The Project Gutenberg eBook ofL'amic FritzThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: L'amic FritzAuthor: Erckmann-ChatrianTranslator: Joan SitjarRelease date: February 22, 2006 [eBook #17819]Language: CatalanCredits: Produced by Ricard Samarra*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'AMIC FRITZ ***
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.
Title: L'amic FritzAuthor: Erckmann-ChatrianTranslator: Joan SitjarRelease date: February 22, 2006 [eBook #17819]Language: CatalanCredits: Produced by Ricard Samarra
Title: L'amic Fritz
Author: Erckmann-ChatrianTranslator: Joan Sitjar
Author: Erckmann-Chatrian
Translator: Joan Sitjar
Release date: February 22, 2006 [eBook #17819]
Language: Catalan
Credits: Produced by Ricard Samarra
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'AMIC FRITZ ***
Produced by Ricard Samarra
Quan Zacaries Kobus, jutge de pau a Huneburg, finà en 1832, Fritz Kobus, son fill, veient-se al cap d'una bella casa de la plaça de les Acàcies, d'una bona hisenda a la vall de Meisenthal i d'un bé de Déu d'escuts col·locats en sòlides hipoteques, eixugà les seves llàgrimes, i es digué amb l'Eclesiastès: -Vanitat de vanitats! tot és vanitat! ¿Quin aventatge donen als homes llurs treballs damunt la terra? L'una generació passa i l'altra ve: el sol s'aixeca i es pon avui com ahir; el vent bufa a tramuntana, i després bufa a migjorn; els rius van a la mar, i la mar no se n'emplena; totes les coses treballen més que l'home no arribarà a dir; l'ull no és mai saciat de veure ni l'orella d'oir; hom oblida les coses passades, hom oblidarà les que vindran; la millor cosa és el vagar… per no haver de fer-se cap retret.
Així fou com raonà Fritz Kobus en aquell dia.
I l'endemà veient que el dia abans havia raonat bé, afegí encara:
-Et llevaràs entre set i vuit del matí, i la vella Katel et portarà ton desdejuni, escollit per tu mateix, a ton grat. En acabat podràs anar o bé al casino, a llegir el diari, o bé a donar un tomb pels camps, per fer-te venir gana. A migdia, tornaràs per dinar; havent dinat, repassaràs els comptes, cobraràs les rendes i faràs els tractes. Al vespre, havent sopat, aniràs a la cerveseria del Gran Cérvol, a fer algunes partides deyoukero deramsamb els que s'escaiguin de trobar-s'hi. Fumaràs pipes, buidaràs xops, i seràs l'home més feliç del món. Procura tenir sempre el cap fred, els peus calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita aquestes tres coses: d'esdevenir massa gras, de pendre accions industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te que arribaràs a ésser vell com Matusalem. Els que vinguin darrera teu diran: -Era un home intel·ligent, un home de seny natural, un gai compare!- Què podries desitjar més, si el mateix rei Salomó declara que l'accident que colpeix l'home i el que colpeix la bèstia són el mateix accident; que la mort de l'un és la mateixa mort que la de l'altre, i que tots dos tenen el mateix alè!… ja que és així -pensà Kobus,- fem per manera, almenys, d'aprofitar-nos de nostre alè mentre ens és concedit d'alenar.
Doncs bé, per espai de quinze anys, Fritz Kobus seguí exactament la regla que s'havia marcat a l'avançada: sa vella criada Katel, la millor cuinera d'Huneburg, li serví sempre ells talls que més li plaïen, cuinats de la manera que ell volia; tingué sempre la millorchoucroute, el millor pernil, les millors llonganisses i el millor vi del país; consumí regularment una cinquena de xops debockbiera la cerveseria del Gran Cérvol; llegí amb regularitat el mateix diari a la mateixa hora; i féu amb regularitat les seves partides deYoukeri deramstan aviat amb l'un com amb l'altre.
Tot canviava al seu voltant, i només Fritz Kobus no canviava. Tots sos vells companyons ascendien en llur graduació, i Kobus no els tenia enveja. Al contrari: quan llegia en son periòdic que Yeri Hoos acabava d'ésser nomenat capità d'hússars per son coratge; que Frantz Sépel acabava d'inventar una màquina per a filar el cànem a meitat de preu; que Petrus acabava d'aconseguir una càtedra de metafísica a Munic, que Nickel Bischof acabava d'ésser condecorat amb l'orde del Mèrit per ses belles poesies; tot seguit s'alegrava i deia: -Ara veieu com malda, aquesta minyonia! Els uns es fan petar braços i cames per servar mos béns; els altres fan invencions per aconseguir-me les coses a sotapreu; els altres suen sang i aigua per escriure poesies i fer-me passar una bella estona quan estic tediosot… Ah! ah! ah!… bons minyons!
I les grosses galtes de Kobus s'inflaven; sa bocassa es fendia fins a les orelles, son nassàs s'esclafava de satisfacció; feia una riallada que no s'acabava mai més.
Altrament, havent tingut sempre cura de fer un exercici moderat, Fritz es trobava cada dia millor; Sa fortuna augmentava raonablement perquè no comprava accions i no volia enriquir-se de cop i volta; estava franc de tots els neguits de la família com a solter que havia restat; tot el secundava, tot el satisfeia, tot l'alegrava; era un exemple vivent del bon humor que us procuren el seny natural i la previsió humana, i, naturalment, tenint escuts tenia amics.
Impossib1e d'estar més content que Fritz; però no era del tot sense treball, perquè ja us podeu pensar les innombrab1es proposicions de casament que havia hagut de refusar durant aquests quinze anys; ja us podeu pensar la mala fi de vídues i de noies que havien volgut consagrar-se a la seva felicitat, i totes les astúcies de les bones mares de família que de mes en mes i d'any en any havien assajat d'atreure'l a llur casa i fer-lo decidir a favor de Carlota o de Gretchen. No, no era sense treball que Kobus salvà la seva llibertat d'aquesta universal conspiració.
Sobretot el vell rabí David Sichel -el més gran ajustador de matrimonis que mai s'hagi vist en aquest pobre món,- el vell rabí s'acarnissava a voler casar Fritz. Hom hauria dit que la seva honor estava compromesa en l'èxit de l'afer. I el pitjor és que Kobus estimava molt el vell David: l'estimava per haver-lo vist, d'ençà de la infantesa, assegut del mati al vespre a casa del jutge de pau, son respectable pare; per haver-lo sentit fer veu de nas, discutir i cridar al voltant de son bressol; per haver saltat damunt ses velles cuixes magres, tot estirant-li la barbeta; per haver après el parlar dels jueus alemanys de sa pròpia boca; per haver jugat en el pati de la vella sinagoga; i, finalment per haver dinat, d'allò més petit, a la tenda de fullam que David Sichel parava a casa seva, com tots els fills d'Israel, el dia de la festa dels Tabernacles.
Tots aquests records es mesclaven i es confonien dins l'ànima de Fritz amb els dies vells de la seva infantesa: així, doncs, no tenia plaer més gran que el de veure, de prop o de lluny, el perfil del vell rabí, amb el capell gastat decantant-se per avall de la testa, el pobre mocador de cap, de cotó negre, tirat sobre el bescoll, son vell capot verdosenc, d'ample coll greixós que li pujava fins a cobrir-li les orelles, el nas corbat que el tabac empastifava, la samarreta grisa, les cames llargues i magres, revestides de mitges negres que formaven sacsonassos, com posades al volt d'un mànec d'escombra, i ses sabates rodones de fermalls de coure. Sí: aquesta figura groguenca, plena de vigor i de bonhomia, tenia el privilegi d'alegrar Kobus més que cap altra d'Huneburg, i, tot seguit que el veia de lluny en el carrer, el cridava amb veu de nas, imitant el gest i la veu del vell rabí:
-Ei! ei! vell jueu de mala mena! Com anem? Vina, que et faré tastar el meukirschenwasser.
Encara que David Sichel tingués més de setanta anys i Fritz no passés gaire dels trenta sis, es tutejaven, i no sabien estar-se l'un sense l'altre.
El vell rabí s'acostava, doncs, tot agitant el cap amb un aire grotesc i salmejant:
-Calavera… calavera!… No canviaràs mai, doncs? ¿Seràs sempre el mateix foll que jo havia conegut, que jo havia fet saltar damunt els genolls i que volia arrencar-me la barba? Kobus, has heretat l'esperit del teu pare: era un vell atarantat, que es pensava conèixer el Talmud i els Profetes millor que jo, i que es burlava de les coses santes com un veritable pagà! Si no hagués estat l'home millor del món, i no hagués dat, del tribunal estant, sentències tan belles com les de Salomó, hauria merescut la forca! Tu te li assembles: ets un epicuri. Per això et perdono: cal que et perdoni.
Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven plegats a pendre un vas dekirschenwasser, que el vell rabí no menyspreava pas. Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels afers de la vila, del preu dels blats, del bestiar i de tot. De vegades David necessitava diners, i Kobus li avançava quantitats bastant fortes sense interès. En una paraula, estimava el vell rabí, l'estimava molt, i David Sichel, després de sa muller Sourlé i sos dos fills Isidor i Natan, no tenia millor amic que Fritz; però abusava de la seva amistat volent casar-lo.
Tot just feia vint minuts que seien l'un davant l'altre (conversant d'afers i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen sempre en veure's i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona intenció, cosa que mai vaga de fer amb els estranys), tot just estaven en aquella avinentesa, en un d'aquells moments que la conversa sobre els afers del dia s'acaba d'escolar, la fesomia del vell rabí agafava un tarannà somniós, després s'animava de sobte amb un estrany reflex, i ell exclamava:
-Kobus: coneixes la vidueta del conseller Roemer? Saps que és una dona bonica? Sí, una dona bonica! Té els ulls esplèndids, aquesta vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo davant casa seva, al carrer de l'Arsenal, ella que es decanta a la finestra i em diu: «-Ei! el senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc de veure-us, senyor Sichel» Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès, m'aturo, i li contesto somrient: «-¿Com un pobrissó xaruc, un David Sichel, podria encisar ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no, això no és possible: massa m'adono que és per bonesa de cor que dieu aquestes coses!» I, verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després, és ben llesta: és, segons les paraules del Càntic dels Càntics, com la rosa de Saro i el lliri de les valls- deia el vell rabí, animant-se cada vegada més.
Però, veient que Fritz somreia, s'interrompia, tot remenant el cap, i cridava:
-Ja rius!… sempre has d'estar rient! És manera de conversar, això?Vejam, no és com dic, ella?… no tinc raó?
-És mil vegades més bella, encara- responia Kobus; -però conta'm la resta: t'ha fet entrar a casa seva, veritat?… Vol tornar-se a casar?
-Si.
-Ah! bé, és la vint-i-tres…
-La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?
-És veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria casar-me per dar-te gust, però, saps…
Aleshores el vell rabí s'arborava.
-Sí- deia, -ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa sinó en beure i en menjar, que s'ha ficat al cap idees extraordinàries de la seva grandesa. Doncs bé! t'equivoques, Fritz Kobus. Sí, t'equivoques refusant persones com cal, els millors partits d'Huneberg; perquè vas fent-te vell. Deixa passar tres o quatre anys, i et cendrejarà el cap. Aleshores em cridaràs, i diràs: «-David, cerca'm una dona! corre! No en veuries una que em convingués?» Però ja no serà hora, maleït calavera que de tot fas rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!
Com més s'arborava el vell rabí, més reia Fritz.
-Es aquesta manera de riure!…- cridava David, aixecant-se i gronxant-se les mans vora les orelles; -és aquesta manera de riure, el que no puc veure!… Això m'arbora! No cal ésser foll, per a riure d'aquesta manera?
I, aturant-se:
-Kobus- deia, tot fent una ganyota de despit: -amb la teva manera de riure em faràs fugir de casa teva. ¿No pots mantenir la gravetat una vegada, una sola vegada en ta vida?
-Ala, vell jueu de mala mena!- deia Fritz, a son torn. -Seu, i buidem, encara, un vaset d'aquestkirschcarregat d'anys.
-Que aquestkirschenwasserem sigui metzina- deia el vell rabí, molt despitat -si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera de riure és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!
I, amb el cap estirat, baixava l'escala tot cridant:
-És la darrera vegada, Kobus! la darrera vegada!
-Uix!- deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades de plaer: -demà tornaràs.
-Mai més!
-Demà, David. Saps? la botella encara està mig plena.
El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa barba grisa; i Fritz, feliç com un rei, tornava a tancar la botella a l'armari, i es deia:
-És la vint-i-tres! Ah! vell jueu de mala mena! quin divertiment que m'has dat!
L'endemà, o l'endemà passat, David tornava, demanat per Kobus; tornaven a asseure's a la mateixa taula i del que havia passat la vetlla, no se'n feia més cabal.
Un dia, cap a la fi del mes d'abril, Fritz Kobus s'aixecà molt d'hora per obrir ses finestres, que donaven a la plaça de les Acàcies, i després va tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb la flassada al volt de les espatlles i l'edredón sobre les cames; i contemplava la llum vermella a través de ses parpelles, tot badallant amb una veritable satisfacció. Pensava en diferents coses, i, de tant en tant, mig obria els ulls per veure si estava ben despert.
A fora feia una d'aquestes diades clares de la fosa de neus: els núvols se'n van, el sostre del davant, i les finestretes mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar llurs batusses.
Rauxetes de vent tebi alçaven els cortinatges de Fritz, i els deixaven caure de bell nou. Després, tot seguit, l'alè de la muntanya, refredat pels glaços que s'escolen lentament a l'ombra dels torrentars, omplia altra vegada la cambra. Hom sentia al lluny, en el carrer, les comares rient entre elles, percaçant a grans cops d'escombra la neu que es fonia al llarg dels reguerons; els gossos, que abordaven amb veu més clara; i les gallines, que escatainaven al corral.
En fi, era la primavera.
Kobus, a força de somniejar, havia acabat tornant a adormir-se, quan el so d'un violí, penetrant i dolç com la veu d'un amic que us fa sentir, després d'una llarga absència: -Vet-me aquí! só jo!,- va arrabassar-lo del son i li va fer venir les llàgrimes als ulls. Amb prou feines respirava, per a oir millor.
Era el violí de l'hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d'una altre violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera els cortinatges blaus, i deia:
-Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic! Torno al teu devora amb la primavera, amb el bell assolellament… Escolta, Kobus: les abelles fan bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera guatlla tresca en terra… I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus, les misèries de l'hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure't, Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d'amor, mon primer salut a la primavera.
Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més pregones: coses d'aquelles que us recorden les velles memòries de la jovenesa, que són per a nosaltres… per a nosaltres sols. Així és que l'alegre Kobus en plorava, enternit.
A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre la música continuava, més greu i més conmovedora; i veié els tres hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Katel darrera, sota la porta. Veié a Iòsef, gran, secardí, groguenc, esparracat com sempre, amb el mentó estirat sobre el violí, ben tendrament, i l'arquet estremint-se damunt les cordes, amb amor; acalades les parpelles, i caient-li sos llargs cabells negres, llanosos i coberts per l'ample feltre atrotinat, damunt ses espatlles, com si fossin el velló d'un merino; i amb el nas aplanat damunt sos grossos llavis blaus arremangats.
Així el va veure, esmaperdut dins la seva música; i, vora d'ell, Koppel el geperut, negre com el corb, amb els llargs dits ossosos, de color de bronze, esbadocats, damunt les cordes del contrabaix, avançant el genoll apedaçat i amb la sabata feta a miques sobre el paviment; i, més lluny, el jove Andrés, amb sos ullassos negres, voltats de blanc, que s'alçaven al sostre amb un aire extàtic.
Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir.
I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la primavera, i per què això l'enternia.
Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu. Dins la gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els fumadors estaven drets: ara l'un, ara l'altre, és retiraven envers la taula per buidar el xop, i després tornaven per escalfar-se silenciosament.
Hom no pensava en res, quan un hongarès va entrar, nus els peus dins les sabates foradades. Tremolava, i es posà a tocar amb un aire melangiós. Fritz trobà la seva música molt bella: era com un raig de sol a través dels núvols grisos de l'hivern.
Però darrera l'hongarès, vora la porta, estava a l'ombra l'agent Foux amb sa testa de llop a l'aguait, dretes les orelles, el morret punxegut i els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de l'hongarès no estaven en regla, i que Foux l'esperava a la sortida per conduir-lo al quarteret.
Fou per això que, sentint-se indignat, avançà envers l'hongarès, li posà un thaler a la mà, i, fent-hi bracet, li digué:
-Et prenc per a aquesta nit de Nadal. Anem!
Eixiren, doncs, en mig de l'astorament universal, i més d'un va pensar: -Aquest Kobus és foll! Anar-se'n de bracet amb un hongarès! Es un gran original.
Foux els seguia a frec a frec de les parets. L'hongarès tenia por d'ésser detingut; però Fritz li digué:
-No tinguis por de res: no gosarà agafar-te.
El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de Jesus Infant, amb l'arbre de Nadal al mig, damunt l'estovalla blanca; i, a son ròdol, el pastell, elsküchlenempolsinats de sucre blanc, i elkougelhofde panses, endegat segons l'orde convenient. Tres botelles d'un Bordeus antic s'escalfaven, embolicades amb tovallons, sobre el fornell de porcellana amb placa de marbre.
-Katel, vés a cercar un altre cobert- digué Kobus espolsant-se la neu dels peus. -Aquest vespre celebro la naixença del Salvador amb aquest brau bordegàs!… i, si algú ve a reclamar-lo… que vagi amb compte!
Havent obeït la criada, el pobre hongarès prengué son lloc, tot meravellat d'aquestes coses. Els vasos s'ompliren fins dalt, i Fritz exclamà:
-A la Naixença de Nostre Senyor Jesucrist, el Déu veritable de la gent de bon cor!
En el mateix instant, Foux entrava. Sa sorpresa fou gran en veure l'hongarès assegut a taula amb el senyor de la casa. En lloc de parlar alt, digué solament:
-Us desitjo una bona nit de Nadal, senyor Kobus.
-Molt bé. ¿Vols pendre un vas de vi amb nosaltres?
-Gràcies: no bec mai estant de servei. Però ¿coneixeu aquest home, senyor Kobus?
-El conec, i en responc.
-Té els papers en regla, doncs?
Fritz no pogué escoltar més: ses grosses galtes s'esblaimaven d'ira. S'aixecà, agafà rudament l'agent pel coll, i el llançà a fora, tot cridant:
-Això t'ensenyarà a entrar a casa d'una persona honrada la nit deNadal!
Després tornà a asseure's i, veient que l'hongarès tremolava:
-No tinguis por de res- li digué: -ets a casa de Fritz Kobus. Beu, menja en pau, si vols dar-me gust.
Li va fer beure vi de Bordeus; i, sabent que Foux seguia a aguait al carrer, a desgrat de la neu, digué a Katel que preparés un bon llit per a aquell home, per a passar la nit; que li donés, l'endemà, sabates i roba vella, i que no li deixés pendre comiat sense haver tingut esment de ficar-li encara un bon mos a la butxaca.
Foux s'esperà fins all darrer toc de la missa, i després va retirar-se; l'hongarés, que no era altre que Iòsef, va partir dret, i mai més no es parlà d'aquesta feta.
El mateix Kobus l'havia oblidada, quan, als primers dies de la primavera de l'any següent, trobant-se al llit un bell matí, sentí a la porta de sa cambra una dolça música: era la pobra alosa que ell havia salvat entre la neu i que venia a regraciar-lo al primer raig de sol.
D'aleshores endavant, cada any, Iòsef tornava a la mateixa època, tan aviat sol com amb un o dos de sos camarades; i Fritz el rebia com a un germà.
Kobus, doncs, tornà a veure, en aquell dia, son vell amic l'hongarès, així com acabava de contar-vos-ho; i quan callà el contrabaix roncador, i Iòsef, dant el darrer cop d'arquet aixecà els ulls, Fritz estengué braços darrera els cortinatges, tot cridant:
-Iòsef!
Aleshores l'hongarès vingué a abraçar-lo, amb una rialla que mostrava les seves dents blanques i dient:
-Ja ho veus! no t'oblido: la primera cançó de l'alosa és per a tu!
-Sí… tot i que ja és la desena anyada!- exclamà Kobus.
S'agafaren les mans i s'esguardaren, amb els ulls plens de llàgrimes.
I, com que els altres dos s'esperaven greument, Fritz esclatà en una riallada i digué:
-Iòsef, dóna'm els meus pantalons.
Havent obeït el bohemi ell tragué dos thalers de la butxaca.
-Això és per a vosaltres- digué a Koppel i a Andrés. -Podeu anar a dinar alsTres Colomins. Iòsef dinarà amb mi.
Després, saltant del llit, tot vestint-se, afegí:
-Has donat ja el tomb per les cerveseries, Iòsef?
-No, Kobus.
-Doncs, enllesteix-ho, perquè a migdia just la taula estarà parada. Ens darem altra vegada una bella gaubança. Ah, ah, ah! La primavera ha tornat: ara es tracta de començar-la bé. Katel! Katel!
-Me n'aniré de seguida, doncs- digué Iòsef.
-Sí, company; però no t'oblidis del migdia.
L'hongarès i sos dos camarades davallaren l'escala; i Fritz, esguardant la seva vella serventa, li digué, amb un somriure de satisfacció:
-Bé, Katel: veu's aquí la primavera. Farem una festassa. Però espera't una mica: comencem per invitar els amics.
I, decantant-se a la finestra, es posà a cridar:
-Ludwig! Ludwig!
Justament un vailet passava. Era Ludwig, el fill del teixidor Koffel, amb la crinera rossa esgavellada i els peus dintre l'aigua de neu. S'aturà, amb el nas en l'aire.
-Puja!-, li cridà Kobus.
El vailet cuità a obeir i es parà al llindar, amb els ulls en terra, gratant-se el bescoll amb un aire empantanegat.
-Avant!… Escolta! Té: primer de tot aquí tens dosgroschen.
Ludwig prengué els dosgroscheni els enfonsà dins la butxaca de ses calces de tela, tot passant-se la mà sota el nas, com per a dir: -Molt bé!
-Correràs cap a casa de Frederic Schoultz, al carrer del Plat d'Estany, i a casa del senyor recaptador Hâan, al'hostal de la Cigonya: m'entens?
Ludwig inclinà bruscament la testa.
-Els diràs que Fritz Kobus els invita a dinar: al migdia en punt.
-Sí, senyor Kobus.
-Espera. Cal que vagis també a casa de David, el vell rabí, i que li diguis que l'espero, pels volts de la una, a pendre cafè. I ara cuita!
El brivall baixà l'escala de quatre en quatre esglaons. Kobus, de la finestra estant, el mirà alguns moments com pujava pel carrer fangós, saltant per damunt els rierols com un gat. La vella criada seguia esperant.
-Escolta, Katel- li digué Fritz girant-se. -Vés tot seguit al mercat. Triaràs el millor que trobis com a peix i caça. Si hi ha coses primerenques, les compraràs, a qualsevol preu: l'essencial és que tot sigui de primera! jo m'encarrego de parar la taula i de pujar les botelles: així, doncs, no t'ocupis sinó de la teva cuina. Però espavila't, perquè estic segur que el professor Speck i tots els altres gormands de la vila són ja a plaça a regatejar els millors requisits.
Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre una candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir algunes botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.
Sa carassa expressava la interior gaubança. Ja veia la desfilada dels bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les partides de bitlles a laCanastrella Florida, fora d'Huneberg; les partides de pesca amb Christel, son masover de Meisenthal; la davallada del Losser en vaixell, sota les ombres tremolenques dels oms ufanosos de la ribera, que formaven mitja volta; i després Christel, amb l'esparver a l'espatlla, que li deia: -Aquí!- vora de la deu de les truites, i de cop i volta desplegava la xarxa a la rodona, com una immensa teranyina, damunt l'aigua adormissada, retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això tornava a veure, a l'avançada, i moltes d'altres coses: l'eixida cap a la cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple d'alegres compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a les cames, el sarró a l'esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i el saquet de pólvora damunt l'anca, els fusells dobles entre els genolls, enfonsant-se dins la palla: tot ben resolt. Els cans, lligats al darrera, lladrant, udolant, remenant-se; i ell, vora del timó, conduint el carruatge fins a la casa del guàrdia Roedig, i deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les cebetes, fer refrescar el vi a les galledes… Després, el retorn dels caçadors, de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls mentre encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les veremes; i feia petites riallades! -Ah, ah, ah!… Ara va bé!
Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la butxaca i una panera al braç.
A baix, sota l'escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb les parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall, celler dels Kobus de cent cinquanta anys ençà, on el besavi Nicolau havia fet portar per primera vegadaMarkobrunnerel 1715, i que després, gràcies a Déu, s'havia enriquit d'any en any, mitjançant l'assenyada previsió dels altres Kobus.
L'obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues espitlleres blaves que donaven a la plaça de les Acàcies. Passà lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro, afilerades damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot contemplant-les, deia:
-Aquestgleiszellerés de vuit anys: jo mateix l'he comprat al pendís. Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d'embotellar-lo. D'aquí a vuit dies avisaré el boter Schweyer, i començarem plegats. I aquellsteinbergés d'onze anys. Va passar una malura, va fer-se filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah! veu's aquí monforstheimerde l'any passat, que vaig colar amb clara d'ou. Caldrà, tanmateix, que l'examini. Avui, però, no em vull malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora. I, tot pensant en aquestes coses, Kobus avançava, sempre somniós i greu.
Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son veritable celler, el celler de les botelles), s'aturà per mocar la candela, cosa que féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores; i, després d'haver posat el peu sobre el llumenic, passà endavant, amb l'esquena encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i, a l'extrem de tot d'aquell budell, obrí una segona porta, tancada amb un enorme cadenat, i, havent-la empesa, es redreçà tot joiós, exclamant:
-Ah, ah! Ja hi som!
I sa veu ressonà sota l'enlairada volta grisa.
Al mateix temps un gat negre s'enfilava per la paret i es tombava dins l'espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de fugir cap al carrer del Recó Cremat.
Aquell celler, el més sa d'Huneburg, estava en part obert sota la roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran, perquè tenia, a tot tenir, vint peus de profunditat per quinze de llargària, però era alt, mig partit per sòlida obra de llates, i tancat amb una porta igualment de llates. En tot el llarg s'estenien prestatges, i sobre aquests prestatges hi havia botelles colgades, en un orde admirable. N'hi havia de tots els anys: de 1780 a 1840. La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la llata, feia resplendir el fons de les botelles d'una manera agradívola i pintoresca.
Kobus entrà.
Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges. L'esguard de tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau, els altres amb càpsula de plom, l'enterní, i al cap d'un instant exclamà:
-Si els pobres vells que, de cinquanta anys ençà, amb tant de seny i de previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin ara, estic segur que els alegraria el cor de veure'm seguir llur exemple, i que em trobarien digne d'haver-los succeït en aquest pobre món. Sí, tots estarien contents!, perquè, els tres prestatges, só jo qui els ha emplenat, i, goso dir-ho, sabent el que em feia: sempre he tingut cura d'anar-me'n jo mateix a la vinya i de tractar amb els vinyaters davant el cup. I, pel que fa als esments del celler, tampoc no me n'he estalviat cap. Així és que aquests vins, si són més joves que els altres, no són de qualitat inferior: envelliran i reemplaçaran dignament els antics. Així és com es mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa bona, sinó cosa millor dins les mateixes families.
-Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l'avi Frantz-Sépel, i mon propi pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins, estarien satisfets de llur descendent: li reconeixerien el mateix seny i les mateixes virtuts que tingueren ells. Dissortadament no poden tornar: és cosa dada i beneïda! Cal que jo els reemplaci en tot i per tot. És, tanmateix, cosa trista! Gent tan assenyada, tan vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la vida s'ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d'hora, i veu's aquí per què ens hem d'aprofitar de les coses bones, ara que hi som.
Després d'aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.
-Començarem- digué -per vins de França que mon avi digníssim, Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l'errava del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que hi ha per a enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara, aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a més, tres botelles derudesheim, que plaïa tant a mon pare!… Posem-ne quatre en recordança d'ell. Ja son deu. Però per a les altres dues, les de la fi, cal alguna cosa escollida, més antiga; alguna cosa que ens faci cantar… Espereu, espereu: deixeu-m'ho mirar de la vora.
Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dolçament la palla delprestatge de baix, i damunt les velles etiquetes llegí:«Markobrunner de 1780». «Affenthâl de 1804». «Johannisberg delsCaputxins» (sense data).
-Ah, ah!Johannisberg dels Caputxins!- digué redreçant-se i fent petar la llengua.
Alçà la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el cove.
-Sé de què va!- féu.
I, durant més d'un minut, es posà a pensar els Caputxins d'Huneburg, els quals, el 1793, a l'arribada dels francesos, havien abandonat llur celler. L'avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d'un groc daurat, de tanta delicadesa, que en beure'l us semblava de sentir una mena de perfum oriental que se us fonia a la boca.
Kobus, recordant-se'n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove, es digué:
-Ja n'hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí, rodolaríem sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne.
Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l'obra de llates, tornà a tancar, amb molt d'esment, la porta, posà altra vegada el cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot passant, contemplà la panera amb una botella de rom vell que es trobava de banda en una mena d'armari enfonsat entre dos pilans de la volta baixa; i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar el cadenat a les portes.
En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les casseroles ,i l'espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de la plaça: tot estava en moviment. Això li féu plaer.
Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina flamejant, exclamà:
-Veu's aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar…
-Estigueu tranquil, senyor- respongué la vella cuinera, a qui no plaïen les recomanacions. -Heu estat malcontent de mi cap vegada, de vint anys ençà?
-No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben fetes, molt ben fetes i d'allò més ben fetes.
-Faré el que podré- digué la vella: -no se'm pot demanar més.
Kobus, veient a1eshores damunt la taula dues ortegues, un lluç de riu superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un freginat i un pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.
-Està bé, està bé- digué tot anant-se'n -la cosa marxa. Ah, ah, ah!Hi riurem de grat.
En lloc d'entrar al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà dreta, i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al pany i obrí. Era la cambra de gala dels Kobus: no s'hi dinava sinó en les grans avinenteses. Les persianes de les tres finestres altíssimes que hi havia al fons estaven closes: la llum cendrosa deixava veure, en l'ombra, mobles antics, grosses cadires de braços, una xemeneia de marbre blanc, i, al llarg de les parets, grans cuadres coberts de percala blanca.
Fritz començà a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per airejar.
Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial i de digne: hom comprenia, al primer cop d'ull, que s'hi menjava bé, allí dins, de pares a fills.
Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de Nicolau Kobus, conseller a la Cort de l'elector Frederic-Guillem, en l'any de gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca de Lluís XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues aixecades fins als colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen, d'uniforme blau cel amb galons d'argent, amb la banda blanca al braç esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt l'orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint anys, i semblava fresc com, una poncella d'englantina. Un tercer retrat representava Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat. Tenia la tabaquera a la mà, i duia perruca decua de rata.
Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie a la posteritat. Fritz tenia amb cada un d'ells una gran retirada, és a dir, els ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on s'obria un clotet; la boca ben partida, i un posat de contentament de la vida.
Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia, hi havia el retrat d'una dona, l'àvia de Kobus, fresca, riolera, amb la boca entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles que sigui possible de figurarse, amb el cabell alçat en forma de navili, i el vestit de vellut blau cel, vorejat de rosa.
Segons aquesta pintura, l'avi Frantz-Sépel devia haver tingut força envejosos, i hom s'estranyava que son nét tingués tan poca afició al matrimoni.
Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada, feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l'alta sala.
Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava l'Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles, els alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el tinell de grans panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i fins el paviment d'alzina palmejada, alternativament daurada i negra; tot anunciava la bella figura que els Kobus feien a Huneburg de cent cinquanta anys ençà.
Fritz, després d'haver obert les persianes, empenyé la taula corredora al mig de la sala. Després obrí dos armaris, d'aquells alts armaris de dos batents practicats en el fustatge i que anaven del sostre fins al paviment. Dins d'un hi havia el blancatge de parar la taula, tan bell com sigui possible de desitjar-lo, damunt una infinitat de prestatges; en l'altre la vaixella, d'aquella magnifica porcellana de vella saxònia guarnida de flors, emmotllada i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis de tota mena, les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i després els coberts usuals d'argent, dins una cistella.
Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l'estengué damunt la taula amb molt d'esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne els plecs, i fent nusos d'alló més grossos en els angles perquè no escombrés el paviment. Féu això a pleret, greument, amb amor. Després d'això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants, d'aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del robí, i el vi groc els del topazi.
Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l'un davant l'altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra per judicar-ne la simetria.
Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un posat recollit, inexpressable, i sos llavis es cloïen, ses celles s'arrufaven:
-Això és- es deia en veu baixa: -Frederic Schoultz al costat de les finestres, d'esquena a la llum; el recaptador Christian Hâan al seu davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va bé. Això mateix: quan a porta s'obrirà, ho veure tot a l'avançada, sabré quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri endavant o s'esperi… Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de bordeus, per a començar; al mig el delrudesheim, i tot seguit el deljohannisberg dels Caputxins. Cada cosa ha de venir per son orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de… ah! el vi! com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la bomba, llevat del bordeus, que ha de beure's tebi. Vaig a avisar a Katel. I ara, a mon torn, m'he de raure, m'he de mudar, m'he de posar la vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah! Quina festa de primavera!… I a fora fa un sol esplèndid! Ah! Frederic ja es passeja a la plaça. No hi ha un minut a perdre!
Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i entrà dins sa cambra tot cantant en veu baixa: -Tra, ri, ro! L'istiu ja ve altra vegada!… Tum! tum!
La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.
Sonaven aleshores dos quarts a l'església de Sant Landorf, i els invitats no podien trigar a comparèixer.
Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure's, amb tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins l'antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient: -Tasteu això! Ja me'n direu el què?
Quina felicitat, el començar un semblant dinar amb les finestres obertes al cel blau de la primavera o de la tardor!
I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades d'un palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix, d'argent, per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic lluç de riu gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire de recolliment els altres us esguarden!
Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una altra botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne el tap sense estrebada, ¡com riuen pensant: -Què vindrà, ara?
Ah! Us ho prometo! és un gran plaer, el de tenir entaulats els vells companyons i pensar: -Això anirà repetint-se igualment, d'anyada en anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i ens adormim en pau en el si d'Abraham.
I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s'animen; quan els uns experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor, que ens curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria de la vella Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins; quan Kasper s'enterneix i demana perdó a Miquel d'haver-li servat rancúnia, sense que Miquel se n'hagi dubtat mai, i Christian, amb el cap decantat sobre l'espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el pare Bischoff, mort fa deu anys, i a qui havia oblidat; quan d'altres parlen de caceres, d'altres de música, tots al plegat, aturant-se de tant en tant per esclatar en una riallada; és aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el Paradís, el veritable Paradís, és damunt la terra.
-Doncs bé! aquell era precisament l'estat de coses a casa de FritzKobus, cap a la una: el vi vell havia produït son efecte.
Frederic Schoultz (que havia estat secretari del pare de Kobus, i sergent de lalandwehrel 1814), amb sa gran levita blava, sa perruca lligada fentcua de rata, sos braços llargs, ses cames llargues, sa esquena plana i son nas punxegut, es remenava d'una manera estranya per contar com havia pogut alliberar-se de perill, a la campanya de França, en cert poblet d'Alsàcia, on havia fet el mort mentre dos pagesos li treien les botes. Apretava els llavis, badava el ulls i cridava, com si encara es trobés en la mateixa posició crítica d'aleshores: -No es bellugava gens! Pensava: «si et bellugues són capaços de plantar-te la forca a l'esquena!»
Contava aquest esdeveniment al gros recaptador Hâan, que semblava escoltar-lo, amb el ventre arrodonit com un estiverol, la cara empurpurada, la corbata afluixada, els ullassos velats per dolces llàgrimes, i que reia tot pensant en la próxima obertura de la caça. De tant en tant s'enravenava com per a dir alguna cosa; però tornava a enfonsar-se lentament al dors de la cadira de braços, amb la mà grassa, carregada d'anells, damunt la taula, al costat de son vas.
Iòsef tenia un aire greu: la seva cara de coure expressava la contemplació interior. S'havia tirat els gran cabells cendrosos enfora dels polsos, i sos ulls negres es perdien en la blavor del cel, al cim de les grans finestres.
Kobus, pel seu cantó, reia en tanta de manera, tot escoltant Frederic, que son nas aixafat cobria la meitat de la seva cara; però no esclatava, baldament ses galtes inflades oferissin l'aspecte d'una màscara còmica.
-Apa! bevem- digué -una altra vegada! La botella encara és mig plena.
I els altres bevien: la botella passava de mà en mà. Es en aquell moment que va entrar el vell David Sichel, i hom pot imaginar-se els crits d'entusiasme que l'acolliren:
-Ei, David!… En David és aquí!… Ja era hora! Ja ha arribat!
El vell rabí, passant una mirada sardònica damunt les coques tallades, damunt els pastels esfondrats, i les botelles buides, comprengué tot seguit fins a quin diapasó havia pujat la festa, i somrigué dins la seva barbeta.
-Eh!… David! Ja era hora!- exclamà Kobus, tot joiós. -Si arribes a trigar deu minuts més, et faig cercar pels gendarmes: t'esperem fa mitja hora.
-En tot cas, no haurà estat entre els gemecs de Babilónia- féu el vell rabí, amb to burleta.
-Hauria estat bonic!- digué Kobus tot fent-li lloc. -Vaja, pren una cadira, vell: asseu-te. ¡Quina llàstima que no puguis tastar el nostre pastel!
-Sí!- exclamà Frederic; -però és cosa declarada impura, i no hi ha manera: el Senyor ha fet els pernils, les llonganisses i les salsitxes per a nosaltres.
-I les indigestions també- digué David rient sense fressa. -¡Quantes vegades, ton pare, Johann Schoultz, no m'ha repetit la mateixa cosa! Es una facècia de la teva família que passa de pares a fills com la perruca decua de ratai les calces de vellut amb dos llaços. Tot això no impedeix que, si ton pare no hagués tingut tanta afició al pernil, les salsitxes i les llonganises, no fos encara fresc i valent com jo. Però vosaltres, calaveres, en res voleu posar esment; i ara l'un, ara l'altre, us deixeu agafar com els rats a la ratera, per amor de la cansalada.
-Ara veieu, el vell jueu de mala mena, com pretén de tenir por de les indigestions!- exclamà Kobus. -¡Com si no fos la Llei de Moisès, qui li privés la cosa!
-Calla- interrompé David amb veu de nas -això ho dic per als que no compendrien millors raons; però aquesta ha de bastar-vos. Ja és prou bona, per a un sergent delandwehrque es deixa treure les botes en una bassa d'Alsàcia: les indigestions són tan perilloses com els cops de forca.
Aleshores un immens esclat de rialles muntà de tots els costats, iFrederic, aixecant el dit, va fer:
-David, jo me'n revenjaré d'aquest.
Però no tenia cosa a respondre, i el vell jueu reia de tot cor amb els altres.
La Frentzel, de l'hostal del Bou Roig, després d'haver desembarasat la taula, arribà aleshores de la cuina amb una plata carregada de tasses; i Katel la seguia, portant damunt una altra safata, cafetera i licors.
El vell rabí prengué seient entre Kobus i Iòsef. Frederic Schoultz es tragué solemnement de la butxaca de la levita una grossa pipa d'Ulm, i Fritz anà a l'armari a cercar-hi una caixa de cigars.
Però tot just Katel acabava de sortir i essent encara la porta oberta, una veueta fresca i alegre exclamà dins la cuina:
-Ah! bon dia, senyoreta Katel. Déu meu! quin gran dinar que teniu!Tota la vila en parla.
-Xsst!- féu la vella criada.
I la porta es tancà de bell nou.
Tots les orelles de la sala s'havien redreçat, i el gros recaptadorHâan digué:
-Ai! quina veu tan bonica! Heu sentit? Eh, eh, eh! Aquest trapella de Kobus! Heu vist?
-Katel… Katel!- exclamà Kobus girant-se tot admirat.
La porta de la cuina tornà a obrir-se.
-S'ha oblidat alguna cosa, senyor?- féu Katel.
-No. Però qui hi ha a fora?
-Es la petita Súzel, sabeu? la filla de Christel, el vostre masover de Meisenthal! Porta ous i mantega fresca.
-Ah! és la petita Súzel. Vaja, vaja!… Bé, doncs, que entri: fa més de cinc mesos que no l'he vista.
Katel es girà:
-Súzel, el senyor demana que entris.
-Ah! Déu meu, senyoreta Katel! Jo que no vaig mudada!
-Súzel!- cridà Kobus. -Vina tot seguit!
Aleshores, una noieta rossa i rosada, de setze a disset anys, fresca com una poncella d'englantina, d'ulls blaus, de nasset tot dret i de badius delicats, llavis graciosament arrodonits, amb sa faldilleta de llana blanca i cosset de tela blava, comparegué al llindar, cota la testa, tota vergonyosa.
Tots els amics l'esguardaven amb un aire d'admiració, i Kobus semblà com a sorprès de veure-la.
-Que gran que t'has fet, Súzel!- digué. -Però acosta't; no tinguis por: no et volem pas menjar.
-Ah! prou que ho sé- féu la petita; -però és que no vaig mudada, senyor Kobus.
-Mudada!- exlamà Hâan. -Com si les noies boniques no anessin prou mudades cada dia!
Aleshores, Fritz, girant-se, digué, movent el cap i alçant les espatlles:
-Hâan! Hâan! És un infant, un veritable infant! Vejam, Súzel: vina a pendre el cafè amb nosaltres. Katel, porta una tassa per a la petita.
-Oh! senyor Kobus! En la vida no gosaria!
-Bah, bah! Katel, eixoriveix-te!
Quan la vella criada tornà amb una tassa, Súzel, roja fins a les orelles, estava asseguda tota testa sobre el caire de la cadira, entre Kobus i el vell rabí.
-Bé, doncs: com van, les coses del mas, Súzel? Segueix en bona salut el pare Christel?
-Oh! sí, senyor, gràcies a Déu:- féu la petita: -està ben bo. M'ha encarregat força expressions per a vós, i la mare també.
-Molt bé: les rebo de grat! ¿Heu tingut molta neu, aquest any?
-Dos pams al voltant del mas per espai de tres mesos; i només amb vuit dies s'ha fos.
-Així, el gra ha estat ben cobert.
-Sí, senyor Kobus. Tot brota: la terra ja és verda, fins a la banda enclotada del solc.
-Està bé. Però beu, Súzel. Potser no t'agrada, el cafè? Vols un vas de vi?
-Oh! no! El cafè m'agrada força, senyor Kobus.
El vell rabí mirava la petita amb un aire tendre i paternal. Volgué ensucrar-li ell mateix el cafè, tot dient:
-És una noia bona minyona, sí, una noia bona minyona; però és una mica massa poruga. Vejam, Súzel: beu una mica. Això et donarà coratge.
-Gràcies senyor David- respongué la petita en veu baixa.
I el vell rabí es redreçà, tot content, mirant-la amb un aire tendre, mentre ella submergia el llavi rosa a la tassa.
Tots miraven amb veritable plaer aquella noia bonica, tan dolça i temorenca, i el mateix Iòsef somreia. Hi havia en ella com un perfum dels camps, una bona flaire de primavera i d'aire lliure, quelcom de rioler i d'amorós com el cantusseig de l'alosa damunt el blat: tot mirant-la us semblava de trobar-vos a ple camp, a la masia vella, després de la fosa de les neus.
-Tot verdeja, doncs, allà baix?- recomençà Fritz. -Que s'ha començat el jardinatge?
-Sí, senyor Kobus. La terra encara és una mica fresca, però d'ençà d'aquesta vuitada de sol la neixor és per tot: d'aquí quinze dies tindrem raves. Ah! el pare li agradaria molt, de veure-us! El temps ens llargueja, quan sóu fora: us esperem cada dia. El pare tindria qui-sap-les coses a dir-vos. La Blanqueta ha vedellat, i el nouvingut reïx: és una vedella blanca.
-Una vedella blanca? Ah! millor!
-Sí, les blanques donen més llet; i, després, són més boniques que les altres.
Hi hagué un silenci. Kobus, veient que la petita s'havia begut el cafè i estava tota empallegada, li digué:
-Vaja, filla meva: estic ben content d'haver-te vist; però, ja que estàs tan empantanegada amb nosaltres, vés a veure la vella Katel, que t'espera. Et posarà un bell tros de pastell a la panera (m'entens? digues-li això), i una botella de bon vi per al pare Christel.
-Gràcies, senyor Kobus- digué la petita, aixecant-se tota cuitosa.Va fer una bonica reverència per a escapar-se.
-No t'oblidis de dir allí dalt que arribaré d'aquí a quinze dies, si no abans.
-No, senyor: no m'oblidaré de res. Estaran ben contents.
Fugí com un ocell de la gàbia, i el vell David, amb els ulls guspirejants, exclamà:
-Veu's aquí el que hom pot anomenar una noia bonica, i que aviat serà (bé ho espero), una bona mestresseta de casa.
-Una bona mestresseta de casa: n'estava segur!- exclamà Kobus, rient a tot riure. -El vell jueu de mala mena no pot veure una noia ni un minyó sense pensar de seguida en casar-los. Ah, ah, ah!
-I bé, sí!- exclamà el vell jueu, amb la barbeta eriçada. -Sí, ho he dit i ho repeteixo: una bona mestresseta de casa! Quin mal hi ha, en això? D'aquí a dos anys aquesta petita Súzel pot ser casada, pot tenir àdhuc un infantó posat als braços.
-Vaja, calla, vell: repapieges.
-Repapiejo!… Ets tu, qui repapieges, epicuri! En totes les altres coses sembla que tinguis bastant de seny, però en el capítol del matrimoni ets un veritable foll.
-Bé! ara sóc jo, el foll, i David Sichel és l'home raonable. Quina idea endimoniada garfeix el vell rabí, de voler casar tot el món?
-No és la destinació de l'home i de la dona? No ha dit Déu, des del començament: «-Aneu, creixeu i multipliqueu-vos?» No és una follia, d'anar contra Déu? de voler viure…
Però, aleshores, Fritz es posà a riure en tanta de manera, que el vell rabí s'esblaimà tot, d'indignació.
-Rius!- va fer, contenint-se. -És de bon fer, el riure! Encara que fessis «-Ah, ah, ,ah!… eh, eh, eh!… ih, ih, ih!» fins a la fi dels segles, això demostraria gaire cosa: veritat? Només que volguessis raonar una sola vegada amb mi, com t'esclafaria! Però rius, obres la bocassa: «-Ah, ah, ah!» ton nas s'estén damunt les teves galtes com una taca d'oli, i et penses haver-me vençut. No és això, Kobus: no és d'aquesta manera que es discuteix.
I, tot parlant, el vell rabí feu gestos tan còmics, imità la manera de riure de Kobus amb ganyotes tan grotesques, que tota la gent que hi havia a la sala no pogué contenir-se, i el mateix Fritz hagué d'oprimir-se el païdor per no esclatar.
-No, no és això!- continuà David amb una singular vivacitat. -No penses, no t'has mai posat a reflexionar!
-Jo? Si no faig altra cosa!- digué Kobus eixugant-se les grosses galtes, on les llàgrimes feien torterols. -Si ric, és de les teves idees estranyes. A més, em creus massa innocent. Fa quinze anys que visc tranquilament amb la meva vella Katel; que ho he ordenat tot, a casa meva, per a estar-m'hi a gust. Quan em vull passejar, em passejo; quan vull asseure'm o dormir, m'assec i dormo; quan vull beure un xop, el bec; si em passa pel cap la idea d'invitar tres, quatre, cinc amics, els invito. I tu voldries fer-me canviar tot això! Voldries portar-me una dona que ho trabucaria tot, de soca a arrel! Francament, David: és massa gruixut!
-Doncs, ¿que et penses, Kobus, que tot seguirà de la mateixa manera fins a la fi? Desenganya't, minyó: els anys passen, i, amb la mena de vida que portes, preveig que el dit gros de ton peu aviat t'avisarà, que la grifolda ha durat massa. I aleshores sí que voldràs tenir-ne, de dona!
-Tindré Katel.
-La vella Katel ja ha fet el seu fet, com jo. No tindràs més remei que pendre una altra minyona, que t'entabanarà, que et robarà, Kobus, mentre tu et passaràs l'estona sospirant a la cadira de braços, amb el poagre al peu.
-Bah!- interrompé Fritz. -Si això passa… aleshores serà temps de posar-hi esment. Mentrestant sóc feliç, perfectament feliç. Si ara prenia muller (i suposant que tingués sort, suposant que la meva dona fos excel·lent, bona mestressa de casa i tot allò que cal), bé, David, tanmateix, hauria de fer-li donar un tomb alguna que altra vegada, i portar-la al ball del senyor burgmestre o de la senyora sots-prefectessa; hauria de canviar els meus costums; no podria anar més amb el capell sobre l'orella o sobre el clatell, i amb la corbata una mica esgarriada; hauria de renunciar a la pipa… Seria l'abominació de la desolació; tremolo només que de pensar-hi. Ja veus que raono sobre mos petits interessos tan bellament com un rabí xaruc que predica a la sinagoga. Abans que tot, fem per manera de ser feliços.
-Raones malament, Kobus.
-Com s'entén! Jo, no raono bé? No és la felicitat el fi de tots nosaltres?
-No, no és el nostre fi: si ho fos, tots seríem feliços; no es veurien tants de miserables. Déu ens hauria donat els mitjans de complir el nostre fi: no li hauria calgut sinó voler-ho. Així, Kobus, Déu vol que els ocells volin, i els ocells tenen ales; vol que els arbres fruiters donin fruits en llur estació, i en donen: tot ésser rep els mitjans d'atènyer el seu fi. I ja que l'home no té els mitjans d'ésser feliç, ja que potser en aquest moment, damunt tota la terra, no hi ha un sol home feliç amb els mitjans de restar-ne sempre, això prova que Déu no ho vol.
-Doncs quina cosa vol, David?
-Vol que la mereixem, la felicitat. I això és molt diferent, Kobus; perquè per merèixer la felicitat, sigui en aquest pobre món, sigui en un altre, cal començar por complir els nostres deures, i el primer d'aquests deures és crear-se una família, tenir muller i fills, criar gent honrada i trametre a d'altres el dipòsit de la vida que ens ha estat confiat.
-Té unes idees ben singulars, tanmateix, aquest vell rabí!- digué aleshores Frederic Schoultz, tot omplint la seva tassa dekirschenwasser. -Hom creuria que ell ho pensa, el que diu.
-Les meves idees no són singulars- respongué David greument: -són justes. Si ton pare l'adroguer hagués raonat com tu, si hagués volgut desempallegar-se de tot encaparrament i portar una vida inútil per als altres, i si el vell Zacaries Kobus hagués vist les coses de la mateixa manera, vosaltres no fóreu aquí, amb el nas vermell i el ventre entaulat, a xalar-vos a despeses de llur treball. Us en podeu riure, del vell rabí; però ell, almenys, té la saltisfacció de dir-vos el que pensa. Aquells amics també feien facècies, de vegades; però en les coses serioses raonaven seriosament, i jo us dic que en el ram de la felicitat hi entenien més que no pas vosaltres. ¿Et recordes, Kobus, de ton pare, el vell Zacaries, tan greu en son tribunal? Et recordes quan tornava a casa entre onze hores i migdia, amb sa gran caixa sota el braç, i et veia de lluny quan jugaves a la porta? ¡Com se li trasmudava, la cara! ¡Com es posava a somriure per a si! Hauríeu dit que baixava fins a ell un raig de sol. I quan, en aquesta mateixa cambra on som, et feia saltar damunt sos genolls, i tu deies mil ximpleries, com de costum, si n'era de feliç el pobre home! Vés a cercar en ton celler la teva millor botella de vi i posa-la davant teu: Ja veurem si rius com ell, si ton cor salta de plaer, si tos ulls resplendeixen i et poses a cantar la tonada delsTres Hússars, com ell cantava per al teu divertiment!
-David- digué Fritz: -parlem d'altra cosa!
-No! Totes les vostres gaubances de solter, tot el vi vell que beveu uns amb a1tres, totes les vostres facècies, tot això no és res… no és sinó misèria, vora la felicitat de la família: allà és on sóu verament feliços, perquè sóu estimats; allà és on lloeu el Senyor per les seves benediccions. Però aquestes coses no les compreneu: us dic mos pensaments més veritab1es, més justos, i no m'escolteu.
Tot parlant així, el vell jueu semb1ava d'allò més commòs. El gros recaptador Hâan l'esguardava amb els ulls badats, i Iòsef murmurava, de tant en tant, paraules confoses.
-Què en penses d'això, Iòsef?- digué a la fi Kobus a l'hongarès.
-Penso com el rabí David- digué; -però no em puc casar, perquè m'agrada viure al ras, i mos petits podrien morir per la sendera.
Fritz s'havia posat tot somniós.
-Sí, no parla mal, per ésser un vell jueu de mala mena- féu tot rient; -però m'arrapo a la meva idea: fadrí sóc, i fadrí seré.
-Tu!- exclamà David. -Doncs bé! escolta això, Kobus: no he fet mai el profeta, però avui et predic el teu casament.
-El meu casament? Ah, ah, ah! David, encara no em coneixes.
-Et casaràs!- exclamà el vell rabí amb una veu de nas tota irònica; -et casaràs. En faria una juguesca.
-I jo també.
-No la facis, Kobus, que la perdries.
-Doncs bé, si… em jugo… vejam… em jugo contra tu el meu recó de vinya del Sonneberg, saps? aquell clos petit que dóna un vi blanc de primera, el meu millor vi, que ja el coneixes, rabí: te'l jugo…
-Contra què?
-Contra res.
-I jo accepto- féu David. -Aquests són testimonis que jo accepto. Beuré un vi de primera que no em costarà res, i després els meus dos minyons en beuran així mateix. Eh, eh, eh!
-Estigueu tranquil, David- féu Kobus aixecant-se: -aquest vi no us pujarà mai al cap.
-Està bé, està bé: accepto. Veu's aquí la meva mà, Fritz.
-I veu's aquí la meva, rabí.
Aleshores, Kobus, girant-se, demanà:
-No anirem a refrescar al Gran Cérvol?
-Sí, anem a la cerveseria- exclamaren els altres: -això va bé per a cloure la diada. Senyor, Déu meu! quin dinar hem fet!- Tots s'aixecaren i prengueren llurs capells. El gros recaptador Hâan i Frederic Schoultz anaven davant, Kobus i Iòsef els seguien, i el vell David Sichel, tot joiós, anava darrera de tots. Pujaren, de bracet, el carrer dels Caputxins, i entraren a la cerveseria del Gran Cérvol, davant el mercat vell.