The Project Gutenberg eBook ofLa montanya d'amethystesThis ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.Title: La montanya d'amethystesAuthor: Guerau de LiostRelease date: May 24, 2024 [eBook #73676]Language: CatalanOriginal publication: ES:Credits: digital editor: Joan Queralt Gil*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA MONTANYA D'AMETHYSTES ***
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online atwww.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.
Title: La montanya d'amethystesAuthor: Guerau de LiostRelease date: May 24, 2024 [eBook #73676]Language: CatalanOriginal publication: ES:Credits: digital editor: Joan Queralt Gil
Title: La montanya d'amethystes
Author: Guerau de Liost
Author: Guerau de Liost
Release date: May 24, 2024 [eBook #73676]
Language: Catalan
Original publication: ES:
Credits: digital editor: Joan Queralt Gil
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA MONTANYA D'AMETHYSTES ***
La montanya d'amethystesJaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)1908
Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)
1908
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l'Institut d'Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
A l'eternal memoria de Magdalena, mare dolcíssima, y en esplícit regoneixement del benévol i quotidiá mestratge de mestre Josep Carner, es llensada a les disputes dels homes “La montanya d'amethystes”
A l'eternal memoria de Magdalena, mare dolcíssima, y en esplícit regoneixement del benévol i quotidiá mestratge de mestre Josep Carner, es llensada a les disputes dels homes “La montanya d'amethystes”
Proemi
Apoteòssic, d'enroscades trompessoni l'esclat imperial. Un jorn,pels lapidaris, nodridors de pompes,pròdiga fores, otorgant sojorn.Pròdiga fores, per la gent del laci,de veis metàlics ricament granatsen transparències de groguenc topaciy en amethystes de crestalls morats.Avui, exangüe, taciturna esmentesde ta divícia l'oblidat renom,y dins ta fràgil petulància ostentesun gran amor per les boirines tristesqui vers la posta s'acorruen comdeliqüescents topacis y amethystes.
Y ets tu, Montanya d'Amethystesy de les màgiques virtuts,com de pretèrits alquimistesels soterranis mitg-perduts.Recargolada en espiralcom diabòlica fumera,munta, callada y vertical,una boirina, de l'austerasolemnitat de tos abims.Quan dels metàlics escorrimsde la tardor ta fas s'enllora,ab rutilants tonalitats,de nou sorgeixes creadorade capcioses venustats.
Y encara tens una altra potència creadora:l'inalterable forsa d'un equilibri excels…Ames la llum y t'obres revivificadoray redressant-te abrasses l'immensitat dels cels.No fas com les montanyes de la calitja amiguesy de les neus eternes, barrades a tot pas:ab un gran gest magnànim del cíngul te deslliguesy a tes fillades peixes de la claror que fas.Y cada impuls atàvic qui alena en ta carcassaab una hermita domptes. La teva perfecciós'enquadra en l'hemisferi, d'abandonar-se lassaal blau de les altures y al groc de l'horitzó.Y ets com una piràmide qui lluu definitivavibrant ab el ressò de cada petja viva.
D'altres montanyes diuenmés excel·lents que tu.Com isolades viuen,no les coneix ningú.No les sabem aimarcom t'estimem a tu.Ton aire casolàsobre nosaltres lluu.De qualsevol teuladasempre't veiem de blauper sobre una colladade gleves y d'argilescom oferint la paud'aquelles valls tranquiles.
Ets inconeguda gairebé per mi:ab benedictina minuciositatd'una sola banda t'he volgut fruirdins la cel·la obscura de l'humilitat.Ab el teu mestratge m'he transfiguraty aromàtic canto com esqueix de pi.En tes aigues pures m'he rebatejaty de tes florides m'he volgut vestir.¡Plàcida montanya de l'eterna pau!dins la fràgil copa tremolós hi caude mon cor apenes l'hidromel qui lluu,ofegant l'estèril fortitut del vi.La dolsor que hi trobis parlarà de tu.L'amargor que hi hagi parlarà de mi.
Camins perduts
De la fageda en l'espessorcamins s'hi troben esborratsqui vers ignotes claretatsporten com màgic guiador.Ni les primales, ni'ls crestats,ni les cabrides, ni'l pastor,saben la gran destinaciód'aquells revolts inesperats.No mes les fades y paitidesy algunes ànimes cenyidesd'una austeríssima dolcesa,saben que porten, bosc endins,a la delícia dels confinsont sola impera la bellesa.
Decepció
Al cim de la pujadas'obra el camí, talmentcom una balconadasospesa al firmament.Y l'ànima pressenttrovar-hi una soptadaimmensitat dauradaal bes d'un sol potent.Mes quan l'esguart s'hi aboca,enterbolit s'ajocay agonitzant el sol.Y es pert la vista, al lluny,y la buidor retrunyd'un perllongat udol.
A una pedra blanca
Oh pedra blanca del alzinar,velleta amiga del dols mirar!sota una arcada de fullam vertper ont, qui hi passa, gairebé's pert,tu hi ets, amiga, com un altar¡oh pedra blanca del alzinar!Sota l'arcada de fullam bruel sol no hi entra: sols, demunt tu,degota fina pluja d'or fosqui ton front pàlit fa més hermós.Plaume arrivar-hi fins ton sagrat,dins els teus brassos mitg recolzat,de tes mans rústegues sentint el frec,de ton cor d'àvia l'aspre batec,y, a flor d'orella, ton dols parlar¡oh pedra blanca del alzinar!
El sot del Aremany
Es la vall més finadel Montseny. Aparselva nacarinad'un bell fons de mar.
La terra, amarada,fins del gat-mesquerla més lleu petjadafidelment reté.
Boirines remullesfloten pel cel lliscom dormentes fullesde nenúfar. Gris,
l'espadat més tràgictanca l'horitzócom el cercle màgicd'un estany rodó.
Pàlides bardisses,en flotons subtils,d'algues blincadissesretreuen perfils.
Y dins l'abundànciad'aiguamolls y recs,ab gran elegànciahi enfonsen els becs
oriols auríficsy endolats merlotstrepitjant, magnífics,la flonjor dels llots.
Camins y dresseress'allarguen solius,fondes les roderesy'ls revolts ombrius.
Hi esquellegen vaquesd'oscilants braguersrefregant les taquesdels avellaners.
Un desmai s'agita,enterboladis,com d'estalactitamàgic degotís,
envejant la calmad'un casal tot bruqui una creu de palmabenehida, lluu.
¡Oh la vall més finadel Montseny aspriu!per ésser divina,sols te manca un riu.
El sot de Ricrós
Com una antiga escalinata indígenaqui ostenta fredes proporcions ciclòpies,baixa dels cims una riera aixuta,catarata de còdols.
Amfiteatre d'eternals pedreres,els blocs sorgeixen cantelluts, prismàtics,supervivents d'un estingit exèrcitqui, vacilants, perduren.
Ja les cuirases d'aram verge entelenfils de verdet y dels capmalls degotarovell sanguini, rosegant els polsosbruns, cadavèrics.
Santa Fe, primaveral
Al fons del prat l'hermita,dins la gelada vall,tremola de petita.Quan del petit batalldins el cloquer mesquíressona el primer toc,un núvol de satí,com medalló barroc,avensa inesperatde la blavor del celper l'ònix laborat.Després ressona un belqui puja, en la quietutd'un bell fondal perdut.
El pla del Gorn
Al cim de la boscúria, darrera d'un turó,el Pla del Gorn descansa, immens y amurallat,com una gran safata d'anónim trevallatoculta a l'avidesa del màgic horitzò.Y quant l'anèmic ségal s'adressa agarbellat,sobre el rostoll pastura, magnífic, un tudó.Ab una guilla jove conversa un vell tuixóab ironies d'una senil gangositat.Dues miloques neden per sobre l'infinity l'aucellada tímida corra a amagar-se a joc.Entre acerades mates d'espessa tremoleda,ab l'embanyada testa caiguda sobre el pit,apunta la sarcàstica procacitat d'un bocqui un adversari digne de fit a fit obseda.
El pla de Malataup
Oh Pla selecte y equilibrat,esquisidesa de les altures!guardes misteris d'edats futures,reminiscències del temps passat.Dels cimals grisos l'austeritatvetlla tos somnis de jovenesa.Els faigs s'aturen de timidesadevant l'enigma de ton sagrat.L'herba t'es blana y el cel t'es blau;el fret t'aumenta la transparènciay es tan profonda ta evocacióqu'en mitg d'aquella serena paus'hi sent l'angoixa de l'imminènciad'una vibràtil aparició.
Tribut a Coll Pregón
A n'en Francesc Galí, pintor
A n'en Francesc Galí, pintor
I
Quan del Montseny l'escardalenca alturase revesteix de maternal ufanay dels cimals en l'arrogància vanauna congesta pòstuma fulgura,hi ets devinguda clot de l'hermosura¡de Coll Pregón oh taca esmeragdina!qui, ab una lleu ondulació divina,la gràcia atenys de la bellesa pura.Clapeja el faig de retallades mates,en òvals de paneres y safates,de ton herbei la cabellera solta.D'una fontana qui a tes ombres nia,ressona la discreta melodiafent més solemne la quietut qui't volta.
II
T'exalten les cingleres cantelludescom safata de místiques ofrenes.¡Benhagen tes dresseres, mitg perdudessobre el caire ondulant de tes carenes,car preparen les ànimes torbades,a la contemplació de tes serenes!Les buida el gran esfors de tes pujadesy tu son ésser de quietuts omplenes.Dues fagedes, igualment obscures,esdevenen porugues y aclaridesal circumdar ta esmeragdina prada.Y dels abets les altes positures,t'enquadren les planures pressentidesy del espai la claretat daurada.
III
Els cap-vespres d'estiu llarcs y apacibles,a l'hora en que's barregen de la llunay del ponent les tremolors sensibles,dels hieràtics cimals per la vedruna,devalla una corrua de primales,ab brandaments de qües y d'esquelles.Al invadir tes seductores gales,cloent d'ubriaguesa les parpelles,folles potegen ab deliqui augustde tes flonjors l'exhuberància humida.Y passa ab calma sornaguera, adust,el vell pastor de la mirada fredaqui aguissa el ca y gesticula a midaqu'el seu remat s'interna a la fageda.
A una montanya innominada
Oh montanya de gràcia fora-midaqui de fondals, collades y carenest'ufanes y tortures presumidacom una dona petulant qui apenessota les randes y les sedes fosa,de cintes vàries y de flocs cenyida,ab una inclinació complimentosaa un idolàtric parlament convida!Una boirina ostentes per capellqui d'ombra esgaia ta serena carales plomes estrafent d'un rar aucell.Y un tènue vel de boira baixa encaraab una senyoril indiscreciófa palpitar la teva perfecció.
A la montanya dels vernets
Oh montanya qui tens una colladaqui dos turons descomparteix iguals!ets tota repartida y conreuadaen diminutes feixes graduals.Tens les parets margeres ab les verdesclapes dels pàmpols qui no fan rahims,plenes d'esllabissades y d'esquerdesd'ont ragen de la feixa els escorrims.Y té diferent amo cada feixa.Y cada una es d'una faisó mateixa.Una dressera puja atrafegadaatravessant, lleugera, la collada.Darrera la collada ¿hi ha el cel blauo un altre dols sojorn d'eterna pau?
Les Cabrades
Oh montanyes escarpades,abundantes en turons,en minúscules collades,en dresseres y recons,en afraus inesperades,en llambordes y saulons,en masies y ramades,en gatoses y en plansonsencorvantse de velluracolectiva y prematura!sou el rústec miradorper guaitar la gran estesadel Montseny, tota palesa,qui sobrix de l'horitzó.
A la montanya d'en Sala
Oh tu, montanya cavilosa y tristade les alzines y les rocateres,qui't cenyeixes de gorcs y de cingleresab una fam d'austeritat mai vista!quan Mestre Sol, caduc, torna alquimistay escampa arreu metàliques fumeres,ab les daurades claretats postrerest'envolta una aureola d'amethysta.Tu dins l'orgull de l'abstinència gosesmenyspreuant l'abundància de les coses.De ta boca, tancada com una urna,mai n'es sortida mística pregària.T'aplanes y t'enfonses voluntàriaab una indiferència taciturna.
Les Agudes
La gran montanya es blanca de neu tornassoladade blau y rosa pàlits com despullat infant.Y joguineja sobre la neu, com una fada,la llum qui es tota gèlida y es tota fulgurant.Y les Agudes tremen del fondres aparentcom una pell felina. Y en llarga fumerolas'enlaira de la neu l'alè fet aureola.Y es una escala blanca l'endormiscat torrent.La gran montanya es llisa. No té fondals ni grops.Rasa de neu, s'exalta fins arrivâ al cimal.Tallada en sec, hi afina, precisa y enquadradapel cel metàlic sort al udolar dels llops.No mes la taca negre y aguda, sempre igual,dels grans abets sobrix, vetusta, resignada.
Les montanyes blaves
Oh que'n son d'hermoses, des del finestral,les montanyes blaves del llunyà horitzócom la mole immensa d'una catedralrabejant-se en ones d'eternal claror!
Son com un enigma ple de claretatpels vidents qui miren ab esguart humil.Foses les boscúries en llur sí esblaimat,son de cares llises y de llis perfil.
Com de la matèria l'esquisit anhel,son les serres verges de la creació:per això s'adornen dels colors del cel,per això reposen sobre l'horitzó.
Enquadrant, solemnes, boscos infinits,tòrrides planures y ufanors de prats,tenen el misteri dels indefinitsy la reialesa dels il·luminats.
Com somrís floreixen, de llurs cims entorn,les congestes blanques, del atzur escreix,totes desmaiades quan afina el jorn,totes resplandentes quan el dia creix.
¡Oh que'n son d'hermoses, des del finestral,les montanyes blaves del esplèndit lluny,com la mole immensa d'una catedralqui dels segles mira com l'aigat s'esmuny!
Els cimals
El blau del cel ab ses buidors serenesatragué les planures terrenals.Del xuclament brollaren les carenes,rosari de collades y cimals.
Els cimals estengueren llur domini,ungits per l'ígnia mà dels temporals,de les congestes ab el candi armini,de llum cerclats ab atributs reials.
Y alhora esdevingueren paorosos,ab gestes qui restaren immortalsy's prodigaren, fèrtils y amorosos,en cascates, boscúries y covals…
Tals encara avuy son. Es infinitala gamma de turons y de fondalsqui a llurs peus se dilata y precipitaab estrèpits eterns y universals.
Mes per sobre els estrèpits y distànciesells s'esguarden ab aires jovialsy calmen ells ab ells les rudes ànsiesab pacífics col·loquis fraternals.
Visió de la plana
Des d'un relleix minúscul perdut en la carena¡com la mirada's llensa per l'infinit espai!y troba la planura mes pàlida que maicom una vella taula de geroglífics plena.Sota una boira inútil, monòtona y obscenala gran ciutat dormita en aparent desmai.Soptadament les notes d'un rústec virolairellisquen en la blava quietut de la serena.A voltes una fulla qui's gronxa al dols embatdel ventitjol, destapa y tapa una ciutat.A voltes una branca feixugament s'inclinay oculta mitja plana ab gràcia femenina.A voltes la foguera d'un abrandat rebrot,com una escampadissa d'encens, ho engoleix tot.
Oh poesia nova dels ignorats recons!si'l teu devot no hi trobaesplèndits horitzons,hi descobreix nous monsqui en l'insignificànciarespiren la fragànciadels grans secrets pregons.
Tot interessa allí:el branquilló qui oscila,la cuca qui vacilaal pendre un nou camí.Car tot es gegantídel home en la presència:ell té l'omnipotènciad'un vers alexandrí.
¡Oh poesia novadels horitzons tancats!si'l teu devot no hi trobaespais ilimitats,hi descobreix esclatsd'ingènua bellesa…Son les intimitatsde la naturalesa.
A l'aigua, divina joia
I.
Oh voluptat divina!De cara en el xargall,me raja gola avalll'onada nacarina.Y'm sento una infantinacarícia de frescor,y d'íntima clarorla fas se m'il·lumina.Y apar la boca frescaun degotís de bresca.Y'n surt una boirinade perfumat halè.Y el cor batega plede voluptat divina.
II.
¡Divina voluptat!com dins un medallófulgura en ta clarormon rostre il·luminat.Com fina tremolorde maternal carícia,t'escorres ab delícia,deixant-me la visiócar passes molt lleugeray ab un refrec jovial,com una matineradonzella ab son brial,qui duu una restallerade flors al devantal.
III.
¡Oh l'aigua nacarina,germana de la llumqui't perts, feta polsina,com volador perfum,qui cantes nit y diay, en pròdic devassall,cascadejant avall,escampes l'alegria!de ta carícia purala màgica flonjuraamoixa la natura,com una mà de ninael front de la padrina¡oh voluptat divina!
A les fonts
Vostra infantina apariènciatanca subtils maturitats:us despulleu de la ciènciaal descobrir les claretats.Vostra divina transparència¡com us llibera dels pecats!Ab una alegre inconsciènciafeu reguerols enjogassats.¡Y com forgaveu caviloses,en vostra mòrbida vellesa,seguint les vetes del metall!Mes ja son totes gloriosesy ab una eterna jovenesaresplandireu com el crestall.
Endressa
Ab la vibrant corva del raig,sou belles dones de cor nety gràcil forma. Per xò us faig,ab l'elegància d'un sonet,un geomètric brolladorqui, ab sa marmòria blancura,palpitarà ab vostra flonjura,refulgirà ab vostra claror.Quan l'agonia ponentinairisarà vostres crestalls,tremolareu ab més divinaemoció. Quatre cavalls,de vostre raig en la polsina,s'empinaràn ab llurs plomalls.
Al cor de la boscúria, el fontinyol suaude penjarelles d'herba com filagarsa cau,com fil de clavicordi que polsen ab llurs ditsles tímides Paitides de dies y de nits.Al cor de la boscúria hi brolla el fontinyol.Quan la tempesta exhala son perllongat udoly les afraus ressonen ab grans estremimentscom una església buida, oberta a tots els vents,ell sona ab un dolcíssim remor de floviolqui esboira la tempesta y renovella el sol.
A una font inaccessible
Oh bella font reclosa!al mitg d'un espadat,la teva gràcia arrosal'ondulació d'un prat.Ets un tresor tancat:ningú arriscar-se't gosacar ta pendenta llosafulgura d'humitat.La teva gentilesase pert inutilment.Ets com una princesaqui, en amorós torment,s'endinsa en la bellesadel mal d'anyorament.
La font de les paitides
Entre les feixes escalonades,quiscuna d'elles com un retall,brollen tes aigues mai estriadescom ansa llisa de pur crestall.Ton marge dona preclara userda.Les cuscuetes beuen de tu.D'una pomera qui ja s'esquerdaneda en tes aigues el fruit madur.Quan les pageses tornen de missaab la caputxa plegada al bras,tasten de l'aigua bellugadissa.Y quan reprenen, testes, el pas,senten aroma de la pahissa,troben la calma de llurs quintars.
El torrent
Demunt la tranquilablavor transparentclapant-se ab l'argilaque hi deixa el torrent,
s'aplanen les matesde vern ufanóshont furen les ratescercant-hi redós.
L'anguila qui forgadispersa un estolde barbs qui en la gorgadormiten al sol,
y fugen ab gràciltemensa. Nedantun tòtil ab fàcildestresa, galant
convida a son àpatsenzill (d'amagatdel pare galàpat)l'alegre veinat.
Hi van les reinetessaltant per deportHi acuden marietesy alades del hort
profús d'estramonis,de gresa y de call.L'espia-dimonisfugint d'un cavall- de-serp ¡com s'afua,vibràtil, fulgent,fregant ab la quala gorga dorment!
Divines falgueres,d'un vert d'ombradís,les prades vorerescenyeixen d'un fris.
Apunten les banyesdels tímids cargols,moventes montanyes,concèntrics revolts,
d'un màgic imperide gnoms y folletsamics del platxeri.Esquàlits y frets,
els prega-deus plorendemunt els fanalsque, esplèndits, decorencom flors cerebrals.
D'ufana pletòric,sobrix el torrent,brunyit, esculptòriccom monstre d'argent.
Y, fèrtil d'argúcies,prodiga a ruixatsviventes minúciesper boscos y prats,
com ona de vidaqui baixa del cim,com dea sorgidamarmòria del llim.
Salut! oh preclaracaricia fulgent!Dels àmbits que amara,s'amara el torrent.
El gorc negre
Sinistre gorc de misterioses aigues,d'aigues qui mai han reflexat el dia,d'aigues qui mai als visitants corpresoshan somrigut ab vibracions concèntriques.
De ton ocult amagatall esguardescom un triangle malehit obrin-te,ab veis metàlics qui dins teu fulguren,arbres sanguinis de ton ull de cíclop.
Y per tes penyes ennegrides lliscaun doll escàs y perllongat qui't besacalladament, no com banal cascata.¡Tant feixuc es ton absorbent mutisme!
De ta mirada dins l'espill immòvil,no mes d'un roure gegantí s'hi mirael tronc acèfal, clapejat de molsa,supervivència d'un trofeu macàbric.
Una catifa sepulcral t'enrondade branques nues y d'arrels decrèpitesy d'esquelets y de clofolles buides,qui han fet de tu son eternal ossari.
L'aigua't sobrix ab parquetat y, ocultaentre disformes, agrisades roques,molt cautelosa y tèbia's precipitadins altre gorc qui es ta fidel imatge.
Un laberíntic corriol, de boixos,de bruc y grèbol vorejat, per sotad'alzines corves y pollades mena,llimant esqueis, fins ton sagrat recinte.
¡Oh gorc! dins tu les mitgevals llegendescom un sabbat intermitent perduren.Un roc profà tan fondament t'irrita,qu'ompla ta fas de virulents bombolles.
¡Oh mític gorc! ton cabalístic signeno oblidaré mentres el cor m'alenicar ens mirarem fixament alhoraàvits, quiscún, de penetrar-nos l'ésser.
En va ton fons escorcollar volia…ocult restà dins ton sagrat misteri;mes, tu'm mirares, y ton ull de cíclopsí qu'hi arrivà fins a trobar-me l'ànima.
La cascata de Sant Segimón
A Don Joan Alcover, Poeta
A Don Joan Alcover, Poeta
La posta declinatenyint d'escarlatal'oculta safatad'aigua esmeragdina.Lluminosa y fina,salta la cascatacom un raig de platadins una boirina.La flonjor traspuade la penya nuaqui al saltant s'acosta.Les flors amaradess'engronxen pausadesreflectint la posta.
Vora les feixes passa el reccom diminuta professó:quan el rupit hi enfonsa el bec,vibra una estela de claror.Passa manyac y en abundor,com una llum encativada,y apar sa fina ondulacióla cabellera d'una fadala cabellera qui fulgurad'una isolada fada pura,la cabellera d'ambrosia…la bona fada… la cansóqui serva l'íntima alegriadels anyellets del Bon Pastor.
Al rec
Ta mare es la fosca,ton pare el torrent.Quan deixes la toscaresclosa dorment,
callat t'acorruescom noi encongity apenes traspuesdel llit enfondit.
Mes quan il·luminala glòria del solta cara infantina,t'arrenques el dol
y ets l'aigua qui cantajoiosa tot l'any,y ets herba odoranta,llumínic tirany,
cascata divinaqui salta, subtilcom gràcil boirina,com pluja d'abril,
brunyida safata,marmori trespolqui d'ales de platareflexa un estol,
y ets forsa manyagaqui's lleva dejorny agita com magales ales d'un torn
qui's fon en la gorgay el cup del molíy ab ímpetu forga,xiulant tremolí,
omplint de bromeral'obscur carcabar,qui's torna riallerabaixant al quintar.
¡Y com te dilates,ubèrrim, festiu,per sota les mates,clapant d'argent-viu
les cols ufanoses,el tendre enciam,les canyes pomposesont jau l'aviram!
La totxa mainadase't fica de peusy, estàtica, badaguaitant els trofeus
qui branden, sospesosd'un ars punxagut,esclops y pagesoscalsots de vellut.
La tàpia remullestacant-la de blanc.Te'n portes les fullescom gleves de fanc,
y alegre devallesper vora el camísembrant de vitralleston pròdic satí.
Ton doll qui fa viabrunyeix el paletqui, erèctil, l'estriad'un grop de paret.
Trovades les joiesprimeres del cant,discret t'aconvoiesab tot vianant
contant-li ab murmuristes sàbies virtuts,benèfics augurisqui els llavis sorruts
esqueixen tot-d'unad'un íntim somrís.Escombres la runad'un arbre estantís
qui tomba decrèpit.Saltant irisat,ab màgic estrèpitinondes el prat.
Y, fèrtil, amaresles gleves a fils.Les herbes avarest'hi xuclen subtils.
Y trobes la gresaqui't torna al torrentont dorm la feresade fosca imponent,
el pare y la marequi un jorn te parí.La vida't fou cara,mes viure es morir.
Endressa.
¡Oh rec! el poetate brinda, insegur,l'ofrena qui estretay llarga es com tu.
Alquímies solars
Oh sol, oh màgic poderósqui sense filtres ni colirisverses la gamma de ton iris,tornes l'espai de tos colors!La teva alquímia es sobirana:ab magistral facilitat,prodigues, lúcit, ton esclatper les montanyes y la plana.La pedra atenys filosofal.Quan te passeges triomfalcom un Rei Mides qui no mor,la teva llarga vara posessobre la cendra de les coses…y ressorgeixen fetes d'or.
Sol de primavera
Oh germà sol! tu etsel nostre bon amich.Com un rellotge anticte miraràn mos nets.Com un hereu bonic,jugues no mes qu'ab retsde seda. Gaires pletsno hauràs, sabent-te ric.Ets ric de poesia.Te dones de bondaty ab ton senzill posatescampes l'alegriadisolta en un ruixatde rica pedreria.
Assolament
Oh sol enamorat de la naturalesa!com un aimant frenètic l'ungleges ab tos ditsy ofegues de sa boca oberta els alaritsy tornes d'escarlata sa pàlida nuesa.Y poc a poc recremes ab ton alè sos pits,y tos cabells revolten sa cabellera estesa.Quan abandones l'àpat de tos plaers finits,romàn estenuada de tanta ubriaguesa.Y quan te perts incòlum, de nou atemperat,com el caliu qui resta de flamejanta pirase troba l'inquietut qui omplia ton esprit,y ab una mà s'apreta el cor adaleraty, sanglotant de nafres, llagrimejanta's mirala sang y llet qui fluen de les canals del pit.
Cansó del sol-solet
A Na Maria Antònia Salvà
A Na Maria Antònia Salvà
Sol-soletvine'm a veureque tinc fret.
I.
Corre, vina,sol-solet.La padrinamor de fret.La fadrinade tristesa.Jau, despresa,la cortina.Atravessal'aire netben depressa,sol-solet,que ja afinala padrina.
II.
Corre, vina,sol-solet,La fadrinamor de fret.L'infantinade tristesa.Jau, despresa,la cortina.Atravessal'aire netben depressa,sol-solet,que ja afinala fadrina.
III.
Corre, vina,sol-solet.L'infantinamor de fret.La polsinade tristesa.Jau, despresa,la cortina.Atravessal'aire netben depressa,sol-solet,que ja afinal'infantina.
IV.
Corre, vina,sol-solet,La polsinamor de fret:cau y afinasobre el llit.La cortinas'ha podrit.Atravessal'aire netben depressa,sol-solet,que ja afinala polsina.
V.
Corre, vina,sol-solet.Corre, vina,mata el fret.La cortinas'ha podrit.S'esbossinafins el llit.Floridurad'humitats'ha posaten l'obscurasepulturadel passat.
Sol y vern
Oh pobre sol decrèpit d'hivern, qui d'un cel grisel teu esguart passeges melangiosamentpels àmbits sense vida, com un convalescentqui de sa cambra guaita l'emblanquinat y'l fris.T'envolta una boirina qui't deixa opac y llis.La neu devalla com un escarbotament.Ressonen les campanes indefectiblement.S'allarguen les carenes com un desert pedrís.Un gran xiprer nevat s'adressa com un fus.Sota un cobert de gleves, una captaire tus.Sinistrement l'aborda el vigilant mastí,mes quan la vella el crida, poruc, no gosa anarhi.Y sembla que tot d'una la neu s'ha d'atrevira envolcallarte com d'un espectral sudari.
Lluna florida
Oh lluna tota blancacom lliri esparpellatdemunt l'inmensitatde la serena estanca!Com per demunt la tancade ton redós sagratla via làctea abatla seva llarga branca.Y neden les estrellesen la dorment llacunaprofusament, com unalegió de maravelles,minúscules petxinesqui's baden, nacarines.
Lluna clàssica
Idol eròtic de les nits serenes,alba divisa qui en l'espai fulgura!pàlida gassa d'humitat apenestrenca la pura
clara delícia de ta fas. Banyadessota l'estèril claretat sumorta,dormen tranquiles per igual, les pradesfines y l'horta.
Sobre el cansanci d'una cara atentafrígida llisques, feta llum palpable.Núbil t'abrasses, cara avall llisquenta,núbil y amable.
Lluna freda
Oh llunabrunyida,cenyidaper unalleugeragarlandaqui brandasobrera,com d'àgilridorta,la fràgilestàtuaqui, fàtua,cau morta!
Invocació
Oh sideral ostentació precisacom geomètrica signe lapidari,del hemisferi dins la volta llisagiravoltant com eternal horari!per sobre els cambis del humá desvari,serena marques, d'equilibri augusta,ab l'anagrama de cada hora justala volubilitat del calendari.Propícia déixa'm escrutar l'enigmaque'l sabi astròlec, obcecat, no veu.La lluna roja t'es fatal estigma,la lluna blanca tímit corifeu.Y l'aureola qui ta fas enllora,de pluja o neu t'es, al hivern, penyora.
Estel·lària
Com els tres blandonsde les tres Mariespassen els Trillonsper les altes vies.
Y creuats de mansy en humils rengleresmunten els Pilans.Salten joganeres
les Cabretes quicerquen la pasturaper l'immens jardíqui, sadoll, fulgura.
Al finar l'hivernel pagès colombra,com un drama eternpalpitant en l'ombra,
passâ el Pobre y'l Ric.Va al devant el Pobrequi malversa un xicde lo que li sobra.
Y ab aficiómarxa el Ric darrerapidolant clarorsideral sobrera.
Roda, aprés, un mónde gentils Cambrilles.Abundantes soncom d'unes fandilles
de satí molt blaufines anticuel·lesdignes del saraud'unes damisel·les.
Ve després l'Estelde la Nit o el Dia,llàgrima del cel,font de poesia.
L'estival Camíde Sant Jaume suracom un rejolíd'ambrosia pura.
Y giravoltantsens deixar rodera,els dos Carros fancircular carrera.
Cada estrella diuson instant, precisa,y no més somriuen la volta llisa
com atleta fort,la vital fixesadel Estel del Nort,al zenit sospesa.
Diferenta nitsigna cada estrella:l'àmbit infinites no més per ella.
Ponent
Oh càlit buf qui portesdel calitjós ponentsentor de fulles mortes,d'ingrat ensopiment!furant per totes bandes,resseques les viandes,portes arreu l'aixut,y vas caient per terra,com presoner de guerra,de pla, sota l'escut.
Tramontana
Reina sobiranade la terra plana,li retorna el senyal besâ el Montseny.Com una marxantaporta dins la mantason infant de pity, ab rialla freda,palpa d'una cledal'ufanô ab el dit.
Llevants
De monòtona oradura,plovisquegen obstinats.Giravolten de fretura,trontollosos, desgrenyats.De quiscuna cabellerabrolla encar, balansejant,un agònic rejolí,y ab la vista rialleras'entrebanquen encalsantel bell arc de Sant Martí.
Lletania de les petites herbesAlmorratxa immensa,virginal Montseny:ton devot comensa.Dóne'm el teu seny
per cantar-te ab unavera humilitatla llaô a quiscunade tes herbes. Nat
vora tes masies,l'amargant donzellté les picardiesd'un xarel·lo vell.
Màgica retortad'esperit vital,concentrada portaflaira cerebral
dins la nacaradacendra qui s'esténper la cizelladatremolor d'argent
de la fina tijagairebè subtilcom letal prohijad'un amor senil.
D'una flor menudas'enriqueix l'hisop,monacal beguda,plàcit aixarop;
d'una moradencaflor que ja no téquan l'escolà el trencaper un sal-passer.
Viu la farigolade brancatge secresignada y sola,esperant el frec
dels vestits de sedadel divendres sant.Malmetent la cleda,munta verdejant
l'ufanosa matadel llorer divíqui'l fullam dilatasobre el romaní
de la Verge pia,tremolós y pur,vaga lletaniadins un temple obscur.
¡Oh la broida fetade cargolamentsqui, mondana, alletarefinats torments;
pèrfida reginad'esplendent saló,en la més felinareconcentració!
Les marastres gruenl'ufanor del gally per cresta lluenblanquinós plomall.
Llur perfum convida,casolà com neix,per guarnir l'eixidaa trencâ un esqueix.
Rost amunt disfrutal'estepar l'olorde la diminutasalsa de pastor
y sobrix l'orenga,baladrera comuna mallerenga,per quiscún tocom.
Ab la mil-y-fullael fonoll germàcreix per ont-se-vullaperfumat y clar
com seguit d'ombrel·lesdins un gran jardíont les damisel·lesfossin a lluhir.
¡Oh la dulcamara!rastrejant humil,d'un no-res s'ampara.Son groguenc pistil
brilla com xinxetadins el vas moratd'una campaneta.Del petit veinat
son l'eterna festasàlvies a desdir,les d'olor modesta,doctes en guarir,
les d'aflotonadesmates de vellutqui, al tornâ espigades,de son ull aixut
treuen esquisidavertical de florsd'auria mel ungida.Dins l'august repòs
l'alta belladona,la dels negres ullsfulgurants en l'onafeminal dels rulls,
de tan sàbia y fortagairebé fa por.Cap cervell comportala terrible olor
de valerianaqui al devot felímata d'un nirvanaque no pot capir.
Mes l'emperadoradel Montseny florit,qui, reial, decorason magnànim pit,
es l'humil ginestade sagrada olorqui'l vesteix de festacom a altar major.
¡Glòria a la reginadel Montseny florit,gala femenina,papelló esquisit,
flama rutilantadel estiu naixent,del espai qui cantabell estremiment,
qui en l'esmeragdinaselva qui no mor,versa una divinapolsaguera d'or!
Elogi de les falgueres
Oh falgueres qui sou totes obertescom un desmai d'infaust enamorat!les gotes de rosada son ofertesper decorar vostra subtilitat.
El vostre vert adolescent es tímitcom els ulls blaus d'un princep cativatqui, en l'estretor d'inexorable límit,es ignorant de tota immensitat.
¡Oh falgueres qui sou tan acavadesque prescindiu de tot banal perfum!entorn les vostres mates vellutades,es tota verda la meteixa llum.
Esbarzers
Oh esbarzersde les finesmores bresy d'espineserissats!per la llunamatisats,sou com unagran aranyade montanyadiligent,qui vigilafora-vila,si ve gent.
El plansó
D'arbres caiguts els enderrocs l'esguardeny ell d'un vert clar la vestidura's posa,y son tant dòcils ses neixentes fullesque al pas de l'aura acatament rendeixen.
Als raigs de sol qui d'esgaiada arriben,traspua llum y misticisme alhora,y se'n adorna el bosc com una esglésiaab la tenyida llum de les vitralles.
Una dolsura's dilueix pels àmbitsy'ls aucells s'hi rabegen silenciosos,y'ls papellons se desparellen, tímits,y les bolves devenen florescències.
Dels castanyers en les horribles baumesper les escletxes de l'escorsa espienels sàtyrs qui tremolen de pahura,purificada al contemplar la selva.
Dels fontinyols en els bassals, escolten,treient el cap, les blanques dones d'aiguay ab els ulls verts, ploroses, s'estasieny se'ls hi fon la vermellor dels llavis.
¡Oh pietat de la feresta selvaper l'ignocència dèbil evocada!en les afraus recòndites perdura,purificant-les del trepitg dels homens.
Avellaners
Oh'ls avellanersd'a la vora el riuqui cada any son mésy més pròdics! diuqu'al venir l'estiu,els bernats-pescairessolen ferhi niu.No son pocs ni gairesels qui inciten, grats,a tallâ un bastóblincadís, lluent,de capsals carrats,qui es un companyófort y pacient.
Figuera
Oh figuera, l'àvia plàcida, badoca,dilatant les tèbies fulles maternalscom les dues flonges ales d'una lloca,retreient llunyanes notes pastorals!Llagrimots de vella, branden ja les figuessobreixint les múltiples granes a ruixats.Oprimint-se en caixes, omplen les botigues.En cistells llarguíssims, taquen els mercats.Saberuda's mostra l'àtica figuera:quan Adam y Eva foren en pecat,procedint com una gran caramasera,somrigué pietosa d'íntima bondat,y oferí, discreta, l'ampla pampoladaqui aixopluga, fèrtil, tota la fillada.
Alzina
Oh la fortalesade la corva alzina!tot el bosc caminacap a la vellesa,y ella resta encareimpassible y dura.Sa verdor perdura.Es del bosc la mare.L'hivern es vingut.Cauen les aglansab gran lentitut.Un senglar, perdutde la nit avans,afamat hi acut.
Pomera
L'herba dallada novament rebrotaels prats vestint d'una altra primavera.Carregada de fruita, la pomeras'hi aixeca al mitg, esquarterantse tota.Com prolífica mare, consumida,d'aspres en forca s'arrepenja lassa,en fruites prodigant la vida escassaab una hermosa profusió de vida.Y la corona el devassall de pomes,impregnant-la de rústiques aromes,y criden per ses branques els aucellsdisputantse les fruites ja madures,y somniant maternitats futures,mor la pomera quan la deixen ells.
Albes
Vora els rieralsblanquegen les albes,isolades, balbesnotes hivernals.Es llur cabellerade glas y d'argent.Son la primaveragairebé neixent.En la tarde freda,dins el blau intensde la volta amplíssima,les albes de sedason un glop d'encenssota una Puríssima.
Abets y faigs
El faig es gòtic com l'abet.Mes l'abet puja fosc, aspriu,sòbries les fulles, el tronc dret,car es d'un gòtich primitiu.Mentres el faig, trèmol, somriuab son fullatge transparentont l'esquirol hi penja el niu,car es d'un gòtic floreixent.L'abet es gòtic com el faig.Son les agulles dels cimalsont de la llum s'hi trenca el raig.Son les agulles sobiranesde les eternes catedrals,immòvils, pàlides, llunyanes.
Pi
Dins la quietut vespertinareposa tan cristiàque sembla una bizantinateulada de campanar.Com rajolí de cant plàdegota humitat divina.L'aucella qui'n vol copsar,devota, la testa inclina.Del caire net d'una rocapren embranzida la socaab estalocs de brancam,y aixampla la copa enlairellensant espirals de flaire,gràcil teiera d'aram.
A la noguera de la plana del Sastre
A Mossen Miquel Costa, Mestre en Gai Saber
A Mossen Miquel Costa, Mestre en Gai Saber
Rica de fruits, pletòrica de sava,mes guardant l'equilibri de la forma,ab la gran soca que ni un grop deforma,mostra's encar la venerable esclava.Apar que tota sa energia esbravaen imitar la sobirana normaqui al arbre típic de l'Arcàdia informaal ritme suau d'aquella mar tan blava.Ses arrels qui's perllonguen invisibles,com els vèrmens forgant a les palpentes,sols Deu pot dir en quins indrets pasturen.Y ses branques, nervudes y inflexiblesab tant de pes s'inclinen reverentesy fins a flor de terra no s'aturen.
Al castanyer de les nou branques
Ets milenari. Tens la soca plena y llisa.Quatre homes no la poden, minúsculs, abrassar.Y ets canelobre de nou tanys qui's subtilisaen nou blandons mirífics d'improvisat altar.¡Oh 'ls nou germans, esplèndits bessons, qui de la socaubèrrima s'exalten, apoteòssic chor!l'espessa copa agiten quan l'aura freda els tocacom els blandons mirífics la flamarada d'or.Als teus companys de prada qui, desgarbats, baumats,t'admiren com prodigi d'aquella rassa impura,ab alta compassió te'ls guaites subjugats.Per entre tes pomposes arrels l'aigua s'atura.Y al teu voltant la prada, com un sagrat jardí,estén les seves verdes catifes de satí.
La baga de castanyers
Ab femenina gràcia s'adorna la carenade la tupida baga, deixant no mes al nuun caire geomètric de l'ondulant esquenacom un escot de túnica al enquadrâ un tors bru.Oh la tupida baga! ella incansable trenases pàlides garlandes com laborat tapís,y les allarga totes al cel com una ofrena,o deixa que rodolin, ab desconhort sumís.Dins ella, com les venes blavenques y moradesqui dins la pell fulguren d'un brill alabastrí,se perden les dresseres subtils, ramificades,com xarxa laberíntica d'oriental jardí.Y encara hi vaguen ombres d'esporuguides fadesquan s'hi fragmenta, espessa, la boira del matí.
Endressa al M. R. P. Fra Rupert M. de Manresa
¡Oh Vos qui sou un místic devot de la bellesay qui sentiu ab l'ànima del Pare Sant Francescy ameu dels circumloquis l'urbana esplendidesay sou un metafísic subtil, cavalleresc!us plau entrâ a la baga un dematí molt frescquan ja Fra Sol les fulles arruixa ab timidesa.Dins ella mai s'hi troben crudels paranys de besc.Tracteu a la natura com a una gran marquesa.En l'una mà el diurn qui tanca l'oració,en l'altra mà els Dialecs del immortal Platóy tal vegada encar l'Epístola d'Horaci,per sota galeries de jaspi groc y vert,la vostra silueta molt lentament se pertab elegància digna d'un cardenal del Laci.
La fageda
Oh la gran fageda,la dels troncs de sedacom vestit d'albat,la de branques finesy d'esmeragdinesfulles! agrisat,
un esquei s'enarca:com feixuga barcasolca ton fullam,ta catifa augustaqui's tenyeix, adusta,de colors d'aram.
L'esquirol s'aplana,d'una branca blanarosegant tranquil.Una aranya ab penafeinadora trenason monòton fil.
Pàlida fagedade fulgors de seda,de fullatge vert,dins el teu dominil'aura d'esterminitemorega's pert.
Pàlida fagedauna mica fredade beatitut,dins ta fosca ubagaun camí divagad'estasi perdut.
L'alzinar d'en Sala
Magic alzinar,selva primitivaont perdura, viva,d'algún deu pagàl'ombra fugitiva!si no's veu passar,prou son bruit arrivafins el roquissar.¿D'una antiga rassaserves la carcassaconvertida en llot?¿O de ta torturala ciutat futuracobrarà l'escot?
Elegia triomfal
Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorramarcant de la carena l'egrègia excelsitut;el cel a abdues bandes li paga servitut,el vent de tota petja la petulància esborra.
Sols hi anguileja, balba, pel cim de la carena,la professó de cendra dels olms penitencialsqui ab soques monstruoses y branques desigualsfatídics arrosseguen del viure la cadena.
Dels monjos centenaris del bosc son la corruaqui de l'escala ascètica les summitats ha haguty ab brandaments senils prodiguen la virtutde l'aureola esplèndida de cada testa nua.
De la ridorta gràcil, de l'eura cenyidoracaigueren les garlandes desfetes a llurs peusy son com uns cilicis inútils, com trofeusqui l'encorvada soca proclamen triomfadora.
Ni la destral, ni l'aixa, ni'l mall, ni les grans serresdels serradors, llur fusta sagrada han profanat;no mes el foc dels núvols, en glavi transformat,immola una hecatombe de tràgiques desferres.
Y l'esperit dels arbres caiguts, vibrant perduraen l'esperit dels arbres qui's flecten penitents,qui dels germans qui foren y dels germans viventsla comunal grandesa prediquen ab dolsura.
Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorramarcant de la carena l'egrègia excelsitut;el cel a abdues bandes li paga servitut,el vent de tota petja la petulància esborra.
Sols hi perdura, balba, pel cim de la carena,la professó de cendra dels olms penitencials,qui ab estrafetes soques y branques desiguals,canten alhora ab una fogositat serena.
Endressa a D. Francesc Cambó
Era una tarde esplèndida d'acavament d'Agost.Sota els vells olms decrèpits medieu l'hemisferi.Als vostres peus s'obria, com dominat, el rost.Les humitats baixaven d'un màgic asceteri.Ab vostres ulls qui xoquen d'intensa voluntat,talment interrogaveu, al lluny, els horitzons.Sovint un monossílab d'agudes inflexionsla calma sobirana trencava, inesperat.Y fit a fit guaitaveu la posta gegantina.El sol, com un agònic atleta triomfador,queia demunt la sorra dels núvols purpurina.Y Vos, ab la mirada oberta d'emoció,tenieu dins de l'ànima d'atleta nacionaltota la ratlla blava del Canigó al Puigmal.
A la campaneta
Caputxa, caputxeta,morada campaneta,emblema de martiri!es ton pistil un ciride casta cera groga.Duus una verda sogade penitència dura.Però com ets tan purate basta la tristesade veure't incompresaper no tenir fragància.Me plau de ta elegànciala perfecció severaqui, menyspreuant austeratot fugitiu aroma,senzillament s'acromad'una morada vestaqui al teu demunt, xalesta,fulgura ab la caríciad'un hàbit de novícia.
Al clavell de pastor
Oh clavellde pastor,jovincellllucador!
Tens prohijade lluhirllarga tijade satí
com poncelles,de paper.T'esparpelles,matiner,
com senzillavermellord'una fillaqui al balcó,
dona fútilcomiata l'inútilestimat.
En l'aurelladel donzellmitg vermella¡oh clavell!
algún dialluhiràs,de l'aimiay d'ell, las.
¡Oh clavellde pastor,jovincellllucador!
A les minúscules avellanes
Oh quimèricsatuells!¿sou esfèricscascabells
de la testad'un follet,de congestacara-net,
o l'enfàticpicarold'un simpàticesquirol?
Dins la menuda nou,tal volta un món de fadesde trenes irisadesindependent s'hi mou,y, quan a fora plou,circumden afolladesles grogues flamaradesont lentament s'hi coul'elíxir de la vida…Y en tant, la nou marcida,caient de la noguerade microscòpic hort,prop d'una carreterase consumeix de mort.
Oh peres d'inefable pulcritut!vostra dolsura gola avall se fonab un sentit de distinció pregónàdhuc en llavis del pagès golut.Sou com endevinalles y joguines.Per les trapaceries d'un infantminúscules s'engronxen les Reginesy les Perxals y les de Sant Joan.Per les dones humils, caramaseres,rodolen marge avall les Formatgeres.Les Bergadanes cauen per tardor.Les d'Aigua son per qualque boca fina.Y's fan ab salsa gairebé divinales de la suculent Festa Major.
A les abelles
Oh les abelles sapientesaureolades per la llum,dins una boira de perfumgiravoltant a les palpentes!sou generoses y valentescar enfonseu vostre esperóquan una gota de dolsorelaboreu per les sedentesgoles innobles de la gent,y vostra aixam colèric trescaquan, ab la dèria de la bresca,ordona tels de cera puraen holocauste a la futuraglòria de llum del Sagrament.
Al puput
Oh puput! la tuacorva del plomall,sense el devassallde la taca nua,fa anyorar la qua,fa anyorâ el plomallde la catatuao del papagall.Té, però, una finamostra de tapísab la femeninadistinció d'un fris,y un color trencatde complexitat.
A la gràcil mustela
Perllongadacom la màd'una fada,l'ondular
t'es diví.Fores dignepergamíab el signe
de les branquesde la sangy ab les taquesd'ònix blanc
qu'ab tes dentsy ab tes finesungles tensper joguines.
Fantasmagoria nocturna
Dorm la boscúria submergidaen l'humitat de la serena.Al clar de lluna brilla plenad'una penombra sense vida.Les filigranes d'unes fadessuren com algues displicentesqui, d'un sol raig amanyagades,s'entortolliguen flonges, lentes.De les esquàlides carcassessobrixen polpes qui son grassescom nuvolades de pecat.Darrera trenes llefiscosess'obren mirades cavernosesab degotissos d'humitat.
Gnoms
Deveniu geperutsen la fosca perdutsde covals subterranis?¿Sou d'argent y brillantsmal-carats guardians,rodolant ab els cranis
dels incauts forgadors?¿Sou les mascles viriorsdins un àtom minúscul?¿Sou el seny impulsiudevingut argent-viu?A la llum del crepúscul,
com uns taups diminutspenetreu resolutsper les cambres tancades.Y sou barbes, talment,de vius caires d'argentonejant perllongades,
qui pels recs y caminsvan trescant selva endinsab les cames petites,formiguetg penetrantqui malmet ab l'encantels remats y cullites.
Fantasia
A D. Joaquim Ruira, autor de “Marines y Boscatges.”
A D. Joaquim Ruira, autor de “Marines y Boscatges.”
Aflotonadesdins els estanysjuguen les fadesa fer paranys.
Glateix quiscunad'algún pastorla galta brunatèbia d'olor
de la montanya.Vetllen subtilscom una aranyadarrera els fils.
L'una a defora,fingint rezel,dins la revoradel líquit tel
mostra l'ufanad'un pit nacrat.L'altra s'aplanamitg de costat
marcant la puracorva del tors.L'òval ab cura,pàlit d'esfors,
l'altra revela,closos els ulls,deixant estelad'ones y rulls.
Eixa la galtarosa no méstímida exalta,de l'aigua al bres.
L'orella atenta,nenúfar blanc,una altra ostenta.Netes de fanc,
bombolles pugend'un bes oculty en l'aire fugencercant l'estult
qui'ls cercles miradel aigua finsqu'ubriac s'hi tiraperdent-se endins.
Per xo les fadesdints els estanysjuguen plegadesa fer paranys
mostrant la nuagràcia del cos.¡Ay del qui gruatastar-ne un tros!
Ubriac se llensadins el paranysens cap defensacontra l'engany.
Malignes fadesper tots indretssurten montadesen foc-follets.
Y, a un cop de varatransfigurat,el foll qui hi pararesta encantat.
Y el porten totesdins un covald'ont plouen gotesd'un ritme igual
qui fredes saltenper sobre d'ell.Saltant, l'esmaltencom un joiell.
Y regalimenper l'ampla fasy, dures, llimenel front y el nas.
S'acaramullenen tènues filsy'l cos despullendels vells perfils.
Y, ab infinitacalma, es tornatestalacmita.D'humà posat
no'n queda rastre.Tot es perdut:dins la pilastras'oculta mut.
No mes hi alenaquan tot se mor,sofrint la pena,son pobre cor.
Exode
Oh la verdor primaveral dels prats!Semblen talment esbarjos ignoratsde fades com la neu. Quan al estiula terra's bada y tota cuca viu,moren les fonts. Llavores les paitidesqui de les deus aixutes son fugides,baixen pels recs d'humitejada molsaals prats eterns. Discretament hi espolsal'oretg les fulles, y una pluja suausobre les nues fugitives cau.Y elles, al ritme de les fredes gotesdemunt la pell, enriolant-se totes,descapdellen fantàstiques sardanesab les galtes vermelles com magranes,ab els cors bategants de cansamenty ab els cabells abandonats al vent.Y guaita el sol per entre vimeneres,y albes y verns y freixes y pomeres,y, en cercles diminuts, ab una ulladadeixa quiscuna nuditat tigrada…Y arriva un jorn en que la llum afinay brolla de la terra la boirinay tot sembla entelat. L'aigua rientatorna pels recs aixuts. Se transparentala sorra en ses entranyes. Ab afanyde nou l'herba assaona. Tomba l'anycom la carcassa d'un gegant difunt.Llavores les paitides sot amunts'entornen, gracialment xipollejanten l'aigua qui pels recs va devallantvers les prades qui dormen solitàriesa l'ombra de les albes centenàries.
Nocturn
Un molí qui s'enruna, de sinistre misteriesvahint-se en les ombres. Un abet gegantíd'opulència nafrada, qui, ab agònic imperi,el brancam arrossega per demunt del molí.
Un abet cadavèric. Un molí qui s'enruna.¿Emergiren tal volta d'un meteix, antic, maig?Del molí dins la gorga s'hi reflexa la lluna.De l'abet per les branques s'hi destria son raig.
Tribut a l'hermita de Sant Marsal
I.
De Sant Marsal l'hermita es aclofadasota la neu. Remulles d'humitatson les parets qui serven la teuladaper ont miola tristement un gat.D'una canal penja un carmell glassat.Quan son deu-hores, lentament degotay un mont de neu s'hi acaramulla sotaal feble sò de l'enllosat gastat.Vibra argentí de la campana el toc.La tanca es plena de verdet. Podrida,esclata en pols la llenya vora el foc.S'hi escalfa l'hermitana escoturida,y l'hermità d'un cap d'escala crida,mitg adormit, que no's veu neu enlloc.
II.
Es l'hort minúscul diminuta planaont apenes dels màrgens s'hi endevinala vertical esllabissada y fina.Sota la neu, la col d'hivern s'aplana,de fret cremada. Lentament camina,ab els esclops y ab el magall feixuc.el capellà cara-vermell. Y esbrina,una per una, si ja treuen llucles cols d'hivern. Segueix el ca darreralladrant al bruit de la montanya enteraqui s'esmicola en vaporosa allau.Les boires passen ab la cara mollay per demunt la fugitiva collarutila en calma sempiterna el blau.
III.
A la capella hi es encarcaratel Sant Patró qui ab una mà enrampadala llàntia beneeix entrenyinaday les tenebres, ab solemnitat.De fret y pols y neu s'es entelatel finestral d'agònica mirada.A un fons de pica l'aigua hi es glassada.La fusta cruix ab llastimós esclat.A mitja-nit avensa la pahuratapada ab una llarga vestidura.Demunt l'antiga llosa abacial,com un espectre, rígida s'atura.Y, al parpelletg del llustre matinal,s'enfonsa en la callada sepultura.
Cementiri
Oh cementiri qui sembles una horta!tens una font qui's prodiga sumorta:la creu de roure magnànima y forta.
A cada banda li fan companyiacom Sant Joan y la Verge Mariados xiprers grocs de senil melangia.
Encastellat en la gràcil carena,brilles metàlic y fret de serena,com la safata, deixada l'ofrena.
La simetria de tes sepultures(blanques de cals les senzilles motlluresde les arcades severes y pures)
no com un atri de graves canonges,mes com el plàcit jardí d'unes monges,vol tarongers carregats de taronges.
Quan a la nit, tremolós de fretura,passa un follet d'estrafeta figura,plora de veure ta casta dolsura.
Y, apaibagada l'interna revolta,per no trovar-te, poruc, fa una volta,de compunció mormorant una absolta.
Sant Miquel dels Barretons
Sant Miquelté l'hermitaprop del cel,qui gravitatan petitacom un niu.Y somriud'infinitacomplascència.L'estridènciade la planasobiranano li arrivagaire viva.
Goigs de la mare de deu de l'arola
Mare de Deu de l'Arolaqui sou pura netedat!guardeu-nos de la verola,guardeu-nos de tot pecat.
La vostra hermita es humiday ab flaires de bestiar.Per l'enllosat de l'eixidal'herba s'hi veu agambar.
Trenyines d'or l'endomassenab desiguals penjarells.Les vostres llànties s'hi glassenal caure dels oripells.
Mes Vos hi regneu contentacom dins el rovell de l'ou,y sou callada y lluentatant si fa sol com si plou.
Us posen una coronaqui llampegueja en l'altar.Sou petiteta y rodonacom grana a punt d'espigar.
Y el vostre Infant es l'espigaqui esqueixa el tel dels ermots.Teniu parada botigade pans de cera y ex-vots.
Sou una mare pagesaqui deixa un rastre de pa.Us cal no mes l'arquimesa,la ganibeta a la ma
y els xiscles de la mainadaformiguejant-vos pels peus…¡Y us deixen abandonadaab els tuixons y guineus!
¡Mare de Deu de l'Arolaqui sou pura netedat!guardeu-nos de la verola,guardeu-nos de tot pecat.