Resum de la historia constitucional dels Estats Units fins á llur organisació definitiva.– Lliga, Confederació y Estat compost.– Distribució de atribucions.– Conformitat de la Constitució ab la teoría particularista.– Divisió del poder federal en tres brancas.– Poder llegislatiu.– Formació del Congrés.– Poder executiu.– Elecció del President.– Poder judicial.– Independencia y enllás dels tres poders.– Impossibilitat del parlamentarisme.– Alta missió conservadora del Tribunal federal.– Organisació interior dels Estats particulars.– Poders llegislatiu, executiu y judicial.– Decentralisació dintre de cada Estat.– Objectes capitals de la Unió americana.– Son vigor pera cumplirlos.
Resum de la historia constitucional dels Estats Units fins á llur organisació definitiva.– Lliga, Confederació y Estat compost.– Distribució de atribucions.– Conformitat de la Constitució ab la teoría particularista.– Divisió del poder federal en tres brancas.– Poder llegislatiu.– Formació del Congrés.– Poder executiu.– Elecció del President.– Poder judicial.– Independencia y enllás dels tres poders.– Impossibilitat del parlamentarisme.– Alta missió conservadora del Tribunal federal.– Organisació interior dels Estats particulars.– Poders llegislatiu, executiu y judicial.– Decentralisació dintre de cada Estat.– Objectes capitals de la Unió americana.– Son vigor pera cumplirlos.
Si volguéssim estudiar á fons la organisació particularista tal com l’han desenrotllada las duas Confederacions republicanas que solen ser presentadas com exemple del sistema, hauríam d’omplir volums. Tots los problemas que’s poden presentar, aixís en la distribució de atribucions, com en la forma d’organisar los poders y las autoritats que’ls representan, com en la intervenció del poble en lo gobern general y en los locals, etc., etc.; han sigut estudiats científicament, y quasi tots ells han obtingut resolució legal. La bibliografía tant sóls dels tractadistas americans y suissos, ocuparia centenars de páginas. La jurisprudencia constitucional sentada pel Tribunal Suprem en los Estats Units y en Suissa, per la Dieta primer y més tart per las autoritats federals que han vingut á substituhirla omple tomos en número suficient pera formar una gran biblioteca.
Nos reduhirem, donchs, á fer algunas indicacions generals, remetent als lectors que vulguin tenir algunas més noticias, á una obreta que acabem de publicar, comparant la organisació de la Confederació suissa ab la de la Unió americana. A aquesta destinem lo present capítol.
Los Estats Units de América van comensar la vida de nació fa poch més d’un sigle. Lo dia 4 de Juliol de 1776, las fins llavoras Colonias británicas van proclamar llur independencia per medi de la “Declaració” de que’ns hem ocupat per incidencia en la primera part d’aquest llibre, y los tretze Estats que van firmarla han aumentat en número fins al punt de ser ja avuy trenta vuit, ademés de nou Territoris que no tardarán á convertirse també en Estats. La creixensa de aquesta Confederació es la més portentosa que’ns presenta la historia. Quan va ferse lo primer empadronament, en 1790, sa població total era de 3.929,215 ánimas, y en lo darrer, verificat l’any 1880, ha sigut ja de 50.155,783. Los quatre milions escassos han aumentat en la proporció increible de hu á tretze en l’espay de noranta anys.
Y aquesta creixensa no s’ha repartit per igual entre tots los membres de la Confederació, per lo qual en alguns d’ells ha sigut més gran encara. Serveixin d’exemple, l’Estat de California, que cedit als Estats Units per Méxich en 1848, al ferse l’empadronament de 1850, tenia sóls 92,597 habitants, y en trenta anys ha pujat á 864,694, y lo Territori de Dacota, que havent comensat á figurar en lo cens de 1860 ab 4,837 ánimas, va donarne 135,177 en lo de 1880.
Pera dar idea de com se forman las grans ciutats en los Estats Units, nos bastará recordar los coneguts datos del moviment de la població de Chicago. Avans del 1830, lo siti en que está col·locada la metrópoli del interior de América, no tenia encara pobladors europeus. En aqueix any van edificarse las primeras casas ó barracas, y’ls 70 habitants que formaren lo centre de la futura població, van convertirse en 4,853, en 1840; en 29,963, en 1850; en 112,172, en 1860, y en 298,977, en 1870. Al ferse lo darrer cens, en 1880, la població de Chicago havia ja passat del mitj milió, puig que contava 503,185 ánimas.
En quant á organisació política, los Estats Units no van arrivar de cop y volta á la que avuy tenen. Durant la guerra de la independencia de las Colonias, cada una d’aquestas tenia sa administració especial; se considerava independent, y com á tal obrava, en quan lograva tenir son territori lliure de las tropas inglesas. La necessitat de reunir las forsas de totas las Colonias alsadas en armas, aixís pera l’atach com pera la defensa, va portarlas á seguir la costum que ja tenian de reunirse en Congrés, y un d’aquestos Congressos fou lo que va publicar la “Declaració de independencia”. En tal situació, las Colonias unidas no passavan de formar una “Lliga d’Estats independents,” ab l’únich y exclussiu objecte de provehir á la defensa comuna contra las forsas enemigas.
Prompte van veure los nous Estats, que’l llas que’ls unia era massa fluix, y al cap de dos anys de la “Declaració” van convertir la “Lliga” en “Confederació.” En 1778, los tretze Estats avans Colonias formaren una aliansa perpétua, que formularen en 13 capítols, ab lo nom de “Articles de Confederació y perpétua unió entre los Estats de New Hamshire, Massachussetts, etc., etc..”
Aquestos articles van resultar luego insuficients, cayent en descrédit davant de la opinió il·lustrada del pays. La Confederació tenia en veritat lo seu órgan, ó representant del conjunt, en lo Congrés; pero aquest no disposava de medis pera fer cumplir sas decisions, y dependia, per lo tant, de la bona ó mala voluntat de las autoritats de cada Estat particular. La falta de atribucions executivas y judicials deixava al poder llegislatiu general reduhit á la impotencia.
Mes, si la opinió del pays s’anava pronunciant cada dia més en pró d’una unió més estreta, la empresa era difícil de ser portada á efecte. Segons l’article 13 dels de la Confederació, no podia ferse en aquesta cap modificació ni esmena si no’s posava d’acort lo Congrés, y no venian luego á confirmar la decisió las llegislaturas particulars de cada un dels Estats units. Llavoras van comensar ja á dibuixarse los dos partits, dels quals l’un, dirigit per Hamilton y patrocinat per Washington, aspirava á convertir la Confederació en un veritable Estat compost ó federatiu, y l’altre, en lo que figurava Jefferson, defensant exageradament la independencia dels Estats, y volent convertir á cada un d’aquestos en una república tallada pel patró que més endavant va adoptar la francesa, se negava á tot lo que pogués constituhir una unió més perfecta.
La necessitat va imposar lo triunfo dels federalistas. A principis de 1787, va reunirse á Filadelfia la Convenció que devia dar als Estats Units la Constitució que’ls regeix avuy encara, y baix la presidencia de Washington va deixar acabat son travall avans de terminar l’any. La nova Constitució va ser firmada lo dia 17 de Setembre.
A copia de constancia y de concessions recíprocas, los honrats patriotas que formavan la Convenció havian arrivat á conseguir la unanimitat de las representacions dels Estats, pero aquest no era sinó’l primer pas. Faltava la ratificació de la Constitució per las llegislaturas particulars de nou d’aqueixos, puig la Constitució no podia entrar en vigor fins que arrivés á tal número lo dels membres de la Confederació que la haguessin acceptada. Eran, donchs, necessarias tretze discussions y al menys nou votacions en altres tants Cossos deliberants.
Llavoras van comensar los travalls actius dels federalistas, distinguintse entre tots Hamilton, Madison y Jay, que van dar á llum los 85 articles que forman la col·lecció deThe Federalist, publicant lo primer en 27 d’Octubre de 1787. En los cossos deliberants de cada un dels Estats se multiplicaren los amichs de la nova organisació que’s projectava, y llurs esforsos foren recompensats ab l’éxit més complet. En Juliol de 1788, al adoptar la Virginia la Constitució, essent ja onze los Estats que la havian ratificat, va declararse en vigor, y procedirse á la votació del Congrés y á la elecció del President. Lo dia 4 de Mars de 1789, va reunirse lo primer Congrés, y’l Senat va proclamar que Washington habia sigut elegit primer President, quedant aixis organisat lo sistema federal en l’Estat compost dels Estats Units de América. ¡Notable coincidencia! Al meteix any y quasi al meteix dia en que la gran Confederació americana terminava son gloriosíssim periodo de lluyta y de organisació per medi de la Constitució més lliure y més sólida que s’ha conegut fins ara, comensava á Fransa aquella série de convulsions, que devian extendres á tot lo continent d’Europa, bessar la sanch á rius, y acabar sens haver encertat la solució definitiva. La revolució americana va inspirarse en lo particularisme y va ser fecunda: la francesa, exaltada pels somnis de igualtat y de uniformitat, no ha lograt res més que sustreure á las nacions de una tiranía pera ferlas caure en una altra, suplint de fet l’absolutisme dels reys per l’autoritarisme no menys absolut de unas Cámaras burocráticas.
La organisació americana es avuy lo tipo del Estat compost. Comensa per la distribució de las atribucions de la soberanía entre’l conjunt y’ls membres que’l forman, y la fa de la manera mes rahonada. “Las facultats no delegadas á la Unió, diu l’article deu de las adicions ó esmenas, ni prohibidas per la Constitució als Estats, se reservan á aquestos ó al poble respectivament.”
La base del Estat compost, ó sigui la divisió de la soberanía, está escrupolosament guardada. L’Estat particular la té originaria, y conserva totas las atribucions de que no’s desprén. Lo conjunt no es més que’l gerent de la associació, y té sóls las que se li delegan. Anem á veure quinas són aquestas, y sabrem quinas cada Estat se reserva, que són totas las no delegadas.
En primer lloch, se delegan al conjunt totas las necessarias pera la vida exterior de la Unió. Las nacions extrangeras que ab ella tractan, ignoran diplomáticament las varietats interiors. La Unió cuida de la guerra y de la pau. Arma exércits y manté esquadras; crida al servey actiu general á las milicias de cada Estat; fa aliansas y tractats; nombra embaixadors y reb los de altras nacions; imposa y recauda las contribucions generals, y pren diners á empenyo sobre’l credit dels Estats Units. En aquest punt, donchs, la Constitució’s conforma perfectament ab la teoria del Estat compost, exposada en la segona part d’aquest llibre.
En segón lloch, se li concedeixen totas las atribucions convenients pera garantir las llibertats individuals y corporativas. Tots los Estats particulars han de constituhirse en forma republicana, y lo conjunt se la garantisa. Garantisa, ademés, als ciutadans las llibertats consignadas en la Constitució, no en la forma declamatoria de las de la escola francesa, sino en forma per regla general negativa. Moltas llibertats americanas naixen de limitacions imposadas, no als ciutadans, sino als poders.
En tercer lloch, se n’hi concedeixen algunas pera aumentar lo benestar general. Lo conjunt, ó siguin las autoritats generals, regulan lo comers interior y exterior; fixan la lley de la moneda y la encunyan; donan lo tipo de pesos y mesuras; estableixen casas de correus y vias de comunicació generals; promouhen lo progrés de las ciencias y arts útils, assegurant per temps limitat als autors y artistas un dret exclusiu sobre llurs escrits ú obras, etc..
Tals són las principals atribucions que tenen los poders federals. Totas las restants de la soberanía los están vedadas, y corresponen als Estats particulars.
Al establir lo poder federal, la Constitució americana desllinda sas distintas brancas, y fentlas independents entre ellas en lo principal, las posa en relació pera que llur marxa combinada dongui per resultat un bon gobern. Hi ha, donchs, en lo conjunt poders llegislatiu, executiu y judicial.
Lo poder llegislatiu resideix en lo Congrés dels Estats Units, compost del Senat y de la Cámara de representants.
Lo Senat es la expressió de la soberanía dels Estats particulars, cada un dels quals, sigui quina sigui sa extensió territorial y sa població, hi té un número igual de vots. Dos senadors per cada Estat, elegits per los respectius cossos llegislatius, lo constituheixen. Lo cárrech dels senadors dura sis anys y se’n renova la tercera part cada dos. Lo Senat es en la Unió americana lo depositari de la tradició política nacional. La renovació paulatina de sos membres lo converteix quasi en un Cos permanent, que, no obstant, no está petrificat ni inmóvil. Cada dos anys reb sava nova, que li permet anar seguint los moviments de la opinió y acomodantse á las novas necessitats é interessos, sens fer jamay un salt soptat. Es la veritable representació de la historia: es sempre l’avuy, enllassant lo ahir ab lo demá.
La Cámara de representants ho es de la generalitat de la agrupació nacional, y’s compón dels diputats elegits cada dos anys pel poble dels Estats Units, cada un dels quals elegeix lo número que li correspón á proporció de sa població. Aquesta proporció es avuy la de un diputat per cada 154,325 habitants.
La primera Cámara que’s va nombrar en relació al cens de població, tenia un diputat per cada 33.000 habitants, y desde llavoras á cada nou empadronament s’ha anat aumentant la proporcionalitat. Ho fem notar, perqué es una mostra eloqüent del esperit práctich y positivista de la gent nort-americana. Sab perfectament que una Cámara massa numerosa actúa ab grans dificultats y acostuma donar pochs resultats profitosos, y pera evitar tals perills, en lloch de aumentar lo número de diputats, á mida que la població ha anat creixent, ha anat pujant la proporcionalitat. Per aquest medi la Cámara que representa avuy á cinquanta milions de ciutadans, se compón sóls de 325 diputats.
Lo poder executiu del conjunt de la Unió es exercit per lo President dels Estats Units. Es de elecció popular, peró de segón grau. Cada Estat, en la forma prescrita per sa llegislatura, nombra un número d’electors igual al total de senadors y representants que’l meteix Estat enviá al Congrés. Aquestos electors són los que, sens tenir que sortir del Estat en que víuhen, elegeixen al President y Vice-president dels Estats Units. Dihem que’ls electors no han de sortir del Estat en que viuhen, puig que pera fer la elecció se reuneixen en alguna de sas poblacions, y per medi de butlletins designan los dos ciutadans á quins votan respectivament pera President y Vice-president. Dels vots emesos en cada Estat se’n forman llistas, que, firmadas y selladas, s’envian al president del Senat federal. Lo president del Senat obra las llistas en presencia de las duas Cámaras del Congrés y són proclamats elegits los que han alcansat la majoría absoluta dels votants. En lo cas de que cap dels canditats reuneixi la majoría absoluta, la Cámara de representants designará per votació qui ha de ser President ó Vice-president d’entre’ls tres que hagin obtingut la majoria relativa. Pera aquesta designació, la Cámara vota per Estats, tenint sóls un vot tots los representants de cada un d’aquestos, y debent estar presents un ó més dels de las duas terceras parts dels meteixos Estats.
Lo poder judicial de la Unió está encarregat á un Tribunal suprem y á altres de inferiors. Uns y altres están formats per magistrats ó jutjes inamovibles mentres tinguin bona conducta. Los membres del poder judicial són nombrats pel President dels Estats Units ab lo concurs y aprobació del Senat. Sóls se’ls pot separar acusantlos la Cámara de representants y condemnanlos lo Senat, en lo modo y forma establerts en la Constitució y en las lleys orgánicas.
Los tres poders tenen las atribucions respectivas perfectament desllindadas, y en lo sustancial són completament independents l’un del altre. En la Unió americana, lo Congrés llegisla, lo President goberna y’ls Tribunals aplican la lley als casos particulars que’s subjectan á llur decisió. Lo sistema es purament representatiu sens cap barreja de prácticas parlamentarias. Lo President no té verdader Ministeri, sinó secretaris, y ni aquestos ni ell meteix poden ser senadors ni diputats. Són considerats funcionaris ó empleats, y’ls empleats tenen las portas del Congrés tancadas. Lo poder executiu se comunica ab lo llegislatiu per medi de missatjes.
Las prácticas parlamentarias són impossibles no sóls per la circunstancia que acabem de fer notar, sinó també perque tots los cárrechs y funcions son conferits per temps fixat. Lo President dura quatre anys, sis los senadors, y dos los representants en la Cámara, y no hi ha medi constitucional de excursar aquestos térmens. Si’ls dos poders se posan en desacort, segueixen funcionant cada un en sa esfera propia, fins y tant que venen novas eleccions. Llavoras, si’ls electors volen, arreglan las diferencias, fent recaure los nombraments en autoritats que tinguin los meteixos punts de vista. Si no volen, ó no poden, segueix lo desacort, sens que la máquina gubernamental deturi la seva marxa.
Mes, si en lo fonamental las distintas brancas del poder tenen las atribucions ben desllindadas, la Constitució lliga las unas ab las altras á fi y efecte de que, del lligament mútuo ne resulti la garantía de las llibertats y drets de tots los membres que forman la Unió. Algunas de las atribucions del President, com per exemple, los tractats y aliansas, certs nombraments de funcionaris, etc., etc., ha d’exercirlas de acort y ab lo consentiment del Senat. Aquest, ademés, es lo jutje de tots los alts empleats, comensant pel meteix President dels Estats Units, quan davant d’ell los acusa la Cámara. Lo President, per contra, si no té lo veto pera deixar sens efecte una lley votada per lo Congrés, pot posarhi objeccions al serli presentada pera sa aprobació; en qual cas lo Senat y la Cámara están obligats á tornar á discutir la lley, que no adquireix forsa obligatoria si no la confirman las duas terceras parts dels membres en un y altre dels dos cossos.
Ni’ls meteixos tribunals federals, están deslligats dels demés poders. Dintre del mecanisme general de la Confederació tenen l’honrós encárrech de ser los fidels guardians de la integritat y puresa constitucional: encárrech que es una de las més grans originalitats de la organisació americana. Los tribunals de la Unió han de veure en la Constitució la regla suprema del Estat, y sempre que hi hagi una lley en conflicte ab algun precepte constitucional, aquest ha de ser aplicat ab preferencia á aquella. D’aquí’n resulta, que tota extralimitació dels poders llegislatiu ó executiu es completament ineficás en la práctica. Los tribunals no la derogan, puig que no es tal llur missió, peró deixan de ferne aplicació.
Aquesta missió confiada als tribunals es no sóls una de las més grans originalitats de la organisació americana, sino que basta per sí sola pera acreditar lo profundo sentit polítich dels llegisladors que van establirla. No van posar un poder davant per davant dels altres, exposantlos á tots á conflictes de soroll y de resultats funestos pera’l pays, pero van obtenir lo resultat que’s proposavan. La lley ó decret inconstitucionals no son derogats, pero llurs disposicions quedan sent lletras mortas quan deuhen ser aplicadas á casos particulars y concrets. Los poders llegislatiu ó executiu no quedan desautorisats; lo públich s’apercibeix poch de lo que passa, puig que una sentencia no té jamay tanta ressonancia com una lley ó decret, y no obstant, la Constitució está garantida contra qualsevol extralimitació en que puguin incorre lo Congrés ó las autoritats executivas.
Los bons resultats d’aquest sistema judicial s’han tocat principalment en los períodos d’exaltació produhida per qualsevol causa. Los cossos llegislatius, deixantse llavoras portar per los sentiments populars, s’apasionan, y no donan á la lley lo carácter seré que deu distingirla; las autoritats executivas se veuhen dominadas per interessos tranzitoris y solen exagerarse los perills, que pretenen evitar ab midas extraordinarias. En tals períodos, la Constitució quedaria cuberta per un vel com los Cristos durant la setmana santa, si no hi hagués una autoritat encarregada de impedirho. La autoritat judicial es la que está en millors condicions pera tal objecte. La atmósfera en que’s mou está damunt de las passions populars y dels temors exagerats produhits per causas tranzitorias; los magistrats y jutjes tenen lo cárrech pera tota la vida ab tal de que no’s portin malament, y han de pensar no sóls en l’avuy sinó en lo demá, y, per totas aquestas y cent altras rahons, la salvaguardia de la Constitució americana confiada als tribunals es real y eficás.
Tal es en resum la organisació dels poders del conjunt de la Unió americana. En los Estats particulars no es menys favorable á la llibertat.
Totas las Constitucions d’aquestos contenen una declaració dels drets y garantías de que disfrutan llurs ciutadans ó residents, y que han de ser respectats per las majorías.
Al organisar lo poder públich, totas ellas s’acomodan á la divisió en brancas, generalment adoptada, y estableixen autoritats llegislativa, executiva y judicial. Encarnan la llegislativa en una Assamblea formada per dos cossos: Senat y Cámara de representants, á imitació del Congrés federal; confereixen la executiva á un gobernador, elegit pel poble, y la judicial es exercida per Tribunals de distint ordre, desde’l municipal ó de pau fins al superior del Estat.
Generalment en cada Estat se fixa un dia pera la elecció de tots los cárrechs generals. En aquest dia, al que’s dona lo nom deElection’s day, se elegeixen los senadors y representants, lo gobernador y demés oficials superiors del gobern, y’ls jutjes del Tribunal superior, en los Estats en que llur nombrament está confiat al vot popular.
Las prácticas particularistas no’s reduheixen á la divisió de la Unió en Estats, sino que aquestos se subdivideixen en Districtes ó Comptats, los quals á llur vegada están formats per Municipis, dels quals los urbans s’anomenanCitysy los ruralsTownships. Totas aquestas subdivisions no tenen autonomía com l’Estat, pero gosan de moltas llibertats y franquicias. Los Municipis urbans, com los Comptats ó districtes, se rejeixen ordinariament pel sistema representatiu, y una assamblea ó ajuntament administra llurs interessos. En molts dels Municipis rurals, los funcionaris elegits per lo vot popular tenen atribucions limitadas, puig tots los assumptos importants son resolts per la comunitat dels vehins, reunits en Meeting. Las grans ciutats y vilas, consideradas com corporacions, tenen otorgadas Cartas en las que se’ls reconeixen drets y franquicias excepcionals, que converteixen en veritables poders á las autoritats que están al cap del municipi.
Tal es en resum la organisació de la Confederació americana. Veritable Estat compost, té las atribucions de la soberanía distribuhidas entre’ls membres que’l forman y’l conjunt que porta la representació de tots los associats, exercint lo segón sóls aquellas que se li confian en la Constitució, y conservant los primers totas las restants de que no s’han després. Veritable organisació particularista, no sols divideix las autoritats, aixis generals com particulars, en moltas brancas, sinó que dona llibertat á totas las varietats individuals ó corporativas que’s presentan. Tot va de lo particular á lo general. Cada qual veu sa patria en lo poble en que viu, puig que d’ell reb majors beneficis que de las altras agrupacions més extensas, á las quals porta no obstant bon afecte, puig que totas li donan protecció y ajuda quan de llur auxili necessita. En la organisació particularista, los poders generals son protectors del individuo y de las petitas agrupacions contra las extralimitacions dels poders més reduhits ab quins están en relació inmediata y directa. Los poders federals ó generals son la garantía suprema, y d’aquí que tots los associats los mirin ab veneració amorosa, y estiguin disposats á dispensarlos alguns defectes y errors, inseparables de tota institució representada per homens.
Los objectes capitals de la Unió americana son: garantir las llibertats en lo interior, y extendres pacificament á tot lo continent de América en lo exterior. L’objecte interior se consegueix pel sistema de limitacions mutuas entre tots los poders, aixis federals com particulars dels Estats; per la encertada distribució de las atribucions de la soberanía; per la excentralisació elevada á la categoría de sistema, fins al punt de que, aixis com la capital de la Unió es una ciutat secundaria com Washington, de molts Estats particulars ho es una petita vila ó ciutat; per las facilitats que’s donan á la vida corporativa y al exercici de tots los drets: per la idea que’s té formada del carácter de la lley, que no’s considera més que com supletoria de las voluntats individuals quan no’s manifestan explícitas etc., etc.. L’objecte exterior se logra per medi de la forsa expansiva, que es lo resultat del sistema basat en la unió pel camí del particularisme. L’exemple de prosperitat que ofereixen los Estats associats als que’ls voltan; la potencia de que gosan sens necessitat de tancar en quartels al jovent actiu; l’aument constant de la població en progressió assombrosa, y’l no menys assombrós desenrotllo de totas las manifestacions de la vida moral y material; la abundancia, la riquesa que s’espargeix fins á las més apartadas comarcas, son tentació irresistible pera los que’s troban en situació de poder participar de tals ventatjas. Gracias al particularisme, queda ja quasi realisat lo programa del que fou lo quint President dels Estats-Units, James Monroe. “La América es dels americans,” y la llibertat dona vida á aquells continents, que amenassan ja á Europa ab pendreli lo ceptre de la civilisació y de la cultura, si no’s decideix á trencar del camí del centralisme autoritari que la empeny cap á la decadencia.
Alguns datos estadístichs de la Suissa.– Punts culminants de la historia de sa Confederació.– Sa organisació actual es la del Estat compost.– Poders generals suissos.– Autoritats llegislativas, executivas y judicials.– Objectes de la Confederació suissa en los temps actuals.– Organisació interior dels Cantons.
Alguns datos estadístichs de la Suissa.– Punts culminants de la historia de sa Confederació.– Sa organisació actual es la del Estat compost.– Poders generals suissos.– Autoritats llegislativas, executivas y judicials.– Objectes de la Confederació suissa en los temps actuals.– Organisació interior dels Cantons.
Repúblicas hispano-americanas.– Llurs Constitucions són cópia de la nort-americana.– Falta del element histórich.– Algunas noticias sobre Méxich y la Argentina.– Missió histórica de las repúblicas hispano-americanas.
Repúblicas hispano-americanas.– Llurs Constitucions són cópia de la nort-americana.– Falta del element histórich.– Algunas noticias sobre Méxich y la Argentina.– Missió histórica de las repúblicas hispano-americanas.
Si la Unió americana es una proba en gran escala del sistema particularista, la Confederació suissa es un experiment de laboratori no menys interessant. Situats los Cantons que la forman al cor de la Europa, y rodejats pels Estats més poderosos, no sóls han lograt conservar la independencia durant sigles y entre mitj de las perturbacions de tota mena que han agitat al nostre continent, sinó que en los nostres temps, donant á llur activitat una direcció ben marcada, s’han proposat y conseguit plantejar lo régimen de la democracia.
Lo territori suís, en son conjunt y tot, es lo corresponent á un Estat petit. Sa superficie total es de 41.389 kilómetres quadrats, dels quals encara se n’han de descontar més de onze mil, que son improductius, per formar part de las congestas de neu y altas soletats dels Alpes. La població de fet de tots los Cantons plegats es la de 2.846,102 habitants, segons lo darrer empadronament federal, de 1880.
Aquestos territori y població están avuy distribuhits en vint y dos Cantons, dels quals tres se subdivideixen en mitjos Cantons, donant per resultat vint y cinch Estats diferents. La població no es uniforme ni per rassa, ni per relligió, ni per costums, ni per temperament. Dels habitants, 2.030,782 parlan l’alemany com llengua nativa; 608,017, lo francés; 161,923, lo italiá; 38,705, lo ladín ó romanxe, y 6,675, altras llenguas. Baix lo punt de vista relligiós, 1.668,109 són protestants; 1.160,782, católichs; 7.313, israelitas, y 10.838 professan altras relligions ó no’n tenen cap.
La Confederació suissa va tenir un comensament molt petit, pero desde’l primer dia fins avuy ha anat aumentant sempre. En son desenrotllo poden distingirse set punts culminants que anem á resumir.
1er· La Confederació dels tres Cantons. Lo primer document federal que’s coneix porta la fetxa de 1291, pero fa ja alusió á antiguas aliansas.
2on· La Confederació dels vuit Cantons. Als tres primitius, pastorals y quasi sens vilas grans, van anarshi juntant durant lo sigle catorze lo quart Cantó rural, (Lucerna), y las vilas imperials de Berna y Zurich, Glarus y Zug. La Confederació dels vuit Cantons enclou la edat heróica de la Suissa.
3er· La Confederació dels tretze Cantons. A conseqüencia de diferencias entre’ls confederats, arregladas en la Diéta de Stanz, en 1481, per lo llegendari venerable Nicolau de Flue, van entrar en la associació las ciutats de Friburg y de Soleure, y, romput lo glas, no van tardar en seguir llur exemple las de Bassilea y de Schaffhouse, y lo pays de Appenzell. Lo período de la Confederació dels tretze Cantons está caracterisat per las guerras de relligió y las revoltas socials de la gent del camp.
4t· L’Estat Unitari helvétich, que ve á ser la fita que separa la época antigua de la moderna, y fou establert en 1798 per las armas de la república francesa. Aquesta, en son desvari de imposició y d’unitarisme, no va perdonar ni á las democracias dels Cantons suissos, consagradas per la historia de tants de sigles, y va voler unificarlas baix lo régimen de una Constitució, estargida de las que havia imposat á Fransa.
Mes, com l’unitarisme no convenia á Suissa, lo curt periodo de cinch anys que lográ sostenirse ab la ajuda extrangera, fou un seguit de perturbacions y revoltas. Tan arrelat estava lo particularisme en la conciencia dels Cantons, que lo meteix Bonaparte, primer Cónsul llavoras, va compendre que la situació era insostenible. Va cridar á Paris una Consulta dels homens més visibles de Suissa, y á pesar del parer de molts d’ells, que estavan influhits per las ideas revolucionarias francesas, en contra de las que dominavan en llur pays, va restablir lo federalisme.
5t· L’Acta de mediació. Aquesta, donada per Bonaparte després de la Consulta, no sols va restablir lo federalisme, sinó que va aumentar lo número dels Cantons fins al de dinou. Los novament entrats foren: Sant Gall, los Grisons, Argovia, Turgovia, Tessino, y Vaud. Alguns d’aquestos formavan ja part de la Suissa com payssos subjectes ó Territoris, quedant lliberats y elevats á la categoria d’Estats autónoms en l’Acta de mediació, que va durar fins á la cayguda del mediador.
6é· La Confederació dels vint y dos Cantons, que se establí al venir en 1815 la restauració á tot Europa. Als Cantons de l’Acta de mediació van afegirshi lo Valais, lo principat de Neuchatel y Ginevra.
7é· L’Estat compost ó federatiu, creat per la Constitució federal de 1848, revisada en 1874, y havent sufert més tart algunas petitas modificacions. En aquesta nova forma no va ferse cap innovació territorial, si no’s conta com tal la transformació del principat de Neuchatel, que dependia de la corona de Prusia, en república lliure, reconeguda com á tal en 1857 per lo que era son príncep.
Avuy, donchs, la Confederació suissa es un Estat compost, organisat en lo substancial de una manera análoga á la Unió americana. Las atribucions de la soberania están distribuhidas entre los Estats particulars y llur conjunt, exercint aquest per delegació las que te confiadas, y disfrutant aquells per dret originari totas las de que no s’han després. La distribució está feta baix la mateixa base que la americana, si be que las autoritats generals suissas gosa pot ser de mes atribucions, pero de menys medis de acció pera exercirlas directament.
En lo poder federal se distingeixen tres classes de autoritats, que no están tant desllindadas las unas de las altras com en los Estats Units. La Assamblea federal suissa, ademés de ser la autoritat llegislativa, es superior baix certs punts de vista de las executiva y judicial.
La Assamblea federal está formada per dos cossos ó Cámaras, com la americana. Lo que representa’ls interessos generals de tota la Confederació, s’anomena Consell nacional; la que representa la autonomía dels Cantons confederats, porta’l nom de Consell dels Estats. Lo primer se compón de diputats elegits pel poble, á rahó d’un per cada vint mil habitants ó fracció que passi de deu mil, y llur cárrech dura tres anys. Lo segón está format per quaranta quatre diputats dels Cantons, dos per cada un, xich ó gran, elegits en lo modo y forma que sa Constitució particular determina, y durant llurs funcions lo temps que cada Cantó fixa. Los dos Consells son iguals en atribucions, y una lley no té forsa obligatoria si nó es aprobada per los dos.
La autoritat executiva y administrativa es exercida per lo Consell federal, format per set membres, elegits cada tres anys per los dos cossos de la Assamblea federal reunits pera l’objecte. Cada membre té senyalat un departament pera la preparació dels assumptos, que són resolts en consell. Lo President y’l Vice-president del Consell són nombrats cada any per la Assamblea de entre’ls membres del meteix y són respectivament President y Vice-president de la Confederació. Lo cárrech, empero, no’ls lliura de tenir encarregat un departament, com los demés consellers.
La autoritat judicial está confiada al Tribunal federal, compost de nou membres y altres tants suplents, elegits per l’Assamblea reunida, y quins cárrechs duran sis anys. Cada dos, l’Assamblea designa d’entre’ls membres lo President y Vice-president del Tribunal.
La resenya que acabem de fer de la organisació dels poders generals suissos, diu ben clar quins son los objectes que’s proposa la Confederació en los nostres temps. Son ideal es lo perfeccionament de las prácticas democráticas, y per lo tant no es d’extranyar, que la meteixa Assamblea, que més que autoritat llegislativa es baix certs punts de vista una Convenció, estigui subjecta en l’exercici de sas funcions propias á la fiscalisació y vigilancia del poble. Tota lley ó decret federal que no són de carácter urgent declarat, no entran en vigor fins noranta dias després de publicats. Si durant aquest terme vuit Cantons ó trenta mil ciutadans electors de tota la Suissa demanan baix llurs firmas que la lley sigui objecte del Referendum, se l’ha de subjectar á votació popular pera la acceptació ó no acceptació. Si la majoría dels votants se pronuncia en contra, la lley queda retirada. Sóls entra en vigor, quan durant los noranta dias no’s demana lo Referendum, ó quan lo resultat de la votació li ha sigut favorable.
La organisació interior dels Cantons es eminentment variada, si be que en general poden ser classificats en tres classes ó grupos. Hi ha Cantons de democracia pura, en los quals lo poder llegislatiu resideix en lo poble reunit enLandsgemeinde(Reunió de la terra). Lo dia marcat en la Constitució, tots los ciutadans actius se reuneixen, ordinariament al aire lliure, al mitj del camp ó al repeu de una montanya, y allí deliberan y votan las lleys que han de regir al Cantó. Hi ha Cantons de gobern representatiu, basat en las reglas propias d’aquest sistema en los temps actuals, y n’hi ha de gobern intermedi, consistent en que, fentse las lleys per un cos de representants, la totalitat del poble intervé directament en llur aprobació. En la segona part d’aquest llibre vam indicar en que consistia lo Veto, lo Referendum, la Iniciativa, y’l dret de revocar los Consells llegislatius ó executius: que tals són los medis que s’emplean en los Cantons de que’ns ocupem pera donar al poble intervenció directa en la confecció de la lley.
Inútil es dir que en Suissa, lo meteix que en la Unió americana, la excentralisació no’s detura en la que forma la base del sistema. Dins de cada Cantó se manifestan cent varietats, que son atesas y respectadas, lograntse aixis que la vida y’l moviment se reparteixin per tot lo pays.
A Suissa, donchs, la organisació particularista dona los meteixos bons resultats que per tot arreu ahon l’Estat s’hi basa. Los Cantons que forman la Confederació han volgut per medi de la unió perfeccionar las prácticas de la democracia, y ho han alcansat fins al punt que diuhen las institucions que acabem de indicar. Y ¡cosa admirable! Tot cercant la perfecció de la democracia, ó sigui del gobern de las majorías, los suissos han trobat la llibertat, que’ls resulta del conjunt de garantías y limitacions mutuas entre totas las manifestacions del poder: garantías y limitacions, que en llur exercici han produhit l’armonía entre los interessos col·lectius y’ls individuals.
No volem repetir lo que acabem d’escriure en lo llibre á que hem aludit en un dels passats capitols. Al nostre estudi comparatiu entre la Confederació suissa y la Unió americana remetem als que desitjin datos més complets sobre una materia, que no podem fer més que tocar per damunt en aquesta part del nostre travall.
Pera completar lo capítol, hem de dir quatre paraulas sobre la organisació de algunas de las repúblicas hispano-americanas. Entre ellas, la Argentina, Méxich, Venezuela, Colombia y pocas més, ó portan lo nom de federals, ó tenen alguna institució que tira cap al sistema particularista.
Lo federalisme de las repúblicas hispano-americanas no es sinó un reflexo de la organisació nort-americana, mal aplicada en general, y desnaturalisada en moltas de las Constitucions de aquellas repúblicas. No han trovat pas encara lo centre. Fins ara han estat lluytant constantment pera donarse una organisació definitiva, y la historia de moltas d’ellas pot condensarse en la enumeració dels pronunciaments y revoltas.
Aixó no vol dir que no hagin avansat camí. Méxich, per exemple, y la Argentina están avuy prosperant de una manera notable. Han lograt establir certa regularitat en la designació dels funcionaris superiors, la que era causa de totas las perturbacions á que estavan subjectas, y la organisació particularista, copiada y tot, y mal aplicada, los impulsa cap al avens.
A las repúblicas hispano-americanas los ha fet fins ara molta falta l’element histórich pera basarhi lo federalisme. Al conquistarse la independencia, sortiren de la dominació espanyola, absorvent y centralisadora lo meteix en las Colonias que en la Metrópoli. La divisió en Estats, per lo tant, ha degut ferse en ellas de una manera arbitraria, á diferencia dels Estats Units, que degueren pendre per base del federalisme las Colonias ab vida propia que per llur unió van establirlo. Lo moll de la organisació nort-americana lo forman los tretze Estats primitius, veritables personalitats jurídicas é históricas, y á llur antorn s’han anat creant nous Estats, los quals, si be al naixer no tenian personalitat, ha anat adquirintla á mida que s’han creat interessos especials als meteixos. L’esperit regional de las Colonias británicas que van unirse pera formar la Confederació, ha fet molta falta á las repúblicas de que’ns estem ocupant.
No farem un resúmen detallat de las Constitucions que las regeixen, puig l’hem fet ja de la que’ls ha servit de model, que han copiat espatllantlo. Nos reduhirem á dir quatre paraulas sobre Méxich y la Argentina, que són no sóls las més importants sinó també las que en aquestos darrers temps, y entre las repúblicas de orígen Espanyol, més fixesa han lograt dins de la organisació més ó menys perfectament federativa de que disfrutan.
Méxich, la més poblada de las nacions americanas d’orígen espanyol, puig passa de deu milions d’habitants, es una Confederació de vint y set Estats, un Districte federal y un Territori. La Constitució actual fou feta l’any 1857, y si be als pochs mesos de nascuda ja va ser arraconada per las dictaduras de Comonfort y de Juarez, essent luego tirada obertament á terra per l’imperi de Maximiliá, imposat per las armas francesas, al ser executat l’emperador y destruhit l’imperi en 1867, lo vencedor Juarez va restablir la dita Constitució que ha seguit estant en vigor fins ara, exepció feta d’alguns curts períodos de guerra civil. Desde son restabliment, la Constitució ha sufert algunas modificacions per medi de quatre actes de reforma, dels quals lo mes important es lo de Setembre de 1873, que va separar la Iglesia del Estat.
Lo principal defecte de la Constitució mexicana es que no desllinda clarament las atribucions que s’encarregan als poders generals, que de fet invadeixen tots los terrenos que be’ls semblan. Los poders federals se componen d’un Congrés llegislatiu copiat del dels Estats Units, ab Senat y Cámara de representants; d’un President, encarnació del poder executiu, nombrat per elecció de segón grau, y de Tribunals Suprem, de districte y de circuit, dels quals lo primer se forma de magistrats designats per elecció indirecta de segon grau y quinas funcions duran sis anys.
La Confederació Argentina, altra de las agrupacions de orígen español que mes prosperan, y quina població de més de tres milions d’habitants va creixent de dia en dia, gracias no sols als recursos del pays, sinó també á la incessant inmigració que de totas las nacions de Europa se dirigeix á sas platjas, está formada per catorze Estats, cuatre Territoris y’l Districte federal en que la capital ha sigut darrerament convertida. La Constitució actual es la meteixa que va ferse en 1853, reformada radicalment en 1860, y habent desde aquesta fetxa sufert algunas modificacions menys importants. La organisació dels poders federals es la meteixa que als Estats Units, ab lleugeras variants. Un Congrés, format per un Senat y una Cámara; un President, designat per elecció indirecta, y un Tribunal Suprem, quals magistrats son nombrats pel President ab lo consentiment del Senat y exerceixen llurs cárrechs mentres observin bona conducta, són las autoritats generals que estableix la Constitució. Aquesta, al fer la distribució de las atribucions de la soberanía, se separa de son model Nort-americá, y converteix la Confederació en un Estat quasi unitari, si be que decentralisat. En efecte, en son article 67, entre moltas altras importantíssimas atribucions que confereix al Congrés general, hi ha la de “fer un códich civil, un de comers, un de penal y un de minas”, y encara que lo meteix article segueixi dihent, que "tals códichs no podrán alterar las jurisdiccions locals, corresponent llur aplicació als tribunals federals ó provincials, segons que las personas ó las cosas caiguin baix la una ó l’altra jurisdicció, no es menys cert que la organisació federativa queda desnaturalisada.
Mes, sigui com sigui, la generalitat de las repúblicas hispano-americanas ha entrat més ó menys perfectament en la via del particularisme, y’n tocan ja certs resultats favorables, que anirán essent millors de dia en dia. Avuy per avuy, Mexich té ja construhits 4,500 kilómetres de camí de ferro y 27,000 de fils telegráfichs, y la Argentina disposa ja ó está á punt de disposar, de 4,000 kilómetres dels primers y d’una xarxa de més de 15,000 dels segons: datos que presentem sóls com indici de l’activitat que en tots los rams s’ha despertat en aquells payssos.
Las repúblicas hispano-americanas han comensat á assentarse, y lliures ja en bona part dels afanys que’ls ha produhit la lluyta que desde llur independencia han hagut de sostenir pera dotar de institucions novas á aquells Estats sens historia, y pera esborrar los tristos efectes de la dominació castellana, están en lo bon camí que’ls portará á fer alguna cosa de profit pera la civilisació general. No cal fer cas dels judicis apassionats que’s fan d’aquells payssos per los que encara anyoran la explotació de que en altres temps los feyan víctimas. Per llur fortuna, las repúblicas de que’ns ocupem, están situadas en uns continents en los que predomina la influencia particularista. Deixemlas que’s desenrotllin, y si han comensat per imitacions y copias de la Constitució nort-americana, encara que espatllantla y desnaturalisantla, no tardarán tal vegada á imprimirhi lo sagell de llur personalitat. ¿Qui sap, com dihem en un altre capítol, si la missió histórica d’aquells pobles jóvens y bulliciosos se condensa en arrivar á la síntessis que ha de armonisar l’individualisme anglo-saxo ab l’autoritarisme igualatari llatí? Als esforsos fets per las repúblicas hispano-americanas la civilisació deu ja que en lo nou món no s’hi puguin arrelar institucions caducas. Després de la negació vindrá l’afirmació. Tancada la porta á la monarquía, la república no podrá viure sino respirant los purs aires de la llibertat y del particularisme.
Las solucions espanyolas podrán ser monárquicas ó republicanas.– Solucions monárquicas en general.– Existencia de una dinastia nacional y de cap de regional.– Impossibilitat práctica del sistema alemany.– Solusions possibles.– Llas personal per la corona, Confederació y Estat compost.– Antecedents histórichs de las nostras Corts.– Diéta general formada per las delegacions de aquestas.– Poder executiu regional. Diferents formas que pot pendre.– Punts de organisació comuns á las solucions monárquicas y republicanas.– Las grans regions son las pedras angulars del edifici.– Sistema dualista.– Régimen concordatari.– Solucions republicanas.– Utilitat de comensar per una Confederació pera arrivar més tart al Estat compost.– Diéta general.– Vigor del esperit regional.– Enfortiment del afecte de patria.
Las solucions espanyolas podrán ser monárquicas ó republicanas.– Solucions monárquicas en general.– Existencia de una dinastia nacional y de cap de regional.– Impossibilitat práctica del sistema alemany.– Solusions possibles.– Llas personal per la corona, Confederació y Estat compost.– Antecedents histórichs de las nostras Corts.– Diéta general formada per las delegacions de aquestas.– Poder executiu regional. Diferents formas que pot pendre.– Punts de organisació comuns á las solucions monárquicas y republicanas.– Las grans regions son las pedras angulars del edifici.– Sistema dualista.– Régimen concordatari.– Solucions republicanas.– Utilitat de comensar per una Confederació pera arrivar més tart al Estat compost.– Diéta general.– Vigor del esperit regional.– Enfortiment del afecte de patria.
Hem arrivat ja als capítols finals. En lo present y en lo que lo seguirá ab lo títol de “Solucions catalanas” haurem de aplicar tot lo que deixem explicat y alegat á la organisació que desitjem pera la nostra terra.
La tasca no será difícil y podrem ferla en pocas páginas. Los dos capítols més interesants pera’ls nostres compatricis serán segurament dels més curts del llibre. Es natural que aixis resultin, puig la aplicació dels sistemas que havem examinat, de segur que s’ha anat presentant á la vista del lector á mida que anava seguint la exposició dels meteixos.
Si algún dia arriba Espanya á entrar en la via del particularisme, pera organisarse de conformitat ab los principis que habem exposat, deurá atendre avans que tot á las institucions fonamentals que en aquell moment condensin sa vida pública. Si segueix la monarquia, la solució haurá de ser acomodada á aquesta forma de gobern, de la meteixa manera que deuria enmotllarse á la republicana, si’l particularisme vingués ab la república ó dintre de la república. En lo primer cas, lo rey estaria al davant dels poders generals, tant si fossin aquestos los propis de una Confederació ó Lliga com si fossin los que requereix l’Estat compost per sa propia naturalesa. En lo segón, lo poder general executiu fora exercit per un president, Consell ó comissió de gobern.
Comensem per l’exámen de las solucions monárquicas que foran aplicables al conjunt de la nació espanyola, y lo primer que farem, será desembrassar lo nostre camí descartant algunas solucions inaplicables á las circunstancias actuals de Espanya.
La monarquia en aquesta nació está sóls representada per una dinastía que regna sobre tot lo territori y sobre tots sos habitants. Cap regió particular de las que en altras épocas van disfrutar de la independencia, té avuy dinastía propia. Fa ja sigles han desaparegut las que regnaren en Aragó, en Navarra, etc., etc.. Y com las dinastias no s’improvisan, ni’ls temps actuals están pera fer monarcas per elecció, es evident que’l particularisme en Espanya no podrá jamay pendre l’aspecte semi-feudal del imperi alemany, ni ser una Confederació de distints regnes, principats ó senyoríos ab monarca ó jefe propi en cada un d’ells. Totas las solucions que en tal aspecte’s basan, són completament inaplicables á las condicions históricas actuals de la nació espanyola.
Lo particularisme, donchs, hauria d’escullir entre’ls demés aspectes que pot presentar la organisació federativa monárquica. Podria constituhirse una Unió que tingués per llas la corona, ó bé establirse una veritable Confederació, quins Estats particulars fossin interiorment gobernats per molts, y quin poder general estigués representat en sa branca executiva per lo monarca. Aquesta Confederació podria ser més ó menys estreta, arrivant, si’s volgués á tenir las condicions que caracterisan al Estat compost ó federatiu. Si’l poder general llegislatiu, Diéta ó Cámara, únich ó multiple, y’l monarca com jefe del poder executiu, no poguessin dirigirse més que als poders particulars dels Estats, sens manar directament á llurs habitants, la organisació fora una Confederació d’Estats: si llurs disposicions poguessin obligar directament als habitants de tots los Estats, tenint lo poder general órgans y medis propis pera fer efectius sos acorts, lo sistema constituhiria un veritable Estat compost ó federatiu.
Las condicions históricas del nostre pays indican la Unió que tingués per llas la corona, com la solució preferible entre totas las monárquicas. Los antecedents de las nostras Corts són que aquestas siguin particulars pera cada una de las grans regions ó antichs Estats. Pera formar lo cos llegislatiu general, podrian las Corts especials nombrar delegacions que formessin una Diéta al costat del monarca, deliberant reunidas sobre tots los assumptos que s’haguessin declarat d’interés comú. La Diéta, per exemple, revisaria la política exterior que iniciés lo monarca, y deliberaria sobre’ls tractats, aliansas y relacions en general ab las potencias extrangeras; fixaria las bases constitutivas de la forsa pública general; votaria los gastos nacionals, repartint lo contingent entre’ls diversos Estats; iniciaria las obras públicas d’interés comú á tota la nació; regularia lo comers interior y exterior y tots los elements que l’auxilian, y dirigiria los serveys generals, com correus, telégrafos, teléfonos interregionals etc., etc.. La Diéta junt ab lo monarca foran los suprems guardadors del ordre mediant la ferma garantia de las llibertats individuals y corporativas, en tant que tribunals generals se cuidarian d’aplicar las lleys comunas y de resoldre las diferencias que afectessin á més d’un Estat y las qüestions en que un d’aquestos fos part interessada.
Cada Estat particular tindria las sevas Corts que exercirian lo poder llegislatiu en totas aquellas materias de que no s’haguessin després en pró del Conjunt, y aqueixas Corts podrian basarse en lo sistema purament representatiu. Ellas cuidarian de tot lo referent á dret privat, y dirigirian la política interior del Estat y la administració de sos interessos, dintre de las lleys fonamentals del meteix, puig que es inútil afegir, que cada un d’aquestos hauria de tenir la seva Constitució propia, feta de nou, ó recopilada de las lleys y costums antiguas, acomodadas á las necessitats é interessos d’avuy.
Lo poder executiu pera cada Estat podria estar organisat de duas maneras. La autoritat ó Consell que estés al davant de cada un, podrian ser nombrats ó be pel meteix Estat ó be per la Corona. En lo primer cas, lo nombrament podrian ferlo las Corts, ó podria encarregarse á la elecció popular, directa ó indirecta, de primer ó de segón ó ters grau.
Los antecedents histórichs d’Espanya recomanan poch la primera manera de organisació. La autoritat regional ó executiva dels Estats particulars recordaria’ls Vireys, per molt que se li dongués un altre títol, y’ls Vireys no han deixat massa bons recorts, tal vegada per culpa més de la época en que van existir, que de llur propias culpas. Si’ls poders executius dels Estats haguessin de ser nombrats per la Corona y ser llochtinents d’aquesta, creyem que lo més encertat fora no encarregarlos á una persona, sino á un Consell. Los Consells son simpátichs á Espanya, encara que moltas vegadas no hagin dat bons resultats, sinó al contrari. Aixís meteix creyem que un Consell fora la millor forma dels poders executius particulars dels Estats en lo cas de que las Corts ó’l poble d’aquestos deguessin nombrarlos.
Molts punts essencials de organisació haurian de ser resolts de la meteixa manera si la solució fós monárquica que si fós republicana. La divisió de Espanya en Estats ó grans regions deuria ser igual en la república que en la monarquía. Los antecedents histórichs, las condicions en que viuhen, los sentiments, los interessos morals y materials y tots los demés datos que serveixen pera determinar las personalitats políticas, nos diuhen eloqüentment que aquestas son en Espanya las grans regions que havian gosat de vida independent en altras épocas. La divisió actual en provincias es purament una arbitrarietat del unitarisme, perpetrada precisament pera destruhir aquellas personalitats, que li feyan nosa.
Las grans regions, donchs, deurian ser las pedras angulars del edifici del particularisme. En ellas podria carregarse tota la obra que’s construhís. Llur personalitat s’aguanta ferma y robusta entre mitj de las runas que per tot arreu ha fet l’unitarisme. Las grans regions que formaren la antigua Confederació aragonesa se conservan en tan bon estat, que ni tant sóls fora necessari procedir á fitarlas de nou. Las de la corona castellana, veritat es que no están tan desllindadas ni gosan de tanta salut y robustés; pero, aixis y tot, conservan los aparells y conductes necessaris pera que per ells pugui tornar á circularhi la sanch, al recobrar la vida que avuy los manca.
Mes, en lo cas de que lo temperament dels habitants de las regions castellanas las portés á no accedir á las solucions particularistas; si no volguessin rompre la uniformitat á la que están ja acostumadas en tots los terrenos, y creguessin que un sol poder, un sol códich, una sola administració, y una sola política han de fer llur felicitat, no per aixó fora impossible lo particularisme, dins de la monarquía ni dins de la república. Llavoras, en lloch de basar la organisació en la Confederació de Estats ó en l’Estat compost, la basariam en lo dualisme, com á l’imperi austro-húngar. Dels dos membres, lo format per la part castellana de la Península se mantindria unificat y tan concentrat com volgués, en tant que’l format per la part aragonesa se organisaria baix la base particularista, y reconeixería las personalitats de las grans regions ben marcadas que’l componen.
Tot lo que acabem d’exposar es aplicable lo meteix á la monarquía que á la república, y á la una y á l’altra forma de gobern ho fora també lo régimen concordatari, que tan bons resultats ha donat á la Confederació suissa. Lo régimen concordatari respón perfectament á la organisació particularista. Quan distints Estats ó regions están units per llassos generals suaus y poch estrets, alguns senten la necessitat ó la conveniencia d’estrenyer y enfortir aquells llassos, en tant que’ls restants no las senten. En tals casos se resol la qüestió per medi de Concordats. Los Estats ó regions que ho desitjan, los estableixen entre ells per acte d’expontánea voluntat, y’ls demés quedan tan lliures com eran. Los Concordats particulars poden ser posats baix la garantía dels poders federals, que s’encarregan de fer cumplir totas llurs clausulas pels concordataris durant lo temps pel que s’han obligat. Lo régimen concordatari pot aplicarse á materias jurídicas, administrativas, comercials, etc., etc.. Per son medi los Estats més afins desempenyan en comú alguns serveys, en benefici de tots ells. Si’s realisés la Confederació espanyola, monárquica ó republicana, los Estats de la antigua agregació aragonesa-catalana podrian treure gran profit del régimen concordatari.
Passem ja á examinar las solucions republicanas aplicables al conjunt de la nació espanyola.
Al exposar los fonaments científichs del particularisme, hem vist que la organisació que millor los representa es lo Estat compost ó federatiu. Si aquest fós possible, aquest voldriam.
Mes, donada la situació de decahiment y degeneració en que’s troban las regions totas de la Península, si s’entrés de sopte en tal organisació, tal vegada los resultats foran contraproduhents. L’Estat compost ó federatiu requereix que’l poder llegislatiu general sigui exercit per una gran Assamblea, formada per duas Cámaras, y es de temer que’ls polítichs á la madrilenya logressin falsificarla desde sa naixensa. En ella hi trovarian sens dupte lo medi de seguir dominant y de desacreditar lo nou régimen. Es propi, ademés, de un Estat compost un poder executiu, president ó Consell, fort y armat de grans atribucions, que fora una altra porta falsa per la qual aquells lograrian tal vegada introduhirse en la nova organisació.
Per tots aquestos motius y molts altres de semblants, si á Espanya hagués de constituhirse una Confederació republicana, lo millor fora que de prompte lo poder general quedés reduhit á una Diéta de delegacions dels Estats particulars, la qual designés las autoritats executivas y establís las judicials. Baix sa direcció fariam l’aprenentaje, y un cop estéssim en disposició de ser fadrins, que tal vegada no tardariam massa, podriam fácilment millorar la organisació, convertintla en la propia del Estat compost ó federatiu. Las reglas á que aquest está subjecte las hem ja exposadas en altres capítols, y no hem de reproduhirlas. A tals reglas deuria acomodarse la organisació espanyola, en quant fossin compatibles ab las condicions, necessitats y modo de ser de la nació en lo moment en que hagués de aplicarlas.
Per lo dit s’haurá pogut veure, que las solucions particularistas aplicables á Espanya en general, són eminentment variadas, aixis baix la forma republicana com baix la forma monárquica. Totas ellas, empero, coincideixen en un punt culminant: totas arrencan del principi de reconeixer las personalitats de las distintas regions en que la historia, la geografía y’l carácter dels habitants han dividit la Península.
L’esperit regional es l’únich element de regeneració que nos queda. Res hi fa que estigui esmortuhit, puig que bastaria una conmoció forta pera deixondarlo. Mirem lo que passa en la vida real. Fins aquells que més degenerats están, tenen latent l’amor á la regió, y á son crit responen quasi sempre. Lo més embrutit dels catalans estima á Catalunya y faria algun sacrifici pera véurela dignificada per la llibertat. Iguals sentiments experimentan los fills de la major part de las regions espanyolas.
L’afecte de patria, com havem dit en altres párrafos, es tan més intens, com més reduhit sigui’l cércol á que s’extengui. L’amor á la patria gran es tan débil, que hi ha molts altres sentiments que’l sobrepujan. Lo republicá catalá, per exemple, se sent molt més lligat ab lo republicá francés ó rús que ab lo monárquich de Andalucía y vice-versa. Lo llegitimista francés, rebria á mans besadas l’auxili del enemich més implacable de Fransa, si aquest enemich, alemany, rús ó inglés anés á tirar per terra la república. Sols quan la patria directa es petita, l’afecte que inspira pot sobreposarse als sentiments contraris que’l debilitan.
Totas las solucions que havem exposat fortificarian l’esperit regional; totas reduhirian la patria inmediata, y vigorisarian lo patriotisme. Qualsevol d’ellas, donchs, seria lo primer pas cap á la regeneració. Establert lo particularisme, encara que fos per medi de una organisació imperfecta, prou nos cuidariam després de perfeccionarlo, cada hú de conformitat ab sas aficions especials. La forsa expansiva del sistema faria que las més convenients á la situació del pays fossin las que triunfessin en definitiva.
La organisació particular de Catalunya no pot ser monárquica.– Catalunya formaria un sol tot, pero no compacte ó unificat.– Delegació d’atribucions á las comarcas y municipis.– Error dels que volen poca divisió administrativa.– Exemples de la divisió interior dels Estats dins del particularisme.– Solucions que pot donar lo particularisme á moltas qüestions que no sap resoldre l’unitarisme.– Sistema de Cartas municipals.– Organisació de las Corts catalanas.– Tendencia histórica cap á la Cámara única.– Projecte de organisació.– Encárrechs capitals de las Corts catalanas.– Importancia de las llibertats civil y personal.– Poders executiu y judicial catalans.– Unió dins del particularisme.– Preguntas finals.
La organisació particular de Catalunya no pot ser monárquica.– Catalunya formaria un sol tot, pero no compacte ó unificat.– Delegació d’atribucions á las comarcas y municipis.– Error dels que volen poca divisió administrativa.– Exemples de la divisió interior dels Estats dins del particularisme.– Solucions que pot donar lo particularisme á moltas qüestions que no sap resoldre l’unitarisme.– Sistema de Cartas municipals.– Organisació de las Corts catalanas.– Tendencia histórica cap á la Cámara única.– Projecte de organisació.– Encárrechs capitals de las Corts catalanas.– Importancia de las llibertats civil y personal.– Poders executiu y judicial catalans.– Unió dins del particularisme.– Preguntas finals.
Essent un fet que la regió catalana no té dinastía propia, es evident que la organisació interior que’s dongués quan hagués recobrat la personalitat no podria estar basada en la monarquía. Formant part de la agrupació espanyola, encara que la solució general fós monárquica, y al davant de la Confederació, Estat compost ó dualisme que s’establís, hi hagués un rey, las nostras institucions particulars haurian de ser representadas per més d’un, ó sigui, republicanas.
No tenim, donchs, necessitat de preveure los distints casos que hem hagut de analisar en lo capítol precedent. Dins del régimen particularista, la organisació interior de Catalunya fora substancialment la meteixa, tant si l’Estat general espanyol fós una monarquía, com si fós una república. Sóls en lo cas que hem previst de que la unió fos personal, tenint per llas la corona, y de que aquesta envies un llochtinent á cada una de las regions ó Estats, hi hauria alguna diferencia en lo poder executiu.
Qualsevol que fós la solució, Catalunya formaria un tot ab personalitat y vida propia. Dins de las limitacions que s’hagués imposat per la unió, y exepció feta de las atribucions que hagués delegat en lo poder general, exerciria lliurement totas las demés que son propias de la soberanía. Ella, donchs, cuidaria exclusivament de son dret privat, de sa llengua, de sa administració, de son gobern, etc., etc., en quant fós de son interés particular. Las unicas lleys generals que la obligarian, foran las referents á las pocas materias que s’haurian confiat als poders generals de la nació.
Mes, del fet de que Catalunya formés un sol tot, no se’n desprén que hagués de ser un tot compacte ni unificat, puig que en aquest cas no s’organisaria de conformitat ab los principis del particularisme. Llavoras no’s cambiaria’l sistema, y’l territori catalá junt ab sos habitants no farian més que cambiar d’amo, puig en compte de dependir de Madrid, dependirian de Barcelona. Catalunya formaria un sol tot; tindria personalitat política, y fora una entitat autónoma: mes, aixís com pera la unió ab las demés regions de la Península delegaria una part de las atribucions de la soberanía en los poders generals, aixís també n’encarregaria d’altras á entitats inferiors, y aquestas delegacions pendrian la forma de llibertats y drets, individuals y corporatius. Notis be, que dihem que las encarregaria, lo qual vol dir que ella’n fora la mestressa, y conservaria sempre lo dret de regularlas. La pedra angular del edifici particularista són las regions, de qual soberanía surt aixís l’Estat general com las llibertats locals, y en aixó se distingeix lo nostre sistema de certs altres que pretenen basar la organisació en la autonomia individual, formant per pacte unánim y esprés l’Estat primari, que consideran ser lo Municipi, del qual derivan los organismes més extensos, creats també per pacte exprés y unánim.
Dins de Catalunya hí hauria d’haver una gran decentralisació administrativa, podent las comarcas y municipis exercir per delegació algunas atribucions políticas. La divisió administrativa hauria de ser ben pronunciada. Las provincias, comarcas, departaments, districtes, ó lo que fossin, pera la administració del pays, haurían de ser molt reduhits. Las provincias actuals, creació del centralisme, són de molt massa grans.
Ja que toquem aquest punt, hem de fer notar per incidencia que van molt errats los que dins del unitarisme volen disminuhir las actuals provincias. Los que tal demanan, confonen duas qüestions completament distintas, puig si las provincias modernas son efectivament massa numerosas pera constituhir entitats políticas ó Estats, son en cambi molt massa grans com entitats administrativas. Com més pronunciada sigui la divisió administrativa, més hi guanyarán las llibertats, y més s’interessará lo comú dels ciutadans en la marxa de la cosa pública.
Vegis, sinó, lo que fan totas las nacions organisadas baix la base particularista. Los Estats particulars de la Unió americana están dividits en Condats (Counties) ó Parroquias (Parishes), y entre tots ells ne contan uns dos mil doscents. Los més petits Cantons suissos y Estats alemanys están dividits y subdividits, y contan també un número extraordinari de districtes ó cércols. Mes, no sortim de casa nostra, y veurem, que avans de sernos imposada la unificació, la divisió administrativa era ben pronunciada. Las comarcas naturals, corregiments ó veguerías, han de ser la base que pera sa administració y régimen interior adopti Catalunya, si algun dia recobra la personalitat política.
La flexibilitat del sistema particularista li permet resoldre encertadament un munt de qüestions davant de las quals ha de declararse impotent l’unitarisme. Una d’aquestas qüestions es la referent á la organisació municipal.
Lo unitarisme’s fica ell meteix en un cércol del que no pot sortirse. Se trova ab gran aglomeracions urbanas, en las que los habitants se contan per centenars de mils y gosan de tots los refinaments de la civilisació y de la cultura. Al costat dels municipis rurals, quinas casas y masías espargidas no arrivan ni á formar poble, y s’empenya en fer passar á unas y altres pel meteix adressador, volentlos fondre en lo meteix motllo de una lley municipal comuna. Los resultats son desastrosos. Ó’s donan moltas llibertats, y’ls pobles atrassats, no sabent usarne, n’abusan, ó’s restringeixen aquellas, y las grans aglomeracions s’hi troban oprimidas, y han de acabar produhint un gran espatech. Lo sistema particularista atén á la naturalesa de las agrupacions y se acomoda á llurs circunstancias. Si fa una lley general, que sempre es poch estreta, corretjeix luego sos efectes per medi d’excepcions. A las grans ciutats y vilas las dota de Cartas, que responguin á llurs necessitats, y siguin relativas á llur estat de cultura. Las considera corporacions, y com tals las tracta. Lo sistema de Cartas municipals, que avuy dona en los payssos anglo-saxons los meteixos bons resultats que en altre temps va donarnos á nosaltres lo dels privilegis, es lo que deuria emplear Catalunya lo dia que disposés de sa personalitat.
Debent Catalunya formar un sol tot, tant si la solució general fós republicana com si fós monárquica, hauria de organisar son poder llegislatiu. Las Corts catalanas haurian de reviure dins de qualsevol de las formas del particularisme que s’adoptés.
Mes, ¿quina hauria de ser la organisació de las Corts? ¿Haurian de compondres dels representants dels tres brassos, com las antiguas, ó haurian de ser una reunió de diputats nombrats directament per sufragi? ¿Haurian de tenir una sola ó més de una Cámara?
Algunas de aquestas preguntas tenen ben natural la resposta, aixís com altras de las que nos hem fet ó podriam fernos en lo referent á Corts, són mes difícils de respondre, puig que las solucions á que’s prestan poden ser molt variadas.
Que las Corts catalanas no podrian estar formadas per los representants dels tres brassos antichs es evident, puig que no existeixen ja tals brassos. Lo militar ó aristocrátich no es avuy element del Estat separat dels altres; lo eclesiástich viu en condicions molt distintas de las en que vivia, y las ciutats y vilas reals no caben dins del modo de ser actual de la nostra societat.
Si las Corts catalanas haurian de compondres de una sola ó de mes de una Cámara, es qüestió que deuria resoldres en un ó altre sentit segons aconsellesin las circunstancias. Per regla general, ha donat millors resultats lo sistema bicameral que lo de la Cámara única.
La tendencia histórica, no obstant, porta al nostre pays cap á aquesta darrera forma. Tal vegada lo més encertat fora que las Corts catalanas se formessin ab elements variats, constituhint no obstant un sol tot. Podrian, per exemple, compondres no de dos, sinó de tres cossos, que deliberessin junts y votessin separadament, formant la majoría dels representants de cada cos lo vot general d’aquest, y necessitant tota lley lo vot de dos dels cossos pera adquirir forsa obligatoria. Los tres cossos, seguint l’exemple, podrian estar formats: l’un de representants populars, elegits per votació directa en proporció á la població total de Catalunya; l’altre de representants dels districtes, designats en número igual per cada un d’aquestos, y lo tercer de representants de corporacions, nombrats per las que entre aquestas reunissin certas condicions que s’establissin.
Per lo dit medi ó per un altre de consemblant se corretjiria tal vegada la corrupció que l’unitarisme ha portat fins als racons més apartats de la nació per medi de sas farsas electorals, que foran grotescas sinó fossin de tan destructors efectes. Si la solució que proposem no agrada, poden buscarsen cent d’altras, que serán bonas pera’ls temps d’avuy si reuneixin las duas condicions seguents: la de donar participació el sufragi popular directe, y la de contrabalansejar son poder, al objecte de anarlo depurant dels vicis que li ha empeltat lo fals parlamentarisme.
Inútil es dir, que la organisació política catalana, republicana ó monárquica, hauria de basarse en lo sistema representatiu, fugint de las anomenadas prácticas parlamentarias. Las Corts haurian de ser nombradas pera período fixo, lo meteix que la autoritat executiva, si hagués de ser directament nombrada per Catalunya, essent perfectament independents l’un poder de l’altre, y no debentse comunicar sino per medi de missatjes.
Las Corts catalanas haurian de ocuparse molt especialment de la administració y del foment dels interessos morals y materials del pays. Pera’l foment dels primers, haurian de cuydar molt especialment del nostre dret privat, no sóls en la part civil, que més ó menys mutilada conservem, sino en las demés parts que deurian entrar en llurs atribucions. Y com que dins meteix de Catalunya no teniam ni tenim avuy en la part civil unitat llegislativa, las Corts catalanas modernas inspirantse en las antiguas, é imitant al Parlament británich, podrian adoptar lo procediment de la llegislació separada. Per aquest medi no sóls lo dret general catalá, sino sas especialitats, com las de Tortosa, la Vall de Aran, Barcelona, etc., etc., anirian desenrotllantse y posantse en armonía ab las necessitats é interessos dels temps.
Lo dret privat es sens dupte un dels primers elements de la vida dels pobles. En ell se basan las llibertats personal y civil, que son las que més interessan y dignifican al home. La llibertat política es lo complement, y al meteix temps lo medi de adquirir y conservar aquellas altras llibertats. Lo unitarisme la considera com fi exclussiu, y en son nom exigeix als pobles tota mena de sacrificis, inclós lo de las altras llibertats. Lo particularisme la reduheix al lloch que li pertoca, y lluny de sacrificar las llibertats personal y civil á la política; lluny de voler separar á aquesta de la economía y administració, la constituheix en llur servidora. La llibertat política, dins del particularisme, es lo medi de cercar y obtenir las demes llibertats, y junt ab ellas la millora y perfeccionament de tots los elements del pays.
Lo poder executiu catalá deuria conferirse, al nostre entendre, no á una autoritat personal, sino á un Consell de pochs membres, (tres, cinch, ó tot lo més set). Lo nostre carácter s’oposa á la elevació de personas y tendeix sempre á la creació de institucions. Lo Consell executiu no tardaria á conquistarse la popularitat de que gosavan lo dels Consellers de Barcelona y los de altras ciutats de la nostra terra.
Lo poder judicial estaria confiat als Tribunals que s’establissin, debent haberni de tots los graus, desde’ls de pau ó municipals fins al Suprem catalá. Las nostras qüestions judicials no haurian de sortir may de Catalunya en quant no’s referissin á las materias que s’haguessin confiat als poders generals de la nació.
Ab lo dit n’hi ha prou pera formar concepte de lo que fora Catalunya regida pel particularisme. No hem tocat las qüestions de detall perque no entran en l’objecte d’aquest llibre, pero que són fácils de resoldre aplicant á las que se presentin lo criteri que havem exposat. Partint de la base del reconeixement dels fets y dels interessos histórichs, no es difícil armonisarlos ab las aspiracions. L’avuy es sempre plá, si no vol rompre ab lo ahir ni precipitar lo demá.
Segur es que als lectors que haurán tingut paciencia pera seguirnos en los nostres rahonaments y apreciacions, los cridará la atenció lo lloch secundari en que quedan moltas qüestions que apareixen de importancia capital dins del unitarisme. Si Catalunya logrés tenir una organisació particularista, se constituhiria quasi de la meteixa manera si al davant del conjunt nacional hi hagués un rey ó un president ó Consell. Aquesta consideració val la pena de ser pesada y meditada, puig que indica una de las grans ventatjas del nostre sistema, y confirma una vegada més lo que hem vingut dihent, ó sigui: que’l particularisme, pel camí de la llibertat, uneix, en tant que l’unitarisme, pel camí de la imposició y del autoritarisme, no logra més que dividir als que cauhen baix son domini.
Anem á acabar la tasca que’ns habem imposat ab una pregunta final. ¿Es possible á la nostra terra una solució qualsevol de las que havem indicat? ¿Pot Espanya convertirse en una Confederació ó Estat compost, ó pot Catalunya aspirar á recobrar sa personalitat dins d’un dualisme per l’istil del de Austria-Hungría, ja baix la forma republicana, ja baix la monárquica?
A la pregunta contestarem sóls, que la cosa dependeix de nosaltres. Si’l catalanisme pren peu; si arriva á moures la opinió pública; si las nostras solucions logran á apoderarse de las intel·ligencias y dels cors de la majoria del pays, podrán ser més ó menys grans las dificultats y obstacles, pero’l triunfo definitiu es segur.