The Project Gutenberg eBook ofL'AbrandamentThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: L'AbrandamentAuthor: Carles SoldevilaRelease date: May 26, 2011 [eBook #36231]Language: Catalan*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'ABRANDAMENT ***
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.
Title: L'AbrandamentAuthor: Carles SoldevilaRelease date: May 26, 2011 [eBook #36231]Language: Catalan
Title: L'Abrandament
Author: Carles Soldevila
Author: Carles Soldevila
Release date: May 26, 2011 [eBook #36231]
Language: Catalan
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'ABRANDAMENT ***
L'ABRANDAMENT. (Carles Soldevila)
Pròleg.L'abrandament.La sospitosa voluptat.Lalí.La fortuna dels Molines.
Un silenci d'uns quants anys en la novel·la catalana, precedeix, com tots els momentanis silencis col·lectius, una metamòrfosi. En un ahir ja no gaire pròxim, la novel·la era a l'ensems naturalista i simfònica. No ens pensarem, certament, de descobrir que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix renovelladora subversió romàntica.
En Carles Soldevila és un novel·lista de temperament clàssic, és a dir—retraient una fórmula feliç,—partidari que la novel·la sigui determinada pels caràcters reaccionant sobre l'argument, i no de la manera inversa.
AixíL'Abrandamentés una novel·la novíssima, i està d'acord amb la més aguda sensibilitat moderna. Perquè entre modern i clàssic no hi ha contradicció sinó subtil avinença. Intensíssimament coetània nostra com és la novel·la d'en Soldevila, ens deixa un tast de perfecte aplom, de paraula granada, d'observació austera, de púdica causticitat, de límit sortós, com si es tractés d'un caràcter de La Bruyère. I com que el llibre d'en Soldevila és un llibre i no un llibre pintoresc, la patina del temps el farà daurat i no pas negre, revelació d'unstandard author, i no pas estribació folklòrica.
Benvingut sigui aquest to, avui arreu arreu preponderant, que acaba, tornant al Born, les desnaturalitzacions de la novel·la. I benvingut aquest llibre que dóna una versió catalana del benaurat predomini final del caràcter sobre l'aventura, sobre el lirisme, sobre la transcendència, sobre el virtuosisme descriptiu. És clar que independentment de la orientació estètica aquesta superació havia estat assolida, per exigència intuitiva, en temperaments genials de qualsevulga escola: anotem a Catalunya pàgines com les deLa Finetade nostre gran Ruyra. PeròL'Abrandamentno solament és un cas pur, sinó un cas deliberat. És en aquest sentit queL'Abrandamentés una fita.
El temperament psicològic i substancial de nostra raça i de nostra llengua pot fer-nos sentir naturalíssims en aquest recobrament de la novel·la. Senyalarem, de passada, una especial voluptat que hi ha a fer vívides figuretes humanes en llenguatges nous o renovellats, que és la mateixa cosa. Romanen sempre infinits matisos inexpressats en qualsevol literatura per vasta i gloriosa que sigui: en qualsevol literatura, i en qualsevol acoblament de literatures. Cada nou llenguatge és un nou instrument de comprensió humana. I, fins i tot, les valors simples o els tòpics de major vetustesa, hi assoleixen una mena d'estranya joventut, esquiva i delitosa, dolça i àcida com tota virginitat. El sacrilegi de l'abjuració del propi idioma —castigat amb la pena d'inexpressió perpetual—mai no es mostra tan abominable com considerat sota aquesta llum de sos efectes neo-malthusians, de desnonament d'una inèdita herència espiritual, de defraudació comesa envers la universal intel·ligència.
Hem reivindicat l'aptesa literària del català, i hem volgut acreditar-la, de primer amb picabaralles d'escamots dialectals, després en recta ordenació d'exèrcit. Mentre el català era gairebé individual, la nostra literatura no pogué aconseguir veritable universalitat. Cal que una creació col·lectiva coordinada aconsegueixi per al català ço que per als grans altres idiomes ha obtingut: la selecció, l'estabilitat bàsica, i la veritable riquesa que consisteix no pas en el nombre de paraules, sinó en el nombre de sentits de cada paraula.
Entre els elaboradors del català novíssim, En Carles Soldevila és una de les figures més sortoses. Sos poemes, enaltits bellament per En Xenius des del seu seient pontifical delGlossari, sesPlasenteries, sos contes, són d'una llengua plena d'elegància nerviosa, d'espiritualitat, i, alhora, de secret perfum i d'agilitat deportiva. En Soldevila és un quiet príncep entre els poetes, i un amatent discòbol entre els periodistes.L'Abrandamentés una bella aportació lúcida a la saó catalana que comença. Hom hi veu tot d'averanys gentils.
En Soldevila—no tenim més remei que dir-ho amb un mot pedant—té un veritable temperament de socialitzador del nostre idioma. La seva poesia és prenedora, la seva prosa és clara i graciosa. Si ell persevera, com cal esperar, en una floració novel·lística pot fer molt per aconseguir el consorci més íntim d'una societat en transició ascendent, i el bell parlar que han elaborat els lírics. No ens referim ara a una modesta influència lèxica, sinó a una doble acció d'ennobliment de la vida i «humanització de l'art» com diria en Joan Alcover. El noucentisme necessita, darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica, com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrossant; però la novel·la, com el teatre, és l'entronització. La novel·la és més tranquilament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril, dins el pupitre de l'escolar adolescent, dins el prestatge de la casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes on es mig sepulta una rossor mandrosa.
Un poeta, segurament anònim per als venidors, ha escrit aquests versos:
«Del desengany, fóra possible cosa fer-ne una amor amb caient gentil?»
Gosaríem dir que sí. I fóra cosa més exemplar que no pas convertir un enlluernament en un tast de cendres.Però no és aquest darrer el cas deL'Abrandament. El cas, en la novel·la d'En Soldevila és la nota biogràfica d'una mediocritat passiva, ordenada, egoista que un cop, en l'embranzida inusual d'una represa de salut, creu en una vana apariència de sentimentalisme, i després es va deixondint al compàs de les petites anècdotes inexorables de la quotidiana invasió femenina. Tanmateix, el matrimoni és una solució rigorosament perfecta de la vida, i, com totes les solucions socials perfectes, en té prou amb la supervivència d'una sola de les seves mil raons fonamentals per a continuar florint. En els casos pitjors—fins i tot després del desengany,—n'hi ha prou per a fer del matrimoni quelcom d'eficient, de confortable, de conversatiu, amb què la muller tingui indulgència o el marit tacte. Però l'heroi i l'heroïna deL'Abrandamentes troben orfes d'una i altra virtut. Ell és un mediocre bla i ella és una mediocre eixuta. Aquesta mediocritat crea a llur voltant unes tintes obagues, cruels, com les que volten certes figures realistes de Rembrandt. La lògica de l'autor en tota la novel·la és admirable, millor diríem implacable; i el desenllaç més que funeral és piadosament humorístic. Humorístic, i potser just, si és que la justícia és més aviat metòdica que no pas èpica.
Quant a la viventíssima qualitat d'aquesta novel·la, no cal dir sinó que el lector tractarà amb veritables coneguts. I que apendrà, davant els seus amics, veïns o parents d'aquell tarannà, a somriure imperceptiblement. I potser somriurà davant de si mateix, amb un poc de resignació crepuscular.
Però, sigui com sigui, quan un home aprèn de somriure es pot dir que està salvat. Perquè la vida que de vegades obeeix, forçada, als ferrenys, té sempre recança de malmenar un posat cortès.
Un mot sobre els contes que segueixen aL'Abrandament. Encara que, ben mirat, potserL'Abrandamentno és sinó un conte que ha anat dilatant-se, per graciosa voluptuositat analítica i literària de l'autor.
El petit estremiment imaginatiu que és el conte, és quelcom d'amabilíssim dins els gèneres literaris que cataloguen els retòrics. No cal negar que el conte és ben francès, i els d'En Soldevila són d'un lluc que podria naturalitzar-se'n. El deliciós gaudi secret del pastor que anava a Granollers cada trenta dies, la silueta inconfundible de l'extraordinària noia ardida, el drama íntim dels dos rics sobtadament rics, són d'una sensibilitat, d'un gust, d'unfinigratíssims.
I, per acabar, reparem un detall. L'autor d'aquests contes no solament és un ciutadà: és un mundà. Se li coneix en els subratllats, en els eufemismes, en els silencis, gairebé en la puntuació. També això és falaguer per a les lletres catalanes. I talment està en la natura—i en la història—del conte, que el contista sigui un mundà.
Si En Soldevila té en aquest ram, com desitgem, seguidors, el conte transcendirà a la nostra vida, que esdevindrà sentimentalment polícroma. I dins un tramvia de Barcelona podem, com dins un tramvia de París, imaginar el conte de cada un dels passatgers. Resta palès, doncs, com també en això és benvingut En Soldevila, el Benvingudíssim.
Tant, com jo malvingut; jo que m'he atardat a la llinda de casa d'altri, obstruïnt el pas al lector, inútil i passiu com un ca estirat al sol.
-Trenta cinc i quatre dècimes.
-Només?
-Només. Ja fa vuit dies que no tens gens de febre.
L'Angelina, vora el llit del malalt, s'esforçà per dir naturalment aquestes paraules; però cada síl·laba traslluïa una esperança. El malalt girà el cap i aclucà els ulls en un rapte de joia incontenible. Tots dos pensaven en la convalescència: potser, després de dos simulacres, ara s'iniciava de debò.
L'Angelina endreçà un poc les robes del llit. Tornà lentament el termòmetre a son estoig, deixà caure les cortines sobre la finestra, i, de puntetes, sortí de la cambra enfosquida.
En Llucià s'enfonsà en un subdeliri. Sent una fam terrible. Enfila moltes imaginacions diverses; però en mig de cada una, insospitadament, sorgeix un menjar o altre. Celebra noces, èxits polítics; va a una cacera; un amic seu publica un llibre… I ell sempre dina o sopa, o esmorza o berena. Té una hora galant en un reservat, i la consum combinant el menú. Adés caminava entre els dos taulells d'un bar infinit: desfilava per davant de totes les llaminadures creades per la cuina universal. Ara s'abandonava als records. No evocava solament els exquisits, els selectes: es complaïa en la memòria mateixa d'unes mongetes tendres, d'un bacallà i uns musclos a la marinera que menjà fa quatre anys en una sòrdida barraca de la Barceloneta. En els camps que fantasiava, tot eren fruiterars, branques vinclades sota el pes deliciós dels préssecs i les prunes.
Li revénen uns versos que llegí pocs dies abans d'enllitar-se:
Ai, Candelera gentil, Mare de Déu de Candelera!… temps de salar el pernil tot esperant la Primavera.
En el seu deliri l'expectativa d'un temps qualsevulla també s'associa amb la imatge d'una vianda o altra. Aquest pernil que els versos li presenten li plau de tota manera: amb patates fregides i amb suc de tomàtec, tallat a bocins menuts i dispersos entre l'arròs, o bé tallat a tires llargarudes i col·locat simètricament damunt d'una truita a la francesa.
De quina cosa pot ésser aquest soroll sord i constant, remor gairebé única en mig de la nit calmosa? El malalt, a la fi, ho endevina: és del forn! En els baixos de la casa hi ha un forn. Ara pasten, segurament: aquest soroll és de la pastera mecànica. Oh! el pa! La seva crosta daurada s'esmicola, cruixint, entre les dents. El dilluns fan uns panets llargs i prims que farien venir apetit als àngels.
El metge també comença de creure que es declara la convalescència. No gosa dir-ho, però ho deixa endevinar. El malalt, d'ara endavant, podrà menjar purés ben espessos, arròs blanc, trumfes, espinacs i algunes fruites; beurà dos dits de xampany; només li donaran una injecció hipodèrmica, i es suprimirà una pràctica enutjosa d'higiene interior.
Els ulls d'En Llucià brillen amb una claror novella en son rostre exangüe.
Ai, aquesta sensació de reviscolament! En Llucià, amb la seva veu afeblida, en parla cada cop amb més excitació. La germana, encara ben armada de prudència, voldria calmar els seus entusiasmes, i ella mateixa resistir el corrent optimista que se l'emporta. Però arriba l'hora del primer àpat. Els plats s'apilen sobre el llit, i En Llucià els buida amb una golafreria salvatge. Mirant-lo, l'Angelina oblida les precaucions, i uns moments s'abandona a l'esperança. Tots dos somriuen. En algun recó de la cambra lluu, imperceptible, l'arc de Sant Martí.
Després que ell ha fet una digestió voltada de tenebra, silenci i soledat, l'Angelina retorna a la cambra, mig obre els porticons i s'asseu al capdavall del llit.
Els dos germans fantasiegen.
Quan ell es llevi llogaran una torre a Vallvidrera i se n'hi aniran a passar tot l'abril i el maig. A l'estiu faran un viatge. Un viatge a Suïssa, probablement. En Llucià hi ha estat, i en serva un record agradabilíssim. Hi menjava bé. La llet es excel·lent. Les fàbriques de xocolata produeixen la xocolata més exquisida del món. El pa es bo com el de Viena. La mantega, fina, s'estén dòcilment sobre els llonguets, i s'hi confon per produir una sola delícia. Tots els formatges que aquí passen dies a l'aparador dels adroguers, als hotels suïssos te'ls serveixen confeccionats de fresc. Els peixos de llac no són pas insípids.
Altrament, a Suïssa la vida és fàcil. Tothom t'ajuda a viatjar. Pots preguntar interminablement sense perill de trobar una mala resposta. Pots equivocar-te de tren o de vaixell sense por d'enfellonir cap funcionari. Abunden les indicacions trilingües. No cal guardapols i ningú en porta. De més a més, pots vestir-te com et plagui, que ningú et mirarà amb estranyesa. Si al barret hi vols dur herbes i plomes, les hi duus. Si vols penjar-te al pit un mostruari de medalles, te l'hi penges. En els vaporets i en els trens veus parelles, en viatge de noces, que s'afalaguen davant de tothom: ningú s'esvera ni hi para cap atenció impertinent.
A bord d'un vaporet, travessant el llac de Thoune, un bon home va obrir un estoig de pell que duia penjat al coll, fent sospitar una ullera de llarga vista. En tragué un clarinet, i començà a preludiar un aire dolç, enyorívol. Els viatgers el miraven sense sorpresa. Ningú va sentir necessitat de fer comentaris enutjosos. L'home del clarinet seguí sonant-lo mentre en tingué ganes.
Aquest feix d'anècdotes en elogi de Suïssa ja l'havia retret altre cop. Però ara semblava nou, acabat de pensar, perquè en tot allò que deia hi posava una vibració febrosa.
Parlaven de baix en baix. I no calia: tot el que conversaren podia ésser oït de tothom. Però ells sentien una mena de por supersticiosa: potser en els recons foscos de la cambra, darrera d'aquella barricada de sifons, xicres, capsetes i ampolles de farmàcia, el geni de la malaltia encara estaria sotjant, cuidant de jugar-los una mala passada.
Dues hores ha que es fan confidències. Ja és cap al tard. Els porticons, mig oberts, donen una claror lletosa i esmorteïda.
Avui, dia dels Reis. En Llucià s'ha llevat per primera vegada després de setanta dies de llit. La seva germana l'ha vestit, perquè ell no podia pas. L'ha vestit amb una ineptitud plena de pietat. De seguida l'ha ajudat a fer sis passes per canviar de cambra. Posar-se dret, caminar… Quin oblit en les cames i en tots els muscles!
L'han deixat, mig ajagut sobre un sofà, en la saleta de música. Mira al voltant. Els llibres de solfa, les estampes i els retrats, les cortines de reps: tot ho reconeixia. Totes aquestes coses han estat allí mateix, a sis passes d'ell, i no les ha recordades cap moment. Li sembla com si tornés de molt lluny, d'una terra nebulosa i incerta.
Guaita llargament els retrats dels pares dins les negres motllures ovalades. Els perdé ben d'hora, als nou anys. Si vol evocar-los troba més aviat aquestes fotografies que sa figura mateixa: la inflexió de les veus i el caient dels gestos se li han esborrat fa temps de la memòria.
Tota la seva família és l'Angelina. Fa trenta nou anys que viu tot sol amb ella. Ella sí que en son pensament té tothora una imatge directa i cordial! Àdhuc en els dies que la seva vida era una llumeta feble a punt d'apagar-se, el nom de l'Angelina s'associava dintre seu amb una sensació tendra i germanívola. L'únic nom que confegia era el seu:Lina, Lineta, com li deia de petit.
Tanmateix ell ha estat frec a frec de la mort. Adés començava d'adonar-se'n. El metge hi ha hagut dia que vingué tres vegades a visitar-lo. Té idea que tota la parentela ha desfilat per la seva cambra: cosins segons, oncles llunyans, ties remotes, han entrat de puntetes per abocar damunt del llit llurs rostres contrets per un somrís fictici.
Ha pensat massa. Sent una lassitud sobtada i es desconhorta vagament. L'Angelina el troba molt pàl·lid.
-Et mareges, potser? Ja fa una hora que t'has llevat. Serà millor que tornis al llit. Ja veuràs, com t'hem guarnit la cambra! Sembla tota una altra.
És veritat: la cambra sembla nova. L'ambient fa olor de violetes, i els llençols, de bugada. Han retirat totes les ampolles i atuells que omplien els mobles i els han cobert de llenceries blanques. Sobre la tauleta de nit hi ha un vidre de Venècia amb floretes fresques.
El bon home s'estremeix de goig en la calor renaixent del llit, i mormola.
-Déu meu! Que és bona, la Lineta! que és bona, la Lineta!
Els germans Montoriol ja són a Vallvidrera. Hi han llogat un xalet pensant afavorir la convalescència. Toquen les deu. Fa bo.
En Llucià, que tot just s'acaba de vestir, obre de bat a bat les dues finestres: un sol clar inunda la cambra. El mar, allà baix, és d'argent viu. Les teulades de moltes cases reintellen fins a enlluernar. Vora la carretera un pilot d'herba molla fumeja tènuement.
En les muntanyes hi ha una immobilitat graciosa, com de peresa. I també la ciutat, ací i allà velada de boires, sembla que encara no s'hagi deixondit de la sopor nocturna. En Llucià s'embadaleix mirant els tramvies petits que marxen per les llargues rues de l'Eixampla. Aquell tren mateix que s'obira al lluny, vers la marina, avança amb una lentitud!
Tots aquests moviments pausats entre la quietud solemne de les serres i la lluïssor extàtica del mar, fan un goig! En Llucià se sent envaït d'una onada de lirisme barcelonista. Crida imperiosament la seva germana:
-Angelina! Lina! Deixa't estar de fer puntes i vina a badar davant d'aquest panorama únic.
L'Angelina es recolza en l'ampit de la finestra, i ell comença de parlar com un al·lucinat. Anomena tots els campanars que són obiradors, vol comptar les xemeneies de les fàbriques; però es cansa aviat, i diu que formen una boscúria espessa. Les obres del port li semblen colossals i que tanmateix han d'assegurar a Barcelona el predomini mediterrani. Recita unes quantes estrofes de l'oda verdagueriana.
L'Angelina, en lloc de guaitar el panorama, el guaita a ell amb un defalliment feliç.
De cop i volta l'apologista canvia de to. Ha descobert unes cases de cinc pisos a la Bonanova, entre el rengle de les torres.
-No és indigne que permetin edificar així en aquests carrers? Aquí no hi ha consciència civil: aquí no hi ha res. Tots els que han estat regidors de vint anys ençà, podien ésser penjats sense injustícia. Saps quina gràcia tindria, a hores d'ara, aquest suburbi, si fos fet de casetes de dos pisos voltades de jardí? Jo recordo prou un petit aplec de neules que escriu sobre la ciutat-jardí. No és qüestió d'escriure, sinó d'apedregar regidors, d'insultar arquitectes, d'incendiar barriades bunyol!…
-Per l'amor de Déu, Llucià! Ja saps les atrocitats que estàs dient?
La pobre Angelina està una mica esverada: això li sembla alguna cosa més que un retorn d'energies. El Llucià d'abans era incapaç de cap violència de llenguatge: enraonava amb una placidesa impertorbable. És cert que de tant en tant deia una facècia; però sense verí, perfectament soluble en totes les atmòsferes. Les seves dites d'ara eren tot una altra cosa: ofenien i esgarrapaven sense cap mirament.
I, tanmateix, en el fons de les seves alarmes, l'Angelina s'alegrava de les exaltacions del seu germà: sentint la seva veu plena i vibrant, aquell aclaparament dels dies crítics li apareixia lluny, sense regrés possible.
L'apetit d'en Llucià augmenta encara. Cada àpat, davant la visió dels menjars apilats en el plat del germà, la germana desvia la vista amb una secreta horror. Pensa: -No esclatarà aquest cos fràgil?- Però calla i el deixa fer, amb el desig de veure'l remès i fort en quatre dies. En Llucià mateix, algun instant, s'espanta i vacil·la… però mentrestant no para de menjar. Forces interiors atreuen l'aliment d'una manera ferma i seguida: sembla que el beu, no que el menja.
A les set del matí ja li porten al llit unyoghourt. S'el pren i torna a adormissar-se. No es lleva fins a les deu tocades. Un cop llevat, s'entaula per cruspir-se un repas copiós: puré de llegums, dos ous passats per aigua i fruites. Agafa la manta de viatge i el diari, i se'n va cap al bosc, a ajaçar-se sobre les farigoles. Obre el periòdic, però a penes el llegeix: gairebé sempre contempla el mar, la ciutat o les serres; moltes estones s'encanta mirant el cel entre el fullatge obscur dels pins. Té un poder d'èxtasi extraordinari. De tant en tant, sense adonar-se'n, parla en veu alta.
En Llucià no havia fruit mai unes hores de tan absoluta independència com les d'ara. Cal confessar que el seu ofici de procurador causídic no l'havia sotmès en cap instant a unsurmenagedel cervell ni dels muscles: havia arribat a ésser un dels primers procuradors de Barcelona d'una manera fàcil, gairebé providencial. Tenia un decent patrimoni heretat de son pare: això li permeté des del primer dia pagar puntualment a tothom; llogar un passant escrupulós i quatre dependents actius. Ell només exercia una suprema vigilància, i afalagava els clients amb una conversa inútil i de bon to.
Així i tot, els instants presents l'embriagaven d'oci, i les activitats pretèrites li apareixien com un esclavatge melodramàtic. Ell deia sovint: -Ara sento veritablement això que s'anomena joia de viure.- I no s'errava pas: vivia mirant les coses i les persones, parlant i sentint parlar. Manta vegada la imaginació li fugia vers una constel·lació de somnis irrealitzables; però per subtil privilegi assistia a l'esclat de sos propis anhels com a un espectacle impersonal. En retornava tranquil i enlluernat, com si vingués d'una aviada de coloms en dia de sol.
Entre totes les hores, diurnes i nocturnes, la que passava ajaçat damunt les farigoles era la millor. El 10 d'abril, sonant les campanades de migdia, li fou malmesa. Pel vessant del petit turó que s'avesava a considerar com un domini exclusiu, pujava una família acomboiant una minyoneta de quinze anys, si fa no fa. El seguici era format per quatre persones: una matrona grassa, una senyora o senyoreta d'edat madura, una altra senyoreta jove encara, i una cambrera tendral i desdibuixada. Acamparen totes a deu metres d'En Llucià, qui començà de mirar-les amb una hostilitat rancuniosa.
Què hi venien a fer, tan a prop? Les pinedes eren prou extenses: no era pas necessari que s'agombolessin les gents en l'indret mateix que ell havia triat. -Ah! quin fàstic! Han vist un home, i han corregut a acostar-s'hi. Aqueixes persones han de viure en congregació permanent: tenen una ànima de moltó.
S'anava exaltant tot sol. Era temptat d'agafar la manta d'una revolada i fugir en senyal de protesta. No es movia, per això. Espiava els nous vinguts i llurs maniobres.
La cambrera estenia una màrfega sobre les mates. La senyoreta prima col·locava un coixí perquè la convalescent hi reposés el cap. La matrona grassa deixava en terra, contra la soca d'un pi, una ampolla thermos i un vas d'alumini. La senyoreta jove portava un llibre sota l'aixella. Entre l'adalerat anar i venir de les altres persones, ella romania dreta i immòbil, amb una certa insolència de tinent novell. En Llucià la mirava. Tothom, tret d'ella, s'havia assegut i mig ajaçat per terra. Veritablement, en mig de les actituds massa còmodes i de les robes un poc negligides dels altres membres de la família, la senyoreta del llibre guanyava un relleu prestigiós. Son vestir, d'una afectada simplicitat, i el seu redreçament d'espatlles, li daven un poc de retirada a les protagonistes de certes pel·lícules americanes.
En Llucià la mirava. Potser era la primera dona que li apareixia després del tràngol, i li encomanava una sensació de feminitat.
La senyoreta prima, adreçant-se a ella, digué:
-Per què no seus, Adelaida?
-Perquè no en tinc ganes, tia. Això no se t'acut?
Aquest fugaç diàleg li aportà dues noves interessantíssimes: la noia del llibre es deia Adelaida, i era neboda d'una senyoreta prima i revellida.
Sobre aquesta base, i ajudat per les semblances fisonòmiques, En Llucià combinà de seguida el parentiu dels invasors: creu que la senyora grassa és mare de l'Adelaida i de la noieta convalescent; la senyora o senyoreta prima (aquest punt no gosa dilucidar-lo a simple vista) és germana de la senyora grassa.
L'esforç imaginatiu que ha fet acaba d'esvair les seves ires: s'abandona lleialment a la contemplació. L'Adelaida, ben mirada, no és cap infant: és probable que sigui al llindar de la trentena. L'expressió habitual del seu rostre acusa una certa suficiència. Les paraules que diu són decidides i gairebé sempre autoritàries. Aviat abandona el col·loqui dels seus familiars, i es deixa anar a poc a poc sobre una mata de bruc. Resta asseguda i llegeix.
En Llucià la mira. En conjunt no li sembla desplaent.
L'Angelina ja ha fet coneixença amb els veïns nous. De bon matí s'ha trobat a l'estanc amb la senyoreta prima. Totes dues venien de missa i compraven segells. L'estanquer ha dit:
-Senyoreta Montoriol: a casa d'aquesta senyoreta també l'han passada.
Un cop presentades d'aquesta faisó tan planera, davant d'un tema fàcil i passionant, la conversa ha començat resoltament. Hi han sortit les dues malalties, des dels primers senyals fins al període crític, des del període crític fins a aquest èxode curt, però emocionant, que acaben de realitzar en recerca d'aires purs i de solituds forestals. Entre totes dues han fet una patètica descripció de la ciutat sota el flagell de l'epidèmia tífica. L'estranger en restava bocabadat.
De seguida les dues verges madures han sentit la necessitat d'informar-se recíprocament de llur estat i condicions personals. Poc ha restat per dir. S'han separat amb la fermança que serien amigues.
Al cap de vuit dies es pot dir que ho són. Les circumstàncies ajuden. Resulten d'edats parelles. Són solteres definitives. Són veïnes: quatre passes només les separen. La feina de llurs cases no les absorbeix. Es troben al matí i a la tarda, i sospiren perquè el temps encara no és prou bo per a reunir-se al vespre, havent sopat.
A cada conversa descobreixen noves amistats i coneixences comunes. Exclamen:
-Nosaltres directament no ens havíem tractat; però hem sentit parlar tant l'una de l'altra, que podem dir que ens coneixem de sempre.
Això és exacte: es coneixen de sempre; però, encara, quin tresor de confidències inèdites! Què sap, l'Angelina, d'aquesta senyoreta de Valldaura, cunyada del senyor Marquet? I, la senyoreta Valldaura, què sap de l'Angelina? La família a la qual pertany; vagament la posició social i la honestedat: res més. Poden, doncs, retreure el que vulguin de les fondàries de llur memòria: tot tindrà l'encís picant d'una primera confessió.
L'Angelina no és pas una dona lleugera que atorgui a qualsevol l'entrada en el santuari dels seus sentiments i opinions: més aviat és, interiorment, esquerpa. Però ara, davant d'aquesta senyoreta Valldaura, ha tingut la intuïció que es trobava en presència d'una bondat sense tara.
El cor no l'enganya: la Lluïsa Valldaura ha fet amb dignitat i amor el seu rol eternament secundari. Àdhuc es pot dir que ha perdut la seva personalitat: de fet ningú la coneix per Valldaura, sinó per Marquet, que és el cognom del seu cunyat. A casa d'aquest senyor és una sotmesa abnegada, disposta a substituir sa germana en les feines més dures. Fora del parteratge, ella ha sofert totes les angúnies de la maternitat. Durant la malaltia de l'Eulàlia, sa neboda petita, ningú ha vetllat sinó ella. Si es guardonessin amb creus i condecoracions les secretes generositats de la llar, el pit de la Lluïsa fóra insuficient per a lluir totes les que havia merescut en justícia.
El cor de l'Angelina no s'enganya. Després de tres mesos de contracció dolorosa, experimenta una mena esponjament lasciu. Comprèn que hi ha una similitud pregona entre llurs destins. Tal vegada a ella li ha correspost un paper un poc menys humil que a la Lluïsa Valldaura: ha estat, al capdavall, l'únic element femení de sa llar; però totes dues s'agermanen en la pràctica d'unes mateixes virtuts d'obediència i sacrifici: són dues verges maternitzades.
Si s'arriben a agrir haurien resultat un enginy terrible de malhumor i d'enveja: en comptes d'agrir-se s'han arrugat dolçament, com dues pomes intactes. Ara fan una flaire humil que no robarà el seny a ningú: flaire de robes netes, flaire de calaixera honrada.
En Llucià vol i dol. A estones està posseit d'una sensibilitat frenètica: parla amb la família Marquet fent ús d'una vèrbola múltiple i apressada; però altres estones l'home es sent fatigat i es tanca en un mutisme esquerp.
Avui per avui la seva interlocutora predilecta és l'Eulàlia, la convalescent. Entre tots dos hi ha una simpatia que neix de la paritat del tràngol sofert i de l'horrenda fam que experimenten a hores d'ara. En Llucià, demés, té a cada instant paraules i posats una mica infantívols: d'esma cerca la qui millor els pot entendre. Cada dia es comuniquen els menús que han menjat, i moltes vegades combinen els que menjaran l'endemà. Sembla, llavors, que es separen dels altres per conversar, que son còmplices d'algun delicte misteriós.
La germana gran, l'Adelaida, mena una vida gairebé feréstega. Apar que desaprovi la lleugeresa dels seus a contraure amistats noves. Està correcta, però no gentil. Quan la tia Lluïsa es deixa portar pel seu daler confidencial, ella la mira amb un irònic posat de compassió. Quan la seva mare confecciona en veu alta, i per desena volta, el balanç de les despeses que s'han fet durant la malaltia, ella l'interromp amb alguna frase eixuta i contundent.
En Llucià, en els seus brevíssims instants de reflexió, mira l'Adelaida com un ésser especial i incomprensible. Successivament la troba simpàtica i odiosa.
Fa un dia dolent. Plou des de la matinada. El vel de l'aigua oculta Barcelona i el Tibidabo. Els planells s'omplen de tolls, i cada pendís esdevé una torrentera vermella. En Llucià té un llibre a les mans. L'Angelina cus. Tots dos callen. En llur silenci no hi ha cap pensament comú.
Ella mormola: -Ves quin temps! No sé quan podrem eixugar la bugada!
Ell pensa en el dinar que s'acosta. Alça sovint els ulls de la lectura per guaitar com la cambrera para la taula. El dring dels coberts i de la vaixella li encomana una excitació delitosa.
Truquen a la porta.
-Qui serà, aquest idiota?- diu En Llucià tement qualsevol intrús que pugui ajornar la suprema funció del dia.
La porta s'obre, i entra l'Adelaida Marquet.
-S'ha atrevit a venir, amb aquest xàfec?- pregunta l'Angelina.
-Amb aquest embolcall em defenso bé de la pluja.- Tot dient això l'Adelaida es lleva un bell impermeable de color blau-elèctric.
-A mí- declara l'Angelina -l'aigua no m'espanta gaire, tampoc.Els llamps sí: m'esgarrifen.
-A mi ni els llamps. He cregut sempre que s'ha de fer tot el que sigui possible per vèncer aquestes terrors que algunes dones cultiven com si fossin una gràcia. No ho troba, Llucià? Però vostè tal vegada és partidari de les senyoretes histèriques?
-No, no: de cap manera- protestà l'interpel·lat.- En aquest punt sóc feminista: vull dir que em plau trobar en la dona el mateix aplom, la mateixa serenitat, que en l'home.
-Ah! vaja! Vostè és dels meus- digué l'Adelaida amb veritable aplom.
L'Angelina se la mirà amb estranyesa, perquè trobava que corria massa a proclamar coincidències de pensament. En Llucià, al contrari, cregué de seguida que l'Adelaida i ell eren correligionaris. Tots dos s'enbrancaren en una conversa fogosa, on els llocs comuns espeternegaven com un feix de llenya seca.
Llavors que gairebé era exhaurit llur repertori, En Llucià, impulsivament, es llançà vers un munt de revistes que hi havia sobre d'una tauleta, en pren una, la fulleja, i crida, amb el mateix entusiasme que un explorador oceànic obirant la terra pressentida:
-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Escolti aquesta sentència. La vaig llegir, fa pocs dies, en un article. És definitiva: «La dona no ha de romandre més alta ni més baixa que l'home: ha de romandre, simplement, al nivell del seu cor».
L'Adelaida féu semblant de restar embadalida. No deia paraula. En Llucià la guaitava atentament com si volgués esbrinar els efectes d'allò que acabava de llegir. Ella tal vegada estava fent esforços per preveure què seria una llar governada per aquella màxima tan emocionant com vagarosa.
La pausa, tanmateix, esdevenia massa llarga. L'Angelina, que no havia pres part en la conversa, mirava l'un i l'altra amb una estupor creixent. Què feien?
Aquell mutisme i aquelles actituds quasi teatrals, eren sentides, expressaven una autèntica situació d'esperit?
A la fi (eren les dues de la tarda) l'Adelaida s'adonà que la taula estava parada i que els germans Montoriol havien de dinar. Al mateix temps En Llucià sentí que la fam li ressuscitava tempestuosament: avorrí l'Adelaida amb totes les seves forces. Encara no havia passat la porta, que ja cridava:
-La sopa! la sopa a taula!
Entaulat, entre bocí i bocí, En Llucià engegava invectives contra les visites extemporànies.
-Jo no sé com és que la gent ignora que hi ha dues coses sagrades, en aquesta vida: el son i el menjar. Encara, el respecte al son del pròxim es un sentiment popular. No es desperta un hom per qualsevol futesa: cal alguna justificació. Però, les hores dels àpats, entrada lliure!… tothom hi té dret. Vénen a cobrar-te tots els rebuts, a fer-te mil preguntes imbècils, o simplement a seure una estona, com si no hi hagués cap cosa important a fer. Recorda't de les Bonet: sempre ens han visitat a dos quarts de nou, l'hora precisa de sopar. I la nostra cosina, la Rosa, que s'ha presentat tota la vida a l'instant matemàtic d'entaular-nos?…
Aquesta exacta al·lusió fa riure l'Angelina.
Cap a les postres la vèrbola d'En Llucià es dulcificà notablement: torna a parlar de l'Adelaida, trobant que sosté les seves idees amb força discreció i que l'impermeable li escau més que cap altra roba.
La visita de l'Adelaida a través del temporal ha cridat vivament l'atenció d'En Llucià. No és que pretengui esbrinar el misteri d'aquesta irrupció amical després de dues setmanes d'esquerperia accentuada: és, simplement, que considera l'Adelaida amb interès tantes vegades com la troba i li parla tots els dies.
El temps millora. Les tardes es prolonguen. Les dues famílies surten a passeig en havent dinat. En Llucià i l'Adelaida comencen de formar parella a part. Això no estranya ningú, car és la cosa més natural del món que les edats i la solteria llur s'aparellin.
En Llucià i l'Adelaida parlen de tot, amb un enciclopedisme superficial i vague que els diverteix i no els encaparra. Parlen sucessivament de teatres, concerts, modes, literatura; fan l'elogi de la netedat, la crítica dels costums; emeten alguns conceptes sobre puericultura i sobre política; exposen llur teoria del confort domèstic, etcètera. El contacte amb tots aquests temes els fa exclamar sovint: «-Igual que jo.» «-Opino exactament com vostè.» «-Veu? A mi em passa el mateix.»
La coincidència és tan persistent, que l'Adelaida comença de tenir raó. Aquella salutació que adreçà a En Llucià al cap de dos minuts de parlar-li no és, com va pensar l'Angelina, un judici temerari, o almenys prematur: és una intuïció que els fets confirmen cada dia.
En Llucià, positivament, es complau en aquestes converses. Abans de caure malalt, usava en les seves relacions femenines una galanteria circumspecta, incapaç de manllevar paraules a una passió que no sentia: ara… ho deu fer l'ebullició orgànica de la convalescència, o la joia espiritual de sentir-se salvat de la mort; però és indiscutible que en les passejades que fa al costat de l'Adelaida resulta insinuant. Arriba a servir-se d'expressions comprometedores. Ella se'n riu sistemàticament, com és de llei que se'n rigui tota noia amb alguns anys d'experiència; però les rialles de l'Adelaida no moderen la falagueria d'En Llucià, ans l'exalten.
Fa quinze dies que dura el diàleg d'aquests dos personatges. Tots dos han adquirit el costum de cercar-se francament, sense dissimulacions de cap mena. Ella, de temps que ha instaurat en els seus el dogma de la seva independència. Ningú l'hi discuteix. Altrament, la senyora Marquet, en el si de la confiança diria que la conducta de sa filla Adelaida és profundament sàvia en aquests instants.
Quan a en Llucià és ben cert que no pensava res a propòsit de les seves relacions amb l'Adelaida. S'adonava del fet que estaven plegats moltes hores; però ni al vespre, vingut el moment filosòfic d'apagar el llum per adormir-se dedicava a aquest fet cap meditació seriosa.
Un matí, però, la seva consciència tingué un esclat.
Anant per la carretera del Tibidabo descobrí al lluny la silueta de l'Adelaida. Impensadament, posà a correr com un vailet de deu anys. I mentre corria, pensà que feia una cosa insòlita i poc avinguda amb la serietat de la seva persona: la mateixa Adelaida, què diria si es girava i el veia? Qualsevol asseguraria que ell estava enamorat de l'Adelaida. Moderà una mica la carrera: es reduí a marcar un pas gimnàstic que hom podia creure un recurs contra el fred.
L'Adelaida era lluny encara. Ell seguia trotant i pensant. Encara que les seves insinuacions signifiquessin alguna cosa, no eren pas un lligam indissoluble. Es veia com un minyó que fa volar un estel: l'estel tiva, tiva… però, abans no l'arrossegui, pot obrir les mans i abandonar la corda.
La senyoreta Adelaida Marquet no era un estel, joguina frèvola, supeditada als corrents atmosfèrics i a les estrebades d'una corda: tenia consistència i iniciativa. Ho demostrà el matí d'un diumenge.
Eixint d'ofici es trobava amb En Llucià. Estaven sols. La resta de llurs famílies havia oït missa de vuit. Parlant, sense adonar-se'n, deixaven la carretera i prenien un caminal entre pins. El pla de Barcelona s'estenia a una banda tot aclarit de sol. A l'altra banda Montserrat resplendia amb una parença etèria, sobreeixint d'un embolcall de boires rosades.
La solitud i la gràcia del paisatge feren greu la conversa.
-Serà una llàstima que en tornant allà baix hàgim de separar-nos. No li sembla, Adelaida?- deia En Llucià amb una veu lenta i tènuement commosa.
-Jo no crec que a ciutat sigui necessari que deixem de veure'ns- replicava ella.
Hi hagué un silenci massa llarg. En Llucià reprengué la conversa amb un deix malenconiós, com si les paraules s'anessin congriant difícilment en la seva pensa:
-Té raó. Però les entrevistes de Barcelona no seran com aquesta.
-Com aquesta, naturalment que no: ni tindrem la solitud d'ara, ni ens voltarà aquest decorat silvestre!- deia l'Adelaida.
I afegia, després d'un nou silenci, amb una veu resolta:
-Si em permet que li parli amb franquesa, li diré que em sembla convenient que les entrevistes d'aquest gènere no es multipliquin.
-Què vol dir, Adelaida?
-No m'entén? Hauré d'anomenar les coses pel seu nom. Vull dir que d'un mes ençà, matí, tarda i vespre, vostè m'està fent l'amor…
-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.
I, com si es gronxés en aquesta frase, En Llucià la repetí amb complaença.
-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.
-Per l'amor de Déu, calli, Llucià!- deia ella amb un impuls baronívol. -Vostè és un home formal, incapaç de burlar-se de ningú: (jo ho sé: jo li faig aquesta justícia); però, amb tota la seva formalitat, vostè s'està enganyant… Calli, deixi'm acabar. Vostè em vol donar entenent que està enamorat de mi. Això és una confusió. Pensi, Llucià, que s'ha trobat convalescent d'una malaltia terrible, fora de ciutat, de fit a fit amb una sola dona, i ha pres un sentiment per altre. Si jo fos una noia de disset anys i vostè un estudiant, podríem abandonar-nos sense gaire perill a aquesta confusió: ara seria un disbarat que no tinc valor de cometre. Mediti una mica, Llucià, i no li sàpiga greu de tornar a la vida ordinària: la vida ordinària aclarirà la situació del seu esperit. Cregui'm.
Si l'Adelaida començà el parlament amb energia, féu aviat una transició i les paraules rajaren sense pressa, amb rítmica dignitat, com si expressessin una sentència cruel i inapel·lable.
-No confonc res. Li juro que mai no m'he vist amb tanta claredat com ara: sé perfectament el que desitjo i el que faig.
En aquest instant En Llucià era sincer: estava convençut que capia tota la transcendència de les seves paraules. El posat fatalista de l'Adelaida l'arrossegava sense deixar-li la recança més lleu. Li prengué les mans, i repetí amb més força la seva professió de fe. Ella anava a replicar, però en aquell moment obirà la seva germana que venia per la carretera (cercant-la, tal vegada). El diàleg s'estroncà.
Però ja contenia les clàusules d'un prometatge seriós.
La germana medita: -Amb tu és violent i és aspre, i amb ella es desfà com un caramel. Tot és la mateixa cosa, ben mirat: avui s'apassiona, i abans era incapaç de passió.
La dolor fraternal comprèn que en certa manera s'abusa de l'estat del seu germà estimadíssim. De vegades sent un impuls de cridar son nom: -Llucià!- com si volgués deixondir un somnàmbul. Però amb quin dret intervindrà en un afer tan delicat i tan exclusiu? Digui el que digui, tothom sospitarà que parla per egoisme o per gelosia. I En Llucià més que tothom.
Interiorment l'Angelina ja ha resolt que no intentarà ni tan sols presentar-se com un núvol gris en el fàcil panorama d'aquest prometatge. Ell i ella són persones adultes avesades a creure en l'autonomia llur.
Aprovarà amb tota la gràcia que pugui els actes i paraules del seu germà, i posarà un rostre placèvol a la seva futura cunyada.
Però un cop celebrat el matrimoni abandonarà la llar pairal: anirà a viure amb la tia Antònia, vídua sense fills que ha frisat sempre per gaudir la companyia de la seva neboda. La rebrà amb els braços oberts, i tot seguit li conferirà el govern de la casa. Això la distraurà una mica: potser alleujarà la seva pena.
Potser! Car la seva pena és ben difícil de remeiar. Sap ningú el nombre de lligams íntims i deliciosos que s'han creat entre la llar que ha d'abandonar i ella? Fa vint-i-vuit anys (d'ençà que morí la seva mare) que ella l'ha regida universalment. A ulls clucs seguiria tot el pis d'un cap a l'altre sense fregar tan sols una paret. Pel soroll coneix quina porta és la que acaba de batre, quin moble han mogut les minyones fent dissabte, quin atuell de cuina els ha caigut de les mans. Diria de cor les robes que hi ha dins de cada armari i dins de cada calaixera. La casa, per a ella, no té secrets ni sorpreses. La circumstància de pertànyer en propietat a En Llucià, venia, encara més, a confirmar l'Angelina en la seva idea de constància, de benaurada fixesa. Hi gaudia, sense saber-ho, una mòdica sensació de cel.
Les seves aspiracions a formar una llar pròpia, que mai foren impetuoses, als seus trenta anys eren del tot extingides: no engegaven ni una tènue fumera sentimental. Llavors que la solteria d'En Llucià semblà consolidada, l'Angelina cregué conèixer la seva planeta:: moriria exercint l'ofici de majordona, animada tot temps per una fervor fraternal.
Els dos germans s'avenien insuperablement. Llur concepció pràctica del món era idèntica. Si en manta qüestió metafísica potser no haurien estat d'acord, tampoc tractaven de posar-s'hi. Es complaïen mútuament sense cap esforç ni sacrifici.
Ell tenia els seus amics, amb els quals formava una penya a l'Ateneu i abonava sovint una llotja en qualsevol teatre. Els dies de festa solia llogar un cotxe per a donar un tomb pel passeig de Gràcia. Tres o quatre cops cada mes menjava fora de casa. No era insensible als encisos de les dones, però la seva sensibilitat només es revelava en avinenteses propícies: la prudència menava els seus passos.
Ella, ultra la seva afició al govern domèstic, sentia una autèntica passió vers la música. Tocava el violí amb discreció, acompanyada al piano per una amiga seva, vídua, sola i filarmònica tant com ella. Plegades assistien a gairebé tots els concerts que s'organitzaven a Barcelona. Per tradició de família, el juny, i el setembre, els dos germans passaven dues setmanes a una llur masia del Vallès. Ell, si n'era temps, també caçava una mica, sense extenuar-se. Ella feia provisió de patates i de fesols per a tot l'any. A tots dos els plaïa de debò aquell sojorn a pagès, i l'esperaven amb delit.
Hom pot, doncs, assegurar que el corrent normal de llurs existències engendrava una bella harmonia.
I ara, res!, en un instant el sòlid edifici s'enderroca. Perquè fóra una insensatesa entestar-se a conviure tots tres: n'hi ha prou amb observar vint-i-quatre hores l'Adelaida per a compendre que és dotada d'una personalitat sobreeixidora i escometedora. L'Angelina és prou intel·ligent per a compendre que no hi ha transacció ni avinença possible: o xocar o ajupir-se. Ambdues coses serien insuportablement doloroses. Se n'anirà. En Llucià mateix, col·locat entre la muller i la germana, hauria de passar per angúnies inevitables.
Se n'anirà. Però voldria retirar-se modestament, sense sobtar ningú: avorreix les escenes. Voldria fondre's amb un moviment imperceptible, com un paisatge en el capvespre. Li dol pensar que En Llucià, en veure-la partir, imagini que li fa algun retret o s'adoni que tots dos acaben de rompre un lligam molt vell i molt adorable.
La pobra Angelina està sola en la seva cambra i plora desesperadament.
Mitja nit. En Llucià, del llit estant, sent les campanades d'incomptables rellotges. De primer les de santa Anna, la seva parròquia. Encara no han acabat les de santa Anna, comencen les de la Seu, i les de santa Maria del Pi, i les de sant Francesc… i d'altres que ningú pot esbrinar de quin indret arriben. Uns instants tota l'atmosfera vibra metàl·licament.
-Ja ets al dia de les teves noces- diu En Llucià. I fa esforços per contenir les derivacions d'aquesta constatació solemne. Vol dormir. El seu cos i el seu esperit cobegen un son retornador. Aquests darrers dies ha viscut dins d'un remolí vertiginós.
Si pogués dormir i no despertar fins a l'hora exacta de llevar-se!
Acluca els ulls. Tot serà que el cridin. Ell prou ha recomanat a la cambrera que no se n'oblidi; però no té confiança en la memòria i puntualitat de la cambrera. S'aixeca a cercar el seu rellotge i a posar-lo en la tauleta de nit. Aquell tic-tac prop de l'orella el molesta, o creu que el molesta. Caldrà que retorni el rellotge a la butxaca de l'armilla? Si ho fa es priva de consultar l'hora del llit estant. Resol de suportar el tic-tac i de fer nous esforços per adormir-se. De cop li sorgeix, agudament un dubte. Havia tret de l'armari la corbata que destinava a la cerimònia? No n'estava pas segur. Encén el llum i s'alça un altre cop. La corbata era en l'espatller d'una cadira, presta a entortolligar-se al seu coll. Retorna al llit, assossegat pel que fa a la corbata, indignat, però, de trobar-se subjecte a aqueixes ridícules inquietuds. Aleshores desfilaren pel seu cervell una munió de consideracions relatives al seu tarannà, a la influència de la tenebra i a la lassitud com a causa d'imsomni.
Tornava a ensopir-se. Un mosquit! El llum el devia haver atret, i es devia haver escolat pel balcó mig obert. Li gira al voltant del cap. Escolta el seu murmuri, que s'apropa i s'allunya interminablement. Alça la mà per esclafar-lo tan bon punt es deturi sobre el seu rostre. Dues o tres vegades pega infructuosament. Pausa. Temptativa d'adoptar una actitud estoica. És debades. Torna a bufetejar-se sense solta ni volta, posseït, d'una furor sangunària. A la fi es convencé que el mosquit no l'havia ofès ni tan sols tocat. Cantava, seguia cantant al seu entorn. Era, doncs, un líric, i no cap insecte d'acció. De tota manera, En Llucià no podia pas dormir, amb aquella serenata circulant. Es recordà d'una capsa de pastilles insecticides. Per a heure-la, només calia que fes dues passes sense sortir de la cambra. Tampoc li mancaven cerilles. Per què no es resolia a produir la fumera llibertadora? És que per a produir-la amb eficàcia calia que tanqués el balcó: temia que la calor d'aquesta nit de setembre barceloní el sofoqués, i sospesava en sos dubtes quin element era més essencial per al seu son: l'extermini del mosquit o bé la fresca nocturna.
Durant aquesta perplexitat, adreçà els ulls al balcó. Clarejava. Va dir-se: -Has perdut la nit.- Renuncià al repòs i s'eixoriví tot d'una.
Pensava tantes coses i tan diverses, a propòsit de l'acte que anava a realitzar, que la seva consumació li apareixia com una deslliurança, com el començament d'un sossec mirífic. Hauria volgut trobar-se a l'endemà.
Saltà del llit i es donà als preparatius darrers. Prengué el bany i s'afaità i es vestí. Inspeccionà una vegada més la cambra on era parat el llit de noces. No hi mancava res.
A la fi arribaren els moments culminants. Tot esdevingué d'acord amb els costums de la burgesia barcelonina. Els invitats eren a la ratlla de cinquanta. De més a més, hi havia coneguts que badaven, arrimats a la barana del presbiteri.
En Llucià ho veia tot a través d'una mena de mareig enternidor. Ella sostenia amb èxit un posat marmori: anava superant, d'una a una, totes les emocions.
Finida la cerimònia, pujaren al landó, disposats a donar un tomb pel Parc i el passeig de Gràcia. En Llucià, de grat hauria suprimit aquest tomb exhibicionista; però no s'atrevia a insinuar el seu desig a l'Adelaida, de por de ferir la seva susceptibilitat extrema. Dies abans, quan li proposà de celebrar les noces en família, ella havia dit: -Sembla que et desplagui rebre la benedicció davant de tothom. No som uns jovenets, però tampoc hem d'avergonyir-nos de fer un acte extemporani.
El Parc era gairebé solitari. La col·lecció zoològica els suggerí un tema de conversa que estaven cercant debades d ençà que sortiren del temple.
-Quants anys fa, que no havia estat ací! Ves qui m'havia de dir quan m'hi acompanyaven de nen per veurel'Avi, que un dia hi passaria casat amb tu, Adelaida!
-Fill, la vida és plena de sorpreses.
En trobar-se als carrers cèntrics, En Llucià sentí una mena de rubor. S'adonà d'una cosa que ja sospitava i que precisament hauria volgut evitar: tots els ulls eren fits en ell i en la seva muller. Molts vianants feien una rialleta ambigua. Dos trinxeraires els engegaren de prop una reflexió obscena. Per més que s'esforçava, en tota la passejada no trobà un sol mot escaient per a dir. L'Adelaida semblava ben avinguda amb aquest mutisme. No estava neguitosa com En Llucià; pensiva més aviat.
Hi hagué banquet a la Maison Dorée. Abans de les postres desaparegueren els nuvis sense pendre comiat de ningú. Era una fuita convinguda.
A la casa llur despengueren prop de dues hores. L'Adelaida, a més de despullar-se de les gales nupcials, es pentinà de nou, resseguí tota la casa i donà a les minyones una mena de decàleg domèstic. En Llucià l'esguardava posseït d'una autèntica admiració. Aquest aplom, en els moments solemnes de començar la vida nova, no era un averany gentil? Ell ho pensava, almenys.
En un taxi es feren portar a Vallvidrera. La idea d'aquesta visita als llocs on nasqué el sentiment que acabava de lligar-los era d'En Llucià. No se'n penedia. A Vallvidrera els records l'ajudarien a sostenir una conversa ajustada a les circumstàncies. L'Adelaida responia amb frases ràpides, commoguda per un mig riure complaent.
Soparen al Tibidabo i retornaren a la casa llur. Ella havia volgut passar la primera nit en la cambra que havia posat a gust seu: no en una inconeguda cambra d'hotel.
Llucià, quan no tingueren cap pretext per retardar l'entrada en aquesta cambra, sentí el desig de fer-ho amb certa solemnitat. Prengué l'Adelaida de la mà. Travessaren la llinda. La cambra era tota il·luminada. Els llençols, blancs i emmidonats, plens de randes, resplendien. Els mobles feien olor de fusta nova i de vernís posat de fresc.
La parella, de cop, es veié dins del mirall. Ella es ruboritzà una mica.
Un i altre portaven un feix de pensaments dessota els quals la idea de voluptat restava gairebé dissolta.
Ella mirà a En Llucià.
-Ja som casats, Adelaida.
Ell l'estreny maquinalment entre els braços. I tots dos haurien romàs en aquesta primera abraçada, sense demanar res més a la soledat legítima que començava de voltar-los. Però els prejudicis socials els empenyeren.
-Escolta, Adelaida: hauries de dir a la cambrera que no em posi sinó un matalàs, al meu llit.
-Per què?
-Perquè estic avesat a dormir amb un només, i em molesta trobar-ne dos. M'enfonso massa: aviat em fan calor…
-Ets ben estrany! No he conegut encara ningú que tingui aquestes preferències. Pensava ,que m'havia casat amb una persona normal.
-Per l'amor de Déu, Adelaida! Voldràs suposar que aquest detallet em converteix en un monstre? Precisament convinguérem que dormiríem en llits separats per servar els nostres costums de solteria.
-Per a tu tot són detallets. Has de saber que en tota casa mitjanament parada hi ha dos matalassos en cada llit.
-Aquesta cambrera que tenim ara es torna més desvergonyida cada dia: no se li pot fer cap observació.
-Sí, té aquest defecte (més amb tu que amb mi: això és a part); però, fill meu, l'hi hem de perdonar: té molt bones qualitats.
-No acabo de descobrir-les.
-Oh! Tu sí que saps apreciar poques delicadeses! La taula parada a l'hora; dissabte sense soroll; cambres ventilades… Però no sols de pa viu l'home. Jo et puc assegurar que cap minyona com aquesta sap anar a informar-se de la salut d'un malalt, rebre una visita, fer-la entrar a la sala… Quan un senyor surt de casa li ofereix el bastó i el barret, l'ajuda a posar-se l'abric. Divendres passat el senyor Buixeda va fer grans elogis del seu bon estil. Diu que aquí són comptades les cases que saben educar el servei. Hi ha coses que no es paguen amb diners.
-Qualsevol que et sentís diria que sóc un home egoista, incapaç de compendre cap refinament social.
-No s'erraria massa.
-Però (per l'amor de Déu, Adelaida!) et sembla bé que estiguem suportant respostes impertinents tota la setmana pel plaer d'escoltar un elogi del senyor Buixeda els dies de rebre?
-Sàpigues, Llucià, que no m'he casat perquè em facin la caricatura.
En Llucià, de solter, duia sempre a sobre la clau del pis: una clau plana, finíssima. Al cap de dos mesos de casat la hi fou presa.
-Com és que duus sempre a sobre la clau del pis?
-M'agrada poder entrar silenciosament, sense que em calgui trucar. Recordo que ja als setze anys duia aquesta mateixa clau. No l'he abandonada mai més. Vols creure que, si per atzar no la trobo en el meu portaclaus, tinc un sobresalt?
-Doncs, mira; t'haig de dir que causa molt mal efecte. Qualsevol que ho sàpiga, pot pensar que em tens sotmesa a una mena d'espionatge.
-No, dona, no. Tens la mania de donar significances extremes a qualsevol cosa.
-Serà una mania, però em neguiteja atroçment. T'agrairia molt que deixessis la clau a casa, penjada amb les altres, darrera la porta.
-Però… Adelaida !… :
-Em negaràs la primera cosa que et demano?
-Jo sóc incapaç de negar-te res.
La clau resta penjada, amb les altres darrera la porta.
-No t'he volgut dir res fins que la cosa fos certa del tot. Ara ja està fet. Sàpigues que el teu espòs ha estat elegit degà del Col·legi de Procuradors.
-De debò?
-Aquest vespre ho portaran tots els diaris.
-Et felicito. Ja que tens una professió tan secundària, almenys que hi figuris en primer terme.
-Pots ben creure que m'he bellugat per tu.
-Gràcies, home.
-És una honor ben apreciable, la que m'han concedit els meus confrares. Has de pensar i creure que degans de quaranta cinc anys se n'han vistos pocs.
-Tu només has estat una mica tardà en matèria matrimonial.
-Te'n rius? Més de quatre procuradores estaran prenent una enrabiada forta.
-Vols dir que sóc envejada: oi?
-No ho dubtis.
-Vejam, informa'm un poc de les teves atribucions: que sàpiga ben bé quina mena de personatge és el meu marit.
-Doncs, mira: jo, com a degà, presideixo la Junta Directiva; sóc el representant del Col·legi en tots els actes i contractes; en la festa anyal sec en lloc preferent…
-Bé, totes aquestes funcions són massa ensopides: caldrà que els donis algun relleu.
-Pensa, Adelaida, que degà del Col·legi de Procuradors no és president del Consell de Ministres.
-Ja ho sé, Llucià; no em creguis tan ximple. De tota manera, dins de certs límits, l'home fa el càrrec.
-Tinc els meus projectes. Coneixes la roba que usem en els judicis?
-Oh! sí! Quina cosa més trista! Aquella capeta que us resta sobre el genoll acaba de proclamar la insignificància de l'ofici. Si la portessis per casa no et respectaria gens.
-Tracto precisament de suprimir-la aquesta capeta. La meva preocupació de degà serà substituir-la per una vestimenta més noble. Fins vull fer gestions perquè se'ns reconegui el dret d'usar un uniforme amb espasí. No sé per quins set sous no hem de fruir el mateix privilegi que els enginyers de camins i el cos de Correus. Un espasí al costat ens dignificaria. I àdhuc té tradició entre la gent de cúria. He fet atmosfera entre els companys, i sé que totes aquestes millores, encara que es refereixen a l'exterior de la professió, apassionen força.
-Tot això em sembla molt bé: ara només cal que no facis algun paper ridícul.
En Llucià ha saltat del llit amb el seu pijama verd i rosa, s'ha calçat unes xinel·les de palla, ha glopejat aigua amb elíxir, i ha dit a l'Adelaida: -Vols fer-me el favor de venir amb mi?
-On vols que t'acompanyi, a aquestes hores?
-Vina i no te'n penediràs?
-Ah, vaja! No recordava que avui és el dia dels Reis.
L'Adelaida salta del llit, s'abriga amb una bata folgadíssima, i segueix al seu espòs, que li pren la mà amb certa manyagueria. Ella es deixa portar sense goig ni pena. Entren en el menjador, discretament aclarit a través de les cortines tirades. Davant de l'escalfapanxes hi ha un escarpí de seda groga. L'Adelaida s'inclina vers l'escarpí i en treu un petit embolcall.
-Per a mi?
-Per a tu. És a dir, suposo que els Reis l'han deixat per a tu.No hi ha cap adreça?
-És veritat- (llegint:) -«Per a la gentil Adelaida.» Vet aquí un Rei galant. Vejam.- (Desembolicant: primer un paper gruixut; després un paper de seda; encara un altre paper. A la fi apareix un estoig de pell: a dins hi ha un collaret de perles.) -Ah! Molt bé! Has tingut un moment de lucidesa. Potser era la joia que em convenia més. Però, vaja, és millor que no et refiïs del teu instint. Un altre cop consulta'm, abans: així no t'exposes a errar.
Surten tots dos del menjador. Ella està satisfeta de l'obsequi, però troba que el seu marit podia prescindir perfectament de l'aparell escènic. Pensa que el misteri de l'Epifania escau només en l'època pueril: és una niciesa, estrafer-lo fora de temps, entre persones grans. El collaret presentat simplement, sense embuts, a l'hora d'anar a missa o al moment d'entaular-se a migdia, era una gentilesa digna i oportuna.
Ell, en el posat d'ella, ha endevinat una mica aquestes idees desfavorables. Però, si la forma no, el fons és segur que ha plagut a l'Adelaida.
Al cap d'una hora ella torna al menjador amb una bata de color crema, pentinada, perfumada, polida de cap a peus; les perles volten la seva gorja. A mesura que el dia avança, la satisfacció domina les petites causes d'enuig. L'Adelaida no arriba a la cordialitat (perquè la cordialitat li és inaccessible), però parla sense reticències, amb estil pla i natural. En Llucià en resta encantat.
Onze hores. El matrimoni és a punt de sortir cap a missa.Truquen. La minyona torna de la porta amb un paquet llargarut.
En Llucià el desclou, sobtat per un pressentiment inexplicable.
Un sabre de joguina!
-Què és això? S'hauran equivocat?
L'Adelaida arrabassa l'embolcall de les mans d'En Llucià. Hi ha una adreça que diu, amb totes les lletres:
«A l'Il·lustre Senyor D. Llucià Montoriol, degà del Col·legi deProcuradors.»
-Això és que ja t'has posat en ridícul.
Aquestes paraules de l'Adelaida concentraven de tal manera l'amargor de l'instant, que la resta del dia, malgrat de les temptatives d'En Llucià, fou un seguit d'hores acerbes.
L'estiu és arribat. La senyora Montoriol planteja d'una manera clara el problema de l'estiueig, i de seguida la seva solució. Ella, amb la cambrera anirà a Viladrau, a la casa que tenen llogada els seus pares. El senyor Montoriol ha de romandre a Barcelona, vigilant els afers. Per curar de la seva persona i de la casa li serà concedida la cuinera, la Genoveva.
-Què li diràs, ara?- pensa En Llucià. No li manquen objeccions a fer, contra aquest projecte. S'estima més no dir-les: badar boca és caure en una discussió. Fa dies que En Llucià experimenta la necessitat física d'evitar discòrdies conjugals: tem l'argumentació incisiva de la seva muller de la mateixa manera que certes naturaleses temen les conflagracions atmosfèriques. Quan ella comença un argument, ell de bon grat correria al dormitori més recòndit de la casa per sebollir el seu cap en la tofa impenetrable dels matalassos.
No: discutir, no! L'Adelaida acaba d'exposar un projecte… definitiu, com tots els que ella exposa: cal resignar-se amb la màxima velocitat possible. Discutir, no: discutir, mai!
El dia 15 de juliol l'Adelaida ha partit vers la muntanya. El pis resta endreçadíssim. Tots els quadres són coberts de paper de seda; totes les llànties són embolicades amb glasses: únicament la del menjador deixa pendent, fora l'embolcall, la tímida bombeta que il·luminarà els àpats nocturns del senyor Montoriol. Ha desaparegut la quincalla de sobre el piano, i els jocs de cafè i cervesa que decoraven el trinxant i el bufet.
Dues figures de guix, imitació bronze, i un gerro de ceràmica japonesa, han fugit de llurs pedestals. A la taula del menjador no es posa tapet: resta el linòleum a la vista, brillant com una superfície oliosa.
Cadires enfundades, sofàs enfundats.
En Llucià sent una tristor profunda. La desolació que el volta és més punyent que la igualtat comunista de les casernes, els convents i els col·legis. Per tot arreu hi ha indicacions escapçades i intents sofocats. És una atmosfera d'avortament.
Les tres de la tarda. La Genoveva, amb el trasbals de la partida de la mestressa, ha perdut l'oremus: els macarrons, dits a la italiana, nedaven en una aigua copiosa i insípida; el biftec era dur; el peix, massa tou.