Acte tercer

Merceneta: És que és molt sospitosa aquesta set, Ernestina. Que t’expliqui com li ha vingut!

Ernestina: (Amb ganyota de fàstic i arrossegant les paraules.) Prou, Merceneta! Porta l’aigua que et demanen. I, on és la mare? On són els altres?

Pepe: La seva mamà, Ernestina, és al pis de sota; la Júlia se n’és anat a descansar, suposo. Tenia migranya.

Merceneta: (Servint el got d’aigua.) I en Víctor treballa al seu catau per no aguantar la capa.

Ernestina: Merceneta!

Merceneta: Prou que ho veig que tindré d’ésser jo el vostre sentinella. Tots els papers de mal fer me’ls encarreguen a mi!

Ernestina: No em turmentis més amb les teves patotxades. Calla d’una vegada. Pepe, sigui indulgent amb nosaltres. Jo era a cercar aqueix vestit, però m’ha sobtat l’escomesa del mal, el dolor de sempre. Fa un instant que no podia valdre’m. (S’apropa al braser, disposant-se a cosir. Aixeca un poc el pàmpol de la làmpara de manera que la llum li caigui sobre la costura. Agafa, després, una cadira mitjana i s’asseu.)

Pepe: (Dret, amb el got d’aigua a la mà.) No cal pas que t’escusis, Ernestina. M’enorgulleixo d’ésser tractat com un de la família. Respecte a la teva tardança, lamento el motiu. Pobreta! Ditxós el dia que et podré separar d’aquesta casa, on tot conspira contra tu. Ets massa exquisida per viure entre dolors i misèries.

Ernestina: Jo no me’n queixo pas. (Entra la senyora Rosa tota aqueferada.)

Rosa: Qui no té memòria, ha de tenir cames! El motllo. Res més tenia al cervell. Ells volien fer-ho amb un ensat. Figuri’s! (Adonant-se que en Pepe beu aigua.) Oidà, Pepe, aigua sola? Bé en cau prou al carrer, borrango! Li glaçarà el sagí! Esperi’s, esperi’s!… (Va al bufet i treu una ampolla de conyac.) Això és una bona bevenda per l’hivern. (Li’n mesura una copeta.) L’hem comprat expressament per a vostè. (En Pepe el tasta.) Li agrada?

Pepe: Meravellós, donya Rosa! Exquisid! (S’asseu al costat d’Ernestina amb la copeta de conyac i el got d’aigua a tret de mà.) Estic realment com a câ’l sogre! (Posa els peus al braser.)

Rosa: (Amb franquesa i radiant.) Tabalot! (Se’n va a la cuina i surt amb el motllo del flam a la mà.) Merceneta. (En veu baixa.) Te’ls confio, sents? Dóna’ls-hi algun cop d’ull de tant en tant. Són incapaços de la més petita, perxò. (Desapareix pel passadís. La Merceneta es fica a la cuina fent una ganyota d’intel·ligència i còmica severitat.)

Pepe: I bé, Ernestina: quan començaràs a tenir confiança en mi? Deixa això (pel que cus); mira’m (Tracta de pendre-li el vestit de les mans.)

Ernestina: (Tremolosa i atzarada per aquella situació, esguardant amb ansietat vers la cuina i subjectant la feina.) És que corre pressa!…

Pepe: També en tinc jo, de pressa. Pressa d’heure d’un cop el teu consentiment, pressa de què siguis meva, pressa de veure’t renàixer amb les meves carícies. Fa tres setmanes que espero una resposta dels teus llavis. Tanta passivitat em fa desesperar. Començo a trobar-me ridícul. Sembla que estigui perdent el temps al costat d’una imatge de cera. No m’havia succeït mai!

Ernestina: (Molt baixet i tartamudejant.) Jo no defujo pas el seu tracte… té aquesta garantia per endavant. Contenti’s amb això, li ho suplico!

Pepe: És ben poc! Massa poc, Ernestina, per a qui, com jo, viu febrós, cobejant-te, delirant en la teva proximitat!

Ernestina: No em parli d’aquesta manera, amic meu! M’encongeix, em… li tinc por!

Pepe: Por? Bah!… És ben racional… és l’alarma de la teva virginitat… aqueix esporuguiment! Tu endevines la meva follia i et sents dèbil per a compartir-la. Perquè tu en seràs d’apassionada. Sí; jo faré que en siguis; jo m’he proposat fer llampegar infernalment aqueixos ulls teus, de Puríssima, arroentar el teu cutis de lliri, aqueixa pell blanquíssima que ara és freda com gebre. (Li toca lleugerament la galta.)

Ernestina: (Sobressaltada i deixant de cosir.) Pepe! Jo esperava de vostè pietat i respecte. Sofreixo; estic entristida. (La Merceneta mira.)

Pepe: (Adonant-se’n.) Tot això passarà, Ernestina. Devindràs roja, forta i opulenta com Júlia. La meva sol·licitud d’enamorat, el sol i l’aire de les muntanyes faran el miracle. Trescarem pels prats, reposarem en les ombres, beurem en les fonts. A l’hivernada restarem vora el foc, i, en les nits de pluja i vent com aquestes, tu reposaràs en els meus braços. (La Merceneta s’ha retirat i en Pepe posa el seu braç en el respatller de la cadira d’Ernestina.) En aqueixes nits de llevantada és quan t’enyoro més dintre la solitud del meu casal. Que és bo estimar-se oint els xàfecs! (El braç d’en Pepe rellisca fins a la cintura d’Ernestina.) No, Verge meva?

Ernestina: (Movent-se neguitosa, deixant de cosir per a refusar amb la mà el braç d’en Pepe.) Parli’m sempre de les muntanyes i del sol. Parli’m també de la seva mare. Em sembla que jo hi viuria bé al costat d’ella. Així tal volta em farà agradable l’escoltar-lo. Per què no me’n diu mai res de donya Guillema?

Pepe:(Contrariat, retirant el braç de la cintura d’ella, però sense treure’l del respatller de la cadira, a punt d’insistir en el contacte.) Perquè prefereixo parlar-te de mi. Sóc jo que et desitjo, i no ella. Jo, que vull estimar-te del matí al vespre, sense reserves i sense noses. (La Merceneta torna a aparèixer a la porta de la cuina. En Pepe, que està atent al moviment de la noia, li guinya l’ull i recalca els mots.) Sense noses! (La Merceneta, engrescada en jugar una broma a la seva germana, es retira de puntetes.) T’has imaginat alguna vegada aquest goig? Ara mateix, en pensar-hi, sento pruïja de rebregar-te i malmetre’t entre els meus braços. (Torna a juntar el seu braç a la cintura d’ella.) És fam de les teves delicadeses. (Li clava els ulls en la nuca amb una intensa mirada de desig. Ernestina sent la cremor d’aquella mirada. Es posa les mans al pit i intenta aixecar-se, però en Pepe la subjecta. Amb la mà que li resta lliure va a cercar les d’ella, estrenyent-la.) Ernestina! Ernestina! Gosaràs negar-me un tast d’amor?

Ernestina: (Forcejant sense èxit.) Deixi’m… deixi’m!

Pepe: (Molt apassionat i apretant-la contra d’ell amb fúria.) És en va! M’ho demana tot el meu ésser, tota la meva sang! Vida, ànima!… (Li besa la gorja a ran d’orella; un bes llarg, golut, de vampir. Ernestina llença un xiscle, repel·lint amb força inusitada en Pepe, qui quasi rodola per terra. S’aixeca de la cadira, erta i tràgica. Els cabells amb la lluita se li han desfet i li cauen com una cascada per l’espatlla. La panereta de la costura i la cadira mitjana, junt al vestit de núvia, formen un pilot volcat terra enllà. En Víctor apareix per la porta del corredor i la Merceneta en la de la cuina. Ell, lívid i terrible; ella amb cara d’espant i com entontida pel que veu.)

Pepe: (Aparentant serenitat i com qui no dóna importància al fet.) Ca, home, ca! Res, Víctor: una niciesa d’Ernestina… una ridiculesa en conjunt. (Ernestina va retrocedint amb les mans a la gorja com per amagar la marca de l’ultratge. Júlia entreobre la porta de la seva cambra i espia l’escena.)

Víctor: (Senyalant imperiosament la porta a en Pepe.) Surti!

Pepe: Però… vaja, Víctor, vol dir que no es precipita? Jo el tenia per un home pacient i raonable.

Víctor: (Menaçador, aixecant gradualment la veu.) Surti, surti i surti!

Pepe: Permeti’m… És que vostè fa cas dels escrúpols de…?

Víctor: (Interrompent.) Prous paraules… Faig cas dels ultratges!(Ernestina es tapa la cara, sanglotant arraulida en un extrem del menjador.)

Pepe: Vol que ens formalitzem?

Víctor: Exigeixo que no torni a posar els peus en aquesta casa, i no els hi tornarà a posar mentre jo hi sigui!

Pepe: Ha, ha! Admirable!… I amb quin dret? Què representa aquí vostè?

Víctor: (Amb els punys closos, a punt de caure sobre en Pepe.) L’honra; vostè, el cinisme. És prou?

Ernestina: (Abandonant el seu recó, escruixida del que pot esdevenir, i dirigint-se a Víctor.) Víctor, Víctor, no avalotis… deixa… ja se n’anirà; sí, cal que se’n vagi per sempre!

Pepe: (Amb molt desvergonyiment.) He estat un imbècil, Ernestina. Amb calma podia arribar a assolir els meus propòsits. Llavors tu i ell, ell i tu, tu estaríeu als meus peus suplicant que em quedés. En fi, de malagraïts l’infern n’és ple.

Víctor: (Fent acció de llençar-se sobre en Pepe, però aturat per l’Ernestina i la Merceneta.) Vil, vil, canalla!

Pepe: Calma; no tinc pas ganes de convertir això en una tragèdia. Ernestina té el dret de treure’m, i me’n vaig. El paraigua, Merceneta? (La Merceneta es fica a la cuina i torna tot seguit amb el paraigua, donant-lo a en Pepe. Ell despenjarà l’impermeable, posant-se’l tranquilament. Ernestina, abraçada a Víctor, contempla aqueixa maniobra amb ulls d’esverada. En Víctor també segueix amb l’esguard la maniobra d’en Pepe, procurant reprimir els seus impulsos agressius.) Altrament, sí: pobres i orgullosos! Demés, quan se té un crèdit amb donya Rosa, cal cobrar-lo en la forma que es pot. No s’amoïnin… La corona mortuòria de lainconsolable abuelita. Passaré la factura. (S’inclina cerimoniosament i se’n va.)

Víctor: (Aterrat.) Miserable! Desvergonyit! Miserables també nosaltres, Ernestina! (Ell i les dues noies resten com estemordits. Ernestina, amb els ulls baixos, es separa d’ell i es deixa caure en una cadira tocant a la taula, on estén els braços, abscondint la faç entre ells. La Merceneta de sobte s’arrenca a córrer per la porta del passadís, amb intent d’anar a avisar a la senyora Rosa. Júlia treu una mica el cap per entre els batents de la porta, espiant l’escena.)

Víctor: (Cloent els punys amb concentrada recança.) Per què, ja que no podia tornar-li els diners, no he sabut arrabassar-li la llengua?

Ernestina: (Amb veu lenta i apagada.) I per què la meva mare ens ha conduït a tal afront?

Víctor: (Apropant-se a Ernestina.) Com ho esborrarem això, Ernestina? Com podrem allunyar-ho de la nostra memòria?

Ernestina: (Sempre amb el cap damunt dels braços.) Víctor, puc jurar-te que no l’he pas alentat per res en Pepe!

Víctor: No l’anomenis!… Lladre, lladre de la meva il·lusió!

Ernestina: Calla!

Víctor: Sempre més, sempre més, Ernestina, aquesta injúria a la teva puresa recremarà la meva sang.

Ernestina: Que no creus en la meva innocència, Víctor?

Víctor: Sí, sí; però has deixat el borrissol de la teva pell immaculada en els llavis d’aquell pervers. Cap força humana ni divina pot guarir-me d’una tal recança.

Ernestina: Sóc la mateixa, Víctor! El meu cor és pur!

Víctor: Però el meu s’arbora de gelosia, d’una gelosia incurable!

Ernestina: (Aixecant-se i intentant tapar-li la boca.) Oh, guarda el teu secret, Víctor! Ets lleuger temerari!

Víctor (Agafant-li les mans.) No; per què? Els d’aquesta casa acaben de posar en perill la teva honra. És més que intentar assassinar-me, més que trepitjar les meves entranyes…

Ernestina: Júlia pot sentir-te!

Víctor: Tant se val. Tu has ocupat el seu lloc a l’espona del meu fill, el lloc abandonat per ella; tu, i sols tu, has vingut a calmar la meva desesperació. I jo t’estimo, Ernestina! És tan just que t’estimi! Qui podrà recriminar-me!

Ernestina: Víctor, per Déu! Et pagava els teus favors…

Víctor: És que t’he estimat sempre, sempre! Has sigut el somni de la meva adolescència. Sí, Ernestina: un engany dels sentits. Poc sospitava trobar el meu ideal a l’hora que devenia espòs d’una altra. Ets ma vida, tota ma trista vida!

Ernestina: I per què has de confessar-m’ho això? Per què?

Víctor: Perquè ara trobo energies en la desesperació; ja no m’endogala l’agraïment, ni la paternitat; res. Estic llibert. Els que m’han menyspreat no tenen dret al meu sacrifici ni… al teu!

Ernestina: Quin horror!

Víctor: L’horror està en haver esperat que una bèstia folla s’abraonés a tu, que deixés en la teva pell immaculada el rastre de la seva impuresa. (Clava son esguard en el lloc de la besada.) Jo que et guaria amb temença de pensar impurament, de no saber sobreposar-me al martiri dels teus braços, i mai trobava prou castes ni prou respectuoses les meves mans!

Ernestina: I jo ho endevinava i t’ho agraïa!

Víctor: Et conservava immaculada per un malvat.

Ernestina: Asserena’t, tranquilitza’t! La meva ànima no ha pas desdit.

Víctor: Ernestina, jura-m’ho!

Ernestina: T’ho juro! Mai ni un sol instant m’ha inspirat altra cosa que repugnància i basarda. Volia provar les meves petites ales, volia fugir de tu per evitar aquesta hora. Ni una lleugera simpatia, creu-me; em llençava al precipici amb tot el coneixement, per a no fer nosa.

Víctor: Oh, Ernestina! Quin pecat hauries comès!

Ernestina: (Inquieta i vigilant.) Ara l’estem cometent tots dos. Separem-nos, Víctor! Siguem prudents. Si ens descobrissin! Arribes a capir el nostre viure? T’imagines l’eterna sospita dels altres interposada entre tu i jo? Ni mirar-nos gosaríem!

Víctor: (Baixet i insinuador.) Ernestina, a mi també m’han brollat unes petites ales. Les sento frisar… Aquesta casa se m’ha fet insuportable.

Ernestina: Què estàs dient! Com t’enganya el desig! Tu ets incapaç de resistir els planys i les súpliques; no sabries pas ésser cruel amb les tres desgraciades que es refien del teu guany.

Víctor: Tampoc dec ésser cruel amb la meva ànima, Ernestina, i tu ets la meva ànima. Ningú té dret al nostre martiri!

Ernestina: Pobre Víctor! Has pensat això a deshora. Jo no puc pas seguir-te… On me portaries amb el cor malmès, quasi agonitzant? Ara mateix… a penes respiro… (Ernestina bleixa amb ansietat. D’esma cerca un seient i tintinejant es deixa caure en una cadira, prop del balcó.) Oh, m’ofego, m’ofego! No t’apenis, Víctor; és el mal de sempre.

Víctor: (Ple d’angoixa, intentant auxiliar-la, sense atinar en què.) Ernestina! Oh, per pietat, Ernestina!

Ernestina: (Xiuxiuejant, amb pena.) Calma’t, Víctor. Fa estona que estic així… tota la tarda. Acosta’t. (Ell hi va, agenollant-se als seus peus.) Tinc un estrany pressentiment. Escolta’m. (Li acarona els cabells.) Potser tenies raó… Què hi fa que ens descobreixin? Si aquesta fos la darrera vegada d’estar sols! Si mai més tinguéssim uns instants de lleure per dir-nos el que sentim! (Víctor sanglota.) Asserena’t; jo també t’estimo. (Víctor esclata, besant-li les mans amb deliri.) Besa, besa! Jo no podria pas negar-te res. Sóc teva. Oh, si poguessis retornar-me!… Ara… voldria viure… Obre el balcó!… Aire… aire… Obre del tot! (Víctor es dirigeix al balcó i l’esbatana. Després cerca a l’entorn un abrigall per a cobrir a Ernestina i protegir-la del vent plujós que ratxeja fent voleiar els cabells de la noia. Desesperat es fica a la seva cambra, topant-se amb Júlia darrera la porta. Passa sense fer altra cosa que mirar-la un moment amb aire glacial, de repte. Júlia penetra en l’estança i va a seure al caire de la taula. La seva expressió és rancuniosa. Indiferent al mal d’Ernestina, apoia el colze en la fusta, inclina el cap en el palmell de la mà i encreua els peus, que belluga nerviosament. En Víctor revé amb un abrigall, posant-lo damunt les espatlles d’Ernestina. Aquesta aspira amb avidesa l’aire fred del crepuscle. No s’adona de la presència de la seva germana.)

Víctor: (Prescindint de Júlia.) Ernestina, Ernestina, no estàs bé aquí! Vols provar…? Et passa, Ernestina?

Ernestina: (Com un sospir.) Sí… sí… poca cosa… (Li fa senya de què es tranquilitzi.)

Víctor: Júlia, vina… ajuda’m; duem-la a la seva cambra. Sents, Júlia?

Júlia: (Freda i despietada.) Això és cosa teva. Ves aquest!

Ernestina: (Girant el cap per a veure a Júlia.) Què diu… la Júlia?

Víctor: Res. Estàs més bé?

Ernestina: No m’ofego tant!…

Víctor: I el dolor?

Ernestina: (Més animada de veu.) No cedeix mai el dolor. Que espiaves, Júlia?

Júlia: Espiava, sí!

Ernestina: Pitjor per tots, llavors. (Fa acció d’aixecar-se però li manca força. Víctor va per ajudar-la, però titubeja, cohibit per la presència de Júlia.)

Júlia: (Notant la vacil·lació.) No quedis, home, no quedis!

Víctor: (Concentradament a l’orella de Júlia.) Ja en parlarem, Júlia, ja en parlarem.

Rosa: (Entrant com un llampec amb la Merceneta al darrera.) És cert, filles meves, el que acaba de contar-me la Merceneta? (Tots resten indiferents en el seu lloc. Víctor a la vora de Júlia, d’esquena a la senyora Rosa.) Reina Santíssima, quin daltabaix! Però… que parli algú! (Encarant-se amb en Víctor amb els braços encreuats en actitud agressiva.) Vaja, Víctor, que el primer cop que vols fer l’home… Ah, sí: t’has lluït! I no t’ha inflat la cara d’un cop de puny en Pepe? Massa prudència… Oh, és molt delicat el noi de casa! L’honradesa… la virtut… el dallonses!… Mal com… Déu me perdó! Mira quina alegria que ens has dat a totes! Ja ens mantindràs tu ara; ja pagaràs el que devem; ja es refarà l’Ernestina!… Que no la contemples que eixorivida s’és posat?

Ernestina: (Fent un esforç.) Mare, mare!

Júlia: No us inquieteu per ella. Si ho sabéssiu!

Rosa: Et penses que no ho sé! Si ho veig; ho estic veient: una criaturada, un ensopols, un res… Mireu que és prou! Durant tota la meva vida, tota!, així que els meus propòsits comencen a reeixir, es presenta un tarambana, i… té! No fa ràbia, no encén les sangs, no n’hi ha per a tornar-se boja? Responeu-me alguna cosa, si sou servits! Sembleu masells! Heu de dir-me el com i el què; ah, sí!, per a posar-hi remei. No és que no m’hagi escarrassat fent seguir a l’altre beneitó per la Merceneta. Però, ca!… Vés-li al darrera amb un flubiol sonant. Estic atuïda, sabeu, nois?, ben atuïda! (Es deixa caure a un seient, fregant-se el suor que malgrat el fred li traspora pel coll. Ernestina s’aixeca i arrossegant els peus i cridant amb la mà la Merceneta, que l’acompanya a la cambra. Víctor se n’és anat al fons. Allí resta amb el cap jup, seguint amb l’esguard les passes d’Ernestina. Júlia també s’aixeca amb un gest viu, es revira i sobta la mirada del seu marit.)

Júlia: Per què no la segueixes, Víctor? Vés-hi, home, vés-hi… És horrorós, horrorós!

Rosa: I ara! Què t’empatolles, Júlia? Parla clar, redimoni! O sou muts o enraoneu amb segones. Què més hi ha?

Júlia: En Víctor, mare. Ell és l’únic que deu donar-li explicacions. Si gosa…

Víctor: (Arronçant les espatlles.) Tu n’estàs informada tan bé com jo, Júlia. Per la teva malícia no hi ha secrets.

Júlia: Jo només puc respondre del que he vist, i ja he vist prou.

Víctor: Llavors, ho saps tot.

Júlia: Tot, no, criatura! El que sé és que teniu molt descar!

Víctor: Júlia!

Rosa: (Posant-se dreta de bell nou, excitada.) De què us les haveu vosaltres, ara? Júlia, filla meva: es tracta d’algun altre tripijoc? M’ho temia, a fe. (Encarant-se amb en Víctor.) Si et proposes amargar-nos l’existència, digues-ho d’una vegada. Estem frescos, estem frescos! Et referies a l’Ernestina, oi, Júlia?

Júlia: Sí; allò que es diu vés-te’n tu per a posar-m’hi jo. Ja hi toqueu, mare, ja hi toqueu. La hipòcrita!

Rosa: Valga’ns la Santíssima Trinitat! Disculpa’t, Víctor, disculpa’t! Seria espantós que t’haguéssim recollit del mig del carrer per a… Ara vés dient que vetlles per la nostra dignitat. D’aquesta manera ens pagues?

Víctor: (Pàl·lid, trèmol d’indignació, es mossega els llavis, esclatant a la fi.) Prou, senyora Rosa, prou! Mentre gasti el llenguatge d’ara, jo no li daré la més petita satisfacció. La única que hi té dret és Júlia; tampoc ho mereix, però hi té dret. Vol deixar-me parlar un moment amb la Júlia?

Rosa: Amb mi caldria que te les haguessis! Ah, sí! Però ja ens veurem les cares tard o d’hora! Aquí te’l deixo, Júlia, aquí te’l deixo! (Se’n va a la cambra d’Ernestina. Júlia torna a seure amb posat d’una dona carregada de paciència, disposada a suportar tota mena d’impertinències.)

Víctor: (Després d’una pausa.) Escolta, Júlia; jo no sé si t’has fet càrrec del que succeeix. Jo en aquest instant sofreixo com el que més pugui sofrir; jo m’acuso tan severament com la meva pròpia consciència pugui acusar els altres. Has d’entendre que no oblido pas les alegries viscudes aquí en la vostra companyia; però tampoc oblido els dolors. Sento agraïment, però també em deveu agraïment. No vull passar comptes; estem en paus. Ara el nostre deure és solucionar el conflicte. Tu ja comprens que la situació ha devingut insostenible.

Júlia: Comprenc que una altra ha ocupat el meu lloc.

Víctor: El teu lloc en el meu esperit, sí. Has fet els possibles per a lograr-ho. Per aquest cantó has arribat a ser-me indiferent.

Júlia: A estones. Recorda-te’n, Víctor! Sí, entesos. Jo era per tu com una mena de… passatemps. Em fas molt favor. Segueix, home, segueix.

Víctor: La teva mare t’ha criat vanitosa, egoista i lleugera. Ni has complert amb el teu fill, ni has complert amb mi, ni has pogut complir amb la llar nostra. Perquè no tota la culpa és teva, et compadeixo. Perquè no tota la culpa és meva, tu estàs en l’obligació de compadir-me.

Júlia: Filosofies, noi, filosofies! I no m’hi vinguis a mi amb filosofies, saps?

Víctor: Filosofies? Bé. Llavors deixem-nos de filosofies. Ara determinem qui de nosaltres deu abandonar son lloc en la nostra família. A dreta llei, tu deuries seguir-me, Júlia. És la única solució honrosa; és el meu deure de marit proposar-te-la.

Júlia: Què dius! Jo amb tu?… Deixar la mare, sense un pa a la post, matar-la a gratcient, robar-me-la per fer-me sentir el teu despotisme d’amo? (Júlia s’aixeca indignada.) Treu-t’ho del magí. Primer em tiraria al mar!

Víctor: (Exasperant-se.) Així, doncs, per la pau de casa, tu creus que hem de llençar a l’Ernestina pel balcó, o tenir paciència fins que se’n vagi a l’hospital o al cementiri? Júlia, Júlia! Jo havia fet l’intent d’ésser magnànim, generós amb vosaltres, sever amb mi. Però, ah!, no val pas la pena.

Júlia: (Allunyant-se d’ell d’esquena.) Com te sembli! Tu has fet l’embull i tu sol el desembullaràs. (Freda, despectiva, camina pel menjador, d’un aire avorrit. Al passar davant del mirall es contempla un instant, apartant-se un rull del front. Víctor, amb la mirada vagarosa, es deixa caure tràgicament en una cadira. La senyora Rosa surt de la cambra d’Ernestina més aclaparada que abans.)

Rosa: (Com parlant per si sola.) Sí, naturalment, un sotrac darrera l’altre… Sempre ploure sobre mullat; això ni el cor d’un elefant ho resisteix. Jo no sé pas què en farem d’aquesta xicota. Déu meu! Déu meu! (Veient l’actitud d’en Víctor i Júlia.) Sembla que no heu pas lligat caps encara, vosaltres. Quina casa… quina casa! Després ens estranyem de què certes persones facin un disbarat. Ah, sí!, un disbarat!… (Es fica a la cuina. La Merceneta apareix a la porta de la cambra d’Ernestina; guaita temorosament. Després, en veure que Júlia se’n va darrera la senyora Rosa, avança amb precaució cap en Víctor.)

Merceneta: Víctor, l’Ernestina… vés-hi. Fa pietat; sofreix com mai. S’estavellarà contra els ferros de la capçalera! La mare, res; “un pegat per l’histèric a la boca del païdor, i llestos”. No l’abandonis a l’Ernestina, Víctor!

Víctor: (Amb gran amargor, fits els ulls en la Merceneta.) Ja no puc atansar-m’hi… ja no puc fer res per l’Ernestina. Ella mateixa s’esveraria de la meva presència, refusaria les meves mans… Oi que és terrible això, Merceneta? Doncs és així!

Merceneta: (Tapant-li la boca amb una mà i mirant vers la cuina amb desconfiança i atenuant la veu.) No parlis d’aquesta manera, que em faries plorar. Tu també fas cara de sofrir molt.

Víctor: Merceneta!

Merceneta: Fes com si no hagués succeït res; torna-hi a ser bon amic, Víctor; creu-me, no desemparis l’Ernestina!

Víctor: Entre ella i jo, Merceneta, hi ha una muntanya més alta i espadada que el Montseny.

Merceneta: (Concentrat i solemnial, a frec de l’orella de Víctor.) Si fos com tu, passaria per sobre la muntanya!

Teló

La mateixa decoració dels anteriors. És al vespre. Els mobles, si fa o no fa, com sempre; només hi haurà un braser encès al mig de l’escena.

(Víctor es disposa a escriure i la Júlia el contempla amb posat submís i complaent.)

Júlia: Víctor, ja has vist com la meva mare ha acabat per donar-te compliment. Jo m’escarrasso com les altres. I tu, estàs satisfet? Desisteixes de tot projecte de separació?

Víctor: (Amargament.) Jo desisteixo amb facilitat, Júlia. Prou que et consta!

Júlia: És que seria un crim, Víctor. La mare… Em cal més que mai la meva mare! Insisteixes en que parli a Ernestina?

Víctor: Sí, demà, o quan te sembli; però aviat. Si hem de viure junts, hi hem de viure sense suspicàcies.

Júlia: Per la meva part…

Víctor: Per la teva i la dels altres. En la nostra família no hi ha pas ningú dolent; tots som honrats, tots tenim cor, però no ho sembla. Hem de juntar els nostres esforços i encaminar-los a un mateix fi. Sols d’aquesta manera podrem anar amb el cap ben alt dintre i fora de casa.

Júlia: Reconec que he pecat. Era per agradar-te, Víctor, sols per agradar-te. La mare no m’ha fet apendre res més. Però els meus pardalets del cap han fugit amb la por de perdre’t, amb la ràbia de pensar que la nostra separació confirmaria les murmuracions de la gent. Ah! Diuen coses espantoses!… En Pepe ens mantenia… era el meu… i de l’Ernestina… el de totes!

Víctor: (Interrompent-la aspre, amargat.) Sí, Júlia; calla, calla!

Júlia: I què faràs, Víctor, per esborrar aqueixa màcula? Digues-m’ho!

Víctor: (Violent.) Tantes coses restaran imborrables del nostre passat! Vols que vagi arrebossant llengües de casa en casa? Haguéssiu tingut seny!

Júlia: (Tapant-se les orelles.) No, Víctor, no! M’esgarrifes quan perds la corretja. No he dit res. El metge! (Es separa de Víctor.)

Dr. Riera: (Eixint de la cambra d’Ernestina, seguit de la senyora Rosa.) Si repetia el dolor, el tractament de sempre i de seguida. Ara està bé, però… entenem-nos: amb una depressió moral intensa, que mai havia notat. Això la predisposa a recaure. No m’explico el per què aquesta vegada s’ho han pres tan a la fresca. I era molt seriós.

Rosa: Ho sents, Víctor?

Dr. Riera: (Fitant l’esguard a Víctor.) La culpa és d’ell? M’estranya! En Víctor sempre ha complert les meves prescripcions al peu de la lletra. Amic meu, no el conec. Com és que s’hagi tornat així dessidiós? Què li passa?

Rosa: (Sospirant.) Ah, doctor! Cada casa és un món!

Dr. Riera: Doncs, mirin: totes les meves visites resultaran inútils si vostès suspenen la medicació. Ja deu tenir present, senyora Rosa, el sermonet de l’altre dia.

Rosa: Ai, calli! Em va deixar com un drap brut.

Dr. Riera: És que vostè, senyora Rosa, tot s’ho pasta i cus segons la seva fantasia. Sembla que la providència estigui a la seva disposició. Recordi que ja m’havia negat a seguir visitant-los. He tornat perquè en Víctor era una garantia. La única en aquesta casa. Si ell em falla, estem perduts.

Rosa: Es farà el que vostè mani, doctor. Ah, sí!, el que vostè mani.

Dr. Riera: Qui ho farà? Hem de saber-ho i estar-ne segurs.

Rosa: Qui ha d’ésser! Ell! Jo, Déu me’n reguard!…

Víctor: (Impetuosament.) Mai, senyora Rosa! No puc; ja ho sap vostè! (El doctor clava l’esguard més fixament en la faç d’en Víctor.) Tot el que jo fes per ella li seria més perjudicial que beneficiós!

Rosa: Vaja, home! Escolti, doctor… Res: figuri’s… si tot està oblidat! Ara vaig a dir-li el que passa.

Dr. Riera: Dispensi, senyora Rosa. Amb en Víctor ens entendrem millor. Vol deixar que m’ho expliqui ell?

Rosa: (Un poc molestada.) Que li ho expliqui, que li ho expliqui! A mi sí que… (Se’n va a la cuina, on es juntarà amb la Júlia.)

Dr. Riera: Digui, Víctor. Abans vull justificar el meu interès en tenir aquesta explicació. El pare d’Ernestina era un gran amic meu; un músic de mèrit a qui la modèstia i la delicadesa perjudicaren durant tota la vida. Ernestina és la seva mateixa estampa. No ha heretat pas res de la senyora Rosa. Tot això m’obliga a vetllar per ella. Ara bé: per les paraules que acabo de sentir, endevino l’existència d’un drama de família; i les malaltes de la mena d’Ernestina no en volen de drames de família.

Víctor: Sí, és un drama… El cas és que jo tampoc sóc el més indicat per explicar-li-ho.

Dr. Riera: L’Ernestina s’afectà molt per la mort del fill de vostè; mes això d’ara és conseqüència d’un altre trastorn. L’Ernestina tenia relacions, no? L’ha deixada el promès?

Víctor: Vaig tenir de llençar-lo al carrer per vil. Ernestina no l’estimava.

Dr. Riera: Això no és pas un drama; és un accident. Què més?

Víctor: Ernestina va rebre una terrible commoció al sentir-se… no sé com dir-ho… objecte de la grolleria d’aquell home.

Dr. Riera: Això explicaria el mal, però no explica pas el que vostè li negui ara la medicina.

Víctor: La senyora Rosa i la Júlia atribuïren la meva acció…

Dr. Riera: Quina acció?

Víctor: La de treure de casa a l’infame…

Dr. Riera: Entesos.

Víctor: A gelosia meva. Hi va haver crits, recriminacions, llàgrimes…

Dr. Riera: (Doblegant les entrecelles.) I vostè creu obrar en consciència donant-se per entès? La seva conducta no aferma la sospita? Miri, Víctor: abans vostè ha dit a la senyora Rosa que tot el que pogués fer per Ernestina devindria perjudicial. Això sol té una explicació: que la presència de vostè emocionés fortament a Ernestina. Llavors, o l’avorreix molt, o l’estima molt. Hum, Víctor! No crec gaire en l’odi entre vostès.

Víctor: Doctor, la sospita ha fet nàixer certs rubors que abans no existien. Se’ns espia, se’ns vigila. I ella ho sap.

Dr. Riera: (Després d’una pausa durant la qual reflexiona i amb decisió i senzillesa.) Cal desenllaçar aqueix drama!

Víctor: (Atuït.) No té desenllaç, no en té!

Dr. Riera: Llavors el mal d’Ernestina és incurable.

Víctor: (Desconhortadament.) Sempre ho he cregut així! És cert, doctor, que la creu en perill de mort?

Dr. Riera: En perill de seguir vivint una vida esllanguida i dolorosa. Ah, Víctor! Les malalties més cruels no són precisament les que maten! En això, tant ella com vostè poden encara sofrir un desengany. Pobres sentimentals! El vostre romanticisme us ha fet esperar la mort descuidant tota possibilitat de viure. No cal que negui res. Vostè no és pas un jove que sàpiga dissimular. Ara vaig a parlar-li com un home amoral. Heu comès una niciesa imperdonable deixant sorpendre el vostre secret, ajupint-vos a la fatalitat, provocant la reconciliació. Aquesta no establirà pas cap afinitat espiritual. Gènit i figura… Júlia no pot ésser altra cosa que un instrument de goig. Fa molts anys que la conec. Heu parlat bé, Víctor; això no té remei; i no en té per la vostra culpa. En quant a Ernestina, és possible que arribi a perdre fins la il·lusió de morir. D’aquí a uns anys, si resisteix, trobarà un consol en ser la mainadera dels fills de l’altra, de Júlia, la vostra diguem-ne amistançada. Ara tinguem seny, Víctor. De moment no li lleveu a la desgraciada Ernestina la petita esperança de la vostra fidelitat. Aqueixa conducta no substituirà pas del tot a la morfina ni als reforçants, però… Adéu-siau. (Encaixa amb Víctor, qui a penes troba energies per allargar-li la mà. El doctor Riera fa acció de retirar-se. La senyora Rosa, que l’ha estat espiant des de la cuina, l’escomet.)

Rosa: Què? Ha sigut força explícit el meu gendre? Han enllestit molt aviat.

Dr. Riera: (Al pas de la porta.) Doncs, miri, senyora Rosa: no ens ha quedat res per dir. (Surt seguit de la senyora Rosa. En Víctor resta profundament capficat. Després es passa la mà pel front i revenint-se es posa a escriure a màquina. L’Ernestina, acompanyada de la Merceneta, retorna al menjador. La Merceneta, amb molta sol·licitud, li atansa una glonxa prop del braser.)

Ernestina: No, Merceneta, ben lluny; m’encaparra. (La Merceneta arrossega la glonxa a un extrem del menjador. Ernestina s’hi asseu, recolzant-hi el cap amb esllanguiment, arrupida dintre el mocador de llana. L’altra li atansa una cadireta perquè hi posi els peus i els hi abriga amb el primer que troba a mà.)

Merceneta: Estàs bé així? Estaries millor al llit.

Ernestina: Oh, no, Merceneta! No saps pas com treballa la meva imaginació allí dintre! Em sento més abandonada!…

Rosa: (Retornant d’acompanyar el doctor, amb aires de tràfec.) Apa, Merceneta, apa! Què hi fas aquí com un estaquirot? On és la Júlia? (Veient-la eixir de la cuina.) Vols ajudar-me a retirar la taula? (Júlia s’atansa amb molta calma i de mala gana.) O tu, Merceneta; qualsevol. (Per la Júlia.) Ja no me’n recordava de què no et convé esforçar-te. (La Merceneta i la senyora Rosa aparten la taula.) Siguem-hi, Júlia, siguem-hi! (Posa la panera de cosir, dues cadires mitjanes i el braser sota la làmpara; s’asseu i es disposa a costurejar i Júlia la imita amb gest de màrtir. Pausa llarga durant la qual sols se sent el tic-tac de la màquina de Víctor i el trepig de la Merceneta, que acaba de desparar la taula, ficant-se finalment a la cuina. Es veu com s’arremanga els braços per a rentar els plats. Rosa, embastant una peça de roba, segueix dient:) Quin mal geniot que gasta el nostre metge! Es veu ben bé que ha perdut la carta de navegar. Li he preguntat si li convindrien unes fregues –això ho podia fer jo mateixa,– i m’ha respost que sí, però que tenien d’ésser unes fregues espirituals. Ves quina solta!

Júlia: Ja estem ben posats! (Sospirant.) Ai, Senyor!

Rosa: Cal tenir coratge, Júlia! (Pausa.) Ara no sé en la forma que es conjumina això. Té, veus? (Li ensenya el que cus.) L’entevellat; no acaba d’agradar-me. No et sembla, Júlia, que no es posa pas com cal?

Júlia: (Displicent.) No hi entenc res, mare.

Rosa: Pobra Júlia! És clar: d’on t’ha de venir? Poc t’havia criat jo per aqueixes feines. Ah, no! Mai de Déu un pot saber si en lloc de senyar-te et treuràs els ulls!

Júlia: (Plegant de cosir i ensenyant a la senyora Rosa la polpa dels dits.) Mireu quin fàstic, mare!

Rosa: Sí, està clar, com totes les que cusen!

Júlia: Sembla un mal lleig!

Rosa: Te s’hi farà pell morta. Tenies unes mans precioses… veritablement precioses! En fi, cal sacrificar-nos. Pensa que quan jo, amb el meu gènit, m’he deixat retallar de la capa… I té, veus?, qui ho diria? Semblen així reunits una de les famílies més ben avingudes de la terra.

Júlia: I com ne sortirem d’aqueixa situació?

Rosa: Sí, com vols eixir-ne? Escarrassant-nos… pairant-nos del que sigui… i oblidant.

Júlia: El que deia en Víctor. Teníem d’haver-lo cregut més aviat!

Rosa: (Un xic picada.) Per què no el creies tu, llavors? Em fas gràcia! Ara te n’adones? Temps enrera el trobaves insuportable; després resulta que no en pots prescindir…

Júlia: És que…

Rosa: Vols dir que n’estàs ben segura?

Júlia: Ben segura!

Rosa: I ell, per ara, sembla que s’ho prengui així així: ni massa bé ni massa malament.

Júlia: Però des de que ho sap és tot un altre; sí, mare: tot un altre!

Rosa: No; si en el fons no és pas un mal home.

Júlia: En el fons és molt bo.

Rosa: Tambó, tambó, vol dir tabal, Júlia. De totes maneres, a manca de millor… Podia haver fet un cop de cap i no va fer-lo. I hem d’agrair-l’hi. Com hauríem quedat nosaltres?

Júlia: El que em fa tristesa és que jo no sóc bona per gran cosa. Em tinc ràbia a mi mateixa.

Rosa: I bé: anima’t. Ah, sí: deus animar-te… Són rauxes de la vida. Tot passa… Si ens fiessin a les botigues, creu que jo recobraria ben aviat la confiança.

Júlia: Déu meu! (Pausa.)

Rosa: (Per la feina.) Ara sí que no sé pas el que m’empatollo. És un treballar d’esma, el nostre.

Júlia: (Punxant-se.) Ui! (Es porta el dit a la boca.)

Rosa: Bo! Ja hi tornem a ésser?

Júlia: (Llençant la costura a terra i empenyent-la desdenyosament amb el peu mentre s’aixeca de la cadira.) És insuportable! (Travessa el menjador, mirant amb molta atenció el dit punxat.)

Rosa: Ara és capaç d’anar-se’n a somiquejar! (Júlia es fica a la seva cambra.)

Merceneta: (Que s’ha desarremangat els braços i tret el davantal, ocupant el lloc de Júlia.) Bé prou que se’n desvesarà!

Rosa: (Plegant també de cosir per anar al darrera de Júlia.) Mare de Déu! Mare de Déu! (Al passar a la vora d’en Víctor.) Víctor, oh Víctor! Tanmateix tindries de posar una mica d’atenció en Júlia. Demostra-li que la planys. Per humanitat deus fer-ho, Víctor.

Víctor: (Aixecant els ulls i plegant d’escriure.) Però… què hi ha, senyora Rosa?

Rosa: Hi ha que ella se sent desemparada, vet-ho aquí! Se n’és anada a plorar, Víctor. En l’estat que ella es troba totes les dones desitgen veure’s afalagades. És un cas de consciència. Ah, sí! Vés-hi.

Víctor: (Plegant la tasca i aixecant-se.) Hi vaig, senyora Rosa! (Es dirigeix a la cambra de Júlia. La senyora Rosa li va al darrera. L’Ernestina s’ha mantingut durant l’escena passada en un estat de sopitesa ben marcat. Sols a l’anar-se’n en Víctor ha desclòs les parpelles, seguint-lo amb la mirada. Després torna a adoptar el seu aire indiferent.)

Merceneta: (Repassant la feina de Júlia.) Manoi! Tanmateix en sap ben poc, de cosir, la nostra germana. En sap més la mare, i això que…

Ernestina: (Amb les parpelles mig closes.) No me’n parlis. (Revifant-se.) Vols fer-me el favor d’anar-me-les donant aqueixes peces, Merceneta? (La Merceneta ho fa i Ernestina, des de la glonxa, redreçant un poc el bust, les hi va prenent, inspeccionant-les.) Vaja, sí! Aquesta és ben esguerrada. (La torna a donar a la Merceneta.) S’ha de desfer. Aquesta ja no té adob! (El mateix joc.) Això és perdre el temps i llençar el material. (En repassa algunes més, ràpidament.) Més valdria que no m’ajudessin. No hi ha remei, no hi ha remei!

Merceneta: No t’has de neguitejar, sents, Ernestina? Procura posar-te ben valenta.

Ernestina: Trigaré molt, Merceneta!

Merceneta: Qui ho sap! La mare diu que no.

Ernestina: La mare, rai!

Merceneta: La va renyar molt l’altre dia el doctor Riera. Li’n va dir de seques i de verdes.

Ernestina: I què va dir de mi?

Merceneta: Que el teu mal era com una mena de decandiment molt antic; que les mateixes punyides del cor et donaven l’ofec, i que podies viure molts anys.

Ernestina: Molts anys!

Merceneta: Sí, molts anys; sí, tant com nosaltres!

Ernestina: I què en treuré de viure molts anys, Merceneta? No és pas gaire consolador el viure molts anys patint i ofegant-me inútil i trista entre misèries i desavinences.

Merceneta: El senyor Riera assegura que amb paciència, seguint els seus consells, trobaràs conhort. No deus cosir ni encaparrar-te; has de pendre bons aliments i eixir a passejar; riure i distreure’t.

Ernestina: El que el metge recomana és per a mi impossible! Que poc m’anima això, Merceneta!

Merceneta: (Anant cap a ella commosa i plena d’afectuositat.) No siguis així, pobrissona! Quan vingui el bon temps, sortirem juntes a trescar pels afores; anirem lluny, ben enlaire, caminarem de pressa per a no tenir fred. La mare ja ho voldrà.

Ernestina: (Sempre amb tristesa.) No gaire lluny, ni molt pels cims, ni massa de pressa… Jo no puc pas baixar l’escala ni fer mitja dotzena de passes sense perdre l’alè.

Merceneta: I les teves petites ales? Recorda’t que solíem parlar-ne, abans, de les nostres ales. Jo les tenia de falsiot, tu de cadernera, la cosidora de rat-penat, la Júlia d’oca… Ha, ha! Riu, Ernestina!

Ernestina: És mala cosa, per a fer-me riure, aqueix retret a les meves petites ales! Estic ben eixalada, Merceneta!

Merceneta: Jo t’ajudaré; farem bracet. És més bonic tot a la primavera, Ernestina! Els camps són verdejants, els marges flairen, els presseguers floreixen, i la mar és blava i lluenta, i quan més puges, més puja.

Ernestina: I quan les has vistes aqueixes coses, Merceneta?

Merceneta: Molt de tard en tard. Alguna festa; fent alguna escapada amb les companyes. No l’has vista mai la mar des d’un cim, Ernestina?

Ernestina: Ni des d’un terrat. No m’ha llegut! Només he vist els carrers negres; el fum de les xemeneies, la molsa de les coronises i la pols de les persianes dels veïns. Fa mig any que no he posat els peus al carrer. Amb quin gust hauria fugit d’aquests retalls que m’entrebanquen; de tot això… (senyala el que té a l’entorn) d’aqueix pis emmetzinat!

Merceneta: (Acompanyant-la i confidencialment.) Amb en Pepe no, oi, Ernestina? Amb en Víctor?

Ernestina: (Atzarada i severa.) Merceneta!

Merceneta: No em renyis! Et penses que no endevino el vostre turment? Quan veig que feu esforços per no mirar-vos, que fugiu l’un de l’altre, i a tu t’escapen les llàgrimes i a ell quasi també; jo no sé el que faria!

Ernestina: Vols callar, Merceneta? Tot això és vell; ja ha passat!

Merceneta: No que no ha passat! Però si és tan natural que tu i en Víctor…! Li deus tants favors i ell te’n deu tants a tu!

Ernestina: Prou, Merceneta!

Merceneta: La Júlia n’ha tingut la culpa; que ho pagui! Mai ha pensat en altra cosa que en bonics i llaminadures. Com això de l’Adolfet: “No vull saber res! No em digueu res! No vull sentir res!” Pobre Víctor si no hagués sigut per tu!…

Ernestina: T’he dit que prou! Em martiritzes!

Merceneta: Dic la veritat. Que no la puc dir, la veritat, Ernestina?

Ernestina: És que potser t’ho penses dir la veritat!

Merceneta: No faig més que repetir les paraules d’en Víctor, veges!

Ernestina: I a qui la deia la veritat en Víctor?

Merceneta: A la Júlia. Escruixia sentir-lo! Veus com jo parlava amb fonament, Ernestina?

Ernestina: Ja m’estranyava a mi que tu… De totes maneres, has fet molt mal fet en escoltar converses i repetir-les.

Merceneta: En aquesta casa tan xica no es pot respirar sense que els altres s’informin.

Ernestina: Tens raó, sí, tens raó! Els batecs del cor es senten a través dels embans i de les portes! És paorós! (Ernestina es tapa la cara amb les mans. Pausa.)

Merceneta: Coratge, Ernestina! Procura guarir-te… Qui sap!… (Recordant.) Oidà: has pres el que vaig dur-te ahir?

Ernestina: Merceneta, lleialment, em remordeix la consciència que em duguis coses d’amagat… quan penso que als de casa els manca tot! D’on treus els diners?

Merceneta: Què te se’n dóna a tu d’on els trec?

Ernestina: És que, sense saber-ho, no em fan pas profit els teus reconstituients ni les teves llaminadures. Jo no voldria per res del món… Déu te’n guard, desgraciada!

Merceneta: (Amb dignitat i entendrida.) Què t’has cregut de mi? Jo seré una baliga-balaga, però mai… sents?, mai… Sembla mentida, Ernestina! (Es posa a plorar.)

Ernestina: (Agafant-li les mans i atraient-la.) Merceneta… i ara! Oh, pobra Merceneta!

Merceneta: És en Víctor, perquè ho sàpigues! M’has fet trencar un jurament! (Sanglota amb més força.)

Ernestina: (Posant-li les mans al coll i mirant-la amb amor.) Merceneta, no et conec; tu, tan lleugera i tan enjogassada… Vina, fes-me un petó; oi que sabràs fer-me’l un petó, Merceneta?

Merceneta: (Fent-l’hi.) No costa pas gaire.

Ernestina: (Abraçant-la.) Prou deu costar. Mai ens n’hem fet entre nosaltres. (L’hi torna i la reté contra el seu pit.) Que et faig molta llàstima? Digues.

Merceneta: Sí que me’n fas, i en Víctor també me’n fa.

Ernestina: No me n’hauries de parlar mai d’en Víctor. Hem resolt estar en pau amb la nostra consciència.

Merceneta: I pensar que jo vaig ser la causa de tot! Me n’he empenedit moltes vegades; tinc ben present la teva desesperació i la d’ell, Ernestina! Ah, que lleugera era llavors!

Ernestina: No sé pas a què et refereixes. La culpa, tu?

Merceneta: Sí; d’haver seguit la broma. Vaja quina broma! En Pepe va signar-me que me n’anés, i jo, mira, vaig deixar-vos sols. El poca-vergonya! Ernestina, Ernestina, perdona’m el meu poc seny. Jo faré per tu els més grans sacrificis; jo no et deixaré mai, jo t’estimaré força; refia-te’n, Ernestina!

Ernestina: Mercès, mercès! Ara puc dir que tinc una germana.

Merceneta: Sí, sí, i per tot el que sigui menester. Creu-me: en aquests dies he posat enteniment. M’has encomanat la teva amargura. Es veu que… (Veient eixir en Víctor de la cambra de Júlia.) En Víctor! (Víctor, servant el seu aire atuït, torna a asseure’s enfront la màquina d’escriure. Allí roman capficat uns quants minuts. Després es regira, guaita, cerca, com un home qui no sap el que es proposa. Entretant Ernestina va resseguint la feina, desfent algunes peces i montant-ne d’altres. La Merceneta posa molta atenció en el que fa l’Ernestina, com si desitgés alliçonar-se; després diu, amb alegria.) Ja ho entenc, ja, Ernestina! La costura té d’anar d’aqueix costat. Vols que provi?

Ernestina: (Dant-li la feina.) Si és molt senzill.

Merceneta: Em podries també ensenyar de cosir a màquina. Ja la sé fer córrer; sols cal que aprengui a pespuntejar sense torce’m i a posar el fil a la llançadora. Et seria una bona ajuda. No trobes? (En Víctor s’és aixecat i cerca vagament per la taula i les cadires. Sembla que li faci temença apropar-se a Ernestina.) Has perdut quelcom, Víctor?

Víctor:(Indecís.) Qui? Jo? Sí: uns papers…

Merceneta: Nets o bruts?

Víctor: (Sempre ensopit.) Bruts! Què vols dir, bruts?

Merceneta: Escrits o sense?

Víctor: Escrits. Quan has desparat la taula… Calla; vols mirar aquesta cadira, Merceneta? (En senyala una que és a prop de l’Ernestina. Aquesta es separa un poc amb intenció d’estalviar a Víctor l’encongiment que li produeix l’acostar-s’hi.)

Merceneta: (Estirant el braç per arribar a la cadira i desembrassar-la de roba.) No hi veig res, noi, res!

Víctor: (Repensant-se.) No…; on tenia el cap! Gràcies, Merceneta. (Se’n va de dret a l’escalfapanxes i treu de darrera el mirall un plec de papers.)

Merceneta: (Per animar un xic aquella situació, bromejant.) Hauràs de menjar cues de pansa.

Víctor: (Asseient-se a la màquina.) Ca, no! Encara en tinc massa de memòria, Merceneta. (La senyora Rosa surt de la cambra de Júlia i s’atura al pas de la porta.)

Rosa: (Parlant amb la Júlia.) I sí, filla meva, sí: tant se val! En l’altre hi posarem el coll. Procura estar tranquila. (Ajustant la porta i adonant-se de la Merceneta.) Què embulles, ara, tu! Apa, no són feines teves; toca pirandó, i de pressa, al fregall! (Veient que l’Ernestina treballa.) Mireu-me això, la malalta! Tens una mica més de dalit, no fa? I sí; bé prou que es veu; és la sèmola. Ah, sí! reforça, reforça la sèmola. Has vist la feina que hem avançat amb la Júlia?

Ernestina: Sí; l’he vista.

Rosa: (Disposant-se a continuar, mentre la Merceneta se n’és anat a la cuina.) Què haig de fer, ara?

Ernestina: No sé pas què donar-li; tot és tan delicat!

Rosa: Tu mateixa… Si comprens que no puc ajudar-te, me n’aniré a dormir. Porto tantes hores trescant, que estic esllomada! (Fa algunes passes per anar-se’n; després es gira.) Que no us descuideu de posar la balda a la porta. Ah, Ernestina! (Torna enrera, atansant-se a Ernestina.) La pobreta Júlia (abaixa el to de veu) té un fort sentiment. Fes-li bona cara… Tots plegats hem d’endolcir-li la vida. Déu Nostre Senyor ha volgut unir-la a Víctor de bell nou… M’entens, Ernestina? (Ernestina crispa les mans i clou els parpres presa d’un gran trasbalsament.) Mai ha deixat d’estimar-la… jo n’estava certa; el cor m’ho deia. Serà un consol per a tots… Figura’t! Distreuen tant la mainada!… Et dirà tita com l’Adolfet… tita! Ai, Senyor!… la nostra alegria! (Ernestina fa una extremitud com atacada d’epilèpsia.) Vaja, res… si has d’emocionar-te d’aquesta manera!… Ara poguéssim donar entenent a en Pepe de què allò va ser un malentès, vet aquí que tornaríem allà on érem. En fi; no et cansis massa. (La senyora Rosa se’n va satisfeta, badallant de son. Ernestina resta immòbil, rígida i amb les fesomies esblaimades. En Víctor plega d’escriure, pressentint la tempestat espiritual de la donzella. Ernestina, poc a poc, va perdent la seva rigidesa; el cap li cau enrera fins restar apoiat en el respatller de la glonxa; les mans li rellisquen esllanguides damunt la falda.)

Ernestina: (Amb veu desmaiada, recita com si somniés alt.) Allí on érem… allí on érem!… La tragèdia sense fi! Serà una alegria! I quina alegria! Víctor! (Víctor s’estremeix.) Víctor, ja n’estàs informat de la nostra alegria? (En Víctor, mut, acota la testa.) Sents, Víctor? No et faci vergonya parlar amb mi, Víctor. Ningú pot dubtar de la teva fidelitat ara. La única traïdora sóc jo en aquesta casa. L’ànima… no en parlem! Quina porqueria l’ànima dels homes!… I jo encara lluitant amb una espurna d’esperança! Oh! (Amb una extremitud nerviosa llença la costura de la seva falda, l’empeny amb el peu i adopta una positura displicent, com si es disposés a dormir.)

Víctor: (Aixecant-se i fent algunes passes vers Ernestina.) Ernestina, què tens?

Ernestina: (Sense descloure els parpres i amb un gest despectiu en la boca.) Res, home, res! Treballa, treballa, pobrissó!

Víctor: Però… què dius, Ernestina?

Ernestina: Dic que no perdis feina; al jou, al jou!

Víctor:(Desorientat i temorenc, endevinant, però, la terrible situació.) Ernestina… compadeix-te de mi!… (S’hi apropa efusiu i descompost.)

Ernestina: (Sentint-lo aproximar-se i allargant els braços per a refusar-lo.) No, no; la consciència, Víctor… els juraments. (Diu això amb amarga ironia.) Hem d’estar sempre d’esquena! Desitjo reposar… ja no treballaré més… m’agafa una peresa, una son… Vés-te’n amb la Júlia i no em desperteu. Espera; sento un fred horrible; amortalla’m, Víctor!

Víctor: Em fas molt de mal, Ernestina!

Ernestina: Vull dir que m’abriguis.

Víctor: Per què no te’n vas a la teva cambra?

Ernestina: No té més que un finestronet la meva cambra. A mi em cal un balcó molt enlaire, molt enlaire, amb pedres a baix per… per respirar!…

Víctor: (Molt desficiós.) Desvarieges, Ernestina!

Ernestina: Mai havia estat tan serena. I és estrany, veus? El cor no em fa gens de mal, gens!, com si no en tingués!

Víctor: (Indecís.) Déu meu!

Ernestina: Apa, Víctor: treballa, treballa… Prescindeix de mi… (En dient això referma els ulls, que havia desclòs un instant, i es posa en actitud de trencar el son. En Víctor resta confús, mirant-la. Avança un pas per anar a abrigar-la i es repensa. S’asseu a la màquina. Tomba el cap i la contempla un instant com qui es malfia d’aquella son. Tecleja un poc i repeteix el moviment. La Merceneta, a la cuina, canta, a mitja veu, una cançó popular de tonada melangiosa. En Víctor acaba per posar-se a la tasca. Júlia obre la porta de la seva cambra. Vesteix una bata de llana i unes sabatilles; es veu que s’ha tirat fora del llit, vestint-se de bell nou lleugerament per eixir al menjador. El seu cos temptador s’insinua dins els plecs de la bata un poc trèmul i provocatiu.)

Júlia: (Avançant a l’encontre de Víctor, mentre insinua un somriure.) Ah! És aquí l’Ernestina? Jo et feia ben sol…

Víctor: I jo et creia a tu…

Júlia: (Amatenta.) Estic nerviosa. La son no em vol pendre. M’avorreixo, Víctor. Dorm l’Ernestina?

Víctor: (Contrariat.) És possible.

Júlia: Vols dir que no es costiparà? Un s’enfredoreix de mala manera dormint així. (Girant-se i mirant amb molta atenció a Ernestina.) Si li poguéssim donar entenent de ficar-se al llit! (S’apropa a la seva germana.) Ernestina! Ernestina! (Crida a mitja veu, la justa per a que la senti si està desperta i per a no despertar-la si està dormida.) Respira molt acompassat. Senyal que res li dol, oi, Víctor?

Víctor: (Amb inquietud.) Segurament; però em fa estrany. (Va per inspeccionar a Ernestina, però la Júlia el pren del braç un poc engelosida.)

Júlia: No l’inquietis. Així que la Merceneta estarà llesta de la cuina li direm que se l’endugui a descansar. (En Víctor tracta de seure una altra volta i rependre la feina.) Que vols seguir escrivint? (Amb to de súplica, afalagant-lo.) Deixa-ho per demà!…

Víctor: (Més inquiet, sempre recelant d’Ernestina.) Júlia!

Júlia: (Insinuant.) Apa… prou que has treballat avui! (Mirant-se’l amb els ulls endolcits, plens de promeses.) Passo tantes hores desvetllada!… (Li pessiga el clatell.)

Víctor: (Per Ernestina.) Seny, Júlia!

Júlia: (Anant-se’n, ofesa.) Veig que encara tens el pensament lluny de mi.

Víctor: (Seguint-la.) No és això, Júlia, no és això!… (Al pas de la porta de la cambra Júlia li posa els braços al coll, atraient-lo. En Víctor, recelós, tomba el cap en direcció a Ernestina, però es deixa conduir. La porta de la cambra llur es clou suaument. Ernestina es dreça d’un impuls formidable. El mocador d’abric li rellisca cos avall. Amb els ulls molt oberts, d’hipnotitzada, va per apropar-se a la porta de la cambra de Víctor, però es repensa amb gest d’horror i es fica a la seva.)

Merceneta: (Sortint de la cuina amb els braços arremangats, eixugant uns coberts.) Oidà, tots a jóc, i el llum crema que cremaràs! I sempre predicant l’estalvi! Ja la pujarem ben dreta la paret! (Va al bufet i deixa els coberts al calaix; després apaga el llum, tornant a la cuina. Al cap d’un moment l’Ernestina revé al menjador.)

Ernestina: (Avançant amb les mans al pit, presa d’un estrany desfici.) Impossible!… En cap recó de casa trobaria frescor per a la meva ànima… ni a deu hores lluny. (Mirant fixament la porta de la cambra de Júlia.) Oh, és aqueixa porta… aqueixa maleïda porta que traspua poc! (Com si les cames no la poguessin aguantar es deixa caure en una cadira prop de la màquina de cosir. Allargassa els braços damunt de la mateixa i reposa el cap entre ells, sense treure l’esguard de la porta susdita.) Tornar a viure el passat!… No, no! Devindria un munt infecte de mals pensaments, de gelosia i odi… Ernestina, fes el teu camí, el teu únic camí! (Mentre diu això, en el rectàngul de llum de la porta de la cuina s’obira a la Merceneta que penja una cassola. L’Ernestina creu estar sola. Aixeca el cap i es passa les mans pel front, apartant els rulls de la cabellera mig desfeta. En fer això arrossega un poc la cadira. El soroll fa girar el cap a la Merceneta, que nota la seva presència.)

Merceneta: (Anant a trobar a Ernestina.) I ara, Ernestina! Encara llevada?

Ernestina: (Sorpresa impensadament i aixecant-se esglaiada.) Ah! (Es posa les mans altre cop al pit per reprimir els batecs del cor.)

Merceneta: Què significa això?

Ernestina: M’has espantat! No t’hi sabia!…

Merceneta: Tens un aspecte estrany, Ernestina! (Li agafa una mà.) Tremoles… (Amoixant-la.) A tu te’n passa alguna de nova. Què hi feies aquí? Digues-m’ho.

Ernestina: (Mirant d’un cantó a l’altre.) Res, no-res! Deixa’m, deixa’m!

Merceneta: M’inquietes, noia. Tinc por que rumiïs alguna cosa dolenta; no sé el què…

Ernestina: (Fent un esforç per semblar tranquila.) Ets molt beneita, Merceneta. Com que estava desvetllada… volia treballar.

Merceneta: A les fosques i sense abrigall? Que t’has begut l’enteniment? Que vols recaure?

Ernestina: No recauré mai més, no. Tranquilitza’t. Fins crec que el cor se m’ha tornat de roca.

Merceneta: Jo no et deixo. Et faré companyia si t’entossudeixes en quedar-te.

Ernestina: (Amb una inexplicable exaltació.) Desitjo restar sola, Merceneta. Per Déu! Si tu ho sabessis, em deixaries tot seguit. Si m’estimes no em martiritzis contrariant-me. Adéu. (L’agafa del cap i la petoneja amb desfici.)

Merceneta: (Desconcertada.) Ernestina! Ho veus com no és natural el que fas ni el que dius? Què tens?

Ernestina: Ànsia de repòs!… Provaré de cridar la son… A vegades, quan no ens troba amb el cap damunt del coixí, ens sobta en una cadira. Vés. Apaga aquesta mica de llum de la cuina, que m’acovardeix… em destorba. (Es posa en actitud de dormir en la mateixa cadira d’abans, recolzada en la màquina.)

Merceneta: (Recollint el mocador d’abric de terra i posant-l’hi amb gran cura sobre les espatlles.) Deixa que t’abrigui. Ai, Senyor! Sembles una criatura rebeca i jo la teva mainadera!(L’Ernestina torna a besar-la amb passió.) Bona nit, Ernestina. Confio en tu. (Posant-se el dit al nas amb aires de graciosa menaça.) Mira!… (Se’n va per la porta del corredor.)

Ernestina: (Defallidament.) Adéu, adéu, Merceneta, adéu! (Baix, molt concentrada.) És la meva única recança! (Cau com anorreada de cap a la màquina. La Merceneta torna a aparèixer a la porta del corredor. Contempla un moment a l’Ernestina i després se’n va de puntetes amb aire desconfiat. Ernestina súbitament es redreça i llença un sospir. De seguida els seus ulls agafen una estranya lluïssor; registren l’ombra amb esverament. S’alça de la cadira i es dirigeix al balcó. Engrapant la falleva, tracta d’obrir-lo. El soroll de la falleva al rodar la sorprèn i resta quieta com empedreïda, mirant amb desconfiança a l’entorn. Es revé tot seguit i obre d’una estirada, ferma i decidida. La Merceneta surt del passadís i d’un salt es planta al mig del menjador.)

Merceneta: (Fent un crit.) Ernestina, desgraciada! (L’atrapa en el moment que l’altra traspassa el marxapeu, abraçant-la i retenint-la amb tota la seva força.) Què anaves a fer? Déu del cel! Traïdora!… Si em descuido! (Tracta d’emportar-se-la a dins, però Ernestina resisteix.) Víctor! Víctor! Júlia! Mare! (L’Ernestina estreny a la Merceneta contra el seu pit, ofegant-li la veu, si bé no és a temps per aconseguir que el primer crit de “Víctor” deixi d’oir-se clarament.)

Ernestina: (Sempre retenint el cap de la Merceneta ben estret.) Calla, calla… no vull… sols tu deus saber-ho! Oh, quin horror! Perdó! Quin horror! (Defalleix en braços de la Merceneta, que l’arrossega a dins. Ernestina s’apreta els polsos amb les mans.)

Merceneta: (Besant-la i acaronant-la.) Ernestina, jura’m que faràs bondat, o crido. (Segueix retenint-la com si temés una nova temptativa. Ernestina esclata en plor, un plor pregon, silenciós.) Vina; ja no te m’escaparàs. Mai més!… Mai més et deixaré sola! Com ho sospitava! Ah! Ara dormiré amb tu, treballaré amb tu; em tindràs al teu costat de nit i dia. (La té agafada per la cintura, encaminant-la a la cambra. Ernestina es deixa conduir dòcilment. Es tapa els ulls amb les mans i apoia el cap en el muscle de la Merceneta. Els sanglots sacudeixen la seva còrpora. Està a punt de caure anihilada.)

Ernestina: (Amb la veu llagrimosa.) Sofria molt… sofria molt!… (El darrer mot el diu dins la cambra on desapareixen totes dues. Així que s’han endinsat en la cambra, Víctor surt de la seva. Es nota que s’ha vestit precipitadament, posant-se el gec damunt la samarreta. Duu les solapes aixecades, tapant-li el coll, i camina a les palpentes. Alhora registra amb ulls esverats el menjador. Dins la cambra d’Ernestina ressona un sanglot. Víctor s’apropa a la porta i la porta és barrada; llavors s’adona del mocador d’abric que és a terra, del balcó obert; endevina el que acaba de succeir i el seu front s’ennuvola; una gran pena va reflexant-se en les seves faccions. Cau en una cadira amb la boca esbiaixada de dolor i s’agafa el cap desesperadament amb les dues mans, defallint amb els colzes sobre els genolls. Es tornen a oir acompassats els sanglots d’Ernestina. Teló.)

Fi del drama

Back to IndexNext