III

III«...Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, quien le tomó gana de ver de quien era, y vio que dezia: Historia del famoso cauallero Tirante el Blanco. ¡Valame Dios, dijo el Cura, dando vna gran voz, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en el vn tesoro de contento y vna mina de passatiempos. Aquí está don Quirieleyson de Montaluan, valeroso cauallero, y su hermano Tomas de Montaluan, y el cauallero Fonseca, con la batalla que el valiente Detriante hizo con el alano, y las agudezas de la donzella Plazerdemiuida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Ipolito su escudero. Digoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caualleros y duermen, y mueren en sus camas, y hazen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demas libros deste género carecen. Con todo esso, os digo, que merecia el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras, por todos los dias desu vida. Lleuadle a casa y leedle, y vereys que es verdad quanto del os he dicho.» (Don Quijote,I, 6.)Aquest passatge cervantí, és un text d’alta crítica quant alTirant lo Blanch, i demostra que Cervantes coneixia el dit llibre de cavalleries fins en els seus més recòndits i petits detalls. Vegeu com esmenta la lluita que el cavaller té amb l’alà del príncep de Gales (cap. 68), com cita al banderer de l’emperador (cap. 132), com recorda els germans Kirielayson i Tomàs de Montalva (capítols 75-82) i ens parla del testament que féu l’estrenu cavaller a l’hora del seu trànsit (cap. 469).En Bowle, copia breus textos de l’edició castellana delTirant, per a donar idea al llegidor dels personatges i fets esmentats per Cervantes; però hem de dir que a més hi ha una nota interessant, esmenant el text de la primera edició delDon Quijote, erro seguit pels editors de les altres edicions. On es llegia «el valiente Detriante» hi posà «el valiente de Tirante» esmenant així una errada senyalada per Freret en l’estudi que es veu encapçalant la traducció francesa delTirant.[30]En Pellicer només escriu unes poques ratlles inspirades amb els comentaris de Bowle, i la part bibliogràfica la treu del P. Méndez i de Quadrio; però ens diu que «escribiose el libro en lengua castellana, como lo supone la traducción lemosina, que hizo de ella mosén Juannot Martorell, y que por quedar imperfecta por su muerte, concluyó mosén Juan de Galba a ruegos de D.ª Isabel de Lorig». Com s’ha pogut veure, en Pellicer tergiversa els conceptes.El comentari de Clemencín és fort interessant. Fa crítica més extensa que la de Bowle, i dóna més perfecta idea de l’obra de Martorell i Galba, així com dels tipus esmentats per Cervantes.Comença el treball del citat crític amb una llarga nota bibliogràfica, en la qual hi llegim que els exemplars delTirantsón de difícil adquisició, i que «todavía debió ser más raro en estos últimos tiempos, y aun dudo que haya quedado ninguno en España después que la curiosidad extranjera, o por mejor decir, la negligencia española nos privó estos años pasados de un ejemplar, que ya acaso era el único que quedaba en España».Critica al comte de Caylus, traductor francès delTirant, perquè en el pròleg de la dita traducció es diu que en la novel·la no hi figura el nom del cavaller Fonseca; quant a aquest punt hem de dir que és cert que no es veu el nom del cavaller que duia la bandera de l’emperador, però es deu a què el treball de Caylus és un arranjament. També ens diu Clemencín que en elTirant, hom esmenta «a Urganda la Desconocida, lo cual persuade que se escribió después que elAmadís de Gaula». A això replicarem que l’erro del traductor francès, qui usa el nom d’Urganda pel de Morgana, que és aquest el que es llegeix en els caps. 190-202 de l’edició original, fa que diga ço que han repetit molts: ja tractarem d’aquest punt més avant.Creu Clemencín amb l’existència delTiranten llengua portuguesa, però sense exposar cap hipòtesi.—Senyala que no està prou clara la frase que diu: «La señora Emperatriz enamorada de Hipólito su escudero», puix sembla que aquest era escuder de l’Emperatriu, essent així que ho era de Tirant. També censura el «digoos verdad», proposant que deuria llegir-se: «digoos de verdad» o be «digoos en verdad».—En tractar de l’elogi que posa Cervantes en boca de Pero Pérez dient que «por su estilo es éste el mejor libro del mundo», li fa escriure que no es veu de manera clara la veritable opinió que l’autor delDon Quijotetenia delTirant, però que per ell «es el mejor libro de caballerías que se conoce entre todos los demás deste género». Quant a la frase aquella en què es parla d’anar l’autor delTiranta galeres, opina que és el passatge més obscur del llibre cervantí,[31]però no esclareix la qüestió, si bé creu que amb tot i l’additament de Freret, el prologuista de la traducció francesa delTirant, i no Caylus, com escriu Clemencín, segueix tan obscur el passatge com abans, opinant que els elogis de Cervantes són irònics.Hem de dir que si no es conegués la crítica d’aquest últim passatge feta per Calderón en el seu llibreCervantes vindicado, potser molts trobarien justes les ratlles de Clemencín; per a Calderón, elTirantés bo perquè els cavallers mengen, dormen,moren i fan testament abans de morir, coses aquestes que en els altres llibres de cavalleries no es veuen, però, amb tot, el que l’escrigué mereixia galeres per haver posat, amb coneixement de causa, imprudències i coses fora de tota raó.[32]Els comentaris que dedicats a aquest passatge delDon Quijotees veuen en l’edició de Cortejón, són els més extensos, però amb tot i ésser en gran part nostres, hem d’assenyalar alguns erros que ara anem a corregir: Es llegeix «Condam» per «quondam», «Diego Gumiel» per «Diego de Gumiel», «Galva» per «Galba», «Lelio Manfredi» per «Lelio di Manfredi», i alguns més que el lector corregeix tot seguit.No direm que les notes de l’edició de Cortejón sien millors que les que es veuen en la de Clemencín, puix ens pertanyen en gran part, però sí afirmarem que, comparades unes i altres, el lector veurà que s’han tingut més materials a mà en les publicades en 1905 que en les impreses en 1833. Les pertanyents a tractar dels personatges de la crònica cavalleresca que esmenta Cervantes, estan fetes de manera que donen més perfecta idea que les de Clemencín; el testament de l’heroi està copiat de l’edició castellana, i la idea general de l’obra és feta tenint al davant gairebé tots els interessants estudis que referent a la dita novel·la s’han escrit.

«...Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, quien le tomó gana de ver de quien era, y vio que dezia: Historia del famoso cauallero Tirante el Blanco. ¡Valame Dios, dijo el Cura, dando vna gran voz, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en el vn tesoro de contento y vna mina de passatiempos. Aquí está don Quirieleyson de Montaluan, valeroso cauallero, y su hermano Tomas de Montaluan, y el cauallero Fonseca, con la batalla que el valiente Detriante hizo con el alano, y las agudezas de la donzella Plazerdemiuida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz enamorada de Ipolito su escudero. Digoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caualleros y duermen, y mueren en sus camas, y hazen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demas libros deste género carecen. Con todo esso, os digo, que merecia el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras, por todos los dias desu vida. Lleuadle a casa y leedle, y vereys que es verdad quanto del os he dicho.» (Don Quijote,I, 6.)

Aquest passatge cervantí, és un text d’alta crítica quant alTirant lo Blanch, i demostra que Cervantes coneixia el dit llibre de cavalleries fins en els seus més recòndits i petits detalls. Vegeu com esmenta la lluita que el cavaller té amb l’alà del príncep de Gales (cap. 68), com cita al banderer de l’emperador (cap. 132), com recorda els germans Kirielayson i Tomàs de Montalva (capítols 75-82) i ens parla del testament que féu l’estrenu cavaller a l’hora del seu trànsit (cap. 469).

En Bowle, copia breus textos de l’edició castellana delTirant, per a donar idea al llegidor dels personatges i fets esmentats per Cervantes; però hem de dir que a més hi ha una nota interessant, esmenant el text de la primera edició delDon Quijote, erro seguit pels editors de les altres edicions. On es llegia «el valiente Detriante» hi posà «el valiente de Tirante» esmenant així una errada senyalada per Freret en l’estudi que es veu encapçalant la traducció francesa delTirant.[30]

En Pellicer només escriu unes poques ratlles inspirades amb els comentaris de Bowle, i la part bibliogràfica la treu del P. Méndez i de Quadrio; però ens diu que «escribiose el libro en lengua castellana, como lo supone la traducción lemosina, que hizo de ella mosén Juannot Martorell, y que por quedar imperfecta por su muerte, concluyó mosén Juan de Galba a ruegos de D.ª Isabel de Lorig». Com s’ha pogut veure, en Pellicer tergiversa els conceptes.

El comentari de Clemencín és fort interessant. Fa crítica més extensa que la de Bowle, i dóna més perfecta idea de l’obra de Martorell i Galba, així com dels tipus esmentats per Cervantes.

Comença el treball del citat crític amb una llarga nota bibliogràfica, en la qual hi llegim que els exemplars delTirantsón de difícil adquisició, i que «todavía debió ser más raro en estos últimos tiempos, y aun dudo que haya quedado ninguno en España después que la curiosidad extranjera, o por mejor decir, la negligencia española nos privó estos años pasados de un ejemplar, que ya acaso era el único que quedaba en España».

Critica al comte de Caylus, traductor francès delTirant, perquè en el pròleg de la dita traducció es diu que en la novel·la no hi figura el nom del cavaller Fonseca; quant a aquest punt hem de dir que és cert que no es veu el nom del cavaller que duia la bandera de l’emperador, però es deu a què el treball de Caylus és un arranjament. També ens diu Clemencín que en elTirant, hom esmenta «a Urganda la Desconocida, lo cual persuade que se escribió después que elAmadís de Gaula». A això replicarem que l’erro del traductor francès, qui usa el nom d’Urganda pel de Morgana, que és aquest el que es llegeix en els caps. 190-202 de l’edició original, fa que diga ço que han repetit molts: ja tractarem d’aquest punt més avant.

Creu Clemencín amb l’existència delTiranten llengua portuguesa, però sense exposar cap hipòtesi.—Senyala que no està prou clara la frase que diu: «La señora Emperatriz enamorada de Hipólito su escudero», puix sembla que aquest era escuder de l’Emperatriu, essent així que ho era de Tirant. També censura el «digoos verdad», proposant que deuria llegir-se: «digoos de verdad» o be «digoos en verdad».—En tractar de l’elogi que posa Cervantes en boca de Pero Pérez dient que «por su estilo es éste el mejor libro del mundo», li fa escriure que no es veu de manera clara la veritable opinió que l’autor delDon Quijotetenia delTirant, però que per ell «es el mejor libro de caballerías que se conoce entre todos los demás deste género». Quant a la frase aquella en què es parla d’anar l’autor delTiranta galeres, opina que és el passatge més obscur del llibre cervantí,[31]però no esclareix la qüestió, si bé creu que amb tot i l’additament de Freret, el prologuista de la traducció francesa delTirant, i no Caylus, com escriu Clemencín, segueix tan obscur el passatge com abans, opinant que els elogis de Cervantes són irònics.

Hem de dir que si no es conegués la crítica d’aquest últim passatge feta per Calderón en el seu llibreCervantes vindicado, potser molts trobarien justes les ratlles de Clemencín; per a Calderón, elTirantés bo perquè els cavallers mengen, dormen,moren i fan testament abans de morir, coses aquestes que en els altres llibres de cavalleries no es veuen, però, amb tot, el que l’escrigué mereixia galeres per haver posat, amb coneixement de causa, imprudències i coses fora de tota raó.[32]

Els comentaris que dedicats a aquest passatge delDon Quijotees veuen en l’edició de Cortejón, són els més extensos, però amb tot i ésser en gran part nostres, hem d’assenyalar alguns erros que ara anem a corregir: Es llegeix «Condam» per «quondam», «Diego Gumiel» per «Diego de Gumiel», «Galva» per «Galba», «Lelio Manfredi» per «Lelio di Manfredi», i alguns més que el lector corregeix tot seguit.

No direm que les notes de l’edició de Cortejón sien millors que les que es veuen en la de Clemencín, puix ens pertanyen en gran part, però sí afirmarem que, comparades unes i altres, el lector veurà que s’han tingut més materials a mà en les publicades en 1905 que en les impreses en 1833. Les pertanyents a tractar dels personatges de la crònica cavalleresca que esmenta Cervantes, estan fetes de manera que donen més perfecta idea que les de Clemencín; el testament de l’heroi està copiat de l’edició castellana, i la idea general de l’obra és feta tenint al davant gairebé tots els interessants estudis que referent a la dita novel·la s’han escrit.

Back to Index Next