The Project Gutenberg eBook ofVisions & CantsThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: Visions & CantsAuthor: Joan MaragallRelease date: June 25, 2016 [eBook #52409]Most recently updated: October 23, 2024Language: CatalanCredits: Produced by David Starner and the Online DistributedProofreading Team at http://www.pgdp.net (This book wasproduced from scanned images of public domain materialfrom the Google Books project.)*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK VISIONS & CANTS ***
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.
Title: Visions & CantsAuthor: Joan MaragallRelease date: June 25, 2016 [eBook #52409]Most recently updated: October 23, 2024Language: CatalanCredits: Produced by David Starner and the Online DistributedProofreading Team at http://www.pgdp.net (This book wasproduced from scanned images of public domain materialfrom the Google Books project.)
Title: Visions & Cants
Author: Joan Maragall
Author: Joan Maragall
Release date: June 25, 2016 [eBook #52409]Most recently updated: October 23, 2024
Language: Catalan
Credits: Produced by David Starner and the Online DistributedProofreading Team at http://www.pgdp.net (This book wasproduced from scanned images of public domain materialfrom the Google Books project.)
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK VISIONS & CANTS ***
JOAN MARAGALL
VISIONS&CANTS
flower
BARCELONATip. «L’Avenç»: Ronda de l’Universitat, 201900
La missa matinalla diuen allà daltaixís que s fa de dia.La missa de l’Estiuel capellà la diuam les portes obertes.S’oeix de tots costatsquan enflaira ls serratsel ginestar de Corpus.El caçadô s daleix:De fòra estant la oeixamb un genoll a terra.Al bon punt d’alçar Déu,li bóta allà al bell peula llebre endiastrada.S’esventa l goç lladrant,la llebre fuig botant,i el caçadô al darrera.«Corres i correras.Mai més t’aturaras.»Aquesta és la sentencia.«Doncs, corro i correré.Mai més m’aturaré.Alegra és la sentencia.»S’allunyen amb el vent,perdent-se en un momentels crits, la fressa, el rastre…Passen dies i nits…Pels marges refloritsha tornat Corpus Christi.La missa matinalla diuen allà dalt:les portes són obertes.En un vent de visiópassa l mal caçadôentre lladrucs i fressa.Se gira i veu l’altâ,i al peu el capellà,i en alt veu l’hostia candida.Passa i es perd al lluny…La boirina de Junycenyeix l’horitzó immobil.Roden les estacions,revénen els plançons:cada any, cada any ve Corpus.Cada any torna a passar;cada any torna a mirar,cada any, la missa augusta.Cada any els capellanstenen més cabells blancsi aixequen més els braços.Cada any l’hostia s va alçant,el temple s va aixafanti l’hostia puja, puja…Passen més anys i més,el capellà no hi és:l’hostia va sola en l’aire.Amunt… amunt… amunt…La volta perd el junt,la llum del cel s’hi filtra.L’hostia s’hi va acostant…El temple s va esquerdant…El caçador no para.Ve un any, la volta caui s’obre l gran cel blaudamunt de l’hostia blanca,que s’alça lentament…Al ser l’estiu vinentfloreix el temple en runes.Sen va pujant al cel…El caçadô, amb anhel,cada any, cada any la mira.L’hostia, per’nâ al zenit,té l’espai infinit,i ell, per caçâ, encisat,té l temps, l’eternitat.
La missa matinalla diuen allà daltaixís que s fa de dia.La missa de l’Estiuel capellà la diuam les portes obertes.S’oeix de tots costatsquan enflaira ls serratsel ginestar de Corpus.El caçadô s daleix:De fòra estant la oeixamb un genoll a terra.Al bon punt d’alçar Déu,li bóta allà al bell peula llebre endiastrada.S’esventa l goç lladrant,la llebre fuig botant,i el caçadô al darrera.«Corres i correras.Mai més t’aturaras.»Aquesta és la sentencia.«Doncs, corro i correré.Mai més m’aturaré.Alegra és la sentencia.»S’allunyen amb el vent,perdent-se en un momentels crits, la fressa, el rastre…Passen dies i nits…Pels marges refloritsha tornat Corpus Christi.La missa matinalla diuen allà dalt:les portes són obertes.En un vent de visiópassa l mal caçadôentre lladrucs i fressa.Se gira i veu l’altâ,i al peu el capellà,i en alt veu l’hostia candida.Passa i es perd al lluny…La boirina de Junycenyeix l’horitzó immobil.Roden les estacions,revénen els plançons:cada any, cada any ve Corpus.Cada any torna a passar;cada any torna a mirar,cada any, la missa augusta.Cada any els capellanstenen més cabells blancsi aixequen més els braços.Cada any l’hostia s va alçant,el temple s va aixafanti l’hostia puja, puja…Passen més anys i més,el capellà no hi és:l’hostia va sola en l’aire.Amunt… amunt… amunt…La volta perd el junt,la llum del cel s’hi filtra.L’hostia s’hi va acostant…El temple s va esquerdant…El caçador no para.Ve un any, la volta caui s’obre l gran cel blaudamunt de l’hostia blanca,que s’alça lentament…Al ser l’estiu vinentfloreix el temple en runes.Sen va pujant al cel…El caçadô, amb anhel,cada any, cada any la mira.L’hostia, per’nâ al zenit,té l’espai infinit,i ell, per caçâ, encisat,té l temps, l’eternitat.
La missa matinalla diuen allà daltaixís que s fa de dia.
La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que s fa de dia.
La missa de l’Estiuel capellà la diuam les portes obertes.
La missa de l’Estiu
el capellà la diu
am les portes obertes.
S’oeix de tots costatsquan enflaira ls serratsel ginestar de Corpus.
S’oeix de tots costats
quan enflaira ls serrats
el ginestar de Corpus.
El caçadô s daleix:De fòra estant la oeixamb un genoll a terra.
El caçadô s daleix:
De fòra estant la oeix
amb un genoll a terra.
Al bon punt d’alçar Déu,li bóta allà al bell peula llebre endiastrada.
Al bon punt d’alçar Déu,
li bóta allà al bell peu
la llebre endiastrada.
S’esventa l goç lladrant,la llebre fuig botant,i el caçadô al darrera.
S’esventa l goç lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçadô al darrera.
«Corres i correras.Mai més t’aturaras.»Aquesta és la sentencia.
«Corres i correras.
Mai més t’aturaras.»
Aquesta és la sentencia.
«Doncs, corro i correré.Mai més m’aturaré.Alegra és la sentencia.»
«Doncs, corro i correré.
Mai més m’aturaré.
Alegra és la sentencia.»
S’allunyen amb el vent,perdent-se en un momentels crits, la fressa, el rastre…
S’allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre…
Passen dies i nits…Pels marges refloritsha tornat Corpus Christi.
Passen dies i nits…
Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.
La missa matinalla diuen allà dalt:les portes són obertes.
La missa matinal
la diuen allà dalt:
les portes són obertes.
En un vent de visiópassa l mal caçadôentre lladrucs i fressa.
En un vent de visió
passa l mal caçadô
entre lladrucs i fressa.
Se gira i veu l’altâ,i al peu el capellà,i en alt veu l’hostia candida.
Se gira i veu l’altâ,
i al peu el capellà,
i en alt veu l’hostia candida.
Passa i es perd al lluny…La boirina de Junycenyeix l’horitzó immobil.
Passa i es perd al lluny…
La boirina de Juny
cenyeix l’horitzó immobil.
Roden les estacions,revénen els plançons:cada any, cada any ve Corpus.
Roden les estacions,
revénen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.
Cada any torna a passar;cada any torna a mirar,cada any, la missa augusta.
Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.
Cada any els capellanstenen més cabells blancsi aixequen més els braços.
Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.
Cada any l’hostia s va alçant,el temple s va aixafanti l’hostia puja, puja…
Cada any l’hostia s va alçant,
el temple s va aixafant
i l’hostia puja, puja…
Passen més anys i més,el capellà no hi és:l’hostia va sola en l’aire.
Passen més anys i més,
el capellà no hi és:
l’hostia va sola en l’aire.
Amunt… amunt… amunt…La volta perd el junt,la llum del cel s’hi filtra.
Amunt… amunt… amunt…
La volta perd el junt,
la llum del cel s’hi filtra.
L’hostia s’hi va acostant…El temple s va esquerdant…El caçador no para.
L’hostia s’hi va acostant…
El temple s va esquerdant…
El caçador no para.
Ve un any, la volta caui s’obre l gran cel blaudamunt de l’hostia blanca,
Ve un any, la volta cau
i s’obre l gran cel blau
damunt de l’hostia blanca,
que s’alça lentament…Al ser l’estiu vinentfloreix el temple en runes.
que s’alça lentament…
Al ser l’estiu vinent
floreix el temple en runes.
Sen va pujant al cel…El caçadô, amb anhel,cada any, cada any la mira.
Sen va pujant al cel…
El caçadô, amb anhel,
cada any, cada any la mira.
L’hostia, per’nâ al zenit,té l’espai infinit,i ell, per caçâ, encisat,té l temps, l’eternitat.
L’hostia, per’nâ al zenit,
té l’espai infinit,
i ell, per caçâ, encisat,
té l temps, l’eternitat.
A la montanya miracleuna llegenda ha florit:la llegenda del diablei de Fra Joan Garí.Fra Joan fa penitenciaenfilat a dalt d’un cim.Li duien una donzellaque tenia ls mals esprits.Montserrat, montanya santa,la montanya de cent cims.
A la montanya miracleuna llegenda ha florit:la llegenda del diablei de Fra Joan Garí.Fra Joan fa penitenciaenfilat a dalt d’un cim.Li duien una donzellaque tenia ls mals esprits.Montserrat, montanya santa,la montanya de cent cims.
A la montanya miracleuna llegenda ha florit:la llegenda del diablei de Fra Joan Garí.Fra Joan fa penitenciaenfilat a dalt d’un cim.Li duien una donzellaque tenia ls mals esprits.
A la montanya miracle
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitencia
enfilat a dalt d’un cim.
Li duien una donzella
que tenia ls mals esprits.
Montserrat, montanya santa,la montanya de cent cims.
Montserrat, montanya santa,
la montanya de cent cims.
Fra Joan dintre la covaestava fent oració:Riquilda se li presentavestida de temptació.Fra Joan clou les parpelles,més la veu contra-claror.Montserrat és ple de boira:Riquilda és un raig de sol.
Fra Joan dintre la covaestava fent oració:Riquilda se li presentavestida de temptació.Fra Joan clou les parpelles,més la veu contra-claror.Montserrat és ple de boira:Riquilda és un raig de sol.
Fra Joan dintre la covaestava fent oració:Riquilda se li presentavestida de temptació.Fra Joan clou les parpelles,més la veu contra-claror.
Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
més la veu contra-claror.
Montserrat és ple de boira:Riquilda és un raig de sol.
Montserrat és ple de boira:
Riquilda és un raig de sol.
Després del pecat tant granell resta boca-terrosa.Riquilda és timbes avall,Montserrat és nèt de boira.Fra Garí veu els abimsi les cames li tremolen.Si prova de redreçâ-scau de mans una altra volta.Joan Garí ja no és un sant,Joan Garí ja no és un home,que és una fera dels campsque per Montserrat pastora.
Després del pecat tant granell resta boca-terrosa.Riquilda és timbes avall,Montserrat és nèt de boira.Fra Garí veu els abimsi les cames li tremolen.Si prova de redreçâ-scau de mans una altra volta.Joan Garí ja no és un sant,Joan Garí ja no és un home,que és una fera dels campsque per Montserrat pastora.
Després del pecat tant granell resta boca-terrosa.Riquilda és timbes avall,Montserrat és nèt de boira.Fra Garí veu els abimsi les cames li tremolen.Si prova de redreçâ-scau de mans una altra volta.Joan Garí ja no és un sant,Joan Garí ja no és un home,que és una fera dels campsque per Montserrat pastora.
Després del pecat tant gran
ell resta boca-terrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és nèt de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si prova de redreçâ-s
cau de mans una altra volta.
Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora.
Al cap d’anys de terrejarsent una veu d’ignocencia:«Aixeca-t, Joan Garí:la teva sort és complerta:ja pots alçâ ls ulls al cel,que ja ls tens prou plens de terra.»Joan Garí s’alça de manscom un ós quan se redreça.
Al cap d’anys de terrejarsent una veu d’ignocencia:«Aixeca-t, Joan Garí:la teva sort és complerta:ja pots alçâ ls ulls al cel,que ja ls tens prou plens de terra.»Joan Garí s’alça de manscom un ós quan se redreça.
Al cap d’anys de terrejarsent una veu d’ignocencia:«Aixeca-t, Joan Garí:la teva sort és complerta:ja pots alçâ ls ulls al cel,que ja ls tens prou plens de terra.»
Al cap d’anys de terrejar
sent una veu d’ignocencia:
«Aixeca-t, Joan Garí:
la teva sort és complerta:
ja pots alçâ ls ulls al cel,
que ja ls tens prou plens de terra.»
Joan Garí s’alça de manscom un ós quan se redreça.
Joan Garí s’alça de mans
com un ós quan se redreça.
Els timbals de l’orgia ofenen l’airede l’hora matinal, que encara guardales quietuts de l’aire de la nit.I surt dalt de cavall el comte Arnau,que porta la capa blancai va a veure a l’abadessadel convent de Sant Joan.Els pastors, per les montanyes,tots de lluny guaiten com passa;els pagesos tots tremolen…«És el comte Arnau!»
Els timbals de l’orgia ofenen l’airede l’hora matinal, que encara guardales quietuts de l’aire de la nit.I surt dalt de cavall el comte Arnau,que porta la capa blancai va a veure a l’abadessadel convent de Sant Joan.Els pastors, per les montanyes,tots de lluny guaiten com passa;els pagesos tots tremolen…«És el comte Arnau!»
Els timbals de l’orgia ofenen l’airede l’hora matinal, que encara guardales quietuts de l’aire de la nit.
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuts de l’aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,que porta la capa blancai va a veure a l’abadessadel convent de Sant Joan.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca
i va a veure a l’abadessa
del convent de Sant Joan.
Els pastors, per les montanyes,tots de lluny guaiten com passa;els pagesos tots tremolen…«És el comte Arnau!»
Els pastors, per les montanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
«És el comte Arnau!»
Adalaisa, l’abadessa,l’espera mig desmaiada.Ell travessa la capellaam la barba escabelladade l’orgia de la nit.Passa, i la deixa tota profanada…I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.Adalaisa mig-riu i està contenta;té la cara carnosa i molt afable,i un xic de sota-barba arrodonida,i un clot a cada galta.
Adalaisa, l’abadessa,l’espera mig desmaiada.Ell travessa la capellaam la barba escabelladade l’orgia de la nit.Passa, i la deixa tota profanada…I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.Adalaisa mig-riu i està contenta;té la cara carnosa i molt afable,i un xic de sota-barba arrodonida,i un clot a cada galta.
Adalaisa, l’abadessa,l’espera mig desmaiada.Ell travessa la capellaam la barba escabelladade l’orgia de la nit.Passa, i la deixa tota profanada…I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.
Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
am la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.
Adalaisa mig-riu i està contenta;té la cara carnosa i molt afable,i un xic de sota-barba arrodonida,i un clot a cada galta.
Adalaisa mig-riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sota-barba arrodonida,
i un clot a cada galta.
—Treu-te la capa,—li demana ella.—Treu-te la capa, que t veuré més gran.—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella.—No, que só l’abadessa de Sant Joan.—Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:sense toca t voldria i sense vel.—De genolls jo t voldria en la capella:tant gloriós, faries goig al cel.—Prô a mi l cel no m fa goig més que si l mirodesde la terra sobre meu obert:me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,buid i silenciós com un desert.El cel és el repòs de la mirada,i és el repòs del braç i el pensament;per xò, ajegut a terra, el cel m’agradai m’adormo mirant-lo fixament.—Altre cel és per mi la tenebrosacapella ont un altar brilla tot sol:el còs humiliat sobre una llosa,l’ànima deslliurada aixeca l vol.I de la terra i d’aquest món s’oblida,sospirant per la mort que ha de venir.—En tos llavis groixuts, de mort al dir,com hi oneja suaument la vida!—Més, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,vindran els cucs i sen faran pastura.Vull amagrî ls meus llavis i el meu còsper fer-me tornar l’ànima més pura.—Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.—Adalaisa, tu que ets tant vividorai que ls ulls els tens plens de voluntat,i aquesta avida boca prenedora,i en els teus aires tanta majestat,com és que ara malparles de la vida,per la que estas tant fortament armada?No t’escau la mirada esmortuidasota l’arc de la cella ben poblada.Escaurà bé a tes palides germanes,tristos còssos per sempre immaternals:per elles són les fantasies vanesde vagues resplendors celestials.Però tu, performada criatura,delicia de la terra, torna al món!Romp el cordó que injuria ta cintura!Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!—I avança Arnau hermosament; prô s giraairosa ella an el Sant Cristo nu,i, signant-lo an el comte, li diu:—Mira:aquest encara és més hermós que tu!—Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.
—Treu-te la capa,—li demana ella.—Treu-te la capa, que t veuré més gran.—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella.—No, que só l’abadessa de Sant Joan.—Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:sense toca t voldria i sense vel.—De genolls jo t voldria en la capella:tant gloriós, faries goig al cel.—Prô a mi l cel no m fa goig més que si l mirodesde la terra sobre meu obert:me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,buid i silenciós com un desert.El cel és el repòs de la mirada,i és el repòs del braç i el pensament;per xò, ajegut a terra, el cel m’agradai m’adormo mirant-lo fixament.—Altre cel és per mi la tenebrosacapella ont un altar brilla tot sol:el còs humiliat sobre una llosa,l’ànima deslliurada aixeca l vol.I de la terra i d’aquest món s’oblida,sospirant per la mort que ha de venir.—En tos llavis groixuts, de mort al dir,com hi oneja suaument la vida!—Més, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,vindran els cucs i sen faran pastura.Vull amagrî ls meus llavis i el meu còsper fer-me tornar l’ànima més pura.—Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.—Adalaisa, tu que ets tant vividorai que ls ulls els tens plens de voluntat,i aquesta avida boca prenedora,i en els teus aires tanta majestat,com és que ara malparles de la vida,per la que estas tant fortament armada?No t’escau la mirada esmortuidasota l’arc de la cella ben poblada.Escaurà bé a tes palides germanes,tristos còssos per sempre immaternals:per elles són les fantasies vanesde vagues resplendors celestials.Però tu, performada criatura,delicia de la terra, torna al món!Romp el cordó que injuria ta cintura!Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!—I avança Arnau hermosament; prô s giraairosa ella an el Sant Cristo nu,i, signant-lo an el comte, li diu:—Mira:aquest encara és més hermós que tu!—Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.
—Treu-te la capa,—li demana ella.—Treu-te la capa, que t veuré més gran.—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella.—No, que só l’abadessa de Sant Joan.—
—Treu-te la capa,—li demana ella.—
Treu-te la capa, que t veuré més gran.
—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella.
—No, que só l’abadessa de Sant Joan.—
Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.
Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa s van mirant.
—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:sense toca t voldria i sense vel.—De genolls jo t voldria en la capella:tant gloriós, faries goig al cel.
—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:
sense toca t voldria i sense vel.
—De genolls jo t voldria en la capella:
tant gloriós, faries goig al cel.
—Prô a mi l cel no m fa goig més que si l mirodesde la terra sobre meu obert:me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,buid i silenciós com un desert.
—Prô a mi l cel no m fa goig més que si l miro
desde la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buid i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,i és el repòs del braç i el pensament;per xò, ajegut a terra, el cel m’agradai m’adormo mirant-lo fixament.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
per xò, ajegut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.
—Altre cel és per mi la tenebrosacapella ont un altar brilla tot sol:el còs humiliat sobre una llosa,l’ànima deslliurada aixeca l vol.
—Altre cel és per mi la tenebrosa
capella ont un altar brilla tot sol:
el còs humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca l vol.
I de la terra i d’aquest món s’oblida,sospirant per la mort que ha de venir.—En tos llavis groixuts, de mort al dir,com hi oneja suaument la vida!
I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
—En tos llavis groixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!
—Més, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,vindran els cucs i sen faran pastura.Vull amagrî ls meus llavis i el meu còsper fer-me tornar l’ànima més pura.—
—Més, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i sen faran pastura.
Vull amagrî ls meus llavis i el meu còs
per fer-me tornar l’ànima més pura.—
Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.
Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa s van mirant.
—Adalaisa, tu que ets tant vividorai que ls ulls els tens plens de voluntat,i aquesta avida boca prenedora,i en els teus aires tanta majestat,
—Adalaisa, tu que ets tant vividora
i que ls ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta avida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,
com és que ara malparles de la vida,per la que estas tant fortament armada?No t’escau la mirada esmortuidasota l’arc de la cella ben poblada.
com és que ara malparles de la vida,
per la que estas tant fortament armada?
No t’escau la mirada esmortuida
sota l’arc de la cella ben poblada.
Escaurà bé a tes palides germanes,tristos còssos per sempre immaternals:per elles són les fantasies vanesde vagues resplendors celestials.
Escaurà bé a tes palides germanes,
tristos còssos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.
Però tu, performada criatura,delicia de la terra, torna al món!Romp el cordó que injuria ta cintura!Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!—
Però tu, performada criatura,
delicia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!—
I avança Arnau hermosament; prô s giraairosa ella an el Sant Cristo nu,i, signant-lo an el comte, li diu:—Mira:aquest encara és més hermós que tu!—
I avança Arnau hermosament; prô s gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i, signant-lo an el comte, li diu:—Mira:
aquest encara és més hermós que tu!—
Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l’hora:el comte i l’abadessa s van mirant.
Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa s van mirant.
Totes les veus de la terracriden contra l comte Arnauperquè, volent a Adalaisa,séns ella se n’ha tornat.«Fill de la terra,—fill de la terra,comte l’Arnau:per una imatget’has deturat,per un cadavre,tu que n fas tants!»«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap.»«Què té l Sant Cristo?—Què té l Sant Cristo,comte l’Arnau?És fusta morta:—no pot brotar.»«Ai, sí, que brota!—Ai, sí, que brota!Valga-m Déu val!Quina mirada—ella li ha dat!»«Quina mirada,—quina mirada,comte l’Arnau,quina mirada—deu havê estat!»Ell vol esclafir la rialla,fa un gran crit i arrenca l plor.Al rugit del plor que arrencaclamorós el comte Arnau,totes les veus de la terrase dispersen udolant.
Totes les veus de la terracriden contra l comte Arnauperquè, volent a Adalaisa,séns ella se n’ha tornat.«Fill de la terra,—fill de la terra,comte l’Arnau:per una imatget’has deturat,per un cadavre,tu que n fas tants!»«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap.»«Què té l Sant Cristo?—Què té l Sant Cristo,comte l’Arnau?És fusta morta:—no pot brotar.»«Ai, sí, que brota!—Ai, sí, que brota!Valga-m Déu val!Quina mirada—ella li ha dat!»«Quina mirada,—quina mirada,comte l’Arnau,quina mirada—deu havê estat!»Ell vol esclafir la rialla,fa un gran crit i arrenca l plor.Al rugit del plor que arrencaclamorós el comte Arnau,totes les veus de la terrase dispersen udolant.
Totes les veus de la terracriden contra l comte Arnauperquè, volent a Adalaisa,séns ella se n’ha tornat.
Totes les veus de la terra
criden contra l comte Arnau
perquè, volent a Adalaisa,
séns ella se n’ha tornat.
«Fill de la terra,—fill de la terra,comte l’Arnau:per una imatget’has deturat,per un cadavre,tu que n fas tants!»«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap.»«Què té l Sant Cristo?—Què té l Sant Cristo,comte l’Arnau?És fusta morta:—no pot brotar.»«Ai, sí, que brota!—Ai, sí, que brota!Valga-m Déu val!Quina mirada—ella li ha dat!»«Quina mirada,—quina mirada,comte l’Arnau,quina mirada—deu havê estat!»
«Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que n fas tants!»
«Com el Sant Cristo—no n’he fet cap.»
«Què té l Sant Cristo?—Què té l Sant Cristo,
comte l’Arnau?
És fusta morta:—no pot brotar.»
«Ai, sí, que brota!—Ai, sí, que brota!
Valga-m Déu val!
Quina mirada—ella li ha dat!»
«Quina mirada,—quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada—deu havê estat!»
Ell vol esclafir la rialla,fa un gran crit i arrenca l plor.Al rugit del plor que arrencaclamorós el comte Arnau,totes les veus de la terrase dispersen udolant.
Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca l plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisajeu adormida als peus del Cristo nu.Arnau segueix pacient un camí negreper dins de les montanyes silencioses.Per damunt de la volta hi passa un riuuna estona… Després se perd i calla…L’Arnau de sota terra surt al porxo.Va cercant a Adalaisa entre les celdesi la veu que adormia sa hermosuratota ajeguda als peus del Cristo nu,sense vels, sense toca, sense manto,séns gesto ni defensa… Allí, adormida.Té una gran cabellera molt frondosa.«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Ella dorm, ella dorm, i a poc a pocse li amoroseix tota la caracom reflectant el pas serè d’un somni,fins que mig-riu molt dolçament. Li volauna estona l somrís entorn dels llavis.«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Un gran sospir travessa l dormir d’ellacom onada del mar, i s’aquieta.«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,la pren amb un braçat i se l’emporta.Quan surten a camp ras se fa de dia.
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisajeu adormida als peus del Cristo nu.Arnau segueix pacient un camí negreper dins de les montanyes silencioses.Per damunt de la volta hi passa un riuuna estona… Després se perd i calla…L’Arnau de sota terra surt al porxo.Va cercant a Adalaisa entre les celdesi la veu que adormia sa hermosuratota ajeguda als peus del Cristo nu,sense vels, sense toca, sense manto,séns gesto ni defensa… Allí, adormida.Té una gran cabellera molt frondosa.«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Ella dorm, ella dorm, i a poc a pocse li amoroseix tota la caracom reflectant el pas serè d’un somni,fins que mig-riu molt dolçament. Li volauna estona l somrís entorn dels llavis.«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Un gran sospir travessa l dormir d’ellacom onada del mar, i s’aquieta.«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,la pren amb un braçat i se l’emporta.Quan surten a camp ras se fa de dia.
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisajeu adormida als peus del Cristo nu.Arnau segueix pacient un camí negreper dins de les montanyes silencioses.Per damunt de la volta hi passa un riuuna estona… Després se perd i calla…L’Arnau de sota terra surt al porxo.
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les montanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.
Va cercant a Adalaisa entre les celdesi la veu que adormia sa hermosuratota ajeguda als peus del Cristo nu,sense vels, sense toca, sense manto,séns gesto ni defensa… Allí, adormida.
Va cercant a Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajeguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
séns gesto ni defensa… Allí, adormida.
Té una gran cabellera molt frondosa.
Té una gran cabellera molt frondosa.
«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.
«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Ella dorm, ella dorm, i a poc a pocse li amoroseix tota la caracom reflectant el pas serè d’un somni,fins que mig-riu molt dolçament. Li volauna estona l somrís entorn dels llavis.
Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig-riu molt dolçament. Li vola
una estona l somrís entorn dels llavis.
«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.
«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Un gran sospir travessa l dormir d’ellacom onada del mar, i s’aquieta.
Un gran sospir travessa l dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.
«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.
«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,la pren amb un braçat i se l’emporta.
Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,
la pren amb un braçat i se l’emporta.
Quan surten a camp ras se fa de dia.
Quan surten a camp ras se fa de dia.
Totes les veus de la terraaclamen al comte Arnauperquè de la fosca provaha sortit tant triomfant:«Fill de la terra,—fill de la terra,comte l’Arnau,ara demana,—ara demana:què no podras?—Viure, viure, viure sempre:no voldria morir mai;ser com roure que s’arrelai obre la copa en l’espai.—Els roures viuen i viuen,prô també compten els anys.—Doncs, vull ser la roca immobilentre sols i temporals.—La roca viu sense viure,que res la penetra mai.—Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dóna pas.—La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat.—Doncs, ser l’aire quan l’inflamala llum del sol immortal.—Prô l’aire ni l sol no estimenni senten l’eternitat.—Doncs, ser home sobre-home,ser la terra palpitant.—Seras roure, seras penya,seras mar esvalotat,seras aire que s’inflama,seras astre rutilant,seras home sobre-home,perquè n tens la voluntat.Correras per monts i planes,per la terra, que és tant gran,muntat en cavall de flamesque no set cançarà mai.El teu pas farà basardacom el pas del temporal.Totes les veus de la terracridaran al teu voltant.Te diran ànima en penacom si fossis condemnat.»
Totes les veus de la terraaclamen al comte Arnauperquè de la fosca provaha sortit tant triomfant:«Fill de la terra,—fill de la terra,comte l’Arnau,ara demana,—ara demana:què no podras?—Viure, viure, viure sempre:no voldria morir mai;ser com roure que s’arrelai obre la copa en l’espai.—Els roures viuen i viuen,prô també compten els anys.—Doncs, vull ser la roca immobilentre sols i temporals.—La roca viu sense viure,que res la penetra mai.—Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dóna pas.—La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat.—Doncs, ser l’aire quan l’inflamala llum del sol immortal.—Prô l’aire ni l sol no estimenni senten l’eternitat.—Doncs, ser home sobre-home,ser la terra palpitant.—Seras roure, seras penya,seras mar esvalotat,seras aire que s’inflama,seras astre rutilant,seras home sobre-home,perquè n tens la voluntat.Correras per monts i planes,per la terra, que és tant gran,muntat en cavall de flamesque no set cançarà mai.El teu pas farà basardacom el pas del temporal.Totes les veus de la terracridaran al teu voltant.Te diran ànima en penacom si fossis condemnat.»
Totes les veus de la terraaclamen al comte Arnauperquè de la fosca provaha sortit tant triomfant:
Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tant triomfant:
«Fill de la terra,—fill de la terra,comte l’Arnau,ara demana,—ara demana:què no podras?
«Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana,—ara demana:
què no podras?
—Viure, viure, viure sempre:no voldria morir mai;ser com roure que s’arrelai obre la copa en l’espai.
—Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
—Els roures viuen i viuen,prô també compten els anys.
—Els roures viuen i viuen,
prô també compten els anys.
—Doncs, vull ser la roca immobilentre sols i temporals.
—Doncs, vull ser la roca immobil
entre sols i temporals.
—La roca viu sense viure,que res la penetra mai.
—La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
—Doncs, la mar somovedoraque a tot s’obre i dóna pas.
—Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.
—La mar s’està tota sola,i tu vas acompanyat.
—La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.
—Doncs, ser l’aire quan l’inflamala llum del sol immortal.
—Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.
—Prô l’aire ni l sol no estimenni senten l’eternitat.
—Prô l’aire ni l sol no estimen
ni senten l’eternitat.
—Doncs, ser home sobre-home,ser la terra palpitant.
—Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.
—Seras roure, seras penya,seras mar esvalotat,seras aire que s’inflama,seras astre rutilant,seras home sobre-home,perquè n tens la voluntat.Correras per monts i planes,per la terra, que és tant gran,muntat en cavall de flamesque no set cançarà mai.El teu pas farà basardacom el pas del temporal.Totes les veus de la terracridaran al teu voltant.Te diran ànima en penacom si fossis condemnat.»
—Seras roure, seras penya,
seras mar esvalotat,
seras aire que s’inflama,
seras astre rutilant,
seras home sobre-home,
perquè n tens la voluntat.
Correras per monts i planes,
per la terra, que és tant gran,
muntat en cavall de flames
que no set cançarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.»
«Tota la nit l’he cridadai encara no ha obert els ulls.No ls obris ara, Adalaisa,que l mig-dia no és per tu.El mig-dia no és per tu,de cara al cel en mos braços.Nit i dia i tot per mi,que miro al dret dels meus passos!Tu desclouras les parpellesquan el cel s’haurà enfosquit.»…Al punt de la mitja nitAdalaisa obre ls ulls a les estrelles.«Arnau, que m puges al cel?—El nostre cel és la terra.—Ont anem, Arnau?—Pel món.—Prô jo miraré al cel sempre.—Jo l miraré en els teus ullscada nit quan te despertis.—Jo am mos ulls t’alçaré al cel.—La carga del teu còs m’aferma a terra.—Mos ulls faran lleu mon còs.—Tota tu ets d’eterna dura.—Els meus ulls són cel en flor.—I el teu còs fruita madura!»
«Tota la nit l’he cridadai encara no ha obert els ulls.No ls obris ara, Adalaisa,que l mig-dia no és per tu.El mig-dia no és per tu,de cara al cel en mos braços.Nit i dia i tot per mi,que miro al dret dels meus passos!Tu desclouras les parpellesquan el cel s’haurà enfosquit.»…Al punt de la mitja nitAdalaisa obre ls ulls a les estrelles.«Arnau, que m puges al cel?—El nostre cel és la terra.—Ont anem, Arnau?—Pel món.—Prô jo miraré al cel sempre.—Jo l miraré en els teus ullscada nit quan te despertis.—Jo am mos ulls t’alçaré al cel.—La carga del teu còs m’aferma a terra.—Mos ulls faran lleu mon còs.—Tota tu ets d’eterna dura.—Els meus ulls són cel en flor.—I el teu còs fruita madura!»
«Tota la nit l’he cridadai encara no ha obert els ulls.No ls obris ara, Adalaisa,que l mig-dia no és per tu.El mig-dia no és per tu,de cara al cel en mos braços.Nit i dia i tot per mi,que miro al dret dels meus passos!Tu desclouras les parpellesquan el cel s’haurà enfosquit.»…Al punt de la mitja nitAdalaisa obre ls ulls a les estrelles.«Arnau, que m puges al cel?—El nostre cel és la terra.—Ont anem, Arnau?—Pel món.—Prô jo miraré al cel sempre.—Jo l miraré en els teus ullscada nit quan te despertis.—Jo am mos ulls t’alçaré al cel.—La carga del teu còs m’aferma a terra.—Mos ulls faran lleu mon còs.—Tota tu ets d’eterna dura.—Els meus ulls són cel en flor.—I el teu còs fruita madura!»
«Tota la nit l’he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No ls obris ara, Adalaisa,
que l mig-dia no és per tu.
El mig-dia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouras les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit.»
…
Al punt de la mitja nit
Adalaisa obre ls ulls a les estrelles.
«Arnau, que m puges al cel?
—El nostre cel és la terra.
—Ont anem, Arnau?—Pel món.
—Prô jo miraré al cel sempre.
—Jo l miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
—Jo am mos ulls t’alçaré al cel.
—La carga del teu còs m’aferma a terra.
—Mos ulls faran lleu mon còs.
—Tota tu ets d’eterna dura.
—Els meus ulls són cel en flor.
—I el teu còs fruita madura!»
El comte Arnau no s lleva,tampoc no sen va al llit,que corre i corre sempre,i sempre am més dalit.No segueix nord ni via,que va d’ençà i enllà.Arreu on passa, mira:no s cança de mirar.No hi ha res que l deturi,que corre com el vent:si algun destorb l’afronta,l’abat d’un cop rient.Per xò va deixant rastrede plors i de renecs;prô ls seus grans crits de «juli!»ofeguen clams i precs.
El comte Arnau no s lleva,tampoc no sen va al llit,que corre i corre sempre,i sempre am més dalit.No segueix nord ni via,que va d’ençà i enllà.Arreu on passa, mira:no s cança de mirar.No hi ha res que l deturi,que corre com el vent:si algun destorb l’afronta,l’abat d’un cop rient.Per xò va deixant rastrede plors i de renecs;prô ls seus grans crits de «juli!»ofeguen clams i precs.
El comte Arnau no s lleva,tampoc no sen va al llit,que corre i corre sempre,i sempre am més dalit.
El comte Arnau no s lleva,
tampoc no sen va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre am més dalit.
No segueix nord ni via,que va d’ençà i enllà.Arreu on passa, mira:no s cança de mirar.
No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no s cança de mirar.
No hi ha res que l deturi,que corre com el vent:si algun destorb l’afronta,l’abat d’un cop rient.
No hi ha res que l deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop rient.
Per xò va deixant rastrede plors i de renecs;prô ls seus grans crits de «juli!»ofeguen clams i precs.
Per xò va deixant rastre
de plors i de renecs;
prô ls seus grans crits de «juli!»
ofeguen clams i precs.
Aquella nit els ulls de l’Adalaisase van omplir d’una pietat tant granque l comte Arnau s’hi va encisâ una estona,oblidat dels seus passos. Aviatva sentir no tocar de peus en terra.Quin esglai! Va llençâ un gran crit d’esglai.Totes les veus de la terra—s’hi van arremolinar;prô desseguidal’infant pesà en el ventre d’Adalaisai els va tornâ a la terra. I digué Arnau:«Com s’ha espessit ta figura!La boca t surt enfòra avida i dura:demana per l’infant.S’ha desformat ta cinturai el teu esguart al cel és menys brillant.Ja t lliguen a la terra prou forts llaços…Doncs en la terra t deixo… I, ara, adéu.—Arnau, si jo era teva, no eres meu?—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»
Aquella nit els ulls de l’Adalaisase van omplir d’una pietat tant granque l comte Arnau s’hi va encisâ una estona,oblidat dels seus passos. Aviatva sentir no tocar de peus en terra.Quin esglai! Va llençâ un gran crit d’esglai.Totes les veus de la terra—s’hi van arremolinar;prô desseguidal’infant pesà en el ventre d’Adalaisai els va tornâ a la terra. I digué Arnau:«Com s’ha espessit ta figura!La boca t surt enfòra avida i dura:demana per l’infant.S’ha desformat ta cinturai el teu esguart al cel és menys brillant.Ja t lliguen a la terra prou forts llaços…Doncs en la terra t deixo… I, ara, adéu.—Arnau, si jo era teva, no eres meu?—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»
Aquella nit els ulls de l’Adalaisase van omplir d’una pietat tant granque l comte Arnau s’hi va encisâ una estona,oblidat dels seus passos. Aviatva sentir no tocar de peus en terra.Quin esglai! Va llençâ un gran crit d’esglai.Totes les veus de la terra—s’hi van arremolinar;prô desseguidal’infant pesà en el ventre d’Adalaisai els va tornâ a la terra. I digué Arnau:«Com s’ha espessit ta figura!La boca t surt enfòra avida i dura:demana per l’infant.S’ha desformat ta cinturai el teu esguart al cel és menys brillant.Ja t lliguen a la terra prou forts llaços…Doncs en la terra t deixo… I, ara, adéu.—Arnau, si jo era teva, no eres meu?
Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tant gran
que l comte Arnau s’hi va encisâ una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llençâ un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra—s’hi van arremolinar;
prô desseguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornâ a la terra. I digué Arnau:
«Com s’ha espessit ta figura!
La boca t surt enfòra avida i dura:
demana per l’infant.
S’ha desformat ta cintura
i el teu esguart al cel és menys brillant.
Ja t lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs en la terra t deixo… I, ara, adéu.
—Arnau, si jo era teva, no eres meu?
—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»
—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»
A punta de dematí,les monges del monestî,que dies ha l’havien soterrada,varen trobâ a la morta fòra l sot,que tomava la rosada.
A punta de dematí,les monges del monestî,que dies ha l’havien soterrada,varen trobâ a la morta fòra l sot,que tomava la rosada.
A punta de dematí,les monges del monestî,que dies ha l’havien soterrada,varen trobâ a la morta fòra l sot,que tomava la rosada.
A punta de dematí,
les monges del monestî,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobâ a la morta fòra l sot,
que tomava la rosada.
Don Jaume té una estimadaque ben jove l va emprendar.L’estimada de Don Jaume,una terra sobre l mar.No més de sentir parlar-neja n va quedâ enamorat.Diu als barons que l’ajudin,que la vol anâ a cercar.Mentre ls barons treuen comptesDon Jaume va a mirâ al mar.De tant mirar-hi i mirar-hien surt un estol de naus,en surt un estol de velesque tot el mar n’era blanc.Don Jaume somriu i hi entra;l’estol mar endins sen va.
Don Jaume té una estimadaque ben jove l va emprendar.L’estimada de Don Jaume,una terra sobre l mar.No més de sentir parlar-neja n va quedâ enamorat.Diu als barons que l’ajudin,que la vol anâ a cercar.Mentre ls barons treuen comptesDon Jaume va a mirâ al mar.De tant mirar-hi i mirar-hien surt un estol de naus,en surt un estol de velesque tot el mar n’era blanc.Don Jaume somriu i hi entra;l’estol mar endins sen va.
Don Jaume té una estimadaque ben jove l va emprendar.L’estimada de Don Jaume,una terra sobre l mar.No més de sentir parlar-neja n va quedâ enamorat.Diu als barons que l’ajudin,que la vol anâ a cercar.Mentre ls barons treuen comptesDon Jaume va a mirâ al mar.De tant mirar-hi i mirar-hien surt un estol de naus,en surt un estol de velesque tot el mar n’era blanc.Don Jaume somriu i hi entra;l’estol mar endins sen va.
Don Jaume té una estimada
que ben jove l va emprendar.
L’estimada de Don Jaume,
una terra sobre l mar.
No més de sentir parlar-ne
ja n va quedâ enamorat.
Diu als barons que l’ajudin,
que la vol anâ a cercar.
Mentre ls barons treuen comptes
Don Jaume va a mirâ al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n’era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l’estol mar endins sen va.
A l’hora que l sol va a pondre-sMallorca veu l’aimadorque ve dret damunt la barca,els ulls encesos d’amor.L’illa s torna tota rojai el cap del rei nimbat d’or.Ell, quan posa l peu en terra,ja sen sent conquistador.En terra posa la plantai en el cel l’esguart piadós.La terra la vol pel cel,el rei Jaume d’Aragó.Per xò és alt de més alçadaque no tots els seus barons,i per xò ls ulls li blavegen,i per xò té l cap tant ros.
A l’hora que l sol va a pondre-sMallorca veu l’aimadorque ve dret damunt la barca,els ulls encesos d’amor.L’illa s torna tota rojai el cap del rei nimbat d’or.Ell, quan posa l peu en terra,ja sen sent conquistador.En terra posa la plantai en el cel l’esguart piadós.La terra la vol pel cel,el rei Jaume d’Aragó.Per xò és alt de més alçadaque no tots els seus barons,i per xò ls ulls li blavegen,i per xò té l cap tant ros.
A l’hora que l sol va a pondre-sMallorca veu l’aimadorque ve dret damunt la barca,els ulls encesos d’amor.L’illa s torna tota rojai el cap del rei nimbat d’or.Ell, quan posa l peu en terra,ja sen sent conquistador.En terra posa la plantai en el cel l’esguart piadós.La terra la vol pel cel,el rei Jaume d’Aragó.Per xò és alt de més alçadaque no tots els seus barons,i per xò ls ulls li blavegen,i per xò té l cap tant ros.
A l’hora que l sol va a pondre-s
Mallorca veu l’aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d’amor.
L’illa s torna tota roja
i el cap del rei nimbat d’or.
Ell, quan posa l peu en terra,
ja sen sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l’esguart piadós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d’Aragó.
Per xò és alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i per xò ls ulls li blavegen,
i per xò té l cap tant ros.
Tota la nit ha vetllat,i quan veu l’alba esclaridaalça l’espasa realboi cridant:Santa Maria!Tots els cavallers s’aixequen,més els raca l’embestida.«Vergonya, barons, vergonya!»,clama l rei en santa ira;i com fera celestialentra al combat i els hi atia.Fou llavors que ls sarrains,amb ullada estemordida,van veure a l’host catalanacom mai ningú més l’ha vista,i al blanc cavaller Sant Jordilluitâ en nostra companyia.
Tota la nit ha vetllat,i quan veu l’alba esclaridaalça l’espasa realboi cridant:Santa Maria!Tots els cavallers s’aixequen,més els raca l’embestida.«Vergonya, barons, vergonya!»,clama l rei en santa ira;i com fera celestialentra al combat i els hi atia.Fou llavors que ls sarrains,amb ullada estemordida,van veure a l’host catalanacom mai ningú més l’ha vista,i al blanc cavaller Sant Jordilluitâ en nostra companyia.
Tota la nit ha vetllat,i quan veu l’alba esclaridaalça l’espasa realboi cridant:Santa Maria!Tots els cavallers s’aixequen,més els raca l’embestida.«Vergonya, barons, vergonya!»,clama l rei en santa ira;i com fera celestialentra al combat i els hi atia.Fou llavors que ls sarrains,amb ullada estemordida,van veure a l’host catalanacom mai ningú més l’ha vista,i al blanc cavaller Sant Jordilluitâ en nostra companyia.
Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l’alba esclarida
alça l’espasa real
boi cridant:Santa Maria!
Tots els cavallers s’aixequen,
més els raca l’embestida.
«Vergonya, barons, vergonya!»,
clama l rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que ls sarrains,
amb ullada estemordida,
van veure a l’host catalana
com mai ningú més l’ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitâ en nostra companyia.
«Mallorca, dó-m menjâ i beure,que m seran dolços tos fruits.Ara que t’he fet ben meva,bé puc gaudir-me de tu.Que n’és de bona la terra!Com li escau el cel damunt!Com més terra, més cel sobre;com més cel, més quïetut.»Així a soles se parlavaaquell vespre l rei august,i entre ls morts de la batallas’adormia am sòn segur.
«Mallorca, dó-m menjâ i beure,que m seran dolços tos fruits.Ara que t’he fet ben meva,bé puc gaudir-me de tu.Que n’és de bona la terra!Com li escau el cel damunt!Com més terra, més cel sobre;com més cel, més quïetut.»Així a soles se parlavaaquell vespre l rei august,i entre ls morts de la batallas’adormia am sòn segur.
«Mallorca, dó-m menjâ i beure,que m seran dolços tos fruits.Ara que t’he fet ben meva,bé puc gaudir-me de tu.Que n’és de bona la terra!Com li escau el cel damunt!Com més terra, més cel sobre;com més cel, més quïetut.»Així a soles se parlavaaquell vespre l rei august,i entre ls morts de la batallas’adormia am sòn segur.
«Mallorca, dó-m menjâ i beure,
que m seran dolços tos fruits.
Ara que t’he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
Que n’és de bona la terra!
Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quïetut.»
Així a soles se parlava
aquell vespre l rei august,
i entre ls morts de la batalla
s’adormia am sòn segur.
Sempre més hi ha pensaten Mallorca cristiana:ni ls grans amors de Valencia,ni ls de Murcia, ni cap altre,li han fet perdre la memoriade la dolça illa daurada.«Tinc un regne sobre l marcom no l té cap rei d’Espanya»,murmura sovint el rei,mig-rient i ple d’ufana.I quan han passat molts anysi és un vell de barba blanca,encara li riu als ullsla conquesta jovençana;i quan, camí de Poblet,dins de Valencia finava,va girâ-s de cara al marcercant l’amorosa platja,i va morir mig-rient,pensant que se n’hi anava.
Sempre més hi ha pensaten Mallorca cristiana:ni ls grans amors de Valencia,ni ls de Murcia, ni cap altre,li han fet perdre la memoriade la dolça illa daurada.«Tinc un regne sobre l marcom no l té cap rei d’Espanya»,murmura sovint el rei,mig-rient i ple d’ufana.I quan han passat molts anysi és un vell de barba blanca,encara li riu als ullsla conquesta jovençana;i quan, camí de Poblet,dins de Valencia finava,va girâ-s de cara al marcercant l’amorosa platja,i va morir mig-rient,pensant que se n’hi anava.
Sempre més hi ha pensaten Mallorca cristiana:ni ls grans amors de Valencia,ni ls de Murcia, ni cap altre,li han fet perdre la memoriade la dolça illa daurada.«Tinc un regne sobre l marcom no l té cap rei d’Espanya»,murmura sovint el rei,mig-rient i ple d’ufana.I quan han passat molts anysi és un vell de barba blanca,encara li riu als ullsla conquesta jovençana;i quan, camí de Poblet,dins de Valencia finava,va girâ-s de cara al marcercant l’amorosa platja,i va morir mig-rient,pensant que se n’hi anava.
Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni ls grans amors de Valencia,
ni ls de Murcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memoria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre l mar
com no l té cap rei d’Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig-rient i ple d’ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de Valencia finava,
va girâ-s de cara al mar
cercant l’amorosa platja,
i va morir mig-rient,
pensant que se n’hi anava.
—Pare, absoleu-me: só cançat de viure.—T’escomet a bona hora l cançament.La teva via s’ha acabat i ets lliured’anar-ten al repòs eternalment.Més, abans d’adormir-te i reposar-te,cal que t recordis dels teus grans pecats:tots aquells que jo puga perdonar-te,també de Déu seran-te perdonats.—El primer pecat meu és l’orgull, pare:jo só aquell que he tingut un rei al còs;mai he pogut sofrir que algú m manara:fer la llei a tot Déu era l meu goig.Per xò he tingut tant odi al rei d’Espanyai li he fet la guerra jo tot sol.Ell la terra ns ha omplert de gent estranyai manar-nos-ho tot és lo que vol.Doncs, jo li he dit: «No m plau!» I, via fòra!,he anat pel món com m’ha vingut a plaê,he fet lo que he volgut, lliure a tot’hora,i no he obeit llei, ni rei, ni re.I, tant se val!, és una bella cosafer tremolâ a tot-hom i estar segû!Cap respecte en ma via m’ha fet nosa,mai he abaixat la testa per ningú…—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—Quin altre pecat tens?—La ira, pare.Quan m’encenc no tinc fre ni aturadô,me giro contra l món, Déu i sa Mare,i tot voldria dur-ho a destrucció.Pare, he estat crudel: moltes vegadesm’he delitat vegent rajar la sang;he vist alçar-se a mi mans ajuntadesi segar-se genolls caient al fang.I jo me n’he rigut, perquè m plavia,i, podent perdonar, no he perdonat…És una cosa dolça i fa alegriaveure un ’nemic als peus ben manillat!I fer mal! I fer mal! Allò era viure:destruir sols per gust i per voler,sentir plorâ a tot-hom i poder riure…Ser com rei de dolor… És bell, a fe!—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;això és un mal esprit que tens al còs:encara n parles am la vista encesa,en foc d’infern!…—No, no!… Ja ve l repòs.Doncs, ara que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—També he tingut enveja i mala bavaper corrompre la gloria dels demés:allí on jo he conegut que no arribava,no he volgut que cap altre hi arribés.D’aquell que m feia ombra o bé respecte,m’he gaudit fent-ne córrer males veus,i, tot fingint-li acatament i afecte,li anava segant l’herba sota ls peus.De lo que no he entès n’he dit mentida,dels fets més grans que ls meus n’he dit rampells,he volgut sols un pes, sols una mida:la meva: els que n passaven, pobres d’ells!Rebaixar, rebaixar, fins que s confongatot-hom en un mesquí i humil estol,i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,sent més que tots i governant tot sol.—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—He estat avar: mai he tingut de sobra,sempre he anat per més al camí ral;per molt que posseís, sentia-m pobrei am la por d’anâ a raure a l’hospital.Ai! La cobdicia no m deixava viure,era ruí pels altres i per mi:per un parell de bous, per una lliura,hauria fet déu hores de camí.Veure-m dinê apilat m’aconsolava,més fruir no podia-n altramentque pensant a quants altres els mancavaallò que era per mi un bon passament.«Això és ben meu,—pensava;—això no falla:els altres, si miseria o fam vingués,que s pengin!» I, llavores, ni una mallahauria dat a un pobre que passés.—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—La peresa, la gola i la luxuriaben cert que foren mos pecats més xics;prô algun cop m’ha plagut deixar la furiadels combats, lluny d’amics i d’enemics.Me n’anava a fer cap a la masiaoblidada en el fons d’alguna vall,i m’entaulava en bona companyia,menyspreant tota lluita i tot treball.Llavores jo men reia de la guerrai dels meus que s batien, cap-cigranys!,i tant se men donava que la terrala manessin els propris o ls estranys.Ben menjat, ben begut, plavia-m jeurea bona ombra per fer la mig-diada,cantant cançons d’amor que fan distreure,o escoltant els aucells en la brancada.Si llavores passava alguna moçarevinguda de còs, jo la cridava,ella venia a mi, la deshonrava,i encara sen tenia per ditxosa.—I goses riure?—Era cosa bona…—Més no ho és pas a l’hora de la mort.—Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna:mai havia trobat millô aconhort.—Més, ara.…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent.…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén.…—I el tracte am na Joana, no és injuriaque clama també a Déu Nostre Senyô?Acusa-t!.…—Pare, no: no fou luxuria,sinó una veritable estimació.És cert que jo en ses carns moltes vegadeshi he enterrat tant de força i de volê!Més eren llaç d’amor ses abraçadesi coronat de seny son front serè.La Joana m’ha estat reina i esclava;molts cops ella pensava per tots dos;quan jo estava adormit, ella vetllava;ella m’ha fet valent i poderós.M’ha ajudat am l’esguart, am la paraula;si ha calgut, am la força del seu braç;cada mig-dia m’ha llescat pa a taulai cada vespre m’ha alegrat el jaç.En paga, jo li he estat amant sol·lícit.…D’això també me n’haig de penedî?—Fou un amor desordenat i il·lícit!—Doncs… tant se val!… men penedeixo, sí!—Tens algun pecat més dins teu?—No, pare.—De tots els que m’has dit i els que has comèscontrit demanes perdó a Déu?—Sí, pare.—I et sap greu de tot d’haver-lo ofès?—Sí.—Doncs, en nom de Déu omnipotent.Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén.…—Moriré resant el credo;més digueu an el butxíque no m mati fins i a tantque m’hagi sentit a dî:«Crec en la resurrecció de la carn».
—Pare, absoleu-me: só cançat de viure.—T’escomet a bona hora l cançament.La teva via s’ha acabat i ets lliured’anar-ten al repòs eternalment.Més, abans d’adormir-te i reposar-te,cal que t recordis dels teus grans pecats:tots aquells que jo puga perdonar-te,també de Déu seran-te perdonats.—El primer pecat meu és l’orgull, pare:jo só aquell que he tingut un rei al còs;mai he pogut sofrir que algú m manara:fer la llei a tot Déu era l meu goig.Per xò he tingut tant odi al rei d’Espanyai li he fet la guerra jo tot sol.Ell la terra ns ha omplert de gent estranyai manar-nos-ho tot és lo que vol.Doncs, jo li he dit: «No m plau!» I, via fòra!,he anat pel món com m’ha vingut a plaê,he fet lo que he volgut, lliure a tot’hora,i no he obeit llei, ni rei, ni re.I, tant se val!, és una bella cosafer tremolâ a tot-hom i estar segû!Cap respecte en ma via m’ha fet nosa,mai he abaixat la testa per ningú…—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—Quin altre pecat tens?—La ira, pare.Quan m’encenc no tinc fre ni aturadô,me giro contra l món, Déu i sa Mare,i tot voldria dur-ho a destrucció.Pare, he estat crudel: moltes vegadesm’he delitat vegent rajar la sang;he vist alçar-se a mi mans ajuntadesi segar-se genolls caient al fang.I jo me n’he rigut, perquè m plavia,i, podent perdonar, no he perdonat…És una cosa dolça i fa alegriaveure un ’nemic als peus ben manillat!I fer mal! I fer mal! Allò era viure:destruir sols per gust i per voler,sentir plorâ a tot-hom i poder riure…Ser com rei de dolor… És bell, a fe!—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;això és un mal esprit que tens al còs:encara n parles am la vista encesa,en foc d’infern!…—No, no!… Ja ve l repòs.Doncs, ara que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—També he tingut enveja i mala bavaper corrompre la gloria dels demés:allí on jo he conegut que no arribava,no he volgut que cap altre hi arribés.D’aquell que m feia ombra o bé respecte,m’he gaudit fent-ne córrer males veus,i, tot fingint-li acatament i afecte,li anava segant l’herba sota ls peus.De lo que no he entès n’he dit mentida,dels fets més grans que ls meus n’he dit rampells,he volgut sols un pes, sols una mida:la meva: els que n passaven, pobres d’ells!Rebaixar, rebaixar, fins que s confongatot-hom en un mesquí i humil estol,i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,sent més que tots i governant tot sol.—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—He estat avar: mai he tingut de sobra,sempre he anat per més al camí ral;per molt que posseís, sentia-m pobrei am la por d’anâ a raure a l’hospital.Ai! La cobdicia no m deixava viure,era ruí pels altres i per mi:per un parell de bous, per una lliura,hauria fet déu hores de camí.Veure-m dinê apilat m’aconsolava,més fruir no podia-n altramentque pensant a quants altres els mancavaallò que era per mi un bon passament.«Això és ben meu,—pensava;—això no falla:els altres, si miseria o fam vingués,que s pengin!» I, llavores, ni una mallahauria dat a un pobre que passés.—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…—La peresa, la gola i la luxuriaben cert que foren mos pecats més xics;prô algun cop m’ha plagut deixar la furiadels combats, lluny d’amics i d’enemics.Me n’anava a fer cap a la masiaoblidada en el fons d’alguna vall,i m’entaulava en bona companyia,menyspreant tota lluita i tot treball.Llavores jo men reia de la guerrai dels meus que s batien, cap-cigranys!,i tant se men donava que la terrala manessin els propris o ls estranys.Ben menjat, ben begut, plavia-m jeurea bona ombra per fer la mig-diada,cantant cançons d’amor que fan distreure,o escoltant els aucells en la brancada.Si llavores passava alguna moçarevinguda de còs, jo la cridava,ella venia a mi, la deshonrava,i encara sen tenia per ditxosa.—I goses riure?—Era cosa bona…—Més no ho és pas a l’hora de la mort.—Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna:mai havia trobat millô aconhort.—Més, ara.…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent.…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén.…—I el tracte am na Joana, no és injuriaque clama també a Déu Nostre Senyô?Acusa-t!.…—Pare, no: no fou luxuria,sinó una veritable estimació.És cert que jo en ses carns moltes vegadeshi he enterrat tant de força i de volê!Més eren llaç d’amor ses abraçadesi coronat de seny son front serè.La Joana m’ha estat reina i esclava;molts cops ella pensava per tots dos;quan jo estava adormit, ella vetllava;ella m’ha fet valent i poderós.M’ha ajudat am l’esguart, am la paraula;si ha calgut, am la força del seu braç;cada mig-dia m’ha llescat pa a taulai cada vespre m’ha alegrat el jaç.En paga, jo li he estat amant sol·lícit.…D’això també me n’haig de penedî?—Fou un amor desordenat i il·lícit!—Doncs… tant se val!… men penedeixo, sí!—Tens algun pecat més dins teu?—No, pare.—De tots els que m’has dit i els que has comèscontrit demanes perdó a Déu?—Sí, pare.—I et sap greu de tot d’haver-lo ofès?—Sí.—Doncs, en nom de Déu omnipotent.Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén.…—Moriré resant el credo;més digueu an el butxíque no m mati fins i a tantque m’hagi sentit a dî:«Crec en la resurrecció de la carn».
—Pare, absoleu-me: só cançat de viure.—T’escomet a bona hora l cançament.La teva via s’ha acabat i ets lliured’anar-ten al repòs eternalment.Més, abans d’adormir-te i reposar-te,cal que t recordis dels teus grans pecats:tots aquells que jo puga perdonar-te,també de Déu seran-te perdonats.—El primer pecat meu és l’orgull, pare:jo só aquell que he tingut un rei al còs;mai he pogut sofrir que algú m manara:fer la llei a tot Déu era l meu goig.Per xò he tingut tant odi al rei d’Espanyai li he fet la guerra jo tot sol.Ell la terra ns ha omplert de gent estranyai manar-nos-ho tot és lo que vol.Doncs, jo li he dit: «No m plau!» I, via fòra!,he anat pel món com m’ha vingut a plaê,he fet lo que he volgut, lliure a tot’hora,i no he obeit llei, ni rei, ni re.I, tant se val!, és una bella cosafer tremolâ a tot-hom i estar segû!Cap respecte en ma via m’ha fet nosa,mai he abaixat la testa per ningú…—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…
—Pare, absoleu-me: só cançat de viure.
—T’escomet a bona hora l cançament.
La teva via s’ha acabat i ets lliure
d’anar-ten al repòs eternalment.
Més, abans d’adormir-te i reposar-te,
cal que t recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats.
—El primer pecat meu és l’orgull, pare:
jo só aquell que he tingut un rei al còs;
mai he pogut sofrir que algú m manara:
fer la llei a tot Déu era l meu goig.
Per xò he tingut tant odi al rei d’Espanya
i li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra ns ha omplert de gent estranya
i manar-nos-ho tot és lo que vol.
Doncs, jo li he dit: «No m plau!» I, via fòra!,
he anat pel món com m’ha vingut a plaê,
he fet lo que he volgut, lliure a tot’hora,
i no he obeit llei, ni rei, ni re.
I, tant se val!, és una bella cosa
fer tremolâ a tot-hom i estar segû!
Cap respecte en ma via m’ha fet nosa,
mai he abaixat la testa per ningú…
—Més, ara…
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent…
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén…
—Quin altre pecat tens?—La ira, pare.Quan m’encenc no tinc fre ni aturadô,me giro contra l món, Déu i sa Mare,i tot voldria dur-ho a destrucció.Pare, he estat crudel: moltes vegadesm’he delitat vegent rajar la sang;he vist alçar-se a mi mans ajuntadesi segar-se genolls caient al fang.I jo me n’he rigut, perquè m plavia,i, podent perdonar, no he perdonat…És una cosa dolça i fa alegriaveure un ’nemic als peus ben manillat!I fer mal! I fer mal! Allò era viure:destruir sols per gust i per voler,sentir plorâ a tot-hom i poder riure…Ser com rei de dolor… És bell, a fe!—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;això és un mal esprit que tens al còs:encara n parles am la vista encesa,en foc d’infern!…—No, no!… Ja ve l repòs.Doncs, ara que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…
—Quin altre pecat tens?
—La ira, pare.
Quan m’encenc no tinc fre ni aturadô,
me giro contra l món, Déu i sa Mare,
i tot voldria dur-ho a destrucció.
Pare, he estat crudel: moltes vegades
m’he delitat vegent rajar la sang;
he vist alçar-se a mi mans ajuntades
i segar-se genolls caient al fang.
I jo me n’he rigut, perquè m plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat…
És una cosa dolça i fa alegria
veure un ’nemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler,
sentir plorâ a tot-hom i poder riure…
Ser com rei de dolor… És bell, a fe!
—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;
això és un mal esprit que tens al còs:
encara n parles am la vista encesa,
en foc d’infern!…
—No, no!… Ja ve l repòs.
Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent…
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén…
—També he tingut enveja i mala bavaper corrompre la gloria dels demés:allí on jo he conegut que no arribava,no he volgut que cap altre hi arribés.D’aquell que m feia ombra o bé respecte,m’he gaudit fent-ne córrer males veus,i, tot fingint-li acatament i afecte,li anava segant l’herba sota ls peus.De lo que no he entès n’he dit mentida,dels fets més grans que ls meus n’he dit rampells,he volgut sols un pes, sols una mida:la meva: els que n passaven, pobres d’ells!Rebaixar, rebaixar, fins que s confongatot-hom en un mesquí i humil estol,i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,sent més que tots i governant tot sol.—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…
—També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la gloria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D’aquell que m feia ombra o bé respecte,
m’he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l’herba sota ls peus.
De lo que no he entès n’he dit mentida,
dels fets més grans que ls meus n’he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que n passaven, pobres d’ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que s confonga
tot-hom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol.
—Més, ara…
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent…
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén…
—He estat avar: mai he tingut de sobra,sempre he anat per més al camí ral;per molt que posseís, sentia-m pobrei am la por d’anâ a raure a l’hospital.Ai! La cobdicia no m deixava viure,era ruí pels altres i per mi:per un parell de bous, per una lliura,hauria fet déu hores de camí.Veure-m dinê apilat m’aconsolava,més fruir no podia-n altramentque pensant a quants altres els mancavaallò que era per mi un bon passament.«Això és ben meu,—pensava;—això no falla:els altres, si miseria o fam vingués,que s pengin!» I, llavores, ni una mallahauria dat a un pobre que passés.—Més, ara…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén…
—He estat avar: mai he tingut de sobra,
sempre he anat per més al camí ral;
per molt que posseís, sentia-m pobre
i am la por d’anâ a raure a l’hospital.
Ai! La cobdicia no m deixava viure,
era ruí pels altres i per mi:
per un parell de bous, per una lliura,
hauria fet déu hores de camí.
Veure-m dinê apilat m’aconsolava,
més fruir no podia-n altrament
que pensant a quants altres els mancava
allò que era per mi un bon passament.
«Això és ben meu,—pensava;—això no falla:
els altres, si miseria o fam vingués,
que s pengin!» I, llavores, ni una malla
hauria dat a un pobre que passés.
—Més, ara…
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent…
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén…
—La peresa, la gola i la luxuriaben cert que foren mos pecats més xics;prô algun cop m’ha plagut deixar la furiadels combats, lluny d’amics i d’enemics.Me n’anava a fer cap a la masiaoblidada en el fons d’alguna vall,i m’entaulava en bona companyia,menyspreant tota lluita i tot treball.Llavores jo men reia de la guerrai dels meus que s batien, cap-cigranys!,i tant se men donava que la terrala manessin els propris o ls estranys.Ben menjat, ben begut, plavia-m jeurea bona ombra per fer la mig-diada,cantant cançons d’amor que fan distreure,o escoltant els aucells en la brancada.Si llavores passava alguna moçarevinguda de còs, jo la cridava,ella venia a mi, la deshonrava,i encara sen tenia per ditxosa.—I goses riure?—Era cosa bona…—Més no ho és pas a l’hora de la mort.—Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna:mai havia trobat millô aconhort.—Més, ara.…—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent.…—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén.…
—La peresa, la gola i la luxuria
ben cert que foren mos pecats més xics;
prô algun cop m’ha plagut deixar la furia
dels combats, lluny d’amics i d’enemics.
Me n’anava a fer cap a la masia
oblidada en el fons d’alguna vall,
i m’entaulava en bona companyia,
menyspreant tota lluita i tot treball.
Llavores jo men reia de la guerra
i dels meus que s batien, cap-cigranys!,
i tant se men donava que la terra
la manessin els propris o ls estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia-m jeure
a bona ombra per fer la mig-diada,
cantant cançons d’amor que fan distreure,
o escoltant els aucells en la brancada.
Si llavores passava alguna moça
revinguda de còs, jo la cridava,
ella venia a mi, la deshonrava,
i encara sen tenia per ditxosa.
—I goses riure?
—Era cosa bona…
—Més no ho és pas a l’hora de la mort.
—Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna:
mai havia trobat millô aconhort.
—Més, ara.…
—Més, ara, que ja sé que compareixo
en presencia de Déu omnipotent.…
—Ten penedeixes?
—Sí, men penedeixo.
—Doncs, sia-t perdonat.
—Amén, amén.…
—I el tracte am na Joana, no és injuriaque clama també a Déu Nostre Senyô?Acusa-t!.…—Pare, no: no fou luxuria,sinó una veritable estimació.És cert que jo en ses carns moltes vegadeshi he enterrat tant de força i de volê!Més eren llaç d’amor ses abraçadesi coronat de seny son front serè.La Joana m’ha estat reina i esclava;molts cops ella pensava per tots dos;quan jo estava adormit, ella vetllava;ella m’ha fet valent i poderós.M’ha ajudat am l’esguart, am la paraula;si ha calgut, am la força del seu braç;cada mig-dia m’ha llescat pa a taulai cada vespre m’ha alegrat el jaç.En paga, jo li he estat amant sol·lícit.…D’això també me n’haig de penedî?—Fou un amor desordenat i il·lícit!—Doncs… tant se val!… men penedeixo, sí!—Tens algun pecat més dins teu?—No, pare.—De tots els que m’has dit i els que has comèscontrit demanes perdó a Déu?—Sí, pare.—I et sap greu de tot d’haver-lo ofès?—Sí.—Doncs, en nom de Déu omnipotent.Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén.…—Moriré resant el credo;més digueu an el butxíque no m mati fins i a tantque m’hagi sentit a dî:«Crec en la resurrecció de la carn».
—I el tracte am na Joana, no és injuria
que clama també a Déu Nostre Senyô?
Acusa-t!.…
—Pare, no: no fou luxuria,
sinó una veritable estimació.
És cert que jo en ses carns moltes vegades
hi he enterrat tant de força i de volê!
Més eren llaç d’amor ses abraçades
i coronat de seny son front serè.
La Joana m’ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m’ha fet valent i poderós.
M’ha ajudat am l’esguart, am la paraula;
si ha calgut, am la força del seu braç;
cada mig-dia m’ha llescat pa a taula
i cada vespre m’ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amant sol·lícit.…
D’això també me n’haig de penedî?
—Fou un amor desordenat i il·lícit!
—Doncs… tant se val!… men penedeixo, sí!
—Tens algun pecat més dins teu?
—No, pare.
—De tots els que m’has dit i els que has comès
contrit demanes perdó a Déu?
—Sí, pare.
—I et sap greu de tot d’haver-lo ofès?
—Sí.
—Doncs, en nom de Déu omnipotent.
Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén.
…
—Moriré resant el credo;
més digueu an el butxí
que no m mati fins i a tant
que m’hagi sentit a dî:
«Crec en la resurrecció de la carn».
Ben d’a la vora—volia veure-us,oh Verge negra—del blanc vestit!Al vostre estrado—avui pujava,i us he guaitat de fit a fitla dolça cara,—que m’ha deixat—tot enternit.Més lluny us miro—quan a la tardacanten els monjos—i els escolans,i eixint del temple—m’hi giro encara,i encara us miro—més lluny que abans.A vostra casa—m’aficïonoi us hi entro a veure—sempre que hi passo,com els aimants.Surto de cara—a les vostres penyesi en cada una—veig un ensaigde vostra imatge… Sou gracïosa,—penya entre penyes:reina us en faig.Cerco entre elles—els camins vostres—i me n’hi vaig.Els camins vostres—són plens de boira:per los esquinsos—guaita l cel blau.…No més hi trobo—rebolls i matesque humils floreixen—en mig la pau.i aquelles bolves,—que n diuenangelsi que s’hi assemblen—per lo silenci—del vol suau.Com me cor-prenen—els singles vostres!Com m’esvaeixen—vostres abims!Les aus que hi volen—són aus xiquetes,les fonts que hi neixen—són regalims;entre la boira—són cims de gloria—els vostres cims.Tot jo m’encanto,—no sé l que m passa:les vostres penyes—m’han encisat.…Més, quan me giro—de cara enfòra,l’esprit me fuig de Montserrat.
Ben d’a la vora—volia veure-us,oh Verge negra—del blanc vestit!Al vostre estrado—avui pujava,i us he guaitat de fit a fitla dolça cara,—que m’ha deixat—tot enternit.Més lluny us miro—quan a la tardacanten els monjos—i els escolans,i eixint del temple—m’hi giro encara,i encara us miro—més lluny que abans.A vostra casa—m’aficïonoi us hi entro a veure—sempre que hi passo,com els aimants.Surto de cara—a les vostres penyesi en cada una—veig un ensaigde vostra imatge… Sou gracïosa,—penya entre penyes:reina us en faig.Cerco entre elles—els camins vostres—i me n’hi vaig.Els camins vostres—són plens de boira:per los esquinsos—guaita l cel blau.…No més hi trobo—rebolls i matesque humils floreixen—en mig la pau.i aquelles bolves,—que n diuenangelsi que s’hi assemblen—per lo silenci—del vol suau.Com me cor-prenen—els singles vostres!Com m’esvaeixen—vostres abims!Les aus que hi volen—són aus xiquetes,les fonts que hi neixen—són regalims;entre la boira—són cims de gloria—els vostres cims.Tot jo m’encanto,—no sé l que m passa:les vostres penyes—m’han encisat.…Més, quan me giro—de cara enfòra,l’esprit me fuig de Montserrat.
Ben d’a la vora—volia veure-us,oh Verge negra—del blanc vestit!Al vostre estrado—avui pujava,i us he guaitat de fit a fitla dolça cara,—que m’ha deixat—tot enternit.
Ben d’a la vora—volia veure-us,
oh Verge negra—del blanc vestit!
Al vostre estrado—avui pujava,
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara,—que m’ha deixat—tot enternit.
Més lluny us miro—quan a la tardacanten els monjos—i els escolans,i eixint del temple—m’hi giro encara,i encara us miro—més lluny que abans.A vostra casa—m’aficïonoi us hi entro a veure—sempre que hi passo,com els aimants.
Més lluny us miro—quan a la tarda
canten els monjos—i els escolans,
i eixint del temple—m’hi giro encara,
i encara us miro—més lluny que abans.
A vostra casa—m’aficïono
i us hi entro a veure—sempre que hi passo,
com els aimants.
Surto de cara—a les vostres penyesi en cada una—veig un ensaigde vostra imatge… Sou gracïosa,—penya entre penyes:reina us en faig.Cerco entre elles—els camins vostres—i me n’hi vaig.
Surto de cara—a les vostres penyes
i en cada una—veig un ensaig
de vostra imatge… Sou gracïosa,—penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles—els camins vostres—i me n’hi vaig.
Els camins vostres—són plens de boira:per los esquinsos—guaita l cel blau.…No més hi trobo—rebolls i matesque humils floreixen—en mig la pau.i aquelles bolves,—que n diuenangelsi que s’hi assemblen—per lo silenci—del vol suau.
Els camins vostres—són plens de boira:
per los esquinsos—guaita l cel blau.…
No més hi trobo—rebolls i mates
que humils floreixen—en mig la pau.
i aquelles bolves,—que n diuenangels
i que s’hi assemblen—per lo silenci—del vol suau.
Com me cor-prenen—els singles vostres!Com m’esvaeixen—vostres abims!Les aus que hi volen—són aus xiquetes,les fonts que hi neixen—són regalims;entre la boira—són cims de gloria—els vostres cims.
Com me cor-prenen—els singles vostres!
Com m’esvaeixen—vostres abims!
Les aus que hi volen—són aus xiquetes,
les fonts que hi neixen—són regalims;
entre la boira—són cims de gloria—els vostres cims.
Tot jo m’encanto,—no sé l que m passa:les vostres penyes—m’han encisat.…Més, quan me giro—de cara enfòra,l’esprit me fuig de Montserrat.
Tot jo m’encanto,—no sé l que m passa:
les vostres penyes—m’han encisat.
…
Més, quan me giro—de cara enfòra,
l’esprit me fuig de Montserrat.
cantada per una russa