Si se'n conten, de cuentos d'inglesos! Però cap com aquest…
A Londres, i en dos balcons, l'un al costat de l'altre, antes que es privés l'anar pels carrers a les orgues i als micos dels savoians, hi havia un andalús i un inglès esperant si veien alguna pantorrilla de les miss que al pujar l'acera s'aixecaven el vestit.
De prompte un savoià s'atura, toca l'orga, fa fer quatre coses al mico, para la gorra i l'inglès li tira unscheling.
L'espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir,- crida al xicot i li tira cinc duros.
L'inglès, que ho veu, li tira dos lliures esterlines.
L'andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos eren riquíssims, veu's aquí que comença un verdader combat sobre qui més valor tirarà al savoià.
La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a aturar-se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van formar dos partits: l'un dient que guanyaria l'espanyol, i l'altre l'inglès.
De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit, setze; i sempre el que era últim doblava lo que l'altre havia tirat.
Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la cosa…fueral'inglès…fueral'espanyol… la qüestió es va fer d'amor patri i ja l'honor de les dues nacions hi estava interessat.
Després del diner va baixar la roba; després de la roba els trastos; i a l'últim, quan l'inglès va haver acabat tot lo que tenia, se gira a l'espanyol, i, dient-li -¡Veiam si encara em guanyaràs!,- s'abalança i… cataplum!… s'hi tira ell mateix.
L'andalús, al veure-ho, posa mans a la barana, s'aboca… i tot plegat se para… es repensa… i no s'hi tira.
-Oooooh!- se sent de seguida en el grupo -l'inglès ha guanyat! l'inglès ha guanyat!- I ja els espanyols se n'anaven amb la cua entre cames, quan l'andalús crida:
-Mentida, que he guanyat jo!
-¿Com pots haver guanyat si l'inglès ha perdut la vida, que val més que tot?
-Perquè jo he perdut la glòria del guanyar, que val més que la vida.
L'honor d'Espanya va quedar triomfant.
Coneix tot el veïnat i el coneix tot Barcelona.
En un sol dia se'l veu a l'Encant, al Padró, a ca la Ciutat quan treuen la rifa, a la parada, alMartilloi a l'ensanche.
De tots els fabricants ne sap la història, i de la gent del seu barri en té pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds, bones prendes i defectes.
Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, és d'un teatre d'aficionats; té, amb altres companys, un piset llogat a Gràcia; se la pica de bon mosso, és de moltes germandats, ha sigut oficial de la milícia un cop, i dos cops capitàManaia.
Encara que predica l'ateisme, el veuran cada any posar cadenes de paper, mata i canyes verdes de l'un cap de carrer a l'altre, i fa la capta pels ciris del Sant de la cantonada.
Els dies que la professó no passa per casa seva, hi sol anar ell, perquè tot son gran delit consisteix en què no es faci cosa en què ell no hi sigui.
Quan l'empedrat del barri s'espatlla i els veïns ne parlen entre si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari.
I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat és la seva menja.
Molt sovint hauran vist vostès en els periòdics certs escrits molt formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que costava tretze duros; sobre el lluïment d'uns exàmens de nois que varen dir de cor el compendi de laHistoria de Españadel pare Isla, sobre el mal modo d'un agutzil a l'anar a cobrar una multa, sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquestsremitidoso articles comunicats solen dur per firma«¡Unos testigos imparciales!» «Un amigo de la verdad…»Tots són fets d'ell.
I ja té prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha llegit, i no es descuida tampoc de llegir-los a casa seva i en el cafè, fent constar que ell és qui ho ha fet posar.
Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el periòdics de Barcelona.
«Home, vostès no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que és un fàstic. En particular hi ha un tros de trenta cins metres (els vaig comptar), tan ple de sots, que no sols fa vergonya, sinó que pot ser causa de moltes desgràcies»
«Home, fa avui disset dies que a les nou en punt s'apagà el fanal de la cantonada del carrer dels Canvis. No sé si deu estar embussat el conducto o què; però lo cert és que ningú l'adoba. Digui'n alguna coseta»
«Home, ara tiren a terra una casa vella de davant de la meva, i en un tronc d'un arbre del jardí hi varen trobar una niuada de nou rates grossíssimes. Posi-ho en el diari, que és curiós. Ah! Escolti: els manobres ne van matar cinc i en va quedar una de mal ferida.»
«Home, en un any el número 14721 ha sortit premiat 5 vegades en la rifa dels Empedrats i el 14722 fa quinze anys que no ha sortit.»
En època d'eleccions, ell no para ni assossega. El veuran anar d'aquí, d'allí, animant als tebis, entusiasmant als calents, escalfant als reacios, comprometent a tots i repartint candidatures per tot a on arriba sa influència.
Per Nadal ell és el cap de colla que juga un bitllet enter de Madrid. Roda tot Barcelona buscant còmplices per veure si els toca la grossa, i fins escriu cartes a amics que té en certs poblets perquè s'hi interessin. Ell dóna recibos firmats a tots quants contribueixen a fer el computo i és el primer que mira el parte telegràfic que dóna raó del primer premi.
Sol tenir a casa seva un test amb bàlsam del seu, que serveix per tots els talls de veïns, parents i coneguts. Mes no sols té el bàlsam, sínó que sap mil remeis casolans i els ofereix gratis, tant si els hi demanen com no.
Sap fer el remei que ell ne diuLarruài en regala ampolles plenes; sap de memòria en Raspail, sap fer grues i té una recepta, feta d'un frare, que és infal·lible per a curar penellons.
Home servicial com ell, no hi és en la terra.
A voltes el sentiran parlar de persones molt encopetades. Algú s'afigurarà que les anomena sense haver-hi tingut tractes i sols per a donar-se importància: doncs s'equivoquen: en això si acàs exagera, no ment.
Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt agraïda i l'estimava molt perquè una vegada va remoure mig món per a fer-li venir de Paris un gerro de porcel·lana igual a un altre que ella tenia despariat; i més endavant li va atrassar una dida tan bona, que s'ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set anys que la tenen, n'estan tan contents, que no saben a on posar-la.
Per aquests i altres mèrits té més coneixences i simpaties de les que a primera vista podrien atribuir-se-li.
En la temporada de còlera que acabem de passar, ell ha fet de sa butxaca caldo per veïns pobres, n'ha recomanat molts a juntes benèfiques, ha fumigat, ha enramat carrers, ha anat a buscar el combregar, ha vetllat malalts, ha vestit morts i ha pagat caixes.
Perquè aquest home, encara que lleugerot i tarambana, té un fondo d'honradès que el fa apreciable.
Un dia de bullanga, per cert, va donar un solemne fart de llenya a un minyonàs que en feia dos com ell, perquè, aprofitant-se del pànic universal, se n'emportava, sense saber lo que era, un sac de cagaferro abandonat a la porta d'un clavetaire.
I té una senyal al front, que no se n'hi anirà mai més, d'un dia que volgué aturar dos cavalls desbocats en el passeig de Gràcia. ¡Prou que l'ensenya a tothom!
Quan dic que és l'home del barri, podeu creure que no paren aquí les seves habilitats.
Cada any fa pessebre i es gasta diners i paciència per a complaure els aficionats a aquest gènero d'espectacles. En el seu pessebre mai hi fa falta una fonteta amb aigua natural, un molí de vent que va, o un vapor que camina amb màquina, i fa el fum de cotó fluix.
De secrets per a treure taques, ne té molts, i d'esqué hi ha pocs pescadors que n'hagin remenat tant com ell, fet per les seves pròpies mans.
Quan entre els seus coneguts es tracta d'anar a passar un bon rato a la Satalia, a la font Groga o a Bellesguard, lo primer és consultar-ho an ell, que s'encarrega de la birosta… Perquè també és cert que per cuinar no n'hi ha d'altre, en particular quan se tracta de sopa amb rap, d'un bon romesco, i de tot allò que en solem dir menjars de fora; advertint que és el rei de la curadella… i se n'alaba amb raó.
No hi ha secret que ell no averigüi, ni gent renyida que ell no tracti de posar en pau, per més que a voltes, sense voler, encengui més la guerra; puix no sempre la discreció de l'home correspon a ses bones intencions.
Ben fets o mal fets, la veritat és que ell ha contribuït a que es fessin molts casaments, i es padrí de més criatures que no hi ha en la cambra dels bords.
Va ser una vegada obrer de la parròquia: mes s'ho va pendre amb tal ardor i foren tantes les innovacions que somiava, i volia introduir immediatament, que els capellans i demés de l'obra, gent metòdica i poc aficionada a novetats, el disgustaren del càrrec. És l'única vegada que ha intervingut poc satisfactòriament en cosa a ell encomanada.
L'home de barri viu quasi content de la seva sort; i és alegre i campetxano sempre que li donguin la direcció o gran importància en qualsevol negoci. Mes en el fondo d'aquell home frívol, alegre i filantròpic, hi despunta de quan en quan una certa melancolia.
L'home del barri abriga una ambició (qui no en té una?): ambició noble i digna d'un patrici.
L'enamora, l'encanta una posició cívica pròpia de son caràcter i inclinacions. Mai l'ha demostrada pel clar a ningú; per més que de l'abundància del cor parli la boca…
L'home del barri seria completament feliç si el féssin regidor.
Mes, com la felicitat no és feta per aquest món, és segur que no l'en faran. Tot el barri està conforme en què és digne del càrrec i opina que el desempenyaria bé, però què volen? ¡Coses del món! No l'en faran perquè segueixi sent veritat que en la terra no hi ha felicitat completa.
X.(Robert Robert).
El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que haurà arribat fins al Criadero i des d'allí se'n torna a casa.
Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com una candela cap per vall.
Veu's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que havia sigut tota la vida, ara… en faltant-li ella tot li ha faltat.
Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit…
Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cantó o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Què tal? ¿Fa de bon anar pel món?
De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes, encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles… Quan ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes aquestes cosetes encarasónde la pobra Cinta.
L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol hermós… Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren d'allí, perquè ella tenia esgarrifances.
Se'n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure-la li deia covardona, delicada d'en Tendre… Des d'aquell dia no es va llevar més.
Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta, sospira.
Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!»
Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable, neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys…
No en viurà gaires més.
Mai dirien qui s'ha mort. -La dona d'en Tomaset.
Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l'un per l'altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria esperavan tenir família… se li ha mort ella!
An ell no se'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se sap moure d'allí, no es cuida de res… Pobre xicot! Se coneix que l'estimava.
He vist en Tomaset… què està magre! Anava tot distret. Jo l'he saludat: ni sisquera m'ha vist. Els metges li diuen fa temps que vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està enterrada aquí… Mes, a l'últim, els parents mateixos d'ella s'hi han empenyat tant i tant, que ha promès anar-se'n quan entrin les calors fortes…
En Tomaset ha tornat. No se'l veu ni en teatres ni en diversions. De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara s'entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.
Alguna volta que altra el veig amb una família molt amiga de la seva…
Li han tingut d'arreglar la casa, perquè, d'ençà que ella va morir, ell no se'n cuidava.
Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per fora a cavall, i li ha provat d'allò més; s'ha adobat molt. Ell té vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha posat una cara que fa goig.
Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!
Mai dirieu qui s'ha casat. -En Tomaset.
Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar… I ho ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li porta bon dot.
Saben qui és? La més gran d'aquella família tan amiga de la seva.
El senyor Miquel s'està davant del mirall, i amb unes pinces s'arrenca el pèls blancs. D'aquí a tres setmanes farà un any que és viudo.
Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou que s'ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.
Que bo s'ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la gent, el va anar a veure.
És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.
És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu… I cada vegada que pensa: «Ara só libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec de gust i posa un pam de greix.
Tot sovint li diuen:
-Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat!
-Això… qui sap? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap pensament… però no me'n defujo.
Però… no el creguen.
La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones casadores: ell veu l'ham i fa com qui no se n'adona.
Així parents que poden heredar-lo, criades d'ambicions honestes, mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.
Tots els anomenats, quan se'l miren, pensen: «Acontentem-lo; ell té alguna coseta…»
Tots creuen fer-hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci és ell.
-Que no ho sap, Tereseta? Dissabte es va casar el senyor Tano.
-No pot ser; ell viu apartat de la dona, però no és viudo.
-És viudo, senyora, és viudo.
-Encara no fa vuit dies que he vist an ella.
-Doncs encara no en fa set que és enterrada. Se va casar amb llicència closa.
-Potser amb la Munda? ¡Quin desvergonyiment!
-Més desvergonyiment hauria sigut casar-se amb un altra. ¡Si fa set anys que per tot anava amb ella!
-Anem, no ho aboni. ¡Vaja, hi ha homes que no sé que els faria!
-Però, dona, faci's càrrec… posi's al seu puesto…
-No, senyor: jo no m'hi puc posar. Vostè és, perquè tal vegada seria capaç de fer com ell.
-Jo??? Sempre he dit que, si m'enviudava, abans no em tornés a casar… m'hi pensaria.
X.(Robert Robert)
Un dels tipus que més recorren els carres d'aquesta comtal ciutat és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.
Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta, de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son port, amb faldilles d'indiana del país, vella i descolorida, damunt d'unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l'hivern i que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o sabates de cordovà; i tindreu el tipo de laterraire.
Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un secall i més manso que unbon Jan, resignat o no resignat; però víctima del bastó dela terraire, sens més arreus, generalment, que un mal ronsal, les més de les vegades d'espart, lligat de manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada deterra d'escudelles, que porta sens emparo de manta ni albarda, lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a l'acompassada cantarella de «Quiii… voool… terra!»
Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze al fort de l'hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat, on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades, que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo que sens dubte ha dat origen al ditxo:Més pacient que un burro de terraire.
Si més detalls us falten per conèixer-la, preneu-vos la pena d'escoltar el següent diàleg:
-Digues, Tereseta: ¿per què no vas venir ahir?
-¿I com volia que vingués, amb aquella pluja? Què volia que portés fang?
-Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em vas fer.
-Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.
-Tinc la pastereta petita.
-I jo la casa. Vaja: quan n'hi poso?
-Plena. Quant te dec?
-Sis quartos.
-Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas omplir per quatre?
-Doncs, si ho sap, per què ho pregunta?
-Omple bé, omple bé.
-Si es vessa!… Que no ho veu?
-Vaja, no siguis arraixa. Això rai, que no us costa res.
-Es coneix que no la té d'arrencar ni perdre les ungles, que, si no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!
-Fuig, dona, si ni se't pot tenir de tan sec!
-Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs. Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de la Feliça i… ai, filla, com se m'ha posat!… Xo! (La Tereseta, com per via d'advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc, suficients per fer-hi tornar el més savi.)
-No li peguis, dona.
-Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola d'un rellotge! I, digui'm, que és fora la minyona del tercer pis?
-Qui vols dir?
-La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.
-Ca, dona!… Si l'amo està que hi delira!
-Doncs si que té gust. ¡Em sembla que deu ser més macarró!
-Per què, dona!
-Què vol que li digui… No compra terra més que de lluny en lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de cascàrria que fàstic fa de tocar-la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i com me'l fa partenir! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta: -Vés, pica!) ¿I el senyor Cinto?
-S'ha mort.
-Déu l'hagi perdonat. No vol pas res més?
-Quan tornaràs?
-Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii… voool… terra.
I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que la carga baixa.
Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona part.La terrairela plega pel mig, la col·loca sobre la bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera amazona del Circo deCiniselli o Price, d'un sol bot, i sense tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat; donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les desvergonyes de laterraire. Algunes capaces d'avergonyir al sol, si el sol tingués vergonya.
Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat de fruita, sense pendre's la molèstia de baixar de la bestiola, i corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del carrer de la Cera.
Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, són capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa més, solament amb sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com sabeu, molt fàcil en nostres dies), fóra el ser torejat perles terraires
Ans d'acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré amb orgull quela terraireés generalment tan honrada com desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa, convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre, sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar, acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb gutural i llastimosa veu: «Quiii… vol… terra!»
L'amo de casa, tot prenent xacolata i llegint «La Propiedad». -¿És vostè qui desitja llogar el terç pis de la meva casa?
L'aspirant a llogater. -Sí, senyor.
L'amo de casa. -Ah! ah! (Cridant.) ¡Muller, nois: veniu! El senyor és el qui vol llogar el terç pis.(La família rodeja i examina el desconegut amb un sentiment de viva curiositat en la que hi ha barrejada un poc de compassió.)Bueno: ara que ja l'haveu vist, aneu-se'n, que tenim d'enraonar tots dos. Tanqueu la porta.
L'aspirant a llogater (espantat). -No voldria pas causar-li molèstia… Si està ocupat tornaré en altra ocasió.
L'amo de casa. -No, senyor, no: val més eixir-ne d'un cop (Mirant-lo). La fatxa no és mala; els ulls són bonics i té la veu molt agradable…
L'aspirant a llogater (sufocat i violent). -La minyona que m'ha ensenyat el pis m'ha dit que vostè en volia 22 duros cada mes…
L'amo de casa. -Esperi's, home, esperi's! No vagi tan de pressa. Encara no hi som, en això. Quants anys té, vostè? Com se diu?
L'aspirant a llogater. -Em dic Narcís Campmany.
L'amo de casa. -D. NarcísdeCampmany?
L'aspirant a llogater. -Sense elde.
L'amo de casa. -És llàstima. Si es queda amb el pis serà menester que se'l posi. En el segon pis ja hi tinc un baró, i això dóna llustre a la casa. Continuï, senyor de Campmany.
L'aspirant a llogater. -Tinc trenta anys i sóc solter.
L'amo de casa. -Bueno, ja m'agrada això. Un solter, sobretot si no es calavera, és molt millor que un casat, perquè les criatures gasten molt les rajoles i embruten el paper de les parets. I ¿de què fa, vostè?
L'aspirant a llogater. -Sóc advocat, però no exerceixo; visc de renda.
L'amo de casa. -Perfectament. És l'ofici millor per la tranquilitat de l'escaleta.
L'aspirant a llogater. -Tinc algun diner que jo mateix me'l negocio.
L'amo de casa. -Mal fet; ja li faré conèixer un cunyat meu que és corredor i ell li emplearà molt bé.
L'aspirant a llogater. -Però, home, si li dic que jo mateix…
L'amo de casa. -Fugi, home, fugi! Estic segur que li confiarà els seus interessos; ademés que li tinc promès donar-li tota la feina que pugui dels meus llogaters. Com anem, de salut?
L'aspirant a llogater. -Molt bé, gràcies. Sento un poc de calor.
L'amo de casa. -No m'entén, vostè: m'informo de si gasta bona salut. ¿Quin temperament té?
L'aspirant a llogater. -Limfàtic, me sembla… Sí, limfàtic.
L'amo de casa. -Aveiam, tregui's la levita.
L'aspirant a llogater. -Què diu, ara?
L'amo de casa. -Sí, home: faci el que li dic. Això és de molta importància per mi… ¡Què caramba! No vui tenir gent malaltissa a casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi sovint el cotxe de morts a baix a la porta… Vui gent ben conformada, que tingui el pit ben alt… Vaja, tregui's la levita.
L'aspirant a llogater (indecís). -Home…
L'amo de casa. -Això mateix!… Ara l'altra màniga. Malo… Em pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè!
L'aspirant a llogater. -No l'hi puc dir.
L'amo de casa. -Té el coll molt curt.
L'aspirant a llogater. -Em sembla que no.
L'amo de casa. -Li dic que sí. I aquestes venes… Mala senyal… ¡Cuidado amb la feridura!
L'aspirant a llogater. -Què diu, home!
L'amo de casa. -Serà precís que es comprometi formalment a refrescarse les sangs a cada canvi d'estació. Jo m'encarrego d'indicar-li el refrescant que més li convindrà.
L'aspirant a llogater. -¿Puc posar-me la levita?
L'amo de casa. -Esperi's, home: vostè no fa prou exercici.
L'aspirant a llogater. -Sí, senyor: després d'esmorzar vaig tots els dies a la punta del moll.
L'amo de casa. -No n'hi ha pas prou: d'avui endavant viatjarà tres mesos cada any. Això dóna importància a la casa i fa reposar les escales. Per la tardor tots els de la casa viatgem.
L'aspirant a llogater. -Con que, quedem en que són vint-i-dos duros cada mes?…
L'amo de casa. -Ca, ca! No hi som, encara, en això, senyor de Campmany.
L'aspirant a llogater. -Em sembla…
L'amo de casa. -Què li sembla! Em fa riure, vostè. ¿Que es pensa que es lloga un pis com aquell que compra uns pantalons? Vaja, que aquests llogataires que avui corren ens tracten amb una franquesa… ¿Per què no em demana tot seguit les claus del pis? Ja vol tractar del preu i ni menos sap les condicions del paper d'arrendament.
L'aspirant a llogater. -Des d'ara m'hi avinc perquè suposo que seran enraonades.
L'amo de casa (traient-se un paper de la butxaca). -Escolti:
Article primer. -El llogater i la seva família es llevaran i es ficaran al llit a les mateixes hores que l'amo de la casa, perquè, com que viuen sobre d'ell, no li facin sofrir la molèstia del soroll.
Article segon. -El llogater tindrà obligació de sortir al balcó dugues vegades al dia fregant-se les mans amb aire de satisfacció, per donar enveja als que passin pel carrer i augmentar d'eixa manera la importància de la finca.
Article tercer. -Si no sap de jugar a les dames n'apendrà per baixar-hi a jugar amb l'amo en les vetlles que aquest tingui per convenient.
Article quart. -El preu del lloguer és de 22 duros cada mes, pagats per anyades avançades; i, en cas que a l'amo li apugin la contribució, deurà pagar el llogater una pesseta de més per cada ral que li augmentin.
L'aspirant a llogater. -No hi ha res més?
L'amo de casa. -Encara queden alguns articlets de menos importància que ja li faré conèixer en son temps i lloc.
L'aspirant a llogater. -No em sembla pas exagerat tot això; crec que ens entendrem.
L'amo de casa. -És poeta, vostè?
L'aspirant a llogater. -Sí, senyor: molt sovint m'entretinc a fer versos, i bastants dels que he fet s'han publicat.
L'amo de casa (content). -I ¿mantenidor dels Jocs Florals?
L'aspirant a llogater. -No, senyor.
L'amo de casa. -Quina llàstima! Serà precís que faci el possible per ser-ne. La meva senyora es mor de ganes d'ocupar el puesto de Clemència Isaura.
L'aspirant a llogater. -Puc fer tots els possibles per lograr-ho.
L'amo de casa. -Això és. Divinament!
L'aspirant a llogater. -Con que… ¿quedem en que són 22 duros cada mes?
L'amo de casa. -Ah! dispensi; encara falta una pregunta.
L'aspirant a llogater.-Quina?
L'amo de casa. -S'ha oblidat de dir-me per quins motius deixa el pis que ara té.
L'aspirant a llogater. -Oh! per una friolera: vaig tenir una petita qüestió amb l'amo de la casa i el vaig tirar per l'ull de l'escala.
La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem compendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública, ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan ridícul l'oficialde perruquer d'avui, pretensiós ientrometido, portant cabellera excessivament abultada i amb la clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta, cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem original el barber del seu temps, xerraire, curandero i guitarrista.
L'americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem considerat digne d'estudi. Tots sabem qui és l'americano, tots sabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'americanoés l'espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la península, i, després d'haver passat alguns anys a l'Havana, ha tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no sónamericanos; aquells sónuns ximples carregats d'il·lusions i uns homes que mai seran res. Establerta, aquesta diferència, examinem l'origen de l'americano.
L'americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de sortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va completar la seva educació servint copes i marcanttrenta unsal billar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i d'una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria un murri, li dóna cartes per als seus amics de l'Havana, li paga el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del barco.
Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies a la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.
Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i llavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria. Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s'embarca cap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai de vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble s'apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata. Ell està molt content, té l'amor propi satisfet, i, per provar el seu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus amics els regala un caixò de puros i un barret dejipi-japa. Com l'home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat de la consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; fins l'envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç. Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig duro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seu germà, fa col·locar una corona desiemprevivasen el ninxo del seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se'n va a la capital de Catalunya.
Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan va anar-se'n a l'Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal Tano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d'uns cinquanta anys, encara que en representa sis més perquè el clima de l'Havana dissipa molt la naturalesa. És un home d'estatura regular, més aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè amb llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt esmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitja dotzena d'anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d'or i pedres fines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla de diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyala l'ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre de guants morats o de color d'argila. És parroquià del Cafè de les Set Portes i està subscrit alLloid.
En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic de parlar en castellà (encara que ho fa bastant malament), i per un regular juga molt bé al solo i a la manilla.
Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu corredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d'obligacions, juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrar Director d'alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb el que té, adquireix paper de l'Estat, compra una casa per viure al carrer de la Mercè, i se'n fa dues més de noves en l'Ensanche.
L'americanoté en el seu interior dos sentiments que sempre estan contraposats. Per una part, com veu que és ric, té desigs de donar-se llustre i fer elsenyor; i, per altra part, es mira molt un duro abans de gastar-lo, perquè es recorda de lo molt que ha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que té una carretel·la i un parell d'eugues que no les té millors cap marquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se'n va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la quadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però lasilleriaestà coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre una tira de cotó retort, de dos pams d'ample, per la qual sempre camina per no gastar la catifa.
Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viu l'americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats amb colors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia amb un lloro.
Al voler parlar d'algun assumpto de Barcelona que em donés matèria per omplir les dos columnes del periòdic que avui em toca omplir, he trobat el petit inconvenient de què no en trobava cap. Ja sé que em quedava el recurs de parlar del temps o de la calor; però jo só home de consciència i no m'agrada robar els diners a ningú. Un número d'UN TROS DE PAPER costa un ral, i per aquest preu el lector té dret a exigir que no se li donin a llegir coses que tothom sap i que de tant gastades ja causen enuig a l'home de més bones tragaderes literàries. No presentant-se'm cap assumpto de la nostra localitat, el pensament passa, sense fer cap esforç, a formar la idea del foraster, tipus molt digne d'estudi i consideració per més d'un concepte.
He dit que el foraster era digne de consideració, i ara em sembla poc: el foraster és una de les arrels de més importància, per medi de les quals se nutreix i vigoritza l'arbre de la prosperitat d'una població; és un dels elements de vida més principals d'una ciutat; és l'aliment que, passant del ventrell al cor, es transforma en sang rica i nutritiva, que dóna vida i moviment a tota l'economia.
Si en tot temps el foraster ha sigut útil i profitós per Barcelona, potser mai ho ha sigut tant com ara. Després de tantes quiebres, després d'una crisi tan llarga que ja li podem dir estacional; després de tantes amenaces delcopi tants motius de malestar i sobresalt, la nostra pobra ciutat està tan rebregada i escanyolida, que aviat no la coneixerem ni nosaltres mateixos. I, si no, diguin vostès: ¿coneixen algun barceloní que gasti diners? Jo, per la meva part, els diré que no. Els barcelonins que gastaven la plata ja s'han acabat; aquells homes generosos i decidits que varen fer fer dues vegades el primer teatre d'Espanya, ja no existeixen! ¡Que el paper els hi sigui lleuger! Si ara el Liceo es tornés a cremar, aviat hi veuríem en son lloc una fonda o un basar; ja no tornaria mai més a arruinar cap empresari.
Els forasters els podem dividir en nacionals i estrangers.
Els nacionals els podem subdividir en castellans i catalans, i, al dircastellans, ho prenc en el sentit d'aquell general tan simpàtic que deia que tenia per castellans a tots els que no eren fills de Catalunya.
La temporada en què més abunden els forasters és la present. Aprofitant la temporada dels banys vénen a passar l'estiu entre nosaltres una infinitat de gent de totes les províncies d'Espanya. Aquesta classe de forasters, als quals havem donat el nom decastellans, es coneixen a primera vista. Vénen recomanats a alguna casa de comerç per algun dels seus corresponsals, i posen en la fonda d'Orient. L'encarregat de guiar-los per Barcelona és el fill gran del comerciant, que els acompanya d'un lloc a altre des de les sis de la tarda fins a les onze de la nit; el restant del dia està ocupat en l'escriptori. Elciceronedel castellà està molt satisfet amb la missió que compleix, sobretot si el foraster és home que ha vist molt poc i, per consegüent, s'admira de tot: té una espècie d'orgull de català al veure que es queda parat al contemplar els adelantos de la nostra indústria. L'únic que el fa patir és el tenir de parlar en castellà, lo qual és una verdadera tortura per la major part dels descendents de Ramon Berenguer i de Berenguer Ramon.
El foraster castellà passa en revistaLa España Industrial, La Maquinista Terrestre y Marítima, i la fàbrica de l'Escudé. Aquests establiments, verdaders monuments industrials, l'entusiasmen i li donen una idea molt alta de la nostra indústria: el seuciceroneaprofita aquesta bona disposició per combatre les idees lliure-canvistes. Si durant l'estada del foraster es presenten dos festes seguides, l'acompanya a Montserrat, i de camí li ensenya les hermoses fàbriques de panyos de Tarrassa, en les quals el foraster mai deixa de comprar un parell de cortes de pantalons per l'hivern vinent. Dos dies abans de marxar el castellà a la seva terra, el seu guia li prepara el cop de gràcia: li fa veure la torre del Marquès d'Alfarràs, coneguda per Laberinto oLabarientu. Després d'haver vist aquella possessió quasi reial, el castellà es despedeix molt satisfet de Barcelona després d'haver-hi deixat bastants diners.
El foraster castellà fa el següent resum de les seves impressions: Barcelona és molt bonica i té coses dignes de ser admirades; la llàstima és que no fan tant efecte perquè els catalans les alaben massa. El teatre del Liceo no és tan imporant com el teatre Reial; els sigrons no valen res; el clima, botigues i cafès no poden ser millors; les noies són guapes, però no tenen la gràcia ni l'amabilitat de les castellanes, i, sobretot parlen una llengua tan aspra, que els hi escau molt poc.
El foraster català és enterament diferent. Com a ha estat moltes vegades a Barcelona, es forma el propòsit decidit de no admirar-se de res i té una espècie de vanaglòria en no necessitar ningú que l'acompanyi, per més que moltes vegades confongui el carrer dels Flassaders amb el dels Tallers. El foraster català generalment passa pocs dies a Barcelona; ha vingut per veureL'Africanao alguna esquadra, i de camí es fa roba per l'estació vinent, es compra un barret i renova la subscripció del diari d'enBrusi. Per un regular posa en la fonda d'España o en la posada de Caballers; dina a la una i sopa a les vuit.
El foraster estranger és el més estimat de tots, perquè generalment és el que gasta més la plata; és la víctima segura dels revenedors de localitats i els cotxeros. Tots els dies en veureu algun pels nostres carrers. És aquest senyor alt i prim, vestit amb traje de fil, sombrero de palla i sabates de dos soles, que en una mà porta un llibre amb les escobertes vermelles i en l'altra una sombrilla tan gran com un paraigua. L'estranger dóna molt poca importància als establiments industrials i passa pel carrer de Fernando sense donar una mirada a les botigues; en canvi el veureu aturat mitja hora davant del porticó d'alguna casa vella de la Baixada de la Canonja o copiant algun detall arquitectònic de la Seu o de Santa Maria del Mar. L'estranger posa en un dels millors quartos de la Fonda de les Quatre Nacions, i pren cafè, conyac o absenta en el Cafè de Paris.
La impressió que l'estranger s'emporta de la nostra ciutat, és la següent: Barcelona és una població que no té fesomia espanyola; s'assembla a qualsevol ciutat del reste d'Europa. En vuit dies que hi he passat no he vist cap corrida de toros, cap manola, ni cap xulo que em donés la més petita ganivetada. Té bon clima, bones costums, i s'hi disfruta de completa tranquilitat. Cap agent de policia no se m'ha acostat a exigirme els papers ni a molestar-me mai; en canvi, en certa ocasió, en vaig necessitar un i no em va servir de res. Barcelona, en una paraula, podria confondre's amb qualsevol ciutat d'una nació civilitzada si no fos per la circumstància especial de què no hi he vist mai cap borratxo pels carrers.
Abans d'acabar dec fer una observació: he començat dient que els forasters eren una gent molt apreciable i útil, i, al dir això, solament m'he referit als forasters que vénen a gastar a Barcelona els diners que han estalviat en el seu poble; de cap manera em vui referir als forasters-gorristes que van a posar a casa d'un amic. Aquesta classe la considero com una plaga tan perjudiciai i terrible, que, si jo fos venjatiu, al meu enemic més encarnissat li diria: -¡Déu te doni forasters!
No hi ha remei!… En aquest món si un hom no s'aconsola de beure una mica a galet i creure's una pila de coses que se senten a dir… Boranit!… ja es queda sense explicar-se'n una pila d'altres, que no ofereixen altre medi mésa comodode trobar-los-hi la veta.
Ja veuran per què ho dic. Abans, jo em reia en gran d'allò que diuen: que en aquest món hi té d'haver de tot. Fins hi tenia disputes. Què els diré jo, ara: em semblava que de moltes coses ens en podíem ben passar. Però al cap d'un quant temps… fillets de Déu! començo a veure coses estranyes que a l'últim vaig tenir de creure-ho, perquè, si els tinc de parlar francament, és l'única raó bona per explicar com és que en el món s'hi troba un magatzem d'estranyeses, que, si no fos allò que diuen, no crec que hi facin gaire més servei que els gegants i les trampes a les professons deCorpuso aquelles bótes de regar els passeigs per la gent que surt a última hora.
I, si no, ja poden, si són servits, començar a explicar-me quina solta tenen i quina ganància ens donen les sogres, els lloguers de casa, els bitllets que no treuen, el casar-se dues vegades, la gent que cria coloms i la que faàlbumsde sellos i coleccionacajetillas. ¡Si tot això s'ho emportés algun dia una ventada! Veiam: ¿quants mils duros perdríem entre tots plegats?… I, donses, encara replicaran?… Nosaltres mateixos… vegin si en el món hi som per altra cosa, que perquè no es pugui dir que no hi som.
Aquí tenim el senyor Rafel. Què hi fa en el món, aquesta ànima de Déu? Ell no té ofici, ell no té negoci, ell no llegeix, ell no escriu; no ha sigut ni vol ser mai regidor, ni arcalde de barri; els diaris no han portat mai el seu nom; no paga contribució; no té vot; no va al cafè; no té companys… només és casat i… ell mateix ja ho diu…home de sa casa.
No li han passat mai cap circular, no li porten entregues ni rep cartes; potser és l'únic del barri de qui el carter no sap donar raó. Mai ha tingut de menester el sereno ni li ha preguntat res. El que va més a casa seva és l'ordinari de Vilanova, que tot sovint li porta cistells de borregos de part d'un cosí seu. Si tenen d'anar a fer-li una visita, ja cal que hi vagin amb les senyes ben preses, perquè en tot el carrer no trobaran una ànima que es recordi del senyor Rafel.
An ell deixeu-lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni tampoc s'hi mata per entendre els que les tenen. No entén borrall de política, ni busca notícies. Si algun dia agafa un diari tot comprant xacolata o sucre roig, el veureu tot admirat de no trobar en les Reials Ordres el nom del ministre que fa tretze mesos que va caure. Ell potser és l'únic que surt tranquil de casa i es passeja satisfet el dia que corre la nova d'haver-se de dar el cop, perquè no ha parlat amb ningú que l'hi pogués dir.
Si voleu veure'l content i a ses glòries, busqueu-lo a casa seva. Quina vida! No està gras en demasia, però cria panxeta; no és jove, però tampoc és vell; un home comú d'aquells que a cada cantonada se'n troben deu. No té fills. No en té, no… i tant de bé li ha fet Déu. No puc dir-los els sustos que ha tingut i les angúnies que ha passat, fins que s'ha vist la senyora ja a certa edat.
La senyora… la mateixa estampa d'ell. Deixeu-me-la estar a casa, fent mitja o apedaçant llençols. Ni broda ni sap fer flors, ni en sa vida ha fet res bonic. Es coneix que la guardaven per casar-la amb el senyor Rafel.
Després tenen una criada… que és una bona minyona. Tretze anys que està amb ells. Ni surt a les tardes dels diumenges, ni festeja, ni s'entreté quan l'envien. El seu gust és tenir converses amb l'amo, que són molt amics.
I vet aqui el senyor Rafel: ¡és clar que està bé, a casa seva!… Té una levita de quadrets per córrer pel pis; no porta pantufles ni sabatilles: les mateixes botes de sortir.
No es pensin que jegui, ni dormi, no. No para mai; mateu-lo, però deixeu-lo treballar. Sua, es cansa de pit, s'escurça de vista, i tot per coses que no li pertoquen ni són necessàries. El dia que fan dissabte ell corre per la casa amb l'escala de fusta, que li aguanta la minyona, despenjant cortines, traient galeries i espolsant quadros i retrats. Ell tragina els matalassos des del llit al balcó del celobert; ell descargola i torna a cargolar els llits; ell retira les calaixeres per treure la pols del detràs…
Per quan no hi ha tràfec, es té una tauleta amb un caixonet ple d'eines de tots els oficis, i allí s'entreté tots els dies fent cosetes per posar dessota el globo de la calaixera, que ja n'hi té una colecció que dóna gust. Agafa llenquetes molt primes de paper de color i daurat, i veuran que fa de gerros, noms de Maria, creus de Malta, i alça!
Altres voltes, fa quadros de granets, de petxines, de fusta retallada… Tot per entretenir-se. Té receptes per tot: per fer tinta, per aigua sedativa, per enganxar cristall i porcelana i per treure les taques d'oli.
Tot lo que s'espatlla a casa ho adoba ell; els llistons de les cadires, els panys espatllats… Sap de tot.
Ell és aquell senyor que veuen, cada dia d'encant, recorrent parades de coses velles i comprant objectes que no es pot saber de què curen, ni per què serveixen.
El senyor Rafel és dels que entenen en melons i ell mateix se'l va a comprar. Sap regatejar, i per això de tant en tant acompanya a la criada a la Boqueria perquè aprengui.
Ell aprofita totes les estacions. Pel juliol fa tomàquets en conserva, per l'agost fa confitura de préssec i de pera; per la setmana santa fa bunyols, per Sant Josep fa crema i matons de monja. No! El dia que ell se fica a la cuina, ja surt una cosa bona per dinar. Ell sap fer gresoletes, bacallà a la provençala, torrades amb llet… demanin!…
Ell ja ho diu: -¡No em falta més que una caseta a fora!- I jo ho crec! Veuen?… Perquè el veig molt afectat amb quatre testos que té al balcó. Ell, pobre home!, s'hi fon, de no poder anar al matinet a les flors per comprar llavors de francesilla o esqueixos de clavellina, ¡ell que és tan enginyós! ¡Quines cascades hi faria, si es pogués veure una torreta seva!… Glorietes de canya verda, assientos rústecs, jocs d'aigua… Faria cries de tot… fins de granotes!
Però,nada… Ell prou es fa totes aquestes il·lusions i en parla a taula amb la senyora i la criada, que no sé com tots tres ja no s'han fos!… Mai pot arribar-hi.
Tot lo més arriba a llogar una botigueta a Gràcia en el carrer de Sant Antoni, sense jardí, amb eixida de quatre canes i amb prohibició de l'amo de fer-hi sortidors ni caminals ni caminets.
Veu's aquí el senyor Rafel. Es mor, i no li fan funerals: només totes les misses de l'endemà són en sufragi de la seva ànima, i es queda tancada aquella porta, que encara ningú havia vist mai obrir.
Avui els presentem una de les principals víctimes de la preocupació social.
L'hereu.
¿Qui és que en el transcurs de la seva vida no ha sentit dir i no ha dit alguna vegada mil pestes de l'hereu? ¿Quin és el fill extern, per il·lustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o escriure una munió d'improperis contra la respectable classe dels hereus?
Nosaltres ens atrevim a dir que som de diferent opinió.
Nosaltres compadeixem a l'hereu i per lo mateix el defensarem fins allà on arribin les nostres forces; i, com tota convicció ha de ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per sortir a la defensa d'aquesta classe tan calumniada.
En primer lloc defensem els hereus perquè estan en minoria; en segon lloc per anar contra la corrent; els defensem perquè és una institució essencialment catalana, i, per últim, els defensem perquè tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap fill extern. No creguin, per això, que els hereus ens són simpàtics perquè els considerem que són millors que els altres; de cap manera. Nosaltres, amb el permís de vostès, creiem que quasi bé tots els homes neixen amb una infinitat de vicis i defectes, i que poc influeix l'haver nascut un any abans o després per ser millor o pitjor. Defensem a l'hereu perquè el considerem més desgraciat que els altres.
Lo millor que pot succeir-li a l'hereu és tenir la sort de néixer de bona família. ¿Creuen, per això que serà més feliç? Ara ho veuran.
El fill primer comença ja per patir, en l'acte de néixer, molt més que pateixen els demés germans.
No es necessita ser metge ni llevadora per saber que el primer part sempre és el més difícil. Aquesta mateixa causa és un niu de sofriments durant tota la seva infància. Com el seus pares vénen a ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix d'aprenentatge, i a costa seva adquireixen l'experiència que després tenen per criar els fills següents. L'hereu comença ja servint de cartipaç per apendre a escriure. ¡No els en dic res dels topos que hi cauen!
A costa dels pobres pulmons del primer fill, la mare adquireix l'experiència de què a les criatures no se'ls ha de posar la faixa tan estreta.
A còpia de bonys al cap de l'hereu, la mare aprèn que no es pot deixar soles a les criatures en el llit.
Deu o dotze enfits que han portat a l'hereu a les portes de la mort, ensenyen als seus pares que no es poden donar moltes llaminadures als infants.
Si a pesar de totes les malalties i contrarietats l'hereu té una naturalesa prou forta per escapar-ne viu, li esperen, en el transcurs de la seva existència, una professó tan seguida de disgustos i mal de caps, que més valdria que Déu se l'hagués endut.
Així que comença a tenir germanets, ja tots se'l comencen a mirar amb mals ulls, perquè senten que tothom li diu l'hereuet.
Si mentres juguen algun ne plora, ell s'emporta les culpes i rep quatre clatellades de l'autor dels seus dies, perquè els demés s'avenen i l'acusen.
Ell no pot tocar cap joguina dels altres, però, en canvi, ha de suportar que els altres germanets li xafin els soldats de plom i li esquincin l'estel. Si es vol pendre la justícia per la seva mà, li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares, aquests li diuen:
-Bé, home! No veus que són petits?
Quan l'hereu és gran, diran vostès, se la passa més bé que els altres germans, perquè li toca tota la moma. Doncs s'equivoquen: quan és gran, és més desgraciat que mai.
Els fadrins externs van desapareixent de la casa poc a poc: han seguit la seva carrera; reben el dot (que, encara que sigui poc comparat amb el del germà, junt amb el producte de la carrera, els hi dóna per passar), i deixen el pobre hereu al costat dels seus pares, essent més esclau que mai.
Cada un dels seus germans ha seguit la carrera per la qual ha tingut més vocació: ell ha tingut de seguir la carrera del seu pare, encara que no li agradés gens.
Els germans han anat a establir-se en el punt que més els hi ha acomodat: el pobre hereu, el mateix que una alzina vella, no pot moure's del punt en què ha nascut.
Passo per alt els disgustos que li ocasiona la subjecció a què ha de sotmetre's visquent en la companyia dels seus pares que, perquè són vells, no es recorden que foren joves; solament em detindré a senyalar un dels inconvenients més grossos de l'hereu: el casament.
En primer lloc, és de rigor que l'hereu no es casi fins que totes les germanes estiguincol·locades. Això fa, naturalment, que el pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut, mirant-se les noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la faula. Quan les germanes són casades, a vegades el pobre home ja és vell, o, almenys, es troba en l'edat en què les passions estan tan apagades com el braser d'un pobre, i ha de sofrir una tortura d'un altre gènere. Un dia, el seu pare, que ja és un gueto de setanta anys, es desperta amb la mania de voler tenir néts, i busca una pubilla per al seuhereu. Busca la pubilla, la troba, la demana, i l'hereu es casa.
La pubilla és guapa o lletja, té bon gènit o un gènit infernal, però sempre és rica; el pobre hereu l'ha de pendre tal com és i ha de passar la segona part de la seva vida amb la persona que el seu pare li ha destinat.
A més de tots aquests inconvenients, que són generals a tots els hereus, en senyalarem alguns que no per ser-ho menys deixen de ser dolorosos pel nostre hèroe.
Si la casa va malament, l'hereu és un burro.
Si prospera, és un tigre que s'ha engreixat amb la sang dels pobres germans.
Si els germans són uns mals caps i uns ganduls que no han sabut treure partit de la seva carrera, se'n tornen a la casa pairal; i, so pena de passar per un home desnaturalitzat, l'hereu els ha de mantenir, donant-los la sopa boba.
Si alguna de les seves germanes dóna algun mal pas, el pobre hereu s'ha de constituir en defensor de l'honor de la família; i, encara que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una bala o una estocada amb l'autor d'aquell agravi.
Ja veuen el que li passa a l'hereu ric.
Ara afegeixin la misèria a tots aquests inconvenients i tindran una idea de les amargures de l'hereu pobre. A pesar de tot això, com mai he tingut la pretensió de convèncer a ningú, ja em sembla que sento els fadrins externs que m'han llegit, que diuen:
-Aquest senyor dirà el que vulgui, però ditxós del que és hereu!
La principal moda de les criatures a tal edat és semblar-se a sos pares.
Les senyores com cal vesteixen els seus pimpollos de blanc, color en què hi ressalten molt més les taques. Els barrets es fan amb vel per millor dissimular les lleganyes i altres debilitats dels angelets.
Algunes mares devotes de l'economia i encara més de la seva comoditat, abans del part prometen vestir d'hàbit… a les criatures. Lo acostumat en semblants casos és el de la Mercè, que és del color de la llet que vomiten els querubinets a dida.
L'experiència té demostrades les ventatges de la bossa.
Les mares que no tenen nyinyera deuen prevenir-se de butxaques per les bosses buides i d'amagatall per les plenes.
Vestit curt d'aprofitadures, amb sacsons per la creixença.
S'ensenyen els peus i les pantorrilles, i es fan petons als senyors de certa edat.
Gorra de bordegàs amb plometes de colomí xarel·lo.
El mirinyac se sol portar un poc més llarg que el vestit perquè es vegin els acers i algunes voltes el pany de la camisa.
El passeig es fa a camades per la Rambla, i el to superfí el dóna un sèquit no menos numerós d'estudiants de primer any d'Institut, fumant cigarros de matafaluga lligats amb paper de regalèssia.
Vestit de vesta amb penjarelles d'immundícies vàries i forros de ca l'esparter.
Botines amb ullets, com abans se duien les cotilles.
Camisons amb trampa i en la ratlla del mig el retrat d'un botifler, que té donada paraula de casament amb paga i senyal.
Mig barret amb un jardí de flors i flocs, i en el cim un ànec lloca amb sos pollets.
Cotilla amb eixamples.
Les molles d'ulls, o les que tinguin algun defecte en l'hermosura de la vista, podran usar ulleres, tenint molt cuidado de mirar descaradament als homes, gràcia que dóna cert aire de vencedor d'Àfrica.
El mateix de l'edat anterior, portat amb algo més de descuit. A primera hora del matí senta molt bé el vel a la cara i el llibre de missa.
És de gran moda tenir una filla de quinze.
Però que no passi de quinze.
Que sempre en tingui quinze.
Si en té setze ja no en fem res.
Les modes de vint, restaurades per la tintura Padró i les potingues de casa Roviralta.
Quan se tenen diners és de gran to fer-se l'amiga i segona mare d'algunes polletes.
Tururut dotze hores.