Els mateixos, més l’Ursula
URSULA
(veient plorar a l’Engracieta)
Engracieta!
ENGRACIETA (abraçant-la, plorant)
Ai, mare, mare!
URSULA
Per què plores? Digues!
ENGRACIETA
Ai, mare meva!
URSULA (a l’Agustí)
Què heu tingut?
AGUSTÍ (no gosant-ho dir)
Res…
URSULA
I, doncs, per què plora l’Engracieta?
AGUSTÍ
No se li pot dir la veritat.
ENGRACIETA
Si sabieu lo que m’ha dit!
URSULA (amb ansietat)
Explica-m’ho!
AGUSTÍ
Ja us ho explicaré jo mateix.
ENGRACIETA
No! Calla-t’ho, i vés-te’n, vés-te’n!
URSULA
Què passa?
ENGRACIETA
Tot m’ho temia! No m’he enganyat de res!
AGUSTÍ
Tu no’m comprens, Engracieta. Veus desamor allà on no hi ha més que una estimació gran, filla de la conciencia. Reflexiona lo que t’he dit… recull-ho i medita-ho serenament.
URSULA
Però, expliqueu-vos! Què passa?
(Curt silenci.)
ENGRACIETA (amb ironia)
Ni gosa dir-ho!
AGUSTÍ
Per què no? Tot ho confons, avui. Prens per covardia’l preveure’l demà, el que jo reflexioni. Si no m’espanto, no! Tu, m’espantes ! Jo no més desitjo que’t facis càrrec de qui som, del camí que hem de fer. M’hi vui mirar molt a posar fills en el món. No ho consentiré que se’ls exploti com a mi…
URSULA (interrompent-lo)
Però, Agustinet, per caritat!…
ENGRACIETA
Deixeu-lo estar, mare. Tot això són excuses.
AGUSTÍ
No’m comprens! No’m comprens!
ENGRACIETA (amb ironia)
Vés, escolta a ton pare.
AGUSTÍ
Quina mania li teniu!
ENGRACIETA
Ja ha sortit am la seva.
URSULA (amb esglai)
Què dius?
ENGRACIETA
Si, mare! L’Agustinet ja no es pera mi!
URSULA
Què! Però, es veritat això?
AGUSTÍ
No us desespereu…
URSULA (interrompent-lo)
Què’n tens que dir de la noia? Encara no t’ha estimat prou? Que vols que’s corsequi per tu?
AGUSTÍ
No, al contrari: si n’estic agraidissim d’ella. Però ara, més que mai, es el moment de prova!
ENGRACIETA
Com t’ho haig de provar que t’estimo?
AGUSTÍ
Posant fe en lo que’t dic.
ENGRACIETA (amb ironia)
Matant les il·lusions de la meva joventut?
AGUSTÍ
Qui t’ha parlat de tal cosa?
URSULA
Justament ara’ns deixes ?
AGUSTÍ
No, dòna, no. Si jo vui ajudar-vos. Seré am vosaltres, participaré dels vostres dolors…
URSULA (interrompent-lo)
Reflexiona que en Joan s’ha quedat sense feina, i ja comença a ser vell!
ENGRACIETA
Per això’m deixa!
AGUSTÍ
No’m facis tant miserable!
URSULA (plorant)
Nosaltres no’t serem una creu! Ja’ns morirem aviat !
AGUSTÍ
No’m parleu així, que’m feu mal!
URSULA
Si tens por de no poguer mantenir-nos, no hi pensis: nosaltres dos, en Joan i jo, ja treballarem pera guanyar-nos el troç de pa de cada dia.
AGUSTÍ (am gran prec)
No’m digueu això !
URSULA
No l’abandonis a l’Engracieta, que’s moriria de pena! I nosaltres també! Ho sents? Creu-me a mi, que sempre t’he mirat com un fill nostre.
ENGRACIETA (amb engunia)
No crideu!
URSULA (en veu baixa)
Fes-te càrrec de la nostra situació.
AGUSTÍ
Si la veig i en protesto!
ENGRACIETA
No’l pregueu, mare. Que no veieu que es en va?
AGUSTÍ
No’m tractis aixís!
ENGRACIETA
Si no’t mereixes altre tractament! No sé com he pogut estimar-te!
(Se sent la campaneta interior.)
URSULA (a l’Engracieta)
Corre: vés a obrir.
ENGRACIETA
Per què tenies de parlar-me d’amor, home fals, més que fals?
AGUSTÍ(am gran prec)
Però, Engracieta!…
ENGRACIETA
Vés! No vui escoltar-te!…
(Se’n va corrent a obrir la porta.)
AGUSTÍ
Que es trist no ser comprès!
L’Ursula i l’Agustí
URSULA
Agustinet: tingues compassió de nosaltres! T’ho demano per la memòria de la teva mare. Fes-ho pel pobre Joan! Tu ets jove i bon treballador.
AGUSTÍ
Però, a què ve tot això?
URSULA
Tu, si arribes a vell, no seràs tant desgraciat com nosaltres.
AGUSTÍ
Per què heu de dir aquestes coses?
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen l’Engracieta i en Xalet. Aquest porta un mocador ple de verdura i altres viandes i dugués paperines plenes.)
Els mateixos, més l’Engracieta i en Xalet
XALET (entrant)
Vès, Engracieta: ton pare ha dit que no tanquessis la porta.
ENGRACIETA
Ja l’he deixada oberta.
URSULA
Ont es en Joan?
ENGRACIETA
Al replà de l’escala, que enraona amb en Valeri.
URSULA
Per què no entren?
ENGRACIETA (excusant-se)
Oh!…
XALET
(deixant el mocador i les paperines damunt d’una cadira)
Ho veieu, Ursula? Ja hem proveït, per avui.
URSULA
L’esca del pecat!
XALET (girant-se, sorprès)
Bé: de què us-e les haveu?
URSULA
Ja heu sortit am la vostra !
XALET
Jo?
URSULA
Ja han fet efecte’ls vostres mals consells.
XALET
Què voleu dir?
URSULA
Pregunteu-ho an el vostre fill.
XALET (acostant-s’hi)
Noi: què passa de nou?
AGUSTÍ
Deixeu-ho estar, pare!
XALET
Com es que se’m reb tant malament?
URSULA
Massa bé que us rebem!
XALET
Voleu fer-me’l favor?… Agustinet: que ja ho saps lo d’en Joan?
AGUSTÍ
Si.
XALET
Ja ho saps que ha quedat sense feina?
AGUSTÍ
Sí, home, sí!
XALET
Que es trist, oi?
URSULA
Oh! A vós se veu que us ha afectat molt!
XALET
Més de lo que us penseu. Aquesta dòna’s figura que jo no tinc sentits!
URSULA
Vós?
XALET
Doncs, pera que ho sapigueu, les penes d’altri m’afecten tant o més que les meves mateixes. No m’agrada veure desgraciats!
URSULA
Sí; per això’ns ajudeu tant!
XALET
Què voleu que faci?
URSULA
Ara, res. Ja no hi ha remei.
XALET
En què, no hi ha remei?
URSULA
Encara goseu preguntar-ho?
XALET
Bé, expliqueu-vos, si us plau.
URSULA (veient plorar a l’Engracieta)
Mireu si us diuen res aquests plors de la meva filla.
XALET
I ara! (acostant-s’hi.) Engracieta!
ENGRACIETA
Aneu, aneu, mal home!
XALET (admirat)
Què?
ENGRACIETA
Aneu! No us vui veure més!
XALET
Però… que heu renyit am l’Agustí?
AGUSTÍ
No hem renyit, pare.
ENGRACIETA
Pitjor!…
URSULA
Tot s’ha desfet, per culpa vostra!
XALET
Noi: que no sents lo que’m diuen? Respon. Fes-me quedar bé, home!
AGUSTÍ
No’n parlem més!
XALET
Però, què heu tingut tu i l’Engracieta? Explica-m’ho… Per què heu renyit?
AGUSTÍ
Per res…
XALET
Mira que m’ho faran pagar a mi!
ENGRACIETA
Com que sí que vós ne teniu la culpa de tot!
XALET
Jo?
ENGRACIETA
Si, vós!
URSULA
I ningú més que vós!
XALET
Us dic que no! Oi, Agustinet?
AGUSTÍ
Però, home, no’n parlem més.
XALET
Ja ho has dit tu!
ENGRACIETA
Vós no li heu callat mai al vostre fill, fent-li veure lo que no era, pera que’m deixés!
XALET
No, Engracieta, no!
ENGRACIETA
I, avui, perquè heu vist la tribulació del pare, pobret!…
XALET (interrompent-la)
Te juro que t’enganyes!
ENGRACIETA
Sense respectar res, sense tenir en compte’l desconsol que hi ha en aquesta casa…
XALET
No’m facis tant poc favor!…
(Se sent enraonar en l’interior an en Joan i en Valeri.)
URSULA
Calleu, que ve en Joan!
AGUSTÍ
Pobre!
XALET
Però…
AGUSTÍ (am gran prec)
Calleu, pare!
(Per la primera porta de l’esquerra compareixen, enraonant, en Joan i en Valeri.)
Els mateixos, més en Joan i en Valeri
JOAN (an en Valeri)
Entra, home, entra. M’he deixat el rellotge a la reconera de l’arcova.
VALERI
Apa, doncs.
JOAN (veient plorar a l’Engracieta)
Engracieta: encara plores?
ENGRACIETA
(am més desconsol que de primer)
Ai, pare del meu cor!
JOAN
No tinguis por, filla meva, que tot s’arreglarà.
ENGRACIETA
Que som desgraciats!
JOAN
Vaja, anima-t. I no hi pensis en mi ni en la meva sort! No t’he dit que tot s’arreglarà?
ENGRACIETA
Es impossible!
JOAN
Tant alegra que sempre has sigut!
ENGRACIETA
Ja no n’hi queda gens, d’alegria, en el meu cor!
JOAN
Que no’t recordes de lo que vas dir-me air a la tarda?
ENGRACIETA
Sí. Fins allavores encara’m tenia per ditxosa !
JOAN
I ho ets! I ho seràs més d’avui endavant.
ENGRACIETA
No, pare, no!
JOAN
Sí. Apa, digues, com air, joiosament: “Visca l’alegria! Visca l’alegria!”
ENGRACIETA
No puc!
JOAN
Per què?
ENGRACIETA
No puc, pare, no puc! L’Agustinet no ho vol que estiga alegra!
JOAN
No?
ENGRACIETA
Ja no es pera mi!
JOAN (molt sorprès)
Què! (A l’Agustí.) Tu també!… Tu també’m deixes en el fort de les meves tribulacions? Tant poc els estimes aquests cabells blancs ?
AGUSTI
Sí, Joan, sí, que’ls estimo!
JOAN
Tu també en contra meu? Ara que estic ofegant-me!
AGUSTÍ
Disposeu de mi i de la meva vida!
JOAN
Pot més ton pare que la teva conciencia?
XALET
Jo no…
JOAN
Què t’hem fet?
AGUSTÍ
Res.
JOAN
Que t’espanten els vells?
AGUSTÍ
Els vells, no: la vellesa, sí!
JOAN
I per ton pare’ns sacrifiques a tots? Per aquest inútil…
AGUSTÍ
Mal dit, home.
XALET
Que’l voleu no més pera vosaltres l’Agustí?
JOAN
Treballeu!
XALET (amb emoció)
Que no hi tinc dret a menjar el bocí de pa que ell me dóna? Es el meu fill, ho sentiu? Es el meu fill, i no m’hi durà, no, a l’Hospici!
JOAN
Que no’ns abandoni a nosaltres,
AGUSTÍ
Si no us abandono! Compteu am mi.
JOAN
Am tu? (Repensant-se.) No’t necessito pera res!
AGUSTÍ
La vostra causa es la meva!
JOAN (amb sarcasme)
No! Tu ets jove!
AGUSTÍ
Sóc un oprimit com vós! Faig el vostre camí!
JOAN
Te dic que no’t necessito! Jo sol sabré defensar-me la vida!(Enèrgicament resolt.) Valeri!
VALERl
Què?
JOAN
No hi anem, a casa l’amo!
VALERl
No?
JOAN
Ja tinc un altre plan.
VALERl
Digues.
JOAN
Veuràs: aviat estarà resolt.
VALERl
Apa, doncs: què hem de fer?
JOAN
Anem, desseguida, a avisar a tots els filadors despatxats, pera tenir aquesta tarda una reunió…
VALERl
Aon?
JOAN
Aquí mateix.
URSULA
No, no ho facis!
JOAN
Te dic que sí!
ENGRACIETA (am gran prec)
Pare!…
JOAN
Tinc una gran idea! Apa: anem de casa en casa a trobar els companys!
VALERI
Anem!
JOAN (an en Valeri)
Mira: tu agafes carrer amunt i jo carrer avall. Ja’ns trobarem.
VALERI
A quina hora’ls diré que compareguin?
JOAN
Tant bon punt hagin dinat. Que no s’entretinguin. Diga-ls que hem de tractar seriament de lo de la fàbrica… que hem de pendre acords molt importants. Encomana-ls que no faltin, perquè es qüestió de vida o mort.
VALERI (anant-se’n atribulat)
Som-hi, doncs!
JOAN
Ara veuran qui són els del nostre temps! Els vells, els pobres vells, ensenyaran an els joves de fer-se valguer la raó!
(Se’n va, desesperat, per la primera porta de l’esquerra.)
URSULA (seguint-lo, cridant)
Joan, per l’amor de Déu!…
AGUSTÍ (cridant-lo)
Joan! Joan!
URSULA
Pobres de nosaltres!
Teló ràpid
sanefa decorativa
Menjador decorat modestament. Al fons, una finestra que dóna al carrer; a l’esquerra, la porta de l’escala, amb una campaneta i cordó pera trucar; a la dreta, dugués portes: la primera comunica al passadiç de la sala i arcova; la segona, a una altra dependència. A l’angol de l’esquerra, un armari reconer ple d’objectes de pisa. Del sostre penja un quinqué, apagat, i sota hi ha una taula amb ales. Per les parets, un calendari i dos o tres cromos en quadros. En tota la peça, mitja dotzena de cadires de boga i fusta de pi, pintades de negre, am viuets grocs.
Es l’hora de dinar.
L’Ursula, l’Engracieta i en Joan
(A l’aixecar-se’l teló, l’Ursula i en Joan estan asseguts cada un a un extrem de la taula, amb el cap baix, molt apesarats. l’Engracieta, al mig de tots dos, plegant les estovalles. Han acabat de dinar.)
JOAN (després d’un llarc silenci)
I bé: no ha dit res més? No ha dit res més l’Agustinet?
URSULA
No.
JOAN
Sents, Engracieta?
ENGRACIETA
Ja ho sabeu tot.
JOAN
Doncs no he quedat convençut.
URSULA
No’t sembla que…?
JOAN
Prou! Deixem-ho córrer! Lo que hagi estat, hagi estat!
ENGRACIETA
(acabant de plegar les estovalles)
Voleu fer el favor, pare, d’apartar-vos una mica, que desaré les estovalles?
JOAN (aixecant-se)
Sí, filla.
ENGRACIETA
Oh! No us heu d’aixecar, per això.
JOAN
Fes, dòna.
ENGRACIETA
(posant les estovalles en un calaix)
Seieu, pare, seieu.
JOAN
Estic cansat de tant seure. (Està molt nerviós.) Qui sap si ja deu haver dinat en Valeri!
URSULA
Pots comptar que sí.
JOAN
Me n’hi vaig, doncs.
URSULA
Espera.
JOAN
Què vols?
URSULA
Tant mateix tindreu la reunió?
JOAN
Sí.
URSULA
Aquí a casa?
JOAN
Sí, dòna. Ara desseguida. Per què m’ho preguntes?
URSULA
Per res, home.
JOAN
Es que, si no… (Nerviosament.) Quina hora tenim? (Mira’l seu rellotge.) Que es aviat! Aquells encara trigaran!
ENGRACIETA
(anant-se’n cap a la dreta)
No us despacienteu.
URSULA
Aon vas, Engracieta?
ENGRACIETA
A rentar els plats.
URSULA
Ja’ls rentaràs després.
ENGRACIETA
No…
URSULA
Deixa, deixa…
ENGRACIETA
Com us sembli!
JOAN
Si, per casualitat, mentres sóc a parlar amb en Valeri, vingués algú a demanar-me,fes-me un crit o atraça-1 a dalt.
URSULA
Està bé.
JOAN (anant-se’n)
Vès, que deixo la porta oberta.
URSULA
Vés, vés.
(En Joan desapareix per la porta de l’escala, deixant-la oberta.)
L’Ursula i l’Engracieta
URSULA (després d’un curt silenci)
Ja’t dic jo que entre una cosa i altra!…
ENGRACIETA
No us hi afecteu, mare.
URSULA
No m’ho sé acabar lo que ha fet l’Agustí!
ENGRACIETA
No’ns en recordem més.
URSULA
Jo, per això, encara estic am la mateixa de que ell no es dolent.
ENGRACIETA
No ho es gens…
URSULA
Però li falta caràcter.
ENGRACIETA
No ho cregueu.
URSULA
Si tingués caràcter no s’hauria deixat convèncer tant fàcilment per son pare.
ENGRACIETA
No té pas tota la culpa, son pare.
URSULA
No? Qui, doncs?
ENGRACIETA
L’Agustinet pensa molt en lo que ha de venir… S’ha espantat!
URSULA
Per què té d’espantar-se? Si ell t’estimés força…
ENGRACIETA
No ho sé. No ho veig prou clarament. Tant aviat me sembla que m’estima massa… com que ja n’està cansat, de mi.
URSULA
Tot allò que ha dit són excuses. Aquelles extranyeses no hi ha cap jove que, a la seva edat, les pensi.
(Compareix la Susagna per Ja porta de l’escala.)
Les mateixes, més la Susagna
SUSAGNA
(traient el cap per la porta)
Que esteu soles?
URSULA
Entra, Susagna.
SUSAGNA (entrant)
Déu vos guard, i bon profit.
URSULA
Gràcies. Igualment.
SUSAGNA
Ara he deixat en Joan a dalt.
URSULA
Ja ho sé que hi es. Seu.
ENGRACIETA
(oferint-li una cadira)
Teniu, Susagna.
SUSAGNA (asseient-se)
Gràcies, noia.(Curt silenci.) I, doncs, què hi ha de nou? Que saps quina’n porten de cap els homes de casa?
URSULA
No més sé que, d’aquí una estona, ells i els seus companys despatxats han de tenir una reunió.
SUSAGNA
Què’s proposen? No’n tens fums?
URSULA
Jo crec que, d’entre tots, volen nomenar una comissió pera avistar-se am l’amo de la fàbrica.
SUSAGNA
Ben pensat. Veus? Això sí que es ben pensat.
(L’Engracieta se’n va per la primera porta de la dreta.)
Les mateixes, menys l’Engracieta
URSULA
Però, vols dir que’n treuran res?
SUSAGNA
Què sap una! Si ells s’expliquen i fan veure clarament la situació en que tots plegats ens trobem; si saben tocar el cor…
URSULA (interrompent-la)
Sí; però en Joan me fa por.
SUSAGNA
Per què?
URSULA
No veus que té aquest genit que desseguida s’enlaira? Jo crec que seria mellor que ell no’s fiqués en res. Perquè si’l seu principal o el director de la fàbrica li fan una mala contesta… ai, Déu nos en guard!… es capaç de trencar-los el respecte, i no sé, no sé lo que’n pot venir d’això.
SUSAGNA
Oh! Si tant malament el tracten…
URSULA
Quan li pugen les sangs al cap, creu que fa feresa, en Joan!
SUSAGNA
Qui perd lo seu, perd el seny!
URSULA
Ja ho pots dir, ja!
(Mirant a l’entorn.)
SUSAGNA
Ai, ai! Ont es l’Engracieta?
URSULA
Deu ser per allà dins.
SUSAGNA
No hi ha com ella. Ara ja deu estar frisant pera veure l’Agustinet.
URSULA
Tant es que l’esperi com no.
SUSAGNA
Que han renyit?
URSULA
No; però es lo mateix o pitjor.
SUSAGNA (sorpresa)
Com s’entén! Me fas quedar parada!
URSULA
Que no te n’ha dit res en Valeri ?
SUSAGNA
Ni una paraula.
URSULA
A fe que ell ho ha presenciat tot. Una desgracia mai va sola!
SUSAGNA
Però, què ha passat?
URSULA
Ni ho sé lo que aquell xicot s’empatolla!
SUSAGNA
Mira, mira, l’Agustinet! Jo que’l tenia per un minyó formal!
URSULA
Tant que deia que l’estimava, a l’Engracieta!
SUSAGNA
I vosaltres, que l’haurieu dut am palmes!
(Compareix en Xalet per la porta de l’escala.)
Les mateixes i en Xalet
XALET
(treient el cap per la porta, no gosant entrar)
Ursula…
URSULA (indignada)
Vós?
XALET
Sí, jo.
URSULA
Què voleu?
XALET (entrant a poc a poc)
Que no hi es en Joan?
URSULA
No. Per què?
XALET
El voldria veure.
URSULA
Encara goseu acostar-vos an aquesta casa?
XALET
No’m tracteu així! Vinc en sò de pau. En bona fe!
URSULA (amb ironia)
Després que heu fet el mal!
XALET
I l’Engracieta, que tampoc hi es?
URSULA
No n’heu de fer res de la noia. Què te’n sembla, Susagna? Se pot ja arribar a més?
SUSAGNA
Què t’hi diré jo, Ursula?
URSULA
Després que ell ha sigut el cap i causa de tot, encara s’atreveix a dir que ve en sò de pau!
XALET
Sí, dòna, sí que hi vinc. Vès qui s’ho tenia de pensar que’l noi s’ho prengués tant a la valenta!
URSULA
Aquí teniu els resultats dels vostres sermons i els vostres consells!
XALET
Ja ho veig, ja. Però, entre poc i massa, també! Si algun dia me n’he anat de la llengua en contra vostra, ho podeu creure, no ho he fet pas am l’intent de perjudicar-vos. Amb aquest béc (tocant-se’ls llavis), devegades, sense pensar-nos-ho, fem més mal que una pedregada.
URSULA
I pot-ser el doble!
XALET
Creieu que’m penedeixo de tot!
URSULA
El diable, quan es vell, se fa ermità!
XALET
Jo, la veritat, no ho maliciava que arribés a fer tant mal. No sé per qué’l noi, tenint tant saber, s’ha deixat guiar per mi! Bé, digueu: que no’s pot veure l’Engracieta?
URSULA
No! No pas vós!
XALET
Pobra noia! Air va enternir-me!
URSULA
Farsant, més que farsant!
XALET
Jo mai havia vist plorar a ningú amb aquell desconsol! Deuen patir molt els que s’estimen!
URSULA
Aneu, aneu!
XALET (sincerament)
No sigueu aixís, dòna! No sé lo que pagaria pera que les coses tornessin al seu lloc!
SUSAGNA
Ho dieu de debò. Xalet?
XALET
Sí, Susagna. Ja ho veig que ara no voldreu creure-m. Vet-aquí lo que es tenir mala nomenada!
SUSAGNA
Us coneguessin com jo, encara…
XALET (interrompent-la)
Si: l’un me té per gandul, l’altre per trapacer…
URSULA
Com que no sou res més!…
XALET
No sóc ni una cosa ni l’altra! Jo estic malalt, encara que no ho sembli. Jo no puc treballar. Si he arribat a vell, com veieu, ha sigut gràcies a la dòna, en pau descansi, i al noi, que m’han estimat sempre i han fet pera mi més de lo que podien. Que’m diguin o no gandul, tant se me’n dóna: ja hi estic avesat. En lo que no passo es que se’m tingui per un home de mals sentiments… Vaja, jo vui que l’Engracieta’s casi am l’Agustinet, i com més aviat mellor. En tindria un càrrec de conciencia que no’s casessin!
URSULA
Ja trobareu el castic, ja!
XALET
Justament ara que en Joan s’ha quedat sense feina! Vès què pensaria de nosaltres la gent!
URSULA
Què voleu que pensin?
XALET
Pobre Joan! Me fa una llàstima! (Torna l’Engracieta. A l’adonar-se’n.) Escolta, Engracieta.