Tot això, estimat senyor Furbach, és per a dir-vos que, en instants així, els nostres sentits es fan amatents d'una manera que espalma. Res no els escapa: ni tan sols les circumstàncies indiferents.
Zulpick acabava d'agafar la corona dipositada sobre un coixí de púrpura arnada; se la posà damunt la testa, superbiós. Prengué igualment l'espasa i la copa, i, tot mirant-me,
-Veu's aquí el duc- digué amb accent solemnial: -el vell duc Gontran l'Avar!
I en aixecar jo un extrem del drap, test com el cartró, i en mostrar-se'm l'or sota els oripells, aquell foll xaruc, alçant la seva espasa, volgué dar-m'hi un cop damunt la testa; però un gorgolament indefinible va escapar-se-li del pit, i va esfondrar-se, tot exhalant un llarg sospir.
Colpit d'horror, vaig acostar el llum, i vaig veure que ell tenia el pols esquerre d'un negre blavenc, que sos ulls es movien dins llurs conques i que una escuma rosada cobria sos llavis.
-Mestre Zulpick!- vaig exclamar.
No em va respondre.
Tot seguit vaig compendre que acabava de llampar-lo una feridura fulminant. Ho havia fet la vista de l'or? ¿Ho havia fet la violació del jurament en refusar-me la meva part de botí? ¿Ho havia fet l'arribada de la seva hora, així com a nosaltres ens vindrà la nostra? No ho sé pas, i no vaig pas inquietar-me'n. La por que em sorprenguessin en aquelles circumstàncies vora d'aquell cadàver em glaçava la sang a les venes. Ben segur que m'haurien acusat d'haver assasinat Zulpick, el pobre vell sense força, per rapissar-li sos béns. Què faria? Fugir i deixar-lo allà?… Va ser la meva primera idea; però, tot pujant l'escala, la desesperació de perdre les riqueses que tant havia cobejat em féu tornar cap avall. Vaig arrencar de les mans de Zulpick la copa i l'espasa que sos dits, rígids a guisa d'urpes, tenien aferrades, i vaig tornar a posar-les damunt la tomba, així com la corona. Després, carregant el cos damunt la meva espatlla i agafant el llum de terra vaig pujar fins el soterrani superior. Allí vaig estendre el vell cordaire damunt el seu jaç; i, tornant a tirar la terra dins l'escala, vaig posar de bell nou la llosa en el seu indret. Un cop vaig estar llest, vaig entreobrir a pleret la porta del soterrani, mirant, tot inquiet, la plaça deserta. Tot dormia en aquells voltants. No eren encara les dues del matí. La lluna, melangiosa, estenia les gran ombres negres de Sant Esteve damunt la neu endurida. Vaig escapar-me cap al Schlossgarten, i vaig lliscar fins a la meva cambra per l'entrada del parc.
L'endemà, tot Brisach va saber que Zulpick havia mort d'un cop de sangs. El seu enterrament tingué lloc el dia següent: les velles comares del poble, els mariners, els raiers, el conduïren, en processó, al cementiri.
Jo vaig seguir arrossegant el meu carret per espai de tres setmanes. Aleshores s'esdevingué la venda, en públic encant, del soterrani, el jaç, la cadira i el vell armari de Zulpick; i, com que em restaven els dos cents florins que havia guanyat al vostre servei, vaig adquirir-ho tot per la suma de tres gulden, cosa que no deixà pas de maravellar al veïnatge i el mateix mestre Durlach. ¿Com podia tenir tres gulden, un senzill criat? Vaig fer veure al senyor Durlach la nota que m'havíeu donat i no va objectar res més. Aviat va córrer fins i tot per la contrada, la veu que jo era un ricàs que arrossegava carrets per complir un vot de penitència. D'altres pretenien que m'havia disfressat de criat per comprar sota preu les ruïnes de Brisach Vell, i revendre-les després en bloc a l'emperador d'Austria, el que es proposava de reconstruir els castells dels Habsburgs, de cap a peus, a la manera del segle XII, tornant-hi a posar soldats belitres, capellans i bisbes. Alguns, de més seny, s'inclinaven a creure que volia fundar a Brisach, senzillament, una fàbrica de capells de palla com les que hi ha a Alsàcia.
La senyoreta Fridolina ja no era la mateixa, envers mi, d'ençà de la meva adquisició. No sabia pas què cosa pensar-ne, de totes les veus que corrien sobre meu; i es feia més tímida, més reservada, que no pas abans. La veia com s'enrojolava en acostar-m'hi jo; i, quan vaig anunciar-li la intenció de tornar al meu país, va posar-se tota trista. L'endemà, va semblar-me, fins i tot, que havia plorat, cosa que em féu molt de plaer, perquè havia resolt de dur a compliment el meu somni en totes les seves parts, i el que restava no era pas el menys agradable.
Què més us diré mon estimat senyor Furbach? L'acabament de la meva història és de bon capir. Quan tancat, de nit, dins el meu cau, vaig tornar a baixar al segón soterrani,i aquesta vegada em vaig veure ben bé en possessió del tresor; quan vaig calcular aquelles inmenses riqueses, i vaig dir-me que a l'esdevenidor no passaria més fretures; ¿com expressaré el sentiment de gratitud que abassegà tot el meu ésser? com traduiré en paraules les accions de gràcies que s'elevaren del fons de la meva ànima?
I, més tard, quan vaig haver canviat, a Francfort, algunes centes peces d'or a casa del banquer Kummer (meravellat de l'antigor d'aquella moneda, que era del temps de les Creuades), i vaig tornar a Brisach Vell com a gran senyor, damunt eldampschiff«Hermann», que tantes vegades havia esperat amb els peus ficats a la neu, ¿com us pintaré l'astorament, l'èxtasi de Fridolina, tota roja, tota commosa veient-me pendre lloc a la taula dels viatgers; les felicitacions afectuoses del senyor Durlach i la confusió de Katel, que s'havia permès de tutejar-me, i àdhuc de tractar-me, de vegades, de taül quan li semblava massa melangís i sospirava a la vora de la llar? La pobre Katel ho feia amb la millor intenció del món: em burxava una mica per a esperonar la meva ardidesa; però aleshores ¡no en va semblar poc de confosa empallegada i astorada, d'haver maltractat aquell gran personatge que ara veia allí, greument instal·lat davant la taula, duent unwitchuraverd dragó, amb gira de gibelina!
Ah, senyor Furbach! Quines trasmudances tan estranyes hi ha, en aquest món, i que en va, d'errada, aquella dita que diu: «L'hàbit no fa el monjo»! En diran tots els penjaments que vulguin, del diner; però no hi ha com ell perquè un home prengui relleu! Sempre em recordaré que al moment que vaig badar la maleta, i, havent-ne tret la meva cartera, la vaig obrir damunt la taula, el bon vell Durlach (molt prudent de natural, i que fins aleshores n'havia dubtat una mica, de la solidesa de la meva opulència), veient guspirejar l'or de cop i volta, es tragué molt humilment la gorra de seda negra, i digué, amb aire enujat, a Fridolina:
-Vaja, doncs, Fridolina: acosta una cadira per al senyor Nicklausse.Mai no penses en res!
I, quan vaig dir al bon home que la més volguda de les meves aspiracions era d'obtenir la mà de la seva néta, ell, que algunes setmanes abans s'hauria indignat d'una proposició semblant i m'hauria mostrat la porta tot seguit, va semblar que en tingués un gran enterniment:
-I ara, estimat senyor Nicklausse! Ben segur que això és un gran honor per a nosaltres!
Hi posà, tanmateix, una condició; i era que jo restaria al Schlossgarten, «no volent -digué- que un establiment fundat pel seu avi caigués en mans estranyes».
Fridolina, asseguda en un recó, plorava baix, baixet.
I, quan agenollant-me davant ella, li vaig demanar: -Fridolina, m'estimeu? Fridolina voleu ésser la meva muller?- amb prou feines, la pobra noia, em pogué respondre:
-Prou sabeu, Nicklausse, que us estimo!
Ah, senyor Furbach! Recordances com aquestes ens fan beneir aquest or tan menyspreable, perquè només ell fa possibles aquestes felicitats.
Nicklausse callà, i romangué per molt de temps tot somniós, amb el colze damunt la taula i el front dins la mà. Li semblava de veure desfilar pel seu esperit tots els bons i mals dies transcorreguts. Una llàgrima tremolava en sos ulls. El vell llibrer, amb el cap decantat, es perdia també en somieigs que no li eren gens habituals.
-Benvolgut amic- digué, de cop i volta, aixecant-se: -la vostra història és meravellosa; però més que hi cavil·li, no hi capeixo res. Potser era un efecte magnètic, i la creueta que em vau mostrar a Munic havia pertangut a Gontran l'Avar. Qui sap? En tot cas, estic segur que passaré somnis terribles.
Nicklausse no respongué. S'havia aixecat, i acompanyà en silenci son antic senyor.
La lluna emblavia les altes finestres de la sala. Era prop de la una del matí.
L'endemà, el senyor Furbach, embarcat en eldampschiff, reprenia el camí de Basilea. Aixecava la mà en senyal d'adeu, i Nicklausse li responia tot agitant el seu feltre.
Cap a les festes de Nadal de l'any 18…, un matí que jo dormia profundament a l'hostal del Cigne a Friburg, el vell Gedeon Sperver entrà a la meva cambra tot cridant:
-Fritz, alegra't!… et meno al Castell de Nideck, a deu llegües d'aquí. Coneixes Nideck?… La més vella residència senyorívola de la contrada: ¡un antic monument de la glòria dels nostres pares!
Fixeu-vos bé que no havia vist Sperver, el meu respectable didot, de setze anys a aquella banda; que ell s'havia deixat créixer tota la barba, que una gorra immensa de pell de guineu li cobria la nuca, i que em posava la seva llinterna sota el nas.
-Primer de tot- vaig exclamar, -procedim metòdicament; qui sou?
-Qui sóc!… Com s'entén, no reconeixes Gedeon Sperver, el caçador furtiu del Schwartz-Wald?… Oh, ingrat!… Jo que t'he criat, educat; jo que t'he ensenyat a posar un parany, a sotjar la guineu al capdavall d'un bosc, a tirar els gossos damunt la pista del cabirol!… Ingrat, no em reconeix! Mira d'un cop la meva orella esquerra, gelada.
-Ara! Reconec la teva orella esquerra. Au, abracem-nos.
Vam abraçar-nos tendrament i Sperver, tot eixugant-se els ulls amb el revés de la mà, va afegir:
-Coneixes Nideck?
-Sens dubte… de nom. Qué hi fas, allà?
-Soc primer picador del comte.
-I de part de quí vens?
-De la jove comtesa Odila.
-Bé… quan partim?
-Tot seguit. Es tracta d'un urgent afer; el vell comte està malalt, i la seva filla m'ha recomanat que no perdés un minut. Els cavalls estan a punt.
-Però, Gedeon del meu cor, mira el temps que fa; tres dies ha que la neu no para.
-Ba! ba! Suposa't que es tracta d'una cacera de senglar, posa't les calces, ferma't els esperons, i amunt s'ha dit! Vaig a dir-los que et preparin un mos.
I va eixir.
-Ah!- afegí l'excel·lent home, tornant a venir, -no t'oblidis de tirar la teva pellissa per aquí damunt.
En acabat, davallà.
Mai no he sabut fer-li resistència al vell Gedeon; des de la meva infantesa que ell obtenia de mi tot el que volia amb una inclinació de cap o un moviment d'espatlla. Vaig vestir-me, doncs, i no vaig trigar a seguir-lo a la sala gran.
-Ah! massa sabia que no em deixaries partir tot sol,- exclamà, tot joiós.
-Enllesteix-me aquesta tallada de pernil a peu dret i bevem d'una esgarrapada, perquè els cavalls s'impacienten. Oh, i ara que hi penso, he fet posar la teva maleta a la gropa.
-Com s'entén, la meva maleta?
-Sí, no hi perdràs res; cal que hi romanguis alguns dies al Nideck: és indispensable, ja t'ho explicaré tot seguit.
Vam davallar al pati de l'hostal.
En aquell moment arribaven dos cavallers: semblaven atuïts de fatiga; llurs cavalls eren blancs d'escuma: Sperver, gran aficionat a la raça cavallar, llençà una exclamació de sorpresa:
-Quins bells animals!… són valacs… I quina finor! veritables cérvols. Ala, Niclause, anem, cuita a tirar-los una manta al llom; el fred els podria emmaleir.
Els viatgers, embolcallats en pells blanques d'Astracan, passaren a prop de nosaltres quan ficàvem el peu a l'estrep; no vaig descobrir sinó el llarg bigoti castany d'un d'ells, i sos ulls negres, d'una vivacitat singular.
Els viatgers entraren a l'hostal.
El palafrener tenia els nostres cavalls a la mà; va desitjar-nos bon viatge i deixà anar les regnes.
I ja férem camí.
Sperver, montava un mecklemburguéspur sang, i jo un cavallet de les Ardennes ple d'abrivada; volàvem damunt la neu. En deu minuts vam haver deixat enrera les últimes cases de Friburg.
El temps començava d'aclarir-se. Tan lluny com podiem estendre els nostres esguards, ja no vèiem cap senyal de camí, de sendera, ni tirany. Els nostres únics companys de viatge eren els corbs del Schwartz-Wald, desplegant llurs alasses balmades damunt les muntanyoles de neu, voleiant de l'una banda a l'altra i cridant amb la veu tota ronca: -Misèria, misèria, misèria!
Gedeon, amb la seva carassa de color de boix vell, la seva pellissa de gat fer i la seva gorra de pell, les llargues orelles penjants, galopava al davant meu tot xiulant no sé quina tonada delFreischutz; de vegades es girava, i aleshores jo vèia com una gota d'aigua tota pura resplendia, tremolenca, al cap de son nassot retort.
-Eh, eh, Fritz- em deia, -veu's aquí el que se'n diu una gentil matinada d'hivern.
-Sens dubte, però una mica crua.
-M'agrada el temps sec, a mi; això ens refresca la sang. Si el vell pastor Tobies tingués l'ardidesa de posar-se en camí en un temps com aquest, aviat no se'n cantaria gall ni gallina de tot el seu reumatisme.
Jo somreia a la punta dels llavis.
Al cap d'una hora d'una correguda furibunda, Sperver apaivagà el seu delit, i vingué a posar-se al costat meu.
-Fritz- em digué en un accent més seriós, -cal, tanmateix, que sàpigues el motiu del nostre viatge.
-Ara hi pensava.
-Sobretot perquè ja hi ha hagut un bell nombre de metges que han visitat el comte.
-Ah!
-Sí, ens n'han vingut de Berlin, amb grans perruques, que no volien veure del malalt sinó la llengua; de la Suïssa, que només en miraven que l'orina, i de Paris que es posaven un trocet de vidre a l'ull per a observar la seva fesomia. Però tots ells no han sabut engaltar-hi i s'han fet pagar abundosament llur ignorància.
-Diable! Com ens malmenes!
-Això no ho dic per tu, al contrari, et respecto, i si m'arribés a trencar una cama, m'estimaria més refiar-me de tu que no pas de qualsevol altre metge; però pel que fa a la banda de dins del cos, encara no heu descobert cap ullera per a veure el que hi passa.
-I tu què sabs?
Davant aquesta resposta, el brau subjecte em va mirar amb aire de sospita.
-¡Ara vejam si serà un enganya-badocs com els altres!- pensava.
Tanmateix va continuar dient:
-Fritz, si posseeixes una ullera així, per ma fe, serà d'allò més oportuna, perquè la malaltia del comte és precisament a la part de dins: és una malaltia terrible: quelcom de mena rabiosa. Ja sabs que la ràbia es declara al cap de nou hores, de nou dies o de nou setmanes, oi?
-Ho diuen, però com que no ho he observat jo mateix, en dubto.
-Sabs, al menys, que hi ha febres d'aiguamoll que tornen cada tres, sis o nou anys. La nostra màquina té uns encadenatges d'allò més estranys. Quan aquest maleït rellotge té la corda d'una certa manera, la febre, el còlic o el mal de queixal us venen a un minut senyalat.
-Ah! pobre Gedeon, a qui ho contes!… aquestes malalties periòdiques fan la meva desesperació.
-Malament!… La malaltia del comte és periòdica, torna cada any, el mateix dia, a la mateixa hora; la seva boca s'omple d'escuma, els seus ulls es tornen blancs com a boles de vori; tremola de cap a peus i peta de dents.
-Ben segur que aquest home ha passat atzars dolorosos.
-No! Si la seva filla es volgués casar, seria l'home més feliç del món. És poderós, ric, ple d'honraments. Té tot allò que els altres desitgen.
Desgraciadament la seva filla refusa tots els partits que se li presenten. Vol consagrar-se a Déu, i a ell li reca de pensar que l'antiga raça dels Nideck s'extingirà.
-Com s'ha declarat la seva malaltia?
-De cop i volta, fa deu anys.
En aquell moment va semblar que el brau subjecte es recullia; va treure del seu gec una pipa i va omplir-la lentament i després va fer, havent-la encesa:
-Un vespre, jo estava tot sol amb el comte, a la sala d'armes del castell. Era cap a les festes de Nadal. Haviem empaitat el senglar tot lo dia per les afraus del Rheethal, i haviem tornat, closa la nit, portant amb nosaltres dos pobres gossos extenuats de cap a peus. Feia precisament un temps com aquest d'ara: de fred i de neu. El comte es passejava d'amunt d'avall de la sala, amb el cap decantat sobre el pit i les mans darrera les espatlles, com un home que cavil·la profundament. De tant en tant s'aturava a mirar les altes finestres on s'amuntegava la neu; jo m'escalfava sota el pabelló de la llar tot pensant en els meus gossos, i maleïa interiorment tots els senglars del Schwartz-Wald. Feia ben bé dues hores que tothom dormia al Nideck, i un hom no sentia altra cosa que el soroll d'aquelles botasses amb esperons del comte damunt les lloses. Em recordo perfectament que un corb, sens dubte escomès d'una rauxada de vent, va venir a batre els vidres amb la seva ala tot llençant un crit de mal ésser i que tot un pa de neu va destriar-se; de blanques que eren, les finestres es van tornar totes negres per aquella banda…
-Aquests detalls ¿què tenen res que veure amb la malaltia del teu senyor?
-Deixa'm acabar… ja veuràs. En sentir aquell crit el comte s'havia aturat, amb els ulls fixos, les galtes esblaimades i el cap inclinat cap endavant, com un caçador que sent venir l'animal. Jo seguia escalfant-me i pensava: -¿Què trigarà gaire a anar-se'n al llit?- Perquè, si cal dir la veritat, estava mig mort de cansament. Tot això que et dic, Fritz, ho veig com si hi fos ara!… Tot just el corb va acabar de llençar son crit a l'abisme, el vell rellotge va sonar onze hores. Al mateix instant, el comte va donar un tomb; ell que escolta, sos llavis es belluguen, i el veig que vacil·la com un home embriagat. Estén les mans, barres apretades, ulls blancs. Jo que li crido: -Missenyor, què teniu?- Però ell es posa a riure com un foll, es sotraga i cau damunt les lloses, de cara a terra. Tot seguit demano auxili; els criats arriben. Sebalt agafa el comte per les cames, jo per les espatlles i el transportem al llit que hi ha prop de la finestra; i mentre jo estava a punt de tallar-li la corbata amb el meu coltell de cacera, perquè em creia que tenia un atac de feridura, veu's aquí que la comtesa entra i es tira damunt el cos del comte, i ell feia uns crits tan esgarrifosos, que només de pensar-ho m'eriçono.
En aquell punt, Gedeon es llevà la pipa de la boca, la buidà lentament damunt el pom de la seva sella, i continuà amb aire melangiós:
-D'aquell dia ençà, Fritz, el diable ha vingut a raure entre les parets del Nideck i sembla que no en vulgui sortir més. Cada any, a la mateixa època, a la mateixa hora, el comte agafa aquell mal tremolenc. El mal li dura de vuit a quinze dies, durant els quals fa una cridòria que us redreça els cabells del cap! Després es refà de mica en mica, de mica en mica. Està tot feble, esblaimat, s'arrossega de cadira en cadira, i si un hom fa la més petita fressa, si un hom es belluga, ell es gira: té por fins i tot de la seva ombra. La jove comtesa, la criatura més amorosa de la terra, no l'abandona poc ni gaire, però ell no la pot veure: -Veste'n! veste'n!- li crida, amb les mans esteses. -Oh! deixa'm estar! deixa'm estar! No he sofert prou, encara?- És terrible de sentir-lo, i jo, jo, que l'acompanyo de prop a les caceres, que sono el corn fins que ell ha ferit l'animal, jo, que sóc el primer de sos criats, jo que em deixaria badar el cap pel seu servei; el que és en aquells moments voldria escanyar-lo, tant abominable és de veure com tracta la seva pròpia filla!
Sperver, l'aspra fesomia del qual havia mostrat una expressió sinistre, picà amb els dos esperons i vam fer una estona de galop.
Jo m'havia posat tot consirós. El guariment d'una malatia com aquella em semblava molt dubtós, gairebé impossible. Era evidentment una malaltia moral; per a combatre-la hauria calgut d'ascendir fins a la seva primera causa, i aquesta causa es perdia sens dubte en el llunyedar de l'existència.
Tots aquests pensaments m'agitaven. La narració del vell picador, ben lluny d'inspirar-me confiança, m'havia abatut: trista disposició per a assolir un èxit! Eren gairebé les tres quan descobrírem l'antic castell del Nideck, al capdavall de tot l'horitzó. A desgrat de la distància prodigiosa, hom destriava altes torrelles, penjades en forma de coves als caires de l'edifici. No era encara sinó un vague perfil, destacant-se amb prou feines damunt l'atzur del cel; però, insensiblement, les tintes rogenques del granit dels Vosgues aparegueren.
En aquell moment Sperver apaivagà la seva passa i exclamà:
-Fritz, cal arribar-hi abans que sigui nit closa… endavant!…
Però endebades esperonava el seu cavall que romania immòbil, enarcant les potes del davant, horroritzat, redreçant la crinera, i llençant pels badius dilatats dos brolls de vapor blavenca.
-Què és això?- exclamà Gedeon tot sorprès. -No veus res, Fritz?…No fóra pas que?…
No va acabar la seva frase i, tot senyalant-me, a cinquanta passes, darrera la costa, un ésser aclofat entre la neu:
-La Pesta Negra!- va fer, amb un accent tan trasbalsat que jo mateix vaig ser-ne tot ferit.
Seguint amb l'esguard la direcció del seu gest, vaig destriar amb estupor una dona vella, amb les cames arrupides dintre els braços, i tan miserable, que sos colzes, de color de rajola, li eixien a través de les mànegues. Alguns flocs de cabells cendrosos penjaven al voltant del seu coll, llarg, rogenc i nuu, com el d'un voltor.
Cosa estranya, un fato de parracs geia damunt els seus genolls, i sos ulls esmaperduts s'estenien cap al llunyedar, damunt la plana nevada.
Sperver havia seguit el seu camí a mà dreta, dant un tomb immens al voltant de la vella. Vaig tenir penes i treballs a reunir-m'hi.
-Ei!- vaig cridar-li, -què diable fas? ¿És una broma?
-Una broma! No, de cap de les maneres! Déu me'n guard de fer-hi broma amb una cosa així! No sóc pas supersticiós, però aquest encontre em fa basarda.
Aleshores, girant el cap, i veient que la vella no es bellugava, i que el seu esguard seguia sempre en la mateixa direcció, va semblar una mica tranquilitzat.
-Fritz- em va dir amb un aire solemnial, -ets un savi, has estudiat qui sap les coses que jo no en conec ni la primera lletra; doncs bé! aprèn de mí que un hom l'erra cada vegada que es clava a riure d'allò que no entén. No és pas sense raó que anomeno aquesta dona la Pesta Negra. En totes les terres del Schwartz-Wald, no té pas altre nom; però és aquí, al Nideck, on sobretot se'n fa mereixedora!
I el brau subjecte va seguir el seu camí sense afegir cap paraula.
-Vejam, Sperver, explica't més clarament- li vaig dir, -perquè de tot això no n'entenc un borrall.
-Sí, és la perdició de tots nosaltres, aquesta bruixa que veus allà baix; és d'ella que ens vé tot el mal: ella és qui ens el mata, el comte!
-Com és possible? ¿Com pot exercir una influència així?
-Què sé, jo? El que hi ha de positiu és que el primer dia del mal, al moment que al comte li vé el seu atac, no heu de fer sinó pujar a la torre de senyals, i descubrireu la Pesta Negra, com una taca, entre la boscúria de Tiefenbach i el Nideck. Allí roman tota sola, aclofada. Cada dia s'acosta una mica i els atacs del comte es fan més terribles; un hom diria que la sent venir! De vegades, el primer dia, a les primeres tremolors, em diu: -Gedeon, vé, ella!- Jo li sostinc el braç per impedir-li que tremoli; però ell repeteix sempre amb un tartamudeig i els ulls astorats: -Vé! oh! oh! vé!…- Aleshores pujo a la torre d'Huc; miro qui-sap-lo temps… ja saps, Fritz, que tinc bon ull. Al capdavall, entre les bromes llunyanes, a mig camí de cel i terra, veig un punt negre. A l'endemà el punt negre és més gros: el comte de Nideck es fica al llit petant de dents. A l'endemà, un hom destria clarament la vella: els atacs comencen; el comte crida!… A l'endemà la bruixa és al peu de la muntanya: aleshores el comte té les barres closes, la boca li escumeja, els ulls li giravolten. Oh! la brètola… I quan penso que l'he tinguda vint vegades al cap de la meva carrabina i que el pobre comte m'ha aturat d'enjegar-li una bala. Ell em cridava: «No, Sperver, no; gens de sang!…» Pobre home, plànyer la que el mata, perquè el mata, ella, Fritz; el comte ja no té més que la pell i l'os!
El meu brau amic Gedeon veia massa de mal ull la vella perquè fos possible de tornar-lo al seny natural. Altrament, quin home gosaria plantar les fites del que és possible? No veiem cada dia estendre's el camp de la realitat? Aquestes influències ocultes, aquests lligams misteriosos, aquestes afinitats invisibles, tot aquest món magnètic que els uns proclamen amb tota l'ardor de la fe, que els altres discuteixen amb un posat irònic, qui ens respon que demà no esclati al bell mig de nosaltres? És tan fàcil de dir-ne seny natural de la ignorància de tots!
Vaig limitar-me, doncs, a pregar Sperver de moderar la seva fúria, i sobretot que es guardés de fer foc damunt la Pesta Negra, tot advertint-li que això li portaria dissort.
-Ba! me'n ric- va dir, -el pitjor que podrà succeir-me és que em pengin.
-Ja és molt massa per a un home com cal.
-Bé! és una mort com una altra. Un hom fina escanyat, veus-ho aquí. Tal vegada val més això que no pas rebre un cop de martell al cap com a les feridures, o bé no poder dormir, fumar engolir, pair, estornudar, com passa a les altres malalties.
-Pobre Gedeon, raones ben malament, i això que tens la barba grisa.
-Tan barba grisa com voldràs: aquesta és la meva manera de veure. Sempre tinc un canó en el meu fusell carregat amb bala per al servei de la bruixa; de tant en tant en renovo el mixte i si es presenta una avinentesa…
Va acabar el seu pensament amb un gest expressiu.
-L'erraries, Sperver, l'erraries. Sóc del parer del comte de Nideck: -Gens de sang! Hi ha un gran poeta que ha dit: -Totes les ones de l'oceà no poden rentar una gota de sang humana!- Pensa en això, company, i descarrega el teu fusell contra un senglar a la primera ocasió.
Va semblar que aquestes paraules li fessin impressió, a l'ànima del vell caçador furtiu; va baixar el cap i la seva cara va pendre una expressió consirosa.
Pujavem aleshores per les costes boscanes que separen el miserable poblet de Tiefenbach del castell del Nideck.
Havia arribat la nit. Com s'esdevé gairebé sempre després d'una diada clara i freda d'hivern, la neu començava de caure altra vegada, i grans borrallons venien a fondre's damunt la crinera dels nostres cavalls, que renillaven dolçament i doblaven la passa, excitats, ben segur, per la proximitat del recer.
De tant en tant, Sperver mirava cap endarrera amb una inquietud visible; i jo mateix no n'era pas llibert d'una certa aprensió indefinible, tot pensant en l'estranya descripció que el picador m'havia fet de la malaltia del seu senyor.
Altrament l'esperit de l'home s'harmonitza amb la natura que el volta, i, per la meva part, no sé pas cosa tan trista com una boscúria carregada de gebre i batuda pel vent geliu: els arbres tenen un aire ombrívol i petrificat que fa pena de veure.
A mesura que avençàvem, les alzines esdevenien més rares; alguns bedolls, drets i blancs com a columnes de marbre, apareixien a bella distància l'un de l'altre, retallant-se damunt la vitralla fosca dels avetars, quan, de cop i volta, en eixir d'una arbúcia, el vell castell va alçar bruscament al davant nostre la seva negra massa altívola, picada de punts lluminosos.
Sperver s'havia aturat davant d'una porta obrada en forma d'embut entre dues torres, i tancada per una reixa de ferro.
-Ja hi som!- va exclamar, tot decantant-se damunt el coll de son cavall.
Va agafar el peu de cérvol que feia de trucador i hom sentí al lluny el so clar d'una campanada.
Al cap d'alguns minuts d'espera, una llinterna va aparèixer dins les pregonies de la volta, estellant les tenebres, i mostrant-nos, dins l'aureola que formava, un homenet geperut, de barba groga, ample d'espatlles, i abrigat de pells com un gat. Us hauria semblat que era, en mig de les vastes ombres, algun gnom que travessés un somni dels Nibelungs.
Va avençar a pleret i va venir a encastar la seva cara camusa contra la reixa, badant els ulls i fent esforços per a veure'ns en la fosca.
-Ets tu, Sperver?- va dir amb una veu tota ronca.
-Obriràs d'una vegada, Knapwurst?- va exclamar el picador. -No t'adones que fa un fred negre?
-Ah! et reconec- va dir l'homenic. -Sí… sí… ets ben bé tu…Quan parles sembla que vagis a engolir-te la gent de viu en viu.
La porta va obrir-se, i el gnom, tot aixecant la seva llinterna envers mi, amb una ganyota estranya, va saludar-me amb un: -Wilkom, her docter(benvingut siau, senyor doctor),- que semblava voler dir: -Un altre més que se n'anirà igual que els altres!
Després, va tornar a tancar tranquilament la reixa, mentre nosaltres posàvem el peu a terra; i vingué totseguit a pendre la brida dels nostres cavalls.
Tot seguint a Sperver, que pujava l'escala amb passa ràpida, vaig poder-me convèncer que el castell del Nideck mereixia la seva reputació. Era una veritable fortalesa tallada en la pedra, ço que en altre temps s'anomenava castell d'emboscada. Les seves voltes, altes i profundes, repetien a la distància el renou de les nostres passes i l'aire de fora entrant per les espitlleres, feia vacil·lar la flama de les atxes plantades de lluny en lluny a les anelles de la muralla.
Sperver coneixia tots els recons d'aquell estatge espaiós; tan aviat girava cap a la dreta com a l'esquerra. Jo el seguia, desalenat. Finalment va aturar-se damunt un ample replà i va dir-me:
-Fritz, et deixaré un instant amb el servei del castell per a anar a avisar la teva arribada a la jove comtessa Odila.
-Bé, fes el que et semblarà necessari.
-Hi trobaràs el nostre majordom, Tobies Offenloch, vell soldat del regiment de Nideck; havia fet la campanya de França a les ordres del comte.
-Molt bé!
-També veuràs la seva dona, una francesa, que es diu Maria Lagoutte, que es fa passar com a de bona família.
-I per què no?
-És clar; però, entre nosaltres, és, senzillament, una antiga cantinera dels exèrcits de Napoleó. Ens va portar Tobies Offenloch damunt el seu carret, amb una cama perduda, i el pobre home s'hi ha casat per agraïment, comprens?…
-Bé, bé, està entès. Obra d'una vegada, m'estic gelant.
I vaig voler desempallegar-me'n; però Sperver, obstinat com tot bon alemany, volia de totes passades assabentar-me dels personatges amb els quals em trobaria en relació. Continuà, doncs, agafant-me per les trenzilles de la meva ringrava:
-A més, trobaràs Sebalt Krast, el monter major, un minyó trist, però que no hi ha qui li passi la mà per la cara en les sonades de corn; Karl Trumpf, el cellerer; Cristià Becker, en una paraula, tota la nostra gent, si no és que s'hagin ficat al llit.
Aleshores Sperver va empènyer la porta i jo vaig romandre tot embadalit en el llindar d'una sala alta i ombrívola: la sala dels antics guardes del Nideck.
A la primeria, vaig reparar tres finestres al fons, que dominaven el precipici. A mà dreta, una mena de tinell de vella fusta d'alzina, enfosqueïda pel temps; damunt el tinell un barraló, vasos i botelles; a mà dreta una llar gòtica d'ample pavelló, empurpurada per un foc esplèndid, i decorada, a cada cantó, amb escultures que representaven els diversos episodis d'una cacera de senglar a l'Edat Mitjana; finalment, al mig de la sala, una llarga taula, i damunt ella, una llinterna gegantina il·luminant una dotzena de canets amb tapadores d'estany.
Tot això vaig veure-ho d'una llambregada; però el que més em va colpir, van ser els personatges.
Vaig reconèixer el majordom per la seva cama de fusta: un homenet gros, menut, curull, caravermell, amb el ventre que li queia damunt les cuixes, el nas roig i amugronat com un gerd madur; portava una enorme perruca de color de cànem, formant coixinet damunt la nuca, un vestit de peluix verd-poma, amb botons d'acer grans com a escuts de sis lliures; les calces de vellut, la mitja de seda, i la sabata amb fermalls d'argent. Estava dant un tomb a l'aixeta del barraló; un aire de gaudi inexpressable espandia la seva cara rogenca, i sos ulls, a flor de testa, brillaven de perfil com a vidres de rellotge.
La seva dona, la digna Maria Lagoutte, que duia un vestit d'estofa florejada, amb la cara llarga i esgrogueïda com un cuiro antic de Còrdoba, jugava a cartes amb dos servents, greument asseguts en cadires de braços d'erecte respatller. Petites clavilles feses pessigollejaven l'orgue olfactiu de la vella i el d'un altre jugador, mentre que el terç feia l'ullet amb posat maligne, i semblava joiós de veure'ls ajupits sota aquella mena de forques caudines.
-Quantes cartes?- demanava.
-Dues- responia la vella.
-I tú, Cristià?
-Dues…
-Ah! ah!… Ja us he atrapat!… Falleu el rei! falleu l'as!… I aquesta, i aquesta altra… Ah! ah! ah! Un altra clavilla, mestressa! Això us ensenyarà, una vegada més, a fer-nos bocades dels jocs de França!
-Senyor Cristià, no teniu consideràcions per al bell sexe.
-Al joc de cartes, un hom no deu respectes a ningú.
-Però massa veieu que no hi ha lloc per a més.
-Ba! ba! amb un nas com el vostre, sempre hi ha recursos.
En aquest moment, Sperver cridà:
-Companyons, ja sóc aquí!
-Eh! Gedeon… Ja heu tornat?
Maria Lagoutte trasbalsà aviat les seves nombroses clavilles; el gros majordom buidà el seu vas. Tothom va girar-se cap a la nostra banda.
-I missenyor, ha millorat?
-Uix!- Va fer el majordom, tot allargant el llavi inferior, -uix!
-Allò de sempre?
-Si fa no fa- digué Maria Lagoutte, que no apartava l'esguard de mi.
Sperver se'n va adonar:
-Us presento el meu fill nutrici: el Dr. Fritz, del Schwartz-Wald- digué altívolament. -Ah, tot canviarà aquí, mestre Tobies. Ara que Fritz ha arribat cal que aquesta maleïda caparra se'n vagi. Si m'haguessin escoltat abans… En fi, val més tard que no a cap hora.
Maria Lagoutte seguia observant-me. Aquest examen, segons semblava, la satisfeia, perquè va exclamar, tot adreçant-se al majordom:
-Vaja, senyor Offenloch, anem, bellugueu-vos, oferiu seient al senyor doctor. Us quedeu aquí plantat, badant boca com una carpa. Ah! senyor… aquests alemanys!
I la bona dona, aixecant-se com un ressort, va córrer a desempallegar-me del meu mantell.
-Permeteu, senyor…
-Sóu massa bona, benvolguda senyora.
-Doneu, doneu… Fa un temps!… Ah, senyor, quin país!
-Així, doncs, missenyor no va més bé ni més malament- continuà Sperver, tot sacsejant la seva gorra coberta de neu; -arribem a punt. Ei, Kasper, Kasper!
Un homenet, més alt de l'una espatlla que no pas de l'altra i amb un milier de pigues que li esquitxaven la cara, eixí de la llar:
-Veu's-me aquí!
-Bé! aniràs a fer parar, per al senyor doctor, la cambra d'Huc… saps?
-Sí, Sperver, tot seguit.
-Un moment. Pendràs, tot passant, la maleta del doctor; Knapwurst te la remetrà. Pel que fa al sopar…
-Estigueu tranquil; jo me n'encarrego.
-Molt bé; em refio de tu.
L'homenet eixí, i Gedeon, després d'haver-se desgomboldat de la pellissa, ens deixà per a anar a avisar a la jove comtesa, de la meva arribada.
Jo estava verament confós de la sol·licitud de Maria Lagoutte.
-Aneu-vos-en d'aquí, Sebalt- deia al gran monter; -em penso que ja us heu rostit prou d'aquest matí ençà. Asseieu-vos a prop del foc, senyor doctor; deveu tenir fred als peus. Estireu les cames… Això és.
Després, tot oferint-me la seva tabaquera, va fer:
-En gasteu?
-No, benvolguda senyora, gràcies.
-L'erreu,- digué ella tot omplint-se el nas de tabac -l'erreu; és l'encís de l'existència.
Va tornar-se a posar la tabaquera a la butxaca del davantal i afegí al cap d'alguns instants:
-Arribeu a punt; missenyor va tenir ahir el seu segon atac, un atac furiós, ¿veritat, senyor Offenloch?
-Furiós, talment- digué tot greu el majordom.
-No és cosa estranya- continuà ella, -quan un hom no es nodreix, senyor. Imagineu-vos que l'he vist passar dos dies sense tastar un brou de carn.
-I sense beure un vas de vi,- afegí el majordom, tot creuant les seves mans petites i rodanxones damunt la panxolina.
Vaig creure que havia de decantar la testa per a expressar la meva sorpresa.
Tot seguit mestre Tobies Offenloch vingué a asseure's a la meva dreta i em digué:
-Senyor doctor, creieu-me, ordeneu-li una botella de markobrünner per dia.
-I una ala d'aviram a cada àpat,- interrompé Maria Lagoutte. -El pobre home està magre que fa por.
-Tenim markobrünner de seixanta anys- continuà el majordom, -perquè els francesos no se l'han pas begut tot, com suposa la senyora Offenloch. Podríeu també ordenar-li de beure de tant en tant una bella glopada de johannisberg; no hi ha cosa com aquest vi per a tornar el delit a un home.
-Temps era temps- digué el monter major amb un aire melangiós, -temps era temps que missenyor feia dues grans caceres per setmana i es trobava bellament; i d'ençà que no caça que està malalt.
-És molt senzill- observà Maria Lagoutte, -els aires obren la gana. El senyor doctor hauria de prescriure-li tres grans caceres per setmana, per a guanyar el temps perdut.
-Amb dues n'hi hauria prou- afegí greument el monter, -amb dues n'hi hauria prou. També cal que els gossos reposin; els gossos són criatures de Nostre Senyor com els homes.
Hi hagué alguns instants de silenci; mentrestant, jo sentia com el vent fuetejava els vidres i s'entafurava per les espitlleres amb bròfega xiuladissa.
Sebalt havia posat la cama dreta damunt la cama esquerra, i, amb el colze damunt el genoll, el mentó dins la mà, mirava el foc amb una tristesa de no dir. Maria Lagoutte, després d'un nou pessic al seu tabac, l'endegava dins la tabaquera, i jo reflexionava en l'estranya xacra que ens mena a empaitar-nos recíprocament a cop de consells.
En aquell moment el majordom s'aixecà.
-El senyor doctor voldrà beure un vas de vi, veritat?- digué, tot recolzant-se al respatller de la meva cadira de braços.
-Us regracio; mai no bec abans d'anar a veure un malalt.
-Com? ni un vaset de vi?
-Ni un vaset de vi.
Va obrir uns ulls com unes taronges i va mirar la seva dona amb un aire tot sorprés.
-El senyor doctor té raó- digué ella, -jo sóc del mateix tarannà; m'estimo més beure als àpats, i pendre una copa de cognac després. En el meu país les senyores prenen cognac; i és més distingit que no pas el kirsch!
Amb prou feines acabava Maria Lagoutte aquestes explicacions, quanSperver entreobrí la porta i em va fer senyal que el seguís.
Vaig saludar la honorable colla i, mentre entrava al corredor, vaig sentir com la dona del majordom deia al marit:
-Està molt bé aquest jove; i quin bell carrabiner se'n faria!
Sperver semblava inquiet; no deia cap paraula; jo mateix estava tot consirós.
Algunes passes sota les voltes tenebroses del Nideck esborraren completament del meu esperit les figures grotesques de mestre Tobies i de Maria Lagoutte, pobres petits éssers inofensius que vivien, com l'ornitomisa sota l'ala poderosa del voltor.
Ben aviat Gedeon va obrir-me una habitació sumptuosa, parada de vellut violeta, empavellonada d'or. Un llum de bronze, posat a l'extrem de la llar i cobert d'un globus de cristall sense transparència, l'il·luminava vagament. Pells totes espesses esmortien la fressa de les nostres passes. Hom hauria dit que allò era l'asil del silenci i la meditació.
Tot entrant, Sperver aixecà un doll de feixugues draperies que velaven un finestratge ogival. Vaig veure com capbussava la mirada dins l'abisme i vaig compendre el seu pensament: mirava si la bruixa era encara allà baix, aclofada entre la neu, al mig de la plana; però no veié res, perquè la nit era pregona.
Jo, havia dat algunes passes, i destriava, sota la pàl·lida irradiació del llum, una blanca y frèvola criatura, asseguda en una gòtica cadira de braços, no pas lluny del malalt; era Odila de Nideck. Son llarg vestit de seda negre, sa actitut somniosa i resignada, la distinció ideal de sos trets, recordaven aquelles místiques creacions de l'Edat Mitjana, que l'art modern abandona sense aconseguir de fer-nos-les oblidar.
¿Què va passar dins la meva ànima a la vista d'aquella blanca estàtua?
No ho sé pas, Hi hagué quelcom de religiós en la meva emoció: Una música interior em recordà les velles balades de la meva primera infantesa, aquells càntics piadosos que les bones dides del Schwartz-Wald cantussegen per adormir les nostres primeres tristeses.
En acostar-me, Odila s'havia aixecat.
-Sigueu benvingut, senyor Doctor,- em digué amb una simplicitat corprenedora; i després, tot assenyalant amb el gest l'alcova on reposava el comte, féu: -El meu pare és allà.
Vaig inclinar-me profundament i sense respondre, de tant commòs que estava; vaig acostar-me al llit del malalt.
Sperver, dret a l'espona, aixecava el llum amb una mà, i tenia a l'altra la gorra llarga de pells. Odila era a la meva esquerra. La llum, garbellada pel vidre sense transparència, queia dolçament damunt el rostre del comte.
Des del primer instant, va colpir-me l'estranya fesomia del senyor de Nideck, i, a desgrat de tota l'admiració respectuosa que acabava d'inspirar-me la filla, no vaig poder-me estar de dir-me: -És un llop vell!
Verament, aquella testa grisa de cabells rasos, inflada darrera les orelles d'una manera prodigiosa i amb la cara singularment allargada; l'estretor del front en el cim, la seva amplària a la base; la disposició de les parpelles, acabades en punta al naixement del nas, vorejades de negre i cobrint imperfectament el globus del ull entelat i fred; la barba curta i espessa espandint-se al voltant de les barres ossoses, tot en l'aspecte d'aquell home em féu estremir, i estranyes idees sobre les afinitats animals em travessaren l'esperit.
Vaig dominar la meva emoció i vaig agafar el braç del malalt: era sec, nerviós; la mà era petita i ferma.
Des del punt d'esguard mèdic, vaig trobar un pols dur, freqüent febril, una exasperació que gairebé arribava al tètanos.
Què calia fer?
Jo reflexionava. D'una banda, la comteseta ansiosa, de l'altra,Sperver, procurant de llegir en els meus ulls el que pensava, atent,espiant els meus menors gestos… m'imposaven una penosa cohibició.Tanmateix, vaig reconèixer que no hi havia res de seriós a empendre.
Vaig deixar el braç, vaig escoltar la respiració. De tant en tant una mena de sanglot aixecava el pit del malalt, després el moviment reprenia el seu curs, s'accelerava i esdevenia panteixant. El pesombre oprimia evidentment aquell home. Epilepsia o tètanos, que hi feia?… Però la causa… la causa… Veu's aquí el que m'hauria calgut conèixer i el que no podia assolir.
Vaig girar-me tot pensívol.
-Què cal esperar, senyor?- em demanà la donzella.
-La crisi d'ahir és a les acaballes, senyora. Caldria prevenir un nou atac.
-És possible, senyor doctor?
Anava a respondre amb alguna generalitat científica, no gosant de pronunciar-me d'una manera positiva, quan els sons llunyans de la campana del Nideck colpiren les nostres orelles.
-Forasters!- digué Sperver.
Va haver-hi un instant de silenci.
-Aneu a veure qui és!- digué Odila, el front de la qual s'havia lleugerament aombrat. Déu meu! Com hi ha manera d'exercir els deures de la hospitalitat en circumstàncies aixís?… És imposible!
Gairebé de seguida la porta es va obrir; una testa rossa i rosada aparegué en l'ombra i digué en veu baixa:
-El senyor baró de Zimmer-Bluderic, acompanyat d'un seguidor, demana asil al Nideck… S'ha perdut a la muntanya.
-Està bé, Gretchen,- respongué la comtesa dolçament, -Aneu a avisar al majordom que rebi al senyor baró de Zimmer. Que li faci entendre bé que el comte està malalt i només això li impedeix de fer-li ell mateix els honors de casa seva. Que hom desperti al servei per a ben tractar-lo i que tot sigui fet així com és escaient.
No hi hauria manera d'expressar la noble simplicitat de la jove castellana en donar aquestes ordres. Si la distinció sembla hereditària en certes famílies, és que el compliment dels deures de l'opulència eleva l'ànima.
Tot admirant la gràcia, la dolcesa d'esguard i la distinció de Odila de Nideck, el seu perfil d'una puresa de línies que hom no troba sinó en la flor de l'aristocràcia, aquestes idees em passaven per la ment, i endebades cercava quelcom que hi fos comparable en les meves recordances.
-Aneu, Gretchen- digué la jove comtesa, -enllestiu.
-Sí, senyora.
La cambrera s'allunyà, i jo vaig romandre encara alguns segons sota l'encís de les meves impressions.
Odila s'havia girat.
-Ja ho veieu, senyor- digué amb somriure melangiós, -és impossible d'abandonar-se al dol; cal, sens treva, migpartir-se entre els propis afectes i el món.
-És veritat, senyora- vaig respondre, -les ànimes triades pertanyen a tots els infortunis: el viatger esgarriat, el malalt, el pobre sense pa, tothom té el dret de reclamar-ne la seva part. Perquè Déu les ha fetes, com els estels, per la felicitat de tots.
Odila baixà les llargues parpelles, i Sperver m'estrenyé dolçament la mà.
Al cap d'un instant, ella afegí:
-Ah! senyor, si salvéssiu el meu pare!…
-Com he tingut l'honor de dirvos-ho, senyora, la crisi és acabada,Cal impedir-ne el retorn.
-Espereu de conseguir-ho?
-Amb l'ajut de Déu sens dubte, senyora; no és pas impossible. Ara hi reflexionaré.
Odila, tota commosa, m'acompanyà fins a la porta. Sperver i jo travessarem l'avantcambra, on vetllaven alguns servents, tot esperant les ordres de llur mestressa. Acabavem d'entrar al corredor, quan Gedeon, que anava endavant, es girà de cop i volta i féu, tot mirant-me de fit a fit i posant les mans damunt les meves espatlles:
-Vejam, Fritz, jo sóc home, a mi pots dir-m'ho tot: ¿què en penses?
-No hi ha res a témer per aquesta nit.
-Bé, ja ho sé això, ja ho has dit a la comtessa; però, i demà?
-Demà?
-Sí, no giris el cap. Suposant que tu no poguessis destorbar que l'atac tornés, escolta Fritz, francament, ¿et penses que hi trobaria la fi?
-És possible, però no ho crec.
-Ah!- exclamà el brau subjecte, tot saltant d'alegria, -si no ho creus, és que n'estàs segur!
I tot agafant-me de bracet, va arrossegar-me cap a la galeria. Amb prou feines hi posàvem els peus, quan el baró de Zimmer-Bluderic i el seu seguidor se'ns aparegueren, precedits de Sebalt que portava una atxa encesa. Se n'anaven a llur cambra, i aquests dos personatges, amb el mantell tirat damunt d'espatlla, les botes blanes a la hongaresa que'ls pujaven fins als genolls, el cos apretat dins llargues levites d'un verd pistatxo amb galons, el casquet d'orsell enfonzat al cap, el coltell de caça a la cintura, tenien quelcom d'estranyament pintoresc a la claror blanca de la reïna.
-Vès!- digué Sperver, -si no m'enganyo, són aquella gent de Friburg.Ens han seguit de prop.
-Poc t'enganyes: són ben bé ells. Reconec al més jove per son cos altívol; té perfil d'àguila i porta el bigoti a la Wallenstein.
Ells van desaparèixer per una galeria lateral.
Gedeon prengué una atxa a la pared i em guià per un dèdal de corredors, de passadissos, de voltes altes, baixes, de punt d'ametlla, de mig punt. Que sé jo? No se'n veia la fi.
-Veu's aquí la sala dels Margraves- deia ell, -veu's aquí la sala dels retrats, la capella, on no es diu la Missa d'ençà que Ludwig el Calb es va fer protestant. Veu's aquí la sala d'armes.
Totes aquestes coses m'interessaven mediocrement.
Després d'haver pujat qui-sab-lo amunt ens calgué tornar a davallar una rastellera de graons. Finalment, gràcies a Déu vam arribar davant una porteta massissa. Sperver es va treure una clau descomunal de la butxaca, i, tot passant-me l'atxa, digué:
-Ves-hi amb compte amb el llum. Para esment.
Al mateix temps va empènyer la porta i l'aire fred del defora va entrar en el passadís. La flama es va posar a fer torterols, enjegant guspires en totes direccions. Em vaig creure davant d'un abisme, i vaig recular, esglaiat.
-Ah! ah! ah!- exclamà el monter, obrint la bocassa fins a les orelles, -un hom diria que tens por, Fritz!… Vés endavant… No tinguis por de res… Som a la cortina de muralla que va del castell a la torre vella.
I el brau subjecte va eixir per a donar-me l'exemple.
La neu obstruia aquella plataforma de granítica balustrada; el vent l'escombrava amb xiulets immensos. Qui hagués vist de la plana estant la nostra atxa escabellada, hauria pogut dir-se: -Què hi fan allà dalt, dins el nuvolar? Per què es passegen en aquestes hores?
-La vella bruixa potser ens albira,- vaig pensar dintre meu, i aquesta idea em va dar esgarrifances. Vaig estrényer els plecs de les meves calces, i amb la mà damunt el meu feltre vaig començar de córrer darrera Sperver. Ell alçava la llum per indicar-me el camí i caminava a grans gambades.
Vam entrar precipitadament a la torra, i després a la cambra d'Huc. Una flama vivent va saludar-nos amb sos joiosos espetecs: quina felicitat de tornar-se a trobar a recer d'espesses muralles!
M'havia aturat mentres Sperver tornava a tancar la porta, i, tot contemplant aquell antic estatge vaig exclamar:
-Alabat sia Déu! Al capdavall podrem reposar.
-Davant una bona taula- Gedeon va afegir-hi. -Contempla'm això, en comptes de palplantar-te com un badoc: una cuixeta de cabirol, un parell de gallines boscanes, un llussó de dors blau i boca guarnida de julivert. Viandes fredes i vins calents: així m'agrada. Estic content de Kasper; ha entès bé les meves ordres.
Deia veritat, el brau Gedeon. «Viandes fredes i vins calents», perquè davant la flama, una magnífica renglera d'ampolles sofrien la delitosa influència de l'escalfor.
Davant aquell espectacle, vaig sentir que en mi es desvetllava una veritable fam canina; però Sperver, que era home entès en conveniències, em va dir:
-Fritz, no ens hi acuitem, el temps no manca, posem-nos amb tota comoditat; les gallines boscanes poc tenen cap idea d'aixecar el vol. Primerament, les botes et deuen fer mal: quan un hom ha galopat vuit hores seguides és bo de canviar de calçat; aquest és el meu principi. Vejam seu, posa la bota entre les meves cames… bé… ja la tinc… Ja en tenim una!… Anem per l'altra… Això és!… Colga els peus en aquests esclops, treu-te les calces i tira't aquest abric a l'espatlla. Molt bé!
Ell va fer igual, i després, amb veu estentòrea:
-Ara, Fritz- va exclamar, -cap a la taula! Treballa tu per la teva banda, com jo per la meva. I sobretot recorda't del vell proverbi alemany: «Si és el diable qui ha fet la sed, ben segur que és Nostre Senyor qui ha fet el vi».
Menjàvem amb aquell entrenament sortós que procuren deu hores de camí a través de les neus del Schwartz-Wald.
Sperver, encetant successivament la cuixa de cabirol, les gallines boscanes i el llussó, murmurava, amb la boca plena:
-Tenim boscos! tenim altes brugueres! tenim estanys!
Després es decantava cap al respatller de la cadira de braços, i agafant a l'atzar una ampolla, afegia:
-També tenim comellars, verds a la primavera i empurpurats a la tardor! A la teva salut, Fritz!
-A la teva, Gedeon!
Feia goig de veure'ns; ens admiràvem l'un l'altre.
La flama espetegava, dringaven les forquilles, les barres galopaven, gorgolaven les ampolles, els vasos brindaven; i, al defora, el vent de les nits d'hivern, el vent poderós de la montanya, cantava el seu himne funerari, aquell himne estrany, desolat que entona quan els esquadrons de núvols es precipiten els uns damunt els altres, es donen càrregues, s'engoleixen, i la lluna esblaimada contempla l'abraonament eternal!
Mentrestant el nostre apetit es calmava. Sperver havia omplert el veire d'un vi vell de Brumberg, i l'escuma s'estremia damunt sos caires espaiosos. Va presentar-me'l tot exclamant:
-Per al guariment del senyor Yeri-Hans de Nideck. Beu fins a la darrera gota, Fritz, per tal que Nostre Senyor ens escolti!
Així fou complert. Després omplí de bell nou, i havent repetit amb veu ressonant:
-Per al guariment de l'alt i poderós senyor Yeri Hans de Nideck, mon senyor!- va buidar-lo greument, a son torn.
Aleshores una satisfacció profunda envaí el nostre ésser i ens sentirem feliços de trobar-nos al món.
Jo vaig estirar-me en la meva cadira de braços, amb el nas enlaire i els braços penjants, i vaig posar-me a contemplar el meu estatge.
Era una volta baixa, tallada a la roca viva, un veritable forn d'una sola peça que arribava, a tot estirar, a dotze peus al punt més alt de la síndria. Al capdavall de tot, vaig veure una mena de ninxo gran, on hi havia el meu llit, un llit ran de terra, que tenia, crec, una pell d'ós per abrigall; i en aquell ninxo gran n'hi havia un altre de més petit, agençat amb una estatueta de la Mare de Déu, tallada en el mateix bloc granític i coronada amb una tofa d'herbes marcides.
-Mira la teva cambra,- digué Sperver. -En nom de Déu, no és pas solemnial, no és pas tan bella cosa com les cambres del castell. Aquí, som a la torra d'Huc; això és vell com la muntanya, Fritz, això ja vé del temps de Carlemany. En aquell temps, comprens, la gent encara no sabia construir voltes altívoles, grans, rodones i punxagudes: foradaven la pedra.
-Tanmateix m'has ficat dins un cau ben estrany, Gedeon.
-Cal que ho entenguis, Fritz, aquesta és la sala d'honor. Aquí s'estatgen els amics del comte quan en venen; comprens, l'antiga torre d'Huc, és el millor que hi ha.
-De quin Huc em parles?
-I ara! d'Huc el Llop!
-Com s'entén, Huc el Llop?
-Sens dubte; el cap de la nissaga dels Nideck, un minyonàs ferreny, ja t'en responc. Va venir a establir-se aquí amb una vintena de soldats i d'alabarders de la seva colla. Van enfilar-se a aquest penyal, el més alt de la muntanya. Ja ho veuràs demà. Van bastir aquesta torre, i després, per ma fe, van dir-se: -Som els senyors! Dissortats aquells que voldràn passar sense pagar rescat; els caurem damunt com a llops; ens menjarem la llana que duguin a l'esquena, i si el cuiro segueix a la llana, força millor! D'aquí estant, veurem qui sab quins llunyedars: veurem les alfraus del Rheethal, del Steinbach, de la Roca-Plana, de tota la llargada del Schwartz-Wald. Pobres dels mercaders!- I massa van fer-ho, aquells minyons, així com ho havien dit. Huc el Llop n'era el capitost. És Knapwurst qui m'ho ha contat això, de part de vespre tot vetllant.
-Knapwurst?
-El geperudet… ja el coneixes… el que ens ha obert el reixat. Un subjecte ben estrabul·lat, Fritz: sempre encauat a la Biblioteca!
-Ah! ¿hi teniu un savi a Nideck?
-Sí, el brètol!… en lloc de romandre a la porteria, passa tot el dia de Déu sacsejant la pols dels vells pergamins de la família. Va i vé pels prestatges de la Biblioteca; sembla una ratota. Aquest Knapwurst coneix tota la nostra història millor que no pas nosaltres mateixos. Ell sí que te'n amollaria de coses, Fritz. En diu cròniques, d'això!… Ah! ah! ah!
I Sperver, alegrat pel vi vell, va riure uns quants moments sense saber gairebé perquè.
-Aixís és, Gedeon- vaig continuar jo, -que aquesta torre s'anomena la torre d'Huc… d'Huc el Llop?
-Ja t'ho he dit, què diable!… T'estranya, això?
-No!
-I sí! t'ho veig a la cara, somieges alguna cosa. Què és això que et fa somniejar?
-Déu meu… no és pas el nom d'aquesta torre el que m'estranya. El que em fa cavilar, és que tú, vell caçador furtiu, tu, que d'ençà de la teva infantesa no has vist sinó les sagetes dels avets, els cims nevats del Wald-Horn, les afraus del Rheethal; tu que en tota la teva jovenesa no has fet altra cosa que riure't dels guardes del comte de Nideck, i corre pels tiranys del Schwartz-Wald, i batre les arbúcies i respirar l'aire sens fites, el ple sol, la vida lliure de les boscúries, ara siguis aquí, i jo et trobi al cap de setze anys dins aquest budell de granit roig; això és el que m'estranya i no sé capir. Vejam Sperver, cala foc a la pipa i conta'm com això s'ha esdevingut.
El vell caçador furtiu va extreure de son gec de cuiro un cap de pipa negra; va atapair-lo lentament, va recollir a la palma de la mà un carbó que va posar damunt la pipa setmesona, i després, aixecant el nas enlaire, amb els ulls aturats a l'atzar, va respondre amb un posat tot pensívol:
-Els falcons, els gerifalts, els esparvers, arribats a la vellura després d'haver batut qui-sab-lo temps la plana, acaben niuant al trau d'un penyal!
Sí, és veritat, m'ha plagut l'aire sens fites, i em plau encara; però en lloc d'enfilar-me a una branca alta, amic, i que el vent m'escometi, prefereixo de tornar entrar a dins la meva caverna a beure-hi una glopada forta…, a esmicolar tranquilament un troç de carn caçada, i aixugar les meves plomes vora d'un foc esponerós. El comte de Nideck no el menyspreua pas al vell falcó, Sperver, el veritable bosquetà. Un vespre, va trobar-me al clar de lluna i em va dir: -Companyó que caces tot sol, vina a caçar amb mi. Tens el bec punyent i bona urpa. Bé, doncs, caça, ja que aquest és el teu natural; però caça amb el meu consentiment perquè jo sóc l'àguila de muntanya, em dic Nideck!
Sperver va callar alguns instants i en acabat afegí:
-Per ma fe! Caço encara, com en altres temps, i bec tranquilament amb un amic una ampolla d'Affenthal o de…
En aquell moment una empenta va sorollar la porta. Sperver es va interrompre i va parar l'oïda.
-És una rauxada de vent- vaig dir-li.
-Oi no, és altra cosa. No sents la pota com grata…, és un gos escapat… Obre, Lieverlé! obre Blitz!- va exclamar el brau subjecte tot alçant-se; però encara no havia dat dues passes, que un ca danés formidable entrava d'una embranzida dins la torra i venia a plantar-li les potes a les espatlles, tot llepant-li amb la seva llenguassa rosa, la barba i les galtes, fent petits esgarips comnovedors de joia.
Sperver li va passar el braç al damunt del coll, i féu tot girant-se cap a mi:
-Fritz, quin home m'estimaria tant?… Mira'm aquest cap, aquests ulls, aquest dentat!
Li arremangava els llavis i em feia admirar uns ullals que haurien esqueixat un búfal. Després, tot rebutjant-lo amb prou esforç, perquè el gos redoblava sos afalacs, va dir:
-Deixa'm estar, Lieverlé; massa ho sé que m'estimes. En nom de Déu, qui m'estimaria si no m'estimessis tú!
Mai no havia vist un animal tan terrible com aquest Lieverlé; la seva alçària atenyia dos peus i mig. Era un formidable gos d'atac, de front ample, llis, de pell fina, un teixit de nervis i de muscles entortolligats; d'ull viu, de pota allargada, de cos minço, d'estampa dilatada, fort d'espatlles i lloms, però sense el do de flairar. Doneu a aquests animals el nas del basset i mai més hi ha caça!
Sperver havia vingut altra vegada a asseure's, i pasava la mà damunt la testa del seu Lieverlé amb orgull, i me n'enumerava les qualitats greument.
Lieverlé semblava que el comprengués.
-Veus,Fritz, aquest gos t'escanya un llop d'un cop de barres. És el que hom anomena un animal perfecte, tant per l'ardidesa com per la força. No ha complert els cinc anys; té tota la vigor. No cal que et digui que està ensenyat per la caça del senglar. Cada vegada que en trobem un escamot, tinc por pel meu Lieverlé: té l'escomesa massa franca i va de dret, com una sageta. Així és que cal anar amb compte amb les morrades del sanglà… és una cosa que m'esgarrifa. Colga't aquí, Lieverlé, colga't damunt l'esquena.
El gos va obeïr, exhibint a nostres ulls els seus flancs de color de carn.
-Mira, Fritz, aquesta ratlla blanca, sense pèl endinzada sota la cuixa i que va fins al pit: és un senglar qui li ha feta! Pobre animal!… Poc amollava l'orella. Vam seguir la pista per la sang. Vaig ser el primer d'arribar. En veure el meu Lieverlé, vaig fer un crit; jo que salto a terra, m'hi abraono, l'embolcallo dins el mantell i arribo aquí. Estava fora de test! Sortosament els budells no n'eren atacats. Vaig recosir-li el ventre. Ah diable! udolava!… patia!… però al cap de tres dies, ja es llepava: gos que es llepa, gos salvat! Ei, Lieverlé, ¿te'n recordes? Això fa que ens estimem nosaltres dos!
N'estava verament enternit de l'afecte de l'home per aquell gos i del gos per aquell home; es miraven l'un a l'altre fins al més pregon de l'ànima. El gos agitava la seva cua; l'home tenia llàgrimes als ulls.
Sperver continuà:
-Quina força!… Mira, Fritz, ha petat la corda per venir-me a veure; una corda de sis brins; ha trobat el meu rastre! Té, Lieverlé, atrapa'l!
I va llençar-li la resta de la cuixa de cabirol. Les barres del gos, en haver-la, feren un renou terrible, i Sperver, tot mirant-me amb un somriure estrany, va dir:
-Fritz, si t'agafés pel seient de les calces, no aniries pas gaire lluny!
-En nom de Déu, jo i qualsevol que fos!
El gos anà a estendre's sota el pabelló de la llar, tot allargant la gran esquena magre, amb la cuixa de cabirol entre les potes del davant. Sparver el mirava de cua d'ull, amb satisfacció. L'òs s'esmicolava sota el dentat: a Lieverlé li plaia el moll.