Ed ecco un lustro subito trascorse da tutte parti per la gran foresta.Dante.
Ed ecco un lustro subito trascorse da tutte parti per la gran foresta.
Dante.
Preludi
(Parla el poeta:)Mirant el bosc ab persistènciam'esdevé'l temps eternitaty se'm transforma l'existènciaen un llarc somni improvisat.Y tot jo quedo obsessionat:el bosc se'm torna pròpia essènciay de mon jo la conciènciase fon dins l'ampla immensitat.Y veig els arbres per dins meu,y les arrels veig dins la terra,veig les entranyes de la serra,veig els cimals sota la neu.Y al fons de tot m'hi veig a miguaitant dins meu el bosc lluhir.
Génessi
Plau-me vagar per la boscúria sol,lluny de poblat y fora de camí,obrint-me jo mateix un corriolqui's tanca apenes ha servit per mi.
Car la mare natura es indulgenty als qui la cerquen al filial orgull,lluminosa se'ls fa a l'entenimenty'ls deixa el cor de casta unció remull.
No hi van aixís els homens de ciutatqui sols la cerquen per fressats camins.Mes tampoc se'ls hi mostren la vritaty la bellesa qu'hi reposen dins.
No hi he sentit pas mai l'isolamentde la boscúria en els secrets obscurs,no mes aquell suau deseiximentde les ciutats y dels negocis llurs.
Car la selva no es com un cementiront regna el xuclament de la buidor.Es com el verb de misteriós respiront de l'essència impera l'atracció.
¡Oh de la selva concepció integral!La terra, en un excés de plenitut,al foc de la paraula divinalesbategà en l'immensa solitut.
Y d'ones ab concèntrics remolins,de les arrels l'enigma sorprengué.Y's prodigà com els ciclons marinsde troncs variats en abundós planter.
Y'ls troncs, ab llur empenta de gegants,s'allargaren en branques y rebrots,subtilisant-se en fulles elegantsqui s'agitaven trèmoles com mots.
Y'ls mots se desprengueren a la fi,d'ales vibràtils en voluble estol,y per volta primera s'estremíl'espai al ritme de llur màgic vol.
D'aleshores que'l bosc purificantxucla de terra el delicat perfum,y té pels cors son admirable encanty pels esguarts sa misteriosa llum.
Oriental
Com una eterna emanació de BrahmaAditi fecondíssima's dilatay en l'anorreament de son nirvanade Surga beu en la soperba tassa.
Sa pell morena que Savitri imflamaprompte adquireix tonalitats dauradesy'ls bells Maruts en son halè cavalqueny en sos replecs s'oculten els Rakchases.
Y Aditi jau en sa nuesa plàcidaque vetlla dia y nit Varuna casta,y a cada part es més feconda marey aumenta ensemps de plenituts y gràcia.
N'es tan replena de vital ufanaque de sos pits torrents de llet regaleny en el mar de sa llet esdevé blancay corpulències tropicals s'hi banyen.
En la magnificència sobiranade sos cabells qui tomben en cascatesnien reptils y aucells de totes castesy dels Asures les legions s'hi encalsen.
Y Brahma's mira en la nuesa plàcidade la feconda Aditi, car n'es pare,y troba l'unitat en el nirvanade ses emanacions multiplicades.
Y s'estremeix de complascència tantaque vibra l'univers en ses entranyescom al fugir, d'un llargandaix, la mare,vibren els pits sota la tela blanca.
El més potent y filosop dels ratgeses una bolva del respir de Brahmaqui en els cabells d'Atili al emboscar-se,se pert de nou dins l'unitat sagrada.
I.
La forsa y la bellesalluytant engendren el dalè;la forsa luxuriant ab la mirada opresay la bellesa ab un perfum serè.
Els faunes son la forsade les arrels y'ls troncs, brutal,qui plora regalims de sava per l'escorsaab un deliqui horriblement sensual.
Les nimfes son la gràciadels papellons multicolorsqui, mentres al etern voler de Zeus plàcia,coronaràn les testes dels Amors.
Els faunes son l'imatgedels grans penyals abonyegatsqui, reclinant-se al pit de la terra selvatge,coven de llops cataus inesplorats.
Les nimfes son les blanques,flonges escumes de les deusy'ls cèfirs indiscrets qui amanyaguen les branquesab un eròtic xiuxiuetg de veus.
Els faunes son el signedel mascle etern, l'indòmit boc,ab els llavis humits d'una bromera indignaqui'ls regalima com retràctil moc.
Les nimfes somrosadesson l'etern femení, bell y caigut,y brillen en l'espai, soltes y arrahimades,ab un engronxament de lassitut.
Els faunes luxuriososcerquen les nimfes incitantsy perseguint-les folls s'hi arrapen llefiscosos,afalagant-les ab grolleres mans.
Del bosc les maravellesson el palau de l'inquietuty, de l'orgia als crits, ressonen totes ellescom la sonora caixa d'un llahut.
II.
Morta decau la festatombant dels faunes bicornutsal pes de la disbauxa la maliciosa testa,closos els llavis de gatzara muts.
Y dins la calma augustala flauta sona del gran Panab una entonació melòdica y robusta.La fidel Echo vibra al ressò del cant.
Y dura l'armoniafins qu'un orgíac baladretgtrenca la nova calma al culminar mitgdia.De Dionisos passa el festiu cortetg.
Y resta Pan, sospesala sacra flauta encara als dits,boca-badat y erranta la vista ab la palesarecansa d'Echo de granítics pits.
Y quan se fon, perduda,la delirant profanació,declina el jorn esplèndit, y'l bosc, com una druda,sinistrement espia en la foscor.
III.
Declina el jorn magníficy ab el cap-vespre adolescentpassen lleugeres cabres, seguint el boc prolíficqui flaira el rastre ab sensual esment.
Y Príap va al darrera,d'àuries abelles coronat,arràn de gola ab una monòtona ranera,y ab el gran nas de plètora morat.
Feixuc com una garbasegueix darrera, emperesit,en cada roc minúscul sotraguejant la barbademunt la pètria ostentació del pit.
Enlaira, oscada y nua,com un trofeu amenassant la fals,quan s'entreté, cansada, la sedejant corrua,avans d'empendre novament l'encals.
Vers l'ombra qui convidacabriolejant fuig el remat.Ab un gran gest d'imperi, la druda malehidamostra son jas soperbament parat.
IV.
Y mentres en la calma de l'humitat nocturnas'hi dilueix la tèbia frisansa sexual,del cel presideix Hècate, severa y taciturna,de la vetusta maga l'evocació espectral.Devalla fins al antre del ignorat covaly aspecta la cruenta labor del maleficiy, trepitjant la víctima tombada en sacrifici,sospesa les entranyes ab fruició letal.Y mentres en la calma de l'humitat nocturnas'hi dilueix la febra del goig generador,del cel presideix Hècate com sideral espurna.Y, en tant que d'ella aparta l'eròtica remor,dels grans udols agònics la tràgica estridènciaab un somrís acull de freda complacència.
Síntesi
Oh anònimes llegendes d'aroma mitgevalqui en vostre detallisme senzill y pintoresc,tancaveu l'aspra essència d'un món cavallerescamic de les tenebres, devot de l'ideal!Quelcom de primitiu, quelcom de sepulcralnodria aquell món mitg romànic, mitg tudescornat ab l'ignocència, la nuditat d'un fresc,o ab la feixuga pompa d'antic castell feudal.
Creixia per demunt del burc la catedralcom una aspiració magnànima y subtil.Floria en els vestits la joia de l'abrilentorn de la severa caputxa monacal.Baixaven del recòndit imperi del Sant Graalels cavallers invictes de cara jovenil.Planava la feixuga pahura del any milcom una esgarrifansa de l'ànima immortal.
Per l'obrador petit bregava el menestral,somreia l'infantina dins un ambent de mesc,trincaven en la sala les copes del refresc,temien les corones l'enuig pontifical.Ab prèdiques omplien la plassa rectoralels frares del Roser, de pur catalanesc.Aparellats trescaven els fills de Sant Francescy s'estremia el born del gran combat campal.
D'eix món policromat la nota desigualclamava ab estridències de sana joventutqui s'agitava sota la gran decrepitutde la boscúria excelsa, d'imperi universal.Dins els feréstecs àmbits del temple forestalcreixien les hermites flairoses de virtuty de la creu de terme fugia esma-perdutel gran estol macàbric de l'esperit del mal.
Els penitents
Dins la caverna al bosc perdudafan penitència els penitents.Els baixa un àngel la beguda.Pugen a Deu llurs pensaments.
Un cap de mort es llur breviariont hi contemplen fit a fitel geroglífic llegendariper la meteixa mort escrit.
Humils enfonsen mans y rostrede l'aspra terra dins el fancy de la cova fins el sostreesquitxs arriven de llur sang.
Els llops els donen el bon diay les guineus la santa nity cada aucell els hi apariaab una brossa el jas del llit.
Dins la caverna solitàriafan penitència els penitents,y a Deu endressen llur pregàriaenamorats y macilents.
Parlen no mes qu'ab llur presència.Llur pell ja sembla un pergamíab les grogors de l'abstinència,ab les arrugues del patir.
Ja no s'arrapen voluptuososels ulls aixuts de tant plorar:son transparents y lluminososde la claror qu'a dins hi ha.
Treuen llurs galtes la floridad'una recòndita vesllumqui mostra be no es estingidala flama interna que'ls consum.
En la boscúria centenàriafan penitència els penitentsy ab la virtut de llur pregàriadeixen els boscos ignoscents.
I. Fades
Quan l'apacible aubada entre les fullesallarga els dits qui en la buidor tremoleny enriqueix la boscúria endormiscada,ab els detalls de la policromia,floreixen dins el benestar dels àmbitsimperceptibles vibracions eròtiquesy, ab un esboirament mes atractívolque la meteixa realitat, somriuenboscúria enllà les temptadores fades.¡Oh les tímides fades! Son la gebra,son la neu, son el glas, son la blancura,feta carn impalpable y somrosada.Floten llurs trenes indolents y mostrenl'aurífic guspiretg de les espigues,de la rosada matutina l'iris.Tenen l'esguart d'unes blavors estranyes,com les del cel, enlluernadores, pures,com les dels gorcs, hipòcrites, sinistres.Els llavis son com pètals de rosellade tant vermells, tan delicats y trèmols.Y s'arquegen llurs brassos selectissimscom d'una gerra cenyidores anses.Y son els pits com dues fonts de nèctarqui degoten suaument. Les papelloneshi volen al entorn enlleminidesformant com una boira escabelladaqui de les fades la cintura ocultadeixant veure no mes l'esquisidesad'uns peus rosats qui demunt l'herba floten.
¡Oh les trèmoles filles de l'aubada,netes del sol, amigues de l'escuma,qui dominen la selva ab la potènciade llur gran timidesa femenina!Es llur potència llur meteixa gràcia,y aquella carn tant lluminosa y buida,y aquell halè tant fresc, tant aromàtic,y aquell mirar darrera un vel de llàgrimes.¡Oh'l foc de llur presència! Elles, les tímides,les qui d'una ombra, esporuguides, fugen,encisen els pastors de cor de rocay ab llurs peuets trepitgen els gaiatosy de tocar en el floviol aprenena frec meteix dels babejosos llavis…Y'ls braus pastors de cor de roca oblidenels remats llurs y el jas de llurs barraquesy apedreguen irats el gos d'aturaper que, fidel, no'ls hi seguesca els passosquan ells segueixen, bosc endins, les fades.
II. Les bruixes
Al punt de mitja-nit l'espai s'ompla de bruixesab els esguarts, de sòn vermells com les maduixespassat el Juny. Sorgeixen del fons de les esquerdesde penjarells vestint com de trenyines verdes.Y ab els cabells humits dansen al clar de lluna,ab els cabells anèmics com algues de llacuna.Vora els camins deserts s'arremolinen llordesy un esvalot retruny de riallades sordesqui als vianants esglaien. S'encalsen afolladesrostos avall, cercant les aigues encalmadesdels gorcs, d'ont a les vores, horribles se despullen.
Ab quin deliqui's gronxen! Ab quin platxeri's mullen!De ventre amunt sobrixen, folgant per les onades,les filles de la lluna. Son velles y xucladescom un manyoc d'arrels. Els caires de llurs ninesmostren el brill metàlic d'unes fulgors felines.Y'ls pits els hi sacsegen, a cada sotregada,com pellingots inútils. La dura carcanadadels geps, apunta sota la pell negra y tivanta.El nas inverossímil, ressec. La fas penjanta.Les galtes enfonsades. La llengua viperinasortint de l'ample gola com una llarga espina.
¡Oh les malignes bruixes, frenètiques y velles,qui en la foscor s'empaiten ab bots y tamborelles!Al vianant aborden com una allau caninaab els unglots fendent la boira vespertina.Y'l vianant poruc no sab si's pampelluguensos ulls esbadocats o si les bruixes juguen.
¡Les bruixes! la potència de l'ombra taciturna,l'esgarrifansa tètrica qui ab ales d'au nocturnase llensa al cor del home, deixant-hi la basarda…
Bell punt l'aubada nova discretament esguarda,s'encalafornen súbites en llurs cataus de roquesy dins les més petites esquerdes de les soquesbaumades, ont hi tenen, quiscuna, jas y establey alquímies, ont aprenen de llur compare el diabley ont passen el sant día barbotejant rebequeso immòvils y callades com rengle de xibeques.
III. Les paitides
¡Oh les paitides decadentesflor de l'escuma capvespralqui de les tardes macilentesdecoren l'urna sepulcral!
Brollen de l'aigua qui destilapels fontinyols a regalims.Tenen l'aroma de l'argilay la mirada dels abims.
Son glacials y son malaltesd'un excessiu esllanguiment.La palidesa de llurs galtesbeu l'humitat del firmament.
Son porcellanes transparentesd'un tò verdós y esgroguehit,les qui salmegen, displicentes,ab un remor indefinit.
La cabellera els baixa llisasumisament y llargament,y les perllonga y feminisay les poleix complidament.
Llur cara es fina y estirada.Al coll esbelt y nacaratde cada orella l'arrecadadevotament li fa costat.
Deliquescents estalactites,pengen els pits en la buidory de rosades infinitesploren els fils ab tremolor.
Y encar oscila a cada bandaun bras llarguíssim y desprèscom penjarella de garlandaqu'ha descenyida el propi pes.
Y les falgueres les coroneny'ls arrelams desconegutsles amanyaguen y apetonencom uns tentacles diminuts.
Mes dels bassals la transparènciadeixa entreveure ab art subtild'aquelles formes l'excel·lènciacom una qua de reptil
qui, en espiral recargolada,palpa, lasciva, les paretsfins encauar-se en l'irisadagruixa de llim y de palets.
¡Oh les paitides decadentesd'un hibridisme esdevingut,ombres qui lluen macilentesdel jorn qui fina en la quietut!
Son la florida malaltissad'un estrabisme germinal,son d'un inquiet cervell qui frissala sospirada vertical.
El diable
El diable de la selva es verty cap-viu com un llargandaix.Escanya l'aucellet qui naix.Amoixa l'escorsó llibert.Espia, arrupit y despert,y mormora de baix en baix.Trevalla més que cap bastaix,mes dins de la selva s'hi pert.Escomet a les porcairolesy entabana els joves pastors.Es amic de les xerinoles.Ressegueix les festes majors.Tasta el pa moresc y'l vi vert,mes dins de la selva s'hi pert.
I.
Magnifica al Senyor la gran boscúriaobrint-se com un temple gegantíornat ab els trofeus de la vellúriay'ls emblemes ocults de l'avenir.Els vents qui hi passen ab callada fúriales orgues ideals fan estremiry plana llur feréstega cantúria,mística y sòbria com un res llatí.Y dels troncs les honrades fesomiessomriuen al fullatge de les voltesd'ont pengen irisades tremolorsqui en la infinita suavitat dels diesab les bolves de llum brillen revoltesformant alegories de colors.
II.
Magnifica al Senyor la gran boscúriaen espirals de místiques olors,perdent-se tota feminal luxúriade l'incorrupta llenya ab les sentors.No es el plaer qui enganyador convida;es Deu qui hi parla car l'instint regeix.Per xo la selva es una font de vidaque cap concupiscència enterboleix.Per xo en eterna joventut perduray esdevé mare, conservant-se pura,y ses amors son castes y fecondes.Deu, qui ho fa tot ab ordre y ab mesura,posà de l'equilibri la dolsuraals brots mès alts y a les arrels més fondes.
III.
Magnifica al Senyor la gran boscúriacar del Senyor les maravelles cantaab les notes vibrants de la cantúria,del ritme intern ab l'armonia santa.Canta el poder qui en ses arrels traspua,la bellesa qui engendra sa armonia,l'amor qui alades multituts congria,la Trinitat que en símbols perpetua.De la natura en el castíssim pit,sembla talment una esmeragda finareflectint les blavors de l'infinit.Y'l Senyor s'hi enmiralla embadality al home de ciutat li crida: –¡Vina!–Y frega l'esmeragda ab el seu dit.
I.
Dins la blavor tranquilad'un cel immaculatal flanc de l'espadatuna turgència oscila.Y tomba ab cruixederade faigs, y, feta allau,com un ossari ajaula gran verdor primera.Mes, com flexibles joncs,sobrixen dels grans troncscaiguts y recobertsde seca molsa grisa,els tanys de pàlits vertsy d'alba tija llisa.
II.
La selva milenària s'es cremada.Ni un tronc en peu les flames han deixat.Talment l'ira divina hi es passadaen el corcer de l'impetuositat.S'aixeca la sinistra fumeradade les runes que'l foc ha respectaten espirals de freda magestatencresponant el blau de l'estelada.El sol vetlla l'horror d'aquelles cendresab una llum qui aumenta llur tristura.Mes sota el càstic qui, fatal engendre's,y que'ls pagesos miren ab pahura,al cor meteix d'aquella terra dura,s'infla el llevat de les boscúries tendres.
III.
Ja pels fondals ressona l'etern destralejary tomben els pollancres en comunal estiva,vora els camins blanqueja la fusta encara vivay cremen les alzines en el fumós altar.¡Oh bosc! t'es arrivada la mort definitiva.Prou els abets la senten, impàvits, avensar,ab una involuntària compassiò aflictivavers la fageda tímida que veuen tremolar.De ton sagrat misteri s'haurà perdut l'encísy esdevindrà la serra com un sepulcre llis,y'l sol, ab un esclat de venjatiu menyspreu,demunt les teves soques proclamarà la guerra,y estroncarà les fonts y assolarà la terray aixafarà l'humana copdicia sota el peu.
Comiat
I.
Adeu, Montanya d'Amethystesy de les màgiques virtuts!De tos fondals inconegutsn'he tret primícies noucentistes.Mes ja fulguren dèbils, tristes,les acavalles de mon cant.Per tos secrets, mercadejant,planen copdícies jamai vistes.Tota'm penetres cor endins.Y mos confins son tos confins.Y tot mon cor batega ab tu.Y ab tes fulgors mon esguart lluu.Mes a la fí la visió mor,feta un indigne grapat d'or.
II.
¡Adeu eternament, Montanya mia!Ja no seré per tu lo que soc ara.Darrera un dia empeny un altre dia.Mai mes la veu del cor tindré tant clara.Y es que del temps l'intemperansa avaraja en mi llunyanes senectuts congria.Y es que dins la meteixa poesiabatega forta la mudansa encara.¡Adeu eternament! La joventutte deixo com macàbrica penyora.Al esborrar-te avui de mon escut,mon cor fidel com un infant t'anyora.M'empeny d'una aura nova el dols embat.¡Siga, oh Montseny, com era ab tu, sortat!
III.
¡Oh Beatriu eterna! ¡Oh poesia santa!De la natura deixo el cercle, y, admirat,te trovo com un àngel de clara llum ornatqui espera, dret encara, al vianant qui canta.Volem a un altre cercle. Fulgura esmeragdinacom una estrella pàlida la porta qu'he deixat.Ja se'ns-e'n obra un altra com un rubí ensagnatqui tanca el cercle màgic d'una ciutat llatina.Y encar per les altures llampega transparenty rutilant y blanca de perles y diamants,la porta del gran cercle de la ciutat futura.¡Oh Beatriu eterna! fins a tos peus d'argenten súplica s'allarguen les meves dues mansy ton esguart benèvol sobre mon cap s'atura.