XIII«¡Qué de otras cosas ocultas!...» (Don Quijote,I, 17.)En l’hostal on tantes desgràcies passaren a l’heroi de la Manxa i on es desenrotllaren tantes escenes vivides i realistes que al nostre entendre són quadres admirables del llibre cervantí, explica l’enamorat cavaller al seu escuder que la filla del senyor del castell anà a trobar-lo la nit anterior, demanant-li amor,però que ell, com ferm aimador de Dulcinea, no l’atengué. I després, descrivint a Sanxo el tipus de la dita donzella, li diu: «¡Qué te podré decir del adorno de su persona! ¡Qué de otras cosas ocultas, que, por guardar la fe que debo a mi señora Dulcinea del Toboso, dejaré pasar intactas y en silencio!»La frase objecte d’aquesta nota ja figura comentada en l’edició de Cortejón (II, p. 50) i allí es llegeix que «un escritor sensual como el autor deTirante el Blancohabría descrito menudamente» certes coses que un novel·lista mestre en l’eufemisme hauria dit veladament.Començarem dient que la censura la trobem encertada, que la considerem justa; però també manifestarem que en els més dels llibres de cavalleries s’hi veuen escenes un xic realistes que poden fer joc amb el text de certs passatges delTirant.Els que han llegit elCirongilio de Traciarecordaran tot seguit el fort enamorament que sent la filla de la comtessa d’Astrea vers el jove paladí Cirongili, i de la manera com la formosa donzella penetra en la cambra de l’heroi, i aquelles enceses i descriptives paraules que diríem sortides de boca de dona folla: «... certificoos que no sereis tan animoso y fuerte que os libreis de mis manos sin que vuestra hermosura goce mi voluntad» (I, 30).Cert, que els més dels llibres de cavalleries són «sermonarios de Sathanas», com escrigué Venegas, però també n’hi ha que no mereixen tal estigma.Tothom sap que els autors delTirantforen mestres en saber dir les coses amb claredat, els diàlegs de Tirant i Carmesina en el castell de Malvehí i els d’Ipòlit i l’emperadriu en el palau de l’emperador de Constantinoble, per a no citar-ne d’altres, ho demostren; però també se sap que Cervantes era mestre en jugar l’eufemisme, que sabia dir les coses més crues sense arribar a la cruesa; posem un exemple i es veurà la característica dels autors valencians comparada amb la de l’alcalaí.En el cap. 13 de la primera part delDon Quijote, ens descriu Cervantes el tipus de Dulcinea, dient-nos que les seves dents eren perles, «alabastro su cuello, mármol su pecho y marfil sus manos», i Martorell i Galba en descriure’ns la infanta Carmesinaens assabenten que mostrava «en los pits dues pomes de paradís que cristallines parien» (cap. 117).Com s’ha pogut veure, hi ha més fons realista en la descripció delTirantque en la delDon Quijote.
XIII«¡Qué de otras cosas ocultas!...» (Don Quijote,I, 17.)En l’hostal on tantes desgràcies passaren a l’heroi de la Manxa i on es desenrotllaren tantes escenes vivides i realistes que al nostre entendre són quadres admirables del llibre cervantí, explica l’enamorat cavaller al seu escuder que la filla del senyor del castell anà a trobar-lo la nit anterior, demanant-li amor,però que ell, com ferm aimador de Dulcinea, no l’atengué. I després, descrivint a Sanxo el tipus de la dita donzella, li diu: «¡Qué te podré decir del adorno de su persona! ¡Qué de otras cosas ocultas, que, por guardar la fe que debo a mi señora Dulcinea del Toboso, dejaré pasar intactas y en silencio!»La frase objecte d’aquesta nota ja figura comentada en l’edició de Cortejón (II, p. 50) i allí es llegeix que «un escritor sensual como el autor deTirante el Blancohabría descrito menudamente» certes coses que un novel·lista mestre en l’eufemisme hauria dit veladament.Començarem dient que la censura la trobem encertada, que la considerem justa; però també manifestarem que en els més dels llibres de cavalleries s’hi veuen escenes un xic realistes que poden fer joc amb el text de certs passatges delTirant.Els que han llegit elCirongilio de Traciarecordaran tot seguit el fort enamorament que sent la filla de la comtessa d’Astrea vers el jove paladí Cirongili, i de la manera com la formosa donzella penetra en la cambra de l’heroi, i aquelles enceses i descriptives paraules que diríem sortides de boca de dona folla: «... certificoos que no sereis tan animoso y fuerte que os libreis de mis manos sin que vuestra hermosura goce mi voluntad» (I, 30).Cert, que els més dels llibres de cavalleries són «sermonarios de Sathanas», com escrigué Venegas, però també n’hi ha que no mereixen tal estigma.Tothom sap que els autors delTirantforen mestres en saber dir les coses amb claredat, els diàlegs de Tirant i Carmesina en el castell de Malvehí i els d’Ipòlit i l’emperadriu en el palau de l’emperador de Constantinoble, per a no citar-ne d’altres, ho demostren; però també se sap que Cervantes era mestre en jugar l’eufemisme, que sabia dir les coses més crues sense arribar a la cruesa; posem un exemple i es veurà la característica dels autors valencians comparada amb la de l’alcalaí.En el cap. 13 de la primera part delDon Quijote, ens descriu Cervantes el tipus de Dulcinea, dient-nos que les seves dents eren perles, «alabastro su cuello, mármol su pecho y marfil sus manos», i Martorell i Galba en descriure’ns la infanta Carmesinaens assabenten que mostrava «en los pits dues pomes de paradís que cristallines parien» (cap. 117).Com s’ha pogut veure, hi ha més fons realista en la descripció delTirantque en la delDon Quijote.
«¡Qué de otras cosas ocultas!...» (Don Quijote,I, 17.)
«¡Qué de otras cosas ocultas!...» (Don Quijote,I, 17.)
En l’hostal on tantes desgràcies passaren a l’heroi de la Manxa i on es desenrotllaren tantes escenes vivides i realistes que al nostre entendre són quadres admirables del llibre cervantí, explica l’enamorat cavaller al seu escuder que la filla del senyor del castell anà a trobar-lo la nit anterior, demanant-li amor,però que ell, com ferm aimador de Dulcinea, no l’atengué. I després, descrivint a Sanxo el tipus de la dita donzella, li diu: «¡Qué te podré decir del adorno de su persona! ¡Qué de otras cosas ocultas, que, por guardar la fe que debo a mi señora Dulcinea del Toboso, dejaré pasar intactas y en silencio!»
La frase objecte d’aquesta nota ja figura comentada en l’edició de Cortejón (II, p. 50) i allí es llegeix que «un escritor sensual como el autor deTirante el Blancohabría descrito menudamente» certes coses que un novel·lista mestre en l’eufemisme hauria dit veladament.
Començarem dient que la censura la trobem encertada, que la considerem justa; però també manifestarem que en els més dels llibres de cavalleries s’hi veuen escenes un xic realistes que poden fer joc amb el text de certs passatges delTirant.
Els que han llegit elCirongilio de Traciarecordaran tot seguit el fort enamorament que sent la filla de la comtessa d’Astrea vers el jove paladí Cirongili, i de la manera com la formosa donzella penetra en la cambra de l’heroi, i aquelles enceses i descriptives paraules que diríem sortides de boca de dona folla: «... certificoos que no sereis tan animoso y fuerte que os libreis de mis manos sin que vuestra hermosura goce mi voluntad» (I, 30).
Cert, que els més dels llibres de cavalleries són «sermonarios de Sathanas», com escrigué Venegas, però també n’hi ha que no mereixen tal estigma.
Tothom sap que els autors delTirantforen mestres en saber dir les coses amb claredat, els diàlegs de Tirant i Carmesina en el castell de Malvehí i els d’Ipòlit i l’emperadriu en el palau de l’emperador de Constantinoble, per a no citar-ne d’altres, ho demostren; però també se sap que Cervantes era mestre en jugar l’eufemisme, que sabia dir les coses més crues sense arribar a la cruesa; posem un exemple i es veurà la característica dels autors valencians comparada amb la de l’alcalaí.
En el cap. 13 de la primera part delDon Quijote, ens descriu Cervantes el tipus de Dulcinea, dient-nos que les seves dents eren perles, «alabastro su cuello, mármol su pecho y marfil sus manos», i Martorell i Galba en descriure’ns la infanta Carmesinaens assabenten que mostrava «en los pits dues pomes de paradís que cristallines parien» (cap. 117).
Com s’ha pogut veure, hi ha més fons realista en la descripció delTirantque en la delDon Quijote.