II«...y la otra le calçó la espuela, con la qual le passó casi el mismo coloquio que con la de la espada.» (Don Quijote,I, 3.)En descriure’ns Cervantes la graciosa manera amb què l’hostaler féu cavaller a D. Quixot, i en dir-nos com aquelles fembres bordelleres li calçaren l’esperó i li cenyiren l’espasa, dóna matèria a Clemencín per a escriure una llarga nota on esmenta el costum que hi havia d’ésser les dames les protagonistes en el menester que a D. Quixot li fan la Tolosa i la Molinera, i de pas cita passatges delRomancero, de l’Amadís de Gaulai delPolicisne de Boecia, on es demostra que ço que feren a l’heroi de la Manxa, si bé de manera ridícola, amb gran pompa ho havien fet a altres cavallers. Però tan diligent crític escriu que «fué singular la ceremonia con que Tirante el Blanco recibió la orden de caballería», i tot seguit copia les paraules que dirigeix el rei d’Anglaterra al novell cavaller, citant el bes que li dóna a la boca, i no deixant d’esmentar el que set donzelles li cenyiren l’espasa i quatre cavallers li calçaren els esperons; coses aquestes que es troben en elTirant(cap. 59).Si Clemencín hagués conegut elLibre de l’Orde de Cavayleriade l’ermità de Randa, no s’hauria admirat del bes a la boca que el rei d’Anglaterra fa al jove paladí, car sabria que el cavaller «en significança de caritat deu besar a escuder» (IV,II), i en lesPartidases llegeix que «hale de besar en señal de paz e de hermandad, que debe ser guardada entre los caballeros» (part. 2, tít.XXI, lleiXIV). El bes a la boca és fet en senyal d’extrem amor, en el front és bes paternal, i el que’s fa a la mà o als peus és en senyal de submissió o acatament. En elTiranthi trobàrem exemples de ço que hem dit, però solament senyalarem el que fa al·lusió a la nostra nota. Quan la reina d’Etiopia, la muller del rei Escariano, va a la cort de Constantinoble per a saludar als emperadors, surt a rebre-la la princesa Carmesina, i ens diu el novel·lista que, «plegant la Reyna dauant la Princesadona dels genolls en la dura terra, e la excelsa senyora la pres per lo bras, leua la de terra, e besa la tres voltes en senyal de molta amor», i si aquí no ens diu on la besà, poc després ens fa saber que «ana la Reyna a la Emperadriu, e volgue li besar la ma, e la Emperadriu no u consenti, mas besa la tres voltes en la boca per mostrar li major amor». (Cap. 463.)En terres franceses, les paraules que dirigia al novell cavaller aquell qui l’armava, eren aquestes: «Au nom de Dieu, de Saint Georges et de Saint Michel, je te fais chevalier». Per tant, no deu estranyar-se Clemencín que a Anglaterra, que és on fan cavaller a Tirant, li parli el rei, de Sant Jordi: primer com patró que és de la cavalleria, i segon, per ser-ho del país, com així mateix ho és de Catalunya.El que set donzelles li posin l’espasa i quatre cavallers els esperons, són coses que al nostre entendre donen més solemnitat a l’acte; i la significació del nombre, també la trobem encertada, per quant per sobre de tot el cavaller deu ser cristià, com ja ens digué el Doctor Il·luminat: «ofici de Cavayler es mantenir e defendre la Sancta Fe Catholica». (II, 2.)Havem de dir que no sempre intervenien donzelles a l’acte d’armar cavaller. En elBaladro del Sabio Merlín(cap.CCCVI) es llegeix «que en aquel tiempo era tal costumbre en la Gran Bretaña, que quando hazian cauallero nouel, que le vestian saya de xamete blanco, e despues loriga, e despues ponianle la espada en la mano, y en tal manera yua a oyr la missa e qualquier lugar que fuesse, e despues que oyan la missa ceñiale la espada aquel que lo auia de fazer cauallero»; i enElVIIIlibro de Amadís de Gaula(cap.XIV) es veu com armen cavaller a Lisuarte, fill d’Esplandian, i a Lispan, fill del rei d’Espanya; i hem de dir que el rei de Roma, que es qui armà cavaller al primer, li calçà l’esperó, Florisando li donà l’espasa, Arquesil li posà l’elm i Florestan l’escut; tot seguit Lisuarte féu cavaller a Lispan posant-li l’esperó dret, l’espasa li fou cenyida per l’Emperadriu, la princesa Elisena li donà l’elm i la princesa Teodora l’escut.També hem de dir que de vegades es feien cavallers sense aquest aparell de vetllar les armes, oir missa, combregar i altres actes que es descriuen en els llibres de cavalleries; recordi’s queen ple camp de batalla el fill del senyor de Malvehí demanà a Tirant que el fes cavaller, i aquest ho féu tot seguit (cap. 140); també en elCuriales veu una cosa per l’estil en dir-nos el novel·lista que «Curial s atura e mira vers aquella part on l Emperador era e ana vers ell, e ficant lo genoll lo requeri que l fes cavaller. L Emperador deualla en una de les scales de la sua loia, e acostant se Curial lo feu caualler...» (p. 41).Com s’ha pogut veure, hi havien moltes maneres d’armar o fer cavallers, car, com diu amb molt bon encert l’hostaler que féu cavaller a D. Quixot, «todo el toque de quedar armado cauallero, consistia en la pescoçada y en el espaldarazo, según él tenia noticia del ceremonial de la orden» (I, 3), i encara que no era molt entès en afers de cavalleria, aquí demostra que en sabia quelcom, per quant ens diu l’autor deCurialque Febus, fill del comte de Foix, «complit lo manament de son pare, no sabent qui era lo Caualler de les spases ana enuers ell, e tant lo cerca que l troba, e dix li ço que lo Comte li hauia dit, suplicant li que l fes caualler. Lo Rey alsa la spasa e donant li-n pel cap dix:—Deus te fara bon caualler» (p. 217).
II«...y la otra le calçó la espuela, con la qual le passó casi el mismo coloquio que con la de la espada.» (Don Quijote,I, 3.)En descriure’ns Cervantes la graciosa manera amb què l’hostaler féu cavaller a D. Quixot, i en dir-nos com aquelles fembres bordelleres li calçaren l’esperó i li cenyiren l’espasa, dóna matèria a Clemencín per a escriure una llarga nota on esmenta el costum que hi havia d’ésser les dames les protagonistes en el menester que a D. Quixot li fan la Tolosa i la Molinera, i de pas cita passatges delRomancero, de l’Amadís de Gaulai delPolicisne de Boecia, on es demostra que ço que feren a l’heroi de la Manxa, si bé de manera ridícola, amb gran pompa ho havien fet a altres cavallers. Però tan diligent crític escriu que «fué singular la ceremonia con que Tirante el Blanco recibió la orden de caballería», i tot seguit copia les paraules que dirigeix el rei d’Anglaterra al novell cavaller, citant el bes que li dóna a la boca, i no deixant d’esmentar el que set donzelles li cenyiren l’espasa i quatre cavallers li calçaren els esperons; coses aquestes que es troben en elTirant(cap. 59).Si Clemencín hagués conegut elLibre de l’Orde de Cavayleriade l’ermità de Randa, no s’hauria admirat del bes a la boca que el rei d’Anglaterra fa al jove paladí, car sabria que el cavaller «en significança de caritat deu besar a escuder» (IV,II), i en lesPartidases llegeix que «hale de besar en señal de paz e de hermandad, que debe ser guardada entre los caballeros» (part. 2, tít.XXI, lleiXIV). El bes a la boca és fet en senyal d’extrem amor, en el front és bes paternal, i el que’s fa a la mà o als peus és en senyal de submissió o acatament. En elTiranthi trobàrem exemples de ço que hem dit, però solament senyalarem el que fa al·lusió a la nostra nota. Quan la reina d’Etiopia, la muller del rei Escariano, va a la cort de Constantinoble per a saludar als emperadors, surt a rebre-la la princesa Carmesina, i ens diu el novel·lista que, «plegant la Reyna dauant la Princesadona dels genolls en la dura terra, e la excelsa senyora la pres per lo bras, leua la de terra, e besa la tres voltes en senyal de molta amor», i si aquí no ens diu on la besà, poc després ens fa saber que «ana la Reyna a la Emperadriu, e volgue li besar la ma, e la Emperadriu no u consenti, mas besa la tres voltes en la boca per mostrar li major amor». (Cap. 463.)En terres franceses, les paraules que dirigia al novell cavaller aquell qui l’armava, eren aquestes: «Au nom de Dieu, de Saint Georges et de Saint Michel, je te fais chevalier». Per tant, no deu estranyar-se Clemencín que a Anglaterra, que és on fan cavaller a Tirant, li parli el rei, de Sant Jordi: primer com patró que és de la cavalleria, i segon, per ser-ho del país, com així mateix ho és de Catalunya.El que set donzelles li posin l’espasa i quatre cavallers els esperons, són coses que al nostre entendre donen més solemnitat a l’acte; i la significació del nombre, també la trobem encertada, per quant per sobre de tot el cavaller deu ser cristià, com ja ens digué el Doctor Il·luminat: «ofici de Cavayler es mantenir e defendre la Sancta Fe Catholica». (II, 2.)Havem de dir que no sempre intervenien donzelles a l’acte d’armar cavaller. En elBaladro del Sabio Merlín(cap.CCCVI) es llegeix «que en aquel tiempo era tal costumbre en la Gran Bretaña, que quando hazian cauallero nouel, que le vestian saya de xamete blanco, e despues loriga, e despues ponianle la espada en la mano, y en tal manera yua a oyr la missa e qualquier lugar que fuesse, e despues que oyan la missa ceñiale la espada aquel que lo auia de fazer cauallero»; i enElVIIIlibro de Amadís de Gaula(cap.XIV) es veu com armen cavaller a Lisuarte, fill d’Esplandian, i a Lispan, fill del rei d’Espanya; i hem de dir que el rei de Roma, que es qui armà cavaller al primer, li calçà l’esperó, Florisando li donà l’espasa, Arquesil li posà l’elm i Florestan l’escut; tot seguit Lisuarte féu cavaller a Lispan posant-li l’esperó dret, l’espasa li fou cenyida per l’Emperadriu, la princesa Elisena li donà l’elm i la princesa Teodora l’escut.També hem de dir que de vegades es feien cavallers sense aquest aparell de vetllar les armes, oir missa, combregar i altres actes que es descriuen en els llibres de cavalleries; recordi’s queen ple camp de batalla el fill del senyor de Malvehí demanà a Tirant que el fes cavaller, i aquest ho féu tot seguit (cap. 140); també en elCuriales veu una cosa per l’estil en dir-nos el novel·lista que «Curial s atura e mira vers aquella part on l Emperador era e ana vers ell, e ficant lo genoll lo requeri que l fes cavaller. L Emperador deualla en una de les scales de la sua loia, e acostant se Curial lo feu caualler...» (p. 41).Com s’ha pogut veure, hi havien moltes maneres d’armar o fer cavallers, car, com diu amb molt bon encert l’hostaler que féu cavaller a D. Quixot, «todo el toque de quedar armado cauallero, consistia en la pescoçada y en el espaldarazo, según él tenia noticia del ceremonial de la orden» (I, 3), i encara que no era molt entès en afers de cavalleria, aquí demostra que en sabia quelcom, per quant ens diu l’autor deCurialque Febus, fill del comte de Foix, «complit lo manament de son pare, no sabent qui era lo Caualler de les spases ana enuers ell, e tant lo cerca que l troba, e dix li ço que lo Comte li hauia dit, suplicant li que l fes caualler. Lo Rey alsa la spasa e donant li-n pel cap dix:—Deus te fara bon caualler» (p. 217).
«...y la otra le calçó la espuela, con la qual le passó casi el mismo coloquio que con la de la espada.» (Don Quijote,I, 3.)
«...y la otra le calçó la espuela, con la qual le passó casi el mismo coloquio que con la de la espada.» (Don Quijote,I, 3.)
En descriure’ns Cervantes la graciosa manera amb què l’hostaler féu cavaller a D. Quixot, i en dir-nos com aquelles fembres bordelleres li calçaren l’esperó i li cenyiren l’espasa, dóna matèria a Clemencín per a escriure una llarga nota on esmenta el costum que hi havia d’ésser les dames les protagonistes en el menester que a D. Quixot li fan la Tolosa i la Molinera, i de pas cita passatges delRomancero, de l’Amadís de Gaulai delPolicisne de Boecia, on es demostra que ço que feren a l’heroi de la Manxa, si bé de manera ridícola, amb gran pompa ho havien fet a altres cavallers. Però tan diligent crític escriu que «fué singular la ceremonia con que Tirante el Blanco recibió la orden de caballería», i tot seguit copia les paraules que dirigeix el rei d’Anglaterra al novell cavaller, citant el bes que li dóna a la boca, i no deixant d’esmentar el que set donzelles li cenyiren l’espasa i quatre cavallers li calçaren els esperons; coses aquestes que es troben en elTirant(cap. 59).
Si Clemencín hagués conegut elLibre de l’Orde de Cavayleriade l’ermità de Randa, no s’hauria admirat del bes a la boca que el rei d’Anglaterra fa al jove paladí, car sabria que el cavaller «en significança de caritat deu besar a escuder» (IV,II), i en lesPartidases llegeix que «hale de besar en señal de paz e de hermandad, que debe ser guardada entre los caballeros» (part. 2, tít.XXI, lleiXIV). El bes a la boca és fet en senyal d’extrem amor, en el front és bes paternal, i el que’s fa a la mà o als peus és en senyal de submissió o acatament. En elTiranthi trobàrem exemples de ço que hem dit, però solament senyalarem el que fa al·lusió a la nostra nota. Quan la reina d’Etiopia, la muller del rei Escariano, va a la cort de Constantinoble per a saludar als emperadors, surt a rebre-la la princesa Carmesina, i ens diu el novel·lista que, «plegant la Reyna dauant la Princesadona dels genolls en la dura terra, e la excelsa senyora la pres per lo bras, leua la de terra, e besa la tres voltes en senyal de molta amor», i si aquí no ens diu on la besà, poc després ens fa saber que «ana la Reyna a la Emperadriu, e volgue li besar la ma, e la Emperadriu no u consenti, mas besa la tres voltes en la boca per mostrar li major amor». (Cap. 463.)
En terres franceses, les paraules que dirigia al novell cavaller aquell qui l’armava, eren aquestes: «Au nom de Dieu, de Saint Georges et de Saint Michel, je te fais chevalier». Per tant, no deu estranyar-se Clemencín que a Anglaterra, que és on fan cavaller a Tirant, li parli el rei, de Sant Jordi: primer com patró que és de la cavalleria, i segon, per ser-ho del país, com així mateix ho és de Catalunya.
El que set donzelles li posin l’espasa i quatre cavallers els esperons, són coses que al nostre entendre donen més solemnitat a l’acte; i la significació del nombre, també la trobem encertada, per quant per sobre de tot el cavaller deu ser cristià, com ja ens digué el Doctor Il·luminat: «ofici de Cavayler es mantenir e defendre la Sancta Fe Catholica». (II, 2.)
Havem de dir que no sempre intervenien donzelles a l’acte d’armar cavaller. En elBaladro del Sabio Merlín(cap.CCCVI) es llegeix «que en aquel tiempo era tal costumbre en la Gran Bretaña, que quando hazian cauallero nouel, que le vestian saya de xamete blanco, e despues loriga, e despues ponianle la espada en la mano, y en tal manera yua a oyr la missa e qualquier lugar que fuesse, e despues que oyan la missa ceñiale la espada aquel que lo auia de fazer cauallero»; i enElVIIIlibro de Amadís de Gaula(cap.XIV) es veu com armen cavaller a Lisuarte, fill d’Esplandian, i a Lispan, fill del rei d’Espanya; i hem de dir que el rei de Roma, que es qui armà cavaller al primer, li calçà l’esperó, Florisando li donà l’espasa, Arquesil li posà l’elm i Florestan l’escut; tot seguit Lisuarte féu cavaller a Lispan posant-li l’esperó dret, l’espasa li fou cenyida per l’Emperadriu, la princesa Elisena li donà l’elm i la princesa Teodora l’escut.
També hem de dir que de vegades es feien cavallers sense aquest aparell de vetllar les armes, oir missa, combregar i altres actes que es descriuen en els llibres de cavalleries; recordi’s queen ple camp de batalla el fill del senyor de Malvehí demanà a Tirant que el fes cavaller, i aquest ho féu tot seguit (cap. 140); també en elCuriales veu una cosa per l’estil en dir-nos el novel·lista que «Curial s atura e mira vers aquella part on l Emperador era e ana vers ell, e ficant lo genoll lo requeri que l fes cavaller. L Emperador deualla en una de les scales de la sua loia, e acostant se Curial lo feu caualler...» (p. 41).
Com s’ha pogut veure, hi havien moltes maneres d’armar o fer cavallers, car, com diu amb molt bon encert l’hostaler que féu cavaller a D. Quixot, «todo el toque de quedar armado cauallero, consistia en la pescoçada y en el espaldarazo, según él tenia noticia del ceremonial de la orden» (I, 3), i encara que no era molt entès en afers de cavalleria, aquí demostra que en sabia quelcom, per quant ens diu l’autor deCurialque Febus, fill del comte de Foix, «complit lo manament de son pare, no sabent qui era lo Caualler de les spases ana enuers ell, e tant lo cerca que l troba, e dix li ço que lo Comte li hauia dit, suplicant li que l fes caualler. Lo Rey alsa la spasa e donant li-n pel cap dix:—Deus te fara bon caualler» (p. 217).