XIVI. «...y se vuelve a la suya...»—II. «...para mis barbas...»—III. «llevandole de camino tres o quatro dientes de la boca...» (Don Quijote,I, 18.)I.—Quan D. Quixot va descrivint pas a pas els exèrcits que té al seu davant i amb els que pensa entrar tot seguit en desigual batalla, diu a Sanxo: que allí hi veu al furibund pagà Alifanfaró, enamorat de la filla de Pentapolí, i que aquest no accedirà al casament si abans no renega de la seva religió, fent-se cristià.Això fa escriure a Clemencín (II, p. 67) que no és novella cosa veure als cavallers «ejercer con vehemencia el oficio de misioneros», i cita el cas de Tirant, qui bateja «por su mano a la reina Esmeragdina, al rey Escariano, y a muchos millares de moros, vasallos suyos, en los reynos de Etiopia y de Tremecen». Té raó, tan distingit crític; aquests fets es descriuen en els caps. 326, 327 i 404.Però, hem de dir que això que es troba en elTiranti en molts llibres de cavalleries del cicle d’Amadís i Palmerí, és cosa abundosa també en el que fa referència als herois de Carlemany. És la lluita entre Crist i Mahoma, segell característic en ambdues branques cavalleresques. Vegeu un cas semblant enLa Gerusalemme Liberata, cantXII, en morir Clorinda i demanar a Tancredo que la fes cristiana.També fa observar Clemencín que el motiu que retreu el famós Pentapolí per a no donar la mà de sa filla a Alifanfaró; és el mateix que es veu en elTiranten no voler accedir l’emperador de Constantinoble a casar la infanta Carmesina ambel soldà del Caire (cap. 178); i aqueix argument es trobava en el cant 22 de l’Orlando Furioso.Ja hem dit abans que l’ofici de cavaller és mantenir la fe catòlica, i això sabut, no ha d’estranyar veure que en els altres dels llibres de cavalleries sols s’hi descriguin lluites de moros i cristians, i com pot suposar-se portant aquells la pitjor part, ço és, quedant a la fi vençuts, si bé moltes vegades hom els deslliura del captiveri per a demostrar la magnanimitat de l’esperit cristià. Vegeu un exemple d’això en elTirant, cap. 487, en treure Ipòlit de la presó a «lo Soldà e lo gran Turch e tots los altres Reys y grans senyors qui ab ells presos eren».II.—En sentir Sanxo l’explicació de D. Quixot referent a la guerra que tenen els exèrcits d’Alifanfaró amb els de Pentapolí hi troba que fa molt bé aquest en no donar sa filla a un rei moro, exclamant: «Para mis barbas ... que le tengo de ayudar en cuanto pudiere».Aquesta exclamació de Sanxo fa recordar tot seguit a Bowle (Anotaciones,I, p. 62), que en elTirantes llegeix una frase igual. Es troba quan el gran Caramany es veu precisat a acotar-se, davant de l’emperador de Constantinoble, com a presoner que és. (Cap. 166.)Es comprèn que el gran Caramany juri per Mahoma, perquè és el seu déu, i esmenti també les seves barbes, perquè ço és cosa de gran compromís per hom de jerarquia i distinció; car les barbes no solament era signe d’apreci, sinó també d’autoritat. En Clemencín, que en aquestes coses tenia bons apuntaments, escriu (II, p. 207) que «cuando se usaba llevarlas crecidas, era señal de sentimiento y duelo raerse las propias, y causaba afrenta cortar, mesar o pelar las agenas. Por el contrario, cuando se raia la barba por costumbre, era demostración de dolor el dejarlas crecer». I té raó, per quan en elRomanceroes troben molts exemples d’això que diu el comentarista cervantí; recordi’s allò que es llegeix en el romanç del marquès de Mantua (número 355):«Quando aquesto oyó el Marques,La habla perdido hae,En el suelo dió consigo,La espada fué arrojare,Las barbas de la su caraEmpezolas de arrancare...Lo que hacia el escuderoLástima era de mirare;Rascuñaba la su caraSus ropas rasgado hae,Sus barbas y sus cabellosPor tierra los va a lanzare...»III.—Serà una coincidència, però ens diu el novel·lista castellà que una pedrada trencà l’olleta que contenia el famós bàlsam de Fierabras, i de pas se li emportà tres o quatre dents i caixals de la boca de l’heroi; i la segona xifra recorda el nombre de caixals que perd Tirant d’un bot de llança que li donà el rei d’Egipte.Ens diuen Martorell i Galba en el cap. 157 de la famosa novel·la, que «con lo Rey se fou leuat, pres una lanca que troba en terra e mes se a poch a poch entre la gent, e acostas tant envers Tirant e tira li un bot de lança, e per ço com no tenia bauera dona li en mig de la galta e derrocali .iiij. quexals, de que perde molta sanch».
XIVI. «...y se vuelve a la suya...»—II. «...para mis barbas...»—III. «llevandole de camino tres o quatro dientes de la boca...» (Don Quijote,I, 18.)I.—Quan D. Quixot va descrivint pas a pas els exèrcits que té al seu davant i amb els que pensa entrar tot seguit en desigual batalla, diu a Sanxo: que allí hi veu al furibund pagà Alifanfaró, enamorat de la filla de Pentapolí, i que aquest no accedirà al casament si abans no renega de la seva religió, fent-se cristià.Això fa escriure a Clemencín (II, p. 67) que no és novella cosa veure als cavallers «ejercer con vehemencia el oficio de misioneros», i cita el cas de Tirant, qui bateja «por su mano a la reina Esmeragdina, al rey Escariano, y a muchos millares de moros, vasallos suyos, en los reynos de Etiopia y de Tremecen». Té raó, tan distingit crític; aquests fets es descriuen en els caps. 326, 327 i 404.Però, hem de dir que això que es troba en elTiranti en molts llibres de cavalleries del cicle d’Amadís i Palmerí, és cosa abundosa també en el que fa referència als herois de Carlemany. És la lluita entre Crist i Mahoma, segell característic en ambdues branques cavalleresques. Vegeu un cas semblant enLa Gerusalemme Liberata, cantXII, en morir Clorinda i demanar a Tancredo que la fes cristiana.També fa observar Clemencín que el motiu que retreu el famós Pentapolí per a no donar la mà de sa filla a Alifanfaró; és el mateix que es veu en elTiranten no voler accedir l’emperador de Constantinoble a casar la infanta Carmesina ambel soldà del Caire (cap. 178); i aqueix argument es trobava en el cant 22 de l’Orlando Furioso.Ja hem dit abans que l’ofici de cavaller és mantenir la fe catòlica, i això sabut, no ha d’estranyar veure que en els altres dels llibres de cavalleries sols s’hi descriguin lluites de moros i cristians, i com pot suposar-se portant aquells la pitjor part, ço és, quedant a la fi vençuts, si bé moltes vegades hom els deslliura del captiveri per a demostrar la magnanimitat de l’esperit cristià. Vegeu un exemple d’això en elTirant, cap. 487, en treure Ipòlit de la presó a «lo Soldà e lo gran Turch e tots los altres Reys y grans senyors qui ab ells presos eren».II.—En sentir Sanxo l’explicació de D. Quixot referent a la guerra que tenen els exèrcits d’Alifanfaró amb els de Pentapolí hi troba que fa molt bé aquest en no donar sa filla a un rei moro, exclamant: «Para mis barbas ... que le tengo de ayudar en cuanto pudiere».Aquesta exclamació de Sanxo fa recordar tot seguit a Bowle (Anotaciones,I, p. 62), que en elTirantes llegeix una frase igual. Es troba quan el gran Caramany es veu precisat a acotar-se, davant de l’emperador de Constantinoble, com a presoner que és. (Cap. 166.)Es comprèn que el gran Caramany juri per Mahoma, perquè és el seu déu, i esmenti també les seves barbes, perquè ço és cosa de gran compromís per hom de jerarquia i distinció; car les barbes no solament era signe d’apreci, sinó també d’autoritat. En Clemencín, que en aquestes coses tenia bons apuntaments, escriu (II, p. 207) que «cuando se usaba llevarlas crecidas, era señal de sentimiento y duelo raerse las propias, y causaba afrenta cortar, mesar o pelar las agenas. Por el contrario, cuando se raia la barba por costumbre, era demostración de dolor el dejarlas crecer». I té raó, per quan en elRomanceroes troben molts exemples d’això que diu el comentarista cervantí; recordi’s allò que es llegeix en el romanç del marquès de Mantua (número 355):«Quando aquesto oyó el Marques,La habla perdido hae,En el suelo dió consigo,La espada fué arrojare,Las barbas de la su caraEmpezolas de arrancare...Lo que hacia el escuderoLástima era de mirare;Rascuñaba la su caraSus ropas rasgado hae,Sus barbas y sus cabellosPor tierra los va a lanzare...»III.—Serà una coincidència, però ens diu el novel·lista castellà que una pedrada trencà l’olleta que contenia el famós bàlsam de Fierabras, i de pas se li emportà tres o quatre dents i caixals de la boca de l’heroi; i la segona xifra recorda el nombre de caixals que perd Tirant d’un bot de llança que li donà el rei d’Egipte.Ens diuen Martorell i Galba en el cap. 157 de la famosa novel·la, que «con lo Rey se fou leuat, pres una lanca que troba en terra e mes se a poch a poch entre la gent, e acostas tant envers Tirant e tira li un bot de lança, e per ço com no tenia bauera dona li en mig de la galta e derrocali .iiij. quexals, de que perde molta sanch».
I. «...y se vuelve a la suya...»—II. «...para mis barbas...»—III. «llevandole de camino tres o quatro dientes de la boca...» (Don Quijote,I, 18.)
I. «...y se vuelve a la suya...»—II. «...para mis barbas...»—III. «llevandole de camino tres o quatro dientes de la boca...» (Don Quijote,I, 18.)
I.—Quan D. Quixot va descrivint pas a pas els exèrcits que té al seu davant i amb els que pensa entrar tot seguit en desigual batalla, diu a Sanxo: que allí hi veu al furibund pagà Alifanfaró, enamorat de la filla de Pentapolí, i que aquest no accedirà al casament si abans no renega de la seva religió, fent-se cristià.
Això fa escriure a Clemencín (II, p. 67) que no és novella cosa veure als cavallers «ejercer con vehemencia el oficio de misioneros», i cita el cas de Tirant, qui bateja «por su mano a la reina Esmeragdina, al rey Escariano, y a muchos millares de moros, vasallos suyos, en los reynos de Etiopia y de Tremecen». Té raó, tan distingit crític; aquests fets es descriuen en els caps. 326, 327 i 404.
Però, hem de dir que això que es troba en elTiranti en molts llibres de cavalleries del cicle d’Amadís i Palmerí, és cosa abundosa també en el que fa referència als herois de Carlemany. És la lluita entre Crist i Mahoma, segell característic en ambdues branques cavalleresques. Vegeu un cas semblant enLa Gerusalemme Liberata, cantXII, en morir Clorinda i demanar a Tancredo que la fes cristiana.
També fa observar Clemencín que el motiu que retreu el famós Pentapolí per a no donar la mà de sa filla a Alifanfaró; és el mateix que es veu en elTiranten no voler accedir l’emperador de Constantinoble a casar la infanta Carmesina ambel soldà del Caire (cap. 178); i aqueix argument es trobava en el cant 22 de l’Orlando Furioso.
Ja hem dit abans que l’ofici de cavaller és mantenir la fe catòlica, i això sabut, no ha d’estranyar veure que en els altres dels llibres de cavalleries sols s’hi descriguin lluites de moros i cristians, i com pot suposar-se portant aquells la pitjor part, ço és, quedant a la fi vençuts, si bé moltes vegades hom els deslliura del captiveri per a demostrar la magnanimitat de l’esperit cristià. Vegeu un exemple d’això en elTirant, cap. 487, en treure Ipòlit de la presó a «lo Soldà e lo gran Turch e tots los altres Reys y grans senyors qui ab ells presos eren».
II.—En sentir Sanxo l’explicació de D. Quixot referent a la guerra que tenen els exèrcits d’Alifanfaró amb els de Pentapolí hi troba que fa molt bé aquest en no donar sa filla a un rei moro, exclamant: «Para mis barbas ... que le tengo de ayudar en cuanto pudiere».
Aquesta exclamació de Sanxo fa recordar tot seguit a Bowle (Anotaciones,I, p. 62), que en elTirantes llegeix una frase igual. Es troba quan el gran Caramany es veu precisat a acotar-se, davant de l’emperador de Constantinoble, com a presoner que és. (Cap. 166.)
Es comprèn que el gran Caramany juri per Mahoma, perquè és el seu déu, i esmenti també les seves barbes, perquè ço és cosa de gran compromís per hom de jerarquia i distinció; car les barbes no solament era signe d’apreci, sinó també d’autoritat. En Clemencín, que en aquestes coses tenia bons apuntaments, escriu (II, p. 207) que «cuando se usaba llevarlas crecidas, era señal de sentimiento y duelo raerse las propias, y causaba afrenta cortar, mesar o pelar las agenas. Por el contrario, cuando se raia la barba por costumbre, era demostración de dolor el dejarlas crecer». I té raó, per quan en elRomanceroes troben molts exemples d’això que diu el comentarista cervantí; recordi’s allò que es llegeix en el romanç del marquès de Mantua (número 355):
«Quando aquesto oyó el Marques,La habla perdido hae,En el suelo dió consigo,La espada fué arrojare,Las barbas de la su caraEmpezolas de arrancare...Lo que hacia el escuderoLástima era de mirare;Rascuñaba la su caraSus ropas rasgado hae,Sus barbas y sus cabellosPor tierra los va a lanzare...»
«Quando aquesto oyó el Marques,La habla perdido hae,En el suelo dió consigo,La espada fué arrojare,Las barbas de la su caraEmpezolas de arrancare...Lo que hacia el escuderoLástima era de mirare;Rascuñaba la su caraSus ropas rasgado hae,Sus barbas y sus cabellosPor tierra los va a lanzare...»
«Quando aquesto oyó el Marques,La habla perdido hae,En el suelo dió consigo,La espada fué arrojare,Las barbas de la su caraEmpezolas de arrancare...Lo que hacia el escuderoLástima era de mirare;Rascuñaba la su caraSus ropas rasgado hae,Sus barbas y sus cabellosPor tierra los va a lanzare...»
«Quando aquesto oyó el Marques,La habla perdido hae,
En el suelo dió consigo,La espada fué arrojare,
Las barbas de la su caraEmpezolas de arrancare...
Lo que hacia el escuderoLástima era de mirare;
Rascuñaba la su caraSus ropas rasgado hae,
Sus barbas y sus cabellosPor tierra los va a lanzare...»
III.—Serà una coincidència, però ens diu el novel·lista castellà que una pedrada trencà l’olleta que contenia el famós bàlsam de Fierabras, i de pas se li emportà tres o quatre dents i caixals de la boca de l’heroi; i la segona xifra recorda el nombre de caixals que perd Tirant d’un bot de llança que li donà el rei d’Egipte.
Ens diuen Martorell i Galba en el cap. 157 de la famosa novel·la, que «con lo Rey se fou leuat, pres una lanca que troba en terra e mes se a poch a poch entre la gent, e acostas tant envers Tirant e tira li un bot de lança, e per ço com no tenia bauera dona li en mig de la galta e derrocali .iiij. quexals, de que perde molta sanch».