En totas las amarguras y contratemps que passá don Alfons, dos amichs tingué que ab sa bona amistat, y cada un per son estil, contribuhiren á endolsar las penas que sos gloriosos afanys li ocasionavan: era l’un lo juglar mossen Borra, á qui, en íntima y llarga correspondencia, manifestá don Alfons l’apreci y la confiansa que li mereixia: l’altre era lo cavaller catalá y antich conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller.
Acredita lo cas que feren de mossen Borra en son temps y la importancia que meresqué lo juglar ó gloriós del rey Alfons, lo famós sepulcre de bronzo que’s troba en lo claustre de la catedral de Barcelona, junt á la porta de Santa Llúcia, ahont jau lo Miles gloriosus, ab tanta distincció com podria tenir lo mes gran caballer de son temps. Tanta debia ser la fama de aquell á qui’l mateix historiador del Rey dòna lo nom descurrarum eximius.
Pera conéixer qui era l’altre amich, pera ferse cárrech de lo que Joan Fivaller fèu per son rey, basta llegir lo que en la vida de tan célebre conceller esplica lo Dietari de Comes, que’s conserva en lo Arxiu municipal de Barcelona. Relata dit autor, que quant Don Alfons y son germá, l’infant don Joan, estavan presos en Génova, fèu tant Fivaller “ab son gran saber y sort” pera librarlos, que lográ fer unir com á germans al referit don Alfons y al duch de Milá, en termes que tots dos combregaren de una mateixa hóstia, y l’últim doná llibertat á son presoner, y li maná restituhir tot lo que li havian pres, e indisposantse per aixó ab los genovesos, que li retiraren la obediencia, fèu testament y deixá al rey de Aragó son ducat de Milá. Pera defensar á tan generós amich, son ilustre hereu, Catalunya, desitjosa de venjarse dels genovesos, adressá quaranta dos galeras de particulars, sens moltas altres de la ciutat de Barcelona, y anant en ellas de capitá general Joan Fivaller, que també hi portava sis galeras sèvas y altres de sos parents y amichs que’l seguian, se dirigí á Génova, y havent trobat ja al duch mort de sentiment, després de molts combats y de haver saquejat tota la ribera de Génova, no retirá fins á obligar als genovesos á entregar en sas mans lo citat testament del duch; sent en aquesta ocasió quant, de retorn, saquejá Fivaller ab sa armada la ciutat de Marsella, prenent en recort la cadena que tancava lo port y’l cap ó reliquia de un San Lluis, quals objectes, junt ab lo testament del duch Joan Maria de Milá, entregá personalment, en la Seu de Valencia, al mateix rey don Alfons.
Mes quant altre cosa no probás la lleyaltat y amor patri de Fivaller, una sola ralla del mateix Dietari seria suficient pera acreditarho, quant diu “que ningú serví al Rey com aquest Joan Fivaller, y que en son servey, pera conquistar á Nápols, li moriren dotze de sos fills, sens contar molts altres parents etc.”
La generositat y noblesa de don Alfons no deixaren de ser també dos de sas principals calitats: se troba en la Historia dels Comtes de Urgell, que á sa influencia, se degué haverse casat tres de las fillas del desgraciat comte de Urgell ab prínceps y altres personas de alt llinatge, y que havent volgut véurer lo rey don Alfons al infelís Comte, lo aná á visitar en la presó, de incógnit, junt ab don Ximen Perez de Corella, ahont li donaren tant consol, que’l presoner los considerá com á ángels baixats del cel pera son alivio, y tanta fou la compassió del magnánim rey, que no consentí li participassen la mort de sa esposa pera no afligirlo, ans l’animá ab paraulas cristianas, oferintli, si volia, l’arcabisbat de Saragossa, y per conseguent la llibertat, que en efecte li hauria donat, á no ser la opinió de certas personas temerosas que s’hi oposaren.
Aixó es lo que fèu l’ilustre primogénit del rey don Fernando, com á príncep, y en veritat no podia tenir menos grandesa de ánimo qui, després de sos combats, se dedicava á purificar aquell en l’estudi de las ciencias y de grans fets passats, guiantse per grans mestres, que li doná lo mateix Fivaller, logrant així fins á adquirir en lo mòn lo renom de sabi.
Peró, fins aquí sols veuria’l lector la imatge del príncep com á príncep, y convé que la veja també en certas intimitats de home, pera que deduesca millor los decrets de la Providencia en la sort dels pobles: convé sí, que tant en lo pertanyent á don Alfons, com á tot lo de son temps y del que després seguí, conega ara’l lector la part que pót dirse mala, que conega la agonia en que anavan entrant la independencia de la Corona de Aragó y la importancia de Catalunya.
Vaja, donchs, la part mala.
Allunyat per tant temps de sa terra lo rey de Aragó, á causa de las guerras de Nápols, poch se recordá, ni tan sols en son testament, de sa noble y virtuosa esposa la reyna donya Maria, filla de Enrich III de Castilla, y mentres aquesta senyora regia com á gobernadora los estats de Aragó, que’s conservaren pacífichs y obedients á la que era llochtinent del Rey, l’olvidadís espós, passant la vida en amors impurs, cap fruyt llegítim doná á sa dinastía. De diferentas damas tingué Alfons varias fillas, que casá ab magnats de Italia, y de una, anomenada donya Margarita de Ixar, nasqué l’infant don Fernando, duch de Calabria, lo bort sobre qual cap posá don Alfons la corona del regne de Nápols.
Pera un regne conquistat podia passar tal escándol, mes en la Corona de Aragó, després de la mort de Alfons, sols podian regir las lleys de successió que la terra coneixia y defensava: entrá á regnar un altre fill de Fernando de Antequera, del rey elegit en Casp, l’infant don Joan, que’s titulava rey de Navarra, pera haverse casat ab la successora y propietaria de aquest regne, donya Blanca, filla de Carlos lo noble. Mes, ¿ab lo nou successor havia de continuar refentse lo bon nom dels estats de Aragó, ó ans bè havia de caminar mes precipitadament á sa decadencia? Lo últim havia de ser per desgracia, y no podia ser menos, quant los únichs que podian fer lo bè, com en cástich dels desacerts passats tal volta, no feren mes que desacertar, que omplir de desgracias y de ignominia la terra que regian. Peró, pera que parle de aquestas, pera justificar sa causa, dech ans parlar de las que anteriorment se produhiren: pera parlar de las desgracias del temps en que regná don Joan y sos succesors, dech ans parlar del desgraciat Comte de Urgell y de sa desolada familia.
En la mateixa Historia dels Comtes de Urgell se troban detalladas totas las desgracias del últim que portá aquest títol. Mentres visqué’l rey Fernando se tingué pres al Comte en lo castell de Urenya, en Castilla; de allí’l passaren després al de Castro-Torafe, del mateix regne, ahont estigué deu anys; y regoneixent, per fi, don Alfons que era convenient tráurer tal presoner de regnes estranys, que algun dia, en guerra, lo podian alsar per rey, lo maná passar á Teruel, y de allí l’enviá al castell de Xátiva, que fou ahont morí, després de vint anys de presó. En aquest lloch fou ahont lo visitá don Alfons, sentint ab suma tristesa de boca del pres lo mal tractament que li donavan, en termes que li tiravan lo menjar com á un gos, privantli fins de saber quin era’l dia y l’any en que’s trobava; y en lo mateix castell fou com un dia (á 1r· de juny de 1433,) burlant la confiansa del alcayt ó escarceller, mentres lo desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi anaren tres homens baix capa de cavallers, y manantlo llevar, tancant la cambra ahont era, emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y manaren en seguida al alcayt que’l tornás á ficar al llit y digués que havia mort de mort natural, baix pena de la vida. Tals assessins eran los tres infants de Aragó, germans del rey don Alfons y, per conseguent, fills del coronat en Casp, y’l cap y principal era lo referit don Joan, que succehí al rey don Alfons.
Qui llegesca tan interessant historia veurá’l fi desastrós que tingueren també los altres membres de la familia del Comte. Presos tots sos bèns, y repartits molts de ells als áulichs y servidors del rey Fernando, quedaren en la miseria totas las personas que componian la desgraciada familia del Comte, tenint que estar separadas unas de altres, amagantse y fugint de persecussions y amenassas, de que sols las librava la noblesa y generositat de bons amichs, en qui’l sentiment de la compassió no havia mort. Dos exemples poden citarse en corroboració de aixó.
Un dia de novembre del any 1424, en lo monastir de San Francesch de Barcelona se veya una capella ardent, de una dama que havia mort en Alcolea, y de qual punt la havian portat embalsamada. Los concellers de la ciutat assistian al funeral ab gramallas rossegant de dol, perque deyan que la morta, á qui’l poble no coneixia, era infanta de Aragó. Los que formavan lo cap de dol eran un cavaller y un sacerdot, Bernat de Forciá y’l bondadós ardiaca de la Mar, Berenguer de Barutell, tots dos parents de la difunta. La que allí jeya, ab tan simple pompa y abandono, era la infanta donya Isabel, esposa del últim Comte de Urgell, y filla del rey En Pere quart de Aragó!
Tenia’l Comte de Urgell una germana, que res tenia que véurer en sas culpas, á la que son pare havia senyalat dot corresponent, compost en part de la baronia de Entensa, del feu de Balaguer y de la vila de Menargues. De tot s’apoderá’l Rey y ho doná á qui volgué. Donya Leonor, que tal era son nom, deixant llunyas terras ahont vivia, vingué á reclamar son dret: la súplica se prengué per rebeldia, y culpantla de igual crim que á son germá, no tingué mes recurs, desesperada de la justicia del mòn, que anarsen á una montanya prop de Poblet, á fer vida penitenta, vivint y morint en la miseria. Conta la historia de aquest monastir, que havent sabut sa mort l’abat, maná recullirla, y li doná honorífica sepultura en la capella dels Evangelis, que havia pertenescut en altre temps á la casa dels Comtes de Urgell.
La Reyna donya Margarida, que havia sigut esposa de don Martí, l’últim rey de la dinastia catalana, no tingué mes recurs també en sas tristesas, que ficarse al monastir de Valldonzella, ahont morí professa, y en qual lloch havia exhalat també son últim sospir l’espós que Dèu li havia donat.
Deixem ja la desgraciada familia del Comte, y passem, donchs, á véurer com los aná á sos perseguidors.
Casat era lo rey don Joan II, l’assessí, com s’ha dit, del Comte de Urgell, ab la reyna de Navarra, de la que tingué varios fills, entre ells lo príncep de Viana, que havia sigut jurat com á successor de aquell regne, lo qual havia de passar, en cas de morir lo Príncep, á una de sas germanas. Se resisteix la ploma á escríurer la desastrosa historia de aquesta familia, per las malas entranyas de un pare indigne de tal nom, així es que val mes dirho ab brevetat. Morta la primera esposa de don Joan, se torná á casar aquest ab donya Joana, filla major de don Fadrich Enriquez, almirant de Castilla: la ambició y mala ánima de aquesta madrastra encengué viu foch entre’l pare y’ls fills, y á ella se degué que don Joan no nombrás primogénit y successor al príncep Carlos de Viana, originantse de aquí una guerra cruel entre’l pare y’l fill, á qui defensá heroycament Catalunya, y á quí vegé morir horrorisada Barcelona, á causa de un veneno donat per la madrastra, de resultas de lo qual la patria Catalana expelí y desheredá al desapiadat monarca, proclamant successivament tres reys intrusos, y sostenint una guerra de onze anys, despues de la qual, estenuada y combatuda tan heróyca terra, tingué que rendirse al obcecat monarca, que, á pesar de son triunfo, hagué de regonéixer, en sos últims anys, la justicia dels que defensaren á son desgraciat fill. La germana del Príncep, la infanta donya Blanca, que havia casat ab gran pompa ab Enrich l’impotent de Castilla, la feren sortir de aquest regne després de lograr que s’anulás son matrimoni, destituida de sas arras, y plena de miseria, la entregá’l pare y la madrastra á una altre germana que era casada ab lo comte de Foix, lo qual, desitjant véurerla morta, pera entrar en successió del regne de Navarra, la tingué en una miserable presó dos anys, y li doná, per fi, la mateixa mort de que morí son noble germá, li fèu dar un veneno. Si’ls fills foren desgraciats, no fou gayre felís lo pare, pus quedant cego lo rey don Joan, tingué en sa vellesa que bregar sol ab sa conciencia, sense llum y sens consol de ningú. Los altres dos assessins, germans, que acompanyaren á don Joan en lo fet del castell de Xátiva, moriren també de mala mort.
Patent veurá’l lector la causa que induhí á la mala madrastra á obrar tan tiranicament, quant sápia, que de ella tingué’l rey don Joan altres fills: tot lo que volgué privar donya Joana als fillastres, ho apressurá á favor de son fill, que era l’infant don Fernando, després rey y marit de Isabel de Castilla, y tant com en vida del príncep de Viana se oposá á son nombrament de primogénit y successor de la corona, no bè tancá aquest sos ulls per la forsa del veneno, quant lo noy don Fernando, que sols tenia llavors nou anys, era ja proclamat ab aquell títol en Navarra y Aragó. Peró no pará aquí la astucia y mala manya de aquella ambiciosa dona: quant l’infant tenia setze anys, la mare fèu fer per son espós la erecció y sublimació del Príncep en rey de Sicilia, y rey que’l tingué, al cap de un any, lo casá ab la princesa Isabel, reconeguda y jurada com á successora en Castilla. Així tingué á son jove fill, rey de Sicilia, de manera que, portant corona, pogués buscar esposa que la portás també: així doná la espectativa al que algun dia havia de ser rey de Aragó, de ser també rey de Castilla, de poder fer renáixer en ell lo títol de rey de Espanya, ja que entre ell y sa esposa reunirian tots los dominis de sos diferents estats y regnes. Digna y noble ambició de una mare, si pera conseguir lo fi de ella no s’haguessen obrat tants crims e infámias!
Aquí es ahont se deixa véurer mes clara la agonia de la importancia aragonesa y de la independencia de la noble terra catalana. ¿Qué podia esperarse de un rey, fill de Joan II y de Joana Enriquez, dels dos enemichs mes grans y mes odiats de Catalunya, de un príncep que, si disfrutava grans glorias, havia sigut sols trahent de devant de ell sos favoreixedors al únich destorb que li feya sombra, donant un veneno al estimat y venerat Príncep de Viana? ¿Qué podia esperar la nació que enfortiren los Peres y’ls Jaumes, reys de sanch catalana, de un rey que comensa son ofici de regnar en terra estrangera, y que desconeix, per conseguent, los usos de la terra mare, y que, noy encara, passa á unirse ab una reyna poderosa de una altre nacionalitat espanyola, identificantse en tot á las costums de aquesta? No es difícil endevinar lo resultat: al titularse’ls Reys católichs reys de Espanya, com eran Fernando é Isabel, aquell, acostumat á dirse rey de Castilla y de Sicilia, mirá son estat de Aragó sols com un estat mes, agregat á son domini; tenint que establirse una nova cort en un punt céntrich de la nova y vasta monarquia, naturalment Castilla havia de ser lo preferit, y acabada per conseguent la influencia de Aragó en lo centre nacional, per demés es dir que l’aislament de aquell cresqué de dia en dia, quedant com si fos condempnat á may mes deixar sonar son nom en lo mòn polítich. Lo cap del justicia Lanuza, tallat en la plassa de Saragossa, vingué á posar en regnats próxims la última pedra á aquell monument, que s’anava fabricant de temps, pera justificar que Aragó era mort y Espanya volia dir Castilla.
Continuem, no obstant, los rápidos moments de la agonia, pera arribar quant ans al últim badall.
Aquell mateix rey Fernando que fou sostituit per sa mare al desgraciat príncep de Viana, l’espós de la Reyna de Castilla, al quedar viudo de aquesta noble senyora, tingué que anarsen aburrit de la terra castellana, y torná á Catalunya, á casarse de nou ab dona catalana. Quí sab quina era aquí sa intenció y sa esperansa, y qué era lo que li havian ensenyat los desenganys! Peró res obtingué: per mes que’l Rey fugís de casarse ab parentas, com feren los que’l precediren en sa rassa, semblava que la progénie in incestu conceptu no havia de arribar realment á la quarta generació, y així, en veritat, vingué á succehir: cap dels fills que tingué Fernando en sas dos esposas tingué temps de succehir y regnar, tots moriren, y sols una filla, boja, se cenyí la corona de sos pares, mes havent de buscar un cap que suplís lo sèu, havent de escullirli marit, buscárenli un estranger, un alemany, y ab ell comensá en Espanya una influencia, que sols tingué á la nació com á servidora.
Pót dir ara’l lector, si tè ben present tot lo que ha llegit en los capítols que precedeixen á aquest últim é histórich ¿tanta desgracia, tant contratemps pera la patria catalana, tantas injusticias, com haurian tingut lloch, sinó hagués sigut la injusticia de Casp, de ahont dimanan? ¿Com s’hauria trastornat la terra, si en lloch de elegir un rey estranger, que era obra de un papa intrús, s’hagués elegit al natiu y llegítim, coneixedor de la terra que havia de regir?
La contestació es breu, ja sia’l poeta ó l’historiador lo qui parle.
Un home fou lo que’n tingué la principal culpa: si l’home era solament home, (com ho probá sa peresa de anar al concili de Constansa,) pót calificarlo’l lector com vulla; si l’home era sant, proba llavors que tot lo succehit era inevitable, y que tal volta així ho disposava la Providencia, per boca de son oracle, á fi de que renasqués l’antigua Espanya.
En est cas, fòra tot lo succehit sols un secret de Dèu, y dels secrets de Dèu no’m pertany á mi parlarne.
Alabat sia Dèu!
Fi.