The Project Gutenberg eBook ofEls HeroisThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: Els HeroisAuthor: Prudenci BertranaRelease date: January 23, 2006 [eBook #17583]Language: CatalanCredits: Produced by Ricard Samarra*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK ELS HEROIS ***
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.
Title: Els HeroisAuthor: Prudenci BertranaRelease date: January 23, 2006 [eBook #17583]Language: CatalanCredits: Produced by Ricard Samarra
Title: Els Herois
Author: Prudenci Bertrana
Author: Prudenci Bertrana
Release date: January 23, 2006 [eBook #17583]
Language: Catalan
Credits: Produced by Ricard Samarra
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK ELS HEROIS ***
Produced by Ricard Samarra
Pòrtic.En Quimet o el rebuig del Diable.En Carxofa.En Busqueta.L'egua del jutge de pau.La masovera se'n va al mercat.El Cerdà.
Herois, com Proses bàrbares, és un llibre fervorós i sincer. Ningú ha de cercar-hi enginy ni fantasia. Us dono una obra viscuda i no pas una oriflama literària. Austerament he recercat entre les meves enyorances d'aventurer humil.
Dintre la urb nerviosa, segueixo amant com sempre la Naturalesa apacible i fecunda. Sóc ple d'agraïment per Ella, car ha guarit els meus dolors donant-me fermesa corporal i serenor anímica. La crec perfecta, dreturera, santa!
Cal pensar que l'home va traïr Déu tot just creat, mentre s'enfredoria, damunt la seva bellesa perfecta i immortal, l'excelsa alenada de l'Artífex. Ella, altrament, serva, amb fidel gelosia, les lleis rebudes de l'Etern: és pura, és beneïda, un paradís encara.
Per això el seu contacte divinitza; i, per això també, els homes que s'han criat en el seu si, en mig de la seva impassibilitat maternal, tenen dret a la nostra reverència. Són així com uns personatges evangèlics; i ningú, en els temps presents, gosarà discutir-los el dictat d'Herois. Almenys no s'oposarà massa formalment que un escriptor de la meva modèstia, gaiament democràtica, els qualifiqui de tals, atorgant-los però, ben entès, una jerarquia inferior a la que es mereixen ells, atenent-me a l'admiració que els professo.
Mes cap respecte humà podria fer de mi un ingrat, ni cap esplendidesa de progrés, cultura o civisme fóra prou abassegadora perquè jo els tingués en oblit.
Jo els ofreno, per tal motiu, aquestes Planes. La glòria, si n'hi ha, és d'ells. Sols desitjo, per a mon goig, ésser un bon historiador de les gestes llurs. També em fóra grat que tu, lector benèvol, tinguessis el meu tarannà. Així esdevindria possible que jo i els meus Herois caminéssim triomfalment pels viaranys de ton esperit com ho férem pels deserts de la terra.
El poble de L'Esparra és un poblet de quatre cases situat entre dues afraus en mig d'un bé-de-Déu de serres emboscades.
Només es fa obirador pel seu campanar banal, restaurat estúpidament, que sobresurt amb petulància, dins la frondositat de les suredes, com el coll d'una oca blanca en un camp d'userda.
Un gros lladorer ombreja la plaça, on plana el mateix silenci de les boscúries veïnes. A l'estiu, però, els pardals xeriquen en els ràfecs de les teulades, i els papallons revolen, entre els fonolls del cementiri, pel cim de les xamoses campanetes blanques. També l'esclopeter, en cos de mànegues, fa anar la seva gúbia a la porta de casa seva, i el rector conrea l'hortet amb la verdosa sotana arrebossada pel cim dels malucs, congestionat i lluent. A l'entrada de l'hostal, les mosques ennegreixen l'enrajolat i el caduc fustam de la porta mig closa, on el sol cau de ple a ple, fent plorar la reïna dels nusos. De tant en tant passa un carro; un d'aquests carros de muntanya lleugers i desballestats, amb grans bosses de cordam i sàrries velles que escombren el camí, rodes primes de llanta esmussada, galga de roure i mula pacient i escardalenca. Dels guarniments, plens d'afegits i lligadures, pengen uns quants branquillons de boix o ginestell que fan la servitud d'esquivamosques, a desgrat de la protecció dels quals la panxa grisa de la mula, solcada de venes tumefactes, degota sang.
El diumenge el poble s'anima. A l'ombra del lladoner, els pagesos morigerats amb la brusa nova al muscle, esperen la missa, comentant la saó de les terres. A l'hostal hi ha el jovent i els vells intemperants, que es juguen el beure a la bescambrilla. Les cartes, ensutjades i enganxadisses, acanalades i repugnants, reboten damunt la taula amb un espetec somort com el que produiria en saltar una llagosta.
Sovint se'n desvia alguna, anant a raure entre les potes del banc, d'on la cull una manassa deforme, d'ungles revingudes i ferestes el mateix que la cornamenta d'un brau.
Tres campanades argentines vibren i es perden al lluny en la majestuosa calma de la serra. Els jugadors fineixen la partida. Tant els que han guanyat com els que han perdut, traguegen del vi comú i van a ajuntar-se amb els del lladoner. Lentament, mandrosament, uns i altres acoblats, tot posant-se els gecs i les bruses, pugen la rampa de l'església, i s'hi endinsen arrossegant els peus.
El menjador de l'hostalot és desert. El vidre blau dels porrons reflecteix la parra i les carabasseres del celobert; les cartes simulen una escampadissa de teules revellides; les mosques s'aquieten aferrant-se, goludes, a les engrunes de pa blanc; i el gat es situa a l'ampit de la finestra, lluca mandrós al defora, s'arrupeix i s'adorm.
Tots els parroquians ouen, entretant, la missa, refrigerant-se en l'ambient penombrós de la petita nau, uns dient parenostres i altres pesant figues.
Sols a vegades, de tard en tard, n'hi resta un, a l'hostal; un que es desentén de la comminació de la campana sonora. Roman de colzes a la taula, enlleït i sòpit. S'entreté aixafant les cendres de les pipes i cigars amb el dit xic i esgrafiant-les amb l'ungla, ajuntant els bassiots de vi, combinant les palletes i llobins, que havien servit per als jugadors, en belles agrupacions decoratives; o bé inicia un solitari, o bé, aixecant-se els pantalons, s'esgratinya el ventre de la cama.
Des del banc on seu, obira una llenca del camí que puja per darrera de l'hostal. Sovint una noia ressagada travessa el greser refulgent, amarat de sol. Porta la caputxa plegada sota el braç, i tresca ferm, fent retrunyir el sol amb l'empremta de les seves espardenyes noves. Llavors el mal cristià es redreça, s'aboca a la finestra seguint-la amb l'esguard; un esguard cobejós que s'emmotlla en el turmell de la minyona i en el balandreig de la faldilla de percalina, sota els plecs de la qual trontollen exuberàncies bàrbares.
Un gos roig, bordissot, dorm enroscat als peus del bosquerol. Es elCaiman, i té tanta anomenada pels seus lladronicis com per les seves empaitades als conills.
Està gras, cosa que resulta inversemblant en un coniller de pagès; però el seu pelatge és un mostruari de nafres i cosits. Ha sofert tota mena d'agressions i botxineries. El pal, el ganivet, la pedra, l'aigua bullent, el sofre encès, la metralla, els brians, la sarna, els banys i les untures càustiques han assenyalat el seu pas imborrable en aquell cuiro heroic, fent-ne un tapís policromat, absurd.
Tan curiós com el ca és el seu amo. Es diu Quimet, Quimet a seques. Prou té germans i germanes; però, si pel cognom d'aquests intentéssiu conèixer el de l'altre, us erraríeu de mig a mig. En Quimet no sabria pas on anar a cercar la seva fe de baptisme, i diu que és fill d'una conversa casual que la seva mare va tenir amb un adobacossis. I s'envaneix del seu origen com un noble dels seus blasons. La veritat del fet no la sap ningú; i, entre la família, aquesta qüestió és la que menys interessa de totes les qüestions.
* * *
En Quimet escassament amida el que amiden d'alçària els homes més xics sense arribar a pigmeus. Es bastant corbo; el clatell se li emmotlla a les espatlles, i la barba li toca al pit, un pit amb quilla, arlequinesc. Adorna la seva cara, seca i de migrades fesomies de raquític, un superb mostatxo de gavatx. El serva çom a record d'una campanya de carboner al Conflent. En honor d'aqueix bigoti, únic en el llogarret, on són mirats amb prevenció com un senyal herètic, el corbo s'absté d'anar a missa. En Quimet s'emplena la boca del que ha après a França, de les excelències del cuixot rossellonès i de la bella despreocupació de la gent gavatxa.
És el més formidable jugador de cau i el que trascola més vi i fuma més caliquenyos dels que concorren a l'hostal. Les dones casades el miren com un perniciós exemple per a la jovenalla, i les solteres procuren evitar la seva encontra en els camins i en la solitud dels camps; sense, però, fonamentar en res la temença llur. El corbo, per tal atreviment, sol dir-los una platxèria bilingüe, que les fa enriolar per dintre.
-¡Quina reïra de Déu degarboque em tragines, Anneta! Deixes un oratge!… ¡Malerúsde jo, que tinc d'acontentar-me amb ensumar-lo!
O bé:
-Ànsia, Rosó! Amb unavuaturetacom tu, jo pla n'aniria, de descansat!
I així sempre, expressant, amb una malícia gens agressiva, els seus anhels, segur d'un refús, conscient de la seva pobra estampa i dels seus pocs mereixements.
* * *
El corbo era un bon jornaler; però els propietaris de terres no el llogaven tement que la seva participació en els conreus maleís les viandes.
Començà a córrer la brama que, feina que feia el corbo, feina que s'enduia el diable. Si sembrava fesols, se'ls menjaven els gaigs i les perdius, o es bromaven abans de granar; si batia el blat, es pollava en el graner; si cavava vinya, la pedregada se'n portava els raïms…
En Quimet es refugià en el bosc. El bosç és generós i pròdig per als qui s'hi donen en cos i ànima. Ningú es mor de fam si sap manejar un magall, un tallant o una picassa. En Quimet era fet per a manejar-los. Les seves mans curtes, amples i feixugues semblaven haver nascut arrapades al mànec de les eines i ser mesell com la mateixa fusta. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant soques, arrabassant arboços, treballava com un mal esperit. Tot el que fos destruir, esmicolar i encendre, ho feia amb goig, amb pitrades furients, serrades les dents, exhalant el coratge amb un -Oohà!- estentori cada cop que enfonsava el magall en el llècol, o la destral en l'encetadura d'un torell, d'on feia saltar estellicons brunzents que l'estrompassaven. Era aquell treballar una mena de combat: el corbo esbravava la seva ira de pària; trobant, en el repós, la satisfacció d'una venjança justa, realitzada indirectament.
Damunt la seva trista esquena de contrafet, els boscalls s'hi assentaven a meravella.
Ses cames de garrell no desdeien pas per una arrova d'excés, i eren prou elàstiques per a saltar córrecs i redreçar-se com una molla d'acer en les inevitables caigudes, baldament s'haguessin enfonsat fins al genoll en els pendissos de greda somoguda o en els tous de fullaraca dels obacs.
El cos del corbo, rabassut i àgil, era la nata per travessar les maleses. Es ficava en mig dels embardissaments i dels gatossars més espantosos. Si no podia trascamar-hi a força d'enginy, s'hi llançava furient, caragolat com un eriçó. Llavors hi obria un trau amb la mateixa facilitat que l'hauria obert una roca de deu quintars estimbada.
Les agressivitats del bosc no podien res contra la seva pell bruna i mesella, on les pues dels arns, de les argelagues i dels esbarzers amb prou feines, en esgarrapar-la, deixaven senyal: un ratllat blanquinós, talment el d'un pissarró en una pissarra.
En Quimet, si tenia amics, ho devia alCaiman. El gos completava l'amo. Junts, ficats en una vall, feien bona feina. Allí on ells passaven no hi havia salvatgina segura, per entaforada que estigués. Totes les proteccions, tots els murallars de vegetació, totes les catabaumes d'espines, tots els timbarros atapeïts de brosta, tots els xaragalls entravats de romagueres, no hi servien de res.
Per això els caçadors associaven en Quimet en les grans batudes. En Quimet tenia una escopeta que sempre feia figa. Havia passat per totes les ferreries de la contrada, i, en cada una, els martells feixucs, les llimes grofolludes, els mandrins grossers, les fornals de trempar relles i la força bruta del manyà li causaren un nou estropell. Això no vol pas dir que aquella arma no es disparés tota sola en el moment més inesperat. En Quimet, però, la idolatrava. La idolatrava perquè era una arma xica de damisel·la, una joguina; i Déu sap de quins enigmes d'entendriment són susceptibles, els tristos contrafets.
En canvi, el que mai fallava, en les mans d'en Quimet, era el magall. Conill encauat, conill al sarró. Durant el meu tracte amb el bosquerol, ni una sola vegada he vist desvirtuada aquesta sentència. Bé n'érem, de lluny de veïns! i bé n'hi havien, de serres i turons interposats entre el lloc de la peripècia i la masoveria més propera on poguéssim manllevar un magall! En Quimet no tenia pas mandra. Es desempallegava del sarró, la brusa i l'escopeta, i partia boscos a través. ¡O belles i plaents esperes assolellant-me en els fondals de la Trencada, flairant les molses del brucater, oint els tords en l'arboçar, i veient el desesperatCaiman, rauta que rautaràs, grinyolant, esbufegant, queixalejant les arrels que no havia pogut rompre amb les ungles, i etzibant un brollador de terra humida entre les seves potes del darrera eixancarrades!
Llavors m'enervaven: ara, el record, tan sols m'omple d'agraïment retrospectiu pel brau i temerari desencauador.
Ell revenia més prest del que suposàveu. El cansament cornava dins aquell pit contrafet, i la suor li rellentia al front. El primer Déu-vos-guard era una puntada de peu alCaimanque el rebotia contra els matolls. Després llançava la gorra i el magall. Una estranya maniobra emprenia, en Quimet, abans de començar la tasca. Consistia a trencar un manat de brucs i a introduir-los dins el catau tant com el braç en podia haver. Així que el braç curtejava, el corbo, ajagut, estiragonsant-se, fent el cap enrera, seguia empenyent amb gemegoses estremituds. Quan la galta, el muscle i el gep se li havien emmollat en la terra fresca del catau, esventrat pelCaiman, el bosquerol es redreçava, desembrussant-se l'orella, escopint llot i eixugant-se les fesomies de rajoler amb la mànega de la camisa.
Tot seguit, en la clotarada, retrunyien els cops isòcrons, persistents, somorts, del magall, i l'esbufec de les pitrades del brau minaire. ¿Durarà molt, aqueix treballar de negre? Durava el que havia de durar. Si el conill s'hagués entaforat a les entranyes de la terra l'hauria percaçat en Quimet.
Arribava un moment que les gleves, les pirroces de bruc, les llenques de molsa i els matolls arrabassats formaven un munt, soterrant les cames del bosquerol; i, en aquella catastròfica confusió, ningú hauria sigut capaç de trobar la seguida del catau.
Llavors compreníeu la servitud del ramàs. En trobar-lo esgratunyant, en Quimet tornava a ajaçar-se, tornava a empènyer fins que la boca de la cavorca era un buidat exacte del seu tors, un contramotllo de mènsula grotesca.
El moment solemnial esdevenia més tard, després de repetir diverses vegades aqueixa maniobra i d'esventrar, a cops de magall, mitja muntanya.
Dins el fossar, en Quimet furgava amb un estaquirot. Així que treia pèl, una resquícia de pèl com fil de teranyina, llançava un crit de victòria.
Desenganyeu-vos; les excavacions mai deixaran de ser emocionants. Tant li fa que es tracti d'un conill ple de vida com d'un egipci mort i embalsamat: el misteri i el dubte hi són, i la troballa us exalta.
Per això el bosquerol, aconseguit el pèl, pegava les darreres magallades amb un braó de trenta mil diables. De seguida, braç nu, les dents apretades, boca terrosa, el vèieu maldar per punyir la víctima. ElCaiman, oblidant ressentiment, pretenia ajudar l'amo. Encirada la cua, dretes les orelles, allargassat també, introduïa el morro pel sotaixella d'en Quimet. Els gemecs de l'home es barrejaven amb els grinyols del ca. En les profunditats del cau repercutia un trepeig violent.
Àdhuc la mateixa naturalesa participava de la nostra expectació. Els pinsans emmudien en les branques, el Montseny nevat s'aguantava l'alè, el sol empal·lidia, i el cor de la terra panteixava.
Una immobilitat absoluta del caçador i uns tremolins en les anques de l'ajudant precedien el desenllaç.
De sobte, una estremitud, una bursada, un xoc subterrani, uns mots amorosos d'infinita tendresa, com -¡Vina'm aquí, pobric, estimat de la mare!, i el corbo es redreçava d'un salt. L'instint satisfet li birbillejava en les nines, xiques i cruels com les d'un aligot. Alzinant el braç pel cim de la tanyada del brucater, ens mostrava la presa. El conill era un remolí, d'espeternecs i revinclades, cabdellant-se i descabdellant-se. La seva gràcia elàstica i el seu pelatge suau, fi, llustrós, net, immaculat, contrastaven amb la figura massotera del caçador, tenyida de fang roig, amb pegats de terra a les genolleres, sobre el pit, pels cabells i celles. Veritablement el desencauat, segons apariència, era en Quimet.
Glapint i claquejant les dents, elCaimanfeia bots formidables amb la pretensió d'abastar el conill.
-Marxa! marcha, dic!… Llamp te parteixi! marxa!
El càstig a tanta impertinència no es feia esperar. Un ahuc horripilant somovia l'afrau. El gos, amb el ventre ensorrat, la cua tocant-li el llombrígol, amb cara de basqueig, eixancarrant-se, es perdia bosc endins. Alhora, la manassa d'en Quimet queia de cantell, a l'esbiaixalla, entre cap i orelles del conill: un cop sec, violent, escruixidor, que hauria esnucat un gegant. I mai havia de repetir-lo.
Jo vaig conèixer el corbo a casa un seu germà, un pagès llest i d'empresa que vivia en una casica de fam i set, però que l'ase em flic si hauria baratat els seus guanys de negociant de llenyes i carbons amb les meves rendes.
Aquest germà va ensinistrar-lo en el negre ofici de carboner donant-li a carbonejar els suros de les seves trafiques.
Així l'allunyava de l'hostal i de la gent del poble, que començaven a mirar-se'l amb mals ulls.
Els tocoms on en Quimet realitzava les seves campanyes eren la cosa més feréstega que us pugueu imaginar.
En ple dia, batent-hi el sol, us hi sentiríeu acovardits, propicis a la superstició i les inquietuds sobrenaturals. Els mateixos pagesos, amb la sensibilitat esmussada i la imaginació entumida, no deixen d'experimentar-hi vagues paüres. -Són indrets que no fan goig- diuen ells. Generalment es tractava de verals desconeguts del mateix propietari; reclots fantàstics on les soques cauen de vellúria, rosegades pels banyarricends, cobertes de molsa blanca i de nafres infectes enormes que suquegen podridum; córrecs pregons, emmalesats, on fosqueja a mitja tarda, on hi ha cavorques de ramatge d'una llobreguesa perennal, on s'atura la gosadia dels caçadors, que s'acontenten amb estimbar-hi pedruscalla. A voltes, però, en Quimet carbonejava a l'obac d'un cimal abrupte; un d'aqueixos cimals que s'obiren de lluny perduts en la maror selvàtica, el mateix que illots inabordables, assiluetats de penyalars ingents i vegetació torturada. O també en el flanc d'una serra immensa, entre valls intransitables, rodejat de pinedes laberíntiques, d'embardissaments com catedrals i rocasses de configuració monstruosa, disseminades arreu, com un ramat ciclopi.
¡Imagineu-vos el corbo, sol, ben sol, vivint en aquells mons de Déu lo pare!
Esdevenia el veritable esperit familiar de les grans brolles inexplorades, de les cofurnes dels roqueters i dels troncs balmats. Negre de mans i cara, el gros bigoti marcit, els cabells llargs abrigant-li el clatell, amb son tricot gris esfilegassat, com la faixa, les calces i la gorra (cosa que el feia semblar pelut), us compareixia impensadament d'un aire matusser i sarcàstic, amb tot l'aspecte d'un nan sobrenatural.
* * *
En Quimet convivia, amigablement amb les salvatgines. Em contà que havia sigut veí d'un gamarús tota una hinvernada. L'animal arribà a agrair-li que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del qual passava les hores d'enlluernament diürn. i en Quimet i el gamarús s'entenien i expressaven la simpatia llur, trucant la rusca, com dos veïns separats per un embà.
Els teixons, les guineus i els porcs senglars no feien pas cabal de la presència del bosquerol. Ell n'estava encisat, i ho retreia amb urc, a la faisó de certs polítics de províncies en omplenar-se la boca del tracte familiar que han rebut dels cortesans.
En Quimet us narrava pintorescament la seva vida de solitari; us ponderava el seu gaudi misantròpic; la pau de les boscúries, el repòs que dóna l'absència de camins i carreteres, la certesa de tenir el germà de raça més proper a sis o set hores lluny, el no existir ni per al rei ni per al papa, i la il·lusió de saber-se oblidat, perdut, com una bèstia inclassificada en un desert.
Solia ponderar també els goigs materials que li proporcionava la seva vida humil: la gana que desperta el baume de l'olla penjada en una forqueta, bullint al sol; el coratge que es rep d'un plat de brou de sagí ranci barrejat amb el vi de la boteiola, el gust especial de la cansalada sofregida amb llenya de pinetell, i el sabor del pa de vida guardat dintre la saca, torrat per les ventades i estellat a cops d'ullera de destral.
Us parlava, demés, del bell humorisme de les sargantanes que se li ficaven als esclops; dels catifets amb les xutes, el flauteig de les quals escarnia fins a menar-les al cim d'una branca morta a tret d'escopeta, i de la fraternitat aconsoladora que l'unia amb elCaiman, que es desvivia per distreure'l i complaure'l empaitant esquirols i lladrant a les serps, fent altres manifestacions platxerioses, i esdevenint honrat i frugal, Déu sabés si per virtut o per manca de temptacions.
I en Quimet, per no perdre l'ús de la paraula, s'habituà a enraonar amb el gos. Tots els carboners, mentre les piles cremen, tenen algunes estones desvagades; i era llavors que el corbo apel·lava elCaiman, s'asseia terra enllà, el feia jeure entre les seves cames, i, amb una horrible ostentació d'impietat, li ensenyava doctrina.
En tractar-se dels manaments de la Llei de Déu, suprimia el sisè com una concessió especial que creia de justícia no sols per al gos, sinó també per a l'amo.
En Quimet, amb aquella vida, havia arribat a un grau d'enduriment corporal i espiritual insuperable. Els altres bosquerols solen construir una sòlida barrera de boscalls i gleves, un estoig de la seva còrpera amb palla per jeure, una petita llar i una porta de feines, que barra el pas al gebre i al vent-pluig. El corbo no perdia el temps en coses supèrflues: una rusca, una saca, un feix de ginestells, combinats enginyosament segons el seu instint de nòmada, li servien d'escut contra les agressivitats del cel i la muntanya. En les bonances, passava la nit allí on coincidia la son i el lleure. Ell i elCaimans'esternellaven junts entre l'arrelamenta d'un suro, sota els brancatges, que els protegien de la serena. Si el temps era desapacible o amenaçador, es tiraven una sàrria per damunt i dormien angelicalment, com una damisel·la entre matalassos i edredons de plomes.
-El jaç dur és un remei contra la mandra.- afirmava en Quimet; -i una pila encesa no en vol, de mandra: vol ser vetllada com un malalt; i això obliga al carboner a dormir amb un sol ull i amb una sola orella.
Quan la disposició del foc en les carboneres exigia aquesta cura i assiduïtat, començaven les penes del bosquerol. Amb lluna o fosca, amb tramuntanes o gebres, amb pluja o neu, ell havia de fer la seva ronda nocturna, barranquejant pels sots i entaforant-se per les brolles a fi de vigilar aquelles combustions subterrànies, que eren els seus camps i vinyes.
Sovint bramulava el llevant, i els núvols donaven l'aigua per amor de Déu. Els pins i les sureres eren rebregats per l'oratge, i les branques rajaven amb fúria de canals sobre l'esquena del corb. (-El gep se m'anava estoveint- deia ell pintorescament.) Els córrecs esdevenien torrenters, i les fondalades estanys, que calia travessar amb aigua fins a la cintura: aquella aigua bruta i escumosa la fredor de la qual penetra fins al moll de l'os. Entretant, la marmanya de la serra, xopa i empagueïda, se li arrapava al vellut de les calces, privant-lo de trascamar; i el gotellar del xàfec li assotava el rostre, li anegava la visió, se li escorria pel clatell, esquena avall, i la llumeneta del fanalic, darrera els vidres entelats, fumosa i esgrogueïda, agonitzava per moments.
Amb una tempura així és quan les piles fan el boig, i en Quimet mai deixava d'atrapar-ne alguna en camí de recremar-se.
A la flagel·lació contínua i amoïnosa de l' oratge venia a ajuntar-se la inquietud de perdre la mercaderia. Llavors el gnom s'enfurismava.
Corria d'açí i d'allà inspeccionant el color del fum que eixia dels espiralls. Un cop informat de la decantada del foc, del grau de carbonització de la llenya, de seguida començava a manipular estranyament. L'hauríeu vist resseguir d'un a un aquella sèrie de forats rodons, negres i misteriosos; l'hauríeu vist fustiquejar-hi amb estelliscons i trossets de rusca, obstruint aquest, desembossant l'altre; mentre deixava anar, a la boca de tots, el mateix reguitzell de frases comminatòries i d'imprecacions furients. Més que el feinejar d'un pobre bosquerol, era allò un seguit de conjurs i de maniobres cabalístiques.
El braser subterrani obeïa o deixava d'obeir; però, segons com, el corbo adoptava una actitud desesperada. D'un salt es plantava al bell cim de la carbonera.
Els cops metàtlics del seu tràmec incansable ressonaven, entre el traüt de l'aiguat, basardosament, com si provinguessin de la taleia d'un sepulturer foll.
En Quimet bitllava la pila, mal que pesés a tots els elements desencadenats. Però la pila era un fetge: els esclops hi relliscaven; el tràmec s'hi encastava, aixecant enormes pans de terra molla, que calia treure a grapats; i el corbo, amarant-se, enllordant-se, pataquejat per l'huracà, aconseguia, amb repetits esforços, destapar el foc. Als seus peus restava obert una mena de cràter guspirejant. El corbo, a fi d'emplenar-lo, prenia un feix de branquillons; mes aquella llenya molla, freda, agressiva, després d'esgarrinxar-lo amb els seus estarlocs, repetellejava espantosament en contacte amb les roentors internes. Una glopada de fum espès, agrós, picant, que un bufarut li rebotia per la cara, li escaldava els ulls.
Un reguitzell de blasfèmies passaven, sibilants i horrísones, per entre les dents serrades d'en Quimet, com un raig de vapor per la vàlvula disparada d'una locomotora a massa pressió.
Aquest desfogament, no obstant, era sols una manera indirecta d'afalagar el maligne. I, ja ben segur d'haver guanyat la seva atenció i de tenir-lo a l'aguait, el corbo l'invocava.
Imagineu-vos-lo al bell cim de la pila, encirat, vibrant de ràbia, entre fumeroles i escaldufaments, envermellit per unes flames d'escotilló, amb el cremall del fanalic als peus, en mig de totes aquelles boscúries tempestejades i d'aquell terratrèmol catastròfic, i no caldrà pas que us ponderi la seva grandesa infernal.
* * *
Penseu bé el que significava donar-se al dimoni en aquella situació i en aquells paratges. I en Quimet s'hi donava de tot cor. Ell, almenys, ho afirmava així, i cap dels actes d'en Quimet ens autoritza a posar en dubte la seva sinceritat, com no sigui la dèria comprovada de fer honor al seu bigoti herètic.
De tota manera, el diable feia el sord a les formidables invocacions del tràgic bosquerol. Ell, però, les repetia sempre amb una desesperada insistència. Ja no calien grans contrarietats ni grans fatigues. Així que les coses no sirgaven com cal, ja el teníeu oferint l'ànima tranquilament, amb la mateixa sang freda que hauria ofert un per-beure a un altre carboner a canvi de feinejar per ell durant un jorn de galvana.
En Quimet, no obstant, tenia el convenciment que no oferia gran cosa: un escaig de l'obra divina, contrafet i grotesc com el mateix cos, això que n'havia ja abandonat pels deserts de la terra com una fallida vergonyosa de la seva inspiració i del seu art.
De vegades, en Quimet, reincidia en les seves ires: tornava als seus procediments de violència així que tornaven les grans penalitats.
Se les havia amb la seva mare i després amb l'àngel custodi. Ella per haver-lo concebut a salt de mata, i l'altre per la seva protecció temerària, els ajuntava en uns mateixos insults, acusant-los de la seva dissort.
ElCaiman, que no era pas massa beat ni escrupolós, en oir el seu amo s'agemolia sota una estepa amb un bell tremolor, acabant per fugir a quatre peus junts.
En Quimet arribà a sospitar si aquella bèstia tindria un bon esperit al cos, i en més d'una ocasió estigué a frec de passar-ne els taps d'un tret d'escopeta. No es recordava que elCaiman, oint una lletania per l'estil, hagué de suportar uns banys d'infusió de llentiscle que el deixaren net de pel com una pota de vedella escaldufada.
Demés, sempre que en Quimet es desvetllava massa per la salut del gos, etzibava aquell reguitzell de blasfèmies, i tant com mai en les aplicacions minucioses i terribles dels remeis heroics.
En veritat, però, que ningú del món fóra prou aciensat per a dir- nos si el cor d'un irracional és susceptible de compendre el que hi havia d'imposant i temerari en aquell desig de mort i damnació expressat a gola plena en la llobreguesa d'una nit tempestuosa, entre la violència dels elements destructors, al cor d'unes boscúries sense límits, a l'hora fatídica de les aparicions, de les llumenetes misterioses, dels contactes vellutats i hòrrids i dels averanys satànics.
En Quimet, termenada una campanya, solia pendre's alguns jorns de repòs. Davallava a la masoveria del seu germà. Passaven comptes, es rentava, es mudava, i, el dilluns, amb la camisa neta i les espardenyes noves, trico-trico, acomboiant-se amb les colles de gent del poble que seguien el mateix camí, se n'anava a un mercat a vila. A cal Pinxo es feia coure una terça de costelles de moltó, es bevia un mitjot de vi (un vi de la terra, un poc tocat d'escaldadura, que picava al paladar i desentumia la llengua), i ofrenava son gep als concurrents, el contacte del qual duia bona astrugança.
Els marxants de gra, les polletaires, els sagals, els carreters… en fi, tots els qui al migdia es reunien a l'hostal i eren jugadors de la rifa, desembutxacaven el paperots i els refregaven per l'esquena del corbo. Alguns per millor obligar la sort, apuntaven els dècims amb agulles, o els hi ficaven entre la pell i la camisa, prolongant la saturació miraculosa. En Quimet, molt seriós, sarcàsticament seriós, contribuïa a la gatzara amb la seva pacient actitud. Cap al tard muntava altre cop al poble, i es ficava altre cop a l'hostal. Jugava al cau, sopava d'una torrada, i es bevia un segon mitjot de vi. Llavors començava a fer gala del seu esperit fort.
Els pagesos l'oïen escruixits, uns pocs l'animaven amb riallades i assentiments; però el corbo sabia que, quan se n'anirien a casa llur, mirarien amb desconfiança les vagaroses ombres dels fondals.
El corbo era el darrer a eixir de la taverna. Apel·lava elCaiman, que en anar a vila havia acomiadat a cops de roc, i, tot fent camí, queia, per a no aixecar-se ja fins que el sol li burxava els ulls a través de les parpelles.
* * *
Allà a mitja tardor en Quimet arreplegà un cadarn. Els plats de vi calent no li estoveïen pas aquella tos ressonant, dura, i maligna. Es passava els jorns a l'hostal, vora el foc. Quan li parlaven d'anar a veure un doctor, en Quimet somreia. Ell no era pas construït com els altres i cap savi de la terra tindria prou coneixement per endevinar la disposició de les seves entranyes desviades esquena amunt. Dintre el gep, pla bé s'hi encabiria alguna cosa: aneu a saber el què!
Un vellet, sagristà de la parròquia, llaminer de la mistela, conversava llargament amb l'empiocat. Era, el tal vellet, mig per convenciment, mig per càlcul, un fervorós devot i un incondicional addicte del rector. Llevat de les estones que la seva afició a la mistela el portava a l'hostal, no es movia mai de la rectoria. Conreava l'hort, ajudava la majordona i feia d'espieta. Durant les vesprades de l'hivern, mossèn Ramon solia llegir-li passatges d'un llibre de missions a la Xina. Al sagristà l'embadalien aquestes lectures. Admirava la constància i l'heroisme dels missioners bregant amb aquells heretges, els més fanàtics i cruels que hagin existit. Es sentia desitjós d'imitar-los, si bé no deixava de compendre que la seva condició de pagès mancat de lletra i sobrat d'anys era un obstacle dels més grossos. Però…! bon Déu!… ¿per què, deixant-se dels xinesos, no podia intentar quelcom respecte al carboner, esmerçant-hi, tal com fos, la seva condició sagrada i el seu gran entusiasme a fer prosèlits?
Els dies feiners ningú els destorbaria: la llar i l'escó deserts de parroquians, serien un lloc avinent per a iniciar, amb calma, aquella obra magna. El corbo estava mig atuït per una cadarn, i el sagristà acabaria d'atuir-lo amb la visió horrenda de l'infern, procurant de seguida entendrir-lo amb el retret de la gran misericòrdia del Senyor. I…qui sap!
-¿És cert, burrangot, que t'has donat al diable?
-No em parleu pas del diable! Jo sí, que us el vendria per quatre sous!
-Que no t'ha fet cabal?
-Jo pensi, si fa o no fa, com a vós Sant Isidre. Són pla bé uns janfúmeres, i no es traussen pas per gent de mala mort com nosaltres. Vós i jo som virosta… enteneu?.. virosta.
En Quimet parlava amb visible amargura, a la faisó del qui ha sigut traït impensadament. El diable venia a representar un d'aquests amics poderosos que es reserven per a les situacions desesperades. L'humiliava el pensar que la seva animeta de miserable no fos aprofitadora ni per a ser bullida en les calderes de Perebotero.
El sagristà veié la flaca del bosquerol, i pensà escometre'l per l'indret de l'amor propi. Tragué la seva pipota amb tapador de llauna i broc de canya, hi atapeï el tabac infecte, l'encengué esgratinyant amb l'ungla del dit gros el cap d'un misto de cartró, i començà a ponderar-li la bondat de Déu. Tanmateix es comportava altrament que el banyut, i s'hi podia confiar. Rei de reis, Senyor de cel i terra, acudia allí on el cridaven, si el cridaven amb el cor net, fervorosos i necessitats.
-Pas que et cregui!- li responia en Quimet. -¿Voleu jugar que mai vindria a rescaldar les meves piles ni a traginar els meus boscalls?
-Si tan ple de la seva gràcia estiguessis… potser sí, home, potser sí!
-I, al ruc negre- (el ruc negre era el rector) -que l'ajuda a cavar les seves cols?
-Ja l'ajudarà a guanyar la glòria eterna.
-Pels afers d'ací dessús, jo el voldria!
I trencava l'enraonament pagant la mistela, cosa que animava el sagristà a recomençar la conversació el dia proper.
Sobre un punt insistia especialment el missionista: que Déu, totpoderós, no fes cabal d'un miserable descregut que seguidament se'l posava a la boca enllordant-lo i escarnint-lo, era just i no tenia res d'estrany; però, ésser rebutjat de Llucifer després d'anar-hi al darrera complaent-lo i ofrenant-li el míllor de l'home, era tanmateix una vergonya!
Per dignitat s'imposava un acte de contrició, una revirada de conducta. Res: mofa per mofa. No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes. Més malament del que li havia anat amb l'un no podia pas anar-l'hi amb l'altre. Costarà gaire de fer la provatura?
En Quimet, amoïnat per la lògica del brau servidor de Sant Isidre, se'n tornà a bosc. Eixí de l'hostal, una matinada de fred viu, escandalitzant els tres o quatre veïns del poble amb la seva tos de simbomba.
Un jorn, els traginers que havien pujat a muntanya a carregar les sàrries del carbó, s'aturaren a l'hostal. Tornaven de buit. En Quimet no havia pas rescaldat les piles ni, per tant, ensarrionat la mercaderia. Fato, eines i atuells, tot restava escampat sense mirament. Guiats pelCaiman, l'atalaiaren ajaçat de boca terrosa en un gran pilot de fulles de roure. Per entre la borra del cabell apareixien les orelles de color de cera verge. Més enllanic del jaç trobaren un plat de sopes de vi, intactes. Comprengueren que en Quimet tenia una mala peça al teler, com se sol dir.
Compadits, intentaren endur-se-l'en a casa del seu germà.
-No em toqueu: tinc això d'aquí dintre tan primparat,- (es rautava la sina) -que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre més.
-Què vols, del poble?- li digueren els traginers rodejant-lo afectuosos.
-Pas res. Aneu-vos-en, si teniu pressa.
-Qui es cuidarà de tu, sant cristià!
-No ho sé pas del cert: Nostre Senyor o el diable. Que s'ho facin a cara o creu.
* * *
Els traginers hagueren de donar raó al germà d'en Quimet d'aquella contrarietat. Havien fet l'anada per la vinguda, i això no era pas cosa de ocultar a un amo. Un d'ells va tòrcer de camí. Trobà el negociant a taula bo i dinant, rodejat de la seva família.
-Veies, que el vostre corbo deixarà l'ossada allà dalt. ¡Bon negoci has fet, amb el carbó de Serra Fosca! Encara crema dins les piles. ¡Un xafarranxo!…
I explicà el què, i, segons ell, en Quimet no tenia pas vint-i-quatre hores de vida.
El pagès acabà d'engolir-se el seu plat d'escudella, menjotejà de pressa unes quantes patates del bullit, begué una llarga tirada del vi de la porrona, demanà el tapaboques a la seva muller, i, punyint la mangala de sanguinyol, va encaminar-se a Serra Fosca. Abans, però, hagué d'aturar-se al poble a fi de trobar algú que volgués donar-li ajut, pagant el que fos. Es tractava de salvar la mercaderia, el poc o molt carbó que no s'hagués recremat dintre aquelles piles abandonades. Després mirarien de fer quelcom pel pobre bosquerol en cas d'atrapar-lo amb vida.
L'únic home disponible era el sagristà de Sant Isidre. No desaprofità pas aquella ocasió de guanyar un bon jornal i, de passada, molt probablement, de redimir l'ànima escadussera del renegat, percaçada de temps.
Partí amb el germà del corbo, encabint un llibre d'oracions dins les alforges del patifell.
De mitja hora lluny oïren els ahucs delCaiman. Un núvol negre tapava el sol, arranat a la muntanya; i entre les clarianes dels suros es percebia una rojor d'incendi. Tot plegat no presagiava res de bo. Caminaren més de pressa. Per fi dominaren una vall on s'arrossegaven mandrosament unes llargues filagarses de fum blavós. Flairaren la bravada característica de les piles enceses, i davallaren per entre un brucater atapeït, deixant el camí per guanyar temps. En arribar al lloc de la tragèdia, el núvol negre havia envaït el cel. El fred era intens, i l'aigua dels reixorcs, glaçada, cruixia sota les plantes llurs. D'en Quimet, ni rastre. Trobaren el magall, l'aixada, la destrala, unes saques apedaçades, el fanal amb el dipòsit de l'oli buid, i àdhuc el plat fondo de les sopes de vi sense vi i sense sopes, amb el rústec vidriat de floretes grogues tan net i lluent com si acabés d'eixir de casa el terrissaire. En el pilot de fulles de roure, els dos jaços del bosquerol i delCaiman, l'un ben a prop de l'altre, eren perfectament obiradors. En front d'aquest misteri, els dos pagesos es sentiren més embasardits que si haguessin topat amb el cadàver del corb. El cridaren esgargamellant-se, fent amb les mans una mena de botzina que enfocaven per tots indrets, i deixant, entre veu i veu, un espai de temps per escoltar atentament.
A jutjar pels ahucs anteriors, el gos del bosquerol devia rondar per la serra, i l'apel·laren amb tota l'ardidesa que els restava. Els xiulets reglamentaris, els esgarips furibunds de guerra, tan enardidors per a coniller de la voluntat delCaiman, no aconseguiren altra cosa que desvetllar les ressonàncies dels clotarals. La nit se'ls tirà al damunt: una nit fosca, brújola, amenaçadora. Passà contra cel un duc batent les ales amb lentitud sinistra. El germà d'en Quimet resseguí les carboneres planyent-se del seu estat; d'haver d'esperar el dia vinent per a rescaldar-les. Sota l'espessor dels suros ja no s'obiraven els dits de la mà, i hagueren de basquejar-se a fi de pernoctar en mig de la boscúria.
* * *
Explicar-vos que l'enigmàtica desaparició d'en Quimet donà molt que dir i que pensar, seria perdre el temps.
El seu germà, un cop recollida la mercaderia, va lliurar-se a una minuciosa recerca; l'autoritat despatxà missatgers per a tots els pobles dels encontorns; i es donà una batuda general, sense aconseguir heure el més petit indici del bosquerol. Ningú dubtava ja que el dimoni se l'havia emportat en cos i ànima.
Això, francament, no era pas mica honorífic per a aquell veïnat de gent pietosa. El poble en massa restà com estabornit de la gosadia del maligne i de la mala anomenada que li pervindria del fet.
-¡Ah, fills de l'Esparra, que us en aneu, vestits i tot, cap a l'infern!
Preveien l'ofrentosa dita que burlescament els escridassarien els vilatans en places i camins.
De tota manera restava un punt sense aclarir: i elCaiman?Sobre si un gos pot fer peça al diable, es formularen diverses opinions.
Un jorn, però, elCaimanva ser vist per uns artigaires. L'amoixaren. Estigué amb ells el temps just per a afanar-los la cansalada del cistell. Des de llavors, el terrible coniller, de temps en temps, apareixia per les masies, robant el que trobava audaciosament, tornant-se'n al bosc amb tal lleugeresa que fracassaren tots els intents de seguir-lo. De bell nou la fantasia dels pagesos fou esperonada. I de quina manera!
* * *
Una vetlla, la cunyada del bosquerol damnat passava farina. La mainadota dormia; i ell, el marit era absent, a mercadejar un escamot de pins. Bufava el migjorn i queia una gotellada. Fresses estranyes sorollaven la casa, i la masovera sentia un acorament feixuc, inexplicable.
De sobte suspengué la taleia: immobilitzà el sedàs per escoltar millor.
Li semblava haver oït el trucar d'un bastó a la porta forana. Afinà les oïdes, i -Toc, toc… toc, toc, toc…- ja no era possible dubtar-ne. «El de casa» tenia una altra manera d'anunciar-se: pegava un cop de peu i la cridava pel seu nom. Qui podia ésser, en aquelles hores?
-Toc, toc… toc, toc, toc…- Demostrava el visitant una certa impaciència, repetint els trucs més violents i ardits.
-Qui hi ha?
La veu que respongué darrera la porta hauria esglaiat el més coratjós. Era la veu d'en Quimet, rogallosa velada, tranquila, ferma talment com la d'una ànima que ve a reclamar un deute. Alhora es percebien uns esbufecs satànics. Després, pel forat de la gatonera, aparegué un morro de bèstia apocalíptica, la fosforescència d'uns ulls, unes barres enceses eriçades de queixals punxeguts, i la pregonesa d'una gola grinyolant.
En això, la porta, mal tancada o empesa per una força sobrenatural, cedí, esbatanant-se. En la llobreguesa del defora, il·luminat pel llum de ganxo que sostenia entre tremolins la masovera, es destacà la forma corporal d'En Quimet.
Era el mateix que en vida, més esquàlid, més marcit de cara, amb una rostollada de pèl negre que li cobria les galtes i el mentó, i el bigoti herètic espantosament esborrifat. Davant l'esglai de la seva cunyada, romangué quiet, enciriat, mirant-la de fit a fit amb aquell relleix sarcàstic que el distingia de tothom.
ElCaimanentrà festós i lleuger, en actitud gens espectral, apressant-se a ensumar la pastera i els fogons. Ella ni el veié. Sangglaçada, ni parpellejava ni es movia.
-¡Recolliment per aquesta nit, germana!- El faceciós bosquerol feia veu d'olla i avançava dreturer, solemnial, arrossegant el corn de la manta que el cobria de dalt a baix com un sudari.
Amb la mateixa parsimònia de fantasma, es ficà a la cuina, rugí en veure el foc apagat, es desempallegà de l'abrigall i aixecà els braços. Moment d'horror! La pobra dona cregué que anava a maleir-los per llur descuit en les oracions, per llur mesquinesa a no haver-hi fet dir el bé, com era de consuetud entre famílies cristianes. Res d'això: en Quimet, apaciblement, tirà un braçat de gatoses al caliu, abastà el pa d'una lleixa, i, quan el foc fou ben encès, llesca darrera llesca, començà a fer torrades.
Una ànima agreujada que s'atipa de suca-mulla, sempre resulta inconcebible mal que sigui als ulls d'una pagesa superticiosa. De tota manera, la dona del marxant no pogué familiaritzar-se gaire de pressa amb en Quimet rediviu. Experimentà per alguns dies aqueixa esgarrifança íntima que produeix el retorn imprevist d'un animalet casolà portat ben lluny amb intent de no veure'l patir i d'estalviar-se la seva pudor cadavèrica.
En aquesta mateixa llar on en Quimet va satisfer la seva fam de convalescent i perdé el seu prestigi de fantasma, jo vaig parlar-li per darrera vegada.
En Quimet va jurar-me i perjurar-me que ni ell mateix podia explicar com va refer-se del seu cadarn ni com visqué durant aquella mesada que el cregueren difunt ni com abandonà el jaç de fulles de roure, ni qui l'alimentà, ni qui el guarí. Creia de bona fe en la seva mort. El que era, que la trista animeta rebutjada del cel i de l'infern cercà altre cop recolliment en la gepa. I això encara es repetiria sis vegades: el cas dels gats.
I s'expressava així amb un dolç murmuri d'estoic, acceptant aquelles set vides dels felins com un nou flagell, sense gran interès en fer-m'ho creure, amb una perfecta indiferència per si allò hagués pogutésseraltrament.
Ens havíem quedat sols vora el foc. Acabàvem de sopar, i tota la família del seu germà, xics i grans, cansats del treball i avesats a acotxar-se amb les gallines, dormien feia estona. Jo prolongava expressament la vetllada, desitjós de recollir tota s'estrafolària psicologia d'aquell bosquerol.
Per als llegidors espantats i sols per a ells, jo he de terminar aquesta narració amb unes quantes consideracions tranquilitzadores.
O jo sóc un detestable observador, o el cinisme impietós d'enQuimet no era altra cosa que fatxander.
El traïen els seus ulls d'infant i un deix cordial i efusiu en l'expressió. Demés, podia raure sense gaire temença entre els cremallots de l'infern, car encenia la meva pipa agafant les brases enceses amb els dits. Encara una altra cosa: les consideracions catequitzants del sagristà no havien pas deixat de perforar-li la consciència. Esmentem la més punyidora: -No és pas tot u ésser despreciat d'un sobirà o d'un pelacanyes.
A la llarga faria una provatura, i deixà entendre la possibilitat d'humiliar-se, de recórrer a la magnanimitat de Déu, rei de l'univers.
Va estenallar-se en l'escó. Coneixent-lo, ningú s'havia preocupat de preparar-li un llit. Jo vaig romandre una bella estona mirant les flames i mirant-lo a ell. Realment tènia tot l'aspecte d'un home dissecat, amb entranyes de borres cobertes de pell estireganyosa, on la dalla de la mort s'esmussaria percudint-la en va.
Havia començat a regirar-se neguitós com qui no arriba a trobar la jeia. Tragué el tou del tapaboques, que devia destorbar-lo, i s'acomodà sobre la fusta. Ni així. Per últim va aixecar-se ensunyat però resolt; i, fent tentines, ensopegant amb l'abrigall, traspassà el llindar de la cuina…
El foc s'apagava, i la gebrada del defora envaïa amb el seu alè l'interior.
En les espatlles començava a sentir-hi la impressió desagradable d'una mullena subtil.
Calia decidir-me a cercar l'escalforeta del llit. Vaig pendre el llumet d'oli que parpellejava oscil·lant en el suport ensutjat de la xemeneia. En travessar l'entrada haguí d'estrompassar una mena de farcell que obstruïa el pas. Era el bosquerol ajagut, terra enllà, en la inclement duresa de les llosanes que empedraven la casota: unes llosanes naturals de pedra rústega vulcanitzada, amb juntures com precipicis, amb desigualtats torturadores on lliscava el griso garrativant de la nit, acarrerat per dessota la porta.
No el cobria més que l'efímer tapaboques espelligat, i dormia com un soc i roncava com un orgue.
-Tinc el gust de presentar-vos en Carxofa.- En oir això l'hauríeu vist quadrar-se, aixecar la seva mà bruna i renuada al nivell del front, de caire al doblec de l'airosa barretina empordanesa (talment un casquet frigi), i restar així, com un mariner del rei, fins que la vostra suposada autoritat marcial li digués prou.
Davant vostre teníeu un home d'anys, cepat, alt i test com una antena de nau, nas ferm i aguilenc el mateix que el timó d'una fragata, cara terrosa i celles espesses, sota l'ombra de les quals brillaven, platxeriosament, uns ulls vius, d'esparver domesticat. Mentre us contemplava se li accentuaven els nobles solcs facials, iniciant un somriure de plaga empedreït, mostrant-vos un rengle de dents blanques, desgastades per cinquanta anys de rosegar el pa moreno del seu sarró de pescador.
Estic convençut que ni ell mateix sabia del cert si això de Carxofa era un cognom o un sobrenom. En veritat, però, que, per la vida que feia, tan bé li anava una cosa com l'altra.
En Carxofa es pasava els jorns sol, perdut, maldant dins aquesta planúria fantàstica i traïdora que, vorejant el mar a un costat i altre de les goles del Fluvià, s'estén des de l'Escala fins a Roses. Era, en definitiva, un trist pescador lacustre. Es titulava a si mateixl'almirall de les aigües mortes, volent significar el domini absolut que tenia d'aquells tòcoms laberíntics, habitats solament per fotges i rat-bufos, rasclons i bernats-pescaires.
I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu, devés Sant Pere Pescador, i unavetacom un bressol, que transportava a coll segons les necessitats de les pesqueres.
No he conegut mai cap salvatgina en qui la llei d'adaptació al medi s'hagués complert tan absolutament com amb en Carxofa.
La seva pell resseca i torrada, el seu vestit de vellut descolorit, la fusta dels rems i de la barcota, i el fang del seu calçat, eren d'un mateix to indefinible de cosa calcigada pel sol i destenyida per l'aigua. Quan parava els ormeigs en les voralles argiloses del riu o entre la malesa de les llacunes, no l'hauríeu pas obirat fàcilment. Es feia tan invisible que àdhuc els ànecs salvatges i els corbs marins volaven arran del seu cap, prenent-lo per un pilot de gleves, per una soca morta, per un feix de balques, per una reconada d'escòries; en fi, pel qualsevulla objecte menys per un enemic.
I en Carxofa ho era, si bé atenuat per una gasiveria de pagès a qui no plau massa escampar les municions, ni fer soroll en provatures. De tota manera, ell no desemparava mai la seva escopeta d'un canó, que la salabrosa humitat de les maresmes convertia en una ferramenta plena de rovell, com gitada d'un naufragi. Desconfiava de les de dos canons, la punteria de les quals, presa pel mig de la soldadura, li semblava fal·lible.
Recordava les teories de balístíca apreses, en la seva joventut, durant el llarg servei en la marina de guerra, i no admetia aquella absurditat d'encarar dues boques de foc en una sola guinyada.
* * *
En Carxofa vivia en una casica dels afores del poble, an un tirat de pedra del Fluvià. En temps de pluges el riu hi arribava fàcilment, i en Carxofa el deixava entrar amb aquella alegria. Eren amics d'anys, i un i altre congeniaven prou bé per a suportar-se. ¡Baldament així amb la seva filla i el seu gendre! Tots tres, com a bons santperencs, tenien un gènit viu i cridaner, i s'enfurismaven per poca cosa. Els dos homes no podien conversar de coses de l'ofici sense dir-se'n alguna en to de mofa. El jove, que comandava el llagut i eixia a arriscar la vida en plena mar, més enllà dels rompents, solia menysprear, tabolejant, el vell pescador d'aigua dolça, que feia la viu-viu, manyagament, amb la seva barcota plana. Ella, la filla d'en Carxofa, més arriada que tots plegats, en oir-los discutir engegava al diable el qui tenia més avinent. Però el brau Carxofa era puntillós, i acabà per fer vida a part. Contra les impertinències del riu, tenia una mena de sotabanc on es refugiava entre els estres de pescar; contra lesavingudesmés o menys molestes de la seva família, tenia la casa dels amics, on s'organitzaven caceres, excursions i platxeries. Per a semblants casos ell tenia sempre a punt un cert bertrol ple de tenques, ben amagat en un paratge introbable. Aquest dipòsit de peix viu el feia un home indispensable així que es tractava d'improvisar un àpat vora mar en honor d'algun foraster. A més, el seu llarg trasteig per la maresma, la seva convivència íntima amb tota mena de feram, el seu caràcter pintoresc i servicial, el portaren ben aviat a ser un guia i col·laborador insuperable de caçadors i excursionistes.
A la hivernada, els senyors de Barcelona es disputaven la companyia d'en Carxofa. Els del poble, així que volíen quedar bé amb algun personatge, el confiaven a les seves mans. La barca de quilla que comandava el gendre, l'altra petita barca transportable, l'escopetó rovellat, les botes d'aigua, el bertrol de les tenques, el gos negre i pelut, que mai desdeia a tirar-se a les maleses i en els gorgs, per fred que fes; els seus ulls, els petits ulls d'en Carxofa, d'enfoc llunyà, avesats a escrutar les boires i la fosca, a resistir els besllums cegadors del mar i les polsegueres de ruixim dels tramuntanals i com també els seus braços de remador incansable; tot ho posava a disposició dels amics dels seus amics.
Mai cobrava un cèntim, perquè sabia que el que no es cobra en diners es paga amb dinades.
Molta fe en la seva experiència i molta disciplina a obeir-lo: heu's aquí el que exigia el brau almirall de les aigües mortes.
No calia pas discutir l'estabilitat una mica problemàtica de la seva barca plana, ni la poca resistència d'una perxa podrida que servia de passera sobre un rec; ni tampoc demostrar un dubte a petjar un braçat de salsures deixades per ell en un xipolleig i que, per al cas, feien la mateixa servitud d'un rierenc que escurça el traspàs d'una torrentera. Tant si us manava caminar damunt dels llots que engoleixen els homes i el bestiar com per les halques que atapeeixen les llaunes(*), la llegendària profunditat de les quals esborrona, era precís obeir-lo sense temença resoltament.
En Carxofa sabia viaranys per a travessar el que mai a primera vista hauríeu dit que es pogués travessar. Això sí: un pas més ençà o més enllà, una permanència d'uns quants segons allí on ell us recomanava lleugeresa, us podia causar un fort espant. Ell donava l'exemple, i vosaltres no teníeu res més a fer que petjar les seves petjades: altrament corríeu el perill de restar clavats com uns estaquirots o desaparèixer per a sempre entre llots i regurgitacions pestilents.
En Carxofa s'entretenia a excitar la vostra agilitat simulant una gran indiferència per la vida dels que li anaven al darrera. Més si algú es mostrava tardà, desconfiant de trobar sosteniment, en Carxofa l'esperava dirigint-li un cop d'ull menyspreador i un petit sermó.
-Quin soldat, llamp m'encengui! Allí on s'hi avorreix una eugassada, bé pot avorrir-s'hi un senyor, com una reïra de Déu! ¡Massa unces, maleït-siga!
I mentre deia això, ajudava al poruc a passar el mal pas, i si convenia el transportava a coll-i-bé, renegant com un oriol.
(*)Gorgs d'aigües mortes.
Era una delícia fer un aguait d'ànecs amb en Carxofa.
A posta de sol us agafava, us encabia en la seva veta (que, com ja us he dit, semblava un bressol arrabassat d'una casa de pagès per alguna riada), us aposentava en aquell fustam amb els companys que fóssiu, gossos i tot, (suplicant, però, que els subjectessin, per evitar que en una bordada intempestiva, o esbatussant-se entre ells, no capbussessin aquella petita arca de Noè), armava els rems després de treure'ls de llur amagatall, i remava silenciosament pausat, amb gran cura, entregirant-se per no desviar-se, seguint gorgues i estretors, fins al punt de a vegades us fèieu la il·lusió de navegar en sec, en l'espessura d'un canyer; i atracava amb dolcesa, amb aquest mirament litúrgic de les dones que s'atansen a la taula amb una sopera massa plena. La maniobra del desembarcament no sempre era fàcil ni podia fer-se de pressa. Prou sentíeu el fons de la barca lliscar en el llot de la ribera; bé teníeu alguna mata de joncs per a amarrar; mes encara el desballestat caixó oscil·lava, esfereint-vos, i l'almirall reclamava quietud, car un braç allargat amb impaciència, una estrebada a destemps, el desplaçament ràpit d'algun passatger indisciplinat, podien ocasionar un naufragi. En Carxofa saltava el primer, feia esqueneta als passatgers, i, tot estrebant La corda de la petita embarcació amb grapats de marmanya, us assenyalava els trams del desembarcament, indicant d'aquesta manera els punts ferms on calia apoiar la vostra petja.
De seguida, ell al davant, vosaltres al darrera, en columna índia, començàveu a giragonsar pel matisser fangós que traspuava humitat.
Arribats a lloc, us distribuïa en guerrilla, amb cert aire de misteri, fent signes cabalístics d'horitzó a horitzó, de llevant a ponent, i us deixava sols pinçant-se els llavis amb els dos dits, índex i polze, de la mà dreta. Tals gestos us infonien una mena de respectuós pressentiment. Us les havíeu d'heure amb un enemic envalentonat i terrible que creuaria el cel abrandat de resplendors apocalíptiques. Llavors us imaginàveu la maresma rublerta de paranys inconeguts, tràgica; i, en atansar-se les penombres del crepuscle, la planúria interminable del joncar, les llenques verdoses de les aigües mortes, i els boscatges pregons de les serrades, alenaven més vagorosament l'enigma llur.
I arribava la fosca, l'hora solemne de l'aguait: el cercle bru de la terra s'estrenyia; les pues dels joncs i els plomalls dels canyissos esdevenien fanàstics, destacant-se contra cel; la ressaga del mar ens cobria d'un brunzir rítmic i continu; i la silueta d'en Carxofa, l'exorcista, us abandonava diluïda enllà, en una massa de boira moradenca, subtil, vibràtil.
Immediatament us sobtava la temença de perdre'l, l'horrorosa convicció que si no tornava a cercar-vos us caldría restar allí per a sempre més, incapaços d'eixir per vosaltres mateixos d'aquell paratge encantat, de donar un pas enfora d'aquella presó sense murs ni reixes, on semblava que caminant de dret aconseguiríeu els estels.
Jo he anat amb en Carxofa a treure tenques d'aquell bertrol escondit. Era un matí d'hivern clar, tebi, dolç… Vàrem arrossegar la barcota per llots i sorrals, i començàrem a navegar per un canal ocult, enfonsat entre dues margenades de joncs. Una immensa onada d'ensopiment cobria la maresma: ni una gavina, ni un calandri, ni un d'aquests bitxacs encuriosits que tan sovint us contemplen gronxant-se sobre un tany, interrompia la quietud del paisatge simplista i malencònic. En Carxofa remava a petites estrebades, només amb el feixuc automatisme de les seves munyeques. Quasi feia calor. S'escoltava amb delícia el gotejar dels rems i el lleu xarbotar de l'aigua somoguda; es mirava amb enveja, submergits en transparències i besllums, els créixens i els herbais, les arrelamentes blanques i les boscúries de llots filiformes, que el corrent manyac feia llengotejar al fons del canal.
A poc a poc ens apropàrem a la malesa. El canal s'eixamplava, convertint-se ja en un braç de llacuna ensunyada. Envestíem un murallar de bogues, i les tiges que s'ajeien al pas de la nostra barca començaren a espesseir-se i rautar els fustatges sota els nostres peus.
A força d'estrabar i giragonsar, ens endinsàrem en un tortuós passadís de vegetació seca. Els rems no trobaven espai per a maniobrar, es travaven, i en Carxofa acabà per apuntalar-los en sec com si vogués en un mar de palla. Les halques ajagudes, retortes unes damunt les altres, formant cabdells, acabaren per oprimir els flancs del barquinyol, remorejant amb aspror. Més enllà es redreçaven ufanoses, altíssimes, compactes, obrint un solc tallat verticalment, com les parets d'un desmunt ferroviari. Aquella ruta estranya conduïa al cor de l'Amazona gran, el gorg més pregon, més inassolible, més rodejat de maleses, més misteriós, dels de l'encontrada. Allí en els jorns de mal temps, en les tardes grises i emplujades, en els captards de tràngol, hi veuríeu abatre els grans camallargs, les aus viatgeres que travessen la plana com un estol de creus fantàstiques, les voladúries de saltets i d'ànecs xiuladors, i algun solitari nòmada que ha perdut el rumb de l'espai i s'hi llança amb les ales revinclades, tallant el vent que se l'emmena.
EI cor se m'anava oprimint d'un respecte sacrosant. Tenia noció de la nostra temeritat exploratòria. Penetràvem en el refugi inexpugnable dels nostres seculars enemics, on els caçadors, decebuts, veien desaparèixer, amb recança, tota mena de feram de les llacunes, i d'on partien en la quietud de la nit, els insòlits escàndols d'orgies i d'esbatussaments interminables. I jo gaudia l'encís familiar a les fotges i capons d'aigua, als quals sentíem esvoletegar dins la boscúria.
* * *
Durant molta estona sols vaig veure, damunt del meu cap, un viarany de cel estretíssim, uns murs de halques mortes a dreta i esquerra, i a baix la xomba esmaragdina, anorreadora: en conjunt, una escletxa d'infinit, des de l'enlluernament a les tenebres.
La idea d'uns llims, d'unin pacemisericordiós, us feia grat el perill de deixar la vostra ànima perduda eternalment en aquell laberint de la llacuna.
Mai de Déu us podríeu imaginar la impressió de solitud, de llunyania, de tocom introbable, que s'experimentava allí. Ni al cim d'una muntanya, ni al mig del mar, jo m'hauria sentit tan absolutament separat de la família i dels amics, tan invisible a les mirades dels homes, tan estrany a llurs afers i a llurs quimeres, tan a recés de tot.
* * *
En Carxofa s'anava apropant al seu tresor. Havíem vençut la barrera de malesa. Navegàvem per l'aigua morta i ombrívola, l'aigua basardosa de les llegendes. El meu company havia emmudit. Els rems colpejaven els estrops, emplenant la veta de retrunys somorts, un si és o no és fatídics; i tallaven, lliberts de vegetació, la superfície del gorg encalmat, de consistència talment oliosa. Creixia, als meus ulls, en Carxofa. El mateix que si l'alenada mefítica de l'estanyol l'atiés immaterialitzant, la seva figura de vell poemàtic esdevenia fantàstica. El creia una mena de Caró d'aiguamoll que se m'enduia (pecador de mi! impenitent de mi!) devés laribera tenebrosa, on devia esperar-me tota la fauna estrafolària de la maresma, que jo havia perdigonejat, per punir les meves malifetes. ¡Oh, els becs aguts i terribles dels bernats-pescaires! ¡Oh, els becs de llossa, festonejats de serres, dels corbs marins! ¡Oh, les ungles en garfi dels galls de mar i les dents esmolades de les llúdries!
* * *
Jo m'havia abocat pel cim de la borda del barquinyol, obsés per aquella gruixa d'aigua. Hi endinsava tossudament l'esguard, procurant destriar quelcom entre l'ombriva intrasparència del fons, d'un to corprenedor d'etzavara.
Segons la dita, mai cap corder, dels nats, havia pogut trenar cordill ni soga capaç per a assolir el capdavall de tanta pregonesa.
-¡Els gavatxos que hi han sigut ofegats, aquí dintre!
Era en Carxofa que trencava a parlar, i les seves paraules tenien un greu accent de tradició. Aquell indret era un indret de suplicis expiatoris. Els braus empordanesos de l'any vuit percaçaven ràpidament i amb sanya els soldats de Napoleó; i, així que s'ho valia, en feien un vaitot i els duien a la gorga, on mai més en cantava gall ni gallina. I, per explicar el mecanisme d'aquella matança collectiva, en Carxofa executà, amb el puny clos, el moviment senzillíssim de capbussar un atuell. -Com qui buida una ratera dintre un cossi, llamp m'encengui !
Després em parlà delbruel. Sí, elbruel: una mena de bramul formidable i sonor que s'escampava per tota la plana fins a repercutir en les muntanyes del Portús i Requesens. Es sentia només de llustre en llustre, i feia dreçar «els cabells del cap».
En Carxofa afirmava que eixia d'allí, i no l'atribuïa pas als gavatxos ofegats. Era més científica, la seva explicació; i us parlava d'uns vents subaquàtics de naturalesa volcànica. ¡Aneu-ho a entendre!
Una cosa semblant havia sentit a dir a les gents de Banyoles. I no deixà de preocupar-me, aquesta coincidència. També les aigües d'aquell estany tenen fama d'insondables; i també alli, com en el gorg santperenc i com en altres gorgs de la nostra terra, us donaran assegurances de l'existència d'aquest horríson bruel.
¿Hi ha algun fet, s'és produït algun fenomen estrany, que pugui haver donat orígen a l'espantosa afirmació dels vells?
No ho sé pas; però el que us dic és que, en trobar-vos, com jo, dins uns fustatges insegurs, surant en aquelles aigües enigmàtiques, colpits per la tràgica narració dels francesos sentenciats, pensant en llurs ossos espargits en la invisible fondària dels llots infectes, us hauríeu sentit ben disposats a creure l'increïble.
* * *
Un llampec d'escata es produí entre dues aigües: una corpulenta llíssera seguia, ventre en l'aire, una trajectòria per demés incongruent. En Carxofa hi cargolà un renec, tot mirant a l'entorn, vers la malesa, amb visible desconfiança. Tan rara va semblar-me l'actitud del pescador com les evolucions del peix. De seguida, però, en Carxofa va insinuar-me el què. ¡Allí hi havíen engegat algun petard!
La infàmia em va llevar a mí no solament la il·lusió d'un nou misteri, sinó, demés, les meves petites pretensions d'argonauta.
-Amic Carxofa- vaig dir: -segons sembla, no sou pas vós sol qui transita per aquestes aigües. Per a trobar dinamiters no calia pas moure'm de ciutat.
-Hi deixessin el cervell! Són aqueixa murrialla de Castelló!- I, engrapant el salabret, pescà la llíssera amb un hàbil moviment de llossa.
Jo, llavors seguint la maniobra, comencí a obirar el fons. Deduint l'engany de la refracció, el judicava a dues canes dels meus ulls. Evidentment, el prestigi d'aquellallaunas'esvaïa. Ho vaig fer notar a en Carxofa. Ell em va mirar paternalment.
-Mala fosca de Déu el faci bo!- I m'allargava la perxa de l'ormeig. Agafant-lo per l'indret de la xarxa, vaig posar-me en actitud de sondejar lallauna.
-¡Pari ment que li passi per ull, i en no anarse-n'hi vostè al darrera!
I em subjectava per la folra del gec, com si jo fos un nin a punt d'estimbar-me.
En veritat que el que a mi em semblava el llit de l'estanyol no era més que un enteiximat de fulles i arrels de boga, entre les malles del qual creixia una molsa tènue i lleficosa, i unes arborescències gelatinoses, brunes, repugnants. S'endevinava tan flonjo, tan porós, tan consumit, tan poc resistent a la meva pressió, tan fals i homicida, que, aprehensiu, vaig abstenir-me d'enfonsar-hi la punta de la perxa. I encara em penedí d'aver-la-hi clavada poc o molt. Supersticiosament, considerava que les ànimes dels ofegats s'hi haurien pogut arrapar i pegar-me una estrabadeta, i temia que, pel trau de la burxada, es desencadenés aquell huracà de l'infern que eriçava els «cabells del cap».