Se'n anava!… Se'n anava! Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.
La primavera esclatava; l'immensa plana fins llavors coberta d'una patina de boira, de fredor, de quelcom glaçat que s'arrapava a la terra blanquinosa i als arbres pelats que sa i enllà s'aixecaven, ratllant la monotonia d'aquell grandiós horitzó; l'immensa plana fins llavors mig morta, es deixondia, s'esparvillava, esmaperduda entre la son del fred que se'n anava i la vida de l'estiu que venia. El cel era blau pur, somrient… ni una boira, ni una taqueta en sa superba arcada… I entre aquell cel tan viu, tant despert, i aquella terra per on divagava somort un alè de desvetllament, passava voluptuós, refregador, un aire tebi, ple de guapes prometenses, d'esclats de festa, de bojes riallades forfullant als llavis per entreobrir-los i esclatar.
Tot era animació, tot feia pensar en demà, un demà alegre,interminable, un demà blau, sense núvols ni boires, com aquell cel…Tot feia pensar en la Vida… i, no obstant, ell pensava en la Mort.-Se'n anava!… Mai ho havia sentit tant clar com aquell dia.
I anava caminant. La seva silueta formava un arc, color de terra, retallat sobre el cel blau… el cap acotat… l'esquena en cercle, com no podent suportar el pes dels anys que al damunt portava… aquell pes que a bon segur l'hauria estenellat per terra, si no hagués estat aquell bastó, nuós com ell, com ell revellit i encorvat, però encara ferm, que l'aguantava.
Camina que caminaràs, passava el pont de la riera, aquell pont tant vell que ningú sabia qui l'havia fet. Ell hi anava a. jugar quan era petit i la seva mare, que al Cel sia, el renyava, perquè ja deien que el dia més impensat s'esfondraria… I no obstant, els anys havien passat, el pont es tenia ferm… i ell se'n anava.
I caminant, caminant sempre, passava pel prat de la rajoleria… i el veia igual que quan ell hi anava en semblants migdiades a festejar amb la noia… la que fou sa muller i que al Cel sia. El veia igual aquell prat on començava d'apuntar-hi el verd naixent de l'herba, amb aquells plàtans altíssims d'entortolligat brancatge, per on, saltironant, cantaven pardals i primaveres; el veia igual aquell cel blau, que reia entre les branques blanquinoses, clapades, de puntetes verdes, i el veia igual, allà al fons, tot i petit, com una miniatura, el forn, tot rogenc de la base, tot fumat de la teuladeta, amb la caseta al costat revellida i negrenca. Sentia en son cor la mateixa impressió de pessebre que li feia aquell paisatge llavors… en aquell temps, sols que aleshores aquella impressió anava acompanyada d'un ambient de Nadal i ara venia entre boirades de Novembre… entre les lassituds del dia dels Morts. Semblava que a l'entrar-hi havien de sortir els vells d'aquell temps, que havia de sortir ella, tan fresca i riallera… Tot restava igual, tot hi restaria… i, no obstant, tots se n'havien anat… i ell se'n anava!…
I caminant, caminant sempre, deixava el prat del forn i trencava a l'esquerra. Prou els coneixia aquells marges del terraplé entre els que s'enfonsava al camí, per a salvar amb menys pena el turonet que dividia la plana, formant allà baix, al cim de tot unaunegra retallada sobre el cel blau. Prou les hi sabia les pedres que anava trobant, aquella mata de fonolls que sobressortia entre l'herba, aquell reguerot que l'anava acompanyant amunt, amunt fins a ser al cim… i aleshores quina immensitat de món la que veia!… quin bé de Déu d'aire per respirar!…
La terra s'estenia a sos peus, com immens llençol tot rebregat… Allà baix, just a l'horitzó, blavosa i retallada, s'alçava la silueta del Montserrat; a l'altra banda el Montseny, negrenc, com malhumorat, la falda clapada de masos i pobles amb ses esglesietes de campanar quadrat, tot petit… -una altra impressió de pessebre… una altra impressió agredolça!… -I entre una i altra muntanya, quantes serres!… quants turonets, quantes planes!…
Quantes vegades s'havia parat allí mateix!… Sempre aquella immensitat clara i riallera, semblava que li digués: «Pit i amunt! la vida és bella! el món és teu; gosa'n sense treva!» I, no obstant, ara semblava que li deia: «Guaita-ho tot, rabeja't amb tot, però ten compte de que no és pas per tu!… tu te n'has d'anar, fulla seca, que la nova florida sorprèn arrapada encara a l'arbre!» I ell murmurava: «Es veritat, és veritat: la terra em crida!»
I començava la baixada. Idees tristes el corprenien; instintivament anava donant l'adéu -potser el darrer- a les pedres del camí, als arbres de les vores, als camps de primer terme, als horitzons llunyans. Trobava tot fent via joves pagesos, forts i sapats; robustos com roures, i al donar-los el «Déu te guard», sentia en son cor tal horror al misteri, al no ésser, a lo de més enllà, que de bona gana els hauria demanat amb llàgrimes als ulls una caritat… d'una mica, una miqueta, per petita que fós, d'aquella vida que rumbejaven… I ells s'allunyaven cantant i rient, esmerçant-la, aquella vida, en jocs i corredisses, sense sisquera adonar-se'n!…
Caminant, caminant sempre, al fi veia el seu rústic maset, voltat d'arbres on començava a esclatar la florida… I li vingueren unes ganes de plorar fort, ben fort… que el sentissin, que hi corressin, i agrupant-se tots els seus al seu costat, el sostinguessin, perquè així no vingués tant de pressa lo negre, la nit horrible que li corria darrera, encalçant-lo, acostant-se-li sempre…
De prompte senti un crit: l'avi!… l'avi! i va veure omplir-se l'era del maset… l'Hereu, la Jove… els mossos… tots hi eren, i amb les mans li feien senyes que hi anés… que hi anés de pressa… Quin consol pel seu cor!… Per què?… Qui sap; mes se sentia consolat… Hi anà, quasi corrents. Però l'Hereu i la Jove ja el sortien a rebre a mig camí, ell boig de content, ella un xic vergonyosa.
-L'avi!… l'avi- deia l'Hereu. -Que no ho sabeu?…
-Què hi ha! què hi ha!- deia l'avi; -cuita, home… digues…
-L'avi… que ja… ja en tenim un que ve…- I senyalava a la Jove.
Aquesta, tota vermella, abaixava els ulls.
Llavors, de sobte, tota clara i lluminosa, una mena de revelació s'apoderà del cor de l'avi, una visió de gèneres passant arrapades al terròs, entre penes i alegries, empenyent-se les unes a les altres, portant quisquna la braó, la força, la saba de la que se'n anava, vivint d'elles, com d'ella viuria la que al detràs vingués… I veié un vailet, de cap riçat, cama ací cama allà de la barana d'aquell pont tant vell, que ningú sabia qui l'havia fet i veié a la Jove, amb la faç semblant a la de la seva mare, renyant a n'aquell vailet, perquè deien que el pont, el dia més impensat, cauria; veié un airós donzell, un clavell a l'orella, la roja barretina de gairell, caminant amb el cor ple d'aleteigs prat enllà, prat enllà, cap a la caseta del costat del forn, d'on sortia una fresca riallada prou coneguda, mentre entre els plàtans gegants saltironaven cantant els mateixos pardals, les mateixes primaveres; veia un home plantat en mig d'aquellaudel camí retallada sobre el cel blau, aspirant amb dalè la reïnosa ratxada d'aire, bevent amb la mirada la immensitat estesa… i ell s'hi sentia, ell hi alenava en aquell noi, en aquell donzell i en aquell home… Llavors mirà el cel rialler i esplèndid, mirà la inmensa plana banyada de sol, totjust verdejant, mirà els innombrables masos sembrats al llarg de la planura, blancs d'un blanc brut, com vol de tudons pasturant en immens camp de trapadella, i sentí… quelcom inexplicable, quelcom d'un alè d'eternitat, quelcom d'arrapament de tot son ésser a aquell terròs, quelcom que li deia que ell no se'n anava… que viuria en aquell que venia, com d'altres havien viscut en ell… com aquell viuria en altres… I li semblà veure de part a part de la plana una immensa cadena estrebant-la fort, ben fort, amb duresa d'amo a esclau. I lliscant per sobre d'ella, la Vida, eterna jove, passava cantant, els ulls al cel, als llavis la rialla…
Acostà els seus al front de la Jove, i hi deixà un petó llarg, llarguíssim… grandiós com aquella plana estesa sota aquell mar de sol, solemne com el misteri que en son si portava aquella dona.
Que n'és de dolç aquell temps de la vida de noi!… Vida petita que juga un noi petit entre parets ben calentones, mentre la pluja cançonera de l'hivern bombolleja en la barana del balcó… Al de fora sempre hi fa sol, dies atemperats que riuen en jardins flonjos de sorra… sense aire… Oh, l'aire… que els en hi fa de por a les mares!…
El carrer sempre s'hi veu llunyà, molt llunyà, i quan un hi pensa en quan era noi i anava pel carrer, va passant poc a poc, amb certa solemnitat de professó, sentint al costat, més que veient-la de cua d'ull una ombra de respecte… i va passant, sense tombar la cara, encarcarat sota la roba de les festes!…
Oh, la brusa d'estar per casa!… Jo en tenia una de blava, un xic descolorida de tant anar a la bugada… i els tips de jugar que m'hi havia fet, amb aquella brusa tan ampla, tant fresca!… El que més m'agradava quan començava a fer calor, quan ja donava gust sentir-se a les munyeques la frescor de l'aigua temperada per l'escalforeta de la primavera, era fer temporals… Agafava un picador, me'n anava al safaretx, i hala, vinga inquietar l'aigua, paletada amunt, paletada avall… i semblava que l'aigua es reinflés… darrera del picador en moviment, hi quedava un buit verdós del llot del fons… i darrera del buit, venia corrents una onada que a l'omplir-lo rompia en el picador i m'esquitxava de frescor… I més enllà, per tot el safaretx, mil onadetes es gronxaven, pujant i baixant, fresques i alegres; damunt d'elles la sobreixida del dipòsit d'aigua, escorrent-se per molsuda tosca, queia desfeta a gotes, formant un ruixat, i en ple temporal, ma joguina predilecta, un falutxo de veles esteses, es capbussava nerviosament… anava i venia d'un cantó a l'altre, topava per les parets amorrant-s'hi amb toçuderia, com si busqués un forat per a fugir de la tempesta…
Al deixar el safaretx, que n'era de blau el cel!… que n'eren d'altes les orenetes que hi volaven!… I els plàtans del jardí, aquells tres plàtans del fons, com em miraven!… Semblaven vells amics somrient d'estimació!…
Cap al tard -si no havia fet massa aire,- entrava a dins… anava al quartet del davant, on eren sempre els de casa… A banda i banda de la finestra, mig tapada amb celosies, hi veia, com masses negres, les siluetes de la meva mare i de ma germana, cusint a l'escasa claror del dia que finava… Mon pare es passejava amunt i avall, amb les mans a les butxaques. Jo buscava si en son front hi havia arrugues. Me'n anava a un recó i m'asseia…
Per la banda de fora de la finestra hi creuaven de tant en tant les ombres dels que transitaven per l'acera… Passaven ràpidament, trencant un moment la monotonia de la claror trista. Ningú deia res… El volant d'una fàbrica veïna donava cops acompassats, com un rellotge…
I en aquell silenci que la fosca espesseïa, arraulit al meu recó, quina tristesa m'agafava… tan fonda, tan dolça!… quantes angúnies hi presentia en el tancament de les cases, lluny del gran aire, entre quatre parets!… Quina fredat em feia la vida ombrívola dels grans!…
No sé si era per la primavera,… començava a fer calor, però em recordo que encara portava abric -un abric arreglat, curt de mànigues, d'un color confós.- Anàvem a passeig amb els nois d'estudi, i un d'ells em va fer una pregunta:
-De què viviu a ca teva?…
-De renda!- vaig contestar tot orgullós…
-I tu de què faràs, quan siguis gran?…
No sé què li vaig dir, però em recordo com si fos ara -les sensacions viuen molt més temps que els fets en l'esperit- em recordo d'una confusió, d'una incertitud… d'una ombra de mal presagi que em va caure al damunt… Jo havia de ser gran!… Jo hauria de viure entre parets, en la penombra del quartet de casa!… I hauria de tenir arrugues al front!…
I em sentia als peus el sorrall del torrent que pujàvem, i mai l'havia trobada tant cansadora, tant flonja… i veia els arbres dels marges, les negrenques alzines, passant poc a poc pels meus costats… I anava caminant sorrall amunt, sorrall amunt, portant al cap una mena de pes, una mena d'angúnia… Mai l'havia trobada tant trista la vida… tant fondament trista, la vida dels grans!…
I no sé pas com… insensiblement aquella idea es va anar amparant de mi… se'm va anar agermanant, vaig anar acariciant-la amb íntima voluntat, i poc a poc em vaig sentir entrar en la tristesa com a casa meva, serenament resignat… Després el noi es va anar allunyant de dintre meu, i amb seny d'home, vaig entrar abans d'hora en la penombra del quartet, deixant en un recó del jardí ma joguina predilecte, el meu falutxo, estebellat.
Un dia havia fet una passejada molt llarga per les afores de la vila, i me'n tornava cap a casa al caure la tarda. Davant meu blanquejava tota llarga la carretera en l'acabament de la claror; a mà dreta, s'estenien fins al mar hortes i més hortes, formant un ample llençol de verdor confosa… De tant en tant les atravessaven migrats torrents i al passar-los, veia redressar-se'm al davant els macissos dels canyissars, amb ses fulles caigudes, amb sos esbelts plomalls èrtics cap el cel… A la dreta -i no sé perquè em semblava veure-hi més claror,- tot eren vinyes i més vinyes pujant en suau pendent, fins al peu de la muntanya… cada una amb sa caseta blanca, com un gros colom, reposant-hi al mig. I al davant, molt lluny, molt lluny, la vila, un xic ensotada, reposava en la boira violada de la nit.
I com més m'hi acostava, a la vila, com més aprop veia brillar aquelles tires de llumets de les fàbriques que la voltaven, més la sentia aquella boira d'hivern que eternament em voltava… portant encara en les meves orelles les harmonies del gran aire, pensava en la penombra del quartet… en l'angúnia de sa tristesa… I de sobte, la carretera s'esborrà dels meus peus, la sensació de trobar-me en un desert s'amparà de mi, i em vaig parar al bell mig d'una riera… ample, ample… els marges sols es veien com dugues petites faixes, allà baix, al lluny… Amunt ni avall, res: només una soledat augusta, una quietud grandiosa, i dugues roderes molt fondes que s'allunyaven avall i amunt, fins a pèrdua de vista… Que sol me vaig trobar, en mig del món en calma!… La gola se'm va fer un nus… Però al mateix temps, quina joia tant inefable m'envaïa de cap a peus!… I quin benestar tant dolç sentia al fons de mon ser!… Sols veia aquella estesa de terra… aquella soledat tant quieta… aquella grandiositat que tot ho aclaparava… Fou com un somni… un embadaliment… Un vent fresc i llis em refrescava el front… Tot jo reposava en el repós de la terra!…
Allà baix, per la banda de ponent, s'hi alçava un turó alt i escabrós… Sa silueta em quedà tant gravada, que no l'he oblidada mai més… La veig sempre en hores de calma… ma infantesa i ma joventut s'hi arresseren… i es va allunyant, allunyant, cada dia un pas més…
-La viva, noies, la viva… a… a!- sentia cada dematí, entre somnis. Era un espinguet clar i alegre que es cargolava enlaire, al compàs d'un xic-xec de xinelles per l'acera…
A l'obrir el balcó, ja el sol se'n entrava per la meva cambra, escorrent-se a llenques polsoses per les escletxes de les persianes; aquell crit de -la viva!- ressonava més clar i més airejat i entre crit i crit, se sentia de tant en tant:
-A quant la dóna?…
-A sis.
-Uix! A sis?… i tant rebregada com és?…
-Ah, sí… fugiu la mi senyora!… A l'hora de la mort en tingués!…
-Deixa-la estar!… que no veus que fa cara de dejuni?… la viva, noies, la viiivaaa!…
I la professó anava passant carrer amunt. Les cistelles de sardina, rodones i plenes, desfilaven per sota el meu balcó com colossals peces de plata: les duien les marmanyeres, arremangades de braços, botent llurs carns macisses que pantejaven sota les robes al moviment del pas.
I en tant, amb les persianes entreobertes, ja tornava a mirar aquell tros de cel, ample, molt ample… i veia una vegada més aquell carrer, llarg, estès… sentia el remoreig llunyà de les fàbriques, quals xemeneies s'alçaven ertes al lluny, per damunt de les taulades, omplint l'espai de glopades de fum negre, i allà baix, al cap-de-vall, el veia a n'ell, el mar -estès com una cinta blava, tancant l'horitzó.
Més tard passaven ells, els pescadors… fornits, colrats, amb amples calces de burrell, amb folgades camisetes blaves i mocadors virolats al coll, caminant mandrosament, brandant d'un cantó a l'altre, com si els costés d'arrossegar els esclops…
I me'n recordo amb cert respecte, d'aquells homenassos… passaven a colles cridant bàrbarament, esvalotant per tot… se'n entraven per la ciutat, venint deen marc, com a terra conquistada… I de la meva por de vailet en conservo encara l'impressió de que aquells atletes, que portaven quelcom de gran i fort i lliure, era molt home, si s'hi empenyava, per esbotzar qualsevol porta d'un sol cop-de-puny.
Que n'eren de diferents de la gent de fàbrica!… També a aquests els veia passar cada dia a la mateixa hora… Eren tots secs, desnarits… amb grogors de planta d'estufa… Les mosses, altes, esprimatxades, plenes de llànfares d'oli, amb fils de borra encastats als cabells, amb grogors de vici a les galtes… Els homes més endreçats, més nets, però tots ells amb un aire de tristesa!… I ben garbellat, potser aquests em feien més por que no pas aquells… També esvalotaven a tothom, però en sos esbroncs no hi havia l'alegria serena dels pescadors… hi havia sols una ràbia sorda… una quimera negra…
I ells, amb ells no es podien veure.
-Adéu, xinxa!- deien els pescadors al trobar-ne una.
-On va aquest pop!- contestaven elles.
I el gust amb que s'ho deien!…
El carrer de casa hi donava al mar i no hi puc pensar mai sense que se'm desperti el record de les anades a la platja: em recordo una per una d'aquelles cases que anava passant, com un es recorda de les cares que no ha vist fa temps. Les primeres que trobava eren d'aspecte burgès, amb cancells envarnissats i reixes pintades; les de més avall, més deixadotes, amb grans entrades sense cancell, mostrant per la penombra del seu interior, pilots de nances, rengleres de palangres, rems estesos per terra… i d'allí dins en sortia un fortor aspre de maresc, que se'n entrava. A voltes, asseguda d'esquena al carrer, apoiant el coixí al caire del portal, una dona feia saltar entre sos dits els boixets grocs, faixats de blanc i del ball desenfrenat dels boixets n'eixia sobre el vermell del patró la blanca punta, que s'hi anava estenent, estenent, com allà a la vora sobre la platja, l'espuma de l'ona que hi anava rompent…
I jo, hala, córrer avall, pel camí fet…
I de sobte ni cases, ni camins, ni res… no més Ell, el mar immens, estès sota el gran cel, omplint-ho tot… les gavines hi passaven d'un vol llis, ondulejant pausadament… s'allunyaven endins, endins… i es fonien allà baix, al lluny de tot com puntets de fum que s'esvaïssin en l'intensa blavor.
Un dia a l'anar a estudi de bon dematí, un vailet em va dir:
-En aquella casa hi ha un negat, anem a veure'l?…
-Que l'ensenyen?…
-Sí…
-Doncs, au!
I ens n'hi vàrem anar -jo, amb certa recansa… no sé si n'havia vist mai cap, de mort, encara… El tenien a dins de la caixa, sobre una taula, amb dos ciris a la banda del cap, al mig d'una entradeta de parets llises, emblanquinades de fresc i amb una franja blava arran de terra. Sols vaig gosar a mirar-lo de llisquentes. Ja era un xic vellet, la barba blanca se li tenia enlaire, molt enlaire, com enrampada… em va semblar que tenia un morat al front… algun cop de rem, potser… Però aquella blancor trenyinosa que tenia em feia mal i vaig girar el cap. Al peu de la tauleta hi havia una safata negra d'aquelles que tenen pintades flors grogues i vermelles. Més enllà hi vaig veure un atleta d'aquells que veia passar pel carrer, esvalotant-ho tot… s'estava dret, fent voltar pausadament la gorra per les mans, mirant al mort de fixo, malgrat que els parpres se li movien de pressa i espurnejant… Es va ficar una mà a la butxaca i va tirar dos quartos a la safata: era la primera remor que se sentia des de que érem allí dins, fora de l'espurneig dels ciris… de seguida en vaig sentir un altre: un gemec ofegat… Era una dona que hi havia en un recó, tota endolada…
Aquell soroll dels quartos al caure a la safata, li va arrencar el plor del fons de les entranyes.
Va ser la primera vegada que vaig sentir vibrar l'ànima del poble, aquella corrent misteriosa que a un moment donat, lliga a tota una multitud, fent-ne un sol cos, una sola massa vivent, que esclata a lo millor en alegries esbojarrades, i en entusiasmes folls o s'extremeix en paors misterioses…
La ventada que tota la nit havia rodolat, entre ruixats i cops de porta per sobre les teulades de la ciutat adormida, mar enfora havia fet de les seves i al clarejar el dia va sobtar a tothom una nova esglaiadora: el temporal havia sorprès en alta mar les parelles del bou… sols dugues havien pogut tornar a temps… de les altres no se'n sabia res. Tothom va saltar del llit i va sortir al carrer: allà baix, al cap-de-vall, s'hi veien passar de gairell les onades furients, embestint-se unes amb altres, llençant enlaire glopades d'espuma…
I tothom va córrer a la platja, amb el cor estret.
Allí l'espectacle era imponent: el mar semblava que s'hagués encongit, com una fera enrabiada, a punt de saltar sobre el món i engolfar-se'l; aquelles onades que es veien del carrer estant, eren restalleres enormes, carenes d'aigua d'un verd terròs, llençades de reflexos sinistres, que venien sense parar l'una darrera l'altra, se enarcaven com un cavall a l'aixecar-se de potes i queien reventades amb estrèpit de tro. I quan una muntanya d'aquelles s'estavellava contra la sorra, darrera seu un altra prenia embranzida, i més enllà en venien a centes corrent amb velocitat vertiginosa… I pel lluny es veien botre enlaire llenques d'ona reventada, glopades d'espuma blanca destacant-se sobre una nuvolada baixa, fosca d'un blau de plom, que en moviment quasi insensible, anava passant cap a llevant per sobre les onades…
I la gentada el contemplava aquell espectacle, silenciosa, amb un recolliment solemne sentint en son front les ratxades del vent d'enfora, la bafarada humitosa i freda que llençava aquella gola monstruosa, oberta davant seu…
De sobte la gentada es va estremir, aprop de la boia hi havia una barca tombada, quilla al. cel… ningú sabia qui l'havia vista… però la veu anava corrent i la gentada començà a moure's presa d'un neguit frisós, avançant i reculant al grat de les onades, que al reventar allargaven ses urpes blanques, arran de la sorra, gratant terra endins…
Quines hores d'angúnia!… L'ànima del poble pressentia quelcom d'horrible, s'envaïa en l'estrany atractiu de les emocions punyents, i encara que ningú sabés el què, per sobre aquella gentada hi havia la certitud d'alguna cosa horrorosa que s'acostava i va arribar. Allà a quarts de nou, es va veure a poca distància de terra un punt negre surant peniblement sobre l'embat de les ones.
-Un tauló!- va cridar un.
-Un home!- va fer un altre.
Per sobre una ona se'l va veure com alçava un braç…
-Un home!… un home!…- es va sentir cridar per tots cantons…
-Prepareu els caps!…
La corrent se l'emportava cap a llevant… la gentada el va anar seguint… A davant la gent de mar, cares ferrenyes, gestos resoluts, segurs de sa força, semblava que anessin a lluitar a pit obert contra aquella mar sense fre, per a arrencar-li sa presa… després els curiosos, una massa ombrivola i lassa, que avançava a por a poc, com mig avergonyida…
I aquell home nadava… nadava braument, aferrat a un rem, amb el delit de la lluita suprema… A prop de les ones una dona desgarbada, semblava que l'ajudés a nadar, movent els braços… com ell els movia… Aferrada a ses faldilles una criatura plorava… I anaven avançant peniblement… l'home cap a terra, la dona cap a n'ell…
No devia ser a deu passes… Una ona monstruosa esclatà sobre el seu cap com una maledicció… La gentada reculà… després allargà el coll per veure millor… l'home ja no hi era… el rem sol botava per sobre les ones, com un boixet en mans d'una puntaire…
Aquella dona va caure en rodó i a son entorn s'hi féu un grup espès…
* * *
A la tarda el temporal havia amainat; els darrers remolins de vent empaitaven espai enllà les blanques resquícies de la boirada desfeta. El cel tornava a ser el de sempre, potser un xic més alegre, més blau i més fresc; sa blavor s'emmirallava en els bassiots que la pluja havia deixat al carrer… Allà baix, al cap-de-vall, les onades hi passaven encara de gairell, encabritades i llençant tofes d'espuma… El sol tocava a les cases de la banda esquerra i tornava a ses fatxades els tons vius que la pluja havia encartronat… però arreu hi havia una tristesa!… La gent era pels portals, parlant de baix en baix… sense un crit, ni una rialla…
De sobte passà a pas de marxa en Joanet, un pescador conegut de casa… en sos ulls esbarriats i en sa cara esgrogueïda, hi portava l'angúnia retratada…
-Joanet, que hi teniu algú en mar?…- li digué la meva mare.
-El noi, senyora, el noi!- i aquell homenàs plorava…
-Però…
-No'n sé res… res… No més falta la seva parella… Ara vinc de tirarpartas… Si haguessin pogut entrar a Roses.. o a Barcelona… Però, ca!…
-No desconfieu, home!…
-Ai, senyora, és el noi!- I no pogué dir res més perquè el plor l'ennuagava…
* * *
Després, temps després ho vaig saber… Varen passar tres dies mortals sense que aquell home tingués noves del seu fill… tothom el donava per mort, però ell no se'n aconsolava… tenia un raig d'esperança al cor i tres dies mortals passà a la platja… Els sis negats que el mar va escupir, ell va ser el primer de veure'ls… cap era el seu noi… A l'últim, a la tercera nit, cap a la matinada aquell home va veure quelcom sobre el mar… molt lluny… molt lluny… ell sabia les barques que havien sortit… i a quina hora havien de tornar… no, no era de cap d'aquelles la vela que anava venint… i aquell home xiulà… xiulà amb son xiular especial… i escoltà molta estona, però no se sentia res, més que el remoreig suau de les ones… i tornà a xiular i res… i ja es tornava a asseure decandit a la sorra, quan allà baix, molt lluny, molt lluny, s'hi va sentir un altre xiulet, petit, feble, que tot just arribava… però que a n'ell el féu botre, com si el món hagués esclatat…
Era el xiular del seu noi… que el mar li tornava sà i bo… Corrent el temporal, se li havia emportat qui sap a on…
La sala de dibuix, a estudi, era una peça llarga, molt llarga; una golfa de convent, espaiosa i alta de sostre. Per una banda donava a un terrat que hi venia a peu pla, i on alguns Padres, aficionats, hi tenien cries de canaris. Es veien aquestes tot al llarg de la paret, com ninxets quadrats, emblanquinades de dintre i tancades per fora amb tela metàl·lica. Al fons de les més properes, de tant en tant s'hi veien voleiar els airosos ocells, com encenalls d'or caragolant-se a l'aire; a voltes s'acostaven a la tela, amb son petit bec pinsaven un mosset d'escarola tendra, piulaven mirant entorn amb sos ullets rodons i esparvillats com caparrons d'agulla i fugien de dret cap al niu. I com contrastant amb aquest moviment, al fons d'aquell terrat, hi eixia d'entre les teulades la cúpula de l'església, com una colossal mitja taronja, coberta de teules verdes, aclofada pesadament sobre un macís de murs renegrits.
Per l'altra banda donava al carrer i aqui hi havia sempre estés a vista d'ocell l'enteixinat rogenc de les teules de tot aquell tros de ciutat, allunyant-se fins al mar; les unes de cara a llevant, les altres a ponent, alçapremant-se elles amb elles, com per enquibir-se més bé entre els grups que formaven, tirades a dret fil, les buidors que allà sota, on no es veia, formaven els carrers. I un se'ls imaginava plens d'ombra i humitat, allà al fons de tot. De tant en tant rompien la monotonia d'aquell to rogenc els quadros d'algun que altre terrat de construccions més modernes, on sovint s'hi veien voleiar, com tires de cotó fluix, les blanques bugades de marina, tot assecant-se al sol.
Dues coses tenia aquella sala seves i ben seves: la claror i la flaire. No sé si ho feia l'emblanquinat de les parets d'on en penjaven una munió de quadros amb sants i santes, amb guerrers i pastoretes. No sé si ho feia el ressol que del terrat dels canaris hi entrava a dojo, s'esquitllava per les parets i rebotia de les blancors dels papers als vidres dels quadros. El cert és que aquella peça tenia una claror especial, una mena de llum glaçada, però forta al mateix temps, que enlloc més he trobat, i que s'avenia com l'anell al dit amb aquella altra especialitat seva: amb aquella flaire de fusta, de llapis i gomes isomillos, tèbia i picantona, que tampoc he sentit mai més.
L'hora d'anar-hi era de dotze a una, quan la rateta de la gana començava a fer de les seves. Hi pujàvem escales amunt de dos en dos, i encara em sembla que sento el terratrèmol de l'arribada. Era un soroll infernal que esvalotava i tot als canaris del terrat veí. Corredisses, xiscles vergonyants i rialles encongides, tot s'ajuntava amb el patim-patam dels tableros contra la paret, als cops dels tamborets, que queien, als de les portes i finestrons que petaven… Valga que durava poc. Dos minuts després sols quedava el xiu-xiu de cent converses, fins que la veu del'Hermanos'aixecava solemne i sonora, dominant-ho tot:
-Orden, señores!
Llavors callava tothom i quedava un silenci llarg… un silenci ple d'aquella claror glaçada… I aquella claror començava a ficar-se al cap, i un començava a distreure's, el llapis i elsomillose n'anaven per on volia l'atzar, sense que la mà tingués res que dir-hi; poc a poc s'oblidava el sant o la pastoreta que un tenia al davant… I sempre aquella claror blanca furgant endins, insensiblement, fins a entervolir-vos, fins a entabanar-vos!…
I venia una son més dolça!…
A voltes se sentien, com emboirats, els xirrics d'un vol d'orenetes que en aquella hora de sol feien l'aleta, sospeses en la buidor, sobre la ciutat endormiscada. I què n'era d'hermós llavors deixar-se anar, bressolar-se en aquells llims, mentre el temps passava minut darrera minut… Era una mena de bohèmia de l'ànima, una voluptuositat entabanadora que encara sento de vegades, i que em fa esmerçar dies i dies, com aleshores esmerçava mon petit temps d'infant…
Però de sobte, sentia una cosa estranya; el vidre del quadro que em feia de model, reflexava un moviment, i em trobava envaït per una negror molt grossa. -Era que al meu costat s'hi redresava, com una amenaça, la silueta del'Hermano, les mans a la cintura descansant en la faixa, la cara vermella, tot ell molt negre, menys el coll, molt blanc…
La llum s'havia fós. No més una mena de celistia moradenca vagava per l'Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se sentia el xiulet fondo del taup, llarg… trist… melancòlic… Callava, i altra volta s'esbandia cap al lluny el tritlleig dels grills, estrident, neguitós, en mig del gran encalmament del món a l'adormir-se…
Al lluny s'hi encengué un clap de llumetes rojes, capritxosament escampades per la penombra de la planura… Em recordo d'una que se'n va encendre allà dalt… cap al cim de la muntanya com una estrella grossa… grossa…
I com si ho fessin aquelles llumanetes, la fosca s'espessia, aquella boira lluminosa, últim record del dia, vagava… vagava esma-perduda com un sofriment sense causa i com més espessa era la fosca, més clarejava als meus peus la llenca de la carretera, dreta, enrampada, tota blanca, en aquella espessa blavor, fins a perdre's al lluny en boira esfumada, com plomerall de fum al cim d'una candela.
I heu's aquí que lentament, lentament, el cel s'il·luminà per la banda de llevant, el cel s'il·luminà d'una claror estranya… esblanqueïda… i en mig d'aquell immens silenci, per darrera la massa enorme de la serra, s'aixecà la lluna… blanca… callada…
* * *
I l'ombra del pla, va esbarrellar-se tota… les tenebres s'esvaïren en un immens agombolament de boires esblaimades que voltaven, voltaven entre masses d'ombres i llenques de clarors platejades, tot en mig d'un silenci ple d'una vida de somni, esfillagarsada i malaltissa, mentre l'etern tritlleig dels grills s'estenia a flor de terra, com una capa de frescor que omplís d'ample a ample la immensa rodona de la planura estesa…
Aquelles llumanetes rojes s'anaven apagant, apagant… l'una darrera l'altra… fins a l'última… Allà baix se sentí el cant d'un gall… molt lluny… molt fondo… després res. Sols el vent de la nit passava llis i humitós, esbandint-se calladament per la soledat i de tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales esteses, calmosament.
I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor de cel… la lluna caminava amunt… amunt, en colossal arrencada…
I veia a mon entorn, tallant la claror de la carretera, els camps llaurats, rojos, d'un roig espalmat a la vora, grisenc més enllà… confosos al lluny en la immensa capa aporcel·lanada del clar de lluna, fins a perdre's sota la boira de l'horitzó, com si traspassessin les fites de la realitat, per a perdre's en el món dels somnis… I caminava més… i allà baix veia blanquejar les cases del poble… un poble mort, sense un crit ni una fressa… un poble glaçat entorn del seu campanar, dret i ert com una fantasma… Vaig passar pel costat d'una era… llarga… estesa… com si s'hagués adormit arrapada al terròs… vetllada pels seus pallers que destacaven sa montuosa silueta tota negra sobre la boira d'allà baix… de l'últim terme… N'hi havia un que tenia un drap blanc lligat al cim del pal… i voleiava aquella babarota a l'aire de la nit, com un ocellot lligat de potes…
I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se silenciosament sobre aquell paissatge ple de veus perdudes, de pressentiments estranys… de suggestions inexplicables, i arreu aquell ambient… aquella quietud… aquella calma, on semblava que alenés una vida cristal·lina, blanca, quieta… sempre igual…
A voltes, un esclat de vida animava un moment aquell quadro de naturalesa morta… el cant dels galls, l'udol d'un gos, o el vol encantat d'un ocellot de nit, somovien aquella vida encantada, com una pedra al caure a l'aigua d'un estany… però tot s'hi fonia… tot passava sense esma, com si fos d'un altre món… i tot quedava més sol que mai, mes estès que mai, sota el resplandor del clar de lluna, encalmat solemnement en el misteri d'alta nit…
* * *
Cap a la matinada, la lluna queia… Encara son resplandor omplia d'ample a ample la planura, però es sentia com s'anava fonent… fonent, poquet a poc… Després, una llenca d'ombra s'estengué plana enllà… plana enllà… Hi hagué un moment en que el pla quedà tot fosc i sols allà baix de tot blanquejava la boira de l'horitzó… després res… la lluna s'havia amagat, les tenebres omplien el món i altra volta blanquejava als meus peus la cinta de la carretera estesa llarga, llarga fins a fondre's al lluny en boira esfumada com plomerall de fum al cim d'una candela…
La carreiera tan suspirada s'estenia ja a dret fil davant del poble, roja de la rojor dels camps enfonsats, a trossos grisenca de la grava apilotada, fins a perdre's al lluny en la polsosa blavor d'un aulet. Allí trencava sobtadament, s'esmunyia sobre el pont que de una gambada traspassava la riera, tota festonada d'albes, i es tornava a ajassar monòtonament, sempre a dret-fil, fins a morir al peu dels ralls del ferrocarril.
Les brigades d'explanació ja eren lluny. Havien passat com un núvol de llagosta, devastant els camps i aclofant els marges, deixant sempre com un rastre del seu pas, aquell cuidat enfonsament, tot dret, tot roig com un regarot de sang, ratllant l'estesa verdejant. I ara es rebatien frisoses contra una muntanya, allà baix, a l'altra banda del poble, cap a ponent, com una munió de formigues esgratinyant la terra. I més enllà les esperava la boira calitjosa de l'horitzó per a dragar-se-les i endur-se-les encara enllà, sempre enllà, caminant sempre.
Passat el burbulleig dels primers dies, aquell formiguejar incessant d'homes, aquell llampeguejar constant del sol en la lluentor dels càvecs, aquell anar i venir atrafegat dels carros entre boirades de pols i cançons anyoradisses que el baf de terra verge arrencava al cor d'homes d'altres terres, la carretera havia quedat tota sola, tota trista, malhumoradament estesa de llarg a llarg del pla.
Només en l'enfonsament de la riera, al peu del pont, sota la tremolor contínua de les albes, hi quedava un barracot de l'alçada d'un home, fet de maons posats de cantell, cobert de teules escantellades, sostingudes per grosses pedres al damunt. I eternament assegut a la barana del pont, com un tros més de l'obra, un vell encorvat, sec, nerviós, d'una mirada fonda i estranya on bategava, sobre la calma solemne del paisatge estés, el foc d'un neguit etern.
Sols se sabia d'ell que es deia Jaume; ningú sabia d'on era ni d'on venia… potser ni ell mateix se'n recordava; allí l'havien deixat rerassagat aquell traut, i allí s'estava, esperant que una altra ventada se l'endugués lluny, qui sap on; sempre assegut en la barana del pont, la barretina de gairell, la pipa als llavis i la vista perduda en la boira de l'horitzó.
* * *
Era al caient d'una tarda d'agost; havia plogut i fresquejava. Tornant de passeig el vaig trobar al Jaume, com sempre, assegut a la barana del pont; m'hi vaig asseure també per garlar una estona… M'agradava parlar-hi amb aquell home; en sa conversa hi brollaven a voltes raigs d'una poesia encisadora, fresca i espontània… però aquell dia en Jaume no tenia ganes de conversar.
-Hola! vos per aquí?- em va dir distretament i tornà a passejar la seva mirada pel lluny, fumant tranquil·lament la pipa, com si estigués tot sol.
A sota nostre, la riera baixava tota roja, amb un brogit calmós i monòton, onejant i cobrint de brumera les pedres del seu jaç. Les albes rentades de fresc lluïen pomposament la blancor del seu tronc i la grisor de ses fulles sobre el to fosc de la terra mullada i el blau alegre del cel humit. De tant en tant d'una banda a l'altra passava, com una ràfega, un vol de pardals, piulant sense parar. La polsina daurada del sol ponent, queia sobre els camps frescos d'on se n'alçaven les rojes cogullades que feien l'aleta piulant, i s'aclofaven altra volta sobtadament sobre aquell immens llençol de verdor. Al lluny, a l'últim terme, la boirada s'arrossegava mandrosament, enfilant-se per la serra, espessa i reinflada de la base, estarrufant-se escabellada pels cimals. Hi havia en aquell ambient un alè de calma, de repòs que se n'entrava; aquella alenada fresca i humitosa despertava el goig de viure… tota angúnia, tota frisança s'hi esvaïen, com si totes les energies inquietes de l'esperit, es fonguessin en el si del gran esperit que bategava en tot aquell món grandiós.
I semblava que el vell ho sentís, com jo ho sentia… semblava que es trobés aclaparat sota aquella força immensa que anava passant tota desplegada davant nostre, en son silenci august. Era l'hora de les melangies, dels anyoraments vagos i sense forma que sobten a voltes a l'home més dur… Va passar bella estona sense que cap dels dos digués res, ell fumant sa negra pipa, jo cremant el meu cigarret…
I la tarda anava caient; una pau cada cop més gran i més serena s'emparava de totes les coses… el sol ja post, els camps s'adormien, tot s'anava aquietant… la boira esbarsellant totes les coses semblava que se les endugués lluny; per tot arreu s'estenia la vista com quan busca l'horitzó… Al ponent se fonia l'últim tel de claror d'aquell dia… i allí sobre aquella clapa de llum, s'hi destacava potent el caixal obert en la muntanya per les brigades d'explanació…
El vell hi tenia els ulls clavats… de sobte va estendre el braç senyalant-lo i murmurà molt baix: -Veieu?… ja l'han passada!… ja són més lluny!…- Callà un moment i seguia amb veu fonda, sense mirar-me… com si parlés amb si mateix: -A mi ja no em volen!… ja sóc vell… M'han tancat a dintre aquella gàbia… tant com havia volat… pel món!… darrera una carretera, l'altra… en aquelles terres fred, en aquestes calor… i amunt, i pit… Avui ja no serveixo, ja sóc massa vell, avui!…- Tornà a callar i després va alçar-se i em digué somrient amb tristesa: -Pla que ho veig… és que la nit s'acosta… m'aclucaré dintre aquella barracota, com al cel s'acluca el dia.- I amb un tom de braç senyalà el cel, la terra, com si abracés tot el misteri de la vida; després seguí: -A l'endemà vindran els corbs, com que sols trobaran ossos, se'n tornaran sense cantar…
I allunyant-se poc a poc cap a la barraca, l'esquena vinclada, el cap acotat a terra, la pipa als llavis i les mans plegades al detràs, murmurà molt dolçament: -Però això rai!… Si ells no em volen cantar, les cigales cantaran per mi tot l'estiu!…
Oh, la immensa poesia de lo que se'n va!… l'encant immensament indefinit de lo que anem perdent, poc a poc, sense donar-nos-en compte!… l'encís que aureoleja el que, fregant la gran roda de la hora viva, es va filtrant per la escletxa imperceptible que hi ha de l'instant que passa a l'instant que ve com el boll pels ulls del cedàs, va caient, va caient a la gran hora morta de l'Eternitat!…
La plana jeia roja, fumejant de vapor sota la xardorosa serena del cel rodó; les cigales neguitoses teixien entre les fulles dels arbres son cant atrafegat, amb un rítmic socatreig de teler mecànic. Una munió d'orenetes lliscava per tot arreu, a frec de terra, amb un flonjo brugit de ploma, que sonava calladament en l'immens silenci d'aquella plujada de sol. Volaven tan de pressa, que feien com un coeteig de punts negres ratllant la rojor dels camps. De tant en tant, alguna de elles, al tombar, s'aixecava sobre el vol de ses germanes i quedava un instant clavada sobre la blavor del cel… les ales esparracades, tota negra, en la blavor del cel… llençava un xisclet, i es tornava a aclofar a terra, volant avall, avall… fins a perdre's en la cendrosa rojor dels camps llunyans, sempre apletada, sempre llisa, ondulejant suaument… I la calma solemne s'anava esbardint serena per sobre el pla estès, tallat de tant en tant per les siluetes de la gent que treballava, el front a terra, les mans removent la terra, aspirant el baf de la terra enxardorada, enxiquint-se, enxiquint-se, més petites com més llunyanes, fins a perdre's de vista allà baix al peu de l'enorme serra, on la verdor dels arbres es fonia en deixatada boira blavosa… I el sol pujava amunt, amunt… arrebossant amb sos raigs esplèndits tot l'Univers, fent vibrar el blau cel… esblanqueint-lo, destriant-lo, tombant pesadament sobre la estesa dels camps rojos. I la calma s'esbandia tota plena, estarrufant-se com invisible onada, enlairant-se fins a arrabasar la boirosa línia de la serra llunyana, fins a congriar-se en la plomosa calitja de l'horitzó, fins a complir blavosa i reinflada la immensa volta del cel…
Era l'estiu que passava amb son ròssec esplèndit de llum; era l'estiu fent vibrar en cada cosa la essència de la vida; era l'estiu fent explotar en grandiós concert totes les energies del ser…
Mes les orenetes fugien, fugien avall, sempre avall, anant i venint, però allunyant-se sempre… Octubre al caure, les fulles groguejaven; a l'alzinar, queien seguides les aglans, amb un cop sec, com grosses gotes d'aigua damunt la fullaraca… i poc a poc d'aquell dia d'estiu, del calor de la soleiada, n'anava brollant un alè de tristesa, de desmai… com una esgarrifança fina, imperceptible, però que sacsejés tot lo existent…
I no era jo sol que la sentia aquella cosa… El gos que de bon matí m'anava tant bé, no volia ja caçar ni a les bones ni a les males. Tantost se m'esbojarrava amb les més petita fressa, tantost se'm quedava al darrera, la cua baixa, les orelles caigudes, mirant-me d'una manera estranya, tan fixa i tan estranya que moltes vegades me va fer estremir endins, molt endins, com si volgués arrencar un udol terrible, que hauria ressonat paorosament en aquell silenci d'agonia…
Plana enllà, plana enllà, vaig trobar un pastor, dret, apoiat al gaiato, el cap baix contemplant el seu remat estès a l'entorn, els cabrits esbrotant l'herba, les ovelles ajegudes, cada una amb el cap apoiat al llom d'una altra, totes blanques en la verdor del prat…
-No us allunyeu massa… tenim l'hivern a sobre- me digué amb veu baixa al passar. I com sentís que tirava un roc al gos perquè no se'm allunyés: -Cerqueu gotlles!… poc en trobareu cap!… flairen el mal temps de lluny i se'n van!…
Una corrent freda, molt freda; una esgarrifança finíssima sacsejà tots els nervis del meu cos. -Se'n van!… Jo ho sentia prou que quelcom se'n anava… el meu esperit inquiet ho sentia… i contava els moments que faltaven perquè tot s'hagués fós…
Després, ja no vaig trobar a ningú més; la plana asoleiada vetllava sola, completament sola, en la anguniosa serena d'aquell darrer dia. Les dotze al caure, tothom se'n havia anat. El sol queia pesadament. De tant en tant passaven avall, sempre avall, bandades de orenetes sempre apletades a terra, silenciosament rabents com una ratxada… Vaig mirar a l'entorn… mai havia sentit la soledat tant viva com aquella hora… I vaig veure com per sol-ixent s'aixecaven fofes i reinflades unes torres grisenques… escabellades pels cimals i es deixataren pel cel i el cel quedà tot entrenyinat… la claror del sol es va esgrogueir, com espalmada… un moment vaig sentir que vetllava un malalt a punt de mort… el gos, parat, el cap alt, flairà per tot arreu. I fina, agombolant-se, plena i reinflada passà en un xiulet estrident la primera ratxa de la primera ventada… El cel quedà llis, tot net; només unes llenques estretes i blanquinoses apuntalaven sa immensa cúpula contra la calma de la serra llunyana… En mig d'aquella blavor, el sol… però un sol esblaimat, un sol sense vida… I darrera d'aquella ratxa en vingué una altra i una altra i cent més i, camí del poble, vaig veure apuntar la nuvolada per l'horitzó i estendre's… estendre's com una immensa cortina deixant el cel esblaimat, la plana fosca…
Tota la tarda passaren, omplint la plana, les ratxades del vent. Al lluny se sentia el xiulet de les branques flagellades per la ventada… mentre pel cel passaven atropellant-se glopades i més glopades de núvols, avall, sempre avall… El poble feia tristesa; totes les portes tancades, el llarg carrer solitari i el vent roncant-hi encaixonat. Quan passava la ventada el silenci feia estremir. Al cap-al-tart el vent parà; una cortina de pluja fina, menuda, glaçada, omplí de cap a cap la immensa plana…
I l'endemà, al tornar-hi, la vaig trobar ja estesa sota un cel esblaimat, sense colors, sense ombres, grandiosa en sa calma freda, cobejant silenciosament l'encís dels dies tristos, l'anyorament del sol.
Va néixer, com qui diu, sense fer-ne cas.
Sa mare un dia al llevar-se no es va trobar bé. -Ai, què tinc!… ai, què tinc!… I va nèixer en Peret.
Era un divendres.
Ella, la Mònica, una pagesassa més robusta que un brau i més vermella que un bitxo, l'endemà, a punta de dia, va carregar-se una magalla a coll, i cap al camp, a ajudar al seu home. Tornà a l'hora d'esmorsar, donà mamar al marrec, tot empassant-se una suca-mulla com una roda de carro, i altre cop al camp, fins a l'hora de dinar.
A la tarda es quedà a casa per a ferbaldeiu.
Mentrestant en Peret dormia com un terròs de guix. Que es despertava somicant? De seguida la Mònica l'amorrava al seu pit i xucla que xuclaràs, ennuegant-se de no poder donar l'abast; es tornava a dormir. I així anà creixent, gras com un toixonet i rodó com una pilota.
Quan va començar a caminar, sa mare li posà una gorra de cop i per comptes de deixar-lo al bressol, com abans solia, el ficava dintre d'una pollera, l'asseia a terra i li posava unes quantes pedretes a mà, perquè s'entretingués.
El primer dia a l'arribar sa mare de la vinya, el va trobar amb un xiribec al front, que feia feredat -s'havia tret la gorra de cop i havia caigut, rebent de front a terra. Feia uns crits que aixordava.
La Mònica el va agafar, li posà. el cap a l'abeurador de la mula i li abocà una galleda d'aigua fresca, tot dient per a aconsolar-lo:
-Què crides, què crides, tabalot!…
Al cap d'un quart, en Peret tan tranquil. Era fort de mena.
Passà un any. En Peret ja era desmamat, corria i començava a xarrotejar; però era un dimoni fet, amb pell de criatura.
Per a agafar un garrot i no deixar pessa de terrissa sencera, no n'hi havia un altre.
Un dia se li va ocórrer ficar-se al corral i escanyar totes les gallines. Semblava que hi hagués passat la guilla.
La Mònica cuidà a ferir-se.
I l'endemà mateix, en havent esmorçat, li rentà la cara i les mans -l'aigua quedà de mil colors,- li mudà la bateta, li posà les espardenyes noves i agafant-lo de la mà, entre empenta i revolada, se'l va endur.
Trencant per viaranys a dreta i a esquerra, pujant i baixant cent cops, van arribar al cap de tres quarts a una casa que s'alçava al mig d'una vall fresca i ombrívola.
En Peret, a l'arribar-hi, el primer que va veure va ser un gossot que dormia al peu de la entrada, fet un tortell. No el va abordar -es coneixia que estava fet a veure gent forastera;- però en Peret, com qui no vol la cosa, a l'entrar li etzivà tal puntada de peu, que un quart després encara grinyolava.
Més enllanet, a mitja entrada, hi va veure mitja dotzena de marrecs, fent rotllo al voltant d'una noia més gran que ells, que amb una canya a la mà, anava senyalant uns gargots de tinta negra que hi havia en un cartell penjat a la paret. I cada vegada que la noia fixava la punta de la canya en un gargot d'aquells, el rotllo cridava a chor:
-A… a… a… bé… e… e… sé… e… e…
Mentre en Peret, amb uns ulls com unes taronges i mamant-se el dit gros de la mà dreta, s'ho mirava com qui veu visions, la Mònica entrava a una porta que hi havia a l'esquerra.
-Am'Maria!…
Una dona la sortí a rebre, amb les faldilles arremangades a la cintura, deixant veure uns enagus que la pols i la brutícia havien fet tornar de color de terra. En una mà hi portava una cassola que anava aixugant amb un drap ben bé de cuina.
—Hola, Mònica- li va dir, -tu per aquí?… i doncs, què tal! …
-Sí, filla, et vinc a portar el noi, a veure que me li ensenyis de lletra!…
-Ah, bé, bé!…
-Una se'n passa, sense saber-ne de lletra, saps? Per contes que un noi és diferent, filla. Demà per demà que tingui d'anar el servici, al menys que pugui posar quatre mots de lletra als pares, que diria una, saps?
-Oi, que es un fet!
-I, filla, al menys estaré tranquila… perquè és un dimoni, filla, un dimoni fet… Tot ho fa anar en renou! Peret, vina, què fas aquí fora!… Veus?…
-Aquesta és la senyora mestra, saps?… Ja cal que facis bondat de la bona…
-I que creguis tot el que et mani, saps?…
-Ah, sí; això sobre tot; als mal-creients jo no els…
-I què…
-Ah, sí; això sobre tot…
I en Peret se les mirava amb uns ulls!… vermell!…
Sa mare després de conversar bella estona amb aquella senyora, se'n anà. Al veure-la desaparèixer, en Peret sentí que el coll se li nuava… Les llàgrimes li vingueren als ulls i vaga, però dolorosa, una idea s'apoderà de son petit cervell de noi:
-Adéu, perduda llibertat!…
La costura li sembla una presó; la noia de la canya l'escarceller.
Però les persones es fan a tot.
L'encongiment dels primers dies passà aviat, i als tres mesos, en Peret era l'amo de la costura. Tot era en Peret de la Mònica; la senyora mestra el distingia, la noia de la canya l'apreciava; el rotllo en pes el tenia de bon grat.
Però havia nascut en divendres i la bona sort no li podia durar.
Com a veí de rotllo tenia al fill de la Madrona del Serrat; un noi lo més totxo del món, que es deia Nofre i que era gurmant, ploraner i antipàtic a tot ser-ho.
En Nofre tenia la costum de portar sempre les butxaques plenes de lleminadures -nous, avellanes, rosegons de pa sucat amb oli, etc. I succeí un dia que veient en Peret que de la butxaca d'en Nofre n'eixia un rosegó de pa, i sentint certa defallió, allargà els dits un xic massa, es trobà la crosta a la ma i no sabent què fer-ne, es posà a remugar-la pacientment i amb dissimulo.
En Nofre se'n va adonar; començà a fer el patarrell, es posà les mans als ulls i… ah… ah… ah… amb unes llàgrimes que li queien que ni cigrons!…
-Què tens!- li digué girant-se la noia de la canya.
-Pres… pres… el pa… Ah!… ah!… ah!…
El Peret, maleint-lo amb tota l'ànima, s'acuitava a empassar-se el pa: però tot d'un plegat se sentí els cinc dits de la mà de la noia a la galta, el deixà anar i badant una boca de pam, es posà a cridar amb tota la força dels seus pulmons, refregant-se el palmell de les mans pels ulls.
Mentrestant en Nofre, aconsolat sols de veure el pa a terra, l'agafà i per a assegurar-se de les tretes d'en Peret, amb quatre caixalades se'l va empassar.
Des d'aquell dia en Peret no va poder veure al seu veí: sempre més se'l mirava de cua d'ull.
Cap al tart la Mònica el vingué a buscar: no solia pas fer-ho, però la mestra li havia enviat un propi. Un cop la tingué allí li explicà tot el que havia succeït, amb fondes consideracions sobre l'inclinació de les persones.
La Mònica sense dir paraula, agafà a n'en Peret de revolada, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bateta pel darrera i surra va, surra ve, el va deixar com un tomàtec.
Després se'l endugué a empentes i clatellots i un cop a casa seva l'acotxà al llit sense sopar ni res.
L'idea de la venjança féu presa del cor d'en Peret: aquell mala bèstia li tenia de pagar… però com?..
Una tarda, anant a costura, en Peret s'anava omplint les butxaques de cireres d'arbós que arrencava de les mates que a banda i banda del camí trobava. Cada cirera que veia li entreobria els llavis d'un somrís de satisfacció… després el feia gemegar amb les esgarrinxades que rebia a les mans per a abastar-les… però què se n'hi endonava!… Ell arribà a costura amb una butxaca -la dreta- tota plena de cireres d'arbós, que feien una olor que tot ho embaumaven.
Quan entrà al rotllo, en Nofre ja hi era.
La noia empunyà la canya, senyalà un d'aquells gargots i el chor de marrecs cridà:
-Aaa… béééé… séééé…
En Peret feia el distret, mirant al cartell i cantant, però en realitat, tota la seva atenció la tenia fixa en el veí de la dreta, en Nofre. El veia ensumar per tots cantons, sa fartaneria atreta per l'olor de les cireres; el va veure després fixar-se en la seva butxaca, va sentir que dubtava… va observar certes maniobres que elmala bèstiafeia per dissimular, després sentí un moviment en la bulxaca, i veié com el Nofre es portava ràpidament el puny clos a la boca. Però ell res; com si no se'n hagués adonat gens ni mica, seguia:
-Eeeeefa… jééé… hatxaaaa!… cooootacà!…
Al cap d'una estona es trobà la butxaca molt més lleugera… tampoc ne va fer cas; després, com qui no fa res, se la va palpar -no més n'hi tenia una… una sola cirera, de tantes com n'hi duia!… i seguia tan tranquil:
-Elaaa… emaaaa… enaaaa…
Mentre tant veia que en son veí s'hi desarrollava una lluita terrible… aquella última cirera el temptava… el seduïa… les altres havien estat tan bones!…
Però en Peret ho sabia!… Ell havia vist com es palpava la butxaca!… Què fer?… Agafar-la… peró i si en Peret se'n adonava?… deixar-la estar… però si fet i fet ja no més n'hi havia una… i les altres havien estat tant gustoses!…
I en Peret, mentrestant:
-Enyaaa… oooopé…
Durà estona… molta estona… però a l'últim succeí lo de sempre. La carn és dèbil.
En Peret al sentir-se alleugerit de l'última cirera, ara és hora! -es digué- i sense encomanar-se a Déu, ni als sants, del primer cop de puny, ja tingué en Nofre per terra.
Fou obra d'un moment i aquell rotllo tan pacífic es convertí en una olla de cols quan bull. En Peret, agafat amb en Nofre i cridant: roba-cireres! roba.cireres! anava a tomballons omplint-lo d'esgarrinxades i cops de puny. En Nofre prou procurava defensar-se com podia, però més dèbil que en Peret, anava sempre a sota. La demés quitxalla, esbalotada i ardida amb l'espectacle, movia un xivarri aixordador. La noia creient que el millor medi de posar ordre era la llei marcial, agafà la canya amb les dugues mans… i garrotada de cego. El remei fou pitjor que el mal. A cada garrotada esgalabrava un marrec… Aviat no hi hagué front sense xiribec. Un cop de canya mal dirigit agafà el cartell de cantell i el partí en dos trossos. I la quitxalla s'apoderà del que després del quadro caigué a terra i en venjança dels cops rebuts, les emprengué a introduir la desunió en les lletres de les beceroles… En un moment no quedà un bocí de cartell i allà volaven pels aires perseguint-se i esquivant-se lahi lam, mentre per terra, en un recó, es cargolaven amb extremituds d'epilèptic furor lazi lat.
La mestra acudí a corre-cuita.
-Què és això!…
Llavors el motí s'apaivagà una mica.
-En Peret en té la culpa!- féu la noia de la canya senyalant-lo amb el dit.
-És que em robava les cireres d'arbós!…- alegà en Peret.
-Oi-que-nooo!…- féu plorant la víctima, estés de panxa a terra i treballant per a aixecar-se.
La mestra va corre en son auxili; l'aixecà… i Maria Santíssima!… quina cara feia aquella pobra criatura!… li rajava sang dels nassos; a la seva cara no hi havia un través de dit que no estés ocupat per una esgarrapada o per un morat: el seu front era una serra, de tants bonys com hi portava -tot ell brut, ple de pols, el vestit ple d'esquinços…
-Mireu, mireu… poca pena, desvergonyit, brètol- udolà la mestra davant d'aquell espectacle -mireu com m'ha posat a aquest àngel de Déu!… Ves com li porto jo, ara, a la Madrona!… Mal llamp t'esquinsi de mig a mig!- Jesús em perdoni!…
I en Peret, estemordit, quasi no gosava dir:
-És que… és que em robava les cireres d'arbós!…
-Que et robava… et robava, desvergonyit, brètol… poca pena!… fuig-me d'aquí, si no et mato!…
I en un esclat de santa indignació, prengué de revolada una escombra que trobà a mà i el va arremetre amb tal fúria que, ja ho deia bé, si l'arreplega el mata.
Valga que en Peret, veient-se la tamborinada a sobre, apretà a corre amparant-se amb tot el que trobava. Però la mestra sempre al darrera, sempre l'escombra bambolejant sobre el cap d'en Peret… Tot d'un plegat l'escombra queia, però ell, més llest que un llamp, ja n'era a quatre passes i tota l'ira de la mestra descarregava en les innocentes espatlles del primer marrec que trobava a tret.
A tot això el gos, engrescat amb el xivarri, saltava lladrant com un esperitat d'un cantó a l'altre. S'encertà a veure en Peret que corria, i siga sense cap mala volença, siga recordant-se de la puntada de peu amb que el saludà el primer dia de veure'l, el cert és que ja hi va ser! Amb quatre bots se li posà al costat, amenaçant-lo amb sos uials…
-Busca'l- li féu la seva mestressa -i el gossot, més engrescat que mai nyac! li clavà els uials al ventre de la cama.
-Ai, ai, ai!…- cridà en Peret aixecant la cama ferida.
-Ja et tinc! no em fugiràs pas, poca vergonya!- udolà la mestressa aixarpant-lo amb una mà, mentre amb l'altra, cop d'escombra ve, cop d'escombra va, el deixava fet un llàtzer.
Al vespre, la mestra mateixa l'acompanyà a casa seva.
-Mira, Mònica, aquí et porto aquest bordegàs: no el vull pas més a costura.
-I doncs, que…
-Afigura't que m'ha esqueixat les beceroles que vaig comprar ventureres al mestre difunt…
-I ara!…
-I que m'ha agafat al Nofre de la Madrona del Serrat, i me l'ha malmès per tota la seva vida!…
-Però com ha estat això?…
-Mira't, aixís i aixàs…- I li feu tota la història.
La Mònica, sense dir paraula, agafà a en Peret, li posà el cap entre les seves cames, li alçà la bata pel darrera i, surra va, surra ve, el deixà com un tomàtec. I sense sopar ni res, entre empenta i clatellot, el va ficar al llit…
I el pobre Peret, entre els sanglots del plor, no parava de dir:
-I doncs, per què no li pegavau a ell, el dia que jo li vaig pendre la crosta, si avui que ell m'ha pres les cireres em pegueu a mi!…
Avui en Peret és un home, un home fet.
Doncs encara no ha pogut resoldre aquell problema!
Quantes vegades cavant la vinya, li ve a la memòria aquella nit tan trista que mai més ha oblidat, i passa quarts i quarts i fins hores i tot sense poder-s'ho explicar!…
I sempre acaba dient amb un somrís de desengany:
-La justícia, la justícia!… per tot és lo mateix, la justícia!… Ara que vingui un i em prengui un tros de bosc… Vaig per justícia?… hi perdo bous i esquelles!… Li casco un mal cop? doncs a presiri!… La justícia!… Si no la fan a l'altre barri, per aquest no s'estila, la justícia!…
I ningú el treu d'aquí.