The Project Gutenberg eBook ofTres Anglesos S'esbargeixenThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: Tres Anglesos S'esbargeixenAuthor: Jerome K. JeromeTranslator: Martinez FerrandoJacinto María MustielesRelease date: September 1, 2008 [eBook #26502]Language: Catalan*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES ANGLESOS S'ESBARGEIXEN ***
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.
Title: Tres Anglesos S'esbargeixenAuthor: Jerome K. JeromeTranslator: Martinez FerrandoJacinto María MustielesRelease date: September 1, 2008 [eBook #26502]Language: Catalan
Title: Tres Anglesos S'esbargeixen
Author: Jerome K. JeromeTranslator: Martinez FerrandoJacinto María Mustieles
Author: Jerome K. Jerome
Translator: Martinez Ferrando
Jacinto María Mustieles
Release date: September 1, 2008 [eBook #26502]
Language: Catalan
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK TRES ANGLESOS S'ESBARGEIXEN ***
A tres homes els cal un canvi. -Acudit que demostra el mal que prové de la decepció. -Covardia moral de George. -Harris té idees. - Rondalla de l'antic mariner i l'inexpert yachtman. -Una tripulació ben amical. -Perill de fer-se a la mar quan el vent ve de la terra. -Impossibilitat de salpar quan el vent ve de la mar. -Els arguments de Ethelbertha. -La humitat del riu. -Harris proposa una tournée en bicicleta. -George pensa en el vent. -Harris proposa la Selva Negra -George troba obstactes en els turons. -Pla que Harris ha triat per a pujar pels turons. -Mistress Harris interromp.
-El que ens cal, a nosaltres- va dir Harris -és un canvi.- A l'ensems s'obrí la porta i Mistress Harris tragué el cap per dir que Ethelbertha l'havia enviada a recordar-me que no devíem trigar a ésser a casa amb motiu de Clarence. Jo penso que Ethelbertha s'amoïna massa pels nens, car positivament al noi res no li passava d'estrany. Amb la seva tia havia sortit aquell matí; i succeeix que, si ell esguarda amatent l'aparador d'una pastisseria, ella el fa entrar i li compra bunyols de crema idames d'honorfins que el petit insisteix que en té a bastament i refusa menjar cap altra llaminadura qualsevol. Llavors el nen tan sols demana una mica de púding en arribar l'àpat de la migdiada, i Ethelbertha es preocupa que no mengi més.
Mistress Harris afegí que fóra ben pensat per tots pujar aviat a dalt, car ens interessaria també no perdre la narració de Muriel tituladaLa tertúlia del foll barreter, treta d'Alícia al país de les meravelles.
Muriel té vuit anys i és la segona filla de Harris: una noieta ben ardida, que em complau més de veure quan més tragino al cap coses serioses. Nosaltres vam respondre que, en finar els nostres cigars, hi aniríem tot seguit, però que no deixés començar Muriel fins que fóssim allí. Mistress Harris va anarse'n tot prometent retenir l'ansietat de la nena. Harris, tan aviat fou tancada la porta, reprengué la frase interrompuda:
-Vosaltres sabeu el que vull dir: un canvi de vida complet.
La qüestió era com assolir-lo.
George proposà empendrequalque negoci:l'unica mena de proposició que ell podia fer. Un solter pensa que una dona casada no sap bastant per a sortir-se del camí d'una apisonadora, és a dir, que no veu més enllà del nas i és cosa fàcil l'entabanar-la. Certa vegada vaig conèixer un jove enginyer que pensà anar a Viena perqualque negoci, i, en demanar-li la seva dona quina mena de negoci era, va dir-li que tenia l'obligació de visitar les mines de la capital d'Austria per donar uns informes. La dona va dir-li que hi anirien plegats: ella era així. El marit tractà de dissuadir-la, fent-li veure que una mina no és certament el lloc que escau a una dona gentil; però replicà ella que bé ho comprenia i, per tant, no pensava de baixar als caus: es conformava amb veure'l sortir als matins i distreure's fins a son retorn donant una ullada als aparadors de les botigues, comprant quelcom que podia mancar-li. Aixi ho realitzaren, i ell no veia com desfer-se'n. Per espai d'uns inacabables dies d'estiu va visitar realment les mines de les encontrades de Viena, escrivint-ne, a les nits, els detalls, que la dona posava al correu, per a sa fàbrica, a la qual no importaven ni gens ni mica.
Fóra per a mi de plànyer que Ethelbertha o Mistress Harris pertanyessin a la mena aquesta d'esposes. De totes maneres, el més encertat és no fer-ne gaire ús, dels negocis… Aquests devien ésser reservats per a casos de veritable urgència.
-No- vaig dir jo aleshores: -el cas és ésser francs i nobles. Jo diré a Ethelbertha que hom mai no evalua la felicitat que gaudeix: li faré veure que amb idea d'apendre d'apreciar més bé els propis aventatges, com sé que ho serien, projecto separar-me d'ella i dels nens almenys durant tres setmanes. Li diré- vaig seguir girant-me envers Harris -que heu estat vós de qui he après mon deure en aquest respecte; que és a vós a qui nosaltres deurem…
Harris deixà precipitadament a la taula el vas que tenia a la mà.
-Si tant us fos, estimadíssim amic- espetà ell -preferiria ben bé que res no diguèssiu. Ella no deixaria de comentar-ho amb la meva dona, i… bé, no em faria feliç de guanyar un crèdit que no mereixo.
-Certament que ho mereixeu- vaig insistir: -ha estat la proposició vostra.
-Però la idea me l'heu donada vós- altra vegada interrompé Harris. -Vós sabeu com dèieu l'error que per a un hom suposa l'ésser sempre dins el mateix cau, i que la continuïtat del viure domèstic fastigueja cosa de no dir.
-Parlava en un ample sentit general- vaig argumentar, explicant-li-ho.
-M'havia sobtat el pensament que ho faríeu, i havia pensat de repetir-ho a Clara. Ella té un alt concepte del vostre seny, i tinc la seguretat que si…
-No ens exposem- vaig interrompre jo, pel meu compte. -És un afer delicat i obiro la forma de sortir-ne. Direm que George ens va inspirar.
Hi ha una manca d'acudits benefactors, en George, que mantes vegades m'empipa de trobar-n'hi. Hom hauria imaginat que es plauria, amb l'ocasió d'ajudar dos amics antics a sortir d'un dilema, i, contràriament, ho va pendre a desgrat.
-Podeu fer-ho així- digué George, -i jo els explicaré a totes dues que el meu pla original era d'empendre una excursió… plegats amb la canalla; que jo faria venir la meva tia, i que llogaríem un encisador castell antic que sé a Normandia, a la costa, on l'estada és particularment favorable als petits, i la llet com no es troba enlloc d'Anglaterra. Afegiré que vosaltres trepitjàreu la proposició argumentant que assoliríem millors gaudis anant-hi sols.
Amb un home com aquest George, l'amabilitat és cosa inútil: cal ésser ferms.
-En aquest cas- va dir Harris, -jo clouré la proposta. Pendrem el castell; fareu venir la vostra tia… Jo m'encarrego que ella no sigui descuidada, i tindrem una mesada d'aquelles diversions. Els nens vos estimen molt. Aquest i jo no ens trobarem enlloc. Heu promès d'ensenyar a Edgard de pescar, i sou vós qui tindreu de ballar l'ou. Des de diumenge passat que Dick i Muriel no parlen sinó del vostre hipopòtam. Tindrem dinar als boscos… amb només que onze de colla, i a les nits farem música i recitats. Muriel és mestra ja en almenys sis obres, com deveu saber, i tots els altres nois són ben estudiosos.
George restà lassat. No en té, certament, de valor per a sostenir els seus projectes; però en decaure ho va fer sense solta. Digué que, si nosaltres érem mesquins i covards i tan baixos de cor per a fer tan dolenta acció, ell ho deixaria córrer; i que, si no era el meu compte finir amb l'ampolla de vi clar, ell es pendria el treball de fer-se un vas. I afegí quelcom, que no venia a pèl, pensant que tant Ethelbertha com Mistress Harris eren dones de seny que judicarien d'ell millor que això, per a atribuir-li semblant proposta.
Closa aquesta petita qüestió, restava el cas de la mena de canvi que ens esqueia.
Harris, com de costum, era partidari de la mar. Digué conèixer unyachtque talment era el que ens convenia: un que podíem menar nosaltres mateixos, sense precisar aquesta colla de ximplets que augmenten les despeses en perjudici de la poesia. A un vailet que se li donés, podria menar-lo.
Coneixíem elyacht, i li vam dir que hi haviem estat. Fa olor de salobre i herbes marines, amb exclusió de cap altra olor. No hi ha vent marí que pugui amb ell. Pel que es refereix a l'olor, hom creuria trobar-se d'estada a Limehouse Hole. No hi ha lloc per a guarir-se de la pluja. La cabina és de deu peus per quatre, i la seva meitat l'ocupa una estufa que es desfà a peces en tractar d'encendre-la. El bany s'ha de pendre a coberta, i la tovallola se'n fuig per la banda al moment precís que hom surt del cubell. Harris i el noi farien tot el treball interessant: tirar de les cordes, desplegar les veles, fer-lo sortir i deixar-lo relliscar sobre les ones, i totes les altres feines… deixant a George i a mi la qüestió de pelar les patates i rentar els plats.
-Molt bé, així- digué Harris -prenguem un bonyachtamb bon patró, i fem les coses com calen.
A això vaig objectar jo, perquè conec el patró, que ses condicions per a navegar consisteixen a descansar en el que en diuplena mar, on ell pot restar ben a prop de sa dona i sa família, sense esmentar sa cerveseria favorita.
Fa alguns anys, aleshores que jo era jove sense experiència, vaig llogar unyacht. Tres motius s'havien combinat per conduir-me vers aquesta follia: un cop inesperat de fortuna, l'expressió que m'havia fet Ethelbertha del seu desig de l'aire del mar, i el trobar-me casualment, al següent matí, amb un exemplar delSportsman, estant al Club, en el qual vaig llegir el següent anunci: «Alsyachtmans:única oportunitat. «Rogue», 28 tones -Iola. -Havent estat cridat el propietari, per a un afer, està disposat a llogar aquestgalg de mar, superbament equipat, per qualque periode llarg o curt. -Dues cabines i saló. -Pianet marca Woffenkoff. -Nou artefacte per al bany. -Preu, deu guinees per setmana. -Dirigir-se a Pertwee i Cia, 3, Bucklersbury.»
Allò va semblar-me com la resposta a una pregària. Elnou aparell de banyno m'interessava, pensant que qualsevulla rentat que preciséssim podria esperar; però elpianet de Woffenkoffem seduïa. M'imaginava a Ethelbertha tocant, als vespres, quelcom ambritornello, que la tripulació, una mica assajada, podria acompanyar, tot dirigint-nos vers la llar com ungalg del marsobre les ones d'argent.
Prenent un cotxe vaig fer-me conduir al número 3 del carrer Bucklersbury. Míster Pertwee era un cavaller d'aspecte senzill, que tenia una oficina al tercer pis. Va mostrar-me una aquarel·la del «Rogue», que l'empenta del vent feia volar. La coberta feia un angle de 95 graus amb l'oceà. A la pintura no hi havia cap ser humà sobre coberta, i jo vaig suposar que havien relliscat a la mar. Realment no es comprenia que persona hagués pogut romandre sense ésser clavada, i vaig assenyalar aquest desaventatge al llogater, que aleshores va explicar-me que l'aquarel·la representava al «Rogue» en un viratge quan va guanyar la renomenada copa Medway. Mister Pertwee donava per fet que jo sabia tot el que es referia a l'esdeveniment, en forma que va deixar-me sense valor per a fer cap més pregunta. Dues taques petites, a prop del marc de la pintura, que jo havia preses en principi per unes corques, venien a ésser, segons semblava, el segon i el tercer guanyador d'aquesta cèlebre regata: Hi havia també una fotografia delyachtanclat a Gravesend, que impressionava menys, però donava idea de major estabilitat; i, havent estat contestades satisfactòriament totes les altres meves preguntes, vaig llogar el vaixell per una quinzena. Mister Pertwee digué que era una sort que sols el volgués per una quinzena (més tard vaig convenir amb ell) car endavant el tenia compromès per altre; si l'hagués volgut per tres setmanes hauria tingut de refusar.
Convingut d'aquesta forma el lloguer, Mister Pertwee va demanar-me si tenia pensat patró. El què no fos així va ésser també una sort (les coses semblaven resoldre's amb fortuna en tots sentits), car Míster Pertwee estava segur que res podia fer millor que servar Mister Goyles, que el patronejava aleshores, i que m'assegurava que era un excel·lent patró: l'home que coneixia el mar com si fos la seva pròpia dona i que mai no havia causat un naufragi.
Érem al matí, i el yacht es trobava anclat a Harwich. Vaig pujar al tren de les 10'45 a l'estació del carrer de Liverpool, i a la una en punt estava enraonant amb Míster Goyles a coberta.
Aquest Goyles era un home gras, de gestos paternals. Vaig dir-li el meu projecte d'anar bordejant les illes holandeses i pujar després cap a Noruega; i a tot això ell, responia afirmant, aparentant un gran entusiasme per l'excursió, i afegint que hi trobaria un veritable gaudi. Tot seguit tractàrem de la qüestió del proveïment, i el seu entusiasme augmentava. La quantitat de queviures apuntada per Míster Goyles confesso que em va sorpendre: Si haguéssim viscut als temps de Drake i l'Amèrica espanyola, hauria sospitat que es preparava per a quelcom fora de la llei; però ell reia d'aquella faisó paternal, i em va respondre que res no era exagerat. Cas de sobrar cosa, la tripulació ho arreplegaria i s'ho emportaria a llurs cases… Sembla que era el costum, i, malgrat semblar-me a mi que anava a fer el proveïment d'aquella gent per tot l'hivern, res no vaig objectar per no semblar coquí. La quantitat de beguda que calia, també va sorpendre'm. Vaig parlar del que precisaríem per part meva, i Mister Goyles parlà en nom de la tripulació. Dec dir-ho en favor seu: ell no pensava més que en els seus homes.
-Nosaltres no volem res que s'assembli a una orgia, Mister Goyles- vaig indicar-li.
-Orgia?- replicà ell. -Això són només que dues gotes que acostumen a pendre amb el te.
M'explicà la seva llei, que era escollir bona gent i tractar-la bé.
-Treballen millor per a un, i tornen altra vegada.
Pel que toca a mi, no desitjava pas que tornessin altra vegada. Començava a agafar-los certa antipatia, encara abans de conèixer-los. Els considerava ja com una tripulació d'embriacs i golafres; però Mister Goyles parlava amb tanta d'animació, i jo tenia tan poca d'experiència, que un cop més vaig deixar-lo que sortís amb la seva. Demés va prometre'm que també en aquest respecte en tindria cura personalment que res no fos vessat, i quedà encarregat de cercar la ditxosa tripulació, dient-me que ho podia fer ben bé i que ho faria de bon grat, amb l'ajut de dos homes i un noi; però jo vaig pensar que, si es referia a lo de desembarrassar els queviures i la beguda, feia curt. Però probablement parlava de la navegació delyacht.
Camí de casa, vaig anar a veure el meu sastre, i li vaig encomanar un vestit deyachtmani un capell de roba blanca, que em va prometre fer a la carrera i tenir-ho llest per al dia. Després, un cop a casa, vaig contar a Ethelbertha tot el fet. El seu gran delit fou minvat molt per una reflexió: Podria la modista enllestir-li el vestit a temps?: la mena de reflexions que se li acuden a una dona.
La nostra lluna de mel, que gaudíem de no gaire, havia estat interrompuda en certa manera. Decidírem de no convidar ningú i tenir elyachtper a nosaltres sols. ¡I alabat siga Déu per haver-ho decidit així! El següent dilluns, ben mudats amb els nostres nous vestits, ens dirigírem envers elyacht. No recordo ben bé el que Ethelbertha portava; però, fos el que fos, li esqueia molt favorablement. El meu abillament era d'un blau fosc, orlat d'una trena estreta i blanca que em sembla que donava el cop.
Míster Goyles sortí a rebre'ns a coberta, i ens digué que la taula era servida. Dec reconèixer que Goyles havia contractat un cuiner bastant destre. Quant als altres membres de la tripulació, llurs habilitats no podien lluir-se encara. Parlant d'aquests en un moment de descans, puc dir, malgrat tot, que semblaven una tripulació ben alegre.
El meu pensament havia estat de, ben dinats, a llevar ancles, i jo, a l'ensems, fumant ma cigarreta, amb Ethelbertha a ma vora i apoiats a la borda, contemplaríem les blanques roques de la mare pàtria, que s'enfonsaven de mica en mica en l'horitzó. Ethelbertha i jo realitzàrem la nostra part del programa, i aguardàrem a coberta tots sols.
-Sembla que s'ho prenen amb calma- va dir Ethelbertha. -Si en el curs de quinze dies- vaig respondre-li -es mengen la meitat del que hi ha alyacht, necessitaran un temps bastant llarguet per a cada àpat. El millor que podríem fer és no donar-los pressa: si no, no acabaran amb la quarta part del que hi ha.
-Segurament se n'han anat a jeure- comentà ella més tard. -Aviat serà temps de pendre el te.
Certament que s'estaven massa quiets. Vaig avançar-me a una escotilla i vaig demanar a grans crits el capità Goyles. Vaig cridar tres cops, i llavors va pujar amb molta de calma. Semblava ésser més pesat i més vell que quan el vaig veure la darrera vegada, i portava a la boca un cigar apagat.
-Quan estigueu llestos, capità Goyles, sortirem.
El capità Goyles es tragué el cigar de la boca.
-No pas avui. No ho farem avui, senyor, amb la vostra llicència.
-Què? Doncs què passa amb el dia d'avui?
Jo sé que els mariners són gent supersticiosa, i vaig pensar que potser el dilluns era considerat de malastrugança.
-Amb el dia d'avui res, no passa- respongué el capità Goyles: -és en el vent que penso, car no sembla voler canviar.
-Però és que necessitem que canviï? Penso que és com devia ésser, mort al darrera nostre.
-Sí, sí; mort és la paraula. La nostra mort seria si volguéssim sortir amb aquest vent. ¿Veu vostè, senyor?- m'explicà en resposta a la meva sorpresa. -Aquest és el que nosaltres diem unvent de terra: vol dir que bufa directament de la terra, diríem.
En reflexionar sobre el que deia, vaig trobar que tenia tota la raó: el vent venia de la terra.
-Pot canviar al vespre- digué el capità, més esperançat. -De totes maneres no és violent, i el vaixell cavalca bé.
El capità Goyles tornà son cigar a la boca, i jo vaig tornar a popa per explicar a Ethelbertha el perquè de la trigança. Ethelbertha, que semblava no estar tan joiosa com en pujar a bord, volia saber per què no podíem sortir quan el vent venia de la terra.
-Si no vingués de la terra, vindria del mar i ens empenyeria enrera, altre cop cap a la costa- digué. -A mi em sembla que precisament és el vent que ens cal.
-Això t'ho fa veure la teva manca d'experiència, nena… Sembla ésser el vent que ens cal, però no ho és. És el que nosaltres diem unvent de la terra, i un vent de la terra és sempre perillós.
Ethelbertha volia saber per què un vent de la terra és sempre perillós. Les seves preguntes m'empiparen un xic. Potser anava posant-me malhumorat. El monòton moviment d'unyachtanclat deprimeix el més ardent esperit.
-No t'ho puc explicar- vaig dir-li. I allò era ben veritat. -Però fer-se a la mar amb aquest vent seria la major de les bogeries; i jo t'estimo massa, nena, per a exposar-te a perills innecessaris.
Vaig pensar que aquesta era una bona conclusió; però Ethelbertha replicà, simplement, que, vistes les circumstàncies, hauria estat el millor no anar a bord fins el dimarts. I deixà la coberta.
Al matí el vent virà en rodó al nord. Vaig aixecar-me de bon matí, i li ho vaig fer observar al capità Goyles.
-Sí, sí; així és, senyor- afirmà. -És una dissort, però no pot evitar-se.
-Vol dir que no fóra possible, de sortir avui?
El capità, sense enutjar-se del to de la meva pregunta, es posà a riure.
-Bé, senyor; si vostè volgués anar a Ipswich, diria que no ens podia afavorir més; però la nostra destinació, com sap, són les costes holandeses… Heu's ací.
Corro a abocar-li la notícia a Ethelbertha, i convinguérem a passar el dia a la costa. Harwich no és pas una ciutat alegre. Cap al vespre diriem que lassa l'esperit. Vàrem pendre el te amb créixens a Dovercourt, i després retornarem al moll a cercar el capità Goyles i el bot. L'esperàrem durant una hora. Quan vingué estava més alegre que nosaltres. Si ell mateix no m'hagués dit que mai no bevia sinó un vas de ponx calent en tornar a la nit, hauria pensat que estava embriac.
Al següent dia el vent era del sud, la qual cosa féu inquietar el capità, car semblava que era igualment insegur moure's o aturar-se on estàvem. L'única esperança era que canviés abans que no succeís quelcom. Aleshores Ethelbertha havia començat a agafar antipatia alyacht. Deia que, per ella, hauria preferit passar la setmana en una banyera, trobant que almenys una banyera no es belluga.
Vàrem passar un altre dia a Harwich, i aquella nit i la següent el vent romania encara del sud. Dormírem a l'hotel Cap del Rei. El divendres el vent venia de l'est. Vaig topar amb el capità Goyles al moll, i li vaig dir que, vist això, podíem començar el viatge. Ell semblava irritat de la meva insistència.
-Si vostè sabés una mica més, senyor, veuria per vostè mateix que no és pas possible: el vent està bufant directament de la mar.
Jo vaig demanar-li:
-Capità Goyles, féu el favor de dir-me què cosa és la que jo he llogat: ¿és unyachto una casa flotant?
Ell aparegué sorprès de ma pregunta i va dir:
-És una iola.
-El que vull saber és si pot moure's o és un malendreç; car, aleshores, digueu-m'ho francament; cercaré algunes eures i testos per posar-los sobre les escotilles. Posarem flors i un envelat sobre la coberta, i ho deixarem bellament ornat. Peró si pot moure's…
-Moure's?- interrompia el capità. -Si aconseguim un vent propici darrera elRogue…
-Però què és, un vent propici?
El capità Goyles semblava capficat.
-En el curs d'una setmana- vaig afegir -hem tingut vent del nord, del sud, de l'est i de l'oest… amb variacions. Si imagineu altre indret de la brúixola d'on pugui venir, digueu-me'l i esperarem per ell; si no, i si aqueixa àncora no ha arrelat al fons de l'oceà, l'aixecarem avui i veurem el que passa.
Ell s'adonà que jo havia pres un determini.
-Molt bé, senyor: vostè és amo i jo sóc per obeïr. Solament tinc un fill; i, com que encara depèn de mi, gràcies a Déu, no dubto que vostè es recordarà d'ell, en son testament, com de la vella.
La seva solemnitat va impressionar-me.
-Mister Goyles- vaig dir-li: -¿hi ha cap esperança, en qualque temps, d'apartar-se d'aquest maleït lloc?
La genialitat amable del capità li retornà.
-Vostè veu, senyor? Aquesta és una costa molt particular. Estaríem bé un cop fora d'ella; però apartar-se amb un closca de caragol com aquesta… és qüestió de mirar-s'ho.
Deixí al capità en la seguretat que observaria el temps com una mare ho faria amb son fillet adormit. Eren ses pròpies paraules, que em semblaren corprenedores. Altra vegada vaig veure'l a les dotze. De la finestra de la cadena de l'àncora estant, guaitava el temps.
A les cinc d'aquella tarda me'n passà una de sortosa. Al mig del carrer de Hing vaig trobar un parell d'amicsyachtmansque havien tingut de romandre a terra per una averia al timó. Vaig dir-los la meva història, i ells semblaven menys sorpresos que divertits. El capità Goyles i els dos homes estaven encara observant el temps. M'adreço vers l'hotel i preparo a Ethelbertha. Tots quatre anàrem plàcidament al moll, on trobàrem el bot. A bord sols hi havia el minyó. Els meus amics es feren càrrec delyacht, i a les sis fugíem alegrement de la costa.
A la nit arribàrem a Aldvorouch, i l'endemà ens dirigírem a Yarmouth, on els meus amics m'havien de deixar, i vaig decidir de deixar elyachta mon torn. Les provisions les vàrem vendre a la platja de Yarmouth, fent-se subhasta de bon matí. Vaig tenir una pèrdua, però també vaig tenir la satisfacció de… «mirar bé», el que havia fet i entabanar el capità Goyles. ElRogueel vaig deixar a càrrec d'un marí de la localitat, que per un parell de lliures es comprometè a tornar-lo a Harwich, i nosaltres retornàrem a Londres per tren.
Potser que hi hagi d'altresyachtsdistints delRoguei patrons diferents de Mister Goyles; però aquella aventura m'ha deixat un prejudici contra uns i altres.
* * *
George pensà que el llogar unyachtsuposava una pila de responsabilitats, i vam, per això, abandonar la idea.
-I què em dieu del riu?- insinuà Harris. -Altres cops hi hem passat estones delicioses.
George sacsejà silenciosament sa cigarreta, i jo vaig trencar una altra nou.
-El riu no és pas el que era en altre temps- vaig dir. -Hi ha no sé què, però hi ha quelcom… una humitat… a l'aire del riu, que fa sempre ressentir mon lumbago.
-A mi em passa el mateix- digué George. -No sé pas com és, però ara mai no puc dormir prop d'un riu. Vaig passar una setmana a casa Joe a la primavera, i tots el matins em despertava a les set en punt i jamai no dormia més.
-Jo solament inspirava una idea- observà Harris. -Pel que toca a mi, no crec tampoc que em sigui bo. Em sento de la gota.
-El que a mi més m'afavoreix- vaig dir -és l'aire de la muntanya.¿Què us semblaria una excursió a peu per Escòcia?
-A Escòcia sempre plou- digué George. -Hi vaig estar tres setmanes l'any anterior, i mai el temps no era eixut, ni una sola vegada… Res, doncs, d'això.
-A Suïsa el temps és bastant bo- digué Harris.
-Elles mai no aprovarien la nostra marxa a Suïssa, anant tots sols- vaig dir jo. -Bé sabeu el que va passar la darrera vegada. Devem triar un lloc on cap dona ni minyoneta de delicada educació pugui trobar-se. Un país de dolents hotels i molestos viatges, en què nosaltres tinguen de patir-ne els inconvenients: treballar durament, potser dejunar…
-Molt bé: això és- interrompé George, -això és. No oblideu que jo vinc amb vosaltres.
-Heu's aquí!- exclamà Harris. -¡Una excursió en bicicleta!
George dubtava.
-Han de pujar-se moltes costes, en una excursió així- digué -i de vegades el vent ve a contracursa.
-També hi ha baixades,i el vent ajuda al darrera- digué Harris.
-Jo mai no ho he notat- afegí George.
-Doncs en res no podreu pensar millor que en una excursió en bicicleta- insistí Harris.
Jo era inclinat a convenir amb ell.
-I us diré lloc: per la Selva Negra.
-Què? Tot, allí, són pujades- digué George.
-No pas tot- afegí Harris: -solament cosa de dues terces parts, i hi ha quelcom que haveu oblidat.- Girà els ulls a l'entorn cautelosament, i baixà la veu com un murmuri. -Hi ha petits carrils que pugen aquelles costes; petites cremalleres que…
La porta s'obrí i aparegué Mistress Harris dient que Ethelbertha es posava el capell i que Muriel, després d'esperar, havia recitat jala tertúlia del foll sombrerersense nosaltres.
-Al Club demà a les quatre- em digué Harris a cau d'orella gairebé en aixecar-se de la cadira, la qual consigna vaig transmetre a George en pujar dalt.
Un afer delicat. -El que podia haver dit Ethelbertha. -El que va dir. -El que digué Mistress Harris. -El que diguérem a George.- Sortirem el dimecres. -George suggereix la possibilitat de servir-nos culturalment. -Harris i jo ho posem en dubte. -Quin treballa més en un tàndem. -Opinió del que va davant. -Punts d'obir del que va darrera. -De com Harris perdé la seva dona. -La qüestió de l'equipatge. -La saviesa del meu oncle difunt Podger. -Principi de la història d'un home que tenia un sac.
Aquell vespre mateix vaig abocar-ho tot a Ethelbertha. Vaig començar fent-me un xic el neguitós, amb la idea que Ethelbertha se n'adonés; a la qual cosa jo assentiria, explicant-ho per pressió cerebral. Llavors parlaríem de l'estat general de la meva salut i de l'evident necessitat que prengués aviat mides radicals. Pensava que amb una mica de tacte podria arreglar-me-les de manera que la proposició sortís de la mateixa Ethelbertha. Me la imaginava dient: «No, estimat; és un canvi d'aires, el que necessites, un canvi complet. T'has de convèncer i marxar a fora un mes. No em diguis que vagi amb tu. Bé conec que t'agradaria més que hi anés, però no vull. És la companyia d'altres homes, el que necessites. Mira de persuadir a George i Harris perquè vagin amb tu. Creu-me; un cervell tan treballat com el teu, requereix de tant en tant un descans de les preocupacions casolanes. Oblida per un moment que els nens necessiten lliçons de música i sabates i bicicletes, amb tintura de riubarbre, tres cops diaris; oblida que a la vida hi ha d'aitals coses com són els cuiners, els empaperadors de la casa, els gossos del veí i els comptes del cansalader. Marxa a un verd recó de la terra on tot et sigui nou i estrany, on el teu cervell agotat pugui trobar pau i idees fresques. Marxa per un espai de temps i dóna'm ocasió que m'adoni de la teva manca al costat meu i reflexioni sobre la teva bondat, que tinc sempre al davant; car és molt humà que jo no ho consideri sovint, de la mateixa manera que hom es fa indiferent a la benedicció del sol i a la bellesa de la lluna. Marxa i retorna refrescat de cap i de cos, més eixerit, millorat (si això fos possible), del que marxes.»
Malgrat que assolim els nostres desigs, mai no vénen revestits de nostre grat. En poques paraules: Ethelbertha no semblava adonar-se del meu neguit, i, en tenir jo de fer-li'n esment, vaig dir:
-Mira, perdona'm, però aquesta nit no em trobo el mateix…
Ella digué:
-I ara! No havia notat cap diferència! ¿Què et passa, doncs?
-No t'ho puc ben dir; fa algunes setmanes que m'ho sento venir.
-Deu ésser aqueix whisky.
-És quelcom més seriós. Em penso que no sigui més mental que corporal.
-Deus haver estat llegint altra vegada aquelles cròniques mèdiques…- afegí ella amb una certa compassió. -¿Per què no prens el meu consell i no les llences al foc?
-Doncs tampoc no són aquestes critiques mèdiques. Darrerament han estat afalagadores… una o dues d'elles.
-De què et prové, doncs? Deu tenir la seva explicació.
-No, no la té, i això és el més remarcable de tot. Solament ho puc explicar com una estranya sensació d'inquietud que sembla haver-se apoderat de mi.
Ethelbertha m'esguardà amb uns ulls especials; però, com que res no deia, vaig seguir la meva argumentació.
-Aquesta dolorosa monotonia de la vida, la felicitat sense esdeveniments, sense variants, d'aquests dies, aclaparen un hom…
-Jo no els sabria plànyer- digué Ethelbertha. -D'altra mena els podríem tenir menys agradosos.
-No n'estic completament cert, d'això. Dins una vida de gaudi seguit, puc imaginar la dolor com una variant benvinguda. De vegades penso si els Sants del Cel no sentiran la continua serenor com una càrrega pesant. A mi, el viure d'infinita felicitat, ininterromput per una sola nota de contrast, em faria esdevenir boig. Suposo que sóc una estranya mena d'home: de vegades ni jo mateix m'arribo a entendre; hi ha moments que jo mateix m'avorreixo.
Sovint, un curt discurs com aquest, endreçat a recòndites fondàries d'indescriptible emoció, han commogut Ethelbertha; però aquesta nit semblava estranyament incompassiva. Pel que fa al cel i sos possibles efectes sobre meu, em digué que no em capfiqués amb aquestes coses, fent-me veure que sempre és bogeria caminar a l'encontre d'un mal que potser per si mateix mai no vindria. Quant a ésser jo una estranya mena d'home, va suposar que no estava en mi l'evitar-ho; i, mentre la gent al meu entorn estigués disposada a acceptar-me, era assumpte finit. La monotonia del viure, afegí que era per a tots dos, i en això sí que em compadia de debò.
-Tu no pots pensar- digué -com ansio de fer, algun cop, una escapada de tu mateix; però, com que sé que no fóra possible, m'estic de rumiar-ho.
Mai no havia oït parlar Ethelbertha d'aital faisó. Va esbalair-me i agraviar-me més enllà de la mida.
-Certament que no és gaire carinyosa l'observació que em fas- vaig dir-li. -No em sembla allò que diríem una observació marital…
-Bé que ho sé així; i és per això que mai, fins ara, no t'ho havia dit- continuà ella. -Vosaltres, els homes, no podeu capir que, per molt enamorada que del seu espòs sigui una dona, hi ha vegades que en certa manera la fastigueja. No pots pensar com desitjo, algun cop, de poder posar-me el meu capell i sortir sense que ningú no em demani on vaig, perquè me n'hi vaig, si seré gaire temps fora i quan retornaré. No pots pensar com desitjo, alguns cops, encomanar un àpat del meu exclusiu grat i de la canalla, que, en veure'l, agafessis el teu barret i te n'anessis al Club. Mai no pots pensar com hi sóc abocada, moltes vegades, a convidar a casa l'amiga que em plagui i que sé que et desplau a tu; anar a veure les persones que m'agrada de veure; jeure quan sóc afadigada; llevar-me quan sento que ho vull fer així… Però dues persones que viuen plegades són obligades contínuament a sacrificar-se llurs propis desigs. De vegades és favorable apaivagar la tensió un xic.
Més endavant, tot rumiant les paraules d'Ethelbertha, he arribat a capir-ne el valor; però, aleshores, confesso que van ofendre'm i indignar-me al punt de dir-li:
-Si el teu desig és alliberar-te de mi…
-Vejam! No facis el ximplet, ara!- interrompé ella. -Parlava d'alliberar-me de tu per un curt moment: sols el bastant per a oblidar-me que hi ha en tu un o dos petits defectes; sols el bastant per a fer-me recordar el bon minyó que ets en altres aspectes, i desitjar el teu retorn com acostumava aquells dies que no et veia tan sovint; que em faci, potser, un xic indiferent a tu, com hom es fa indiferent a la glòria del sol, per allò de tenir-lo cada dia.
El caire que prenia Ethelbertha no em complagué. Hi havia una frivolitat, en ella, que no s'esqueia amb el tema que tractàvem. No em semblava molt afalagador que una dona mirés joiosament la separació del seu marit durant tres o quatre setmanes. No és el que jo nomenaria molt femení, ni era, altrament, cosa pròpia d'Ethelbertha. N'estava empipat. Sentia allunyar-se'm les ganes de l'excursió, i, de no haver estat per Harris i George, l'hauria abandonada; però, talment com eren les coses, no hi havia mitjà de canviar la idea decorosament.
-Molt bé, Ethelbertha- vaig dir-li: -serà el que voldràs. Si desitges una pausa en la meva companyia, la fruiràs. Però, si no fos curiositat impertinent de la part d'un marit, em plauria saber què et proposes fer durant la meva absència.
-Pendrem la casa de Folkestone- respongué, -i me n'aniré amb Kate. I, si vols fer un favor a Clara Harris, convenç el seu espòs que vingui amb tu, i així Clara podria estar-se amb nosaltres. Totes tres acostumàvem de passar bones estades abans que vosaltres no vinguéssiu per allà, i fóra cosa deliciosa de renovar-les. ¿No creus que podries persuadir Harris que vingués amb tu?
Jo vaig dir que miraria de fer-ho.
-Això és el que se'n diu un bon minyó!- afegí Ethelbertha. -Pren-t'ho amb interès, i fins podries veure que George s'unís a vosaltres.
Li vaig respondre que no era gaire aventatge que George vingués, car, essent fadrí, ningú no sortiria beneficiat amb la seva absència. Però una dona mai no capeix la ironia que no vol. Sols va fer esment que no fóra cosa amable de no convidar-lo. I ho vaig prometre així.
* * *
Al Club vaig trobar Harris a la tarda, i vaig demanar-li de com li havia anat l'afer.
-Oh! Tot va bé!- va dir-me. -Tot va a cor què vols cor què desitges.Cap dificultat no hi ha per a marxar.
Malgrat el que deia, quelcom de la seva manera d'enraonar suggeria una satisfacció incompleta: d'aital faisó, que vaig instar-lo perquè em donés detalls.
-Ellaera, per l'assumpte, tendra com una mantega- digué. -Pensà que era un bell acudit de George i que segurament em faria bé.
-Això, doncs, és de primera. ¿Què hi ha, de dolent?
-No, res de dolent, no hi ha. Però això no és pas tot…Ellaem va parlar d'altres coses…
-Entesos!
-…Hi ha un caprici d'ella per una cambra de bany…
-Ho he sentit a dir. També a Ethelbertha se li ha ficat al cap el mateix caprici.
-Bé. Vaig haver de consentir que les obres es fessin tot seguit. No podia negar-m'hi, estant ella tan amable en l'assumpte nostre. Total, cent lliures que, per la part baixa, em costaria de la butxaca.
-Voleu dir?
-Fins a l'últim penic. El pressupost ja puja a seixanta lliures…
Vaig esgarrifar-me en oir-lo.
-I cal afegir la cuina econòmica- continuà Harris. -Tot el que durant dos anys ha anat malament a casa, ha estat per motiu de la cuina econòmica.
-Sí, ho sé ben bé, el que passa. Nosaltres hem mudat sis cases des del nostre matrimoni, i a cada una la cuina econòmica era més dolenta que a l'anterior. La que tenim ara, no sols és incompetent, sinó despitosa. Coneix quan tenim convidats, i s'espatlla per fer-ho més malament.
-Nosaltres hem de posar-la nova- digué Harris, i no certament amb orgull. -Clara pensà que ens seria estalvi, de fer les obres a l'ensems. Tinc per a mi que, si una dona volgués una tiara de diamant, encertaria a explicar-ho per estalviar la despesa d'un capell.
-I ¿quant penseu gastar en la cuina econòmica?- vaig fer-li, interessat en la qüestió.
-No ho sé ben bé. Altres vint lliures, suposo.
Després vam parlar del piano.
-¿Haveu mai observat cap diferència, entre un piano i un altre?- em demanà Harris.
-N'hi ha que semblen un xic més alts. Però un hom s'hi acostuma.
-El nostre és deficient en els registres aguts. Per cert (ja que en parlem): ¿sabeu què cosa siguin els registres aguts?
-És allò de l'aparell que fa els crits més estridents- vaig explicar-li: -la part que sona com si li trepitgessin la cua. Les seleccions musicals més exquisides, sempre acaben amb floritures, allí.
-Doncs volen més registre agut, car el nostre antic piano no en té a bastament. És cosa d'arreconar-lo a l'habitació de la canalla i comprar-ne un de nou per al saló de rebre.
-I… ja no res més?
-No. No se li acudí altra cosa, de moment.
-Doncs se li haurà acudit quan retorneu a casa: ella ha pensat quelcom més.
-Què!
-Una casa a Folkestone.
-I ¿per què ha de voler una casa a Folkestone?
-Per a ser-hi- vaig dir: -per a ser-hi a l'estiueig.
-Però si a l'estiu ella va a Gal·les per veure els seus parents, aprofitant les vacances, amb la canalla! Hem estat convidats.
-Potser- vaig dir -anirà a Gal·les abans no vagi a Folkestone, o bé, potser, de pas que retorni de Folkestone. Malgrat tot, voldrà la casa que us dic. Em plauria d'ésser enganyat, en benefici vostre; però tinc el pressentiment d'encertar.
-Aquesta excursió- apuntà Harris -ens costarà un ull de la cara.
-Ha estat una ximpleria des de bon principi.
-Vam ésser boigs escoltant George. Ens ficarà en un embolic el millor dia.
-Sempre ha estat un embolicador- vaig afegir.
-I tan tossut!
Aleshores oírem la seva veu al rebedor demanant si tenia correu.
-El millor és no dir-li res. Ara és massa tard per a fer-se enrera- vaig dir a Harris.
-Certament. Res no guanyaríem. L'aparell de bany i el piano hauria de comprar-los ara, vulguis o no.
George entrà demostrant vera joia.
-Bo!- exclamà. -Tot va bé? ¿Ho haveu arranjat bé?
El seu to no em complaïa completament, i vaig observar que a Harris li feia igual efecte.
-Arranjat què?- vaig demanar-li.
-Què? El marxar!
Vaig compendre que era ocasió de fer a George un bon raonament.
-En la vida matrimonial- vaig dir -l'home proposa i la dona acata.És el deure. Tota religió ho ensenya així.
George creuà les mans i restà mirant al sostre.
-Nosaltres podem fer un xic de broma amb aquestes coses- vaig continuar, -però, en arribar al terreny seriós, és això el que passa sempre. Tots dos havem anunciat a les nostres dones que marxem. Elles, cosa lògica, se'n planyen: preferirien de venir amb nosaltres; però, no podent ésser, voldrien que romanguéssim amb elles. Els havem explicat la nostra decisió… i prou.
-Perdoneu-me- digué George. -No havia comprès. Sóc solter. La gent em diu una cosa o altra, i jo me'ls escolto.
-Doncs en això és en el que aneu errat- vaig continuar jo. -En voler saber quelcom d'aquestes coses, veniu a Harris o a mi per demanar un consell.
George féu una inclinació de cap, i començàrem a tractar el nostre assumpte.
-Quan marxem?- demanà George.
-Pel que em pertoca, com més aviat millor- digué Harris.
Vaig pensar que volia sortir com més aviat millor, bo i tement que a Mistress Harris se li podia acudir desitjar quelcom més del que havia ja demanat. Vàrem fixar la data del pròxim dimecres. Harris interrogà.
-Quin camí anem a seguir?
-Tinc un pensament- digué George. -Em sembla que vosaltres esteu, naturalment, desitjosos de servir-vos-en culturalment a l'ensems.
A la qual cosa jo vaig contestar:
-Tant com a esdevenir meravelles de saviesa, no que no ho pensem; ara fins a cert punt, i mentre pugui fer-se sense grans despeses ni gran esforç personal…
-Pot fer-se- digué George. -Coneixem Holanda i el Rin. Bé: doncs la meva proposta és que prenguem el vaixell per a Hamburg, veure Berlin i Dresde, i fer-nos el camí devers Schwarzwald per Nuremberg i Stuttgart.
-N'hi ha, d'indrets molt bonics, a Mesopotàmia…- murmurà Harris.
George digué que Mesopotàmia era molt lluny del camí, però que la ruta Berlin-Dresde era completament realitzable. Per bé o per mal, ens va ficar a la nau. I continuà.
-Les màquines, com altres vegades: Harris i jo al tàndem; vós…
-No em va bé!- interrompé Harris. -Vosaltres dos al tàndem, i jo tot sol.
-Tant se val. Nosaltres dos al tàndem i Harris…
-Tant m'és d'anar-hi mantes vegades, quan em correspongui- llavors vaig interrompre jo. -Però no estic disposat a rossegar George tot el camí. El pes ha de repartir-se.
-Bé, molt bé: ens el repartirem; però ha d'ésser amb el clar enteniment que George treballarà també.
-Que George… qué?- demanà ell.
-Que George treballarà també- repetí Harris fermament. -Sobretot costes amunt.
-I ara!- exclamà George. -¿És que no voleu fer una mica d'exercici?
Sempre hi ha quelcom de desplaent, amb aquest tàndem. La teoria del que munta al davant és que res no fa el qui va al darrera; i el que va al darrera pensa que ell, tan sols, és la força motriu, i que el que va al davant no fa res més que sonar la botzina. El misteri mai no es resoldrà. És cosa enutjosa que, a l'ensems que la prudència vos aconsella, d'una part, no excedir-vos en l'esforç per no emmalaltir el cor, i quan la justícia, a l'altra orella, vos fa observar: «-Per què ho fas tot tu? Això no és pas un cotxe;ellno és un passatger!», hagueu de sentir aleshores comellgruny: «-Vejam, què us passa? Haveu perdut els pedals?»
Harris, els primers dies de casat, tingué un gros disgust per no saber què fa la persona que munta al darrera. Anava amb la seva esposa per Holanda; els camins eren pedregosos, i la màquina sovintejava els bots. «-Aferma't al seient!», digué Harris sense girar el cap. Mistress Harris cregué que li havia dit: «-Bota!». Cap de tots dos pot explicar perquè ella entengué: «-Bota!», havent-li dit ell: «-Aferma't» Mistress Harris ho planteja així: «Si tu haguessis dit: -Aferma't!-, ¿per què anava jo a botar?» Mentre que Harris ho planteja d'aquesta manera: «-Si jo hagués volgut que botessis, per què anava a dir: -Aferma't al seient!-?». L'aventura passà, però ells segueixen destralejant-se per l'assumpte fins avui.
Qualsevol que sigui l'explicació, res no canvia el fet que Mistress Harris botà, mentre ell pedalejà fortament amb la impressió de portar-la a ella encara al darrera. Sembla que, de primer antuvi, ella pensà que Harris pujava la costa per fer-s'hi veure. Tots dos eren joves, i ell acostumava a fer semblants coses. Ella esperava que saltaria a terra en arribar al cim, i que restaria esperant-la amb una positura descuidada i graciosa, quan, contràriament, va veure'l traspassar el cim i davallar ràpid per una llarga i escarpada rampa. S'apoderà d'ella primerament la sorpresa, després la indignació, i darrerament el pasme. Corregué al cim tot cridant, però ell no girava mai el cap. Va veure com desapareixia a un bosc que hi havia a una milla i mitja de distància, i aleshores segué a terra i esclatà en un plor.
Aquell matí havien tingut una petita qüestió, i ella començà a dubtar si son marit s'hauria pres la cosa massa seriosament i intentava la deserció. No tenia diners; no sabia holandès. En passar la gent semblava apiadar-se d'ella, que volia fer compendre el que li havia succeït. La gent comprenia que ella havia perdut quelcom, però sense arribar a capir el què. La conduïren al poble més proper i li presentaren un policia, el qual va deduir de les expressions, senyals i gestos d'ella que li havien furtat la bicicleta. Posaren en moviment el telègraf, i descobriren, en una vila distanciada a quatre milles, un desgraciat minyó que muntava una màquina de senyora, d'antic estil. Se l'emportaren en un carro, però ella no semblava voler ni el minyó ni la bicicleta, pel qual motiu el deixaren anar, restant tots bocabadats.
Mentrestant, Harris seguia sa marxa amb delit. Li semblava que, de sobte, havia esdevingut més destre i àgil ciclista en tots sentits. I digué, pensant dirigir-se a Mistress Harris: «Fa mesos que no havia sentit tan lleugera aquesta màquina. Em sembla que l'aire se m'assenta bé.» Després va dir-li que no s'espantés i li faria veure el de pressa que podia anar. S'inclinà sobre el manillar, posant el coll al treball. Sa bicicleta botava sobre el camí com si tingués vida pròpia. Masies i esglèsies, gossos i caps d'aviram, arribaven a ell i passaven a correcuita. La gent s'aturava a mirar-lo; els petits l'atiaven. Així corregué gaiament per espai d'unes cinc milles. Després, segons ell explica, començà d'adonar-se que quelcom anava malament. No el sorprenia el silenci, car el vent bufava fort, i la màquina fressava molt. Fou una sensació de buit que li arribà. Estengué sa mà al darrera i cercà. Res no hi havia, sinó l'espai. Saltà o, més bé, caigué de la màquina, i esguardà al lluny del camí, que s'estenia blanc i recte al mig del bosc, i ni una ànima es veia en tot el llarg. Tornà a muntar la màquina i va desfer el camí vers l'alt del puig, arribant en deu minuts al lloc on el camí es dividia en quatre. Allí baixà, tractant de recordar per quin havia vingut.
Mentre deliberava, un home passà a cavall, seient d'un costat les dues cames. Harris el féu aturar, bo i explicant-li que havia perdut la seva esposa. L'home no semblà sorpendre's ni apiadar-se. Un altre pagès arribà aleshores que parlaven, al qual el primer va contar l'assumpte com una anècdota i no pas com un accident; el que més estranyava al vingut de nou, era que Harris mogués tant de soroll per la cosa.
Harris res no tragué en net d'aquells dos, i, maleint-los, tornà a la màquina i prengué a l'atzar, pel camí del mig. A la meitat del puig trobà un grup de dues jovencel·les i un noi entre ambdues, que, pel que es veia, treien d'ell el millor partit que podien. Va demanar-los si havien vist la seva esposa, i ells l'interrogaren pels detalls; però Harris no sabia prou l'holandès per a fer una descripció. Tot el que pogué dir-los fou que era una dona formosa, de mitjana alçada; la qual descripció, per massa genèrica, no va fer-los impressió. Qualsevulla espòs podria dir el mateix, i per aital mitjà possessionar-se d'una esposa que no li pertanyés. Li demanaren com anava abillada; però ell per res del món ho recordava.
Dubto que cap home pugui dir com anava vestida una dona, deu minuts després de deixar-la. Recordava Harris unes faldilles blaves, i després quelcom que devia portar fins al coll, una brusa, sens dubte; tenia també la visió confosa d'un cinturó. Però, quina mena de brusa? Verda? Groga? Blava? ¿Tancada amb coll o amb un llaç? ¿Portava plomes o flors al capell? Portava capell, del cert? Ell no ho gosava pas dir, per por de cometre errada i ésser exposat a caminar indefinidament per fals camí. Les dues jovencel·les feren broma d'ell, la qual cosa, amb l'estat d'excitació en què es trobava l'empipà fortament. El noiet, que semblava desitjós de alliberar-se'n li proposà que demanés a l'estació de policia de la ciutat propera. Harris ho féu així. La policia, donant-li un tros de paper, li digué que fes una acurada descripció de la seva esposa, amb detalls del lloc i moment en què l'havia perduda.
Harris no ho sabia a cosa certa. Tot el que pogué dir-los fou el nom de la vila on dinaren. Estava cert d'haver-la tinguda amb ell aleshores i d'haver començat junts el camí. Els policies semblava que sospitaven de tres punts. Primer: ¿era realment sa esposa? Segon: l'hauria perduda de debò? Tercer: per què l'havia perduda?
Amb l'ajut d'un hosteler que parlava un xic l'anglès, vencé Harris els dubtes de la policia. Li prometeren de fer quelcom, i al vespre la hi portaren en un carretó cobert i una factura de les despeses fetes. L'encontre no fou gaire carinyós. Mistress Harris no és pas una bona actriu i sempre troba gran dificultat a amagar sos sentiments. A l'ocasió present ella confessa francament que no intentà d'amagar-los.
* * *
Tornant altra vegada a la qüestió nostra, un cop resolt l'assumpte del vehicle, sorgí l'eterna qüestió de l'equipatge.
-Suposo que farem la nota de consuetud- digué Harris, disposant-se a escriure.
Aquesta era sàvia qüestió que jo els havia ensenyat. Anys ha l'havia jo apresa del meu oncle Podger. Abans de començar a fer els paquets, mon oncle escrivia la seva nota. Era un home metòdic.
-Pren un tros de paper. Calia començar pel principi. -Escriu tot el que sigui probable que necessitis. Després ho repassaràs, i ves si hi ha cap cosa de la qual puguis estar-te. Imagina't al llit: ¿què és el que portes? Molt bé: escriu-ho… amb una muda de més. Et lleves, i què fas? Rentar-te? ¿Amb què et rentes? Amb sabó? Escriu: sabó; i segueix fins que acabes. Després comença amb les robes. Primer els peus: què és el que portes als peus? ¿Sabates? Mitjons? Escriu-ho; i segueix escrivint fins que arribis al cap. Què ens cal, ultra les robes? Una mica de cognac. Escriu-ho. Un tirabuixó. Escriu-ho. Escriu-ho tot, i així de res no t'oblides.
Aquest era sempre el seu pla. Un cop feta la llista, la repassava curosament, tal com aconsellava, per convèncer-se que res no havia oblidat. La repassava altre cop, i esborrava tot allò de què podia prescindir. Després… perdia la llista.
* * *
George digué que, per un parell de dies, fóra suficient portar els sarrons. El gros de l'equipatge l'enviarien de ciutat a ciutat.
-Hem d'anar-hi amb cura- vaig dir. -Una vegada un home…
Harris esguardà son rellotge.
-Ja ens ho direu al vaixell- digué. -He de trobar Clara a l'estació de Waterloo d'aquí a mitja hora.
-Oh! No trigaré mitja hora, a contar-ho. És una veritable història, i…
-No la malguanyem- digué George. -M'han dit que hi ha dies plujosos a la Selva Negra, i aleshores ens complaurem d'oir-la. El que ara hem de fer és acabar la nostra llista.
Recordo, ara, que mai no vaig contar la història aquella. Sempre quelcom va interrompre-la. I del cert que era una veritable història.
El defecte de Harris. -Harris i l'àngel bo. -Un fanal de bicicleta patentat. -El sillí ideal. -L'adobador de bicicletes: son ull d'àliga; son mètode; la seva alegre confiança; sos gustos senzills i de curtes despeses; son aspecte i posat; com deslliurar-se'n. - George profeta. -L'art gentil de fer-se desplaent en una llengua estranya. -George estudiant de naturalesa humana. -George proposa un experiment. -La seva prudència. -La manutenció de Harris assegurada amb condicions.
Dilluns a la tarda es presentà Harris amb l'anunci d'una casa de bicicletes. I vaig dir-li:
-Si voleu seguir el meu consell, deixeu-vos-ho córrer.
-Deixar-me córrer què?
-Aquesta marca nova, patentada, revolució del món ciclista, pasme i bogeria, que ha batut tots els records, etc., etc… tot el que es vulgui que sigui l'anunci que duus a la mà.
-Molt bé- va dir -Potser sí; però em sembla que ens les tindrem que veure amb muntanyes esquerpes, i em penso que ens caldran bons frens.
-Ens caldrà un bon fre: convingut. El que no ens caldrà és una sorpresa mecànica que no entenem i mai no funciona quan és menester.
-Això funciona automàticament.
-No cal que ho digueu. Per instint sé exactament què farà. En anant de pujada fallarà la roda d'aital faisó que haurem d'arrossegar la màquina. Li provarà l'aire del cim de muntanya, i de sobte anirà bé. En anar de baixada començarà a retreure'ns el mal negoci que ha estat per a nosaltres, i això li produirà remordiments i darrerament desesperació. Es dirà a si mateixa: «No serveixo per a res; no ajudo aquests bons homes; solament els embarrasso. Sóc una malastrugança, això és.» I, sense afegir una paraula d'advertiment, ens farà malbé el negoci. Vós sou un bon minyó- vaig continuar; -però teniu un defecte.
-Quin defecte?- demanà indignat.
-Que teniu massa credulitat. Si llegiu un anunci, creieu tot seguit el que diu; tota mena d'experiències que han inventat els folls, les haveu provades. El vostre àngel guardià sembla ésser un esperit capaç. Però vós, preneu el meu consell, no li proveu gaire la paciència, car bastant de feina li heu donat d'ençà d'aleshores que començàreu amb la bicicleta. No continueu fins a fer-lo tornar boig.
Harris digué:
-Si tothom parlés així no hi hauria cap avenç en cap ordre de la vida. Si hom no provés les innovacions, el món romandria en un estancament aclaparador. Es per…
-Tot el que es pugui dir a favor d'aquest argument, ho sé- vaig interrompre. -Convinc a fer experiments fins a trenta cinc: un cop traspassats, considero que hom té guanyat el dret de procurar per ell mateix. Vós i jo hem fet el nostre deure en aquest sentit; vós especialment. Vós haveu estat volejat per l'aire per motiu d'una explosió de fanal de gas, patentat…
-Deveu saber perfectament que fou per culpa meva. Em sembla que vaig carregar-lo massa.
-Conforme; estic disposat a creure que, si hi havia una faisó errònia de menar-lo, d'aqueixa vau usar. Devíeu tenir en compte aquesta tendència vostra, que ajuda al meu argument. Per la meva part, jo no vaig adonar-me del que féreu; solament sé que anàveu plàcidament i tranquil·lament pel camí de Whitby, discutint la guerra dels trenta anys, quan el vostre fanal esclatà com un tret de pistola. L'espant em llançà a la cuneta, i recordo el gest de la vostra esposa en dir-li que no havia estat res i que no tenia per què inquietar-se, car dos homes us pujaven a casa i el metge vindria tot seguit amb l'infermera.
-Així se us hagués acudit arreplegar el fanal! M'hauria complagut de saber per què va esclatar d'aquella faisó.
-Mancà temps per recollir-lo- vaig dir. -Compto que hauriem necessitat dues hores per aconseguir-ho. Quant a l'explosió, el fet d'haver estat anunciat com el millor fanal inventat al món, a un que vós no fóssiu li hauria fet pensar en una malifeta.
-Sí; vós mateix dèieu que feia una llum magnífica.
-Feia una llum brillant al camí de King i Brighton, i féu espantar un cavall. Al moment que anàvem per la fosca més enllà de Kemp Town, va apagar-se i fóreu denunciat per anar sense llum. Recordeu que, les tardes de sol, el portàveu a la bicicleta i brillava tant com valia; però, en arribar l'hora d'encendre, el fanal era afadigat i volia descansar.
-Era un xic irritant, el fanal aquell- murmurà Harris. -Ho recordo bé.
-Era irritant per a mi, i segurament més ho era per a vós. Després, hi hasillins- vaig continuar, tot volent que se'n dugués aquesta lliçó. -¿Recordeu cap sillí, al món, que hagi estat anunciat i que no hagueu provat vós?
-Sempre he tingut la idea de trobar el sillí perfecte.
-Deixeu córrer la idea. Aquest és un món imperfecte, mesclat de dolor i d'alegria. Potser que hi hagi un pais millor, on els sillins siguin fets de l'arc de Sant Martí i plens de núvols. Al món que som, la cosa més senzilla és acostumar-se a les coses dures. Recordeu el sillí que compràreu a Birmingham? Era dividit pel bell mig, talment com un parell de ronyons.
-¿Voleu dir del que era construït sota principis anatòmics?- demanàHarris.
-Potser sí. La caixa en què el portàveu tenia en la coberta un esquelet assegut… O, més aviat, la part de l'esquelet que s'asseu.
-Estava perfectament bé, i mostrava la veritable positura de…
-Bé, no cal passar a detalls; la positura em va semblar sempre no gaire delicada.
-Des del punt d'obir médic, anava bé.
-Potser sí, per a un que montés sobre els seus ossos: jo sé solament que vaig provar-lo per mi mateix i que, per a un que té carn, era una angúnia. En passant sobre una pedra o sobre un carril, pessigava com un diantre. Era com muntar sobre d'una llagosta empipada. I vós muntàreu un mes així.
-Vaig pensar que calia donar-li temps per veure els resultats.
-Vau tanmateix donar temps a la vostra família per a veure els resultats. La vostra dona em va dir que, d'ençà que sou casats, mai no us havia vist de tan dolent humor, tan poc cristià com estiguéreu durant aquell mes. Altrament recordeu l'altra sillí, aquell que tenia la molla al dessota.
-Voleu dir l'espiral?
-Vull dir aquell que us sacsejava amunt i avall com el ninot d'una capsa de ressort. Mantes vegades, en aixecar-vos, tornàveu a lloc, i altres no, Creieu que, si esmento aquests fets, no és tan sols per recordar coses penoses, sinó perquè estigueu convençut de la bogeria de fer provatures a l'edat vostra.
-Voldria que us deixéssiu d'aquest color. No tinc sinó trenta quatre…
-No teniu sinó… quants?- vaig demanar-li.
-Prou. Si no us plau el fre, deixeu-lo córrer: no el compreu. Si la vostra màquina va de cap per una muntanya i George i vós sou llançats per la teulada d'una església, no em feu a mi cap retret.
-Per George res no puc dir-vos. Al millor qualque cosa l'esparvera. Si passés un accident com el que dieu, el més probable és que no li fos grat; però descanseu, que jo em pendria el treball de fer-li veure que no havia estat per culpa vostra.
-Està llest, el tàndem?
-Sí, res no li passa a la màquina.
-L'haveu repassada?
-No, ni penso que ho faci ningú del món. La màquina va bé ara, i vull que romangui així fins que marxem.
Vaig tenir, una vegada, una bona lliçó, amb això dels repassos. Hi havia, a Folkestone, un home que jo trobava a Lees i que un vespre va proposar-me de fer una llarga passejada en bicicleta, tots dos, a l'altre dia, i vaig acceptar. M'aixeco de bon matí, cosa que fou un esforç que em va enorgullir a mi mateix; però ell vingué una hora i mitja tard. Vaig esperar-lo al jardí. El jorn es presentava esplèndid. En arribar, em digué: -Sembla, la vostra, una bona màquina. Marxa bé?
-Oh! Com la major part d'elles- li responc. -Bastant bé al matí, però up xic pesanta després de dinar.
Ell va agafar-la per la roda davantera i la forca i va donar-li una violenta sacsejada: tal, que vaig dir-li:
-Estigueu-vos de fer això, que la fareu malbé.
No sé pas per quins set sous havia de sacsejar-la, quan cap mal no li havia fet. Altrament, si hagués estat merescut un sacsejament, era a mi, que corresponia de fer-lo. Sentia quelcom com si apallisés el meu gos. I em va dir:
-Aquesta roda davantera es belluga.
-Si vós no la toqueu, res no es belluga. No es bellugava pas, abans: res que es pugui dir bellugament.
-Això és perillós- digué. -¿Teniu un martell-cargol?(1)
Jo havia d'haver estat ferm; però pensava que potser ell entenia el negoci, i vaig anar a cercar el saquet de les ferramentes. En tornar el vaig veure assegut a terra, amb la roda entre les cames, donant-li voltes lleugeres amb els dits. El restant de la màquina era al seu costat sobre la sorra del jardí.
-A la roda davantera aquesta n'hi ha passat alguna- digué ell.
-Talment ho sembla: oi?
Però aquell era una mena d'home que no capia d'ironies.
-Em sembla que els suports van tots malament.
-No us molesteu més per això- vaig dir-li: -us afadigareu. Posem la roda al seu lloc i marxem.
-Ara que és fora, podem veure què té.- I parlava com si la roda hagués sortit per ella sola. Abans jo no pogués aturar-lo, havia descargolat quelcom, i rodaren per terra com una dotzena de boletes.
-Agafeu-les, agafeu-les! ¡No n'hem de perdre cap!- cridà tot astorat.
Arrossegant-nos per terra durant mitja hora, en vàrem trobar setze. Ell deia que sentiria que se n'hagués perdut cap; car, d'haver-se'n perdut cap, això faria una gran diferència a la màquina. «-En desfer una màquina- afegí -s'ha de tenir gran cura de no perdre cap d'aqueixes boletes.» I explicà que calia comptar-les totes, en treure-les, i veure que tornaven al seu lloc en el nombre exacte. Jo li vaig prometre de tenir present el seu consell si mai desfeia en peces una màquina. Vaig posar les boles al meu barret, per més seguretat, i el vaig deixar al llindar de la porta. Comprenc que no era bona pensada. D'ordinari no sóc un cap lleuger, però em devia haver afectat la influència d'ell. Aleshores digué que, ja posats, volia donar una mirada a la cadena, i tot seguit començà a treure l'aparell, mentre volia jo convèncer-lo que no fes tal cosa. Vaig dir-li el que, molt solemnial, va dir-me una amic en certa ocasió: «-Si mai et passa quelcom amb l'aparell, ven la màquina i compra'n una de nova. Surt més barat.»
-La gent parla com qui res no entén de màquines- em digué. -Res més fàcil que desmuntar l'aparell.
He de confessar que tenia raó. En menys de cinc minuts havia tret l'aparell en dues peces, que deixà a terra, i quedà cercant claus i cargols per terra. Digué que era per a ell un misteri, sempre, la forma com desapareixien els cargols.
Cercàvem encara cargols, quan sortí Ethelbertha, que semblà sorpendre's de veure'ns allí, car pensava que havíem marxat feia hores.
-No trigarem gaire- digué ell. -Estic ajudant el seu espòs a repassar la seva màquina. És una bona bicicleta, però totes requereixen una ullada de tant en tant.
-Si desitgen rentar-se les mans en acabar- digué Ethelbertha- vagin a la cuina de darrera, si els plau; car les minyones han fet ara les alcoves.- Després em digué que, si trobava Kate, sortirien totes dues a passejar en yacht; però que probablement serien de retorn a l'hora de dinar. Jo hauria donat quelcom per marxar amb ella. N'estava tip, de veure aquell foll desfer-me la bicicleta. El sentit comú em seguia murmurant: -Atura'l abans no faci més mal. Tens el dret de protegir les coses de la teva propietat, davant la destrucció d'un boig. Agafa'l pel coll i llança'l a puntades de peu per la porta del jardí.
Malgrat tot, jo só dèbil en haver de ferir els sentiments d'algú, i vaig deixar-lo continuar sa obra catastròfica. Abandonà la feina de cercar els cargols, dient que aquests tenien la graciosa propietat de perdre's i aparèixer quan hom no hi pensa, i que de moment es dedicaria a enllestir la cadena. Primer la nuà tan fort que no podia bellugar-se; després l'afluixà fins a ésser dues vegades més fluixa que mai havia estat; després digué que el més ben pensat era posar la roda davantera al seu lloc. Jo havia obert la forquilla, i ell començà l'operació.