Al volt d'un jardí hi havia un clos de mates d'avellaner, i més enllà camps i prades, amb vaques i moltons; però al mig del jardí hi havia un Roser al bo de la florida. Sota d'ell s'allargassava un Cargol que tenia qui-sap-les coses a complir, segons ell. -Espereu que vingui la meva hora- digué; -jo faré molt més que llevar roses, o avellanes, o donar llet com fan les vaques.
-Espero qui-sap-lo de vós- digué el Roser. -Puc demanar quan en veurem alguna cosa?
-Em pendré el meu temps- replicà el Cargol. -Sempre porteu tanta de pressa en la vostra tasca, que mai al volt d'ella no s'esparvilla la curiositat.
L'any següent el Cargol s'allargassava, gairebé en el mateix indret d'abans, a la llum del sol, sota el Roser; aquest ja poncellava, i les poncelles havien començat a expandirse en flors badades, sempre gerdes, sempre noves. I el Cargol sortia enfora, a mitges, estenia les seves banyes, i en acabat tornava a ficar-les cap endins.
-Tot té el mateix posat d'antany; enlloc no hi ha progrés visible.El Roser és cobert de roses; mai no sortirà d'aquesta cançó enujosa.
Passà l'istiu, passà la tardor; el Roser havia donat roses i poncelles, seguit seguit, fins que la neu començà de caure. El temps esdevingué humit i tempestuós, el Roser es decantà cap a terra i el Cargol s'hi colgà.
Començà un nou any: el Roser va reviscolar-se i el Cargol tornà a treure el nas.
-Ja no sóu més que un pal revellit de Roser- digué, -us cal parar esment que aviat us assecareu. Heu donat al món allò que podia donar-li el vostre natural. Si valia molt o no gaire, és cosa que no tinc temps de considerar; però el que és ben cert, és que no heu fet la més petita cosa per al vostre millorament; d'altra manera, hauríeu pogut produir quelcom de ben distint. Podeu negar-ho? Aviat us convertireu en un pal tot nu. Compreneu el que dic?
-M'alarmeu- cridà el Roser. -Mai no havia pensat en semblant cosa.
-No; mai no us heu encaparrat a pensar gaire. Però no heu reflexionat mai, per atzar, per quína raó devia ésser que floríeu, i de la manera que floríeu, i còm era que ho féieu d'una manera i no d'una altra?
-No- respongué el Roser; -floria de goig, perquè no podia fer altrament. El sol escalfava tant, l'oratjol refrescava tant; bevia rosada clara i pluja feixuga; respirava… vivia! Després, em pujava de terra una mena de força, i em venia una força de dalt. Sentia una quantitat de plaer sempre nou, sempre gran, i no tenia més remei que florir. Era la meva vida; no podia fer altrament.
-Heu tingut una vida ben planera- observà el Cargol.
-Verament, molt m'ha estat concedit- digué el Roser -però ara ja no em serà concedida altra cosa. Vós teniu un d'aquests senys consirosos que rumien profundament, i tan afavorit que espalmareu al món.
-No tinc, en cap manera, aquest propòsit- digué el Cargol. -El món no significa res per a mi. Què se me'n dóna del món? Prou feina tinc amb mi mateix i a dins de mi.
-Però en aquesta terra, no hauríem de donar al proïsme nostre millor ajut, contribuint amb el que poguem? Sí; jo només he estat capaç que de donar roses; però vós, vós que heu arreplegat tantes virtuts… què heu donat al món? Què li donareu?
-Què li he donat? Què li donaré? Li escupo al damunt! No és bo per res! No m'interessa gens ni mica. Doneu vostres roses -d'aquí no en podeu passar;- que els avellaners donguin avellanes, i les vaques donguin llet. Cada un de vosaltres té el seu públic; jo tinc el meu a dins de mi. Em ficaré dintre meu, i allí romandré. El món no és res per a mi.
I el Cargol es retirà dins la seva casa, i s'hi amuradà.
-Quína llàstima, quína pena!- exclamà el Roser. -Jo no puc lliscar dins un aixopluc, per més que pugui desitjar-ho. Sempre he de brollar cap enfora, brollar roses. Les fulles cauen, i volen quí sap aon entre el vent. Però vaig veure una de les roses posada dins un devocionari pertanyent a la mestressa de la casa; una altra de les meves roses anà a raure al pit d'una noia bella i jovençana, i una altra fou besada pels dolços llavis d'un infant en un èxtasi d'alegria. Tot això m'encisava tant! Era per a mi una veritable felicitat… són recordances de les més gustoses que hi hagi a la vida.
I el Roser anà florint en la seva innocència, mentre el Cargol es retirava dins la seva casa apegalosa. El món no era res per a ell!
Passaren els anys.
El Cargol havia retornat a la terra, el Roser havia retornat a la terra; també la seca fulla de rosa del devocionari havia desaparegut, però noves fulles de rosa florien en el jardí i hi havia nous cargols que lliscaven a dins de llurs cases: el món no era res per a ells!
Llegirem també llur història? No fóra pas diferent.
Una vegada hi havia vint-i-cinc soldats de plom, tots germans, perque eren de la mateixa vella cullera de plom. Cada un dels homes tenia el seu fusell a l'espatlla, mirava al seu davant de fit a fit i portava el més elegant uniforme roig i blau que hom pogués imaginar.
La primera cosa que sentiren en llur nou món, en ésser llevada la tapadora de la capsa, fou el picament de mans d'un minyonet que cridava:
-Soldats, soldats!
Era la diada del seu natalici, i tot just acabaven de fer-n'hi present: així és que no perdé gens ni mica de temps a plantar-los damunt la taula.
Tots els soldats eren exactament iguals, amb una excepció: n'hi havia un que diferia dels altres a tenir una sola cama. Perquè fou el darrer que hom havia fet, i no havia restat plom abastament per a acabar-lo. Tanmateix, però, ell es tenia tan bé damunt la seva única cama com els altres damunt dues; i el fet és que ell era el que ara esdevindrà famós.
Damunt la taula on anaven essent plantats, hi havia moltes d'altres joguines; però la principal cosa que recaptava l'esguard era un delitós castell de paper. A través de les menudes finestretes, hauríeu pogut talment mirar dins les cambres. A la part de fora hi havia alguns arbrets rabassuts que voltaven un petit mirall representant un llac, la superfície del qual reflectia els cignes de cera que hi nedaven. Era ben, ben enciser; però la cosa més bonica que tenia era una donzelleta que romania a la porta, tota badada, del castell. També ella era feta de retalls de paper, però portava un vestit de la glassa més lleugera, amb una exquisida cinteta blava damunt les seves espatlles, com si fos una banda, on hi havia encastada una antiqüela tan gran com tota la seva cara.
La donzelleta estenia tots dos braços, perquè era una balladora; i, tot ballant, havia alçat en tanta de manera una de les seves cames, que el soldat de plom no la podia veure gens ni mica, i va suposar que també ella no tenia sinó una sola cama.
-Aquesta fóra la muller que m'escauria!- va pensar. -Però és d'una categoria molt massa enlairada: viu en un palau, mentre que jo no tinc sinó una capsa, i, encara, som vint-i-cinc a partir-nos-la. No, allò no fóra pas un estatge digne d'ella; però haig de fer mans i mànegues per entaular-hi coneixença.
Després jagué tan llarg com era a l'altra banda d'una capsa de rapè que era damunt la taula. D'aquell indret estant podia veure d'allò més bé la petita damisel·la, qui continuava de tenir-se damunt una sola cama sense perdre l'equilibri.
A una hora tardana del vespre els altres soldats foren encabits a llur capsa, i la gent de la casa se'n anà a jóc.
Aleshores els tocava el torn a les joguines, de jugar: elles s'entretenien fent-se visites, donant batalles i concertant balls. Els soldats de plom començaren de moure fressa de llur capsa estant, perquè volien aplegar-se als jocs; pero no podien tirar enllà la tapadora. Els peta-nous feien salts mortals, i el llapis gargotejava ximpleries damunt la pissarra.
Hi hagué tant d'aldarull, que el canari es despertà i s'hi uní; però les coses que deia eren en vers. Els dos únics que no es bellugaven eren el soldat de plom i la petita balladora. Ella estava tan enravenada com sempre, sobre la punta d'un peu, amb els braços estesos; ell estava igualment ferm damunt la seva única cama, i no n'apartava la mirada, de la balladora, ni un sol moment.
Després el rellotge va sonar les dotze, i, patapam!, saltà la tapadora de la capsa de rapè. Però no hi havia pas rapè, no! Hi havia un dimoniet negre, un follet que s'enjegava.
-Soldat de plom!- digué el follet: -feu-me la mercè de guardar-vos els ulls per a cosa del vostre ram.
Però el soldat de plom va fer veure que no ho havia sentit.
Al matí, quan els infants es llevaren, posaren el soldat de plom damunt el marc de la finestra; i, no sé pas si fou per obra del follet o d'una ratxada de vent, el fet és que de cop i volta la finestra s'obrí d'una revolada, i el soldat caigué de cap, del tercer pis en avall.
Fou una davallada terrorífica, i a la fi tocà terra, amb la cama en l'aire i la baioneta clavada entre dues pedres del paviment.
La criada i el noiet, tot seguit corregueren cap avall, a cercar-lo; però, baldament arribessin gairebé a petjar-lo, no ensopegaren de veure'l.
Només que el soldat hagués dit: -Aquí só!- l'haurien trobat fàcilment; però a ell no li semblà escaient de cridar, tot anant d'uniforme.
Tot seguit va començar de ploure, i les gotes caigueren més i més cuitoses, fins que arribà a congriar-se un regular torrent. Quan la pluja fou passada, van fer via per allí dos nois del carrer.
-Mira!- va dir l'un. -Aquí hi ha un soldat de plom! Deixa'm anar a cercar una vela.
Així és que van fer un vaixell amb un diari, i van posar el soldat al mig del vaixell, i ell navegà avall avall, de dret cap a la claveguera. Tots dos minyons li corrien en seguiment, picant de mans.
Déu del cel! Quínes onades hi havia a la gola de la claveguera! Però és que tanmateix havia plogut a bots i a barrals. El vaixell de paper dansà d'amunt d'avall, i de tant en tant giravoltava frenèticament. Un calfred atravessà el soldat de plom; però ell romangué indomable i no mogué un sol membre: no feia sinó mirar de fit a fit al seu davant, amb el fusell a l'espatlla.
De sobte el vaixell rodà sota una llarga foradada de fusta, i tot esdevingué tan fosc com quan ell es trobava dins la capsa.
-A on diantre aniré a raure?- pensà ell, -Bé, bé; tot és per la malvestat d'aquell follet! Oh! Només que la donzelleta estigués amb mi dins el vaixell! baldament la tenebror fos doble, poc se me'n donaria!
En aquell moment una grossa rata d'aigua, que vivia a la foradada, s'enfilà.
-Teniu passaport?- demanà la rata. -Feu-me a mans el vostre passaport.
El soldat de plom no parlà, però agafà encara més estretament el seu fusell. L'embarcació es precipità cap endins, i la rata era al darrera, a tocar. Ecs! Còm petava de dents, i quíns crits feia quan trobava miques de branquetes i de palla!
Però el corrent esdevingué més i més fort. El soldat de plom ja podia veure la claror del dia al seu davant, al cap de la foradada; però a l'ensems va sentir un so braolador, apte per a colpir d'esglai el cor de més ardidesa. Imagineu-vos! Allà on acabava la foradada, el corrent es tirava de dret al gran canal. Això seria tan perillós per a ell com ho seria per a nosaltres el precipitar-nos de dret dins el remolinàs d'un riuàs.
Ja era, aleshores, tan a prop de l'extrem, que era impossible d'aturar-se. El vaixell pegà embranzida cap enfora. El pobre soldat de plom es mantingué tan estirat com li permeteren les seves forces: ningú no podia dir d'ell que hagués arribat ni a extremir-se.
El bot giravoltà tres o quatre vegades, i s'omplí d'aigua fins al caire: no tenia més remei que enfonsar-se. El soldat de plom estava amb aigua fins al coll, i el vaixell anava enfonsant-se més i més. El paper havia esdevingut més i més fluix, i a la fi l'aigua li passà damunt el cim.
Aleshores el soldat pensà en la seva petita balladora, que mai més no havia de tornar a veure, i aquesta tonada d'una cançó ressonà a les seves oïdes:
Avant, soldat sempre gosat! Por de morir no et fa fugir!
Al capdavall el paper cedí del tot, i el soldat caigué atravessant-lo; però al mateix moment se l'empassà un peix qui-sap-lo gros.
Oh! Quína fosca hi havia en els dintres d'aquell peix! Era fins i tot pitjor que ésser dins la foradada. I, a més, quína estretor! Però el soldat de plom era tan indomable com sempre, i jeia tan llarg com era, amb el fusell a l'espatlla.
El peix es bellugava d'allò més, i feia els més frenètics moviments.
A la fi esdevingué ben quiet, i, al cap d'una estona, una escomesa com un llampec l'atravessà.
El soldat es trobà una vegada més entre la llum del dia i algú digué en veu alta:
-Un soldat de plom!
El peix havia estat pescat, dut a la pescateria, venut i menat a la cuina, on la cuinera l'obrí de part a part amb un gran ganivet. La minyona agafà el soldat per la cintura, amb dos dits, i se l'emportà a la saleta, on tothom volgué veure l'home meravellós que havia viatjat dins el païdor d'un peix. El soldat de plom, però, no era gens orgullós. El plantaren damunt la taula, i, prodigi de prodigis!, es trobà a la mateixa cambra on havia estat abans. Veié els mateixos infantons, i les joguines, que encara eren damunt la taula, així com el bell castell amb la balladora petita i bonica.
Encara es tenia damunt una sola cama, i mantenia l'altra en l'aire.Ja veieu com també ella era inflexible.
El soldat estava tan commogut, que poc li hauria costat de vessar llàgrimes d'estany; però això no hauria estat escaient. La mirava a ella i ella el mirava a ell; però no es digueren mai cap paraula.
En aquell instant un dels infantons aixecà en l'aire el soldat de plom, i, sense cap ni centener, el tirà al foc. Sens dubte el follet de la capsa de rapè n'era culpable d'aquest tropell. El soldat romania allí, abrandat per la flama i dins la calor més paorosa; però no sabia pas si allò era l'escalfor del foc de bo de bo, o l'escalfor de sos propis sentiments. Havia perdut totes ses colors brillants: quí pot dir si això s'hauria esdevingut per son perillós viatge o per son dol?
Mirà la donzelleta, i ella el mirà, i ell conegué que s'anava fonent; pero encara feu per manera de mantenir-se test, recolzant bravament el fusell a l'espatlla.
Una porta fou, de cop i volta, oberta: el corrent d'aire s'endugué la balladora, i ella voleià, com un silf, cap a la flama de dret, com el soldat; i s'arborà, i tot seguit fou consumida.
En aquell moment el soldat era reduït a una mica de plom; i quan la minyona, al matí següent, llevà les cendres, el trobà en forma d'un petit cor de plom. Tot ço que romania de la balladora era la seva antiqüela, i encara tota cremada, negra com el carbó.
Una vegada hi havia un príncep i li calia una princesade bo de bo. Ell va donar ben bé la volta al món per a trobar-ne una, però sempre tenien un sis o un as. Hi havia abundor de princeses, però ell trobava gran dificultat a descobrir si eren princeses de bo de bo: sempre reparava quelcom que no acabava de fer el pes. Així és que a la fi se'n va tornar a casa seva, i estava molt tristoi perquè li calia de mala manera una princesade bo de bo.
Un vespre hi va haver una tempesta que feia feredat: tronava i llampegava, i l'aigua queia a bots i a barrals: tanmateix era una nit que esgarrifava.
Al mig de la tempesta, algú trucà a la porta de la ciutat; i el rei pare, ell mateix, anà a obrir-la.
Era una princesa dreta al defora, però malmesa una cosa de no dir per la pluja i la tempesta. Rajava un doll d'aigua de son cabell i son vestit, l'aigua entrava pel cim de les seves sabates i sortia pels talons; però ella va dir que era una princesa de bo de bo.
-Aviat veurem si això és veritat- pensà la vella reina; pero no va badar boca. Se n'anà cap al dormitori, tragué tots els llençols i deixà un pèsol damunt les posts travesseres. Aleshores, ella que sí? que agafà vint matalassos de llana i els posà damunt el pèsol, i després vint matalassos de ploma i els posà damunt els matalassos de llana. I allí havia de dormir aquella nit la princesa. L'endemà li demanaren còm havia dormit.
-Oh! Terriblement!- digué la princesa. -Amb prou feines he tancat els ulls en tota la nit! Déu sap què hi havia, en el llit. Hauria dit que jeia damunt alguna cosa dura, i tinc tot el cos blau i negre, aquest matí. És terrible!
Tot seguit veieren que devia ésser una princesa de bo de bo, quan havia sentit el pèsol a través de vint matalassos de llana i vint matalassos de ploma. Ningú sinó una princesa de bo de bo podia tenir una pell tan delicada.
Així, doncs, el príncep la prengué per muller, perquè aleshores sí que va estar segur que havia trobat una princesa de bo de bo; i el pèsol fou posat al Museu, on hom encara pot veure'l, si ningú no l'ha robat.
I aquesta història és de bo de bo.
Fa qui-sap-los anys, hi havia un emperador que tenia tanta de taleia pels vestits nous, que hi despenia tots sos cabals.
Tant se li'n donava dels seus soldats o del teatre, o de cavalcar per les boscúries, si no era per lluir sos vestits nous. Tenia un vestit per cada hora del dia; i la gent, en lloc de dir, com esdevé tractant-se de qualsevol altre rei o emperador: -És a la cambra del Consell,- deien sempre, en aquest cas: -L'emperador és a la seva cambra d'abillatge.
La vida era d'allò més joiosa a la gran ciutat on vivia: exèrcits d'estrangers venien a visitar-la cada dia; i, entre ells, una vegada, comparegueren dos estafes.
Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de teixir les més belles teles que hom pugui imaginar. No solament les colors i el mostrejat eren d'una bellesa mai vista, sinó que els vestits fets d'aquelles teles tenien la qualitat peculiar d'esdevenir invisibles en front de qualsevol persona que no fos a posta per al càrrec que tenia, o bé fos curta de gambals d'una manera que hom no podia comportar.
-Deuen ésser esplèndids, aquests vestits- pensà l'emperador. -Tot duent-los, seré capaç de descobrir quíns homes del meu reialme ocupen indegudament llurs càrrecs. Distingiré la gent assenyada dels ximplets. Sí; no tinc mes remei que comandar que teixeixin per a mi un poc d'aquesta tela.
Pagà als dos estafes un munt de moneda, a l'avançada, per tal que poguessin començar llur obra tot seguit.
Ells pararen dos telers, i feren veure que filaven; però no tenien cap cosa damunt la llançadora. A la primeria demanaren una pila de seda de la més fina, i fil d'or del més purificat, i posaren una i altra cosa dins llurs maletes, mentre anaven treballant amb els telers buits fins a quí sap quína hora de la nit.
-M'agradaria de saber còm aquests filadors se les van havent amb llur tela- pensà l'emperador.
Però es sentí una mica colpit en reflexionar que qualsevol que fos estúpid, o bé inepte per al lloc que ocupava, no podria veure'n res. Ell creia, certament, que, quant a ell, no li calia tenir-ne temences; però tanmateix pensà que enviaria de primer algú altre per veure còm anava la cosa. Tothom sabia, dins la ciutat, quín poder meravellós tenia la tela, i tothom es delia per a veure quant ximple era el seu veí.
-Enviaré mon vell i fidel ministre envers els teixidors- pensà l'emperador. -Ell és l'home escaient per a veure el posat de la tela, perquè és home de seny deixondit i ningú no compleix sos deures millor que ell.
Així, doncs, el bon ministre capblanc anà dins la cambra on els dos estafes seien, treballant amb els telers buits.
-El Cel em valgui!- pensà el vell ministre, obrint els ulls de bat a bat. -Ai, si no puc veure absolutament res!- Però tindré gran compte de no dir-ho.
Tots dos estafes li demanaren que tingués la bondat d'acostar-se una mica més, i li demanaren si no li semblava d'un bell mostrejat i de colors delitoses.
Li assenyalaren el teler buit, i el pobre ministre mirà de fit a fit amb tota la força que pogué; però no aconseguí veure cap cosa, perquè, naturalment, no hi havia cap cosa a veure.
-Cels piadosos!- pensà. -És possible que jo sigui un ximple? Mai m'ho hauria pensat, i cal que ningú se n'assabenti. No sóc escaient per al lloc que em fou confiat? Mai no diré que no puc veure la tela.
-Bé, senyor: que no ens dieu res, de la tela?- digué el que feia veure que filava.
-Oh! És una formosor! un encís!- digué el vell ministre, tot mirant a través de les seves ulleres. -Quín mostrejat, i quínes colors! Diré a l'emperador, per ma fe, que la tela m'ha plagut una cosa de no dir.
-Ens delecta de sentir-vos-ho- feren els filadors. I després nomenaren totes les colors i descrigueren l'especial mostrejat.
El vell ministre parà gran esment a les coses que digueren, per poder repetir-les quan retornés al palau i veiés l'emperador.
Després els teixidors seguiren demanant més diners, més seda i més or, per poder continuar filant; però tot anà a raure a la butxaca llur: ni un cap de fil no anà a raure dins el teler. Ells, doncs, continuaren, igual que sempre, filant amb els telers buits.
L'emperador no trigà gaire temps a enviar un altre fidel funcionari per veure còm la tela anava avançant, i si estaria llesta aviat. Li esdevingué igual cosa que al ministre: vinga mirar i mirar; però, com que no hi havia sinó el teler buit, no pogué veure absolutament res.
-No us apar que és una bella peça de tela?- digueren tots dos estafes, mostrant i explicant el bell mostrejat, les belles colors, que era impossible de veure, perquè no existien.
-Massa conec que no só un ximple!- pensà l'home. -Així és que dec ésser inepte per a l'alta posició que m'ha estat conferida. Ho trobo d'allò més estrany, ça com lla. Però, tanmateix, hom ha de mirar que ningú n'hegui esment.
Així és que lloà la tela que no veia, i els assegurà que l'embadalien les belles colors i l'originalitat del dibuix.
-És verament enciser!- digué a l'emperador.
Tota la gent de la ciutat parlava d'aquella esplèndida tela.
Aleshores que sí?, que a l'emperador el temptà el gust que passaria de veure-la mentre encara era al teler.
Per tant, acompanyat d'una colla de cortesans selectes, entre els quals hi havia els dos fidels funcionaris que ja havien vist abans la tela imaginària, anà a visitar aquells dos estafes tan murris que anaven treballant, tant de valent com havien fet sempre, amb els telers buits.
-És magnífica!- digueren a l'ensems els dos honrats funcionaris.-Repareu, Majestat, quín dibuix! Quínes colors!
I assenyalaren el teler buit, perquè es creien que els altres veien la tela, ben segur.
-Déu meu!- pensà l'emperador. -No veig absolutament res! Això és terrible! Sóc un ximple? Sóc inepte per a la corona imperial? Ah! No podia esdevenir-me cosa pitjor.
-Oh! És una bellesa!- digué l'emperador, -Li dono la meva aprovació més alta!
I mogué el cap amb satisfacció, tot mirant el teler buit. Res no l'hauria pogut decidir a reconèixer que no veia cap cosa absolutament.
Tot el seguici mirà i tornà a mirar; però no veié altra cosa que els altres que havien mirat. Tanmateix, però, tots exclamaren, amb sa Majestat:
-És una bellesa!
I li aconsellaren que es posés un vestit fet d'aquella prodigiosa tela en l'avinentesa d'una gran processó que precisament estava a punt de celebrar-se.
-És magnífica! sumptuosa! excel·lent!- digueren, l'una boca darrera l'altra: tothom n'estava igualment enamorat.
L'emperador donà a cada un d'els bergants una orde de cavalleria per a posar-se al trau i el títol de Cavallers teixidors.
Els estafes vetllaren tota la nit, en la vigília del dia que havia de celebrar-se la processó, i encengueren setze candeles perquè la gent pogués atalaiar que dalerosos estaven de deixar enllestit el nou abillament de l'emperador.
Feren veure que treien la tela del teler. La tallaren desplegada en l'aire, amb unes estisores d'allò més grosses, i l'anaren embastant amb agulles per les quals no havien passat cap fil. A la fi digueren:
-Ara ja està a punt el vestit nou de l'emperador!
L'emperador, amb sos cortesans de més enlairada categoria, anà cap al vestit personalment; i tots dos estafes aixecaren un braç en l'aire, així com si estiguessin agafant alguna cosa, i digueren:
-Veieu? Aquí hi ha les calces; aquí hi ha el gec; aquí hi ha el mantell…- I així per l'estil. -Tot tan lleuger com una teranyina. Hom pensaria que no porta res al damunt, però justament això és la gràcia!
-Sí-, digueren tots els cortesans, Però no pogueren veure cap cosa, perque no hi havia cap cosa a veure.
-Voldrà vostra imperial Majestat plaure's graciosament a llevar-se els vestits que porta,- digueren els impostors -de manera que li puguem posar els nous vestits, aquí davant del gran mirall?
L'emperador es llevà tot el seu vestit, i els impostors pretengueren anar-li donant l'una peça de roba darrera l'altra, de les pertanyents al vestit que havien pretès fer. Pretengueren estrènyer-li quelcom contra la cintura i nuar-li quelcom: era el ròssec, i l'emperador donà voltes i més voltes en front del mirall.
-Quín posat tan bell que fa sa Majestat amb el vestit nou! Còm li escau!- exclamà tota la gent del voltant. -Quín dibuix i quínes colors! És un vestit sumptuosíssim!
-A fora està esperant el tàlem que ha d'aixoplugar la testa de nostra Majestat a la processó- digué el mestre de cerimònies.
-Bé, estic a punt del tot- digué l'emperador. -No m'escau d'allò més bé, el vestit?
I donà un tomb altra vegada en front del mirall, de manera que semblés estar considerant les grans coses que duia.
Els camarlencs que havien d'agafar el ròssec es decantaren, feren veure que l'alçaven de terra amb totes dues mans, i anaren caminant amb llurs mans en l'aire. No gosaven deixar traspuar que no podien veure absolutament res.
Aleshores l'emperador anà fent sa via en la processó sota el tàlem sumptuós, i tothom deia, pels carrers.i per les finestres:
-Que bell que és el nou vestit de l'emperador! Quín ròssec tan esplèndid! I tot li escau ajustadíssim!
Ningú no volia que traspués que no podia veure cap cosa, perquè aleshores no hauria estat apte per al seu lloc, o bé hauria estat un ximplet.
Cap dels vestits que abans havia dut l'emperador no havia tingut tant d'èxit.
-Però si no porta res al damunt!- digué un noiet.
-Oh! Escolteu l'innocent!- digué son pare. I l'una persona féu saber a l'altra allò que el noiet havia dit.
-No porta res al damunt: un infant diu que no porta res al damunt!
-Però si és que no hi porta res, al damunt!- cridà al capdavall tota la gent.
L'emperador es recargolà, perquè conegué que era veritat; pero pensà que «la processó, ara, havia de seguir el seu curs» i es mantingué més enravenat que mai, i els camarlencs anaren agafant en l'aire el ròssec invisible.
Enllà enllà de la mar, l'aigua és tan blava com el blauet més blau, i tan clara com el cristall més clar; però és molt pregona, massa pregona perquè un cable la sondegi, i, si molts campanars fossin amuntegats l'un damunt de l'altre, no podrien pas arribar des del jaç de la mar fins a la superfície de l'aigua. És allà baix de tot que viu la Gent de la Mar.
Ara no us imaginéssiu pas que a la fondària no hi ha sinó l'arena blanca tota nua. Oh! no; arbres i plantes dels més meravellosos hi creixen, amb unes tiges i fulles tan vincladisses que, al més lleu moviment de l'aigua, elles es mouen, així com si fossin vivents. Tots els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, igual que aquí dalt llisquen els ocells, a través de l'aigua. El palau del Rei de la Mar rau a l'indret més pregon. Ses parets són de coral, i les llargues finestres punxegudes de l'ambre més clar; però el sostre és fet de petxines que s'obren i es tanquen amb l'ondulació de l'aigua. Això és d'un bell efecte, perquè hi ha perles resplendents a l'interior de cada cLosca, cada una de les quals seria l'orgull de la corona d'una reina.
El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller, però sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada, encara que tan orgullosa de sa noble naixença, que portava dotze ostres a la cua, mentre les altres grans dames només podien dur-ne que sis. Altrament era digna de tota lloança, sobretot perquè estimava tant les princesetes de la mar, ses nétes. Eren sis belles noies, però la més jove era la més bonica de totes: la seva pell era tan blanca i delicada com una fulla de rosa, sos ulls tan blaus com el més pregon del mar; però, així com les altres, no tenia peus, i en lloc de cames duia una cua de peix.
Solien passar-se tot el sant dia jugant a les grans sales del palau, on flors vivents brollaven de les parets. Quan les grans finestres d'ambre eren obertes, els peixos hi entraven, així com les orenetes volen dins nostres cambres quan obrim les finestres; però el peix nedava de dret cap a les princesetes, menjava de les mans llurs, i permetia que el tustessin.
Fora del palau hi havia un gran jardí, amb arbres d'un roig encès i un blau pregon, el fruit dels quals resplendia com l'or, mentre les flors lluïen com foc damunt llurs tiges sempre onejants. Hom hi petjava la més fina arena, però d'una blava tinta fosforescent. Tota cosa era amarada, allà baix, d'una blava llum meravellosa; més aviat us hauríeu cregut que éreu molt encimbellat pels aires, amb només que cel damunt i dessota, que no pas que us trobéssiu al fons de l'oceà. Quan la calma era absoluta, tot just podíeu llambregar el sol, semblant a una flor de púrpura amb una tija de llum que irradiava del seu calze.
Cada princeseta tenia el seu petit jaç de flors, on podia cavar i plantar així com li plagués. L'una feia son jaç de flors seguint la forma d'una balena, una altra creia gentil de dibuixar el seu com una figura de donzelleta de la mar; però la més joveneta feia el seu ben rodó, com el sol, i no volia sinó flors d'un matis rosat, com sos raigs. Era una donzelleta curiosa, tota quieta i pensívola; i mentre les altres germanes adornaven llurs jardins amb totes menes d'objectes extraordinaris que havien arreplegat dels naufragis, ella no hi volia sinó les flors rosades com el sol d'allí dalt, llevat de l'estàtua d'un bell infant. Aquesta estàtua era cisellada en marbre de la més pura blancor, i algun naufragat navili l'havia duta a fons. Vora la estàtua plantà un desmai d'un rosa rogenc que cresqué amb moltíssima d'ufana, i les novelles branques delicades anaren penjant a son volt i al seu damunt, fins que gairebé tocaven l'arena blava, on les ombres eren moradenques i anaven movent-se tot-hora, així com les branques. Hauríeu dit que les fulles i les arrels bescanviaven besos, tot joguinejant.
A ella no hi havia cosa que li des major plaer que sentir parlar del món d'allí dalt, poblat d'éssers humans; i féu que la seva àvia velleta li digués tot el que sabia de vaixells i ciutats, la gent i els animals. Però sobre tota cosa li semblava estranyament bell que allà dalt, a la terra, les flors tinguessin flaire, perquè no en tenien pas als fondals de la mar; i també que les boscúries fossin verdes, i que els peixos que hom veia passar entre les branques poguessin cantar tan vivament i dolçament, que era una delectança de parar-hi l'oïda. Compreneu? l'àvia en deia peixos, dels ocellets: altrament les donzelles de la mar no l'haurien compresa, perquè mai no havien vist un ocell.
-Quan tingueu quinze anys- digué l'àvia -us serà permès de pujar en l'aire per la mar i seure damunt les roques al clar de lluna, i mirar els grans vaixells que naveguen; i veureu també les boscúries i les ciutats.
Una de les germanes faria quinze anys l'any següent, però les altres… Bé, cada una d'elles era un any més jove que l'altra, de manera que la més petita havia d'esperar cinc anys sencers abans que la deixessin pujar de la fondària a veure quines coses hi havia a la terra. Però cadascuna prometia a les altres de fer la completa història de tot el que hagués vist i li hagués semblat més meravellós el primer dia. Llur àvia mai no els en podia parlar abastament: tantes i tantes eren les coses de les quals volien tenir noves.
Cap d'elles no sentia tant de daler com la petita, la que havia d'esperar-se mes estona i que era tan quieta i somniosa. Manta nit s'estava vora les finestres obertes, mirant a través de l'aigua blava tota ombrívola que els peixos fuetejaven amb llurs cues i aletes. Podia veure la lluna i els estels, és ben veritat: eren d'una llum pàl·lida, però semblaven molt més grans, a través de l'aigua, del que semblen a nostres ulls. Quan veia una ombra fosca que lliscava entre ella i aquelles alimares, sabia que o bé era una balena que nedava damunt ella, o un vaixell carregat d'éssers humans. Estic segur que ells mai no somniaren que una bella donzelleta de la mar era allà baix, tot estenent ses blanques mans envers la quilla.
La princesa més gran va arribar al seu quinzè natalici, i havia d'aventurar-se aigua amunt. En tornar tingué a centes de coses a dir; però el més delectable de tot, digué, era jeure a la llum de la lluna damunt un banc d'arena en una mar tranquila, i contemplar la gran ciutat vora la platja, on els llums guspirejaven com a estels innombrables; parar oïda a la música i a la fressa i aldarull dels carruatges i la gent; veure tots els cloquers i agulles de les esglésies, i sentir el so de les campanes; i, precisament perquè no podia anar a la platja, això li semblava més cobejable que tota altra cosa.
Oh! Amb quín afany s'ho escoltava la germana més petita! I quan, d'allò més tard del vespre, va estar-se a la finestra oberta i va mirar en l'aire, a través de l'aigua foscament blava, pensà en la gran ciutat amb tota la seva fressa i aldarull, i es va imaginar que fins i tot sentia el so de les campanes de l'església.
L'altre any fou permès a la germana segona de muntar per l'aigua i anar nedant on se vulla que li plagués. El sol tot just es ponia en arribar ella a flor d'aigua: aquell fou l'espectacle més bell, pensava ella, que mai hagués vist. Tot el cel semblava d'or, digué; i, quant als núvols, llur bellesa era indescriptible: flotaven amb resplendors roges i moradenques damunt sa testa. I, molt més de pressa del que ells anaven, un esbart de cignes volava com un vel blanc, tot allargat damunt l'aigua, cap al sol ponent. Ella va nedar envers el sol; però ell va enfonsar-se, i s'esvaí tota la llum rosada damunt els núvols i les aigües.
Un any després la tercera germana va muntar i, essent de molt la més gosada, nedà cap amunt d'un ample riu que anava a raure a la mar. Veié belles muntanyes verdes, abillades de vinyes; palaus i estatges camperols que sotjaven les esplèndides boscúries. Sentí com els ocells cantaven, i el sol era tan encès, que tot sovint no tenia més remei que capbussar-se per refrescar la seva cara roent. En una petita badia trobà una colla d'infantons que hi corrien nus i clapotejant dins l'aigua. Ella volgué jugar-hi, però ells s'espantaren i fugiren. Després comparegué un animalet negre: era un gos, però ella no n'havia vist cap en sa vida. Va lladrar tan furiosament, que ella, espaordida, va anar-se'n cap a la mar lliure. Mai no pogué oblidar les belles boscúries, les muntanyes verdes i els bells infants que podien nedar per l'aigua, baldament no tinguessin cua com els peixos.
La quarta germana no era tan valenta: va romandre a la part més llunyana de l'oceà, i, segons el seu record, aquell era l'indret més bell. Hom podia veure milles i milles d'estesa al seu voltant, i el cel era al damunt com una gran cúpula de cristall. Havia vist vaixells, però només de lluny: així és que semblaven gavines. Hi havia delfins grotescos que feien salts mortals, i balenes gegantines que treien dolls d'aigua pels badius com a centes de fonts per cada banda.
Aleshores vingué el torn de la quinta germana. El seu natalici s'esqueia en hivern: així és que veié espectacles que les altres no havien obirat en llurs primers viatges. La mar semblava tota verda, i arreu arreu hi suraven grans muntanyes de glaç, cada una de les quals semblava una perla, digué, però era molt mes alta que no pas els campanars bastits pels homes. Prenien les formes més prodigioses i guspirejaven com a diamants. Ella havia segut en una de les més esbarjoses, i tots els navilis que passaven es desviaven enfora, alarmats, en veure-l'hi asseguda, amb sa llarga cabellera que s'escampava, tota solta en el vent.
Al vespre el cel esdevingué cobert de negres nuvolades. Tronava i llampegava, i les enormes muntanyes de glaç, que resplendien sota els llampecs fulgurants, eren alçades ben amunt de l'aigua per les negres ones. Tots els navilis escurçaven veles, i arreu hi havia temença i tremolor; però ella seia quietament en sa flotant muntanya, tot espiant la llum blava del llampec que queia en zig-zags a dins la mar brillant.
La primera vegada que cadascuna de les germanes s'havia alçat aigua amunt, tot havia estat delectança, de tantes coses noves i belles que mirava; però ja més gran, i en llibertat d'anar on li plagués, cadascuna esdevenia indiferent i enyorava casa seva: passat un mes, si fa no fa, totes deien que, al capdavall, llur palau a la fondària era millor que tot: era de tan bell estar!
Mant vespre, les cinc germanes, de bracet, s'alçaven plegades aigua amunt. Tenien gentilíssimes veus, molt més clares que les de cap mortal; i quan s'anava alçant una tempesta i esperaven que hi hauria navilis naufragats, cantaven, amb les més enciseres melodies, els prodigis de la fondària, tot invitant als navegaires a no tenir-ne por. Però els mariners no podien entendre les paraules: així és que es pensaven que allò era la veu de la tempesta; ni era per a ells de veure aquell paradís del fons de la mar, perquè, en enfonsar-se el vaixell, s'ofegaven i només llurs despulles podien arribar al palau de la mar. Quan les germanes més grans muntaven així, amb els braços enllaçats, en ésser vespre, la més petita romania endarrera tota sola, tot mirant com se n'anaven, com si estigués a punt de plorar; però les donzelles de la mar no tenen llàgrimes, i per això pateixen més.
-Oh! Si jo tingués quinze anys!- deia -còm em plauria, n'estic segura, el món d'allà dalt i la gent moridora que hi viu!
A la fi vingué son quinzè natalici.
-Ara tindreu llibertat d'anar i venir- digué la seva àvia, la vella reina vídua. -Veniu: us agençaré com a les altres germanes!- I li posà una corona de lliris blancs al volt del cabell, però cada pètal de les flors era mitja perla. Després la vella reina clavà vuit ostres a la cua de la princesa per a mostrar la seva alta categoria.
-Quín mal que fa!- deia la donzelleta de la mar.
-Heu de passar-ne la pena per raó de l'elegància!- digué la seva àvia.
Però oh! amb quína alegria s'hauria arrabassat tota aquesta esplendor i deixat de banda la feixuga corona! Les flors roges del seu jardí li esqueien molt més, però no gosà de fer cap trasmudança. -Adéu- digué. I pujà tan lleugera i tan airosa, per l'aigua, com una bombolla.
El sol s'acabava de pondre quan ella alçà el cap damunt les aigües; però els núvols eren encara encesos d'una claror rosada i daurada, i l'estel vespertí guspirejava en el cel dolçament acolorat. L'airet era suau i gerd i la mar tan tranquila com un safaretx. Un gran vaixell de tres pals era allí a la vora, amb una sola vela posada, perquè no feia un alè de vent, i els mariners seien al volt dels cordatges, damunt les creuetes i als caps dels arbres. Hi havia música i cantúries dins el navili, i en caure la fosca foren enceses a centes de llanternes de colors: semblava que les banderes de totes les nacions voleiessin pels aires. La donzelleta de la mar nedà de dret fins als finestrons de les cabines, i, cada vegada que l'ona l'enlairava, podia veure a través dels vidres transparents, colles de gent alegrament vestida. El més bell de tots era el jove príncep, d'ullassos ben negres. No devia tenir gaire més de setze anys, i tota aquella festa era en honrament del seu natalici. Els mariners dansaven a coberta, i, quan el príncep compareixia entre ells, muntaven coets a cents, fent una claror com si fos de dia, i espaordint en tanta de manera la donzelleta de la mar que hagué de capbussar-se a l'aigua. Aviat s'arriscà a treure novament el cap, i li semblà talment que tots els estels del cel caiguessin en un xàfec al seu voltant. Mai no havia vist aquelles màgiques alimares. Astres, qui-sap-lo grans, giraven arremolinats; peixos-de-foc eren sospesos en l'aire blau; i tot allò es reflectia en la mar tranquila i cristal·lina. Hi havia tanta de claror en el vaixell, que hom podia veure la corda més petita, i la gent no ho cal dir. Oh! Que n'era, de bell, el príncep! Còm reia i somreia en saludar sos invitats mentre la música ressonava en la nit quieta!
S'anà fent tard i més tard, però la donzelleta de la mar no podia llevar els ulls del navili i del bell príncep. Les llanternes de colors foren apagades, no muntà cap més coet, i el canó ja no retronava; però del fons de la mar venia un confós murmuri, un so planyívol. Mentrestant ella era gronxada amunt i avall per les ones, de manera que pogués mirar dins la cabina; però el navili va anar movent-se i movent-se, fins que vela darrera vela fou inflada pel vent, les ones s'embraviren, grans núvols s'acoblaren, i llampegà en la llunyania. Oh! La tempesta seria paorosa! Aviat els mariners hagueren d'escurçar vela. El gran navili es gronxava i anava a rodolons a mesura que la maltempsada resplendia damunt la mar irosa. Les negres ones s'alçaren com a muntanyes, prou grans per a atuir-lo; pero ell s'enfonsava com un cigne entre elles, i tornava a sortir una altra vegada, i una altra més, damunt llurs crestes torrejants. La donzelleta de la mar trobà que aquell era un joc ben entretingut; però no creien això els mariners. El navili petava i gemegava; els poderosos fustatges es torçaven i es doblegaven sota els cops poderosos; l'aigua rompia damunt les cobertes, trencant el pal major com si fos una canya; i el navili es tombà damunt son flanc, i l'aigua penetrà dins la cala.
Aleshores la donzelleta de la mar veié que estaven en perill, i que havia d'anar amb compte, pel que li pertocava, amb les fustes surants i les desferres. De moment la fosca era tan espessa que no podia veure cap cosa; però en esclatar el llampec la claror fou tan gran que pogué veure tot el que passava en el navili. Cada mariner mirava per la pròpia seguretat tan bé com podia; però ella seguí amb son esguard més especialment el jove príncep, i quan el navili s'enfonsà el veié com s'enfonsava dins la mar pregona. A la primeria en fou tota contenta, perquè ell aniria a estar-se amb ella; però després féu memòria que els éssers humans no podien viure sota l'aigua, i només un cop mort, podria anar el príncep al palau de son pare, No! Calia que no morís. Així, doncs, nedà envers ell, entremig dels taulons i les fustes que suraven al grat de l'aigua, oblidant del tot que la podien esclafar. Es capbussà avall avall de l'aigua, i muntà de bell nou entre les ones, i a la fi arreplegà el jove príncep, en el moment precís que ja no podia nedar més dins la mar arremorada. Sos braços i peus eren entumits; sos ulls formosos es cloïen; i hauria mort si la donzelleta de la mar no hagués anat a rescatar-lo. Ella mantingué son cap damunt les aigües, i deixà que les ones els emmenessin a llur grat.
A trenc d'alba tota la tempesta era passada; del navili no se'n veia rastre. El sol s'aixecava de l'aigua amb radiant esclat, i sos raigs de color de rosa semblaven projectar una encesor de vida a les galtes del príncep; però sos ulls romanien closos. La donzella de la mar besà son bell front altívol, i menà endarrera son cabell, que degotava. Li semblà que era com l'estàtua de marbre de son jardinet. Tornà a besar-lo, i desitjà que pogués viure.
A la fi veié terra eixuta al seu davant, i altes muntanyes blaves, damunt les cimes de les quals resplendia la neu, blanca com si s'hi hagués aturat un esbart de cignes. Al peu, vora la platja, hi havia belles boscúries verdes, i en primer terme una església o temple: no ho sabia ben bé; però era un casal d'aquesta mena. Llimoners i tarongers s'expandien pel jardí, i altívoles palmeres eren arran de la porta. En aquell indret la mar formava una cala, on l'aigua era tota tranquila, pero molt pregona, fins a arribar als penyals. A llur peu hi havia una llenca de sorra blanca i fina: cap allí nedà ella amb el bell príncep, i allí damunt el deixà, tenint gran esment que el seu cap reposés més alt, sota la llum calenta del sol.
Aleshores les campanes començaren de sonar en el gran edifici blanc, i un nombre de joves donzelles comparegueren al jardí. Aleshores la donzelleta de la mar nedà enfora, a l'altra banda d'unes altes roques, i cobrí son cabell i son sí amb les escumes, de manera que ningú no pogués descobrir-li la carona; i després vigilà per veure quí descobriria el jove príncep.
No trigà gaire estona a arribar vora d'ell una de les donzelles. De primer semblà tota esporuguida, però això només durà un moment, i després anà a cercar-ne unes quantes més; i la donzella de la mar veié que el príncep anava retornant-se a la vida, i que somreia a les que el voltaven, però mai no va somriure-li a ella. Compreneu? Ell no sabia que ella l'hagués salvat; i ella passà tanta de pena quan ell fou conduït a dins del gran casal, que es capbussà tota entristida dins l'aigua, i se'n tornà cap al palau de son pare.
Sempre havia estat callada i pensívola, i ara n'esdevingué més que mai. Les seves germanes li demanaven tot sovint què havia vist en la seva primera visita al cim de l'aigua; però ella mai no volgué dir-los-en res.
Més d'un vespre, més d'un matí, muntà a l'indret on havia deixat el príncep. Veié com esdevenia assaonada, i després com era collida, la fruita del jardí; veié fondre's la neu al cim de les muntanyes; però mai no veié el príncep: així és que sempre tornà a casa més trista que no estava abans. A casa seva, son únic conhort era de seure en son jardinet, tot nuant els braços al volt de la bella estàtua de marbre que li feia memòria del príncep. Ara tot allò s'havia tornat ombra tenebrosa, perquè ella havia deixat de captenir-se de les seves flors, i el jardí s'havia trasmudat en un erm negligit, de llargues tiges i fulles entortolligades amb les branques de l'arbre.
A la fi ella no pogué comportar per més temps el seu secret: així és que el digué a una de les seves germanes, i d'aquesta aviat el saberen les altres, però ningú més, llevat d'una o dues donzelles més de la mar que només ho digueren a les amigues més cares. Una d'aquestes estava assabentada de tot el que es referia al príncep: també ella havia vist la festa del navili; sabia d'on havia vingut el príncep i on queia el seu reialme.
-Veniu, germaneta- digueren les altres princeses. I, tot estenent cada una els braços damunt les espatlles d'una altra, s'alçaren de l'aigua en llarga cadena, justament davant del palau del príncep.
Era bastit en pedra d'un groc clar i resplendent, amb grans escales de marbre, una de les quals menava al jardí. Cúpules magníficament daurades s'alçaven damunt la terrada, i els espais que hi havia entre les columnes que voltaven el casal eren plens d'estàtues de marbre que semblaven vivents. A través dels vidres clars de les altes finestres, hom podia veure sales sumptuoses agençades amb costoses penjarolles de seda, i les pintures de les parets, verament, pagaven el tret de veure-les. Al mig d'una sala central, jugava una vasta fontana, llançant els raigs de sos esquitxos cap amunt, envers una cúpula de cristal de la teulada, a través de la qual les lluïssors del sol il·luminaven l'aigua i les belles plantes que creixien en l'esbarjosa conca.
Ara sabia ella l'estatge d'ell, i tot sovint solia anar-hi en ésser vespre i a les nits, per damunt l'aigua. Nedava molt més a la vora de la terra del que les altres gosaven, i àdhuc s'arriscava a muntar per l'estret canal que hi havia sota l'esplèndida terrassa de marbre, la qual deixava caure una ombra tota llarga damunt l'aigua. Allí solia asseure's, tot mirant el jove príncep, qui es creia ésser sol i vern a la clara llum de la lluna.
Ella el veié més d'un vespre com navegava pels voltants en son bell vaixell, amb banderes voleiadisses i música sonadora. Ella solia sotjar entre la verdor dels joncs; i si s'esqueia que el vent s'apoderés de son llarg vel argentat, i algú el veia, només pensava que era un cigne que agitava les ales.
Manta nit oí els pescadors que pescaven a l'encesa tot parlant de les belles empreses del jove príncep; I ella es sentia ben joiosa de pensar que li havia salvat la vida quan se l'enduien les ones, mig mort; i no podia oblidar com el seu cap havia pesat fortament damunt son pit i com l'havia besat apassionadament. Però ell no en sabia res, de tot això, i mai no l'havia vista a ella, ni que fos en somnis.
La donzelleta esdevingué més i més amant de la humanitat, i tingué més i més daler de viure amb ella: el món dels homes semblava infinitament major que no pas el seu. Ells podien creuar ràpidament l'oceà amb llurs navilis; podien pujar a les muntanyes, fins i tot per damunt els núvols; i llurs terres boscoses, abillades d'herbei, s'estenien més enllà del que sos ulls abastessin. Hi havia moltes coses que ella volia saber, però les seves germanes no podien pas respondre a totes les seves preguntes: així és que ella interrogà la seva àvia velleta, que coneixia bé el món de dalt i l'anomenava ben escaientment «la contrada del cim de la mar».
-Si no s'ofeguen, el homes,- demanà la donzelleta -viuen sempre més, no moren, com nosaltres fem aquí dins de la mar?
-Sí- digué la vella dama -també els cal morir, i el temps de llur vida és, fins i tot, més curt que no pas el nostre. Nosaltres podem viure aquí tres cents anys, però quan deixem d'existir esdevenim senzilla escuma damunt l'aigua, i no arribem a aconseguir una tomba entre nostres ben amats. No tenim ànimes immortals, no tenim vida futura: som així com les algues, que, un cop tallades, no poden reviure mai més! Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu per sempre, que viu després que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca damunt l'aire clar, fins als estels resplendents. Així com nosaltres muntem per l'aigua a veure la terra dels mortals, ells munten a belles contrades inconegudes que mai no veurem nosaltres.
-Per què no tenim ànimes immortals?- demanà tristament la donzelleta de la mar. -Jo donaria tots mos tres cents anys per esdevenir per un sol dia ésser humà i tenir després la meva part en el reialme celestial.
-No hem de pensar aquestes coses- digué la àvia: -estem molt millor i som més feliços que no pas els éssers mortals.
-Així, em caldrà morir i surar com a escuma damunt l'aigua, i mai més no tornaré a sentir la música de les ones ni a veure les belles flors ni el sol vermell! No puc guanyar-me per cap via un esperit immortal?
-No- digué l'àvia: -això només podria ésser si un ésser humà us amés en tanta de manera que fóssiu per a ell més que pare i mare, i tots els seus pensaments i tota la seva amor fossin tan centrats en vós, que ell volgués que el sacerdot junyís les vostres mans i us jurés de ser-vos fidel en aquest món i per tota l'eternitat: aleshores el vostre cos seria penetrat de la seva ànima. Així, i només així, podríeu assolir una part en la felicitat dels homes. Ell us daria una ànima, tot conservant la seva. Però això mai no podrà complir-se! Allò mateix que és vostra bellesa més gran dins la mar, vostra cua de peix, és tinguda per fastigosa a la terra: tan poc entesos són en aquest ram. Per a ésser gentil allí dalt, us calen dos puntals matussers que ells anomenen «cames».
Aleshores la donzelleta de la mar sospirà i mirà tristament la seva cua de peix.
-Siguem feliços- digué l'àvia: -saltem i fem gambades durant els nostres tres segles de vida. Ben segur que és un temps prou llarg, i, quan tot sigui acabat, reposarem força millor en nostres tombes. Ah! Aquesta nit hi ha un ball de cort, aquí.
Aquest ball fou molt més esplèndid que no pas els que veiem a la terra. Les parets i el sostre de la gran sala de ball eren de cristall gruixut, però transparent. Petxines colossals d'un rosa roig i de un verd tendre eren afilerades, a centes, a cada costat, contenint llumenetes blaves que il·luminaven tota la cambra i resplendien a través de les parets, de manera que la mar d'enfora n'era tota esclarida. Hauríeu pogut veure innombrables peixos, grans i petits, que nedaven envers les parets de cristall, els uns amb resplendents aletes carmesines, mentre les dels altres eren daurades i argentades. En mig de la cambra hi havia una ampla corrent d'aigua trescadora, i damunt d'ella les donzelles de la mar i els homes de la mar dansaven al ritme de llur bella cantúria. No hi ha éssers a la terra que tinguin veus tan exquisides. La donzelleta de la mar cantà més dolçament que cap d'ells, i tots li feren aplaudiment. Per un instant es sentí el cor joiós, perquè conegué que tenia la més bella veu que hi hagués en mar o en terra; prò aviat començà de bell nou a pensar en el món de més en l'aire: no podia oblidar el bell príncep i el dol que ella tenia perquè era mancada d'una ànima immortal així com la d'ell. Així, doncs, lliscà enfora del palau de son pare, i, mentre a dins tot era joia i alegratge, ella segué tristament en son jardinet. De cop i volta va sentir el so d'un corn a través de l'aigua, i va pensar:
-Ara està navegant per aquí damunt; ell, a qui jo estimo més que no al pare i la mare; ell, a qui s'arrapen mos pensaments, i a les mans del qual estic disposta a remetre la felicitat de la meva vida. A tot m'arriscaré per conquerir-lo i conquerir una ànima immortal! Mentre les meves germanes dansen en el palau del meu pare, me n'aniré envers la bruixa de la mar, que sempre m'ha fet tanta de basarda: ella podrà tal volta dar-me consell i ajut.
I aleshores la donzelleta de la mar deixà el jardí i se n'anà envers els remolins braoladors darrera els quals la bruixa vivia. Mai no havia fet abans aquell camí. Per allí no hi creixen flors ni algues: només les nues arenes cendroses s'estenen envers els remolins que giravolten com a furients rodes de moldre, empenyent tota cosa que els vingui a l'abast cap a les fondàries. Li calgué passar entre aquests remolins bullents per a arribar als domenys de la bruixa; i, per una llarga estona de camí, l'únic tirany anava entre un llot calent i borbollant que la bruixa nomenava «son fanguissar de torba». La casa d'ella era més enllà, en mig d'una bròfega selva. Tots els arbres i mates eren pòlips, mig animals i mig plantes: semblaven serpents de centenars de caps que brollessin de la sorra. Les branques eren llargs braços apegalosos, amb tentacles com a cucs cargolats, cada articulació dels quals, de l'arrel estant fins al cim de tot, era en constant moviment. S'entortolligaven estretament al voltant de qualsevol cosa que poguessin haver, i mai no la deixaven escapar. La donzelleta de la mar, d'enfora estant, n'era tota espaordida: son cor glatia cuitosament de terror, i estigué a punt de tornar-se'n; però aleshores es recordà del príncep i de l'ànima immortal dels homes, i prengué coratge. Nuà estretament sa llarga cabellera flotant al volt de sa testa, perquè els pòlips no la hi poguessin agafar; creuà les seves mans damunt el pit, i es disparà com un peix al través de l'aigua, entre els pòlips repugnants que estenien llurs braços i tentacles sensitius envers ella. Pogué veure còm cada un d'ells posseïa una cosa o altra, engrapada amb el seu centenar de braços, i que estava subjecta com si fos entre banes de ferro. Els ossos descolorits dels homes que havien mort damunt la mar i s'havien enfonsat, sotjaven entre els braços d'algun d'ells, mentre els altres aferraven timons i caixes marineres, o l'esquelet d'algun animal de la terra, i fins i tot, cosa la més horrible, una donzelleta de la mar que havien atrapat i escanyat. Després arribà a una gran clariana del bosc, on la terra era tota viscosa i enormes serpents d'aigua feien bots. Al mig d'aquesta clariana hi havia una casa, feta d'ossos dels naufragats; allí seia la bruixa, tot fent menjar un gripau a la seva boca, així com els mortals deixen menjar sucre a un canariet. Ella anomenà pollets seus els fastigosos serpents d'aigua, i els permeté d'arrossegar-se damunt son pit deforme.
-Prou sé per quína cosa heu vingut aquí- digué la bruixa. -És una gran beneiteria! Però tanmateix serà fet el que voleu, perquè us durà a la dissort, ma gentil princesa, Necessiteu alliberar-vos de la vostra cua de peix, i tenir en lloc d'ella dos puntals i caminar-hi com els éssers humans, perquè el jove príncep pugui enamorar-se de vós, i vós pugueu conquerir-lo i conquerir una ànima immortal.- Tot dient això, féu una rialla tan repulsiva, que el gripau i els serpents caigueren en terra i s'hi recargolaren.
-Arribeu en el moment just- digué la bruixa; -perquè després que s'hagi alçat el sol de demà no us podria ésser d'ajut fins que un altre any fos passat. Us faré un beuratge, i abans de la sortida del sol heu de nedar, duent-vos-el a la vora de la mar, i heu de seure a la platja i beure'l. Aleshores la vostra cua es migpartirà i s'encongirà, convertint-se en allò que els homes anomenen «belles cames», però és cosa que fa mal, com si us fendís una espasa ben aguda. Tots els que us vegin diran que sóu la més bella filla dels homes que mai hagin reparat. Conservareu vostra passa llisquívola, no hi haurà qui balli com vós; però cada passa que doneu serà com si petgéssiu ganivets esmolats: talment us farà sang. Si tot això voleu sofrir, estic al vostre servei per ajudar-vos.
-Sí!- digué la princeseta amb veu tremolenca, pensant en el príncep i en el guany d'una ànima immortal.
-Però recordeu- digué la bruixa -que, un cop hagueu rebut forma humana, mai més no podeu ésser donzella de la mar, mai més no podeu capbussar-vos dins l'aigua per anar envers vostres germanes i el palau del vostre pare. I si no reeixíssiu a conquerir l'amor del príncep de manera que per vós oblidés pare i mare, aferrant-se a vós amb tot son cor, i fent que el sacerdot junyís les vostres mans i us fes marit i muller, no guanyareu l'ànima immortal! L'endemà al matí de les seves noces amb una altra, us cortrencareu i us convertireu en escuma de la mar.
-Ho faré- digué la donzelleta de la mar, esblaimada com la mort.
-Però a més caldrà que em doneu la meva paga- digué la bruixa; -i no és una futil·la, el que jo demano. Teniu la veu més bella de totes les que hi ha al fons de la mar, i goso dir que us penseu que amb ella el fascinaríeu; però cal que me la doneu a mi: voldré la millor cosa que posseïu a canvi de mon beuratge preciós. Necessito mesclar-hi la meva pròpia sang per fer-lo tan agut com una espasa de dos talls.
-Però, si em preneu la veu,- digué la donzelleta de la mar -què em restarà?
-La vostra bella figura,- digué la bruixa, -la vostra passa llisquívola, i els vostres ulls que parlen; i amb això és ben segur que podeu fer l'encís d'un cor humà. Bé! Heu perdut coratge? Traieu la llengüeta, i us la tallaré com a paga de la potent beguda.
-Feu- digué la donzelleta de la mar. I la bruixa posà al foc la seva caldera per bullir-hi la màgica poció.
-No hi ha res com la netedat- digué, mentre escurava l'atuell amb un manat de serpents. Després punyí son pit i féu que la negra sang gotegés dins la caldera, i el vapor prengué les formes més paoroses, abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig feia un so com de cocodrils que ploressin. A la fi el beuratge restà a punt, i semblava aigua de la més clara.
-Veus-la aquí- digué la bruixa. I aleshores tallà la llengua de la donzelleta de la mar, que emmudí, i no pogué cantar ni parlar. -Si els pòlips us agafessin, en tornar a passar a través del meu bosc,- digué la bruixa -deixeu caure una sola gota d'aquesta aigua damunt ells, i llurs braços i dits cauran a miques.- Però la donzelleta de la mar no en va tenir necessitat, perquè, al sol esguard del líquid brillant que guspirejava a la seva mà com un estel resplendent, es feren enrera, esgarrifats. Així és que ella aviat hagué passat el bosc, el fanguissar i el giravolt dels remolins.
Veié el palau de son pare. Les llums eren totes apagades a la gran sala de ball, i ben segur que tota la casa dormia; pero no gosà d'entrar-hi, ara que era muda i a punt de deixar per sempre la seva contrada. Li semblà, de tanta de pena, que el cor se li trencava. Lliscà cap al jardí, i arrencà una flor de cada un dels jaços de flors de les seves germanes, tirà amb la mà besos sense fi ni compte envers el palau, i en acabat muntà a través de l'aigua blava tota fosca.
El sol no s'havia aixecat quan arribà a les envistes del palau del príncep, i desembarcà en els bells graons de marbre. La lluna resplendia clara i fulgurant. La donzelleta de la mar begué l'ardent beuratge turmentador, i li semblà que una punyent espasa de dos talls fendia son tendre cos; perdé el món d'obir, i jagué com si fos morta. Quan el sol s'aixecà damunt la mar, es deixondí i s'adonà d'un mal cruel; però davant mateix d'ella estava el jove i bell príncep, que li clavava els ulls, negres com la nit. Ella mirà amb els seus en terra, i veié que la seva cua de peix ja no hi era, i que tenia les més gentils cametes blanques que cap donzella pogués desitjar; però no duia cap abillament: així és que s'embolcallà amb sa llarga i espessa cabellera. El príncep li demanà quí era i còm havia arribat fins allí. Ella el mirà tendrament i amb una trista expressió en sos ulls d'un blau fosc, però no pogué parlar. Aleshores ell va dar-li la destra, i la menà dins el palau. Cada pas que dava, com la bruixa li havia fet saber a l'avançada, era com si petgés claus i ganivets esmolats; però ella ho comportà amb alegria: conduida pel príncep, es movia tota lleugera, com una bombolla, i ell i tots els altres es meravellaven de sa graciosa passa llisquívola.
Abillada amb les sedes i mussolines de més preu, fou la més gran bellesa del palau; però era muda, i no podia cantar ni parlar. Belles esclaves revestides de sedes i or avançaren i cantaren per al príncep i els reis sos pares. Una d'elles cantà millor que totes les altres, i el príncep picà de mans i somrigué. Això entristí en gran manera la donzelleta de la mar, perquè conegué que ella solia cantar força millor. I pensà: -Oh! Tant de bo sabés que per poder trobar-me al seu costat he dat la meva veu per tota la vida!- En acabat les esclaves començaren de dansar gracioses dances ondejants al so d'una música encisera; i aleshores la donzelleta de la mar, enlairant sos bells braços blancs i alçant-se de puntetes, lliscà damunt el paviment amb una gràcia que cap de les altres dansadores no havia assolit. A cada moviment la seva gràcia i la seva formosor es feien més paleses, i sos ulls arribaven més pregonament al cor que no pas els cants de les esclaves. Tothom se'n regalà, especialment el príncep, que l'anomenà «la seva noia trobada»; i ella anà dansant i dansant, baldament cada vegada que son peu tocava en terra li semblés de petjar ganivets esmolats. El príncep digué que ella estaria sempre més a la vora d'ell, i li fou permès de dormir a l'altra banda de la seva porta, damunt un coixí de vellut.
Ell li féu fer un vestit d'home perquè pogués cavalcar al seu costat. Solien fer eixides cap als boscos embaumats, on les branques verdes els fregaven les espatlles, i els ocellets cantaven entre les fulles tendres. Ella s'enfilà a les més altes muntanyes amb el príncep; i, encara que sos peus delicats sagnaren fins a adonar-se'n els altres, ella no feia sinó riure i seguir el príncep fins a veure com els núvols es movien a sota d'ells, com un esbart ocellívol, emprenent el vol cap a les terres llunyanes.
Estatjada com era en el palau del príncep, quan, de nit, els altres dormien, ella solia eixir cap als graons de marbre: sos peus ardents es refrescaven dins l'aigua freda de la mar, i en aquelles avinenteses solia pensar en els que havia deixat a la fondària.
Una nit vingueren ses germanes de bracet. Cantaven amb tanta pena, tot nedant per l'aigua, que ella els féu senyals i elles la reconegueren, i li digueren quín dol els havia fet passar. Després la visitaren cada nit, i una nit ella veié d'allò més lluny la seva àvia velleta (que per molts anys no havia estat damunt l'aigua), i el Rei dels homes de la mar amb la corona damunt sa testa: estengueren llurs mans envers ella, però no s'arriscaren tan al caire de la terra com les germanes.
Dia per dia esdevingué més estimada del príncep. Ell l'estimava com un dolç infant bon minyó, però mai no se li acudí de fer-ne la seva reina; i tanmateix, si ella no esdevenia la seva muller, mai no podria conquerir una ànima immortal, sinó que, en arribar el matí que ell fos casat, es convertiria en escuma de la mar.
-No sóc de vós més amada que no pas qualsevol altra?- semblaven dir els ulls de la donzelleta de la mar quan ell la prenia en sos braços i li besava el front formós.
-Sí, sóu la més amada,- digué el príncep -perquè sóu la que teniu el cor més suau, i sóu la que jo més preo; i també us assembleu a una noia que vaig veure una vegada, però que no espero de tornar a veure mai més. Jo era dins un navili que naufragà, i les ones em dugueren a la platja, vora d'un temple sant on unes quantes donzelles recitaven els divinals oficis. La més jove de totes em descobrí damunt la platja i salvà la meva vida: no la vaig veure sinó dues vegades. Era l'única persona que jo pogués amar en aquest món; però vós us hi assembleu, i gairebé feu esvair la seva imatge dins mon cor. Ella pertany al temple sant: així és que ha estat bella fortuna la que us ha dut aquí: mai no ens separarem.
-Ai! No sap que vaig ésser jo qui salvà la seva vida!- pensà la donzelleta de la mar, -Vaig dur-lo damunt la mar, cap a la boscúria on és el temple. Vaig estar-me entre les escumes, i vaig espiar si algú venia. Vaig veure la noia bonica, d'ell més amada que no pas jo.
I la donzelleta féu un pregon sospir, perquè no podia plorar.
-«La donzelleta pertany al temple sant», ha dit ell: mai no tornarà al món, mai més no es trobaran; i jo estic aquí amb ell, el veig cada dia. Sí: jo el serviré, l'amaré, li abandonaré la meva vida.
Però vet aquí que corregué la veu que el príncep estava per casar-se amb la bella filla d'un rei veí, i per aquest motiu aparellava un esplèndid navili. Corregué la veu que el príncep eixiria a fer un viatge per veure països próxims, però en realitat per veure la filla del rei. S'emportaria un gran seguici. La donzelleta de la mar, tanmateix, mogué el cap i rigué: ella coneixia molt millor que no pas els altres les intencions del príncep. -He de fer aquest viatge- ell li havia dit; -he d'anar a veure la bella princesa: els meus pares ho demanen; pero mai no m'obligaran a dur-la aquí com a muller meva; mai no podré estimar-la. No serà semblant a la bella noia del temple a qui vós teniu retirada. Si mai em calgués escollir una núvia, més aviat ho fóreu vós amb vostres ulls que parlen, ma dolça i muda noia trobada!- I besà sos llavis de rosa, jugà amb son llarg cabell, i posà son cap damunt el cor d'ella, que ja era tot somniadís de les joies humanes, i l'ànima immortal.
-No us espantarà la mar, em penso, muda filleta mia?- digué ell quan eren dins l'altívol navili que havia de menar-los a la contrada del rei veí. I li parlà de les tempestes i les calmes, dels peixos curiosos del pregon, i de les meravelles que la gent hi havia llucat; i ella somreia en oir les seves històries, perquè sabia tota cosa del fons de la mar força millor que ningú d'altre.
De nit, a la llum de la lluna, quan tothom dormia, llevat del timoner que estava al timó, ella seia a un costat del navili, fent per manera d'atravessar l'aigua clara amb sos ulls, i s'imaginava que veia el palau de son pare, i més amunt la seva àvia velleta amb la corona d'argent en testa, tot mirant en l'aire, a través dels corrents contraris, cap a la quilla del navili. Després ses germanes se enfilaven damunt l'aigua, i la miraven tristament, cargolant llurs blanques mans. Ella els feia senyals, somreia, i estava a punt de dir-los que tot li esdevenia al seu grat i que era sortosa, quan el vailet de cabina s'acostava i les germanes es capbussaven; però ell es creia que les coses blanques que havia vist no eren sinó borrallons d'escuma.