Una dona casada ab un home que de son primer matrimoni havia tingut una filla, tenia á eixa tan avorrida, que no li feya fer sino las pitjors feynas y estar sempre á la cendrera, rahó per la qual li deya la Cendrosa. En cambi á las sevas duas fillas, las tenia contempladas y ben vistas, com que sempre se las enduya á festas y las feya anar molt ben vestidas.
La Cendrosa á qui deyan també la Ventafochs per la feyna que sempre li feyan fer, era molt guapa y soferta, tan com lletjas y entonadas las altres, aixis es que tot ho prenia ab paciencia y fins ab agrado feya lo que li manavan, mes un dia li donaren un sach de mill pera que l’esclofollés mentres sa madrastra y germanas eran fora y per mes que treballava may se li acabava la tasca, com que la pobreta’s posá á plorar. Y veus aquí qu’en mitj del plor se li aparegué una vella, velleta, que li doná una ametlla y’s posá á fer la seva feyna. La Cendrosa trenca la ametlla y’s trova ab un vestit d’or que tot ho relluhia. Se’n va á missa y tothom se la mirava, fins lo fill del rey que s’era prendat de tanta gentilesa, y un xich avans de acabar se’n va cap á casa seva y’s posa lo vestit de Cendrosa.
Arriban la madrastra y germanas y comensaren á dirli:
–Haguessis vingut á missa! quina noya tan hermosa hi haurias vist, ab un vestit d’or que tot relluhia! Y ella’ls deya: –Potsé si, potsé no, potsé si qu’era jo.
–Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá fochs. –y la feren anar á la cendrera.
Al sendemá li donaren per feyna lo pelar tota una saca de monjetas; la noya s’ho posa á fer y may acabava, com que’s posá tota trista, mes veus aqui que se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una avellana y’s posá á fer de la seva feyna, y ella que la trenca y’s trova un vestit tot de plata qu’encantava.
Sel posa y se’n va á passeig, que tothom n’era admirat, fins lo fill del rey que la va coneixe y no sabia deseixirsen, y que quan ella va fugir cap á casa seva, maná á sos patjes que per tot arreu la cerquessin, tant li agradava.
Quan arribaren sa madrastra y germanas, tot era dirli:
–Si haguessis vingut á passeig! quina noya haurias vist ab un vestit de plata qu’encantava! Y ella’ls deya: –Potsé si, potsé no, potsé si qu’era jo. –Arri allá la Ventafochs, valdria mes que te’n anessis á la cendrera.
Al altre dia li donaren un sach d’arros perque’l triés mentres fossin fora y se’n anaren al ball que’l fill del rey donava. La Cendrosa vejentse ab tanta feyna li vingueren las llágrimas als ulls quan de sobte se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una nou y’s posá á fer la seva tasca.
La noya trenca la nou y li surt un vestit tot de campanetas; se’l posa y se’n va cap al sarau del fill del rey, ahont així que hi va entrar, totas las damas se moriren d’enveja, mes lo fill del rey la va coneixe desseguida y en tota la nit gaire be no va deixarla, com que sempre hi va ballarhi.
Veus aquí que tant y tant ho va ferho y ella tant y tant be hi estava que sens’adonarsen se va trobar que finia la festa y no tingué mes remey qu’apretarne á corre y ab prou feynas arribar á casa seva.
Sa madrastra y germanas, tot era dirli:
–Si haguessis estat al ball! quina noya tan hermosa ab un vestit de campanetas haurias vista.
Y ella’ls contestava: –Potsé si, potsé no, potsé si qu’era jo.
–Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá’l foch.
Mes veus aquí que ab la pressa qu’era fujida, per la escala li caigué una xinel·la de cristall que no’s pogué entretenir á cullirla y que’ls criats van trobarne. La van donar al fill del rey, qui coneixent que seria de la noya, va manar fer un pregó de que’s casaria ab aquella á qui vingués bé la xinel·la.
Totas las noyas se la emprobaren, mes á cap venia be, de tan petita, y’ls patjes anavan de casa en casa, sens trobar de qui era. Per fi arribaren á la de la Ventafochs y demanadas las noyas que hi havia, eixiren las duas fillas á cap de las quals pogué entrar la xinel·la, y ja quasi se’n anavan quan un d’ells preguntá si hi havia alguna altre noya y si be la madrastra’ls digué que be hi era, mes qu’era inutil probarli, perque may se movia de la cendrera, los patjes la feren sortir y li emprobaren la xinel·la, la qual li venia tant y tant be que tot desseguida coneixeren qu’era d’ella y la dugueren devant del fill del rey, qui la va reconeixe y’s casá ab ella.
Un pare tenia tres fills y en la seva horta una perera, que llevava unas peras tan grossas y bonas com no n’hi hagués d’altres en la terra. Mes cada nit se’n trobavan á faltar una que no sabian com podia esser. Per lo qual foren de parer d’anar á vetllarlas y se n’hi aná lo fill mes gran, y
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era, mes la son lo vencia y s’adorm.
Tocan las dotze, volta la perera, la pera ja no hi era.
Ell que se’n torna á casa seva,’ls hi esplica y’l mitjá diu: –Ja hi aniré jo. Y á la nit següent va anarsenhi, y
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; mes la son lo vencia y s’endormisca.
Tocan las dotze, s’alsa depressa, volta la perera, la pera ja no hi era. Y se’n va á casa seva y’l germá petit que diu: –Ja hi aniré jo. –Y va anarsenhi.
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; y la son lo vencia, mes ell vetlla.
Tocan las dotze, y al punt que queyan, te veu un aucell gros y negre, que pren la pera y pega volada. Ell que li corra al detrás, sense perdrel may de vista, fins que veu que’s fica dins un pou tan fondo, que feya feredat sols de mirarlo, y s’entorna á casa seva que ja estavan ab molta d’ansia,’ls hi conta qui era’l que’ls prenia las peras y ahont s’amagava, y tots junts van anarsen per si podian matarlo.
Lo germá mes gran va esser qui primer hi volgué baixarhi, lo lligaren ab una corda, mes encara no era á mitj pou, va tocar la campaneta que espressament duya y’l van pujar desseguida. Llavoras volgué baixarhi’l mitjá, mes encara no era una mica mes avall d’ahont havia baixat lo gran, que toca la campaneta, y van pujarlo. Lo mes petit de tots va baixarhi y amolla, y amolla corda, que may n’hi havia prou, á la fi va arribar al fondo ahont hi havia tres portas. Ell que truca á la primera y surt á rebrel una vella ab uns uyals molt grossos que li eixian per damunt la boca, y á la quina preguntá ahont era l’aucell negre que se’ls menjava las peras de casa seva. Lo qual no volia dirli la vella, mes tant y tant ell va perfidiejarne que per fi li digué, que truqués á la porta del costat que potser allí li dirian, mes que s’anés ab cuidado, perque hi havia un gegant que matava á tots los que hi anavan. Ell que se’n hi va, troba una espasa rovellada, la pren y truca, y desseguida surt á obrirlo un gegant que s’abrahona damunt d’ell, mes com portava l’espasa li venta cop á las camas y’l deixá estés á terra. Se’n entra á dins y’t troba un palau gran y hermos com cap altre, mes tot deshabitat que dava feresa, quan tot d’un cop, una veu prima y clara que mostrava esser de dona,’l crida y li diu, qu’era una princesa encantada y qu’anés á la vella que li diria com ho tenia de fer pera desencantarla: y no veya á ningú, mes se n’hi va, y la vella no volia dirli en cap manera, fins que’l jove cremat li pega cop d’espasa, y li trenca un dels uyals en mil bossins y micas y llavoras va dirli que anés á la tercera porta y que si podia matar un negre que hi habitava, tot se desencantaria. Lo jove que se n’hi va, truca á la porta y quan surt lo negre li pega cop d’espasa que’l deixa al siti, y tot va ressonarne y li aparegué una hermosa noya, guapa com un sol, que va dirli qu’era la princesa y que li regraciava lo que havia fet per ella. Desseguida va lligarla á la corda, va trucar la campaneta y se la enmenaren cap amunt. Mes los germans així que la vejeren s’agradaren tan d’ella y foren tan sorpresos, que junt ab lo seu pare se’n va anar cap á casa seva, sens pensar en lo seu germá que allí dins quedava.
Y ell espera y aguarda fins que á l’ultim preveyent lo que havia succehit, se’n aná á trobar la vella pera que li digués com ho tenia de ferho pera eixirne, mes aquella era tossuda y no li volia dir fins que’l jove li ventá cop d’espasa que li trencá l’altre uyal, y quedá de cop desencantada y una hermosa dona, que li digué que podrian eixirne per un forat molt lluny que’s veya, com lo cos d’una agulla de tan petit que n’era. Y se n’hi van anar, y detrás d’ells una munió de gent de la que en lo palau havia sigut encantada y despres de caminar molt n’isqueren á la terra clara, prenent cadescú lo camí que millor li convenia.
Y’l noy se’n aná en vers á casa seva, en la quina fou arribat quan ne feyan unas grans festas per la boda del seu germá gran ab la princesa. Y ell n’era tot sorprés y reptá á los seus germans y pares, y se’n mové gros albalot y disputas, fins que’l pare las paivagá dihent que pus se tractava de qui havia de casarse ab aquella, fos ella mateixa qui escullís, servant tots la sua sentencia, com ho prometeren, y la princesa llavoras, per tal qu’era agrahida, escullí per espós á qui del encantament la havia treta, y’s casá ab ell, ab lo qual ne fou princep, que be s’ho mereixia.
Un home viudo s’havia casat ab una dona viuda també, la qual com aquell tenia una filla de son primer matrimoni. Era la noya del home un tresor d’hermosura y gentilesa, sent així que l’altra era lletja y dolenta y tan com lletja superbiosa, mes la mare se la estimava molt y tenia aburrida á sa fillastra que ni en pintura la podia veure, de manera que li encomenava sempre las pitjors feynas de la casa de la qual l’hauria volguda fora. Per aixó un dia li va manar qu’anés al riu á omplir un cove d’aigua y que no hi tornés pas sense portarli.
Veus aquí que la noya se’n va anar ab lo cove y plora que plorarás á la vora del riu; per mes que feya no podia omplirlo, per lo que no gosant tornar á casa seva per por de la madrastra, se’n aná riu amunt, riu amunt, fins que’n trobá una casa, ahont ab gran consol s’hi va ficarshi, esperant esser recullida pus que n’estava morta de fret y gana.
Mes veus aquí que á la casa no hi trobá ningú sino un gosset y tot mal arreglat y dispost que res era á lo seu puesto, y com ella era endressada y cuidadosa, agafa una escombra y ho neteja tot, arregla’ls llits, reviu lo foch y fa lo sopar; y quan tot ho tingué així fet sent soroll y’t veu venir tres gegantas y podeu contar la por qu’ella agafaria, per ço es, que corrents y sens saber ahont ficarse millor, s’amagá dins de la pastera.
Y arriban las gegantas y troban la casa tan ben arreglada, y’ls llits fets y’l sopá cuit, y diu la una: –Si sapigués qui ho ha fet li posaria una estrella al front. Y diu l’altra: –Jo faria que sas paraulas se tornessin brillants. Y diu la darrera: –Si jo ho sapigués li donaria lo que desitjés mes en la terra.
Y veus aquí que’l gos tot lladrant, lladrant se’n anava dret á la pastera y deya:
Clak… clak… clakdins la pastera s’ha amagat.
Lo qual vist per las gegantas se n’hi van, obran la pastera y troban á la noya, y l’una li posa una estrella al front y l’altra fa que sas paraulas se tornin diamants y perlas y l’altra li dona un cove plé d’aigua qu’era lo que mes desitjava.
Tota contenta la noya se’n va anar cap á casa seva, ahont podeu contar quina admiració causaría véurela ab una estrella al front y portant un cove plé d’aigua. Per aixó es que li preguntaren d’ahont ho havia tret y la noya comensa á contarho, mes tant bon punt diu la primera paraula, que de sa boca comensan á eixir brillants y perlas y com mes enrahonava mes n’hi eixian. Tots se’n maravellaren, mes corsecan l’enveja á la madrastra y germana, eixa se n’hi volgué anar y prenent un cova feu via envers lo riu y riu amunt, riu amunt, arriba á casa las gegantas, ahont tampoch hi trobá ningú sino es lo gosset y la casa tota ben arreglada y’l sopá fentse y’ls llits parats y dispostos, y per ço, pensant ella com n’haurian esment las gegantas de que n’era allí, pensa que lo millor seria desarreglar la casa, apagar lo foch y desfer los llits y aixís ho feu y sentint fressa corra y s’amaga dins de la pastera.
Arriban las gegantas y quan troban tot alló d’aquell modo, diu la una: –Si jo sapigues qui ho ha fet li faria eixir una broticia en lo front. Y diu la segona: –Jo faria que sas paraulas se tornessin serps. Y l’altra diu: –Si jo ho sapigués faria que no tingués lo que desitja.
Y veus aquí que’l gos tot lladrant, lladrant, se’n anava dret á la pastera y deya:
Clak… clak… clakdins la pastera s’ha amagat.
Las gegantas se n’hi van, obran la pastera y al trobarla amagada, ab reganys la trehuen al defora. Ella se’n va en vers sa casa y hi arriba ab una bruticia al front y ab lo cove vuit, y la seva mare tota enujada li pregunta com era alló, mes encara no va obrir la boca quan comensan de sortir serps de la seva boca, y com mes enrahonava, mes n’hi eixian que tothom ne fugia.
Podeu contar si se’n enujá la seva mare, y creyentse que era alguna mala art de la seva fillastra si aburrida la tenia mes aburrideta la tingué encara, com que li feya fer las pitjors feynas y sempre la renyava fins que la tragué de casa.
Y la pobre noya quan se vejé tota sola é hiverna en mitj de la isarda selva, se posá á plorar á llágrima viva que donava llástima, y aixís los falconers del fill del rey, qu’anava de cassa, van trobarla, los quins condolguensen li presentaren, y’l fill del rey, veyentne una noya tan gentil y bella ab una estrelleta al front que tant brillava, li’n feu contar la historia y se’n agradá d’ella que prompte va casarshi, fentla princesa y reyna, mentres que sa germana restá ab la bruticia al front y per sempre mes pobre y dolenta.
Vivia en un poble un ferrer, lo qui tenia á la seva dona bruixa, sens ell saberho. La qual cada dissapte, en sent las dotze horas de la nit, desapareixia de casa seva, y se’n duya á l’aprenent que cansat y afadigat y mitj mort de son, quasi no se’n adonava.
Vola que volarás ben prompte era á la cova en que las bruixas se reunian. Una per una, totas hi anavan arrivan que feyan por de veure, encenian una grossa caldera al mitj, hi tiravan las sevas hervas, y comensavant de fer sardanas y mes sardanas ab uns crits y y xiscles horrorosos, que’l aprenent, despertantse, quasi de por arribava á perdre’l mon de vista. Tan, mes quan lo fum de la caldera era tan estrany y calitjós que no pareixia sino fet adrés pera matar á qualsevulla persona.
Quan la caldera bullia de fort, cadescuna feya los seus conjurs y untantse ab lo such estrany, pegavan volada á ferne de las sevas, sino que la bruixa del ferrer, per anar mes descansada, tirava avans unas morrallas encantadas damunt del aprenent, y est quedava convertit en cavall, á damunt del qui anava tota la nit la bruixa; fins que al arrivar lo clar, las hi treya y tots dos de cop eran á casa seva.
L’aprenent, d’aixó’n valia menos, com que cada dia s’anava enmalaltint mes y tornantse mes magre. Per lo qual los seus companys tot era preguntarli qu’es lo que li passava, mes ell no’ls ho volia dir, fins que tant li pregaren, que’ls hi contá. Y un d’ells que li diu: –Y per aixó t’apuras? Donchs, quan vingui lo dissapte, mentres las bruixas fan los seus untets y conjurs, n’agafas las morrallas y al finir aquells, de cop las tiras damunt de la mestressa y veurás com te’n desixes.
Veus aquí que al dissapte següent, la dona del ferrer en tocantne las dotze horas, n’agafa l’aprenent y fuig de casa seva. Vola que volarás arriba á la cova ahont las bruixas se reunian, comensan totas plegadas de fer bullir la caldera y tan bon punt acabavan de fer los seus conjurs, quan l’aprenent, de cop, tira las morrallas damunt de sa mestressa y eixa queda convertida en caball, que be volia escaparse, mes l’aprenent ab las morrallas fortament la subjectava. Quan las altres bruixas van adonarsen, comensaren á volar pe’l seu damunt ab uns horrorosos crits y xiscles per veure si li podian fer deixar; mes ell ferm, pega volada y la dirigeix en vers á casa’l seu amo. Truca á la porta y diu á n’aquest que li havian menat aquell cavall pera que’l ferresin. Amo y aprenent lo ferman, encenen la fornal y comensan á apariar lo ferro. Ella be prou que volia esplicar al amo com era la seva dona y se’l mirava ab ulls piadosos, mes la veu li mancava y lo ferrer, ab las ferraduras á la ma, vermellas de tan encesas qu’eran, una á una las hi aná clavant, sense ab res pararse.
Quan lo tingueren ferrat de totas quatre potas, lo aprenent lo desfermá y se l’endugué al defora, anantsent al llit pera dormirne. Y la dona tingué de passar tota la nit á la serena, plorant de dolor y rabia, fins que al clarejar se’n entrá á casa seva y’s ficá al llit con solia. Y quan fou hora de llevarse, veyent lo ferrer que no ho feya, la aná á cridar pera que baixés, á lo qual ella tota adolorida, li digué que no podia, pus que be sabia éll qu’era ferrada de peus y mans y li esplicá tot lo que havia succehit y la seva bruixeria.
Un pare al anarsen á fira, preguntá á cada una de sas tres fillas, qu’era lo que volian que’ls dugués d’ella, y la mes gran va demanarli una manilla d’or, la mitjana un anell de diamants y la mes petita un collaret de coral.
L’home se’n aná y quan hi fou va comprarne l’encarrech de las duas primeras, mes ab lo brugit de la fira y lo tart que’s feya no’s recordá del collaret de la petita, sino quan ja s’entornava, que á temps no hi era. Per aixó se posá tot trist, quan se li aparegué un home lleig com cap altre que tenia set pams de nas y altres set de boca, y lo qui en sa cara mostrava be la tristor que sempre tenia, rahó per la qual l’anomenavan lo Trist. Lo quin home volgué consolar al pare y li oferí un collar de coral com demanava, si en cambi li prometia entregar una de las suas fillas á lo que consentí aquell. Mes prompte se’n penedí y se n’hauria penedit mes encara, sino li hagués vingut cada volta que ho feya un gros maldeventre que no li desapareixia fins á tornar altre volta á volguer cumplir la sua promesa.
Arribá casa seva que totas las noyas ja l’esperavan y doná á cada una lo seu encarrech, mes s’aná possant tant y tant trist que la noya mes gran no pogué menos de preguntarli lo perqué de la sua tristesa. Ho esplicá lo pare y digué com n’havia promés una d’ellas, mes la gran no volgué anarhi. Continuá la tristesa, cada dia mes fonda y la mitjana va preguntarne la causa, mes quan sapigué qu’una d’ellas tenia que anar ab lo Trist en cap manera volgué ser ella. Per aixó quan la tristesa aná essent mes grossa en lo pare, y la filla petita vejé que sas germanas no li havian poguda treure, se n’hi aná ella, la qual tan bon punt sapigué la causa, quan tot de seguit digué al seu pare que l’acompanyés cap á trobar l’home que era causa de la seva tristesa.
Se’n anaren tots dos junts, pare y filla, fins que foren en un bosch, en lo quin lo pare á un degut indret doná tres cops á una pedra y á lo tercer obrintse, n’aparegué lo Trist que dava basarda sols de veure, mes la noya havia donada sa paraula y ab alló anava la vida de son pare, aixi es que sens cap dupte, despedintse d’est, se ficá á dins de la roca.
Ne vejé desseguida un palau y hermosos jardins y boscos plens de flors y aucells de totas menas, lo Trist los hi ensenyá, va regraciarli molt la mercé que li havia feta y li digué que allí trobaria tot quan desitjés y que era tot á lo seu voler; qu’á n’ell no’l veuria sino quan lo desitjés veure, pera lo qual no tenia mes que cridarlo; y va desapareixe.
Y veus aquí que en aquella soletat pasejantse la noya un dia per los jardins, ne va veure que l’aigua d’un riuet que per allí passava, en lloch de serne hermosa y clara com sempre, n’era tota térbola y bruta. Ella se’n estranyá tota y cridant á lo Trist est va dirli, qu’era perque n’estava malalt lo seu pare. La noya li pregá que la deixés anarlo á veure, mes lo Trist per por de que no tornaria no volia donarli llicencia, fins que per fi á los seus prechs y llágrimas va accedirhi, posantli per condició que aixís que sentis la campaneta de la seva cambra ne tornés desseguida.
Lo pare n’estava malalt, mes quan vejé á la noya fou tan gran sa alegría que s’aná apariant, apariant en gran manera y torná lo goig en la casa, mes un dia va sentirse la campaneta assenyalada y la noya ab prou dolor de son pare y germanas va tornarsen cap á lo palau ahont vivia.
Mes al cap d’un quant temps passejantse la noya per lo mateix jardí, va veure que’ls aucells n’eran tot tristos y cap d’ells cantava, va cridarne á lo Trist y est va dirli que lo seu pare n’era malalt altre vegada; li demaná ella permís per anarhi y li fou concedit ab tal que tornés aixís que sentís la campaneta. Lo pare n’estava malalt, va aná guarintse poch á poch y quant ho fou, va sentirse la campaneta y la noya no tingué mes remey, ab prou condol de casa seva qu’entornarsen al palau ahont vivia.
Y quan hi fou, un dia tot passejantse va veure que tots los arbres tenian la fulla seca y morta, va preguntar al Trist perque aixó succehia essent primavera y’l Trist va dirli qu’era que’l seu pare estava malalt altre volta de grossa malaltia. La noya va demanarli per anarhi y ell li concedí ab tal que tornés aixís que sentís la campaneta.
Lo pare n’era molt malalt, aixís es que la malaltia fou llarga y ab lo molt que ab la noya estigueren junts y lo que ella feya estimarse, quan arribá á esser convalescent y quasi bó, comensaren pare y germanas á tenir pena per quan tingués d’entornarsen y á pregarli que no ho fes encara que sentís tocar la campaneta. Lo cas es que un dia aqueixa va tocarne y la noya si be volia anarsen, tant y tant la pregaren que resolgué quedarse: al dematí següent altre volta se sentí la campaneta y la noya ab llágrimas als ulls, los pregá que deixessin marxarla, mes lo pare n’era tan trist y li demanava tant de veras que no pogué ferho, y al tercer dia torná á tocar la campaneta mes ab un só tant mort y trist, que la noya n’arrencá á fugir tota depressa sens dirne res als de casa seva.
Arribá al palau tota conmosa y comensá á cridar per tot arreu al Trist, mes est no responia, corregué totas las cambras, lo bosch, lo jardi y en lloch va trobarlo, fins que en un racó d’aquest va veure unas rosas, qu’eran las qu’ella mes estimava, totas mústigas y caigudas, y veus aquí que va arrencarne una, quan tot de seguit va veure á lo Trist que li aparegué en forma de bell home y que li esplicá com ya quasi era mort per la seva tardansa: que per malas arts era encantat en lo palau, y que al arrencar la rosa per ella tan volguda lo havia desencantat, pera lo qual y en agrahiment de lo que per ell havia fet de deixar germans y pares, d’aquella hora en avant ne seria princesa, pus ell era’l fill del rey y la prenia per esposa.
S’esqueyan tres noyas, fent conversa de lo que se’ls esdevenia, quan com s’ensopegués á passar per allí lo fill del rey, una d’ellas que va dirne:
–Si jo m’ hi pogués casar, tindrian los meus fills una estrella en lo front.
Lo qual ohit per lo princep, volgué saber la que ho deya, y encara que no gosavan, á la fi van dirli y se’n agradá ell de la noya, que se la endugué al palau dels seus pares y aprés s’enmullerá ab ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans qu’ell ne tenia.
Y visqueren en tota pau y ditxa, fins que se’n mogué guerra en lo regne, á la que’l princep tingué que anarhi, y quan hi fou, n’infantá sa esposa dos noyets gentils y hermosos, los quals en lo front tenian una estrella. Mes los germans se morian de rancunia y per ferlos perdre los ficaren dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau, y l’aigua se la aná enmenant cap avall, cap avall fins á un bell jardi, ahont lo jardiner va recullirla y criarse’ls dos noyets com á fills propis. Y los dos germans escrigueren al princep que la sua muller n’era parida, mes ab tanta desgracia que’ls infants havian mort al naixe.
Torná lo princep de la guerra que fou gran la sua dolor, y per succesió de temps se’n mogué un’altre, á la qual també hi tingué d’anarhi, y quan hi fou n’hagué la esposa una noya, gentil y bella com un sol, la qual á cada ma tenia una rosa. Y los germans d’envejosos la tiraren riu avall dins una caixeta blanca y á la mare van tancarne dins un castell pregon y fosch que may s’hi veya, escriguent al seu germá que la sua esposa era deslliurada d’una infanta, mes ab desgracia tal, que havian mort princesa y noya.
Y anant riu avall la caixa, fou recullida per lo mateix jardinér que’n criava á los dos noys, y’s criá á la noya, fins que un dia, essent vell y vejentse que la mort ja l’assolia, los cridá á tots tres y va dirlshi, que no eran pas fills d’ell com se pensavan, sino que los havia recullit del riu, que anavan aigua avall dins una caixeta, sens que’ls pogués dir qui eran los seus pares.
Y morí l’home y tots tres resolgueren anarsen pe’l mon á cercarlos y camina que caminarás, ne trobaren una vella la quina’ls hi va preguntar ahont anavan, y ells que li digueren, y’ls va respondre que seguissin aquell camí que duyan, al cap de vall del qual trobarian una salvatjosa selva y en lo mitj d’ella un arbre tot carregat de taronjas, que agafessin la del bell cim y en ella trobarian un aucellet que’ls hi diria qui eran los seus pares.
Y ne foren ben contents y regraciaren á la velleta pe’l bon consell que’ls dava y camina que caminarás fins que arribaren á n’el bosch, á la entrada del quin pera reposarne s’hi guarniren una cova. Y ja reposats un bon xich, digué l’un dels noys, que se’n volia entrar á cercarne la taronja, mes lo bosch feya tanta basarda, que la germaneta li demaná, com ho faria pera saber si li anava be la anada ó si per cas moria en ella. Y li doná lo seu germanet, uns rosaris, dihentli, resals cada dia, que mentres los puguis passar senyal que viuré encara, mes quan no puguis allavoras contam per mort.
Y ab prou angoixa se’n marxá y al esser al dins del bosch, ell que’t sent una veu que li diu:
–Girat, girat.
Y tant y tant li va dir, qu’ell que’s gira y queda mort.
Y á la noya aquell dia se li deturaren los rosaris á las mans que no pogué passarlos.
–Ay pobre de mi, que lo nostre germá es mort!
Y l’altre diu:
–Ja l’aniré jo á cercar y ab ell la taronja del cim del arbre.
Y la noya que li diu: –Mes com ho faré pera saber si per cas te mors? Y’l germá va donarli un ganivet, dihentli:
–Quan d’eix ganivet ne rajin gotas de sanch, senyal que hauré mort, y se’n va anar.
Y veus aquí que quan fou al mitj del bosch, sent una veu que li diu:
–Girat, girat.
Y tant y tant li va dir qu’ell que’s gira y queda mort. Y del ganivet de la noya van rajar aquell dia gotas de sanch, y ella que diu:
–J’ aniré jo á salvar á mos germans y á cercarne la taronja.
Y tota resolta se’n entra á dins del bosch y en ell, te sent una veu que li diu.
–Girat, girat.
Mes ella no’s volgué girar, ans be agafant los rosaris aná desgrunantlos per lo camí que feya y aixis que’ls anava desgrunant la veu s’anava fent fosca y mes fosca, fins que se li acabaren los grans, tot just quan arribava al taronjer y la veu ja mes no va sentirse. Ne cullí la taronja del cim del arbre, la obrí pe’l mitj y al bell punt n’isqué un aucell de tots colors, que’s posá á refilarne y ressonant tot lo bosch, se desencantá aquest, com també los germans de la noya, que no eran morts sino encantats.
Y tots tres se’n anaren ab lo aucell, ben contents, y quan van esser fora del bosch, ne trobaren á lo rey que’n venia de la cassa, lo qui cercava lloch pera reposarne, y ells lo convidaren á menjar dins de la seva cova. Y mentres menjavan, l’aucell no volia tastar res, ans anava voleyant de l’un á l’altre, com si’ls volgués dir alguna cosa, fins que’l rey coneixentho, va manarli que parlés.
Y contá l’aucell com los noys que tenia al devant eran los seus fills y filla que tingué de la sua esposa, quan essent princep aná á la guerra. Y lo rey ne restá tot sorprés y ab tota ansia li va preguntar si la reyna era viva ó morta, á lo qual digué l’aucell, que li llevessin tres plomas del cap, que las tiressin enlayre y que allí ahont anirian hi havia la seva esposa, que n’era viva encara, y aixís ho feren y voleyant, voleyant las plomas, anaren envers lo castell ahont era tancada, pregon y fosch que may s’hi veya, y’l rey ne fou content, mes n’hagué també enuig d’aixís trobarla y se la endugué ab los seus fills y filla, qu’ells tenian una estrella en lo front y ella á cada ma una rosa, visqueren molts anys ab tota ditxa, no sens que fessin castigar incontinent als malvats germans, fins á perdres la seva mena.
Un pare s’era agradat tant de la seva filla, que deslliberá de casarse ab ella. Lo qual portava tant temerosa la casta honestitat de la noya, com que fins fent tort á natura, d’ell se’n apartava y son filial amor li atenyia. Y fou de bon consell lo anar á trobarne al pare confessor perque la guarís de tanta pena, qui doná per arbitre lo que’n fes de resposta al pare, que ab ell se casaria quan li portés un vestit que fos de tots colors y menas, com que la tal cosa tingués ell per imposible.
Lo pare cassa que cassa tot lo dia, y tot lo dia al bosch que may parava, fins que per atzar de fortuna, ne cassá de tots aucells y ab sas plomas ne feu un vestit que tots los colors mostrava. Y ple de joya lo portá á la filla, á la qual n’esdevingué tanta amargura, que mes no podia, y demaná consell altre volta al pare confessor, qui li’n doná de remey lo dirne al seu pare, que ab ell se casaria, quan li fes present d’un vestit de peix: que ho tenia per imposible.
Y’l pare ab dalit pesca que pesca, que nit y dia á la mar passava y sort de sa fal·lera que n’hi feu un vestit de la escata de tots los peixos de la mar salada. Lo porta á la noya ab lo cor ple de gaubansa: mes ella, mes trista encara, que estrema la sua dolor era. Y demana bon consell al capellá que la confessava, qui li diu que demani á lo seu pare un vestit que siga fet d’estrellas.
Y l’home busca per la terra, los diamants y pedras viroladas y per la mar las perlas, y las fa tornar estrellas; y n’arregla un vestit per la seva filla.
Dolor semblant no se’s vist may en la terra; eran sos ulls dos fonts viventas y’l confés l’aconsolava, mes no podia.
–Demánali donchs una gavia d’or ahont tu hi capigas y quan la tingas t’hi tancas dintre.
Y per ultim dó, la noya, demaná al seu pare, la gavia d’or, ahont ella pogués estarhi.
Lo pare obra las entranyas de la terra y á grapats n’arrenca l’or perque’l netejessin y cent homens com gegants nit y dia hi treballan que may paran, y fan la gavia que n’era tota closa com una capsa, sino es al dalt ahont hi havia un forat pera respirarhi. Y la portá á la filla que d’angoixa n’era tota plena y li diu: –Cel y terra per tu ne son mogudas.
Mes la noya aixís que la veu, s’hi tanca y ne comana al seus criats que se la enmenessin en lloch ahont ne fos segura. Los quins n’agafan la capsa y la portan pe’l mon fins trobarne terra ahont deixarla.
Quan veus aquí que un dia passantne per un reyalme, ne vejeren á tothom ple de tristesa, y’ls demanaren los hi fessen mercé de dirloshi la causa d’ella. A lo qual van respondre qu’era que’l fill del rey, n’era trist tant temps feya, que res l’aconsolava, com que temian per sa vida, y que pus ells portavan capsa tan bona, que’ls hi volguessen vendre, qu’ells ne farian present á lo seu princep y potser ne guariria.
Y’ls dolents del criats, per preu de diners se la venguéren.
Veus aquí que á la nit quan lo princep dormia, la noya que obra la capsa, ne surt d’ella, y anantsen dretament al llit del princep n’escriu damunt de sa ma esquerra. Y se’n torna á tancarse.
Y en se’n l’endemá al matí, quan lo princep se lleva y’s veu la ma escrita, ne fou fort enujat, com que no volgué may mes, com succehia, que la sua madrastra li tanqués cada nit la cambra per la banda forana.
Y á l’altre nit lo princep, se tancá per la banda de dintre y se’n adorm que res ne pensava, quan á la mitja nit ne surt la noya y l’hi escriu damunt de la ma dreta. Y se’n torna á la capsa.
Lo princep no ho capia, com no fos alguna fada que en sa cambra era, per ço á la nit següent, deslliberá de vetllarne, si be que mostrant que se’n dormia, y quan fou á mitja nit, vejé eixirne de la capsa tan gentil donzella, que somni ho creya, y s’adressá y ab cortesia com á caballers pertoca, li demaná digués, com era allí en la capsa y qui n’era. Y ella li contá, salvant sempre l’honor del seu pare, com n’era tinguda de fugir de sa terra per mal fat de uns amors lascius y deshonestos.
Y li plagué al princep la resposta, y se’n agradá de la noya, que may mes trist, no se’l va veure, y tothom n’era content, y maná que d’aquell dia en avant fossen entradas duas raccions en sa cambra, cosa la qual á tothom estranyava.
Mes veus aquí que per dissort de la doncella, lo princep tingué d’anar á la guerra, y prou ne fou trist d’anarhi y mes de deixarla, com que li feu present d’un anell per mostra de recordansa; y encomaná als seus criats que cada dia entressin en sa cambra una racció de vianda, que no se’n oblidessin pas, pus que li anava á n’ell la vida.
Y quan ab tots sos caballers fou á la guerra, y en lo palau restaren solsament los criats y patjes, se van concertar tots junts pera saber quina la causa era, d’ordre tan estranya, se’n anaren á la cambra del princep, y pe’l pany de la clau van mirarne á dins qui hi havia, y com vejessin una noya tan gentil y hermosa, deslliberaren de robarla y véndressela sobre tot ab la capsa que era tan bona.
Obriren la porta y’ls fellons la robaren y tancadeta en la capsa pe’l mon van endúrsela per veure qui mes ne donava, y com la capsa era lo que tothom volia y la persona en res adineravan, despullaren de sos vestits á la noya, la llensaren á una bardissa, que tota va espinarla, y vengueren capsa y vestits ab preu que s’ho valia, fugintne apres en terras llunyanas.
Y la mesquina de la noya era allí dins, que feya uns sospirs que s’entravan á l’ánima, quan ab sos grossos remats van passar per allí, uns pastors, que sempre son gent bona, y condolguts de la donzella li’n donaren un vestit dels seus y ab ell la feyan anar á guardar los porchs de casa seva.
Y veus aquí, que’n fou acabada la guerra, y’l princep ab sos caballers se’n torná á son regne, y quan fou en lo palau, ab dalit amorosa arribá á la sua cambra que la capsa d’or ja no tenia, lo qual quan ell va veure ne fou pres de dolor estrema y sapiguda la causa, á sos caballers maná incontinent que pam de terra no deixessin pera veure, per si trobavan la donzella que dins la capsa era. Y’ls comaná la llestesa, y’ls dongué senyals de sa figura, y tots s’escamparen per la terra, mes en part ni partida la trobaren.
Y’l princep ne restá trist que may parava de plorarne y semblava que’s moria, tant que’l seu pare ordená fer veus de pública crida, oferint tota riquesa á qui trobés manera de tornarne al princep l’alegría.
Y los pregoners del rey anavan per poblats y vilas, quan un dia en la montanya ne sentí la veu la porqueirola y desseguida preveyentne cura, llicencia va demanar als seus amos, si darli volian, d’anarne á consolar á lo seu senyor y princep. Mes los pastors la tingueren per alocada, que sols s’en reyan, fins que tant y tant va pregarne, que llicencia li van concedir: y ella que se’n va tota sola é hiverna per eixos mons de Deu, travessant neus y plujas, cap al palau, que en cap manera volian deixarla entrar, y ella perfidiejant digué com sols al princep li deixessin veure, que content ne fora; y ho van ferho, mes lo princep no’s va moure, que casi un mort semblava.
Y ella, que s’hi atansa ab tot recato y li mostra l’anell qu’era del seu voler prenda. Y aixís que’l veu lo jove, cobra esperit y vida y ple de joya la pren á n’ella als seus brassos y la mostra á tothom com á la seva promesa esposa. Y la feu vestir com li pertocava y s’alsaren á vol las campanas, y se’n feren torneigs y justas, y lluminarias, y festas y quan bodas foren tractadas, s’enmullerá ab ella, que per sa virtut reyna y senyora fou de tota la mar y terra.