L’Ursula, sola. Aviat l’Engracieta i la Susagna
(L’Ursula se’n va, plorant, a asseure-s a la vora del braser. Llarc silenci, fins que per la primera porta de l’esquerra compareix l’Engracieta acompanyant la Susagna.)
SUSAGNA (en veu baixa)
No li diguis res.
(L’Ursula segueix plorant, amb el cap enfonsat a la falda. Després d’ún curt silenci, l’Engracieta s’hi acosta poc a poc.)
ENGRACIETA (dolçament)
Mare: mireu, hi ha la Susagna.
URSULA (aixecant el cap)
Ah! Tu?
SUSAGNA (am molt sentiment)
Jo, Ursula, jo! Que ploraves?
URSULA
No.
SUSAGNA (extranyada)
No?
(Curt silenci.)
ENGRACIETA
Vaig amb el pare.
URSULA
Vés, filla, vés!
(L’Engracieta desapareix per la primera porta de l’esquerra.)
Les mateixes, menys l’Engracieta
SUSAGNA
(després d’un curt silenci, posant-se a plorar)
Ursula!
URSULA
No t’espantis!
SUSAGNA
Tant vells! Tots sols!
URSULA
Resignació, Susagna!
SUSAGNA
Si veies en Valeri! Quina llàstima fa! Tant bo que sempre ha sigut, i veure-s ara, a les seves velleses, sense cap esperança!
URSULA
No’t desesperis!
SUSAGNA
Tinguéssim un fill, com vosaltres, pera fer-nos costat i aconsolar-nos! Tinguéssim un fill! Perquè, aont anirem, ara? Haurem d’anar a raure a l’Hospici!
URSULA
No diguis aquestes coses!
SUSAGNA
Quina engunia en Valeri! D’ençà d’air a l’hora de dinar que no ha tastat res. No vol pendre res!
URSULA
Encoratja-l força!
SUSAGNA
Si tinguéssim un trist passament pels pocs anys que’ns queden de vida! Però no hem pogut estalviar gens. Lo que hem guanyat treballant, ni’ns ha arribat pera remeis. Jo, que sempre he fet de formiga, pensant en l’hivern!
URSULA
I aont es ara en Valeri?
SUSAGNA
A casa, somicant, arraulit en un recó!
URSULA
Fes-lo venir am nosaltres. Pot-ser que s’animi.
SUSAGNA
No voldria creure-m. Tot i estant despert, jo’m penso que encara li dura’l somni que ha tingut anit.
URSULA
Quin somni ha tingut?
SUSAGNA
Ai, Ursula! Deu ser la nostra planeta!
URSULA (am sobressalt)
Diga-m’ho!
SUSAGNA (am misteri)
Tota la nit l’ha passada somniant que demanava caritat.
URSULA (am veu glaçada)
Què dius!
SUSAGNA
Sí, sí! Tota la nit, com si desvariegés, que no calla…
URSULA (interrompent-la)
No cridis tant!
SUSAGNA (en ven baixa)
… que no calla demanant “Una gracia de caritat per l’amor de Déu!”
URSULA (horroritzada)
De debò!
SUSAGNA
Semblava que s’hi trobés! Am quina veu més enternidora que pidolava!
URSULA
Me fas venir fred!
SUSAGNA
Que es trist ser vell i pobre! Ningú se’n recorda de nosaltres!
URSULA
N’estas ben certa de lo que’m dius d’en Valeri?
SUSAGNA
I tant si n’estic! Si encara’l sento, amb aquella veu trista i apagada, que tot just s’entenia; amb aquella veu tremolosa, com si se’n dongués pena, tot estirant el braç…
URSULA (interrompent-la)
I tu no li has dit res ?
SUSAGNA
L’he despertat i tot! I ell, amb el cor adormit, creient que jo era una altra, m’ha tornat a dir, fent la veu més trista que de primer: “Una gràcia de caritat pera aquest pobre vellet!”
(En Joan, que sent les darreres paraules, compareix, tot indignat, per la primera porta de l’esquerra.)
Les mateixes, més en Joan
JOAN
Qui es, qui es que parla de demanar caritat?
SUSAGNA
Jo, Joan.
JOAN
Tu! Per què?
SUSAGNA (en veu baixa)
Dic… que no gosaria demanar-ne.
JOAN
I, doncs, no’n parlis, dòna!
SUSAGNA (no gosant-ho dir)
Es que en Valeri…
JOAN (interrompent-la, ansiós)
Digues…
SUSAGNA
En Valeri… tota aquesta nit ha estat somniant que’n demanava.
JOAN (amb estupefacció)
Què!
URSULA
Pobret!
JOAN
Això ha somniat?
SUSAGNA
Sí.
JOAN
Aquest home ja’s dóna! Se rendeix!
SUSAGNA (molt admirada)
Què vols dir?
JOAN (imperiosament)
Vés, diga-li que vingui desseguida, que’l tinc de veure.
SUSAGNA
No m’escoltarà. Vés-hi tu, Joan, que l’animaras!
JOAN (molt nerviós)
Ja ha acabat les agalles!
URSULA
Planya-l!
JOAN
Aquest somni, que’n vol dir de coses! Això es resignació! Es morir callant, conformant-se am tot!
URSULA (am gran prec)
Però, Joan!…
JOAN
No’m diguis res, que m’acovardeixes! I jo no vui fer com en Valeri! Ell té’l cor apagat! (Per la primera porta de l’esquerra compareix en Valeri, acompanyat de l’Engracieta).
SUSAGNA (al veure-l)
Mira-te’l!
Els mateixos, més l’Engracieta i en Valeri
JOAN (agafant-lo pel braç)
Tu, Valeri!
VALERI (molt sorprès i apesarat)
Què vols?
JOAN
(duent-lo al mig de l’escena)
Vine! Respon-me!
VALERI (molt extranyat)
Què passa?
JOAN
Vès què diu la Susagna.
VALERT
Què diu?
JOAN
Que aquesta nit, tot somniant, demanaves caritat.
VALERI (molt més extranyat)
Jo?
SUSAGNA
Si, tu!
VALERI
Jo? No es cert.
SUSAGNA
Que sí.
VALERI
Que no, dòna! T’ho deu haver semblat.
ENGRACIETA
Pot-ser si, Susagna, que us ho ha semblat.
SUSAGNA
Que no te’n recordes?
VALERI
No, que no me’n recordo. Com que no es cert.
SUSAGNA
Sí, Valeri, sí!
ENGRACIETA (an en Valeri)
Bé, això es molt fàcil, oi?
VALERI
Què sé jo!
URSULA
Devegades se tenen uns somnis tant extranys…
VALERI
Us ve molt de nou que un pobre somniï misèries!
JOAN
Oh! Es que’l teu somni…
VALERI
Deixa-la dir an aquesta!
SUSAGNA
No m’ho desmenteixis. Jo estava ben desperta i t’he sentit com te sento ara. Que no tens present lo que m’has respost, allavores que t’he dit: “Valeri, Valeri! Què fas?”
VALERI
Què t’he respost?
SUSAGNA
Això: “Deixa-m provar si’n sé!” I estiraves el braç i paraves la mà!…(En Joan fa una expressió de sorpresa.) I després has dit: “No puc! Me’n dono vergonya!” I t’has posat a plorar.
VALERI
No es veritat! Te dic que no es veritat!
SUSAGNA
Sí, home, sí. Es que ara tu no te’n recordes.
URSULA
Si un hagués de recordar-se de tot lo que somnia…
VALERI
Què es cap mal tenir somnis?
JOAN (irat)
Segons com, si!
VALERI
Què s’hi pot fer?
JOAN
Això, devegades, ve del caràcter… ho sents?… del caràcter… de la manera com un se pren les coses que li passen; de…(Excitant-se.) I no sé com dir-ho!… M’entens? Eh? M’entens?
VALERI (aturdit)
No!
JOAN
Si tu no’t resignessis a la teva desgracia, el somni d’aquesta nit no l’hauries tingut.
VALERI
Que es culpa meva?
JOAN
Sí, covard, més que covard!
URSULA
Joan! No t’enfadis, home!
JOAN
Es clar que m’enfado! (An eu Valeri.) No veus que no es just lo que han fet am nosaltres?
VALERI
No, que no es just!
JOAN
I, doncs, per què’t rendeixes?
VALERI
Jo no’m rendeixo! Però, què vols que faci?
JOAN
Redreça-t! No’t donguis!
VALERI
Jo no’m dono !
JOAN
Que sí! Encara us en fan poc, massa poc! Mai us queixeu del davant! Si us en sentiu de les vostres penes, us amagueu en un recó i us poseu a plorar que ningú us vegi! Jo no ploro, no! No’m resigno! Vui defensar-me! Vui treballar pera guanyar-me la vida!
VALERI
Jo també !
URSULA
En Valeri es com tu.
JOAN
Demanar caritat! Demanar caritat!
VALERI
Que’ns donguin feina, doncs.
JOAN
Ja’ns en donaran! Que som vells inútils, nosaltres? Que hi fem nosa en el món?
VALERI
No!
JOAN
Demanar caritat! Demanar caritat! Que no veus que això’ns rebaixa?
VALERI
Per un pobre no es cap rebaix…
JOAN
Sí, que ho es! Demanem feina!
URSULA
Bé, vaja, ja està passat!
JOAN
Oh!… Està passat!… Està passat!…
ENGRACIETA
No us enfadeu, pare, i feu les paus amb en Valeri.
JOAN
No hem renyit pas, perxò. Jo i ell no podem renyir.
VALERI
Ben nèt que no!
SUSAGNA
Apa, apa, Valeri, anem a dalt.
VALERI
Ja vinc.
SUSAGNA
Anem, home, que d’air ençà no has tastat res.
VALERI
No tinc gana.
JOAN
Vaja, creu a la teva dòna. No t’entristeixis! Fes el cor fort!
VALERI
Ja ho dius tu!
ENGRACIETA (am molta tendresa)
Sí, Valeri, sí, creieu-la, a la Susagna, que ella us vol bé.
VALERI
Ja ho sé que sí.
ENGRACIETA
I, doncs, per què no aneu a pendre aliment?
VALERI
Ja hi vaig…
URSULA
Sí, home…
SUSAGNA
Apa, anem.
VALERI (an en Joan)
Bé, digues: quins són els teus plans?
JOAN
Vés a esmorzar, i torna desseguida, que t’ho explicaré.
VALERI
Entesos, doncs.
SUSAGNA
Vaja, anem.
VALERI (anant-se’n)
Anem.
URSULA
Cuida-1 força, Susagna.
SUSAGNA
No caldria sinó!
ENGRACIETA (amb veu festosa)
I no us entristiu, Valeri; no us entristiu.
VALERI (somrient, agrait)
No tinguis por, maca.
(Per la primera porta de l’esquerra desapareixen la Susagna i en Valeri, acompanyats de l’Engracieta.)
L’Ursula i en Joan
URSULA (desprès d’un curt silenci)
Què’t proposes, Joan ?
JOAN
Què’m proposo?… Mira: així que en Valeri hagi esmorzat, me’n vaig a buscar-lo, i, desseguida, sense perdre temps, tots dos ens en anirem a trobar el director de la fàbrica.
URSULA
I què’n treureu ?
JOAN
Molt, ne treurem! Li demostrarem que lo que s’ha fet am nosaltres no es just! Ens queixarem! L’esvalotarem, si convé ! Si no’n fa cas, de les nostres queixes, cap a casa de l’amo s’ha dit! I an aquest, si tampoc ens atén, les hi cantarem clares! No’ns callarem res!
URSULA
Vés am compte, Joan! No’t propassis de paraules. Val més, si vols fer cap reclamació, que ho facis de bé a bé. Creu-me!
JOAN
De primer sí, que sóc prou enraonat; però si ni ell ni’l director ens escolten, allavors sabran qui sóc jo!
URSULA
Sobre tot no’ls trenquis el respecte! Mira que aquesta gent tenen molt poder… i si’ls insultes te faran perdre!
JOAN
La veritat sempre sura!
URSULA
Creu-me, no’ls vagis amb orgull ni amb exigències. Com més humil els parlis…
JOAN (interrompent-la irat)
S’ha de parlar clar i amb el cap ben alt! L’home que demana lo que es just, no ha d’abaixar mai la cara per ningú, ni ha de presentar-se arraulit i tremolós com aquell que pidola caritat!
URSULA
Ja ho sé. Però pensa que ells poden més que nosaltres. Ells no’t necessiten: ets tu qui vas a suplicar-los.
JOAN
Vaig a exigir-los!
URSULA
Doncs no hi vagis, si’ls has de parlar amb aquest urc! Tampoc ne treuries res!
JOAN
No? Que m’agradaria que fessin el sord! Que m’agradaria que se’ns treguessin del davant!
URSULA
Per què?
JOAN
Que ho provin!
URSULA
Què faries?
JOAN
No ho sé… Però seria capaç de tot, de tot, ja ho he dit! Això no pot soportar-se! (Desesperant-se.) Sembla impossible que un home, pera volguer treballar, no més que pera volguer treballar, hagi de desesperar-se d’aquesta manera!
URSULA
Sossega-t, Joan, sossega-t!
JOAN
No pot ser, aquest suplici! Ara que ja n’han tret el suc de nosaltres! Això’ls ho tiraré en cara!
URSULA
No, no’ls ho diguis!
JOAN
Doncs que’m tornin a la meva màquina! Un filador com jo! Diferent abans, quan feiatrama, que havia de mirar tant prim ! Però ara, d’ençà que faigurdit, que rutllo més lleuger, sí, més lleuger, que lesfusades…
URSULA
Fes-los-ho veure…
JOAN
Que’m tornin a la meva màquina! I, si no, si tant volen, que m’ocupin a triar elrecó, o aensacarborra iencaixar. Que’m deixin viure treballant!
URSULA
Demana-ls-ho bonament.
JOAN (am sarcasme)
Sí, per favor!
URSULA
Mira que’t faran agafar i ens morirem tots dos de pena.
JOAN (fóra de si)
Que m’agafin! Per haver d’estar aixís, tant se m’endona la vida com res!
URSULA
No, Joan, no!
JOAN
Que hi vagin ells, a l’Hospici, a fer número! Que hi vagin ells, a demanar caritat!
URSULA
Ens queda l’Engracieta, que es la nostra esperança!
JOAN (anant-se’n)
Jo no vui refiar-me’n, de la noia! No tinc cor pera viure a costa d’ella! Vui treballar! Jo no més demano feina!
URSULA
(am gran prec, deturant-lo)
Joan! Joan!
JOAN
Deixa-m, que m’acovardeixes!
URSULA
Aon vas?
JOAN
Deixa-m estar!
URSULA
Però, aon vas? Digues!
JOAN
Vaig a donar pressa an en Valeri, pera que vingui am mi.
URSULA
No, no’t moguis, que tu avui estàs molt nerviós. No’t moguis de casa! Ja hi aniràs una altra hora!
JOAN
Te dic que’m deixis estar!
URSULA
No, Joan, no!
JOAN
Aparta-t! (Li dóna una estrebada.) Vés! Vui treballar! Vui feina!
(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra. L’Ursula queda plorant, fins que, al cap d’uns segons, compareix l’Engracieta, tota esverada.)
L’Ursula i l’Engracieta
ENGRACIETA
Mare! Mare!
URSULA (girant-se amb esglai)
Engracieta!
ENGRACIETA
Aon va’l pare tant atribulat?
URSULA
A trobar en Valeri.
ENGRACIETA
Per què?
URSULA (no gosant-ho dir)
Oh!…
ENGRACIETA
Què heu tingut?
URSULA
Res.
ENGRACIETA
I doncs?… Mare, expliqueu-m’ho tot!
(Se sent la campaneta inferior.)
URSULA
Truquen. Vés a obrir.
ENGRACIETA
Però, digueu-me!… Cuiteu!
URSULA
Vés a obrir, corre!
ENGRACIETA
Per què ploreu? Què ha passat! No’m feu estar enguniosa!
URSULA
No ha passat res. Creu-me.
ENGRACIETA
Per què m’enganyeu?
URSULA
Vés!
ENGRACIETA
Però, mare!…
URSULA (suplicant)
Vés!
(L’Engracieta obeeix, anant-se’n per la primera porta de l’esquerra.)
L’Ursula, sola. Aviat l’Engracieta i l’Agustí
URSULA
Qui hi deu haver?
(Queda pensativa. Després d’un llarc silenci compareixen l’Engracieta i l’Agustí per la primera porta de l’esquerra. L’Agustí va amb el vestit de les festes: bolet negre; camisa blanca, planxada; corbata de seda, blava; americana, ermilla i pantalons, de llana, negra; i savates rosses. Du rellotge am cadena de plata. Ve molt amoïnat.)
L’Ursula, l’Engracieta i l’Agustí
AGUSTÍ
Bon dia, Ursula.
URSULA (fingint alegria)
Bon dia, Agustinet. Que tal, ja has esmorzat?
AGUSTÍ
No pas avui.
URSULA
Vols que t’arregli…
AGUSTÍ (interrompent-la)
No. Gràcies. Ja he pres un petit desdejuni.
URSULA (somrient)
Vaja, espera una mica…
AGUSTÍ (agraint-ho)
Us dic que no’m feu res.
URSULA
No faltaria més! S’ha de menjar pera viure; s’ha de menjar, Agustinet. (Rient.) Espera-t, que desseguida estic.
AGUSTÍ
Però, Ursula!…
URSULA (am gran prec)
Dóna-m aquest gust!…
(Desapareix, tol rient, per la primera porta de l’esquerra.)
L’Engracieta i l’Agustí
AGUSTÍ
(anant a asseure-s a la vora del braser)
No sé ta mare per què…
ENGRACIETA
Deixa-la fer, home.
AGUSTÍ
Que faci (agafant maquinalment la paleta), que faci lo que vulgui.
ENGRACIETA (amb extranyesa)
Com parles avui!…
AGUSTÍ
(després d’un curt silenci, cambiant de to)
Que diu que han despatxat a ton pare?
ENGRACIETA (am dolor)
Si!
AGUSTÍ
Que es extrany que air vespre ell no m’ho digués!
ENGRACIETA
Jo, no fa gaire que ho sé. Costa tant de donar una mala noticia! (Cambiant de to.) Pobres treballadors vells!
AGUSTÍ
I pobres dels joves!
ENGRACIETA
Els joves rai!
(Curt silenci.)
AGUSTÍ
Que es trist i espinós el nostre camí!
ENGRACIETA
No t’entenc.
AGUSTÍ
Pobra Engracieta! Que mal t’he fet!
ENGRACIETA (molt sorpresa)
Tu?
AGUSTÍ
Jo, honradament, això sí, t’he encomanat les meves il·lusions i les meves alegries de jove; t’he despertat el cor am promeses de ventura.
ENGRACIETA (molt admirada)
Què vols dir?
AGUSTÍ (en veu baixa)
Escolta…
ENGRACIETA(interrompent-lo, ansiosa)
Parla desseguida.
AGUSTÍ
No has pensat gens en tu, ni en nosaltres dos, veient la situació de ton pare?
ENGRACIETA (ingenuament)
Per què?
AGUSTÍ
No has pres exemple de com pot ésser la nostra vida de vells?
ENGRACIETA
No…
AGUSTÍ
I la de joves, un cop units?
ENGRACIETA (am molta extranyesa)
Tampoc!… Jo no més sé que t’estimo!
AGUSTÍ
No has pensat res?
ENGRACIETA
Jo no més sé que t’estimo! Jo no més sé que tu has promès estimar-me!
AGUSTÍ
I t’estimaré sempre!
ENGRACIETA
Sent aixis, per què’m fas aquestes preguntes?
AGUSTÍ
Perquè voldria veure la teva conciencia il·luminada.
ENGRACIETA
Que dubtes de mi?
AGUSTÍ (dignament)
No!
ENGRACIETA
I doncs? Explica-t! No’m facis malpensar!
AGUSTÍ
No alcis tant la veu, que si’ns sentien…
ENGRACIETA (en veu baixa)
Que’t fa parlar la desgracia del pare? Que no’t veus en cor de mantenir-lo? Que ho fas, pot-ser, pera no deixar el teu? El meu, encara que sigui vell, ens ajudarà en lo que pugui.
AGUSTÍ
Tot lo que vulguis, però…
ENGRACIETA (amb ansietat)
Però, què?
AGUSTÍ
(íntimament i am delicadesa)
Es veritat que t’agradaria ser mare?
ENGRACIETA
(abaixant el cap, no sabent què respondre)
Oh!…
AGUSTÍ (somrient)
Digues: t’agradaria molt, oi?
ENGRACIETA (en veu baixa)
Sí.
AGUSTÍ
1 no has pensat, per mai que’n fossis, en la sort dels nostres fills?
ENGRACIETA (amb el cap baix)
No.
AGUSTÍ
I en la seva felicitat?
ENGRACIETA (sospirant)
Oh!…
AGUSTÍ
Parla, dòna, parla.
ENGRACIETA
Què sé jo!
AGUSTÍ
Mira lo que han de fer amb els seus les dones que treballen a la fàbrica…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
Es ben cert!
AGUSTÍ
Pera guanyar-se’l pa per elles se veuen obligades, durant el dia, a abandonar-los.
ENGRACIETA
Els estimessin força!…
AGUSTÍ
Sí, que’ls estimen.
ENGRACIETA
Que se sacrifiquin per ells.
AGUSTÍ
Com?
ENGRACIETA
No deixant-los fins que siguin grandets.
AGUSTÍ
Sembla extrany que diguis això! Allavors ells i elles se moririen de fam.
ENGRACIETA (inconscientment)
Els pobres pot-ser en tenen masses, de fills!
AGUSTÍ (molt sorprès)
Masses! Ja saps lo que dius?
ENGRACIETA (sobtada)
Què?
AGUSTÍ
Com s’encomana l’immoralitat!
ENGRACIETA
Que he dit res de mal?
AGUSTÍ (am gran convicció)
Si!… Desde’l moment que’s casen…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
No me n’he adonat pas que digués res de mal.
AGUSTÍ
Ditxosa de tu… no, desgraciada de tu, que no veus encara’l costat pervers de la vida!
ENGRACIETA
Com te tornes! Abans no me les deies aquestes coses.
AGUSTÍ
Perquè abans no més pensava en mi.
ENGRACIETA
Que ja no m’estimes?
AGUSTÍ
Am tota la pietat de la meva ànima!
ENGRACIETA
I doncs? No hi pensis tant en demà; no t’amoïnis per lo que encara ha de venir. Treballem, afanyem-nos… Els pobres també’n poden ser de feliços!
AGUSTÍ
Tenen dret a ser-ho !
ENGRACIETA
Si s’estimen, sí. No siguis tant ambiciós. Tu desitges una gran felicitat… I ho fas per mi i pels meus pares. Que no saps que jo am ben poca cosa m’acontento?
AGUSTÍ (am somriure trist)
Que’l veus bonic el món! Que’l veus rialler!
ENGRACIETA
Es clar que sí! No li vui veure de negre. Ja ho sé que per tot hi han espines; però, mira, no hi comptem amb elles: pensem no més en les flors.
AGUSTÍ
I si se’t claven al cor, les seves espines?
ENGRACIETA
L’amor les arrencarà.
AGUSTÍ (amb ironia)
L’amor!
ENGRACIETA
Posa-t alegre, home! Fes fugir, com jo les tristeses a riallades. Què se’n treu de plorar?
AGUSTÍ
Res, no se’n treu!
ENGRACIETA
Ja m’agrada que atinis en tot. Es clar que m’agrada! Però tu t’hi amoïnes massa. (Rient.) D’un dia’n ve un altre.
AGUSTÍ (amb ironia)
I anar fent, deixant-se portar de la fantasia…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
I viure, viure…
AGUSTÍ
Com?
ENGRACIETA
Ai, ai! Com se puga.
AGUSTÍ
Sense comptar, sense preveure res, a cegues. I si a mig camí hem d’aturar-nos o caiem vençuts?
ENGRACIETA
No’m matis l’esperança!
AGUSTÍ
Escolta, escolta. No t’enlairis, Engracieta. Pensa en la realitat que’ns rodeja… medita’l pas que anem a donar…
ENGRACIETA
Ja’l tinc meditat de sobres.
AGUSTÍ (mirant-la fixament)
Tu encara ets la mateixa del primer dia que vaig parlar-te…
ENGRACIETA (interrompent-lo)
Com sóc?
AGUSTÍ
No més penses en el teu amor: no hi veus més endavant.
ENGRACIETA
Aixís me tractes?
AGUSTÍ
Tu pot-ser no’t fas càrrec de lo que passa avui entre nosaltres!…
ENGRACIETA
Jo no me’n faig càrrec? (Am dignitat.) Si no fos per això, creus tu que te’n parlaria del nostre casament?
AGUSTÍ
Ah! Es adir que es no més per lo que passa entre nosaltres que me’n parles?
ENGRACIETA
Què t’has figurat de mi?
AGUSTÍ
Oh! Res de mal.
ENGRACIETA (nerviosament)
Prou! Deixem-ho córrer tot!
AGUSTÍ
Però, dòna!…
ENGRACIETA
Vés!
AGUSTÍ
Aon vas ?
ENGRACIETA
Espera: vui tornar-te’ls presents que m’has fet, tot, tot..,
AGUSTÍ
I ara! Per què?
ENGRACIETA
No’n vui cap, de record teu.
AGUSTÍ
Però, escolta…
ENGRACIETA
Deixa-m estar!
AGUSTÍ (deturant-la)
Engracieta! Escolta, dòna!
ENGRACIETA
Vés! No’m toquis! T’avorreixo! (Posant-se a plorar.) T’avorreixo! T’avorreixo!
(Compareix l’Ursula, precipitadament, per la primera porta de l’esquerra.)