En Carxofa punyia els rems i es disposava a remar, mentre deia, amb escruixidora convicció:
-Sota d'aquest n'hi trobaria set sostres més.
-Set sostres!
-Set sostres, i després més gorga.
-Més gorga!
-Més gorga, i encara més sostres.
I la meva imaginació assolia el centre del món, aplombant-se i davallant hores i hores, dies i dies, en aquella immensitat d'aigua sòpita, i llots deliqüescents i vegetacions putrefactes.
* * *
Un caluix revingut, tallat a flor d'aigua, servia d'estaca a en Carxofa, per a amarrar el seu bertrol. Era en un reconet de la malesa, i un hom no concebia pas una cosa més introbable en tota la capa de la terra. Començà a estirar el cap que subjectava l'estre. La cordilla s'enroscava als peus del brau Carxofa, i lliscava entre els seus dits tiranta i regalimant. N'hi havia algunes canes, quan, en la superfície del gorg, s'inicià una mena de rebull expressiu. Així que aparegué el fleixe de l'ormeig, les glopades d'aigua es feren més tumultuoses. Sorgí un tros de xarxa, i, per fi, tota la bossa del bertrol. Era, en les mans del pescador i abrillantada per la llum solar, com un disforme moneder d'argent on les monedes, animades d'una màgica flexibilitat, armessin un batibull de salts i giragonses inversemblants. I tot guspirejava, i tot eren irisacions enlluernadores, xarbots i gotellades.
En Carxofa escollí dues tenques, les més famoses del bertrol; les tirà dins laveta, submergí les altres, virà en rodó, i ens entornàrem per la mateixa ruta.
Les tenques anaven botant, envilordant-se, cobrint-se de la terra que el refrec de les nostres sabates havia deixat en el sòl de la veta. Jo les vaig veure agonitzar entre convulsions i estremituds de ganyes. En feien sofrir, però en Carxofa em guinyava un ull i les signava amb la punta de la barba, tot remant. Allò venia a ser un solemne compromís. Aquelles tenques, ofrenades a la meva amistad, en l'olla d'en Carxofa esdevindríen la més alta exquisidesa: serien dignes del paladar dels déus.
En Carxofa era un desgraciat tirador. Això a penes ho sabia ningú. El secret d'en Carxofa per a mantenir un prestigi de què no era pas mereixedor, consistia a tirar sempre sobre segur.
Per més ànecs que passessin a tret de la seva espingarda, ell no es prenia pas la molèstia d'apuntar. Esperava sobtar-los rabejant-se en les aigües arrecerades o, el que més, tirar-los quan la tramuntana els feia baborotejar damunt les tanques de tamarius, que era, si fa o no fa, com afusellar-los penjats d'una antena. Anant amb altres caçadors podien ocórrer dos casos: o tenia testimonis de la peripècia, o no en tenia; o estava prop d'un company, o estava lluny, isolat. I ell ja procurava que això darrer esdevingués sovint. En el primer cas feia veure que no l'interessava mica el matar o deixar de matar, i, per deferència, procurava que l'altre disparés abans. Si estava solt, només engegava quan no podia fallar.
Un dia, però, en Carxofa es trobava a l'extrem d'una llarga guerrilla d'escopeters. Els gossos corrien una llebre. Amb gran satisfacció del brau home, que temia la possibilitat de veure's en un greu compromís, la llebre es desviava plana enllà, allunyant-se d'en Carxofa, que començava a respirar tranquil. Mes heu's aquí que, de sobte, la llebre, adalerada, topa amb un ramat, regolfa, i, galopa que galoparàs, va dret a ell seguint la margenada d'un camp, cega i esmaperduda.
En Carxofa sap que, en la planúria santperenca, ell i la llebre són tan vistents com si es trobessin a la plaça del poble, al bell mig d'una sardana. El cor li bat d'incertitud: tanta por li fa el ridícul de tirar-li i no fer-li dany com el de deixar-la passar a tret sense engegar-li la metrallada. El contempla gent de l'ofici, experts tiradors que no perdonen ni callen, contra els quals no valen manyes, ni excuses, ni defalliments.
La llebre ja és arribada a la jurisdicció de l'espingarda d'en Carxofa. Fa deu minuts que l'espera palplantat, apuntant-la, seguint-li els moviments, desitjós de no precipitar-se. Tota la guerrilla observa amb ansietat creixent aquella peripècia. La llebre té llavors una generosa iniciativa: es sacrificarà per salvar la reputació del pescador. I heu's-la aquí aturada, asseguda al mig del terrosser, amb les orelles dretes, esperant que en Carxofa fos servit. Ell apel·la en aquest instant suprem, a tota la sang freda que Déu li ha donat, i la reprèn una, dues, tres vegades. Els altres caçadors no s'expliquen com en Carxofa triga tant a passarne els taps.
És que no vol assassinar-la? ¿És que intenta lluir-se rebolcant-la en plena carrera? Ah! de totes maneres no deixa de ser exposat el donar temps a repensar-se a un animalot així, d'enteniment tan vel·leïtós i de cames tan àgils!
Per fi, ara! Ha eixit un glop de fum de l'escopeta d'en Carxofa, sorgeix una rastellada de pols en el conreu; però una dècima de segon abans, la llebre ha pegat un bot fantàstic, i, quan la detonació arriba a les orelles dels caçadors, ella gemula altra volta, com un mal esperit, camps a través.
Els companys d'en Carxofa presenciaren llavors la desesperació més formidable que es pugui presenciar en aquest món i en l'altre. Causava pietat. Se'l veié rebotre la barretina per terra, fer acció d'estabellar-se el cap a cops de puny, de partir l'arma a trossos i llençar-la ben lluny com una eina inservible i deshonrosa… Després s'escabellonà, i, posant-se-la al muscle, culata en l'aire, a la funerala, emprengué la marxa, abatut, amb la barretina de gairell, sacsejant les espatlles com si hi dugués una muntanya de remordiment i malastrugança.
* * *
Vaig estar alguns anys sense tornar a Sant Pere Pescador. Un jorn l'enyorança va portar-m'hi una altra volta. «L'almirall de les aigües mortes», en saber-ho, va fer-me la seva visita oficial. Era el mateix home dret i ben plantat; però la decrepitud s'insinuava ja des dels cabells a la planta dels peus. En mi devia insinuar-se la vellesa. Ens contemplàrem sense dir un mot. La vida havia sigut ben dura per a tots dos! Passat aquest primer instant d'acorament, en Carxofa es posà a somriure de la mateixa faisó d'antany, amb aquella ganyota de plaga candorós que enjogassava els trets marcials de la seva fesomia nobilíssima.
Així, i mirant-vos de fit a fit, procurava estalviar-se les fórmules orals d'una salutació vulgar. Una vegada més vaig ser jo el primer a pendre la paraula.
-I doncs… què tal anem, Carxofa?
Sense deixar de contemplar-me amb afectuosa atenció, sacsejà el muscle dret amb una batzegada expressiva, com qui cerca el jaient a una alforja massa plena de coses pesants.
-I vostè?
Sense treure-li els ulls de sobre, vaig pegar, com ell, una altra batzegada amb el muscle esquerre. Alzinà el front, quadrant-se i saludant militarment.
-A la orden!Veig que encara naveguem en la mateixa fragata.
El meu oncle el convidà a sopar sabent que la presència d'aquell home em causava plaer. Passàrem la vetlla vora el foc, parlant d'algunes gestes insuperables realitzades junts. En Carxofa, com si tractés d'obsequiar-me amb el millor record, es posà a entonar una cançó picardiosa:
«En Pere va a la plaça: en Pere va, i li compra, i encara no n'és llevada. -¿Com me'n llevaria jo, si la cotilla m'en manca?…»
I, a la barjaula de la muller d'en Pere, quan tenia la cotilla li mancaven les mitges, i quan tenia les mitges, el gipó i després les faldilles, el mocador del cap, les sabates… un mai acabar. I tornem-hi:
«En Pere va a la plaça: en Pere va, i li compra, i encara no n'és llevada…»
En Carxofa sostenia la seva veu en un to de cornamusa, allargant la cadència planyívolament; cosa que feia més cançonera aquella cançó.
Ell sabia pla bé el poder evocatiu de la tal música, i tombava el cap, signant-me l'estaca on solíem penjar els trofeus de les nostres caceres.
Sí, brau Carxofa, sí: el sarró ple de sagars, la canana buida, l'escopeta negra de tant tirar, i ell, de retorn, acomboiant-se en la fosca, reanimant el meu decandiment, la implacable fam de les grans jornades, amb ponderacions i confidències referents al bon sopar de peix que ens esperava. Era allò l'himne de la nostra victòria, entonat allí mateix, vora el foc de capçots, amb les pipes enceses i el vas de xarel·lo temperant-se en la cendra.
Ell m'havia conduit a un lloc màgic. De cada mata de jonc en rajava un becadell; i al bon guiatge d'en Carxofa jo havia correspost amb una diada de punteria infal·lible, una d'aquestes diades en què sembla que els perdigons siguin atrets per la víctima. Els terribles voladors queien en sec trinxats d'ales, capbussant-se el mateix que un parrac de roba, damunt les aigüerulles.
I això no tornaria!
Sobtadament callà. Va tocar-me amb el seu genoll.
-Jo ja no lluco els ànecs, per grossos que siguin. Faig aigües com laveta, ¡llamp m'encengui!
Es quedà ensopit. El tenia tan a prop, que poguí resseguir-lo de cap a peus: un tel blanquinós, com un d'aquests núvols prims d'hivern que corren davant la lluna, li tapava les nines; a través dels peücs i de les mitges de llana blava, la inflor dels turmells era vistent; i, per les articulacions dels canells i de les mans, el reuma havia engendrat bossogues: un dels dits xics s'assemblava a una pipa.
(Nota de l'autor) Aquest treball figurava en el volum «Proses bàrbares» d'on l'hem tret per encabir-lo aquí. El brau Busqueta es trobarà més a plaer entre els seus germans de rusticitat, junt amb ells rebrà el nostre homenatge, del qual no podrà ésser exclòs de cap manera. Hem fet algunes correccions que crèiem necessàries; í en Busqueta, amb tal agençament, tanmateix farà una altra patxoca!
En Busqueta era un pagès amb nervis i sang, sabia bellugar els ulls amb entusiasme, i feia encara una cosa. més extraordinària: es menjava les albergínies del seu hort. ¡Tants diners que valien, les albergínies!
Així que us hagi innovat que trafiquejava amb boscos i que era formal en els tractes, ja no trobareu pas gens estrany que mai de Déu pogués eixir de mals de cap.
Parlava amb el nas, i pel cim d'ell les celles se li ajuntaven esponeroses i ferestes. Era amic de fer l'ullet mentre enraonava: un ullet sense malícia. que res tenia que veure amb el què deia. Estava renyit amb el rector, i la seva dona era la més llardona del poble; però en canvi criava els nins mes grassos i més formosos del veïnat.
En Busqueta es passava tota la setmana a bosc. Els diumenges, segons com s'esqueia la feina, de bon matí, abans de clarejar, es presentava a casa seva, es mudava, s'enclenxinava, i partia a guerrejar amb els conills.
Llavors es transformava en un mal esperit. Sense haver de mantenir gossos, s'enduia els que volia. En el turó més avinent, no molt lluny del poble, engegava la seva escopeta en l'aire, llançant un udol de posses capaç de fer estremir els gamarussos dins les cavorques dels suros mil·lenaris. I aquest udol l'allargava, repetint-lo, modulant-lo com una crida desesperada, com un toc de sometent, fins a arreplegar la més brillant canilla que es pugui imaginar.
Un cop reunida aquella facció de voluntaris, sense torbar-se, amoixant-los, arengant-los a fi que no decaigués llur entusiasme, se'ls emmenava vers les afraus més llunyes i més inexplorades.
Tremoleu, fagines!
Aviat les estridències de la batalla somouran les clotarades, les esqueieres, les timbes i els serrats. Efectivament, les resonàncies de la muntanya no donen l'abast. Se'l sent a ell com travessa la malesa, com romp les branques dels arboços, com aixafa els brucs, els arns, les gatoses, animant els gossos amb crits personalíssims imposant-los la seva fe, el seu coratge, la seva energia destructora. -Baix, dic!… Apa,Merlin… Ací, acíí, acíí!… Au, que va!… Hu…hu…!- I els altres, conscients que van ben comandats es dispersen per indrets, removent la brosta, ensumant córrecs, regirant bardisses, ensangonant-se el morro, emplenant els matissers de remenaments de cues, d'espolsaments d'orelles, d'esternuts, d'estossecs asmàtics i de grinyols de dolor o d'impaciència.
I, així que un aliret més viu i més sostingut els acarrera tots en un encalç segur, l'afrau s'arbora de frenesí, de glapeigs, de rastallades, de vertigen; i en Busqueta, llançant un crit llargarut i horríson, ja no és un home: és un bòlid, un llamp, quelcom que no té aturador. Un centaure galopant per la boscúria, saltant xaragalls, estimbant-se pels córrecs, desbocant-se pels serrats, no fressejaria pas d'una manera tan imposant.
I mentre la tromba de cans serpeja per les clarianes, puja per les canals de les terrassades, desfila per les crestelleres dels roquissos, en Busqueta és arreu: pels cimals dels suros, pels encreuaments de les carreteres, pels límits dels estassats, sempre alerta, amb l'arma a punt, engaltada, disposat a abrusar-ho tot.
Impensadament, no se sabia on, esclatava un espetec formidable, seguit d'un altre, tan pròxims tots dos, que rebotien de cingle en cingle com un sol tro apocalíptic, el mateix que si tots els arbres de la muntanya, aterrats de sobte per una empenta de l'oratge, s'estibessin al fons del sot on moria l'onada ressonant.
Jo us dic que si haguéssiu pogut oir aquell traüt (els bruels del caçador, els lladrucs dels gossos i el detonar de la pólvora atacada fora de mida), no us hauríeu pas pogut convèncer que es tractava d'un indefens conill.
I Déu fes la gràcia que l'animalet restés pernabatut, foradat i esmicolat per la metralla; que si no… jo no sabria pas on trobar paraules per a explicar-vos l'èpic recomençar d'aquella gesta.
Sortosament, en Busqueta tirava dret i solia endur-se'n el sagnant trofeu amagat a la pitrera. Bo i caminant de retorn, repartia elogis i censures als seus voluntaris, que el seguien sense gaire marcialitat ni joia i molts, decandits, arronçats, amb la cua pengim-penjam, amb un trotar de magresa tan aeri que a penes deixava senyal de petja en el corriol.
A les envistes del poble els llicenciava a cops de roc. Els gossos fugien d'un aire estoic, llepant-se el morret, encanyonant il·lusions, el cap molt jup, la cotilla estreta, els parpres agitats per una emoció dissimulada i les orelles moixes, cobertes de mosques. En veure's fora tret, se paraven, girant-se a contemplar llur cabdill. Ell s'allunyava envalentonat com un heroi, i la canilla romania absorta, corferida de tanta ingratitud.
Així finia la gesta. És a dir, no pas ben bé, car en Busqueta es ficava a l'hostal a convidar els amics, i, mentre l'hostalera preparava la sanfaina, ell feia una narració episòdica del combat.
La imaginació i la vèrbola d'en Busqueta eren fidels fins a cert punt. No diré que no embellissin engrescadorament les coses: el que us puc dir és que sorgia de bell nou el lloc de la peripècia sense mancar-hi un arbre ni una fulla; que es tornava a oir el passat terratrèmol; que es veia altra volta l'empaitada aterradora, les relliscades, els bots, les falses embranzides, l'aparició del conill ratllant de gris l'enlluernadora terrassada, el rebotir dels perdigons i el cop de puny als morros delFinet(-Llamp el partís!-), que ja se l'emportava.
I pensar que allí baix, a l'ombra de la façana, sentada en el vogi de les truges, la seva trista muller, fa una hora, roman despacientant-se per dinar, tot dient al més xic dels mainatges: -Calla,Nicus, calla calla, que el pare és a cacera i menjaremxon.- Xon volia dir carn, carn de tota mena, fos de bou, de guilla o de conill.
* * *
No sé com ni en quina ocasió en Busqueta esdevingué el meu company. Era simpàtic, en Busqueta; sempre tan gosat, tan ponderatiu, amb aquella endimoniada fantasia que s'abrandava per un no-res, com una gatosa seca en contacte d'una cerilla encesa. A mi ell m'admirava perquè sabia matar les perdius a vol.
De bell antuvi ja volgué conduir-me allí on, segons deia, realitzava veritables carnisseries. Això era una gran mostra de confiança, car l'ardit bosquerol mai descobria a ningú els seus paratges jurisdiccionals.
Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble d'en Busqueta, ell, cada diumenge venia a trucar a la meva porta a les tres del matí. Abans ja em deixondia el glapir impacient i esbojarrat de la canilla voluntària allistada a les seves ordres.
Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a on. Crec que en deien elSot d'infern. Una hora lluny: una hora llarga de caminar amunt, sempre amunt, entre negres suredes, seguint corriolets quasi verticals, aixaragallats, intransitables, en la greda dels quals la punta de les espardenyes d'en Busqueta s'encastava fermament, amb una graciosa flexió del peu i una elasticitat muscular de llebre.
Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel. Les vèiem guspirejar entre les branques, pel cim dels laberíntics passadissos humits i frescals, formats de brucs i arboços, embaumats de la flaire subtil dels tomanyins i sajulides.
I barranquejàvem molt, pujàvem sense pendre alè, ens apressàvem de valent, i sempre fèiem tard. En arribar a lloc, el dia naixent empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En Busqueta pretenia que sempre era millor sobtar els conills en plena fosca, quan transitaven confiadament, lliurats al platxeri orgíac de les nits caldes.
Començava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana estratègica, i s'estimbava sol avall amb son trotar centàuric, seguit de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca, allunyant-se junts esgariposos i udolants.
En traspassar un serradet, o en endinsar-se en alguna pregonesa del clotaral, la remor bèl·lica s'extingia a poc a poc, insensiblement.
Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat en mig del majestuós escalonament de serralades fosques verdejants, superbioses el mateix que les ones formidables d'un mar immòbil.
La quietud més gran, la quietud més fantàstica de les quietuds, em voltava. Era dia clar, mes tot dormia a la muntanya. El bosc no desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sopitesa.
Viu impassiblement silenciós, sorrut, tràgic. No somriu al sol, i a les sacsejades de l'oratge respon amb brandeig d'ensunyat. ¿Quina energia o quin encís serien capaços de deixondir aquelles grandioses soques plenes de molsa i esvorancs, aquelles penyes travades per centenars d'arrels, aquelles ferestes calvícies de llécol o argila brunyides i esmolades per l'aigua dels núvols?
El meu cor xic, la meva ànima xica, es sentien estemordits, dissolts i contaminats per aquell son eternal.
Qui no les ha vistes, qui no les ha meditades, no podria pas imaginar-se el respecte que infonen aquestes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigua, sense remors.
Ofeguen tot pensament lleuger. En veure per un costat l'inacabable vaivé de cloterals i serres, i per l'altre la immensitat de la plana perdent-se en les boirades de l'horitzó, inevitablement la idea de l'esfericitat de la terra, de la seva pesantor aclaparant i del seu rodar vertiginós per l'espai venia a inquietar-me.
¡I què fàcilment comprensibles se'm fan totes aquestes coses explicades amb pedagògica fredor, dins l'esquifida sala d'una escola primària, en front d'un grotesc aparell geogràfic on el sol, la lluna i el planeta s'aguanten a l'extrem d'unes varetes de llautó!
Però mediteu-les detingudament dalt d'un cim, mentre la vostra mirada s'esplaia resseguint el grandiós panorama, i la vostra imaginació endevina, més enllà, en l'invisible, terres i més terres plegant-se arrodonides sota la il·lusòria concavitat del cel. Sereu meravellats: el neguit d'un misteri etern, d'una ignorància eterna, d'un formidable enigma, passarà com un núvol per l'ànima vostra.
* * *
El sol traspuntava. Era un disc roent que apareixia allà d'allà en els confins de la selva, per damunt d'un llac opalí de boires arranades a la plana, d'on només sobreeixien, com illots blaus, els pics més alts de les gavarres.
Del clotaral muntava la flaire dels verders, un baf humit de molsa, i, de tant en tant, la flastomia d'algun merlot alarmadís.
Cap a ponent, la testa venerable del vell Montseny esdevenia rosada i blanquejava una ermita en el cimbori d'uns penyalars; i oscil·lava per la cresta dels serrats una onada de color. En mig del negre verdejar dels suros s'envermellien les terrassades, s'acarminaven els estepars, lluïen les esqueieres, i, en llunyança, en les comes dels grans pinars devastats, els viaranys i senderons es feien obiradors com sagnoses esgarrinxades en el llom pelut d'una bèstia enorme.
I els arbres i matolls propers destriaven els raigs d'or, esqueixaven la cortina de llum, i les vaporositats matinals, així il·luminades, formaven tires de glassa apoteòsica, en mig de les quals brillaven, amb esclat de joiells, les emporprades cireres d'arboç, les gotes de rosada, les transparències esmaragdines de les fulles de grèvol, i, ací i allà, a manera de sedoses brodadures, alguna flor de pèsol bord o alguns clavells boscans.
I això resultava tan inharmònic amb l'austera serietat de l'entorn, tan escondit sota els grans brancatges i les esponeroses mates, que em produïa la il·lusió d'un tros de bosc en festa, d'un reconet d'intimitat i meravella, únic en tota la muntanya.
Per a més encisament, en la calma d'aquells matins d'agost, tot romania immòbil, plàcid, com encantat, com vist a través d'un somni. Solament, a vegades, en el plomall d'un bruc s'hi entaforava un ull-de-bou. A la petita embranzida, opacament sorollosa, el brot oscil·lava, l'ocell fugia tot seguit, i, de bell nou, entre les tiges, només flotaven, amb besllums irisats, els subtilíssims fils de les aranyes.
Ningú hauria dit que en mig d'aquell amorosiment de la natura pogués desenrotllar-se cap violenta escena. No obstant, a la millor la canilla pegava una d'aquestes abordades de pura fantasia, al furibund xivarri de la qual col·laborava en Busqueta amb xiscles estridents de salvatge exasperat.
Mes jo sabia a què atenir-me sobre l'eficàcia de l'encalç: amb certesa que no arribaria la sang al riu. I tornava a prosseguir la meva dèria contemplativa.
* * *
De tant en tant, sobre el meu cap brunzien les ales d'un tudó; una mota d'ombra passava vertiginosament per les clapes del bosc assoleiat; i jo enlairava la vista, seguint la trajectòria de l'au viatgera fins a enlluernar-me en la zona esplendorosa del cel llevantí.
¡Quin rastre d'admiració i d'enveja deixa dins nosaltres el pas indomable d'aquests feréstecs voladors!
El buit es fa de sobte sota d'ells; i ells, sense abatre's, amb gràcil embranzida, s'hi llancen afusats, pel cim de pobles i rierals, perdent-se tot seguit en l'atzur refulgent, el mateix que una sageta aviada contra el sol.
Jo no m'avorria mai durant aquestes llargues esperes. ¡Hi havia tants entreteniments en aquells boscos! Quan em cansava d'estar dret, desenganyat del glapir mentider de la canilla, m'asseia en les roques encara no assoleiades, delitosament fresques. Les eflorescències dels líquens que les cobrien, i els variats insectes, a penes obiradors, que transitaven entre aquelles ramificacions veroses, verdoses, grises i brunes (selves colossals, dirien els insectes), constituïen un altre bell motiu d'interminables cabòries. ¿Qui sap si algun d'aquells pugons vermellosos em mirava amb telescopi? ¿Em creien un déu perquè arrabassava amb les ungles el crostisser llefiscós que recobria el granet de llur planeta? Si ells haguessin parlat, ¡amb quina senzillesa m'haurien fet l'almoina d'apel·lar-me immens! I, no obstant, dels pugons a la roca, de la roca a mi i de mi a la terra, no hi havia pas una apreciable diferència amidats amb l'anorreadora escala que va de l'infinitament gros a l'infinitament minúscul. Tots junts esdeveníem pugons, volves, àtoms invisibles, en front de l'univers incommensurable.
Vatualisto! Altre cop la turmentosa filosofia!
¡Ara aneu a saber per quins cinc sous jo em lliurava a meditacions transcendentals en l'esplendor d'aquelles matinades! El cas és que m'estranyava de viure i de la vida del món, i em sentia feliç, amb un desesperat anhel de capir la causa. ¡Això era espantosament divertit! I com que el sol envaïa a poc a poc la roca, embolcallant-me de xardor humida, me n'anava a fer d'home, és a dir, a cometre petites arbitrarietats a un altre indret.
M'ajeia en l'ombra més propera on seguia pensant en coses inútils bo i fent pilots de fullaraca. Després, amb aquest instint incendiari dels fumadors, els abrandava amb el misto de calar la pipa.
Era un gust flairar el rústec encens i veure'l esfilagarsar-se lentament entre la tendral brotada dels matolls, i fugir en volutes per les clarianes del brancatge dissolt en l'atzur.
Si en Busqueta trigava massa a parèixer, cosa que a voltes em produïa un lleu temor de perdre'l, me'n pujava en alguna alterosa terrassada, des d'on, sense destorbs pogués atalaiar ses maniobres.
Allí m'entretenia a inquietar les formigues, aquestes formigues gegantines que es troben a muntanya, amb poderoses mandíbules de gos de presa i ventres disformes i transparents com grans de mora verolada. Amb el peu obstruïa la ruta. Les primeres que topaven amb l'obstacle es dispersaven explorant els encontorns per trobar nou camí; algunes retrocedien a dur la nova, sembrant l'alarma i la confusió en la llarga corrua. Aquesta anava apilant-se i espesseint-se en el lloc del perill, amb tumultuària confusió de les multituds que s'apressen a remeiar un desastre. Oh! ¡També elles s'imaginaven fer quelcom per atenuar la formidable pressió de les meves espardenyes omnipotents!
* * *
Es presentava en Busqueta. Venia roig, suós, movent la testa amb l'aire inconsolable d'un general fracassat. Darrera d'ell, ara un, ara un altre, compareixien els gossos. La mullena dels baixos, encastada al pellatge, els feia semblar més escarransits. Tremolaven i esternudaven. Els de temperament sociable feien acció d'atansar-se sol·licitant una moixaina; peró en Busqueta, amb la més justiciera de les puntades de peu, els rebotia lluny, rostos avall.
A desgrat d'aquest tracte, no deixava de disculpar-los:
-Tindrem el temps canviat: no senten res.
Esmorzàvem. No eren pas bones totes les ombres ni tots els paratges, per a realitzar aquest acte, tres vegades august. Cercàvem un planell on hi hagués un suro esponerós de brancatge atapeït. Ens assèiem en una arrel, una d'aqueixes arrels de rusca clivellada que es retorcen sobre el terreny com una fabulosa serpent morta; i, estintolats d'esquena a l'ampla soca, trèiem les nostres provisions dels sarrons respectius.
Érem frugals: en el meu hi portava una llenca de pernil sense greix ni rancior, un tros de pa blanc i la carabassa vinera; ell treia del seu una embostada de peres cuixetes, ben madures, quasi lloques, i un imposant crostonàs de pa del seu, florit i negre, que engrunava amb els dits talment com si hagués sigut una terrossa.
Tot el que ens voltava, els fullatges, els rocs, les molses, els tronquets i les pelies, la virosta i la sorra, eren nets, esbandits, purificats per l'aigua dels núvols i per les rosades matinals. I aquesta impressió de bugadeig recent, junt amb l'alegria del cel, també escombrat i esterrejat pel ventijol salabrós que ens enviaven, tot just, les platges llevantines, ens obria una gana d'elefant.
En Busqueta enlairava molt sovint la carabassa. Tapava el forat amb el dit gros (no gaire), i, amb una voluptuositat impolítica, dirigia el raig del vi a la punta del nas. El regueró de sobre els llavis li servia d'escorriall. Tenia un ull cluc i l'altre en èxtasi; i, mentre xerricava ferm, la seva terrible nou del coll, d'home escardalenc, li saltironava a batzegades acompassadament, com l'èmbol d'una bomba.
Servint de fons a la figura del rústec bevedor, pel cim dels arboços, s'obirava la plana. Ara, sense boira, s'estenia al lluny del lluny, anegant-se en l'aire llumínic un poc encalcinat: una veritable orgia de matisos.
Més properes, es veien les luxuriants arbredes dels rierals; masses profundes d'ombres blaves fistonades d'un verd tendrívol escantellat de sol. Després, més enllà, un immens mosaic de camps llaurats, de fencs, de rostolls, d'aulets i de rouredes, esfumant-se, esfumant-se… fins a esdevenir, a l'horitzó, una franja grisenca on flotaven vagaroses tintes de cobalt i rosa. I els masos, pobles i viles de la Selva espurnejaven el conjunt de brills somorts de nacre: perles fines sobre setí.
Allò feia venir ganes de cantar, i en Busqueta entonava, amb veu nasal, tot fent l'ullet, una cançó grotesca d'un rector i una majordona. Els gossos s'eixorivien.
* * *
Havia arribat l'hora de fer el nostre retorn. Com que ja no teníem la pressa de l'anada, seguíem la cresta de la serra per un viarany de traginers més pla i apressat que el millor camí ral.
El sol batia de ple a ple els flancs de les muntanyes més altes. Sa llum reflectida produïa angoixa als ulls i certa aprehensió de xafogor a l'esperit. Els boscos s'arroentaven a poc a poc. La calda de les rigoroses diades estiuenques es pressentia ja per una mena de bleix ardorós i las que ens embolcallava.
En els espais sense vegetació i en les crestes dels soleis, en els gatosars eixarreïts, en les nafres dels pendissos coberts de fullaraca, i, sobre tot, en les apartades esqueieres de l'ermita, l'aire hi vibrava el mateix que en les parets d'una fornal. Només, de tard en tard, una rauxa de marinada venia a refrescar-nos i ens donava delít de caminar.
Finida la carena, empreniem al dret per un camí joliu i arenós que anguílejava discretament pel vessant de l'obac.
Jo, en arríbar allí, experimentava sempre infantines avarícies. I, amb els dits ansiosos de frescors i suavitats, escapçava, tot passant, els tanys dels arbrissons; abastava les mores i cireres d'arboç, encara verdes; eixonava els brucs: les flors dels tomanyins, aspirant a grans nassades l'aroma llur.
La visió de la meva caseta blanca ombrejada per un plàtan ufanós sorgia a cada giragonsa del viarany, prometedora de repòs i benaurança.
En Busqueta duia la davantera, Produïa un cert goig el veure'l trascamar emmenant-se'n la sorra del cami sota la sola dels seus espardenyots i fent xiular el vellut de les seves calces. El sarró buit rebotia a cada passa en l'esquena del meu company, i una grossa llagosta s'hi arrapava amb un humorisme inconscient de bona llei.
Els cans acomboiaven, molt seriosos i disciplinats, el terrible estrateg. Un d'ells, extraviat, deixava oir un ahuc persistent i enyorivol.
Des del poble, escondit en la fronda d'un turonet, ens arribava, clar i solemne, el primer senyal de la missa major. -Veniu, veniu, veniu…- cridava la campana. Era una campana d'un bell timbre argentí, que fendia l'aire pur de la muntanya graciosament.
Fou comprada la diada dels reis, a la fira d'Amer. Era llavors una poltratordillade galant presència. Tenia els garrons peluts, les anques rodones, el pit ample i un ull jaspiat. Reposada, dòcil i discreta, trotava ras i llarg en oir l'espetec de la ficel·la, i li hauríeu pogut posar un got d'aigua en el regueró de la gropa sense que amb el traspàs de la marxa se'n vessés una gota.
El que més encaparrà la bèstia, així que instintivament hagué comprès que s'havia clos el tracte, fou si el prestigi social del seu amo novell desdiria o no dels seus mereixements. Havia pagat en or (sis unces de perruca), i no semblava pas un pelacanyes. Era un home d'una cinquantena d'anys ben portats, alt, de faccions voluminoses i gravat. Duia un vestit de vellut color de tórtora, gorra peluda del mateix color i espardenyes tapades.
A l'hostal d'Anglès va lligar-la a una reixa, junt a un ase vell, però eròtic. L'ase, una mica encalabrinat, la mirava de cua d'ull, i, per galanteria, arrebossava el llavi superior, mostrant les dents negres i el trenc de les genives, on, entre la bromera salival, s'encastaven alguns brins d'herba seca pasturada en la cuneta.
A la poltra li interessava més estudiar les accions de l'amo que no pas assabentar-se dels escarafalls del ruc. La reixa on havia sigut estacada corresponia a la finestra de la cuina; de manera que, sense escarrassar-se molt, podia esbrinar el que passava a dintre. El jutge hi era amb un aire de parroquià antic, autoritzat a servir-se ell mateix. Duia una enorme llesca de pa a la mà esquerra, i un ganivet de lamarca de l'hama la dreta. Amb el dit xic fent de garfi, pescava la nansa de les grans tapadores de llauna, i estudiava atentament el contingut de les cassoles, ensumant el baf dels requisits. I el veié enastar una cuixa d'ànec ensafranada, posar-la damunt del pa, i, de seguida, pessigollejar el sota-aixella de la mestressa, qui, insensible al fred, reganyava un garrot de braços i unes sacsoneres de colzes capaces de pervertir un sant. Unes tals franqueses, en un tal establiment, ja eren, per elles soles, una indiscutible garantia. Aquell home podia ser molt bé el que se'n diu un personatge.
Fosquejava quan arribaren al mas: una gran casa de pagès amb porta adovellada, dues finestres ogivals i rellotge de sol.
La cort de l'egua era a dintre, a peu pla, al costat de l'entrada, sota mateix de la cambra de l'amo, enfront de la cuina: estatge distingit, que la separava del proletariat de les bèsties d'engreix i de treball. Bous, mules, ovelles, cabres, porcs, truges i aviram romanien, en una promiscuïtat horrenda, en un edifici anex.
En oir repicar les ferradures sobre l'enllosat de l'entrada, varen comparèixer quatre dones com quatre poms de flors. Eren la muller de l'amo i tres filles: na Cisa, na Mercè i na Gracieta. Totes quatre estaven roges i massisses, i sobretot les noies, vestien a estil de vila, amb certa petulància de riques per merèixer.
Al primer envit les dones varen fer-se enrera, obrint pas a la poltra, que rebufava i treia fum pels narius. L'amo, però, somrigué, i començà a estirar el plomall de crin que penjava al mig del front de l'egua, a rautar-li el morro, a netejar-la i a tocar-li les mamelles.
Llavors, na Cisa, na Mercè i na Gracieta acaronaren l'animal amb un desfici apassionat de col·legiales sàfiques.
La poltra, excitada per aquells palpaments, per aquella pluja d'insospitades manyagues, sacsejà el cuiro amb voluptuositat, deixant anar un dolç i enigmàtic sainet.
El jutge, home entès en temperaments de bèsties, estudià aquella nerviositat detingudament, sentenciant que dintre un mes admetria cavall i esdevindria fecunda.
La cort de l'egua era neta i, en tot el que es veia, s'hi notava l'escrupulositat burgesa, auguri de bon menjar i bon beure. La menjadora de llates i barrons de carolina, i l'estable de roure, i les parets desenterenyinades, i el sòl amb palla nova, indicaven que se la rebia amorosament, amb tots els honors.
Era indubtable que havia entrat en una casa d'hisendats, on la vida seria fàcil i el treball lleuger.
Pàssà una mesada. No us podria pas dir quin de tots dos estava més cofoi: si l'amo de la poltra, o la poltra de l'amo. La bèstia havia format un alt concepte d'aquell pagès que li servia el pinso amb les seves pròpies mans i que, àdhuc a la nit, la vigilava per una trapa oberta en el trespol, a través de la volta.
Li havia comprat una serreta nova, una sella abacial que recobria amb una pell de moltó, i unes alforges de vellut; i no la feia llaurar ni rodar la sínia, ni batre, ni tirar el carro.
A la primavera, amb la rebrollada de les sangs, l'ociositat i la bona teca, l'egua s'enjogassà poc o molt. Perfectament: això es curavamenant-la a cavall:ja era de preveure.
Li posaren una manta als lloms, i (oh, el mirament per les seves entranyes somogudes!) l'amo es disposà a guiar-la a peu, mudat com per a una festa. L'acomiadaren les noies, i l'haurien guarnida el mateix que una núvia si no hi hagués intervingut severament el pare.
A la vesprada, na Cisa, na Mercè i na Gracieta esperaven, assegudes a l'era, el retorn de l'egua. En veure-la arribar, lenta i lassa, pujant el camí de la masia, es redreçaren anhelants i encuriosides. A les tres verges, recloses en aquella casa, en mig de la bravada de fortitud de la terra i del bestiar, el pròleg d'una maternitat qualsevulla les interessava i pertorbava.
Amb l'esguard inquisidor, varen resseguir l'egua des dels ulls a les illades, estranyant-se de trobar-la tal com havia partit, sense un relleix del seu sacrifici i del seu goig.
¡Oh, quin tumulte espiritual, en adonar-se que era possible el secret i la hipocresia!
Després l'acaronaren amb una ardència tímida, així com a una amiga retornada de Montserrat en plena lluna de mel.
L'egua anà familiaritzant-se amb la vida d'aquella família. Sense moure's de l'estable oïa les converses, i, sols girant el cap, llucava els anants i vinents i tot el que pogués succeir en aquella espaiosa entrada que feia la servitud de vestíbul, de menjador de mossos i criades, de dipòsit d'eines, i del que fos convenient a les diferents necessitats de l'amo, jutge, hisendat, terrasà, administrador de finques, cobrador de censals, usurer, polític, curandero i negociant. Per això allí es debatien qüestions greus i futeses indignes d'atenció, que l'egua escoltava sense voler. I allí tingué lleure, per primera vegada, de contemplar aquests subjectes anomenats civils, que ella considerava com una varietat estrafolària del gènere humà. Els civils entraven i sortien sovint en aquella masia; i, tan bon punt arribats, l'egua, admirada, plegava de menjar i, enlairant les orelles i revirant la testa, no els treia la vista del damunt. Na Cisa, na Mercè i na Gracieta no se'n sabien avenir, d'una dèria tal; si bé elles, sempre que tenien ocasió, no feien pas altrament que l'egua, atretes per la jovenesa dels braus agents de la justícia i per llur encís marcial.
Usualment, el jutge muntava l'egua per anar al poble cap de partit a exercir el seu altíssim ministeri: un viatge de tres quarts d'hora de camí planer entre rierals oratjosos i alzinars ombrius. L'egua, d'indubtables condicions intel·lectuals gens ni mica vulgars, arribà a compendre el que hi havia d'honorífic en aquelles anades i vingudes, com abans havia comprès la significació, també honorífica, de les visites dels civils.
Així mateix, a força de traginar el jutge d'una banda a l'altra, d'oir-lo conversar sentenciosament, de participar dels saluts respectuosos que li dedicaven els pagesos, d'observar les bones rebudes que arreu li feien, de gaudir ella mateixa d'atencions poc usuals en fermes particulars i públiques, acabà per enorgullir-se de ser qui era, tocada d'una pregona admiració per son amo i senyor. Àdhuc arribà a capir la gran i formidable investidura sota la qual aplicava la llei, mentre ella, en el pati del jutjat municipal, amb el morralet al morro i la cingla fluixa, esperava el sentenciador.
A dalt, en l'únic estatge del rònec edifici, darrera la sutzeria del mosquer enclòs entre els vidres i la fusta d'un porticó barrat, expandint-se per l'altre a mig obrir, tronaven les discussions litigioses. A voltes arribaven a les seves oïdes les condormidores lectures del secretari, les rèpliques zitzaguejants dels procuradors, el fil de veu d'un testimoni fals, el sermonejar lent, descolorit, hipòcrita d'unhome bo, el plany divagador d'una dona acusada, i, a intervals, la parla grossa, rotunda, invicta del petit Salomó, son cavaller.
Oh! ¡aquella veu era un prodigi de gravetat i ressonància! Sense esforçar-la gaire, dominava les altres, car tenia el poder de despertar les vibracions de les coses pregones; i us la sentieu repercutir a les plantes dels peus com una trontollada sísmica. Irrespectuosament, algú, intentant explicar aquesta sonoritat desmesurada, començà a fer córrer la brama que el jutge s'havia engolit un corn.
L'egua solia presenciar la davallada de reus, testimonis, perits, advocats assessors de secà, guardaterres, i tota mena de gents interessades en aquells afers. Formaven dues colles: la dels que estaven segurs de guanyar, i la dels que tenien la fonamentada sospita de perdre. Aquests compareixien primer mústics, amb el seny tèrbol de sant horror a la injustícia, amb una mena de vel cendrós als ulls, amb les mans creuades sobre el ventre (discreta actitud dels que fluctuen entre la resignació i la revolta), silents darrera el procurador, els dits del qual encara s'obiraven enclosos entre les planes del codi, si és o no és crispats, com els del malaventurat caçaire de guineus en l'instant precís de desparar-se-li el braó que destinava a la faïna.
Els altres baixaven bulliciosos, insultadors, acompanyats del jutge, qui deixava a dalt, sota la litografia del Sant Crist de Velàzquez, damunt la polsosaludade l'escriptori, tota mena de hieràtiques actituds. En aquestes ocasions, quan dins la llei trobava maneres de donar la raó als seus amics o compares en política, sense vexar massa els contrincants, es tornava campetxano. Discutia procediments; criticava sentències, ni que fossin del Tribunal Suprem; es mofava dels jurisconsults amb títol, de les pretensions del seu superior, el jutge de primera instància; esbroncava el conseller, adversari del seu protegit, ja en plena fugida: tot era mal agafat, mal portat i mal sostingut: la seva egua ho faria millor. L'egua, present, s'estarrufava, endevinant l'elogi en el gest de l'amo; el secretari assentia, i els oients admiraven.
El secretari era un sergent retirat de l'exèrcit. Havia fet la guerra de Cuba, i l'esporuguien els gossos folls, contra les possibles escomeses dels quals anava armat d'un bastó d'espasí.
Tenia un cabell molt espès, les celles juntes i grosseres, la barba llarga, plana, massissa; un bloc de pel quadrangular que li penjava del mentó i campanejava damunt la pitrera marcant el ritme de les paraules. Aquella testa, en conjunt, era xocant per la seva serietat inexpressiva. L'hauríeu confosa amb aquests caps de fusta de pim-pam-pum, excitadors de tírries, a qui tothom apunta i que tothom encerta, que reben fins les pilotes destinades al veí; tan bon punt drets, tan bon punt estenallats.
I certament que, de totes les malvestats i artimanyes del jutge de pau, atribuïdes o veritables, se n'emportava la culpa el dolç sergent: servia de parallamps al seu superior.
I no obstant, ell hauria pogut dir quelcom ben fonamentat referent a l'inexplicable motiu de perdre's les causes defensades pels homes de carrera i guanyar-se les altres dirigides per advocats margeners.
Els comiats, els judicis de faltes, les reclamacions de salaris, executius de menor quantia, i el que fos, es substanciaven per endavant, damunt la cort de l'egua, en llargues rumiades noctürnes, en la intimitat del coixí jurídic. I era natural que el que es sabia guanyador no fes pas despeses endebades enviant a cercar un lletrat a vila.
No sempre s'hauria pogut acusar de parcialitat el bon jutge. En aquest cas sortós, el litigi moria en un arreglo, «cosa prudent i econòmica» No hi havia vençuts ni vencedors: el que hi havia era una espantosa degollada de pollastres a l'hostal.
Ah! aquell jutge de pau mai era tan just ni tant de pau com en les ocasions en què no volent fer agravi a cap de les dues parts, es decidia a ordenar les esmentades hecatombes.
Els seus llavis molsuts, d'un color agitanat, en les juntures dels quals els excessos d'eloqüència deixaven una ratlla de xerigot fastigós, no sols eren gormands de les exquisideses del Dret civil, sinó també de la samfaina i del rostit, del pa blanc i del vi negre.
De l'ètica particular del jutge, l'egua, naturalment, no en sabia mitja paraula. Tres coses, emperò, la induïen a cavil·lar un xic: el jutge no anava mai de nits; s'abstenia de passar per certs tocoms, encara que hagués de fer molta marrada; i trencava de camí en obirar una dona jove, vestida de dol, de posat trist i ulls fulgurants.
Hi havia un altre fet que tampoc se l'explicava, l'egua. Un matí la guardia civil havia entrat, segons costum, a casa el jutge, duent, lligat com un Crist, un brau minyó quasi adolescent. El jutge, així que el veié, es posà engallat. Féu cridar el Triadó i el Roquet, dos jornalers que cavaven blat de moro en unes feixes més enllanic del porxo, i els encarà amb el pres. Aquest se'ls mirava de fit a fit, i el jutge feia igualment. Els jornalers, per no mirar ni l'un ni l'altre, capjups, desencastaven la terra de les espardenyes arronçant el peu i sacsejant-les de punta contra el llindar de l'entrada. Indubtablement esperaven una pregunta enutjosa. El seu amo la formulà amb aquell to despòtic usat sempre que volia coaccionar els testimonis; i ells la respongueren alhora, amb un -Sí, senyor- sec i contundent de comparsa, sense alzinar els ulls ni deixar de sacsejar les espardenyes.
El jutge, els civils i el minyó eixiren a l'era. Després d'una breu conferència, partiren junts. El jove caminava al davant, roig com un perdigot. El Triador i el Roquet se'n tornaren a cavar blat de moro, i la casa del jutge restà silenciosa, basardosament silenciosa.
En tot el sant dia l'egua no va veure ni na Cisa, ni na Mercè, ni na Gracieta. Sols la muller del jutge traspassava per l'espaiosa entrada feinejant i sospirant, entre el mosquer brunzidor.
A la nit, el jutge comparegué, es ficà a l'estable, donà d'esma un copet a l'anca de l'egua, li estoveí el jaç trasbalsant la palla a cops de peus, li'n posà un braçat a la menjadora, forfollà uns mots incomprensibles, eixint malhumorat, i altra volta sobrevingué aquell silenci dramàtic.
L'endemà, de bona hora, l'egua portava na Mercè camí de Sils. Abans, dintre el casal, en alguna cambra alta, havia esclatat una ploradissa formidable; una d'aquestes ploradisses femenívoles sorolloses, complicades i estridents.
El jutge, que feia de mosso de peu, no pronuncià un sol mot en tota la llargària del trajecte.
Na Mercé gravitava en el costellam de l'egua com un sac de farina, talment atuïda i insensible. Arribaren a l'estació: hagueren d'esperar el tren una mitja horassa.
L'egua, estacada en el rastell de la via, tingué un gros èxit. Mossos i sagals, tartaners i negociants comentaven la seva estampa i el seu preu, mirant-la i remirant-la.
Després, així que el jutge hagué embarcat na Mercè i una monja que l'havia anada a recollir, ja trotant pel camí ral, l'egua seguia rebent més homenatges.
El cas era que tots els admiradors s'aturaven palplantant-se al peu de la cuneta i, com si s'haguessin conjurat, llançaven, en passar, un mateix crit per fer avinent una mateixa cosa.
-Gorgals, oidà! la tens prenys!
I el jutge, encaparrat amb el seu drama íntim, pensant només en aquella filla que acabava d'acomiadar a l'estació, s'ho prenia malament, com una sarcàstica referència.
En Bóta, més que un trist hortolanet del poble, més que un pobre dimoni que no tenia un pa a la post, era l'enemic acèrrim d'en Gorgals, el jutge.
El seu ofici era el pledejar amb ell, esbatussar-s'hi seguidament, aprofitant totes les conjuntures. S'atribuïa una missió venjadora, i estava disposat a morir-se de gana a truc de retopar una sola vegada la infal·libilitat jurídica del terrible victimari. Se les havia amb tots els amics i protegits d'en Gorgals, amb raó o sense. Després s'apel·lava de les sentències del jutge només pel gust de fer-li regruar la victòria, sabent que li carregarien les costes. I avui la vinya, demà el campot, demà pàssat la mula i l'altre la casota, havia finit per ofrenar-ho tot a la voracitat dels curials, la «murrialla de vila», com deia ell. Els lots de la seva petita hisenda li feien la servitud de projectils, i en aquesta estima els tenia. Si li recaven en perdre'ls, era perquè no en tenia prou pel coratge que l'arborava. I, com els cartutxos un soldat, en el fort d'una batalla no s'abstenia pas d'engegar-los per consideracions econòmiques.
Mes es tractava d'un adversari sotil, qui, el mateix que certs fantasmes, s'engolia els trets, i, en, lloc d'occir-lo, l'engreixaven. En canvi a en Bóta els trets li eixien per la culata. En Bóta era un de tants advocats de secà que no saben de lletra; i el sapastre del jutge de pau, en tractant-se d'ell, finí per estalviar notificacions al secretari i passos a l'agutzil.
Dos testimonis de la confiança de Gorgals firmaven per en Bóta, i en Bóta restava ignorant de tot el quelegalmentli comunicava en Gorgals.
I cantin papers i mentin barbes.
Així es donà el cas que en Bóta plantà, conreà, gemà i enasprà unes tomaqueres en un hortet que ja no era d'ell, venut dos mesos abans judicialment; i no cal anomenar el personatge que es cruspí els tomàquets.
Per això en Bóta es trobà insolvent amb certa joia. La idea de frustrar la terrible gasiveria d'en Gorgals, l'engrescava.
A desgrat de tots els fracassos, era un pou inexhaurible d'optimisme. Coneixia lleis imaginàries segons les quals li serien retornades les propietats venudes a l'encant, i es disposava a perdre-les, de bell nou, entusiàsticament.
I (el que són les coses!), en Bóta sols encertava en tractar de lladre al jutge de pau, i sols era discret quan, en dir-li això, feia per manera que hi haguessin testimonis.
En Bóta esdevenia perillós a certes hores i en certs dies, sobretot durant les tardes dominicals, després de fer malla. Llavors la seva vèrbola adquiria una convicció i una lògica especial. Bescantava en Gorgals retraient-li històries velles, citant fets i malifetes duts a terme amb refinada perversitat, àdhuc amb individus de la seva pròpia família. ¡En volguéssiu d'homes honrats que purgaven en la presó una paraulada dirigida al jutge, de viudes i menors espoliats, de gent tirada a la misèria, de trampes i despotismes, d'hipocresies i prevaricacions audacioses!
L'atzar, més sovint del que hauria desitjat en Gorgals, els posava a curta distància. En Bóta, en atalaiar el jutge, s'enfutismava com una salvatgina acorralada. En públic en Bóta es limitava a vocalitzar amb sordina la seva cançó horripilant. El jutge, però, l'entenia sols en veure el moviment dels llavis i la contracció dels punys. Si es topaven a camp ras, en Bóta començava a escridassar-li coses per l'estil: -¡Ah, mala negada de murriot! ¡Espera't, que t'arreglaré els comptes! On vas a rampinyar? ¿Què has fet de la teva filla? En quin hospici has ficat el teu nét? O potser l'hagis donat a les truges! I, els diners de la teva cunyada ¿amb quina maturranga te'ls has polits?
Arribava fins al morro de l'egua encirat, furient, espantós. -Et dic lladre!… sents? ¡et dic lladre! lladre!!… Apa, fica'm a la presó! ¿No ho feres amb el pobre fadrí extern de can Barrot? Botxí!
En Bóta era vell i magristó, mes ple d'agilitat agressiva. Brandava els punys, i feia molinets amb els seus braços llargs i durs, brunzents com unes batolles. I les paraules eixien de la seva boca, desdentegada i verinosa, amb un tumultuós espetegar de roba molla. El jutge es limitava a dir-li: -Feu el vostre camí; feu el vostre camí…- Però l'egua, espaordida pel gesticular d'aquell energumen, sentia com els talons d'en Gorgals li tustaven les illades i com tot ell tremolava.
L'egua va pollinar, assistida pel manescal més entès de la comarca. Les angoixes de la maternitat i la gelosia del pollinet varen esborrar-li el record desagradable d'en Bóta, a qui ella, admiradora incondicional del seu amo, hauria tapat la boca amb un raíg de guitzes.
En una casa com la d'en Gorgals, un fet d'aquesta mena té prou lloc per a ser celebrat. Per això na Gracieta ho escrigué a na Cisa, dipositada judicialment a instàncies d'un famós procurador representant de l'hereu Pous, un molineret que no molia gaire.
L'estrella del jutge començava a eclipsar-se. En el poble no s'enraonava d'altra cosa que del contratemps de l'infal·lible Gorgals. Com tres i dos fan cinc, hagué d'amollar la noia. Era el primer cop que un home de lleis vilatà li posava les peres a quarto. Havia trobat, a la fi, sabates de son peu, i això feia posar greix als seus enemics. En Bóta estava radiant. ¡I ara, que procurés per l'altra!
Na Gracieta també tenia el seu tripijoc amb un galant foraster, ben plantat i fatxendós, inacceptable però, ateses les exorbitants pretensions d'aquell pare repatani.
Oh! les tres filles del jutge, isolades en aquella masia, sense esbarjo ni tracte de cap mena, regimentadas a la vella usança, s'enamoraven d'un papalló.
El tedi de veure com el gall empaitava les gallines i el boc les cabres; com s'emmenaven la vaca a bou i la truja a marrà, i com el pastor tirava escarrotxes de síndria a la pastora; neguitejava llur jovenesa, fent-los desitjar la dolça inquietud d'un encontre casual, d'una breu conversa clandestina, amb un galant mudat, de gorra de seda i corbata virolada.
Cada tarda, del melonar a l'horta, de l'horta a la font, davallaven al rieral somogudes per un delit aventurer. Allí s'enjogassaven elles amb elles, esdevenint escarafalloses en atalaiar algú molt més si es tractava de jovencells. Els del poble i de la vila, així que conegueren l'engranall, anaven a fer-los pampallugues jorn per altre. Sobtar-les enfilades en el cirerer, o abastant mores en les bardisses, esgarriades entre vidielles i ridortes, en mig de les exuberàncies de la verneda afrodisíaca, plena d'olors i de cantúries, no podia ser més engrescador. En ocasions les perseguien un poc bàrbarament; altres vegades amb certa mònita, atemperant les impulsions faunesques a la possibilitat d'aconseguir alhora llur dot i llur formosura.
Per a major encís, el pare d'aquelles nimfes tenia fama de terrible: un veritable drac mitològic, que mai era a casa.
En Bóta, moralista i psicòleg a la seva manera, havia augurat una mala fi a les noies d'en Gorgals.
Això, més que res, li féu perdre l'horta; i no li féu perdre el cap perquè el jutge era coquí i no disposava de més arma que la llei, i la llei no concedia pas facilitats per a dur a la forca els que llengüegen. ¡Prou se'n planyia en Gorgals!
Però, a les primeres eleccions de diputats, el jutge es basquejà a fi que empresonessin en Bóta.
En Bóta era un d'aquests homes puritans que, en ficar-los a la presó, ja mai més són altres. Es cregué deshonrat per tota la vida, i no gosava presentar-se amb el cap alt davant la gent. Quasi d'amagatotis anava a beure el seu gotet de vi, que no l'eixorivia poc ni molt. I l'hauríeu vist romandre en un recó de la taverna, mut, capficat i llòbrec, com un mussol que tem la claredat del dia.
En aquestes arribà la Mare de Déu d'Agost. Era la festa petita de la vila, i a la tarda es sardanejava de valent.
En el cafè de la plaça, el jutge feia la manilla. Anava de company amb el secretari, contra el fiscal i el metge.
Dues cases més avall hi havia l'acreditada taverna d'en Roig. Estava plena de gom a gom de bosquerols i menestrals. En Bóta hi era assegut en un sac de llobins, decaigut i pensívol. Els anants i vinents li pasaven a frec de cames, llançant crits eixordadors, roigs i suats, amb la barretina al clatell, el tupè enrinxolat sobre les celles, i el caliquenyo als llavis. Alguns li pegaven esquenades tot passant, tocant-li el botet a fi que cantés. -I dôs, ¿Bóta, quan farem la tossa a en Gorgals?
En Bóta els dirigia una mirada breu i punyent. Després, amb la mà, insinuava un gest solemnial, que volia significar: -Tingueu calma: deixeu-me fer, que no les portarà pas totes a molí!
A fora, entre la bavor de la tarda quieta, sense una alenada de ventijol, els dansaires, emborniats de pols, puntejaven al so de les tenores encarades al cel el mateix que una bateria de trabucs.
L'egua del jutge de pau, a l'estable d'en Pujató (un trapella íntim d'en Gorgals alcalde i caporal de sometents), sola amb les gallines i borinots, experimentava així com una mena d'enyorança greu i fatídica per son pollí.
La llum minvava, i, a través del finestró enteranyinat, era obirador el cimal d'un canyer atapeït de pardals que es disputaven el jóc sorollosament.
La porta de la cort fou oberta d'una empenta, i el jutge entrà. La moixaina de consuetud, el copet a les anques, una fregatella als garrons amb un grapat de jaç, una estirada a la cingla; i ja, amb la serreta al morro, de pas en pas, l'egua travessà la vila estalonant l'amo.
En ser a la plaça, el jutge feia sonar la seva veu de botzina per no atropellar els balladors ni els escamots de vailets que els entrebancaven.
En front de la taverna d'en Roig un pagès va atansar-se al jutge.
-Gorgals, o Gorgals! ¿voleu escoltar dues paraules?
El jutge, posant la mà al morro de l'egua, va aturar-se en sec. El pagès desitjava parlar-li d'un negoci urgent.
En Gorgals comprengué que no era al mig de la plaça on calia enraonar de certes coses. Reculà unes passes i, fermant l'egua a l'anella de la porta del cafè, se n'entrà cap dins seguit de l'altre.
L'egua es frisava en aquella espera. La ferum de carnassa de moltó sofregida que expandia la taverna d'en Roig la molestava. Les mosques turmentoses com mai, li clavaven el fibló; i ella, pernejant, havia temença de malmenar alguna criatura. Darrera seu una collada de nois i noies armaven gran brogit tabolejant i pegant-se esquenades.
En això, en mig les naixents cabòries d'egua despacientada, oí esclatar un mot ardent i terrible, que devia ser una blasfèmia, acompanyat d'un d'equests gemecs de destraler inseparables de tot esforç desesperat. A l'acte experimentà una punyida freda i dolorosa, vivament dolorosa, sota mateix del ventre. Fou tan irressistible allò, que, a desgrat de tractar-se d'una bèstia soferta i manyaga, pegà un bitzec de guitzes que de poc estavella els més propers.
Aviat es veié rodejada de curiosos que la miraven espalmats, les cares llargarudes i tràgiques. Percebia el sorollar d'un líquid que es vessava a raig, talment, com si algú, molt a prop d'ella, decantés l'aigua d'un càntir pel broc gros.
Una bravada de femta li pujava a la boca, una gran angoixa l'envaïa, obligant-la a panteixar, i un tel li tapava la visió. Flectà les cames (primerament les del darrera; després les del davant), i restà amb els narius dintre la pols. Cada esbufec n'aixecava un núvol, i cercà forces per enlairar el morro i respirar. Mes era endebades: sentia un pes colossal al cim de la testa; un vertigen tenebrós la feia giravoltar, aplanada al sòl. Li semblava, també, que la terra de la plaça se li fiqués gorja endins, absorbida per aquell bleixar d'agonia, emmotllant-se-li als pulmons, emplenant-li les entranyes d'un fangueig asfixiant, nauseabund, mortal.
Traslluí, encara, entre el brunzir de les orelles la veu de corn de son amo que s'apropava adalerat; però en aquell instant restà estenallada per a sempre més.
En Gorgals arribava convuls, verd, lamentable. Escridassà:
-Qui ha sigut? Qui ho ha vist?… ¡Atureu-lo! Socors a la justícia!…- I, exaltat, fregava la vara de jutge pels nassos dels badocs.
Ningú havia vist el criminal: el que veien era una ganivetada furiosa en la panxa de l'egua, un cop segur donat amb sanya i amb una eina descomunal i ben esmolada. El trau era escruixidor: partia la cingla dos travessos de dit, i gitava sang presa.
A l'entorn del jutge s'hi havien aplegat els seus partidaris, els seus subalterns i la parella de civils. Tots junts escrutaven la multitud amb ulls inquiets. Una gran majoria de bosquerols, tota la democràcia de la vila i algun terrassà espoliat, somreien i arronçaven les espatlles, però curant de no ser vistos.
La taverna d'En Roig era un desert: tots els parroquians havien eixit a veure la tragèdia.
Solament en Bóta romania impertèrrit, assegut en el sac de llobins, i pesava figues.