Benvinguda sigas a nostre cor, ¡oh tristesa que em fas present que som hòmens!
Qui sap gosar de les glòries humanes, ¡sàpiga recordar-se de les penalitats mai acabades!
Cada generació troba en el món realitzades noves conquistes de la intel·ligència ; canti-les en hora bona, ensalsant-les, mes planyi als que no les han gosades.
Cada generació celebra victòries, que foren guanyades per armes glorioses, ¡ai de qui no s'entristeixi pensant en la sang que costaren!
No sempre estan plens de ferocitat els mateixos tigres; que també llepen carinyosos a sos fills i ploren a sa manera si troben robada la cova a on els deixaren.
I quan l'home només s'apesara pel que sos cegos instints contraria, ¡què poc va d'un home a un tigre!
Deixeu-nos, doncs, mostrar una volta sisquera, que som capaços de dol i que si tractem en general d'excitar el riure, no és perquè siguem corsecats, sinó perquè no sempre escau a la fortalesa varonil anar-se planyent dels hòmens, i fer escàndol d'afectes que, per ser de naturalesa molt alta, deuen anar rodejats de respectuosos miraments.
¡Ridiculeses humanes, menudes mesquindats, gelosies vanes i petiteses d'esperit, passau que no us veig ni us sento!
¡Tinc la bona sort d'aposentar per un moment la tristesa en l'ànima meva! ¡deixeu-me sol amb ella i no turbeu la ditxa de trobar-me amb tan excelsa companya!
X.(Robert Robert)
No el demanaven tots? ¿No l'esperaven tots amb candeletes?
Doncs aquí el tenen, l'any nou.
Ja ha fet sol, ja ha plogut, ja hem mudat la fetxa, ja hi ha hagut allò dels Reis…
Estan contents?
¿Què s'hi juguen que la major part dels que esperaven aquest any ja esperen l'altre?
Ara tinguin-ho per cert, en arribant a l'any que ve, esperaran l'altre i així ho aniran fent tota la vida.
No em vinguin a dir que això ja ho saben tots i que me'n porto xasco si em penso dir-los alguna novetat. Aquesta és una malícia pròpia dels lectors, que ja em té escarmentat.
Solen llegir un paper i el llancen dient:
¡Quin fàstic, ja ho sabíem això!
Si vostès ho sabien jo també, i en prova d'això ho escric abans que vostès m'ho hagin dit.
Bé; enraonem-s'ho això de l'any nou.
Què hi creuen vostès? Jo no.
El fred que tenia quan em vaig llevar el dia primer de gener, era el mateix que ja tenia la nit del trenta u de desembre, sense haver-se interromput, adobat, ni modificat en el més mínim.
Jo sentia dir: Quin fred fa aquest any! i pensava ah badocs! si aquest any ja el va trobar fet!
Això dels anys nous, és com lo de les modes; és lo vell que passa per torn. Des de l'anar nuet de pèl a pèl, fins a embolicar-se la calavera amb pells i teixits de tota mena i de tot color no hi ha res per inventar.
Mirin-se aquest any i ¿què pensen trobar-hi nou? No s'alarmin, que en sortiran catxifollats.
Hi trobaran allò de dilluns, dimarts, dimecres… Gener, febrer, març… Sant Fulano i Sant Mengano, témpora, canícula i tot el dels demés que ja saben de cor.
Alguns hi trobaran dejunis que no estàn marcats en el calendari, pèrò això tampoc és nou.
Si tenen bona memòria, ja poden dir que saben tot el que ha de succeir aquest any.
Tindran por del còlera, por de bullanga, por de caure, por d'arribar tard a algun siti; i tindran cadarns i panallons, ganes de treure la rifa i totes les manies de sempre; per exemple, que les criatures sigan quietes, que baixin els lloguers de casa, que baixi el preu del tres per cent i que les senyores i els quinquillaires es persuadeixin de que no tenen raó per encarinyar-se amb el luxo.
Ara facin-me el favor de dir-me ¿què n'han tret d'haver-se encaparrat tant l'any passat per a aquest i què en treurien d'amoïnar-se aquest any pel vinent?
Són vuits i nous això de l'any nou.
És clar que a moltes noietes les vestiran de llarg i tindran gran alegria, mes ¿quantes no se'n vestiren l'any passat?
Sentiran dir allò de que el Carnaval ja no val res; allò de que han abaixat la farina i han pujat el pa; allò de que hi ha un predicador molt bo; allò de que a la caiguda de la fulla hi petaran molts xacrosos i vaia! no ens cansem més: veuran, sentiran i desitjaran el de sempre i no escarmentaran de res.
Vegin, doncs, per a on s'agafaria aquest any si tractés de passar per nou.
Si, verbi gràcia, al cap de dotze mesos ens trobéssim que ningú s'havia tirat dalt a baix del balcó, o que la gent no es casés ni s'enviudés ni es fes moneda falsa, ni es morís cap metge… encara vaja!
Mes ca! res d'això. La bola del món donarà les voltes com sempre.
¡Què n'hi haurà de minyons que després d'haver fet els primers versos somiaran que son lord Byron!
¡Què n'hi haurán de nois anant per casa vestits de generals, i de generals que sortiran pel món semblant nois!
De tant en tant correrà allò de que està a punt d'armar-se la grossa.
Els vells del siti de Girona, amb tota aquella formalitat que els caracteritza, seguiran endevinant que en tot rebullici hi ha amagada la mà de l'inglès.
S'hi repetiran aquelles coses de:
-Mare de Déu, com passa el temps!
-Ai Senyor, sembla que era ahir que va entrar Carnestoltes i demà passat fem cendra!
-Però que no se'n pot avenir? ¡D'avui en vuit Tots Sants!
Tot això ja em sembla que ho sento dir, de la mateixa manera que ho estem sentint tota la vida.
Suposin que es mori algun rei. I bé? L'any passat se'n va morir un altre.
Suposin que hi hagi algun aiguat: ¿Que no es recorden del diluvi?
Afigurin-se que hi hagi un gran incendi: no guanyarà al deMoscou.
I en tenint coneixement de que un ha quebrat de mala fe i de que una fulana ha fugit del domicili conjugal, no diguin: tal dia farà un any; perquè de totes aquestes petiteses, no un any sinó molts se n'han complert.
Es predicarà molt contra la corrupció i els vicis, es rifaran imatges de Sants a la porta de les esglésies, i molts cavallers condecorats amb grans creus, s'escandalitzaran tot sovint de les vanitats mundanes.
Els rics exclamaran a cada punt:
¡Ai, ditxosos els jornalers que viuen amb poc, sense ambicions i necessitats i passen la nit en un son!
Mes per això no s'alarmin: no hi haurà cap ric que llenci els diners al mar i se'n vagi a buscar feina de manobra o de fogainer.
Els pobres pensaran que els rics tenen tots els diners, tota la salut, i totes les satisfaccions que necessiten, i no tindran ulls per veure el que ambicionen, i les ferides que duen amagades.
És dir, que tots seguirem portant la llufa tot l'any sense adonar-nos-en i ens riurem de les velles que la portin visible una sola volta.
No tinguin por que en una sola taula es trobin reunits el menjar suculent del ric i l'agraït ventrell del pobre.
Ara des del començament del món, a on hi hagi bons talls, hi faltarà bona gana; a on hi sobri la fam hi faltaran tallades.
Tots els que tinguin la posició ben assegurada, opinaran de bona fe que l'organització social no pot ser millor.
I tots aquells que vagin estrets de butxaca i no vegin bé els medis d'estar prompte acomodats jugaran a qualsevol hora que això va mal que la cosa no marxa i que un estat així no pot durar.
L'opinió dels vells respecte als joves serà la següent: «Són uns tabalots, no toquen pilota, els manca l'experiència; pobres d'ells quan nosaltres faltem d'aquest món»
Els joves diran que els vells es pensen que tot hauria d'anar com en el temps del barret de gresol: que els manca entusiasme, que són egoistes i que estaríem frescos si tot ho haguesen de guiar ells.
No siguem més pesats perquè al cap i a la fi no sortiríem mai de la mateixa tonada i això ja sembla la cançó enfadosa.
Resumint:
Any nou, són dotze mesos de coses velles, iguals idèntiques a les que ja han succeït.
Sobre això poden fer-hi posta.
Jo per no quedar-me aquesta vegada sense proves del que he dit, m'espero fins a l'any que ve, encara que solament siga per a preguntar-los:
-És cert o no és cert el que jo els deia?
X.(Robert Robert)
Antigament, el dia 23 d'abril cada any era Sant Jordi…
Ja sento com molts lectors lleugers diuen:
-Home… de veres?… Quina estranyesa! Ara passa el mateix…
Vet aquí lo de sempre: encara no s'han rumiat una idea, el gran afany de combatre-la sense acabar de conèixer-la. Tinguin un poc de paciència, i anem al gra.
Antigament, repetesc, el dia 23 d'abril era sant Jordi; el sant aquell que mata l'aranya, animalot que els retratistes de Sant Jordi no comprenen com Buffon.
Ara bé: Sant Jordi i roses eren dues coses tan conjuntes com dia i sol, com Jocs Florals i el rei En Jaume, com escrits d'història de Catalunya i polèmiques pel senyor Bofarull. No tornar a casa amb un pomet de roses el dia de Sant Jordi, feia, en temps de nostres pares, home de molt poc més o menos: avui ens passem d'allò més maco sense les roses de Sant Jordi, sense comptar els que es passarien del sant lo mateix que de les flors.
Ara bé; un Sant Jordi sense roses és lo que no pot compendre el senyor Badó, home de bé a carta cabal, que, a pesar de les revolucions socials i científiques, a pesar de l'any 48 i del telègrafo elèctric, menja cassola el Dijous Gras, i una volta tots els anys es permet sortir a fora, amb quatre amics, per fer la favada.
Conegut el senyor Badó, permetin que ell sigui qui prengui la paraula.
Figurin-se'l el dilluns últim, a les vuit del vespre, quadrat davant d'un platillo amb arròs, guisadu de què fa ús cada nit, amb pròleg de sopa amb ceba i epíleg de lletuga. Son color és pujat com de costum, un núvol de tristesa s'estén per son front, i contempla fixament la negra cassola amb idèntica expressió que el gran Cató degué emplear contemplant les despulles de la llibertat romana.
-Sembla mentida…- diu amb contristada veu de nas. -Aquella fira, aquella Audiència, aquelles sonates dels cegos en el claustro, ¿què s'han fet?…
I, entre sospir i sospir, hi enfonsava una costella.
-Però, senyor Badó!- li objecta un jovenet que en la casa practica el comerç d'elàstics i lligacames. -Jo crec que quant vostè cita es troba en son lloc com abans.
-Què saps tu, d'abans, cap sense judici?- replica el senyor Badó, ressentit. -De què en dius fira?… Quantes noies has vist enfirades?… Es necessita un capital per comprar una toia; vuit quartos han tingut l'atreviment de demanar davant meu per un manadet de roses que a casa de l'herbolari se'n troben de més fresques… I ¿què en direm, de l'Audiència?… Aquells antics procuradors de número que empleaven cana i mitja de percala en el llaç del corbatí i que estrenaven la segona perruca el dia d'ingressar en el col·legi; aquells homes plens de formalitat i de ciència, que entraven en les sales de justícia, causant respecte als mateixos senyors de l'Acuerdo; què s'han fet, repetesc?… Busca'ls i ho veuràs: jovenets, xitxarelos, que en la seva vida han sapigut lo que era un client passat Bòria avall… Luego fica't en els salons: aquells quadros de reis, tan vells que ni es coneixia el color de la pintura ni la fusta del marc, allí s'estan fent tertúlia, ells amb ells, en un quarto retirat de la casa, llimpiats de pols i de terenyines, dugues coses que els moderns no poden sofrir, i que sense embarg imprimien cert caràcter grave als monuments de l'antigüetat, en temps dels nostres pares… Pues ¿i els agutzils? Aquelles calces curtes, aquells espasins amb penjarolles, aquells respectables barrets de tres picos que eren com la vela d'un barco, aquella gravetat que els dies de visita de càrceles era terror dels xicots que feien campana; a on són?… Vés i veu-los al present, i un agutzil és un home com qualsevol altre. No basta: torna-te'n a la galeria i vulgues veure l'orquesta dels cegos, aquella orquesta que en altre temps i semblant diada sonava unes tocates graves com la lectura d'un apuntament… Avui tot lo contrari: polca d'aquí valset d'allà, i molta vanitat de peces d'òpera, que en el teatre ja son molt dubtoses ¿què seran tocades a la porta d'una capella, dins el santuari de la justícia?… Noi, creu-me a mi: això s'acaba sens més remei…
I era una veritat com un temple, perquè el senyor Badó, que tenia l'habilitat de molts xerraires de menjar i parlar a un temps, havia dat compte del sopar per si sol, sense cuidar del seu aprenent, que l'escoltava amb un pam de boca oberta.
-Bé: ¿i com ho vol fer-ho si els cegos d'ara són així?- digué el xicot tement per l'última fulla d'escarola.
-Vegin de fer alguns altres cegos a l'antiga que tinguin més desarrollada la consciència de la seva importància en tal siti i en semblant diada. De lo contrari, aqueixa costum es perdrà, com totes les costums bones es perden a Barcelona.
L'aprenent féu un signe afirmatiu veient que per de prompte s'havia perdut la bona costum de que ell sopés tots els dies. El marxant d'elàstics i lligacames estava prou preocupat contemplant la decadència de la seva pàtria, per reparar en la petitesa d'un aprenent que se'n va al llit sense sopar.
I a fe que al bon home li sortia la raó per les butxaques. Les bones pràctiques es perden, avui dia, ni més ni menos que els diners, és a dir, sense que ningú se n'aprofiti. Ve el dia de Nadal, i ja és cosa estranya que es mengi gall.
-Nosaltres- diu un cap de casa -estem pels capons, que són més tendres.
¿Què té que veure més tendre o més dur, si la qüestió és de gall o de no gall?
I ¿quants dels que encara respecten la bèstia guarden el precepte de farcir-la amb prunes?…
Arriba el dijous i divendres Sant… ¿Quantes casaques amb corrioles es veuen pel carrer? Quants paraigües vermells?… A penes algun que altreSanjuanistaaltera amb son llampant uniforme la monotonia dels demés dies de l'any.
Si jo fos home solicitaria serSanjuanista,perquè és l'única ordre que no deixa anar en un recó d'armari el colomí blanc que remata el seutricuspis.
El TROS DE PAPER es declara partidari de les antigues festes de ciutat i de les tendres escenes de família.
¡Beneïts siguin els que, parlant català, no han perdut la costum de menjar tortell el dia de Sant Pau i fer suar esclopets al tió la vigília del naixement del Fill de Déu!
-Què tal, s'han divertit aquest Corpus?
-Sí, és molt bonic; però… tanmateix ja em començava a amoïnar.
-Així ho sento a dir; però en quant a mi no em canso de veure que cada casa és un altaret i que cada balcó és un eixam de minyones ben compostes, bellugadisses i esperançades.
Aquell burgit, moviment i alegre conversar del curs no es veu més que un cop l'any!
Sols per veure el lleó i els lleonets, espero jo amb ànsia les processons. Francament: una fiera amb cara d'home d'arraigopassejant-se pacíficament amb la família (com fa el lleó del Corpus) m'apar que, encara que faci un xic de mal a la concepció estètica, en canvi és espectacle moralisador i una bona crítica per més de quatre hòmens que semblen fieres. Jo començo a gosar des de que, sentint-se de lluny els gegants, les criatures es posen de puntetes, s'enfilen sobre l'assiento, volen treure el cap per entremig dels ferros del balcó, i, mentres amb gran donaire ballen els dos monstruos, se senten els crits de: «Noi, cauràs!» -«Noi, vina aquí» -«¡Ai, Reina Santíssima, que ve un cavall!»
Per tot he reparat qué, així que ve el porrer, sempre hi ha algú que diu: -¡Que en fa d'anys que conec aquest home!- I trobo també pertot aficionats a observar en alta veu qui porta bé o malament les pesades banderes dels gremis; banderes inseparables dels clàssics ventalls amb ribet de cuiro platejat, tan inseparables i importants, que més se fixa el món en les banderes i ventalls, que en els qui els porten.
Ne passa una, ne passa una altra i una altra fins que es perd el compte; i els qui les duen, per llarg que sia el curs, sempre van sentint dir a la gent: -Els hortolans! Els camàlics! Els sastres! ¡Els fusters! Ai, com suen! Ai, que pesen! ¡Ai, quin nas! Ai, quin clatell!- I tota aquesta cantarella dura des de que tot eixerits surten de l'iglésia fins que hi tornen a entrar.
Aquest any va ocasionar moltes rabietes la prohibició episcopal de que anessen xicots disfressats de sants en les processons; mes, passada la primera, àngels,Sants Antonisi filles de Maria varen trobar medis de que els seus pares els entreguessen a l'admiració de la culta Barcelona.
Entre els espectadors hi ha qui compta les atxes per enviar la nota l'endemà a un periòdic… ¿No han reparat quina cosa succeeix amb les atxes?
Hi ha hòmens que els cabells se'ls pentinen cap a darrera, porten la gorra endarrera, tiren el cos cap endarrera i fins duen l'atxa així: amb el flam endarrera. Els cadets entremaliats i tenòrios de col·legi l'agafen amb les dues mans, fent-la tocar ara a l'una cama ara a l'altra. Els cessants, els usurers i els pares que van curts i han de donar exemple a sos fills, la porten de modo que no es gasti gaire. Altres sembla que busquin el bell mig de l'atxa a fi de què es mantingui horizontal i no hagin de fer més que sostenir-la. De tant en tant se veuen unes grapes morenes, robustes, peludes i a prop d'elles un manyoc d'atxes: és un assistent. Des d'aquell punt totes les atxes vénen amb flam cap a terra. És cosa que a les camalluentes les obliga a exclamar: -Ai Déu méu, quin gasto!- I al qui sent l'exclamació, si es pensa que ho diuen per ell, posa cara de ric, i abaixa més el flam. En tota professó hi ha algú que porta l'atxa trencada: no sé si deu ser el que veu a la seva fulana parlant amb aquell de qui té celos, encara que, segons elDiari, aquest any se n'han trencat moltes a conseqüència de les porqueries que els cerers barregen amb la cera de fer atxes. I, ja que d'atxes parlem, ¿no és veritat que fa molt capellà aquesta posició?
A propòsit he deixat per l'últim el Ciri Pasqual, que no sé per què l'han de trobar tan content o alegre; jo, per més que el contemplo, no hi trobo cap signe de satisfacció.
El que veig sempre és un o altre senyor, com per exemple el que aquí veuen, que pertot allí on passa sent preguntar: -Ai, ai! qui deu ser, aquell.- I això, repetit per espai de moltes hores, ha de posar el pobre home de manera que a l'arribar a casa seva deu pensar: -Qui só, jo?
I ¿que hi fa falta mai el pinxo carregat de mocadors en les butxaques i de caramelos? Allò és farcell dolç!
No els pregunto si coneixen aquell coll immens i aquella vara i aquella certa medalla en l'hàbit talar, perquè és cosa que no es despinta i si no hi fos no semblaria professó.
¿No s'han quedat alguna vegada enlluernats, com jo, al passar una irradiació, algo resplendent, flagrantíssim, per davant seu, espècie de llampec amb vagos contorns de forma humana? A mi tots aquests accidents em commouen i m'ajuden a formar una idea aproximada de la variada monotonia de l'univers.
Diguin-me: aquests homes, ¿no els han vist mil vegades? Doncs, si vostès visquessen mil anys, anirien veient veteranos a les professons, que sempre els semblarien els mateixos per més que s'anessen succeint uns a altres de pares a fills.
Això és lo mateix que l'escolà que corre portant foc: han vist mai que hi faci falta?
Entretant s'ha anat fent fosc. Se sent de lluny el ram-blanc-taram de la tropa. Torna a aixecar-se la gent. Als forasters se'ls diu: -Miri, miri laCustòria: val tants mil duros!- I s'acaba la professó com totes les festes dels homes: amb un bosc de baionetes que avancen, i detràs d'elles una gran munió de gent cansada, cruixida, que ja voldria ser a casa; xicots adormits o malhumorats que ploren i demanen aigua; dones que es queixen de trepitjades, pallangues graciosos que fan traveta als del davant; portes que es tanquen, convidats que es despedeixen i senyals d'acabament pertot, que contrasten bé amb el bullici d'aquelles mateixes persones moments antes de sonar les timbales.
A l'últim de tot és quan un curiós exclama:
-Ai, ai! ¿No deien que hi anirien quatre trompetes?
I li responen amb tristura:
-Vegi; té raó. Oh! ¡i els vint-i-quatre incensers que també hi havien d'anar! ¡Jo que tenia tantes ganes de veure'ls!
Si vostès són d'aquests, aquí els tenen.
Després de la professó ja saben lo que succeix: pertot hi ha cadires trencades, taques, encadernats… Però tot passa, s'adoba, es cura i es renta. La gent amb altres fàstics i amoïnos van oblidant l'amoïno de les professons, i al març vinent ja es comença a sentir-se a dir:
-Ai, ja voldria ser aCorpus!