En Biel, efectivament, havía treta del hospici la noya quan era criatura de pochs mesos. La Francisca la criá, els dos germans se l’afillaren, y res hauría pogut emportársela de llur poder: res… llevat un pare amant y arrepentit; pare que ¡trist d’ell! jamay pogué sentirse anomenar tal per sa filla, puix aquesta visqué y morí completament muda.
L’ advocat de peu de marge No sé qué ’m pagaría de que ’l vejesseu tan clarament com lo veu ma memoria, durant l’entrada de fosch d’un dissapte ó de qualsevol altra vigilia de dia festiu, al pas de la porta del Hostal del Pámpol, sentat en l’única cadira que té l’establiment y recolzat en la paret, formant ab aquesta y ab lo plá de terra un triángul, sota de qual trassat, y al entorn, hi espellucan un ánech tendre, duas polletas y un gallot escarransit que las protegeix.
Lo veuríau amanyagant lo gat ros, que li dú molta voluntat, y dominant lo xich aplech en que hi figuran (uns sentats al banch, altres mitj ajeguts á la llinda ó damunt la fullaraca del entrant, y sóls un de dret accidentalment) la matexa hostalera més grassa y vermellota de lo que la lley de Dèu mana; lo traginer y son regatxot, (padrastre y fillastre) fent pa y beure… es á dir, beure y pa; lo guarda-bosch, rabassut y farreny, calant la pipa y xuclant, sense tráures may d’un costat de boca ‘l flamant canó de canya; lo mestre de casas del vehinat, musich de sequé, devegadas, (que may ha sapigut qué son solfas, ni ’l paga la fadrinalla pera que ’n pogués apendre encara que ’s tragués vint anys de sobre); lo cosí-germá del hostaler, cap visible ara de la familia –per tal de que l’amo es á vila á provehir y no tornará fins l’endemá dematí,– que ’s dóna més fums dels qu’ á dreta lley li pertocarían; lo sogre del cabo de civils, acantonats en la població á causa d’ésser propera del camí-ral, y varis més circunstants, sens altre mérit ni distintiu que ’l d’una escandalosa bona fe.
Vos repetesch que m’ agradaría d’alló més que ’l vejesseu al típich advocat de peu de marge, ab sa catxutxa de negociant de bestiar, sos ullets de fura manyaga, sas curtíssimas patilletas, ó sía polseras, espessas y crespadas com sos intents; llarch, magre, castigat de verola, negrós de dents, una gran verruga al replá de la galta esquerra, viu, bellugadís, xerrayre y regatejant sas rialletas com tot home de suposició.
Veuríau ab quína prossopeya trau dels dos inferns de sa jupa de color de castanya borda, plechs de papers llarchs y curts, més ó ménos esgroguehits y grexosos, peró convenientment agermanats sota lligams formant creus; ab quína gravetat los trau y torna á aconduhir, despreciant, ab olímpica compassió, ’ls avisos dels parroquians que li advertexen que se li barrejarán y confondrán aquells documents; ab quína destresa se ’ls coloca sobre ’ls genolls ó als llabis y ’ls torna als inferns, trayent avans, d’un d’estos, la indispensable cartera, pansida, botaruda y lligada, ab beta negra, pèl mitj.
L’ advocat de peu de marge ab prou feynas sab de lletra, pero ’n té més de menuda que set breviaris plegats. Va y vé de vila y de ciutat, á peu, (las espardenyas posadas y ’ls borceguins rossos dintre un mocador, penjant del bastó, á l’esquena per únich equipatje,) ab la matexa facilitat que van y venen sos clients “del tros” vull dir de la travallada al camp, al bosch ó á la vinya, y axó que la vila es cinch horetas lluny y set de las del diable la ciutat.
Coneix pocas lleys –per terceras y quartas personas, s’enten,– y més en lo que tenen de burlables que de justas; peró coneix, en cambi, més advocats de debó y més procuradors y notaris y agents de negocis, qu’ un foch no cremaría.
He dit que per únich equipatje porta ’l calsat de cuyro dins lo mocador, y he faltat á la veritat dihentho d’un modo absolut. Més de quatre son los dias en que dú, altrement, un parell de perdius, un conill y fins alguna llebrota, destinats á curials gurmants ó á escribents de probada influencia en la llestesa de la tramitació ó en cosa més important, si ménos digne de retráures.
¿Voldréu ara saber cóm se diu? Los jutjes honrats li deyan ahir llagosta dels camps encarregats á llur protecció, tant per sa dolentería com per la feyna que ‘ls hi donava: avuy deuhen dirli philoxera vastatrix, perqu’ es calificatiu d’actualitat, y perque dir las calamitats en llatí fa més jutje. Los advocats de bè l’anomenan mala sombra, y se ‘n defugen tant com poden, sense que pugan may tant com volen, perque las malas sombras se troban sense buscarlas y son més temibles de lo que semblan, valdament se tracti d’advocats de bè; los quals, si no han de morirse de fam, no sempre poden triarse la parroquia, ni usar d’una severitat massa escrupulosa ab la gent, per tanta que n’ esmarsin ab la qualitat moral dels negocis. Los lletrats, procuradors y demés curials de la mánega ampla, retribuhits ja en diner ja en las especies venatorias avans indicadas, y á voltas ab oli, ví ó altres productes de la terra, li diuhen suplement de negocis bons, y, com á tal, no sóls no ’l desdenyan, sinó que procuran atráuressel, sobre tot en temporadas críticas, permetentli certas llibertats d’entrada als despaigs, de llenguatje en la conversa, de remanament de papers, de llargaria y pesantor en las consultas, que no consentirían ó consenten á molts altres concurrents. Jo, per no ésser més cruel que jutjes y advocats de bè, me contentaré ab calificarlo de… plaga de la parroquia.
¿N’ es la primera? ¿La segona? ¿La tercera? ¿Quína? Parroquias y parroquias hi há, y ell es… segons ellas. Com tota malaltía, castiga més fort ó més fluix segons las complecsions en qué recau.
Acabo de compararlo ab una malaltía, y axó ’m porta á l’atenuament de la plagasitat que representa ’l jurisconsult de peu de marge. Hi há malaltías que regeneran definitivament certas naturalesas, é hi há advocats de peu de marge que definitivament regeneran certas poblacions rurals. ¿Cóm? Axeribintlas, espavilantlas.
La en que ’us he presentat mon héroe era una d’aquestas: necessitava ésser axeribida, malgrat la poca distancia que la separava de la carretera, y nostre advocat margenal cumplía sa missió admirablement.
Tots ó la gran majoría dels concurrents al Hostal del Pámpol, y admiradors de nostre subjecte, tenían en mans d’aquest encárrechs més ó ménos granats.
Seguint lo mateix orde ab que vos los he enumerat, diré que l’hostalera li devía una componienda ó arretglo del plet seguit per ella contra un seu germá, en demanda de suplement de llegítima per manifesta lesió ulta midirium (com deya enfáticament l’advocat rural, malmetent la locució forense,) ó per engany de mitjas, com vulgarment s’anomena. Semblant tranzició, que, á dreta lley, no debía acceptar l’interessada, fou per aquesta admesa ab alegría, y una sola visita als advocats de part y altre, valgué al de peu de marge una dobla de quatre en pessa, gens sospitosa ni gens curta.
Lo traginer li tenía encarregada la defensa d’un dret de rabassa morta, que de tant mort tufejava talment, peró… peró l’advocat rural se cobrava ab algun mallal d’oli, com si aquell dret á favor del traginer fos més viu que cap passarell cantant.
En quant al guarda-bosch, ja eran figas d’altre paner. Pretenía de nostre advocat una influencia prou forta pera traure de la presó á un germá de la séva dona, qui, de resultas d’haverse embolicat ab faldillas, (¡ben diferent del guarda, com hi há mon!) estava jayent en un calabosso. Los dias anavan passant; lo pres no exía; peró, com l’advocat li havía dit que, á no ésser ell, n’ hi tindría per anys, lo guarda-bosch s’ho temía y s’ho creya, á pesar de que una vegada que ’n parlá al amo ne va rébrer algunas confiansas. Ell se refiava més que del amo y que dels dictats de sa rahó natural, de la upanió del encarregat ó agent popular.
Finalment, lo mestre-de-casas y ‘l cosí del hostaler també confiavan en la vivor y llestesa de nostre advocat, l’un per divorciarse de la dona y l’altre per tirarse damunt la pessa de terra d’un honrat peró desgraciadíssim menestral, (no concurrent jamay al Hostal del Pámpol, ni á cap altre) á quí ’l tal cosí havía dexat diners secretament y sens’escriptura pública, peró á un interés crescudíssim capás d’ofegar á un brau, quant més á un pobr’ home.
L’ únich dels personatjes citats que ’s rezelava un bon xich, per instigació del seu gendre, era ’l sogre del cabo de civils.
La nit comensá á venir, y ’ls circunstants anaren retirantse, satisfets de las esplicacions donadas á tots y á cada hú d’ells per l’advocat rural: esplicacions ab salsa de llatí malparlat, de rústega brometa, y de consideracions políticas y socials, ó bè adotzenadas ó bè atrevidas sense solta, mes al alcans del aplech d’aquellas mansas inteligencias.
Y nostre jurisconsult de peu de marge se ’n aná, com de costum, á dormir, després de menjar, beure, riure, dropejar y fer tabola á la salut de sos clients.
L’ hostalera li hauría fet una capella, á ésser major ó menor de lo qu’ era sa relligiositat.
A falta de capella li feu… més de quatre abrassadas sense malicia (devant del marit) per la parroquia que li menava, y més de quatre presents, comensant per l’ánech, quan fou una mica gros, y acabant per un marranet.
Era ’l pobre mendicant “Ramon dels barrets” beneyt de naxensa y tan lleig com normalment inofensiu.
Tenía jo de dotze á catorze anys, quan ell venía, un cop per setmana á lo ménos, al poble d’aquell oncle meu pagés, qual digne esperit he retret en alguna de mas precedents relacions.
Li deyam en “Ramon dels barrets”, tant los noys com las personas grans del poble, perque la sèva manía dominant era la de portar sobre ‘l cap, ficats un dintre l’altre, á tall d’embuts, barrets alts y més barrets. Vos he indicat, altrement, qu’ era lleig, y ara afegiré qu’ ho era tant, que difícilment pot concebirse combinació més deplorable d’ulls macilents y perduts sota un pellatje negrós y arrugat; nas formidable, malencólicament abatut sobre uns llabis tantost invisibles, de tant prims, y orellas blincadas, tan blincadas cap-endevant com si ‘s morissen de son. En aquell temps, que diu que ’ls homes creyan en la eczistencia sobrenatural de set Gracias, veyent á n’ el pobre Ramon haurían hagut de creure, ab més rahó, en lo fatal poder de set Desgracias juntas. Barrets abonyegats al cim, segons ja he indicat; gran morral sota la botaruda esquena y penjant á un costat; camas tortas y mal vestidas; peus descalsos; llarguíssim plansó á la ma, portat á estil de bordó de pelegrí: véusel aquí de cap á peus.
Ara ‘m toca provar qu’ era inofensiu.
Per dotzenas podría contarvos las trapacerías que li feya la mala generació dels pobles; desde ’l dirli fástichs y burlarse del seu posat, fins á l’apedregarli ’ls barrets, espantarlo, imitant lo lladrar dels gossos, –que li feyan una pòr de mil diables,– ruxarlo ab aigua, y, en épocas de bona anyada, ab vi y tot, quan ell ne demanava més, després de béuressen un bon plat d’aquells tant fondos que tenen pintat un aucell groch de llargas urpas.
Tot y ab axó; tot y ab que ‘l pobre Ramon no ’s feya benvoler per sa netedat, ni per sa continencia en lo beure ví, ó qualsevol aigua que vinejés un xich; tot y ab que una vegada, passant per prop d’un regueró hont s’hi banyavan las tórias d’un cep, ell va posarse á beure esclamant satisfet: “qualsevol begui aigua”; tot y ab qu’ era capás d’estar polsant un dia seguit, si durant ell li haguessen donat tabaco de qualsevulla especie, qu’ ell cuytava prou á ferlo polsable; tot y ab axó, dich, jo esperava ansiós la sèva passada per la masía, com la esperava igualment una de las mevas cosinas, que tenía per cor un niu de privilegiats sentiments. Mes no confonguéu, com sembla qu’ acabi de confondre jo, ab semblant cita: jo esperava la vinguda del beneyt Ramon, ab preferencia á la dels altres molts pobres que passavan á demanar y conseguir almoyna, mogut per curiositat de xicot, més que per compassió veritable, mentre que ma bona y bella cosina, que contava catorze ó quinze anys, (aventatjantme, per tant, sóls de dos ó tres), desitjava l’arrivada d’aquell pobre més per compassió que per curiositat.
Las moltas bromas de que sabíam havía sigut objecte, y, recientment, una de terrible, acabavan de fer qu’ á ma cosina li inspirés estraordinaria llástima, é interés gran á mí.
Figuréuvos si n’ era de terrible la broma que acabava de sufrir el pobre beneyt, en l’época á que ’s referexen mos recorts.
Arrivá, un vespre, á certa casa menestrala del poble de ©, (poble de batussers, vehí del nostre, al que sempre donava qué fer, en diadas d’aplech, per las ganas de mourhi brega), y demaná aculliment pera passarhi la nit. Justament s’havía mort, horas avans, lo mosso vell ab qui ‘ls amos solían fer dormir á ’n Ramon, y ’l cadáver se trobava, cobert, en lo rústech llit de quatre posts. Ningú va avisarho á ’n Ramon, ans al contrari, li digué la gent de la casa que ’l mosso s’havía hagut de ficar al llit per no trobarse gayre bé, y ’l pobre beneyt, á l’hora convenient, va pujar á la cambrota del mosso finat, duhent sóls un llum de mala mort que, com de costum, li feren dexar al corredor, alegant lo temor de que calés foch. S’ajagué; sobre la márfega en que ’l difunt estava, y, rendit per la son y confiat, s’adormí com un beneyt qu’ era. L’ endemá, ningú avisá al fuster, al anar á pendre mida del cadáver pera ferli la caxa; lo fuster penetrá á la cambra, distretament y sens cap rezel, mentre dormía encara ‘n Ramon; s’acostá al llit, destapá y… ¡podéu contar quín esglay lo sèu, al veure, de sopte, remóures una persona qu’ ell va creure era ’l difunt! Llensant los arreus, se posá á fugir, mentre que ’n Ramon, despertat y adonantse del mort, á son costat, possehit de tant ó més esglay que ’l fuster, sense vestirse ni res, arrencá correguda vers l’escala, acabant d’espantar al últim. ¡Pobre beneyt! No bè fou baix, alarmats los gossos y eccitats per aquella estranya y descomposta figura, comensaren á guissar frenétichs entorn d’ell, obligantlo á enfilarse damunt d’un enderroch y á fer suprems esforsos pera deslliurarse de la esvalotada canilla.
Sustos de semblant mena sempre dexan rastre, y ’l beneyt Ramon, en lo temps á que ’m referexo, s’havía tornat més espantadís que may. Al sentir parlar de morts, tremolava, y un lladruch de gos lo posava fora de sí. ¡No ’us dich res de quan los cans lo perseguían de debó! Perdía ’l mon de veure, y ’s quedava ab febra quí sab los dias.
A més de ‘n Ramon, se dexava veure periódicament, á la masía, en demanda també de caritat, una dona poch ménos beneyta qu’ ell, á qui anomenavam la Quela, per tal de que ’l seu veritable nom era ’l de Miquela. Mes dech consignar, totseguit, que la beneytería de la infelís dona no era, certament, semblant á la de ’n Ramon, puix ni tenía cap passió pèls mocadors del cap ó per las caputxas, (lo que hauría equivalgut á la déria de ’n Ramon pèls barrets), ni bevía ví, ni s’espantava perque ’ls gossos lladressen ó perque se li parlés de morts.
La beneyta Quela se las enfilava per altres cantons: li agradava riure, cantar, fent la samayre, ab uns sams á la ma, y ballar á tothora, (molts cops en perjudici del sentiment del pudor, que la gent de seny havía d’imposarli á la forsa, sinó de grat); li agradava havérselas de tot; menjar fruyta verda; colocarse sobre las orellas penjolls de maduxas, de cireras y fins de prunas y peras; fer grans saludos á tothom, com més pobre més, y, finalment, li agradava que no li parlessen may de que feya ó faría mal temps. L’ idea del mal temps la encenía com una pólvora.
Respecte á sa figura, no hauría sigut gens antipática, á poderse prescindir de la dexadesa ab que duya las prendas de roba: dexadesa que donava molt qué fer á la bondadosa cosina meva, sempre que la Quela ’s dexava veure de nosaltres.
La desventurada dona contaría uns trenta anys, y aparentava tenirne més de quaranta. Molt colrada pèl sol y molt blanquinosa ja de cabells, sas fesomías estavan tan maltractadas com la primitiva forsa y puresa de sa veu, y eran sos moviments faltats de natural vivor y renyits ab tot pensament y fí de boniquesa y de complacencia.
Una circunstancia, empero, feya estimable á la pobra beneyta: sa passió per las criaturas de bolquer, las quals moltas vegadas se li havían de traure de prop, á fí de que no las malogrés ab festas eccesivament carinyosas y espresivas.
Com de fet: veyentse devant una criatureta embolcada, hauríau observat que ’ls ulls de la beneyta, negres y espayosos, se dilatavan; que se li movían els llabis, mostrant, al obrirse desmesuradament, no sóls las duas rengleras de dentat apretantse joyosas, sinó fins las genivas y tot: gesticulació que donava al rostre de la infortunada Quela un aspecte dels més estranys y alhora atrayents per son franch y poderosíssim esclat.
Fou lo cas, donchs, que certa tarde li va passar per la barretina al bulliciós y endiastrat viudo Gasparot de ca ’n Parra, (que s’havía malmés casi tot lo del seu en francatxelas,) divertirse y plaguejar á costa del beneyt Ramon y de la beneyta Quela.
¿Quína te se ’n pensá? Devant d’una munió de jovent, plaga com ell, lográ fer comparéxer las duas víctimas.
Era cap al tart d’un dissapte de primavera y tothom estava d’orga perque havía plegat de travallar.
–Feste ensá, Quela… Vina assí, Ramon.
Los beneyts s’hi acostaren ab algun rezel, á pesar de que ’ls havía donat ell, d’avansada, algun diner per inspirárloshi confiansa.
–¿May diríau que só pensat?
–¿Qué? –feren los dos interrogats casi simultáneament.
–¡Casarvos! –respongué ’n Gasparot.
Tota la reunió esclafí en grossa rialla.
En Ramon va pegar un salt tan gran, que poch se n’ hi faltá per caure. La Quela, en cambi, va posarse á picar de mans y á saltar y ballar y á fer deu mil muecas. Després comensá á donar cops de mans, alsant molt els brassos, damunt los barrets de ’n Ramon, tirántloshi per aquí-enllá y cridant:
–Sí, sí; ja está dit!… Gasparot, fes de senyor Rector;… que ’ns casi desseguida… Demá tindré una criatureta y no la dexaré ferse gran… Si creix, tacó de llenya!… Jo no ’u vull que crexis, totxassa! Haurías de captar… Val més que ’t quedis sempre petita… petita… Més petita encara!… ¡Més!… ¡Axís, axís!… ¡Oooh!… Guaytéula la menta d’olor!… ¡Ooooh!…
Ja podéu pensar que, si ningú hagués contingut al beneyt, al véures maltractar en sos barrets per la Quela, no hauría dexat parlar tant á n’ aquesta: l’haguera bofetejada y bastonejada de mala manera.
A falta de semblant desfogament, lo pobre Ramon va espansionarse dexant sortir de sa boca una desordenada professó d’insults contra la beneyta.
Seguidament, li doná per braholar ab furia, com si li estiressen los cabells:
–No vull gossos!… No vull gossos!… Donéume ví… Més val per’ mí que pèls morts y pèls gossos!
–Cálmat, Ramonatxo! –li digué ‘n Gasparot, volent tornarlo á tanta rahó com fos possible.– Ningú t’ parla de gossos ni de morts: totxás, més que totxás! Lo que volém es que ’t casis ab la Quela.
–Més m’ estimo que ’m donguéu un barret alt, ben alt… Un com el campanar, que fassi cría y que covi als que tinch… Omplíume un barret de mam bo y… si no me ’l acabo, perdo… ho perdo tot:… els barrets nó, ¡ey!…
–Tralará, la! Rúuuhá! –cridava la beneyta, saltant y ballant á la desbaratada, mentre ‘n Ramon parlava, á glops, lo qu’ heu llegit, y ’l concurs reya que més reya com si fos més beneyt que ’ls beneyts de debó.
–Bè: ¿qué ’ls casas ó no, Gasparot? –insinuá un dels feligresos, gran jogador d’escambrilla, peró més endeutat que cap govern.
–Sí, sí, sí; que ’ls casi! –esclamáren los altres toca-sardanas.
–¡Apa! Donéuvos la ma.
–¡Jo no; jo no! –digué ’n Ramon, volent escapar y trobantse impedit de sos moviments per la gent que ’s posá més compacta, avansant bona cosa.
La Quela seguía rihent y picant de mans com si li haguessen donat alegroys.
–A encaxar de mans desseguida, Ramon!… Després faréu una estona de brasset y vindréu á sopar ab mí…
En Ramon s’agenollá á terra, fent descansar son cos sobre ’ls talons dels peus y disposat á no móures d’aquella positura.
Llavoras en Gasparot, ab ajuda principal del qu’ havía feta la pregunta, agafaren, per sota las axellas, al beneyt, disposantse á axecarlo y casarlo per forsa.
A terme haurían dut semblant facecia, si no haguessen aparegut, en aquell instant, mon oncle y ma cosina que se n’ anavan cap al Regadiu. Lo primer reptá al jovent: la segona s’afanyá á mostrar, com sempre, sa pietat envers los pobres beneyts.
Lo meu oncle contava ab justíssim ascendent sobre ‘l poble, degut á sa inteligencia y á sa cristiana bondat, may fallida. Ma cosineta… ja ’us ho he dit avans: tenía per cor un niu de privilegiats sentiments. –No m’ enlluherna l’afecció de parentiu ni la d’amistat, que me ’ls fa y me ’ls fará tota la vida recordar ab lo més dolcíssim enterniment.
La brena (Popular) Se trobaren, vora ’l riu Fluviá, tres sobrhumanas donzellas d’ayre pagesench.
La tarde tenía estesas sas alas de llum sobre ’ls faigs y pollancres, mes l’espessor d’estos arbres sóls dexava penetrar alguns raigs, que feyan xicas tacas de tebia y bellugosa claror damunt la terra.
Algunas fullas se movían enlayre y sobre l’herba, ab la suavitat que ’s mouhen los pensaments bonichs, mentre ’ls aucells se demanavan á coblas lo cóm va y cóm vè, engrescantse ’ls uns ab lo benestar y animació dels altres. (Algunas parellas s’ho demanavan massa baxet pera sentirlas ningú.)
Una de las tres donzellas anava vestida de color primaveral, eczalant, com la floresta, al exir l’astre del dia, suavíssim parfum y fent reviure las flors hont las plantas posava.
L’ altra duya un vestit blau com la serena. Somréyanli ‘ls llabis, y brillávanli ’ls ulls ab la blaníssima claror de la lluna qu’ envía al cor afanys tan dolsos de vida celestial.
Finalment, la tercera portava un vestit rogench com lo cel al vesprejar, y, ab ulls incerts y pudorosos, mirava ‘ls caps-de-brots qu’ encatifavan la terra.
En regaladíssima ubaga prengueren estatge, després de cullidas flors triadas y fruytas d’or.
Y digué la primera:
–Alegráuvos, germanas: jo só l’Esperansa.
La segona donzella li besá ’l front y la tercera somrigué.
Se deyan Amor y Vergonya.
–Escoltéu, amigas mevas: –proseguí– regalémnos ab la fruyta, parant taula ab las flors qu’ havem aplegadas.
Finida la brena, vesprejava.
Se donaren las donzellas un bes á cada galta y ’s despediren.
–Pera celebrar l’aniversari de nostra trobada, tornarém á véurens; –insinuá l’Esperansa.
–De bon grat; –parlá l’Amor.
–Sí; –digué la Vergonya;– y no ’us canséu d’estimarme, companyonas mevas, perque ¡ay de vosaltras, si no tornavau á trobarme may més!
Casats de fresch Me fa gran plaher presentarvos á l’Esperanseta y al seu home Genís, fills de bonas casas terratinentas, joves y casats anit ab la mellor voluntat de part y altra y á molta y vivíssima satisfacció de las respectivas familias.
Vos els faig conéxer en la matinada d’un diumenje del mes de mars y en lo moment d’exir de la casa del nuvi per’ anársen á visitar la de la nuvia: més gojosos que cap estiu.
La masía es distant un quart del petit vilatje en qu’ está afincat en Genís.
Lo temps no está massa, massa segur; peró, per més que l’espós ha sigut de parer d’endúrsen parayguas, ha desistit del pensament per deferencia á sa esposa.
–¡Per mi ray!… Si tu te n’ aconsolas, amoreta meva, jo altre tant; –ha fet abrassant á l’Esperanseta y picantli suaument l’esquena ab lo palmell de la ma.
–¡Bè será molt, home, que no poguém arrivar á casa! Quan hi siguém, que ploga tant com vulga. Ja sabs que tu no hi tens massa bon cop d’ull, fillet, en axó d’endevinar lo temps qu’ ha de venir. Ja sabs que l’avi de casa sempre fa bulla ab las tevas ditas; –ha respost ella, respallant l’armilla, posada ja, del seu Genís.
–Axó sí: peró… noya, mars marseja, y avuy…
–Avuy deurá ésser com altras vegadas. Ja ho veurás.
Com qu’ es lo primer dia d’exir á la vergonya, l’Esperanseta recalca son bras en lo de son marit, ben ferm, per cert, y… es tant com natural: voldría no trobar á ningú.
¡Quín desitj més contrariat! No bè son á l’era, la nuvia, per tant qu’ abaxi ‘ls seus ullets blaus ab un punt de vert clar, ha d’adonarse de tres ó quatre aplechs de curiosas, algunas d’ellas estiradas de las faldillas per bordegassots carregats de son, y ha de reparar en més de tres curiosos dispostos á guaytar ficsament, á xiuxiuhejar entr’ ells sense descortesía y, per tant, ab llibertat complerta.
No hi ha valgut el matinejar. La curiositat es sempre més matinera que ’ls que la temen.
La ditxosa parella, no obstant, avansa y saluda á la gent, cuytant després á caminar. L’ Esperanseta ‘s posa roja,… roja que sembla que las galtas se li van á encendre. La matexa prèssa fa qu’ ensopegui una mica al empendre ’l caminal que dona á la Plassa y seguidament á fora. S’ha entregirat poch ó molt un peu, y camina ab certa pena, lo que no li impideix rebre, ab mitja rialla, los “que Deu los hi doni tota la sort del mon,” y “per molts anys sigan nuvis,” de la gent més espansiva y caracterisada; ni li priva de correspondre ab pessas de dos, confits y ramells de festas y manyaguerías, á la quitxalleta cumplimentosa que ’s posa devant y pèls costats d’ella y son espós.
Las parellas de fadrinas son las qu’ están més d’enhorabona ab l’espectacle dels dos casats de nou. Veuríau que la que no tomba ’l cap, quan han passat aquells, y no ’s pot contenir de fer, –la cara frech-á-frech de sas companyeras,– observacions y rialletas avans de que ’ls nuvis hajan desaparegut, s’atansa, ab mal dissimulada curiositat, al marge del camí y procura ferse venir bè ’l reposar pera no perdre cap punt ni coma.
Quan los nuvis han passat, ¡alló es aumentarse las collas y parlar totas al plegat, competint las mossas en quina sabrá esplicarshi més! ¡D’ alló se ‘n diu alabar y desalabar, cusir y rellar al matex temps! ¡D’ alló se ’n diu ésser donas, com hi há un xay!
–Ell m’ agrada més qu’ ella; –afirma una, tirantse enrera ’l mocador del cap.
–Cuidado, tu! –esclama l’altra ab veu d’espinguet.
–Ben diferenta de mí. El trobo massa presumit; –observa una tercera.
–Es el seu posat; –afegeix la de més enllá.
–Bè, axó sí… Es el seu avi fet y pastat.
–Vaja, no diheu: qu’ ella sembla que toca ab un dit al cel.
–En substancia, més bell partit podía fer, si hagués cregut á la sèva madrastra.
–Trobo que no s’ha sabut vestir massa bè.
–May hi deu haver vestit gayre, gayre.
–Massa estarrufadassa! Sembla que duga marinyach.
–¡Com que ja de sí es tan grossa!
–D’ altras n’ hi há que ho son més y no ’u semblan tant.
–Las arrecadas son lo que més m’ ha agradat. De bona gana li ’n pendría, sense regatejar, unas d’igualas… si me las donés de franch: ¡ey!
–Ja, ja ja!
–Sempre serás una plagota.
–Donchs á mí ‘m faría més pessa la soguilla. D’ arrecadas ja me ‘n tindré y no las hi barataría ni que m’ hi posés tornas.
–Lo mocador del coll sí que no li escau gota.
–Si res no t’ escau,… pósat el blau.
–No: més aviat tirava á verdelós.
–Y com qu’ ella es moreneta!…
–Bè: digueu lo que volgueu: –fa una viudeta qu’ encara no havía badat boca;– ella es guapassa com ho era la sèva mare: té aquella matexa abundó de cabells castanys, que Deu n’ hi dó, (y ja veyeu que no parlo per mí, que ‘ls tinch ben rossos); els seus matexos ulls petits peró que no saben qué ferse de tanta vivesa, perque ’n tenen per vendre; té ’l mateix tirat de fesomías que fan de bon mirar, y té la matexa bona mena de riure y ’l matex posat. Que si es un xiquet massa grossa y que si no vesteix tan bè com aquella y l’altra, valdrá més que ho dexém corre. Ella que sábia, si acontenta al seu marit qu’ es tot un galant home.
–Li trobas perque s’assembla al que Nostre Senyor te se ’n va emportar.
–Potser sí… Deu l’haja perdonat!… Cert á fe, m’ hi ha fet pensar. Ja podrá estar ben contenta ella si se li retira en tot.
Duas llágrimas, apuntantli als ulls, humitejan los de la bona viudeta, y desde llavoras la conversa ’s fa casi enterament favorable pera ’ls nuvis.
Durant l’apuntada conversa, l’Esperanseta y ’n Genís han exit fora de vilatje y caminan per una vía estreta, que per un costat tè un vessant poblat de vinya y oliverar, en profitosa barreja, y per l’altre, ampla fondalada atapahida de brancatje en que hi canta ’l vent fresch que s’ha comensat á girar.
L’ espós tenía rahó. S’acosta una ruxada. Un cap de núvol negrós va dominant l’espay empenyent la claror tota á una banda limitada.
–¿Ho veus, Esperanseta? ¿Ho veus, amor meva?… Ara que som á mitjan camí tenim ja tantost la pluja damunt.
–¿Vols dir, Genís?
–Ben segur! y qu’ hem de cuytar… Ja no podém tornar enrera… Hem d’arrivar á ca teva…
Los hi falta encara, per’ esserhi, un bon tirat de pedra, quan se posa á caure una espessa y fortíssima gotellada. Corren… La pobra Esperanseta, débil de sí, per més que no ’u sembli molt, y debilitada pèl mateix avergonyiment, no pot anar depressa. Son marit la pren en brassos, desenganyat de trobar protecció sota cap arbre, y axís arrivan á casa d’ella. Avans d’arrivarhi, observan, á sota ’l porxo y darrera ’ls vidres del balcó, la familia somrihent. Axís que hi son, lo primer saludo del avi es dírloshi, tabolejant:
–Aném! Ara sí que sou ben casats de fresch.
Lo saludador Endemés, amich Pons, ha resultat certa la noticia que vareu confiarme. M’ he procurat més antecedents y circunstancias del cas, interessat per l’assumpto, y ara sabréu lo que n’ he tret.
Resulta que ’l poble no me l’han volgut dir, peró que pot ésser qualsevol de Catalunya perque, casi sens escepció, en tots se creu ab l’eficacia curativa y sobrenatural del saludador: d’aquest sér humá privilegiat que va náxer al punt de la mitja nit de Nadal ó del Dijous Sant y que tè una creu al mitj de la volta del paladar.
Resulta que no hem de burlarnos nosaltres, ciutadans, de semblant privilegi curatiu, perque cada dia veyem anunciat pèls diaris un grapat de medecinas saludadoras, que servexen pera un catálech llarguíssim de malaltías, y que, tanta es la insistencia dels anuncis, qu’ á la fí arrivem á creurhi tots ó poch se n’ hi falta.
Resulta, ademés, que ‘l saludador en qüestió, era un minyó de llarga malicia, una mica vagamundot, y un’ altra mica més amich dels bons talls; alt, prim, bastant faltat de pel á la cara, lleig de tota ella ménos dels ulls, que podían ben calificarse de malsaguanyats per éll. Son ofici ’l de sastre ó ’l de matalasser, segons las temporadas; sa instrucció nula; son parlar manyagoy y un si es ó no es parpizot.
Resulta que, més qu’ éll, eran la sèva avia paterna y una sèva tia las que li havían proporcionat l’anomenada, tant mogudas per l’ambició de gloria miraculosa en sa familia, com per la més inferior de rebre y assaborir alguns presents.
Resulta que ’l tal saludador nadalench se diferenciava dels científichs que se ’ns anuncían per periódichs, ab lletras d’un través de dit, y per cantonadas, ab lletras de tres ó quatre travessos de ma, en que no ficsava sa remuneració, sinó que la dexava al bon judici de sos clients, pobres ó poch acomodats en llur gran majoría.
Y resulta, finalment, qu’ axís com molts dels saludadors facultatius de las grans ciutats arrivan á enriquirse, éll no passá may de petit menestral sens altre patrimoni qu’ un hort de mitja vessana y una casa que Dèu n’ hi doret.
Com sabéu ja, va arrivar al poble á passarhi una quinzena certa familia barcelonina composta esclusivament de donas: una viuda y duas fillas sèvas.
La viuda ho era d’un industrial que morí acaudalat, riquíssim, á pesar d’ésser un babau de primera forsa, com ho demostrava ab los inverossímils disbarats que deya en qualsevol conversa, per insignificant que sigués. Qué!, –esclamará un lógich,– ¿tan babau y tan rich?… Amich Pons: ¿rihémnos dels lógichs, ja que no fan progressar la ciencia en vista de la molta gent qu’ á Barcelona, com á Cuba, com á tantas parts, s’ha enriquit justament perque l’instrucció no li ha feta cap mica de nosa? Si: rihémnos de tan estupenda candidesa.
Tornanthi: la senyora donya Ancalita (axís se feya anomenar) y sas duas fillas, de tretze y de setze anys, respectivament, varen instalarse en la casa propia que, á poca distancia de la massa de població, y prop de la font, qual aigua provava molt al difunt marit, aquest se feu edificar.
Las duas noyas eran un trasllat vivent de totas las imperfeccions de sa mare. De mena menuda com ella; com ella malagradosas; com ella impresionables y egoistas fins més enllá de tota ponderació. Com ella y més que ’ls ignorants pagesos del poble, carregadas de fé en lo saludador.
La població, obrant á la manera de molts fills que no respectan sinó que temen als pares, per l’eccessíu rigor qu’ estos hi emplean, no las respectava, peró las temía per una rahó que val per totas: per que tenían diners y s’ho feyan valdre. En efecte: lo cunyat de donya Ancalita era un soberá indirecte del poble, y la pór del tal cunyat, home relacionat é influyent com un diable, capás de ferho anar tot en renou, tant per lo que respecta á la vida política com á l’administrativa del municipi, era lo qu’ estemordía á la gent.
De la regla general, empero, se diferenciavan un home y una bestia: lo barber y un gosset-cadell d’aquest.
Lo barber las hi duya votada á las senyoras, nó precisament perque ellas, en sa qualitat de donas, no li podían proporcionar feyna (quelcóm hi debía haver d’axó), sinó perque, naturalment, li feyan “tif-taf,” segons auténtica espressió del Fígaro rural. Lo tal barber havía sigut miquelet, havía corregut la tuna, havía estat, anys enrera, á Barcelona, y tenía presas las filiacions d’una gran munió de donas ricas comparables á las de que ’us parlo.
–Jo no tinch pels á la llengua, –deya als parroquians,– perque ningú m’ ho perdonaría que n’ hi tingués, essent barber com só, y ‘m quedaría sense parroquia. Jo haig de dir lo que hi há, y lo que hi há es qu’ aquellas tres donas fan una trinitat ben galdosa, com hi há un peix! Si tenen més que sopin dos cops, peró que no vingan á fer per aquí aquellas ganyotas de disgustadas y fastigosas. Si res las hi fa pessa, que toquin el dos, que menos nos en fan ellas á nosaltres. ¡Ah! si no fos el cunyat que ’ns té ’l peu al coll… Peró ¿á mí qué ’m conta? Mala peste…
–Vaja, Xicu, no siguéu tan punxeta! –observava ’l parroquiá á qui estava afeytant lo barber, mentres aquest afilava la navaja pera repassarlo.– Al últim, ellas no fan mal á ningú.
–Bé: axó jo no ’u dich; peró á mí ’m carrega veure que ’l poble las hi fa tant el rendivú perque son ricas… ¡Ricas! Si anessem á mirar com va ferlos els quartos el difunt, que Dèu hagi perdonat…
–¿Qué voléu dir? –preguntá un altre parroquiá maliciós qu’ acabava d’entrar y que, sentint los darrers mots de ’n Xicu, ja comprengué de qué parlava.
–Vull dir que… val més que no ’u diga per respecte als morts.
–Dihéu, home, dihéu! –insistí ’l nou entrat;– no surtirá d’aquí.
–Donchs… de més d’un rich he sentit á dir que va comensar la sèva fortuna…
Lo barber ajustá bé la vidriera de la porta.
–¿De quina manera?
–En temps de la crema dels convents, quedantse la moma d’algun frare acullit á ca sèva y mort…
La entrada de dos nous concurrents, un d’ells molt jove encara, no permeté al barber acabar l’idea. Valgué més axís.
Lo cadell pertanyent al barber, enamich com son amo de las Ancalitas, segons queda indicat, no sempre anava tip sinó molt ménos, n’ obstant lo molt agraciat qu’ era d’esperit, ja que no de cos, que ’l tenía desmesuradament vestit de pelussa lletja.
Las senyoras, que no podían veure al barber, tampoch podían veure al tal gos: l’odiavan y ’ls hi semblava que debía tornarse rabiós.
Per desgracia, no passaren molts dias sense que tal suspita prengués, per’ ellas, un carácter de realitat que fundadament las horroritsá y consterná.
Era un divendres; lo gosset tenía verdadera cassussa y rondava per devant la botiga, seguint ab fervor los passos d’un bordegás, que ’s menjava un tros de pa moresch, mal enllardat, y llepava de terra las engrunas que se ’n desprenian. Las tres senyoras passaren depressa perque comensava á ploviscar. Una d’ellas, la noya petita, trepitjá, sense voler, al cadell, separat avans per ellas matexas impensadament, del protector indirecte, y ’l canich, irritat, clavá mossegada á la xicota y seguidament, frenétich, á la senyora vella.
¡Qué va haver fet!… Los xiscles de las tres y especialment de las duas agraviadas, foren tals y tants, que la gent hi acudí á professons fetas y s’armá un rebumbori que no es per descrit.
–¡Ay, ay!… Desventurada de mí!… ¡Se m’ haurá encomanat la hirdufovia! –era la principal esclamació de la digna viuda del industrial acaudalat.
–¡Ay, mamá, jo ja ’m sento rabiosa!… ¡Ay!… Y ’l tio que no es aquí!… –eran los crits dominants de la xicota mossegada.
–¡Socorro!… Ajuda!… Matéu al gos –clamava la tercera, anant d’un cantó al altre sense fer res de bo.
Per desgracia, la “pedra escorsonera” no era coneguda al poble, y, com l’alarma ‘s presentá de tanta magnitut y crexía ab tanta pressa l’esglay de las interessadas, una bona dona aná á cercar, depressa y corrent, al metje y un’ altra al saludador, mentres aquellas eran conduhidas, mitj en brassos y mitj de peus á terra, á casa.
Lo saludador arrivá primer que ‘l metje, tot plé de borró y polsina de llana dels matalassos qu’ estava refent.
Un murmuri de general esplay, de satisfacció íntima acullí s’arrivada, á pesar de saber la generació congregada á la casa que no es en un dia sol que realisan sas maravellas los predestinats, sinó que ’n tenen quaranta de temps.
Ab la bellugosa rialleta á la boca penetrá ‘l saludador y s’encaminá envers la sala, qu’ era hont se trobavan las tres senyoras planyentse seguidament y mostrant una pòr qu’ ara ja ’s traduhía en agudíssims sobressalts nerviosos.
Nostre ínclit personatje s’acostá á las duas atacadas, guiat per la senyoreta gran, tot espolsantse ’ls principals borrallons de llana que portava damunt.
Com ademés d’estar en antecedents, acabava de veure al gossot y sabía perfectament que no hi havía tal hidrofobia ó tal rabia, se presentá radiant de satisfacció y disposat á garantir l’éczit inmediat de sa intervenció maravellosa.
Home prudent, no era aquella la primera ni había d’ésser l’última vegada que caminés sobre segur. Penetrat de la mácsima divina “ajúdat y t’ ajudaré,” se prevenía, tant com li era possible, per’ evitar l’ineficacia de las místicas fregadas de sa llengua y de las devotas creus fetas per son dit gros damunt las clapas del cos enmalaltidas.
–Cúrans!… Cúrans aviat! –esclamá la viuda, que tenía, com s’ha insinuat, una fé cega en lo saludador.
Anava ja aquest, sense contestar paraula, á practicar lo miraculós art, comensant péls encreuhaments, quan va comparéxer lo barber, llevada la gorra y ab lo pelut y lleig cadell en brassos.
Una estrident manifestació del esglay més inmens escapá de las tres bocas de las interessadas, y estas s’acostaren una á l’altra com criaturetas temerosas de que un monstre va á devorarlas de viu en viu. La gentada popular, entre la que ‘s va obrir pas, á forsa de colzes, lo barber, seguí á n’ aquest fins al pas de la porta de la sala, aturantse allí y formanthi una gran remenadissa de caps de diversas dimensions provehits tots d’ulls desmesuradament oberts.
Lo Fígaro del poble, no fent cabal dels crits de “trayéumels del davant! trayéumels del davant!” que profería donya Ancalita, referintse á barber y cadell, digué ab tota la serenitat de qu’ era capás:
–Senyoras, no perfidiejin més, ni ’s dongan mal temps. Lo meu cadell es tan rabiós com jo… Mírinlo: la gana y no més que la gana l’ha fet mossegar, y com que jo me ’n tinch la culpa, jo la pagaré com las hi sembli.
Després, dirigintse als restants espectadors,
–Guaytéulo tots vosaltres, vehins y amichs meus, –digué– y respongueu ab la ma al cor: ¿no es cert qu’ aquest meu cadell tè ’l vici de fer malbè molta gana? ¿No fa que tots vos dexaríau mossegar per ell sense pór de tornarvos rabiosos?… Miquelet, pósat dret y camina! ¡au!
Lo cadell se colocá dret sobre las duas potas de darrera y doná algunas passas. Tothom esclafí en grossa rialla, ménos las interessadas. Sóls la noya gran dexá apuntar una rialleta.
Lo saludador vejé que se li escorría la ganga y no se n’ aconhortá fácilment.
–Senyoras, –observá– vostés dirán. Jo, axís qu’ axís, ja he perdut un quart de jornal y…
–Jo te l’abonaré y… vésten; –replicá ’l barber comensant á irritarse;– vésten, avans no ’t canti jo las quaranta y fassi á saber…
–¿Qué? –preguntá ’l saludador ab cert ayre provocatiu.
–¿Qué? Que no has vingut aquí sense enterarte de que ’l meu cadell no tenía tal rabia, ni tal cosa que s’hi sembli, com horas d’ara sab ja tothom que no es aquí.
L’ arrivada del facultatiu acabá de proporcionar, als ulls de las Ancalitas, la victoria al barber; mes… l’arrivada, al cap d’alguns dias, del cunyat de las senyoras proporcioná al Fígaro ’l comens d’una guerra sense quartel, (á la que ajudaren molt popularment l’avia paterna y la tia del saludador,) després de la que no tingué aquell altre recurs que mudar d’ayres.
Lo saludador, en cambi, segueix impertérrit al poble, malgrat l’afront per que va passar, devant de molta gent, y malgrat la persecució implacable del inteligent senyor metje; y es perque ’l saludador significa, respecte á la medecina, lo que l’advocat de peu de marge respecte de las lleys, tenint encara á favor seu lo fanatisme relligiós, que Dèu confonga eternament.
cóm puch quedarme ab las ganas d’escríurelas, si ’l que voldría fòra tenir l’enginy del mellor mestre de coblas ampurdanesas, pera compondre una tonada ab que ’ls meus recorts poguessen cantarse?
Pára atenció, jovent, y procura, com jo, no ésser may desagrahit.
Ballant sardanas vaig conéxer á la pagesa més galindoya del Ampurdá petit.
¿Que si las puntejava bé, dihéu? ¿Que si movía ’l cos ab una gracia que res tenía que veure ab la desinvoltura, ni ab cosa que pogués semblarshi de set horas lluny?
Las sèvas galtas eran del color de las rosas barrejat ab lo color de las gemadas assutzenas: rosor blanca ó blancor rosada: com volguéu, minyons, com volguéu. Sas arrecadas de plata y esmeraldas, present de la padrina de confirmar, (emparentada ab un argenter vell de Girona) saltirejavan com dos aucells acabats de sortir del niu, que no saben avenirse de la sort que han alcansat. Una rialla pura y regalada s’entretenía en sos llabis, descubrint dos rengles de dents blancas que ni somniadas.
Lo vent, enjogassantse ab sos cabells negres y ab un pany de son mocador del coll, va donarme una sessió de febra, mes de febra tan dolsa que tant-de-bó la pogués encomanar als afligits!
Per lo que diu als dos minyons que donavan, un á cada costat, la ma á la fadrina, no m’ engelosiren poch ni molt. Varen semblarme germans d’ella, y no hi tenían cap mica de retiransa.
Diguí á la gentil balladora la meva estimació, y ella li doná ’l més tendre y animador aculliment.
–¡Valdament no m’ enganyis, com no t’ enganyaré jo may de la vida!
Axí ’m parlá y jo vaig respóndreli:
–Dèu me llevi la salut, si may t’ he d’enganyar.
Y ’ns hauríam casat pèl juny vinent, sinó que ’l seu pare duya voluntat á un altre minyó del meu temps, ne feya ja molt.
Era ‘l pare d’ella un home colrat pèl sol dels camps y vinyas, tant com pèl de las festas majors estiuhencas. Quan se citava un sardanista de cap-d’ala ’l retreya tothom á n’ ell. Ballava á l’antiga usansa, vull dir un xich massa estirat de cos y camas, y era un altre xich massa aficionat al antich contrapás que serveix pera cantarhi tota la Passió y Mort de Nostre Senyor Jesu-Crist.
Donchs jo vaig procurar apendre bè la sardana, y, assegurat de lluhirmhi, vaig puntejarla, de parella ab ma estimada, devant d’éll.
¿Voléu un home content?
Sabia que jo –mal no m’estiga ‘l dirho,– era bon minyó, y al veure qu’ ensopegava tan bè ab sa filla ’ls contrapunts més enrevessats y dificultosos, esclamá ab alegría desmesurada y tot abrassantme:
–Bé, noy maco! T’ hi has lluhit… ¿Vols casarte ab ma filla? Avuy fos y demá festa! ¡Cásathi; caséuvos! L’ altre bordegás que la preten no s’hi avé de bon tros tant com tu, ab la noya!… M’ hi ha caigut la baba, veyentvos puntejar tan ben avinguts… Tu m’ has d’ésser gendre y no altre… Vull tenir per gendre un sardanista que fassi rotllo y tu, que ja ’n fas, més ne farás encara al costat meu.
Varem casarnos pèl setembre, quan lo most se dexa esprémer, dins las samals, la generosa sanch que fermenta y balla de goig; quan s’omplan els cups y ’ls vremadors no ’s cansan de tabolejar com uns plagas que son.
La nit de la diada en que ’l senyor Rector va casarnos, ufana la lluna de sa plenitut enviava al mon claror abundosa y suau com l’amor d’una mare.
Y va omplirse de gent l’era que semblava una gran safata de plata vella. Espinguejá ’l fluviol, repicá ’l tamborino, soná la gralla, y fadrins y casats, noys y nenas, tothom puntejá la sardana. Fins lo senyor Rector (¡may més ne tindrém cap de tan paisá!) va ferhi un punt dels seus, posantse un gran penjoll de sotana á cada costat pera que no li fes nosa.
La bulla durá duas horas llargas (la plagasitat del senyor Rector un quart y no més); rodá la porrona de l’un sardanista al altre; lo barber va treure corrandas que cantá l’hostalera ab un ayre de veu tant y més escayent que may: tothom semblava sortit de mare, mes tothom se n’ aná á fer la non-non y á posar ploma axís que la lluna, ab recansa d’enamorada, s’amagá darrera uns núvols que, al cap de pocas estonas y quan ab ma nuvia eram ja al llit, se desferen en carinyós ruxat.
Tinch, grat sia á Deu, dos nens y duas nenas més sanitosos que cap Estihuet de sant Martí. Si al un li diuhen bonich, més al altre. Ningú diu que se ’m semblin, ningú… llevat la dona. El sogre sosté, –á peu, á cavall y en carro,– que tots ells tenen el meu mateix posat.
Vè la nit de sant Joan; vè la de sant Pere y alsem gran pila de bruch y estellas ben rehinosas.
Está amanida… ¡Cala, noy gran, cala per tots quatre costats!… Ja fuma, ja espetega, ja s’encen, ja flameja enrojint las caras de tot lo voltant… ¡Quina cridoria, Verge santa de Nuria! Sembla que tot se n’ entri.
Los meus fills y ’ls d’altres parroquians me donan las manetas á mí y al sogre, y aprenen de ballar sardanas al entorn de la fogayna.
V ¡Sardana del meu cor! Si sè, al morirme, qu’ encara regnas plahenta y casta per plassas, masías y cabanyas; si sè qu’ ets encara la dansa volguda dels meus, es segur, bèn segur que moriré en gracia de Dèu.
Hi há cert ditxo molt autorisat: “som al ball y hem de ballar.” Donchs al costat de semblant ditxo, proposaría jo que se n’ admetés un altre: “som á pagés y hem de cassar.”
Estarse á pagés y no anar á cassera ni un dia es una falta imperdonable de bona criansa comesa ab la senyora de la casa gran: la Naturalesa; es com arrivar á un convit y, sense cumplir ab las fórmulas de la bona educació, posarse á taula.
Seguint la comparansa, afegiré que hi há personas que troban goig, no ja sóls en manifestarse ben educadas, peró fins en aparéxer obsequiosas ab la familia que ‘ls acull y que ’ls convida, y altras que s’han de violentar, molt ó poch, per’ agasajar á la gent de la casa, sense que reprobin gens las naturals eczigencias de la cortesía.
Tal hi há que surt de ciutat pera passar una temporada á fora, disposat á ésser lo més ben educat, obsequiós y fins cumplimentós ab la gran familia d’elements naturals que l’acull y ’l festeja. Fentse cárrech de que la vida del camp es antitética de la ciutadana, y resolt á no perdre cap incident dels que aquella ofereix, se lleva ab el dia; recorra las ubagas; trasca, com los passarells, per vora ’ls torrents; guayta embadalit “sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí,”lo lucsuriós esclat de las “flors y violas y romaní;”presencía, enamorántsen, las operacions agrícolas que, durant sa estada entre pagesos, aquestos duhen á bon terme; dexa, en gustosissim descans, regenerarse per la cantadissa dels aucells y per las alenadas del vent amanyagant lo fullatje, ab lo qual gronxa ell son esperit; va y vè de la masía als camps y regadius; escolta y apren cansons y rondallas; assisteix, ab entussiasme crexent, á fontadas, aplechs y esbargiments los més honestos, y, finalment, va á pescar y á cassar sempre que no li falta companyía.
¡Oh sérs privilegiats, dignes de la més calurosa enveja, aquells que saben acomodarse á las circunstancias que s’han buscat! ¡Oh ditxosos, set cops ditxosos, aquells que poden calificar d’incomprensible en l’assumpto, sinó d’inverossímil, aquella tan curta com famosa composició del gran Horaci, en que ‘l poeta diu que quan es á ciutat anyora ’l camp, y quan es al camp anyora la ciutat! ¡Oh afortunats una y mil voltas aquells qu’ á tot arreu aprofitan medis de defensa contra las sugestions de la gandulería, y que, no dexant res per vert, per res dexan de divertirse!
L’ Enrich Isaura no era ¡ay! d’aquexa mena, y se ’n planyía tant com volgueu.
Teóricament, totas las boniquesas, tots los atractius d’una curta permanencia recreativa á fora, l’alegravan y ‘l trasportavan á un mon de poesía higiénica, qu’ es la més recomanable, ó, fet y fet, l’única recomanable á l’actual generació industrial.
L’ Enrich acabava d’ésser estudiant del últim curs de lleys, y com en los anteriors, obtinguda l’aprobació, pensava en dexar Barcelona y anársen á passar un parell de mesos al poble, en qual terme municipal son riquíssim pare hi tenía un magnífich mas de propietat.
Los propósits qu’ animavan al Enrich, á cada fí d’any académich, no podían ésser més bucólichs, y ’l plan que ’s trassava era digne d’un consumat organisador de divertiments campestres. Ficat al llit, especialment, y clucats los ulls en reclam del primer son, l’imaginacio li nadava en un estany d’idílicas recreacions, y tots los encants que pálidament hem recordat al principi, conseguían la més viva y poderosa atracció pera ’l seu cor.
“Sí, –va esclamar enérgich y somrihent alhora;– aquest estiu me presentaré diferent de lo qu’ he sigut altres anys. Quan me trobi al Mas, matinejaré, correré, saltaré, cantaré, me dexaré apoderar de la mare naturalesa, y rebré sas caricias ab tota la ternura y ab tota la gratitut de que sò capás. Duré la batuta… vull dir que seré ’l cap-de-colla de totas las grescas, desde la més inofensiva á la més carregada de malicia… decent.”
“Sí; ja está dit: s’ha acabat alló del no atinar en qué ferse de las horas; s’ha acabat alló de sentir, després, amarchs remordiments per no haver sabut traure partit de la eczistencia pagesa. No ’m pendrán ja per vagamundo! Aniré, com tothom, á pescar, á cassar…”
Aquí s’aturá l’imaginació del Enrich. L’ idea d’una sola cassera li era tan antipática com una dona lletja y vella ab pretensions d’interessant. Una cassera vol dir: primer, caminar malament; segon, caminar molt; tercer, caminar ab l’incertitut de trobar pessas de cassa, y, cas de trobarlas, ab l’incertitut de férlashi foch no malaguanyant lo tret. Baix altre punt de vista, una cassera significa: primer, anar carregat ab una escopeta, suposant que ‘l sarró ’l du un mosso; segon, perill de ferse mal ab l’arma propia, de rébren de l’agena y de ferne á n’ algun amich, ó á n’ algun gos; tercer, perill de que ’l tret fassa figa, desesperant al tirador; y quart, probabilitat de sufrir algun mal de ventre, de resultas de no haver tingut l’heroisme de resistir la provocació gastronómica d’un verdelós penjoll de rahím ó d’altra fruyta no massa sahonada ó gens oportuna.
Las set contras qu’ acabo d’enumerar se presentaren, en formidable suma, primer á l’imaginació y seguidament al implacable sentit práctich de nostre jove; y no s’hi presentá sola, no. Las apuntadas consideracions se referían, al cap-de-vall, á la cassera considerada en absolut; peró ¿y las consideracions históricas, es á dir, las relativas al passat del Enrich com á cassador? ¿cóm podía ell oblidar qu’ una vegada, anant á cassar, va caure dalt-á-baix d’un ribast, espunyintse una ma y ortigantse tota la cara? ¿Qu’ un altra vegada va ficar, distret, lo peu en un aigua-moll, se va enfonzar fins més amunt dels genolls, se va haver de traure una de las botinas rossas (ell no sabía caminar ab espardenyas) y després no se la va poder calsar sinó á mitjas? ¿cóm oblidar qu’ un altre cop rebé en una cuxa dos perdigons, mentre un gos axeliat li passá prop y ’l tirá á terra? Y en fí, ¿cóm no tenir present la mala sort que ’l perseguía casi sempre, per no dir sempre, respecte á que li exissen á tret just pessas de cassa, y á que no plogués ó no s’alsés una ventada forta ó no succehís alguna desgraciada aventura ó altra, quan ell formava en la colla dels cassadors?
A despit de tot, pogué més en l’Enrich Isaura la resolució de ruralisarse en tota regla, que la síntessis fidel de quant se dexa esplicat.
“Aniré á cassar!” –repetí ab accent fermíssim;– y, girantse del cantó dret, acomodá bè ’l cap al coxí y va dormirse, somniant desseguida que matava dos perdius d’una escopetada.
Com de costum, desde l’impaciencia del Enrich per’ anársen al Mas fins al dia de marxarhi van passar prop de dos mesos. Lo temps que trascorra de l’época d’eczámens al fort del estiu, tè á Barcelona un atractiu particular. L’ obertura dels teatros estiuhenchs, y la conseqüent êxhibició de novas companyías; la celebració de segonas parts de concerts matinals (ja sabém que l’Enrich tranzigía fácilment en matinejar un poch); l’animació de la Rambla de las Flors, somrihent ab los variats llabis de tantas xicotas y de tantas toyas; –tots exos y altres elements de benestar, presidits per la bonesa de la temperatura, retenían al jove y feyan qu’ aplassés, bonament, la satisfacció de s’ansietat per la vida campestre.– Las noyas, sobre tot, tan macas á l’entrada de l’estació calurosa, l’aturavan á cada nou impuls. ¡Era tan fill del pare Adam!
No bastava que ‘l seu particular li escribís, desde ’l Mas, que ’ls entorns d’aquest feyan ja un goig inmens. L’ Enrich, agrahint molt la solicitut paternal, anava afegint una diada més á la pila de bonas diadas barceloninas.
Mes vingué ’l fort de la calor, y:
“Ja no m’ espero més! –esclamá ‘l jove.– Cap al Mas demá-passat; cap á veure ’l papá y tota aquella gent de la casa y sos contorns; cap á ésser totalment distint dels altres anys. Cap á cassar!… Sí, senyor: cap á carregarme l’escopeta de dos canons al coll y… Demá-passat será dilluns, y… dimars mateix, si volen, ja ’m tenen devant dels gossos, més formidable qu’ un Nemroth.”
Nó l’endemá, peró sí als vuyt dias d’arrivat l’Enrich al Mas, s’organisá una brava cassera á instancias d’ell mateix, que ’s dalía per mostrarse completament regenerat.
Son pare, content y ja dispost á la major benignitat, per haver obtingut l’Enrich aprobació del últim any de carrera ab la mellor nota y faltarli sols lo graduarse, acabá d’arrodonir la satisfacció que sentía veyent á son fill ansiós de pendre part en una diversió tan grata per’ ell.
En conseqüencia, se posá d’acort ab alguns terratinents propers de la finca; aumentá, ab dos llebrers, la sèva canilla, y prengué y feu pendre totas las providencias necessarias pera dur á cap la projectada cassera.
Comensava tot just l’auba á tenyir las trasparents bromas del cel d’aquella vergonyosa vermellor de las primeras horas del dia, quan ja tot lo Mas anava en renou, ab l’arribada dels convidats á la diversió, ab los preparatius de la sortida á cassera y ab los entussiastas crits y grinyols dels tretze ó catorze gossos reunits en los dos menjadors de la casa, es á dir: en lo dels amos y en lo del servey.
–Cuytém, cuytém! –esclamá l’Enrich.– Estich febrós per disparar l’escopeta. Conech qu’ avuy es lo dia d’acreditarme y… m’ acreditaré, papá: m’ acreditaré.
–Peró ¿d’hont has tret tanta impaciencia, noy? Ho veig y no ’u arribo á creure. ¿Ets tu aquell implacable contrari de la cassa? ¿Ets aquell vivent eczemplar del partidari del repós ó de las diversions sossegadas?
Axís contestá ’l senyor Isaura, y, dirigintse als altres cassadors, afegí:
–Ja ‘l veyeu! Jo no ’l conech… ¿Qu’ heu de fer vosaltres?
Lo concurs somrigué. L’ Enrich continuá:
–Ja ho sabeu: m’ he regenerat. Lo cor me diu qu’ estich cridat á un gran renom de cassador; que se ’m citará com á cassador de cap-d’ala… Aném!
–Ja, ja, ja! Aném! afegí ’l pare del Enrich.
Tots los circunstants s’acomodaren bé sobre las espatllas los arreus de cassa; nostr’ héroe ‘s posá al devant, precedit dels gossos qu’ emprengueren la correguda com esperitats, tombant lo cap á cada punt y cridant sempre ab grandíssima alegría, tot festejantse ’ls uns als altres, esbalotats, ab camadas y fregaments de morros.
La colla comensá á fer vía pèl puig inmediat, y, seguint lo curriol que hi serpejava, arrivá al bell cim, desde ’l qual se dominava tota la gran afrau poblada y fértil, de que ’ls cassadors acabavan de separarse.
L’ altra banda de puig era ja, desde poch avall, casi enterament boscosa. Los cassadors resolgueren, com de costum, dividir las suas forsas y anar ja per feyna. A tal efecte, cada hu d’ells prepará l’escopeta y se la colocá ó bè descansant en lo plech del bras esquer ó damunt l’espatlla á estil de soldat anant de camí. Los cans, esparramantse á gust dels amos respectius, comensaren á rastrejar, y prest varen sentirse, per un cantó y altre, ’ls “Psit!… Psit!… Poch á poch!… Poch á poch!” dirigits pèls amos, montanya avall, als impacients gossos.
L’ Enrich comensá á caminar de bon ayre per l’indret qu’ assignat li fou, nó lluny de son pare que no ’s cansava d’admirarlo, possehit d’una estranyesa indescriptible.
A la mitjhora d’empresa la batuda, se sentiren los clapits de dos cans; seguidament, duas escopetadas y l’“aquí vá… aquí va la llebra!” de dos ó tres cassadors.
Semblant aparició y ‘l no conseguir, després, matar aquella pessa de cassa, revolucionaren tota la colla. Lo pare del Enrich avisá á n’ aquest que calía mudar la direcció dels seus passos; mes lo jove, engrescat ab la persecució d’un merlot que se li havía alsat, y ansiós de desfogarse seguidament, contestá al seu progenitor:
–Vagi!… vagi!… Jo vinch desseguit, papá… Vull matar el merlot. Déxim satisfer aquest capritxo. Val més merlot segur que llebra problemática.
–Peró, home…
–Sí: lo merlot es segur… ¿Veu? S’ha anat á parar sobre aquella verdissa… M’ hi aprocsimo, l’tombo, y só luego ab vostés.
No ‘u hem dit encara que la qualitat predominant en lo jove ciutadá era, després del agradarli molt las noyas bonicas, la de no retrocedir fácilment quan se proposava un objecte qualsevol. La primera circunstancia es propia de tots los joves: la segona de quasi tots. L’ Enrich era un de tants, y per çó, hauríam pogut abstenirnos de mencionar una y altra de las referidas circunstancias personals, sinó que convé consignar, altrement, que la sèva pertinacia se convertía en temeritat y fins en tossunoría, segons las ocasions y segons las diadas.
Lo jove Isaura seguí, donchs, per avall, ab êxtremada precaució, absorvit, completament absorvit per lo desitj, que ’s convertí en ansia y, als pochs moments, en afany de matar l’esquerp aucell del plomatje negre y del bech d’or, que diría un poeta.
Al acostarse á la verdissa, nostre amich redoblá l’escrupulós cuidado ab que s’hi anava acostant. Ja, ajupit y contenint sa respiració, alsava l’escopeta per’ apuntar, quan lo merlot emprengué vol cap á molta major distancia del lloch en que ’s trobava.
L’ eccitació del amor propi del Enrich no tingué aturador. Dret, resolut y precipitadament va empendre l’impetuós jove la segona tanda de persecució. L’ aucell ja comensá á semblarli un sér dotat de rahó, –sense dexar d’ésser aucell,– que ’s volía burlar de sa constancia, y sentí fal·lera de venjarse, tant més recalcitrant, quant més combatuda en sí matexa y més dilatada en son desfogament.
Havía anat l’aucell molt y molt enllá, perdentse casi de veure, y l’Enrich hi aná corrent com un desesperat. Va caure una vegada, va espinarse tres ó quatre y ’s va cansar moltíssim, no sóls per la llargaria de la distancia, sinó perque no pogué salvarla dretament, sinó donant algunas voltas.
A la fí de sa correguda ’s trobá vora un torrentet de mansa corrent, que ’n deyan “dels sastres” ab referencia als insectes, semblants á las aranyas, que ’s veyan bellugar damunt la superficie de l’aygua.
Ja ’s disposava l’Enrich á passar lo sobredit torrent ab un salt, –á falta de bon pas,– quan un tros amunt y á la matexa margenada en que s’esqueya, va veure, entre las bellugosas clarianas del bosch, una noya tan gentil y graciosa, que ’l jove s’aturá en sech, cayentli l’arma de las mans. A l’acte en que tal li succehí, la xicota, (qual procedencia de ciutat se notava á cop-d’ull,) apoyá la culata d’una elegant y menuda escopeta á sas espatllas, dirigint lo canó á l’altra part de torrent, dispará y ’l tret passá, obliquat, devant del Enrich. La noya acabava de fer foch al merlot, perseguit inútilment per lo jove y no vist per aquest, á pesar de tenirlo molt més prop que la senyoreta cassadora.
En cambi, l’Enrich va veure caure l’aucell anhelat, y, saltant com un gimnasta á l’altre marge de torrent, va corre á recullirlo. ¡No havía reparat l’infelís minyó qu’ á la noya l’acompanyava un gos! Aquest, més rápit que l’Enrich, arrivá al lloch de la mort del aucell, quan lo jove l’agafava. Lo gos se llensá furiós contra ’l desventurat, li clavá una dentellada á la pantorrilla, (protegida, afortunadament, per una rossa polayna) y Dèu sab lo mal que li hauría pogut fer, á no acudirhi, reptant á la bestia ab grans y enérgichs crits, la tendra y boniquíssima mestressa, á la que presentá ’l merlot nostre ruborisat amich.
–¡Ah, senyoreta! Vosté ha sigut més ditxosa que jo en matarlo, peró… peró jo no cambiaría la sort que tinch en aquest moment, oferintli ’l cos del delicte, per res del mon.
Axís digué l’Enrich, tartamudejant y com enlluhernat per la gentilesa de la noya. Aquesta va respondre ab un deliciós peró gens desinvolt ayre de franquesa:
–Senyor meu, estich molt agrahida á la galantería que m’ ha demostrat y que ’m demostra. Vosté es molt amable.
L’ Enrich no sapigué qué replicar. La gracia d’aquella apareguda ’l dominava y ’l tenía com atontat. May, ó, á lo ménos, desde criatura, no s’havía sentit tan vergonyós, tan… col·legial. Semblava esporuguit de veure la petita escopeta, com si hagués de ferli foch, en mans de sa duenya.
Realment aquella xicota, sens ésser lo que se ’n diu “una real dona”, presentava un conjunt elegant, de bon dibuix y mellor colorit. En sa cabellera negra y recullida tota, ab gens d’artifici, una vermella rosa hi fatxendejava ab tot l’ergull d’una rosa que ’s fa dir senyora; lo rostre era format per ondulacions modestas y suaus á més no poder; los ulls… dels ulls ne parlaría una hora seguida, y al cap-de-vall no ’n diría més que petitesas, de tantas cosas grans que voldría dirne; las galtonetas, la boca, los contorns del cos, los peus descoberts: tot ben trobat com una bella cansoneta d’amor.
Sentintse dir “molt amable” per aquella boca n’ hi havía per quedarse com se quedá l’Enrich: mut y etzarat.
Al cap de curts moments, empero, una saludable reacció s’apoderá de l’ánima de nostre jove y tingué sa boca esma pera dir, acariciant al gos qu’ havía intentat mossegarlo, reconciliat ja ab ell per amor de la donzella:
–De modo, senyoreta, que… ¿vosté es aficionada á la diversió de cassar?
–Aucells y res més qu’ aucells; –contestá la noya.– No ’m dedico á la cassa major, reservantla per vostés. Si jo fos home…
–¿Iría á casseras en gran?
–A totas las que se ’m presentessin.
–Ja no ‘m penadexo del meu nou modo d’apreciar tal diversió. Avans jo aborría las casseras; fa dos mesos vaig resoldre que m’ agradessin; avuy he représ l’abandonat aprenentatje; ara… ara ja deliro per cassar eternament, y… sobre tot…
–Sobre tot… ¿qué?
–Merlots.
–¿Y que ’ls hi matin els altres?
–Las altras.
La conversació prengué, com se veu, un carácter bastant alarmador per part del Enrich, qui s’atreví á indicar molt respectuosament:
–¿Sentémnos, senyoreta? Estich molt fatigat.
Ella, per tota contestació, va donar un cop d’ull al entorn, y escullint lo tros d’herbey més sahonat, va sentarse. L’ Enrich s’instalá prop de la desconeguda, y ‘l gos, qu’ era un galan perdiguer de color de castanya ab clapas cendrosas, s’acomodá als peus de la senyoreta en actitut observadora, vibrantli á cada punt las amplas y penjants orellas.
–Endemés, –digué l’Enrich ab crexent desembrás,– jo no havía tingut may la ditxa de trobarla á vosté per aquexos voltants, ni sabía… No será indiscreció preguntarli si es filla del nou adquisidor del Mas dels Roserars. La rosa que fan lluhir los magnífichs cabells de vosté…
–No só filla: só nevoda; pero m’ estima éll lo mateix que si jo fos sa…
La noya no acabá la frase. Una gran cridoria de gent y de gossos y un gran retruny d’escopetadas va sorpendre á l’amable y ja un bon xich enamorada parella.
Los crits eran dels cassadors, companys del Enrich, y venían á ésser, com avans, los de: “aquí va! aquí va la llebra!…”
S’alsá l’Enrich, com tocat per una eczalació, prengué l’escopeta, la posá al punt de dalt y, somrihent ab la vivesa de la confiansa que l’animava, esperá. La llebra era formidable, aparegué botant com un mal esperit; lo jove dispará, y aquella, fent una especie de cap-girell poch ayrós, caygué ferida de mort. Lo perdiguer aná á agafarla y la presentá á sa gentil mestressa, la qual la va pendre y entregar al Enrich, ocasionant un mormuri de recansa al fidel ca.