The Project Gutenberg eBook ofLa MontserratThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: La MontserratNovela de costums del nostre tempsAuthor: Dolores Monserdá de MaciáRelease date: March 13, 2024 [eBook #73161]Language: CatalanOriginal publication: Barcelona: Imprempta La renaixensa, 1893*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA MONTSERRAT ***
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.
Title: La MontserratNovela de costums del nostre tempsAuthor: Dolores Monserdá de MaciáRelease date: March 13, 2024 [eBook #73161]Language: CatalanOriginal publication: Barcelona: Imprempta La renaixensa, 1893
Title: La Montserrat
Novela de costums del nostre temps
Author: Dolores Monserdá de Maciá
Author: Dolores Monserdá de Maciá
Release date: March 13, 2024 [eBook #73161]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Imprempta La renaixensa, 1893
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA MONTSERRAT ***
La MontserratNovela de costums del nostre tempsDolors Monserdà1893
Novela de costums del nostre temps
Dolors Monserdà
1893
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
Don Joaquím Bach y Brucells, era en la época en que comensém la nostra narració, persona molt coneguda entre la classe mitja de Barcelona. Sos antecedents, eran los de la majoria dels menestrals enriquits.
Comptava apenas dotze anys, quan los seus pares, pajesos dels voltants de Lleyda, lo portaren á Barcelona, pera posarlo d’aprenent en una d’eixas botigas molt en boga, per los anys de 1840, anomenadas de mantegayre, en las que’ls amos, regularment fills de Cerdanya, entremitg de mantas, flassadas, tapabocas, géneros de punt y enfilalls de moradas y vermellas barretinas, hi venian saborosa mantega, que directament rebian del seu país. Los aprenents, sempre catalans, pero de montanya, entravan pera menjar y dormir á la casa, en la que si eran honrats y aixerits, regularment hi passavan los quatre anys del aprenentatje; sortintne tant espabilats, com estalviadors y poch vanitosos, en lo relatiu á no donarse vergonya de fer tot lo que creyan podia conduhirlos á la realisació de sos ideals, que en aquella época de gustos moderats, se reduhia senzillament á lo que se’n diu fer diners.
En Joaquím, fill extern, qual llegítima, no passava de tres á quatre centas lliuras, vingut á Barcelona ab lo propósit de fer estalvis, per los que, desde petitet, havia mostrat decidida afició, se posá á treballar ab tant afany y bon acert, que als vint y sis anys se trobava ja amo d’una acreditada botiga, situada en los voltants de Santa Maria del Mar. Algú ha dit, si en aquella época, s’havia enamorat, mes ó menos fondament, d’una bonica noya, fadrina sastressa d’una botiga vehina; pero en Joaquím, sabia molt de comptar; havia vingut á Barcelona, per fer diners; lo género de la botiga, no era encara tot seu; la noya, no sols era pobra, sino que també ho era la seua familia, ab lo que sempre tindria un pobre á la porta, y com tot justament per aquell temps, s’escaygués que la propietaria de la casa del davant, morís, deixant á una neboda, única hereva seua, la finca y un capitalet de dos ó tres mil duros en diners, lo bon Joaquím, obrí uns ulls com unas taronjas y com era ja entrant de la casa y molt ben reputat en ella, per sas qualitats de honradesa y laboriositat, apesar de que la noya no tenia res de guapa y comptava tres ó quatre anys més que éll, lo nostre home reflexioná, y deixant de part los enamoricaments ab la sastressa, demaná y obtingué la má de la neboda de la difunta propietaria, ab la que s’hi casá sis mesos després.
La núvia, anomenada Francisqueta Guix, era lo que se’n diu una bona xicota. Contenta de trobarse ab marit, pe’l que feya anys suspirava, s’hi entregá en cos y ánima; y quan ab lo temps la prosperitat de la casa li confirmá la aptitut de’n Joaquím pe’l negoci, sa natural timidesa decliná en un cert acobardiment, que contribuhí á que l’espós, ensuperbit per l’éxit cada dia creixent de la seua fortuna, únich goig y aspiració de la seua vida, se constituhís en rey absolut de tot lo que’l rodejava, cregut de bona fé, que puig tenia diners, ho tenia tot.
La primera educació dels tres fills d’aquest matrimoni, un noy y duas noyas, corregué esclusivament, baix la direcció paterna; ja que per la idiossincracia de la dona y la infatuhitat del marit, la mare no exercí ab los seus fills, mes que’ls cuidados que’s reservan á una criada distingida. En Joaquím s’enmiscuhí, donchs, en la criança moral de las criaturas, en la que, com es de suposar, donada la seua manera de ser, ab los diners ho feya tot. Ab diners los feya creure; ab diners los feya pendre las medicinas quan estavan malalts; ab diners los recompensava lo seu bon comportament; y com es natural, prenentlos los diners, los castigava al fer entremaliaduras ó malesas. Difícil es preveure fins ahont l’hauria portat lo seu entussiasme per aquesta educació monetaria, si aconteixements més afortunats encara, no haguessin cambiat del tot la vida modesta y metódica de la familia.
A trenta mil duros, aproximadament, havia ascendit la fortuna d’en Bach als deu anys del seu matrimoni; pero aixó que en la seua primera joventut hauria estat lo Non plus ultra de las seuas aspiracions, li era ja poca cosa, desde’l moment que ho possehía. La Bolsa, aqueix Monte Carlo, California per uns, abim de deshonra y de pobresa per altres, començá á atraure la inmensitat de las seuas ambicions. Havia sigut afortunat en tot y no podia perdre: la idea lo seduhí, ho probá y l’éxit va coronar sas primeras tentativas. Las ganancias l’enardiren y en son magi hi formiguejá la idea de fer un colp gros, que’l permetés deseixirse de la botiga de mantegayre, ahont la seua vanitat, hi vivia ja anémica y encongida. La sort sempre propicia per ell, seguí afavorintlo en jugadas de major entitat y gracias á arreplegar en una d’ellas la fusió de las martorells y fransas, en Joaquím se trobá ab un respectable capital de un parell de cents mil duros.
Donats los seus antecedents, en Bach distava molt de ésser un home instruhit; sabia escriure pera fer ab cert rasgueig los comptes y rebuts de la casa; sabia llegir lo suficient pera enterarse dels encárrechs que li feyan y fins de la crónica y dels partes telegráfichs delDiario de Barcelona, mentres després del dinar, ab quatre ó cinch companys, saborejava sa tassa de Moka, en una de las taulas del arreceratCafé Españolde la plaça Real. Pero la picardía y un notable sentit práctich, lo portaren ahont segurament no l’hauria portat la ciencia, ni’l talent; que fou á la conservació de la fortuna que acabava d’adquirir, apartantlo de la Bolsa tant bon punt realisá lo capital que hi habia fet, assegurant ab tan sabi procediment, las pérduas que més ó menos tart hi hauria tingut; y, un xich malhumorat de no haver estat més atrevit en sas últimas jugadas, passá á preocuparse, puig que ja era rich, de ferse senyor.
Venuda la botiga y feta sa instalació en una casa de sa propietat, al carrer de Lauria, en Bach doná una mirada á son entorn. Era precís que la senyora, que ja desde aquells moments podia anomenársela Dª Francisqueta, se posés l’indispensable sombrero y’s pensés en la educació dels fills, també indispensable á son entendre, pera que á son degut temps poguessen establirse matrimonialment, segons ho requerían las exigencias de sa nova posició.
Las qüestions religiosas, ja may havian preocupat, ni un sol instant, lo cor ni l’enteniment del enriquit mantegayre. Quan prenia criadas, las hi preguntava si anavan á confessar y á missa, perque creya que las que aixís ho fessin, serian més fiadas que las altras, y res més. En quant á ell, tots los diumenjes acompanyava la senyora á missa de dotze, á Sant Jaume ó á Santa Agna; quan passava Nostr’ Amo, se treya’l barret de copa, encara que fes fret y vent, y cada any menjava de peix lo dijous y divendres de la Setmana Santa. Relativament á sos sentiments caritatius, en un cólera que havia passat en un poblet de la costa, havia donat cinch duros per una suscripció pública que s’havia fet entre la colonia barcelonina, y ab aixó y alguns xavos y quartos donats als pobres que l’escometian pe’l carrer, lo bo de don Joaquím, estava completament satisfet y s’hauria barallat ab qualsevulla que hagués posat en dubte los seus sentiments de cristiá, católich, apostólich y romá.
Ab lo dit, no es d’estranyar, que al pensar en la educació del fill y de las duas fillas que Deu li havia donat, fixantse en que la majoria de las familias ricatxas de Barcelona posavan los noys en los col·legis de religiosos y las noyas en los convents de monjas, en Bach tingués lo bon acert de fer lo mateix; y una volta’ls fills á pensió y comprats dos sillons al Liceo, pera tenir ahont passar las vetlladas d’hivern y agafar relacions més iguals á sa nova posició, don Joaquím y sa muller, no tingueren que pensar ja més que en fer castells á l’ayre, relativament als ventatjosos casaments, que, al tenir la edat, podrian realisar los seus fills, ab lo diner y educació ab que estarian enriquits, y més á més, quan lo seu físich no deixava que desitjar al més exigent.
Dos anys feya que s’havia tret del convent á la més jove de las noyas anomenada Adela, en lo moment en que aném á començar la nostra narració. En Felip, lo fill més gran, ja de vint y cinch anys, havia fet lo batxillerat en lo col·legi dels pares Jesuitas de Manresa, ahont havia estat fins als disset, començant allavoras per gust propi la carrera d’enginyer industrial, quins primers dos anys havia guanyat ab notas de Notable y Sobresaliente; no aixís en los demés, ja que á l’época que’l trobém feya tres anys que’s matriculava pe’l quart, del que encara no havia eixit, gracias á las distraccions que’l voltavan y als continuats viatjes efectuats al extranger, ahont havia passat molt llargas temporadas.
De Biarritz acabava d’arribar feya pochs dias, quan trobá á la seua familia preparantse pera marxar á Larrua, bonich poblet de la costa de Llevant, ahont la familia Bach possehia un magnífich chalet que havia estat senzilla torreta en los anys de sa botiga de mantegayre, y ahont, al cambiar de posició, arquitecte y ebanistas havian fet prodigis, si no de bon gust, de costosos mobles y enfarfegats guarniments. Encara que don Joaquím havia anat ab sa familia algún any á Fransa, la escursió no havia passat may del mes de Juliol; l’Agost y’l Septembre, en Bach, per res del mon, los hauria passat en cap altre lloch. En son chalet de Larrua hi eran presentats tots los forasters richs ó luxosos que anavan á la població; en sa casa’s donavan balls y concerts; en sa casa s’organisavan excursions; en sa casa se donava una expléndida festa lo dia de Sant Joaquím, que fins la ressenyavan en las correspondencias d’estiu alguns periódichs de la capital, y en sa casa, en petitas reunions d’intimitat, se sabian y comentavan los més insignificants detalls, de quantas familias actual y anteriorment havian posat lo peu en lo poble de Larrua, y per fí, don Joaquím y sa familia, que á Barcelona passavan desapercebuts entre tants d’altres, eran no sols adulats y festejats entre la colonia forastera, sino que tinguts per casi indispensables.
Ab aquestos antecedents, pot judicarse ab quina satisfacció, donya Francisqueta y sas duas fillas de vint y divuyt anys respectivament, preparavan en diversos calaixos, colocats sobre cadiras, los vestits y robas que havian de ficar en tres grossos mundos, oberts en lo centro de la sala.
—¡Rediantre! ¿tot aquest vestuari vos en habeu d’emportar? —exclamá don Joaquím, que en companyia del seu fill acabava d’arribar del carrer.— ¡Ni que hi anessim pera passarhi la vida!
—¡Ja ho pots ben dir! —saltá donya Francisqueta que desde feya molts anys trobava sempre ben dit y ben pensat tot lo que s’ocorria al seu espós.— ¡Jo’m marejo solament de véurho!
—Ja li asseguro, mamá ¡que se li acudeixen unas cosas á vosté!… ¡Sembla que cada any sia nou! —feu la més gran de las duas noyas anomenada Teresina.— ¡Sempre té por que’ns emportém massa roba y sempre som las que aném més mal vestidas! Si tenim d’anar als balls ¡be’ns havém d’emportar roba per ball! Aném á missa ¡donchs nos havém d’emportar vestits per anar á l’esglesia! ¿Y per passeig? ¿y per estar á casa?… ¡No li dich res! ¡Y nosaltres que rebém á tanta gent! ¿Qué podríam estalviar, limitantho molt? ¿tres vestits? ¡Y semblaria que havém tornat á menos!
—¡Te molta rahó la noya! —esclamá don Joaquím, que la idea de tornar á menos fins en sentit figurat lo mortificava— los diners son pera quan s’han de menester! Després que tants se’n gastan, no es cosa de fer un paper ridícul per un parell de vestits més ó menos… lo que habeu de fer es vigilar que no vos falti res.
—¿Veu, mamá, com jo li deya que’ns podiam haber quedat aquells dos modelos de la Madame? —saltá l’Adela, tot prenent de las mans de la cambrera un plech de camisas planxadas, ab las que deixá curullat un dels calaixos del mundo.
—Si, si, ’l teu pare tot vos ho compraria; pero quan veu los comptes ja ho pensa de una altre manera!… y, ben fet que fá, —prosseguí Dª Francisqueta adonantse de que sens pensar acabava de críticar al seu marit— ¡Perqué si ho deixava á las vostras mans!… ¡Ay Deu meu! ¡Ja caldrá que vos caseu ab un potentat, per qué sino!…
—Com que si no ho es ¡ja no’ns hi casarém! —¿Veritat papá? —interrompé la Teresina, deixant un vestit á mitj plegar, pera dirigirse á don Joaquim, que esclamá ab complaguda satisfacció:
—¡Ben dit! ¡ben dit, noya! La qüestió son diners, diners y diners! Ab lo temps tot passa… lo temps tot se’n ho emporta… y res, alló que diuhen los castellans:Los duelos con pan son menos.
—Bé papá, pero á mi’m sembla, que en aixó també hi poden haber las seuas excepcions —intervení l’Adela, abaixantse pera arreglar los plechs de un matiné de batista, á fi d’amagar la rojor que se li habia pujat á las galtas.— A voltas, hi ha joves, que si no tenen un gran capital… tenen porvenir… que se’ls hi veu que farán carrera…
—¡Farán! ¡Farán!… ¡Lo que ja está fet es lo que m’agrada á mi!… ¡Me’n rich plá be jo dels homes aixerits, si no tenen quartos! ¡Lo positiu!; ¡lo positiu!… En lo sigle en que vivim, los diners son la clau de tot… lo demés ¡tot son falórnias!… Lo que es per casa ¡no cal pas que s’acosti cap burinot, que no tinga la seua posició ben assentada, perqué se’n anirá ben esquilat! ¡T’ ho asseguro!
—¡Ay, Joaquim! —exclamá ab veu compungida Dª Francisqueta— ¡Y que’n tardarás d’anys á casar á las noyas ab aquestas pretensions! Perqué jo ho veig ben bé ab totas las nostras amistats. ¡De casaments com tu voldrias, no’n corren gayres!
—¡Se traballan, dona! ¡Se traballan! Y lo que no surt un dia, surt un altre… Aixó dels casaments, també vol la seua ciencia… Si com jo crech, realiso un negoci que tinch entre mans, desseguida’m posaré á aixecar duas casas en los terrenos del carrer del Bruch. Ja sé que no’m produhirán res… Si avuy per avuy, las fincas no donan per las contribucions… pero desde ara, ja comensaré á dir que las edifico pera donarne una á cada noya, lo dia que’s casin y ¡ja veurás! ¡Los dots es menester que’s vejin al dia d’avuy!
—¡Ay, papá meu! ¡Y que bé que ho pensa tot, vosté! —exclamá la Teresina, deixant un mundo á mitg tancar, pera fer una forta abrassada á don Joaquím, que la rebé embabiecat de satisfacció, en tant que l’Adela interposava temerosament á mitja veu: —Si, vosté ja ho diu; pero, vaja ¡per mí no es del tot afalagador tenir que pensar que la volen á una pe’l dot!
—¡Pe’l dot! ¡pe’l dot! ¿Y donchs, ximpleta? ¿Que’t pensas que’ls joves no saben de comptar al temps que sóm? Me sembla noya, que tens unas dérias que no son gayre del cas… En la vida real no hi ha més que lo positiu. ¿Ho entens? tot lo demés son ximplesas. Mira, jo’m vaig casar ab la teua mare, perque vaig coneixer que anava á fer una cosa ben encertada. Jo’m vaig dir: Es una bona noya y te setze mil duros lo dia que’s casará. Ella va pensar: es un bon jove y te una galan botiga que’n val altres tants… Y dit y fet; nos varem casar. ¡Y ja me’n rich de matrimonis que hajan viscut mellor que nosaltres!
En Felip, que desde sa entrada en la sala no havia parat d’esfullejar loBrusiy que per las contraccions de sa fesomia y la mofeta rialla que més de duas voltas havia entre-obert sos llavis, deixava veure lo poch atractiva que li era la conversa, al sentir las darreras apreciacions del seu pare, s’aixecá sobtadament preguntant:
—¿Y que no s’ha de dinar avuy?
—Tens rahó, noy. ¡Si ja es prop d’un quart de tres! —exclamá donya Francisqueta, aixecantse darrera seu y cridant:— ¡Pepa! ¡Ramona! ¿Qué feu per aquesta cuyna? ¿No he dit que haviam de dinar á las duas en punt? ¿No sabéu que havém de marxar en lo tren de las cinch?
En Felip se posá al costat de la seua mare y passantli carinyosament la má per la cintura, li digué á mitja veu:
—Vinguim á donar una mirada á la maleta que he portat de Biarritz, pera veure si hi tinch tot lo menester; perque jo me’n vaig ab vostés á Larrua.
Donya Francisqueta se quedá com qui veu visions, en tant que don Joaquím, que per ésser al altre extrém del cuarto, no havia entés las paraulas del seu fill, pero que per la cara y actitut de la seua dona comprengué que passava quelcom d’extraordinari, preguntá:
—¿Qué diu aquest?
En Felip, paregué que ab la veu del seu pare se refeya d’un cert empaig, que visiblement havia deixat traslluhir al parlar ab donya Francisqueta, y prenent lo tó ferm del qui ha molt pensat lo que va á fer, digué acentuant paraula per paraula:
—Que aquest any ¡jo també hi vaig á Larrua!
Una onada de carmí enrajolá’l rostre de don Joaquím, que exclamá ab violencia:
—¡Si jo ho vull hi anirás! ¡Bona’n fora que després de quatre anys de gastarme’l mar y las arenas per aquestos mons de Deu, fent viatjes y més viatjes y esguerrante la carrera, ara tornessim á las andadas! Si t’ho has posat al cap, ja t’ho podrás baixar als peus. ¡Encara no n’habém tingut prou de disgustos!
—Ningú parla de que vulga donarli disgustos, ni que vulga tornar á las andadas, com vosté diu —replicá en Felip ab calma, pero, sens deixar son tó de fermesa— ¡Veliaqui lo que fan vostés! Fer pensar moltas vegadas, ab lo que un ja no pensaria… ¡Y no torném á parlar mes d’aquesta qüestió, perque tots nos hi enfadariam! ¡Es prou pesat, que á vinticinch anys un tinga que donar part y quart de tot com si anés á estudi! ¿No he fet lo que vosté ha volgut, perqué aixís li ha semblat bé? ¿No’m va dir que’ls homes s’han de divertir y que de donas lo mon n’estava plé? ¿No va ser vosté’l qui’m feu viatjar quan jo no’m volia moure? Donchs mentres fassi lo que vosté mateix m’ha predicat, no hi ha per que enfadarse! A mí aquest estiu me convé passarlo á Larrua y com no hi haig de fer res de lo que vosté no vol, crech que val més que m’estigui á casa meva, que, fent parlar á tothom, me’n vaji á la fonda.
D. Joaquim restá un breu espay de temps sense respondre. Per duas vegadas obrí la boca y, com arrepentit de la idea que anava á esplayar, torná enrera la començada paraula fins que, fregantse las mans, digué, dirigintse envers al menjador.
—Bé… Bé… ¿Es á dir que en lloch d’anar á Sant Hilari, com havias dit, vens á Larrua? En fi, tu mateix: crech que ja tens edat de sapiguer lo que’t convé… Y si no vas dret ¡pitjor per tu! Perque jo de disbarats, no te’n deixaré fer ¿m’entens? Lo que no ha de ser, no será ¡Si qu’estariam frescos!… Si m’haguessis cregut á mi ¡qué’n fora de diferenta la cosa!… ¡Quan penso que jo m’he tingut que fer tot sol… y tu, un xicot que ab la teva posició, ó, mellor dit, ab la meva, —feu en Bach repensantse— podias fer un magnífich casament… trobar un primer dot!…
—Y bé, papá ¡no li passa pas la edat! ¡que’s diverteixi! ¡Si tots fan lo mateix! —interposá l’Adela, desitjosa d’acabar aquell incident, que habia vingut á rompre l’animació de la familia; y tot allargant una cadira á don Joaquim, li passá carinyosament la má per sa grisenca barba, dihentli á cau d’orella:
—¡Se torna més lleig, quan se enfada!…
Lo començament del dinar transcorregué en mitg de un embarrassós silenci: semblava que tots tenian por d’entaular conversa, temerosos tal volta de que qualsevulla paraula fes remoure un assumpto que’s veya visiblement que tota la familia tenia interés en ofegar. Mes la nuvolada aná aclarintse: lo sol de la jovenesa, trayent sa mirada riallera per los hermosos ulls d’aquellas duas noyas, plenas de totas las il·lusions y felicitats de la vida, espargint per son entorn aqueix impalpable no sé qué de infantivola alegría, parescut á cants d’aucells y á flayre de gessamins que’s desprén de la joventut ditxosa, fongué las boyras que havian enfosquit per llarga estona la faç de pare y fill, y quan duas horas després, dins de un enxarolat faeton, s’hi acomodavan Dª Francisqueta ab l’antuca, lo bano y un petit sach de má; don Joaquim ab una pesanta maleta ahont s’hi habian tancat los cuberts de plata y las joyas de las senyoras; en Felip ab un bonich gos de casta inglesa, que no parava de remenar la cúa; las noyas ab dos grossos rams de flors, que’l porter y jardiner á l’hora de la casa, las hi havia donat al baixar la escala; y en lo cupé las minyonas, ab lo cistell de las provisions, las capsas dels sombreros y un gros farcell de roba, que no s’habia pogut enquibir en los tres mundos, dos bauls y una cistella, que omplía lo dalt del faeton, tan sols en la cara y posat del hereu Bach se comprenía que’l curt altercat hagut entre pare y fill tenia las arrels més fondas de lo que á primera vista semblava.
A uns trenta kilómetros de Barcelona y entremitg del hermós enfilall de pintorescas poblacions que, besadas per las blavosas onas del Mediterrá, s’estenen desde Montjuich fins á Palamós, joguinosament escalonat damunt lo fosch rocám ab que comensa una petita serra de montanyas, se troba situat Larrua, poble de uns vuyt cents habitants que, per son clima templat y exent de cambis bruscos de temperatura, per la eficacia de sas ayguas thermals, per son magnífich balneari que permet pendre ab tota comoditat los banys de mar, per sa proximitat ab la capital y, més que tot, per haverli capigut la sort de caure en gracia á la capritxosa Moda, ha estat y es, fá alguns anys, lo lloch predilecte d’una gran part, de lo que se’n diu bona societat barcelonina, especialment d’aquellas familias que, per un ó altre motiu, se troban impossibilitadas de seguir á la hig life al extranger. La válua, verament digne de tenirse en compte de la localitat, y l’alicient d’ésser, com hem dit avans, un elegant punt de reunió, ha fet aixecar á l’expressat poble y en especial al indret que dona al mar, una boniquíssima renglera de luxosos chalets, bellament ombrejats per un llarch enfilall de ufanosas acácias que li donan aristocrátich aspecte. Alguns altres se’n veuhen també escampats entre’ls tortuosos carrers de la part antiga de la població, formant vistós contrast los blanchs estocats de las modernas construccions, ab las rónegas parets de las casas de la gent del poble, que marcadament ostentan son antiquat sagell de la edat mitja.
Com tots los pobles de la costa catalana, lo que’ns ocupa, está compost en sa majoria, per familias de pescadors. La barqueta, las xarxas y rems per los homes, lo joguiner coixinet de fer puntas per las donas y la sens igual llimpiesa de sas entradas y cuynas, li dona un simpátich colp de vista, que s’accentúa més encara, en la temporada d’estiu, per lo nombrós aplech de elegants senyoras y senyoretas, que omplenan aixís los estrets carrers del poble, com los sorrals de la platja y l’ampla via per ahont hi serpenteja casi d’hora, en hora, l’enfilall de vagons del ferro-carril de França. Mes lo que sens dubte, contribueix á donarli major vida, son sas duas ben acondicionadas fondas y son ja citat balneari que, sens exageració, pot molt bé resistir la comparansa ab alguns del extranger.
Aixecat sobre elegant armatoste de ferro, voltat son primer y únich pis per una ampla galeria de quinze ó vint pams, desde la qual se disfruta d’una hermosa vista als quatre vents, y á la que desembocan per una part, los elegants salonets destinats á lectura, tresillo, billar y administració, y per l’altre, las portas del espayós saló central, luxosament amoblat ab piano, otomanas, balancins y aparells pera la llum de gas, lo Balneari de Larrua, tant per sas bonicas condicions, com per l’agradable brisa del mar, que’l priva de la calor fins en las horas més fortas del sol, es sempre’l lloch predilecte dels forasters, que aixís hi van entre dia á pendre café ó refrescants begudas, tot jugant un tresillo ó una partida de billar, com en las horas de la nit, en que’l ball per la joventut, lo joch pe’ls homes y la conversació per las senyoras, hi regna ab tots sos atractius. Allá es ahont, si li plau acompanyarnos, hi portarém al nostre pacient lector, lo vespre següent al dia en que havém vist marxar á Larrua á la familia de don Joaquím Bach.
Feya pochs moments que’ls criats, havian donat tota la forsa del gas als aparells centrals del gran saló del pis primer y ja, agrupats en otomanas y tamborets de rejilla, s’hi veyan á gran part dels més assíduos concurrents. Lo rotllo més nombrós era’l colocat entre la part dreta del piano y la porta que comunica ab la sala de billar. Allí hi havia la senyora y senyoretas Puigbernat, las de Soler, las de Llansás, las Gori, las Calcell y algunas altras que, més novellas en estiuhejar en Larrua, formavan de petits satélits al entorn d’aquestas cinch ó sis familias, que unian á la respectable condició d’antichs propietaris del poble, la de portar l’alta y baixa de tots los aconteixements de la colonia que hi estiuhejava.
A eix rotllo, se dirigia directament al entrar al saló, tot lo més notable dels forasters y allí, avans de ficarse en los salonets de joch, s’hi deturava lo milloret de la pollería masculina, ja dreta derrera’ls assientos ocupats per las senyoras, ja, si la cosa s’ho valia prenenthi lloch pera engroixir la rodona.
—Vaja, Arenas —deya en la nit que’ns ocupa la viuda donya Mercé Calcell, dirigintse á un jove de simpátich aspecte colocat derrera de la seua filla Felissia.— ¿No es veritat, que á no haver sapigut que havian arribat las Bach, vosté no hauria vingut tan dejorn? ¿No li apar que ho encerto donya Roseta? —afegí ab maliciós somriure, girantse envers la senyora asseguda al seu costat.
—¡Oh, l’Arenas es prou atent per haver anticipat lo sopar, pe’l gust de saludar uns moments avans á las senyoretas Bach! —contestá la interpelada: en tant que la Felissia deya mirant fixament al jove:
—De segur que l’Arenas, no te d’esperar á saludarlas en lo Balneari… Lo natural es haverlas ja visitat eixa tarde…
—Lo que jo’ls asseguro —respongué’l jove, sens contestar á la insinuació de la senyoreta Calcell— es que vostés están preocupadas, ja que jo he vingut exactament á l’hora de cada nit. Escolti’l rellotje; van á tocar las deu y fa casi mitj quart que he arrivat.
—¿No’ls apar, que tardan molt aquestas senyoras? —preguntá desde la part esquerra de la viuda Calcell, donya Ramona Llansás intervenint en la conversa.— Encara que, per fer lo debut de la temporada, las noyas no deuhen acabar ab la seua toilette. ¡Ay, Deu las fassa bonas! Jo ¿qué vol que’ls hi diga? per més que’l seu pare s’ha esmerat en férloshi donar una correcta educació, sempre trobo que fan olor de mantegayre!
La Encarnació, la filla més gran de la senyora que acabava de parlar, la tocá lleugerament ab lo peu, en tant que deya en veu alta, tot girantse envers l’Arenas:
—Mamá, per Deu ¡no digui aixó! Ellas podrán tenir com tothom las sevas cosas ¡pero son molt bonas personas!
—Lo dir que fan olor de mantegayre, no vol significar que no sian bonas personas, Encarnacioneta —saltá maliciosament la senyora Gori.— Com vosté ha dit molt be, ellas podrán tenir las seuas especialitats, pero ¡á bonas!… ¿No’s recorda, Paulina —afegí la nova apologista de la familia de don Joaquím Bach, dirigintse á la senyora Casabó— de lo molt que várem riure l’any passat per Sant Joaquím? Perque, la veritat, donya Francisqueta es senzillota com ella sola ¡y un colp llansada á explicar interioritats!…
—¡Oh, la mamá es deliciosa! ¡deliciosa! —feu lo jove Constantí, desde l’altra part del rotllo.— L’ any passat en l’anada á Sant Andreu, me’n digué, que n’hi hauria hagut per un saynete que ¡ni fet per en Serafí Pitarra!
—¡Nos ho ha de contar! ¡No se’ns escapa pas! ¡Nos ho ha de contar! —exclamá ab verdadera fruició donya Fermina Puigbernat, fent lloch en la seua otomana al jove Constantí qui, acceptant lo siti que li oferian, comensá á mitja veu, entre rialla y rialleta, animada conversa ab una part del auditori que, per no perdren paraula, corregué las cadiras pera apinyarse entorn del narrador, en tant que á l’altre extrém, al que no arribavan las paraulas ditas en veu baixa, s’entaulava lo següent diálech entre la viuda Calcell y’l rich hereu de Figueras, en Rafel Casagrau.
—¿Vol dir, vol dir, que vosté no hi ha anat á la excursió d’aquesta tarde, ananthi la Clarita?… Ho sento: aixís nos hauria esplicat lo nou trajo que ha tret avuy aquest atildat figurí de París… Perque, aixó sí; no se li pot negar, que es un figurí dit y fet. ¡Vaja! ¡vaja! ¡casi massa, per una senyora casada y mare de familia!
—S’ ha de convenir en que es una mare de familia, molt en petit —observá ab benevolensa en Casagrau— una sola nena, que es una monada com ella mateixa… una criatura que apar que se la veu al costat pera formar ab la seua mare lo grupo de Venus y Cupido…
—¡Casagrau! ¡Casagrau! Si fossem maliciosos ¡hi hauria molt que pensar del seu entussiasme, per aquesta no-ta-bi-li-tat! No tant, no tant… Jo no li negaré que la Clarita no tinga un bon tipo y fins certa elegancia… per més que, gastant com ella ho fá, moltas la tindrian també —exclamá donya Mercé, donant una estirada al seu vestit, que pe’l volúmen del ventre se li empujava sovint sota la barba— pero d’aixó á ésser una Venus, com vosté molt enlayradament ha dit, la diferencia es massa grossa… Vaji analisant per parts: ulls que tan aviat son verts com castanys; un nas arremangat; la boca grossa; del color de la cara no hi ha que parlarne, perque sota del adob de pinturas que hi porta, es difícil sapiguer si es blanca ó morena… Vaja ¡que no n’hi ha per tant!… Aquí hi ha moltas y moltas senyoretas, que son mil vegadas més guapas que ella y cap de vostés ne fa esment —afegí ab certa acritut la grossa senyora, donant una mirada de tristesa á la seua Felissia que, mitj recolsada en son balancí de rejilla, mirava per centéssima volta lo niu d’aucellets pintat en lo país del seu bano.
—Vosté te molta rahó, senyora —contestá enfáticament l’hereu Casagrau— la bellesa, te’l seu expléndit regnat en las senyoretas de la colonia forastera d’aqueix privilegiat poble… Aixó no te pas dubte… La seua mateixa Felissia n’es una hermosa mostra… pero las poncellas s’admiran com á poncellas y las rosas com á las rosas… La Clarita, formará en primera linea ahont se vulla que vagi per la seua elegancia, filla d’un bon gust innat en ella; per la seua figura de formas verament esculpturals… Miri, jo la vaig coneixer á últims del mes passat á Biarritz, lo lloch de reunió de las elegancias extrangeras. Donchs, la Clarita’s va proposar ésser de las primeras ¡y ho va ser!…
—Cregui, que no comprench com no hi va acabarhi la temporada per allá dalt!… Al extranjer estava mellor en lo seu centre: tot aixó es petit per aquesta notabilitat… Allá, tal volta algú la prenia per una primpcesa, y aquí tothom está enterat de que es la senyora d’un negociant de bacallá al qui no se li saben ni fincas ni diners; y cregui, que encara que ningú posés en dubte las virtuts d’aquesta senyora (Deu nos en reguart, que ab los deu dias que es aquí no n’hi ha pera sapiguer tantas fondarias) de tots modos, li fio que no se li hauria fet cap requiriment pera que vingués!
Un mormull de veus y remor de cadiras y tamborets que’s treuhen de lloch, vingut de la part de la gran escala central, trencá les derreras paraulas de la viuda Calcell, parant com per encantament, las diferentas conversas sostingudas per los grupos formats en lo saló del Balneari.
La Clarita, la que feya deu dias tenia marejadas á la major part de las senyoras de la colonia forastera, acabava d’entrar en lo saló, seguida de son corpulent marit.
Com si obehissin á una consigna, las donas giraren ó abaixaren lo cap pera evitarse de saludarla, en tant que foren comptats los homes que no deixaren los rotllos en que conversavan pera anar á son encontre, formant á son entorn una atapahida muralla, que la Clarita atravessá, distribuhint rialletas y saludos com hauria pogut fer una reyna al trobarse entre sos vassalls.
L’ hereu Casagrau qui al véurela entrar havia deixat á la viuda Calcell ab la paraula á la boca, després d’haver donat una mirada al rotllo y haverse convençut ab son coneixement de la societat de Larrua, de que cap de las senyoras allí presents, estava disposada á ferli lloch, aná directament á l’altra part del piano, encara desocupada, quina vuyda otomana senyalá y oferí á la Clarita y al seu espós que, acompanyats del gros estol d’homes que’ls rodejavan, semblava no havian fet esment de la hostilitat ab que eran rebuts per la cohort femenina.
En tant havia arribat un nou refors al grupo que acabava d’abandonar l’hereu Casagrau. Donya Antonieta Torressant, vehina y amiga íntima de la familia Bach, prenia assiento al costat de la senyora Llansás, dihent ab festiva rialleta:
—Avuy si que’ls hi porto noticias de sensació. ¡Grossas! ¡Molt grossas!
—¿De la familia Bach?
—¿Qué casan las noyas?
—¿Qué posan cotxe?
—¿Qué han fet marqués á don Joaquím?
Foren las preguntas que feren á l’hora una munió de veus á donya Antonieta, qui somriguent ab ayre de satisfacció y parlant ab més calma quan més viva veya la curiositat del petit auditori, contestá:
—Res d’aixó; res d’aixó. No ho encertarian, per més que ho pensessin tota la nit. ¿Pero qué han fet, que ningú de la colonia s’ha acostat á visitarlos? Ab lo pecat hi tenen la penitencia: hi haguessin anat com jo, ja ho sabrian.
—Ja veurá —objectá la senyora Gori— ahir arrivaren que ja era vespre y sens casi sapiguerho ningú; avuy s’ha tingut la nova al sortir de missa y allá mateix s’ha acordat enviar recado pera preguntar si havian arrivat be; deixant la visita pera demá, en que tots se trobessin ja més descansats…
—¡Y va estar molt ben pensat! —saltá la senyora Llansás— perque jo ja ho sé per mí… No hi ha cosa que m’amohini més que arribar, y ab los mundos y maletas al mitj del pas, ab las salas plenas de pols y tota la casa sens arreglar, començar á omplirse de gent!
—Bé, pero ab tot aixó, —exclamá impacienta donya Fermina Puigbernat— donya Antonieta, no’ns compta la nova y, si no s’apressa, vindrán ellas y’ns quedarém sens sapiguer las noticias que’ns porta.
—Es veritat.
—¡Te rahó!
—¡Digui! ¡digui! —repetiren á un mateix temps, varias senyoras del rotllo.
—Donchs, casi res… Que ab lo pare, la mare y las noyas, hi ha vingut també en Felip.
—¡En Felip! —exclamaren ab verdadera sorpresa donya Fermina y la viuda Calcell.
—Sí, sí ¡en Felip en carn y ossos! y que, segons sembla, ve disposat á passarhi tota la temporada.
—¡Vaja, rahó ha tingut en dir que’ns portava noticias de sensació! —feu la senyora Gori, que ab sos moviments de cap, més que ab sas paraulas, mostrava sa sorpresa.— No entench pas com don Joaquím l’ha deixat venir, estant encara soltera la Montserrat. Tal volta s’arregli…
—¡Qué poch coneix al pare Bach, si diu aixó! Jo li asseguro que quan ha deixat pujar al noy es que aquesta qüestió ja no li inspira cap temensa! —saltá ab seguretat la viuda Calcell.— ¡Los homes! ¡Los homes! ¡Ells ray! ¡Aviat se’ls hi passan aquestas cosas!
La arrivada de la familia Bach, interrumpí la sentimental peroració de donya Mercé, posant en moviment á la majoría de las senyoras reunidas en lo saló, que aixecantse de cadiras y otomanas, rodejaren á don Joaquím, á donya Francisqueta y á las noyas, ab las corresponents estretas de má y ab la més ostentosa forma d’abrassadas y petons, las qui’s creyan ab més dret d’intimitat.
En Felip, objecte dels comentaris dels amichs de la familia, no venia ab ells al Balneari. En cambi, don Joaquím, portava al costat seu un senyor d’uns trenta cinch á quaranta anys, polidament vestit y en qual cara, de faccions regulars y expressivas, s’hi veya la morenor dels que durant llarch temps han estat afalagats per las brisas del mar. En Bach li posá la má á l’espatlla y, ab tó festiu y reverenciós á l’hora, digué á las familias que’l voltavan:
—Don Francisco Cuberta, estimat amich nostre, que acaba d’arrivar d’América, capitalista y solter.
Tot just havia acabat don Joaquím, de fer esta flamant presentació, quan la Lluisa Puigbernat y la Encarnació Llansás, posadas respectivament al costat de la Teresina y de l’Adela Bach, exclamaren á l’hora:
—¿Que es lo teu nuvi?
La Teresina somrigué ab cert ayre de satisfacció, dihent per única resposta:
—¡Quínas cosas teniu!
En tant que l’Adela, allargant la má al Arenas, que desde feya estona cercava ocasió propicia pera saludarla, las hi deya accentuadament:
—¡Que no ho veyeu que es vell per mí!
Com si la entrada de la familia Bach, hagués estat la senyal de comensar lo petit concert, que moltas nits tenia lloch en lo saló del Balneari, tan bon punt hagueren pres assiento los darrers vinguts, y los que en son obsequi s’havian aixecat, comensaren á pendre torn en lo piano la major part de las senyoretas allá reunidas; tocant ab discreció algunas, ab habilitat pocas, y rutinariament las més; pero lo cás era igual pera la societat allí congregada: lo piano, en aquell saló, pareixia fet á posta pera acompanyar ab sos sonidos las conversas que ab la música pujavan de tó, arrivant diferentas voltas á ofegar per complert las pessas que s’hi executavan, donant lloch en diferents rotllos á aquestas ó sinónimas exclamacions:
—Resoltament, avuy es lo derrer dia que deixo tocar á la meua noya… ¡Pera enrahonar d’aquesta manera no hi ha necessitat de que ningú’s mortifiqui á assentarse al piano! —deya una mamá ressentida, al veure que passavan completament desapercebuts los trinos, las escalas y arpegios que tantas horas d’estudi havian costat á la seua filla, y á ella tants diners y enfados pera ferla estar d’estaqueta quatre ó cinch horas diarias.
Si algún jove obsequiava á la senyoreta pianista, y aquestas paraulas s’havian dirigit á ell, l’obsequiador se mostrava més ressentit que la mamá, donant lloch á que la bona senyora’s cregués precisada á dirli:
—Qualsevol dia que tinga gust de sentir aquesta pessa, no te més que passar un ratet per casa y faré que la noya la toqui pera que vosté puga apreciar lo difícil y hermosa que es… ¡Si no comprench com no s’equivoca un milió de vegadas ab aquest burgit, capás de fer perdre al mateix Rubinstein!… Lo que sento, es que’l piano que tením aquí es molt poca cosa… Un piano de torre ¿sap? Pero, vosté ja se’n fará cárrech, y de tots modos, si á Barcelona nos fá l’obsequi de visitarnos, li podrá sentir en lo piano de casa, …un magnífichErard, que’ns costá cinch cents duros. ¡Allí sí que aquesta fantasía hi fa un preciosíssim efecte! Allí sí que hi lluheixen las dificultats vensudas, l’agilitat de dits, y encara que me está mal dirho, la brillantor y colorit de la execució…
Moltas vegadas, mentres la bona senyora ponderava, ab son disculpable amor de mare l’habilitat de la seua filla, en lo rotllo del costat, alguna caritativa amiga deya á mitja veu:
—No entench com donya Narcisa, no coneix que la seua noya logrará fernos apendre aquesta pessa de memoria! Fa cinch anys que vením á Larrua, y ¡cinch anys que li sento tocar la mateixa fantasía! La podria executar mellor que en Litz y á fé ¡que bon tros se’n falta! ¡Deu me’n reguart d’haver fet apendre de piano á las meuas fillas!… Crech que per una senyora de sa casa tot li es més convenient que apendre de música… ¿No es del meu parer Jaymito?
En Jaymito, que casi arribava á una talla de nou pams, essent tan fornit com alt y ab uns colors que hauria envejat un fill del Nort, acatava lo parer de la mamá, contestantli ab gran vehemencia:
—Te molta rahó, senyora. Pe’l meu modo de veure, crech que á las senyoretas la mellor classe d’adorno que se’ls pot ensenyar es la destresa en la cuyna… Estiga certa que jo, si algún dia’m caso, estaré molt més satisfet de que la meua dona entengui en la condimentació d’un bon beffteach, que en ferme sentir irreprotxablement una creació de Mendhelsson.
Aquestas y altras apreciacions per l’estil se sentian en los diferents rotllos escampats per lo saló, essent en major número, las conversas parladas en idioma espanyol, del que se’n feya us, no tant per las familias castellanas y americanas que estiuhejavan á Larrua, sinó perque á aquella flamanta societat, li semblava que adquiria majors graus de distinció, expressantse en una llengua enmatllevada, en la qual més de duas voltas s’hi havian fet traduccions com las següents:
Habla usted como un libro. Miarons. Se ha d’haser la salida al campo; pero con la condision de haserlo todo campestre… nada de comer pollos ni perdisas; costillas y tornillos de cepa.
Sens dubte que als nostres llegidors, los hi costaria endevinar que pertornillos de cepavolia significar caragols de vinya, la bona senyora que’s dirigia al pollo Miarons: jove de gran supósit que, havent nascut al carrer de la Blanquería de nostra comtal ciutat, parlava castellá del matí al vespre, cregut de que aixís alcançava major prestigi d’elegancia y distinció entre la cohort femenina.
En honor de la veritat, devém fer constar que no totas las senyoras de la colonia que estiuhejavan á Larrua estavan á eixa altura del idioma espanyol, pero á la majoría los hi mancava l’accent, la espontaneitat y precisió de la frasse; deficiencia que si es més que disculpable quan se’n fá us pera conversar ab personas nascudas á Castella, es altament ridícul quan s’usa, creyentse engalanar ó enaltir.
En mitg d’eix remor de críticas y envejas mal encubertas, murmuracions, necedats y conversas de bona mena, que de tot hi havia en lo gran saló del Balneari, lo quadrat rellotje colocat dessobre’l piano tocá solemnement las dotze, acompanyant ab sas vibracions las darreras notas d’una cançoneta de Tostti, que ab agradable veu y discreta execució cantá ab grans aplaudiments de la concurrencia la Teresina Bach.
Lo toch de mitja nit era senyal de retiro pera las senyoras; no així pera la majoría dels homes, que interessats en una partida de billar, de tresillo, d’ajedrez, ó d’algun altre joch menos inofensiu, no acostumava á tenir en compte lo pas del temps, permaneixent en lo Balneari fins á altas horas de la matinada.
Una de las primeras que s’aixecá pera abandonar lo saló fou la Clarita. Las senyoras que no pogueren excusarse li feren una ceremoniosa inclinació de cap, mes foren pocas las que deixaren de girarse pera resseguir ab los ulls los més petits detalls de son elegant trajo de pita-esponja color de foch, guarnit ab amples brodats de torsal negre. Al arribar al peu de la escala, lo figurí de París, segons expressió de la viuda Calcell, tingué de passar entre duas apinyadas rengleras d’homes que, apesar de que molts ostentavan los caps cendrosos y fins alguns ja del tot blanchs, no’ls fou obstacle pera murmurar de baix, en baix, qualque petita galantería en sa llohansa, tot envejant al hereu Casagrau la assenyalada distinció d’ajudar al marit en la tasca de colocar dessobre las espatllas de la Clarita un lleuger xal de pelfons negres.
—Miri —exclamá de sobte, ab marcada acritut donya Mercé Calcell, senyalant á la senyora Gori la negra nuvolada d’homes que voltava á la Clarita— si jo may hagués tingut la bojería de pensar en casarme per segona volta, m’hauria fet tornar enrera veure lo babiecas que son los homes: ¡tots!… ¡tots! y com més vells ¡pitjor! ¿Y en Casagrau? Tan corrido y tan espavilat que vol ser y mentres li va á derrera com un gosset d’ayguas, ella no ha tingut ulls en totas las derrerías de la nit més que per un, que á mí la columna de la dreta’m priva de véureli la cara… Vosté que li ve mellor ¿vegi si’l coneix?
—¿Aquell de la americana blanca que ara ha passat al costat de’n Torressant?
—Sí; sí; lo que está més aprop de la columna…
—¡Si es l’hereu Bach!…
—¡Ah! ¡Vaja! ¡Vaja! ¡Ja no haig de sapiguer res més!… Me’n alegro pe’l tonto de’n Casagrau, que, darrera d’eixa no-ta-bi-li-tat, en tota la vetllada no ha tingut un sol moment d’atenció per las noyas… ¡Infelís!… ¿Y tota aquesta colla de vells que sembla que se la menjan ab los ulls? ¡Y que’n son de ximples!…
Al següent dia de sa arrivada á Larrua, la familia Bach havia rebut una apreciable visita. Era aquesta la del portador d’una carta de recomendació d’un íntim amich de don Joaquím, resident á la Isla de Cuba, en la qual se li innovava que haventli manifestat don Francisco Cuberta que anava á pendre los banys thermals de Larrua y recordantse de que en Bach hi tenia casa, en la que hi passava la temporada d’estiu, tindria un plaher en que abdós fessen amigable coneixença. Per dita carta y per la conversa tinguda durant la visita, en Bach vingué en coneixement de que don Francisco era home de grossos capitals y que essent catalá de naixença, puig era fill de Rosas, tornava á Catalunya, aixís pera refer sa salut, un tant enmalaltida pe’ls anys de rigorós treball portat á las Antillas, com per desitj de pendre estat matrimonial ab dona de sa terra, quals costums y modo de ser, segons éll no havia trobat tan á gust seu en cap dels paíssos en que havia viscut.
Una volta tot sol en Bach, reflexioná detingudament sobre la carta y la visita que acabava de rebre. Sens dubte l’amich d’América, á qui feya poch temps havia enviat las fotografías de las noyas y que sabia’ls dots y circunstancias que per tots conceptes las adornavan, ho havia fet ab una doble intenció… La cosa era grossa ¡molt grossa! Un milionari de veritat y no vell y plé de xacras, sino un home de uns trenta cinch anys, de bona figura, d’agradable fesomia y d’un tracte espansiu y obert; ab lo que era impossible que las noyas hi poguessin posar cap mena de reparo. De petitas lo seu pare las hi havia fet coneixer lo que valian los diners… n’estavan empapadas fins al moll dels ossos… éll n’estava segur.
Verdaderament, la sort l’afavoria per tots cantons… Aixó era molt més de lo que podia esperar en una época, en que’ls casaments de la classe mitja, van fentse més escassos de dia en dia… ¡Y pensar, que quan apenas se feya una boda regular, á las seuas fillas se’ls hi presentava ocasió de ferne una en la que podrian realisar tots sos somnis de pare ambiciós!…
Don Joaquím casi s’hauria sentit aclaparat per tanta alegria, si la realitat ab sa veu inexorable no hagués vingut á ferlo baixar del castell de sas il·lusions.
Las seuas fillas eran molt més que passadoras, y per més sort, ab tipos diferents; l’Adela baixeta y rossa, la Teresina alteta y morena… aixó indubtablement era una ventatja… pero ¿y si apesar de tot, no n’hi agradava cap? ¿Y si aquest partit colossal, inesperat, se l’emportava alguna que no sigués cap de las seuas fillas?…
Don Joaquím reflexioná una altra estona més, y de sas cavilacions tragué en clar, que era precís formar immediatament un plan d’atracció, que éll, la seua dona y las seuas fillas, tenian que portar á cap. Era precís enterarlas de lo que pensava, pera que cada una comprengués lo paper que li tocava desempenyar. Don Joaquím passá llarga estona passejant amunt y avall del seu salonet de confiansa, formant projectes y més projectes pera la campanya que anava á empendre… ¡De bona gana se’l quedaria en sa casa y no li deixaria veure altres noyas que las seuas! Pero aixó era irrealisable. L’ home voldria anar al Balneari, passejar per la platja, seguir lo més notable d’aquells encontorns, distréures, divertirse… y ab tot aixó hauria de veure gent… ¡Quin greu li sabia en aquells instants, que sa casa no’s tornés un d’aquells castells completament aislats que havia vist en óperas y comedias, en lo cim d’una montanya y en los que, aixecant lo pont de balansa, quedavan incomunicats de tota la gent de fora! Ell que tant havia disfrutat ab la societat de Larrua, en aquells instants hauria volgut véurela desapareixer com per encantament!… Donya Mercé, donya Ramona, donya Fermina, donya Narcisa y altres y altres, totas molt bonas, molt amables, pero totas ab fillas pera casar, y fillas ab quals graus de bellesa, éll no s’hi havia may fixat, pero que en l’hora present se li apareixian en sa imaginació, com aquellas ninfas que figurant que surten del fons del mar, havia vist en los balls d’espectacle que en algunas temporadas s’havian representat en lo teatro del Liceo. Y lo pitjor del cas era, que ab tot y que pogués lograr tenir á don Francisco tancat ab pany y clau, totas aquellas senyoras vindrian á visitarlos quan los hi escauria be, portanthi las seuas fillas. Sabrian que allí hi havia un gran partit y totas, com éll mateix, tindrian ganas d’acomodarhi las seuas noyas… ¡Ell las coneixia prou y endevinava per intuició, la polsaguera que aixecaria á Larrua la noticia d’un partit de las condicions d’en Cuberta! ¡Y que no hi havia que pensar en portarho reservadament! Don Francisco era francot com un aragonés y’s complavia en parlar de sos milions y en dir com lo puput dels jochs de noys, que havia vingut á Catalunya pera cercar muller…
Tot aixó era horrorós, y don Joaquím s’hauria vist perdut, devant de las dificultats que li presentavan sos mateixos temors, si á la fí, resolentse a consultarho á la Teresina, que era en opinió del seu pare y tal volta no sens fonament, lo cap privilegiat de las donas de la familia, no hagués lograt tranquilisarlo, dihentli després de pensarho un curt instant:
—M’ apar que vosté no ho ha prou pensat tot aixó. En lo meu concepte, lo plan deu ésser oposat al que vosté proposa. Vosté voldria amagar don Francisco á tothom; jo soch de parer d’ésser nosaltres mateixos los qui’ns cuydém de presentarlo á la colonia forastera; pero presentarlo de cert modo, aixís com si ja fos cosa de casa… Lo que ja está prés, se mira com terreno vedat. ¿Va comprenent papá lo que vull dir? Aixís donantlo com si ja sigués novio de una de nosaltres, de primer moment s’evita de que ningú’s fassa castells enlayre y al mateix temps, indirectament se’l compromet.
Don Joaquím mirá ab admiració á la seua filla. Verdaderament ab una intel·ligencia cultivada, las donas serian los millors diplomátichs d’Europa. En un moment la seua noya havia trobat una solució, que á éll, tan espabilat, no se li hauria acudit may.
La cosa quedá donchs decidida. En primer lloch, se procuraria atraure á don Francisco á la casa, lo que era fácil donat á que de moment era la única coneixensa que tenia á Larrua; se’l convidaria á dinar per lo menys un dia per altre; se organisarian anadas á diferentas fonts y hermitas; se faria música alguna vetllada per setmana; las noyas enviarian á cercar á la modista los dos vestits que donya Francisqueta no havia volgut comprar; se repassarian las cansonetas y fantasias un xich descuydadas; s’aumentaria’l servey ab un cuyner fet venir aposta de Barcelona y sobre de tot aixó, don Joaquím se constituhiría en son company inseparable, lo que á mes de posarlo en continuat contacte ab la familia, donaria ocasió á confiansas de intimitat, com per exemple, á la dels dots que en Bach pensava donar á las noyas, sens dubte los més grossos y positius de la colonia forastera. Relativament á aquesta, se procuraria desde’l primer moment donarli á entendre, encara que sense sentar res en definitiu, que si la cosa no era del tot feta, era poch lo que mancava pera ultimarla. Si don Francisco aceptava, com era d’esperar, eix enfilall d’obsequis, no podria menos que estar agrahidíssim á la familia Bach, ab lo qual era impossible que deixés de intimarhi. De la intimitat á la simpatia vá poch, y de la simpatia á l’amor, encara menos.
La presentació que de don Francisco feu en Bach en lo Balneari, era la mostra de que’s posava en tot son vigor aquest plan de campanya matrimonial. Mes com per be que’s lliguin los caps, sempre algún se’n escapa, don Joaquím no havia pensat en que per Larrua aquest coneixement era massa gros, perque no’s procurés per tots los medis imaginables, sapiguer fins los més petits detalls de lo que passava á la casa de’n Bach, y com aquest tenia criada y cambrera, que no eran pas cap excepció de la classe, relativament á tenir las potencias molt despertas per la passió de la curiositat y del enrahonament, y com per son continuat contacte ab las senyoras, la cambrera sentia á l’hora d’ajudarlas á vestir, lo que tal volta havian lograt amagarli en las conversacions de la taula, observant, ab perspicacia que hauria honrat á un inspector de policia, las paraulas á mitj dir y las rialletas á mitj fer, que anavan del pare á la mare ó vice-versa, á cada paraula y fins á cada gesto en que s’hi creya traslluhir una inclinació envers á alguna de las noyas, fou lo cas que’l servey de la casa sapigué als pochs dias, tan be com lo mateix don Joaquím, que la cosa distava molt d’ésser feta; y si be las senyoras de la societat de Larrua, no descendiren á preguntarho á las criadas de casa en Bach, ho feren las seuas respectivas, tant desitjosas de donar esplay á la seua natural inclinacio, com de fer resaltar á las seuas senyoretas, que no son pas sols las minyonas de servey, las qui tenen dificultat en casarse. Exemple,’ls Bach que tants afanys los hi costava agafar un bon partit per las noyas, apesar dels dots que’ls hi donavan.
Com se pot suposar, en un moment circulá per la societat de Larrua, la nova comentada y corretgida á gust de cada hu, de que’l casament ab l’americano, si be ab grans probabilitats per la familia Bach, que segons apreciació de la viuda Calcell, pareixia que’l tenian secuestrat, no era de molt tan cert com s’afanyavan en presentarlo.
Donya Mercé, donya Ramona, donya Fermina, en fí, totas las mares de las senyoretas casadoras, recordavan haver vist passar á familias conegudas en sa jovenesa fets consemblants al que passava á la casa de D. Joaquím, y á las que com se diu vulgarment, los hi havia eixit lo tret per la culata, emportantsen lo nuvi, objecte de tots los obsequis, una amiga decorosa que havia fet tot lo contrari, y que si be era cert que havia frecuentat la casa y no havia perdut ocasió de ferse trobadissa ab lo pretengut, no havia costat als seus pares treures un sol ral de la butxaca, ab lo que quedava confirmat lo tan conegut adagi: casament y mortalla, del cel devalla.
Posada en eix terreno la qüestió de’n Cuberta, en qual fortuna y aspecte simpátich, per extranyesa, tots convenían, comensá entre uns y altres una lluyta especialíssima, que’s mostrá en tot son explendor en lo dia en que tingué lloch l’anada á la font de las Alsinas. Era aquesta, una excursió que tots los estius, cada una de las diversas agrupacions en que’s dividia la societat que estiuhejava á Larrua, verificava en un dia diferent. L’ aplech de familias que capitanejavan los Bach, era casi sempre’l que inaugurava las excursions y desde dos ó tres dias avans, quedavan compromesos tots los vehículs, no sols los de Larrua, si que també los de las poblacions més immediatas, puig com la comitiva acostumava á constar de cinquanta á seixanta personas, eran sempre molts los ómnibus, las jardineras y fins las modestas tartanetas de que era menester fer us, pera trasladar fins al peu de la montanya de la font, á un tan regular número de personas. A Larrua, hi havia també un break y duas cistellas, pero jamay en los molts anys que’s verificava eixa excursió, se’n havia fet us; puig apesar de que la vanitat de cada familia s’hauria satisfet ostentantlo, lo temor de diferenciarse dels demés, los havia mantingut dins la ratlla del bon sentit; y aixís se veya tots los anys, que mentres s’anava per tartanas á pobles relativament llunyans, quedavan vacants en lo poble lo break y las cistellas. Jutjis donchs, de la sorpresa de don Joaquím, quan al anar vuyt dias avans de la excursió á casa’l Tremendo, pera deixar emparaulada una jardinera, lo cotxero li digué ab la gorra á la má y tot rascantse’l cap, que feya més de sis dias que no sols tenia compromés lo faetón y’ls ómnibus, sino que també’l break, podentli assegurar que de més dias enrera tenia’l Xiquet, l’altre cotxero del poble, compromesas las duas cistellas.
—¡Pero si som nosaltres, los qui destiném lo dia que s’ha d’anar á las Alzinas y jo encara no ho he dit á ningú! —exclamá en Bach donant un cop de puny á la taula, prop de la que acabava d’assentarse.
—Sempre’n corren de novas, don Joaquím —feu lo Tremendo arronsantse d’espatllas y tornant á encasquetarse fins á las orellas la gorra que feya pochs moments s’havia tret.— ¿Qué hi vol fer, si tothom s’espabila en los temps que corrém? Es veritat que no sabian lo dia de l’anada, mes per aixó me digueren: —“Tremendo, queda compromés lo cotxe per la tarde que’s vagi á las Alsinas; lo mateix si s’hi va d’aquí á sis dias, com d’aquí trenta” y jo, ja sap lo meu taranná don Joaquím, paraula es paraula: com si haguessem fet escriptura.
En Bach, restá com qui veu visions. Ell que havia cregut ésser lo primer en prevenirse, se trobava que no sols no tenia cotxe, si no que hi hauria familias que’s presentarian á la escursió ab molt més luxo que la seua. Lo break y las cistellas, s’ostentarian orgullosament devant d’en Cuberta, en tant que ell, lo més rich de la comitiva, tindria que acontentarse ab un modest vehícul; tal volta una miserable tartaneta.
En Bach estava ja resolt á no fer la escursió á pesar de haverhi convidat á don Francisco, quan trayent foch pe’ls caixals, comptá á casa seua lo que li acabava de passar.
Donya Francisqueta se posá furiosa: volia dir á sas amigas ab totas las lletras, que’ls hi havian faltat grosserament; volia tancarlos per sempre més la sua casa, en la que ab tanta amabilitat se’ls havia convidat a festas y reunions y a las que tan malament corresponian. Mes la Teresina opiná que la seua mare no tenia rahó y que la cosa devia ferse de molt diversa manera; que si més endevant los semblava oportú rompre las relacions, podrian ferho, mes no en aquells moments en que era impossible que per uns ó altres en Cuberta deixés d’enterarse de lo que passava y venir en coneixement de la solicitut de que era objecte, y per lo tant, lo procedent á son modo de veure era que, sense dir un mot á ningú, don Joaquím prengués lo primer tren descendent y anés á Barcelona en busca del mellor break que trovés.
La proposició de la Teresina fou acceptada ab grans aplaudiments dels seus pares. No era cuestió de diners: encara qu’era de preveure que’l break costaria doble ó triple per tenirlo que fer pujar de Barcelona, res hi feya. Quan las familias que’ls havian jugat eixa mala passada, se regositjarían pensant que no podrian oferir á don Francisco mes que una modesta tartana, ells se presentarian á la escursió en un break molt mellor que’l de Larrua, ja antich y deslluhit de sobres. ¡Ni que’ls ho haguessin fet exprés!
La cosa se feu, donchs, com s’havia projectat; y á las duas de la tarde del dia en que debia verificarse la excursió, un hermós break, ab un magnífich tronch y ab lo cotxero y lacayo irreprotxablement vestits, se presentá á la plassa de l’Esglesia, lloch destinat pera reunirse los carruatjes de la comitiva, posant en conmoció al poble y á la colonia forastera, per la que en breus moments hi circulá la nova, ab l’aditament de sumas quantiosas relativas á son import.
La casa de la familia Bach, estava situada en lo centre de Larrua, tenint son espayós jardí tocant ab l’hort de la rectoria, qual porta falsa, costat per costat de la de don Joaquím, donava pas al carrer de las Rosas. Mes si las duas casas tenian juntas las sortidas, no era lo mateix ab las fatxadas, ja que la rectoria tenia la entrada per la plassa de l’Esglesia y pe’l carrer dels Avellaners la de don Joaquím, mediant d’una á l’altra, la distancia que hi omplian vuyt ó deu casetas, perteneixents á gent del poble.
Com tots los anys, lo punt de reunió de las familias era á la casa d’en Bach, la que á la hora fixada se vejé invadida ab puntualitat extraordinaria, tractanse de tan respectable número de senyoras. La cita, era pera las duas de la tarde, y á las tres pujavan en llurs respectius cotxes las diversas personas que constituhian la comitiva escursionista. En los anys precedents, en que no hi havia break ni cistellas, encara que cada familia tingués lo seu carruatje llogat se dividia, puig que senyoretas y joves acompanyats d’una sola mamá, pera cada deu ó dotze, ocupavan las jardineras, en las que’l sexo masculí prenia lloch al cupé; seguint en retaguardia los ómnibus y tartanas, ab la gent de més pes. Mes, los que en l’any que’ns ocupa s’havian apressat á llogar los cotxes de luxo, tenian massa desitjos de lluhirlos pera ferne concessió als demés. Aixís fou que seguint l’exemple de’n Bach, qui ab marcat sentiment de sa filla Adela, tan sols havia invitat al seu break á don Francisco, las familias Llansás, Puigbernat, Gori y Soler, ocupavan d’una en una, sos respectius carruatjes; contrastant la estirada serietat dels ocupadors dels cotxes de luxo, ab la animació y alegria dels que ajuntats ab la fraternitat dels altres anys, després del primer serrament de cor que la vista dels breaks y les cistellas havia fet sentir á las mamás y senyoretas, se felicitavan de sos modestos ómnibus y tartanas, ja que aquestas, pareixian ésser los únichs depositaris de las riallas dels excursionistas.
Tocavan las tres en lo relotje de la parroquia quan la llarga corrua de carruatjes, passant per entre la apinyada multitut de criaturas y gent del poble, sortia de la plassa de l’Esglesia y seguint pe’l carrer Major, girava per la riera en la que penosament pe’ls matxos, mulas y cavalls que enfonsavan sas ferradas potas en la bullenta sorra, devian caminarhi una hora llarga fins arribar al peu de la renglera de montanyas en que está situada la font de las Alsinas.
Entrats ja á las primerias del mes d’Agost, un sol enlluhernador queya de plé damunt d’aquell llarch enfilall de vehículs de tota mena, entre’ls quals, onejavan com esbeltas rosellas y capblaus, las obertas ombrelas, blavas vermellas y rosadas, que feyan de virolat dosser, dessobre’ls caps, bon xich esbullats pe’l vent, de las senyoras assegudas en los carruatjes descuberts, en los que de tant en tant fregavan las llargas brancas de las alzinas y roures, arrenglerats á cada costat de la riera y entre quals nuosas socas, creixian ab hermosa ufanor, entortolliganthi son brancatje, los morats alochs y’ls blanchs ramells d’esfulladissas ridoltas.
Las cigalas ardentadas pe’l sol canicular, deixavan sentir son cant monótono y acompassat, al que feya d’acompanyament lo brunzit de las abellas y la passada de algún que altre aucell, qui amagat entre las bardissas vetllava’l niu de sos fillets. Mes eixos remors de la naturalesa passavan poch menos que desapercebuts per los excursionistas, que sentian de més aprop las animadas conversas de sos companys, y més d’una exclamació non sancta dels cotxeros, que’s veyan obligats á xurriaquejar á las bestias, que, cada volta més penosament, caminavan pe’l sorral. Sovint se deixava de enrahonar pera fixar la vista en l’hermós panorama que arreu se descubria. Y la cosa no era per menos.
A la dreta, canyissars, boscos, serraladas y vinyas cubertas per una extensa catifa de ceps, que rumbosament mostrava’ls diversos tons del color vert, clapat de tant en tant per la nota blanca d’alguna que altra masía poéticament escampada en lo paisatje, mentres que á l’esquerra, los camps de blat y taronjerars inundats de llum, anavan descendint y esfumantse, fins á perdres en la estirada línea del mar, demunt de qual blava superficie s’hi veya escampat un estol de petitas barcas pescadoras, que apareixian al lluny com borrallons de neu, fets aposta pera trencar l’imponent aspecte d’aquella majestuosa immensitat que semblava confondres ab lo cel. Mes aixís com anaren atantsantse á la montanya, en una de las revoltas de la riera, la mar desaparegué de la vista dels excursionistas, quedant en son lloch un promontori de pins, que al tapar aquell hermós panorama, paresqué que havia tancat ab pany y clau lo fresch oreig que fins allavoras los havia acompanyat, deixantse sentir ab tota sa potencia la xafogosa calda de las primeras horas de las tardes d’estiu, fentse més molestas que avans las nuvoladas de pols que blanquejavan los carruatjes.
—¡Vaya, que no es pas menester anar á l’Habana pera sentir calor! —exclamá en Cuberta, trayent son barret de jipijapa, pera aixugar las polsosas gotas de suhor que humitejavan son front— M’apar senyores, que aquesta escursió se devia haber fet de madrugada, á la sortida del sol… Quan la calor hagués apretat, hauriam sigut á lloch, y després, ab la fresca de la posta de sol, se tornava á casa.
—¡L’ hauriam feta tots sols don Francisco, l’anada á la font! —saltá la senyora Bach ab tó de veritable plany.— ¿No veu que aquí tothom retira á la una de la nit? ¿Cóm vol que ningú’s llevi dematí? Quan las noyas eran petitas y no estavam lligats com ara ab moltas de las familias que estiuhejavan aquí, ja las feyam las escursions com vosté diu, ab la fresca del matí que semblava que’ns aixamplava’ls pulmons y’ns donava una vida nova. Aixís tornavan las noyas á Barcelona fetas un pom de flors, rojetas com unas rosellas. Pero ara! Crech que en lloch d’enrobustirse, s’aflaqueixen ab aquesta vida de trasbals continuat, en lo que’s fa tot, menos vida de camp. Cregui que si jo…
—¡Miri, miri don Francisco, —saltá en Bach tement per las francas declaracions de sa muller,— desde aquí ja’s veu la clotada de las Alsinas… Segueixi la direcció del meu quitasol. ¿Veu allá en aquella fondalada que forman eixos dos turons de color plomisch, á l’esquerra d’aquells garrofers? Donchs allá hi té la font més hermosa d’aqueixos voltants. Ja veurá com no li sabrá greu la calor que encara’ns toca passar per arrivarhi… perque’ls carruatjes ja no poden anar més endavant… en la primera girada haurém de baixar pera pendre un caminet entremitj de vinyas; estret, que sols s’hi pot passar de dos en dos!… Qüestió de tres quarts escassos… pujar fins á mitj turó y tornar á baixar. Si s’hi pogués obrir un túnel, fora cosa de cinch minuts.
Mentres don Joaquím acabava sa descripció, lo break doná girada á una de las revoltas de la riera, deixant en descubert un gran espay en forma de plassa, desde ahont comensava lo caminet indicat per en Bach. Los cotxes que portavan la devantera estavan ja desocupats, y las senyoras trayentse una á l’altra, ab sos mocadorets de batista la pols del camí que cendrejava sos vestits, s’atansaren pera rodejar lo carruatje de la familia Bach.
Don Francisco sigué’l primer en baixar y apenas hagué donat la má á las senyoras pera saltar en terra, se trobá devant seu á donya Mercé Calcell, que portava del bras á sa filla Felissia, que la seguia á peu coix.
—¿Que s’ha fet mal la senyoreta? —preguntá en Cuberta, acostantse á las duas senyoras.
—Ca, no ha estat cosa… una girada de peu que s’ha donat al baixar del carruatje… De primer moment ni casi se’n ha sentit, pero ara no pot caminar sens apoyarse… casi estich tentada de tornárnosen á casa… Jo no’m veig ab ánimo de portarla del bras tot lo camí… y la pobreta está desconsolada, de no poguer fer aquesta escursió que fa tants dias somniava!…
—Si vosté m’ho permet —digué atentament en Cuberta— jo tindré molt gust en ajudarla á portar á la font tan preciosa cárrega. Lo senyor Gori que es médico, pot veure si la cosa es d’importancia, y si’l caminar no li pot ésser perjudicial, jo tindré un veritable goig en ferli de caballero.
—¡Aquesta dona’m faria perdre! —exclamá de baix en baix don Joaquím dirigintse á la Teresina y á sa muller que, plenas de sorpresa, acabavan d’escoltar la manyosa sortida de la viuda Calcell.
Un sol moment li bastá á la filla gran d’en Bach pera posarse en situació, y, atansantse á la Felissia que continuava en peu repenjantse en lo bras de la seua mare, li digué ab fingida dolsor:
—¡Oh, jo també hi reclamo la meva part en aquesta obra bona! ¡No faltava més, sino que tot fos per un sol! No, no; nos ho repartirém, una mica per cada hu!… ¿Pera qué servirian las amigas? —y tot dihent eixos mots, la Teresina, agafá’l bras que la Felissia, allargava á D. Francisco y ab lleugeresa digne d’un prestidigitador, l’enllasá fortament ab lo seu.
Entant los joves s’habian atansat á las senyoretas, cercant parella pera fer junts lo camí; més las noyas Puigbernat, qual mamá perteneixia també á la lliga de senyoras, que s’havia proposat conquistar al americano per alguna de las seuas fillas, al veure que’ls oferian lo brás alguns dels joves de la comitiva miraren á la seua mare, com preguntantli que es lo que havian de fer.
Vacilant estava la bona senyora, quan lo seu espós, home de bastantas llums y de excelent bon sentit, exclamá resoltament:
—¡Deixa que las noyas vagin ab qui vullan! ¡Ja ratlla en lo ridícul aquest assedi sens treva per un home que qui sap quan ni ab qui’s casará, ni’ls graus de felicitat que proporcionará á sa muller, si es que algun dia’n té! Totas plegadas donariau sobrat material pera fer un saynete digne de D. Ramon de la Cruz.