Aleshores, el nunci tornà a pujar el carrer, continuant el timbaleig, i Hâan, havent agafat els seus registres, entrà dins la sala de l'hostal: Kobus el seguia. Pujaren una escala de fusta i trobaren a dalt una cambra semblant a la de baix, però més clara, i parada amb dos llits, a estil d'arcova, i tan alts que calia una cadira per a muntar-hi. A dreta hi havia un taula quadrada. Dues o tres cadires de fusta al recó de les finestres, un vell baròmetre penjat darrera la porta, i, dant el tomb a les parets emblanquinades, els retrats de sant Maclof, de sant Jeroni i de la Mare de Déu, magníficament il·luminats, completaven el parament de la sala.
-Vaja- digué el gros recaptador, asseient-se; -ja hi som! Veuràs quelcom de curiós, Fritz.
Obrí sos registres i descargolà el tinter. Kobus, dret davant una finestra, mirava, per damunt les teulades de les cases del davant, la immensa vall blavosa, les prades al fons, en el barranc, al davant les prades, els vergers plens de fruiterars, els jardinets voltats d'estaques cercades o tanques de rama, i, a tot el volt, les boscúries d'avets; allò li recordava la masia de Meisenthal!
Ben aviat es féu sentir un gran aldarull a baix, a la sala; tot el poblet, homes i dones, envaïa l'hostal. Al mateix instant, Schneegans entrava, portant una botella de vi blanc i dos vasos, que deixà sobre la taula.
-Cal fer-los pujar tots a la vegada?- demanà.
-No, l'un darrera l'altre, cadascú quan el cridin- respongué Hâan, omplint els vasos. -Vaja, beu una glopada, Fritz! No hi haurà necessitat d'obrir el sac gruixut, avui; estic segur que encara han fet almoines a l'església.
I, decantant-se damunt l'ull de l'escala, cridà:
-Frantz Laër!
Tot seguit un pas feixuc féu cruixir l'escala, mentre, el recaptador tornava a asseure's, i un minyonàs de brusa blava, amb un gran feltre negre, va entrar. Sa figura llarga, ossosa i groga, semblava impassible. S'aturà al llindar.
-Frantz Laër- li digué Hâan, -deveu nou florins endarrerits, i quatre d'ara.
L'altre aixecà sa brusa, es posà la mà a la butxaca de les calces, fins al colze, i posà damunt la taula vuit florins, tot dient:
-Veu's-ho aquí.
-Com s'entén, veu's-ho aquí! Què vol dir això? Deveu tretze florins.
-No puc donar més; la meva petita va fer la seva primera comunió fa vuit dies; això m'ha costat molts de diners; també he donat quatre florins pel mantell nou de sant Maclof.
-El mantell nou de sant Maclof?
-Sí; l'ajuntament ha comprat un mantell nou, dels més bonics que hi ha, amb brodats d'or, per sant Maclof, nostre patró.
-Ah, molt bé- va fer Hâan, mirant Kobus de cua d'ull -calia dir-ho tot seguit; si heu comprat un mantell nou de sant Maclof… Feu per manera, només, que no li calgui una altra cosa l'any que ve. Poso, doncs; rebut, vuit florins.
Hâan escrigué el rebut i el donà a Laër, tot dient:
Manca pagar cinc florins, al cap de tres mesos, o em veuré obligat a recórrer a mesures extremes.
El pagès eixí, i Hâan digué a Fritz:
-Aquest és el millor del poblet: és el tinent d'alcalde: ja pots pensar què seran els altres.
Després cridà, de son lloc estant:
-Josep Besme!
Un contribuent va atansar-se, un llenyater carregat d'anys que va pagar quatre florins dels dotze que devia. I després un altre que va pagar-ne sis en lloc de disset, després, un altre, dos en lloc de tretze, i així successivament: tots havien contribuït al bell mantell de sant Maclof, i cada un d'ells tenia un germà, una germana, un fill al purgatori que recaptava misses; les dones gemegaven, alçaven les mans al cel, invocaven la Mare de Déu; els homes romanien tranquils.
Finalment, en vingueren cinc o sis que no pagaren res i Hâan, furiós, tirant-se cap a la porta, cridà amb veu de tempesta:
-Pugeu, pugeu tots, vagarros! pugeu plegats!
Es féu un gran aldarull a l'escala. Hâan tornà a son lloc, i Kobus, al seu costat, mirà, cap a la porta, la gent que entrava. En dos minuts la meitat de la sala es rublí de gent: homes, dones i noies, de brusa, de gec, amb faldilles apedaçades; tots eixuts, magres, esparracats, veritables testes de cavall, amb el front estret, els pómuls sortits, el nas llarg, la mirada opaca, l'aire impassible.
Alguns, més altívols, afectaren una mena d'indiferència orgullosa, amb el gran feltre tirat endarrera, els dos punys a les butxaques del gec, la cuixa endavant i els colzes fent angle. Dues o tres velles, esquerpes, amb els cabells de panotxa, d'altres, petites, amb el nas arremangat, brunes com la murtrera toscana, s'empenyien amb el colze, zumzaven entre elles, i es posaven de puntetes per a veure.
El recaptador, amb la cara empurpurada, i els tres pèls rogencs que es redreçaven damunt la grossa testa calba, esperava que tothom fos al lloc, fent veure que llegia el seu registre. A la fi, es girà bruscament, i demanà si hi havia algú més que volgués pagar.
Una dona vella vingué a portar dotze kreutzers; tots els altres romangueren immòbils.
Aleshores Hâan, girant-se de bell nou, exclamà:
-He sentit dir que heu comprat un bonic mantell nou al patró de vostre poblet, i com que les tres quartes parts de vosaltres no tenen camisa per posar-se, hauria calgut que el benaventurat sant Maclof, per a regraciar-vos de vostra bona idea, vingués a portar-me ell mateix el diner de les vostres contribucions. Veieu, ja tenia els sacs a punt, i, anticipadament me n'alegrava; però no ha vingut ningú; el rei pot esperar dies i dies, si creu que els sants del calendari li han d'omplir les caixes!
»Voldria que em diguéssiu què ha fet per vosaltres aquest gran sant, i quins serveis us ha prestat perquè li doneu tot el vostre diner.
»¿Us ha fet algun camí perquè hi porteu a vila fusta, l'arment i les llegums? ¿Us paga els gendarmes encarregats de la conservació de l'orde? Us impediria sant Maclof de robar-vos els uns als altres, de saquejar-vos i d'anar a patacades, si no estés present la força pública?
»No és una abominació de tirar-ho tot a les espatlles del rei, i de burlar-se, com feu vosaltres, de qui paga els exèrcits per a defensar la pàtria alemanya, els ambaixadors, que representen noblement la bella terra alemanya, els arquitectes, els enginyers, obrers que cobreixen el país de canals, de camins, de ponts, d'edificis de totes menes, honrament i glòria de la nostra raça; els agents d'embarg, els funcionaris, els gendarmes que permeten a cadascú de conservar el que té; els jutges que fan justícia segons les nostres antigues lleis, els nostres vells costums i drets escrits?… ¿No és cosa abominable el no pensar en pagar-lo i ajudar-lo com a gent honrada, i portar tots els vostres kreutzers a sant Maclof, a Lalla-Boumphel, a tots aquests sants que ningú coneix ni de la banda d'Eva ni de la banda d'Adam, dels quals no es diu una paraula a les Santes Escriptures i que a més a més us mengen, si més no, cinquanta dies de l'any, sense comptar els vostres cinquanta dos diumenges?
»Us penseu que això durarà eternament? No veieu que això és contrari al seny, a la justícia, a tot?…
»Tinguéssiu una mica de cor, ¿no pendríeu en consideració els serveis que us ha fet nostre graciós sobirà, pare de sos súbdits, que us posa el pa a la boca? ¿No us en deu vergonya de portar tots els vostres sous a sant Maclof, mentre que jo espero aquí que pagueu els vostres deutes a l'Estat?
»Escolteu! si el rei no fos tan bo, tan ple de paciència, ja fa temps que hauria fet vendre les vostres barraques, i aleshores veuríem si els sants del calendari us en bastirien de noves.
»Però ja que l'admireu tant, aquest gran sant, ¿per què no feu com ell, per què no abandoneu les vostres mullers i els vostres fills, per què no us n'aneu amb un sac a l'esquena, món a través, a viure de rosegons i almoines? Seria natural que seguíssiu el seu exemple. D'altres vindrien a conrear les vostres terres vagatives i a posar-se en estat de complir llurs obligacions envers el sobirà.
»Mireu una mica al vostre voltant, mireu la gent de Schneemath, de Hackmath, d'Ourmath, i d'altres bandes, que donen al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, segons les paraules divinals de Nostre Senyor Jesucrist. Mireu-los, són bons cristians; treballen, i no inventen cada dia noves festes per a tenir pretext d'aclofar-se en la peresa i de despendre sos diners a la taverna. No compren mantells amb brodadures d'or; més s'estimen comprar sabates per sos fills, mentre que vosaltres aneu a peu descalç com a veritables salvatges.
»Cinquanta festes a l'any, per mil persones, fan cinquanta mil jornals de treball perduts! Si sóu pobres, miserables i no podeu pagar al vostre rei, els sants del calendari en tenen la glòria.
»Us dic aquestes coses, perquè no hi ha cosa més empipadora en tot el món que venir aquí cada tres mesos, per a complir el deure, i trobar-hi pobrissalla -miserables i nus, per la seva culpa,- que arriben a fer un posat com si els sembléssiu un Anticrist, quan els demaneu allò que és degut al sobirà en tots els països cristians, i fins entre salvatges com són els turcs i els xinesos. Tot l'univers paga contribucions, per tenir orde i llibertat en el treball; només vosaltres ho doneu tot a sant Maclof, i, Déu vos faci bons! tothom pot veure, només que mirant-vos, de quina manera ho recompenseu!
»Ara, us adverteixo una cosa: els que no hagin pagat d'aquí a vuit dies, rebran l'agent d'embarg. La paciència de Sa Majestat és llarga, però té fites.
»He acabat: aneu-vos-en, i recordeu-vos del que Hâan acaba de dir-vos: l'agent d'embarg vindrà irremisiblement».
Aleshores es retiraren tots en massa, sense contestar.
Fritz estava astorat de l'eloqüència de son companyó. Quan els darrers contribuents hagueren desaparegut dins l'escala, li digué:
-Escolta, Hâan, acabes de parlar com un veritable orador; però, de tu a mi, ets massa dur amb aquests desgraciats.
-Massa dur!- exclamà el recaptador, aixecant la grosa testa embarbesclada.
-Sí, i no comprens gens ni mica el sentiment… la vida del sentiment…
-La vida del sentiment?- va fer Hâan: -escolta, mestre! vols burlar-te de mi!… Ah, ah, ah! no em deixo enganyar com el vell rabí Sichel… ton posat seriós no m'entabana… massa et conec!
-Doncs jo et dic- exclamà Kobus, -que és injust que els facis retret, a aquests pagesos, de llur fe; i sobretot que els en facis un crim. L'home no viu solament en aquest mon per amuntegar diner i omplir-se la panxa… aquesta pobra gent amb llur fe senzilla i llurs patates, són potser més feliços que tu amb les teves truites i llonganisses i el bon vi.
-Eh, eh! trapella- digué Hâan, tot posant-li la mà sobre l'espatlla, -ja pots parlar de tots dos; em penso que ni l'un ni l'altre hem viscut d'ex-vots i de patates fins avui en dia, i espero que això trigarà a succeïr. Ah! així vols burlar-te de ton vell Hâan! Veu's aquí idees i teories d'un estil ben nou!
Tot discutint, es disposaven a davallar, quan va sentir-se un petit renou pels volts de la porta. Es giraren i veieren, dreta contra la paret, una noia de setze a disset anys, amb els ulls acalats. Era frèvola i esblaimada; son vestit de tela grisa, amb grans pedaços, queia balder contra sos costats; bells cabells rossos enquadraven sos polsos; sos peus eren nus, i no sé quina llunyana semblança suggeria que va omplir tot seguit Kobus d'una pietat enternida com no l'havia sentida mai: es creia veure la petita Súzel, però desfeta, malalta, tremolenca, exhaurida de la gran misèria. El cor se li fonia, una mena de fred se li estengué per les galtes.
Hâan mirava la noia amb posat de malhumor.
-Què vols?- digué bruscament, -els registres estan tancats. El cobrament és clos; tots vindreu a pagar a Huneburg.
-Senyor recaptador- respongué la pobra noia després d'un instant de silenci, -vinc en nom de la meva àvia Anna Ewig. Fa cinc mesos que no es pot llevar: hem tingut grans desgràcies, el meu pare va ser agafat sota el trineu vora el Kohlplatz, l'hivern passat… Va morir… Hem hagut de despendre molt per al repòs de la seva ànima.
Hâan, que començava a enternir-se, adreçà a Fritz un esguard d'indignació. -Ja ho sents- semblava dir, -altra vegada sant Maclof!
Després, alçant la veu, respongué:
-Són desgràcies que poden passar a tothom; ho sento; però quan em presento a la caixa general, no em demanen si la gent és feliça o desgraciada, em demanen quants diners porto; i quan no n'hi ha prou, he d'afegir-ne de la meva butxaca. La teva àvia deu vuit florins; vaig pagar per ella l'any darrer. La cosa no pot durar sempre.
La pobrissona s'havia posat tota trista, hom veia que tenia ganes de plorar.
-Vejam- continuà Hâan, -venies per dir-me que no teniu res, veritat? que la teva àvia no té una malla; per dir-me això podies quedar-te a casa, ja ho sabia.
Aleshores, sense aixecar els ulls, ella avençà la mà, a pleret, i va obrir-la, i hom veié que hi tenia un florí.
-Hem venut la nostra cabra… per pagar alguna cosa… -va dir amb veu trencada.
Kobus girà el cap a la finestra; el cor li tremolava.
-Un a compte- va fer Hâan, -sempre a comptes! com si la cosa valgués la pena.
Tanmateix, però, obrí el seu registre tot dient:
-Vaja, vina!
La petita s'atansà, Però Fritz, decantant-se sobre l'espatlla del recaptador que escrivia, digué en veu baixa:
-Bah! deixa-ho córrer.
-Què?- va fer Hâan, mirant-lo astorat.
-Esborra-ho tot!
-Com s'entén, esborra-ho?
-Sí! queda't el teu florí- digué Kobus a la noia.
I amb veu baixa, a l'orella de Hâan, afegí:
-Sóc jo qui paga!
-Els vuit florins?
-Sí.
Hâan deixà estar la ploma; semblava tot somniós, i mirant la noia li digué amb accent greu:
-Aquest és el senyor Kobus, d'Huneburg, que paga per vosaltres.Digues-ho a la teva àvia. No és sant Maclof qui paga; és el senyorKobus, un home seriós, raonable, i ho fa mogut pel seu bon cor.
La petita aixecà els ulls, i Fritz veié que eren d'un blau amorós, com els de Súzel, i plens de llàgrimes. Ja havia deixat el florí damunt la taula i ell el va agafar, cercà dins la seva butxaca i va posar-n'hi cinc o sis més, tot dient:
-Té, filla meva, feu per manera de tornar a tenir la cabra, o de comprar-ne una altra, de tan bona com ella. Ja pots anar-te'n, ara.
Però ella no es movia; de manera que Hâan, endevinant el seu pensament, li va dir:
-Vols regraciar al senyor, veritat?
Ella inclinà la testa en silenci.
-Està bé, està bé- va fer. -Naturalment, ja sabem què deus pensar-ne. És un benefici del cel el que us escau. Ara, mantingueu-vos al corrent. No és gran cosa l'apartar dos sous per setmana, per tenir la consciència tranquila. Vés-te'n, la teva àvia estarà contenta.
La petita, mirant una altra vegada a Kobus, amb un sentiment de gratitud inexpressable, va eixir i va baixar l'escala. Fritz, tot turbat, s'havia acostat a la finestra. Veié la pobra criatura que es posava a córrer, tot pujant el carrer. Hom hauria dit que tenia ales.
-Vet aquí nostres afers acabats- reprengué Hâan; -ara, en camí!
Tot girant-se, Kobus el veié com ja davallava, amb el registre sota l'aixella i arrodonint la grossa esquena. S'eixugà els ulls i davallà a son torn.
-Ei!- els cridà Schneegans a baix, dins la sala gran, -no dineu abans d'anar-vos-en, senyor recaptador?
-Tens gana, Kobus?- demanà Hâan.
-No.
-Ni jo tampoc; ja podeu servir el dinar a sant Maclof! Cada vegada que vinc a aquesta terra mesquina, em sento capolat quinze dies; aquestes coses em trabuquen. Enganxeu el cavall, Schneegans, no us demanem sinó això.
L'hostaler va eixir. Hâan i Fritz, de la porta estant el veien com treia el cavall de l'establa i el posava al vehicle. Kobus pujà. Hâan pagà el compte, prengué les regnes i el fuet, i se n'anaren així com havien vingut.
Podien ésser les dues, aleshores. Tota la gent del poblet, davant llurs barraques, els miraven passar, sense que ni un tingués la idea de llevar-se el capell.
Tornaren a entrar en el camí de la costa, enfondint a la roca. Les ombres s'allargaven aleshores des del cim de la roca de sant Maclof fins a la vall; l'altre costat de la muntanya enlluernava, de tanta llum. Hâan semblava somniós; Fritz decantava el cap, abandonant-se per primera vegada als sentiments de tendresa i amor que envaïen, feia algun temps, la seva ànima. Tancava els ulls i tan aviat veia passar davant ses parpelles roges la imatge de Súzel, com la de la pobra criatura de Wildland. El recaptador, posant molt d'esment a menar entre les roques i les roderes, no deia cap paraula.
A les cinc, el carruatge anava pel camí sorrenc de Tiefenbach. Hâan, mirant aleshores Kobus, el veié com ensopit, amb el cap que li anava dolçament a una banda i altra de l'espatlla. Encengué la grossa pipa i deixà córrer l'animal. Mitja llegua més enllà, per a fer més via, davallà a terra, i menant Foux per la brida, prengué el camí alterós del Tannewald. Fritz restà en el seu seient. No dormia, com es creia el seu companyó; s'abandonava al seu somieig… mai no havia somiejat tant en tota la vida.
Mentrestant la nit queia sobre els boscos, la fondària de les valls s'omplia de tenebres; però els cims més alts encara resplendien.
Després d'una bona hora de marxa ascendent, en la qual Foux i Hâan s'aturaven de tant en tant per a rependre alè, el carruatge arribà finalment a la calma. No mancava sinó travessar la boscúria per a descobrir Huneburg.
El recaptador, que a desgrat de la grossa panxa havia caminat vigorosament, posà aleshores el peu la llança, i, fent petar el fuet, enfonsà son ample darrera en el coixí de cuiro.
-Vaja! arri! arri!- exclamà.
I Foux reprengué la via pel camí de les bagues, trotant com si no hagués fet ja tres dures llegües de muntanya.
Ah quina bella vista, la posta formosa del sol, quan, en eixir de les valls, descobriu de cop i volta la llum purpurina del vespre a través dels plomalls enlairats dels bedolls, i les mil flaires boscanes voleien al vostre voltant, perfumant l'aire amb son alè odorífer!…
El carruatge seguia la vora del bosc; de vegades tot era ombrívol, les branques dels arbrassos davallaven fent volta; de vegades una clariana de cel vermell apareixia darrera les mil plantes que brollaven en les espessedats de la vegetació; després tot s'amagava de bell nou, els matollars desfilaven i el sol davallava constantment; hom el veia, al fons dels forats lluminosos, cada vegada més baix. Ben aviat les puntes de les herbes altes es retallaven damunt sa cara de bon vivant, una veritable cara de Silenus, empurpurada i coronada de pàmpols. Finalment, desaparegué, i amples vels daurats l'embolcallaven en els abismes. Les tintes grises de la nit envaïren el cel; alguns estels tremolaven ja damunt els massissos ombrívols de la boscúria, dins les pregoneses de l'infinit.
En aquella hora el somieig de Kobus esdevingué encara més intens i més íntim, escoltava com les rodes giravoltaven per la sorra, el peu del cavall que topava amb un palet, alguns ocellets que fugien en acostar-s'hi el carruatge. Feia temps que això durava, quan Hâan reparà que una corretja s'havia afluixat; feu parada i davallà. Fritz desclogué els ulls per a veure què passava; muntava, i el camí era ple de llum esblanqueïda.
I mentre el recaptador apretava el fermall de la corretja, de cop i volta segadors i espigolers que se'n tornaven a casa després del treball, es posaren a cantar la vella cançó:
Quan penso en l'estimada!
El silenci de la nit era gran, però semblà fer-se'n encara més, i semblava que els boscos mateixos paressin l'oïda a aquelles veus serioses i dolces, confoses en un sentiment d'amor.
Aquella gent no devia ésser gaire lluny; hom sentia llurs passos a la margenada del bosc; caminaven a compàs.
Hâan i Kobus havien sentit cent vegades la vella cançó; però aleshores els semblà tan formosa, tan ben avinguda amb l'hora encantada, que l'escoltaren en una mena de rapte poètic. Però Fritz sentia una emoció ben diferent de la de Hâan: entre aquelles veus n'hi havia una de dolça, alta, penetrant, que sempre començava la cobleta i era la darrera en acabar, com un sospir del cel. Creia reconèixer aquella veu fresca, tendra, amorosa, i tenia tot el cor posat a l'oïda.
Al cap d'un moment, Hâan, que tenia Foux per la brida, per impedir-lo de sacsejar la testa, digué:
-Quin afinament! Així és com canten els fills de la vella Alemanya.Ves si en cap més banda…
-Xsst!- va fer Kobus.
La vella cançó tornava a ésser represa, tot fent-se llunyana, i aquella mateixa veu muntava més alta, encara, i més colpidora que les altres; finalment la tremolor del fullam la va cobrir.
-Són boniques, aquestes cançons antigues- digué el recaptador, tornant a pujar al carruatge.
-Però a quin indret som?- demanà Fritz tot esblaimat.
-Vora la roca de les Tórtores, a vint minuts de la teva masia,- respongué Hâan tornant a asseure's i fuetejant el cavall, que continuà fent via.
-Era la veu de Súzel- pensà Kobus; -prou que ho sabia!
Un cop van ésser fora del bosc, Foux es posà a galopar: flairejava l'establa. Hâan, tot joiós pensant que pendria son xop aquell vespre, parlava dels talents de la vella Alemanya, de ses velles cançons, dels antics mestres cantaires. Kobus no l'escoltava, son pensament era a una altra banda; ja havien passat la porta de Hildebrandt, i els llums, que brillaven en totes les cases del carrer major, havien ferit sos ulls sense que els veiés, quan el carruatge s'aturà.
-Bé, ja pots baixar, company; ja ets davant la teva porta,- li digué Hâan.
Ell mirà i davallà.
-Bona nit, Kobus!- cridà el recaptador.
-Bona nit,- digué pujant l'escala, tot pensívol.
Aquell vespre, la vella Katel, d'allò més contenta de tornar-lo a veure, volgué abrandar tota la cuina per a celebrar son retorn, però Kobus no tenia gana.
-No-digué,- deixa-ho córrer; he dinat bé… tinc son.
I anà a colgar-se.
Així doncs, aquell gran vividor, aquell gros golut, aquest fi golós de Kobus es nodria aleshores d'una llenca de pernil al matí, i d'una vella cançó al vespre; estava ven canviat!
Déu sap a quina hora va adormir-se Fritz aquella nit; però el sol ja era alt quan Katel entrà dins la seva cambra i en veié les persianes closes.
-Ets tu, Katel?- digué ell estirant els braços, -què passa?
-Christel ve a veure-us, senyor; fa mitja hora que s'espera.
-Ah! Christel és aquí; doncs que entri; entreu, Christel. Katel, obre els finestrons. Hola! bon dia, bon dia, Christel! ves, ves, sóu vós!- digué, estrenyent les dues mans del vell anabaptista, que estava dret davant son llit, amb sa barba cendrosa i son gran feltre negre.
Kobus el mirava amb la cara expandida; Christel romania tot astorat d'un acolliment tan entusiàstic.
-Sí, senyor Kobus- digué somrient, -vinc de la masia per a portar-vos un cistellet de cireres… Sabeu, cireres cruixidores, del cirerer de darrera el cobert, que vós mateix vau plantar, fa dotze anys.
Aleshores Fritz veié damunt la taula un cistellet de cireres, afilerades i desades amb tot esment en grans fulles de maduixera que penjaven a tot el voltant; els fruits eren tan frescos, tan apetitosos i bells, que en fou meravellat:
-Ah! està bé, està bé! sí, em plauen molt aquestes cireres!- exclamà. -Heu pensat en mi, doncs Christel?
-Ha estat la petita Súzel- respongué el masover; -en aquest ram no tenia repòs ni descans. Cada dia anava a veure el cirerer, i deia: «Quan aneu a Huneburg, pare, penseu que les cireres son madures; ja sabeu com se n'agrada el senyor Kobus!» Finalment, ahir al vespre li vaig dir: «Demà hi aniré!» I aquest matí, a punta de dia, ella ha pres l'escala i les ha anades a collir.
Fritz, a cada paraula de Christel, sentia com un baume refrescant que se li difongués per tot el cos. Hauria volgut abraçar l'excel·lent home, però es contingué, i exclamà:
-Katel, porta aquestes cireres, que les tastaré.
I havent-les portades Katel, començà per admirar-les; li semblava de veure Súzel, tot estenent les fulles verdes al fons del cistellet, i després posant les cireres al damunt, cosa que li procurava una satisfacció interior i àdhuc un enterniment que era cosa de no dir. Al capdavall les tastà, assaborint-les a bastament i empassant-se'n els pinyols.
-Quina frescor!- deia, -quina fermesa tenen aquestes cireres que vénen de l'arbre! No se'n troben d'iguals al mercat; encara són plenes de rosada, conserven tot el seu gust natural, tota la força i tota la vida.
Christel el mirava amb aire joiós.
-Us agraden molt les cireres?- va fer.
-Sí, per mi són la felicitat. Però asseieu-vos, asseieu-vos.
Kobus posà el cistellet sobre el llit, damunt sos genolls i tot conversant, prenia de tant en tant una cirera, i l'engolia. Sos ulls eren entelats de plaer.
-Així, doncs, Christel- afegí, -tothom està bé a casa vostra?Orchel?
-Molt bé, senyor Kobus.
-Súzel també?
-Sí, gràcies a Déu, tot marxa. Fa alguns dies que Súzel sembla només una mica trista; pensava que estava malalta, però és l'edat qui fa això, senyor Kobus; les criatures es tornen somnioses en aquesta edat.
Fritz, recordant-se de l'escena del clavecí va enrojolar-se qui-sap-lo i digué tot tossint:
-Està bé… sí… sí… Té, Katel, posa aquestes cireres a l'armari. Seria capaç de menjar-me-les totes abans de dinar. Ja em dispensareu, Christel, cal que em vesteixi.
-Feu el vostre fet, senyor Kobus, feu el vostre fet.
Tot vestint-se, Fritz continuà:
-Però no haureu pas vingut de Meisenthal únicament per a dur-me cireres?
-Ah, no! tinc altres afers a vila. Ja sabeu que la darrera vegada que vau venir a la masia vaig mostrar-vos dos bous que hi havia a l'engreix. Alguns dies després d'haver-vos-en anat, Schmoule els va comprar; vam entendre'ns per tres cents cinquanta florins. Havia d'emportar-se'ls el primer de juny, o pagar un florí per cada dia de trigança, però aviat farà tres setmanes que em deixa aquests animals a l'establa. Súzel ha anat a dir-li que això m'enquimerava molt; i com que no responia, l'he fet citar davant el jutge de pau; no ha negat que hagués comprat els bous, però ha dit que no hi havia res de convingut per a la remissió, ni sobre el preu dels dies de trigança; i com que el jutge no tenia cap més prova, recorre al jurament de Schmoule, que ha de prestar-lo avui a les deu, entre les mans del vell rabí David Sichel, perquè els jueus tenen llur manera de prestar jurament.
-Ah, està bé!- va fer Kobus, que acabava de posar-se el capot i despenjava el seu feltre; -aviat seran les deu; us acompanyo a casa de David, i després, immediatament, tornarem per a dinar; dinareu amb mi, oi?
-Oh! senyor Kobus, tinc els cavalls a l'hostal del Bou Roig.
-Bah! Bah! dinareu amb mi. Katel fes-nos un bon dinar. Passo gust de veure-us Christel.
I eixiren.
Tot caminant, Fritz es deia:
-No és extraordinari? Aquest matí, pensava en Súzel, i vet aquí que son pare em duu cireres que ella ha collit per a mi. És meravellós, meravellós!
I la joia interior li resplendia a la cara; en aquestes coses hi reconeixia el dit de Déu.
Al cap d'uns quants moments, arribaren al pati de la vellaSinagoga. El vell captaireFrancèsera allí, amb son pot de fustasobre els genolls; Kobus, en son èxtasi, hi tirà un florí, iChristel pensà que Kobus era generós i bo.
ElFrancèsaixecà envers ell sos ulls plens de sorpresa; però ell no el mirava, caminava amb la testa alta i riallera, i abandonant-se a la felicitat de tenir al seu devora el pare de la petita Súzel: allò era com una alenada del Meisenthal, entre aquelles altes construccions ombrívoles, com una veritable resplendor del cel. Ves, però, quines idees tan estranyes tenen els homes; aquell vell anabaptista, dos o tres mesos abans li feia l'efecte d'un pagès honrat i res més, i ara l'estimava, el trobava intel·ligent, i amb moltes d'altres virtuts que fins aleshores no li havia reconegut; es feia partidari d'ell i s'indignava contra Schmoule.
Mentrestant el vell rabí David, que estava dret a la finestra oberta, esperava ja a Christel, Schmoule i l'escrivà de la justícia de pau. La vista de Kobus li va fer plaer.
-Ah! véns aquí, calavera!- exclamà de lluny estant; -fa alguns dies que no et veia.
-Sí, David, sóc jo- digué Fritz, aturant-se a la finestra, -et porto Christel, el meu masover, un home excel·lent, i del qual en responc com de mi mateix; és incapaç de sostenir coses que no siguin…
-Bé, bé- interrompé David, -el conec de fa temps. Entreu, entreu, els altres no poden trigar a venir: ja són les deu.
El vell David portava son gran capot castany, de colzes lluents; un casquet de vellut negre li cobria la part posterior de la testa calba, i alguns cabells grisos voleiaven al seu entorn; la seva cara beguda i groga, solcada d'innombrables arruguetes, tenia un posat somniós, com al dia delKipur.
-Que no et vesteixes?- li demanà Fritz.
-No, és inútil. Asseieu-vos.
S'assegueren.
La vella Sourlé mirà per la porta de la cuina, entreoberta, i digué:
-Bon dia, senyor Kobus.
-Bon dia, Sourlé, bon dia. Que no entreu?
-Vindré tot seguit,- va fer ella.
-No cal que et digui, David- continuà Fritz, -que per mi Christel té raó i que en respondria amb el cap.
-Bé! Ja ho sé tot això- digué el vell rabí, -i també sé que Schmoule és viu, molt viu, fins i tot massa viu. Però no parlem d'aquestes coses; he rebut la notificació fa tres dies, he reflexionat sobre aquest afer, i… teniu, aquí són!
Schmoule, amb son nassàs com un bec de voltor, sos cabells d'un roig ardent, la bruseta apretada a la cintura amb una corda i la gorra plana damunt els ulls, travessava aleshores el pati amb aire de tant se me'n dóna. Al seu darrera marxava el secretari Schwan, amb el llarg copalta d'allò més test damunt la grossa cara granelluda, i amb el registre sota el braç. Al cap d'un minut, entraren a la sala. David els digué greument:
-Asseieu-vos, senyors.
Després anà ell mateix a obrir de bell nou la porta, que Schwan havia tancat distretament, i digué:
-Les prestacions de jurament han de ser públiques.
Prengué de dins un tinell una grossa Bíblia, amb tanques de fusta, cantell roig i les pàgines gastades pel polze. L'obrí damunt la taula i s'assegué en sa gran cadira de braços, de cuiro. Hi havia aleshores quelcom de greu en tot ell, i de consirós. Els altres s'esperaven. Mentre ell fullejava el llibre, Sourlé entrà i romangué dreta, darrera la cadira. Els vianants, aturats vora l'escaleta ombrívola del carrer dels Jueus, miraven amb posat de tafaneria.
El silenci portava alguns minuts de durada i cadascú havia tingut temps de reflexionar, quan David, aixecant el cap i posant la mà damunt del llibre, digué:
-El senyor jutge de pau Richter recapta el jurament d'Isaac Schmoule, marxant de bestiar, sobre aquesta pregunta: «¿Es veritat que es va fer tracte entre Isaac Schmoule i Hans Christel, que Schmoule aniria a pendre, dins la capvuitada, una parella de bous que havia comprat el 22 de maig darrer, i que si no compareixia, pagaria a Christel per cada dia de trigança un florí com a indemnització de l'alimentació dels bous?» Es això?
-Això mateix,- digueren Schmoule i l'anabaptista a l'ensems.
-Doncs només cal saber si Schmoule consent en prestar jurament.
-Per això he vingut- digué Schmoule tranquilament, -estic a punt.
-Un instant- interrompé el vell rabí, tot aixecant la mà, -un instant! El meu deure, abans d'acollir un acte com aquest, un dels més sants, de més sagrats de la nostra religió, és de recordar-ne la importància a Schmoule.
Aleshores, en veu tota greu, es posà a llegir:
-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades. No diràs falsos testimonis!
Després, més lluny, llegí encara, en el mateix to solemnial:
-Quan es tracti d'alguna cosa en la qual hi hagi dubte, referent a un bou o un ase, o un animal petit, o un vestit o qualsevol altra cosa, la causa de les dues parts serà portada davant el jutge, i el jurament de l'Eternal intervindrà entre les dues parts.
Schmoule, en aquell moment, volgué parlar; però, per segona vegada,David li féu senyal que callés, i digué:
-No invocaràs el nom de l'Eternal, ton Déu, endebades; no portaràs falsos testimonis! Són dos manaments de Déu, que tot el poble d'lsrael va sentir entre els llampecs i els trons, tremolant i mantenint-se allunyat en el desert de Sinaí.
«I veu's aquí ço que diu l'Eternal al que violarà sos Manaments:
»Si no obeeixes la veu de l'Eternal, ton Déu, per a tenir compte del que avui et prescric, els cels que són damunt la teva testa seran d'aram, i la terra que és sota tos peus, serà de ferro.
»L'Eternal et donarà, en lloc de pluja, pols i cendra; l'Eternal et colpirà, a tu i a la teva posteritat, de nafres estranyes, de nafres grans i de durada, de malalties malignes i de durada.
»L'estranger pujarà al damunt teu, molt alt, i tu davallaràs molt baix; ell et prestarà i tu no li prestaràs.
»L'Eternal farà venir al teu damunt la maledicció i la ruïna de totes les coses on tu posaràs la mà i que tu faràs, fins que siguis destruït. Tes filles i tos fills seran lliurats a l'estranger, i tos ulls ho veuran i es consumiran tot el dia mirant envers ells, i ta mà no tindrà cap força per a lliberar-los.
»La teva vida serà com a suspesa al teu davant, i tu seràs esglaiat de nit i de dia. Diràs al matí: Qui em farà veure el vespre? I en ésser vespre, diràs: Qui em farà veure el matí?
»I totes aquestes malediccions et succeiran i et perseguiran, i reposaran al teu damunt fins que siguis exterminat, perquè no hauràs obeït la veu de l'Eternal, ton Déu, per a servar sos Manaments i les Lleis que t'ha donat!»
-Aquestes són les paraules de l'Eternal!- afegí David, aixecant el cap.
Mirà Schmoule, que romania amb els ulls clavats a la Bíblia, i semblava cavil·lar profundament.
-Ara, Schmoule- continuà, -prestaràs jurament damunt aquest llibre, davant l'Eternal que t'escolta; juraràs que no hi ha hagut cosa convinguda entre Christel i tu, ni pel que fa a l'ajornament, pel que fa als dies de trigança, ni pel preu de l'alimentació dels bous durant aquests dies. Però guarda't de donar tombs en la teva ànima per autoritzar-te a jurar, si no estàs segur de la veritat de ton jurament; guarda't de dir, per exemple, dins tu mateix: «Aquest Christel m'havia fet tort, m'havia causat pèrdues, m'havia impedit de guanyar en aquella circumstància.» O bé: «Va fer tort a mon pare, a mos parents, i així torno a posseïr alló que m'hauria escaigut naturalment.» O bé: «Les paraules del tracte tenien doble sentit, i a mi em plau de girar-les cap al sentit que em convé; no eren prou clares i les puc negar.» O bé: «Aquest Christel m'ha exigit un preu massa alt, sos bous valien menys que el preu establert, i així resto dins la veritable justícia, que vol que la cosa comprada i el seu preu siguin iguals, com els dos costats d'una balança.» O bé, encara: «Avui no tinc la quantitat sencera, més tard faré reparació del dany», o qualsevol altre pensament d'aquesta mena.
»No, tots aquests tombs no enganyen els ulls de l'Eternal; no és segons aquest pensament i d'altres semblants, que has de jurar; no és segons el teu esperit, que pot ésser arrossegat cap al mal per l'interès, que cal prestar jurament; no és segons el teu pensament, és segons el meu que t'has de governar, i no pots afegir ni treure res, per astúcia o altrament, del que jo penso.
»Doncs bé, jo, David Sichel, tinc aquest pensament, senzill i clar: -Schmoule, ¿ha promès un florí a Christel per l'alimentació dels bous que ha comprat i per cada dia de trigança després de la capvuitada? Ho ha promès? Si no ho ha promès a Christel, que posi la mà damunt el llibre de la Llei, i que digui: «juro que no vaig prometre res.» Schmoule, acosta't, estén la mà i jura!
Però Schmoule, aixecant els ulls, aleshores digué:
-Trenta florins no són una quantitat per prestar un jurament com aquest. Ja que Christel està segur que ho vaig prometre -jo, no me'n recordo bé,- ho pagaré, i espero que restarem bons amics. Més tard, ell farà que me'n refaci, perquè els bous són realment massa cars. En fi, el que és degut és degut, i mai Schmoule no prestarà jurament per una quantitat, ni que fos deu vegades més forta, llevat que n'estigui completament segur.
Aleshores David, mirant Kobus amb un esguard extraordinàriament fi, va fer:
-I obraràs bé, Schmoule. En el dubte, val més deixar-ho córrer.
L'escrivà havia inscrit el refús de jurament; va aixecar-se, saludà la gent acoblada, i eixí amb Schmoule, el qual en el llindar, va girar-se i va dir amb brusca entonació:
-Aniré a cercar els bous demà a les vuit, i pagaré.
-Bé està- respongué Christel, inclinant el cap.
Quan romangueren sols, el vell rabí va posar-se a somriure.
-Schmoule és viu- digué, -però els nostres vells talmudistes encara eren més vius que no pas ell; prou sabia jo que no aniria fins al capdavall: vet aquí perqué no m'he vestit.
-Ah!- exclamà Fritz, -Si, ja ho veig, tanmateix hi ha una cosa bona a la vostra religió.
-Calla, epicuri- respongué David, tancant la porta i tornant a posar la Bíblia en el tinell; -sense nosaltres, tots plegats seríeu uns pagans, és per nosaltres que penseu; no heu inventat res; no heu descobert res. Pensa una estona quantes vegades us heu dividit i combatut de dos mil anys ençà, quantes de sectes i de religions s'han format. Nosaltres seguim essent els mateixos d'ençà de Moisés, nosaltres seguim essent els fills de l'Eternal, vosaltres sóu els fills del temps i de l'orgull; el menor interès us fa canviar d'opinió, i a nosaltres, pobres miserables, tot l'univers plegat no ha pogut fer-nos abandonar una sola de nostres lleis.
-Aquestes paraules mostren ben bé l'orgull de la teva raça- digué Fritz; -fins ara et creia un home modest en el seu pensar, però ara veig que respires l'orgull, en el fons de la teva ànima.
-I per què hauria d'ésser modest?- exclamà David amb veu de nas. -Si l'Eternal ens ha escollit, no és perquè valem més que no pas vosaltres?
-Bé, calla- va fer Kobus, tot rient, -aquesta vanitat m'esparvera; seria capaç enutjar-me.
-Enutja't a cor obert- digué el vell rabí, -no facis compliments.
-No, més m'estimo invitar-te a pendre cafè a casa meva, cap a la una; conversarem, riurem, i després ens n'anirem a tastar la cervesa de març; et convé això?
-Està bé- va fer David, -hi consento, el card sempre hi guanya a fer-se amb la rosa.
Kobus anava a exclamar: -Ah, decididament, això és massa!-, però s'aturà, i digué amb vivor:
-Sóc jo la rosa!
Aleshores tots tres no van tenir més remei que riure.
Christel i Fritz eixiren de bracet, tot dient-se:
-És viu, aquest rabí David! sempre té algun vell proverbi a punt per a divertir-vos. És un home excel·lent.
Tot passà com s'havia convingut; Christel i Kobus dinaren plegats. David comparegué a les postres, a pendre cafè, i després se n'anaren a la cerveseria del Gran Cérvol.
Fritz estava en un tarannà de gaubança extraordinària, no sols perquè anava entre son vell amic David i el pare de Súzel, sinó també perquè traginava una botella desteinbergal cap, sense parlar del bordeus i delkirschenwasser. Veia les coses d'aquest pobre món com a través d'un raig de sol; sa cara carnosa estava tota empurpurada, i un joiós somriure arremangava sos llavis gruixuts. Així és que quan aparegué sota la tela grisa que feia ràfec a la porta del Gran Cérvol, hi hagué un entusiasme!
-Heu-vos-l'aquí! heu-vos-l'aquí!- cridaven de tots costats amb el xop en l'aire: -aquí està Kobus!
I ell, tot rient, repetia:
-Sí, sí, aquí està, ah, ah, ah!
Entrava en els bancs i feia encaixades amb tots sos vells companyons.
Durant els vuit dies que acabaven de passar la gent es demanava per tot arreu:
-Què se n'ha fet? Quan el tornarem a veure?
I el vell Krantheimer es desconhortava perquè tots els seus clients trobaven la cervesa dolenta.
Finalment s'assegué, entre el gaudi universal, va fer seure Christel a la seva dreta. David anà a mirar Frederic Schoultz, el gros Hâan, Speck i cinc o sis més que feien una partida deramsa dos kreutzers la fitxa.
Es posaren a beure aquella famosa cervesa de març que us puja al nas com el xampany.
Al davant, a la cerveseria de les Dues Claus, els hússars de Frederic-Wilhelm bevien cervesa amb gerros; els taps s'engegaven com a trets de pistola; hom se saludava de l'un costat del carrer a l'altre perquè els paisans d'Huneburg sempre estan bé amb els militars, sense mesclar-s'hi, però, ni rebre'ls en llurs famílies, cosa sempre perillosa.
A cada instant deia Christel:
-Ja és hora que me'n vagi, senyor Kobus; dispenseu-me; ja fa dues o tres hores que hauria d'ésser a la masia.
-Bah!- exclamava Fritz, tot posant-li la mà a l'espatlla -un dia és un dia, Christel; de tant en tant cal alegrar-se i eixorivir-se l'esperit. Vaja, un altre xop.
I el vell anabaptista, un mica embriagat, es tornava a asseure, tot pensant: -Serà el sisè! Mentre no em trabuqui pel camí!
Després deia:
-Però, senyor Kobus: ¿què pensarà la meva dona si torno a casa mig embriagat? No m'hi ha vist mai, em penso.
-Bah! bah! l'aire corrent tot s'ho emporta, Christel; i després, no us caldrà sinó dir: -El senyor Kobus ho ha volgut, i Súzel us defensarà.
-Això és veritat- exclamà aleshores Christel, tot rient, -és veritat: tot el que diu i fa el senyor Kobus està ben fet! Vaja, un altre xop!
I el xop arribava, i es buidava i la serventa en duia un altre, i així successivament.
Doncs, bé, en sonar les tres a l'església de Sant Silvestre, i sense que ningú pensés en res, una colla de minyons tombà la cantonada de l'hostal del Cigne, tot corrent cap a la porta de Landau; després comparegueren alguns soldats, portant un de sos companys sobre un baiard; després altres infants en munió; hi havia un rodolament de passes al paviment, que se sentia de lluny.
Tothom es decantava a les finestres i eixia de les cases per a veure. Els soldats pujaven pel carrer de la Forja, de la banda de l'Hospital, i havien de passar davant la cerveseria del Gran Cérvol.
Tot seguit les partides foren abandonades; la gent s'enfilà als bancs; Hâan, Schoultz, David, Kobus, les serventes, Krantheimer, en fi, tots els assistents. D'altres, contents, venien de la sala, i la gent es deia en veu baixa; -És un duel! És un duel!
Mentrestant el baiard s'acostava lentament; dos homes el portaven; era un baiard per a treure els fems de les estables de la Caserna de Cavalleria; el soldat hi anava ajagut, amb les cames penjant entre els braços de l'atuell; sa cara es decantava sobre el gec enrotllat, i era d'allò més esblaimada; tenia els ulls closos, els llavis entreoberts i el davant de la camisa ple de sang. Darrera venien els testimonis. Un vell hússar de celles groguenques i grossos bigotis rogencs que feien una rúbrica damunt ses galtes colrades, duia el sabre del ferit sota el braç, el talabard tirat a l'espatlla, i semblava tot tranquil. L'altre, més jove i ben ros, estava com atuït, i portava el xacó; després venien dos suboficials, girant-se a cada pas, indignats de veure tanta gent.
Alguns hússars, davant la cerveseria de les Dues Claus, cridaven al vell que portava el sabre: -Rappel! Ep! Rappel!;- era, sens dubte, llur mestre d'armes; però ell no respongué i ni tan sols bellugà el cap.
Quan passaven els dos darrers, Frederic Schoultz, en sa qualitat de vell sergent de lalandwehr, cridà de dalt de la cadira estant:
-Ei! companys…companys!
Un d'ells s'aturà.
-Què passa, company?
-Això ha estat un cop de sabre en honor de la senyoreta Grédel, la cuinera del Bou Roig.
-Ah!
-Sí! Un cop de punta a fons i sense parada; ja era massa tard.
-I on ha tocat?
-Una mica a sota del testó dret.
Schoultz allargà el llavi; semblava tot altívol de rebre una resposta. La gent escoltava, decantada al voltant d'ells.
-És un mal cop- digué; -n'he vistos a la campanya de França.
Però l'hússar, veient que sos companyons entraven al carreró de l'Hospital, alçà la mà contra l'orella, i digué:
-Permeteu-me!
I va juntar-se a la seva colla; i Schoultz, passejant una mirada satisfet per l'assistència, tornà a asseure's tot dient:
-Quan un home és soldat, cal treure's el sabre; no passa com en el paisanatge on la gent es malmena a cops de punys.
Tenia el posat de dir: -Veu's aquí el que jo he fet cent vegades!
Però d'altres, en gran nombre, gent raonable i pacífica, murmuraven entre ells:
-És possible que els homes es matin per una cuinera? És una cosa antinatural. Aquesta Grédel mereixeria d'ésser bandejada de la vila, per les passions funestes que excita entre els hússars.
Fritz no deia paraula, semblava consirós, i sos ulls brillaven amb un esclat especial. Però havent-se posat a dir, a son torn, el vell David: -Veu's aquí com éssers creats per Déu es maten per coses de no-res!- va irar-se, de cop i volta, d'una manera estranya.
-De què en dius coses de res, David?- exclamà en veu ressonant. -¿No ha inspirat l'amor en tota època i en tot indret les més belles passions i els pensaments més alts? ¿No és el mateix alè de l'Eternal, el principi de la vida, de l'entusiasme, del coratge i del sacrifici? T'escau força de profanar d'aquesta manera la veu de la nostra felicitat i de la glòria del gènere humà! Lleva-li l'amor a l'home: ¿què li resta? l'egoisme, l'avaricía, l'embriaguesa, el tedi i els instints més miserables; ¿quina gran cosa farà, quina cosa gentil dirà? Res; no pensarà sinó en sadollar-se el ventre!
Tots els assistents s'havien girat, espalmats de son engrescament; Hâan el mirava amb sos ullassos per damunt l'espatlla de Schoultz, el qual es torçava el coll per a veure si era ben bé Kobus qui parlava, perquè no podia donar crèdit a les seves orelles.
Però Fritz no parava cap esment en aquestes coses.
-Vejam, David- reprengué, animant-se cada vegada més; -quan el gran Homer, el poeta dels poetes, ens mostra els herois de la Grècia que se'n van a cents en llurs nauetes per a recaptar una dona gentil que ha fugit de llur terra, travessen les mars i s'exterminen per espai de deu anys amb els de l'Asia per a tornar-la a haver, ¿et penses que ell ho hagi inventat, això? ¿Et penses que no era veritat el que deia? I si és el més gran dels poetes, ¿no l'és perquè ha celebrat la cosa més gran i més sublim que hi hagi sota el cel: l'amor? I si el cant de vostre rei Salomó és anomenat el Càntic dels Càntics, ¿no és també perquè canta l'amor, cosa més noble, més gran, més pregona que totes les altres en el cor de l'home? Quan diu en el Càntic dels Càntics: «Ma ben amada, ets bella com la volta dels estels, agradable com Jerusalem, temible com els exèrcits que avancen amb les banderes desplegades», ¿no vol dir que no hi ha cosa més bella, més invencible i més suau que l'amor? I tots els vostres Profetes ¿no han dit la mateixa cosa? I d'ençà de Crist, l'amor ¿no ha convertit als pobles bàrbars? ¿no és amb una senzilla cinta rosa que, d'una mena de salvatge, en feia un cavaller?
Si en nostres dies les coses no són tan grans ni tan belles ni tan nobles com en altre temps, ¿no és perquè els homes ja no coneixen l'amor veritable i es casen pel diner? Doncs bé, jo, David, ¿ho sents? dic i sostinc que l'amor veritable, l'amor pur, és la única cosa que trasmudi el cor de l'home, que l'enlairi i sigui mereixedora que hom dongui la vida per ella. Trobo que aquests homes han fet bé de batre's, ja que cap d'ells no podia renunciar a la seva amor, sense reconèixer-se'n indigne.
-Ei!- exclamà Hâan a l'altra taula -¿com pots parlar-ne tu d'això? Mai no has estat enamorat; enraones aquestes coses com un orb que enraonés de colors.
Fritz, davant aquest apòstrof, romangué tot empallegat. Mirà a Hâan amb els ulls entelats, amb el posat de voler-li respondre, i barbotejà algunes paraules confoses, tot engolint el xop.
Aleshores, molts es posaren a riure. Tot seguit Kobus, alçant la grossa testa, els cabells de la qual s'embarbesclaven com si haguessin estat vivents, exclamà amb un aire particular:
-Es cert, mai no he estat enamorat! Però si hagués tingut la felicitat d'estar-ne m'hauria fet matar, abans que renunciar a la meva estimada, o bé hauria exterminat l'altre.
-Oh! oh!- va fer Hâan, amb accent una mica burleta, tot copejant les cartes. -O, Kobus! no hauries estat tan ferotge.
-Que no hauria estat tan ferotge!- digué amb les dues mans badades. -Som dos amics de tota la vida, ¿veritat, Hâan? Doncs bé; si estés enamorat i em semblés que tu cobegessis, ni que fos amb el pensament, la que jo havia escollit… t'escanyaria.
Tot dient això, tenia els ulls vermells, no feia posat de facècia; tampoc els altres no reien.
-I voldria- afegí, tot aixecant el dit, -que tota la vila i la rodalia tinguessin un gran respecte per la meva estimada, baldament no fos de la meva categoria, del meu estament i de la meva fortuna: el més petit blasme sobre ella comportaria una terrible batalla.
-Si és així- digue Hâan, -Déu faci que no t'enamoris mai, perquè no tots els hússars de Frederic-Wilhelm són morts, i més d'un correria el perill de morir si la teva estimada era bonica.
Les celles de Fritz s'extremiren.
-És possible- digué asseient-se de bell nou, perquè s'havia aixecat. -N'estaria orgullós i em gloriejaria, de batre'm per una causa tan alta! No tinc raó, Christel?
-Del tot, senyor Kobus- digué l'anabaptista, una mica embriagat; -la nostra religió és una religió de pau, però temps era temps, quan jo estava enamorat d'Orchel, sí -Déu m'ho perdoni!- hauria estat capaç de batre'm a cops de falç per haver-la. Gràcies al cel, no ha calgut escampar sang. M'estimo més no haver-me de fer cap retret.
Fritz, veient que tothom l'observava, comprengué la imprudència que acababa de cometre. El vell rabí David, sobretot, no li treia l'ull de sobre i semblava voler llegir en el fons de la seva ànima. Al guns moments després, havent exclamat per vintena vegada. -Però senyor Kobus es fa tard, m'esperen; Orchel i Súzel deuen estar inquietes,- Fritz va respondre-li, a la fi:
-Sí, ara ja és hora; us acompanyaré fins al carruatge.
Era una excusa que li esqueia per a retirar-se. L'anabaptista s'aixecà, tot dient:
-Oh! Si us estimeu més romandre ja trobaré el camí de l'hostal, tot sol.
-No, us acompanyo.
Eixiren del banc i sortiren a la plaça. El vell David se n'anà gairebé al seu darrera. Fritz, havent encaminat Christel, tornà a casa seva prudentment. Aquell dia, en el moment de colgar-se, Sourlé, veient que el vell rabí murmurava paraules confoses, va trobar-ho estrany.
-Què tens, David?- va preguntar-li. -Veig que parles baixet d'ençà del sopar; ¿què penses?
-Bé, bé- va fer, tot estirant el cobrellit damunt la seva barbeta, -penso en aquestes paraules profètiques: «He estat gelós per causa d'Eva, amb gran gelosia!» I en aquestes: «En aquells temps passaran coses extraordinàries, coses noves i sortoses».
-Tant de bo que sigui pensant en nosaltres que hagi dit això- va replicar Sourlé.
-Amén!- va fer el vell rabí; -tot arriba a punt per qui sap esperar. Dormim en pau.
Kobus hauria hagut de penedir-se a l'endemà de sos parlaments inconsiderats de la cerveseria del Gran Cervol; hauria hagut d'estar-ne afligit, fins i tot desolat; perquè pocs dies abans, havent reparat que el vi li desfermava la llengua, i que traïa els pensaments secrets de la seva ànima, s'havia dit: «La vinya és un tany de Gomorra; sos raïms són plens de fel, ses llavors són amargues. No beuràs més el suc del parral!»
Això és el que ell s'havia dit; però el cor de l'home està a la mà de l'Eternal; Ell en fa el que vol; el gira a Tramuntana, el gira a Migjorn. Per això Fritz, en despertar-se, ni tan solament pensà en allò que li havia succeït a la cerveseria.
El primer pensament fou que Súzel era de figura agradívola; es posà a contemplar-la, en son interior, creient sentir-li la veu i veure'n el somriure. Es recordà de la pobra criatura de Wildland, i va aplaudir-se d'haver-la socorreguda, per la seva semblança amb la filla de l'anabaptista; es recordà també del cant de Súzel entre les espigoleres i els segadors i d'aquella veu amorosa que muntava com un sospir entre la nit, i semblava d'un àngel del cel.
Tot el que s'hayia esdevingut d'ençà del primer dia de la primavera li tornà a la memòria com un somni. Tornà a veure Súzel apareixent entre sos amics Hâan, Schoultz, David i Iòsef, tímida i modesta, amb els ulls acalats, per a agençar la darrera hora del festí; va tornar a veure-la a la masia, amb sa faldilleta de llana blava, rentant el blancatge de la família, i, més tard, asseguda prop d'ell, d'allò més temorenca i tremolosa, mentre ell cantava i el clavecí acompanyava amb un to nasal la bella tonada:
Roseta, cos lleuger, dóna'm el teu cor o, si no, em moriré!
I pensant en aquestes coses amb enterniment son desig més gran era de tornar a veure Súzel.
-Aniré a Meisenthal- es deia. -Sí, me n'aniré després del desdejuni: cal absolutament que la torni a veure!
Així es complien les paraules del rabí David a la seva muller: -En aquells dies succeiran coses extraordinàries!
Aquelles paraules es referien a la trasmudança de Kobus, i mostraven també la gran subtilesa del vell rabí.
Tot posant-se els mitjons, tornà al magí de Fritz una idea:Christel li havia dit el dia abans que Súzel aniria a la festa deBischem, a ajudar la seva àvia a fer la coca. Aleshores obrí unsulls com unes taronges, i es digué al cap d'un instant:
-Súzel ja se'n deu haver anat a la festa de Bischem, que s'escau el dia de Sant Pere, és demà diumenge.
Això va posar-lo tot consirós.
Katel li vingué a servir el desdejuni i Kobus menjà amb gana bastant desperta, i, tot seguit, posant-se el feltre esbarjós, eixí a donar un tomb per la plaça, on solien passejar-se el gros Hâan, i Schoultz, entre les nou i les deu. Però no hi eren, i Fritz se'n va sentir contrariat, perquè havia resolt d'emportar-se'ls l'endemà a la festa de Bischem.
-Si hi anés tot sol- pensava, -després del que vaig dir ahir a la cerveseria, podrien témer's d'alguna cosa; la gent és tan maliciosa, i sobretot les velles comares que s'encaparren tant d'allò que no els pertoca! Cal que m'emporti dos o tres camarades; aleshores serà una eixida de divertiment, per a menjar pastell de vedella i beure vinet blanc: una senzilla distracció davant la monotonia del viure.
Pujà doncs a les fortificacions, i donà un tomb a la vila, per a veure què s'havien fet Hâan i Schoultz; no els veié pels carrers, i va suposar que devien haver-se'n anat a fora, a fer una partida de bitlles a la Canastrella Florida, a casa del vell Baumgarten, a la vora del Losser.
Amb aquest pensament, Fritz avançà fins a les immediacions de la porta de Hildebrandt, i, mirant al costat de la taverna, que es troba a mig abast del canó d'Huneburg, cregué reparar, tanmateix, gent darrera els grans salzes.
Aleshores, tot joiós, davallà del talús, passà sota la porta, i es posà en camí, tot seguint el senderó del riu. Al cap d'un quart, sentia ja les grans riallades de Hâan, i la veu forta de Schoultz que cridava: -Dos! no tinc sort!…
I decantant-se damunt el fullam, descobrí davant la caseta -la gran teulada de la qual davallava sobre el verger fins a dos o tres peus de terra, mentre que la façana blanca era tapissada d'un cep magnífic;- descobrí, doncs, sos dos companyons en mànegues de camisa, llançats els vestits damunt les tanques de rama; i dos més, el secretari de la Casa de la Vila, Hitzig, la perruca posada damunt el seu bastó plantat a terra, i el professor Speck; tots quatre abatent bitlles a l'extrem de l'encanyissat de vímet que hi havia al llarg de la teulada.
El gros Hâan estava sòlidament establert, amb la bola sota el nas, la cara empurpurada, els ulls a flor de testa, els llavis apretats i sos tres pèls redreçats damunt la nuca com tres branquillons; apuntava! Schoultz i el vell secretari miraven, mig acotats, baixant l'espatlla i gronxant-se, amb les mans creuades sobre l'esquena; el petit Sépel Baumgarten, més lluny, a l'altre cap, redreçava les bitlles.
Finalment Hâan, després d'haver-ho ben calculat, deixà caure son braçàs en semicercle, i la bola s'engegà, tot descrivint una corba imponent.
Tot seguit sonà una gran cridòria de -Cinc!- i Schoultz s'ajupí per a arreplegar una bola, mentre el secretari agafava a Hâan pel braç i li parlava, aixecant el dit amb un gest precipitat, sens dubte per a demostrar-li un mancament que havia comès. Però Hâan no l'escoltava i mirava cap a les bitlles; després anà a asseure's, de bell nou, a l'extrem del banc, sota l'encanyissat transparent, i omplí son vas amb tota gravetat.
Aquesta petita escena camperola alegrà a Fritz.
-Estan joiosos- pensà, -està bé; els plantejaré la cosa amb sagacitat i tot anirà llatí.
Va avançar, doncs.
Frederic Schoultz, magre, descarnat, després d'haver gronxat ben bé la seva bola, acabava de llançar-la; la bola rodolava com una llebre que s'engega entre el matollar, i Schoultz, amb els braços en l'aire exclamava: -La bitlla major! la bitlla major!- quan Fritz, aturat darrera ell, va fer una riallada, tot dient:
-Ah, bella jugada! vina, que et posaré una corona al cap!
Tots els altres, aleshores, exclamaren:
-Kobus! molt bé… molt bé… al capdavall se't veu per aquí!
-Kobus- digué Hâan: -entraràs a la partida; ens hem fet fer un bon freginat, i, diastre, cal que tu paguis.
-Ah!- digué Fritz, tot rient -no demano altra cosa; no sóc de primera, però és igual, faré per manera de guanyar-vos, tanmateix.
-Bé- exclamà Schoultz -la partida estava començada; en tinc quinze i te'ls dono. Et convé!
-Endavant- digué Kobus, llevant-se el capot i agafant una bola; -tinc tafaneria de saber si no me n'he desavesat d'ençà de l'altra anyada.
-Baumgarten!- cridava el professor Speck, -Baumgarten!
L'hostaler va comparèixer.
-Porteu un vas per al senyor Kobus i una altra botella. Va fent-se el freginat?
-Sí, senyor Speck.
-El fareu més atapeït, perquè n'hi ha un de més.
Baumgarten, amb l'esquena encorbada com una fura, tornà a la casa amb passets vius; i al mateix instant Fritz llançava la bola amb tanta de força que va caure com una bomba a l'altra banda del joc, dins el verger de la Posta de cavalls.
Ja us podeu pensar la platxèria dels altres; es gronxaven damunt els bancs, amb les cames en l'aire, i reien en tanta de manera, que Hâan hagué de descordar-se uns quants botons de les calces per a no ofegar-se.
Al capdavall, arribà el freginat, un freginat magnífic de gobiets cruixidors i rutilants d'un greix semblant la rosada matinal damunt l'herba, i que escampaven una olor deliciosa.
Fritz havia perdut la partida; Hâan tustant-li l'espatlla, digué, tot joiós:
-En saps la prima, Kobus, en saps la prima! Només cal que una altra vegada vagis amb compte a no enfonsar el cel, per la banda de Landau.
S'assegueren, aleshores, en mànegues de camisa, al volt de la tauleta rovellada. Es posaren a la tasca. Tot rient, cadascú s'acuitava de pendre una bella part de freginat; les forquilles d'estany anaven i venien com la llançadora d'un teixidor; les barres galopaven, l'ombra de les fulles de l'encanyissat tremolava damunt les cares animades, damunt la plata florejada, sobre els vasos cairats i sobre l'alta botella groga, on crepitava el vi blanc del país.
Vora la taula, damunt sa cua en forma de plomall, estava assegut Melac, un gos llop pertanyent a la Canastrella Florida, blanc com la neu, amb el nas dret com una castanya cremada, l'orella dreta i els ulls resplendents, Ara l'un, ara l'altre li tiraven un mos de pa o una cua de peix que ell atrapava al vol.
Era joliu espectacle.
-En bona fe- digué Fritz, -estic content d'haver vingut aquest matí; m'ensopia, no sabia què fer; l'anar sempre a la cerveseria és terriblement monòton.
-Ei!- exclamà Hâan, -Si trobes la cerveseria monòtona, tu, no és que hi tinguis culpa, perquè, gràcies a Déu, pots gloriar-te de criar-t'hi bona sang; et vas riure bellament dels que hi eren, ahir, amb les teves cites del Càntic dels Càntics. Ah, ah, ah!
-Ara- afegí Schoultz, tot alçant la forquilla, -coneixem aquest home seriós; quan està seriós, cal riure, i quan riu, malfiar-se.
Fritz es posà a riure de tot cor.
-Ah! ben descobert el truc- va fer; -jo que em creia…
-Kobus- interrompé Hâan: -et coneixem de qui-sap-lo temps; no és a nosaltres que ens portaràs a vendre. Però, tornant al que deies suara, és desgraciadament veritat que aquesta vida de cerveseria pot jugar-nos una mala partida. Si hom veu tants d'homes grassos abans d'arribar a vells, gent asmàtica, inflada i panteixant, gotosos, pedrencs, hidròpics a cents, això ve de la cervesa de Francfort, d'Estrasburg, de Munic, o de qualsevol altra banda; perquè la cervesa porta massa aigua, fa el païdor mandrós, i quan el païdor és mandrós, tots els membres se'n contaminen.