Quan la Isabel va saber-ho, no se sap ben bé per què, sentí un despreci molt gran per la seva amiga. Tothom s'ho va pendre malament: la pobra tia Paulina va ser retallada, estripada, esmicolada, per tota mena de befes i paraules d'impietat.
En Víctor fou l'únic a compadir-la, encara que no s'atreví a defensar-la davant de ningú. El festeig s'inicià de seguida. A una hora discreta, anava don Gaspar a veure la seva estimada. El menjador dels Buxareu fou l'escenari d'aquell idil·li trist.
Els nens, un dia s'amagaren darrera les cortines i escoltaren la conversació dels nuvis. Després, a taula, la referen amb una barra espantosa. La seva mare els volia fer callar, però ells estaven esvalotadíssims; fins que en Víctor bramulà com un lleó i va deixar-los sense postres.
A la Maria de la Mercè li venia molt malament el festeig dePaulina, i se'n queixava sempre al seu marit. En Víctor deia:
-Què vols fer-hi? No tinc altre remei.
La tia Paulina trobava la seva situació la cosa més natural del món. Com que ningú gosava riure-se-li'n a la cara, s'envalentonà en el paper de núvia: es posà bruses clares i cintetes al coll; volia fer postures, i la pobra dama cada dia agafava un aspecte més deplorable. Estava radiant de satisfacció: si les gràcies fugien del seu cos, la seva ànima era la mateixa que a divuit anys. Aquest contrast produïa un efecte desagradable a en Víctor Buxareu, que no sabia com fer-s'ho perquè la seva tia procedís d'una manera més discreta.
El pobre don Gaspar Melrosada oferia un espectacle encara més trist: el seu amic Puntí li posava fre a les corbates, però ell no en feia cabal. A la dispesa li prenien el pèl de mala manera, i ell no se n'adonava: estava tan satisfet, tan satisfet, que fins contava detalls del seu festeig a la dispesera.
Aquelles relacions duraren un parell de mesos. En Víctor acabà d'arreglar algunes qüestions d'interessos que hi havia pendents entre ell i la seva tia. Després es tractà de solucionar-ho tot. Moblaren la casa amb mobles de Paulina i alguna cosa imprescindible que compraren a corre-cuita. Llur niu era una torreta del Putget, amb una mica de jardí, molt ben orientada i amb sol a bastament.
Vinguè el dia desitjat. Es casaren a la parròquia de la Bonanova, i el pare Tudó va beneir-los. Fou una boda íntima, celebrada de matinet, sense dinar i sense invitats.
En Melrosada anava de levita; la tia Paulina duia mantellina negra. Actuaren de padrins en Víctor i un germà del pare Tudó.
La nit de nuvis la passaren a Montserrat. Fou cantada una salve expressament per a ells. La tia Paulina estava boja. A en Melrosada l'havia estabornit l'emoció. Quan ja eren dins de la cambra no s'atrevia a abandonar la finestra, encantat amb un bé de Déu d'estrelles que coronaven els geps sinistres de la gloriosa muntanya.
Paulina sentia arreu del seu cor una benaurança veritable: el matrimoni havia estat per a ella el que se'n diu posar oli en un llum. El qui estava cohibidíssim, sobre tot davant de la gent, era el pobre Melrosada. La seva dona l'omplia de manyagaries i atencions, el presentava a les seves coneixences, molt satisfeta; però ell era tan tímid de natural, que no sabia acostumar-se al paper de marit.
Ara, íntimament, era tot un altre home: menjava tan de gust, dormia tan satisfet, es despertava amb el cor tan ple d'harmonies, que tots els matins plorava com una criatura en contemplar els preparatius que feia la seva dona per rentar-se i pentinar-se.
La companyia femenina li anà polint una sèrie de detallets íntims: Paulina el tractava com si fos un infant; però a estones li agradava fer el paper de nena, i aleshores en Melrosada es veia perdut. Feien tantes ximpleries i tantes postures, que la minyona s'escandalitzava cada dos per tres.
-Ai Reina! Quines senyoretes! Tan grans, sembla que no els escau!- deia la carnissera comentant els escarafalls de la minyona.
Al barri arribaren a fer-se populars: tots els veïns parlaven d'aquella dolça parella. Algun cop els miraven passejar-se pel jardinet, agafats de bracet i partint-se una cirera.
En Melrosada no sabia administrar els béns de la seva dona: ella tenia de fer-ho tot; i el pobre home estava admiradíssim del seu talent.
-Jo no sé per què Nostre Senyor ha volgut fer-me tan feliç,Paulina!
La seva dona somreia, i li posava les mans, grassonetes, damunt dels ulls:
-Qui és, el reiet de casa?
* * *
Un dia vaig visitar la parella encisadora. Era pel mes de març. Feia un sol agradable i una temperatura tèbia. Els dos esposos acabaven de dinar.
Jo no havia vist Paulina des d'abans del seu casament. La pobra dona s'esverà una mica, i en Melrosada no sabia què dir-me. Em tractaren com a una visita de pur compliment; però jo vaig cometre diverses indiscrecions i vaig fer certes referències a llur idil·li. Aleshores Paulina perdé la fredor, i es va desfer en un torrent de confidències.
Paulina m'ensenyà la casa: de primer el menjador; després penetràrem a la cambra de dormir. Paulina estava visiblement emocionada. Encara que tot ho tenien molt endreçat, no deixaven de descobrir-se algunes coses íntimes. En Melrosada seguia sense dir res: feia la cara satisfeta i repugnant d'aquell que totes li ponen.
Després anàrem al jardinet. Hi havia fruiters florits i algunes roses. Estava tot molt ben cuidat. Al cap d'una estona tornàrem al menjador. Paulina parlà de la seva neboda, casada recentment, d'en Víctor… d'una pila d'incidents familiars…
La Paulina volgué que prengués xocolata, i jo no em vaig fer pregar. Des del menjador es dominava una bella vista. Paulina lloà la situació de la seva casa:
-Diguin el que vulguin, això és sa: aquí es respira millor que en un piset. Pots sortir a passejar amb el vestit de casa i ningú et diu res.
S'empal·lidí la conversa. Paulina reposava en un sofà. El seu marit la guaitava abstret, com si no s'adonés de la meva presència. Jo vaig acomiadar-me, i vaig adonar-me que la meva visita els havia proporcionat una bona estona. Em varen pregar que anés a dinar-hi un dia, i Paulina em digué moltes vegades que jo era un amic de debò i que no tenia de fer cap compliment.
Paulina havia perdut una mica del seu to doctoral i de la seva conversa exaltada: s'havia endolcit no poc, i era tota una altra dona.
Confesso que en Melrosada em va repugnar, i, no sé perquè, em semblà que el matrimoni havia idiotitzat la seva insignificança. Després vaig rectificar aquesta opinió, i em semblà senzillament la bona persona de sempre. En canvi Paulina Buxareu, em va donar una tan pura sensació de joia limitada i honesta, que el seu record em perdurà una pila de dies. Paulina Buxareu era, als meus ulls, com una figa de coll de dama, tota de mel per dins, sense malícia de cap mena; una mica emfàtica i pretensiosa, però amorosida per un sol auster i velada per una finíssima boira tardoral.
Per esdeveniments que no són del cas, he tingut de viure llarga temporada lluny de Barcelona: això ha fet que deixés de freqüentar algunes de les meves relacions.
La família Buxareu ha estat una d'aquestes. Fa quatre o cinc anys que no visito la seva casa. Darrerament vaig informar-me de la mort de Paulina, víctima d'una recent epidèmia, quan finia l'estiueig en un poble de la província de Girona.
He sabut que en Melrosada ha renyit amb els parents de la seva dona: Paulina morí sense haver fet testament, i el pobre don Gaspar ha continuat sent professor de dibuix. Alguns dies el veig al Continental. Està desmillorat i envellit que fa llàstima. Guaita amb tristor el seu doble de cervesa, i no abandona mai una punta de cigarreta que s'acaba.
En Víctor Buxareu ha guanyat molts diners amb la guerra. Quan el trobo em saluda rialler, fent grans demostracions d'afecte; però no s'atura mai a parlar-me.
A qui he deixat de saludar és a la Lluïseta: no sé si és que ja no em coneix, o si ho fa veure. S'ha engreixat molt, i té tres criatures.
La mort de Paulina va revifar-me una sèrie de records, divertits per a mi, còmics i sentimentals. Jo volia homenatjar d'alguna manera aquella dolça vida femenina, que ja s'ha aclucat sense deixar rastre de cap mena. Poc podia pensar Paulina Buxareu, quan em feia víctima de la seva oratòria, que restés dins de la meva ànima un tan agradable perfum de la seva persona.
Perquè no es perdi del tot aquest perfum vaig decidir-me a començar la història de Paulina Buxareu. M'ha sortit una història desgavellada i desllorigada.
L'ombra de Paulina em perdoni, i cregui que l'únic esperit que ha inspirat aquestes ratlles és aquell esperit clar, rosat i tebi que es diusimpatia.
juliol, 1918-gener, 1919