu genit t’has fet aborrir de tot-hom?
Mariagna: Encare gosas parlar, mal home!
Batistet: El tío no’t pot veure!
Mariagna: El tío’m pot veure massa!
Batistet: Ja! Ja!… Ja’s coneix!
Mariagna: Tu no ho coneixes, estupid!
Batistet: Mira com parles, Mariagna!
Mariagna: Doncs, deixa-m!… Deixeu-me estar tots!… Si no vos demano res més!… Aborriu-me, però deixeu-me!
Batistet: Fins en Rafel? El teu novio… ideal?
Mariagna: Si en Rafel fos el meu novio, al menos no faria com tu! No voldria comprar-me com tu! No’m regatejaria com un moble!
Batistet: Si volgués, dius!… Que vol tens de dir!… Que’t penses que vinc de Babia? Que no comprens que jo ho veig tot i no dic res al tío Batista, perquè tambe’t vui protegir?… Fent els ulls grossos, com ara faig, te dono a tu per la banda, i nosaltres no hi perdrem gran cosa!
Mariagna: Que n’ets de malvat!
Batistet: Ja! Ja! Ja!
Mariagna: Deixa-m, te dic! Deixa-m en pau, que jo no he nascut per tanta infamia!
Dª Tulia: (entrant) Ja hi tornem a ser?
Batistet: Sempre!
Sr. Farnell: Què hi ha de nou, ara? Quina’n passa?
Batistet: (entrant al despatx) Ella li dirà, que jo no’m puc entretenir am bestieses!
(Mariagna, Sr. Farnell, Dª Tulia i després Caterina)
Dª Tulia: És dir que ja hi tornem a ser!… Quin dia! Quin dia, Senyor, més fatal, el que vas entrar an aquesta casa!
Sr. Farnell: Jo ja ho preveia! Tot lo que ha passat, ja ho preveia!
Mariagna: Però’m volen deixar en pau, per l’amor de Déu i dels Sants?
Dª Tulia: Si ets tu que has portat la guerra!… Si aquesta casa, avans d’entrar tu, que aixis Nostre Senyor t’hagués aturat, era una verdadera baça d’oli!… Si tots anavem a la una!… Ves si no hauries fet mellor de no moure-t d’alli ont eres!
Mariagna: Alli ont era, no hi vaig anar jo!
Dª Tulia: Quan t’hi varen deixar, ja van saber lo que feien!
Mariagna: Si varen venir-me a buscar, quina culpa hi tinc, infeliç de mi!
Dª Tulia: I si no te’n has entornat, quina culpa hi tenim nosaltres?
Sr. Farnell: Mira que’t desboques, Tulia!
Dª Tulia: Ja ho diré jo, perquè no te’n vas anar aquell dia! Perquè al veure que’l nostre noi se t’escapava dels dits, ja volies fugir, de moment, però després vas reflexionar, i vas dir-te a tu meteixa: No queda’l padrí Batista? Doncs el padrí Batista… etzétera.
Mariagna: Jesus del Cel!… Digui què vol dir aquesta nova infamia! Digui! Què pensa de mi? Cuiti! Què pensa!
Sr. Farnell: Vaja, prou!
Dª Tulia: No penso mal, ni penso bé. Però sé que tu devias dir-te: El tío Batista, és vell; la tia, no conta; doncs anem-li donant esperances! Fins fa vergonya de dir-ho!… Saps que fas tu? No saps que fas? Fer passar an en Batista am raons, vet-ho-aqui! Al menos l’estimessis d’un cop, que pot-ser veien-te com ets, acabaria per avorrir-te!
Mariagna: Mare! Mare!… Vagi-sen! Vagin i no’m tentin més a fer mal!… Per lo que encara puguin estimar, els ho prego!… Els ho pregaré de genolls!… Deixin-me sola!… No’m matin!
Dª Tulia: Si, deixeu-la estar, pobreta! Ets tu la que te’n tens d’anar! Ussurpadora! Sobrevinguda! Inclusera!
Mariagna: Mare! Mare!
Caterina: (sortint) Què hi ha? Què vols?
Mariagna: Mare!… Vui parlar am vostè!… Digui-m an aquesta gent que surtin, que tinc de parlar am vostè!
Dª Tulia: Si volem!
Mariagna: Si encara tenen rel·ligió i tenen de condemnar-se, surtin!… Demano confessió am la mare!
Sr. Farnell: (a Dª Tulia) Anem! Anem, te diuen!… No precipitem les coses! (Dª Tulia i Sr. Farnell entren a les habitacions.)
(Mariagna, Caterina i després Sr. Pepet)
Mariagna: Mare, digui-m una cosa! Diguime-la am tot el cor! Com si tingues a Jesus al devant! Digui-m si sospita de mi! Si té algun dupte de mi! Si hi ha res a la meva vida que pugui intranquilisar-la!
Caterina: Si!
Mariagna: Si, diu?
Caterina: Si!… Jo no hauria gosat dir res!… Fa vuit anys que callo i no hauria parlat mai! Però’m demanes que contesti, com si estigues al devant de Jesus, i que he de dir sino la veritat? Dupto, no sé de què dupto, però dupto!
Mariagna: Mare! Mare meva!
Caterina: Me faràs plorar!… Ploraré!… Si, filla, ploraré!… Però duptaré!
Mariagna: Però què pot dir de mi? Què li he fet?
Caterina: Sento qu’en Batista ja no és meu! Que se me’n va, que ja és com si jo no hi fos, i que ja no conto per res, ni per demanar-me tila!… Al començament de ser casats, un dia fins me va pegar!… Vaig plorar, molt vaig plorar!… Però, tot plorant, pensava: “Et vol, t’estima aquest home!” Després me va tractar com un gos; ja ho saps tu; però quan m’havia lligat, me dava pa, m’amanyagava, per pena; me rebia darrera la porta, i ara… ni ho sap que hi sigui!… Després me va tenir odi, m’hauria llensat… i are, ni això; ni odi’m té. Res… Res!… Se veu que desitja que’m mori!… Però ni això’m diu! Res no’m diu!… Me deixaria morir qualsevol hora, sense ni donar-me les gracies!
Mariagna: I jo’n tinc la culpa, mare meva?
Caterina: Si; perquè de tu se’n adona!… Ne diu mal. Ne diu bé!… Te compraria lo que volguessis, i’t pegaria, si gosés!… Jo l’estimo an en Batista!… Tal com és i tot, l’estimo!… Que’m deixi morir, ja que no’m vol, que ja moriré com ell desitja!… Moriré llepant-li la mà!
Mariagna: I no hi ha modo de que’m cregui! Miri-m i’m veurà ignoscent!
Caterina: Ja no hi veig prou!
Mariagna: I ja no m’estima?
Caterina: Això si! També ets una desgraciada!
(El Sr. Pepet surt del despatx, i va a cercar papers a la taula-escriptori.)
Mariagna: Diguim-ho! Diguim-ho que no’m creu culpable!
Caterina: (anant-sen a les habitacions) M’has dit que jurés!… Doncs no ho sé!… T’estimo! T’estimo, sigues com sigues!