Motius que’ns obligan á ser justos é imparcials.– Fals catalanisme dels que troban tot lo nostre inmillorable.– L’interés nos aconsella no viure de il·lusions.– Manifestacions contradictorias del carácter catalá.– Aquest es lo oposat del castellá.– Causa determinant de la nostra decadencia.– Lo poble catalá era genuhinament mediterránich.– No va pendre part activa en lo descubriment y conquista d’América.– Sa supeditació á Castella y pérdua de sa personalitat.– Lo positivisme particularisador es la base de son carácter.– Desequilibri entre sas facultats.– Incapacitat pera la política castellana.– Menyspreu del refinament de las formas.– Preferencia que dona á las institucions per damunt dels homens.– Catalunya es la terra de la mitjanía.– Epoca de complet decahiment.– Era nova que portá lo periodo constitucional.– Lo moviment que produhí, posá en descubert los nostres defectes propis y’ls empeltats.– Enumeració d’alguns d’aquestos.– Exageracions perjudicials.– Desequilibri entre la vida material y la moral é intel·lectual.– Energía de la primera y ensopiment de las altras.– Indiferentisme é ignorancia.– Lo nostre estat actual motiva y llegitima las aspiracions del catalanisme.
Motius que’ns obligan á ser justos é imparcials.– Fals catalanisme dels que troban tot lo nostre inmillorable.– L’interés nos aconsella no viure de il·lusions.– Manifestacions contradictorias del carácter catalá.– Aquest es lo oposat del castellá.– Causa determinant de la nostra decadencia.– Lo poble catalá era genuhinament mediterránich.– No va pendre part activa en lo descubriment y conquista d’América.– Sa supeditació á Castella y pérdua de sa personalitat.– Lo positivisme particularisador es la base de son carácter.– Desequilibri entre sas facultats.– Incapacitat pera la política castellana.– Menyspreu del refinament de las formas.– Preferencia que dona á las institucions per damunt dels homens.– Catalunya es la terra de la mitjanía.– Epoca de complet decahiment.– Era nova que portá lo periodo constitucional.– Lo moviment que produhí, posá en descubert los nostres defectes propis y’ls empeltats.– Enumeració d’alguns d’aquestos.– Exageracions perjudicials.– Desequilibri entre la vida material y la moral é intel·lectual.– Energía de la primera y ensopiment de las altras.– Indiferentisme é ignorancia.– Lo nostre estat actual motiva y llegitima las aspiracions del catalanisme.
Tots aquells que al parlar de las cosas de la nostra terra no consenten sinó llahors y grandesas, poden girar full y no llegir lo present capítol. En ell nos proposem ser tan justos é imparcials com hem procurat serho al pintar lo carácter castellá, y no amagarem cap dels defectes que’ns ensenya la historia del nostre poble, ni deixarem de pintar la degeneració de sas bonas qualitats, per trista que hagi de resultar la pintura. Tractantse de nosaltres meteixos, no podrá atribuhirse á passió lo que diguem, y la serenitat que mostrem al formular lo judici de lo nostre, será prova y penyora de que no’ns ha mancat al judicar lo dels altres. Al fer lo retrato del grupo castellá, al costat de las tintas foscas no hem deixat de posarhi los tochs de colors brillants que’ns ha dat lo natural: al posarnos davant del mirall pera copiar la nostra imatge, no deixarem pas d’emplear los tons negrenchs al costat ó barrejats ab los més vius, encara que la pintura nos ressurti ab la entonació obscura de molts quadros de la escola flamenca.
Precisament lo sentiment catalanista s’apoya y llegitima en lo decahiment al que una munió de causas nos ha portat. Si fóssim avuy un poble exemplar; si estiguéssim individual y col·lectivament al nivell dels que portan l’estandart de la civilisació y la cultura; si’l nostre desenrotllo moral, intel·lectual y material fos lo que requereix la nostra envejable posició en lo món, lluny de poder renegar de las institucions, lleys é influencias á que estém subjectes, deuriam benehirlas y procurar ab totas las nostras forsas conservar- las y anarlas perfeccionant encara. Com que per molt que nos pesi distem molt de ser un poble exemplar; com que lo nostre nivell moral, intel·lectual y material no es ni de tros lo que deuria, y’s trova molt més baix que’l de molts altres pobles qual posició en lo món es molt menys favorable que la nostra, tenim no sols lo dret sino fins lo deber de renegar de las influencias é imposicions que han contribuhit á fernos decaure, y han impedit que seguissim en la via de progrés en que haviam lograt ficarnos en altras epocas.
Un dels vicis que més indica la decadencia y retrás en que’ns trovem es la petulant pretensió de trovar tot lo nostre inmillorable. Molts n’hi ha encara, —ab tot y que’l número ha disminuhit bastant,— que no’s creurian catalans ni catalanistas si á cada punt no fessin constar, que Catalunya es lo primer pays del mon, y tot lo que aqui’s produheix superior á lo que’s fa á fora. Los que tal diuhen, demostran una vanitat estúpida ó una ignorancia deplorable. Pera ells, Barcelona es tan gran com Madrid, á pesar de que la estadística li dongui poch més de la meytat de població, y lo número de naixements, defuncions y matrimonis confirmi la estadística: y al establir comparacions, jamay pensan en Marsella, Burdeus, Milán ó qualsevol altra ciutat de condicions semblants á la nostra, sinó que s’enfilan fins á Paris y Londres. Pera’ls tals, la nostra gran industria, que no pot viure sino formantli una atmósfera artificial aranzelaria, dona productes millors y més ben acavats que la de qualsevol altra nació; pera ells la nostra riquesa es inmensament més gran que la de poblacions que tenen moltas més fonts que rajan, aixís com los nostres monuments, y las nostras arts, y las demés manifestacions de cultura poden sufrir ab ventatja la comparació ab los més celebrats de per tot arreu. Los tals falsos catalanistas no logran més que posar en ridícul á Catalunya y al catalanisme. Quan van á Madrid ó á Paris, per exemple, y troban que la Plassa Major no es més gran que la Real de Barcelona y molt menys monumental, y tenen la barra de comparar la Porta del Sol ab lo que’n diuhen plassa de Catalunya, ó’l Boulevard dels Italians ab la nostra Rambla, avergonyeixen al verdader patriota que los escolta. Hem dít que’l vici va disminuhint, mes encara ne queda molt per desgracia. Aqueixa petulant vanitat es la que ompleix las nostras botigas d’aquells rétols en que’s llegeix “primera ó única d’Espanya”, y la que sempre que’s tracta de ostentar riquesa nos converteix en veritables guapos de Andalusía. Tan arrelat está encara’l vici, que s’han vist suscripcions en las que qualsevol fabricant ó mercader de segona y tercera fila, després de sostenir en son interior una tremenda lluyta entre son temperament, naturalment interessat, y la vanitat empeltada de treure al sol més que no hi ha á la ombra, hi ha posat quantitats superiors á la que se ha cregut obligat lo prímpcep de Gales al iniciar la llista oberta pera socorre la miseria de Londres, ab tot y que alguns d’ells, lo meteix dia que feyan tant lo guapo, devian tal vegada desatendre sagrats compromisos del negoci. Sols lo fals catalanisme pot deixar vuits los teatres d’ópera, quan la entrada es á sis rals, y barallarse pera omplirlos, quan fa pujar las butacas á deu duros una notabilitat que se’n va á la posta recorrent y explotant las ciutats secundarias d’Europa, que havia mirat ab menyspreu quan las corts se la disputavan.
No tot lo nostre es inmillorable, ni estém quasi en cap ram á la altura que han alcansat la major part dels payssos cults. Y aixó, ningú ha de reconeixeho y de proclamarho més alt que’ls que tenim á honra dirnos catalanistas. Lo retrás en que’ns trovem; la degeneració del nostre caracter; la debilitat de la nostra vida intel·lectual y moral son la llegitimació del nostre catalanisme. Si no estéssim retrassats, degenerats y débils, no tindriam cap necessitat de proposarnos emplear medis extraordinaris y quasi extrems pera avansar, regenerarnos y enfortirnos. Lo catalanisme regionalista no’s satisfá ab un senzill cambi de gobern ni d’institucions, sinó que aspira á molt més. Lo sentiment catalanista nos diu, que la organisació actual del Estat espanyol, siguin las que siguin la forma de son gobern y las institucions que lo regeixin, no permetrá jamay á las regions, en general, y á Catalunya, en particular, recobrar lo lloch á que’l deber las crida en lo concert dels pobles avansats, y aspira á destruhir aquella organisació, suplintla per un’altra que’s basi en fonaments no sols distints, sinó oposats als que avuy la sostenen.
Per lo dit se veurá, donchs, que á presentarnos tal com som, nos hi convida no sols l’esperit d’imparcialitat y de justicia, sinó tambe l’interés llegítim de la nostra causa. Si lo unitarisme intolerant y absorvent que’ns ha dominat y nos domina, nos ha portat á una situació insostenible, es evident que som llógichs los que volem rompre’l motllo, que á cop d’apretarlo, nos ha fet perdre’l carácter que’ns distingía fins al extrem de fer molt difícil la empresa de recobrarlo.
Un que en l’estat actual de Catalunya hagués d’estudiar lo tipo catalá, sens conéixer sos antecedents ni las vicissituts de sa historia, s’hi veuria de segur mitj perdut al punt que comensés á recullir fets, puig que se n’hi presentarian dels mes contradictoris. De sopte se trovaria ab una barreja tal d’avens y de retrás; de costums suaus y fins afeminadas, y d’instints de feresa y de barbarisme, que no sabria pas com conjuminarho. Pera trobar tal contrast no hauria de comparar la montanya, d’ahont surten las patuleyas que sostenen las guerras civils, incapassas de subjectarse á la regularitat de las forsas organisadas, y disposadas sempre á cometre barbaritats propias de tribus salvatjes, ab las ciutats, qual jovent no s’ocupa quasi més que del refinament dels vicis. Lo contrast nascut de tan incoherent barreja, podria observarlo de la meteixa manera sens sortir de ciutat, que sens moures de la montanya. Veuria tot sovint, que un grupo que está reunit pera sentir una pessa de música ó gosar de la vista d’un quadro en un aparador, s’adona de que un lladregot vol apoderarse d’un rellotje, y al punt se transforma, y al crit esgarrifós de ¡matéulo! vol ferse la justicia, ó la injusticia, per sa propia má, y á cops de puny, puntadas de peu y bastonadas deixa quasi mort… no al lladregot, moltas vegadas, sinó á qualsevol indefens ab qui l’ha equivocat. Si s’acostés á molts dels que més elegants se presentan ab pretensions de formar lo jovent daurat, sentiria que d’aquellas bocas ne surten no paraulas melosas, sinó renechs y frases dignas d’un carreter mal criat. Las causas d’aquest contrast, d’aqueixa barreja que no hem fet mes que indicar, apareixerán claras més avall en aquest meteix capítol.
Lo carácter catalá es lo revers de la medalla del genuhí castellá. En los bons temps, aquest era lo tipo del generalisador, y nosaltres eram eminentment analisadors. Ells se exaltavan per una abstracció idealista: nosaltres buscavam sempre ventatjas positivas. Pel castellá, apasionat de las formas, las condicions á que dava capital importancia, eran la finura, la elegancia, la magnificencia; pel catalá, poch cuidadós de las apariencias, la brusquetat no era un gran defecte, aixís com ho era lo pecar poch ó molt pel cantó oposat. La mirada d’aquell, com que abrassava un vast camp, no veya be’ls detalls dels objectes: la nostra veya be los detalls, mes en contra abrassava un camp reduhit. Ells, donchs, pogueren realisar las epopeyas que van assombrar á tot lo mon, tenint en cambi caigudas de no menys ressó ni conseqüencias, mentres que nosaltres deguérem reduhirnos á fets molt menys brillants, pero en cambi molt més sólits. Lo génit castellá no va desenrotllarse en gran escala fins que’l món se va aixamplar: l’esperit catalá va trovarse fora de son centre al punt meteix en que va tenir lloch un aconteixement de tanta trascendencia.
Per lo evidentment que proba la contraposició entre los carácters y condicions dels dos pobles que estudihem, es digne de ser observat, que’l meteix fet que va enlairar al castellá, fou lo determinant de la nostra decadencia. Nosaltres teniam qualitats de válua mentres lo món estava enclós en los voltants del Mediterrani, y per aixó los Estats de la Confederació aragonesa catalana s’havian col·locat en primera ratlla entre’ls pobles del mar grech-llatí. La nostra mirada lo dominava be, y com lo de que principalment se tractava era de fonamentar la política en los interessos comercials, pera poder competir ab las ciutats lliures mercantils que al igual de las nostras s’havian anat formant per tot arreu, lo nostre carácter analisador y positivista se trobava de ple dintre de son element propi. Mentres lo món va ser mediterránich, Castella no va sobressortir. La reconquista y la unificació de la península la ocupavan, en tant que las empresas mercantils de la epoca atreyan poch sa atenció, puig que no feyan pera son carácter. Mes lo món va deixar de ser mediterránich; los descubriments fets á l’altra part del Occeá per l’un costat, y per l’altre los que voltant l’Africa van obrir un nou camí cap á las Indias, van deixar lo mar grech-llatí reduhit á las relativament modestas proporcions d’un mar interior. Las qualitats que’s requerian pera entrar en la nova via que davant de la humanitat s’havia obert, eran molt distintas de las que en los darrers temps mediterránichs servian pera dar la preeminencia als pobles. S’endevinava que’l món podia doblarse ó més que doblarse, pero la empresa era difícil y aventurada. Era difícil, perqué las novas terras estavan separadas de las vellas per un Occeá plé encara de misteris y de terrors: era aventurada perque se tractava de lo desconegut. De res servia, donchs, lo positivisme analítich d’un poble com lo nostre, ni la nostra mirada que distingia be tots los detalls en un camp reduhit de visió, y lo que’s necesitava eran temperaments idealistas, generalisadors y disposats, per tant, á llensarse á lo incert en alas de la fé alentada per la esperansa. Havia arrivat la época de Castella, que tenia condicions de carácter y’s trobava en circunstancias adequadas pera ser la primera potencia occeánica. Quan ella va comensar la seva epopeya, nosaltres vam comensar á baixar de la altura á que haviam lograt arrivar á copia de travalls y de constancia.
No cal que’ns empenyem, portats per aquell catalanisme mal entés de que hem parlat avans, en regirar arxius y pergamins pera demostrar la nostra intervenció en lo descubriment y conquista de las Américas. L’estudi del nostre carácter y qualitats nos diuhen ben clar que hi vam pendre tan poca part com se desprén de la historia. No sóls no hi deviam figurar activament, sino que no podiam compendre que’ls nostres confederats castellans s’hi arrisquessin. De segur que fins los compadeixiam y’ls tractavam de visionaris, exaltats per un pobre boig que’ls duya cap á la ruhina. Aixis s’explica lo silenci dels nostres minuciosos dietaris sobre la vinguda de Colombo á la nostra ciutat després d’haber desembarcat de son primer viatje. Los autors de tals recorts, positivistas é incréduls fins després d’haverse fet una expedició al nou món, pensavan que la cosa no valia tant la pena com una disputa de carrer ó la arrivada d’un baixell de Génova, ó no’s volian carregar la conciencia alentant una empresa que creyan una bojeria.
No s’oposa á lo que dihem lo fet de que á la segona expedició de Colombo hi anessin alguns catalans, com en Margarit y’l frare Boil, sino que, al contrari, aquest fet confirma las nostras apreciacions. Los dos citats y’ls demés que van embarcarse, no anavan ja á lo desconegut, sino que sabian perfectament ahont anavan, y l’objecte que’ls hi portava no era pas corre aventuras, sino explotar cárrechs lucratius que’ls havia conferit la corona. Aixis lo caballer y’l frare esmentats com alguns altres catalans que van acompanyar al genovés en son segón viatje, eran gent cortesana, y llur curt número indica ben be lo poch eco que la empresa havia trovat á Catalunya. En las regions castellanas, en cambi, havia despertat entusiasme, y’l número dels expedicionaris que s’havia determinat, va resultar doble al moment d’embarcarse, posant en perill lo resultat per lo molt carregats que van sortir los barcos. Y si aixó va ocorre en la segona expedició, durant lo llarch periodo de las conquistas difícils no hi veyem apareixer ni un sol catalá en primera fila. Sols més tart, quan las Américas van formar definitivament part del mon conegut, van anar á comerciarhi y á explotarlas.
No s’oposa tampoch á las nostras apreciacions lo fet de que en Santángel, ab diners propis ó de la corona aragonesa, contribuhís als gastos del descubriment, ni s’hi oposaria tampoch lo de que alguns diners haguessin sortit de particulars de la nostra terra. En Santángel fou evidentment un dels més ferms puntals de Colombo, mes sa fé y exaltació provenia sens dupte de las relacions en que vivia ab la cort castellana y especialment ab la reyna Isabel, y de cap manera representava la opinió general de la seva terra. No sols en Santángel, sinó molts altres catalans y aragonesos van mostrarse entusiasmats: mes llur entusiasme era un fet aislat, una excepció entre mitj de la fredor fins compasiva ab la que mirava la cosa la generalitat de la gent de las regions no castellanas. Si d’aquestas van sortir diners pera la empresa, lo nostre temperament y carácter no’s desmenteixen pas. Prestavam no als visionaris, sino als que’ls protegian y tenian prou responsabilitat pera respondre de lo emmatllevat. Positius y negociants, tréyam ventatjas dels que créyam entregats á empresas bojas, y teníam bon cuidado de assegurarnos lo recobro no en lo probablemátich or de las Indias, sino en lo credit dels deutors.
Hem entrat en tots aquestos detalls, perqué al nostre entendre lo descubriment d’América es lo punt de partida de la decadencia de la nostra terra, si be que aquell gran fet va influir contra nosaltres de distinta manera que contra Castella. A n’aquesta, va dessangrarla directament, com hem vist en lo capítol anterior, y la energía de la acció va produhir una reacció de decahiment de que no s’ha alsat encara. A Catalunya la importancia del fet y de sas conseqüencias va supeditarla completament, y aquesta supeditació va consumar sa decadencia.
Si la unió dels varis Estats espanyols s’hagués verificat durant lo período mediterránich, es probable que la direcció de la nova agrupació hauria correspost á las regions aragonesas. Lo positivisme, l’esperit analítich que las distingía, eran los més adequats á la situació en que llavoras se trobava lo món civilisat. A la unió, nosaltres hi hauriam portat una política mercantil, que’ns havia obert mercats y donat possessions y escalas fins á las portas del Orient, que teniam en front, mentres que’ls castellans hi haurian aportat sols lo temperament guerrer y caballeresch que havian adquirit en la continuada lluyta y consegüents tractes ab los moros, pero sens cap política decidida. En tal supósit, la unió s’hauria fet baix la base particularista aragonesa, y’l temperament castellá, contingut pel nostre positivisme, hauria sigut un magnífich auxiliar pera’l desenrotllo de la política mercantil, que’ns hauria portat á ser los verdaders amos del mar llatí.
Mes no fou aixís. La unió dels Estats espanyols va coincidir ab la conversió del món, de mediterránich en occeánich, y com tot lo que nosaltres vam portar á la unió resultá inútil ó poch menys, la llógica dels fets va imposarse; l’element castellá va ocupar lo primer lloch, y nosaltres vam abaixar lo cap, reconeixent son predomini y acceptant enlluhernats la nova política que ab l’aixamplament del món va inaugurarse.
Desde aquell moment vérem perdre la nostra personalitat, que ja avans, desde la batalla de Muret, havia sufert fortas sotragadas. Reduhits á ocupar dins de la nació un lloch secundari, va comensar en lo més íntim del nostre ser aquella lluyta, que dura encara, entre lo temperament y la voluntat. Volguérem unificarnos, pero las condicions del nostre carácter s’hi oposavan, y avuy per avuy seguim volent lo meteíx, y de la meteixa manera segueix oposantshi lo carácter del qual no podem despéndrens. Tot aixó no podia tenir mes que un resultat: lo nostre decahiment, y aixis fou. Avuy estem completament degenerats.
Y la nostra degeneració es molt més complicada y difícil d’explicar que la del carácter castellá. Aquest está decaygut y degenerat, pero no desnaturalisat. En la tristíssima situació á que ha arrivat, conserva las condicions que li son propias, y la evolució que ha fet se’ns presenta senzilla y perfectament llógica. De generós, com havem dit en l’altre capítol, s’ha convertit en pródich; de generalisador y autoritari, ha passat á ser insolent y capritxós. Lo nostre carácter ha degenerat no tant per fets propis com per influhencias extranyas, de lo que’n resulta que en la actualidad, havent perdut la major part de las sólidas condicions que’ns distingian, hem conservat los vicis que las entelavan, y n’hem adquirit alguns que se’ns han empeltat.
La unió ab Castella va produhir en nosaltres, com primer efecte fatal, lo de fernos olvidar los ideals de llibertat y particularisme en que’s basava la política aragonesa. Per llur propia naturalesa, aquestos ideals eran molt més sólits que brillants, —puig lo útil y positiu no acut jamay als adornos llampants,— y nosaltres vam caure en l’erro de créurels indignes de ser oposats á la enlluhernadora política castellana. Probablement, encara que’ns haguessim proposat entrar en competencia, no’ns hauriam sortit de prompte ab lo nostre intent, puig las circunstancias eran totalment favorables á las tendencias generalisadoras é idealistas que sintetisava la política castellana, y l’esclat de sas epopeyas en América y en Europa nos hauria obligat á arraconar las nostras pretensions: mes en aquest cas, encara que haguessim sigut vensuts, hauriam conservat en lo nostre poder la bandera, quedant en disposició de tornar á issarla tant prompte com hagués comensat la reacció, que no podia tardar á presentarse. Per desgracia, nosaltres eram llavoras un poble modest, y várem deixarnos enlluhernar. No comprenguérem que la organisació de la Confederació aragonesa-catalana contenia un ideal molt més positiu que tots los sómnis dels que’ns dirigian, puig que podia produhir á la nació un bon periodo de tranquila prosperitat: ideal que podia ademés influhir en la marxa general de la humanitat civilisada, empenyentla cap á la via de la verdadera llibertat, font de vida pels pobles, y salvantla tal vegada de caure en las urpas del autoritarisme, que asseca tot lo que besa ab sa mortífera alenada.
Un poble ab la personalitat perduda, subjecte á un altre de carácter no sols distint sinó oposat, y sostenint en lo íntim de son ser durant sigles una lluyta tremenda entre la voluntat y’l temperament, per forsa ha de decaure fins al extrem de causar llástima, y aixó es lo que ha succehit al poble catalá. Comprobemho, dirigint la mirada á sa situació actual.
Seguim sent tan analítichs y particularisadors com sempre. Per molts esforsos que fem, no comprenem las generalisacions abstractas, y en cambi, quan obrem ab expontaneitat, sabem fixarnos en los detalls. Prou hem intentat ficarnos en la política que’s fa á Madrid, pero no ho hem lograt pas. A copia de molt travall y de molta constancia, conquistem en ella algun lloch en las segonas y terceras filas, y encara pera ocuparlos tenim de perdre las nostras qualitats características, suplintlas per altras que sempre’s veu que son postissas. Dels centenars de ministres que hi ha hagut durant los darrers temps del absolutisme y tot lo período constitucional, los fills de Catalunya y de las demés regions de la Confederació antigua aragonesa, no passan tal vegada d’una dotzena, y aquestos pochs encara han surat quasi sempre en temps de revoltas. Y no diguem que es perque se’ns aparti sistemáticament del poder: es que no produhim ningú que logri sobressortir del nivell comú dintre de la política castellana. No n’hi ha cap dupte: las condicions del nostre temperament s’hi oposan. No servim pera aquells jochs de abstraccions y d’entremaliaduras fetas ab finura y elegancia de formas, que constituheixen avuy la essencia de lo que s’anomena política. Sols servirem pera la vida pública, si algun dia, ficantse de plé lo Renaixement en lo terreno polítich-social, logra influhir en la marxa general de la nació. Pera entrar en las Corts ab éxit, es precís que’ns hi obrim una porta com la que ha servit als irlandesos pera introduhirse en lo Parlament inglés. Al catalá li será més fácil produhir un Parnell ó un O’Connell que no pas un Pidal ó un Romero Robledo, ab tot y que las figuras d’aquells están alguns metres mes altas per llurs condicions de serietat y mérit real, que no pas las d’aquestos grans homens de la política madrilenya.
Tota la nostra historia diu que’l carácter catalá te per base lo positivisme particularisador, que en los temps en que no estava degenerat encara, donava per resultat lo bon sentit ab que mirava y resolia las qüestions. Jamay hauria lo nostre poble portat á efecte una epopeya com la castellana, pero jamay tampoch hauria deixat d’avansar camí ab pausa y solidés cap á la millora y l’avens, si hagués pogut seguir dirigint la política del pays. Aquesta no’ns hauria portat á fer molt soroll en lo món, pero en cambi nos hauria arreglat dintre de casa. Lo tipo del nostre Estat era la Confederació, y la llibertat que tal organisació suposa s’hauria encarregat de fernos prosperar constantment. Si la sobra de vida interior nos hagués aconsellat seguir las expedicions llunyanas, hauriam conservat la tradició de veure en ellas més aviat fonts de comers que no pas instruments de dominació. Probablement hauriam precedit á Inglaterra en la via d’establir colonias no pel capritxo de manarlas, sinó ab lo propósit de convertirlas en pobles autónoms tan bon punt com ho exigís l’estat avansat de llur civilisació y cultura.
Lo carácter catalá no es un carácter armonisat com alguns pochs n’hi ha hagut y n’hi ha en lo món. Es també desequilibrat, com lo castellá, si be que peca pel costat oposat. En lo temperament d’aquest predominan las facultats imaginativas que’l fan idealista y apassionat per la abstracció, en tant que en lo nostre las reflexivas se sobreposan á las imaginativas, y aquest desequilibri nos fa propensos á presentarnos com interessats y mesquins. Las facultats reflexivas, ademés, sempre han prés en nosaltres un aspecte poch agradable, puig que’ns han portat á mirar ab indiferencia, sinó ab menyspreu, las qüestions de forma. Jamay hem donat gran importancia á las vestiduras ni de las nostras personas ni de las nostras ideas. De las continuadas deliberacions dels nostres cossos representatius, no’ns ne queda quasi ni un discurs que s’hagi fet popular per las pompas de la oratoria. Si’n conservem alguns ab tals condicions, com lo que va pronunciar en Pau Clarís en moments solemnes, demne gracias no á cap cronista de la terra, sinó al foraster Melo, á qual inventiva deu aquella pompa potser més que á la eloqüencia del canonge de la Seu. Tan poca importancia donavan los nostres passats al puliment de la forma, que’l carácter distintiu de tots los monuments que van deixarnos es la sobrietat, que arriva en molts casos á la sequedat y aridés. Alsavan un gros edifici y no’s cuidavan d’adornarlo ni quasi de decorarlo. Las parets de la Llotja, las de la Catedral, las del Saló de Cent se presentan nuas y peladas. Ni una lápida, ni un sepulcre, ni una pintura mural distreuhen la atenció del que las contempla. Uns domassos ó tapisserias eran lo guarniment que’s permetian en las grans festivitats. Aquesta sobrietat, vehina de la aridés, es general á tot Catalunya. En cap de sas ciutats, vilas ni castells coneixem un sol edifici ab decoracions permanents. Si algun se’n trova, pot quasi assegurarse avans de véurel, que la decoració es obra posterior á la unió ab Castella.
Y es tant mes digna d’atenció aqueixa sobrietat severa, en quan las ciutats lliures catalanas havian arrivat al cim del explendor y del poder en la época en que més florian las arts en los pobles ab quins estaban en més directe y continuat contacte. Barcelona sabia lo que en aquest punt feyan Venecia, Génova, Pisa, Florencia y demés ciutats ab las quals competía, pero jamay va venirli lo desitj d’imitarlas. Aquesta es la proba eloqüent de que’l nostre carácter era ben marcat y’ns dava personalitat propia.
Altra circunstancia molt digna de notarse en lo temperament del nostre poble es sa repulsió á enlayrar homens y son afany en arrelar institucions. Los fets mes grandiosos de la nostra historia y fins de la nostra llegenda son ó apareixen ser producte de la col·lectivitat. Las Corts catalanas, la Generalitat, lo Concell de Cent, los Senats y Corporacions de las ciutats y vilas, los Consulats y Gremis: veus aqui los heroes de la nostra historia. Una organisació política modelo; un cos de lleys basadas en la llibertat civil y fomentadoras del comers, la marina y la civilisació: veus aquí’ls monuments que van deixarnos los passats en herencia. Del Consell de Cent, per exemple; d’aquella institució famosa á la qual tant deu la nostra terra y la cultura general y tot, no se’n destaca quasi ni una sola figura que sobressurti extraordinariament, y fins si alguna sobrepuja del nivell comú, ho deu á algún fet purament de circunstancias. Lo nostre temperament era dels més aptes pera la democracia basada en la llibertat. Com reflexiu é individualista, apreciava més que tot la independencia personal. Igualatari com tots los temperaments llatins, y desconfiat per natural, tenia més fé en las institucions que en los homens. Avuy meteix, exagerada aquesta tendencia per la nostra degeneració, hem portat la suspicacia fins al extrem, y si un preten enlayrarse damunt dels demés, no tardem gayre á tallarli las alas. Si algú se sent ab merits y alé pera pujar molt alt, y vol treuren la recompensa en gloria, honors ó riquesa, no té més recurs que expatriarse, puig entre nosaltres li fora completament impossible realisar sos projectes.
Induptablement que aquesta condició del nostre carácter haurá contribuhit á que Catalunya sigui la terra de la mitjania. Lo comú de la gent es intel·ligent y activa; tenim molts, moltíssims que desempenyan la carrera, art ú ofici ab lluhiment y regularitat, pero rarament, molt rarament, se presenta algú que arrivi á mereixer la calificació de gran home. Los pochs que constituheixen la excepció s’han fet lo nom expatriats. En compensació, també son molt escassos los completament negats. Las classes més ignorants tenen certa vivesa natural que las fa aptas pera executar regularment feynas que requereixen certa intel·ligencia. Lo fet que examinem lo veyem comprobat en la facilitat ab que s’estableix una industria en lo nostre pays. Al mitj d’una comarca purament agrícola s’hi posa una fábrica: al moment meteix hi naixen los travalladors. Aquells pagesos que no han vist res més que’l tros de món que s’abarca desde’ls turóns dels encontorns, y que no han rebut instrucció de cap mena, no necessitan més que uns quants dias pera conduhir una máquina ó teler ab lo meteix desembrás ab que manejavan lo cábech ó la podadora. Arrivar á lo regular en industria, com en tot, nos es molt fácil: alcansar la perfecció, quasi impossible.
Si tals son las condicions del nostre carácter, clar se presenta quin hauria sigut lo nostre destí si’ls fets histórichs no’ns haguessin supeditat á una rassa tan absorvent y dominadora com la castellana. Si haguessim pogut desenrotllar aquellas condicions dins de la atmósfera dels temps moderns, hauriam constituhit un poble modest y actiu, que s’hauria cuidat molt d’arreglarse dintre de casa, sens afany d’imposarse als demés que no s’haguessin barrejat ab ell. No hauriam probablement admirat al món ab cap d’aquellas convulsions quals efectes son tan intensos com poch durables; pero en la práctica hauriam portat la nostra pedra al edifici del progrés general, sens voler forsar sa marxa. Los carácters generalisadors son com los nuvols tempestuosos: algunas vegadas engendran lo llamp que purifica la atmósfera, pero moltas més, tota la seva forsa amenasadora se ne va en llampechs d’istiu que sols logran aumentar la xafagor. Los carácters analisadors fan com las suhaus rosadas: sens produhir jamay cap espetech ni fer gens de soroll, mantenen continuament la sahor de la terra, y ab llurs imperceptibles gotas d’aygua alimentan la vida de las plantas.
Mes las cosas van anar per un camí molt distint. Verificada la unió dels Estats aragonesos ab Castella precisament en lo periodo de la major brillantor d’aquesta, vam deixarnos seduhir y enlluhernar, y quan més tart várem refernos nos fou ja imposible desfer lo camí que haviam fet, ni tant sols deturar la marxa. Vam quedar amarrats y subjectes, y fórem irresistiblement arrossegats á la decadencia general de la nació, quedant més abatuts y degenerats encara que’ls altres. Desde la cayguda definitiva de sa nacionalitat, que no pogué evitar lo darrer esfors de sa desesperació, fins á ja bastant entrat lo sigle actual, Catalunya va viure reduhida á la nul·litat completa. Totas sas manifestacions de vida no passavan de respondre com un debilíssim y esmortuhit eco á las rebaixadas llahors, que las oligarquías y’ls frares, amos de tot, entonavan al altar y al trono, y á las malediccions que tiravan á las novetats que no coneixian, pero que atribuhian á las arts del diable. Aquella lluyta de que hem parlat avans, entre la voluntat que’ns portava cap á la unificació ab las regions castellanas y lo temperament que á pesar nostre nos ne apartava; lluyta que havia produhit actes desesperats de resistencia y rius de sanch algunas vegadas que’l cor s’imposava al cap, nos havia deixat tan abatuts y aclaparats, que si durant lo llarch período de la nostra nul·litat alguna cosa va ferse, no era filla de la nostra iniciativa, sino de la d’algun rey, tan absolut pero menys ignorant que’ls altres.
La trontollada que va experimentar tota la nació á principis del sigle; la invasió napoleónica, que á pesar de la defensa mitj patriótica mitj fanática que va oposárseli en una part de la Península, introduhia entre nosaltres las ideas revolucionarias, que prenian la forma de constitucions á la francesa, van ser pera la nació lo principi d’una nova era. No fórem los catalans los que més nos entusiasmárem de prompte, pero’ls efectes produhits foren en definitiva tan intensos en las nostras regions com en qualsevol altra. Las paraulas “llibertat, igualtat y fraternitat” no podian deixar d’afalhagar á un poble que’s trovava lligat, subjecte y tractat com un extrany per sos propis germans. De la divisa francesa, lo temperament castellá va pendren la part abstracta, y va generalisar ja sas conseqüencias en las primeras Corts á la moderna. Lo temperament catalá va volguer entendre aquellas paraulas en sentit més positiu, y després de meditarlas, va somiar tal vegada que podian darli lo que llur significació gramatical expresava. Per sa desgracia no devia tardar en venir lo desengany.
Mes sigui com se vulgui, la nova era ho ha sigut de moviment y agitació pera las regions espanyolas. Totas ellas van tornar com de mort á vida, y al tornarhi, pogueren veures los destrossos y desperfectes ab que’l temps y la marxa dels successos havian malmés lo carácter catalá.
No sols está decaygut y degenerat, sinó també desnaturalisat. Conserva algunas de las bonas condicions que’l distingian, pero’ls defectes propis del temperament que l’entelavan, s’han aumentat ab los que li ha empeltat la supeditació en que ha viscut. La continuada lluyta entre la voluntat y las aptituts naturals ha donat per producte una barreja monstruosa, quals conseqüencias nos han sigut ja funestas y han de sérnosho més encara.
Avuy lo catalá conserva l’esperit, d’individualisme, mes lo vici que d’aquest esperit se deriva, ó sigui l’egoisme, traspassant los llinders del interés llegítim, se presenta molt sovint baix la repugnant forma de la enveja y mesquindat. Avuy, com havem dit, es completament impossible á algú que valgui per sas condicions sólidas, fer carrera en lo nostre pays. Basta que’s vegi que va á posarse damunt del nivell general, pera que al punt cent mans se repenjin en sas espatllas pera obligarlo á quedar encongit. Mes com, á imitació dels castellans, volem tenir figuras, enlayrem á las vulgaritats que no causan enveja. A aquestas se’ls crema insens fins á desvaneixerlas. De tan tracendental defecte prové que Catalunya fassi un paper desairat quasi per tot arreu. Los enlayrats en política, ab molt pocas excepcions, son los més negats de cada partit. Si’s pren part en algun Congrés científich internacional, no s’hi envia jamay á cap home de mérit real, sino á nul·litats ridículs, que no hi van á res més que á lluhir una vanitat que fa formar pobríssim concepte de nosaltres.
Avuy seguim menyspreuhant lo refinament de la forma, pero no’ns deturem en la aridés severa dels nostres passats, sino que dominats per influencias estranyas y volentho disfressar nos presentem á tall de rústichs pretenciosos. Lo distintiu del nostre gust artístich es avuy lo recarregament, la complicació. Desde’ls llibres que publican los editors per entregas, plens de cromos llampants y clixés de quinta má, y ab tapas que son un pa d’or fals y de colorainas, fins als vestits de las donas, que á copia de sarrells, trensillas y flochs no deixan veure ni un pam de la roba de que son fets, totas las manifestacions artísticas industrials lluytan pera veure quina se presentará més recarregadament complicada. Es que lo afany d’imitació’ns porta á exagerar lo que no sentim en las arts, en lloch de reduhirnos á la severitat que ostentan los nostres monuments histórichs.
Avuy, seguim sent tan analítichs com sempre. La nostra mirada continua sent fina pera apreciar los detalls, pero poch llarga y extensa pera dominar un gran camp de visió, y aixó no obstant, la habitut contreta en lo incessant esfors que ha estat fent la nostra voluntat pera contrariar lo nostre temperament, nos porta á voler competir ab los castellans en lo terreno de las abstraccions y dels idealismes. No’ns reduhim á particularisar y concretar, sino que volém generalisar y divagar. Es inductable que algú se’n surt perfectament, puig que no mancan individualitats que siguin excepcions del carácter general, pero la major part no logra altre resultat que fer malbé aptituts que podrian dar grans resultats si fossin ben aplicadas.
Aquestos vicis, no nascuts de la degeneració del nostre carácter, sinó postissos y empeltats, son precisament los que més perjudicis nos causan. Si’l desitj de castellanisarnos á pesar del nostre temperament, fentnos aficionar als toros y á lo flamench, —sens haber lograt ab tot aixó més que produhir algun torero d’hivern y algun cantador de estiu,— no’ns ha produhit efectes visiblement desastrosos, en contra, del afany de voler imitar lo pródich desprendiment castellá, n’estem tocant ja, y’n tocarem més encara per desgracia las conseqüencias. Contrariant lo nostre carácter positivista, hem caygut en exageracions que sobrepujan á las més sonadas de las llegendas andalusas. Tot ho trobem petit; tot raquítich. No’ns volem avenir á que Barcelona, per sa població, sigui la segona ciutat d’Espanya, sinó que hem de dir que es la primera, y pera dar una mica més de verosimilitut á lo que dihem, estem disposats fins á aguantar los perjudicis que ha de portarnos la agregació forsada de las poblacions vehinas. Un dia vam trovarnos estrets dins de la ciutat antigua, y volguérem aixamplarla, com era de rahó: pero en lloch de donarli l’esbargo prudent, vam projectar una exageració de las més estupendas. D’un kilómetre y mitj escás, que ocupava la ciutat vella, vam passar no al doble ó al triple, que hauria sigut lo racional, sino á trenta ó trenta cinch kilómetres, que de la manera que edifiquem, podrian contenir més habitants que no hi ha en tot Catalunya. Avuy tot aquest gran espay no es ciutat ni es camp, puig que no podem omplirlo de edificacions ni conreuharlo, y las vias no son carrers ni son carreteras: lo que no s’oposa á que haguem exagerat tant los preus, nominals pel desequilibri entre la oferta y la demanda, que puja á una pila de milions la riquesa ficticia que representan los terrenos, fent inevitable, á més ó menys tardar, una tremenda crisis territorial que acabi d’aclapararnos. Si’s tracta de construhir un edifici pera las ensenyansas provincials, no tenim pera res en compte los posibles de la corporació que ha de pagarlo, sino que’ns permetem lo luxo de pressuposarlo en milions de duros, ab lo qual conseguim sols no poder passar del propósit. La mania postissa d’aparentar opulencia y grandesa nos porta á no realisar quasi res de lo que projectem. Per suscripció pública vam reunir una quantitat més que suficient pera alsar á Colombo un monument digne y adequat á las nostras forsas, y l’afany d’apariencias va enterrar lo cost de tota l’obra en uns fonaments, que per ara y per molts anys, no sostenen ni sostindrán res mes que’l vuit d’una vanitat ridícula. Lo meteix passa en lo demés que projectem, y tot fent plans y presuposits de milions y milions de duros, tenim grans hospitals y manicomis, superbo palau de justicia, escorxador modelo y una munió més d’edificis monumentals, al nivell, dihem, dels de Paris, Londres y Viena,… pero per desgracia los tenim sols en lo paper, puig que en realitat ó no tenim res ú ho tenim en un estat que’ns fa vergonya. La exageració es tal vegada lo vici més funest que se’ns ha encomanat, y ho es tant més en quant hem arrivat á sobrepujar á quells de quins l’hem aprés. Al port, per exemple, hi teniam una maxina antiquada pera la carga y descarga de grans pesos, y tot lo restant del trafech se feya ab la ajuda de quatre ó sis petitas maquinetas de propietat de las collas de la Riba. Al tractar de reformar lo servey, no hem passat de una maxina antigua á tres ó quatre de modernas, sino que n’hem posat una renglera tan llarga y espessa, que sumant totas las que hem vist en los ports més importants de las costas del continent, no s’arrivaria á igualarla. Naturalment, que tantas y tantas máquinas están la major part del temps paradas, y que si per punt volem ferlas marxar, haurem d’imposar als barcos novas gavellas y perjudicis, obligantlos á utilisarlas pera la cárrega y descárrega en que menys las necessitin.
Nos hem extés en aquest punt, perqué la vanitosa exageració ab que tractem avuy las qüestions que més nos interesan, es un vici de fatalíssimas conseqüencias, y dels que més desnaturalisan lo nostre temperament, positiu y práctich de son natural. A extirparlo d’arrel ha de tendir lo verdader catalanisme, posantlo en evidencia y combatentlo per tots los medis de que disposi.
La situació especial en que s’ha trobat Catalunya dintre de la nacionalitat espanyola, supeditada á la direcció absorvent castellana; la falta d’ideals pera oposar als del grupo predominant; lo defalliment á que’ns ha portat la lluyta durant sigles entre la nostra voluntat y’l nostre temperament; la posibilitat d’explotar los recursos naturals del pays, que nos ha abandonat ó poch menys lo rebaixat idealisme castellá, junt ab moltas altras y complicadas causas, nos han portat á un desequilibri alarmador entre la nostra vida material y la moral é intel·lectual.
La nostra vida material es relativament molt enérgica. Disposant d’una terra que no val de molt tant com la d’altras regions de la Península, l’actiu travall de la agricultura l’ha feta de las més productivas. Avuy que la riquesa surt del vi, algunas de las nostras comarcas son las que més ne produeixen, y per tot arreu ahont lo terreno’s presta á cultius especials, produhim fruyts en quantitat suficient pera exportarne. La espessor de la població feu, que després d’haber plantat fins las montanyas, nos quedessin brassos sobrants, y vam fer náixer la gran industria: y la aglomeració industrial, que tenint per centre Barcelona, se extén á moltas ciutats y vilas secundarias y aprofita tots los saltants que poden darli rius tan pochs caudalosos com lo Llobregat, lo Cardoner y lo Ter, es una de las que mes elements de travall ha lograt reunir de las del continent. En la major part de las nacions d’aquest, no tenen agrupats en una sola reduhida comarca una munió d’obrers tan numerosa com la que en la nostra forma la base de las manufacturas cotonera y llanera. Las primeras materias son l’aliment principal del port de Barcelona, y’ls vapors que portan cotó y carbó de pedra bastarian per ells sols pera darli animació. Lo travall porta riquesa. Verdaderament á Catalunya n’hi ha mes que en lo restant d’Espanya, y aquesta riquesa’s veu no tant en las ciutats grans, com en las vilas y poblets á que ha arrivat la industria ó que tenen fruits explotables de la agricultura. En tots ells, l’obrer viu, sinó ab luxo, ab decencia, y en lo més insignificant s’hi trovan elements que indican cert benestar. Qualsevol que vingui del interior d’Espanya nota la diferencia tan bon punt com posa lo peu á Catalunya.
Mes, ¡quína diferencia entre la vida material y la moral é intel·lectual, sobre tot si s’examina en las classes que volen passar per directivas! La opinió pública está tan ensopida que sembla morta. Apassionats per las riquesas, no mirem á quin preu nos costa lo que creyem que ha d’aumentarlas, y transigim ab lo que se’ns demana, encara que trossegi la nostra dignitat. Moltas cosas que podriam exigir com de justicia, las demanem com gracia, y las cent comissions que van á Madrid no tenen reparo en subjectarse á tota especie de baixesas davant dels ministres y altres poderosos. Pera conservar un monopoli ú obtenir una concessió, quasi may se va per las vías legals y obertas, sino per las tortas de la corrupció y de la trafica. Tan degenerada está la nostra integritat moral, que la divisa de moltíssims sembla que’s reduheixi á aquell adagi vulgaríssim que diu: “donam menjar y dígam moro”. Tranzigim ab tot; deixem abandonada la vida pública; permetem que’ls districtes catalans sigan presa del cunerisme; fem gala de no tenir opinions ni conviccions, ó de cambiarlas cada vegada que’ns mudem la camisa, á cambi de que las oligarquías madrilenyas nos fassin la caritat de conservar alguns céntims en los aranzels de certas industrias, ó autorisin alguna empresa de moralitat duptosa. Se’ns ha arreconat completament, y nosaltres no sols nos hi resignem, sino que procurem arreconarnos encara mes. Per la vida material; per satisfer las necessitats que’ns permet sentir l’estat de la nostra cultura, donem tot lo que pugui fer olor de vida moral.
Y, ¿qué direm de la vida intel·lectual? Pera ferse cárrech del nivell baix á que ha arrivat, no hi ha més que véurer lo nostre periodisme y las nostras llibrerías. Fent excepció de poquíssims, no cal cercar en los nostres diaris articles meditats ni tan sols noticias d’interés general. S’omplen de retalls atrassats, y fins lo que passa á mitja hora de la localitat no ho sabrian si no’ls ho diguessin desde Madrid. Es molt freqüent que desde la cort nos fassin saber alguna cosa d’importancia ocorreguda dos dias avans á Sans ó á Badalona. En punt á noticias telegráficas del extranger, ni se’n resa. Recordem, com exemple, que sols un diari de Barcelona va fernos saber la pujada al poder dels lliberals inglesos, y un sol també va darnos noticia del alborot socialista de Londres. Tots los demés ho copian al endemá, y prou fan, puig que’ls lectors no volen més que trapasserías de poca substancia y barallas de carreró. Aixó sí; la nostra prempsa nos permet saber per endavant quín temps fará á cada lluna nova, puig que alguns diaris protejeixen astrólech pera dar satisfacció á sos suscriptors, y altres confian la secció ¡que’n diuhen científica!, al Saragossá.
La llibrería de fondo pot dirse que no existeix, ni á Barcelona. Passat de las obras per entregas, que’s compran pels cromos y grabats de quarta ó quinta ma ab qual auxili s’explota la vanitosa ignorancia, no’s veu en cap aparador de llibreter més que’ls versos de moda, novelas insustancials y quaderns pornográfichs. Las pocas obras d’estudi, originals ó traduccions, que fora d’aquí’s produheixen, no arrivan al nostre públich. De las técnicas ó especials d’una carrera, extrangeras ó mal traduhidas, sols los que las necessitan per precisió arrivan á tenirne noticia.
Una gran part de la nostra classe mitja no sols viu en la ignorancia més supina, sino que arriva á prestarhi cult. Lo llibre útil de duas ó tres pessetas li fa horror y no te entrada en sas llibrerías d’adorno. Los que’s creuhen que una llibreria dona to senyoril á una casa, la omplan dels tomos voluminosos dels editors d’estampas, y dels que pera l’objecte están enquadernats ab tapas d’or fals y coloraynas. Tant la classe mitja presta cult á la ignorancia, que si un dia un dels diaris á que está suscrita fa la francesilla de donar un article substanciós en lloch de las xafarderias de costum, lo llensa ab menyspreu y’s fa’l propósit de deixar la suscripció á la primera reincidencia. Lo nivell intel·lectual está tan baix, que l’aficionat á la discussió séria y trascendental no troba un sol punt de reunió que valgui la pena. Los pochs que s’ocupan d’especulacions científicas han de tancarse á casa seva, y’s consideran felissos si alguna que altra vegada troban un parell d’amichs que se’ls escoltin. No cal que se refihin de las academias, puig que en general vegetan y no fan més que lo precís pera que no se las consideri disoltas. Tal es la situació á que’ns ha portat la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. La exacervació dels vicis que li son peculiars, agravada pels que’ns ha empeltat lo contacte ab la rassa predominant y’l nostre afany d’imitarla, ha arrivat á pendre proporcions alarmadoras. L’esperit d’independencia individual, fill del nostre temperament analisador y positivista, s’ha extremat fins al punt de que cada hu vagi á la seva, y de que no pugui subsistir cap agrupació que’s proposi un objecte sério. La enveja y las prevencions injustificadas ho corcan tot. Veritat es, que fins ara la relativa prosperitat material nos ha permés presentarnos baix un aspecte agradable, pero es evident que, per desgracia, la vida material, tart ó dejorn, ha de ressentirse del defalliment de la moral é intel·lectual. Avuy no som ja en temps de miracles, y Catalunya no ha de ser una excepció á la regla general. Mantenir l’avens y prosperitat materials sens moralitat y estudi seria un verdader miracle.
Com se compendrá, molts dels defectes empeltats que havem enumerat se troban principalment en los habitants dels grans centres de població y no han arrivat encara á ferse alarmants entre la gent del camp y de la montanya. En aqueixa, per contra, se notan més los vicis fills de la degeneració del nostre carácter propi. Los que havem indicat fan estragos en las vilas curtas y poblets. La enveja, l’esperit de mesquinesa, la ignorancia supina, lo menyspreu de la elegancia y puliment de las formas, los fan poch menys que inhabitables, essent lo pitjor que, no havent encara refinat la vida material, la falta de la intel·lectual y moral no te cap compensació. No cal, donchs, esperar d’ells la iniciativa en lo Renaixement: seguirán, sí, l’impuls que desde las ciutats y centres grans se’ls comuniqui.
Pera tot Catalunya, Barcelona es la capital, la directora, la que dona’l tó á totas las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’espargeixen per tota la regió. Fins los més difícils d’imitar, com la exageració de que’ns hem ocupat, troban deixebles. A Tarragona, per exemple, han construhit un torín en que hi cabrian tots sos habitants, si haguessin lograt acabarlo, y cosas semblants han fet altras ciutats y vilas. Ni’ls meteixos poblets s’escaparán de tal influhencia, y moltas de las obras que projectan y no acaban, comensan ja á presentar iguals pretencions.
Per tals motius, al estudiar lo carácter catalá, nos hem fixat d’una manera especial en l’estat dels grans centres de població, y principalment en lo de Barcelona.
La pintura que acabem de fer de la nostra situació, motiva y llegitima las aspiracions catalanistas. Los que estimem lo pays en que vam náixer y sentim que’l nostre amor es tant més intens, com més grans son los defectes y vicis en que’l veyem sumit, tenim lo deber de fer tots los esforsos pera alsarlo. No hem de voler desconéixer ni atenuar lo mal, puig que d’altra manera nos fora impossible fins l’intent de curarlo ó aliviarlo. Fer lo contrari es ser falsos catalanistas. Y puig coneixem lo mal y sabem quinas son sas causas, ataquem sens compassió las arrels meteixas d’aquestas, y no’ns fassi tremolar lo pols la magnitut de la operació. Per fortuna, entre mitj de tots los vicis y defectes naturals ó adquirits, lo carácter catalá conserva encara sas condicions bonas més ó menys ensopidas. Encara som actius y estem dotats d’energía. Los defectes adquirits podem tráurensels de damunt ab sols aspirar de debó á la restauració de la nostra personalitat política. Proposemnos ideals, y tornarem á despertarnos. Precisament totas las manifestacions més accentuadas de la activitat dels nostres temps tendeixen cap al positivisme particularista. Positiva y particularista es avuy la ciencia, més amiga de fets que d’abstraccions; positivas y particularistas son las arts; cap al positivisme y particularisme caminan la sociología y la política. Avuy, donchs, pot tornar á fer un bon paper lo poble catalá, si logra regenerarse. A obtenirho aspira lo nostre catalanisme regionalista, sentiment que va perfectament d’acort ab las corrents positivas y particularistas d’avuy com demostrarem en la part segona d’aquest llibre.
Explicació del nostre Renaixement.– Invasió francesa á principis del sigle.– Us del llenguatje catalá.– Era nova comensada en las Corts de Cádiz.– Epocas de lluyta y de unió.– Despertament y restauració de la historia.– Renaixement literari.– Era una protesta y una reivindicació.– Son orígen en las ideas modernes.– Obstacles.– Federalisme en 1868.– Retirada dels iniciadors del Renaixement.– Estat de postració que va venir luego.– Nou departament.– Tendencia política social del catalanisme regionalista.– Dificultats que trobará en aquest terreno.– Constancia en la restauració y propagació de la llengua.– Importancia de aquest fet.– Forsa actual del Renaixement.
Explicació del nostre Renaixement.– Invasió francesa á principis del sigle.– Us del llenguatje catalá.– Era nova comensada en las Corts de Cádiz.– Epocas de lluyta y de unió.– Despertament y restauració de la historia.– Renaixement literari.– Era una protesta y una reivindicació.– Son orígen en las ideas modernes.– Obstacles.– Federalisme en 1868.– Retirada dels iniciadors del Renaixement.– Estat de postració que va venir luego.– Nou departament.– Tendencia política social del catalanisme regionalista.– Dificultats que trobará en aquest terreno.– Constancia en la restauració y propagació de la llengua.– Importancia de aquest fet.– Forsa actual del Renaixement.
Es evident que dos pobles de condicions y carácter tan distints y fins oposats com lo castellá y lo catalá, per més que’s vulgui, no podrán arrivar jamay á fondres ni unificarse. Encara que l’un d’ells se fes lo ferm propósit de deixarse absorvir y dominar per l’altre, no’s conseguiria la fusió ó unificació, puig la forsa del temperament ne protestaria sempre. Lo resultat no podria ser més que la degeneració completa y la desnaturalisació del que’s deixés dominar, com per la nostra desgracia n’es un eloqüent exemple Catalunya. La voluntat no te jurisdicció sobre’ls sentiments, y si á copia de constancia logra algunas vegadas ferlos pendre una direcció forsada, tan bon punt com se presenta una circunstancia favorable, se li rebelan y reclaman lo dret que’ls correspon en justicia.
Per aquest camí trobarem la explicació del nostre renaixement. Mentres vam viure ensopits; mentres l’estat de degradació en que l’absolutisme intol·lerant havia reduhit á totas las regions espanyolas, tenia á la nostra sumida en la nul·litat; mentres ni hi havia horisonts, ó al menys no podian descubrirlos los nostres ulls als que la debilitat havia deixat quasi cegos, no va acudirnos cap pensament de regeneració. La nostra malaltía era tan grave, que fins nos treya’l coneixement de sa gravetat. Vegetavam sens pena ni gloria, y com que no teniam esment de cap estat millor, nos aconsolavam ab lo nostre.
Va venir la sacsejada de principis del sigle, y Catalunya, com las demés regions de la Península, va experimentarne la conmoció. Al sentir lo pes de la invasió francesa, van despertarse sos instints bélichs y son esperit d’independencia, que aprofitats apassionadament pels que llavoras eran amos de las conciencias, van produhir aquella resistencia que va fer tremolar al prepotent imperi napoleónich.
Mes com la forsa dels invasors no sols consistia en los canons y bayonetas de llurs exércits, sino també en las ideas novas que espargian per tot arreu, llur poder era irresistible. Res los feya que una divisió hagués de recular del Bruch, ni que un exércit hagués de rendir las armas en Bailén, puig que aqueixos contratemps materials no eran res davant de la gran ventatja moral que alcansavan al reunirse las Corts de Cádiz. Desde aquest moment, encara que la fortuna los hagués sigut contraria en totas las batallas y haguessin hagut de abandonar lo pays fugitius y destrossats, la victoria de las ideas quedava assegurada, puig no hi havia ja forsa humana capás de evitar que comensés pera Espanya una nova era.
Prou va probar de impedirho’l rey absolut á sa tornada de Fransa; prou van emplear los partidaris de las ideas vellas tots los medis que va sugerirlos l’afany de mantenir llur predomini; prou va bessarse la sanch á doll: res pogué deturar la marxa dels successos. Los pobles s’havian despertat, y per més que’s trovessin débils, no volian deixarse tornar al ensopiment. Las ideas que avans de la invasió francesa havian sigut patrimoni d’uns poquíssims escullits, que las debian professar ab por y recel, s’havian espargit per la nació, y entusiasmavan á totas las personas il·lustradas.
Desde’l moment que’s va despertar lo poble, devia per necessitat venir lo Renaixement. Tan bé ho van compendre aixis los invasors francesos, que un dels primers medis que’l va ocorre pera captarse simpatias, fou lo de ressucitar la nostra llengua catalana, imposantla, al nivell de la francesa, als diaris més autorisats de Catalunya. Vritat es que l’ensaig va durar sols alguns mesos, tal volta perqué la ocasió no era propicia y’l fet quedara desvirtuat pel sagell d’imposició que’l marcava, pero ab tot y aixó no deixa de ser digne de cridar la atenció, que las autoritats invasoras creguessin que podrian afalhagar als catalans parlantlos en llur propia llengua. Sens dupte tenian estudiat lo nostre carácter y sabian que es oposat al castellá. Lo Renaixement posterior acredita la perspicacia de que, encara que inoportunament, dongueren mostra.
Es verdaderament notable, que tots los extrangers que nos han estudiat desapassionadament hagin sempre donat importancia á aqueixa diferencia de carácters entre’ls dos grupos de las regions espanyolas de la Península, despertant la nostra llengua avans de que s’hagués iniciat obertament lo Renaixement. Fa cinquanta anys ningú escrivia en prosa catalana, y aixó no obstant, la Societat Bíblica de Londres, creyent que la ocasió era oportuna pera propagar son protestantisme entre nosaltres, va estampar ja llavoras una edició del Nou Testament, traduhit en “llengua catalana.” La Societat inglesa, com avans las autoritats francesas de Catalunya, donaren probas de coneixer la historia y de veure la situació del nostre pays ab mes claretat potser que no la coneixiam y veyam nosaltres meteixos en aquellas épocas.
Mes lo Renaixement va tardar molts anys á manifestarse y pendre formas, despres del despertament del nostre poble. Lo extraordinari ressó que van tenir per tot arreu las ideas y principis de la revolució francesa s’hi oposava. Las aspiracions cosmopolitas dels que havian popularisat los drets del home, debian tenir un período d’explendor, avans de que’ls pobles descubrissin llurs punts débils. La quinta essencia depurada del moviment va semblar que’s condensava, en lo social, en l’adveniment al poder de las classes fins llavoras subjectas á las privilegiadas, y en lo polítich, al constitucionalisme parlamentari. Las regions espanyolas, donchs, se deixaren portar per la corrent impetuosa, y lo sistema constitucional y las aspiracions igualatarias van condensar totas llurs aspiracions. En aquells moments passava una riuhada d’ideas y d’exaltació, y no hi ha forsa capás de deturar ni torsar lo curs d’una riuhada. Mentres va passar, los catalans van fer com tots los demés: seguir lo moviment general. Van olvidar tot lo passat, puig que van creure que la era nova regeneraria, no á un poble, sino á la humanitat en pés.
Per son carácter y temperament, la gent castellana debia trobarse com en son propi element dintre dels nous principis. La brillantor, lo cosmopolitisme, la generalitat de las concepcions que havian popularisat los francesos, debian atréurela tant com las que havia ella concebut en sa bona epoca, y va apropiárselas ab facilitat pasmosa. La Constitució de Cádiz que las condensava, va trovar ressó en tot Europa, y va ser imitada per varias nacions. Va semblar durant un moment, que al despertarse Espanya havia recobrat las forsas del período de sa virilitat, com si’ls anys d’ensopiment no li haguessin produhit cap desperfecte. No va tenir res d’extraordinari, donchs, que’ls catalans nos deixessim enlluhernar altra vegada, y cedissim sens cap repugnancia la direcció del nou moviment á la gent que tan bé semblava que lo comprenia.
No va tardar en venir la época de proba. La Constitució ab tants travalls elaborada, va caure estrepitosament tan bon punt com va tornar á son palau lo rey, que tal vegada li devia lo haver pogut conservar lo trono. Las persecucions van extendres als avansats de totas las regions, y la desgracia comuna va acabar de unirlos. Units, en efecte, van presentarse durant las difícils lluytas que no van parar ni quan va aclucar los ulls lo rey Ferrán. Y la lluyta no sols unia als avansats per las ganas que tots ells tenian de conseguir la victoria, sino que mantenia també units als partidaris del absolutisme, per la necesitat de la resistencia.
Va comensar luego la negra guerra civil, en la que no sols se disputavan drets dinástichs, sino que las duas ideas oposadas se donavan crudel batalla. L’absolutisme y’l constitucionalisme estavan davant l’un de l’altre, cegos de furor, folls d’ira, y disposats á tenyir de sanch los rius de la pátria. Durant tot aquest periodo no podia ferse popular lo Renaixement regional. ¡Ay del que hagués intentat enarbolar la bandera particularista! Un crit general d’execració hauria xafat al element perturbador y de discordia. Los que havian entrevist que’ls nous ídols que la multitut adorava eran una hermosa estatua ab peus de fanch; no tenian més recurs que esperar que passés la riuhada del entusiasme, puig la corrent los hauria arrossegat, per més forsa que haguessin tret al intentar lluytar contra d’ella.
No per aixó’s perdia’l temps. Al punt que vam despertarnos, va recordarse algú dels temps passats. Visitant los arxius, va adonarse de que s’havia de completar la nostra historia, y tot proposantse sols completarla, va travallar pera referla, ab lo qual va comensarse á minar, encara que per via indirecta, los punts flachs de las teorías que, havent enderrocat l’absolutisme, se mostravan tan absorvents é intol·lerants com aquest, si bé que en sentit contrari. Los que van ressucitar la nostra historia, fentnos saber lo que havian sigut y fet los nostres passats en las épocas mes gloriosas, no foren apóstols del Renaixement, puig no’ls ho permetian los temps ni las circunstancias en que vivian: foren, si, sos precursors.
La riuhada va passar, y lo desencantament va seguir á la exaltació. Al dirigir llavoras la mirada á la situació del pays, va veures que, si s’havia ensorrat l’absolutisme dels reys, n’havia nascut un altre. La comensada restauració de la historia permetia ja que’s reparés que algunas regions no ocupavan pas lo lloch que’ls pertocava, mentres que altras se veyan afalhagadas en llur afany de predomini y d’absorció per los nous dominadors, que’s prevalian de la exaltació produhida per las ideas y teorías que havian despertat de llur ensopiment á totas ellas. Va comensarse á entreveure que’l constitucionalisme representatiu havia entrat ja falsificat; que’l parlamentarisme era una capa apedassada ab la qual pretenian cubrirse los ambiciosos, y que las paraulas llibertat é igualtat passaran poch de las dents dels que més las baladrejavan. Algú va recordarse de que las Corts de Cadiz havian ja amenassat á Catalunya ab consumar la obra dels Felips d’Austria y de Borbon, treyentnos las darreras llibertats civils contingudas en las lleys especials que conservavam, y davant de la continuada absorció que, prenent lo pompós nom de unitat, no trobava jamay més que unas meteixas víctimas pera’l sacrifici, va creure arrivada la hora de dir que, ademés de las regions castellanas, n’hi ha d’altras dignas de respecte, y pera dirho fentse entendre millor, va emplear la nostra llengua catalana. D’aixó al Renaixement literari no hi havia més que un pas, y no várem tardar á darlo.
Inútil es cercar qui’l va dar, puig quan una idea nova passa per un llarch período de preparació y de duptes, es ben difícil distingir entre’ls darrers precursors y’ls primers apóstols. Lo que si es induptable, que’ls primers passos foren apocats, y las primeras veus no van tenir gran ressó. Van passar alguns anys avans de que lo Renaixement prengués la volada que’s va mostrar més tart en la fundació dels Jochs Florals, per un costat, y del Teatre y del Cant popular, per l’altre.
No hem de fer la historia completa del Renaixement, puig pera l’objecte del present travall nos bastará entrar en son camp incidentalment y per via de demostració d’algunas de las apreciacions que fem. No contarem, donchs, com van creixe y desenrotllarse las tres manifestacions de la nova era, y consignarem sols, que desde’l primer dia van posar en evidencia los dos principals impulsos á que debian la vida. Lo Renaixement era una protesta y una reivindicació: tenía una part negativa y altra positiva; devía destruhir y reedificar. L’impuls negatiu era més fort que’l positiu, y per aixó va sentirse la protesta molt avans y molt més decidida que la reivindicació. La poesía lírica va comensar plorant y malehint. Plorava la trista situació de la terra; malehía la imposició, que segons creya, n’era la causa. De tot aixó no n’hi cabía cap dupte y d’aquí la decisió ab que ho manifestava. Lo Teatre y’ls Cants populars no podian ser tan accentuats, per las diferents condicions en que havian de víure, y pel públich especial á que’s dirigian; pero, aixó no obstant, la nota de protesta dominava damunt de la de reivindicació. L’us del llenguatge catalá y las formas y procediments artístichs que s’empleavan, distints y oposats als castellans, eran manifestació del temperament que’s rebel·lava contra tota imposició, y volía rompre las lligaduras que lo tenian amarrat y subjecte.
De lo fins aquí indicat se’n desprén, que’l nostre Renaixement fou produhit, directa ó indirectament, pel despertament general de las regions espanyolas al introduhirse entre nosaltres las ideas que havian fet la revolució en la nació vehina. Si haguéssim seguit ensopits y enmodorrats baix lo jou del absolutisme, que en lo nostre pays es sinónim de miseria, de fanatisme, de ignorancia y de degradació, no hauríam tingut esma pera protestar contra cap imposició, ni pera reivindicar res de lo nostre, sino que, eco débil de las oligarquías explotadoras, hauríam seguit malehint la “funesta mania de pensar”, y llepant sumisos la ma que’ns bofetejava. Lo Renaixement, donchs, es fill llegítim y natural de las ideas modernas, y la gratitut, d’acort ab l’interés propi, li han d’aconsellar no renegar jamay de son orígen. Hem de anar sempre ab lo sigle, si volem arrivar á fer alguna cosa. A ideas novas los hi correspon portar vestits nous.
Lo nostre Renaixement, fins mentres ha sigut purament literari, no ha pogut pas fer lo seu camí desembrassadament. Duas classes d’entrebanchs l’han fet ensopegar més d’una vegada. Per l’un costat, ha tingut de lluytar contra’ls adversaris naturals; per l’altra, contra’ls vicis y defectes dels que devian ser sos partidaris decidits. Aquestos, per desgracia, son los que fins ara més han retardat sa creixensa.
Un cop fatalíssim va rebre quan los fets de l’any 1868 van tirar per terra las institucions fonamentals del Estat espanyol. La protesta formulada pel Renaixement desde los primers moments, havia trobat eco en bona part del jovent de Catalunya, y la nova situació lo convidava á donar forma y cos á las reivindicacions. Lo poder central estava tan débil, que ab prou feynas podía aguantarse; la tribuna estava oberta pera tothom; los drets de reunió y d’associació se exercian sens cap limitació ni traba; fins los comicis convidavan á tots los catalans á influhir en la cosa pública, sens privilegis de classes ni de fortunas. La opinió pública estava momentáneament exitada, y s’havia enarbolat la bandera de la reivindicació. La fórmula del Renaixement, que no havian sapigut ó volgut precisar los que havian extremat la protesta, s’havia condensat en una senzilla fórmula. “Ni unificació, ni independencia; ni separació, ni absorció”. “Desde avuy, deya l’esperit del poble catalá, podrem víure junts y felissos los que, distints y diversos per naturalesa y carácter, hem resistit mentres hem pogut á las imposicions de la forsa, protestantne quan no’ns era permés fer altra cosa. No volem unificarnos, pero sí unirnos. La unió pels fins comuns, basada en lo respecte mútuo, es l’únich camí de regeneració pera las regions espanyolas”.
Y la idea del federalisme va apoderarse de tots los cors. Descontant aquells pochs catalans qu’estavan engolfats en lo joch de la política madrilenya, los demés, ó se n’havian fet declaradament partidaris y sostenedors, ó la miravan ab simpatia com la darrera esperansa. Durant un moment pogué dirse ben bé que regnava la unanimitat á Catalunya.
Mes, per desditxa, la degeneració y desnaturalisació del carácter catalá va reduhir á la esterilitat aquella explosió sens exemple. Los que havian sigut fins llavoras los capitostos del Renaixement van espantarse de las conseqüencias de llur propia obra, y no sols van deturarse, sino que van retrocedir. Lo poble, en general, y lo jovent, en particular, esperavan escoltar que llurs veus autorisadas los dirigissin en la lluyta que comensava, y llurs veus autorisadas no van deixarse sentir. Quan, restablerta un poch la calma, van tornar á presentarse, no se’ls va veure en lo lloch d’honor que’ls pertocava, sino que posats alguns d’ells als peus de aquell Madrid que aborrian; aliats ab aquell centralisme contra’l qual se havian dirigit llurs energicas protestas, concentravan tot llur afany en oposarse á la fórmula, que no era altra cosa que la conseqüencia de las premisas per ells establertas.
Y aquell moviment espontani y generós, per falta de sa direcció natural, va convertirse en un motiu més de perturbació, que va sumarse als moltíssims que ja hi havía. La forsa que’ls que l’havian fet naixer no sapigueren ó no volgueren conduhir á bons fins, fou aprofitada per altres que la emplearen per altras miras. Los directors del partit republicá á la madrilenya ne van fer festa major, y disfressantse de federalistas, van emportarsen á una bona part dels que haviam prés part en lo moviment, y damunt de nostras espatllas s’enlairaren. Fou un desengany més pera’ls verdaders catalans, y’l descrédit que’ls disfressats van fer cáure damunt del sistema federatiu ab llurs calaveradas en la oposició y ab llur impotencia en lo poder, va ser un cop fatal pera’l Renaixement regionalista.
Lo sotrach va deixarlo xafat durant una bona temporada. Seguírem escribint versos, pero no’ls animava l’enérgich esperit de protesta dels temps anteriors, ni s’avansava un sol pas cap al camí de las reivindicacions. Los Jochs Florals meteixos, com si s’avergonyissin de profanar ab llur falta d’alé las parets dels salons histórichs de las nostras glorias, se refugiavan en las salas dels teatres, y si’l moviment en general guanyava en extensió, perdia en intensitat. Faltat d’un ideal, totas sas manifestacions marxavan deslligadas, quan la mesquina enveja, filla de la nostra degeneració, no las convertia en enemigas implacables. Hi havía molts falsos catalanistas y molts pochs catalans. Lo catalanisme pera aquells se reduhía á la afeminada exageració d’adular tot lo nostre, presentantnos ridículs y menyspreables als ulls dels que anavan seguint lo moviment.
Per fortuna, desde fa una temporada sembla que hi ha ganas d’entrar en terreno més sólit y més fértil. S’han ja alsat ja algunas veus que han intentat plantejar los problemas polítichs socials que naixen de la situació de la nostra terra, aixís en sa vida interior com en relació ab las demés regions de la Península, y aqueixas veus van trobant ressó en tot Catalunya. Sens abandonar lo camp de la poesía, se ha entrat en lo de la prosa. No’ns reduhim ja á la protesta ineficás, sinó que aspirem á darli conseqüencias, proposantnos solucions positivas. Lo nostre Renaixement ha declarat qué havia arrivat á la major edat, y’s prepara á demanar comptes als que sens cap dret s’han convertit en tutors de Catalunya, reivindicantlos los bens que han ocupat indegudament ó malversat. Com á major d’edat, no sent ja lo goig pueril de dirse á si meteix bonich y sabi, sino que’s presenta tal com es, ab totas sas virtuts y ab tots sos vicis; ab totas sas gracias y ab tots sos defectes é imperfeccions, y no demana ja gracia sino justicia. Per tot aixó, nosaltres hem cregut que era arrivat lo moment d’intentar fer un alegat de bona proba.
No se’ns amagan pas las dificultats ab que ha d’ensopegar lo Renaixement en aquesta nova via que ha emprés ó vol empendre. L’adversari, decaigut, degenerat y tot, com havem vist en lo capitol segón: es encara terrible. Si vegés que nosaltres nos anem fent forts, y arrivéssim á darli cuidado, redoblaría las sevas forsas y’s disposaria á resistir fins al darrer moment. No es qüestió de que’ns fem il·lusions. La gent dominadora d’Espanya te una gran arma en son esperit idealista y absorvent y en son amor propi col·lectiu. Pobre, arruinada, vejetant en la ignorancia, ha sigut encara capás de fer pera la conservació de Cuba sacrificis que no hauria soportat cap altra nació d’Europa. No defensava allí interessos materials, sino la idea abstracta que reasumia en los mots “integritat de la pátria”: mots pera ella sinónims de “predomini de sa rassa en totas las regions que forman la agrupació espanyola.”
Y encara las dificultats que més temem no son las que’ns hagin de oposar los adversaris. Las que més cuidado nos donan, son las que provindrán de la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. Aquestas son las que fins ara han imprés al catalanisme la marxa duptosa é indecisa que ha portat. A las meteixas se deu, que la protesta no hagi sigut encara tan enérgica com podria, y que las reivindicacions no hagin prés formas netas y concretas, sens las quals es imposible ni pensar en ferlas efectivas.
En un punt, no obstant, s’ha mostrat constantment lo Renaixement decidit é intranzigent, y aquest punt es l’ús de la nostra llengua. Aixis en sos primers temps de protesta accentuada contra la imposició castellana; com durant aquell periodo d’encongiment que va seguir á la trontallada del 1868; com al entrar en la nova via que ha de portarlo á la vida pública activa, no ha deixat ni un sol moment de propagar lo catalá, y aquesta constancia ha donat fruits ab veritable abundancia. S’ha arrivat á qué en catalá s’hi escrigui no sols versos, sinó prosa, y prosa científica, y s’hi fassin discursos, y s’hi redactin documents d’importancia. Lo Renaixement s’imposa ja ab tanta forsa en lo referent al ús del nostre idioma, que algunas vegadas que s’han reunit las corporacions activas pera ocuparse de punts trascendentals, en catalá han deliberat, y en igual llengua s’han dirigit al públich. Fins algún dels partits de la política general, creyentse que tal medi d’expressió es lo camí de fer prossélits á Catalunya, l’emplea al propagar sas ideas y en sas solemnitats y festas.
Tal constancia en la restauració y propagació de la llengua indica que’l Renaixement ha tingut bon ull al ferse cárrech de la situació actual del pays. Verdaderament la llengua no es pas lo més important element de la personalitat d’un poble, puig que té sens dupte major importancia la comunitat d’interessos morals y materials, filla de la naturalesa ó creada per la historia; pero sens ser lo mes important, es lo mes visible. Los interessos morals ó materials poden fer, que agrupacions que parlin de la meteixa manera constituheixin pobles distints, de lo qual ne son bon exemple los americans que parlan l’inglés, y’ls belgas y suissos que parlan francés; pero no logran jamay que’ls que parlan llenguas distintas formin un meteix poble. Los que en tal situació’s troban, poden, si, agruparse en Estat nacional, com succeheix als esmentats suissos y belgas, y als distints grupos que forman avuy la Confederació austro-húngara, en qual cas la nació no está formada per un sol sino per varis pobles. Sempre que aixís se forma un conjunt nacional, la forsa de las cosas lo porta á no poder viure en Estat simple. Sa organisació propia, á la que s’arriva tart ó dejorn, es la del Estat compost. La varietat de llenguatje te importancia extraordinaria no per lo que es realment, sino per lo que suposa. Una llengua distinta suposa un distint carácter. La forma d’expressar las ideas, respón al modo de concebirlas. Lo pensar y’l sentir d’un poble son correlatius á las condicions de la llengua que emplea.