Aubada relligiosa
A n'Iu Pasqual, Pintor
A n'Iu Pasqual, Pintor
Tota callada es la naturad'espectació. La nit es pura.Cap a les serres de llevant.el blau s'aprima rutilant.Y dels pollancres la rengleraes com de monjos fila austera,com una gran comunitatqui surt a rebre el pare abat.L'himne dels grills finà tot-d'unaEls tòtils son dins la llacuna.D'un ciri ocult es cada estrelladiminut flam qui s'esparpellaentorn la lluna, solemnialcom l'enflocat ciri pasqual.No brilla al bosc una foguera.L'aubada apunta rialleraab la delícia d'un somrís.De la natura creix l'encís.Mes dins la calma sobirana,vibra de sopte una campanay sona el toc de l'oració.Passa, resant-la, un segador.A les parets de la cofurnatruca de nou l'aura diurnaY obren de dins. Surt el remata la pastura, adalerat.Y s'inicia en la boscúriala complicada voladúriadel aucellam qui duu als petitscuques, aranyes y mosquits.Y entre els repics de les esquellesqui's balandregen com mamelles,sobrix, puríssim, l'espignetdel floviol. L'espay es nety de les altes serraladesbaixen aurífiques riuades.Un migradíssim rat-penatqui trampeleja enlluernat,cau d'un ginebre entre les puesrestant penjat de totes duesales pel tel. Corra el sagal,per rematarlo, ab un parpal,mentres el vell pastor murmuramalediccions. El gos d'aturallensa, enigmàtic, un udol…D'entre l'aubada surt el sol.
Jocs de llum
La boira baixa tapa les serres de llevant.Del líquit sideral se'n forma un tel de nacrequi recobreix per dins la volta rutilantab els irisaments d'una conquilla. Sacracom incruent misteri, l'aubada s'esparpella.Per entre els plecs de boira filtrant la nova llum,s'escampa com l'aroma dels rams d'una capellaqui omplen la selva tràgica de virginal perfum.Queden ungits de púrpura metàlica els cimals.La boira s'encabrita com monstres ideals.Una boirina pren tonalitats de perla,cenyint ab la seva ombra la fràgil clariana.Triomfa el sol després y, horitzontal esberla,s'allarga flamejanta la blava mar llunyana.
Cel rogent
El cel es net com un estany d'aygua de neuqui s'esparpella, ignot, al cim d'una montanya.Per les collades passa lliscant el vent de Deu.Y tot l'espai es roig d'una fadiga estranya.Corra a ajocar-se el gall. La poltra eguina al jas.Udolen els clivells de portes y de tanques.S'esbotzen les finestres esbatanant-se franques.Les teules arrencades s'engrunen pels quintars.El cel es net com un estany d'aigua de neu.No mes en l'angle de les serres ponentines,s'estratifiquen llargues y rutilants boirinesque subtilisa encara, passant-hi, el vent de Deu.El sol per una de les boires mitg-partit,ràpidament s'enfonsa com, d'un estoc, ferit.
Posta bèlica
Dins una calma tràgica, la fantasmagoriadesplega l'estridència d'un gran combatnavalab les coloracions d'un Turner qui destriapolicromats celatges d'una finor carnal.Pomposament feixugues de l'íntima potència,navilis son les boires, soperbament armats,qui deixen com un doble seguici d'opulènciauna fumera en l'aire y onades pels costats.Y sobre un fons metàlic hi llampegueja el blancde les arboradures com esquelets-fantasmes.Y tot l'espai tremola d'intermitents espasmescom una mar encesa de bullidora sang.Y el sol naufraga ab una detonació en colorsy, ab l'esplosió, el miratge soptadament cau fos.
Posta aristocràtica
Els núvols en garlandes lluhint tornassolatsavensen cap el sol ab fines cerimoniespetjant del hemisferi safirs y calcedoniescom belles dames y galants aparellats.Les dames ab les testes discretament nevades,les cares purpurines, els ulls enriolatsy'ls brassos emergint de mànegues folgades.Els cavallers ab blanques perruques enquadratsy ab les casaques pàlides y ab mitges d'alba seda.Un devassall trepitgen de riques flors de lis.Y'l sol enorgullit, ab complacència freda,olímpic atravessa com un segónLluís XIV, ab la casaca de ric satí vermellay ab el gran ceptre d'or per única parella.
Posta bíblica
Vers el ponent caminen les llargues nuvoladesper la planura eterna del gran desert tot blau,com de moltons ubèrrims innúmeres remades,com de les dotze tribus la fugitiva allau.S'encorven els prolífics cap-pares centenaris.S'adressen els atletes en àgils esquadrons.Cimbregen les donzelles com delicats palmons.Y arrenglerats ondulen pacífics dromedaris.Una columna aurífica marca al devant la ruta.El sol, com un decrèpit Moisès, callat escruta,des d'un cimal, l'esplèndit país de promissió,fins que devalla al antre d'ignota sepultura.Son pàlit front encara tempestejant fulguraab l'arrogància indòmita d'un africà lleó.
Posta litúrgica
Al P. Ignasi Casanovas, S.J.
Al P. Ignasi Casanovas, S.J.
Dins l'immortal basílica tomba la festa diurna.El sol passa emblemàtic com ensenser barrocy el rastre sideral, com fragmentada espurna,s'es desplegat magnífic entre espirals de foc.Dels tòtils invisibles la melodia alternaab el cant pla del cèfir qui passa poc a poc.En la vesllum s'enarca, piramidal, un bloc,com d'un abat eximi la sepultura eterna.Y dins l'espai revolen polsines impregnadesd'olors de cera y d'oli de llànties apagades.Y cau la fosca, lenta, com un tapís de dol.Y brilla en l'hemisferi la lluna alabastrinacom una Santa Fas qui, pàlida, s'inclinaab la mirada tèrbola d'un estingit gresol.
Tremolor nocturna
El firmament tremola d'un ofegat respir.Els astres hi titilen com bolves d'un perfum.Els rats-penats revolen com borrellons de fum.Els foc-follets ondulen pel clos del cementir.A flor de terra vibren escarbatons de llum.Per sobre d'ells s'engronxa calladament un llir.Les herbes totes dansen ab capritxós albir.Envolta les masies una carnal farum.Al fons del bosc obseden aparellades ninesde llop. A la teulada brillen fulgors felines.Al campanar les òlives, fosforescent rosari,el ràfec il·luminen com espectral sudari.Y les fogueres nítides, com acerats dardells,cenyeixen de les serres els mitgevals castells.
Clar de lluna
En el silenci de la nit tranquila,ressonen els murmuris ignorats.La lluna sobre un riu l'ombra perfiladels boscos riberencs enllà esfumats.Una humitat el firmament destilaqui impregna tots els sers endormiscatsy de la terra puja un baf d'argilacom de les lloses dels palaus tancats.En l'horitzó's retallen esblaimadesles cimes de llunyanes serraladescom una taca de perfils gegants.Y en lo recòndit de la selva obscura,en la pols dels camins dorm la pahuraqui's desxonda al trepitg dels caminants.
Nit de nadal
Les fúlgides estrelles tremolen de calfrets.Metàlica relluu de neu la gran carenacom una catedral qui's bada en la serena.Al seu demunt fulguren escalonats abetsqui la blavor retallen d'alegories plena,com les subtils agulles de caires fins y nets.Les dotze batallades, com dotze apòstols drets,la mitja-nit exalten al cel com una ofrena.Com un cimbori puja la cima entre dos freus.La lluna se li posa al front com uns trofeus.En la boirina apunta la boca d'un coval.En el silenci vibren murmuris y cansons.Y les estrelles com angèlics caparronscircumden l'invisible pessebre de Nadal.
Tardoral
Oh la selecta melangiade les boscúries tardoralsquan d'una plàcida ironiafugen les pompes estivals!
Quan les catifes cruixidoresdauren els màrgens dels camins.Quan de trofeus y de penyoresbranden els flàcits escorrims.
Quan la natura s'estasiadevant l'enigma del hiverncom pressentint la poesiad'aquell hermós decaure estern.
Tota d'aram lluu la solanadel sec fullatge no caigut.Tremola buida la cabanay encara es tèbia de virtut.
Ab una forsa jamai vistabrota del jaspi d'occidentuna aureola d'amethystaqui's dilueix pel firmament.
D'una pletòrica elegànciade pedreria agobiats,ab bizantina petulànciapassen els núvols complicats,
petjant solemnes l'hemisferide crysolits y de safirs,ab lassituts de Baix-Impericansat de normes y d'albirs.
D'una cigonya endarreridasona tristíssim el gemec.Una becada presumidasàbia pelluca vora el rec.
Y solitàries son les viesont no s'hi troba cap pastor.Y son tancades les masiesal primer toc de l'oració.
De les canals pengen ressequesgleves de molsa com un niu.Estarrufades, les xibequescerquen dins elles el caliu.
Y plou del cel una tristesa.Y no s'enlaira cap perfum.Dins l'autumnal esplendidesauna alegria s'hi consum.
Hivernal
Una callada intimitat respirala conca neta del fullatge espès.Y del cimal, rostos avall, se mira,de bardissam desprès,
com el torrent esplèndit se dilataab un esclat d'imperial remorcoronament d'invicta serenataal glas triomfador.
L'eternitat de les montanyes surademunt la pluja del fullam malalt.Darrera els troncs ja despullats fulgural'ondulació immortal.
La lluna ostenta nitidesa augustacom monolític panteó de glas,y besa alhora la caverna adustay la dormenta fas
del quiet bassal qui congelat descansadins una pica del abeuredor.Y joguineja d'una gerra ab l'ansa,darrera un finestró.
¡Gerra subtil! pletòrica's refiade l'alta lluna y la serena nit,per confitar l'espessa ratafiaqui endolsirà un seguit
de goles seques, d'infantines boques,vora la flama del magnànim foc,suavisant les ensucrades coquesdeliciosament poc.
Gelada
El dia es curt. L'aubadaapunta inesperada,anunciant l'hivernqui neix y sembla etern.La nit fou estrellada.Fulgura la geladacom un immens llensolestès als raigs del sol.Es blanc arreu per terra:pels sots y per la serra.Demunt el cast armini,com dins el seu castell,passeja el fret novelldesignis d'estermini.
Desglas
La terra es dura.Els troncs, humitsde floridura.Diàfans, brunyitsprismes de gelcom estotx fítanquen d'un brítija y arrel.Y ab el desglasl'estotx afina.Ja'n surt un brasde palla fina.Ja'n surt, remulla,alguna fulla.
Nevada
El cel es griscom una llosa.Arreu se posala neu. Aixís
que apunta el día,els borrallonsdansen, segonsllur fantasia.
Uns de costattopen y cauen.Altres s'ajauensobre el teulat.
Y son els arbrescom uns plomallsfets de crestallsde pàlits marbres.
Mes quan la llumcompleta l'obrasón canalobrequi no's consum.
Fulgura un irisen cada brot.S'abranda totl'espai de ciris.
Ja el sol es nat.Y la neu, sotal'arbrat, degotacom un ruixat
de cera pura.De cada brítorna a lluhirla floridura.
Primaveral
Primaverasurt del niu.Matinerali somriu
la llum novadel espai.Y ella ho trobatot més gai.
Primaverasurt del niu.Ab fal·lerasalta el riu
qui's desglassa.Redressat,fa una passamés el blat.
No rossejani es groc, no,mes onejallucador.
Té l'espigad'un vert gris.Par que sigamalaltís,
tan esbeltatija el duu.Tot s'empelta.Gràcil lluu
la floridavirginal,esquisida,solemnial,
de pruneresy atmetllers,primiceres,primicers
de corruesimmortals.Brillen nuespels cimals
les congestesdel hivernmés xalestesqu'un estern
ab pubillamullerat,rica fillad'hisendat.
Dins el pàlitbosc hi lluudel esquàlitcingle nu
la potènciadel ossamfeta ardència,com d'aram
casc magnífic,recobertd'or mirífic.Quan el vert
del bosc pàlitsiga fosc,del esquàlitcingle tosc,
aleshorestot l'aramab revoresde fullam
ple de gràcialluhiràcom l'acàciad'un quintar.
Primaverasurt del niu,mainaderadel estiu.
Les primeres fulles
Les primeres fulles,gracioses caresd'humitat remulles,s'inician clares.Moradenques, fines,d'arrugat vellut,s'obren entre espinesab indecisiócom un atributde la Passió.
El silenci parla
Oh l'embadaliment de la natura!indefinible estat de poesiaquan res desequilibra l'armoniad'aquell instant de calma qui perdura.De sopte l'enigmàtica ventura,com ànima sadolla d'alegria,esclata en vagorosa melodiaqui a flor de terra imperceptible sura.Es la veu del silenci. Quan imperala quietut, del misteri sobirana,ella's desxonda tímida y lleugera,de mil remors vessant la filigrana.Y dupta el cor si es una veu llunyanao'l suau respir de la natura entera.
Roinetg
Roineja encara;la pluja finaapar divina,com d'una raraconstel·lacióla nacarinatitilació.Subtil patinal'espai entela.Y, dins el marcalabastrí,com àuria estelafulgura l'arcde Sant Martí.
Pluja
L'aixut impera assolador.Surt la devota professóde peticions y desagravicostes amunt. Diuen qu'un avid'esperiència, ha vesllumatel petit núvol cobejatqui de la pluja es senyal certa.La terra jau, de set oberta.El petit núvol displicentcreix per les serres de ponenty duu la pluja desitjada.Cada montanya conquistadase fon dins ella ab gradualentelament. Torna el sagalab la remada a tota pressa.El gall olímpic se redressay ab un heròhic espignet,ales batent y qua-dret,canta victòria. La pubilla,aixoplugant-se ab la fandilla,encalsa llesta l'aviram.Una fadrina ve del camp.El masover tresca ab l'aixadagirant els recs. Y la mainadasalta de goig inconscient.Ja de la pluja porta el ventuna alenada y un murmuriqui del miracle son auguri.Comensa a ploure. Cada gota,al caure a terra, aixeca totauna fumera de polsina.Y dos coloms y una gallinaobren les ales, aplanatsde benhauransa. Y els arbratsles fulles baden ab delíciaa la magnànima caricia,car ja la pluja en un seguitde fils d'argent s'ha convertit.¡Oh la puríssima tonadadel gotellam per la teuladay aquella aroma qui bentostfaràn les gleves! El rebostn'envejarà la suau dolsurafilla del cor de la natura.L'ordi qui jeia colltorsat,se posa net y redressaty, ab natural cortisania,d'agrahiment reverenciamadona pluja. Un bombolletgfloreix demunt el safaretx.Mes ja una dèbil clarianaesqueixa l'ombra de la plana.Corren pels vidres entelatsgotes y fils. Arrasseratsvora del foc, en desagraviresan encara l'àvia y l'avi.
Quin pler me dona, sobre els càlits brinsd'herba agegut y ab una sòn esterna,endevinar darrera els parpres finsun cel immens qui, olímpic, enlluerna.Y sentî el pes d'aquella gran blavorsobre el meu cos y sobre les montanyes,y buidar-me tot jo dins ses entranyesab un esllanguiment sense dolor.Y recordar confosament encaraque aquella mar qui els àmbits acapara,besa després timidament la posta,com dins la cala, gairebè divina,besa l'onada joguinosa y fina,l'àuria garlanda de l'oberta costa.
Calma sopita
La terra es lassa d'un gran aclaparament.Els horitzons s'esfumen en la calitja grisaparpellejant monòtons. S'escampen lentamentels tocs de l'oració per la planura llisa.
L'aire es feixuc y tebi. El sol cau aplomat.Les fulles se retorsen com d'encenalls les brases.El cel fulgura com els ulls d'un enfebrat.Y s'arrossega el fum per sobre de les cases.
Amortallant les aigues dels torrentals aixuts,hi sobreneden tels d'ullades taciturnes.Els pobles ensopits vegeten sorts y muts.¡Oh! ¿quan vindrà un estrèpit de tempestats nocturnes?
Pluja qui passa
La nuvolada avensa al pas, ventruda y grisa,per l'opressió d'angoixa de la serena estanca,com una llarga onada, avans de rompre, llisa,y desplegant un ròssec de sederia blanca.
Els falsiots cridaires porten la grata nova.Com borinor d'abelles ressona l'atrahut.Les masoveres pleguen l'encara humida roba.La nuvolada arriba fins a trobar l'aixut.
A les primeres gotes de pluja, pert l'audàcia,y, ab una indecisió d'imponderable gràcia,romàn immòvil. Marxa, després, varal enllà.
Y guaiten els pagesos com l'ample turbonadaprodiga en altres terres la pluja desitjada.Y novament rebaten les eines pel quintar.
Pedregada
La nuvolada es fora. Brilla, manyac, el sol.Les teules qui gotegen fulguren ab bells iris.L'arcova es plena encara d'una sentor de ciris.Les masoveres ploren ab tràgic desconsol.Fumeja arreu la pedra com estingit gresol,y a claps tremola viva com un planter de lliris.Les branques se retorsen en símbols de martiris.Saluda el gos d'atura la tarde ab un udol.Esmicolades tomben les fruites y les fullesqui una catifa semblen de palpitants despulles.Ab placidesa lluen com mai els espadatsab frèvoles garlandes de pedra acurulladaen el relleix minúscul de cada graonada.La terra brilla nua y els àmbits serenats.
Passades les tormentes¡quina riquesa els verts!les fulles son lluentesy'ls horitzons oberts.
Per cada greny destilasuavíssim fontinyol.En cada esquitx titilaun microscòpic sol.
De cada soca estallal'engrunadís baumat.Per cada brí de pallatremola un fil daurat.
Ab la frescor divinaqu'exhala el bosc humit,una sentor molt finase n'entra endins del pit.
Ni un clap de boira entelade la blavor l'estany.El sol deixa una estela,regalimós del bany.
Dialec de madona poesia y elsquatre temps, apel·lats hivernal,primaveral, estival y autumnal.
A N'Eugeni d'Ors, Glosador.
A N'Eugeni d'Ors, Glosador.
(Comensa madona poesia:)Jo soc ¡oh temps! l'eternitat divinaqui petja les mudables contingènciesy, assaborint les múltiples essències,les moridores formes il·lumina.La meva oculta destra femenina,amanyagant-vos ab igual dolsura,m'ha tramès la magnànima freturad'assadollar com pluja diamantinaqui ma reial predilecció concitiab l'artifici de la més pregonasubtilitat. Cap de vosaltres quitisiga del terme que ma gràcia us dona.Jo triaré qui de vosaltres sigael més aciensat de la quadriga.–
(Argüeix hivernal:)–M'escau la rigidesa del fret y la blancura,y soc com una estàtua de perfecció en el món.La barba'm cascadeja pel buit de la cinturacom una gran congesta qui ha rossolat del front.Un arabesc m'enjoia d'incrustacions d'estrellesen cercles ordonades, en espirals y dracs.Y en la blavor dels ulls me neden les parpellescom dues boires sobre l'horitzontal d'uns llacs.Les frèvoles garlandes d'un estingit dominis'aplanen sota el ròssec de mon folgat armini.Darrera meu s'adressa la magna solitut.Y ab una mà gelada aquieto la natura.Y en l'infinit exalto la tràgica figuracom el relleu marmori d'un sepulcral escut.–
(Replica madona poesia:)–Te plau la rigidesa del fret y la blancuray tens al front un caire d'arrugues massa net.L'ossada se t'arqueja per sobre la cinturaqui les buidors ostenta d'un rígit esquelet.Un arabesc t'envolta d'incrustacions d'estrellesqui al teu demunt escampa la gràcia d'un calfret.En l'humitat dels ulls te neden les parpellesy tens la veu ingrata d'inveterada set.Les frèvoles garlandes d'un estingit dominirebroten més ufanes després del esterminiy novament floreixen ab gràcil colorit.Y dins la falda tombes de la gentil naturaqui maternal te bressa y ab esquisida curay poc a poc t'adormes com un infant de pit.–
(Argüeix primaveral:)–Jo tinc l'adolescènciaqui es inquietut divina.La meva pell es finade blava transparència.Jo tinc la vaga normade viure esbatanat,d'ageurem en la formacom un alegre orat.La gràcil cabellera,obrint-se al meu darrera,fa ressaltar, magnífica,la nuditat del cosqui, ab tremolor prolífica,cau amarat de flors.–
(Replica madona poesia:)–La teva adolescèncialleugerament gravita.Com un hermafroditadespertes complascència.Ets com l'oberta essènciad'una àmfora petita.Dificilment cogitala teva impaciència.Tes gracies femenineste posen malaltís.Poruc de les espines,t'esblaimes fonedís.Y tens coloracionsmolt pàlides, per fons.–
(Argüeix estival:)–Tinc l'exuberància de carnal figuracom una ampulosa mole tropical.Aimo la gatzara qui en l'espai fulguracom la pirotècnia d'un combat naval.Soc com un atleta virolat y obèsenflocat ab llarga pompa triomfalqui feixuc camina de son propi pesal compàs monòton d'un balder tabal.Aimo la cridòria del vermell y'l grocy la petulància d'aquell blau intensy dels verts sinistres al metàlic xocy l'esclat aurífic del mitjorn immens.Mes quan la parpella tanco malaltís,aimo veure un núvol de calitja, gris.–
(Replica madona poesia:)–Tens l'exuberància de carnal figuray feixuc camines de ton propi pes.Dels colors qui vibren més de la natura,aimes la cridòria com badoc pagès.Roig de care guaites, d'opressió sorrut,histrió sanguini de vi tèrbol ple.Sòpit t'endormisques com tità vensut.T'ubriaga, tebi, ton mateix alè.Ames l'anarquia del espandiment.Fàcil te prodigues sorollosament.Mates la boscúria, mates el sembrat,d'abrassar-los massa. Y ets cella-agarrat.Y't sacseja el llavi moll y truculent,y una taca hi brilla de color morat.–
(Ergüeix autumnal:)–Soc un devot de la ciènciade les subtils coloracions.Aimo les formes per l'essència.Cullo les fruites dels plansons.Ab una llarga esperiència,faig atrevides professonsde nuvolades. L'estridènciafonc en suaus combinacions.Y revesteixo l'hemisferid'una patina de misteri,d'una discreta melangia,d'una magnífica armonia,d'una divina temperansafeta diluvi de gaubansa.–
(Conclou madona poesia:)–Ets un perfecte cavallerde la gran llei de l'elegància.Guaites la mort ab petulància.Tens el secret del viure be.Guardes la clau de la ciència.De l'equilibri l'alta norma.Aimes les formes per l'essència.Cerques l'essència dins la forma.Tens les divines venustatsd'aquells ponents aureolatsde calcedònies y amethystes…¡Vina a mos llavis emporpratsont hi floreixen voluptatsde circumloquis optimistes!–
Oda a la masovera
Salut, oh masovera de rumbejants esclats!Demunt ta pell daurada com antiquíssim bloc,tes galtes purpurines hi dansen ab el xocdels gallarets qui taquen l'ocre estrident dels blats.
Els negres azabetges dels ulls, com tos bonicsfulguren, ab irònic somriure complascent,o com un gorc s'aturen devant l'encalmamentdels horitzons diàfans o dels recorts antics.
Ton pit, sota la gràcia del gipò vell, segurde la secreta calma del seny qui's dressa fort,ritmicament s'exalta desafiant la mortqui l'ànima rosega de cada fruit madur.
Tos brassos qui s'allarguen, freturen abrassar,ab una esgarrifansa de voluptat als dits,les conegudes testes de tos infants petits,les pròdigues cullites del afanyat quintar.
Y ta cintura es grossa com centenari troncesbadiat en branques y carregat de fruitsqui no han deixat dins l'ample fullatge gaires buits–¡oh tristes ciutadanes del cimbrejar de jonc!–
Ton ventre't fa endarrera, maternalment pompós,prometedor d'innúmeres convexitats anyals;y es com un tabernacle de tos secrets ritualsqui's manifesta al poble, sagrat, esplendorós.
El vol de tes faldilles s'aixampla fregadís.Feixugament tremola del ritme de ton pas,y de tos peus ampara la contorsió que hi fasquan quiscún d'ells t'aguanta com un carreu macís.
Y sembles una Mare de Deu omnipotentde la dolsor que versa la gràcia de tos mots.Y ets com la providència dels fills y dels nebotsy dels fiols qui't miren ab sant encantament.
Y ets tota tu solemne del fill que dus al brascom un trofeu simbòlic de ta vital passió.Y triomfanta petges els camps la tardory't sents talment senyora majora dins el mas.
¡Salut, oh masovera del viure virolat,qui ets l'esca de la casa, la joia del marit!Eternament fulgura sobre aqueix món neulitcom de l'antiga pàtria l'esqueix immaculat.
Son onze ja'ls bailets y quatre son les mosses.Ells son escardalencs. Elles son totes rosses.La mare en cada part no sembla filla d'Eva:tres dies fa no més de llit y al quart se lleva.L'hereu es un atleta més corpulent que'l pare.La gran sembla germana segona de la mare.Dos fadristerns bessons se cuiden de les terres.Un altre es el pastor qui tresca per les serres.Hi ha dues noies més qui van a la costuray fan de porcairoles y creixen de cinturay son les mainaderes qui aguanten la quitxallay pel bressol adoben les màrfegues de pallay ab bruc y ginesteres, avans de la batuda,escombren l'era càlida, y porten la begudaals homens qui les garbes carreguen, a la feixa.Y encara'n venen d'altres d'una faisó meteixa.La cuina es enllosada ab rierencs y moles:pels reguerols hi juguen quatre marrecs a boles.Quan surten de la cort les vaques gegantines,corra un menut darrera, fent esses y tintines,y ab una perxa atura cada ambulant montanya,sumisament creienta al esperó de canya.Els més petits, descalsos, trepitgen rocs y brossa.Tenen els ulls mitg-clucs de carn, la boca grossa.Y mengen, ab els plats sobre el llindar, la coca,les trumfes, l'escudella… Talment a frec de boca,el famolenc canic els pren una mossadade pa moresc, y ells resten boca-badats. Irada,els renya la germana més gran, encar petita.D'aquesta gran cadena de vides, infinita,no més n'hi falten dues. S'obriren, dissortades,al sol canicular, y foren assolades.Encara no sabien l'oculta llet materna.Les sopes y les cabres els foren dida eterna.Son onze ja de bruns y quatre ja de rosses:els altres qui vindràn ¿seràn bailets o mosses?
El senyor mestre
El senyor mestre, un ex-seminaristacurt de cabals, d'ingenis y de vista,porta una gorra de vellut molt foscaper ell sorgida ab elegància tosca.Y porta un gec qui d'altra esquena encarala conformació delata rara.Y en la butxaca fonda un calendariporta del any passat y un vell diariqui ja no surt y que ningú llegia.D'una masia va a l'altra masiarepartint als bailets, de la ciènciaels rudiments y l'inesperiència,a cambi de la sopa y la verduracar altra menja considera impura.Es pacífic y té la parla tristay acala sempre, vergonyós, la vista,y parla d'utopies, visionari,glosant conceptes del antic diari.Y la quitxalla de pagès se'l miracom un espectre qui de la cadiral'utilitat coneix, de la verdural'apetitosa flaira, la dolsurade l'escudella espessa, y del Rosaril'imperiosa tradició. Y ab variposat de displicència taciturnaguaiten del foc l'enjogassada espurna.
La núvia a ciutat
El desbocat passeig,els llums de la ciutat,el tràngol despietat,provoquen ton maretg.Esvalotada't veigpassant entre'l brugit,de bras ab ton maritper ofegâ'l pantetg.Y't sembla cambiatel món soptadament,y't trobes diferentay't creus haver deixat,molt lluny, una parentacom tu, precisament.
L'hermità
Porta llosses per les ninesy medalles de llautó.Ven estampes y joguinesy llibrets de la passió.
Arrivant dona el bon diapart enfora del cancell.Els infants de la masiaformiguegen vora d'ell.
Ja'ls hi mostra la capella,recolzant-la en el llindar.D'una cambra surt la vella.De la cuina surt el ca.
Compareix la masoveraab el seu menut a bras.Ell se fa una mica enrera.Ella avensa un altre pas.
Com un buf de tramontanaagarbulla enjogassatles rondalles de la planaab les verbes de ciutat.
Ja li ven escapularisy dos ciris benehits,confegint-li dos rosarisque tenia mitg-partits.
Pregunta ella ab galaniasi li lleu de descansar.Ell se n'entra a la masiacom un pare capellà.
Ja li allarguen l'ampla tassafins a dalt plena de ví.Ells els conta lo que passaper l'aplec de Sant Martí.
Ja arreplega la capellay'ls hi dona l'adeussiau.Del portal se'l guaiten ellay el menut cara-babau.
Y ell s'allunya ab cortesiesaturades d'hermitàpensant noves galaniesper si un dia pot tornar.
Mossa d'hostal
Roja de sol y de luxúria,brega ab les tasques y'ls aimantsy multiplica ab cega fúriases renoueres mans.
Tot son cabell s'aplaca enrera,en trena vil recargolat,com una insòlita crinerade poltre domenyat.
Sota la roba desinvoltacom dos cadells salten els pits.Del front convex sota la volta,pengen dos ulls petits.
Com una indòcil vaca bravaobra els badius de bat a bat,y, de tants palps, com una esclavane porta el cos macat.
De la secreta forma nuan'ix homenívola bavorqui dels vestits, quan ne traspua,arrenca un tremolor.
Roja de sol per la boscúria,roja de feina pel veinat,com un gran àpat de luxúriapròdigament parat,
deixa, quan passa carregadaab el cabàs obert, curull,com un halè de mitgdiadao de paller remull.
El bort
En la planura grisa d'un cel inanimatla còrpora's destaca d'un home estintolat.La barretina esquàlida, com una flor vermellali tomba colltorsada tapant-li mitja cella.La cara es tota roja com xerigot, del ví.Les venes s'hi cargolen com cuques de verí.El blanc dels ulls es vitri com testos de rejola.La boca sembla una ansa lluhenta de cassola.Y son recargolades y fines com un telles grans orelles qui retallen l'ample cel.Com una escarbotada panotxa el nas s'inclina.S'obra el gambeto com l'escorsa d'una alzinay ab rigidesa enquadra la llenca del tricoty un goll inverossímil qui gairebé no potbalandrejar-se. Freguen sobre els tormells les grenyesd'acartronades calses. D'inútils espardenyesembotornats sobrixen feixugament els peus.Es el pastor qui arrenca els brassos de les creusy les canals de fusta de cada font que troba.Es el pastor maligne qui, ple d'astúcia, robasols per fer mal. Y viu d'aglans a tot estrop.Y garroteja son mastí qui sembla un llop.Quan veu passâ una mossa, tremola embadocat.Quan palpa les ovelles ab l'incentiu doblatde la carnal fretura y de la miopia,d'un baballut rogall ab la monotonia,retreu les delectances de son compare el bóc.Y les ovelles entren sumisament a joc.Quan d'un bon tret de fona cama-trencada deixaqualque primala, el riure sa fesomia esqueixa.Quan bromejant el criden altres pastors, fa'l sortper amagar l'estigma original: es bort.
Dinar de festa major
A N'Esteve Monegal, Pintor
A N'Esteve Monegal, Pintor
La sala gran es plena de flaires y rialles.Ab blau de la bugada, les blanques estovallesfan ressaltar les cares vermelles y lluentsde les alegres noies, dels baladrers parents.De les soperes puja la boira de la sopay tèrbola s'aplana quan ab el sostre topa.Y dos porrons circulen, eternament curulls,qui fan espurnejar de joia tots els ulls.Y l'escarola brilla com d'una cornucòpiales fragmentades corves. De la cullita pròpiaes el farcit de peres qui neden en la salsa.L'innúmera quitxalla cinicament trasbalsales coses endressades fins que no'n queda un trossencer. Sota la taula grinyolen per un osl'esquàlida canica y un foraster bassety una ferotge gata, de nines ab verdet.Y una forsuda mossa de colzes cantelluts,rigidament cossada y de badius peluts,bleixant d'angúnia porta la monstruosa plataab una llebra, com un dia la safataab l'ensagnada testa, la bella Salomè.Se fon el pa de fleca a llesques sense fre.Y encara després venen els ànecs y caponsreplens de prunes seques y en abundor, segonsla tradició prescriu. Y encara ve un cabritesquarterat y al forn barbarament rostit.La dringadera aumenta de gots y de coberts.Els ulls qui no s'adormen, fulguren massa oberts.Les galtes son lluentes del riure y del menjar.Un pit de dona salta del giravolt que faquan un compare irònic de falsa rialleta,pessiga la vehina ab la subtil palletad'una cadira. Xisclen les noies bojamentsota les manotades calmoses del jovent.A un cap de taula, sòpit, el vell ubriagatsolemnement sacseja el goll embotornat.A l'altre cap, serena, vigila la padrina.A fora, la quitxalla molesta la pollinao s'embutxaca fruita. Aumenta el rebomboriqui degenera prompte en bacanal desori,quan se destapa la garrafa d'aiguardent.El vell, desensonyant-se, reclama enteniment.
Oda a la noucentista propietariadel Montseny, madamisel·laPietat Renom
A vos, Senyora, qui teniu dominicalpoder gairebé sobre tota la gran montanya(car vostra hisenda com horitzontal peanya,de Rocs-Cremats s'allarga fins sota Sant Marsal)
les serres montsenyenques us fan acatamenty son per vos obertes com el Passeig de Gràcia.Heu dit a les carenes, dominadora: –Plàciaa mes gentils sirventes amplificar l'ambent.–
Y encara per la selva, com àgil amassona,en un corcer trescavau, fogós, a tot galop,ab vostre groom darrera qui, d'esma ja, esperonacom en imaginària persecució d'un llop.
Com diminuta olímpica plena d'enuig letal,calladament rodant sobre una pols aurífica,talment atravessaveu en un landeau, magnífica,entre la polsaguera d'un mal cami-veinal.
Mes ara, en automòvil de rutilants metalls,les costes embesteix la vostra perspicàcia.Sobre el sedós coixí, darrera dels crestalls,la vostra fas saluda com al Passeig de Gràcia.
Y passegeu el tedi subtil de l'existència,ab una tremolor d'aristocràtic frety cavileu, frenètica de vostre omnipotència,per traspassar l'obstacle darrer qui s'alsa dret.
Y en vostre esprit revolen mefistofèlics balls.Hi dansa el nou progecte d'una ample carreteraqui, el bosc esmicolant de la montanya entera,ab corves impossibles, us porti a Matagalls.
Llavors haurà assolida la vostra ambicióla joia faraònica de domenyar la cimay, en vostra caretel·la d'avans airosa y prima,podreu escalâ els núvols per veure l'horitzó.
El vell
Es el padrí renyaire, corcó de la galvana,qui duu una catracòlica pagesa y ciutadana,qui ja la barretina per rústica ha deixaty dels senyors odia, per tradició, l'empratcapell, y duu una gorra d'un trist color de cendra.Es el padrí, la soca baumada: mes engendraindefectiblement cada any un nou rebrotqui esponerós li puja fins a abrassar-lo tot.Es el padrí qui té les dobles a la gerray sab de la montanya fins l'últim palm de terra.Es el padrí xaruc quan el mal temps l'abat:mes quan el deixa en pau, torna entenimentat.Es y serà rebec mentres no acluqui l'ull,l'amo qui dirà això jo vull y això no vull.
Mitgdiada eterna
El sol canicular, de tropical crineracom una serp de foc qui, sibilant, s'enarcafa trontollâ al compàs que la cigala marca,l'estèril solc polsós de l'ampla carretera.A l'ombra insuficient d'esquàlida figueras'hi aclofa l'hostal vell ont, embrutit, descansael traginer colrat qui cerca delectansaen la frescor propícia d'anònima hostalera.Esclaten les panotxes de blat-de-moro al hort.Pululen les alades ab musical acort.De flaires de celler s'inonden els afores.Les jàceres fumades se contorsionen brusques.Y, dins l'antic rellotge monumental, les busquesfatídiques senyalen eternament dotze-hores.
Vora el sumort vilatge, la carretera duraen corva rapidíssima soptadament se pert.La pols, com una cendra de malvestats, el vertdels plàtans oficials cobreix de floridura.Sovint passen feixugues carretes grinyolantab un pagès darrera qui, catxassut, ostigaels bous ab un renec. Corvada en sa fatiga,porta una mossa un feix de llenya, murmurant.Y quan ha sonat l'hora d'abandonar l'estudi,inesperada esclata, com infernal preludi,la cínica gatzara dels mal-criats bailets.La creu de terme s'obra de rocs caixalejada.Y el Crist escarbotat, aparta la miradad'aquella mena d'homes tan bestials y frets.
Com una boira passa l'enterro del albat.Les filles de Maria porten la caixa blancaguarnida ab campanetes cullides al veinat.El dol, escàs y rígit, el llarc seguici tanca.Devant, el capellà qui resa dignament.Après, de les companyes la pàlida corrua.Dels invisibles ciris la llumaneta nuaretalla com una ombra l'asserenat ambent.Y encara una boirina de pols darrera el dol.La creu de la parròquia duu penjarells de sol.Y guaiten les poncelles obrint-se com un ullde llàgrimes nocturnes calladament remull.Saltironant minúscula, tritlleja la campanasoptada pel refrec de l'ànima germana.
Tragedia lluminosa
Sota una mitja volta ont s'hi rebat el sol,hi ha el saferetx. Y l'aigua s'estén com un llensold'ondulacions molt lentes. No més qualques estonescom una pell tremola, sentint d'aquelles donesqui renten, la caricia del foll pessigolletg.Y tèrbola s'agita pel càlit saferetx.Les dones son vermelles de colzes y de cara.Tenen els ulls plorosos del vi de la gatzara,mes implacables forguen dins l'aigua y ab enuig;sembla, talment, que lluiten ab el llensol qui'ls fuig.L'aigua s'ageu retuda de nou pel saferetx.Enlleminida guaita, però, el carnal pantetgdels pits qui sovint salten per sobre dels giponscom d'opulent resclosa els màgics borbollons.De sopte un bou s'acosta, atret pel remolí.Esporuguides fugen les dones. Resta allíel brau indòmit: guaita la gran escampadissa,y, ab desconhort magnífic de mascle, gira al celels ulls de foc y exhala un perllongat bruelqui ofega l'argentina, llunyana cridadissa.Desprès la testa abaixa, s'acosta al rentadory beu una glopada ab gran delectaciócom si de l'aigua tèrbola cerqués en la virtutla flamarada interna d'aquell botí perdut.
A la masia
Oh masia xacrosa y endolada!si un dia fores diferent de tu,per obra de natura transformadatens la dolcesa de lo qu'es madur.Ja la negror t'ha esdevingut daurada.L'eura mitiga de ton caire el nu.Floreixen les canals y la teulada.A sota el ràfec l'aureneta hi duucavalls-de-serp y cuques argentines.Comodament terregen les gallinesvora ta llar, profètic esperitqui traspua de llum per tes esquerdes.Demunt tes grogues feixes y les verdesclapes de bosc, com elles t'ets vestit.
Posta arbitraria
Demunt la llar pairalhi llengoteja el focqui ressegueix d'un socl'escorsa desigual.A fora, esclata el xocsuprem del temporal.Sona confós el tocde l'hora capvespral.Quan les vaixelles tosquesreflexen a les fosquesel llengotetg qui mor,la cuina llu clapadacom entre la brancadallunyana posta d'or.
Rebost
Emblanquinat per dins, entrenyinat de fora,com un convent exhala benèvola frescor.En un recó la gerra que tapa un tovalló,un àpat suculent fa somniâ avans d'hora.Del embigat sospesos, graviten els pernils,mostrant un d'ells la sana rojor d'una ferida.Una fragància puja fins arrivâ a l'eixida,d'un enfilall esplèndit irradiant de fils.Una renglera innúmera de pans abonyegatss'allarga vora el sostre. Reposen, admirats,en un prestatge, els pots d'espessa confitura,qui alternen ab formatges ullats, alabastrins.Y, respirant la pols qui a flor de terra sura,secretament dialòguen dos plàcits ratolins.
Cambra
Es tota emblanquinada com una cel·la y téuna finestra plena d'aufàbregues rodones.Les aurenetes hi entren com unes papellones.A un raig de sol fulgura un aigua-beneiter.El llit pairal ostenta pletòric respatllerqui's dressa en la penombra discreta de l'arcova.Y d'un armari de paret vessa la robauna fragància antiga de boles d'aromer.L'empostissat es net y llis. La calaixerad'incrustacions d'ivori y d'eban ramejat,com un altar major de poble reverbera;guardant la palmatòria del combregar. Penjatun vell trabuc s'empolsa. Y afinen de grogoruns tristos goigs de Sant Isidro Llaurador.
Porxo
Es el raser mes dols de tota la masia.De part de fora vistes, semblen cataus de foscales dues grans arcades fetes de pedra tosca.En la pilastra una eura manyaga s'hi congria.Esbatanat, contempla la mitgdiada augusta.En la foscor ressalta, ja grisa, la baranade castanyê: hi reposa l'immòvil sargantanacom una esberla fina de la meteixa fusta.Les aurenetes volen entorn del embigatont tenen, de petites curull, el niu penjat.Del ràfec qui, al devant, aeri's precipita,despleguen les aranyes un prodigiós filat.Y en un recó bucòlic, de testos enquadrat,les mans sobre el gaiato, l'avi cap-blanc dormita.
Els pallers
Com una professó de genis tutelarssobrixen, corpulents, de la pairal teuladaqui vora d'ells s'aplana humil y consagradaper la fumera dels calius familiars.
Jugant a fet s'hi encalsa l'innúmera mainada.N'arrenca un brí llarguíssim un indolent pastory rosegant-lo hi troba recòndita dolsor.Per entre el boll dispersa, terreja la llocada.
Y son ventruts y guarden mitja cullita anyal.Y una fragància deixen de palla, massa intensa.Quan el mal temps arriva o quan l'hivern comensa,
fulguren més aurifics al mitg del temporal.Y'l masovê'ls acata com un esclau sumíscar son per ell les torres dels murs del paradís.
A la parella de les vaques
Oh parella pacífica, feinera!la vostra testa s'ofereix al jouqui recull la penjanta barballera.La vostra qua displicent se mou.El vostre front triangular es dur.Brilla l'espai, de vostres ulls endins.Vostres badius son molt oberts y fins.En vostres banyes una corda lluu.El vostre llom acarenat s'adressa.De tant llaurar, desconeixeu la pressa.Vostres mamelles un encuny de màserven, ja buides. Vostra pell es netay gastada pel tronc de la carreta.Sou lentes y constants en trevallar.
Al fidelíssim ca
Oh fidelíssim caqui pagues les marfuguesdel amo! cinc verruguest'enjoien. Al lladrar,lladres tant fort y clary ab tanta bonhomia,que'l teu lladruc desniaun sentiment humà.Soportes la mainada,respectes la llocada,dormites vora el foc,convius ab tos col·legues,els plats de cuina freguesy no fas nosa enlloc.
El reial paó
Bell paóradiant!ets l'encantdel pastor.Mostra, aurífic,ton ventall,geroglíficdevassall.Per ta rarapetulància,tens encaral'elegànciaque no sentnostra gent.
L'horta
Ab la bellesa d'una mare fortaqui somrient alleta sa fillada,ubèrrima, senzilla, dilatada,sota el camí veinal reposa l'horta.De presseguers dolcíssims clapejada,exhala una frescor qui reconfortay de sos camps la gradació variadaomplena el marc de la caiguda porta.Els corriols l'esgaien fonedissos,els reguerols, simètrics, l'atravessen,les verdures hi ostenten un vert sà,els margens ben cuidats formen pedrissos,d'ocultes deus els regalims hi vesseny s'hi rabeja un aire casolà.
El veinatI.
Oh les petites cases del minuciós veinatquiscuna ab un paller y un forn y la cisternaab una corriola y un canti abonyegaty l'era qui de boll aurífic enlluerna!Un corriol ondula per assolir-vos totes.Els vostres cans el pas senyalen de la gent.Teniu panotxes y rodells sobrers de botes.Y l'aviram pastura desvergonyidament.Les vostres feixes son minúscules, secanes.Demunt dels enllosats hi dormen sargantanes.Us enjoieu alhora de malves y llorer,de romaní, de sàlvia y d'herba caixalera.Y alguna de vosaltres es sota la nogueracom una aucella tímida qui fuig del esparver.
II.
Mes quan l'hivern impera, sou totes arraulides.Els vostres cans no saben lladrar sino ab udols.Quan es de nit dialoguen xibeques y mussols.Filagarsades pengen les parres consumides.Escaina per etzar la prematura lloca.L'antic aroma d'herbes tè flaira d'estantís.Es groc de les juntures l'humitejat pedrís.D'un xiprer vert no mes l'ombra fatal us toca.Quan d'una aubada freda l'intemperansa lluu,us enrogiu de fret lleugerament galanes.De vostres cuines ixen flairades casolanes.De la finestra oberta ne penja un forc madurqui branda ab les secretes cantúries de Nadaly ab la forana audàcia del tràngol hivernal.
El pastor
El pastor vell sordeja del torb qui, udolador,regolfa en les cingleres y pels cimals s'aplana.Ab un encorvament de xacres y galvanadevalla pels dissaptes a provehî'l sarró.El seu remat pastura tot sol per la carena,y ell porta en la mirada la perennal visió.Com un selvatge tímit s'amaga en un recó.Y, endormiscant-se, aclama la vaca de llet plena.Enfonsa la mà seca per l'àrit costellamdel gos d'atura. Parla no mes qu'ab la mainadaqui del sarró li pren, en rotllo vora el flam,el floviol de boix, la fona ben trenada.Y l'endemà, diumenge, se'n torna a la montanyaab el sarró feixuc y una alegria estranya.
Entorn del òbit
Entorn del òbit de pollada alzinatrampelejant grinyolen els garrinsd'una rosada tremolô infantina,blans y minúsculs com petits coixins.Obstinats forguen, sens motiu, endinsl'humida terra qui els unglots els taca.Llur borrissol té caires argentins.Y quan els veu la corpulenta vaca,maravellada, l'ample testa inclina,y ells, aterrats, galopen bosc enllà.La porcairola invàlida els dominatractant-los com una ignocent joguina,y mira els lloms flexibles llustrejarsota l'escata de la pell albina.
A'l bany
Vora el bassal assoleiatl'ànega passa atrafegada,potes y bec d'un to daurat,nèta com roba de bugada.Gronxa feixuga, estarrufada,sobre el tupit encatifat,pomposament endiumenjadaab son abric tornassolat.Y les minúcies de sa prole,sardanejant entorn la mole,àvides forguen dins el llot.Y, al invadir l'estany d'argent,se deixen dur per la correntcom unes bolves d'escardot.
Visió tardoral
En un decliu suavíssim, la prada, encara verda,l'exuberància mostra de suculent pastura.Les vaques s'hi rabegen ab l'herba a la cintura,fregant ab les mamelles l'exuberància gerda.Una pomera ostenta la soca ab una esquerdadel llamp, y dues branques socarrimades, mortes.Mes son de tantes pomes les altres tres colltortes,que besen ab les fulles els trèbols y l'userda.Els penjarells qui branden, acurullats de pomes,entre el fullatge brillen com ponentines bromes.La copa's balandreja com femení ventall.Y algunes pomes cauen com un aucell morentqui, rodolant per l'herba, s'obra cami, talment.Y tomben dins de l'aigua, perdent-se rec avall.
La càndida badella
Oh càndida badella!com un segell sagratde ta nobilitat,al front dus una estrella.Ta vista s'esparpellaab diafanitat.Tremoles de novellay saltes de bondat.Y tens el morro encarade llet materna moll,que ja una dona rarate penja arràn de colluna feixuga esquella¡oh càndida badella!
Quaresma
Pregona la naixenta primaveraun gradual allargament del dia.Del més intim recó de l'establiatèbia s'enlaira una remor lleugera.El fret agònic enutjat imperatrucant a les parets de la masia.Al voltant de la llar, tota alegria,somriu la joia en la mirada austera.Penja d'un mur la vella de quaresma.El jaio, qui'l rosari mena d'esma,s'endormisca sovint. Una vegadase redressa no més, y, ab veu cansada,comensa el Pare-Nostre a Sant Martíper que les cabres puguen ben bocquir.
El pla de la Calma
L'àrida calma ondula com un immens desert.El sol, a frec de terra, com borralló s'hi pert.El cel fulgura plàcit: s'estén per l'infinitcom nítida llacuna de cignes blancs. La nitassotja avidament darrera les Agudes.La lluna plena surt d'afraus inconegudesy gesticula immòvil, sanguinolenta d'ira.D'uns carboners apunta, cingles avall, la pira.En la monotonia dels rasos hi pasturenles solitàries vaques: de tant en tant s'atureny exhalen un bruel de cara a l'establiallunyana. D'una boira minúscula's desniala tremolor. De cabres, ovelles y crestatsalhora s'acorruen per entre els espadatspacífiques remades. La polsaguera immondaab sa farum de llana la comarcada inonda.Y, en mitg del remolí, brassegen els pastors,y xiulen de les fones els rocs udoladorsqui a voltes cama-trenquen o escapsen qualque banyaja consentida. Aborden ab alegria estranyade subaltern els cans d'atura mal-carats.Mes per demunt l'insòlita negror dels espadatsy de la vasta calma de serenor divina,la Creu de Matagalls perdura gegantina.Y les remades salten, rostos avall, de dret.De Coll-Pregón arriven soptadament al net.El sol ja s'ha perdut. La llum s'ha fos. La llunas'ha tota esblanquehit y perfilat com unadonzella a qui l'edat torna gentil, prudent.Y la corona tot l'estol del firmament.Ja envolten el corral de sinuós teulat.Ja'l remat es a dins. La porta s'ha tencaty pel llindar balder traspua el color grocque escampen els tions des de la llar de foc.
Cinegètiques
Contemplant el ciderOh placidesa de romandreen la barraca, ab l'escopetadisposta sempre en la mà dreta,y en l'altra mà, caient de mandraqualque volum d'André Chenier!Sempre a l'aguait, quatre o cinch hores,la vista erranta per les voresy per les branques del cider,l'aurella atenta a la cridòriadels gaigs! La flauta d'una merla,de tan propera, fa estremir.Un espetec canta victòria…Tomba una griba qui s'esberlade caure, ubèrrima, al camí.
Guatlla captiva
Canta la guatlla blat-segatper entre el ségal. Y peonabalandrejant-se. No s'adonade que al demunt hi té'l filatcom un subtil entrenyinatqui refregant per les espiguesfa temoregues les formigues.Sona un botet precipitat.De sopte una ombra li sorgeigmanotejant amenassanta.Arrenca el vol y, ja captiva,sent qu'una grapa l'oprimeix…Una altra guatlla encara cantay una altra vola fugitiva.
Fallida
En un mitgdia gris de tòrrida bavor,per entre el blat-de-moro d'envidriades fulles,ab una gran pallola comprada a un segador,ab les ulleres fosques y ornat ab les despullesd'una sotana esquàlida, passa el Sr. Rector,vers els rostolls qui marquen la ratlla dels amprius.Ja dins l'amagatall, aclama les perdiusab les polifonies d'un escotxinador.Ja un perdigot respòn, de zel adalerat.D'una volada 's llensa al mitj del blat segaty, al cim d'un còdol, guaita escotxinant rebent.El bon Rector somriu de goig infantilmenty quan repara qu'es propicia l'ocasió,el perdigot ja vola vers un parany millor.
Els serradors
Les rabassudes aixes, l'escardalenca serray les destrals de mànec d'alzina esbelt y llísen escampall de fi de festa son per terra.Y sura un grat perfum de llenya voladís.Y l'herba de la prada grogueja del aixutclapada arreu ab cercles d'una foguera estinta.Del xarracar monòton afina l'atrahut.Entre les vores passa el riu com una cinta.Els serradors aixequen rectangulars pilonsde llates y quadrats, de posts y de taulons.La gràcia de les corves qui omplien la boscúria,les saves ab l'empenta del vi d'una centúria,tot dorm en els anònims pilons acurullats,de geomètrics caires y sostres alternats.
El molí
I.
Tot el molí trontolla del aigua qui, brunzenta,fa rodolâ'l ciclopi rodet de cor d'alzina.Pel carcabar xocant ab esplosió argentina,s'escorra per les negres llambordes opulenta.Y roda al seu impuls l'oculta ferramentaab infernal estrèpit. La filoseta dansa.Brunz el feixuc volant qui, ben collat, descansaen l'arbre incommovible qui tot l'impuls regenta.De la sotana immòvil broten esquitxs de foc.El molinê, ab ulleres, d'una altra mola picaels reguerols simètrics, més obstinat que'l roc.Al marc d'un finestrò un vidre fès repica.Y en un prestatge salten, ab folla tremolor,sis plats, una sopera, dos cantis y'l porró.
II.
Y'l moliner, deixant la tasca pacienta,aboca altra quartera de blat a la tramuja,de blat lluent y fresc com un varal de plujaqui's fon al xuclador del canalot. Rebenta,la mola se'l ne du y, ab una giravolta,l'escampa sota seu, frenètica el trituray raja el blat d'avans, tornat farina pura,entre el xerricament d'una eternal absolta.El moliner linfàtic, per escalfar la sang,enfonsa arràn d'aixella el bras a la farinay'n treu una grapada y escampa la polsinay, emblanquinat, sorgeix com un atleta. Blancté'l borrissol dels brassos, les celles y la testa…Per tot sembla que hi hagi passat una congesta.
III.
Y semblen les trenyines subtils carmells de glas.Tots els relleus son blancs. Nevades son les tanques.Els sacs traspuen pols. Y les parets son blanquesdemunt la sutzetat del fum qu'hei ha romàs.La molinera té nevat el prim del nas.Y duu'ls cabells albins com una cortesana.Y té una flor de neu en cada galta blana.Y aixeca boires pàlides ab l'aire de son pas.La resignada cara, de perfecció, palpita.Ressalta l'azebetge dels concirosos ullsqui del espai anyoren la compassió infinitay d'una vaga pena d'amor semblen remulls.Y en les convexitats del ventre maternalfulgura la nevada polsina d'un cimal.
IV.
A fora hi ha la calma, la clara transparènciaont floten els murmuris y les boirines d'or.Dins un bassal s'esplaia, marmòria, l'opulènciadels ànecs y les oques ab monorrítmic chor.Les sommogudes gleves qui envolten l'ampla socaqui dels pigots fou víctima y ara ageguda cruix,pletòrica esgarrapa la previsora lloca.Quan troba la becada color de rosa, cluix,y en boira escampadissa hi acuden els petitsqui trampelegen, àvits de pellucar quelcom.Al seu entorn pululen marietes y mosquits,cavalls-de-serp vinguts d'un amagat tocom.Y aflotonats cimbregen, ab corpulències balbes,els rengles de pollancres, els freixes y les albes.
Els carboners
Els carboners son negres com infernals titansy en la negror dels rostres fulgura el blanc dels ullsy una filera indòmita de dents com uns esculls.Son mal-carats y guaiten la gent com uns infants.En rotllo vora el plàcit remor de la foguera,conversen del ofici tant profitós avans,y mentres fan deu-hores calents de peus y mans,ompla el bailet dos cantis ab aigua de riera.Al arrivar la nit, se'n van a la barracay, aflotonats demunt el jas de la fullaca,furtivament contemplen el poble llunyedà,y quiscún d'ells hi troba sa dèbil llumaneta.Y pensen en la dona qui'ls té la roba netay'ls hi ofereix les dolses primícies del quintar.