«Ahir a trenc de dia», digué talment la Lluna, «cap xemeneia no fumava encara a la gran ciutat, i jo m'estava mirant precisament aquelles xemeneies, quan de cop i volta un caparró eixí del cim d'una d'elles, seguit de la part superior d'un cos, amb els braços reposant damunt el caire de la xemeneia. -Visca!- Era un petit escura-xemeneies que havia muntat el bell cim d'una, per primera vegada a la vida, i havia tret el nas al defora. -Visca!- Aquesta era una cançó ben diferent d'arrossegar-se pels topants de les estretes canonades i xemeneies menors. Un fresc oratjol li vingué a la cara, i pogué veure sense enfarfec tota la ciutat, fins a les verdes boscúries de més enllà. El sol tot just eixia, gros i rodó, i resplendí de dret damunt son rostre, il·luminat de gaubança, baldament fos tot emmascarat de sutge. -Ara em pot veure tota la ciutat,- digué -i em pot veure la llum i el sol també: visca!- I féu voleiar la seva escombreta per damunt son cap.
«La nit darrera vaig ataialar una ciutat de la Xina», digué la Lluna. «Mos raigs il·luminaren les llargues murades nues que voregen els carrers. D'ací d'allà, tanmateix, trobeu una porta, però sempre closa ben estretament; perquè què se li'n dóna, al xinès, del món exterior? Les finestres de les cases que hi ha dins les murades són cobertes ben sòlidament de persianes. El temple era l'únic indret que deixava traspuar una tèrbola llum per les seves finestres. Vaig mirar, en dins, les seves colors sumptuoses. Les parets, de terra fins al sostre, son cobertes de pintures de colors vius i daurats opulents. Hi ha representacions dels treballs dels déus aquí a la terra. Hi ha una imatge d'un déu en cada nínxol, gairebé amagada per riques draperies i banderes voleiadisses. En front de cada déu (tots ells són fets d'estany), hi ha un altaret amb aigua sagrada, flors, i una encesa de candeles de cera. Al capdamunt del temple hi és Fu, caporal de tots els déus. És embolcallat en seda de color groga, que és santa. Al peu de l'altar hi seia un ésser vivent, un jove sacerdot, Semblava que estigués en oració, però enmig de les seves pregàries s'havia posat a somiejar; i sens dubte allò era un pecat, perquè ses galtes s'abrusaven, i el seu cap es decantava més i més. Pobre Sui-hung! No es veia pas, en son somieig, més enllà d'aquells murs paorosos, en un jardinet on ell mateix havia endegat els jaços de flors? Potser aquesta era una feina que li plaïa molt més que no pas la de vetllar per les candeles de cera en el temple. O potser el seu desig era de seure a una taula ricament parada, eixugant-se els llavis, després de cada cobert, amb un tovalló de paper? O bé qui sap si son pecat era tan gran que, en gosar ell expressar-lo, les cèliques potestats el castigarien amb la mort. S'arriscarien sos pensaments a esgarriar-se amb els vaixells dels bàrbars cap a llur pàtria, la tan llunyana Anglaterra? No, sos pensaments no fugien envers un camp tan llunyà, i tanmateix eren tan pecaminosos com només pugui concebre'ls la sang ardent de la jovenesa. Pecaminosos, s'entén, aquí al temple, davant la imatge de Fu i els altres déus. Jo sabia per on vagarejaven sos pensaments.
En els afores de la ciutat, damunt el terrat tot pla i enllosat d'una casa, on la baraneta semblava de porcellana, i entre bells pitxers plens de grans campanetes blanques, seia la bella Pe, amb sos ulls estrets i plens de malícia, sos llavis abundosos i sos peus menuts. Les sabatetes l'oprimien, però l'opressió que sentia al cor era força més gran, i alçava tediosament sos braços, delicadament modelats, dins les mànegues remoroses de setí. Enfront d'ella hi havia un bol de cristall amb quatre peixos daurats. Ella remenava l'aigua a pleret amb una vareta envernissada de laca i acolorida: a pleret, oh!, ben a pleret, perquè estava consirosa. Pensaria en la riquesa del daurat abillament dels peixos i en la segurança amb què vivien en el bol de cristall, amb menja abundosa? Tanmateix quina major felicitat no haurien tingut si haguessin romàs en llibertat! Ah! sí! La bella Pe ho comprenia d'allò més. Sos pensaments vagarejaven lluny de casa seva i cercaven el temple; però no pas per motius divinals! Pobre Pe! Pobre Sui-hung! Sos pensaments mundans es trobaven, però la fredor de mos raigs els va caure entremig com l'espasa d'un àngel!»
«Era una calma com de mort», digué la Lluna. «L'aigua era tan transparent com aire pur que jo atravessava. Jo podia veure les curioses plantes d'allà baix, sota l'aigua. Eren com arbres d'una boscúria gegantina que s'estenien cap a mi, per braçades i braçades. El peix els nedava damunt el cim. Un esbart de cignes salvatges volaven pel defora, molt amunt de l'aire. Un d'ells es deixà caure amb les ales esteses avall i més avall. Seguia amb els seus ulls la caravana aèria, mentre la distància entre ells creixia ràpidament. Mantenia les seves ales esteses i immòbils i queia com una bombolla de sabó cau en l'aire quiet. Quan tocà la superfície de l'aigua, decantà el cap endarrera, entre les seves ales, i romanguè tan aturat com la blanca florida del lotus damunt un llac tranquil. S'alçà un oratjol suau i inflà la superfície, tota lluenteig, de l'aigua fosforescent, que brillava com si el mateix èter anés rodolant en vastes ones dilatades. El cigne aixecà el seu cap, i els esquitxos de l'aigua arrosaren la seva esquena i el seu pit com a flames blaves. L'auba anà difonent la seva llum rosada a tot el volt, i el cigne emprengué la volada cap en l'aire amb renovellada braó, cap al sol que s'aixecava, cap a la ratlla de la costa, d'un blau estantís; cap aon havia volat la caravana aèria. Però ell volava tot sol, amb el daler en son pit. Volava sense companyia damunt les blaves aigües reinflades».
«Us daré una pintura més de la Suècia», digué la Lluna. «Entre boscúries obagues, vora les platges melangioses del Roxen, hi ha la bella església del convent de Wreta. Mos raigs caigueren, a través d'una reixa del mur, dins un esbarjós soterrani, on dormen els reis en llurs tombes de marbre. Una reial corona lluenteja a la paret, damunt ells, com a emblema de la glòria del món. Una corona reial, però que és feta de fusta pintada, i mantiguda per un tascó de fusta clavat a la paret. Els corcs han atravessat amb llur rosec la corona daurada; l'aranya ha filat la seva tela des de la corona al vas mortuori. La teranyina és una bandera de dol, trencadissa i efímera com el dol dels mortals. Que n'és, de tranquil, el son d'aquells reis! Jo em recordo ben bé de còm eren. Encara veig el refiat somriure al volt d'aquells llavis que amb tanta autoritat i determini deien mots de joia o de marriment.
»Quan penetra el vaixell entre les muntanyes com una barca del país de les fades, mant estranger ve a l'església i en visita el soterrani sepulcral. Pregunta el nom dels reis, i els noms ressonen amb un so mort i oblidat. Mira la corona menjada dels corcs, i, si té el seny piadós, sent que llisca una tristesa al seu somriure. Dormiu, o morts! La Lluna us recorda, la Lluna envia ses fredes esplendors, nit a través, cap a vostre reialme silenciós, damunt el qual penja la corona de fusta».
«Arran de la carretera», digué la Lluna, «hi ha un hostal, i al seu davant mateix hi ha un gran cobert pels carros, el sostre del qual estava a mig embardissar. Vaig mirar entremig de les bigues i, a través del forat obert de la trapa, dins l'inconfortable espai de més avall. Un gall d'indi dormia damunt una barra i una sella reposava damunt una buida menjadora. Un carruatge de viatgers estava enmig del cobert. La seva gent dormien a dins tan ben aixoplugats com era possible, mentre els cavalls eren nodrits i abeurats, i el cotxer estirava les cames, baldament (i ho sé de cert) hagués dormit ben feixuc per més de mig camí. La porta de l'alcova de l'establer era oberta, el llit estava tot revolt, i una candela gotejava damunt el sòl. El vent geliu xiulava d'una banda a l'altra del cobert. Era més a prop del trenc d'alba que de la mitja nit. Una colla de músics rodamons dormien en un compartiment de l'estable. El pare i la mare, em jugaria qualsevol cosa que somniaven en les gotes del líquid inflamat que hi havia dins la seva ampolla, i la pàl·lida noia en les gotes ploroses de sos ulls. Una arpa jeia a llur cap, i un gos a llurs peus».
«Fou en una vileta camperola», digué la Lluna «Vaig veure-ho l'any passat, però tant se val, perquè ho vaig veure d'una manera ben precisa. Aquesta nit he llegit el que en deien els diaris, però la història no hi és de molt tan intel·ligible. Un ensinistrador d'óssos seia al taulell d'una taverna, tot menjant el seu sopar. El seu ós era lligat a la part de fora, més enllà del cobert de fusta. Pobre ós! No hauria gosat fer mal ni a una criatura, encara que tingués un posat prou ferotge. Tres noiets jugaven a la claror de mos raigs, en una golfa. El major potser tenia sis anys; el més petit no passava de dos. Plaf, plaf! Un so apagat anava pujant l'escala. Quí deuria ésser? La porta s'obrí de bat a bat: era l'ós, el gran ós pelut! Li havia semblat tediós de romandre allí fora, a l'eixida, i havia trobat son camí escales amunt. Jo ho vaig veure tot», digué la Lluna. «Els infants s'espaordiren en gran manera, a la primeria de veure el gros animal pelut: cada un d'ells s'arrossegà a un diferent recó; pero l'ós va trobar-los. Els flairà però no els va fer mal. -Bah! Deu ésser un gos dels més grossos- pensaven. I començaren de donar-li copets. Ell s'estengué en terra, i el noi més petit rodolà al damunt d'ell, i jugà a amagar sos rulls daurats en el llarg vestit de pells de la fera. En acabat, el noi més gran va treure el seu tabal, i va atabalar tan fort com va saber. Totduna que va sentir-lo l'ós s'alçà damunt les cames del darrera i vinga dansar: era un galant espectacle. Cada noi es posà l'escopeta a l'espatlla, i l'ós, naturalment, va haver de tenir la seva, i l'agafà tan estreta com qualsevol d'ells. Era verament un estrany companyó de joc el que havien arreplegat: no cal negar-ho. Anaven d'amunt d'avall: «Un, dos, un, dos». Precisament aleshores algú vingué a la porta i l'obrí: era la mare dels infants. Hauríeu hagut de veure la terrible muda agonia de sa cara esblaimada, badant la boca i amb esguard d'ensust. Però el noi més petit li féu un senyal amb el cap. Mai no hauria estat tan a gust, i cridà fort, en son estil infantívol: -No fem sinó jugar a soldats, mare.- I en acabat aparegué l'ensinistrador d'óssos».
Bufava el vent, fort i geliu; els núvols s'empaitaven i la Lluna només es mostrava de tant en tant.
«Atalaio els núvols que volen, des del silenci de l'espai sobirà!» va dir-me. «Puc veure com s'empaiten damunt la terra. Tot just suara estava atalaiant una presó, fora de la qual hi havia un carruatge tot clos: un presoner estava a punt de pendre comiat. Mos raigs traspassaren la finestra enreixada, i resplendiren damunt la paret interior. El presoner escrivia algunes ratlles a la paret: era el seu adéu-siau. No escrivia paraules, sinó una melodia: el xarbotament del seu cor en la darrera nit que despenia en aquell indret. La porta s'obrí, i fou menat al carruatge. Mirà en l'aire, cap al meu disc rodó, i passaren núvols entre nosaltres, com si ell no pogués veure la meva faç ni jo la seva. Va entrar al carruatge, la porta es tancà, petà la xurriaca, i se n'anaren per entremig de l'espessa boscúria, on mos raigs no podien assolir-los. Vaig mirar de bell nou a través de la reixa de la presó, i mos raigs caigueren altra vegada damunt la paret on era escrita la melodia, el seu darrer adéu-siau: quan fallen les paraules, tot sovint la música pot parlar! Però mos raigs només il·luminen unes quantes notes isolades: la major part romandran sempre en la fosca per a mi. Fou un himne de mort, el que escrigué? O bé eren notes d'un villancet de joia? Anava a trobar la mort, o bé l'abraçada de la seva benvolguda? Els raigs de Lluna no poden pas llegir tot alló que els mortals escriuen. Atalaio els nuvols fugidors, del silenci estant de l'espai sobirà; veig núvols poderosos que s'encalcen tot creuant la terra».
«Em plauen els infants una cosa de no dir», féu la Lluna. «Els més petits, sobretot, són tan entretinguts! Tot sovint sotjo envers ells, a través de les cortines, quan menys es pensen que jo els vegi. És tan entretingut de veure'ls fent per manera de despullar-se ells mateixos! De primer una espatlleta nua i rodona surt del davantal; després llisca un braç enfora. O bé veig una mitja estirada que exhibeix una cameta amb clotets, ferma i rodona, i després un peuet fet per a ésser besat, i jo el beso», digué la Lluna. «Cal que us digui el que he vist aquesta nit. Mirava a l'altra part d'una finestra, la persiana de la qual no arribava al capdavall, perquè no hi havia veïns en front. He vist tota una colla de menuts, germans i germanes. Hi ha una nena, tota petita, que només té quatre anys, però que sap el parenostre tan bé com qualsevol dels altres; i la seva mare seu a la vora del seu llit, cada vespre, per sentir-lo. Després la besa i seu al seu costat fins que ella trenca el son, cosa que generalment s'esdevé tot seguit que tanca els ulls.
»Aquesta nit els dos infants majors estaven prou entremeliats. Un d'ells saltava d'una banda a l'altra, a peu coix, en sa llarga camisa de nit, tota blanca. El segon estava damunt d'una cadira amb els vestits de tots els altres apilotats al seu damunt. Va dir que això era una endevinalla, i que havien d'endevinar quína cosa significava. El terç i el quart posaven acuradament llurs joguines en un calaix; i, naturalment, això és una cosa que cal fer, però llur mare els digué que quietud, perquè la petita anava a dir la seva pregària. Vaig sotjar al volt del llum», digué la Lluna. «La petitona de quatre anys en el llit, entre tot el fi blancatge de lli; ses manetes eren creuades, i son rostre tot seriós i greu; i començà: -Pare nostre!- en alta veu. -Però què és això, digué la seva mare, interrogant-la a mig camí. -Quan deies «Nostre pa de cada dia dau-nos, senyor», has dit quelcom més que no he pogut sentir bé. Què deies? Vejam, digues-m'ho.- La petitona vacil·lava, i mirava temoregament la seva mare. -Què has dit després de «Nostre pa de cada dia dau-nos, senyor?» -No us enutgeu, mareta estimada- féu la petita. -«Poseu-hi, si us plau, força mantega.»
A la Xina, com sabeu, l'emperador és un xinès, i tota la gent que el volta són també xinesos. Han passat molts d'anys d'ençà que la història que vaig a contar-vos s'esdevingué; pero això encara és una raó de més pes per a contar-la; altrament cauria en oblit. El palau de l'emperador era la més bella cosa del món: tot ell era fet de la porcellana més formosa, i de més preu, pero al mateix temps tan trencadissa que hom no podia tocar-la sinó amb el major esment. Hom podia veure en el jardí les flors més extraordinàries del món: les més belles tenien campanetes d'argent que els eren fermades, i que dringaven perpètuament; de manera que ningú no podia passar entre les flors sense mirar-les. Cada petit detall del jardí havia estat sospesadíssim, i el jardí era tan gran que el mateix jardiner no sabia on acabava. Si hom anava caminant i caminant, hom arribava a belles boscúries on hi havia arbres altívols i llacs pregons. Els boscos s'estenien fins la mar, que era pregona i blava; pregona abastament perquè els vaixells més grans poguessin navegar cap endins, sota les branques dels arbres.
Entre aquests arbres hi havia un rossinyol qui cantava tan delitosament que fins i tot el pobre pescador que tenia una pila d'altres coses a fer s'aturava a sentir-lo quan eixia de nit a parar les seves xarxes.
-O Cel! Quína cosa tan bella!- deia. Però en acabat li pertocava d'atendre a sos quefers i s'oblidava del rossinyol. A la nit següent en tornar-lo a sentir, exclamava de bell nou: -O Cel! Quína cosa tan bella!
A la capital de l'emperador hi arribaven viatgers de totes les contrades del món. Tot ho admiraven en gran manera, sobretot el palau i els jardins; però quan oïen el rossinyol deia tothom:
-Això és millor que tot!
En retornar a llurs terres en feien descripcions, i els que eren savis escrivien molts de llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí; però ningú no deixava de banda el rossinyol: sempre el posaven per damunt de tot. Els viatgers que eren poetes escrigueren els més bells poemes, tots ells sobre el rossinyol que hi havia dins la boscúria vora la blava mar pregona. Aquests llibres rodaren per tot el món, i amb el temps n'arribaren alguns fins a l'emperador. Ell seia en la seva cadira d'or llegint i més llegint; i movia el cap, tot complagut d'haver esment de tan belles descripcions de la ciutat, el palau i el jardí.
-«Però el rossinyol és millor que tot»- va llegir. -Què és això?- digué l'emperador. -El rossinyol? Ves, no n'havia sentit parlar. Hi ha un ocell així en mon reialme, i, encara més, dins el meu jardí, i mai no n'he sentit parlar? Ara vegeu! Haver hagut de descobrir-ho en un llibre!
Aleshores cridà el seu cavaller de servei, el qual era de tan alta nissaga que, quan algú d'alguna categoria inferior gosava parlar-li o fer-li una pregunta, ell només responia que -P,- que vol dir no res absolutament.
-Diuen que aquí hi ha un ocell molt meravellós, rossinyol de nom- digué l'emperador. -Diuen que és millor que qualsevol altra cosa de tot el meu reialme! Ves, jo mai no n'havia sentit parlar.
-Mai no he sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei.-Mai no ha estat presentat a la Cort.
-Desitjo que comparegui aquí aquest vespre a cantar per a mi- digué l'emperador. -Tot el món sap les coses que em pertanyen, i jo no en sé res!
-Fins ara mai no havia sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei. -El cercaré i el trobaré!
Però on calia trobar-lo? El cavaller de servei corregué escales amunt i escales avall, i per dins i per fora de totes les cambres i corredors. Ningú dels que topava havia mai sentit parlar del rossinyol: així és que el cavaller de servei tornà corrents cap a l'emperador. i digué que la cosa devia ésser una llegenda inventada pels que havien escrit els llibres.
-No ha pas de creure vostra Majestat imperial tot allò que sigui escrit. Els llibres tot sovint són pures invencions, fins i tot quan no pertanyen a la que en diemNigromancia!.
-Però el llibre on jo ho he llegit m'ha estat enviat pel potentíssim emperador del Japó: així és que no pot contenir falsedat. Vull sentir aquest rossinyol: Insisteixo en que sigui aquí aquesta nit. Jo l'hi estenc la meva més graciosa protecció; i, si no ve cap aquí, tota la meva Cort serà petjada havent sopat!
-Tsing-pi!- digué el cavaller de servei. I tornà a córrer en fora, escales amunt i avall, per dins i per fora de totes les cambres i corredors. La meitat de la Cort corria amb ell, perquè ningú no tenia ganes que el petgessin. Hi hagué preguntes i més preguntes sobre aquell rossinyol que era conegut de tot el món de fora, però de ningú de la Cort. A la fi trobaren una pobra donzelleta a la cuina. Ella que digué:
-O Cel! El rossinyol? Força que el conec! Sí, verament sap que cosa és cantar. Cada nit se'm permet de recollir menjar de rebuig per dur-lo a la meva pobre mare malalta: ella viu allà baix, arran de la platja. En mon camí de retorn, quan estic cansada, reposo una estoneta al bosc, i aleshores sento el rossinyol. El seu cant em fa venir llàgrimes als ulls; em sembla talment que la meva mare em besés!
-Minyoneta cuinera- digué el cavaller de servei; -us procuraré una posició estable dins la cuina, i el permís de veure l'emperador com dina, si voleu portar-nos on és el rossinyol. Ordes s'han dades que ell comparegui a la Cort aquesta nit.
Aleshores se'n anaren tots plegats a fora, per adreçar-se al bosc on el rossinyol solia cantar. La meitat de la Cort hi va fer cap. Mentre hi estaven anant tan depressa com sabien, una vaca començà de bruelar.
-Oh!- digué un jove cortesà, -Aquí el tenim. Quín poder tan meravellós en un ésser tan petit! Verament, ja l'havia sentit abans.
-No, això són vaques que bruelen; encara estem d'allò més lluny de l'indret.
Aleshores les granotes començaren de fer el seu rac-rac a l'aiguamoll.
-I això diuen que és tan bonic?- féu el capellà xinès. -És ben semblant al dringar de les campanes de l'església.
-No, això són granotes!- digué la minyoneta de la cuina, -Però em penso que ara ja no trigarem a sentir-lo!
Aleshores el rossinyol començà de cantar.
-Vet-lo aquí!- digué la minyoneta. -Escolteu, escolteu! Aquí rau!- I assenyalà un ocellet cendrós, encimbellat a les branques.
-És possible?- digué el cavaller de servei. -Mai no hauria cregut que fos d'aquest posat. Que ordinari sembla! El veure gent de tan alta categoria, amb el surt, li deu haver fet perdre totes les colors.
-Rossinyolet!- digué la minyoneta de la cuina, aixecant la veu. -El nostre graciós emperador desitja que canteu per a ell.
-Amb el major gust!- digué el rossinyol, tot refilant de la manera més delitosa.
-Semblen talment campanetes de cristall- digué el cavaller de servei. -Mireu, la seva petita gola, si n'és, d'activa! És extraordinari que mai no l'haguem sentit fins ara! Estic segur que assolirà un gran èxit a la Cort!
-Cantaré de bell nou davant de l'emperador?- digué el rossinyol, que s'havia pensat que emperador era present.
-Mon preciós rossinyolet- digué el cavaller de servei: -tinc l'honor de comandar la vostra presència per a una festa de la Cort d'aquesta nit, on encisareu S. G. M. l'emperador amb les vostres cantúries corprenedores.
-El meu cant sona millor entre els arbres- digué el rossinyol.
Però anà amb ells de bon grat en sentir que l'emperador el desitjava.
El palau fou tot il·luminat per a aquella avinentesa. Les parets i els paviments, que tots eren de porcellana, resplendien de rebre la llum de milers de fanalets d'or. Les més belles flors, totes de mena trencadissa, agençaven els corredors. Hi havia qui-sap-les empentes d'ací d'allà, i un viu corrent d'aire; però justament això feia dringar les campanetes, i hom s'omplia les orelles del dringament, Al mig de la gran cambra de recepció on era assegut l'emperador, hi havien plantat un pal, i damunt ell havia de posar-se el rossinyol. Tota la Cort era aplegada, i a la minyoneta de la cuina se li havia permès d'estar darrera la porta, perquè ja tenia el títol efectiu de cuinera. Tothom portava els millors vestits; tothom girava els ulls envers l'ocellet gris que feia moure el cap a l'emperador. El rossinyol cantà delitosament, i a l'emperador li vingueren les llàgrimes als ulls i li rodaren galtes avall; i aleshores el rossinyol cantà més bellament que mai, i les seves notes commogueren tots els cors. L'emperador en fou encisat, i digué que el rossinyol tindria sa recompensa: la seva sabatilla d'or penjada al coll. Però el rossinyol declinà l'oferiment, tot agraint-lo, i digué que prou recompensat estava.
-He vist llàgrimes en els ulls de l'emperador: aquesta és la meva recompensa de més preu. Les llàgrimes d'un emperador són d'un poder meravellós! Déu sap que estic premiat abastament.- I de nou esclatà en dolça cantúria celestial.
-És la més delitosa coqueteria que mai hagi vist- deien les dames. I es posaren un poc d'aigua a la boca per assajar igual gorgoteig i fer-lo quan algú els parlés, creient-se així tan prodigioses com el rossinyol. Fins i tot els lacais i les cambreres declararen que estaven satisfets; i això és dir molt perquè són la gent més difícil de complaure. Sí, certament, el rossinyol havia fet sensació. Havia de romandre a la Cort, ara, i tenir la seva pròpia gàbia, així com llibertat per donar un tomb dues vegades al dia i una a la nit. Anaven sempre amb ell dotze lacais, cada un dels quals agafava una cinta que era lligada al volt de la seva cama. No hi havia gran gaubança en sortir d'aquesta manera.
Tota la ciutat parlava de l'ocell meravellós; i si, en trobar-se dues persones, l'una deia a l'altra: -Ros,- i l'altra responia a la una -Nyol,- en acabat sospiraven, havent-se entès perfectament. A onze fills de fabricants de formatges els fou donat el nom de rossinyol; però cap d'ells en va sortir amb veu.
Un dia vingué un gran paquet per a l'emperador: a la banda de fora hi era escrita la paraula «Rossinyol».
-Ara tindrem un altre llibre sobre aquest celebrat ocell- digué l'emperador.
Però no era pas un llibre: era una petita obra d'art dins una caixa, un rossinyol artificial, exactament igual al vivent, però atapeït, per damunt, de diamants, robins i safirs.
Quan se li havia donat corda, a l'ocell, podia cantar un dels cants de l'ocell de bo de bo, i remenava la cua, on parpellejaven l'argent i l'or. Una cinta era lligada al voltant del coll, i duia la següent inscripció: «El rossinyol de l'emperador del Japó és ben pobre, comparat al de l'emperador de la Xina».
Tothom digué: -Oh! Quína preciositat!- I la persona que havia portat l'ocell artificial rebé tot seguit el títol d'Imperial Portador de Rossinyols en Cap.
-Ara, que cantin plegats. Quín duo no serà!
I hagueren de cantar plegats. Però la cosa no anà prou bé, perquè el rossinyol de bo de bo cantà al seu estil, i l'artificial no pogué cantar sinó valsos.
-No hi ha mancament, en això- digué el mestre de música: -entona perfectament, i és correctíssim en tot.
Després hagué de cantar l'ocell artificial tot sol. Fou un èxit tan gran com el que havia tingut l'ocell de bo de bo, i a més era molt més joliu a l'esguard, parpellejava com braçalets i agulles de pit.
Cantà tres vegades la mateixa melodia, i no es cansava gota: la gent, de bon grat l'hauria tornat a sentir des del començament; però l'emperador digué que ara havia de tocar el torn al de bo de bo…
Però a on era? Ningú no havia reparat com ell fugia per la finestra oberta, retornant a les seves boscúries totes verdes.
Tots els cortesans el posaren com un drap brut, i digueren que era un ocell ingratíssim.
-Però tenim el millor ocell- digueren. I després l'artificial hagué de tornar a cantar, i aquesta fou la vegada trenta-quatrena que sentiren la mateixa melodia; però encara no la sabien del tot, perquè era tan difícil!
El mestre de música lloà tremendament l'ocell, i insistí que era molt millor que no pas el rossinyol de bo de bo, no solament considerant el seu exterior tot ple de diamants, sinó el dintre també.
-Perquè, veieu? dames i senyors, i l'emperador davant de tots… el rossinyol de bo de bo mai no sabeu què us farà sentir; però, pel que fa a l'artificial, tot està determinat a l'avançada: així és, i així ha de romandre, i no pot ésser altrament. Us podeu donar compte de les coses, podeu obrir-lo i mostrar la inventiva humana en ajustar els valsos, i veure còm funcionen, i còm una nota segueix l'altra!
-Aquest és exactament el meu parer- digueren tots. I el mestre de música aconseguí el permís de mostrar l'ocell al públic el pròxim diumenge. També ells havien de sentir-lo, digué l'emperador. Així és que el sentiren i tots se n'entusiasmaren, com si s'haguessin embriagat de te (que aquest és un costum completament xinès).
Després tots digueren: -Oh!- i estengueren llurs índexs enlaire i mogueren llurs caps.
Però el pobre pescador que havia sentit el rossinyol de bo de bo, digué:
-Sona molt bonic, i és molt semblant al de bo de bo; però hi manca alguna cosa, no sé quina.
El rossinyol de bo de bo fou bandejat del reialme.
L'ocell artificial tenia son estatge damunt un coixí de seda, vora del llit de l'emperador. Tots els presents d'or i pedres precioses que havia rebut eren al seu voltant. Son títol havia ascendit a ésser el de Cantaire Imperial en Cap de l'Alcova, en el primer lloc de la seva categoria, a mà esquerra; perquè l'emperador creia que la part més important era aquella on el cor tenia seient. I àdhuc un cor d'emperador és a mà esquerra.
El mestre de música escrigué vint-i-cinc volums sobre l'ocell artificial. El tractat era molt llarg, i escrit en els caràcters xinesos més difícils. Tothom digué que l'havia llegit i l'havia comprès; perquè altrament haurien passat per estúpids, i llurs cossos haurien estat petjats.
Així anaren les coses per un any sencer. L'emperador, la Cort i tots els altres xinesos sabien de cor qualsevol petit refilet de la cantúria de l'ocell artificial; però això feia que els plagués més encara, perquè tots podien unir-se al cant. Àdhuc els nois de carrer cantaven -«tzi-tzi-tzi»- i -«cluc, cluc, cluc»,- i l'emperador també ho cantava.
Però un vespre, quan l'ocell cantava d'allò millor i l'emperador era ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjegà dins l'ocell amb un -sssst.- Després una molla es trencà: totes les rodes feren -rrrr,- i parà la música.
L'emperador saltà del llit i envià a cercar sos propis metges; però de quín servei podien ésser? Després envià a cercar el rellotger, i, després d'una pila de parloteigs i d'esbrinaments, aconseguí que l'ocell funcionés de bell nou, si fa no fa; però digué que calia estalviar-lo tant com fos possible, perquè estava gastat en gran manera i no podia renovar-se la mecànica fins al punt d'estar segur de la melodia.
Fou un gran cop, aquest! Només un cop l'any gosaren fer cantar l'ocell, i amb prou feines; però aleshores el mestre de música feia un petit parlament, servint-se de totes les paraules més difícils. deia que era tan bo com sempre, i la seva dita tenia fe.
Cinc anys havien passat, i aleshores caigué un gran dol damunt la nació; perquè tots estimaven molt llur emperador, i estava malalt i li caldria morir, segons deien. Ja era escollit un emperador nou, i la gent demanà al cavaller de servei còm seguia llur emperador.
-P,- respongué ell, tot bellugant el cap.
L'emperador jeia pàl·lid i fred en son llit sumptuós. Els cortesans creien que era mort, i eixiren tots a presentar llurs respectes al nou emperador. Els lacais sortiren a fer un poc de xerrameca, i les cambreres donaren una gran reunió, on se serví cafè. Draperies eren esteses per totes les cambres i corredors per esmortir el so de les petjades: així és que hi havia quietud, molta de quietud. Però l'emperador encara no era mort. Jeia èrtic i esblaimat en el llit sumptuós, amb penjarolles de vellut i borles d'or feixugues. Hi havia una finestra oberta, al damunt seu, i la lluna escampava una faixa de llum damunt l'emperador i l'ocell artificial, que era al seu darrera.
El pobre emperador amb prou feines podia respirar: semblava tenir un pes amunt el pit. Obrí sos ulls, i aleshores veié que era la Mort, que damunt son pit era asseguda, portant la seva corona d'or. Amb una mà agitava l'espasa daurada de l'emperador, i amb l'altra la seva bandera imperial. A tot el voltant, entremig dels plecs de les penjarolles de vellut, sotjaven moltes cares tafaneres: algunes eren fastigoses; altres eren gentils i plaents. Eren les bones i les males accions de l'emperador, que ara el miraven de fit a fit, mentre la Mort l'esclafava.
-Us recordeu d'allò?- murmuraven l'una darrera l'altra. -Us recordeu d'això?- I li deien tantes de coses, que la suor relliscava per sa faç.
-Mai no havia vist semblant cosa- digué l'emperador. -Música, música! Soneu els grans timbals xinesos- cridà -perquè no pugui sentir això que elles em diuen!
Però elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el seu cap, igual que un xinès, a cada cosa que anava essent dita.
-Música, música!- xisclava l'emperador. -Vós, preciós ocellet daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del vostre coll: canteu, us dic, canteu!
Però l'ocell romania tot callat, perquè no hi havia ningú que li donés corda: així és que, naturalment, no podia funcionar. La Mort seguia fixant les grans conques buides de sos ulls al seu damunt, i tot era callat, tan terriblement callat!
De cop i volta, vora la finestra, hi hagué un esclat de bellíssima cantúria: era el rossinyol vivent, plantat en una branca de fora. Havia sentit parlar de la fretura de l'emperador, i havia comparegut a donar-li reconfort i esperança. Mentre ell cantava, les cares del voltant esdevingueren esblaimades i més esblaimades, i la sang corregué amb nova vigoria per les venes de l'emperador i a través de sos peus i braços afeblits.
Fins i tot la Mort escoltava el cant i deia:
-Vés seguint, rossinyol, vés seguint!
-Prou, si em doneu l'espasa daurada tota resplendent; prou, si em doneu la bandera imperial; prou, si em doneu la corona de l'emperador.
I la Mort retornà cada un d'aquests tresors per un cant, i el rossinyol seguí cantant. Cantà coses del quiet cementiri, on les roses floreixen, on la flor del saüc embauma l'aire i on l'herba tendra és sempre de bell nou humitejada per les llàgrimes de qui plora. Aquest cant inspirà a la Mort l'enyorança del seu jardí, i, com una freda boira cendrosa, atravessà cap enfora, la finestra.
-Gràcies, gràcies!- digué l'emperador. -Ocellet celestial, bé us conec! Us havia bandejat de mon reialme; i vós, tanmateix, heu foragitat amb vostre encís les males visions que eren al voltant de mon llit tot fent la cantadissa, i heu llevat la Mort mateixa de mon cor! Còm podré mai donar-vos-en la paga?
-Ja m'heu recompensat- digué el rossinyol -Vaig fer-vos venir les llàgrimes als ulls la primera vegada que vaig cantar per a vos, i mai no ho oblidaré! Aquests són els joiells que alegren el cor d'un cantaire. Però dormiu, ara, i desperteu-vos renovellat i fort! Jo cantaré per a vós!
I aleshores cantà de bell nou, i l'emperador caigué en un dolç somni retornador. El sol resplendia finestra endins de la seva cambra quan ell es despertà renovellat i sa. Cap dels que l'assistien no havia encara retornat envers ell, perquè es creien que era mort; però el rossinyol encara era allí, tot cantant.
-Sempre més romandreu amb mi!- digué l'emperador. -Només cantareu que quan us plaurà, i jo de l'ocell artificial en faré mil bocins.
-Res d'això!- digué el rossinyol. -Ell ha fet tot el bé que ha pogut! Serveu-lo així com heu fet sempre. No puc pas bastir mon niu i viure dins aquest palau; però deixeu que vingui quan em plagui, i aleshores em posaré a la branca, de nit, i cantaré per a vos. Cantaré per alegrar-vos i també per fer-vos pensívol: Us diré cançons dels venturosos i també dels que pateixen. Us diré cançons del bé i del mal que se us mantenen amagats. El petit ocell cantaire vola lluny i per molts indrets: va envers el pobre pescador i envers la casa camperola; envers gent que està molt lluny de vós i la nostra Cort. Estimo més llur cor que no pas la vostra corona i, tanmateix, hi ha una flaire de santedat, al volt de la corona, també! -Vindré, i cantaré per a vos! -Però una cosa m'heu de prometre.
-Us ho prometo tot!- digué l'emperador, que romania en peu, amb les robes imperials que tot just s'havia acabat de posar, i tenia l'espasa d'or tota feixuga damunt son cor.
-Una cosa us demano! No digueu a ningú que teniu un ocellet que tot us ho diu: val més que ho feu així!
Després el rossinyol volà quí sap a on. Els que assistien el malalt tornaren per veure el posat de llur emperador difunt, i allí estigué ell en peu, tot dient-los:
-Bon dia!
El camp era aleshores un bé de Déu. Corria l'istiu. El blat era daurat, i les civades encara eren verdes. El fenc era amuntegat damunt les riques prades de les fondàries, per on feia via la cigonya, tot parlotejant en egipcià, el llenguatge que li havia ensenyat la seva mare.
Al volt del camp i la prada hi havia boscos que no s'acabaven mai i en mig dels quals dormien estanys profunds. Sí, l'encontrada era verament delitosa. A l'indret més assolellat hi havia una casa vella, voltada d'uns fossats que s'endinsaven força; i grans fulles de repalassa brollaven de les parets de la casa fins arran mateix de l'aigua. Algunes eren tan grans que un infantó podia aixoplugar-se sota d'elles. Entre les fulles, l'arrecerament era tan gran com al cor d'una boscúria; i allí hi havia una ànega asseguda damunt son niu. Precisament estava curant sos aneguets; però gairebé estava cansada de seure, de tant de temps que la cosa durava. Altrament tenia molt poques visites, perquè les altres ànegues s'estimaven més de nedar d'ací d'allà dels fossats que no pas de remenar les anques allí dalt, sota les fulles de repalassa, parlotejant amb ella.
A la fi l'un ou darrera l'altre començà de petar. -Xip!, xip!- feien. Tots els menuts havien entrat a la vida, i empenyien el cap enfora.
-Cuac, cuac!- digué l'ànega. I tots ells començaren de fer -Cuac!- tan fort com saberen, i miraren a llur volt, a totes bandes, entre les fulles verdes. Llur mare els deixà mirar tant com els vingué de grat, perquè el verd és bó per als ulls.
-Que n'és, de gran, el món, verament!- digueren tots els menuts. Perquè, tanmateix, tenien molt més d'espai per a moure's que no pas quan eren a dins la closca.
-Que us penseu que és això, tot el món?- digué la mare. -S'estén una pila a l'altra banda del jardí, i agafa fins i tot el jardí del rector; però no he arribat mai tan enllà. Suposo que ja sou tots aquí?- I va alçar-se. -No, veig que encara no hi sóu tots: l'ou més gros encara jeu aquí. Per quant de temps n'hi haurà?- I tornà a asseure's damunt el niu.
-Bé, còm va la cosa?- digué una ànega vella que havia vingut a fer-li una visita.
-Aquest ou no acaba mai- respongué l'oca asseguda -la closca no es vol petar; però mireu-vos els altres: són els aneguets més formosos que mai hagi vist; exactament iguals a llur pare, el poca-pena! Mai no se'l veu per casa.
-Deixeu-me veure l'ou que no es vol petar- digué la vella ànega. -Podeu estar segura que és un ou de gall dindi! Una vegada em van estafar així, i vaig tenir mals de cap i cabòries sense fi ni compte amb els menuts, perquè us puc ben dir que l'aigua els esgarrifa. No hi hagué manera: vaig cloquejar i aferrussar-m'hi, però no en vaig treure res. Deixeu-me veure l'ou! Si és un ou de gall dindi! Deixeu-lo de banda, i ensenyeu els altres menuts a nedar.
-El covaré una mica més: he covat tan de temps que bé puc continuar fins a la fira de sant Joan.
-Com us plagui- digué l'ànega vella, i se n'anà.
A la fi l'ou gruixut va petar. -Xip! Xip!- digué el menut. I es llançà en fora. Que n'era de gros i de lleig! L'ànega se'l mirava.
-És un aneguet monstruosament gros- digué: -cap dels altres no s'hi retirava. Serà, tanmateix, un ou de gall dindi? Ben aviat ho esbrinarem: a l'aigua anirà a raure, baldament l'hi hagi de tirar a puntades de peu jo mateixa.
L'endemà, el dia era gloriosament bell, i el sol resplendia damunt totes les fulles de repalassa. La mare ànega, amb tota la seva família, se n'anà cap els fossats.
Xaf!, es llançà dins l'aigua, -Cuac! cuac!- digué. I els aneguets s'hi deixaren caure l'un darrera l'altre. L'aigua els esquitxà damunt les testes, però es redreçaren de bell nou i suraren bellament. Llurs potes s'enjegaven totes soles, i no n'hi mancava cap; fins i tot el gros, lleig i cendrós, nedava amb ells.
-No, no és gall dindi- féu ella. -Mireu que bellament fa anar les cames i que test es manté! És el meu menut! Al capdavall no és pas tan mala cosa, quan hom se'l mira amb aquella atenció. Cuac, cuac! Veniu amb mi, i us conduïré al món i us presentaré al corral de les oques; però romangueu-me sempre ben a la vora, perquè ningú no us pugui trepitjar, i tingueu compte amb el gat!
Després se n'anaren cap al corral dels ànecs. Hi havia en dansa un paorós aldarull, perquè dues cries lluitaven per un cap d'anguila, i a la fi va ser el gat qui l'hagué.
-Així és com van les coses en aquest món- digué la mare dels ànecs.I es llepà el bec, perquè el cap d'anguila el volia ella.
-Feu anar les cames- digué; -feu per manera de cloquejar degudament, i decanteu el coll davant aquella ànega vella d'allí. És la de més alta categoria de totes; té sang espanyola a les venes, i això explica el seu volum; i, veieu?, té un parrac vermell al volt de la cama; això és una cosa prodigiosament bella i la més extraordinària marca de distinció que un ànec pugui tenir. Això mostra clarament que no se la pot deixar de banda, i que mereix ésser contemplada, tant per les bèsties com pels homes! Cloquegeu, ara! No gireu els peus cap a dins: un aneguet ben educat conserva les cames ben separades, com fan son pare i sa mare. Així. I, ara, decanteu els colls i digueu: cuac!
Feren allò que se'ls havia comandat; però els altres ànecs que hi havia pel volt van mirar-los, i van dir, en veu d'alló més alta:
-Ara veieu. D'aquí endavant ens les haurem d'haver amb aquesta trepa! Com si ja no fóssim massa! Ai, senyor! I que n'és de lleig, aquest aneguet! No el podrem pas tolerar!
I un ànec anà envers ell i li mossegà el coll.
-Deixeu-lo fer- digué la mare: -no fa cap mal.
-Ben segur que no; però es tan desmanegat i estrafalari!- digué el mossegaire. -Cal aporrinar-lo.
-És una bella fillada talment- digué la vella ànega que duia el parrac al volt de la cama. -Tots són de bella presència, fora d'aquest: aquest és d'una mostra desgraciada. És una llàstima que no el pogueu tornar.
-Això és impossible, Vostra Gràcia- digué la ànega mare. -No és gentil, però és una criatura com un tros de pa, i neda tan bellament com qualsevol dels altres. És més: crec que tanmateix puc arriscar-me a afegir que jo penso que millorarà d'aquí endavant, o potser amb el temps es farà més petit! Era massa gran dins l'ou: així és que no ha sortit amb gaire bon posat.- I després li donà tustets al coll i l'amanyagà. -A més, és un mascle- digué: -així és que la cosa no té tanta importància. Em penso que serà molt fort, i no dubto que s'obrirà camí en aquest món.
-Els altres aneguets són molt bonics- digué la vella ànega. Ara feu com si estiguéssiu a casa vostra; i, si trobeu el cap d'una anguila, podeu portar-me'l.
Després d'això es sentiren ben bé a casa llur. Però el pobre aneguet que havia estat el darrer a sortir de la closca, i que era tan lleig, fou mossegat, empés, i víctima de la riota dels ànecs i de les gallines.
-És massa gros- deien tots. I el gall dindi que havia nat amb els esperons posats, i per tant es creia ben bé un emperador, s'estarrufà tot com un vaixell a plena vela, s'adreçà envers ell, i gorgolà fins a esdevenir-ne tot caravermell. El pobre aneguet estava esmaperdut, i no sabia per on girar-se; estava desesperat perquè era tan lleig, i l'escometia tot el corral.
Així passà el primer dia, i després les coses empitjoraren i empitjoraren. El pobre aneguet fou empaitat i pataquejat per tothom: fins i tot sos germans i germanes el malmenaven, i sempre estaven dient:
-Tant de bo que el gat us engrapés, cosa fastigosa!
Fins i tot la seva mare deia:
-Voldria, en nom de Déu, que fóssiu a unes quantes milles de distàncla.
Els ànecs el mossegaven, les gallines el picaven, i la noia que els nodria li dava puntades de peu
Ell que sí? que va fugar-se i va volar de damunt el clos, i els ocellets fugiren esglaiats pels aires.
-És perquè só tan lleig- pensà el pobre aneguet, tot cloent els ulls. Però tanmateix continuà corrent. Després arribà a un gran aiguamoll on vivien els ànecs fers. Estava tan cansat i tan atuït, que romangué allí tota la nit.
Al matí els ànecs fers comparegueren volant, a inspeccionar llur nou companyó.
-Quína mena de criatura sóu?- demanaren, mentre l'aneguet es girava d'una banda a l'altra i els saludava tan bé com podia.
-Sóu terriblement lleig!- digueren els ànecs fers. -Però això tan se'ns en dona, mentre no us caseu en nostra família.
Pobre minyó! No havia pas pensat en casori: Tot el que necessitava era el permís de raure entre els joncs i beure un poc de aigua de l'aiguamoll.
Romangué allí dos dies sencers. En acabat vingueren dues oques feres, dos mascles. No feia gaire temps que havien eixit de la closca, i, per tant, eren bastant impertinents.
-Escolteu, companyó- digueren: -sóu tan lleig que tenim una veritable flaca per vós: voleu aplegar-vos amb nosaltres i ésser un ocell de pas? Hi ha un altre aiguamoll per aquí a la vora, i hi ha algunes oques feres molt boniques, totes elles gentils damisel·les que saben dir: cuac! Sou prou lleig per a fer fortuna entre elles.
En aquell mateix moment es sentí en aire: -Pam, pam!,- I les dues oques feres caigueren mortes entre els joncs, i l'aigua s'enrogí de sang. -Pam, pam!,- seguiren fent les escopetes; i esbarts sencers d'oques feres eixiren del joncar, i els trets feren noves víctimes entre elles.
Hi havia una gran cacera, i els caçadors eren amagats al volt de l'aiguamoll: alguns eren, fins i tot, asseguts a les branques dels arbres que estenien llur ufana damunt l'aigua. El fum blau s'alçava com a núvols entre els arbres obacs, i s'escampava per damunt l'estanyol.
Els gossos d'aigues rodaven d'ací d'allà per l'aiguamoll, xap, xap! Els joncs i les canyes es decantaven sota llur pas per totes bandes. La situació era terriblement alarmant per al pobre aneguet. Recargolà son cap, fent-li dar un tomb i ajocant-lo sota l'ala, i justament aleshores un gossàs basardós aparegué arran mateix d'ell: la llengua li penjava enfora de la boca i sos ulls miraven perversament de fit a fit. Obrí el gran abisme de la seva boca a tocar de l'aneguet, mostrà son dentat agudíssim… i… xap! Se n'anà sense tocar-lo.
-Oh! Gràcies a Déu!- sospirà l'aneguet. -Só tan lleig que fins i tot el gos no vol mossegar-me!
Després romangué tot arraulit mentre els trets xiulaven entre les mates, i bala darrera bala fendí els aires.
No vingué el retorn de la calma fins a una hora molt tardana del dia, però fins i tot aleshores el pobre aneguet no gosà aixecar-se; esperà algunes hores més abans de mirar a son volt, i després fugí de l'aiguamoll tan rabent com pogué. Passà a través de camps i prades, i feia un vent tan fort que hagué de maldar de valent per fer via.
Pels volts de la nit arribà a un pobre cabanó. Era un cobert tan miserable que no podia decidir còm es deixaria caure: així és que romania en peu. El vent xiulava tan ferotgement al volt de l'aneguet, que li calgué asseure's damunt la cua per resistir-lo; i el vent vinga bufar i més bufar. Després l'aneguet veié que la porta havia perdut un golfo, i penjava tan torta que ell podia arrossegar-se cap a dins de la casa a través del forat; i d'aquesta manera penetrà dins la cambra. Allí vivia una vella amb el seu gat i la seva gallina. El gat, que ella anomenavaFillet, podia arquejar el seu dors, fer un rebuf i llançar guspires elèctriques: s'entén si se li amanyagava el pèl a la inversa. La gallina tenia unes cametes menudes i breus, i per això era anomenadaGallineta camacurta.Ponia bons ous, i la vella n'estava tan enamorada com si li hagués estat filla.
En ésser matí, l'estrany aneguet fou descobert tot seguit, i el gat començà a botzinar i la gallina a cloquejar.
-Què diables passa!- féu la vella mirant a son volt. Però els seus ulls no filaven gaire, i es va pensar que l'aneguet era un gros ànec que s'havia escapat. -Veu's aquí una gran troballa- digué: -ara tindrem ous d'ànega, si no és un mascle! Cal esbrinar-ho.
Tingué l'aneguet a prova per espai de tres setmanes, però els ous no van comparèixer. El gat era el cap de la casa, i la gallina era la mestressa, i sempre parlaven de «nosaltres i el món», perquè es creien que representaven la meitat del món, i una meitat que era ben bé la millor.
-Podeu pondre?- demanà la gallina.
-No!
-Voleu tenir la bondat de posar-vos un segell a la boca, doncs?
I el gat digué:
-Podeu arquejar el dors, tirar un rebuf, o treure guspires?
-No.
-Aleshores valdria més que us reservéssiu les vostres opinions quan parla la gent de seny.
L'aneguet s'estigué en el recó, criant mal humor i va començar a pensar en l'aire lliure i el sol. El dominà un desig invencible de surar per l'aigua, i a la fi no pogué menys d'assabentar-ne la gallina.
-En nom de Déu! Per què us capfiqueu?- preguntà ella, -No teniu res a fer: vet-aquí per qué us passen pel magí aquestes cabòries. Pongueu uns quants ous o apreneu de tirar un rebuf, i tot això se us n'anirà del cap.
-Però és tan delitós, de surar damunt l'aigua!- digué l'aneguet; -i tan delitós de sentir-la com llisca damunt el cap quan us tireu a fons!
-Quín divertiment tan galdós!- digué la gallina -Em penso que us heu begut l'enteniment. Demaneu-li al gat còm pensa sobre això. És la criatura de més seny que conec. Demaneu-li si li plau, de surar per l'aigua o de capbussar-s'hi. De mi, no en parlem. Demaneu-ho a la nostra mateixa mestressa, la vella: no hi ha ningú, en tot el món, més intel·ligent que ella. Què us penseu que en té cap ganes, de surar per l'aigua o d'anar-hi per sota?
-No m'heu comprès- digué l'aneguet.
-Bé, si no us comprenem nosaltres, quí ho podrà fer? Suposo que no us considereu pas més intel·ligent que el gat o que la vella: de mi no cal fer-ne esment. No feu el ximple, criatura, i agraïu a la vostra planeta tot el bé que us hem prodigat. No heu pogut viure en aquesta cambra tota calenta, i amb una companyia vora la qual podeu haver après alguna cosa? Però sou un beneit, i no es passa gust en acoblar-se amb vós. I podeu creure que no vull sinó el vostre bé, i us canto les veritats franques: no hi ha via més segura per conèixer quíns són els nostres amics. Feu per manera, doncs, de pondre alguns ous, o d'ensinistrar-vos en el rebuf, o de llançar guspires.
-Em penso que sortiré cap al món de fora- digué l'aneguet.
-Oi! Feu-ho, positivament!- digué la gallina.
Així és que l'aneguet se n'anà, i surà per damunt l'aigua i s'hi capbussà; però tota criatura vivent el mirava de reull per la seva lletjor. Vingué el temps tardoral: les fulles dels boscos esdevenien grogues i brunes; el vent les prenia i donaven tombs de dansa. El cel tenia posat d'una gran fredor, i s'hi aturaven els núvols, feixucs de neu i calamarça. Un corb, damunt el clos de rama cantava un trist regany, de tant de fred. Feia esgarrifar només que de pensar-hi; el pobre aneguet es trobava, veritablement, en un mal trencacoll.
Un capvespre, el sol es ponia amb hivernenca resplendor, quan un esbart de vells ocellassos eixiren fora de les mates. L'aneguet mai no havia vist cosa més bella: eren blancs que enlluernaven, amb llargs colls onejants. Eren cignes, i feien un crit peculiar, tot estenent llurs magnífiques ales esbarjoses, i volant de les contrades fredes cap a les terres més calentes i la mar lliure. Pujaren amunt, tan amunt! I el lleig aneguet esdevingué singularment neguitós: donà tombs i més tombs dins l'aigua, com una roda, estirant en l'aire el seu coll com si volgués seguir-los. I aleshores féu un crit tan penetrant i tan inconegut, que ell mateix va esglaiar-se'n en gran manera. Oh! No podia oblidar aquells ocells formosos, aquells ocells feliços; i tan aviat com va ésser fora de l'esguard es va capbussar fins arribar a fons, i quan tornà a eixir estava totalment fora de test. No sabia quíns eren aquells ocells, o a on volaven; però tanmateix es sentia atret per ells com mai n'havia estat per cap criatura de la terra. Gens ni mica no els envejava: còm se li hauria pogut acudir el simple desig d'ésser semblant prodigi de bellesa? Son cor hauria estat ple d'agraïment si hagués aconseguit, només, que aquells grans ànecs l'haguesin tolerat en llur companyia. Pobre i lleig animaló!
L'hivern fou d'un fred tan terrible, que l'ànec no tingué més remei que donar volts per l'aigua per evitar que es glacés; però cada nit el trau dins el qual nedava anà fent-se més i més petit. Després glaçà tan fort que tot el glaç del damunt va petar, i l'aneguet hagué de bellugar les cames contínuament perquè el glaç no es clogués al seu voltant. A la fi estava tan cansat que ja no podia fer cap més moviment, i començava de glaçar-se al cor mateix del glaç.
A primeres hores del matí passà un camperol i el va veure. Va adreçar-se cap el glaç i va fer-hi un forat, martellejant-lo amb el seu esclop, que era d'alló més feixuc; I portà l'aneguet a casa, a la seva dona. Allí no trigà a reviscolar-se. Els infants volien jugar-hi, però l'aneguet cregué que es proposaven malmenar-lo, i, en son esglai, es llençà a dins el perol de la llet, i la llet esquitxà tota la cambra. La dona xisclà i alçà les mans en l'aire. Després l'aneguet anà d'un vol dins el barralonet de la mantega, i caigué dins l'atuell de la farina i en va sortir. Imagineu-vos què semblaria, a aquella hora! La dona s'escridassava, i provà de ensopegar-lo amb les estenalles, i els infants caigueren l'un damunt l'altre volent atrapar-lo, i xisclaven i reien. Per sort la porta era oberta, i l'anec fugí cap a les mates i la neu novament caiguda, i allí s'aturà gairebé exhaurit.
Però fóra massa trist d'esmentar totes les privacions i misèries que hagué de passar, aquell hivern tan aspre. Quan el sol començà de resplendir i donar escalf altra vegada, l'aneguet era a l'aiguamoll i es trobava entre els joncs. Les aloses cantaven, i havia vingut la primavera gentil.
Aleshores, de cop i volta, alçà les seves ales, i elles es mogueren amb molta més força que no pas abans, i el duien enfora vigorosament. Abans que sabés on era, es trobà dins un gran jardí on les pomeres eren al ple de la florida, i l'aire era tot embaumat de lilàs, les llargues branques dels quals protegien les vores alteroses del llac! Oh! Que n'era, de delitosa, la frescor de la primavera!
Davant mateix d'ell contemplà tres bells cignes blancs que avançaven al seu encontre, d'unes mates estant. Amb llurs plomes, que feien un dolç murmuri, nedaven lleument damunt l'aigua. L'aneguet reconegué els ocells majestuosos, i el dominà una estranya melangia.
-Volaré envers ells, envers els ocells reials, i ells m'esbocinaran perque jo, que sóc tan lleig, goso atansar-m'hi. Però tant se val; més m'estimo que ells em matin que no pas que els ànecs em mosseguin, les gallines em piquin, o la dona de les gallines em doni una puntada de peu, o em calgui passar tanta de misèria a l'hivern.
Així és que volà cap a l'aigua i nedà envers els cignes sobirans. Ells el veieren, i es precipitaren envers ell amb les plomes estarrufades.
-Mateu-me, oh!, mateu-me!- digué la pobra criatura. I, decantant son cap envers l'aigua, esperà la seva mort, Però quina cosa veié, reflectida en l'aigua transparent?
Veié a sos peus la seva pròpia imatge; però ja no era un ocell matusser i d'un gris ombrívol, tot lleig i desmanegat: ell també era un cigne! No hi fa absolutament res que sigueu nats en un corral d'ànecs, si heu eixit d'un ou de cigne!
Es sentí ben joiós de totes les misèries i tribulacions que havia passat: ara n'havia esdevingut més apte per a donar preu a la seva bella fortuna, i a tota la bellesa que li donava la benvinguda.
Els cignes grans nedaren i nedaren al seu volt, i l'amanyagaren amb llurs becs. Alguns infantons comparegueren al jardí amb grana i trossos de pa, que llançaren a l'aigua; i el més petit cridà: -N'hi ha un de nou!- Els altres infants feren, en joiosa cridòria: -Sí, n'ha vingut un de nou!- I picaren de mans i dansaren per aquells topants, corrent darrera llur pare i llur mare. Després tiraren el pa a l'aigua, i un d'ells digué que «el nou era el més bonic, perquè era tan jove i tan bell». I els vells cignes decantaren llurs caps i li feren homenatge.
Ell es sentí tot avergonyit, i amagà son cap sota l'ala; no sabia què pensar-ne. Era feliç en gran manera, però gens envanit; un bon cor mai no s'envaneix. Pensà còm havia estat perseguit i menyspreat, i ara els sentia dir a tots que era el més formós de tots els ocells formosos. Els lilàs decantaven llurs tanys a dins mateix de l'aigua, al davant seu, i el sol resplendent escalfava i alegrava, i ell feia murmurar les seves plomes i alçava en l'aire son coll esvelt, dient en son cor, tot ple de joia: -Mai no havia somniat tanta de ventura quan era l'Aneguet lleig!
El Papalló cercava una promesa, i, naturalment, desitjava d'escollir-ne una de ben gentil entre les flors. Ell les examinava, tan quietament i discretament segudes damunt llurs tiges, com seu generalment una noia quan no està emparaulada; però n'hi havia tantes per triar, que la cosa era per trencar-s'hi el cap. Al Papalló no li plaia d'afrontar dificultats; així és que, en la seva perplexitat, volà cap a la Margarida. Sabia que ella podia dir l'averany, i que tot sovint ho feia; perquè els enamorats n'arrencaven fulla darrera fulla, i amb cada una d'elles hom feia una pregunta referent a la persona amada: -És veritable amor? -De tot cor? -Amor que defalleix? -Amor enfredorida? -Gens d'amor?- o altres preguntes semblants. Cadascú demana en son llenguatge; així, doncs, no estirà les fulles sinó que les besà totes, l'una darrera l'altra, amb l'esperança d'aconseguir una bona resposta.
-Dolça Margarida- digué -sóu la més sàvia comare de totes les flors i sabeu la manera de predir els esdeveniments. Digueu-me, em cal abastar aquesta o bé aquella? o quína abastaré? Quan ho sàpiga, volaré de dret envers la galant minyona, i començaré de fer-li postures.
Però Margarida poc li volia tornar resposta; l'havia cremat que ell li digués «comare». Ell preguntà una segona vegada, i una tercera, pero no pogué arrencar-li una paraula; de manera que defugí el mal de cap de demanar-li res més, i fugí enllà d'enllà, sense més aldarull, cap a son afer matrimonial.
Era al començament de la primavera, i hi havia un batalló d'Allasses blanques i Safrans. -Tenen un posat molt joliu- digué el Papalló; -són unes caretes enciseres, però em semblen massa jovenetes.- Ell, com molts de joves, preferia noies un poc madures. Així, doncs, volà cap a les Anèmones, però eren massa vergonyoses per a ell; les Violetes eren massa apassionades; les Tulipes eren massa amigues de l'ostentació; les Jonquilles eren massa plebees i les flors del tell eren massa petites i tenien una parentela que no s'acabava mai; les flors de pomera eren, en bona fe, tan boniques de mirar com les Roses, però avui hi eren i demà no hi eren, al grat del vent. No valdria la pena d'entrar al matrimoni per tan curta estona, creia ell. El Pèsol d'olor era la flor que li plaïa més; era rosada i blanca, pura i delicada, i pertanyia a aquella mena de noies notables que sempre van endegades, però poden fer-se útils a la cuina. Estava a punt de fer-li una declaració quan, en aquell precís moment, observà una tabella de pèsol que penjava ben a la vora d'ella, amb una flor seca al capdavall. -Quí és aquesta?- preguntà. -La meva germana- respongué el Pèsol d'olor. -Tanmateix? això vol dir que vós probablement arribareu a semblar-vos-li, ben aviat,- clamà el Papalló, empresa la volada.
Els Xuclamels penjaven damunt el clos; tenien posats de grans dames, però amb cares llargues i pell esgroguissada. No responien al seu gust. Però, quí responia al seu gust? Ah! demaneu-li a ell.
La Primavera va passar, va passar l'istiu, i la tardor anava passant també; les flors eren encara abillades de colors brillants, però ai! la fresca flaire de la jovenesa era esvaïda. La fragància l'atreia en gran manera, encara que ell ja no era jove, tampoc; i no se'n trobava gens entre les Dàlies i les Malves de jardí.
Així doncs, el Papalló es decantà a la Farigola boscana.
-Amb prou feines floreix, però és una flor, ça com lla, i tota fragància: cada fullola n'és plena. Em casaré amb ella.
Començà, doncs, de festejar-hi.
Però la farigola boscana estava èrtiga i callada, i al capdavall digué:
-Amistat, sí, però res més. Sóc vella, i vos sóu vell. Podem viure perfectament l'un per l'altre, però no pas casar-nos! No ens convertim en babaus, a nostra edat tardana!
Així és que el Papalló no va haver cap flor. Havia perdut massa temps en l'escorcoll, i aquella darrera no podia ésser. El Papalló esdevingué un vell conco, com diu la gent.
Vingueren les darreries de la tardor, i no hi havia altra cosa que plugetes menudes o aigua a gavadals; el vent bufava tot fredeluc damunt els vells sàlzers, fins que les fulles s'esgarrifaren i cruixiren les branques. No era pas cosa plaent de volar pel món amb vestit d'istiu; aquell és el temps, segons conten, que convé més l'amor casolà. Però el Papalló no volà més pel món. Havia anat a raure casualment dins una casa, on hi havia foc a l'estufa: sí, veritable calor d'istiu. Podia viure, però «viure no es prou», deia ell; «hom necessita claror de sol, llibertat i una floreta».
I volà contra els vidres de la finestra, i fou observat i admirat, i clavat amb una agulla en una caixa de curiositats. Allà no podien fer res per al seu tarannà.
-Ara estic plantat en una tija, com les flors- digué el Papalló. -No és pas cosa molt agradívola, tanmateix. Gairebé és com ésser casat, de tan subjecte que hom es troba.- I féu per manera de consolar-se amb aquesta reflexió.
-És un pobre conhort- exclamaren les plantes que hi havien als testos de la cambra.
-Però una planta en un test, és cosa ben difícil de creure- pensà elPapalló; -estan massa ficades entre la gent humana.