Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que esperimenta l’heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y forsat soldat, que s’alegra sols perque s’alegran los altres; la escala de tots los dolors, desde’l que pórta pintat en son front l’humillat contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo; tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á son senyor, la del amich de novetats que’s complau en lo triunfo sols perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui’l mana, temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono dels reys.
Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando; tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs, aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l’infant de Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá catalá.
–Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre’ls quals se veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació, després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la especialitat de carácters que s’atribueix á tal ó qual nació: aixó fará mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m’ajuda.
–Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á son fill Absaló…
–Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que’m haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.
–Sí, sí, germana de vostre mare, digué’l bisbe, com si llavors volgués ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos sanch reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra, y vostre domini será benehit per tot.
–Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.
–Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la compassió.
Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova veu que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo fástich que li causava l’atreviment del improvisat cortesá, sens girar lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas, després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que’s mossegás los llavis, digué resolt de esta manera:
–Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que jo demano es sols lo cástich de un crímen.
–De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat en l’objecte del Liori.
–Es de lesa magestat… divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja m’enteneu.
Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort del arcabisbe de Saragossa; l’aragonés li contestá ab un altre somrís, y anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.
–Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.
–Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.
Y lo gobernador Cervelló anyadí:
–Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen aconsellarlo com á rey de Aragó.
Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada, vehent que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans que estavan prop de ell.
–Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli…
Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un cantó de la sala, dihentli:
–Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es tot.
Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos que s’interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que pesava lo valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix:
–Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al revés de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son carácter especial.
Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer de causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar la necessitat de calma y atenció, digué:
–Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los millors consellers, y favors se fan, que donan al que’ls fa dret de aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte, mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots… Ademés, que sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè, senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia de fet, que sia catalá, que sia aragonés.
–Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació de cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres cavallers catalans y aragonesos.
Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian la política oferta de son antich infant.
Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant los altres no’s movian, y estigué quiet quant los demés se inclinavan.
–Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que molt no’ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera apartar de una vegada l’únich obstacle que no’m permitia sentarme ab tranquilitat en mon trono.
Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los preguntá:
–Está, donchs, tot dispost pera la marxa?
–Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar…
–Y’l Comte? interrumpí lo Rey.
–Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè’l cor de roure, ó es de roure’l sèu cos per la forsa de aquell.
–Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació de membres, ni de estranyament dels regnes…
–Será com ho he promés.
–Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra, besá agrahit la ma del senyor Rey.
Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:
–Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la generositat y’l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.
–Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.
–Hi aniréu vos… y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.
–Y ningú mes? preguntá lo Liori.
–Que no n’hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?
–Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran. Peró no parlo pel número, sinó per las personas.
–Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la terra.
–De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix de honras que de treballs.
Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta dels vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del qual se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:
–Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de Puymoren.
A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que’s caragolava los mostatxos, arribá á pegarshi estirada.
–Senyor, senyor…
Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap, passantse la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver quedat sorprés ab aquella inesperada comissió.
Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y’l Cervelló se miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella del altre:
–Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home tan misteriós y estrany, que sempre’ns ve ara entre camas? A fe que si ell representa la terra…
–No m’en parleu, Liori. Ja sabeu que’l Rey tè sos motius pera estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l’havia sentit anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del bras militar de la Diputació.
–Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas… En fi, jo no sè com espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat… ma sensibilitat…
–La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell Báges.
Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell, dihentli:
–Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y un mandato.
Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir en sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y’s retirás.
–Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu cor sensible… Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.
–Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta;Nollentes querimus: aquests sòn los bons.
En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats de la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: –Los pahers y concell de la ciutat de Balaguer.
–Que entren, contestá lo Rey.
Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran prevenció per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació que tant havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa de la qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans se enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y altres:
–Vejam aquestos mansos anyells.
–Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.
–A véurer quin cant farán los aucells fora de la gavia.
–Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.
–Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.
–Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.
–Lo del mitj tè mes ulls que cara.
–No faltan ulls als altres, encara que no’ls bellugan.
Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci, penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa la beca que’ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á son monarca.
Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas tres figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins en aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts. Un hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y altre que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament, la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó la pintura, y finalment lo march ó guarnició que’l sosté.
–Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de pau y de benestar.
Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia parlat:
–Res mes teniu que dirme?
–Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?
Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa malicia.
–Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla paraula; continuá lo Rey.
–Y’l jurament?…
–Ni’l jurament basta en certs casos pera confiar.
–¿Es á dir, que lo que’s jura, no s’ha de cumplir?…
Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com murmurant; apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la mirada per terra, y fixantlos passatjerament en l’altre paher que tenia al costat, com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y sens dir cap mes paraula, á pesar de véurer que’l Rey esperava, dirigí desde aquell moment la vista al sostre de la sala.
Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist ja’l Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de apuro á son company, parlant al Rey de esta manera:
–May podia pensar, senyor, aquest concell que’s posás en dubte una paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant s’ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.
–Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.
–No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.
–Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de fidelitat al Comte, y si á ell l’haveu trencat…
–No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al Rey. Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula empenyada paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan per clau del Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de sas promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa, ab heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor, si lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu vos done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de Balaguer y sos fills,… y content podeu estar, (anyadí després de una breu pausa y com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es de aquellas ab que mes pót confiar un monarca y que mes honran y reforsan sa corona.
–Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.
–Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de córrer desde avuy endevant.
–No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l’home firme puga faltar á sa firmesa.
–Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com fent esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar al concell, quant la promesa de pau y transacció l’havia fet confiar en que lo rey que’l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos vassalls en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es meva, ni del concell, ni de la ciutat.
Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:
–La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor, (prescindint aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y aquesta paraula la ha complert fins que’l senyor faltá á ella.
–Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.
–Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se deixá créixer lo cabell y la barba, prometent que no se’l tallaria fins á ser rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá en una cadira, y…
–Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la concurrencia allargavan lo coll pera escoltar.
–…y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu afeytar, y’s feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera desconfiar de la paraula nova?
La convicció ab que s’espressava lo paher, y la mescla de dubte y sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.
–Cert es lo que dius, y’m donan mes confiansa tas paraulas, peró en cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte…
–Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que haguessem tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s’hauria destruhit, y nostra sanch hauria regat sas ruinas… Peró, ja vos he dit que parlam de ahir y no parlam de avuy.
–Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.
Y’l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu dolsa:
–Mes val deixarho córrer.
Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi’l Rey, dihent:
–Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu permés que entrás per la muralla.
–Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó per la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu, donchs, si val mes que’l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en compte de recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort de una gloria y símbol de la pau.
–Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu, senyor, que’l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part nostra.
–Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.
Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns als altres, y advertintho lo Rey, digué:
–Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau…
–Es que…
Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament al Rey y al Rollá. L’últim continuá descidit de esta manera:
–Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco’l castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins…
–Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l’altre lo paher en cap, y ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la terra, feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s’está patint, pus ni hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar… y si á aixó s’hi anyadeix…
–Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn bens del Comte, que’m perteneixen: los dels vassalls tots serán respectats, y tots sos erros serán perdonats…
–Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y’l bisbe de Malta.
Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:
–Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.
Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren torná á sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un estrem de la sala.
–Ah, sí, contestá lo Rey: l’assessinat del arcabisbe de Saragossa.
Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y’l Rollá fins anyadí:
–Com que es cosa que no’ns toca, libre sòu de aplicar la lley als dolents.
–Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa á tots.
–Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y besant la ma al Rey.
–Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.
–Alabat sia Dèu!
Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella divina paraula, y l’últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir en aquell instant:
–Gran rey… sòu un gran rey… benehit sia Don Fernando!
Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota sa cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo concell.
Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant alguna persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus paraulas á alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que doná al sortir de la sala foren aquestas:
–Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.
A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants diversos sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y’l vell Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia, de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar de cert quins havian sigut.
Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual esperava revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera, enrahonant entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L’home que allí hi havia era lo que’l Rey buscava, era l’amich franch, que, per no ser cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua tal com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant l’últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona de Aragó.
–Allí está mossen Borra, digué així que’l descubrí; vina, vina, juglar; ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á Dèu per mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon escribá las cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma familia y amichs.
Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del tot per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son rey, y digué en veu alta aquestas paraulas:
–Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias que s’aumente la gloria de Aragó… Gloria, gloria es sols lo que pera tu y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer als mestres que l’han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.
–Tens rahó, gloriós… escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á pregar á Dèu pera acertar en tot.
Així que’l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes veu, sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li havian agregat de Balaguer, entonava ab fervor loTe Deum laudamus.
Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.
Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist, recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s’havian hagut de elevar tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort era fresch, lo sentiment era viu!
Semblava que s’hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia, ja que en ell s’havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal de Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots sigles y de qual fusta s’havian fabricat tronos de reys y llansas pera tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa, de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant aquell dia havia mort pera’l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera’l senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que’ls tres que’l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á cap se semblava… peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que la del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder y véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma de un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.
En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants soldats castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de Balaguer, separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de mans y peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la princesa Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al desgraciat marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt lo derrer Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás. Lluny de mostrarse abatut, son front seré s’alsava ab orgull, y son breu parlar y son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima forta que desafia á la desgracia y als contratemps, que l’apocat esperit de aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja que allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab tota la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y pus era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando, parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que semblava podia serli menos trist y desconsolador:
–Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot se compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton nebot, en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després…
Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí hauria plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab interrómprerse á sí mateixa y ab mossegarse’ls llavis, pera dissimular á sa afligida esposa la forta respiració que tenia, indici cert del pes que oprimia son cor en aquell instant.
–Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just, Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels bons… y jo per tal vos tinch.
La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á la del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian corregut fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.
Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta, la Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots los soldats que’s disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia donar la última abrassada al espós… y quí sab si seria la última de la vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit, l’omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent barrejar ab ell sos sospirs y’l foch de sas entranyas, y assegurantli que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor, se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent estrangera.
Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab veu fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li digué:
–A Dèu, filla de mon cor! No t’olvides de mos fills…!
Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim recort influiren de tal manera en l’ánimo de la Comtesa Isabel, que esta, sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná prompte consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y’s resolgué á fer lo que fins llavors no havia tan sols pensat.
–Sol!… tot sol, y lligat!… deya la Comtesa, quant desde’l llindar de la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi que allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus se espressá de esta manera:
–Sol,… sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?… Y ho he de permétrer?… Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó, de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser esposa.
–Qué fas? li preguntá l’afligit espós, coneixent ab los ulls de la Comtesa la resolució del acte á que’s preparava.
–Qué he de fer? Cumplir com á esposa.
–Y’ls fills com quedarán?
–Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra mare, Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son cor alts y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills. Deixau los nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l’espós.
Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y de llágrimas.
–Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!
Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al véurerlos, s’agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á enténdrer que no l’abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís que se separás ó’s despedís, contestá ella ab alta veu y energicament:
–Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu trossos.
–Apartauvos, insistí un de aquells sayons.
–Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.) Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que’l matrimoni es un llas per lo qual de dos carns s’en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller, atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una reyna de Castilla!
Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un dels oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que portava á la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de la barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.
La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia, que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens mirar lo cansament que patia y lo que s’atropellavan sos delicats peus.
Tal era l’ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim Comte de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las torres del castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials que havia designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número de soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra que’l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.
Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava en part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si may feya la sort que se l’emportassen á la terra de Castilla, com així en efecte vingué á ser ab lo temps.
Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant de ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los presos, no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las glosas de sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las burlas, ó al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son embós, era lo donzell.
La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de las que deyan los soldats, arribá en l’últim ters de aquell fatigós viatge fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes compassius, si no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera ella lo callat donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre senyora una relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.
En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un punt que venian begudas, l’ánimo de la Comtesa se contristá sobre manera, y fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot pensant en la injusticia del motiu ab que l’insultavan.
–Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa’l mata arcabisbes.
–Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha esquinsat sa corona.
Y á tals crits, traginers, pobres, viandants y criaturas s’acostavan embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm, inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens mes consol en aquells moments que’ls brillants ulls de sa esposa, clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar sas intencions.
En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa ab son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera aprofitar lo temps, li digué:
–Senyor, senyor, no sè perque’m sembla que sòu cavaller en vostras maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y confiansa que…
La Comtesa s’havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá mes la cara y’s dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que’l cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que’ls altres no miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que cubria la cara del oficial.
–Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap dubte…
Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á juntarse ab son marit, entre’ls genolls del qual apretá son conturbat front y sa descolorida cara.
–Jesús Maria!… Jesús! Jesús!… Aquesta cara jo la conech… aquesta cara es…
Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una mirada del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se esposás á plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.
Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.
Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará en aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al sentir lo cap de la Comtesa que s’apoyaba sobre de sos genolls.
Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á colocarse en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de la mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de Lleyda.
Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de tota la comitiva un cert núvol de pols que s’alsava al mitj del camí: era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava precehida per un frare jove.
–Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.
Al ohir aquest nom l’apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint son cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent espuma per la boca, li digué:
–Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per tas miras y per ta ambició m’has arrencat la corona!
Fra Vicens, que s’havia arrimat á una part del camí, lluny de inmutarse per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y en la qual tothom veya la influencia divina, contestá al Comte:
–Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l’ambiciós y l’hipócrita, pus per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!
Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y no replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la ciutat, mentres que l’oracle del Senyor, en direcció oposada, anava seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian derrera.
Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s’evitá que molta gent s’arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de tothom.
Poch era pera la Comtesa passar entre’ls que havian sigut sos vassalls, en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al mateix temps testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no pensava en res de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap y son cor no s’ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era lo de saber si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si la separarian.
Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament confirmada la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo peu al llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat en aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava aquestas paraulas:
–Prou: de aquí no podeu passar… al menos per ara.
Al mateix temps, lo soldat que portava’l vit de bou doná un cop á la mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.
La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de desespero, obrint sos ulls de foch.
–Ah!… Ah!… Ah!…
Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la infanta, cridá:
–A Dèu, esposa! Pensa en mos fills…! A aquest darrer mot, oprimit estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir. Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja, y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap en la pedra del llindar del castell.
Allí tal volta s’haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs, s’acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.
–Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.
Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la desmayada, contestá al canonge, dihentli:
–Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont havem de anar, y jo m’encarrego de guardar ab tota seguritat en mos brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.
Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á la pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat possible.
Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de aconsellar al infant don Alfons sobre’ls mestres que havia de péndrer, y’l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.
Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s’esplicás ans lo que succehí en casa del ardiaca Barutell.
Així que’l soldat castellá deixá sobre’l llit del canonge á la postrada Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or, allargá la ma pera donarlo al soldat, dihentli:
–Tè, que’t pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes per moltas y moltas rahons.
–Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la del ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han mort en la guerra.
L’ardiaca quedá com pasmat, vehent l’acte generós de aquell home, que tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit estranger y enemich de la casa de Urgell.
–Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.
–Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa cara lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n’hi havia de dolents. Vostre acte’m proba que sòn los homens los que fan malver lo temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha homens bons y homens dolents.
Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:
–Castellá… soldat… pobre… desconegut… y… No ho sè enténdrer. Alabat sia Dèu!
Vehent lo sacerdot que’l soldat no’s movia, y crehent que volia tal volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li digué:
–Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague; peró si es que voleu alguna altre cosa… Voleu béurer un poch?… Voleu menjar alguna cosa?
Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá: –Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la ampolla de malvasia del armari…
–Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.
L’ardiaca girá’l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del soldat.
–Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que no voleu de mi…
–No vull res, ni de vos, ni menos de ella.
–Donchs?…
–Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me privaréu de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he salvat del perill y de la vergonya?
En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.
Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del cor lo que li havia succehit.
–Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra casa.
Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer al ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas penas, esclafí en un plor y esclamá:
–Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn las desgracias que’m cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo y tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així’s veja la filla del rey En Pere de Aragó?
–Calmauvos, senyora: ja sabeu l’afecte que sempre he portat á tota la familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.
–Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo sòu, Barutell! Com pagaré jo’l favor de haverme portat aquí! Sí, sí; haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí’m ha portat?
Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent sentit totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera entrar, penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no avansant molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte, lo bacinet de ferro que’l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en aquell instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian conéixer si era de ternura ó de compassió.
–Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja tornan, ja’m buscan ¿qué voleu?
Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció y confiansa.
–No temau, senyora… que aquest es lo bon home.
–Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina, vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.
Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que tenia de que se recompensás á son salvador.
–No cal, senyora, no cal, digué l’ardiaca: ja se li pagava, peró res ha volgut ni en diners, ni en menjar… y diu que sols desitja, per recompensa, véurervos un moment.
–Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué prové aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t’asseguro que si may puch…
–Basta, basta, interrumpí’l soldat. Y acostantse á la vora del llit, anyadí: –No’m parleu de recompensa, quant me dono per content de haver salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos brassos.
–Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta aragonés que serveixes á Castilla?
–Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de Aragó.
Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta, debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort que li feya lo soldat.
–¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?
–Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m’en recordo, sí, y qué?…
–¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del rey don Joan, y?…
–Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada senyora. Prou, prou m’en recordo, y’m sembla que encara…
–Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de… de…
Lo soldat s’hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que plorar.
–En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan estimat y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas cansons sabia… de aquell… Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?
–Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y besant la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en la juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en sa vellesa, de vostras amargas penas.
–Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo’t regonech, soldat, jo’t regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de ma estimada germana, la reyna de Castilla!
A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:
–Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo qual tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don Fernando.
–A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un pobre soldat?
–Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton de Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de Balaguer; en ella hi ha lo nom del principal á qui s’atribueix la mort del arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey, tal volta conseguescas per aquest medi…
Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya la Comtesa, y sens respóndrer.
–No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un servey á ell, me servirás á mi y’t servirá á tu.
Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta, digué al fi:
–Al Rey sí, peró á vos ni á mi no’ns donará cap profit una proba que facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja’l cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui’s refereix…
–De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de ella lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala… sí, guárdala, quant no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon agrahiment, per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor de mas joyas.
–Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la guardaré tota ma vida… es á dir, á menos que conega que per ella s’ha de salvar á un inocent ó s’ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors sí, cumpliré vostre desitj.
–Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps la infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya llavors una altre idea. Digas, Soto: l’oficial que venia derrera de la comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa…
–¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?
–Qué dius? Ho has vist?
–Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.
–Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?
–Sí, lo donzell de Puymoren.
–May havia sentit anomenar tal nom, digué l’ardiaca.
–¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch sabia aquest nom. ¿Y tu’l coneixes? ¿Sabs de ahont es?
–Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen, y catalá.
–Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat…
Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.
Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse de la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en sech, sens dir mes que: –¡A Dèu siau, senyora!– y á tota cama apretá á córrer, desapareixent de la habitació.
A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.
–Espera! Qué fas? Recórdat… cridá la infanta.
–Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment… cridá l’ardiaca.
–Bo! Ahont anau?… Ara que tot era aquí… cridá la criada, que entrava ab la llonganissa y la ampolla.
Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué responent á tots aquells crits: –Fiau de mi, senyora!
Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no es de aquest lloch, y que sols deuria contar si’m proposás fer la de las desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals, desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que, seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos vencedors.
Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que totas aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.
Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin costat se mira.
Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse la rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó contempla un quadro de una batalla ó de un incendi.
De aquesta manera pót considerarse l’efecte bell que podria causar á la imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell de Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa única finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era construida, y llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no rébrer altre claror que la de las pocas estrellas que’s veyan al través de una espessa y doble retxa de ferro.
L’ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura, encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix, al penetrar per entre’ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los boschs, en temps que’ls arbres estan sechs.
La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.
La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas era l’únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.
Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá, si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s’imagina véurer la sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes que aquesta lo perseguesca.
Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor exterior de un home que’s resol á no voler sentir, perque sent y ha de sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant fugintli pera sempre devant sos ulls, l’amor de familia, la amistat, la companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!
A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat intrépit, s’hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y la vida: la mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment espressada en los ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom mereixen quant per ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina l’esperit, tot lo foch que’l crema.
Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l’art y’l sentiment podrian descríurer.
Quatre passos havia donat sols lo presoner, després que l’escarceller ó castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab son front los gelats ferros de la retxa; allí s’havia detingut, fixant sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s’havia quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s’arrecona de cara á la paret per inservible.
Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per demés l’esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias, y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab l’acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y corromput desde’ls mes alts personatges fins al mes insignificant y crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior sentia l’infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s’anavan empenyent los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.
–Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué’m puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre’l mateix pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l’engany: los que manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi’m passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu, perdó! Jo’m resigno á ma sort… Nó, nó; dich mal!… jo’m resigno á vostra voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano forsa pera resistir los treballs que m’esperan!