–Esteve, jo no vull ferte ditxós per forsa, sinó de bon grat. Ab axó, lo mellor que podem concertar des d’ara es que t’ hi pensis avans de donarme contesta resolutoria. Ets jove, cert; mes ets ja home format; no has acabats los teus estudis del Collell, peró tampoch els necessitas. La fadrina que ‘t proposo per muller podrá no agradarte molt, peró ’l fet es qu’ es bonicoya y minyona de bè perque… perque n’ es y perque ja ‘n vè de mena. Per fi; ton casament ab ella ’t faría un rey petit dels terratinents de per aquexos vols y de mes enllá, y tothom te diría “don” per tot dia, encara que no volguesses. Ja veus totas las ventatjas: desventatjas no n’ hi sè veure cap.
En Pere Mártir tenía, com ja veyeu, grans y malaguanyadas qualitats d’orador clássich y fins de contista, puix sabía fer un ram d’arguments y sumarlos al revés per’ assegurarse de que surtía bè ’l compte.
L’ Estevanet conegué que s’havía conclós l’epílech, rahó per la qual s’alsá á imitació del seu pare.
Pochs dias després de la relatada conversa, tingué lloch la festa major.
La cullita havía sigut passadora, segons los pagesos, es á dir molt bona, segons los qui no ’n som, y ’s llogá, en conseqüencia, la cobla dels “Panots”, recientment aumentada ab dos músichs que representavan quatre instruments y una veu, á saber: un violí d’esglesia, tiple de ballas; un fiscorn d’esglesia, cornetí de plassa en cas de duos, y una veu de barítono (la del violinista) si poch grata, per lo ronca, de incontestable forsa.
Los pabordes ó administradors, y més encara las pabordessas, se disposaren á rivalisar entre sí y á emular los mellors temps dels antecessors, fent una neteja general d’esglesia, que prou la necessitava; comprant molta cera; emplatayant la corona á la Verge de l’Assumpció; netejant, ab gran gasto d’alé, ‘l salomó daurat, qu’ en temps normal, ficat dins de la funda, estava á la frega de la volta; axís com candeleros, canadellas y altres objectes sagrats; planxant d’açí, cosint d’allà, y desplegant, vessant un eccés de laboriositat y d’enginy per tot lo temple y, en especial, á la reconstruhida capella de la Mare de Dèu de las Donas.
No cal dir que ’l senyor Rector, jove y vingut de nou, travallá y travallá en tots conceptes, ja per virtut ó bonhomía espontánea, y ja per premeditat desitj de ferse benvoler dels parroquians.
Per lo que diu á la majordona, vos asseguro que si no eclipsá las glorias de l’anterior, fou per ésser massa fresca la viudedat que l’havía obligada á servir.
Finalment: totas aquellas personas que, sens ésser pabordes ni pabordessas, rectors ni majordonas, son com ánima oculta peró viva de las solemnitats de llur poble, á las quals prestan lluhiment y vida ab consells intelectuals y material concurs, no hi plangueren uns ni altre.
Precedida de tan grats auspicis, va celebrarse la festa major.
Dexem de banda las vespras, en que, ademés de cinch ó sis capellans, hi cantaren las personas avans indicadas y, entr’ ellas, en Pere Mártir Pagés y son fill Esteve. No parlem de la missa-ofici matinal, ni del ofici-missa major, si concorreguda y brillant la primera, molt més brillant y concorregut lo segon; ni de las moltas y saborosas caritats que hi reculliren los varis captants arrenglerats y precehits pèl de las ánimas del purgatori, ab gran safata y un’ ánima encarnada de poch, al mitj sobrexint d’un cúmul de flamas; ni ’m cal ponderar lo bon preu en que, al encant de pans y cocas, foren uns y altras venuts, mercé á la molt piadosa y jamay desmentida competencia entre ’ls parroquians.
Trasladémnos, per ésser lo que fa al cas, á las ballas de desprès del ofici y avans del tradicional y enamorador “llevant de taula.”
Una de las pabordessas, filla de pare y mare tan honrats com de bon regent y passament, roja y fresca com una rosa gemada; ayrosa com verda espiga; ab ulls desperts y bellugosos com los de cap aucell; boca feta aposta pera riure sens ofendre may, ó, si ho voleu en altres termes, pera riure ab la rialleta que faría la Ignocencia, si fos persona, si bè no mostraría, ben segur, unas rastilleras de dents tan blancas com las de la Remey; cintura prima de sí y semblantho molt més, per sustentar unas rodanxonetas espatllas, –está al cap-de-vall del aplech de noyas del seu bras, donantse ayre á la cara roja y mollada de suor, y rihent y plaguejant ab una de sas companyonas perque també l’ayreja, fregantla, de tant en quant, ab lo mocador.
Ara escolteume bè.
Lo noy Esteve Pagés mira fit á fit á la Remey, de qual boniquesa sana y molt viva s’havía atalayat ja á l’ofici, y sent que hi troba un bo!… un bo! desconegut fins llavoras, al contemplarla.
S’hi ficsa més y pensa:
“¡Qu’ estrany que s’haja feta tan bonicoya desde que no l’havías vista!… ¡Oh! No me ’n sé avenir!…”
Segueix contemplantla ab major insistencia, com si ell sigués sant Pere y ella la Montanya del Tabor glorificada.
Vol anar á tráurela á ballar; se frisa, ’s consum per anarhi, y… ¡no gosa! No gosa y maleheix un temor que, quant més vol esplicársel, ménos se l’esplica, y que quant més se creu véncel, domina més son esperit.
L’ amiga qu’ ans ventava á la Remey s’adona de las ulladas del heréu Pagés y Vibó, primer que la segona (cosa com axó passa sempre) y las hi fa notar, estimulantla vivament á correspondre á n’ ellas.
La Remey, després de ferse la desentesa y de mirar á tot arréu, fora al lloch qu’ ocupa l’Esteve, dòna á n’ aquest una mirada, y ell sent pujar á las galtas una escalfor semblant á la que l’hi pujava en las “academias” públicas del Collell, peró… de molta més dolsura.
Per fi ‘l minyó ’s decideix, fent un titánich esfors, á passar á traure per’ ballar á la Remey, no bè li han fet á saber que ‘l contrapás que ’s va á tocar es lo qu’ á n’ ell li pertany, com heréu de la tercera casa del poble.
Dòna ‘l bras á la xicota, y sent l’êx-colegial reproduhírseli, ab major intensitat qu’ avans, la puja d’una fogarada á tot lo rostre. Vol mantenir conversa ab sa balladora; aquesta enrahona que t’ enrahonarás perque no está gens enamorada, sinó molt joyosa, y á n’ ell se li ’n van las paraulas com pa beneyt!
¿Quí t’ ho havía de dir, tranquilíssim Estevenet?… ¡Tu quoque, Brutus! –que ‘t diría ’l teu mestre de retórica.– ¡També tu, á despit de ta patriarcal complecsió, de tas moderadas aficions y del teu greix, prestas tribut á primerencas necessitats del cor!… ¡Ah! Eras sossegat estany, y, de cop y volta, t’ has convertit en mar borrascós! ¡Eras la matexa calma y mansuetut, y ara ets lo mateix desfici y la matexa rebelió contra tu propi!
¡Insensat! ¿No reparas en que, mentre tu ballas, ton pare está conversant, calmosa y alegrement, ab lo senyor Murgalat, lo propietari de las terras vehinas á las vostras, lo pare de aquella Eugenia que ’l teu va proposarte per esposa, ansiós de realisar l’ideal de son ideal?
No, insensat, no! Axís com ells platican ab massa afició per’ adonarse de tu, tu sents massa pera véurels platicant é induhir res de sa plática! Ets peix á l’aigua del amor.
Escolta bè lo que ’t diré, y veurás com succehirá ad pedem litterae.
Vindrá ’l dinar y menjarás poquíssim, á pesar de seure á ton costat un musich que acreditará alló de Dèu nos guart de mala anyada,Dèu nos guart d’un enamich,y Dèu nos guart més encarade la gana d’un musích.
Vindrá la mitjdiada, y t’ ajeurás al elevat llit; clucarás los ulls per gust, y somniejarás sense dormir gens.
Vindrá ’l jogar á la “barrotada” ó al “solo” y farás cada burrada que se ’n passará la claror, y renegarás de la cobla dels Panots perque may més acaba de comensar las ballas de tarde.
Comensarán aquexas, y ’t consumirás d’angunia perque la gent de casa teva, pretestant la massa calor, no voldrán anar á plassa fins al cayent del sol.
Per fí, provehirás de bastons á dos cosins que no ’n tenen; ireu á ballas y… ¡pobre Estevanet! no hi trobarás á la Remey, y sabrás per s’amiga del matí que, de resultas de la massa feyna, s’ha hagut aquella de quedar á casa.
Y ‘t capficarás, y t’ anyorarás y ’t despacientarás y farás veure que ’t dol un peu, perque la sabata rossa te l’estreny massa, á fí de no ballar, y la companyona de la Remey riurá de veure que no ballas y tu no sospitarás res del seu riure.
Y arrivará la tardanera nit, y á cada punt farás un surt, somniant que ’t casan ab la Eugenia Murgalat y que la Remey te fa vavarotas vestida de monja. ¡Horror dels horrors!… Ja podrás anatematisar y ecsecrar la impietat de semblant somni! Hi tornarás com perduda l’esma.
Y la Remey continuará malalta durant los dos dias y próroga de festa major, y tu no caurás malalt perque ets més fort que l’Alzina Reclamadora en que tants tòrts hi has cassat ab embescadas palletas.
¡Ay! altra vegada. ¡Quina festa major tan lluhida y agradosa pera tothom, Esteve!
¡Quina festa major tan fosca, tan trista pera tu!…
Las erradas no las fan las montanyas, sinó que las fan las personas, y en aquest mon molts no ensopegan perque… perque cauhen sens ensopegar.
En Pere Mártir feu l’errada de voler casar á son fill ab la pubilla del vehí Murgalat. N’ Esteve feu l’errada de dexarse casar ab l’Eugenia, á despit de las taras ó dels reparos que ’us he referit, y del enamorament en que ’s sentí pres per las gracias de la pabordessa Remey, indicat en lo precedent capítol.
L’ heréu Pagés, donchs, contragué matrimoni ab la Eugenia Murgalat, filla del rich vehí propietari de las terras cobdiciadas, gruadas y regruadas per en Pere Mártir, y succehí: que, com la noya era pubilla y bon tros més rica que l’Esteve, aquest se vegé, de prompte, obligat á fer llargas estadas á casa la dona; qu’ aquesta, observant que son marit se li distreya més del degut ab la bonicor de certa donzella anomenada Remey, cada volta incitá més al seu home pera que llur permanencia en la casa payral s’escursés tot lo possible. Tot axó, per un costat, y per altre l’ésser població mes agradosa la de Navata que la patria de l’Esteve, junt ab lo bon art del sogre en cercar distraccions y divertiments al gendre, (vedant terras pera que hi trobés molta cassa, guarnintli un colomar; arreglantli un torn y proporcionantli, en fí, los gustos més refinats), foren estímuls suficients pera que l’Esteve preferís, com á principal y més tart casi única, la residencia á la casa de la sua muller.
Axis fou com, poch á poch, En Pere Mártir va quedar sol y vern; puix, satisfeta s’ambició, ni aquesta li restá per companyía.
Y axís fou com aná venint l’hora de l’anyoransa sorda, d’aquella anyoransa que s’entortolliga al cor y l’estreny y ‘l matzola y n’ esprimeix tota la dolcesa que guardava.
L’ ánima del pobre pare comensá á viure un continuat hivern, semblant als cims de las montanyas en que las neus hi son perpétuas.
¿Quí pot resistir tal situació sense fer un esfors suprem pera desviarla?
En Pere Mártir escrigué á son fill pintantli sas angunias ab tota la tendresa de que fou capás; empero ‘l noy, convertit en afortunat fill pródich, li respongué ab una carta dictada pèl sogre, plena d’escusas qu’ acabaren d’abatre al vell Pagés.
Est havía vingut á dir á son fill: “m’ anyoro de véuret!” y l’Esteve li contestá en resúmen: “primer la obligació de ma nova casa que la devoció de visitarvos.”
V Resposta tan irreverent, com la qu’ acabeu de llegir, indigná de tal modo al abandonat pare, que en compte d’escitarlo al sacrifici d’anársen á viure ab son heréu, (suposat un molt difícil acort ab son compare), l’empenyé á trencar d’un cop y per sempre tota mena de relació ab lo desagrahit xicot y ab la familia de l’Eugenia.
Després de l’indignació vingué ’l plorar com una criatura, peró no l’humiliarse ó ’l rebaxarse.
“Que s’hi estiga!… Que s’hi estiga, ja que per ell son primer els sobrevinguts que jo.”
Més tart, l’amor á una casa en que ja no hi habitava ’l noy, y l’afició al conreu d’unas terras que ja no llevavan per una familia, y ’l mateix desitj de venjarse obligaren á ’n Mártir á fer un pensament y á adoptar un determini: lo pensament de tornar á pendre estat y ’l determini de casarse ab dona més aviát jove que vella.
Aquí comensa la part segona de l’êxpiació.
La soletat, l’abandono, lo fret del anyorament eran ja un cástich terrible, mes lo que succehí al vell Pagés, ab motiu de sa resolució de mullerarse, es indescriptible.
Va succehirli qu’ arrivá á noticia del senyor Murgalat, qui, preveyent en lo matrimoni del pare de l’Esteve la possibilitat de nova descendencia y de la consegüent paga de novas llegitimas, feu mans y mánegas pera que la dita resolució no tirés avant.
La primera obligació dels sogres es la de procurar la major felicitat als gendres, no tant per amor als matexos com per interés á favor dels propis descendents; y semblant obligació la cumplí ‘l senyor Murgalat ab un zel qu’ hauría fet honor al mellor agent de negocis de la provincia. Anadas y vingudas; visitas y cartas; papers d’advocats, consultas d’altres sogres, conversas directas é indirectas; influencias, amenassas, coaccions: tot ho posá en joch lo pare polítich del Esteve per’ evitar que ’l natural d’aquest conseguís lo que volía. Tres donas pretengué ab poch temps (duas solteras y una viuda) y cap de las tres va conseguir en Mártir, sinó que ’s ridiculisá als ulls de tothom. Tant no ’u conseguí, que ’l senyor Murgalat lográ maridar duas de las pretingudas (una d’ellas ab un parent) é inspirar ánsia de convent á l’altra.
Esgarriats los projectes matrimonials de ‘n Pere Mártir, las renyinas dels dos compares arrivaren á son límit y axís mateix la enemistat de pare y fill, per tal d’haver ajudat l’Esteve á son sogre en l’obra de qu’ hem parlat.
Los desenganys son com las fullas dels arbres, que no cahuen d’una en una sinó moltas á cada cop de vent. Ho diu el poble y tè rahó: las desgracias may van solas sinó ben acompanyadas.
Soletat, anyorament, renyina ab l’amich y compare, ab lo fill, ab la nora y ab los parents més respectables de la parentela, qu’ ajudaren á impossibilitar lo casament: tals foren las conseqüencias de una insensata ambició.
¿Resultat d’ella? La desventura pitjor, per ésser compendi de totas: l’aborriment de sí mateix.
¡Pobra eczistencia solitaria, abandonada á las miserias de la decrepitut!
¡Pobra conciencia condempnada á sentir de nit y de dia la veu del remordiment!
¡Prou! (Popular) Passant per Pedret, qu’ es un arrabal de Girona, mon amich, –qu’ acabava de contemplar ab relligiós entussiasme aquellas ruinas del Siti de 1809, escampadas per la montanya, á qual falda s’arrenglera lo sobredit vehinat,– demaná á una dona, ja entrada en anys, noticias de la famosa é inmortal Defensa.
La dona li signá un vell, molt vell, que ab maltractada barretinota de pagés y arrahulit á un cantó del camí-ral, estava casi del tot embolicat en son rogench y apedassat capot, á despit del sol d’estiu que feya, mes que no donava escalfor bastant á l’abatuda naturalesa del pobre.
–Aqueix vell –digué la bona dona, signantlo,– es un veterano del Siti, y li respondrá, si avuy está de bona data.
S’acostá ‘l meu amich al jayo inmóvil, abatut, sópit, é intentá, ab algunas preguntas, disposarlo á formular las respostas interessants qu’ ell desitjava. Insinuacions, paraulas, ofertas: tot fou en vá. Lo vell, que no estaba “de bona data”, ni ’s prengué la pena d’axecar los ulls ó de fer lo més insignificant moviment.
Després d’una llarga pausa, mon amich insinuá:
–Bon home: ¿vareu conexe á n’ Alvarez?
Lo jayo, revifantse, alsantse y adressantse de cop, com tocat d’una centella, y girant, ab la mustigada cara, ’ls térbols ulls al cel, contestá:
–¡Prou!
Y torná á sentarse, á arrahulirse y á posarse sópit.
Lo senyor Rector era un home d’aquells que, si no se las pensava, volía pensárselas totas.
Sa lectura predilecta eran las obras del Revt. Pare Gracian, y se li n’ havía encomanat l’enrevessament d’ingeni y ’l mal gust intelectual de tal autor.
Amich de fer broma y sobre tot joguescas, faltava sovint al rigorisme de las bonas prácticas que imposa ’l ministeri sacerdotal.
Un dia escomet á un dels parroquians, tan aficionat com ell á las joguescas, qu’ estava enjegant, y li diu:
–¿Voléu jogarvos aqueix porch tan guapo, Pere Pau?
–¿A qué, senyor Rector?
–A un joch nou. A que després d’esplicar jo, á la missa major de demá, las festas, vos no estaréu ficant y trayent mitjhora seguida y sense parar, un dit al pany del cancell de l’esglesia, dihent: “dins, dins; fora, fora, dins.”
–¿Que podé hi posará ortigas ó besch, senyor Rector?
–No hi haurá res que puga mortificarvos poch ni molt.
–Donchs si es axís… ¡sort que Dèu me donga salut!
–¿Va jogat el porch?
–No ha d’anarhi! Valdament fes cent carniceras més sobre las cent que fa.
–No ’us descuydéu d’anar primer á missa matinal, pera que una, al ménos, de las missas, vos hi valga.
Vingué l’endemá. En Pere Pau assistí á la missa primera y més tart á la major.
Lo Rector, després del “lavabo interninocentes manus measetc.”, prengué la canya, ensenyá la doctrina als baylets, com era costum en la parroquia, y proclamá y esplicá las festas de la setmana.
En Pere Pau comensá l’operació convinguda.
Lo capellá, ficsanthi ’ls ulls, esclamá ab veu molt clara:
–Ara resarém un parenostre per en Pere Pau del vehinat, que veig que se ’ns ha tornat boig.
Lo gentiu se conmogué, tombá la cara y observá á ‘n Pere Pau acafarat en una operació de veritable boig. La dona d’aquest, qu’ era revinguda com un brau y en qual forsa havía contat prou lo senyor Rector, se separá del aplech de las donas, corregué vers son marit, homes á través, lo separá de la porta ab una rabalada y ’l feu seguir.
En Pere Pau perdé, donchs, la joguesca; mes, si hem de creure las autorisadas crónicas de Porqueras (qu’ es hont succehí ’l fet, segons altras crónicas,) lo senyor Rector va contentarse ab algunas butifarras blancas y algunas llangonissas dolsas, logrant axís que, al parlarse del famós porch, digués tothom “lo porch de ’n Pere Pau” y nó “’l porch del senyor Rector”.
¡Qu’ endriastat! Era encara petit, –digué– quan vaig anar á una festa major ab mon cosí Dillet: tant bon mosso com bon minyó, que ’m protegía com un pare.
A la casa hont posárem hi havia un pagés-senyor vell quí, emprendat del meu esparravillament y de la meva xerrativa, de masans façon, com diría un francés, deya, entussiasmantse, als convidats:
“¡Voto al altre! Aquest xicot es més viu que cap mustela!… Aquest bordegás fará carrera!… Aquest baylet será ministre!”
Com me proposo no pecar de modest al referirvos ma historia, ‘us diré que de vivor natural, d’entramaliadura infantil ne tenía per vendre. Qualsevol que m’ hagués vist no haguera dexat de notar, á través de mas galtas de poma y de mon front espayós, quelcom d’espiritual de la bona mena. Qui de vosaltres m’ hagués conegut á la edat de sis ó set anys, hauría convingut en que jo no sería tonto. Si ‘l flaquer Bartomeu Grassot fos viu, ’us contaría mil incidents de mos primers anys que ’us donarían testimoni irrecusable de ma precocitat. Si no fos casada y enmaynadada la majordona Miquela, vehina á duas portas de casa, ’us relataría, ab tots los ets y uts, altres mil detalls que ’us evidenciarían lo mateix. Pero ¡ay! l’un es al cel y l’altra no está per alabar als fills estranys desde que Dèu Nostre Senyor li n’ ha concedit mitja dotzena de propis en companyía del porter de la Curia.
Lo flaquer referiría que jo li feya despatxar molts cocons y borregos als xavals del carrer; que distreya l’impaciencia d’uns parroquians, en tant qu’ ell servía atrafegat als altres, pujant y baxant, obrint y tancant lo fressejador calaix y prenent y dexant la formidable ganiveta, tota d’una pessa de ferro molt gastada del tall. Afegiría que las minyonas de servey qu’ entravan á la botiga, ab lo paperet de parroquia ó abonament en ma (qu’ ell clavava després pèl mitj colocantlo sobre una gruxa d’altres) distretas ab mi, no eran eczigentas pera la torna; que ’ls senyors del primer pis, vells casats sense familia, me compravan borreguets de matafaluga; que jo solía portar l’encárrech de provehir d’algunas galetas cada dia de festa y, finalment, que vaig tenir l’honra d’acreditar ab ma propaganda, pel Ram de 1854, una mena de tortells de que avans ab prou feyna se ’n recordavan los senyors canonjes, beneficiats y demés personas de gust. ¡Ah! si fos viu en Bartomeu, vos asseguraría que vol ferme heréu seu universal, y que si no me ’n va nombrar á temps fou per distracció ó per alló de que la sanch no ’s torna may aigua.
La segona ‘us diría que no me n’ anava sol, que ja marcava tots els ayres de las músicas tant bé com los matexos mossen Creuhet y mossen Anton, mestres de capella respectius de la Seu y de Sant Feliu; que, á sis anys, cantava com un oriol las cansons més revessas; qu’ estrafeya ‘l pregoner d’un modo acabat, en alló del “mercat y bon any, mercat y bon any, fora mal any; salut y bon guany que Dèu nos dó;” que deya missa ab tots los perfils y sombras desitjables y ab un fervor tal, qu’ un dia arrivá á dexar parat á un militar dels grossos; que sabía jo de cor las principals oracions llatinas, resantlas ab la major seguretat del mon; qu’ era un llibret vivent de doctrina cristiana y que feya l’eczercici com un soldat dels que pugan tenir més punt y fatxenda.
Mes aném pèl que aném, com digué aquell á quí volían fer dir el rosari quan anava per pubillas.
Mos estimats pares, ab motiu de la guerra y á fí de que jo no ‘m criés flonjo de carns, ans pogués afermar bè la salut, m’ enviaren á una vileta del Empurdá, famosa per varias hassanyas populars que se li atribuhexen y passo á recordar.
Una nit cert ase, honor de sa classe per lo inofensiu, s’abeurava tranquilament á un bassal d’aigua hont reflectía la lluna. De prompte quedá aquesta coberta per un núvol espés, y com sa imatge hagués desaparescut de l’aigua, s’afirmá que l’ase s’havía empassat la lluna gorja avall. Altre cop, volgueren los fills de la vila trasladar la esglesia y se ’ls trencá la corda ab que intentavan ferho, macantse, de resultas, la part ménos sensible del cos. Altra vegada escanyáren una lloca, no recordo per quín mal entés, y finalment, acabá sos dias un marrá, al qual pujaren ab un llivant campanar amunt, á fí de que ’s menjés l’herba que per las alturas crexía.
No faltará, potser, qui trobi de mal gust el que jo recordi aquells fets tradicionals, calificantlos de increhibles y puerils. Jo ’ls conmemoro per duas rahons: per lo que tenen de populars y perque ’l referirlos y bescantarlos als parents meus de la vileta en qüestió me feu passar deliciosament part de ma infancia.
Com de fet: axís que vaig trobarme un poch orientat en ma nova pátria, vaig comensar á retraure las totxerías indicadas á mon nou pater familias y al senyor Rector. No li valía al primer donarme un qu’ altre cigarret y ensenyarme á fumar ab gracia, ni al segon pagarme espléndidament l’ajudarli á dir missa: quant més feyan ells veure que s’enfadavan de debó, més empenyat jo en retráurelshi las quixotescas hassanyas dels predecessors.
Resultá d’açó que varias donas de la vila, per seguir la bulla unas, picadas realment de l’amor propi altras, duguéren á cap una conspiració contra mí en lo modo y forma que passo á contar.
Tornavam un dia de pescar, ab lo cosí germá de mon pare, cap de ma nova familia, quan una dotzena de donas, –una avant, una enrera,– que s’havían aplegadas, brenant, á l’era de ’n Quel Guinart, pera celebrar la vigilia d’una santa, Patrona de la festa major petita, nos voltaren á mon parent y á mí.
–¡Ja ’l tenim, ja ’l tenim! –comensaren á cridar ab ayre de victoria.
–Ja l’hem agafat al que ’ns bescanta la vila, al que diu fástichs de tothom!… Veníu, veníu totas!
Lo meu parent feu com qui ‘s vol defensar, pero es lo cert que ’s va escórrer de la ferám, y m’ hi dexá tot solet al mitj.
Las donas se posaren á riure com unas bojotas, contemplantme estranyat é indecís per causa de la sorpresa. Poch se pensavan las plagas de la parroquia que se las anavan á haver ab un cor fort, ab un esperit resolut y sancer.
–¿Nos tractarás més d’escanya-llocas?
–¿Nos tornarás á dir més penja-marrans?
–¿Dirás may més que som fills d’escanya-burros?
Ellas prou esperavan, com candeletas, un plor d’arrepentiment, alguns mots de compunció ó un prech de misericordia; mes se varen tallar, ja sía que, en compte de complaure llurs esperansas, vaig reunir totas mas forsas, y vaig cridar ab boca acampanada:
–Sí!
Un moviment d’eczagerat escándol, mes en realitat d’admiració á la meva serenitat, fou l’eco de ma resposta.
–Desvergonyidás! –clamá la més vella casant los dits d’una ma ab los de l’altra.
–Insolienta! –feu la cunyada d’un llicenciat del eczércit.
–Poca pena! –afegiren una tercera y una quarta mirantse ’ls ulls.
–¡Oh, oh, oooh!… –esclamá ’l coro.
–Si! –vaig repetir jo ab insólita energía.– mal qu’ us pesi, aquesta terra es la terra dels escanya-llocas, dels penja-marrans, dels mata-burros. Tant ne faréu de dir santa com salve. Encara que soch petit y encara que ho sigués més que ’n Pere Millet, no me ’n faréu desdir. Si no ’us agrada,… passejéuvos.
–Donémli la vaca! –insinuá una.
–Sí, sí, sí: la vaca! –respongueren totas, disposantse á secundarla.
–Donéumela! –vaig fer jo, creuhant los brassos com mariner espert devant del temporal y arronsantmhi d’espatllas.
Las donas s’ullejaren unas á las altras com si ‘s preguntessen: “¿Lo baylet de casa tèva fòra tan valent?” M’ actitut las infundí respecte.
–Si ‘m doneu la vaca, diré encara més mal de vosaltras. Escriuré al pare que, quan no podeu fer callar als noys, los hi pegueu, y ’l pare, com que m’ estima, potser vos fará anar per justicia y tot, perque jo li diré que una colla de donas, si lletja l’una més lletja l’altra…
(Aquí una bellugadissa general.)
–Trapacer!
–Pochs modos!
–…No s’ha donat mal de fer una mala passada á un nen que no s’hi pot tornar.
S’establí un moment de pausa, y la matexa vella, qu’ havía proposat atentar contra ’l meu cos, me preguntá:
–Y si no ’t donem la vaca, ¿qué li dirás al teu pare?
–Oh! com que alashoras seréu donas de bè y la mare diu que las donas de bè son bonicas, li diré que totas las donas d’aquest vilatje sou com unas Mares de Dèu.
(“¡Ah!” de general satisfacció.)
–¿Qué més? –digueren tres ó quatre acostántsem ab los brassos caiguts y las mans á las butxacas del devantal ó sota d’aquest.
–¿Qué més? –vaig repetir.– Que ’s fan estimar; que jo las estimo fins al cel; que… Ja veuréu. De tu, Guerxa, diré que tens els ulls més macos que cap altra; de vos, Sorda, diré que hi sentiu mes que cap llebra; de tu, Mercé de las camas tortas,…
–Prou, prou! –esclamaren las aludidas y quantas tenian taras.
–No, no: endevant: –varen demanar las sanas y condretas.
Ja fou armada la sarracina.
–¿Hónt va axó aquesta? –afegí una de las primeras, encarantse ab despreci á una de las altras.– Valdría més que ’t cuydesses de traure la menjía que tens á ca teva, que no pas…
–¡Ay, la llenguda! ¡tu plá n’ ets de garrina y malmandada!… Sempre ’t pentinan els gats!
–Mancas á la veritat, xerrayra! –espressá, furiosa, la cosina de la mal pentinada, trobantse aludida.– La pentinan aquestos deu dits que no tenen las unglas tan llargas com las tevas y las del teu marit. Y sinó que ho diga ’l gorda-bosch de ca ’n Fosch.
–Miréusela! –observá una quarta, parenta ó arenta.– Perque s’ha de casar ab el manescal, sembla que no toca ’l sol de terra ab las potas!
–Qui tè potas sou vos y ’ls vostres, y per ço us heu de batre sols las malas garvas que Deu vos dona.
–Malsagonyats cotra cortus que tens!
–Malasgonyadas paraulas que ’s malgastan ab vos!
La tempestat prengué unas proporcions horrorosas. Las arias se convertiren en duos, aquestos en tercetos y aquestos en concertants los més desconcertats que podeu imaginarvos. Cada famella ‘s desfogá, cridá y esvalotá. L’ aplech se convertí en vesper furgat per ma insidiosa. Los mots anaren prenent un ayre de pujat realisme. De las paraulas va passarse á las obras, y ’s descalsaren sabatas y sabatots y espardenyas, y ’s bellugaren per damunt los caps, y regná una confusió impossible de descriure, peró fácil de compendre.
Jo, mentrestant, haventme esmunyit com una anguila, me ’n vaig anar á referir lo succés al zelós Jutje de pau, lo qual, acompanyat d’un parell de masovers seus, –que tenian pocas qualitats de bons Mossos de l’Esquadra,– se trasladá al lloch de l’ocurrencia y, ab grans feynas y travalls, lográ, á la fí, conciliar á las renyidoras, sortintne esgalabrat del front y ab la vara malmesa.
¡Desgraciat qui ha d’anar per justicia, peró més desgraciat el qu’ ha de ferne!
¡Massa tart! (Inspirada en Dufeu) Lo riquíssim pagés era tan avar, qu’ havía prohibit fins á son mosso de major confiansa lo fer caritat als pobres sense permís d’ell.
Un jorn havía l’hizendat tornat de gran fira desprès de vendrhi sos vins y part d’olis á preu faulós.
Era una mitjdiada de fresca primavera, y ’l rich pagés, recolzat en sa patriarcal cadira de brassos, volía, com de costum, trencar un son reparador. Mes sa memoria, mirall hont s’hi reproduhían emboniquidas las doblas d’or cobradas, y son cor, fornal d’esperansas de dolsa y dilatada prosperitat, lo retenían despert. La conciencia matexa de la ditxa, apoderada de tot ell, feya esquerpa la son. Per tant que ’l cos volgués, l’esperit se negava á compláurel.
Mentrestant, arrivá á la porxalada del casal un vell pobríssim y afadigat, á qui ‘ls rostolls havían malmés los peus que verament li sagnavan. Lo vell se posá á cantar ab veu qu’ us hauría fet pensar en la pietat de Nostre Senyor Jesucrist, una cansó tendra qual tornada era:
Jo visch de l’esperansa,morint de fam.
Y un cop de vent li dugué ’ls aromas de flors y fruytas sahonadas que se ’n pujaba amunt.
–Senyor: –entrá á dir al hizendat lo mosso conmogut;– un pobre vell…
–Sí: –interrompé l’avar ab impaciencia;– ja ho he conegut. Déxal que canti: lo seu cant comensa á ferme venir son… Vésten: no m’ irritis!
Y ’l vell seguí cantant la matexa cansó; mes al cap de breu estona, la veu li flaquejá fins á apagárseli. No bè se li apagá, ’l vell caigué rendit al sol de terra pera goijar al cel una eternitat de gloria.
Al cessar lo cant del vell, el rich sentí una fonda emoció. Comensava la suspirada son á gronxarlo y torná á quedar més despert que may.
–Mosso! –cridá.
Lo servidor comparegué, lo cap ajupit y ’ls ulls atontats.
–Té: dóna aquexa moneda al pobre pera que seguexi cantant.
–Es massa tart, amo! Lo vell s’es mort.
L’ hizendat avar torná á guardarse la moneda somrihent y arronsantse d’espatllas ab mostra d’indiferencia.
Passaren dias y mesos, y ’l mosso ’m contá que son amo acabava de morir de resultas d’un mal espantós: d’incurable desvetllament.
No feya quatre dias que ‘m trobava al arreconat poble de x, quan va cridar poderosament m’ atenció ’l veure que tothom s’allunyava d’una noya que, per sa boniquesa, debía més aviat atraure á tothom, com atrauría un clap de jardí sobre un erm.
Encuriosit, volguí averiguar la causa de semblant raresa, y ’l senyor mestre, dedicat, com sempre, á lloables investigacions históricas relativas á la localitat, me referí la següent tragicomedia, absurda en apariencia, peró tan certa com que ’l seu relator no ’s feya cap casa ni trassas duya de férsela en lo país diligentment investigat per ell.
Vivía en la planura que veu, durant la guerra dels Matiners, un pagés solter, ab sexanta anys de passo á l’esquena y més de sexanta doblas-de-quatre constants y fidels al fondo secret d’una arca macisa.
Lo tal home no havía pensat, ni ganas tenía de pensar may en casarse, puix se formava de las donas concepte més desastrat que ’l que ’m formo jo dels contraris de la instrucció primaria: basament cardinal de totas las demés ensenyansas, com ho indica prou l’adjectiu de “primaria” subsegüent al substantiu de “instrucció.” La instrucció primaria es la garantía de la…
–Perdoni: –diguí al professor, eixalant sa eloqüencia;– perdoni, mes lo que jo desitjo ara es saber…
–Té rahó y vosté es qui m’ ha de perdonar, tota vegada que sé perfectament que no necessita de las mevas disertacions pera convéncers de que la instrucció primaria es la lactancia del esperit, sense la qual es segur lo raquitisme, casi segura la tísis y molt probable la mort moral.
Tornanthi, ficat aquell pagés, més de lo que convenía á lo del seu, en las cuestions políticas qu’ afligían la Pátria, tant afligida ja de sí per la ignorancia, ¡pobra, desventuradíssima (ja veu quin superlatiu uso!) desventuradíssima la dona qu’ ell hagués presa per muller! En efecte: tals y de tal magnitut eran los compromisos en que á voltas se veya ell, per amor de l’estantissa causa del absolutisme, que nó un cop ni dos, sinó molts eran los en que ’s veya precisat á ficarse dins un amagatall, que la casa tenía per sota ’l trespol de la cuyna. Mesos enters hi passava, escribint cartas á la familia, composta llavoras d’un nevot y la gent de servey, que no era molta, perque menavan las terras de ’n Sebastiá (tal era ’l nom del hizendat) duas guapas masoverías.
Lo tal nevot, anomenat Bonaventura, era, donchs, lo cridat al heretament del recalcitrant pagés. Axó semblava lo natural, temps-á-venir, pero no succeheix sempre lo més natural. Lo més natural fòra que ’ls mestres fossem considerats, respectats, ohits, y passa que ni ’ns ouhen, ni ’ns respectan, ni ’ns consideran las municipalitats á qual servey treballém; passa que lo que sol preténdres es reduhir las escolas superiors á elementals y á incompletas las completas; passa que, essent lo natural que se ’ns desitje ben menjats y ben vestits,…
–Ho sé, senyor mestre, ho sé; –vaig observar;– mes recordi que m’ está referint una historia, y que las digresions farán que perdi jo de vista ’l lligament dels successos.
–Tè rahó, tè molta rahó, y li prometo no digresionar més, si ’m permet lo neologisme verbal.
–Permés, y continúi, perque lo del amagatall comensava á interessarme. Deya vosté que ’l nevot Bonaventura…
–Malavingut ab los seus interessos, doná á son oncle ’l fortíssim disgust de opinar en política d’un modo diametralment oposat al seu, y ’n Sebastiá, per venjársen, decidí fer lo que de bonas en bonas, ningú li hauría donat entenent de dur á cap; es á saber: casarse.
–Ja ’s compren l’intenció!
–¡Prou! Pero casarse ¿may diría ab quí? Cabalment ab una de las duas minyonas de servey qu’ era tracte ó festejadora del nevot Bonaventura.
¡Oh fatal poder y oh trascendencia fatal de la poca instrucció!
–¡Quin disbarat semblant matrimoni! –m’ apressí á esclamar tement altra espansió del mestre.
–Si: ¡quin disbarat y quinas consecuencias las d’un casament fet per despit y venint á agraviar ab doble agravi al interessat!
Al cap de set ó vuyt mesos de casada, l’êx-minyona de servey Úrsula aparentá sentirse embrassada, en tal manera, que un dia de festa, essent á missa major y mentre ’l vicari llegía las observacions de rúbrica, alarmá l’esglesiada tota ab un gran desmay, després de tornarse esblancahida, tremolosa y freda. Las donas de devant d’ella ’s tombaren rodonament, las dels costats y de darrera varen acostarshi y ferli ayre ab los devantals y caputxas, mullantli ’ls polsos ab aygua beneyta que va dur un vell ab l’embosta. Tal rebumbori y tal consternació ’s produhí, que ’l capellá pará la lectura, y l’escolá, no sabent qué ’s feya, aná á agafarse de la corda de la campana, que penjava al costat esquerra del presbiteri, y va fer sonar una campanada y mitja. Lo temple ’s convertí en un mercat de Calaf y, quí més qui ménos, va sortirne matzolat per empentas, trafullat per peus ó peuassos, rebregat per brassos y mans ó esgarrinxat per las agullas de las donas.
–¿Y després?
–Ja s’ho pot pensar: ¡quin rumrum de boca en boca; quin ferse l’ullet la gent y quin dirse ’ls més franchs ó ’ls més desvergonyits: “Bè ho sabem prou d’hont li pervé ’l mal!… Fiéuvos de nevots!… En Bonaventura no té de bo mes que ’l nom! La sab llarga y ha fet de las sèvas!”
Compendrá que ’s mormurés per aqueix estil. En Sebastiá tenia sexanta anys; l’Úrsula era jove, son antich festejador també… La malicia va estar d’enhorabona ab lo desmay de la Sebastiana, atribuhintlo al embrás y aquest al mal minyó.
Passá poch temps, y ‘n Bonaventura, interessat en que no ’s cometés un frau en perjudici d’ell, y desitjós, per altra banda, de no véures més mormurat y calumniat, volgué y lográ qu’ assistissen facultatius al anunciat part de l’Úrsula.
Lo dia d’exir de duptes, el vell Sebastiá estava malalt; pero, abandonant lo llit en que jeya y despreciant consells de prudencia, ‘s passejava amunt y avall de la sala, trist ab l’incertitut de si era ell ó altre l’autor del esperat y prócsim fruyt de benedicció; alegre ab las ganas de qu’ ell y no altre varó ’n fos en realitat.
Arribá ’l moment crítich.
En Sebastiá tantost no suspirava á fi de poder sentir lo que, per amor de sa salut, li havían impedit presenciar. Bocabadat l’hauría vist de cara al aposento marital, moguéntseli las ninas dels ulls sense ficsarse en res.
De prompte, surt de la cambra un dels dos metjes esbufegant y cridant:
–Aygua! aygua!
Lo pobre diable del vell presumeix, en sa confusió, qu’ aquella aygua se li demana pera batejar al nascut, y esclama fora de sí, abrassant al metje:
–¿Se ’m sembla? ¿Se ’m sembla?
A lo qual el facultatiu, desempellegantse de ’n Sebastiá, replica ab veu de tró:
–Aygua per’ beure demano! No hi há tal nascut, tal part ni tal aca, ni… Es á dir: l’aca si qu’ hi es, y grandíssima.
–De manera que realment va ser farsa lo del embrás?
–¡Y tal farsa y tal embustería y tal pena y tal dolor! Era l’Úrsula una mala púa, y, ansiosa d’assegurar posició y heretament ab l’aparició d’un fill suposat,…
–¡Quina farsa més indigna! –vaig interrompre.
–Mes no per indigna –afegí ’l senyor mestre– dexá de repetirse.
–¿Cóm s’enten?
–Tal com li dich. L’ odi d’en Sebastiá á son nevot Bonaventura aná accentuantse, y lo que havia sigut engany temut per el primer, se convertí en engany desitjat y preparat per ell mateix.
–¿Vol dir que…
–Vull dir que la Sebastiana, ab consentiment de son marit, torná á fingir qu’ anava á ésser mare.
–Sí; mes lo nevot…
–Lo nevot, perseguit de resultas d’haver pres part en unas fortas barallas de jovent del poble y fadrinalla aliada ab jovent d’altres pobles, lo dia de la festa major, se trobava molt allunyat, y, prescindintse d’assistencia facultativa, pogueren n’ Úrsula y ‘n Sebastiá fer passar per filla propia la d’altres pares tant y més desentranyats qu’ ells.
–En la vida havía sentit contar res més odiós y repugnant!
–D’ un mestre, amich meu, no n’ esperi historias de color de rosa. ¿Cóm voldría que lamentés jo la falta d’instrucció primaria, –lactancia del esperit, com he indicat avans,– si no conegués, per relats com lo que ’ns ocupa, la gran y urgentíssima necessitat d’una regeneració campestre ó rural en gran escala? ¿Cóm podría jo estar en pugna ab lo sistema de benevolencia del párroco actual, si no estigués persuadit de que urgeix la lley d’ensenyansa obligatoria? ¡Ah! senyor y amich meu! si donem una mirada imparcial á las nacions més civilisadas…
–Podrém donarla després, senyor mestre: ara tinch molt interés en que acabi de contarme lo que va passar.
Va passar, amich y senyor meu, que ’l jove Bonaventura, lliurat de perill, torná y perseguí criminalment als autors de la canallada avans referida, ab tal acert, que tia, oncle y mare verdadera de la criatura foren condempnats á presiri, ben merescut per llurs depravadas intencions.
–¿Cóm s’enten? ¡Es á dir que realment en Sebastiá va persistir…
–Sí, senyor, sí: va persistir en lo fingiment, va continuar aparentant qu’ era filla sèva la que no ‘u era en realitat. ¡Tan estremat s’havía fet son odi contra ’n Bonaventura, al saber qu’ aquest professava y propagava opinions contrarias á las d’ell!
–No conech texit tan odiós d’abjecció y de vilesa. ¡Fingirse pare de qui no li era filla pera que la gent no estranyés l’acte de desheretar la propia sanch! Es horrorós! Continúi.
–Ja es poch lo que falta á contar, pero molt substanciós d’ensenyansa, molt pertinent á demostrar que la ignorancia es la mare de totas las desgracias y la madrastra de totas las desditxas; que sens instrucció…
–Pero ¿qué succehí més?
–Succehí que ’n Sebastiá, l’home cegat per l’esperit de venjansa, va morir á Barcelona, després d’arrossegar per los carrers de la populosa ciutat la cadena del presidari, fanatisat per la manía de que ’l cel l’havía predestinat á sofrir els martiris de Nostre Senyor.
–Cóm! ¿Manía de debó ó fingida com la paternitat?
–Manía de debó, senyor meu, y que s’apoderá tan profondament de l’ánima del desventurat, qu’ hagué aquest de passar del presiri á la bojería.
–¿Y ’n Bonaventura?
–Morí lluytant per la causa de la llibertat.
–¿Y l’Úrsula?
–Com que mala herba may mor, cumplerta la condempna, torná á utilarse de gran part del patrimoni dexada á n’ ella per en Sebastiá, casantse de nou ab un foraster sobrevingut á la població, á falta d’home d’aquí, y tenint d’aqueix segon matrimoni la Tuyetas bonica, la noya més hermosa del poble que tant ha cridada l’atenció de vosté y que ’l mes entrant se ficará en un convent de monjas, á fí de… á fí de purgar estragos de la ignorancia de que no es ¡pobreta! gens ni mica culpable.
Una vileta balladora (Popular) May ho endevinaría per qué n’ es tant de balladora aquesta vileta, mossen Cebriá? Donchs justament n’ es per lo molt cristiana que fou un temps.
–No ’u entench, mossen Llorens.
–Ho entendrá ab poca estona. Pari esment.
Mossen Llorens, qu’ era senyor Sagristá, y no tenía mácula de tonto, encara qu’ ho semblava per la poquedat de son front y la tébia claror de sos ulls, va pendre una polsada, després de convidar infructuosament á son amich y colega, ’s doná uns copets ab lo tercer dit sobre ’l devant de la sotana, com home molt cuidadós, y digué, tartamudejant un xich, y somrihent:
–Figuris que ’l Prat Sech, hónt se fan las ballas, prestava per semblat us, en aquell temps, un censal á la parroquia. Donchs una vegada s’escaigué á venir, ab motiu de la celebració de certa festa senyalada, un predicador que, carregat de tant bon zel com escás de previsió, sempre saludable, oblidant que ’l consell del Esperit Sant “prudentes sicut serpentes” no esceptúa, ni de lluny, als predicadors, va sermonar terriblement contra la que va nomenar “pestilencia vinguda de Sodoma y Gomorra,” referintse al ballar.
Encara m’ apar sentirlo. Se deya pare Benet, y, respectant la sua memoria, m’ atrevesch á dir inter nos, qu’ entre la últimaey latno hi hauría fet cap nosa, segons algú que no só jo, unayben grossa.
–Es molt possible! N’ hi há tants que l’han menester!
–¡Qué ’ns havíam de pensar lo senyor Rector y jo que ’l tal sermonista se las enfilés per hont va enfilárselas! Los darrers pensaments que teníam eran los de que la prédica hagués de recaure en lo que recaigué sens anticipada prevenció y natural consell.
–No obstant…
–Dirá que forem poch previsors, no posantlo en antecedents; empero vosté ho sab, perqu’ es tan capellá com jo, un hom no atina, á voltas, en lo que més li especta, justament de tant natural que li sería l’atinarhi. No pretench, ab tot, disculpar nostra imprevisió carregant la del predicador de referencia. Per distrets ó refiats que ‘ns consideri á nosaltres en no advertirlo, caldrá judicarlo insensat á n’ ell per no havernos consultat, oportuna y discretament, lo tema de la prédica y l’alcans inmoderat que pensava donarli.
–Axó sí, axó sí, reverent.
–No pot afigurarsho! Comensant per pintar la diversió del ballar ab los colors més vius y esgarrifosos, y seguint y engrescantse per una pendent la més relliscosa que imaginarse pot, (puix l’anava ensabonant ab llatinadas de tota mena, perque, axó si, era un memorionás de marca,) va concloure ab un “¡nulla es redemptio!” seguit de circunstanciada descripció del infern poblat de parellas y més parellas de balladors.
–¿D’ hónt varen anar á tráures aquell missionista?
–Res! Veliaquí ’l fiarse de recomanacions de gent granada, pero que no coneix las necessitats d’una parroquia. Duya cartas del dignitat de Xantre de la Seu… No puch sentir, desd’alashoras, parlar de xantres.
–Ja ho crech.
–En fí: tal y tant estremosa y fatal va ser la prédica, que la majoría de las mares de noyas, tocadas del cor pèl sermó, qual autor judicaren ésser home de molta suposició, pèl molt consum de llatí qu’ havía fet,…
–Je, je je!…
–Varen resoldre, per més que ’l fassa riure, no permetre més á llurs fillas anar á ballas.
–Y la parroquia va quedarse en dejú de censal y… Ara sí que pendré una polsada, mossen Llorens, si ’m fa ’l pler de…
–Lo que pensa vosté hauría succehit de pe á pa, si al cap de poch y després d’interposar molts empenyos, no haguessem conseguit que vingués á nostra població un doctíssim teólech, lógich de cap-de-brot y predicador de ben merescut renom, ab l’encárrech d’esborrar, desde la trona, las conseqüencias desastradas y funestas del recalcitrant sermó contra tota mena de ball, per ben enrahonat que fos.
–Ja suposo que ’l del Prat-Sech…
–Naturalment. ¡Ah!…
–¿Per qué s’esclama?
–M’ esclamo, mossen Cebriá, recordant l’anyoransa que vaig sentir de dots oratorias! Si Dèu m’ hagués concedit deslliurarme, sóls per una hora, del tartamudeig que ’m priva de predicar, la gloria de desfer l’argumentació inconsiderada del pare Benet, meva y sóls meva hauría sigut.
–¿Vol dir, mossen Llorens, que…
–Sí: jo ’m sentía ab manantials prou abundosos d’espiritual eloqüencia pera conseguir l’anhelada victoria; jo…
–Cálmis, senyor Sagristá! ¿Qué vol ferhi?
–Res: estava predisposat que fos un altre. Respectém los inescrutables designis de la Providencia, ja que l’ergull no ’ns l’ha de representar obligada á fer miracles pera satisfer nostras aspiracions, per tant llohables que in se las pogam creure.
Lo senyor Sagristá prengué nova polsada, sens convidar, aquest cop, á mossen Cebriá, y altra volta torná á batre y tráures lo polsim caigut sobre ’l pit de la sotana.
–¿De modo que la segona prédica…
–Fou en pró de las ballas, ab las salvetats degudas, produhint tan gran y poderós efecte, que no sóls va tornar á omplirse de balladors lo Prat Sech, cada dia de festa, si que ‘s reconegué ben prompte qu’ una necessitat imperiosa acabava de náxer…
–¿Quína?
–La d’utilisar altra plassa nova.
–Tant mateix axó hi fou de massa!
–Naturalment perque… perque la nova plassa… –Tinga: m’ havía descuidat de tornarlo á convidar…– Donchs, sí: hi fou de massa perque… van venir los temps de la xiuxeya, de las malas doctrinas y… ¡ay!… la nova plassa no prestá cap mena de servitut á la parroquia, estingintse seguidament l’antigua prestació y quedantnos ab la vila més balladora que may (ara es escandalós lo molt que ’s balla!) y ab la parroquia sense censal.
–Potser una nova prédica, mossen Llorens…
–¡Ay! tinch pòr que avuy en dia las novas prédicas no hi adobarían gayre res, per bonas que fossen. Aquesta vila morirá balladora com un fus.
Si n’ es de dolorós lo tenir qu’ abandonar la casa hont han comensat tantas ditxas, hont tants goigs s’han fet hermosos com las variadas flors dels testos que coronan lo pany de paret de l’exida, emboniquexen la falda d’un balcó ó l’humil cantonada d’una finestra!
Ningú ha sentida may tan amargant aquexa desgracia com la sentían la Francisca, son germá Biel (viudos una y altre) y com l’haguera provada, á ésser més gran, la María Roseta, nena de tres anys, muda de naxensa, qu’ ells se tenían afillada.
Eran masovers de la hisenda dita de “la Baga” (“Ubaga” debía anomenarse per la de castanyers qu’ al entorn tenía), y, apreciats del poble y sos voltants, havían menada la masovería per espay de llarch temps.
La família dels amos del mas s’estingí; fou aquest venut y adquirit per un hizendat de Santa Coloma de Farnés que, tan ambiciós de gloria política com desconsiderat, enviá á cercar á ‘n Biel y li intimá ’l comiat ó desahuci de la casa y terras, dias avans de Sant Joan pera que se n’ anés per tot lo Nadal vinent. Volía traspassarlas á un altre vehí del poble, qui, participant de las suas opinions políticas y afecte á sa persona, coadjuvés al triumfo electoral quan calgués, y sabía que de ’n Biel jamay ne disposaría incondicionalment. Era ’l menestral d’una mena poch flecsible, poch apta pera servir de debó en feynas y traficas d’eleccions. Ni volent llensarshi de plé á plé y ab tota sa voluntat, podría servir al vilassá senyor Tomás (axís se deya l’adquisidor de la finca) com aquest deuría voler. ¡Era tan home de bè, tan!… S’havía avesat (massa sens dupte!) á no veure ni conéxer altre mon que ’l de sa familia y de lo relacionat ab ella, y homes axís no fan per llebrers ni perdiguers electorals: la conciencia ’ls hi pesa massa y no ’ls dexa anar lleugers. Ni saben trobar rastres; ni, si ’ls troban, saben seguirlos; ni, si ’ls seguexen, saben tirarse acertadament sobre las pessas de cassa assolidas.
Resoltament: nostre bon Biel no servía pera ’l politich senyor Tomás, y aquest –ab tot y no ésser home depravat per la política, sinó sóls un de tants,– no ’s penadía gens d’haverlo despedit al cap d’una quinzena de dias de compradas casa y terras.
Prop de sis mesos havían passat ja, lo jorn en que ’l pobre Biel era tornat de vila ab l’ánima més plena, més atapahida de desconsol que de foscuria un bosch á mitja nit: la vista esgarriada, lo pas vacilant y un tremoleig sòrt en totas las fibras de son cos.
–¡Ens trauhen de casa, Francisca! Lo senyor Tomás no ha volgut desdirse del comiat! –esclamá, al arrivar, lo masover, cobert de pols, dexantse caure sentat en un tronch arrambat al porxo, mentre ‘l gos Roig, abandonada la María-Roseta, qu’ ab ell jogava, s’esqueya devant l’amo, removentse y blincantse pera donarli la benvinguda.
La Francisca rebé tan forta sensació de la nova, malgrat l’esperarla, que, pasmada y descolorida, hagué de recolzarse llarga estona en la matexa espatlla de son germá, al temps que la nena corría ansiosa á juntarse ab ells.
No podía la Francisca duptar de la certitut del terrible avís. L’ aspecte del malaventurat Biel allunyava tota réplica y fins tota observació.
Prou volía la noya rescatar al gos Roig pera continuar jogant, mes tan trist havía d’ésser el quadro, que la infelís mudeta arrencá un plor.
Lo gos ajupí ’l cap y ’s quedá guaytant á la nena com embadalit.
S’acostá la diada de desembrassar la casa y de donar l’adèu á las terras.
Aquella familia hauría de trasladarse horas lluny pera guanyarse la subsistencia en altra masovería. ¡Cap en vaga n’ hi havía ni ’n restaría per algun temps al poble!
Cada hora que passava duya com un fatal retruny. Ni fora ni dins la casa res hi havía que no escités la tristesa de germá y germana.
Durant la vetlla, en especial després dels tochs d’oració y del parenostre de las ánimas, lo desconhort era inmens y avassallador.
Lo migrat foch qu’ en la llar cremava tenyía, ab vermellosa é intermitent claror, las colradas fesomías de duas figuras casi sepulcrals. La Francisca, ab lo front caigut sobre ‘l palmell de la ma, –qual bras s’apoyava en la post que, á manera de taula, juntávas ab lo respatller del escon,– plorava de baix en baix y seguidament, estremíntseli sovint tot el cos. En Biel, lo cap descobert y abdós colzes damunt las cuxas, tenía clavats los ulls en la clapa ó bossí de foch més encés, com si n’ hagués d’exir algun sobrenatural alivi. La mudeta dormía en lo fumat bressol, igual que res succehis prop d’ella digne de llástima, y ‘l gos Roig dormitejava cargolat al peu d’aquell y badant, un cop qu’ altre, l’ull esquer, qu’ era l’únich qu’ en sa positura dexava al descobert.
Passava algun traginer de cérculs, de duelas ó de carbó; sonavan pausadament los esquellinchs y tornava á regnar un silenci á que sóls dexavan d’avenirse ’ls insidiosos grills y ’ls malencólichs gripaus, que pidolan sempre y no ’s veuhen may saciats.
La Francisca no pogué resistir tanta angunia seguida. Era la séva salut poch robusta y va caure malalta d’una febra maligna.
Llavoras la tristesa de ’n Biel, que de tant en tant s’espansionava, encara que poch, se li reconcentrá en lo més fondo y viu del esperit. Desde alashoras, ni una llágrima, ni un suspir, ni l’ombra d’un plany. –La petita María-Roseta que, sentada ó dreta á la falda de ’n Biel, rebía, de tant en tant, alguna festa, dexá d’obtenir, desde que la Francisca caigué malalta, tota mena de demostració afectuosa. Aquell l’aguantava llargas estonas, sense mirársela solzament.– Inútil afegir que ’l gos Roig fou payrat no sóls de provas, sinó fins d’ulladas d’atenció.
¡Pobra xicoteta! En va ‘s bellugava, guaytava á ’n Biel, li estirava ’ls cabells ó li acostava la punta d’un ditet al blanch dels ulls! Ell la feya estar, li retirava la ma y… continuava ensimismat. Després dexava á la pobrissona, no fent cabal de son plor de recansa, y se n’ entrava á la fosca cambra de la Francisca á esperar la vinguda del metje. L’ empostissat grunyía al pes del robust home, y ‘l gos anava seguint á n’ aquest ab la qúa baxa; s’aturava devant seu, alsava ’l llargarut morro ab espressió d’ánsia indefinible, y, no conseguint res, absolutament res, ó s’ajeya á un tocóm de cambra, ó se ’n tornava poch-á-poch y parantse sovint, sense saber per quín cap tirar ni qué ferse, com si tot li fès nosa ó com si s’aburrís de sa nulitat.
Lo metje declará que la malaltía era grave y sería llarga.
Trascorréren los dias y s’acostá Nadal, que derrama esperansas en lo cor de la gent ditxosa y neu en lo dels desgraciats.
En Biel no pogué resistir més la forsa d’un pensament criminal, y dos dias avans d’aquell que recorda la naxensa del bon Jesús, qu’ ab son alé esbargía tot sentiment rencorós, resolgué l’home insensat venjarse terriblement.
Tot just clarejava l’auba, quan en Biel se llevá, se dirigí de dret á la porta forana y exí á l’era.
Los objectes, sombrosos encara, que contemplá ab ulls esverats, varen semblarli tan sinistres com rihents li havían paregut, molt temps enrera, en hora consemblant. Lo roure qu’ estenía son rublert brancatje, produhint capas ben negras damunt las trencadas llosas del paviment; las bardissas, trayent llurs enfarfegadas tiras per sobre ’l muralló de l’era; la pallissa, ab sa tosca finestrota y ab la curta escala de ma posada á tall de puntal; la carreta, ab sas tortas estacas: –tots eran especies de monstres ó fantasmas d’infernals designis.
Prengué ’l camí de la vila, posantse á corre com esbojarrat.
Al cap d’un quart, se va seure. Respirava ab pena y ’l cor li glatía ab desusat, furiós moviment.
Passada breu estona, l’impaciencia torná á dominar á ‘n Biel y aquest va axecarse. Desde llavoras sóls caminá depressa, peró sovint se reprimía per’ aspirar ayre y més ayre, com desitjós de guardarne pèl restant camí.
¡Quín afany!… No; l’idea y la confiansa del plaher honrat no impulsa ab tanta fortalesa com lo desitj de la venjansa. Aquest sembla famolench de trobar obstacles, segur de destruhirlos pera créxer y esferahirse més ab lo goig d’haverho lograt. Quan lo pensament venjatiu fermenta, tot lo bo que tè l’home calla com espasmat, y quan aquell pensament s’es agrandit é impera, tot pensament digne apar que s’enfonzi per un sempre més!
L’ auba, franquejant lo cel, anava enrojintlo, y ‘l desditxat Biel hi clavava sovint ulladas horribles, perque aquell color no era per’ ell color de gloria sinó de sanch. Lo gel que trepitjava ‘l feya pensar en lo de mort que s’apoderaría de sa víctima; la neu, en la que cauría damunt la fossa del perseguit. N’ hi veya una gruxa, duas, tres, y… no n’ hi tenía prou. Hauría volgut que se n’ hi posessen montanyas enteras; las hi veya ja y ¡encara no ’s trobava satisfet!
Las plantas, vivificadas al regalat bes del dia, alegras ab l’esperansa de referse de la cruesa de las tenebras, merexían odi y despreci del vianant, per llur delicte: lo delicte de voler viure.
Un jovenot bouher passá cantant part-damunt lo marge del camí, y onadas de furiosa rabia s’encrespáren en l’ánima de ‘n Biel: onadas en que hauría vist gustós anegarse al pobre baylet ignocent. ¡Cantava ’l noy, mentre qu’ ell sofría tant!…
De sopte, emperó, y sentintse représ, á despit seu, vora una creu de terme, alsada sobre elevat y fexuch sosteniment de pedra, en Biel observá que duas llágrimas li rodolavan cara-avall y que seguidament un plor empenyía l’altre.
Los recorts bons, las ideas bellas, los sentiments piadosos ressucitavan talment. L’ home dexava d’ésser pitjor que fera: estava essent home cristiá. Mes ¡ay! aquella trasformació durá sóls breus instants. La fera s’arrepentí de tornar á ésser home, y, ecsecrant sos plors y sos duptes, se llensá de nou á la vía del criminal.
Arrivá á la vila de Santa Coloma de Farnés, per la banda de l’escabrosa montanya, y va dirigir los passos vers la casa del Sr. Tomás.
Pujá l’escala, girant sovint lo cap, temerós de que ’l perseguía ja algú per la perpetració d’un delicte encara no comés, y trucá á la porta del primer pis.
Ningú respongué.
Torná á picar una y duas vegadas, y no ’s va interrompre ’l silenci.
En Biel, que al segon cop de fer batre inútilment lo pica-porta, havía sentit ja un moviment d’impaciencia febril, á la tercera volta no pogué contenir sa ma dreta, y ’ls dits d’aquesta ’s claváren unglejants en l’esquerra.
La contrarietat enfellonía més y més aquella naturalesa tan suau y bona en temps normal.
Una dona saberuda y enrahonadora, qu’ habitava ‘l segon y últim pis de la casa, sortí al replá á informar á ’n Biel de que ’l duenyo era fora de vila y sa minyona de servey á plassa, hont hi estaría, de segur, moltíssima estona, per amor de festejar ab un que may acabava las ganas d’orga; que no tenía en Biel necessitat de tornar perqu’ ella sabía de cert que ’l senyor Tomaset, (la vehína era aficionadíssima als diminutius, per poch escayents que fossen,) havía anat al poble de ©, es á dir, á lo del mateix Biel; que…
Lo menestral no volgué saber més, y, regraciant á la vehína, va saltar los esgrahons de quatre en quatre, exí al carrer y torná á empendre la caminada de retorn.
Descubrí ’l campanar del poble, emblanquit encara de neu que ’s fonía; després los dos casals, grandiós l’un y solzament gran l’altre, dels dos hizendats més richs; després més casas, y, finalment, la d’ell á l’altra banda de població, y un xich allunyada d’aquesta, com filleta esquerpa que ’s separa de las altras germanas á qui contan rondallas, per reva, tres personas grans.
Avivá son pas… Malehía sos peus perque ’ls creya més infidels que may, essent axís que may havían fet tan suprem y productiu esfors.
Va penetrar al poble; lo recorregué en totas direccions, simulant la major calma per no cridar l’atenció de ningú; guaytá, devorá ab la vista, va escoltar, va indagar y sapigué, per fí, que la persona á qui cercava s’havía dirigit á sa matexa casa.
Rialla satánica contragué las faccions de ’n Biel, qui pensá:
“¡Ell mateix se ’n vé á morir á las mevas mans!… ¡Voler del infern!…”
Corrent com las malas novas va ’l desventurat vers sa casa… Ja es al pas de la porta forana… Sent la veu de son perseguit; puja, entra y… ¡Providencia divina! Troba al vilassá abrassant y besant á la María-Roseta, que plora y riu alhora al véurers tan festejada per qui no coneix. En Biel s’atura com reprimit per celestial influencia; lo senyor Tomás repara en ell; s’alsa, y, ab la noyeta en brassos, s’agenolla, derramant llágrima viva, devant del soptat pagés.
–¡Perdonéume, Biel! ¡Sou un ángel… Lo comiat se torna donació: aquesta casa es vostra! M’ heu criat una filla á qui tant he anyorat y estimo… Vostra germana, que Dèu fará vagi per bé, ha obert els meus ulls,… y aquesta medalleta de Montserrat que porta la nena…
Lo plor no dexá continuar al afortunat pare.